ABRACADABRANT!Núm.13 Agost 2012

Abracadabrant!Edició i redacció: Enric Tierz, Enric Bergadà, Cris López i Mario Alejandro JaenPortada: Diana Borbón Cuchí.

Abracadabrant

Vertigen

Tot va començar quan aquell cotxeva girar la cantonadai de poc no se'ns emporta.El conductor tenia un rostre colèrici et va fer gràcia que diguésque era un vehicle deci‐bèl·lic.El que no et va fer riure va serque anhelés un món sense individuscolèrics i deci‐bèl·lics,perquè així mateix algú podria desitjarque desapareguessin els individusmelancòlics, mefistofèlics i catastròfics,i sens dubte aquests eren tots adjectiusamb què es podia parlar de mi.I no volies imaginarun món sense mini volies que ningúpensés una cosa tan terrible.Tot plegat em va semblar molt absurd i molt noble.Després vam estar parlantsobre si era o no doble moralser pacifista i llegir novel·les de misteri,però quan al cap d'uns diesvaig somiar que l'individu colèricentrava a les cases per tallarles corretges de les persianesvaig estar segur que en algun moments'havia comès un crim.

Flush

La Felicitat d'en Levin i Anna Karenina

Últimament la meva dieta literària es compon d’un menúrus. Dies després de la lectura d'Anna Karenina de LeoTolstoi em venen a la ment diverses reflexions. Suposoque és perquè hi ha algunes frases que han quedat

gravades a la meva ment. Però l’ultima part del llibre és la quemés m’ha omplert. Allí es descriu la felicitat aconseguida peren Levin. L’autor ens explica el perquè de la seva alegria.Sembla ser que ho té tot: un bon status, una dona que l'estima(la dolça Kitty que li ha donat un fill), els seus estudis sobre eltreball en el camp (que aconsegueix publicar). Una satisfaccióa la qual tothom aspira.Però en Levin i jo creiem que es pot fer una passa endavant. Ell és conscient detot el que ha arribat a posseir, de fet aquest camí ha estat marcat pel seu status ipels consells del seu entorn. Però està més content amb la solitud, observantl'entorn natural, i es deixa seduir per la Natura. En Levin és un pagès autèntic.Està radiant perquè se sent còmode i ple d’esperit amb tot allò que l'envolta i queestima. I tot amb bondat i senzillesa, i lluny de les aparences. Ell finalmentreconeix aquesta felicitat com a superior i lluitarà per aconseguir‐la i mantenir‐la.En Levin podria ser el principal protagonista de la novel·la. A més l'autor descriuun altre tipus de felicitat, la plenitud aconseguida per l'amor. Però com diu enGeorges Brassens: no existeix l’amor feliç. Aquesta és la història d’AnnaKarenina, ella també ho té tot, encara que perdi el seu status social. Però nodeixar de tenir el més important: l'amor de l'admirat Vronsky. Però ella noassaboreix del tot aquest amor, perquè té por i és per això que no veu com serfeliç. Tot i així ella coneix el camí correcte per aconseguir la joia, ja que ho diu ala novel·la: la felicitat està en un mateix. Però com diu la dita: l’amor ens facecs (i ocasionalment sords) i això impedeix a l’Anna i a tots nosaltres a acceptarl’alegria que pot proporcionar l’amor. Ens hem de desprendre de la por, encaraque aquesta acció ens faci pànic.Estimeu i llegiu!

Buscapé

El oyente

03:00 hora local, una sirena me separa del cigarro. No hay luz, sólo veo altransformador en llamas espantar a los mosquitos de la zona, mientras cierro unpoco la persiana sin alterar los golpes que escucho. No quiero volver a la cárcel,no lo merezco: ¡ha sido él quien la mato! Me dirijo a el sillón con el brazo sobreel hombro. Así mi cabeza tiene a mano quien le rasque cuando pienso en ella yregresa el picor: otro brote. El brazo izquierdo, que sostiene una botella de roncon huesos de algún desierto, también baila cuando ella aparece. Cada minuto lasirena aumenta su enfado en mis oídos y ellos, sin estar acostumbrados, meobligan a girar en el centro de la habitación. No consigo volar, ni siquiera desdeuna ventana como me demostró la vida antes de marchar ella, pero el alcoholhace milagros con la arena y lo tiento por si los fantasmas. Parece que ha vueltola luz y las bombillas del barrio pestañean a pesar de las legañas que formaron losinsectos. Por un momento interrumpo a mi brazo derecho y terminan los altosplaceres. A ciegas, tanteo la pared donde posiblemente se encuentra el pulsadoreléctrico. Es un hostal antiguo, tanto, que no se atreve a sostener el maquillajeque bisiestamente le tiran a la cara. Todo indica que nunca existió tal interruptoren la habitación, ya que sobresalen de la pared dos cables sin color, abrazadospor un gancho en la punta con el que alguien resolvió el falso contacto que,seguramente, hubo. Los despego y vuelvo a unirlos por ciclos, durante un rato sinresultado.Es la policía, desde la calle, quien dirige la ceremonia de mi captura. Me escondo

bajo los muelles de la cama. Así, tal vez, la oscuridad ahogue sus linternascuando lleguen a aquí. “Todo saldrá bien: ¡soy inocente!” La sirena desgañita quesalga con las manos en alto, que me arrodille sobre los cables que desataron alposte en llamas, que me entregue... Entra una cortina de carbón por el ojo de lacerradura y, poco a poco, suplanta el techo como si me protegiera del posibledesplome. Rápidamente cubro mi nariz con la camiseta. No pienso en rendirme.No, exijo más que las granadas de humo que espantan a las ratas y alteran sutráfico por el vacío de la pared. Miles de ellas escapan mientras los muelles seenredan en mi cabeza y cesa el picor. Es octubre, tiempo de huracanes, y el calorque provocó el ron en mi estómago se vuelve externo. Me sumerjo en sudor comoel barco que no atracó en las colonias. Estoy muy cerca del infierno, inclusodespués de pagar ante los hombres. La sirena, la luz fugaz, el humo y las ratasvuelven a insinuarme que abandone la habitación.

