SINTESI 3
Al tema 3 tenim, en efecte, com a figures centrals a Rousseau (1712-
1778) i Kant (1724-1804), pensadors del segle XVIII per tant i de
força influència en la constitució de l’antropologia. Us en faig cinc
cèntims en aquesta breu síntesi del tema.
Rousseau és una de les grans figures de la il•lustració. Potser la de
major influx a la consciència intel•lectual posterior. Per exemple, la
seva influència sobre el mateix Kant va ser molt important.
De Rousseau, el text del qual us vaig passar fragments és una bona
referència sobre el seu pensament, o els elements bàsics. Em refereixo
al “Discurso acerca del origen de la desigualdad entre los hombres”.
En qualsevol cas, com a premissa, cal dir que Rousseau adoptà un punt
de vista totalment diferent al dels altres pensadors i filòsofs del
seu temps (per exemple, per citar-ne un d’important, Voltaire), els
quals pensaven que els defectes de la societat es devien a
imperfeccions de la seva organització. Però que es podien solucionar
mitjançant l’aplicació de models racionals. Pensen per sobre de tot en
el progrés de la humanitat a través de la raó. Un progrés de la
humanitat vist a la llum del món i del pensament occidental, i molt
lligat al desenvolupament de les institucions centrals de la societat.
Rousseau, però, pensava que tots els problemes humans sorgien de dites
institucions, de les institucions i estructures pròpies del suposat
“món civilitzat i racional”. Per a ell, aquestes institucions el que
feien bàsicament era perpetuar la desigualtat i promoure el
conflicte... la guerra de tots contra tots. A partir d’aquí el discurs
de la igualtat i l’harmonia humana que busca Rousseau es presenta com
el discurs de “l’home salvatge” i en “estat de naturalesa pura” que ja
hem esmentat. Considera que la bondat d’aquest home “primitiu” es perd
amb el pas del temps, amb l’arribada de l’”estat de societat”.
De fet, quan als 38 anys escriu “El discurso de las ciencias y de las
artes” ja es diu que comença a distanciar-se del corrent
enciclopedista, marcant la seva posició bàsica i radical
“revolucionària” en l’ajustament de la problemàtica il•lustrada: pensa
que la cultura, les ciències i les arts han estat, de fet, el mitjà
fonamental de degeneració i enfosquiment de l’”home natural”, al qual
reivindicarà amb força.
El discurs de la igualtat de Rousseau, en aquest context, funcionarà
com a concepte regulador per a formular una crítica sobre el que els
homes són. Segons ell, només es pot comprendre allò que l’home és -
l’objectiu finalment fonamental- allunyant-nos d’allò que som. Deia:
“a força d’estudiar l’home tal com és –que no és ni allò que ha de ser
ni allò que pot ser- ens hem posat en una situació en la que ja és
impossible conèixer-lo.
A més del Discurs de les ciències i les arts i del Discurs sobre
l’origen de la desigualtat, Rousseau va publicar altres obres no menys
interessants, com El contrato social, La nueva Heloisa o Emilio (la
primera editada com us vaig dir per Edaf -1991-, i també la darrera
per la mateixa editorial l’any 1980). L’Emilio concretament, publicada
originalment en 1762, va ser qualificada d’impia i l’escàndol l’obligà
a fugir a França, tot i que després d’uns anys d’exili va poder tornar
a Paris.
Kant, per la seva banda, és un altre dels màxims representants de la
il•lustració. Es diu també que professà una simpatia profunda pels
ideals de la Independència americana i de la Revolució francesa. Fou
pacifista convençut, antimilitarista i aliè a tota forma de
patriotisme excloent. Les seves obres solen distingir-se en tres
períodes: pre-crític, crític i post-crític. El primer es correspon a
la seva filosofia dogmàtica, a la seva acceptació de la metafísica
racionalista, seguint Leibniz i Wolff. Les seves obres més conegudes i
influents van ser escrites al segon període: La Crítica de la razón
pura (1781), La Crítica de la razón pràctica (1788) y La crítica del
Juicio (1790).
Justament a la Crítica de la razón pura Kant ens parla tres vegades de
l’antropologia, i s’hi refereix concretament com “l’estudi del que la
naturalesa ha fet de l’ésser humà”. A la seva Antropologia filosòfica,
d’altra banda, es preguntarà “què és l’home?, i és una pregunta que
associa a l’antropologia, o més ben dit, a allò al que ha d’intentar
respondre l’antropologia.
Kant planteja igualment a la seva Antropologia la necessitat de
concebre aquesta disciplina com un coneixement del món amb un aspecte
especulatiu i un altre pràctic. En aquest segon nivell, es refereix
específicament un tipus d’antropologia pragmàtica. Vol dir, una
antropologia del món humà en el qual viu l’home, un món que l’home
coneix i en el qual experimenta, un món, en definitiva, diferent del
metafísic i també del natural. Aquí per tant ens parla d’experiència
humana, de significació, d’observació... tots ells aspectes centrals
del que comença a ser i serà l’antropologia.
Kant ens diu que als éssers humans se’ls coneix observant-los, veient-
los actuar, fixant-se en allò que fan. De la mateixa manera, per a
comprendre allò que observem, diu, ens cal un esquema general d’allò
que l’home és. I com arribem a aquest esquema? Doncs mitjançant
l’autoreflexió. Kant creia que l’home ha de partir sempre del
coneixement de si mateix (Rousseau dirà, pel contrari, que no ens hem
de contemplar a nosaltres mateixos, que cal mirar lluny, més enllà del
propi l’home europeu, etc. I aquesta és una diferència amb Kant).
Espero que aquest petit resum i les referències donades us ajudin.
Fins aviat,
jaume