Maria Tuset1r B

TEMA 5: LA CÀMERA.

ÍNDEX

• 5.1 - La càmera i l’ull humà.• 5.2 - La llum.• 5.3 - Els materials sensibles.• 5.4 - El diafragma i l’obturador.• 5.5 -El visor.• 5.6 - Els objectius.

5.1: La càmera i l’ull humà• La càmera fotogràfica i l’ull humà tenen nombroses similituds. Podem dir que la càmera

bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem relacionar algunes parts d’aquesta amb les de l’ull.

• Diafragma iris de l’ull• Lents cristal·lí de l’ull• Material sensible retina de l’ull• Objectiu lent de l’ull

• En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) i convergir en un punt ( per l’acció de les lents o del cristal·lí ) la imatge arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.

Diferencies d’ambdós aparells

• Visió selectiva: la visió humana està controlada en part per l’ull i en part pel cervell, cosa que permet veure el que interessa prescindint de la resta d’informació, la càmera no pot i ho capta tot.

• Enfocament: l’ull quasi mai produeix una imatge desenfocada, pel contrari, si no es tracta d’una càmera d’enfocament automàtic aquesta s’ha d’enfocar cada vegada que enquadrem quelcom.

• Bidimensionalitat: la càmera redueix un escena tridimensional a una imatge de dues dimensions. La imatge que es crea al fons de l’ull és també bidimensional, però el cervell, gràcies a la informació que aporten els dos ulls des de dos punts de vista diferents, la sintetitza.

• Angle de visió: l’ull té un sol angle de visió, només podem veure un espai determinat. Segons el tipus d’objectiu, la càmera pot tenir diversos angles de visió.

• Efectes òptics: a través de jocs entre lents, les càmeres poden aconseguir determinats efectes, com corregir determinades perspectives, augmentar la grandària d’objectes propers, etc.

5.2: La llum• La llum , apart de ser l’element bàsic que

ens permet obtenir imatges, també és un material més de la imatge que ens pot ajudar a conferir un aspecte o altre a allò que s’estigui fotografiant o gravant.

• La llum pot variar la forma, la grandària i la qualitat d’objectes, espais i materials.

• La llum és l’element que ens permet veure les coses i també captar les imatges a través de la càmera. Tots els dispositius de les càmeres estan pensats per rebre i fer una lectura correcte de la llum.

• El fotògraf o operador de càmera ha de saber determinar les característiques de la llum d’una escena i utilitzar tots els mecanismes per aprofitar-ne o paliar-ne els seus efectes

Característiques de la llum.

• La llum és una forma d’energia electromagnètica que es trasllada en línia recta en el buit a 300.000 km/seg.

• La llum quan topa amb alguna superfície o alguna substància, pot reaccionar de diferents maneres:

- Transmissió: directa/difusa/parcial - Reflexió: directa/ difusa/ parcial/ selectiva - Absorció.

Els colors

Es classifiquen:

• Primaris o additius: roig, verd, blau = llum blanca.• Secundaris substractius: roig + verd = groc/ roig+blau=

magenta/ blau+verd= cian• Suma de complementaris = llum blanca ( roig+cian)

• Temperatura de color: a part de la quantitat de llum i de color, existeix la temperatura de color. La temperatura s’inicia en el zero absolut: -273Cº kelvin. A més blau, més temperatura de color.

Els colors són resultat de la descomposició de la llum blanca. La reflexió i absorció de part dels raigs de l’espectre lumínic en la superfície dels cossos i en diferents substàncies és la que ens provoca la percepció de colors. El color és el resultat de l’absorció, per part dels objectes, de part de l’energia lumínica i el reflex de la restant que serà la que rebran els nostres ulls.

Control de la llum

• Moltes càmeres porten incorporats sistemes que permeten equilibrar les intensitats lumíniques d’una escena

• S’ha de tenir en compte també on ens col·loquen o com col·loquem allò que és vol fotografiar o enregistrar, per evitar incidències directes de llum, reflexos excessius, contrallums, etc.

• En fotografia química s’ha de fer un bon control de la llum durant la presa i el processat. En fotografia digital també és necessari fer una bona presa però les qualitats lumíniques de la fotografia es poden modificar amb l’ordinador a posteriori.

Dispositius que permeten el control de la llum:

• Fotòmetres: són els dispositius que mesuren la quantitat de llum d’una escena concreta.

