PARCS NATU RALSEl parc nacional de Peneda-Gerês (Portugal)

CAM I NS D E M U NTANYAEl Prepirineu llegendari

H ISTÒR I ES D EL P I R I N E ISM EEls germans Angusto

ESCALADALa paret N del Triglav (Eslovènia)

EXCU RS I O N ISM E

Cales del cap de Creus

MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 4 / N Ú M . 8 8 7 / F E B R E R 2 0 1 0

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 408revista.muntanya@cec.catwww.cec.cat

SubscripcionsTel.: 933 152 311Subscripció anual: 24 €(sis números)

PublicitatTel.: 696 206 159revista.muntanya@cec.cat

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

DirectorFerran Alexandriferran@alexandri.cat

Edició i assessorament lingüísticEstudi Ferran Alexandriwww.alexandri.cat

Secretari de redaccióErnest Godó

Consell de redaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martínez

ImpressióIGOL, S.A.Tel.: 933 726 361www.igol.esImprès en paper ecològic

02/2010 M U NTANYA 887 3

La revista Muntanya no comparteix necessàriamentl’opinió que s’expressa en els articles publicats, sinóque la responsabilitat dels comentaris recau sobreels autors respectius.És prohibida la reproducció parcial o total d’aquestapublicació mitjançant qualsevol recurs oprocediment, incloent-hi la impressió, la reprografia,la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevolaltre sistema, sense l’autorització escrita de l’editor.

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 Cales del cap de CreusF. Xavier Gregori i Rosa M. Comamala

14 El parc nacional de Peneda-GerêsFrancesc Beato i Vicens

22 Dues excursions pel Prepirineu llegendariJosep M. Sala i Albareda

26 Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiadeDavid Vilaseca Basco

30 La paret nord del Triglav, una escalada amableJoan Jover

36 La vall de Madriu, patrimoni de la humanitatValentí Zapater

SECCIONS5 Editorial

38 Amics de la muntanya39 Visions a la ploma40 Vies d’escalada42 Llibres i mapes44 La motxilla de muntanya50 Itineraris excursionistes

6

14

22

26

Portada: Baixant cap a la cala Prona (cap de Creus). Foto: F. Xavier Gregori

30BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ: III CONCURS DE FOTOGRAFIA DE LA REVISTA MUNTANYA

Pseudònim

Nom i cognoms

Adreça

Població CP

Telèfon de contacte e-mail

Títol 1

Títol 2

Títol 3

FOTO

COPI

EU L

A BU

TLLE

TA

PARTICIPANTSPoden participar tots els fotògrafs, aficio-nats o professionals que ho vulguin.

TEMAL’esquí i el seu entorn. Fotografies d’esquí de mun-tanya, nòrdic, alpí, snowboard o qualsevol altra deles modalitats que es puguin practicar a la neu,tant en l’àmbit esportiu com en la competició.

OBRESLes obres es presentaran amb arxius digitals enformat JPEG. Cada autor podrà presentar fins a unmàxim de tres fotografies. La mida i el format reco-manable és de 24 x 36 cm amb una resolució de300 ppp.

PRESENTACIÓLes fotografies s’enviaran per correu postal, grava-des en un CD o DVD. Juntament amb aquestCD/DVD s’hi adjuntarà la butlleta d’inscripció en unsobre tancat. A la coberta del sobre hi ha de figurarel pseudònim emprat, el mateix que ha de constaren el CD/DVD, i el títol de l’obra.

DATA D’ADMISSIÓ I ENVIAMENTFins al 30 de desembre del 2010, al Centre Excursio-nista de Catalunya (Paradís, 12, 08018 Barcelona).

JURATSerà designat per la Redacció de la revista Munta-nya entre persones de prestigi reconegut en l’àmbitde fotografia de muntanya i entre els patrocinadorsdel concurs. La seva decisió serà inapel·lable i, siescau, resoldran les incidències que hi pugui haver.

DECISIÓLa decisió del Jurat es farà pública durant la prime-ra quinzena de gener del 2011 a través del webwww.cec.cat.

PREMIS

Guanyador: dos caps de setmana a VALLNORD(Andorra), en Hotel en AD (ABBA XALET SUITES****,HOTEL MÀGIC MASSANA**** )i forfets per a duespersones, a més un lot de tres llibres.

Finalista: pells d’esquí de muntanya POMOCAADVENTURE GLIDE, destinades a esquiadors demuntanya i a competidors amateurs, amb tecnolo-gia Pomoca Safer Skin (70 % mohair, 30% niló), unamotxilla d’equí FERRINO LITE 25, de poliester, ambbutxaques per a sonda i pala, portapiolets, cinta decompressió i compatibilitat amb bossa d’hidratació,a més d’un lot de tres llibres.

ALTRES CONSIDERACIONS■ Les fotografies premiades es publicaran a larevista Muntanya i s’enviarà gratuïtament unexemplar als concursants.Informació i consultes: revista.muntanya@cec.cat/ www.cec.cat

BASES

III CONCURSDE FOTOGRAFIADE LA REVISTA MUNTANYA

■ 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neuAntoni Real

■ Objectiu infinit. L’ambiciosa i intensa creació fotogràfica d’ignasi Canals i Tarrats.Josep Maria Cuenca - Ramon Barnadas

■ Flora i vegetació. Josep Vigo i Bonada

Guanyador 2 caps de setmana

(hotel + forfets) per a dues persones a

HOTEL MÀGIC MASSANA ****ABBA XALET SUITES****

+ un lot de llibresConjunt valorat en 750 €

Finalistapells POMOCA

ADVENTURE GLIDE i motxilla FERRINO LITE 25

+ un lot de llibres

Conjunt valorat en 350 €

Guanya dos caps de setmana (hotel+forfets) a Vallnord (Andorra), o emporta’t un materialde primera classe per a la pràctica de l’esquí,a més d’un lot de llibres de muntanya.

Tema: Esquí

Lot de llibres:

EDITORIAL

02/2010 M U NTANYA 887 5

Tot just després de prendreuna panoràmica de la calas’Arena duia la càmera apunt. Només fer dues pas-ses, veiem el company quese'ns havia avançat, baixantvers la cala Prona. Enquadroràpid i encadeno tres instan-tànies seguides, procurantque l’horitzó no pengi cap aun costat o l’altre, tot i queel dia calitjós no el defineixmassa. La presa picada il’angular fan que la figurasurti una mica tirada enrere.

Fotògraf: F. Xavier Gregori.Càmera: Lumix DMC-FZ28.Objectiu: Leica DC Variomm 1:2.8.Exposició: f/11,125 (35 mm).

El desenvolupament de l’excursionisme

JAU

ME

ALT

AD

ILL

El desenvolupament de l’excursionisme va significar l’apariciód’altres disciplines esportives com l’escalada, l’esquí de travessa

i la conquesta de cims en massissos de parts del món remotes.Aquesta expansió dels esports de muntanya en la primera meitat

del segle passat va significar també l’aparició de tècniques i mate-rials diversos per facilitar-ne la pràctica i la seguretat. En els darrersdecennis hem vist una evolució vertiginosa d’aquestes mateixes tèc-niques i materials emprats per assolir els grans reptes en totes lesdisciplines dels esports de muntanya.

És palès que aquesta evolució té com a conseqüència la contro-vèrsia sobre si la noves tècniques responen als principis que totapràctica esportiva ha de tenir. És evident que en aquest cas ha signi-ficat l’existència de fortes polèmiques sobre quines són les regles perles quals els muntanyencs i escaladors s’han de guiar a l’hora depracticar el seu esport, com per exemple l’equipament de vies d’es-calada o la utilització d’oxigen en ascensions a cims de 8.000 metres.

Cal afegir a tot això la professionalització cada vegada més pre-sent en la pràctica esportiva, i particularment en el fenomen de lesexpedicions comercials de gran alçada, cosa que ha representat unarevolució per a la seva expansió i per l’impacte econòmic en els paï-sos no desenvolupats.

Era, doncs, necessari disposar d’uns principis per regir la nostrapràctica esportiva que fossin mundialment acceptats. Recentmentla UIAA, en el seu informe anual del 2009, ha publicat la Declara-ció del Tirol, on s’especifiquen dotze punts com a bones pràctiquesque ens han de servir de guia en la pràctica del nostre esport.

A la motxilla de muntanya podeu llegir aquesta declaració, de laqual anirem fent comentaris en números successius.

Josep Manel PuentePresident del CEC

Un lustre d’il·lusió

Encetem l’any 2010 amb una novaedició de la revista Muntanya. Trentanúmeros s’han succeït en cinc anysdes que el 2005 amb el número 857vam iniciar una nova etapa a la revis-ta. Han estat cinc temporades apas-sionants, per les quals hem publicat,gràcies a l’esforç desinteressat i maino prou agraït dels autors, articles ireportatges de gran qualitat, tant pelque fa als continguts com per la ico-nografia desenvolupada. Això és elque ens diuen els nostres lectors. Iens ho volem creure.

Cal dir que aquest impacte, aques-ta imatge, és fruit també d’un treballsord i callat per part de l’equip edito-rial, format, cal dir-ho també, perbons professionals. Tot i això, aques-ta labor seria inútil sense la feina decamp i l’esperit creatiu del autors,que ens envieu els vostres treballsamb aquella il·lusió i bon fer senseels quals seria impossible prosseguiramb aquesta revista.

Creiem que el punt àlgid d’aques-ta llarga temporadeta ens va arribarl’any 2008 quan vam tenir el reco-neixemt «APPEC 25 anys» per lanostra presència al carrer des de1970; però sobretot per haver gua-nyat el Premi Pica d’Estats, un delsmés prestigiosos en premsa catala-na, per un dels nostres reportatges,concretament el de la vall de Boí.

Esperem, doncs, no defraudar elsnostres lectors i continuar encaraamb més il·lusió i empenta. Per això,en aquest número, hem trobat moltoportú dedicar-vos un ampli articlesobre les cales del cap de Creus.Sovint pensem que a l’hivern noméscal anar a esquiar o a fer itineraris apeu per l’alta muntanya; però sovinttambé oblidem que hi ha paisatgesde baixa muntanya que quan mésbrillen és justament a l’hivern,moment en què esdevenen la millorèpoca per anar-hi. Aquest és el casdel cap de Creus.

Ferran AlexandriDirector de Muntanya

¿Per què no tenim joventals centres excursionistes?

tat de tenir una professió com a guiade muntanya, el fet de participar encompeticions i l’aventura com a factorde motivació. La primera, sols hoaconseguiran un nombre molt petit dejoves, la segona és un discurs de fadeu anys que no ha tingut èxit i enca-ra exalta més l’individualisme i la ter-cera, l’aventura per l’aventura, tornema la satisfació individual, que no té sor-tida; la tindria per una causa col·lecti-va, per exemple del mateix centre.

¿Solucions? Ja no podem comptaren la majoria dels casos amb lapedrera que ha estat durant moltsanys l’escoltisme, que també han dei-xat la muntanya. Igualment la societatha canviat. Fins als anys 1970-1980els nois i noies jugaven al carrer, sesocialitzaven i buscaven noves aven-tures. Ara està tot planificat, ja no hi

LA BÚSTIA

ha iniciativa i la cultura de l’esforç noestà en el millor moment.

Finalment, hem de parlar clard’una vegada al jovent per dir-los queels clubs no som una empresa de ser-veis (tant de moda en els discursos dela nostra FEEC de fa uns anys), i queel sol fet de pagar no comporta quet’ho hagin de donar tot i que veginque els necessitem per tirar el clubendavant, aquest últim apartat depen-drà de l’exemple que donem elsgrans.

Una possible solució final és quehem de tornar fer cursets per aljovent, de baixa i mitjana muntanyafins a l’alta muntanya, i una cosa moltimportant és que aquests últimsensenyin els més joves, això gairebéhauria de ser una obligació.

Daniel Cardona Pera

LA BÚSTIA DE MUNTANYA

revista.muntanya@cec.cat

Les cartes han de dur el nom i elcontacte del remitent. Per raonsd’espai, poden ser resumides perla Redacció.

Aquesta secció vol ser un lloc de tro-bada entre la revista i els lectors. Noés, doncs, un apartat dedicat a lacorrespondència de temàtica general,sinó que està reservat a les cartesque tractin específicament dels con-tinguts de la revista i del món de l’ex-cursionisme.

Vull felicitar el brillant editorial del nº 886 del nostre president JosepManuel Puente sobre els clubs demuntanya i els joves. A més de sersoci de CEC ho sóc també de la Sec-ció Excursionista de l’Ateneu Santjus-tenc (SEAS), on la piràmide d’edataparenta més un embut que no pas laforma geomètrica anteriorment ano-menada. Sembla que aquest fenòmenes repeteix en d’altres clubs espa-nyols i francesos.

M’alegro que es recomani que elsesforços de les entitats siguin recupe-rar la joventut per als seus clubs i esticcompletament d’acord amb la frasecitada a l’editorial que no és qüestióde dir que no hi ha res a fer, però nocoincideixo amb les possibles solu-cions que es varen donar en la reunióde clubs transpirinenques: la possibili-

Paradís, 10 i 12 / 08002 Barcelona / ww.cec.cat

Montardo, cara nord.933 152 311¡FES-TE’N SOCI!Centre Excursionista de Catalunya

M U NTANYA 887 02/20104

CAMINS DE MUNTANYA

02/2010 MUNTANYA 887 7

L’ITINERARI0:00 h (72 m) Només entrar a Cadaqués per lacarretera GI-614 provinents de Roses o del Port dela Selva, cal emprendre la sinuosa i panoràmicacarretera de 8 km que ens durà al far del cap deCreus. Comencem a caminar des de l’aparcamentamb la intenció d’assolir el vèrtex geodèsic que cul-mina el cap de Creus a 82 m, on tindrem unaimmillorable primera visió de conjunt de l’indret.Aquest punt elevat es troba situat entre el far i unvetust edifici, la singularitat del qual rau en què ori-ginàriament fou una caserna de la Guàrdia Civil, arareconvertit en bar restaurant, amb alguna habitaciódisponible. Des d’aquesta posició baixem per l’origi-nari camí de bast fins a un revolt pronunciat de lacarretereta que ens hi ha dut; la seguim una estona.

0:20 h (63 m) Més enllà d’un tram rectilini, ve unmarcat revolt ascendent i de seguida localitzem a màdreta el corriol fressat sense marcar que baixa a tro-bar el rec de Culip. Un cop situats, l’anem seguintavall, ara a un costat ara a l’altre, escanyat per unaassortida vegetació, fins arribar al mar a la platja decala Culip.

0:30 h (0,5 m) Cala Culip és una platjola de còdolsresguardada, amb una barraca refugi de pescadorsarrecerada a la rereplatja, que és tancada. Per utilit-zar-la com a aixoplug cal contactar amb l’Ajunta-ment de Cadaqués. Hi caben unes 12 persones,amb matalassos, bancs i llar de foc. Seguim per uncaminet que s’enfila darrere mateix de la barraca,sobremunta un esperonet boscós i ens atansa de bai-

Cales del CAP DECREUSText i fotos: F. Xavier Gregori i Rosa M. Comamala

El parc natural del cap de Creus és conegut sobretot pel seulitoral, però el recorregut d’avui inclou una gran diversitat

d’ambients, tant marins com terrestres. Aquest itinerari té unadificultat mitjana ja que, si bé no hi ha grans desnivells, el terreny ésabrupte, i al final n’haurem acumulat uns bons 740 m. Mireu, gaudiu iimpregneu-vos d’aquest singular paisatge de senzilla i aspra bellesa,segur que us seduirà.

Amplapanoràmicadel racó d’EsCamallerís

02/2010 MUNTANYA 887 9

cop amunt, seguint un corriol amb marques blavesun xic barroeres, per on s’albira una completa pano-ràmica sobre Galladera i de l’illa Portaló. Mentre espuja a l’altiplà esquistós esquitxat de la esblanqueïdapegmatita i escampat de vegetació baixa, divisem ala dreta en el sentit de la marxa (NW) una eminèn-cia amb una fita grossa que es distingeix des d’onsom. Ens hi desplacem, deixant per una estona laruta principal que estem seguint fins al moment,per anar a pujar el puig de Cala Sardina.

2:50 h (101 m) El puig de Cala Sardina és un enlai-rament aïllat que domina amb escreix el feréstecterritori que ens envolta, tant costaner com interior.Tornem al camí principal que aviat es va blegant capa l’esquerra, fins a quedar gairebé orientat al sud, icoincidir de costat amb el camí a cala Prona (30min; 109 m), entremig d’una espessor de bruc boaltan alts com una persona. Aquí podem triar entreseguir el camí principal que segueix o be recular finsa la cala, que és el que proposem. Reorientem,doncs, la marxa vers el NW, seguint el decurs d’unrec que ens mena gairebé directament a la cala s’Are-na. Es va baixant per entre formacions esquistoses itot d’una trobem ran el camí uns enormes blocs peg-matítics de color ataronjat, estimbats arreu amb unes

formes d’erosió molt marcades que contrasten forta-ment amb els esquistos de color negre. El camí ban-deja la cala s’Arena o Portitxó, cada cop més a prop al’esquerra, planeja una estona i ens fa canviar d’indretvorejant un esquenall escarransit. Gran mirador sobrel’abrupte litoral. A partir d’aquí el corriol, no menyspanoràmic, que baixa sobtadament ens deixa arran demar en petjar els còdols de la platja de cala Prona.

MUNTANYA 887 02/20108

1:05 h (0,5 m) La cala d’Agulles és un profundentrant de mar d’encinglerats vessants on desembo-ca entre el pedregam les escorrialles d’aigua d’unpetit embassament que reté l’aigua fluent de la fontde la Teula que feia servir el Club Med. Travessem elrec i continuem de front (W), salvant el desnivellcosta amunt, cercant l’orografia idònia a cadascú,fent pas entremig d’arbusts de càdec, matollar irocam esquistós cantellut. Assolida la part alta, tra-vessem el territori que se’ns presenta en la mateixadirecció, esquivant les peculiaritats geològiques delrocós terreny. Algunes fites ens donen fe d’anar benencaminats, tot i estar allunyats del perfil costaner.Tot d’una abordem de baixada en un punt indeter-minat més o menys pla (55 m), una vella pista d’o-rigen militar que arribava sobre la mateixa cala Por-taló que ja s’entreveu. Anem baixant i després d’unpronunciat gir, cal passar pel fondal del rec de laMare des Sac i recuperar la continuïtat del traçatesfondrat. En pocs minuts tenim el millor enqua-drament de la cala de Portaló, terra endins a menade fiord. Per arribar-hi estarem atents a unes mar-ques grogues trobades no fa massa, que ens menendretureres marge avall per una esllavissada tarterapissarrenca fins a la platja de la cala Portaló.

1:43 h (0,5 m) La cala Portaló també es coneix coma platja de Narganta. Assolida la primera línia demar reculem per la rereplatja on veiem un caosrocós d’esquistos per on discorren les aigües del recde Ses Culases, tot i que rec amunt es troba una res-closa. Tornem a seguir les marques grogues fins al’altre extrem de la platja, allí on baixa el rec de Por-taló, cercant el senderó no gaire fressat que ens faguanyar la part del damunt d’una mena de contra-fort que delimita una banda de la cala. Un cop adalt, el terreny es d’allò més ferreny, i sort en tenimd’un sender cada cop més clar que ens ajuda a avan-çar amb seguretat pel matollar d’estepes, veient-senomés el mar a la llunyania. Assolit un punt altintermedi (65 m), es torna a anar en direcció al mar,resseguint un reguerot que ens atansa als rompentsdel racó des Bac dins l’àmbit de la cala Galladera.Des d’ara ens queda per endavant vorejar l’entretin-gut perfil costaner fins a l’extrem oposat de l’engol-fada cala. Fent cas de les marques grogues que ensprecedeixen i d’alguna fita de tant en tant, salvemamb facilitat les anfractuositats litorals, més omenys a frec d’aigua, acompanyats tota l’estona peruna component mineral d’una gran vistositat plàsti-ca i paisatgística, mentre arribem a la cala Galladera.

2:30 h (0 m) La cala Galladera és éstreta i profunda,ara no s’hi val a parlar de platja perquè aquest pre-gon entrant marí es confon amb el desguàs del recque hi mena. Des de la mateixa línia de mar, recu-perem el sender que s’enfila fins a una barraca depescadors a l’empara d’un ombrívol bosquet de for-nits pins en 5 min (10 m). La barraca està oberta ipot aixoplugar unes quatre persones, amb matalas-sos, tauleta, seients i llar de foc. Cal anar un altre

Vista de la cala Culip.

