SINTESI 3

Al tema 3 tenim, en efecte, com a figures centrals a Rousseau (1712-

1778) i Kant (1724-1804), pensadors del segle XVIII per tant i de

força influència en la constitució de l’antropologia. Us en faig cinc

cèntims en aquesta breu síntesi del tema.

Rousseau és una de les grans figures de la il•lustració. Potser la de

major influx a la consciència intel•lectual posterior. Per exemple, la

seva influència sobre el mateix Kant va ser molt important.

De Rousseau, el text del qual us vaig passar fragments és una bona

referència sobre el seu pensament, o els elements bàsics. Em refereixo

al “Discurso acerca del origen de la desigualdad entre los hombres”.

En qualsevol cas, com a premissa, cal dir que Rousseau adoptà un punt

de vista totalment diferent al dels altres pensadors i filòsofs del

seu temps (per exemple, per citar-ne un d’important, Voltaire), els

quals pensaven que els defectes de la societat es devien a

imperfeccions de la seva organització. Però que es podien solucionar

mitjançant l’aplicació de models racionals. Pensen per sobre de tot en

el progrés de la humanitat a través de la raó. Un progrés de la

humanitat vist a la llum del món i del pensament occidental, i molt

lligat al desenvolupament de les institucions centrals de la societat.

Rousseau, però, pensava que tots els problemes humans sorgien de dites

institucions, de les institucions i estructures pròpies del suposat

“món civilitzat i racional”. Per a ell, aquestes institucions el que

feien bàsicament era perpetuar la desigualtat i promoure el

conflicte... la guerra de tots contra tots. A partir d’aquí el discurs

de la igualtat i l’harmonia humana que busca Rousseau es presenta com

el discurs de “l’home salvatge” i en “estat de naturalesa pura” que ja

hem esmentat. Considera que la bondat d’aquest home “primitiu” es perd

amb el pas del temps, amb l’arribada de l’”estat de societat”.

De fet, quan als 38 anys escriu “El discurso de las ciencias y de las

artes” ja es diu que comença a distanciar-se del corrent

enciclopedista, marcant la seva posició bàsica i radical

“revolucionària” en l’ajustament de la problemàtica il•lustrada: pensa

que la cultura, les ciències i les arts han estat, de fet, el mitjà

fonamental de degeneració i enfosquiment de l’”home natural”, al qual

reivindicarà amb força.

El discurs de la igualtat de Rousseau, en aquest context, funcionarà

com a concepte regulador per a formular una crítica sobre el que els

homes són. Segons ell, només es pot comprendre allò que l’home és -

l’objectiu finalment fonamental- allunyant-nos d’allò que som. Deia:

“a força d’estudiar l’home tal com és –que no és ni allò que ha de ser

ni allò que pot ser- ens hem posat en una situació en la que ja és

impossible conèixer-lo.

A més del Discurs de les ciències i les arts i del Discurs sobre

l’origen de la desigualtat, Rousseau va publicar altres obres no menys

interessants, com El contrato social, La nueva Heloisa o Emilio (la

primera editada com us vaig dir per Edaf -1991-, i també la darrera

per la mateixa editorial l’any 1980). L’Emilio concretament, publicada

originalment en 1762, va ser qualificada d’impia i l’escàndol l’obligà

a fugir a França, tot i que després d’uns anys d’exili va poder tornar

a Paris.

Kant, per la seva banda, és un altre dels màxims representants de la

il•lustració. Es diu també que professà una simpatia profunda pels

ideals de la Independència americana i de la Revolució francesa. Fou

pacifista convençut, antimilitarista i aliè a tota forma de

patriotisme excloent. Les seves obres solen distingir-se en tres

períodes: pre-crític, crític i post-crític. El primer es correspon a

la seva filosofia dogmàtica, a la seva acceptació de la metafísica

racionalista, seguint Leibniz i Wolff. Les seves obres més conegudes i

influents van ser escrites al segon període: La Crítica de la razón

pura (1781), La Crítica de la razón pràctica (1788) y La crítica del

Juicio (1790).

Justament a la Crítica de la razón pura Kant ens parla tres vegades de

l’antropologia, i s’hi refereix concretament com “l’estudi del que la

naturalesa ha fet de l’ésser humà”. A la seva Antropologia filosòfica,

d’altra banda, es preguntarà “què és l’home?, i és una pregunta que

associa a l’antropologia, o més ben dit, a allò al que ha d’intentar

respondre l’antropologia.

Kant planteja igualment a la seva Antropologia la necessitat de

concebre aquesta disciplina com un coneixement del món amb un aspecte

especulatiu i un altre pràctic. En aquest segon nivell, es refereix

específicament un tipus d’antropologia pragmàtica. Vol dir, una

antropologia del món humà en el qual viu l’home, un món que l’home

coneix i en el qual experimenta, un món, en definitiva, diferent del

metafísic i també del natural. Aquí per tant ens parla d’experiència

humana, de significació, d’observació... tots ells aspectes centrals

del que comença a ser i serà l’antropologia.

Kant ens diu que als éssers humans se’ls coneix observant-los, veient-

los actuar, fixant-se en allò que fan. De la mateixa manera, per a

comprendre allò que observem, diu, ens cal un esquema general d’allò

que l’home és. I com arribem a aquest esquema? Doncs mitjançant

l’autoreflexió. Kant creia que l’home ha de partir sempre del

coneixement de si mateix (Rousseau dirà, pel contrari, que no ens hem

de contemplar a nosaltres mateixos, que cal mirar lluny, més enllà del

propi l’home europeu, etc. I aquesta és una diferència amb Kant).

Espero que aquest petit resum i les referències donades us ajudin.

Fins aviat,

jaume