• Diafragma i velocitat d’obturació: ens permeten controlar l’exposició

• Filtres: Discriminen els raigs que entraran a la càmera.

• Equip d’il·luminació: Es pot manipular la llum d’una escena, procurar una bona il·luminació o mitigar els efectes de la ja existent amb elements propis d’un equip d’il·luminació

• Làmpades de tungstè: són com les bombetes casolanes però amb més potència. Utilitzen aquest tipus de llum:

- L’spot: és un aparell d’il·luminació que emet un feix d’amplada variable. Aquest focus permet difondre o concentrar la llum segons si acostem el punt de llum a la lent o l’allunyem.

- El FLOOD o focus de difusió és una làmpada de tungstè a dins d’un reflector en forma de plat. Proporciona llum uniforme.

• Reflector de quars: permeten enfocar on es vulgui.

• Reflector rectangular o TOTA-LIGHT: la làmpada és allargada i proporciona un feix de llum ampli i uniforme. S’utilitza normalment per a llums secundaries

• Difusor: làmpada allargada dirigida a l’interior d’un aparell. Aquesta és potent però suavitzada i serveix per a la il·luminació general.

• Reflectors parabòlics o quars PAR: tenen la superfície en forma parabòlica. S’utilitzen per a proporcionar major intensitat lumínica als punts concrets.

• Flaix: és una de les llums artificials més utilitzades per a solucionar puntualment la baixa lluminositat d’una escena. El flaix determina la qualitat de la il·luminació, és una llum dura i directa que pot ser que ens faci veure elements molt plans i espais entre ells molt contrastats. S’ha de vigilar amb el rebot de la llum que pot cremar imatges.

• Torxes: son unitats de quars portàtils que permeten treballar aguantant-los amb la mà. Proporcionen llum potent i dura.

Làmpades de quarts o halògenes: aquestes làmpades estan fetes de filaments de tungstè col·locats dins d’un tub de quars on hi ha un gas halogen. Aquest tipus de làmpades poden anar incorporades a diferents dispositius:

Complements.• Suports: trípodes,trípodes amb

perxes, pinces...• Paraigües: amb superfície interna

reflectant, proporciona llum tova.• Banderes: làmines metàl·liques que

es posen davant de les llums per limitar l’àrea de llum projectada.

• Plantilles: per a projectar ombres.• Pantalles: planxes sobre les quals

rebota la llum. Estan recobertes de poliester per una cara i de làmina d’alumini per l’altra per a utilitzar-los com a reflector tou o dur.

• Difusors: fulles de materials translúcids per a difondre la llum.

• Filtres: normalment són de vidre o plàstic per a variar els tons dels focus.

• Viseres i cons: per a orientar o concentrar la llum.

• Gasa: redueixen la intensitat del focus de llum.

• Malles metàl·liques: distribueixen la intensitat del focus de llum.

Disseny de la il·luminacióLa direcció de la llum:• Frontal o anterior• Tres quarts• Lateral• Set octaus• Posterior o contrallum• Frontal inferior• Silueta• Frontal superior• Zenital

A l’hora de dissenyar la il·luminació per a una presa o rodatge, tindrem en compte:

La forma de propagació de la llum:• Directa. Quan la incidència de la llum és directa, parlem de llum dura; prové d’una

font forta de llum forta i normalment allunyada de l’objecte. Aquesta llum provoca ombres marcades, pot augmentar els contrastos, la brillantor de les superfícies i destacar els colors.

• Difusa. El feix de llum no es propaga en la mateixa direcció uniformement. Això s’aconsegueix amb un difusor col·locat davant la font de llum. Parlem de llum tova quan és una llum difosa i suau que provoca poc contrast. També matisa els colors i la brillantor de les superfícies.

• Rebotada. Per mitigar la intensitat de la llum, fer que arribi més suau o de manera indirecta, es poden utilitzar reflectors, pantalles o d’altres perquè reboti.

• Filtrada. La naturalesa de la llum que genera la font lluminosa es pot variar amb filtres que seleccionin els raigs que il·luminaran l’escena.

5.3: Els materials sensibles

LA PEL·LÍCULA• PARTS: Les pel·lícules

fotosensibles tenen diferents capes:

• Suport de la pel·lícula ( de cel·lulosa o poliester). A la part inferior del suport hi ha un pigment antibaf que impedeix la reflexió de la llum.

• Capa adhesiva• Emulsió fotosensibles• Capa protectora de gelatina

per a protegir l’emulsió i evitar que es ralli.