Me estallan los nervios en una disputa por el último oxígeno en pie y apareceella, más legible que siempre, en su gala de esplendor. Se acerca a mi refugio y,cada paso, me entrega una porción mayor de sus pies. Una rodilla se posa en elsuelo y la otra le acompaña. Consigo acariciar algún cabello con los dedos. Estádentro del refugio aunque parece estar, más bien, dentro de mí y me roba unalágrima de la mejilla. Me recuerda que la quise, que huya, que la policía nomarchará hasta encontrarme o dejar el espacio en cenizas y que entonces, y sóloasí, volveré a nacer. ¿Pero cómo huir de ella si, nadando en su muerte, la adoro?Me descubre con un beso y el fuego recorre la pared de la ventana. Ella estásobre mi cuerpo y consigo apretarle las nalgas mientras me asfixia con su lenguabuscona. Hay tiempo hasta que la policía de con nuestro escondite. Además, ellaes la prueba real de cómo su sexo saborea el mío y me vuelve libre. El infiernocede fuegos al edén para que no pierda el vestido de humo, y ruido, que nos sirvede almohada y, bajo los muelles de la cama, veo claramente la materia.Ella descansa, más muerta que un sueño, sobre mi pecho. Persigo con el pie el

paquete de tabaco que se encuentra en el suelo y logro arrimarlo hacia el brazoderecho. Tomo uno y lo enciendo en el logradísimo fuego de la mesita de noche,que se tambalea, mientras contagia a la cama. Ella despierta, grita y desaparece.¿La habrá capturado la policía? Salgo en su búsqueda a través de la rejilla en laventana y no la encuentro. Tampoco veo al cuerpo policial. Sólo hay fuego desdeel poste al edificio y humo, desde este, hacia el cielo. La gente prudente, queestá lejana, refleja la caída de los andamios en sus caras. Nadie sabe delocupante de la habitación número 13, a nadie le interesa. Entonces, la sirenamuere y marcho temeroso por encima del cable que se pierde en la sombra.

Coshoo

SobrepèsEls monjos budistes fan un ritual una vegada al’any que consisteix en fer un recorregut per casaseva i examinar cada objecte que tenen, i espregunten si en fan ús. En cas que no, el regalen

o se’l treuen de sobre. Igualment examinen cada llibre is’interroguen: me’l tornaré a llegir alguna vegada o ésmillor donar‐lo a alguna persona que no se l’hagi llegit?He decidit fer aquesta experiència ara que arriba a

l’estiu i compto amb una mica de temps personal i he comprovat que tinc pocs objectesútils, i que la gran majoria de possessions són objectes de caire sentimental, recordsd’una excursió, d’una relació finalitzada fa més o menys temps, dibuixos de quan erapetita... tinc l’habitació plena de passat! I em queda molt poc espai per omplir amb lesnoves experiències. Tinc sobrepès sentimental, i això fa que pugui avançar pocendavant. Curiosament he fet experiències de carregar una motxilla durant un mes,portant solament allò indispensable, però a casa, en la meva vida ordinària, acumulofetitxes i sentiments.La meva mirada al món es veu tenyida constantment per tot allò que se’m recorda cadadia i em deixa poc espai a la creativitat! A vegades penso si la meva habitació no és unaespècie de bandera per demostrar a tothom qui ve com sóc jo, per demostrar‐m’ho a mimateixa, i és aleshores que anhelo una habitació blanca i buida, on l’únic important siguijo i el moment present. Penso que l’austeritat exterior ens allibera i ens enriqueixinteriorment; no parlo de patir mancances, sinó de tenir sols allò indispensable; quancarreguem massa una motxilla tenim el risc de no poder‐la carregar o que se’ns trenqui.Aleshores penso en com ens queixem de les etiquetes que ens enganxen: tu ets així, oets aixà... especialment els de casa, on durant anys ens assignen un paper dins lacomunitat teatral familiar; però potser nosaltres som els primers a etiquetar‐nos: jo sócaixí, i penso d’aquesta manera. No ens deixem sorprendre.Per què ens costa deixar enrere el passat? Potser perquè és l’única cosa segura? O potserens espanta el futur? És que potser ja estem del tot satisfets amb nosaltres mateixos i jano volem avançar?Avui, ara mateix, decideixo mirar endavant, treure’m de sobre els trastos i avançar! Delpassat només em quedo amb allò que he après, però les maletes que m’afeixuguen elcamí les deixo aquí mateix, per algú altre que passi i en vulgui fer ús. Bon viatge a totsels que comencem a caminar més lleugers, més lliures!

Nuwanda

Una blanca conilla em truca a la portaperquè l'alimenti, amb què? pregunto.Amb innocència li entrego saviesa.I ara la conilla demana més.És el moment de donar‐li estima?Ara per ara només li dono fe.Les veïnes em reclamen atenció,no recorden que són les culpablesde l’últim assassinat del meu cor.És el moment per parlar d'amor?Si li entrego l’anhelada llibertatestic segur que m'abandonarà.No recordo si sóc un humil pagèso un vell, trist i lleig llop afamat.És l’últim moment per tancar la gàbia?

Buscapé

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.comi també al Facebook (ClubAbracadabrant)