Tema 35 - Fongs
-
Upload
juanjo-martin-cabrera -
Category
Documents
-
view
147 -
download
6
description
Transcript of Tema 35 - Fongs
Tema 20Regne Fongs. Fongs comuns als
nostres camps i boscos. Importància en els ecosistemes.
Aplicacions i utilitat. Els líquens. El seu paper com a indicadors.
1. Introducció•Característiques generals. Diversificació. Estructura. Formes de vida. Taxonomia actual.
2. Micetozous (Fongs ameboides)•Característiques. Cicle vital. Taxonomia.
3. Oomicets.•Característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: míldius.
4. Fongs veritables (Eumicots).•Característiques. Estructura cel·lular. Hifes i miceli. Reproducció asexual: conidis i esporangiòfors. Reproducció sexual: ascs i basidis. Cicles vitals. Formes de vida: sapròfits, paràsits, simbiòtics. Sistemàtica•Microsporidis: característiques generals. Cicle vital. Importància sanitària. Espècies més importants: Nosema•Quitridiomicets: característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: Allomyces.•Zigomicets: característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: floridures.•Ascomicets: característiques generals. Cicles vitals. Ordres més importants: Endomicetals (llevats), Tafrinals (arrufats), Pezizals (tòfona), Clavicipitals (banya del sègol), Eurotials (Penicillium).•Basidiomicets: característiques generals. Cicles vitals. Ordres més importants: Uredinals (rovell del blat), Ustilaginals (carbons), Afil·loforals (peu de rata, gírgola), Agaricals (llenega, carlet, xampinyó, rossinyol, reig ver), Russulals (pebràs, pinetell), Boletals (cep), Licoperdals (pet de llop), Fal·lals (ou del diable)•Deuteromicets: característiques generals.
5. Líquens.•Components simbiòtics. Morfologia del tal·lus: crustaci, esquamulòs, foliaci, fruticulós, compost. Estructura interna.•Mecanismes de reproducció: ascocarps (apotecis, peritecis, lirel·les), picnidis.•Multiplicació vegetativa: isidis, soredis i soralis.•Medis de vida: saxícoles, terrícoles, epifítics.•Els líquens com a bioindicadors de la contaminació atmosfèrica.
6. Aplicacions i utilitats.•Dels fongs: indústria alimentària i química, medicina, gastronomia, enginyeria genètica.•Dels líquens: colorants, cosmètica i perfumeria, medicina, alimentació.
Introducció
Els fongs són organismes heteròtrofs, que no tenen plasts i que, per tant, no poden realitzar la fotosíntesi.
La majoria dels fongs presenten cèl·lules de forma definida, delimitada per una paret comparable a la de la majoria de les plantes,
però de quitina.
El seu cos vegetatiu és típicament allargat i ramificat, i forma uns filaments prims anomenats hifes. El conjunt de les hifes forma el
miceli.
Es coneixen més de 100.000 espècies diferents, però es creu que hi ha més d’un milió i mig d'espècies.
Es tracta d’organismes que van aparèixer fa uns 900 milions d’anys, a partir d’avantpassats procariotes.
Micetozous
Són uniconts, com els fongs, però actualment s’agrupen amb els Amebozous. Són heteròtrofs i, la majoria, sapròfits. Un gran nombre es nodreixen, a diferència dels fongs típics, per fagocitosi; només un petit
grup de paràsits ho fan per nutrició osmotròfica (igual que els fongs veritables), però tampoc en aquest cas no formen micelis.
Són organismes biconts, que actualment formen part dels Cromalveolats. Són aquàtics o paràsits de plantes terrestres, de
miceli ben desenvolupat, hifes no septades i paret cel·lular cel·lulòsica. La reproducció asexual és per zoòspores
biflagel·lades. La reproducció sexual és per oogàmia, amb formació d’oòspores. El seu cicle vital es diplont, ja que la meiosi
es produeix en iniciar-se la formació dels gàmetes en els gametangis.
