Bettina i Bruna

Marsupilamis 5èCurs- 2012-2013

Ens trobem a l’any 2013, en un país anomenat Catalunya, concretament a

Barcelona en un barri que es diu Sarrià. En el carrer de Domínguez i Miralles 1,

hi ha una escola anomenada Orlandai. La següent història està centrada a la

classe de 5è, els Marsupilamis, d’aquesta escola.

Una tarda la mestra dels Marsupilamis ens va explicar que havíem de fer un

conte per parelles i a nosaltres dues ens va tocar fer-ho juntes. Vam baixar a la

sala d’ordinadors i vam començar a escriure...

Diuen que fa molts anys hi havia una marinera que es deia Maria... Ah no! Es

deia Rosa! Ella vivia en un poble que s’anomenava Paperepeps.

La Rosa tenia uns ulls grans d’un color verd brillant, la boca gran i les dents

perfectes, els cabells molt arrissats, d’un color d’or brillant. Anava vestida amb

un mocador al coll i una samarreta de color negre amb una flor al mig. Els

pantalons eren d’un color viu i eren del tipus que ara anomenem “acampanats”.

Les sabates que portava eren normals i corrents com les que tots portem. No

us penseu que la samarreta que portava era casualitat. Deien que era una flor

màgica, hi havia molta gent que no ho creia perquè no creuen amb la màgia,

però la Rosa no era d’aquest tipus de gent, ella hi creia i tant si hi creia!

1

Un dia quan la Rosa es va despertar va notar que aquell dia era molt estrany,

estava sorpresa, va veure el cel molt gris, massa gris perquè plogués.

Es va posar la jaqueta i va sortir al carrer per veure què passava. Va notar

alguna cosa estranya, però no sabia què era. De cop va sentir un soroll i es va

espantar, seguidament es va girar. Allà, just davant seu hi havia un ésser

estrany. Semblava una fada, però molt lletja. Tenia una nàpia com una

pastanaga, portava un vestit ridícul de color rosa i semblava ben bé una

ballarina. Tenia un peu tan gran que les sabates no li cabien. Els cabells els

tenia d’un color intens, era un color blanc molt lluent.

La Rosa va ser la primera que es va atrevir a parlar, va començar així:

- Hola, qui ets tu?- va dir tot quequejant.

- Hola, fa molts anys que t’observo Rosa, i sé que des de molt petita

desitges trobar una flor, vaig bé o no?

- Però tu com saps el meu nom i tot això de mi?- va continuar la Rosa

quequejant.

- Perquè jo sóc una fada màgica, fa molts anys que t’observo i sempre he

volgut venir a visitar-te i mai trobava el moment oportú.

- Però per què em vigiles? - va dir la Rosa una mica estranyada.

2

- Cada persona té una mena d’àngel de la guarda, que en aquest cas és

una fada, i que ajuda a la persona que té al seu càrrec, quan té

moments difícils...

- ???? - va fer la Rosa.

- Sí, jo ja he tingut al meu càrrec força gent diferent. M’he adonat que tu

ets especial - li va explicar la fada.

- Vols dir que jo sóc especial?- va preguntar la Rosa sense entendre què

passava.

- Sí, no sé què tens, però ets especial - va dir la fada

- Bé, perdó, no m’he presentat, em dic Fina.

- D’acord Fina i tu ara què faràs? - va dir la Rosa

- Jo tenia previst ajudar-te a buscar la flor màgica.

- D’acord, i on anirem?

- Anirem al sud, aaaah no perdó, anirem cap el nord!

- Però hi ha un problema, la flor màgica la té un bruixot molt dolent.

- D’acord, som-hi! - va dir la Rosa entusiasmada.

L’endemà al matí van preparar la

motxilla i se’n van anar cap al poble on

vivia el bruixot segons havia dit la Fina.

Van estar caminant molta estona, fins

que van arribar al poble. Hi havia molts

camins i no sabien per on anar fins que

es van decidir. Van anar per un camí

molt estret i fosc. De sobte es va

començar a fer cada cop més clar i

més ample i, allà davant seu, hi havia

un gran castell. La Rosa es va quedar

parada, allò feia quatre vegades més

que casa seva.

Les dues alhora van deixar anar:

- Això és enorme!!!

3

Van trucar a la porta amb un picaporta enorme en forma de flor. TENIA LA

FORMA DE LA FLOR MÀGICA!

Ningú va contestar, però de sobte la porta es va obrir sola. Aleshores va

aparèixer un noi amb els cabells castany clar i els ulls ben blaus com l’alta mar.

Era molt guapo segons la Rosa. I també es veia que era molt fort.

Ell es va quedar parat i la Rosa també. No sabien què dir fins que el noi va dir:

- Hola, em dic Kiu, i vosaltres? - Va dir molt amablement

- Jo em dic Rosa! - va dir molt ràpidament.

- I jo Fina...

La Fina li va dir a cau d’orella a la Rosa:

- Ves en compte, no caiguis en els seus poders, és el bruixot.

La Rosa sense pensar en el que deia la Fina va contestar embovada:

- És guapíssim!

Aleshores el bruixot molt insegur els va dir que entressin, des de dintre

semblava més gran que des de fora. El bruixot, ja s’havia perquè hi havien anat

4

la Rosa i la Fina, ell sabia que era per la flor màgica. Però per desgràcia ell no

la tenia, ell només tenia un mapa que deia què havien de fer per trobar-la.

Ell també volia la flor per conquerir el món i destrossar-ho tot.