Angost camí que duua la cala d’Agulles.

L'entrant de la calad’Agulles i l’illa delPortaló.

(...) cala Pronaés una platjolaresguardada de

coloracionsfosques ambuna barraca,

refugi depescadors

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Situació:Alt Empordà.Població de referència:Cadaqués.Punt de sortida i arribada: Far del cap de Creus. Horari: 5 h 30 min (sense aturades).Desnivell acumulat: 740 m.Altitud màxima assolida: 126 m.Distància: 18,6 km.

Dades

xada a un pregon entrant de mar, dins del perímetreque antany fou territori exclusiu del Club Médite-rranée. Tot seguit, emprenem el vial principal quecomunica aquest punt amb el pla de Tudela, anticnucli de les instal·lacions d’aquest club de vacancesfrancès. Aquesta porció d’itinerari de més d’un qui-lòmetre que transcorre més o menys a prop del mar(cala Culleró, racó de Francalús, esculls de Tudela...)constitueix una passejada inoblidable que ens ofe-reix l’assortiment més complet de roques metamòr-fiques i flora litoral. Apareixen formes d’erosió úni-ques, conseqüència de l’acció erosiva del mar i delvent. Paisatge vinculat a la vida i obra d’artistes iliterats com Salvador Dalí, Josep Pla i d’altres, queels fascinaren d’una manera molt especial.

0:59 h (24 m) Al capdamunt del recorregut divisem elbraç de mar de la cala d’Agulles. Aquí la senyalitzacióens mena per un camí que baixa amb trams esglaonatsamb baranes i empedrat, entremig de roques monolí-tiques de pegmatita de color clar ataronjat i esquistosde color gris fosc fins a la cala d’Agulles.

CAMINS DE MUNTANYA

02/2010 MUNTANYA 887 11

5:30 h (72 m) En les antigues dependències del farque entrà en funcionament per primera vegada lanit del 29 de juliol de 1853, es pot visitar l’EspaiCap de Creus, una acurada instal·lació museísticasobre l’entorn natural del cap de Creus.

Si ve de gust afegir una estona més a l’itinerari,us recomanem continuar fent ruta i anar a petjarfins on els Pirineus sucumbeixen al mar, el darrersortint més oriental de la península Ibèrica. Assolidala carretera, la seguim fins a un pronunciat revolt alspeus del promontori del Cap (43 m). Ara només calseguir un sender que ens mena a la cala Fredosa imés enllà, reculant una mica, a l’esvoranc de la covade s’Infern, envoltada de vegetació mediterrània.Excepcional exemple d’erosió excavada en esquistosque disposa d’entrada marítima i sortida terrestre.En aquest punt, ja senyalitzat, encetem una pujade-ta seguint un itinerari geològic amb plaques rodonesdireccionals fixades al terra, fins que veurem el capde Creus. En aquest paratge aviat s’hi veuen tambéles marques del GR 11 que ens hi adrecen salvantles anfractuositats geològiques que singularitzen elpaisatge, d’una extraordinària riquesa mineral vege-tal i floral que us seduirà. Finalment, assolim eldarrer sortint accessible de la punta del cap deCreus, on comença o finalitza el GR 11, el camí degran recorregut que deambula els Pirineus d’unextrem a l’altre. Podem tornar a l’aparcament en unsassossegats 20 minuts o podem continuar fent elcontemplatiu itinerari geològic. En aquest darrer casens caldran 45 minuts llargs abans no hi arribem.

EL CAP DE CREUSDes d’un punt de vista geològic el massís de Cap deCreus és la prolongació oriental dels Pirineus. El sol,observat des del recinte del far, apareix sobre l’horit-zó del mar a una hora més primerenca que des dequalsevol altre punt de la península Ibèrica. Certa-ment aquest fet concentra en gran nombre a les per-sones que volen presenciar néixer l’any nou cada 1de gener.

Parc natural del cap de CreusDes de l’espectacular talaia del castell de Sant Salva-dor a la muntanya de Verdera, vèrtex culminant dela península del Cap de Creus, tenim una visió aèriadel conjunt del tot imprescindible. Aquest territorimontuós, exhibeix només altituds discretes, merei-xedores totes aquestes d’una excursió recomanable:puig del Vaquer (430 m), puig de l’Àliga (463 m),puig Alt (490 m), puig Pení (606 m, ocupat militar-ment des de l’any 1959 per l’Escuadró de VigilànciaAèria EVA 4) i puig dels Bufadors (433 m). Malgratestar solcat per nombroses torrenteres i rierols queexcaven profundes barrancades i configuren unrelleu trencat i complex, a vol d’ocell ens mostraformes més bé arrodonides, resultat de milionsd’anys d’erosió. Ondulat de turons i valls de tonali-tats fosques, escadusserament arbrades, presenta unsingular paisatge de sòbria bellesa, tot i que d’apa-rença desolada.

4:40 h (62 m) La caminada que ens espera ens per-metrà conèixer un dels paisatges més característicsd’aquest parc natural. Tot d’una s’accentua el pen-dent fins a un punt alt amb bones vistes, per tornar abaixar tot seguit. Si es mira cap a dins del mar es potreconèixer l’illa de Messina (la Macina). Aquesta seràla manera en què es desenvoluparà el recorregut, pelmalmès vell camí entre murs de pedra seca, un grannombre de clopers i alguna barraca en bon estat quea mitjan segle XX fou l’artèria principal d’aquestacontrada per accedir als conreus costaners, principal-ment d’olivers. Conreus en bancals que encara ser-veixen per corregir els desnivells d’una terra irregulari seca, però que l’intens cultiu d’aquest vell productemediterrani ha ajudat a domesticar. Enrere quedenels torrentosos recs de cala Torta i cala Seca, que des-emboquen en les cales homònimes, on el camí debast s’adapta irremeiablement a les sinuositats de l’a-brupte relleu. Camí enllà es travessa el rec de CalaBona mitjançant una voluminosa llastra d’esquistanomenada pont del Mal Pas, on s’inicia una breupujada mentre es gaudeix d’una vista excepcional decala Bona. En aquest indret destaca la presència denombrosos càdecs en forma arbòria i una vegetacióforça atapeïda pròpia de l’ambient mediterrani. Pas-sem enlairats l’accés a l’exquisida cala Jugadora que,vista des del camí, mostra un enquadrament de pos-tal. Hi destaca un sinuós aflorament pegmatític decolor ataronjat que es coneix com l’Oca Roja o elGran Roig, amb el promontori del cap de Creus coma rerefons. Més enllà d’un tram de camí molt benempedrat i conservat, remuntem un terraplè i de copi volta abordem la carretera del far (42 min; 28 m).L’anem pujant ran de l’asfalt, tallem un pronunciatrevolt (43 m) i sense deixar-la més, arribem a l’apar-cament del far.

3:20 h (0,5 m) La platja de Cala Prona és una platjo-la resguardada de coloracions fosques amb unabarraca refugi de pescadors. Disposa d’una estançaque pertany a la confraria de pescadors del Port dela Selva, i d’una altra per a unes vuit persones ambmatalassos, taula, seients i llar de foc. L’estat de con-servació no és gaire bo, com tampoc ho és un poucisterna al peu del camí. Un cop vist l’indret, recu-lem fins a coincidir amb el camí principal quedúiem. Es travessa el tram atapeït de brucs i, un copfora de l’espessor, el sender s’eixampla, i pren enllàl’amplada d’un camí carreter que ens farà arribar auna confluència de camins amb indicador de rutes.

4:00 h (126 m) El camí que duem, s’acaba ajuntantperpendicularment amb una pista ampla que ve delPort de la Selva que fa servir el GR 11. Nosaltresgirem a ma esquerra, en general vers el SE, peraquest extens territori humanitzat durant segles, for-mat per un seguit de turons petits i torrenteres espes-ses de vegetació que davallen al mar. Arribats al masRabassers de Baix encara dempeus com a segonaresidència (20 min; 75 m), deixem del tot el GR quecontinua fins que surt a la carretera de Cadaqués acap de Creus. Aleshores marxem per la pista cap a ladreta orientats al S i quan s’acaba no gaire lluny, sor-tim a l’asfalt de la carretera que duu al far (5 min; 89 m). Tombem a ma dreta i seguim avall carreteraenllà en direcció S fins que quan hem caminat 400 m, arribem a l’entrant de la carretera de terrabatuda que mena a la platja de la cala Guillola (queavui no petjarem), on hi ha una porta baixa reixada decolor blau oberta. Anem triscant i després de deixarunes cases a banda i banda i un transformador a màesquerra, de seguida es troba un trencant amb unasenyalització vertical: «Camí antic al cap de Creus».

La recuperació d’un espai natural

El Club Mediterranée

Conegut popularment com a Club Med, fou una ciutat de vacances fran-cesa construïda a la dècada de 1960 que constava de 443 habitatges

modulars, amb tota mena de serveis complementaris com ara restaurant, dis-pensari, piscina, club social, pistes de tennis, depuradora, etc. Finalitza la sevaactivitat l’any 2002, en ser un model turístic obsolet, no viable econòmica-ment i de difícil acceptació en un entorn protegit d’un gran valor paisatgístic.Amb l’aprovació del Pla especial del parc natural de l’any 2006 comença laredacció del projecte de demolició i retirada de les infraestructures i ele-ments físics existents en tota aquesta zona compresa entre la cala Culip i lacala d’Agulles, a ponent de l’àmbit d’actuació. Només es mantindran i rehabi-litaran alguns dels locals com a punt d’acolliment de visitants i serveis delparc. L’enderroc el paga l’Estat i la Generalitat assumirà el cost del trasllat dela runa i l’adequació de tot l’espai, per la qual cosa aquesta zona alliberadadel cap de Creus no serà visitable fins al 2011.

La cala Fredosa des del camí antic que duu

al far.La tramuntana no respecta res, però deixa unbell paisatge on la vegetació s’adapta.

L’erosionadafranja litoral esmostra abruptai mineral, amb

espectacularspenya-segats

i barrancs amb un gran

nombre deretallades cales

i tota menad’accidents

geogràfics que la fan molt

atractiva

02/2010 MUNTANYA 887 13

o el conreu, era llaurar el terra i treure’n les pedresper acumular-les en un indret de la finca impropiper al cultiu, d’una manera ferma i solida. Aquestesestructures tan ben resoltes que es poden veure engran nombre s’anomenen clopers.

La natura en flamesEl dia 6 d’agost de l’any 2000, que queia en diu-menge, l’aire de l’Alt Empordà anava carregat d’unaintensa fortor a cremat. Un fortuït i devastadorincendi iniciat a mig matí en el terme municipal deGarriguella, molt a prop del santuari de la Mare deDéu del Camp (centre de recuperació de la tortugade l’Albera), s’estengué sense aturador per les serresde l’Albera i de Rodes fins arribar al mar, atiat pelfort vent de tramuntana.

En poc més de 30 hores, el foc devastà prop de6.000 ha de terreny, bona part situada dins la zonaprotegida del parc natural del cap de Creus, dins elstermes municipals de Palau-saverdera, Pau, Garrigue-lla, Vilajuïga, Roses, el Port de la Selva, la Selva deMar, Llança i Colera. A més a més d’aquest succés,l’any següent un altre gran incendi augmentà a 8.000les hectàrees calcinades en aquesta zona de l’AltEmpordà, la meitat d’aquestes de zona protegida.

A dia d’avui pot semblar a primer cop d’ull quela vegetació de tota la zona cremada ja s’ha regene-rat, però una mirada més atenta ens permetrà des-cobrir les devastadores seqüeles del dany que causàel foc, sobretot en l’arbrat.

Els incendis de la zona del cap de Creus tenenuna llarga història que es perd en l’origen delstemps. Fixeu-vos si han estat habituals que fins i totalguns defensen que l’origen del nom del massís delsPirineus, ve precisament de la paraula grega pyrosque significa ‘foc’, i que així batejaren els marinershel·lens a aquestes muntanyes que durant les sevessingladures sempre veien cremant.

MUNTANYA 887 02/201012

palment durant l’edat mitjana. Una gran part delsboscos de la península del Cap de Creus i serres veï-nes foren substituïts per vinyes i olivars. Aquestapràctica, que va perdurar fins a finals del segle XIX,donà peu a una expansió espectacular en les formesi l’enginy per desempallegar-se de tanta pedra en unrelleu tan abrupte i sòl pedregós. La seva raó de serera lluitar contra l’erosió d’un terreny aspre i aprofi-tar millor l’aigua de les pluges escasses. Tot plegatpropicià un paisatge transformat de construccionsrurals en pedra seca de gran interès que a hores d’araés objecte d’admiració. Mentrestant, la malura de lafil·loxera s’escampà pel territori vers l’any 1879,provinents dels vinyals del Conflent i del Rosselló.Fou tant fulminant que en menys de tres anys arruï-nà completament aquest cultiu i a tothom que envivia. A més a més, las gelades del l’any 1951 vananihilar quasi totes les oliveres que es plantaren des-prés de la desfeta de la fil·loxera. Tot plegat afavoríque ja per sempre més quedessin en desús barra-ques, camins, carrerades, recs i clavegueres, marges,murs, feixes i clopers..., tot un patrimoni en pedraseca que cal conèixer i salvaguardar tant com espugui.

Els clopersRecorrent molts dels itineraris que atresora el cap deCreus ens sembla veure de lluny un grup de cabanesde pedra seca de formes arrodonides o quadrangu-lars. Ens hi atansem encuriosits i després de donar-hi una volta comprovem que no tenen cap accés, laqual cosa ens sorprèn i és que no esteu davant d’unacabana. En un territori tan pedregós, el primer quecalia fer per condicionar un terreny per a la pastura

L’erosionada franja litoral es mostra abrupta imineral, amb espectaculars penya-segats i barrancsamb un gran nombre de retallades cales i tota menad’accidents geogràfics que la fan molt atractiva. Lasingularitat botànica és remarcable, i és palesa pel seuric mostrari d’espècies poc comunes o endèmiquesque hi arrelen. També destaca la fauna associada almatollar, els rapinyaires i les aus migratòries o seden-tàries. La complexitat de la morfologia de la costa i latransparència de les aigües del mar d’Amunt i delmar d’Avall que envolten el cap de Creus, determi-nen una extraordinària riquesa submarina.

El parc, amb una superfície total de 13.886 ha, deles quals més de 10.000 corresponen a la part terres-tre, aplega una rica biodiversitat natural, una qualitatdels ecosistemes i uns paisatges excepcionals amb elcomplement d’uns singulars elements arqueològics,arquitectònics, etnogràfics i artístics. Tot plegat jus-tifica amb escreix que el Parlament de Catalunyaaprovés, amb el que disposa la Llei 4/1998 de 12 demarç, crear el primer parc maritimoterrestre deCatalunya, i la implantació de mesures reguladores ide manteniment que en garanteixin la conservació.Per acabar, només volem afegir que el nostre pas peraquest àmbit no ha de malmetre els privilegiatsatractius que ofereix aquest extraordinari paratge.

El paisatge del cap de CreusActualment, l’element definitori del seu paisatge ésl’absència de grans zones boscoses, encara que entemps reculat tot el territori presentava un aspecteforestal considerable. La principal desforestació fouconseqüència directa de les tradicionals rompudesper al conreu o la pastura, que van tenir lloc princi-

Més informacióAjuntament de Cadaqués:Tel.: 972 258 200

Bibliografia:GREGORI, Francesc Xavier / COMAMALA, Rosa M. Cap de Creus-l’Albera.

Montgrí-Saverdera-Neulós-Querroig. Guia Alpina. 2004.

El patrimoni geologicominer del cap de Creus. Generalitat de Catalunya.Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme. 2003.

PLUJA I CANALS, Arnald. El cap de Creus. 60 itineraris de Porbou a Roses.Gràfiques ALZAMORA, 2001.

Cartografia:Cap de Creus. Mapa/Guia excursionista. Escala 1:25.000. Editorial Alpina i GeoEstel, 2007.

Mapa topogràfic de Catalunya. Escala 1:25.000.

Parc natural del cap de Creus. Nº 19. Generalitat de Catalunya. Institut Cartografic de Catalunya 2008.

Les vaques pasturen a l’indret del mas

Rabassers de Baix.

Una mostra de la floradel cap de Creus.

El cap de Creus i illa Massa d’Oros.

Vista del far del cap de Creus.

PARCS NATURALS

02/2010 MUNTANYA 887 15

Trescar per aquest parc ofereix l’oportunitat depoder gaudir de boscos esplèndids, però també

de conèixer un seguit de petits pobles, amb les casestradicionals de parets de blocs de granit, i als seusvoltants grups d’espigueiros (sitges) també de pedra,que contribueixen a donar una imatge força pinto-resca, i on encara es pot descobrir el poc que quedade la vida tradicional dels petits llogarets de mun-tanya. Un exemple d’això són els fojo do lobo, unesconstruccions força peculiars, que durant anys varenservir per controlar la població dels llops.

El relleuEl parc supera els 700 km2 d’extensió, que correspo-nen als municipis de Melgaço, Arcos de Valdevez,Ponte da Barca, Terras de Bouro i Montalegre, dinsde les regions de Minho i Trás-os-Montes, que limi-ten amb Galícia. Les serres més destacades són les dePeneda, Soajo, Amarela i Gerês, amb una altitud queva de 300 m, a les parts més baixes, superant els1.500 m a les zones més altes. Els punts més elevatssón: el Nevosa (1.545 m) i l’Altar dos Cabrões

(1.538 m), situats a la serra de Gerês, que al vessantnord es coneix com a serra do Xurés, ja en terres deGalícia.

L’aspecte d’aquestes muntanyes, amb grans blocsde granit i pobres de vegetació arbòria, sobretot a lesparts més altes, donen l’aparença de desolació isequedat, però res més allunyat de la realitat: en lamajoria de les torrenteres l’aigua hi corre; a més, hi

MUNTANYA 887 02/201014

Text: Francesc Beato i Vicens Fotos: Jesús Griera

A les muntanyes del nord-est de Portugal hi ha l’únic parc nacional del país, conegut també per Gerês, un espai poc visitat, però amb un alt interès excursionista i científic. Està format per

les serralades de Peneda, Amarela i Gerês, que fan una barrera entre les planes de la costa a l’oest i els altiplans a l'est, amb el Nevosa (1.545 m) i el Altar dos Cabrões (1.538 m) com

a punts culminants.

Un esclat de natura al nord de PortugalPENEDA-GERÊS

EL PARC NACIONAL DEEl petit embassamentdel riu Pomba situat aldamunt del santuaride Peneda.

PARCS NATURALS

02/2010 MUNTANYA 887 17

les zones on l’agricultura es pogués desenvolupar, tansols al fons de les valls i en algun replà s’hi podiasembrar, la resta tot era bosc o zones de pastura.

Era una economia de subsistència, on fins a prin-cipis del segle XX era molt habitual la transhumàn-cia. Molt habitants d’aquest pobles, els mesos debonança pujaven a les zones de pastura, a les zonesaltes, on normalment hi feien estada de Pasqua finsa poc abans de Nadal. La resta de l’any vivien en elspobles situats en les valls. Una altra de les activitats,en alguns pobles, era el carboneig.

Però a finals del segle XIX tota aquesta activitatinicià una davallada, que a la dècada de 1940 vacomportar l’inici d’una immigració que va duraruns vint anys, fins a deixar els pobles pràcticamentdeshabitats. El seu destí majoritari era França.Alguns d’aquests immigrants, en aquests últimsanys, han retornat als pobles, però no per viure, sinómolts per passar-hi les vacances. La majoria no hanreconstruït les antigues cases, sinó que n’han aixecatde noves, sobretot a l’entorn dels pobles, de maneraque han trencat l’harmonia paisatgística.

L’any 1971, fou creat el parc nacional de Peneda-Gerês; però molts anys abans aquestes muntanyes jatenien punts d’atracció. Dos d’aquests punts eren decaràcter religiós: el santuari de Peneda i el de SantBento da Porta Aberta, indrets on al llarg de l’anysón freqüentats per milers de devots i pelegrins. Itambé el balneari de Gerês, on les seves aigües jaeren aprofitades en temps dels romans. Però és apartir del segle XVIII quan es va construir el primerestabliment termal que ha iniciat un incrementconstant de visitants que vénen a prendre les aigües.En l’actualitat, a més de modernes instal·lacions,ben a prop han sorgit una sèrie d’hotels, hostals, res-taurants i tota mena de comerços.