Oomicets
O. SaprolegnialsAquàtics de vida sapròbia. Miceli cenocític densament ramificat amb la paret cel·lular formada de glucans i cel·lulosa. Només es formen septes per sota els òrgans reproductors. L’esporangiòfor forma un
esporangi terminal i, quan aquest es buida, dintre seu creix un altre esporangi.
O. PeronosporalsMajoritàriament paràsits d’altres vegetals, amb tendència evolutiva a la dispersió de les espores pel vent. Plasmopara viticola (míldiu de la
vinya), Phytophora infestans (míldiu de la patata).
Grup homogeni i monofilètic amb tendència evolutiva a deixar el medi aquàtic i a adaptar-se a la dispersió de propàguls pel vent. Només el grup més primitiu, el dels quitridiomicets, s’ha adaptat
a la vida aquàtica i té cèl·lules reproductores (gàmetes i espores) flagel·lades opistocontes. Ja
en els zigomicets desapareixen les cèl·lules flagel·lades, hi ha adaptació a la vida terrestre i dispersió d’espores transportades sobretot per
l’aire.
La paret cel·lular conté sempre quitina. Secundàriament, poden perdre la paret, per
adaptació a la vida parasitària endocel·lular, en grups primitius.
Fongs veritables (Eumicots)
Hifes cenocítiques
Hifes septades
L’aparell vegetatiu és filamentós i està ben adaptat a penetrar el substrat, cercar-
hi aliments i absorbir-los després per lisotròfia. Els filaments s’anomenen hifes i
el conjunt de les hifes constitueix el miceli. Hi ha micelis sense septes
(anomenats sifonats o cenocítics) i micelis amb parets transversals o septes, que
típicament presenten una perforació, de forma simple o complexa.
Ascomicets Basidiomicets
Alguns fongs saben formar estructures pluricel·lulars de resistència, els esclerocis. Contenen substàncies de reserva i, proporcionalment,
poca aigua. Són una forma de supervivència i de reserva de nutrients. Són resistents als períodes secs i a les temperatures extremes.
Pot ser sexual o asexual. La majoria dels fongs són eucarpics (és a dir, una part del tal·lus formarà estructures tancades que contindran
espores) i només alguns fongs són holocàrpics (és a dir, tot el tal·lus del fong es transforma en una estructura que desenvoluparà
espores). D’alguns fongs es coneix només la seva fase sexual o perfecta. D’altres en canvi solament s’ha trobat la seva fase asexual o
imperfecta (fongs imperfectes o Deuteromicets).
Mecanismes de reproducció
Qualsevol fragment de miceli o de fructificació pot servir com a propàgul dels fongs. Les clamidòspores afegeixen també una funció de propàguls a
la de formes de resistència, però és més freqüent que els fongs es propaguin per espores, que poden ésser planòspores o zoòspores (en els quitridiomicets) o aplanòspores (en la resta), formades independentment
de la reproducció sexual (mitòspores) o bé com a conseqüència de la reproducció sexual (meiòspores).
Les espores asexuals són de dues menes, les esporangiòspores i els conidis.
Reproducció asexual
Intervenen cèl·lules haploides de diferent origen, els gàmetes, que es produeixen en gametangis (o gametocists), i es fusionen en dues etapes:
primer el citoplasma (plasmogàmia) i després els nuclis (cariogàmia). S’origina així un zigot diploide. El nucli es divideix i origina un esporangi
(asc o basidi), amb espores. Aquest cicle permet la recombinació genètica
Reproducció sexual
ascs basidis
En els ascomicets i en els basidiomicets les cèl·lules que produeixen espores després de la reproducció sexual, sovint les ajuden a complir millor la seva comesa
hifes estèrils que s’ajunten i formen falsos teixits, anomenats plectènquimes (o pseudo-parènquimes quan no s’hi reconeixen les hifes). Aquests òrgans portadors
d’ascs i de basidis s’anomenen carpòfors i, respectivament, ascocarps (o ascomes) i basidiocarps.