Seguidament, el bruixot va fer veure que es ficava la mà a la butxaca, però en

realitat va picar el botó d’un comandament i en aquell mateix moment la Rosa i

la Fina van caure en una mena d’habitació que semblava un calabós.

La Fina, com que va veure que allò no anava bé, es va decidir a ensenyar els

seus poders com a fada. Mentre la Fina s’ho acabava de pensar bé, la Rosa no

parava de cridar:

- Ajuda, ajuda, ens morirem aquí, encara sóc molt jove!!!- va dir mentre

mig plorava.

La Fina no es podia concentrar, amb aquells crits i al final no es va poder

contenir:

- Ai, Rosa vols parar de cridar, m’intento concentrar per fer servir els meus

poders!!!

- Ah, que tens poders???- va dir la Rosa molt estranyada.

- És clar que tinc poders!!! Què et penses que sóc jo? Que sóc una fada!,

Què faria una fada sense poders?

5

- Jo em pensava que només m’ajudaves i m’acompanyaves en el meu

viatge, que no que tenies poders. - va continuar la Rosa.

- Doncs mira sí que en tinc, però només els puc fer servir per ajudar-te en

els problemes, no per donar-te la flor.- li va contestar la Fina.

Al cap de cinc segons de molt silenci, la Fina va fer clic amb els dits, i el cap de

no res ja eren a l’altre part de l’habitació.

- Però com ho has fet?- va exclamar la Rosa am ganes de saber-ho fer.

- Ho sento, això només ho poden fer les fades com jo, és màgia.- li va

contestar la Fina.

La Rosa es va quedar amb ganes de saber-ho fer, però es va poder aguantar.

- Doncs vinga anem a robar la flor a aquest bruixot, que és un penques.-

va continuar la Fina.

- Com? Aquest noi encantador té la flor?- va dir la Rosa amb els ulls

brillants.

- Ai, l’amor!- es va dir la Fina a si mateixa.

Seguidament, la Fina va tornar a fer clic amb els dits, i de seguida la Rosa va

dir:

- Aquest pocapena de bruixot se les veurà em mi, però qui es pensa que

és? Aquí aprofitant-se de les noies? Però què s’ha pensat?- va exclamar

la Rosa tota enfadada i excitada.

Com us deveu pensar aquesta reacció de la Rosa havia sigut gràcies a la Fina.

- Vinga anem a robar-li la flor.

6

Però quan van posar-se en marxa, van veure que el bruixot, en Kiu, ja no hi era

se n’havia anat a buscar la flor. Desesperades van passejar pel castell i van

veure que a la sala d’estar hi havia una nota escrita pel Kiu que deia el

següent:

Hola pàmfiles, jo no tinc la flor, tinc el mapa de la flor i ara mateix ja fa estona que l’he anat a buscar.P.D. Ara, per fi, podré conquerir el món, després de tants anys!!! Hahahhohohuhu!!!!

- Oh, no!!! Quina ràbia- van exclamar les dues a la vegada.

La Rosa va tornar per tercera vegada a fer clic em els dits i de cop el mapa

se’ls hi va aparèixer a les mans. Van sortir del castell i allà davant seu hi havia

un “tros” de ferrari.

- Ala!!! - va exclamar la Rosa molt entusiasmada.

- L’he cridat jo! - va dir la Fina molt orgullosa de sí mateixa.

- Jo condueixo i tu em guies!!! - va cridar la Fina corrent cap el cotxe.

- Molt bé, com tu vulguis Fina - també va cridar la Rosa.

7

Van córrer per una carretera de ciment i al cap de res estaven conduint per una

altra carretera de terra, fins que es van endinsar dins d’un bosc molt espès.

Anaven tan ràpid que amb un tres i no res ja van sortir del bosc i van entrar en

un lloc ple de sorra que semblava el desert. Feia molta calor, però com que

anaven tan ràpid, gairebé no es notava.

Després van saltar per sobre d’un llac i l’aigua va esquitxar les seves cares. De

sobte, es van trobar el bruixot a l’altra banda del llac palplantat allà al mig, com

que li havien robat el mapa... La Fina com que sentia una mica de pena, va fer

clic amb els dits i el va enviar de pet a l’habitació on abans en Kiu les havia

tancat.

Van continuar corrent i corrent un parell d’hores fins que van arribar on estava

la flor. Com podia ser? Si estaven a sobre d’un pont? La Rosa va començar a

pensar on podia ser, va mirar dins l’aigua, no hi era, va mirar a dalt d’un arbre

d’allà a prop... Aquell cop tampoc hi era... Seguidament la Fina va mirar sota el

pont, allà hi havia una pedra i a sobra la pedra hi havia... LA FLOR!!! Van

començar a fer bots d’alegria.

8

La Rosa va demanar que el bruixot es tornés bo, i seguidament la Rosa va

llançar la flor a l’aigua. De sobte va aparèixer en Kiu davant seu dient:

- Jomajomajujula!

En aquell moment es van adonar que el que havia dit en Kiu era una paraula

màgica, perquè en un tres i no res, van aparèixer just davant del seu castell.

La Rosa i en Kiu van anar a viure junts en aquell castell i la Fina se’n va anar

on viuen les fades.

Al cap d’un temps una noia passejava molt enamorada per un riu ple de

piranyes i de cop va veure una flor misteriosa, la va agafar i va començar a dir:

- M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima...

9

Així va ser com la flor màgica es va extingir!

10