Informació per als excursionistesAl parc hi ha tres oficines de turisme on podeu tro-bar informació de rutes a peu i zones d’acampada:les oficines de la Porta de Lamas de Mouro, la Portade Campo do Gerês i el Centro de EducaçãoAmbiental do Vidoeiro. També es pot demanarinformació a l’oficina de la ciutat de Braga.

Al parc hi ha 26 senders senyalitzats (trilhos), unesrutes que faciliten el seu coneixement. Hi ha rutes dedues a tres hores i d’altres de cinc a sis hores. Els sen-ders estan senyalitzats amb marques grogues i verme-lles, que són els colors que corresponen als sendersde petit recorregut. A més, a l’inici del senders i enpunts d’interès hi ha cartells informatius.

Fins ara d’aquest parc no s’ha publicat cap guiade muntanya, ni tampoc hi ha un mapa excursionis-ta detallat. L’única informació cartogràfica són elsfulls del mapa militar a escala 1:25.000. Aquestamanca d’informació fa que el parc de Peneda-Gerêsno sigui gaire visitat. L’època més aconsellable perfer-ho són els mesos d’hivern, primavera i tardor.Els boscos i la vegetació tenen un esclat de verdor ala primavera, i a la tardor, els colors dels arbrescaducifolis són excepcionals.

MUNTANYA 887 02/201016

ha una gran quantitat de fonts i deus; l’aigua és pre-sent per tot arreu. El parc també és travessat perdiversos rius: el Cávado, el Lima, l’Homem, elLaboreiro i l’Arado, tots amb un cabals força impor-tants, que s’aprofiten per tenir una bona reservad’aigua a les preses que formen les albuferes de Tou-vedo, Paradela, Caniçada, Vilarinho das Furnas,Alto Lindoso, Salamonde i de Sezelhe.

Entre els grans blocs de granit s’hi troben vetesde minerals, com estany, tungstè o molibdè, peròtambé or, que anys enrere foren explotades en lesmines de Carrís i de Borrageiro, situades en la partmés alta de la serra de Gerês. A prop de la poblacióde Castro Laboreiro hi ha alguns jaciments d’es-quists i quars.

Algunes valls, tenen signes evidents d’haver estatsota l’influència de les glaciacions.

La vegetació i la faunaA les valls i fondalades la vegetació és exuberant,sobretot de boscos de roures, pins i eucaliptus(aquests dos últims de repoblació). Però també s’hitroben llorers, bedolls i grèvols. Al sotabosc hi hamoltes falgueres. En aquestes muntanyes hi podemtrobar el lliri de Gerês (Iris boissiers), una espècierara de la flora portuguesa i un endemisme delnord-oest de la península Ibèrica. A les parts mésaltes el bosc desapareix; aquí hi ha gran quantitat de

bruguerola i falguera.Quant a la fauna, hi podem trobar com espècies

més emblemàtiques el llop ibèric i l’àliga reial, peròtambé el porc senglar, el cabirol, la llúdria, el gat sal-vatge, la marta o l’esquirol. De les aus podemesmentar el milà, el mussol reial o el falcó. També hipodem trobar el garrano, una espècie de cavall demida petita, o el gos de Castro Laboreiro, moltapreciat per a la caça.

La població al llarg dels anysLa presència de l’home per aquestes muntanyes esremunta d’entre el 4.000 i el 3.000 aC. A prop delspobles de Castro Laboreiro i de Britelo s’han localit-zat dòlmens i tombes megalítiques que demostrenclarament aquesta presència humana.

En l’època romana, en l’últim terç del segle I s’o-brí al parc actual la via d’Antonino o via Nova, queara es coneix popularment per la Geira, una impor-tant calçada que comunicava Braccara Augusta(Braga) amb Asturica Augusta (Astorga). A llarg d’a-quest recorregut hi trobareu algunes restes de cons-truccions, com ara ponts; però sobretot miliaris: delXXVI que és a prop del poble de Covide, fins alXXXVI situat poc abans de la Portela do Homem,són dins del parc.

Durant molts anys, l’economia dels petits poblesdel parc tenien com a base la ramaderia; poques eren

Molts camins estan empedrats a la serra de Peneda.Escala i facana del santuari de Peneda.

Un exemple de la vidatradicional dels petits

pobles: la feina a l’erade Paredes. A la dreta,

s’observa una sitjatípica (espigueiros).

PARCS NATURALS

02/2010 MUNTANYA 887 19

fou transitat pels pelegrins. No tardarem en deixar elbosc, i ara el corriol passa per entre grans blocs degranit de formes ben peculiars i envoltat de matollar.

Arribarem ha un petit estany (990 m), que no ésaltra cosa que un embassamentdel riu Pomba. D’a-quest estany s’explica que les noies que es voliencasar tiraven una pedra des del penya-segat que s’alçaal costat; si la pedra no queia dins de l’aigua, es casa-rien abans d’un any.

Fins aquí el corriol que hem anat seguint està se-nyalitzat amb marques de GR, però ara les deixarem,per travessar per sobre el mur de l’embassament. Ellloc és realment bonic, envoltat d’un espai sense unarbre, però amb gran blocs de granit, que donen unaspecte força sorprenent i solitari. Al mig de l’estany,també hi ha un d’aquest grans blocs de roca.

Quan ja haurem travessat el mur de l’embassa-ment, el corriol no és tant obert, segueix a prop deles aigües de l’estany, que tindrem a la nostra esquer-ra, entre matolls i en direcció nord-oest, el camí enlleugera pujada, cada cop es fa més evident, i enssituarà en un collet (1.095 m).

Des d’aquest collet, en una propera carena veuremuna sèrie d’aerogeneradors, i més a prop el petit poblede Bouça dos Homens. Ara el corriol pren la direcciónord, amb una baixada moderada; unes fites, ens aju-daran a seguir-lo. En aquesta part del camí tindrem a

l’esquerra, relativament proper, però a l’altre vessantde la vall, el poble de Bouça dos Homens.

No trigarem en arribar a un camí (1.040 m) queés el que durant molts anys els habitants d’aquestapart alta de la serra de Peneda utilitzaven per anar alsantuari. Nosaltres el seguirem de pujada, en direc-ció est. El que sorprèn són els grans blocs de pedraque fan de base del camí que seguim. Aviat serem alcapdamunt de la carena (1.110 m).

Ara, un altre cop de baixada, i més o menys amig camí, deixarem a l’esquerra el Fogo de Peneda,una trampa per caçar llops. El camí fa llaçades perperdre alçada i baixarà fins a la carretera (750 m)que del santuari de Peneda porta a la població deLamas de Mouro.

En el cas de tenir situat un vehicle en aquestpunt, aquí finalitza l’itinerari. En el cas d’haver deretornar fins el santuari de Peneda, haureu de seguira la dreta 1,2 km per carretera que, fins i tot es potevitar en gran part seguint un corriol paral·lel

3. El camí per les ribes del riu CávadoEl tercer itinerari que us proposo és a l’extremoriental del parc, en el terme municipal de Monta-legre. Una part del camí que farem ja és fora delslímits del parc, però ens apropa a un seguit de petitspobles que ens faran conèixer la vida camperola.Aquest pobles estan situats en la capçalera del riu

MUNTANYA 887 02/201018

Bouro, molt a prop del miliari XIV, fora dels límitsdel parc, i finalitzar dalt de la Portela do Homem,que correspon el miliari XXXIV. Per tant, camina-reu vint milles (cada milla romana són 1.482 m).

Al llarg d’aquest recorregut, en una gran part perpista, tindreu una visió de la vall del riu Homem, dela serra Amarela, l’Albufeira de Vilarinho das Furnasi l’esplèndida roureda de la Mata de Albergaria, undels boscos més interessants del parc.

El camí està senyalitzat en els encreuaments ambuns pals metàl·lics, i en cada miliari hi ha un panellon s’explica amb tot detall l’indret i també es dónainformació de la via romana. Llàstima que en unapart d’aquest recorregut, el que passa arran del riuHomem, en aquest sector embassat per l’Albufeirade Vilarinho das Furnas, estigui permesa la circula-ció de vehicles, previ pagament de peatge

2. A l’entorn del santuari de PenedaUna altra de les propostes és la de conèixer l’entorndel santuari de Peneda. El santuari de Peneda éssituat al cor del parc, un indret de gran bellesa pai-satgística. Al parc li varen posar el nom d’aquestsantuari, i això ja és una mostra del que representaper aquestes muntanyes. L’actual església és del segleXVII, un gran edifici que davant seu té la clàssicaescala en trams, molt habitual en el santuaris d’ano-menada de Portugal, i al peu de la monumentalescalinata, un gran espai on trobareu establimentsper acollir els pelegrins i altres edificis, un conjuntarquitectònic de gran volum, i força espectacular,col·locat en una vall, sota d’unes grans parets de gra-nit. El santuari és dins del terme municipal d’Arcosde Valdevez.

La caminada que us proposo per la serra de Pene-da s’inicia en l’esplanada del darrere de l’església, alcostat d’una paret de formigó, on els devots i pele-grins habitualment hi deixen ciris (705 m). Elcorriol, empedrat, com gran part dels camins quefarem en aquest itinerari, emprèn una pujada demoment ombrejada per pins, alzines i algun roure,tot fent revolts per ha superar el fort desnivell, i alcostat de la paret de roca que s’alça junt al santuari.Aquest és un camí molt antic, que durant molts anys

TRES PROPOSTES PER CONÈIXER EL PARC A PEU

1. La via romana de GeiraUn dels itineraris que pel seu interès històric i pai-satgístic us pot introduir en el parc és seguir el traçatde la via romana, la Geira, que els arqueòlegs ano-menen Via Nova.

Us proposo d’iniciar el recorregut en el veïnat deSanta Cruz, que pertany al municipi de Terras de

A l’entorn del santuari de PenedaLloc de sortida: Santuari de Peneda (705 m).Com podem arribar-hi: Sortim de la ciutat deBraga, per l’autopista A-11 i després per l’ A-3 finsa Ponte de Lima. Aquí enllaçarem amb l’autoviafins prop de Ponte da Barca, on prendrem la carre-tera N-101 fins passat la població d’Arcos de Val-devez. Aquí cal agafar la carretera N-202, que pelspobles de Cabana Major, Mezio, Adrâo, Rouàs, ensportarà fins el santuari de Peneda. De la ciutat deBraga fins al santuari de Peneda hi ha 98 km.Temps de camí: 3 h 5 min.Desnivell: + 460 m / -460 m.Distància: 12 km. Lloc d’arribada: Santuari de Peneda (705 m).Mapes: Carta Militar de Portugal. Full: Gavieira (9).

Lloc de sortida: Veïnat de Santa Cruz (412 m).Del poble de São Salvador de Souto, municipi deTerras de Bouro.Com podem arribar-hi: De la ciutat de Bragacal agafar la carretera N-101 fins a la poblacióde Vila Verde. Aquí s’ha de deixar la carretera N-101 per prendre la N-308, que us portarà pelspobles de Sabariz, Lanhas fins a Caldelas. A par-tir de Caldelas, continuarem per la carretera CM-1241, que a través dels pobles de Paranhos usportarà al veïnat de Santa Cruz. De Braga fins aSanta Cruz hi ha 29 km. De la ciutat de Braga, cal agafar la carretera N-103 fins a la població de Tabuacas. Passat uns 2km d’aquesta població, cal deixar la carretera N-103 per prendre, a l’esquerra la N-304, quebaixa fins a Ponte. Cal travessar el pont i agafar,a la dreta, la carretera N-308-1, que per lespoblacions d’Admeus i Gerês, en pujarà fins a laPortela do Homem. De la ciutat de Braga fins ala Portela do Homem hi ha 56 km.Temps de camí: 9 h.Desnivell: + 495 m / -170 m.Distància: 35,1 km. Lloc d’arribada: Portela do Homem (759 m).Mapes: Carta Militar de Portugal. Fulls: VilaVerde (42) – Terras de Bouro (43) – Germil (30)- Outeiro (31).

La via romana de Geira

Lloc de sortida: Fiâes do Rio (867 m).Com podem arribar-hi: Sortim de la ciutat deBraga per la carretera N-103 fins a la presa del’albufera de Venda Nova. Aquí deixarem la carre-tera que veníem seguint per prendre la N-308-4,que passa per sobre de la presa. Cal seguir-la finsa Paradela per agafar la N-514 fins a Fiâes doRio. De Braga fins a Fiâes do Rio hi ha 72 km. De Fiâes de Rio, cal seguir la carretera N-514 (7km); passarem per Vilaça i el següent poble ésSan Pedro.Temps de camí: 5 h 25 min.Desnivell: + 440 m / 257 m.Distància: 21 km.Lloc d’arribada: San Pedro (995 m).Mapes: Carta Militar de Portugal. Full: Montale-gre (32).

El camí per les ribes del riu Cávado

Més informacióCARTOGRAFIA:Carta Militar de Portugal. Instituto Geográfico do Exército: Lisboa, 1996-1997.Escala 1:25.000.• Full nº4: Castro Laboreiro (Melgaço)• Full nº5: Seara (Melgaço).• Full nº8: Extremo (Arcos de Valdevez)• Full nº9: Gavieira (Arcos de Valdevez)• Full nº17: Lindoso (Ponte da Barca)• Full nº18: Pitôes das Junias (Montalegre)• Full nº19: Tourém (Montalegre).• Full nº30: Germil (Ponte da Barca)• Full nº31: Outeiro (Montalegre)• Full nº32: Montalegre.• Full nº43: Terras de Bouro.• Full nº44: Ruivâes (Vieira do Minho)

Més informacióOFICINES DE TURISME:

Porta de Lamas de Mouro+351 251 465 010 portadelamas@cm-melgaco.pt

Porta de Campo do Gerês+351 253 351 888

Centro de Educaçâo Ambiental do Vidoeiro+351 253 390 110

Oficina de Braga+351 253 203 480pnpg@icn.pt

Des de la calcadaromana hi ha una

esplèndida visió de laserra d'Amarela

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

GO

OG

LE M

AP

S

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

GO

OG

LE M

AP

S

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

GO

OG

LE M

AP

S

PARCS NATURALS

02/2010 MUNTANYA 887 21

Cávado, que fan d’eix de la nostra caminada. És undels trams més ben conservats de paisatge riberencque podem trobar en el parc de Peneda-Gerês.

Els camins que seguirem, senyalitzats com a PR,marcats amb marques grogues i vermelles, són els queutilitzaven i encara utilitzen els pastors o els habitantsd’aquest petits pobles, per comunicar-se a peu. Enmolts trams els camins estan limitats amb parets depedra seca, per evitar que el bestiar entri en els campsde conreu, i ombrejats per boscos de roures.

Sortirem del poble de Fiâdes do Rio(867 m) per un camí que pren la direc-

ció nord i baixa a travessar per un

pont el riu Cávado (810 m). A partir d’aquí el camípuja i no triga en trobar un trencall. Cal agafar elcamí de la dreta, també de pujada, continuant pelmig de la roureda que ens portarà fins a una carrete-ra. Just abans de travessar-la, a l’esquerra hi ha unafont. Travessem la carretera, i per una pista que deseguida enllaça amb la carretera que ens portarà finsal proper poble de Paredes (1.000 m). Aquí no uspodeu perdre els espigueiros (sitges), la asserradoramoguda per la força hidràulica i l’església de SantAntoni, edifici del segle XVIII; el camí passa pel cos-tat mateix de l’edifici.

Seguirem la nostra ruta, per una pista que puja entreboscos i camps de conreu. Després, ja més planera, percorriols que travessant torrenteres, entre les quals hi hala de Sendêo. Enllaçarem amb una pista, que de baixa-da ens portarà al poble de Covelâes (926 m).

Sortirem de Covelâes, per l’antic traçat de lacarretera, per baixar fins a la font da Costa, que neixpoc després d’haver travessat el llit de la ribera derio Mau, a partir del qual pujarem fins a trobar lanova carretera. La seguirem, a l’esquerra, uns centmetres, per agafar un camí a la dreta, que puja, ique no tarda en enllaçar amb una pista que ens por-tarà al poble de Travassos (981 m.).

Un camí planer, limitat per uns murs de pedraseca ens aproparà fins a Sezelhe (980 m), però pocabans d’entrar-hi travessarem la ribera da LamaChâ. El camí continua de pla, i poc després serem aFrades, el poble més allunyat de l’inici del nostre iti-nerari. Ara el camí canvia de direcció, i encara versal sud, de baixada, primer per carretera, per arribarpoc després a un encreuament. Aquí seguirem lapista, en la mateixa direcció que venien fins ara, ique ens portarà fins al riu Cávado, que travessaremper un pont; a la dreta veurem un altre pont medie-

val, construït amb gran blocs de pedra. Aquí el riu,just inicia el seu embassament en la petita albuferade Sezelhe; arran de l’aigua es pot veure un esplèn-did bosc de ribera.

Ara la pista puja lleugerament, i no tarda en can-viar de direcció cap a l’est. El nostre camí ressegueixl’albufera, però no la veurem fins a arribar molt aprop del ponte dos Galegos, un pont antic, arasubstituït per un de nou. Passarem el pont, i pocsmetres després arribarem a una carretera, que calseguir cap a la dreta uns 100 m per agafar una pistaa l’esquerra, en direcció est, que pel mig d’una rou-

Més informacióBibliografia recomanada:

ABREU, Maurício / FER-NANDES, José Manuel.Serras de Portugal. Lisboa:Círculo de Leitores, 1994.

CALVET, Agustí. La Penin-sula inacabada. Barcelona:Editorial Selecta, 1961.

CASTRO HENRIQUE,Pedro. Parques e reservasnaturais de Portugal. Lis-boa: Editorial Verbo, 1990.

FERREIRA AFONSO,António José / TORRESGONÇALVES, Maria Isabel.Trilhos Pedestres na sendade Miguel Torga. Terras deBouro (Serra do Gerês).Camara Municipal de Terrasde Bouro, 2003.

FERREIRA, José. Minhoem mil sugestôes. Edita:Direnor. Barga, 2004.

GAZIEL – Calvet, Agustí.Portugal enfora. Edita: Edi-torial Selecta. Barcelona,1960.

LLAMAZARES, Julio. Tras-os-montes: Un viaje Portu-gues. Madrid: EdicionesAlfaguara, 1998.

NUNES, Manuel / NUNESJorge. Portugal. 30 itinera-rios a pie. Paseos y esca-padas irrepetibles. Barcelo-na: Alhema Media, 2006.

PLA, Josep. Direcció Lis-boa. Barcelona: EdicionsDestino, 2004.

SARAMAGO, José. Viatgea Portugal. Barcelona: Edi-cions 62, 2005.

Les parts mes elevades de la serra dePeneda estan formadesper grans blocs de rocagranítica.

Sitges de l'era dosLeijos.

Panoràmica del poblede Cainheiras.

reda ens pujarà fins el poble de San Pedro. Però pocabans d’arribar-hi trobarem la carretera, que calseguir a la dreta uns 50 m, per prendre a l’esquerrael camí per on entrarem al poble.

San Pedro és un reduït conjunt de cases centradesper una petita església. Al centre del poble hi ha elsafareig comunitari que encara en l’actualitat fa el seuservei, com també en molts dels pobles de l’entorn.

Aquí finalitza el nostre itinerari per l’alta vall del riuCávado, però el sender senyalitzat continua fins a Fiâesdo Rio, tot passant per Vilaça. De San Pedro a Fiâes doRio, trigaríem aproximadament una hora i mitja.

bles voltors que tenen els seus nius en aquells penya-segats. Un cartell, curosament instal·lat, informa de lescuriositats naturals que el lloc ofereix. El camí, enfranca baixada, a estones per pelats roquissers que, encas de pluja, poden propiciar una perillosa relliscada,baixa al fons del barranc. I, de sobte, la sorpresaimpactant, l’ermita de San Martín de la Bal d’Onserase’ns apareix arraulida sota una impactant bauma iamb un saltant d’aigua mansa que cau del capdamuntde la cinglera que tanca la vall.

El lloc fa de bon estar, la verdor de la vegetació i elcant de l’aigua que, en esfilagarsada i lleugera cortinacau ben a prop de les parets de l’ermita, convida allleuger dinar i una petita migdiada. Però hem de tor-nar i fer el camí en sentit contrari. Repassem el collde San Salvador i baixem pal Paso de la Viñeta. Arri-bem al lloc on ens esperen els cotxes i ens acomiademdels nostres companys aragonesos que ens han ofertaquesta magnífica excursió per terres que nosaltresdesconeixíem i que no dubtem a recomanar.