Fongs Simbiòtics (micorizes)
Viuen amb alguna espècie vegetal (normalment arbres), obtenint ambdós un benefici mutu. Aquests fongs viuen envoltant les parts més fines de les arrels dels arbres, embolicant-les i alimentant-se d'unes substàncies que aquestes segreguen anomenats traspuats
radiculars.
Formes de vida
Fongs paràsitsS'allotgen sobre algun ésser viu, vivint a costa d'aquest, sense oferir-li cap benefici a canvi. Poden produir danys de molt diversa consideració, des de passar desapercebuts per complet per a l'hoste fins a causar-li malalties
greus o fins i tot la mort. Poden parasitar plantes, animals (inclòs l'home),o fins i tot a altres fongs.
Fongs sapròfitsViuen sobre matèria orgànica en descomposició, és a dir sobre matèria morta
(restes orgàniques de la descomposició de plantes i animals que conté el sòl, parts mortes de la fusta d'un arbre, excrements d'animals).
Sistemàtica
Microsporidis
Són microorganismes paràsits intracel·lulars d’animals que fins fa poc estaven classificats com a Protozous, però l’anàlisi filogenètic dels gens ribosòmics i d’altres, ha demostrat que el grup està format per diverses
derivacions independents, reduïdes per parasitisme, de formes basals del regne Fongs.
No presenten ni plastidis ni mitocondris. L’absència de flagels és un tret compartit amb la majoria dels fongs, resultat igualment de la seva
pèrdua evolutiva. Es caracteritzen per les seves espores de mida mínima, de 2 a 20 mm, que contenen l’esporoplasma (el paràsit infectiu) i un filament polar senzill. Una de les parets de l’espora conté quitina. Els paràsits madurs poden produir zigots per meiosi, que posteriorment
originaran més espores.
O. Blastocladials: fongs opistomastigiats, de tal·lus no reduït, amb sifons micelians ben formats, que es reprodueixen per planogàmia.
Ex: Allomyces, saprofític i aquàtic.
Quitridiomicets
Zigomicets
Fongs sapròfits o paràsits amb membranes de quitina, de miceli ramificat i a vegades septat, i que no presenten mai zoòspores.
Reproducció asexual per endòspores formades en esporangis, i en alguns casos
per conidis, oïdis o clamidòspores.
Reproducció sexual per fusió de dos gametangis, sovint procedents de micelis
heterotàl·lics, i la formació d’una zigòspora, la qual en germinar origina un esporangi.
+ O. Mucorals: floridures. Miceli robust, ramificat i sense septes, de creixement molt ràpid. Es propaguen per espores asexuals formats
en esporangis que creixen a l’extrem de l’esporangiòfor. Cicle haplofàsic. Exemples: Mucor mucedo, Rhizopus stolonifer, Pilobolus.
Fongs desproveïts de cèl·lules flagel·lades, gairebé sempre septats, caracteritzats per la producció d’espores a l’interior d’ascs, formats per
reproducció sexual.
El miceli normal correspon al gametòfit i presenta hifes ramificades, de membrana quitinosa.
Els septes que separen les cèl·lules presenten un o diversos porus.
A vegades formen estromes, per agregació d’hifes sobre o dins els quals es formen els òrgans reproductors. Alguns estromes acumular reserves i
es converteixen en formes resistents, els esclerocis.
Miceli generalment filamentós, o format per cèl·lules isolades, com els llevats. Alguns tenen aspecte de floridura.
Són de vida saprofítica, o bé paràsita, amb un enorme nombre d’espècies que ataquen plantes superiors.
En molts casos els ascocarps manquen o són molt petits, en d’altres casos poden ésser grossos i constituir bolets comestibles.
