La finestra: Com mesurar el mónSabeu quant mesura el planeta Terra? Phileas Fogg va necessitar vuitanta dies per a fer-hi la volta completa; així que ens imaginem que és enorme.

Quant fa?

No n’hi ha prou de saber que la Terraés molt gran. Si demà vols fer unavolta al món en bicicleta, segur quet’interessa saber quants quilòmetresfa. Avui, això és molt fàcil de trobar.A totes les enciclopèdies hi diu queuna volta al món per l’equador són40.075 quilòmetres. Però hi va haveruna època que les enciclopèdies no endeien res. Fa dos-cents cinquanta anys, ningú no sabia quants quilòmetres feia la Terra.

Dits, pams, passes... i els quilòmetres?

Ara bé, el cert és que, fa dos-cents cinquanta anys, els quilòmetres ni tan sols s’havien inventat. De fet, era un embolic preguntar per la mida de qualsevol cosa. Si una cosa era petita com una abella, un llapis o un saler, es mesurava en ungles, polzades o dits. Si era més gran (com ara un gat, un llit o un carro), es mesurava a pams, colzades i braços. I les coses encara més grans (com per exemple les cases) es mesuraven amb passes. I si el que volies mesurar era encara molt més gran (la distància de casa al riu, o la distància entre un poble i l’altre, posem per cas), deies “una hora a peu”o bé “mitja hora a peu”. I fins i tot les mesures de pes i volum podien ser diferents en un altre poble o país!

Ni litres ni metres cúbics, ni igual a tot arreu. En aquells temps, cada ciutat i cada ofici tenia la seva manera de mesurar el pes i el volum.Fins i tot hi havia líquids que es mesuraven d’una manera i uns altresque es mesuraven d’una altra. Per al vi i la llet, es feien servir el càntir, elporró, el petricó o la càrrega; però per a l’oli, l’arrova i la lliura d’oli.

Us podeu imaginar que això era un bon embolic. Si viatjaves al país veí, o fins i tot al poble veí, descobries que ningú no mesurava igual que tu!

A LA RECERCA D'UNA MESURA UNIVERSALAfortunadament, al final del segle XVIII, un grup de científics francesos van decidir arreglar aquestgarbuix. Van pensar que ja n’hi havia prou que tothom mesurés al seu aire, i van decidir crear una mesura que tothom pogués fer servir igual: una mesura universal. Aquests científics també van

pensar que seria molt bonic que aquesta mesura, comuna per a tota la humanitat, estigués relacionada amb la mida del nostre planeta. El primer pas seria mesurar el planeta Terra.

Mesurar el món

Així va començar la seva missió. Un d’ells (que es deia Jean Baptiste Joseph Delambre) va sortir de París cap al nord, disposat a mesurar el món des de París fins a Dunkerque, al nord de França.Un altre (aquest es deia Pierre Méchain) va sortirde París en direcció a Catalunya, disposat a mesurar el món fins a Barcelona. L’Estat francèsconsiderava aquesta missió d’extrema

importància, i els dos científics van començar el seu viatge amb tantes preparacions com si haguessin estat astronautes.

L'estratègia per a prendre mides

Ara us deveu preguntar: ”I com s’ho van fer, per a mesurar el món?” És clar que no ho podien fer amb un regle. A cada passa haurien hagut d’aturar-se, ajupir-se i llegir el valor del regle, sumar-lo a l’anterior i seguir caminant. Potser podrien haver mirat quanta distància avançaven amb una passa, idesprés comptar les passes que hi ha des de París fins a Barcelona. Això és possible, però... com haurien pogut assegurar-se que anaven en línia recta? Us imagineu pujar i baixar muntanyes, sempre en línia recta i sense desviar-se mai ni una mica? Això hauria estat molt difícil!

Campanars i muntanyes

Per sort, els dos científics van trobar una solució molt mésintel·ligent. A cada poble on arribaven, s’enfilaven al campanar.Llavors muntaven el seu mesurador d’angles i mesuravenl’angle que hi havia entre els dos campanars dels pobles veïns.Si no tenien un campanar, s’enfilaven a una muntanya. A partirdels angles, es pot calcular la distància amb una fórmula moltsenzilla. Quan l’estudieu a escola, entendreu que bona que vaser la idea dels dos científics! I així, mesurant angles, poble apoble i cim a cim, van anar de París a Barcelona.

A vegades no hi havia cap muntanya a prop, i llavors elscientífics s’havien d’esperar a la nit i encendre una foguera quees veiés de ben lluny. Per a assegurar-se que no s’equivocaven,havien de repetir les mesures una vegada i una altra. Era una feina dura i lenta, i molts cops necessitaven ajuda.

De París a Altafulla

Quan Pierre Méchain i els seus acompanyants van arribar a Catalunya, els va acollir un científic d’Altafulla, un home que es deia Antoni Martí i Franquès. L’Antoni era un gran químic, i aquells francesos el coneixien pels seusdescobriments. També era molt i molt ric,així que els va poder rebre a cos de rei acasa seva. Els va ajudar a muntar elsmesuradors d’angles en una muntanya aprop del mar, i des d’allí van mesurar algunsdels últims valors.

Neix el metre

Quan els científics van tornar a París, havien aconseguit amidar amb molta exactitud una línia recta invisible que passava a prop de Dunkerque, París i Barcelona. Això encara no era la mida del planeta Terra, però amb uns quants càlculs més la van poder obtenir. Així van saber, per primera vegada, quant mesura el món. Van obtenir un valor molt gran, és clar: tan gran que no servia per a mesurar culleres o cases. Ningú no diria: “Casa meva fa un món”. O bé: “He aconseguit saltar un trosset petit de món”. Així que van agafar la distància des del pol Nord fins a l’equador i la van dividir per deu milions. El resultat és allò que coneixem com a metre.

METRES, CENTÍMETRES, MIL·LÍMETRES, QUILÒMETRES...Des d’aquell dia, les coses petites es mesuren en centímetres (que, com sabeu, són centèsimes de metre). Les coses més grans es mesuren en metres. I les encara més grans es mesuren en quilòmetres (que són milers de metres). Tot el món (o gairebé tot el món) fa servir les mateixes mides, que es coneixen com a “sistema internacional”.Així que cada cop que mesureu amb el vostre regle,recordeu que esteu fent servir el valor que dos científicsfrancesos, fa molt de temps, van mesurar enfilats enmuntanyes i campanars. Recordeu també que algunsd’aquests campanars i algunes d’aquestes muntanyeseren de Catalunya. I que l’Antoni Martí Franquès els vaajudar!

Text: JOSEP GRAUIl·lustració: LUCÍA SERRANO

CAVALL FORT 1246