L’ERMITA DE SAN MARTÍN DE LA BALD’ONSERAEl racó respira pau i tranquil·litat. La llegendaenvolta el naixement d’aquest lloc de pregària i ensdiu que Sant Martí hi féu vida eremítica abans d’a-nar a França i ser nomenat bisbe de Tours. Tambésembla que hi visqué San Victorián, tan lligat aaquestes terres aragoneses; també es diu que SantUrbez, pastor i monjo, advocat de l’aigua, a mitjansegle VIII, prengué els hàbits de mans d’un monjo,anomenat també Martín, superior de l’ermitori.

Notes històriques documentades ens diuen que ellloc estava sota la jurisdicció del bisbe d’Osca, en elsegle XI, i que en el segle següent els monjos van aban-donar el lloc, que van ocupar unes monges. Caliavalor per instal·lar-se a viure en un lloc tan amagat iapartat de tothom, però potser això mateix era la grà-cia. Hi van viure fins al segle XVI, que va quedar el lloc

L’ITINERARIEl camí va a buscar el curs del torrent de San Martínde Bal d’Onsera. És un paisatge de secà típic d’a-questa terra, on acaben els estreps de la serra deGuara en el seu sector occidental. La primavera,però, posa notes de color amb mates d’herbes flori-des. El camí s’acosta a la muntanya i ens entaforemen les seves entranyes. Seguint un petit barranc quebaixa per la dreta. El camí, pel fons del propi torrentde San Martín és, actualment, inaccessible.

Arribem a la Puerta del Cierzo on s’ajunta uncamí que ve de Santa Eulàlia la Mayor. Aquest nomde Puerta del Cierzo indica que en aquest lloc acos-tuma a bufar-hi el vent del nord, el fred i furióscierzo. El camí és engorjat i en les parets hi floreixl’orella d’ós. Una làpida i una creu de fusta recordala mort, l’any 1843, d’un xicot de Barluengo ques’estimbà pujant a l’ermita. Posterioment el camí vaser arreglat i avui no ofereix perill.

Estem ja en el cor de la muntanya i entre abundantvegetació d’alzines i roures es comença a pujar decidi-dament en busca del Paso de la Viñeta i el coll de SanSalvador (1.178 m), on arribem. La visió de les altesparets de conglomerat que fan de capçalera i esponadreta del barranc és veritablement espectacular. Acabad’arrodonir l’espectacle el vol majestuós d’innombra-

L’inici del camí de San Martín de la Bal d’Onsera.

MUNTANYA 887 02/201022 02/2010 MUNTANYA 887 23

Aquest petit relat ens descriul’itinari que va a San Martín de Bald’Onsera, allà on acaben els estrepsde la serra de Guara, i també ensexplica la història d’aquestasingular ermita.

San Martín dela Bal d’Onsera

Text i fotos: Josep M. Sala i Albareda

Temps de camí: 4 h.Dificultat: fàcil.Accés:Per Lleida, Barbastro, laN-240 direcció Huesca,ens desviem a uns 6 km,abans d’arribar-hi i, a màdreta, cap a Loporzano,Barluengo i San Julián deBanzo. Encara podemseguir 1 km llarg per unapista de terra fins a unplanell on podem aparcar.Bibliografia:ACIN FANLO, José Luis &Lorenzo Burillo, Antonio. Ermita de SanMartín de la Bal d’Onsera.Zaragoza: Prames, 1998.Mapes:Sierra y cañones deGuara. Parque Natural. E1:40.000. Editorial Alpina.

Més informació

abandonat i la clau custodiada pel rector de San Juliánde Banzo. La devoció dels habitants dels pobles pro-pers tingué cura de l’ermita que rebia, de tant en tant,donatius de devots personatges importants. Un delsmés destacats va ser el rei Pere IV d’Aragó, III deCatalunya, anomenat el del Punyalet o el Cerimoniós,que visità el lloc diverses vegades per implorar descen-dència masculina, com així esdevingué.

L’ermita arribà en relatiu bon estat fins a la guerracivil en què fou espoliada i privada d’alguns elementsartístics importants. El pas del temps anà deteriorant-la fins que l’any 1997 va ser restaurada en les sevesparts essencials per l’empresa Prames, de capital públici privat provinent de l’àmbit muntanyenc aragonès,especialitzada en treballs difícils de restauració delpatrimoni monumental de la regió dins el Pla de res-tauració d’ermites endegat pel Govern d’Aragó i quetan bons rersultats ha donat d’ençà d’aquella data.

San Martín del Bald’Onsera. A part de lacascada, la capellas’adapta a la roca. El primer documentd’aquest cenobi és del 1075.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Dues excursions pel Prepirineu llegendari Us presentem dues rutes d’excursionisme pel Prepirineu aragonès que passen per llocs remots imàgics, vells ermitatges enclavats a la roca mateixa de les cingleres, entre camins angostos de

poblada vegetació, que ens traslladen a l’època medieval, avui testimonis solitaris d’anticsermitans i anacoretes.

CAMINS DE MUNTANYA

02/2010 MUNTANYA 887 25

més amunt, passem per una font, la Habanera, i totseguint per la Piedra de San Beturián que és un trosde pedra calcària rectangular encastada en un relleixdel pendent boscós. Diu la tradició que allí s’hiamagà San Beturián (Victorián) i que si se la colpejasatisfà el favor demanat. De moment San Beturiánens ha afavorit amb aquest magnífic dia. Ara el camícomença a enfilar-se de debò i, passada una clapissaguanya alçada amb unes quantes giragonses fins arri-bar a una petita terrasseta des d’on tenim al davantl’ermita, amagada a la cinglera mig protegida per labalma que forma la paret.

Planejant arribem a l’ermita dita de l’Espelunga,actualment en estat ruïnós. A l’interior crida l’aten-ció la notable volta de pedra que la cobreix. L’ermitaes restaurarà properament seguint la lloable tascapromoguda pel Govern d’Aragó i que realitza Pra-mes, empresa semipública de la FAM.

La situació de l’ermita, arrapada als estimballs deSierra Ferrera ofereix una dilatada panoràmica sobrela terra de la Fueva i és testimoni de la fe i la pietatque movia els antics habitants de les terres esteses alsseus peus.

Plens els ulls de les extenses panoràmiques ober-tes a migjorn des de llevant a ponent, deixem l’er-mita de l’Espelunga i desfem el camí de retorn a SanVictorián. Entre anar i tornar haurem caminat unsdues hores.

Cap a Muro de RodaAra falta la segona part de la jornada i, recuperat elcotxe a Arro, continuem per la N-260 fins al tren-call que ens portarà a Tierrantona, capital de la sub-comarca de la Fueva. D’aquí, una pista de terra enbastant bon estat i forta pujada ens deixarà al cimdel turó on hi ha les restes del que fou un importantpoblat: Muro de Roda, a 1.019 m. Continua lanetedat del dia amb l’atmosfera transparent, l’airet fii el cel amb decoratives nuvolades. El panorama ésextensíssim i, al N es constitueix en l’imposant telóde fons dels Alts Pirineus, des del Mont Perdut aSierra Montañesa, Cotiella i Turbó. A ponent, mig-jorn i llevant les terres aragoneses, a onades cada copmés petites, des de Guara al Montsec s’allunyen capa la plana. Però Muro de Roda no és solament el

MUNTANYA 887 02/201024

De San Victoriána l’ermita del’EspelungaUna excursió a partir del vellmonestir de San Victorián per visitarla petita ermita de l’Espelunga,arrapada a les cingleres de la PeñaMontañesa i Sierra Ferrera. I percompletar la jornada, una visita aMuro de Roda.

Tot seguit us proposo una petita excursió a partirdel vell monestir de San Victorián per visitar unaermita arrapada a les cingleres de la Peña Montañesai Sierra Ferrera i, després, per completar la jornada,una visita a Muro de Roda, situat en una posiciódominant sobre la vall del Cinca i les terres de laFueva.

Fa un dia radiant. A la nit ha plogut i ara, un celnet, d’un blau intens per on es passegen potentsnúvols blancs, encomana ganes de caminar.

Deixem La Aínsa, i per la N-260 arribem a Arro,on deixem un dels cotxes. Una carretereta estreta isinuosa s’enfila pels repeus de la Peña Montañesacap al poblet de Los Molinos; d’aquí hi ha un tren-call que ens porta a Oncins i al monestir de San

Victorián, San Beturian en la parla local. Aquestmonestir, l’origen del qual es remunta als temps delvisigods, en el segle VI tingué per abat Victorián, fetsant i patró del monestir a partir del segle XI.

El reial monestir de San VictoriánEl monestir va tenir un paper important, tan reli-giós com polític, sobre les altes terres de Sobrarbe,amb alts i baixos sota el domini d’Alfons d’Aragó;en el segle XVI s’enriqueix amb ornaments. A finalsdel mateix segle es crea la diòcesi de Barbastre i elmonestir pateix una forta davallada fins a mitjansegle XVII en què es construeix una nova esglésiaricament ornamentada. En el segle XIX, amb la des-amortització, és venut, però la venda és anul·lada enatenció al seu valor històric. Arriba el 1936, en quèés parcialment espoliat. En el 1950, el bisbat, consi-derant que era una església en despoblat, el despulladels seus retaules i peces artístiques i en desmunta elteulat. L’edifici, camí d’enrunar-se totalment, ésreconstruït, en part, el 1990. Actualment la propie-tat està repartida entre el bisbat i alguns particulars.Es parla de refer-lo aprofitant les velles parets perconstruir-hi un parador o una cosa semblant.

Avui dia la visita de l’interior de l’església es fadifícil perquè tenen la clau a l’oficina de turisme deLa Aínsa i els horaris no ajuden gens.

De San Victorián a l’EspelungaDeixem San Victorián, situat en un replà sota lescingleres de la Peña Montañesa, amb una extensíssi-ma vista sobre els replecs de la Fueva i enllà de lesterres aragoneses. Encetem un caminet que demanera plana o en suau pujada segueix cap a llevantals repeus de la Peña Montañesa i Sierra Ferrera.Terreny de secà que les pluges i la primavera hanvestit amb tota mena d’herbes i flors. L’airet suau,agradable i el cel tan net i lluent amb núvols decora-tius, converteixen el caminar en un plaer i el paisat-ge, tal com està avui, en un magnífic retaule ambuna infinitat de relleus i tonalitats.

¿Us heu adonat de com les condicions ambien-tals poden fer variar la bellesa d’un territori? Les pla-nes de l’Urgell i el Segrià en un migdia canicularenterbolit per una espessa calitja tenen molt pocinterès des d’un punt de vista paisatgístic, però siteniu la sort de passejar-vos-hi en una tarda netaquan el sol camina cap a la posta i tenyeix d’un orencès els pocs núvols que mandregen per la immen-sa volta i van agafant, a poc a poc, els tons salmó,rosa, vermell, gris... aquelles mateixes planes quedentransformades i ens captiven. Perdoneu-me la dis-quisició, però crec que en tot paisatge hi té una granimportància el fet ambiental, així com el nostrepropi estat d’ànim.

En un retomb del camí apareix una ermita rúste-ga i coberta d’esbarzers, és la de San Antón, queespera una propera restauració, els núvols que tapeni destapen els espadats de Peña Montañesa són unmagnífic teló de fons. Travessem un petit barranc, elcamí s’entafora per un bosquet de pins i alzines, poc

Temps de camí:2 h.Dificultat:Fàcil.Accés:Barcelona – La Aínsa,per Lleida – Monzón –Barbastro: A-138 finsAínsa. De Aínsa, N-260fins a Arro; cal agafar eltrencall a Los Molinos,Oncins i San Victorián.Guies:Senderos señalizados:Sobrarbe. Ed. Senderosde Aragón. Prames,2003.Sobrarbe. CAI-Prames.Colección Rutascai porAragón, 43. Mapes:Cotiella – Peña Monta-ñesa. Editorial Alpina.1:25.000.

Més informació

El vell monestir deSan Victorián.

Les rüines de l’ermitade l’Espelunga.

Muro de Roda, amb laPeña Montañesa iSierra Ferrera al fons.

panorama, en arribar-hi una construcció mig enru-nada amaga l’ermita de San Bartolomé, d’origenromànic, situada a l’extrem nord i a un nivell infe-rior del turó on s’aixeca la gran església de SantaMaria, romànica del segle XII amb tres absis, unapetita cripta, un elevat campanar quadrat i terradetemmerletat, tot molt ben restaurat, excepte una casaannexa que encara està enrunada. L’església ocupa lapunta nord de la muralla que envoltava el recintedel poblat. En el seu extrem meridional s’hi aixecal’Ermita de Santa Bàrbara, del segle XVI. Muro deRoda era com el cap i casal de set petits pobletsescalonats en els pendents del turó que, en cas deguerres o altres calamitats, es refugiaven a l’interiordel recinte emmurallat. Les muralles estan actual-ment en fase de reconstrucció i neteja i presenten,en alguns punts un aspecte impressionant.

Deixem Muro en la pau del seu silenci, peròencara ens queda temps per visitar una altra ermitaromànica salvada de la destrucció, la de San Antón,situada en un serradet sobre el petit poble de Pano.Per acabar d’arrodonir el dia, la sorpresa d’unmonestir budista, a Panillo, a pocs quilòmetres deGraus.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

GO

OG

LE M

AP

S

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

GO

OG

LE M

AP

S

HISTÒRIES DEL PIREINISME

02/2010 MUNTANYA 887 27

presumia de tenir la companyia de guies més gran ique competia amb la de Gavarnia per tal d’apuntar-se les més prestigioses ascensions.

Els Angusto provenien de la Pobla del Castre(Puebla de Castro) un petit poble aragonès situat atocar de Graus, a la comarca de la Ribagorça. D’allàemigraren cap a la vila termal, suposadament bus-cant una vida millor, i començaren a treballar com aportadors i, més tard, com a guies a la famosa Com-panyia de Guies de la Maladeta, institució creada el1850 pel geòmetre Toussaint Lézat. El seu cas espodria comparar amb el d’un altre guia anomenatFrancisco, també aragonès, que va arribar a ser moltpopular. Tenia el domicili a l’entrada de la Rue desBains, i el seu nom ja figurava el 1869 a la primera iprestigiosa llista de guies recomanats per la SocietéRamond2. Francisco havia treballat per a HenryRussell en les seves exploracions pels Pirineus.També, en menor mesura, el podríem compararamb Valerio Gabas, establert a Luishon i que el1893 es guanyava la vida com a portador.

Rebuscant en diversos llibres que tracten la histò-ria del pirineisme, no resulta gens fàcil trobar-hidades sobre els guies ja que, massa vegades, el seunom restava en l’anonimat. La cosa encara es compli-ca una mica més quan es volen identificar membresd’una mateixa família, ja que era molt habitual que laprofessió passés de pares a fills. Malgrat el trencaclos-ques, i encara que el cognom s’ha vinculat habitual-ment a un sol personatge, resulta evident que varenexistir dos Angusto, i que tots dos excel·liren com aguies treballant pel Club Alpin Français.

Avui, el cognom Angusto encara es pot trobarper les comarques aragoneses, a Graus, a Montsó, aPueyo de Santa Cruz... si bé a la Pobla ja no hi quedaningú que el porti com a primer cognom, i l’últim vaser María Angusto Ferrer, que va morir el 1968.

Guies a peu de primera classeDel pare, Rafael Angusto o Raphaël, nascut el 1837,ens ha arribat ben poca informació. Sabem quetenia parents a Sahún i, tot i que no es pot precisarquan va començar a treballar com a guia, la primeraascensió documentada d’ell la trobem el 4 d’octubrede 1881 quan, juntament amb un altre guia deLuishon, anomenat Bartelèmy Courrièges, acom-panyà a Maurice Gourdon al cim del pic Noir, de3.034 m. Precisament, aquest cim és avui conegutcom a pic Gourdon en homenatge a aquest insignepirineista, nascut a Nantes i establert a Luishon, quede seguida va tenir un paper destacat dins del CAFamb la creació, el 1876, de les seccions dels PirineusCentrals, a Tolosa, i del sud-est, a Burdeus; a més deser corresponsal de la jove Associació d’ExcursionsCatalana i el principal impulsor del museu de Luis-hon. Gourdon, que vivia de renda, solia viatjar sem-pre amb el seu criat Bernard Gerdessus i sovint seservia, per fer les seves excursions, de Courrièges ide Rafael Angusto, el fidel guia «Hispano-Luchon-nais3», tal i com el va definir l’escriptor Henri Beral-di, que durant el període comprès entre els anys

MUNTANYA 887 02/201026

En aquells anys, quan els membres del selectegrup de La Plèiade1 i els seus guies francesosconquistaven les muntanyes catalanes i ara-

goneses, a Benasc, i d’una manera encara poc orga-nitzada, tot just començaven a sorgir els primersguies. Paco Cabellud, que regentava el refugi a propdel port de Benasc, Tomás Sierco, que assolí l’Aneto

el 1872, José Gistaín, Luís i Francisco Mora, o béels aranesos Narcís Ullastret, en Rella, de Bossost,conegut com l’Home del Paraigua Verd, o AntonCalvetó, que guià Jacint Verdaguer. Tots ells forenguies improvisats, a voltes utilitzats com a comple-ment d’alguna expedició organitzada des de Lui-shon, vila coneguda com la Reina dels Pirineus, que

Text: David Vilaseca Basco

Els Angusto,dos aragonesos

enmig de la plèiade

Cap a finals del segle XIX, en ple apogeu del pirineisme, alguns aragonesoss’establiren a Banheras de Luishon, on treballaren com a guies de

muntanya i on arribaren a fer-se un lloc entre els millors. Aquest és el casdels Angusto, pare i fill. Un cas singular. 1881 i 1888 el va acompanyar habitualment en les

seves intenses campanyes d’exploracions.L’agost del 1883 trobem que Gourdon i els seus

guies, entre els quals hi anaven «Bajun et Angustede Luchon4», presumptament Guillaume Bajun iRafael Angusto5, realitzaren una llarga expedició ales muntanyes del Pallars. Era la segona campanyad’exploració que Gourdon hi duia a terme i s’hi esti-gueren un total de 27 dies. Durant l’expedició asso-liren el cim del Monteixo i també la pica d’Estats,que va esdevenir la primera ascensió coneguda perla cara sud. Certament, ens han arribat molt poques

Morrena de l’Aneto,any 1901. En primerterme, a la dreta, JuanAngusto amb lafamília Beraldi, Vives iSpont.

Juan Angusto(esquerra) amb ungrup de guies deLuishon. Targetapostal de LaboucheFrères, Tolouse.(extreta del llibre LesGrands Guides desPyrénées).

Maurice Gourdon iRafael Angusto al’abeurador de lesbordes de Lis,fotografia tirada a lavall de Lis el 1895.

1. Nom donat per Henri Beraldi als set personatges que durant els anys1860-1902 es dedicaren a conquistar les muntanyes pirinenques: Henry Rus-sell, Alphonse Lequeutre, Paul Edouard Wallon, Franz Schraeder, MauriceGourdon, Aymar de Saint-Saud, el capità geodesta Prudent i, posteriorment,hi afegí també a Émile Belloc.2. Primera societat pirinenca inicialment reservada a qui hagués pujat un cimde tres mil metres. Els seus fundadors van ser: els Frossard, Packe i Russell iel nom està dedicat a Louis Ramond de Carbonières, considerat el precursordel pirineisme.3. Beraldi (2002:volum V,85)4. Beraldi (2002:volum V,34)5. De vegades també Auguste o August

FON

S T

RU

TAT

FON

S T

RU

TAT

HISTÒRIES DEL PIREINISME

excursió al massís del Turbón tal i com trobemescrit: «El 22 de mayo de 1888, me ponía en mar-cha con Rafael Angusto, uno de mis guías habitua-les, y su hijo Juan, que iba de porteador9», així comen un altre viatge el 1890, aquest cop per la serra deChia i el Cotiella.

El 1897 amb Jean Marie Castex, conegut com aPechic, portaren al cim del Perdiguero a un joveestudiant de medicina de Burdeus anomenat Ray-mond Uteau.