• CARACTERÍSTIQUES : Les pel·lícules sensibles es diferencien:

• - Pel seu format ( mida i nombre de negatius que pot obtenir)

• - Pel tipus d’emulsió.• - Pel tipus d’imatge que

produeixen.• - Pel seu índex de

sensibilitat a la llum.

• Les pel·lícules per a negatius en blanc i negre tenen una capa d’emulsió fotosensible que quedarà més o menys afectada per la llum. En canvi, les pel·lícules en color tenen tres capes d’emulsió: una blava, una verda i una al roig. Cada una queda afectada per una longitud d’ona diferent.

• Cada capa conté uns productes químics que produeixen un pigment quan queden afectats per la llum i se les revela. Aquest pigment serà el color complementari de la longitud d’ona que afecti l’emulsió de la capa.

• La capa sensible al blau – groc.

• Al verd – magenta.• Al roig – cian.• Si mirem el negatiu, veurem

que els colors no coincideixen amb la realitat, son els seus complementaris. Al fer les còpies del negatiu, aquest deixarà passar la llum que tornarà als colors complementaris originals.

SENSIBILITAT :

• Menor temps d’exposició. Si és més sensible serà més ràpida, quedarà més ràpidament afectada i els temps d’exposició podran ser menors o no necessitarem tanta llum per obtenir la fotografia.

• Definició. Si en una pel·lícula bastant sensible els halurs de plata són m és grans, això afectarà a la definició de la imatge que s’obtingui. Aquesta tindrà un gra més gran i, per tant, menys definició. Amb les pel·lícules poc sensibles succeirà el revés, tindran més definició i seran més aptes per a fer còpies a gran format

• Contrasts. El gra fi permetrà captar més varietat de tons i definirà millor les gradacions tonals. Amb el gra gruixut el contrasts serà més gran.

La sensibilitat de l’emulsió depèn de la qualitat del material sensible però també de la mida de les seves partícules.El fet que una pel·lícula sigui més o menys sensible determinarà els següents aspectes:

Índex de sensibilitat

• Les pel·lícules de 100 ASA són les de consum habitual pel gran públic. Són aptes per a exteriors il·luminats. Ofereixen qualitat d’imatge.

• Les de 200 i 400 són més sensibles i aptes per a dies ennuvolats i interiors. Són pel·lícules que utilitza el públic en general.

• En els mateixos casos es pot utilitzar 800 que té un gra més gruixut que el 400

• 400 ASA és molt utilitzat en pel·lícula en blanc i negre.

La sensibilitat es mesura segons l’estàndard ASA de l’ISO. Com més sensible sigui la pel·lícula, més lluminositat podrà captar, per tant necessitarà menys temps d’exposició o obertura del diafragma. La definició de la pel·lícula també disminuirà com més sensible sigui aquesta. Caldrà, doncs, trobar un equilibri òptim entre definició i lluminositat.

5.4: El diafragma i l’obturador- el diafragma -

• El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera.• Està format per un conjunt de laminetes que se solapen, determinant en el seu centre un

orifici de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través seu, de la mateixa manera que l’amplada d’un embut determina la velocitat a la que passa el líquid que es buida.

• El diafragma pot tenir diferents obertures per a deixar passar més o menys la llum.• L’obertura del diafragma té una numeració pròpia expressada en números “f” utilitzada per a

totes les càmeres. Els números “f” són l’expressió matemàtica de la relació entre l’obertura real i la distància focal de l’objectiu.

• El diafragma determina també la profunditat de camp que s’esten per davant i darrera del subjecte enfocat

- L’obturador -

• L’obturador és un mecanisme situat davant la pel·lícula o en el sensor fotosensible que impedeix que la llum, que entra per l’objectiu a través del diafragma,arribi a aquests dos elements. En definitiva, és la cortina que s’obre i es tanca al prémer el disparador de la càmera.

• L’obturador és un mecanisme molt precís i ràpid que permet limitar l’exposició a temps molt breus i controlar, per tant, el temps d’exposició. Parlem de velocitat d’obturació per referir-nos a la velocitat amb què l’obturador s’obre i es tanca.

• La velocitat d’obturació es regula per segons o per fraccions de segons. Més o menys totes les càmeres disposen d’unes velocitats semblants, tot i que n’hi ha que estan limitades només per un cert interval.

• Tipus d’obturador.

