81

URTX

Lluís Pons Serra

A PARRÒQUIA D'AGRAMUNT

L'ANY 1515

L

82

LA PARRÒQUIA D'AGRAMUNT

L'ANY 1515

LluísPons SerraEstudiós de la històriad'Agramunt

Introducció

Fa uns quants anys, mossèn Manuel Pal i Casa-novas, antic rector de la parròquia d'Agramunt,em féu arribar la transcripció d'un documentde l'any 1515 procedent de l'Arxiu Capitularde la Seu d'Urgell. Es tractava de l'acta de lavisita canònica efectuada aquell any a la par-ròquia agramuntina.

Eren uns papers ben interessants, perquè pocacosa sabem d'aquelles èpoques sobre el parti-cular. La informació que tenim a l'abast gairebées redueix al llibre de mossèn Pons editat l'any1936,1 i la majoria dels documents que aquestsacerdot va poder examinar per a la redacció del'obra eren posteriors a la data d'aquella visita.

Més endavant, en el volum VII de la revista Ur-gellia, corresponent als anys 1984-85, EnricMoliné va publicar i comentar les actes de l'es-mentada visita del 1515, realitzada a tot l'oficia-lat d'Agramunt, oficialat que estava constituït perdotze parròquies.2 En feia un estudi global i esreferia, principalment, a com es conservaven l'Eu-caristia i els sants olis, al parament dels altars ila seva il·luminació, als vasos sagrats existents,a les vestidures sagrades, als missals i rituals, acom es portaven els llibres sagramentals, etc.

Per la meva part, en aquest article em referirémés concretament a la parròquia i a l'esglésiad'Agramunt, a l'estructura de l'edifici, als sa-cerdots i a les institucions; tot, relacionat ambla informació que es pot trobar en altres in-drets, per tal de formar-nos així una idea elmés aproximada possible a la situació que hihavia en aquelles dates. Em plau remarcar,però, que l'estudi de l'Enric Moliné m'ha estatmolt útil per aclarir punts foscos i per interpre-tar correctament alguna dada.

Per delegació del bisbe d'Urgell, va realitzar lavisita canònica a tot l'oficialat el rector d'Agra-munt mossèn Francesc Pedrol, acompanyat del

notari Pere Joan Bondia, el qual redactava lesactes. La visita concreta a la parròquia d'Agra-munt, objecte del present treball, va tenir llocel dia 23 de desembre de 1515.

L'estructura del temple de Santa Maria

Les grans reformes i modificacions al templede Santa Maria d'Agramunt es realitzaren alsegle XVII, època en què foren suprimides lesdues columnes més properes a l'altar major(ajuntant a cada banda les dues arcades enuna de sola), es bastí la capella del Socors itambé es construí l'actual sagristia. Les datessón més imprecises pel que fa a la capella delRoser i a les capelles obertes als murs.

El temple de Santa Maria fou declarat Monu-ment Nacional l'any 1931 i aquesta circums-tància va motivar que a partir de l'any 1953 elServei del Patrimoni Artístic Nacional proce-dís a la seva restauració. L'objectiu no era so-lament reparar els desperfectes ocasionats perla guerra, sinó que també se li volia retornar lafesomia primitiva en tot el que fos possible,esmenant les modificacions de segles anteri-ors. Òbviament, es respectaren les capelles delSocors i del Roser, però foren reconstruïdesles columnes que es van treure al segle XVII ise suprimiren totes les capelles obertes alsmurs laterals, els quals van quedar llisos i pe-lats, tal com es creu que eren en un principi.

Del que es desprèn dels papers esmentats,l'any 1515 ja s'havien efectuat algunes modifi-cacions en l'estructura primitiva: hi havia lacapella del Roser, algunes de les laterals i tam-bé una sagristia.

Els altars

Els altars existents l'any 1515 al temple de San-ta Maria i, quan s'escau, les capelles i els be-neficis surten a l'acta de la visita canònica perl'ordre amb què a continuació els comentarem.