I el 1900, amb Ludovic Fontan, dit de Negrín, i elguia Jean Marie Castex, realitzaren una llarga travessaamb sortida i arribada a Luishon, passant el port deBenasc, la vall de Barrancs, el coll de Salenques i arri-bant a l’Hospitau de Vielha, des d’on pujaren a unpic que creien que era el Besiberri Sud i que, en reali-tat, va resultar ser el pic d’Avellaners, tornant pel portde Viella, cap a Viella i el Portillon.

Justament un any més tard, el 29 d’agost de1901, es produïa la seva ascensió més coneguda,quan Juan Angusto, Ludovic Fontan, BernardSalles, dit Garre, i els catalans Bartomeu Ciffré de laVall d’Aran i Isidre Romeu, soci del Centre Excur-sionista de Catalunya i tinent de carrabiners queestava destinat a l’Aran, realitzaren la ja conegudaascensió al Gran Encantat per la cara sud, onAngusto, capdavanter de la cordada, va obrir elspassos més difícils.

I famosa va ser també la carta que Angusto varespondre a Henry Spont, en nom de la corporacióde guies de Luishon, en resposta a un article que elperiodista havia publicat en una revista anomenadaLa Nouvelle Revue sota el títol «Les amateurs et lamontagne»:

Durant més de vuit anys, senyor, he estat guia

vostre, i sabeu millor que ningú que us he servit sem-

pre amb abnegació i... desinterès. Si algú podia quei-

xar-se no seríeu vós, ans bé els vostres guies, car

teníeu el costum de no pagar-nos mai i d’alimentar-

nos, a la muntanya, amb crostons de pa i aigua,

excepte en els casos excepcionals en els quals, com

al port de Benasc, pagàveu amb postals o amb pro-

meses de publicitat... També nosaltres us hem posat

a prova i despatxat després per la vostra rudesa, la

vostra avarícia i el vostre egoisme8.

MUNTANYA 887 02/201028

dades d’aquella ascensió, portada a terme des d’Àreuper la vall de Sotllo, i des d’aquell «roquissar on elsmeus guies i jo teníem, a l’alta ribera de Socalma, aprop de l’Estats, un refugi per passar la nit6» o,segons explicava Lluís Marià Vidal, «una mala covaesbudellada al peu d’una penya abans d’arribar alpla de Sotllo» des d’on «l’endemà pujà al pic passantpels estanys7» amb l’ajut també d’un mosso català.

El setembre de 1893, al congrés del CAF delsPirineus Centrals, el seu president, M. Laferrière, vaconcedir la medalla d’or del club als guies emèritsRafael Angusto y Barthelèmy Courrièges. Aquestera un homenatge als dos guies de Maurice Gour-don i és una dada clau per situar el nostre personat-

ge, que llavors tenia cinquanta-sis anys. Les meda-lles, amb els noms dels guies gravats al darrere, novaren poder ser lliurades durant la sessió general delcongrés i van ser enviades a l’Ajuntament de Luis-hon, que en una reunió posterior es va encarregar dereunir als vells guies homenatjats.

Jean Angusto, el melancòlicEl fill, Juan Angusto, més conegut com a Jean, hapassat a la història amb els sobrenoms del Melànco-lic o Raphaël, nom que fins i tot portava gravat a laplaca acreditativa de la corporació i que tot semblaindicar que duia en honor al seu pare Rafael. La sevatrajectòria ha estat prou ben documentada i es potseguir gràcies als seus carnets de guia, que s’inicien el1889 i que tenen una continuïtat fins el 1906, fetque delata una gran activitat en les muntanyes pro-peres a Benasc i Luishon, però també a la Vall d’A-ran, als Besiberris i als Encantats, així com a Gavar-nia, Vinhamala, Mont Perdut, Taillon o Néouvielle,a més d’algun viatge a Barbastre, Saragossa, Biarritzo a l’Arieja. Tot plegat, en un currículum brillant ones pot veure també l’especial dedicació que el guia vatenir per l’Aneto, ja que «l’any 1903 es gloriejavad’un centenar d’ascensions al pic8».

Durant tot aquest període, va destacar per lesseves atrevides ascensions i també pels il·lustres per-sonatges a qui acompanyava, tots ells el bo i millorde l’escena pirineista del moment, com ara els ger-mans Spont, el metge Ludovic Fontan, dit deNegrín; Henri Beraldi i família, el limnòleg ÉmileBelloc o el fotògraf Eugène Trutat, alguns dels qualscompartits amb el seu pare.

Ja abans d’esdevenir guia oficial, el trobem treba-llant com a camàlic juntament amb el seu pare peral mateix Gourdon, al qual acompanyen en una

BibliografiaBAQUÉS, Josep. Els Encan-tats, 100 anys d’història.Tremp: Garsineu, 2004.

BELLEFON, Renaud de. Histoi-re des guides de montagne,Cairn: Cairn Milan, 2003.

BERALDI, Henri. Cents ansaux Pyrénées.

BOURNETON, Alain. El Pirineoaragonés antes de Briet. Sara-gossa: Prames, 2004.

CASANOVA, Eugeni. L’ós delPirineu, Crònica d’un extermi-ni. Lleida: Pagès Editors, 1997.

ESCUDIER, Jean. L’Aneto i elsseus homes. Barcelona: Pòrtic,2001.

FELIU, Marcos. La conquistadel Pirineo. Bilbao: Sua Edi-zioak, 1999.

MARTÍNEZ EMBID, Alberto.Aneto, el Monarca del Pirineo.Madrid: Desnivel, 2002.

MOLES VICENTE, Juste. Apro-ximación a la Historia deBenasque. Benasque: Antenadel Pirineo, 1991.

NICOL, Antonin. Les grandsguides des Pyrénées. 2a ed.Oloron-Sainte-Marie: Monhé-lios, 2002.

VIDAL, Lluís Marià. Excursionsa la pica d’Estats. Valls: Cosse-tània, 2002.

Segons explica Renaud de Bellefond, en el seu lli-bre Histoire des guides de montagne11, Jean Angustova acabar la seva vida miserablement, treballant coma netejador de sabates, malalt i amb problemes psí-quics que van fer que a finals del 1910 o el 1911 elportessin a l’asil de Tarbes, segons sembla impulsato aconsellat pels seus antics clients Maurice Gour-don i Émile Belloc com a acte de caritat.

Fins aquí, doncs, la breu història d’aquests dosguies aragonesos, autèntics pioners, avui ja absoluta-ment oblidats. Malgrat la poca informació de quèdisposem, sabem que ells també van conquistarcims, van explorar noves rutes i, de vegades, al cap-davant d’una cordada, esdevingueren la peça clau perl’èxit d’una expedició, ja fos pel seu coneixement delterreny o bé per la força i determinació que demos-traren, encara que tota la glòria fos pels seus clients,que de vegades ometien el seu nom. Serveixin,doncs, aquestes ratlles, com a modest homenatge.

Congrés del CAF aLuishon el 10-9-1893,

en primer terme, vestitde guia, Juan Angusto.

Maurice Gourdon ambel seu criat Bernat

Gerdessus, i els guiesBarthélemy Courriège

i Rafael Angusto.(antiga fotografia

força divulgada, enaquest cas a estat

extreta del llibre ElsEncantats. 100 anys

d’història).

6. Casanova (2005:119)7. Vidal (2004:60)8. Escudier (2001:154)9. Bourneton (2004:171)10. Escudier (2001:161)11. Bellefon (2003:263 )

A la pàgina següent: A dalt, Banheras deLuishon. A baix, un

grup d’expedicionarisa la bretxa d’Estats

l’any 1910.

GU

ILLE

M D

E B

AR

NO

LA. A

FCE

C

AN

TON

I BA

RTO

ME

US

. AFC

EC

FON

S T

RU

TAT

ESCALADA EN ROCA

02/2010 MUNTANYA 887 31MUNTANYA 887 02/201030

La paret nord del Triglavuna escalada amable

Text i fotos: Joan Jover

És mitja tarda al llac de Bled, en el cor dels Alps Julians, amb la Núria, envoltats de boscos i muntanyes. Hem remat unaestona, després ens hem estirat a la piragua, gaudint del sol,

gronxats lleument per l’aigua, abandonats a la deriva d’una brisaintermitent i temperada. ¡Quin contrast! Em ve al cap la jornadad’ahir: sol a la cara nord del Triglav, les 12 hores d’activitat senserepòs, la tensió de l’escalada…

Cim: Triglav, 2.864 m (Alps Julians) Roca: Calcària de qualitat mediocreItinerari: via Alemanya directa(Dolga nemska)Orientació de l’itinerari: NordDificultat / desnivell: D / 1.000 m Horari: de 6 a 8 hores Material: 4/5 fissurers passius i 4/5 de llevesAscensió feta per: Joan Jover, en solitari (06/08/2009).Traçat de la via:

Refugi Aljazev i cara Ndel Triglav

ESCALAR UNA PARET HISTÒRICA

El Triglav em feia una il·lusió especial. Era conèixerun massís nou i una paret històrica, després demolts anys d’escalar pels Alps i fer algunes de lesseves cares nord més clàssiques. Però també signifi-cava l’acte simbòlic de tancar un cicle. Dels Écrinsals Alps Julians passant pel Mont Blanc, Valais,Oberland, Bregaglia, Dolomites i tants altres mas-sissos… la nord del Triglav és la gran paret mésoriental de l’arc alpí.

Tècnicament es pot considerar com una ascen-sió de mitjana muntanya, sense entorn glacial i,per tant, desproveïda dels rigors que comporten lesescalades mixtes o els accessos i descensos per gla-cera, com per exemple les Jorasses o l’Eiger. Peraltra banda, tampoc és un vessant tant vertical isostingut com la Civetta o el Badile. Tampoc hitrobarem l’aïllament d’un pic Sans Nom o unaAilefroide… Es podria dir que el Triglav és unaescalada amable, però un mur com aquest, de1.000 m de desnivell i 3.000 m d’amplada, sempres’ha d’abordar amb respecte.

Amb la prespectiva del bon temps i després d’unmatí dedicat a explorar la vall de Vrata, estudiant laparet, així com l’aproximació i descens, em decideixodefinitivament. No he trobat descripcions ni resse-nyes de cap de les vies de la cara nord, però pel pocque he vist considero que el més suggeridor és l’espe-ró central, conegut per la via Alemanya directa. Pre-senta un traçat central i lògic, alhora que assequi-ble… És el que busco, només haig de procurar noperdre’m en aquest mar de roca de relleu complex.Almenys he observat l’itinerari meticulosament,també he fet fotos amb el zoom que m’ajudaran asituar-me i entendre millor la paret un cop dins.

El Triglav, la muntanya dels Alps Julians (Eslovènia)

Accessos:Poblet de Mojstrana, a la carretera que va de Tarvisio a Ljubljana passant perJesenice. De Mojstrana cal remuntar la vall de Vrata per una pista (12 km) i dei-xar el cotxe en un aparcament de peatge situat no gaire lluny del refugi Aljazev.Serveis:Jesenice i Bled són els pobles amb serveis més propers. Bled és la capitalturística del Triglav, amb tot tipus de comerços (també botiga de material demuntanya), càmpings, informació meteorològica, etc.Aproximació i descens:Per acostar-se a la paret se segueix el camí de la via normal d’aquesta vall (potcez prag), que faldeja sota la cara nord. Una mica més enllà de la vertical del’esperó central, cal pendre un sender poc marcat que remunta per tarteresfins a la base (2 h). El descens més còmode és fa pel mateix itinerari utilitzaten l’accés. De la sortida de la cara nord (Kugy Ledge) cal travessar en descensa l’esquerra (E), per congestes i roquissars, fins a enllaçar amb el camí (potcez prag) en algun punt entre els refugis Triglavski i Valentina (tots dos vissi-bles en bones condicions). El camí presenta trams acinglerats equipats (4 h).Itinerari:Atac a l’esquerra de la vertical de l’esperó, per una canal humida amb un petitdesplom (IV). Segueixen uns replans caminant a la dreta fins a una bretxa alfil de l’esperó. Cal remuntar l’esperó sense apartar-se massa del fil fins sotauna mena de gran gendarme (III,IV amb una placa de V). El gendarme esrodeja per la dreta, primer per un mur fissurat i després per una mena decresta (III,IV). Una vegada rere el gendarme, cal superar el ressalt que segueixamb tendència a l’esquerra (III,IV). S’arriba a una zona ajaguda i dominada pergrans gendarmes, amb forma de cresta, separats de la paret per una canalobliqüa amb neu. Remuntar la canal per les roques de l’esquerra fins situar-sea nivell dels gendarmes (II,III). La paret es redreça de nou. Domina una menade gran piràmide limitada per una altra canal més vertical a la seva esquerra.Aquesta canal s’escala primer per les roques de l’esquerra, després es traves-sa per un terreny descompost i mullat, i tot seguit es continua per la dreta, jatocant la piràmide pròpiament dita (III,IV). En aquest punt cal trobar una corni-sa penjada que es travessa horitzontalment a la dreta fins a aconseguir el filde l’esperó que forma el vèrtex de la piràmide (II). Cal remuntar directamentpel fil, que es redreça progressivament (III,IV) i superar un ressalt verticald’uns 100 m (IV, V). Sobre el ressaltdecreix la dificultat. Una diagonal ala dreta per uns replans condueixfins una vira ascendent a la dreta(II). Cal seguir uns pocs metres lavira, dominada per la paret somital,fins que el terreny permet sortirdirectament per canals i xemeneies(III,IV).

ESCALADA EN ROCA

02/2010 MUNTANYA 887 33MUNTANYA 887 02/201032

ASCENSIÓ A LA CARA NORD DEL TRIGLAVArrenco del refugi Aljazev, amb la primera llum, cal-madament, i em concilio mentalment amb els1.600 m de desnivell que m’esperen entre aproxima-ció i escalada…

L’ascensió es desenvolupa sense cap inconvenientremarcable. A peu de via demano permís per passar auna cordada de francesos, que estan fent el primerllarg, i continuo evolucionant per un terreny poccomplicat durant força estona. De sobte m’atura unaplaca difícil i faig un llarg autoassegurat. Tot seguittorno a plegar la corda i continuo fins una micaabans de la zona central, fàcil i poc definida, on l’iti-nerari original abandona l’esperó central per sortirmés a l’esquerra. En aquest punt perdo la via i passouns moments tensos, amb passos delicats sobre rocatrencada, pujant i baixant sense rumb concret per talde recuperar l’itinerari. El que més m’incomoda ésque de moment no em faig càrrec de la magnitut dela perduda, i sé que una burrada com aquesta em potfer perdre molt temps. Finalment, uns pitons m’in-diquen que torno a ser a la bona via i continuo sensemés entrebanc fins la zona central esmentada. Faestona que he perdut de vista els francesos, no sé siqueden amagats a la vista o han abandonat per algunmotiu, però sembla que estic sol a la via.

A la segona meitat la paret es redreça. L’esperóesdevé més definit i l’escalada pren un caràcter magní-fic. Faig algunes fotos intentant captar les proporcionsgegantines, però costa trobar punts de referència. Emsento bé i m’animo a seguir el mateix fil, molt més ele-gant (sembla possible una variant més fàcil a la dreta).

La cordada francesa ala part baixa de la

paret.

Cartografia:Triglav. Excursioni egite nelle Alpi giulie(Slovenia-Jugoslavia).Planinska zveza Slovenije, Ljubljana.Escala 1:25.000.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

Breu història

El Triglav, tot un símbolEl Triglav constitueix un símbol per als eslovens,fins i tot hi figura en la seva bandera, i cada dia debon temps hi pugen dotzenes de persones. Es vaascendir per primera vegada l’any 1778, pel fran-cès B. Hacquet, juntament amb guies locals.La primera ascensió de la cara nord sembla quedata del 1890, a càrrec de I. Berginc i per l’extremesquerre del vessant, el que es coneix per la viaEslovena. Però el primer abordatge directe a lazona central de la paret arriba l’any 1908, obra dela cordada eslovenoalemanya formada per F.König, H. Reinl i K. Domenigg (la Kratka nemska).El mateix any, els alemanys G. Jahn i F. Zimmerredrecen l’itinerari anterior amb la part superior del’esperó central (la Dolga nemska). El 1929 s’obreel segon esperó més vissible, el que és situat a ladreta de la vertical del cim (Skalaska).Actualment la cara nord compta amb uns 100 iti-neraris i variants, alguns d’extrema dificultat, tantd’estiu i sobre roca com hivernals en terreny mixt.Hi estan lligats noms cèlebres de l’alpinisme eslo-vè i mundial, com S. Karo, F. Knez o J. Jeglic.

Cara est del Triglav irefugi Triglavski desde la sortida de la

cara nord.

ESCALADA EN ROCA

02/2010 MUNTANYA 887 35

El segon terç de la segona meitat és clarament elsector més exigent. Faig quatre llargs autoasseguratsper un terreny difícil i una roca dubtosa. S’ha de dirque aquesta part es troba força pitonada, tot i que elsclaus són tan vells que cal extremar les precaucions.Superat això només resten 100 o 150 m de desnivell,sense més dificultat que trobar el millor camí per unlaberint de canals i fissures. A les cornises conegudescom Kugy Ledge, sota la piràmide somital, finalitzenles vies de la cara nord. A partir d’aquí es pot optar periniciar el descens o anar a trepitjar el cim seguint l’a-resta nord (també es podria travessar la glacera de lacara est per recupar la via normal del refugi Triglavski,una opció més llarga, però més fàcil). La paret estàfeta i opto per baixar. Encara quatre hores, alternantbon camí amb ressalts verticals equipats, satisfet perl’escalada i per com ha anat de bé tot.

Després sabré que precisament avui, dia 6 d’a-gost, moria Riccardo Cassin, a Piani dei Resinelli,sota la Grigna que el va veure néixer com a escala-dor. ¿Què es pot dir del gran Cassin? En evocar-losempre recordo la cèlebre foto baixant de la Walker,arribant al Bocalatte seguit de Tizzoni i Esposito,barret al cap i cordes en bandolera, amb aquellacara terrible de tenir-ho clar… ¡Capocordata, etdedico la meva modesta ascensió!

Calella de Palafrugell, agost del 2009.

MUNTANYA 887 02/201034

A l’altra pàgina:Una cordada perdudaen la inmensitat de la cara nord, vista des de la part alta de l'espero.

Autoretrat de l’autor alcim.

Llac de Bled, on hemcomençat l’article i el lloc ideal perrecuperar-se d’unajornada d’escalada alTriglav.

PIRINEU ANDORRÀ

02/2010 MUNTANYA 887 37

Els colors i les textures de la vall ens parlen d’unavegetació variada, més patent a la primavera, plenade verds diversos, i especialment a la tardor, on esbarregen els verds amb múltiples tons de grocs,taronges i porpres. Els bedolls, vestits de verd clar ala primavera i de groc a la tardor, destaquen enmigdel verd fosc del pi roig, el pi negre i l’avet. Les moi-xeres de guilla són especialment visibles a la tardor,quan amb un esclat de porpre taquen aquí i allà elpaisatge. Els prats, amb una textura diferent, desta-quen enmig dels boscos i ens parlen de l’empremtade l’home en aquesta vall.

Tot baixant pel sender, ara dret i pedregós, ensanem acostant al riu Madriu, on el GR 11 enllaçaamb el GR 7, que recorre tota la vall. És en aquestpunt on es troba el llogaret de Ràmio, ja visible delluny com un mosaic d’edificacions de pedra seca,boscos i prats en feixes per aprofitar millor el terrenyi evitar l’erosió. Aquests prats, alguns abandonats,eren abans camps de cereals, quan la gent hi vivia totl’any. També hi trobem la font de l’Obac i un siste-ma de recs per tal de repartir l’aigua pels prats.

Seguint el GR 7, riu avall, també s’evidencia eltreball de l’home en aquest magnífic camí empedratque havia de tenir molt de trànsit quan funcionavala farga d’Andorra, situada més amunt, a 1.900 m.La producció de carbó també era una activitat moltimportant, estretament lligada a la farga, motiu pelqual també podrem trobar carboneres dins del bosc.

Text i fotos: Valentí Zapater

L’andorrana vall de Madriu, declarada patrimoni de lahumanitat, és un bon exemple de la vida de l’home als Pirineus durant l’últim mil·leni i de l’aprofitament

que aquest ha fet dels recursos naturals.

La vall de Madriu,patrimoni de la humanitat

Fruit de la interacció entre l’home i la naturatrobem el paisatge que avui podem veure,amb prats, bordes, boscos, pastures i el que és

més destacable, sense carreteres. Una bona forma degaudir d’aquest paisatge en una excursió matinal ésenfilar-se al coll Jovell, amb molt bones vistes deconjunt, i després baixar per la vall de Madriu.