Ascomicets
SCl. Tafrinomicètides: fongs paràsits. Infecten les plantes provocant alteracions metabòliques amb hiperplàsia de teixits de
fulles i fruits que prenen formes anormals (arrufat).
SCl. Endomicètides: fongs amb aspecte de llevats. La família més important és la de les Sacaromicetàcies, amb llevats productors d’ascòspores que es propaguen per gemmació. Saccharomyces
cerevisiae.
SCl. Ascomicètides: la més abundant i homogènia de la categoria. Tres grups diferents:
Discomicets: els ascocarps són apotecis. És un grup ampli al que pertanyen els ascomicets més coneguts.
+ O. Pezizals: són sapròfits i es fan en terra humífera, en places carboneres, sobre fusta en descomposició i sobre fems. Gyromitra
esculenta, Helvella crispa, Morchella esculenta, Tuber melanosporum (tòfona)
Haplo-dicariofàsic: Peziza
Pirenomicets: generalment paràsits de plantes.
+ O. Clavicipitals: paràsits d’insectes i gramínies. Claviceps purpurea (banya del sègol) te peritecis a l’interior d’estromes que es formen a
partir d’esclerocis.
Plectomicets: ascomicets amb ascomes tancats (clistotecis).
+ O. Eurotials: l’ascoma té forma de boleta tancada. Espècies d’interès industrial i farmacèutic per a l’elaboració d’antibiòtics
(Penicillium), però també importants en la biodegradació d’aliments i de substrats orgànics.
+ O. Ofiostomatals: Ceratocystis ulmi (mal holandès de l’om).
Caracteritzats per la producció de basidis.
Manca de cèl·lules flagel·lades, miceli d’hifes quitinoses, septades, amb els septes travessats per una sinapsi (en aquest cas tubular).
Els basidiomicets més primitius (uredinals, ustilaginals) són tots paràsits de plantes, a les quals causen diverses malalties.
La forma de vida típica dels basidiomicets és la saprofítica, sobre matèria orgànica morta (humus del sòl, fusta, etc), la descomposició
de la qual depèn d’elles en bona part.
Algunes espècies viuen sobre arbres, dèbils o ferits, la mort dels quals acceleren.
Moltes altres espècies constitueixen micorrizes de molts arbres.
L’aparell esporífer (carpòfor) és de mida sovint considerable i de formes, coloracions, olors, etc, molt variades. Aquests aparells
constitueixen la majoria dels bolets.
Basidiomicets
SCl. Teliomicètides: paràsits d’angiospermes. No formen les cèl·lules esporígenes en òrgans de fructificació.
+ O. Uredinals: cicles biològics complexos que transcorren en un sol hoste o en més d’un. Algunes uredinals causen malures en plantes de
conreu com ara el rovell del blat (Puccinia graminis).
+ O. Ustilaginals: tenen un sol hoste. Algunes ustilaginals ataquen plantes de conreu, com les que produeixen el carbó del blat de moro
(Ustilago maydis).
*SCl. Fragmobasidiomicètides (o heterobasidiomicètides): fongs primitius amb basidis septats transversalment o
longitudinalment. També anomenats fongs gelatinosos perquè presenten els basidiocarps amb les parets de les hifes parcialment
gelificades.
+ O. Auricularials: basidis septats transversalment. Auricularia
*SCl. Holobasidiomicètides: fongs més evolucionats, dotats de basidis típics. Són la major part del grup. Per la disposició dels basidis
es classifiquen en:
Himenomicets: presenten un himeni lliure i extern i els basidis normalment són claviformes, tenen quatre basidiòspores i es formen
a partir d’un miceli.+ O. Afil·loforals: fongs amb himeni descobert que va creixent i madurant indefinidament ensems amb el cos fructífer. Comprèn
fongs en bona part coriacis o suberosos, lignícoles o terrícoles, de simetria axial vertical, imperfecta o inexistent. Cantharellus cibarius (rossinyol), Craterellus cornucopioides (trompeta), Clavaria, Ramaria
(peu de rata), Hydnum repandum (llengua de bou), Fistulina hepàtica (llengua o fetge de vaca), Ganoderma lucidum (pipa), Fomes fomentarius (bolet d’esca), Pleurotus ostreatus (gírgola).