83

En cada cas, resumim la descripció que en fal'acta de la visita.

A l'altar major, amb un retaule bo i ben obrat,hi havia una imatge (a la qual es tenia moltadevoció) de la Verge Maria amb el Nen Jesús,tots dos amb mantell. El parament de l'altarera abundant i tot estava en bones condicions.

Un benefici de Sant Ot i un altre de Santa Mag-dalena es trobaven en un altar al costat de l'al-tar major, a la part dreta. L'altar era poc equipati no s'indicava el seu estat. Els beneficiats eren,respectivament, mossèn Andreu Ventalada imossèn Serra.

Una capella del Sant Esperit, sobre la qual erafundada una confraria del mateix nom, teniaun retaule bo i ben obrat; l'altar era ben prove-ït. A la capella, hi havia tres caixes, en una deles quals es guardaven moltes escriptures; ales altres hi havia ornaments i diversos objec-tes de culte, i uns cinquanta ciris.

Un benefici o capella de Sant Llorenç tenia l'al-tar ben proveït i un retaule nou. El beneficiatera un tal Saura.

Un benefici o capella de Sant Pere tenia unretaule molt vell i dolent. Hi havia una imatgede pedra de sant Pere. L'altar només compta-va amb tres tovalloles, o sigui, que estava pocequipat. El beneficiat era mossèn Pere Caminet(o Cominet).

També hi havia un altar amb dos beneficis a lamateixa capella de Sant Pere, un amb el títolde Sant Joan i l'altre amb el títol de Santa Ca-terina. Els beneficiats eren, respectivament,mossèn Galceran d'Òdena i mossèn RamonTomàs. A l'altar, ben proveït, hi havia un «drapde pinzell sotil y una image de Sancta Catha-rina ab un mantell molt vell e sotil e altre mantelde Sanct Johan sotil».

Un benefici de Sant Andreu tenia per titularmossèn Jaume Bragat. El retaule era bo i nou,i l'altar, ben servit, amb ara, corporals, tres to-valloles i cobertor.

Una capella de Sant Esteve, on hi havia unaconfraria, apareixia tancada amb reixat de fus-ta. El retaule era ben pintat, i l'altar, de pedra,ben proveït. Hi havia un banc nou amb caixonsben tancats, on es guardaven objectes de cul-te, ornaments i ciris.

Un benefici de Sant Mateu, el titular del qualera mossèn Robiol, tenia un retaule dolent,però l'altar era ben servit.

Una capella o benefici dit de Purgatori teniaper titular un prevere que era a Roma. El re-

taule era nou i ben pintat, i l'altar, ben proveït.S'hi esmenten dos jocs d'ornaments completsi altres objectes de culte, però no es diu quesiguin en cap caixa.

Després apareixia un altar compartit per dosbeneficis, el de Sant Vicent i el de Sant Domè-nec. Els titulars eren, respectivament, mossènPere Caminet (o Cominet) i mossèn GasparSantesmasses. El retaule era vell i dolent, i elserviment de l'altar, regular.

Un benefici de Sant Lluc era a càrrec de mos-sèn Riera de Guissona. El retaule era «moltantich, tot nus y polsós, e lo altar molt mal ten-gut, ab unes soles tovalloles e ara, tot brut eple de pols; una campaneta trencada».

En un benefici de Sant Bartomeu, «lo retauleere molt vell e mal tengut, ple de pols, ab ara,sens altra cosa». El beneficiat era un tal Rialpde Tàrrega.

Una capella de la Verge Maria del Roser, clo-sa amb bon reixat de fusta, tenia un retaulede fusta molt bell i ben pintat. L'altar estavaben proveït i una colla d'ornaments i ciris esguardaven en caixes ben tancades.

Un benefici de Sant Martí tenia un retaule moltantic. A l'altar, només hi havia dues tovallolesi ara, amb una campaneta. Mossèn Joan Vila-nova n'era el titular.