El camí s’inicia al revolt que hi ha just abans del’estany d’Engolasters, a 1.629 m d’alçada. És el ques’anomena circuit de les Fonts, un camí ample i pla-ner adaptat per a persones invidents i amb deficièn-cies visuals. Per aquest camí, que segueix el GR 11,es pot gaudir de la vegetació i la fauna de la zona.Els boscos de pi roig dominen arreu, si bé tambépodem veure avets a les raconades més obagues i

bedolls allà on el bosc ha patit una pertorbació, compugui ser una allau. Aquí i allà el neret també hi éspresent, espectacular durant la seva floració cap afinals de juny.

Pel que fa a la fauna és molt variada: gall de bosc,mussol pirinenc i picots en són alguns dels exemplesmés destacats, difícils de veure, però. Tot i que siestem atents i tenim sort podrem veure alguna deles tres espècies de picot que hi fan niu. Des de l’in-terior d’aquesta pineda de pi roig es difícil fer-seuna idea de l’extensió i situació del bosc. Per teniruna mica de perspectiva hi ha un bon mirador a màdreta, amb molt bones vistes sobre les Escaldes iAndorra la Vella. Tot seguint el GR 11 i desprésd’una curta pujada s’arriba al coll Jovell (1.779 m),el punt més alt de la ruta. Des d’aquí ens podem feruna idea de la vall de Madriu i les seves característi-ques. El primer que crida l’atenció és la seva formaen U, típica de les valls d’origen glacial, amb unacapçalera de muntanyes esmolades com a restes delque devien ser els circs que recollien la neu que ali-mentava la gelera.

Excursionistes almirador del circuit de

les Fonts, ambextenses vistes sobre

les Escaldes i Andorrala Vella.

Arribant a lesbordes deRàmio a travésdel GR 11.

El camí del circuit deles Fonts, amb unneret florit(Rhodolendronferrugineum) enprimer pla.

El camí va seguint el riu i el creua per sobre del pontde Sassanat, un bon lloc per observar la vegetació deribera. Verns, freixes, til·lers i diversos tipus de salzesacompanyen el riu en l’últim tram de la ruta, quanles aigües del Madriu es dirigeixen decidides cap a laValira. L’aiguabarreig marca l’inici i el final, segonscom es miri, d’aquesta vall patrimoni de la humani-tat, un paisatge cultural representatiu de com deviaser Andorra segles enrere.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE H

EA

RT)

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Pont del Diable de Sarroca de Bellera.

Santa Maria deBellera.

Monestir de Sant Genís de Bellera.

El pont del Diable de Sarroca de BelleraSarroca de Bellera, al Pallars Jussà, té una història plena de llegendes i rondalles molt curioses.

Per exemple la del pont del Diable, semblant a la d’altres ponts homònims com els de Martorell,Montblanc i Tarragona.

El pont de Bellera és el punt d’unió entre els pobles d’Estavill i la Batida. Fou construït damuntd’un barranc profund, a prop de l’antic monestir de Sant Genís i l’ermita de Santa Maria de Bellera.És una obra impressionant de 46 m sobre el llit del torrent; la seva llargada és de 15 m i de 2 md’amplada, format per una sola arcada de 7 m. Pel fet de ser una obra tan difícil de fer a causa dela seva situació, popularment es deia que només podia ser obra del diable.

Ara fa uns anys el seu estat era llastimós, a punt de caure. El Consell Comarcal del Pallars el varestaurar, però no pas de la manera més adient, ja que no ha respectat els seus orígens romànics iha posat una llosa de formigó amb els pendents cap al mig, i baranes amb barrots de ferro verme-llosos (potser inspirats amb les flames de l’infern). ¿Tant costava fer una cosa amb bon criteri?

LA LLEGENDA DEL DIABLE I LA PASTORETASegons diu la llegenda, un dia una pastora duia el ramat per aquells indrets. Des de la l’altra bandadel barranc, un pastor molt ben plantat li va oferir de guardar les ovelles plegats. La pastoreta, quees malfiava de les intencions del pastor, i en veure les dificultats de passar a l’altre cantó delbarranc, va acceptar la proposta, però amb la condició que el pastor construís un pont. Dit i fet. Enfer-se fosc una munió d’obrers i picapedrers dirigits pel pastor van treballar-hi tota la nit. Quan l’en-demà va cantar el gall el pont ja estava enllestit.

El primer que hi va passar va ser un monjo del monestir de Sant Genís, i veient que només podiaser obra del diable, quan va ser a la meitat del pont, d’una puntada de peu va arrencar una pedra iva fer un forat. Tot seguit va fer el senyal de la creu i els constructors del pont es van colar per foratamb una gran flamarada i molta fortor de sofre. A partir d’aleshores mai ningú no ha trobat encarauna pedra que pugui tapar aquell forat.

SE

BA

STI

À T

AM

AR

IT (

RO

ND

ALL

ES

DE

L PA

LLA

RS

)

VISIONS A LA PLOMA A cura de Jordi Solà

02/2010 MUNTANYA 887 39

AMICS DE LA MUNTANYA A cura d’Hèctor Abella

Amb l’escalada de la cara nord delTriglav, que has fet recentment,¿has tancat un cicle personal?Queden molts projectes i ganes deportar-los a terme, però el Triglav haestat una etapa important, no tant perla dificultat en si de l’ascensió com pelsimbolisme que li he volgut donar. Totsaquests anys voltant pels Alps hanestat com un gran viatge personal fetde petits viatges. I arribar a l’extremgeogràfic de l’arc alpí ha tingut un sig-nificat de recorregut en el sentit deconstància i dedicació.

Has fet algunes de les cares nordmés emblemàtiques dels Alps.¿Què ha significat això per a tu?Per a mi han tingut sobretot una signi-ficació històrica. El meu pare tenia lli-bres clàssics com Estrelles i tempes-tes, Els tres darrers problemes delsAlps, Els conqueridors de l’inutil, etc.Als 13 anys els havia llegit tots i perpart meva vaig anar alimentant labiblioteca de muntanya de casa ambobres de Bonatti, Desmaison, Diem-berger… El cas és que, quan vaig ferles primeres sortides als Alps, amb 17i 18 anys, coneixia llocs i muntanyescom si m’hagués criat allà. Per a miaquestes lectures van ser una autènti-ca revolució adolescent, somiava ambl’Eiger o les Jorasses fins i tot abansde ser alpinista. Naturalment tambéhan tingut un interès esportiu. Sónascensions llargues i difícils: exigeixenbivacs, comporten aproximacions idescensos complicats. Malgrat l’evolu-ció de la tècnica i els materials, i mal-grat el millor coneixement dels itinera-ris i la possibilitat actual de rescat, con-

Joan Jover (Barcelona, 1959) s’inicià de ben jove en l’excursionisme il’esquí, i després en l’escalada. La influència de l’alta muntanya delsPirineus i els Alps el colpí ben aviat, fet que el dugué a escalar algu-

nes de les cares nord més emblemàtiques (Olan, pic Sans Nom, Jorasses,Badile, Eiger, Cima Grande, Civetta). La seva maduresa esportiva es carac-teritza per una sèrie de sortides arreu del món (Yosemite, Patagònia, Cordi-llera Blanca, Himàlaia, Karakoram, Trollryggen, Logan Mountains, Atles, Baf-fin), i també per ascensions hivernals en solitari (Midi d’Ossau, Balaitús,Vinhamala, Noire de Peuterey, Jorasses, Courtes, Triolet). L’any 1992 esde-vingué guia de muntanya reconegut per la UIAGM, un organisme que vetllaper la formació i exercici professional dels guies de muntanya.

tinuen representant objectius seriosos.Amb unes quantes parets d’aquestesa la butxaca ja pots atrevir-te a córrermón, són un bagatge important.

¿Què et va motivar a escalar ensol integral? Escalar sol i sense cordes comportaun risc evident, però és una experièn-cia apassionant, ho faig esporàdica-ment, amb prudència. En el meu casno és un objectiu, tot i que admeto queés la manera més senzilla i honradaamb què et pots plantejar una ascen-sió. Principalment ho visc com unamanera ràpida i exultant de bellugar-se: un mateix i la muntanya, nu davantles pròpies pors i habilitats, com unabestiola, sense fer remor, sense alterarres… Si és veritat allò que l’alpinismeés, sobretot, confrontació amb unmateix, el sol integral n’és la màximaexpresió.

A l’Himàlaia es fan activitats tèc-nicament molt destacades, peròno arriben al públic general de lamateixa manera que les rutes nor-mals dels famosos vuitmils. ¿Quèen penses d'això?Les realitzacions importants de muntan-ya, siguin a l’Himàlaia o als Alps, arribenpoc al gran públic perquè aquest mónnostre és una mica marginal. És normalque la gent no sàpiga distingir entre unitinerari difícil i fet en estil alpí o un altrede fàcil i fet amb cordes fixes i/o cam-paments. Crida més l’atenció el nom demuntanya i la seva altura que la dificul-tat o la manera d’afrontar-la. Quan unaentitat o empresa patrocina una expedi-ció té més interès i recursos per mobilit-zar els mitjans de comunicació. En oca-sions es magnifiquen realitzacions pocimportants des del punt de vista demèrit alpinístic. Passa quelcom sem-blant amb alguns alpinistes mediàtics,no sempre tan destacats en la facetaesportiva com en la de promoció perso-nal. Seria bo que la classe periodísticatingués una major capacitat de filtre,més voluntat d’assessorar-se.

¿Com veus el guiatge professionalal nostre país?La part positiva és que ja tenim la figu-ra del professional de la muntanya i laformació reglada que hi condueix. Lanegativa, des del meu punt de vista, ésque tot plegat no s’ha articulat gairebé. En lloc de recollir l’experiència delspaïsos alpins i imitar les seves fórmu-les, hem creat un mòdel nou. S’hanmultiplicat innecessàriament les figu-res i s’han rebaixat els nivells d’exi-gència d’algunes d’aquestes figures.El resultat ja l’estem pagant: demoment la UIAGM no reconeix la titu-lació catalana de tècnic superior en

Joan Jover,alt representant de l’alpinisme català

alta muntanya com a guia d’alta mun-tanya. Els pocs guies catalans som elsque hem sortit de les tres primerespromocions oficials, de la dècada de1990, realitzades amb observadorsinternacionals i abans de la regulacióde la formació actual, més alguns quevan sortir d’una inesperada i irregularquarta promoció. En un altre nivell, elque ara necessitem és una veritableregulació de la professió. Em semblaque la recent llei sobre l’exercici de lesprofessions de l’esport a Catalunya norespon com caldria a les necessitatsdels guies de muntanya, semblaria ques’ha pensat més en altres professio-nals, com els llicenciats en Ciències del'Activitat Física i de l’Esport. De fet, lafigura de guia de muntanya no hi figuraen el redactat de la llei. Al món somguies, a Catalunya som tècnics supe-riors d’alta muntanya.

¿Com s’hauria de complementarel paper dels voluntaris i el delsporfessionals a l’hora de portargent a la muntanya? ¿On estaria ellímit?Em sembla que el voluntariat és unpatrimoni molt valuós i una realitat fillade la tradició associacionista, tan prò-pia del nostre país. No s’hauria de per-dre, però s’ha de vetllar per tal quesigui un veritable voluntariat. El quepassa és que cada vegada costa méstrobar gent disposada a organitzaractivitats de manera altruista, cosaque algunes entitats (i la pròpia fede-ració) opten per oferir petits ajuts eco-nòmics als seus instructors i monitorsper incentivar-los a participar. Unamanera de fer que no comparteixoperquè es desvirtua l’essència delbenèvol i perquè planteja una compe-tència deslleial al professional.

JOS

EP

A. M

UÑ

OZ

VIES D’ESCALADA

MUNTANYA 887 02/2010 41

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 887 02/201040

BEARN-GOURETTE / PIC DES COUTCHETS

Via A Quim le Berbère (500 m. D+ )

PALLARS JUSSÀ / PUI DE LLERÀS

Via Asunto Precario (140 m. MDº expo )

VALL D’ANSÓ / TOSSAL D’ESPELUNGA

Via Freelander (415 m. MD+/A2 )

del qual emana una gran admiració perles grans muntanyes del planeta i delsMallos en especial. Escalada típicariglera en la qual trobarem totes lestonalitats del Fire, un bon equipamentsense passar-se, i una continuitatgarantida que exigira d’un bon dominien un terreny quasi extraplomat bonapart de l’itinerari. Roca d’acceptable abona en conjunt, salvat un tram pun-tual a la tercera tirada. Cal destacarque en algun punt trepitja la via Medi-

ben cosit de xapes, on fins i tot li can-vien el traçat, fent-lo sortir per l’esperóque delimita la Visera del Mallo delAgua, verge fins aleshores. Podemconsiderar així un nou itinerari que noté rés a veure amb l’original, i que ahores d’ara, només conserva el nom ila línia d’entrada per unes vistoses fis-sures. Recordem que aquest traçat vaser el primer en obrir-se a la Viseral’any 1973, i que mai ha estat massapopular; potser ara li faci la competèn-cia a la via Mosquitos, atès el generósequipament emprat per deixar el llistóben assequible al personal (V+/Ae). Sitothom fes el mateix, en poc tempss’acabarien els secrets i la màgia del’escalada. Cal dur unes 16 cintes i elsestreps.

VALL D’ANSÓSi bé s’han escalat moltes parets elsdarrers anys a Ansó i Zuriza, encaracap li ha tret el prestigi al vertiginóstossal d’Espelunga, l’autèntic capità dela vall del riu Veral. Després de la viaSin Perdón i la més coneguda i repeti-da via Urdaburu, presentem la nova viaFreelander (9-8-09), una lògica com-binació de fissures aconseguida perDavid Serra, Jaume Boix i Toni Soler endiversos atacs. Una escalada queguanya el marge esquerra del bastióamb un mínim d’artificial gairebé equi-pat a expansió. Alguns trams han estatforçats en lliure fins a 7a, com l’espec-tacular L3 i la llastra Jordi Artiaga delL8, al qual li dediquen la via els seuscompanys. Itinerari semiequipat ambparabolts i anelles a les reunions,encara que desaconsellen rapelar pelmateix itinerari, el millor és fer-ho perla via Urdaburu o bé a peu cap al sudfins la carretera (2 h). Aproximacióbastant còmoda que creua el riu a l’al-tura del torrent de l’esquerra de laparet. Per pujar-lo (fites) fins a trobarun senderó transversal que porta al

MALLOS DE RIGLOSA l’emblemàtic Mallo Fire se li sumauna elegant línia a la dreta de la míticavia Mediterráneo, oberta per FernandoCobo amb la col·laboració de RogerRoussel, Antonio Guzman, AlbertoGallego, Felipe Guinda, Luis Miguel Fer-nandez i Toño Carasol, en diversosatacs des de ja fa un parell d’anys. Lavia anomenada El Abuelo Roger (9-11-09) va dedicada a l’entranyable Roge-lio, un fotògraf francès afincat a Riglos,

El tossal d’Espelunga, a la vall d’Ansó.

peu de via en poc més de 25 min. Ini-ci per la canal de la via Urdaburu percontinuar recte amunt per un diedrecec característic. Cal portar algun pitóvariat, el semàfor d’aliens i el joc decamalots fins al nº4. Roca bona excep-te al L6 i al penúltim llarg amb un tramun xic exposat de Vº. Segons la regu-lació vigent, només es pot escalarentre l’agost i el desembre en aquestsector totalment orientat a l’oest.

BEARN - GOURETTELes muntanyes de Gourette ofereixenun terreny calcari de qualitat variable,generalment molt bo als itineraris clàs-

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

RIGLOS / MALLO FIRE

Via El Abuelo Roger (300 m. EDº )

En aquesta crònica qüestionarem dues vies de Riglos que, per les seves característi-ques, poden ferir la sensibilitat dels més apassionats en la matèria. Al Mallo Fire hitrobem un nou itinerari que, malgrat estar molt ben obert i equipat, resta el compro-

mís que oferien els seus veïns traçats. A la Visera, la febre del reequipament ens deixatotalment transformada la ruta pionera d’aquesta popular contrada, on qualsevol sem-blança amb l’original és pura coincidència. A part d’això, l’activitat segueix vigent a la valld’Ansó, després d’una aferrissada campanya que ja dura uns quants estius, cosa querevela unes línies cada cop més agosarades. Al cantó francès encara hi resten possibili-tats en llocs com l’estació hivernal de Gourette, a prop de Laruns, on un llegendari paisat-ge rocós és prou eloqüent des del vehicle. Per acabar, un salvatge racó del Pallars Jussàofereix un grapat d’aventures, amb la condició de congeniar amb un rocam molt especiali acatar les regulacions, un exemple més de l’autoprotecció natural dels nostres espais.

RIGLOS / MALLO VISERA

Via Torrijo (265 m. MDº/Ae )

sics, on les grans dalles son el reptependent per les noves generacions. Lesparets més freqüentades són les delPène Sarrière, gràcies a la seva proxi-mitat i a l’originalitat de les escalades.El Rognon du Ger i el pic d’Amoulatsón també dos objectius prou cobejatson trobarem tota la màgia del pirineis-me amb itineraris dels cèlebres ger-mans Ravier, Sarthou i companyia.

Al cor de l’estació d’esquí, i con-cretament al pic des Coutchets, elcatalà J. Carles Griso amb G. Barats iP. Pétuya obren la via A Quim le Ber-bère (27-8-09). Es tracta d’una llargaascensió amb tan sols tres passatgesde 6a+ no obligats (A0), que aprofitasinuosament les compactes plaquesd’aquest esplèndid vessant est, equipaten gran part, excepte els trams fissu-rats on ens podem protegir fàcilment(reunions amb dos ancoratges). Caldur unes 10 cintes i els camalots del0,5 al nº2. L’aproximació des de Gou-rette consisteix en pujar al plateau deBézou per les pistes d’esquí, on divisa-rem clarament la paret a má dreta (50min). El descens es fa mitjançant unràpel (35 m) des del cim, per conti-nuar per l’aresta fins el coll des Cout-chets (IIº i IIIº), on seran necessarisdos nous ràpels de 10 i 25 m.

PALLARS JUSSÀAl vessant oest del puig de Lleràs tro-bem uns retalls de conglomerat moltsingulars on fins ara sols es coneixiendues ascensions: l’esperó Núria (1999)de J. Jover i la via Méouson tiles zip-pis (2000) de C. Dupouy i Ch. Ravier.La tercera se la debem a M. José Che-sa i A. Ballart que aconsegueixen pujaral conjunt rocós situat més al sud,batejat com els Plecs del Llibre per laseva semblança als plecs de Mont-serrat. La via Asunto Precario (10-9-09) aprofita tot un seguit de diedresdel vessant oest que condueixen a unaxemeneia final més sorprenent quedifícil. No obstant això, si bé la via nosobrepassa el Vº, l’escalada és forçamantinguda i exposada en conjunt, i laprotecció quelcom complicada per les

característiques d’un terreny trencat enocasions. Cal portar camalots del nº1repetits, aliens, cordinos i alguns uni-versals llargs per reforçar les reunionsi sobretot el ràpel del cim, muntat ambdos pitons provisionalment per laimpossibilitat de col·locar expansions.

L’accés es fa per la carretera queduu al poble de Sapeira, i continua perla pista que porta a l’Espluga de Serra.L’objectiu es veu al fons d’un cerclerocós, i un trencall a mà dreta con-dueix a uns sembrats molt propicis peracostar-se en poc més de 30 min. Eldescens consisteix en fer un ràpel finsa la feixa de la R3 i travessar al coll del’esquerra per davallar pel terreny mésevident al peu de via. Lloc molt pinto-resc i solitari, on cal evitar la calor i l’è-poca de nidificació.

terráneo, i que abans del diedret d’en-trada a la R3 veurem algun parabolt amà dreta que no duu enlloc. La gra-duació de la ressenya es deu a la pri-mera repetició en lliure, i en tot cas l’i-tinerari es pot realitzar amb una difi-cultat màxima de 6a+/Ae, amb un pasde 6b al tercer llarg. Cal portar unes 17cintes, i els estreps si anem en placlàssic.