O. Agaricals:Comprèn bolets carnosos, gairebé tots sapròfits, i molts d’ells micorrícics d’espècies forestals, entre els quals hom compta la
majoria de les espècies comestibles i tòxiques. Hygrophorus (llenegues i carlets), Tricholoma terreum (fredolic), Calocybe gambosa (moixernó), Marasmius oreades (cama-sec), Amanita muscaria (reig
bord), Amanita cesarea (reig ver), Amanita pantherina (pixacà), Amanita phalloides (farinera borda), Agaricus bisporus (xampinyó),
Lepiota, Coprinus (bolets de tinta).
Haplo-dicariofàsic: Amanita
+ O. Russulals: fongs de carn amb textura granulosa ja que la carn té composició heteròmera, d’hifes allargades típiques i cèl·lules hifals
inflades i esfèriques reunides en illots. Presenten tubs laticífers, funcionals o no. Russula delica (pebràs), R. sanguinea (marieta),
Lactarius deliciosus (pinetell), L. sanguifluus (rovelló)
+ O. Boletals: fongs de carpòfor carnós, amb les làmines generalment anastomitzades que formen una capa de tubs separable. Carn
putrescible, amb himeni de creixença definida. Un caràcter ecològic important és la gran freqüència amb què estableixen micorrizes amb diversos arbres (sobretot coníferes), fenomen que origina nombrosos
casos d’elevada especialització. Omphalotus olearius (gírgola d’olivera), Boletus edulis (sureny o cep), B. luridus (mataparents).
Gasteromicets: els basidis maduren tancats per un embolcall que no s’obre fins que les espores són madures.
+ O. Licoperdals: cossos fructífers arrodonits o en forma de porra. Lycoperdon perlatum (pets de llop), Geastrum (estrelletes), Calvatia
(esclatabufes).
+ O. Fal·lals: adaptats a la dispersió d’espores pels insectes. Clathus ruber (cranc), Phallus impudicus (ou de diable)
Són fongs que viuen associats amb algues. Aquesta associació simbiòtica presenta una morfologia bastant estable que ha servit de
base per a la seva classificació.
El fong és, en la majoria de casos, un ascomicet, i molt més rarament un basidiomicet.
L’alga pot ser un organisme procariota (cianobacteri) o eucariota (clorofícia).
Els líquens són la vegetació dominant en el 8% de la superfície terrestre. En total es coneixen unes 13.500 espècies.
Els líquens són tal·lòfits. El seu aparell vegetatiu és un tal·lus sobre el qual es formen els òrgans reproductors.
Líquens
Entre els cianobacteris les espècies més freqüents són Stigonema, Scytonema, Calothrix i Nostoc (la més habitual). Entre les clorofícies
trobem Chlorella, Stichococcus, Trebouxia i Trentepohlia (aquests dos últims són els més comuns). La major part dels simbionts
fotosintetitzadors poden viure també en estat lliure.
Un resultat de la simbiosi liquènica és la síntesi d’uns metabòlits secundaris que ni alga ni fong poden produir per separat. Són els àcids
liquènics i s’utilitzen en sistemàtica.
Tal·lus crustacis. Es troben íntimament units al substrat, de manera que resulta quasi impossible separar-los. Algunes vegades poden arribar a viure dintre
del substrat, com passa amb algunes espècies de Verrucaria. El tal·lus pot presentar una taca continua o discontínua, en el segon cas formada per peces anomenades arèoles. Pot tenir la forma de un cercle regular,
amb el marge proveït de lòbuls més o menys estrets o allargats, i disposats radialment (Gasparrinia) pot tenir formes irregulars. També pot tenir una línia hipotal·lina, de color generalment diferent del de la
resta del tal·lus, que el delimita, o fins i tot pot ser visible entre les arèoles del tal·lus (Rhizocarpon). Està formada per hifes del fong.