-L’obturador central, situat dins de l’objectiu, semblant al diafragma, anomenat també “entre lents”. Solen disposar d’obturadors d’aquest tipus les càmeres de format mig i gran format.

-L’obturador de pla focal, que està compost per unes làmines o cortines situades davant de la pel·lícula o del sensor. És el tipus d’obturador més usual en càmeres de petit format

Captar el moviment

• Congelació de moviment. Consisteix en aconseguir que una imatge d’alt dinamisme en pla moviment aparegui com congelada en mig d’aquest moviment de manera que proporcioni a l’espectador la visió d’un instant que normalment l’ésser humà no capta de forma separada i estàtica.

• Desplaçament. Consisteix en ajustar un temps d’exposició prou lent a la càmera com perquè el moviment del motiu al fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat dins d’una foto en la qual les altres coses apareixen nítides. De la mateixa manera, també es pot aconseguir captar una instantània en la qual el motiu romangui nítid mentre que tots els altres elements a la foto apareguin moguts.

El moviment és un dels principals motors d’expressivitat en la fotografia, ja que els éssers i objectes fotografiats sovint estan en moviment mentre que la fotografia és eminentment una instantània congelada en la qual res no es mou.

Els dos efectes més habituals respecte al moviment són:

Combinació del diafragma i la velocitat d’obturació• Tant amb el diafragma com amb la velocitat

d’obturació regulem l’exposició de llum. Amb el primer regulem la quantitat, amb la segona el temps d’exposició.

• Podem regular la llum a través de l’obturador i el diafragma. Veiem-ne dos casos.

• si volem fer una fotografia d’un espai molt il·luminat, podem tancar molt el diafragma o bé emprar una velocitat ràpida

• si volem fer una fotografia d’un element poc il·luminat i que està en moviment, necessitarem una velocitat ràpida per a congelar el moviment.

• Si contràriament, volem fer una fotografia amb un diafragma obert perquè ens interessa que hi hagi poca profunditat de camp, però resulta que l’escena és molt lluminosa, entrarà massa llum i, per tant, haurem d’equilibrar-la utilitzant una velocitat ràpida per a fer que el temps d’exposició sigui curt.

• Conforme tanquem el diafragma, obtenim una major profunditat de camp. Així conclourem que la profunditat de camps és inversament proporcional a l’obertura del diafragma.

• La distancia focal també influeix en la profunditat de camp. Així, un objectiu de distància focal curta té més profunditat de camp que un objectiu de focal llarga.

• En resum, si s’augmenta l’obertura del diafragma cal reduir el temps d’exposició, en cas contrari, la fotografia quedaria molt clara. Igualment, per a captar la llum que hi ha en l’escena, si es redueix l’obertura del diafragma cal allargar l’exposició, sinó quedaria una imatge fosca.

5.5: El visor

• El visor és un dispositiu a través del qual s’observa el subjecte o objecte que serà fotografiat, fent possible compondre l’escena i enfocar. N’hi ha de dos tipus:

• VISOR DIRECTE. S’anomena així perquè el dispositiu visor és independent de l’objectiu. El visor directe té un problema anomenat paral·lelisme o paral·laxi, accentuat en les fotografies en les que el subjecte està a prop de la càmera, és a dir, el problema es que el visor no coincideix amb la imatge enfocada per l’objectiu. Aquesta és la raó per la qual s’han creat altres sistemes com el visor reflex.

• VISOR REFLEX. La imatge projectada en la pel·lícula per l’objectiu està de cap per avall i invertida lateralment, per tant, el fotògraf contempla l’escena en la seva posició real.

• Visor reflex

5.6: Els objectius• Les lents són els elements refringents limitats per dues cares més o menys corbes que

desvien la trajectòria dels raigs de llum. Una càmera pot tenir una lent composta. Anomenem objectiu al sistema òptic d’una càmera format per una o per conjunt de lents simples situades al llarg d’un eix. Moltes càmeres porten objectius mòbils. Es poden canviar segons el que es vol fotografiar.

Elements d’una lent:• Focus: punt posterior a la lent on

convergeixen els raigs de llum.• Pla focal: pla vertical on es situa el

focus, on es forma la imatge.• Centre de curvatures: els centres de

les esferes de les cares corbes de la lent.

• Centre òptic: punt interior de la lent on passen els raigs sense desviar-se.

• Eix òptic: eix que passa pel centre òptic i els centres de curvatura.

• Distància focal: distància entre el centre òptic i el focus.