Al mallo Visera, els germans Torrijotransforman la seva via en un somni

El País Valencià, dins de la sevageografia, té indrets que tenen un

especial interès, tant pels seus valorsnaturals com per la seva història. Und’aquest indrets és la serra d’Espadà.Pels seus valors naturals, històrics ietnogràfics fan que aquesta serra hagiesdevingut un dels reductes on lanaturalesa encara es mostra en unestat de conservació força acceptable.

La serra d’Espadà fa de divisió hidro-gràfica de les conques del Palància i delMillars, i s’alça entre les comarques dela Plana Baixa i l’Alt Millars, al nord, il’Alt Palància, al sud; al seus peus hi tro-bem, entre d’altres les poblacions d’On-da, la Vall d’Uixó o Sogorb.

La topoguia és molt més que ladescripció del sender. D’entrada i tro-bareu una extensa introducció, ons’expliquen les accions encaminadesper a la protecció de la serra, al llargdels últims vint anys, on la Societatd’Amics de la Serra d’Espadà ha tin-gut un protagonisme molt especial.També abans i al llarg de la descripciódel GR 36 i els senders de petit recor-regut i els senders locals, que ensapropen els indrets de més interès dela serra, i trobareu la descripció delpaisatge natural i cultural, amb apar-tats sobre la geologia, la vegetació, lafauna, la història des del segle XII fins

LLIBRES I MAPES

Per conèixer els arbres

Guia d’arbres per a nois i noies Ramon Pascual i LluviàEdita: Cossetània Edicions. Valls (2009)208 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 887 02/2010 43

Entre els coneixements que cal tenirper sortir a la natura, un dels fac-

tors importants és la meteorologia,molt important per recórrer la munta-nya amb seguretat. Per això, una deles formes de predir el temps atmos-fèric és el coneixement dels núvols,que ens poden ajudar a preveure eltemps que pot fer en les hores imme-diates.

En aquest llibre hi trobarem lamanera d’identificar els diversos tipusde núvols, que ens ajudaran a com-prendre la seva formació i ens explica-ran com poden indicar que s’acosta uncanvi de temps.

Dels trenta-quatre tipus diferentsde núvols que es descriuen en aquestllibre, agrupats en núvols alts, mitjans,baixos, tipus de boires i especials, hiha una fitxa de cadascun d’aquests ons’especifica la descripció, el procés deformació, els fenòmens associats, lapredicció del temps i curiositats. Lesfotografies a color ajudant encara mésa identificar-los.

Conèixer els núvolsMarcel Costa – Jordi MazonEdita: Cossetània Edicions. Valls (2009)[Conèixer. Serie Planeta Viu, 1]87 pàgines, amb il·lustracions

Guia perconèixer núvols

Novetatscartogràfiques

Altres novetatseditorialsLa Porta del Cel Alejandro GamarraEditorial Alpina. Granollers (2009)137 pàgines, amb il·lustracions

50 anys d’excursionisme a Sant Boi(1955-2005)Antonieta VendrellCentre Excursionista Sant Boi. Sant Boi delLlobregat (2009)253 pàgines, amb il·lustracions

Escalada en NavarraCarlos VelázquezSua edizioak. Bilbao (2009)326 pàgines, amb il·lustracions

Club Excursionista Pirinaic. 75 anysfent país per les muntanyesXavier Caymel i CabotAjuntament de Barcelona i Club ExcursionistaPirinaic. Barcelona (2009)145 pàgines, amb il·lustracions

25 anys de camí. La gent del CESCAADDCentre Excursionista Sant Celoni. Sant Celoni(2009)190 pàgines, amb il·lustracions

Raquetes pel Pallars Sobirà. 40excursions, travesses i ascensionsXavi Gros – Luisa CapillaEdiciones Desnivel, Madrid (2009)288 pàgines, amb il·lustracions

Masies de BarcelonaAADDAngle Editorial i Ajuntament de Barcelona.Barcelona (2009)351 pàgines, amb il·lustracions

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Hivernals a laVall d’Aran

Els senders de la serra d’Espadà

Val d’Aran. 75 itinerarios de esquí de montaña y raquetasFrancisco RománEdita: Ediciones Desnivel, Madrid (2009)245 pàgines amb il·lustracions

MUNTANYA 887 02/201042

Serra d’Espadà – GR 36Sento Puchades i Vila – Carme Orenga Sorribes Edita: Societat d’Amics de la Serra Espada (2009)223 pàgines, amb il·lustracions

Itinerarisgeològics

Itinerarios Geológicos por AragónJavier San RománEdita: Prames, Saragossa (2009). 240 pàgines, amb il·lustracions

La Vall d’Aran és una vall privilegia-da per la neu. Hi ha moltes valls

secundàries que ofereixen una granvarietat de possibilitats per a la pràcti-ca de l’excursionisme hivernal.

Aquesta guia ha estat feta ambl’objectiu de recopilar tota la informa-ció publicada sobre aquesta zona, ique complementa les excursions clàs-siques de la vall, com ara el tuc de laSolana, el Montardo, Vacivèr o el tucdera Pincèla, juntament amb d’altressortides inèdites, amb la possibilitatd’escollir entre 75 itineraris de dificul-tat diversa.

Aquests 75 itineraris es presentenamb un mapa, fotografies, i sobretotuna detallada descripció del recorre-gut i tota la informació necessària pera la seva repetició: punt de partida,desnivell, orientació, dificultat, horariaproximat i època recomanada. Aaquestes propostes cal afegir una altaruta del Pirineu, els Carros de Foc ambesquís, una travessa d’una gran belle-sa que passa pels refugis del parcnacional d’Aigüestortes i Estany deSant Maurici, que creua amb vuit eta-pes les comarques d’Aran, Pallars iRibagorça.

A més, cada fitxa conté les obser-vacions necessàries per fer ambraquetes de neu les mateixes excur-sions que es fan amb esquís.

Aquesta és una guia moderna iinnovadora, amb unes claus de

classificació senzilles i de maneig fàcil,que serveixen per poder identificar elsarbres, acompanyades, a més a més,d’informació suficient per saber inter-pretar les comunitats en què s’agru-pen i la seva significació en el paisat-ge.

La guia comença amb deu temesmonogràfics que expliquen com sónels arbres i cadascuna de les sevesparts, les característiques del paisatgei els trets més remarcables dels prin-cipals boscos del país. A continuacióinclou la descripció d’uns 50 arbresautòctons, acompanyades de dibuixosi fotografies. També hi ha descrits 26arbres plantats als parcs i als carrers i15 arbres fruiters.

Núria Duran ha seleccionat els tex-tos corresponents a curioses històriesrelacionades amb els arbres, la utilitatde la fusta i altres virtuts i aplicacionsmedicinals i comestibles.

Un llibre dedicat sobretot al jovent,en què els més grans també descobri-ran un coneixement millor del medinatural i una motivació per conservar-lo i estimar-lo.

Una de les últimes novetats carto-gràfiques de l’Editorial Piolet són

els mapes de la vall de Tor, en ple Piri-neu, a la comarca del Pallars Sobirà;l’altre és de, la zona interior de Cata-lunya, entre les comarques de laSegarra, l’Urgell, les Garrigues i laConca de Barberà.

En el mapa de la vall de Tor, a mésd’aquesta vall i trobem la Vallferrera, lapart alta de la d’Os de Civís i una part delPrincipat d’Andorra. I com a cims desta-cats el Medacorba (2.914 m), el Montei-xo (2.905 m), Norís (2.823 m), Gerrí(2.843 m), Salòria (2.789 m), Sanfonts(2.888 m) i el Comapedrosa (2.947 m).Unes muntanyes que en part estan dinsdel parc natural de l’Alt Pirineu. Al dorsdel mapa hi ha descrits els indrets mésrepresentatius d´aquesta vall.

L’altra mapa correspon al camí dela travessa de les Borges Blanques aMontblanc. Una cursa que es va dur aterme a finals del mes d’agost passatorganitzada pel Centre ExcursionistaBorges-Garrigues, que passa pelmonestir de Poblet, Vimbodí, el Viloselli l’Albí.

Vall de torTravessa les Borges BlanquesMontblancEdita: Editorial Piolet. Barcelona (2009)

Un dels al·licients que ofereix lanatura és la contemplació i inter-

pretació dels estrats geològics de lesmuntanyes. Justament amb aquest lli-bre podreu gaudir d’un conjunt d’itine-raris per la geografia muntanyenca del’alt Pirineu fins a les planes semide-sèrtiques dels Monegros o les terresde Terol, paradís de la paleontologia.Aquest llibre, doncs, és una invitacióper conèixer els racons geològicamentmés representatius de l’Aragó.

Quatre d’aquestes rutes travessenel Pirineu, de Riglos a la Selva de Oza;d’Osca a Panticosa, seguint el riu Cin-ca i la Noguera Ribagorçana. Els altresdos itineraris, per la depressió de l’E-bre, un pels Monegros i l’altre pelsmeandres de l’Ebre i els saladars deMonnegros i Chiprana, i cinc pel siste-ma Ibèric: per les serres del Moncayo,seguint els rius Jalón, Martín i Guada-lope, i un cinquè per l’Alto Jiloca i laserra d’Albarracín.

En definitiva, és aquest un llibre d’i-tineraris, que ens permetrà de tenir unavisió general de les terres aragonesesdes d’una perspectiva geològica.

ben entrar el XX, com també l’aprofita-ment econòmic, com l’extracció desuro, els pous de neu o la transhu-mància, tot de la mà dels millors espe-cialistes en cada tema.

Després bé la descripció del senderGR 36 a partir de la població de la Vila-vella (comarca de la Plana Baixa) fins aMontanejos (comarca de l’Alt Millars),passant per Eslida, Aín, l’Alcúdia deVeó i Torralba del Pinar. Però també hiha la descripció d’una sèrie de sendersde petit recorregut i senders locals,

que ens apropen a altres indrets de laserra com Fondeguilla, Xòvar, Suera,Aiòder o Montant.

El resultat, una detallada guia de laserra d’Espadà, amb la descripció delsseus senders senyalitzats, una aporta-ció esplèndida al coneixement d’a-questa serra del País Valencià.

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

02/2010 MUNTANYA 887 45

Apartir d’aquest mes de febrer que-da convocat el III Concurs de Foto-

grafia de la revista Muntanya. El temad’enguany és l’esquí i el seu entorn.Per tant, s’admetran fotografies d’es-quí de muntanya, nòrdic, alpí, snowbo-ard o qualsevol altra de les modalitatsque es puguin practicar damunt laneu, tant en l’àmbit esportiu com en lacompetició.

A diferència de les edicions ante-riors d’aquest concurs, que establíemdues categories, ara ho hem volgutdedicar a un sol tema: l’esquí. Estemconvençuts que aquesta activitatesportiva mereix una atenció especial,sobretot quan a Catalunya fa més de100 anys que es practica, des que el

1908 es va iniciar com activitat espor-tiva i de lleure als rasos de Pegueragràcies a la Secció d’Esports de Mun-tanya del Centre Excursionista deCatalunya.

Els premis els repartirem en dosguanyadors, que s’emportaran desd’una estada per a dues persones dedos caps de setmana a Andorra (ambforfets), gentilesa de Vallnord, fins auns complements excel·lents per l’e-quip d’esquí, gentilesa de Ferrino iPomoca, els nostres patrocinadors, amés a més d’un lot de llibres (novetatsselecció CEC) de muntanya.

A les bases (pàg 2) trobareu tota lainformació, i també al lloc www.cec.cat.

Redacció

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

MUNTANYA 887 02/201044

Concurs de Fotografia de la revista Muntanya

Guanyadors del II Concurs deFotografia de la revista Muntanya

Es convoca el III Concurs deFotografia de la revista Muntanya

Com ja és habitual des de fa duesedicions, anualment la revista

Muntanya convoca un concurs defotografia de muntanya; fins ara hi hahagut dues categories, una dedicadaa la muntanya en general i l’altra,més específica, dedicada a un tema oun esport concret de muntanya.

Amb això volem fomentar i incen-tivar el gust per la fotografia de natu-ra, la passió per anar a cercar paisat-ges o motius que siguin capaços decrear emoció, dit d’una altra manera:volem premiar la creativitat dels par-ticipants. I cal dir que cap de les duesedicions ens ha deixat indiferents,perquè la qualitat de les fotografiespresentades ha estat molt alta, i latria, veritablement difícil.

Amb data de 18 de gener del2010 el jurat del II Concurs de Foto-

grafia de Muntanya va emetre el seuveredicte amb el resultat d’un gua-nyador i un finalista per a la categoria«La muntanya». En canvi, pel que fa ala categoria temàtica «La muntanyasubterrània», dedicada enguany al’espeleologia, ha quedat deserta.

Els membres del jurat:■ Valentí Zapater

(fotògraf i director del concurs).■ Jordi Bernat

(membre del Consell de redacció de Muntanya).■ Miquelàngel Costa “Key”

(Vertical Sports)■ Montse Balaguer

(Futuroscope)

CATEGORIA«LA MUNTANYA»

El guanyador és:Pseudònim: Pep Girona.Títol: Llum.Lloc: cascada Svartifoss, al parcnacional Skaftafell (Islàndia).Autor: Josep Cors Ruiz (Santa Coloma de Farners).Premi: estada de DOS dies a Futu-roscope (Poitiers) per a dues persones

JOS

EP

CO

RS

RU

IZ

IOLA

ND

A S

ER

EN

A A

ZN

AR

Llum. Fotografia guanyadora de la categoria «La muntanya».

Aigua. Fotografia finalista de la categoria «La muntanya».

Publicacions

Escalar nº66: «Especial bloc». 40 zones per fer escalada de bloc

Aquest «Especial Búlder» de Escalarha sorgit amb l’ambiciosa intenció

de ser una referència de l’escalada debloc, amb la publicació de quarantazones distribuides per tota la penínsu-la Ibèrica. Cadascuna de les zonesapareix amb una selecció de les sevesimatges més espectaculars i repre-sentatives i amb totes les dades pràc-tiques necessàries per accedir-hi, tor-bar els sectors, escalar, dormir, adver-tències i recomanacions, etc. Però, amés, amb la incorporació de nombro-sos referents a blocs i webs on elsescaladors han publicat les seves res-senyes i fotografies.

Aquest número servirà de cataliza-dor de trobades entre els escaladors,fet que motivarà l’intercanvi d’expe-riències i avançarà el sentiment decomunitat. Els bloquers són molts avuidia, i cal tenir en compte que motiuscom ara el seu marcat caràcter socialo la seva escassa inversió en material

(gats, marfegó i magnesi) han fet queel bloc sigui la disciplina que ha aug-mentat més en nombre de seguidorsen els darrers anys, una xifra que sem-bla que va creixent.

A banda de zones imprescindiblescom Albarracín, les madrilenyes ElEscorial o Zarzalejo, les catalanesCogul o Cavallers, la gallega Faro Budi-ño, les andaluses el Helechal y Cerrodel Hierro, las manxegues Santa Gadeao Navalosa o l’extremenya Valcorchero,han estat selecionades moltes altreszones que mai s’havien publicat, i tam-bé zones petites d’obertura recent. Així,la inclusió de zones como Pena Cornei-ra (Ourense), Almadén de la Plata(Sevilla), la Comarca (Barcelona), Blan-ca (Múrcia), Mogan i Arico Nuevo(Canàries) i moltes altres sorpreses, fand’aquest número la guia imprescindi-ble que acompanyarà a qualsevol blo-quer en els seus viatges. Més informació: www.desnivel.com.

(inclou una nit a l’Hotel Jules Verne enrègim de AD.

Comentari del jurat:El que atrau més l’ull en aquestafotografia són els contrastos entreles línies verticals i línies horitzontalsi la textura i colors de l’aigua i l’her-ba en contraposició amb les de laroca. L’exposició llarga ha afavoritl'efecte de l'aigua en moviment.

El finalista és:Pseudònim: 25 de juliol.Títol: Aigua.Lloc: riu Bastareny, al seu pas perBagà.Autora: Iolanda Serena Aznar(Bagà).Premi: una MOTXILLA FerrinoApproach 40+10 (valorada en120 € ), equipada per a dos pio-lets, esquís i corda.

Comentari del jurat:Les formes de l’aigua són atractives,les dues masses d'aigua dels costatsens transporten al centre de la imatge,on hi ha més moviment. La fotografia,però, hauria tingut més força amb unacomposició menys centrada.

MUNTANYA 887 02/2010 47

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

MUNTANYA 887 02/201046

Espai CEC

El dimarts 22 de desembre del 2009a la sala d’actes del CEC tingué lloc

l’homenatge al Dr. Pere Gabarró (Igua-lada, 1899 – Barcelona, 1980), quel’any 1932 va obrir la via que porta el

seu nom a la pica d’Estats, una via queté com a peculiaritat de fer tot el seurecorregut per territori català.

L’acte que fou conduït pel presidentdel Centre Excursionista de Catalunya,Josep M. Puente; a continuació van tenirla paraula Lluís Puntís, com a expresi-dent del CEC, i el Dr. Josep Antoni Pujan-te, en representació del president delCol·legi de Metges de Barcelona.

Tot seguir es van projectar una sèriede fotografies de les activitats munta-nyenques del Dr. Gabarró, comentadesper Joan de Ferrater. Per cloure l’actees va projectar una entrevista feta alÀreo, on Joan Jubany va explicar laseva relació amb els grups d’excursio-nistes que pujaven a la pica d’Estatsencapçalats pel Dr. Gabarró, un repor-tatge original d’Agustí Ferrater.

L’any 2009 ha estat declarat AnyGabarró pel Col·legi de Metges deBarcelona, per la seva trajectòriamèdica i cívica.

Francesc Beato

Declaració d’ètica a la muntanyaper la UIAA

Muntanya i medi ambientExcursionisme a Catalunya

La Federació Internacional de Mun-tanya i Escalada (UIAA) va presen-

tar el dia 11 de desembre del 2009 eldocument conegut com Declaraciód’ètica a la muntanya de la UIAA.Aquesta declaració va ser acceptadaper unanimitat a l’assemblea generalde la la UIAA a Porto (Portugal), l’octu-bre del 2009.

Successor d’altres texts anteriorscom el Codi de la muntanya i la Decla-ració del Tirol, aquesta nova propostatracta de qüestions que fan referènciaals comportaments i responsabilitatsdels excursionistes i escaladors ambel medi natural i cultural i amb la restad’usuaris. El document tracta elssegüents temes:

1.Responsabilitat individual enversles persones i l’entorn.2.Esperit d’equip per assolir ambèxit els objectius.3.Respecte mutu entre alpinistes iexcursionistes.4.Visitar països estrangers i res-pectar les tradicions d’equipamenti cultura.5.Responsabilitats dels guies demuntanya i altres líders, en el reco-neixement i respecte de les lliber-

tats i drets dels grups i individus.6.Situacions d’emergència, ferits imorts, comprensió dels riscosinherents a la pràctica esportiva,disposició per ajudar en casnecessari i formació per tal de fer-ho de forma efectiva.7.Accés i conservació a les mun-tanyes de forma responsable, res-pectant les normes de conservaciói les restriccions acordades.8.Estil, sempre mirant de no deixarrastre a la roca o a la muntanya.9.Primeres ascensions, respectantles tradicions d’estil de la regió inotificant exactament de quina for-ma s’ha assolit l’objectiu.10.Patrocini, publicitat i relacionspúbliques, la cooperació entre alpi-nistes, escaladors i els seus patro-cinadors ha de ser responsable idirigida a servir als interessos delsesports de muntanya.11.Ús d’oxígen suplementari, dis-tinció entre motius mèdics i èticsen el seu ús.12.Guiatge comercial d’expedi-cions de muntanya, responsabilitaten el moment de delimitar la capa-citat dels clients.

XXXIII Aplec Excursionista dels Països Catalans

Del 4 al 8 de desembre del 2009, ales poblacions de Benifairó i Simat

de Valldigna, a la comarca de la Safor(País Valencià), s’aplegaren prop d’unmiler d’excursionistes de la Catalunyadel Nord, Catalunya, País Valencià, lesIlles i l’Alguer per celebrar el XXXIII AplecExcursionista dels Països Catalans.

Un programa atapeït d’excursions,visites, conferències, projeccions,actuacions teatrals de grups de cultu-ra popular, correfocs i actuacions degrups musicals ompliren aquests cincdies, on l’activitat muntanyenca delsamants de la natura i el país poguerengaudir d’un ambient d’amistat i apro-pament on també hi participarem elshabitants de les dues poblacions on esva celebrar la trobada.