Morfologia del tal·lus liquènic
Tal·lus esquamulosos.Estan formats per esquàmules de morfologia variable, més o menys agrupades, i amb el marge més o menys separat del substrat (Psora)
Tal·lus foliacis.Estan formats per una o mes làmines, fixades al substrat per un sol
punt, i aleshores anomenats umbilicats (Umbilicaria, Dermatocarpon) o bé es fixen al substrat per mitjà d’unes prolongacions més o menys
abundants que anomenen rizines. El tal·lus acostuma a presentar forma de roseta més o menys íntimament aplicat al substrat, i amb el marge
més o menys lobulat (Parmelia, Physcia).
Tal·lus fruticulosos. Formen branquetes o bé estretes cintes, més o menys ramificades, i acostumen a estar fixats al substrat per un punt basal. Poden quedar
erectes (Cetraria) o pènduls (Usnea, Alectoria).
Tal·lus compostosCaracterístics del gènere Cladonia, on hi ha un tal·lus primari,
generalment esquamós o foliaci, i un tal·lus secundari, el podeci, d’aspecte fruticulós, sobre el qual es desenvolupen els apotecis.
Còrtex superior
Capa algal
Capa medul·lar
Còrtex inferior
Rizines
HOMÒMER HETERÒMER
Estructura del tal·lus liquènic
Solament es presenta en el fong, ja sigui per basidiocarps (Omphalina) o per ascocarps (la resta de líquens). L’alga es multiplica exclusivament
de forma vegetativa.
Reproducció sexual
Ascocarps
Apotecis Peritecis Lirel·les
Picnidis
ApotecisSón ascocarps en forma de plat o copa, que porten a la part central el
teixit fèrtil (himeni).
Apotecis lecanorins. Amb el marge del tal·lus format per les hifes del fong i per algues, que
generalment presenta el mateix aspecte que la
resta del tal·lus, un marge propi format per
hifes del fong, i l’himeni, format per hifes estèrils i
fèrtils, ordenades.
Apotecis lecideïns.Només presenten marge propi i himeni. Els apotecis es troben
generalment aplicats sobre la cara superior del tal·lus, i preferentment cap a la part central quan es tracta de tal·lus foliacis o crustacis, i més
rarament a l’extrem dels lòbuls (Peltigera).
Apotecis coniocàrpics.L’himeni es destrueix quan maduren les ascòspores i aquestes es troben disperses en una massa pulverulenta anomenada macedi
(Chaenotheca)
Peritecis. Són ascocarps de forma més o menys esfèrica, que s’obren a l’exterior
per un porus (ostíol). Els peritecis es troben enfonsats parcial o totalment en el tal·lus.
Lirel·les.Són apotecis d’aspecte allargat, ramificat o simple. Característiques
dels gèneres Graphis i Opegrapha.
PicnidisSón estructures que tenen l’aspecte de petits peritecis, però dintre dels quals no es formen ascòspores, sinó unes espores asexuals particulars, picnidiòspores, a partir d’unes hifes especialitzades. Poden servir per a
la reproducció sexual, actuant com a espermacis, o actuar com a espores asexuals amb capacitat de multiplicar-se.
Un fragment de tal·lus és capaç de regenerar un liquen nou. Algunes vegades són fragments que es formen accidentalment per trencament
del tal·lus. D’altres, el liquen desenvolupa unes estructures particulars destinades
a la dispersió i multiplicació.
Multiplicació vegetativa
Isidis. Són sortints de la superfície del tal·lus que es
trenquen fàcilment.