• Pla de l’objecte: un dels plans que conté l’objecte representat.

• La distància focal és molt important ja que serà un dels elements que ens distingirà els objectius. És a dir, com major sigui el grau de desviació de la llum de la lent, més curta serà la seva distància focal i a l’inrevés, com més petit més distància focal.

Tipus d’objectius.

• Els objectius es classifiquen segons la seva distància focal. La distància focal ens indicarà l’angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i capacitat d’enfocament. Això ens fa dividir els objectius en quatre grans grups:

• Normals• Angulars• Macros• Teleobjectius

• Objectiu normal. Té una distància focal de 50mm per aconseguir una perspectiva similar a la d’un ull humà. Es caracteritza per la poca distorsió i la naturalitat que ofereix en la perspectiva, excepte en la presa fotogràfica realitzada des de molt a prop. La imatge que ens resulta s’acosta molt a la real. Es recomana per a la fotografia en general i és el més adequat per aprendre els principis bàsics de la fotografia.

• Angulars. D’aquests objectius diem que són de focal curt i que tenen un gran poder de cobertura. L’angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunya d’ella. Aquest fan que es deformin les perspectives i que es variïn les distàncies entre els elements: els objectes situats a primer terme semblen més propers i els situats un pla més enrere semblen més llunyans i és fan més petits.

• Tot i que els angulars ens permeten d’enquadrar un espai ampli, sempre produeixen deformacions i distorsions en els objectes i en les distàncies. De totes maneres, a través de determinats elements es poden corregir les distorsions que aquests objectius produeixen mantenint el seu angle de presa.

• Teleobjectius. Estan dissenyats per apropar els subjectes situats a gran distància ampliant la imatge òpticament. Aquest objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per acostar-se a elements molt llunyans.

• La distància entre un element situat a primer pla i el fons sembla menor i el fons mateix ens sembla més proper del que és en realitat. Com més gran és la distància focal, menor és la profunditat inherent a l’objectiu.

• Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no permeten enfocar elements molt propers. Per últim, cal dir que els teleobjectius tenen un lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el diafragma força obert.

• Macros. Serveixen per obtenir un acostament màxim. Es caracteritzen per ser capaços d’enfocar a distàncies molt curtes, reproduint els elements o imatges enfocades a un terç o un quart de la seva grandària real. És ideal per a fotografiar insectes i flors.

• OBEJECTIUS DE DISTÀNCIA FOCAL VARIABLE ( ZOOM ). Aquest tipus d’objectius permet variar la distància focal sense canviar l’objectiu. amb aquesta característica trobem els zooms gran angular, els zooms macro, i els zooms teleobjectius. És el tipus més versàtil i l’opció més econòmica per a obtenir un ventall de distàncies focals.

• ACCESSORIS • Lents d’augment. El que fan és disminuir la distància d’enfocament.

• Anells extensors. Allarguen l’objectiu. Això ens permet enfocar a menys distància un element.

• L’ENFOCAMENTEls objectius ens permeten:• Que amb la càmera abastem un angles de visió determinat ( més obert o més

tancat ).• Produir aberracions òptiques però corregir-ne d’altres.• Modificar la sensació de les distàncies en profunditat.• Acostar-nos a elements llunyans o a elements molt petits i propers.• Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp.• Obtenir una imatge enfocada.

• La profunditat de camp és un element que en molts casos podem controlar, podem decidir si només volem un element enfocat i la resta d’imatge desenfocada o que tot allò que enquadrem aparegui ben enfocat. Com hem anat veient, hi ha diferents paràmetres que condicionen la profunditat de camp, recordem-los:

• L’obertura del diafragma determina la profunditat de camp.Com més obert estigui el diafragma, menys profunditat de camp.Com més tancat estigui el diafragma, més profunditat de camp.

• La distància focal de l’objectiu determina la profunditat de camp.Com més curt sigui l’objectiu, més capacitat d’enfocament tindrà. En

conclusió, podem dir que a menys distància focal més profunditat de camp.

• La distància respecte a l’objecte enfocat determina la profunditat de camp.Utilitzant un mateix objectiu, si enfoquem objectes llunyans tindrem més

capacitat d’enfocament que no pas si enfoquem objectes molt propers.

Podem dir que les condicions més aptes per a aconseguir molta profunditat de camp serien:

• Un objectiu de focal curt.• Enfocar un objecte allunyat.• Emprar un diafragma tancat.