Tretze excursions, de diferentsnivells i tres passejades culturals, ensoferiren els organitzadors, en les qualses va recórrer la serra de Corbera decap a peus, amb una pujada al Penyal-ba, Mondúver, la serra de la Safor, elpla de Santoma, les Foies, el Toro, lesneveres i el camí vell de Barx, el sen-der dels Amoladors, les Creus o el cas-tell de Marinyén. També es van fer visi-tes a les ciutats de Gandia, on visita-ren el palau Ducal i la Marjal, comtambé Sueca, on es va visitar la casade l’escriptor Joan Fuster; l’Albufera iel convent de Santa Maria de Valldignai l’ermita de la Xara.

L’acte inaugural de l’aplec tinguélloc primer a Simat que, en comitiva, elnombrós grup d’excursionistes encap-çalats per la banda i un grup de dol-

çainers es traslladaren a peu fins aBenifairó, on foren rebuts a l’entradadel poble per la banda. Al davant del’ajuntament es va fer el simbòlic tras-pàs de la senyera de l’aplec.

L’organització d’aquest aplec vaanar a càrrec de tres entitats: el Grupde Muntanya Viarany, el Grup d’Es-ports de Muntanya de Benifairó de laValldigna i el Grup Muntanya Valldigna,amb el suport dels ajuntaments deBenifairó i Simat de Valldigna i de laUniversitat de València i el Servei dePolítica Lingüística. Però també amb lacol·laboració de Fundació Casal Jau-me I - la Safor-Valldigna, Acció Cultu-ral del País Valencià, els ajuntamentsde Sueca i Gandia, la Universitat deValència – Delegació d’Alumnes, l’Es-cola Valenciana, el Centre Social Terra,l’Associació Amics del Buscarró, elsNacionalistes de la Valldigna i Valldig-na, som i serem.

En la reunió de delegats d’entitats,celebrada a l’Ajuntament de Simat, esva decidir que el XXXIV aplec se cele-braria a Mallorca, i el XXXV a la ciutatde l’Alguer.

Francesc Beato

Homenatge al Dr. Pere Gabarró

Cinema de muntanya

El film Mount St Elias és la guanya-dora de la 27a edició del Festival

Caixa Sabadell de Cinema de Munta-nya que s’ha celebrat a Torelló del 13al 22 de novembre del 2009. Lapel·lícula, de Gerald Salmina, s’empor-ta la Flor de Neu d’Or d’aquesta edició.

El Mount St Elias explica la històriade tres alpinistes que intenen l’ascen-sió i el descens d’aquesta muntanyad’Alaska, que en aquest sentit se situafins i tot per sobre de l’Everest, amb undesnivell de 5.489 m en 25 km ambpendents de fins a un 65%. Un delstres protagonistes de l’expedició, AxelNaglich, que va ser a Torelló per pre-sentar en directe el film, asseguravaque «la muntanya en si mateixa» vaser el que d’entrada va captivar l’ex-pedició, que va trigar sis anys a mate-rialitzar el projecte cinematogràfic.Amb un registre meteorològic de -40ºC, l’ascens i el descens del MountSt Elias no s’havia assolit mai.

El Festival Caixa Sabadell de Cine-ma de Muntanya ha repartit més pre-mis. Destaquen per exemple el PremiCaixa Sabadell al millor film de mun-tanya. En aquesta ocasió se l’emportaExpedition Manaslu, de Carsten Maaz,la història de dos alpinistes baveresosque intenten fer el cim amb el mínimde temps possible a la muntanya pertal de reduir el temps d’exposició alperill. El premi GranValira, valorat en

3.000 € és per The sharp end, delsnord-americans Peter Mortimer iNicholas Rosen com a millor film d’es-ports de muntanya.

El premi de Jurat recau aquest anyen Le Mystère de la baleine, un film deLuc-Henri Fage que marxarà de Torellócom la pel·lícula més premiada de la27a edició del Festival Caixa Sabadellde Cinema de Muntanya, ja que almateix temps recollirà també el PremiBoreal al millor guió.

Pel que fa a la cinquena edició delPremi Caixa Sabadell de periodisme eljurat ha premiat l’article «Monte perdi-do, la soledad del último bucardo», deAntxon Iturriza, un text publicat a Zaz-pika, suplement del diari Gara; i en lacategoria de millor reportatge s’haimposat «Alta ruta del Pirineo Vasco»,de Santiago Yániz a la revista EuskalHerria.

27a edició del Festival CaixaSabadell de Cinema de Muntanya

XV edició del Curs de medicina isocors de muntanya

Cursos de fomació

El passat 9 de desembre del 2009va tenir lloc al Museu Olímpic de

Barcelona la presentació de la 15aedició del Curs de medicina i socorsde muntanya que es durà a terme del2 de febrer fins al 25 de març del2010, organitzat pel Centre Excursio-nista de Catalunya, el Club Excursio-nista de Gràcia i la Unió Excursionista

de Catalunya de Barcelona, amb lacol·laboració de la FEEC i altres insti-tucions i entitats.

El curs pretén millorar el nivell deconeixements dels muntanyencs enrelació amb la medicina i el socorscom a elements imprescindibles perpracticar amb seguretat els esports iactivitats de muntanya en el medinatural.

Compta amb el reconeixementd’interès sanitari de l’Institut d’Estudisde la Salut i amb el suport institucionalde l’Institut d’Estudis de Medicina deMuntanya (IEMM) i de la SociedadEspañola de Medicina y Auxilio enMontaña (SEMAM).

Per a més informació relacionadaamb el curs podeu consultar el web del’organització: www.cursmsm.org.

AR

XIU

CE

C

AR

XIU

CE

C

JOA

QU

IM S

ÁN

CH

EZ

JOA

QU

IM S

ÁN

CH

EZ

WW

W.M

OU

NTS

TELI

AS

.CO

M

ÁLV

AR

O A

RE

NA

S

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

MUNTANYA 887 02/201048 MUNTANYA 887 02/2010 49

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

Refugis

Escalada

Neanderthal, tercer 9b per a Chris Sharma

Reobertura del Xalet Refugi dels Rasos de Peguera

Enlairat a 1.805 m, el Refugi delsRasos de Peguera (Berguedà), situat

al vessant meridional d’aquest massís,va obrir les portes el passat 19 de de-sembre.

Aquest refugi, propietat del CentreExcursionista Montserrat, inaugurat el1933, va ser, per la seva situació estra-tègica, un dels referents pels primersexcursionistes que gosaven calçar-seunes fustes per lliscar muntanya avall.

L’actual facilitat de comunicacions,l’expansió de l’esquí per noves esta-cions amb instal·lacions més moder-nes, i la gran facilitat per viatjar han fetque el refugi hagi quedat una micafora dels objectius i circuits de lesactuals generacions. Sembla que elsRasos de Peguera i el seu refugi ja notinguin gaire atractiu, però des de faun any uns nous guardes n’han assu-

Mireia Miró i Kílian Jornet guanyen el Campionat d’Espanya Gran Premi Grifone de Cronoescalada a Sierra Nevada

Curses d’esquí de muntanya

Primer Campionat d’Espanya de Relleus

Durant el mes de gener s’ha cele-brat el Gran Premi Grifone Cam-

pionat i Copa d’Espanya d’Esquí deMuntanya 2010 de cronoescaladad’aquest hivern. També s’ha dut a ter-me el primer Campionat d’Espanyad’Esquí de Muntanya en la modalitatde relleus. Els millors representants deles federacions autonòmiques, moltsd’aquests integrants de la selecció dela Federación Española de Deportesde Montaña y Escalada (FEDME) hanestat presents en aquestes proves enquè l’intens fred i l’abundant neu cai-guda han acompanyat els participants.El club andalús Grupo Alpino Benal-mádena ha estat l’organitzador de laprova anomenada Cronoescalada Soly Nieve que també era puntuable pera la Copa d’Andalusia d'Esquí deMuntanya.

Kílian Jornet imposa la seva lleiEl diumenge 10 de gener s’ha celebratun complet Gran Premi Grifone amb el

Campionat d’Espanya de Cronoesca-lada, prova que també ha estat pun-tuable per la Copa d’Espanya d’Esquíde Muntanya. En categoria masculinaKílian Jornet ha revalidat el títol que jaaconseguí fa just un any també a laserralada Penibètica. L’esquiador de laSelecció Catalana d’Esquí de Munta-nya de la Federació d’Entitats Excur-sionistes de Catalunya (FEEC) ha lide-rat la prova des de la sortida superantels 950 m de desnivell entre Pradolla-no i la part alta de l’Estadi de Compe-tició on havia l’arc d’arribada amb untemps de 48 min i 14 seg. Molt mésrenyida ha estat la lluita per la segonai tercera plaça entre Miguel Caballero,representant de la Federació Aragone-sa i membre del Grup de Muntanya dela Guàrdia Civil, i Marc Pinsach, com-ponent de la Selecció Catalana de laFEEC. Tot i el fort marcatge que Pin-sach ha exercit sobre Caballero duranttota la prova, ha estat l’aragonès elque s’ha imposat en un esprint final de

Nova expedició espeleològica a l’illa xilena Madre de Dios

Espeleologia

L’equip francoxilè «Última Patagonia2010» torna a l’illa Madre de Dios

per continuar amb les investigacionsespeleològiques iniciades l’any 1995.L’illa xilena reuneix una sèrie de carac-terístiques que la fan molt atractiva al’exploració subterrània. La situació iaccés remots, la poca informació quehi ha i l’espectacular erosió càrsticasón alguns d’aquests atractius.

És per això que en els últims anyss’han succeït les expedicions: comen-çaren francesos i xilens l’any 1995(repetiren quatre vegades entre 1997 i

2008), els italians, junt amb l’andorràPepe Roig, hi anaren els anys 2003 i2006; el nostre company de l’ERE delCEC Roger Rovira i el xilè ChristianDonoso hi van arribar en caiac l’any2007.

Enguany els francesos, a banda del’exploració i topografia de coves iavencs, estudiaran també les pinturesrupestres i altres vestigis de la culturakawésqar, el cementiri de cetacis de laCueva de la Ballena i també realitzaranestudis climàtics i paleoclimàtics.

Valentí Zapater

Trobada a Catalunya una espèciepoc freqüent de ratpenat

Investigadors de l’Associació Galan-thus i del Museu de Ciències Natu-

rals de Granollers van trobar un exem-plar de Plecotus macrobullaris (ratpe-nat orellut alpí) en una cova deQueralbs mentre feien un cens de rat-penats.

Aquesta espècie és molt poc fre-qüent i viu als Alps i al Pirineu Centralentre els 1.700 m i els 2.800 m d’alça-da; recentment també se n’ha trobat aAndorra. El desconeixement que encarahi ha avui en dia sobre les poblacions deratpenats a Catalunya fa que encarasiguin possibles troballes com aquesta.

A partir de la primavera el mateixequip de recerca muntarà expedicions

d’alta muntanya per buscar mésdades sobre l’estat de la població del’espècie, segons ens informa CarlesFlaqué, del Museu de Ciències Natu-rals de Granollers.

Valentí Zapater

El passat dissabte 9 de gener es vadisputar a Sierra Nevada el primerCampionat d’Espanya de Relleus de lahistòria de l’esquí de muntanya delnostre país. A les 4 de la tarda els mésde deu equips participants van pren-dre la sortida d’un recorregut d’uns240 m de desnivell en el qual es dona-ven diverses voltes a un circuit molttècnic entre Pradollano i Loma Dilar.Els equips en aquesta disciplina estanformats per quatre integrants i und’ells, com a mínim, ha de ser unadona.

L’equip guanyador va ser el formatper Mireia Miró, Oscar Roig, Marc Pin-sach i Kílian Jornet que van passard’anar tercers en l’últim relleu a la pri-mera posició marcant un temps1:00:32. El segon equip va entrar ambuna breu diferència de 17 segons iestava format per Naila Jornet, ÁlvaroTremiño, Manu Pérez i Javier Martín.El tercer equip va marcar un crono de1:01:38 després de l’esforç dels seusquatre integrants Gemma Arró, MarcVilana, Josep Maria Vendrell i MiguelCaballero.

Després d’un any sense provar elseu projecte a Santa Linya, Chris

Sharma s’emporta la primera de laque s’acaba de convertir en la via mésdura de la cova: Nearnderhal, (9b).

És el tercer 9b per l’americà (des-prés de Golpe de Estado, al Pati Siura-na). Ara, exactament un any desprésencadena la Neanderthal.

Ens hem de remuntar al setembredel 2008 per parlar del seu primer 9b,Jumbo Love a Clark Mountain, (EUA).

Nous projectes parlen d’un nou 9ba l’escola de Margalef (Priorat). El seu

nom First Round, First minuteMés informació a: www.desnivel.com.

Nom:Xalet Refugi Rasos de Peguera(Centre Excursionista Montserrat).Castellar del Riu. Berguedà.

Informació i reserves: Ramon Vilatovà i Alida Díaz

Tel.: 660 042 309 / 661 088 024

www.rasosdepeguera.com

C.E. Montserrat

Tel.: 938 725 312.

Places: 30 places en un dormitorigeneral. Altres estances per 2-3persones.

Període d’obertura: Tots els caps de setmana del’any, Nadal, Setmana Santa i dejuny a setembre.

Serveis: Dormitori general, cuina lliure,servei de menjars, lavabos,dutxes, lloguer de trineus iraquetes, llum elèctrica.

gran emoció marcant un temps de49:34, mentre Pinsach ha entrat a unsegon de distància.

Nil Cardona, de la selecció catalanade la FEEC, ha guanyat en categoriajúnior amb un temps de 31:57, encadets s’ha imposat el representant dela selecció madrilenya Alvaro Sumozasamb 33:51, i en veterans el campiód’Espanya ha estat l’aragonès Fernan-do Navarro del Grupo de Montaña dela Guardia Civil, amb 56:16.

Mireia Miró guanya amb comoditatLa component de la Selecció Catalanade la FEEC també ha revalidat el títol

de campiona d'Espanya de cronoesca-lada d'esquí de Muntanya que ja acon-seguís el passat hivern a Sierra Neva-da. L'esquiadora ha fet un crono de57:44 seguida de Gemma Arró amb1:00:21 i tercera al calaix ha estatMarta Riba amb 1:07:27, ambduescomponents també de la SeleccióCatalana.

La resta de categories han tingutguanyadores de la Federación Madri-leña de Montañismo, amb Belén Torre-ro amb 44:33 a júnior, Esther Alcaldeen cadet, amb un temps de 55:15, i enveteranes la guanyadora ha estatMaria José Zazo, amb 1:17:10.

mit la gestió, amb moltes ganes i ide-es, i amb el convenciment que labellesa i pau de les muntanyes ber-guedanes són tot un descobriment pera molta gent.

V. Z

APA

TER

/ N

O L

IMIT

V. Z

APA

TER

/ N

O L

IMIT

CA

RLE

S F

LAQ

UÉ

PE

P P

AR

ED

A

RO

GE

R R

OVI

RA

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura d’Alfred Montserrat Nebot

MUNTANYA 887 02/201050

ITINERARI:0:00 h L’excursió comença a la partalta de Pessonada. Allà on s’acabal’asfalt i s’inicia la pista que va a Her-ba-savina. Però per arribar a Pessona-da cal venir des de Pobla de Segur perla carretera d’Aramunt. Abans d’arri-bar-hi se n’agafa una altra, més estre-ta, que porta primer a Sant Martí de lesCanals i després al punt de comença-ment de la caminada, al costat d’uncobert. Cal recular uns metres per lacarretera fins a trobar, a la dreta, elcamí que duu a l’ermita de la Mare deDéu de la Plana. Hi ha un pal indicador.0:12 h El sender que puja a l’ermita hofa de manera suau, arriba a un pla ons’aixeca aquesta construcció romànicadel segle XIII, amb planta rectangular,petit absis a la capçalera i campanard’espadanya de dos forats. Semblaque a l’interior hi havia pintures d’uncert valor que ja fa anys que van de-saparèixer i més tard foren localitzadesen mans d’alguns col·leccionistesespanyols. Alguna peça d’art encara esconserva en el poble. Per darrere del’ermita s’inicia un sender que s’enfilaràpidament i que és l’única ruta quepermet assolir la part alta del roc dePessonada. Cal estar atents a les fites ia les marques de pintura groga.0:25 h No es triga a arribar a unaesvelta agulla que queda a l’esquerra.Aleshores, el camí penetra en un tall

Tant Joan Obiols com Pep Coll, escrip-tors i bons coneixedors del Pirineu,coincideixen en destacar la immillora-ble situació de Pessonada. Aquestpetit nucli habitat, pertanyent en altretemps al municipi d’Hortoneda de laConca, i actualment al de la Conca deDalt (Pallars Jussà), es troba a uns900 m d’altitud. Des d’aquest punts’albira l’àmplia vall de la NogueraPallaresa, especialment cap al sud,amb l’embassament de Sant Antoni iles serres de Sant Corneli, Carreu i elMontsec. Però un dels principal tretsque caracteritza aquest llogaret és lamola de pedra que s’aixeca per sobredels caps dels seus vilatans: una cin-glera vertical de conglomerats verme-llosos d’uns 10 km de llarg i més de300 m d’alçada, que dóna refugi a unade les colònies més nombroses de vol-tors d’arreu de Catalunya. Cal tenir encompte, també, que la cinglera escreuada per una mena de camí queconté alguns passos poc aptes per agent amb vertigen.

de la pared i va guanyant alçada a tra-vés de graons, alguns encimentats id’altres picats en la roca. El sender esva fent més estret fins que arribem auna zona on uns cables, per una ban-da, permeten aguantar la base delcamí, i per l’altra serveixen de passa-mà. Això i l’ajuda de graons metàl·licsclavats a la paret permet anar avan-çant. Aquest és l’anomenat pas del’Escalirot (també anomenat Escaligoto Escaligons). A partir d’aquí l’itineraries bifurca. Per l’esquerra es puja méssuaument i després d’algunes curtesgrimpades s’arriba a la part superior.Per la dreta se segueix una canal quees va obrint fins assolir, també, la partmés alta del roc de Pessonada.1:10 h S’ha d’anar seguint les fitesque passen per la balma de la Bastida.

El roc de Pessonada(1.235 m)

Temps de camí:2 h 10 min.

Desnivell:355 m.

Dificultat: Cert nivell de dificultat.

CartografiaPallars Jussà. Institut Cartogràficde Catalunya. Escala 1:50.000.

PessonadaMare de Déu de la PlanaPas de l’EscalirotPortella o roc de Pessonada(1.235)Variant del pas de l’EscalirotPessonada

Mare de Déu de la Plana.

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Antigament havia estat un corral. Arri-bem a la Portella o roc de Pessonada(1.235 m). Si el dia és clar l’especta-cle és immens. Cal començar a baixarseguint les marques de pintura grogaen direcció a ponent.1:20 h Als voltants de les restes d’unacabana, la pintura i algunes fites esdecanten cap al cingle, a l’esquerra.És el moment d’iniciar la baixada. Elcamí passa per un terreny erm on calparar atenció per no despistar-se.1:35 h Al cap d’una estona cal superarun ressalt, altre cop amb l’ajuda d’unsferros clavats a la roca. A través d’unafeixa es va perdent altitud en diagonalfins a enllaçar amb la ruta de pujada, al’alçada del pas de l’Escalirot.2:10 h Cal anar desfent el camí d’a-nada per arribar al punt de sortida,després de passar de nou per l’ermitade la Mare de Déu de la Plana.

¿T’estimes la Muntanya?

933 152 311Doncs, et donem el seu telèfon:

Truca ara, subscriu-t’hi i aprofita aquests avantatges:

Números endarrerits ¿Te’n falta cap?Oferta especial 6 números 18 €

TIKKA PLUS 2

■ Llanterna frontal 1 LED potent, 1 LED vermell i cinc modes d’il·luminació (3 fixos, 2 intermitents) ■ 2 fonts lluminoses: 1 LED blanc potent (50 lúmens) i 1 LED vermell per a visió nocturna o senyalització. ■ Autonomia de 140 hores.■ Valorada en 36 €

Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10 i 12 - 08002 Barcelona - www.cec.catDe dilluns a divendres, de 9:00 a 13:00 i de 16:30 a 21:30.

6 números + frontal Petzl TIKKA PLUS 2

24 €(enviament gratuït)

La muntanya no té límitsLes nostres activitats tampoc

Vine al CEC

Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10 i 12 - 08002 Barcelona - www.cec.cat