Soredis. Són petits grànuls, solament visibles amb lupa, formats per unes quantes
algues barrejades amb hifes de fong. S’agrupen en uns
punts on es trenca la superfície del tal·lus, anomenats soralis.
Els líquens s’han adaptat a viure en ambients molt diferents, tots generalment molt desfavorables per a les plantes superiors. Es troben
des del litoral a l’alta muntanya, adaptats a les característiques de cada ambient.
On viuen els líquens?
Líquens saxícoles. Viuen sobre les
roques. Poden ser silicícoles (granit,
esquistos) o calcícoles.
Líquens terrícoles. Viuen sobre sòls més o menys nus. Quan
al sòl abunda la matèria orgànica es
parla de líquens humícoles.
Líquens epifítics. Viuen sobre un altre
vegetal, principalment arbres
o arbustos, però també poden créixer
sobre les molses.
Els líquens com a bioindicadors
La manca d’estructures selectives o protectores (tipus epidermis) que
actuïn de barrera davant les substàncies de l’ambient. El component que confereix
estructura al liquen és fúngic, sense cel·lulosa ni lignina a les parets cel·lulars impermeables
La carència de mecanismes d’absorció activa dels substrat. La
major part dels nutrients que utilitzen el líquens provenen de la
deposició atmosfèrica
L’absència de mecanisme d’eliminació dels contaminants,
que s’acumulen en el tal·lus
L’amplitud ecològica de les espècies, molt estricta i ben
definida. Determinats canvis en la flora liquènica es poden relacionar amb canvis en les condicions del
medi
La diferent tolerància de les espècies a la contaminació, que permet d’establir una escala i
estimar diferents graus de qualitat atmosfèrica a partir de la flora
liquènica
La gran longevitat dels líquens, juntament amb el fet de ser
metabòlicament actius durant tot o gairebé tot l’any (sense període de
repòs fisiològic)
Els líquens com a bioindicadors
Aplicacions i utilitats
•Els llevats produeixen diverses fermentacions d’interès industrial, en el sector alimentari i químic. Altres fongs elaboren productes d’interès industrial, com Aspergillus que produeix àcid cítric.
•Molts antibiòtics (estreptomicina, penicil·lina) estan elaborats per fongs. De Claviceps purpurea s’extreu vitamina D .
•Hi ha nombroses espècies de bolets comestibles, de gran importància gastronòmica.
•En enginyeria genètica s’utilitzen llevats per a produir substàncies d’interès farmacèutic o nutritiu.
•Existeixen alguns fongs paràsits i patògens que poden causar malalties a humans (particularment cutànies, com les micosis), animals i vegetals.
•Alguns fongs verinosos poden provocar efectes greus en els humans, i fins i tot la mort.
FONGS
•Hi ha líquens comestibles, que representen part important de la dieta de certs grups esquimals i siberians (fan farines i elaboren pa); uns altres s’empren per a alimentar animals, com Cladonia rangiferina . Els pobles de les costes del nord d’Àfrica i d’Àsia Menor feien servir Lecanora esculenta (manà).
•Font de colorants. La primera tintura de tornassol usada en química per a la determinació de pH va ser obtinguda a partir de l’espècie Rocella. Xanthoria, de color groc o ataronjat brillant, s’empra a Escòcia i Irlanda per a tenyir la llana.
•Alguns líquens (com Evernia prunastri) s’utilitzen en cosmètica i perfumeria, subministrant olis essencials.
•Alguns es poden utilitzar com a plantes ornamentals: Cladonia alpestris.
•En el camp de la Farmàcia han servit per a preparar pomades que eviten infeccions en ferides superficials i com cicatritzant en cremades. També s’utilitza com font de vitamina C (Cetraria islandica) per a evitar l’escorbut. D’Usnea s’extreu l’àcid úsnic, utilitzat en medicina natural com a antibiòtic.
LÍQUENS