Un benefici o capella dita de Corporum teniaun retaule molt antic i un regular proveïmentde l'altar. N'era beneficiat mossèn Pere Cas-taneda, rector de Montfalcó.

Un benefici o capella de Santa Maria de Jesústenia un retaule bo i un raonable serviment del'altar. El beneficiat era mossèn Jeroni Vich.

Hi havia un benefici de Sant Jaume a la ma-teixa capella de Santa Maria de Jesús. El titu-lar era mossèn Antoni Trullet. El retaule era boi el serviment de l'altar, regular.

Un benefici de Sant Miquel era clos amb unreixat de ferro. El retaule era nou; el paramentde l'altar, molt justet. N'era beneficiat un fill demossèn Tuxet.

Una capella o benefici de Sant Serni, on hihavia fundada una confraria, es tancava ambun reixat de ferro. El retaule era molt nou i bo;l'altar, ben proveït; nombrosos ornaments i ob-jectes de culte estaven guardats en caixes. Tot,conservat amb cura.

Un benefici de Santa Anna tenia per titularmossèn Jaume Nonel. A l'altar hi havia trestovalloles i ara de marbre, i el davant de l'altar

84

era de pinzell. No tenia retaule, només hi ha-via dues imatges, una de santa Anna i l'altrade la Verge Maria. Amb aquest s'acaba la llis-ta dels altars que hi havia a l'església.

A part de l'altar major, l'extensa descripció delqual s'intercala amb la de la sagristia, tots elsaltres altars es relacionen un darrere l'altre, peròignorem l'ordre del recorregut. No sabem si vancomençar per la dreta o per l'esquerra, ni sisaltaven d'una banda a l'altra indiscriminada-ment; però en base a la simple lògica i a lesdades que tenim d'èpoques posteriors, ningúno ens priva de cercar alguns punts de referèn-cia per intentar situar cada un dels altars.

Òbviament, l'altar major era a l'àbsida central,en aquest punt no cal tenir cap dubte. Però jano és tan clar on era l'altar amb els beneficisde Sant Ot i de Santa Magdalena, que es diuque era «al costat de dit altar maior, a la partdreta». Es trobava en la mateixa àbsida cen-tral? O bé es referien a l'àbsida lateral de labanda dreta? Probablement es referien aaquest darrer indret, perquè a continuació s'es-menta la capella de la confraria del Sant Es-perit, la qual per notícies posteriors sabem quetenia l'altar a l'àbsida de la nau esquerra.3

Un altre punt de referència podria ser la cape-lla del Roser, probablement al mateix indret onés ara, perquè la capella actual és molt antigai no se'n coneix la data de construcció. Tambéla capella de Sant Esteve, als temps modernsi des de feia molts anys, era oberta al mur demigdia, a la primera meitat entrant per la por-ta principal.

Però fins i tot acceptant com a certes aques-tes situacions l'any 1515, es fa evident la im-possibilitat de resoldre la qüestió dels altresaltars. En la llista que hem vist abans, entre lacapella del Sant Esperit i la de Sant Esteve hisurten el benefici o capella de Sant Llorenç,l'espaiosa capella de Sant Pere i l'altar de SantAndreu. Entre Sant Esteve i el Roser, altrescinc altars, un dels quals –el de Purgatori– tam-bé consta com a capella. I després del Roser,tres capelles i altres tants altars. Provant totsels recorreguts possibles dins el temple, non'hi ha cap que resulti versemblant; el mésprobable és que no van seguir cap itinerari pre-vist, sinó que realitzaven la visita a mesuraque feien acte de presència en cada altar elsinteressats (els sacerdots beneficiats o els res-ponsables de les confraries).

Les capelles

A l'acta que comentem, surten deu capelles,quatre de les quals eren closes amb una rei-xa; aquesta darrera circumstància no deixa lloca dubte quant a la seva condició de recinte in-

dependent dintre del conjunt del temple. Deles altres sis, dues havien de ser ben espaio-ses, perquè hi havia dos altars a cada una.

A part de les obertures als murs laterals, espodien considerar com a capelles les àbsidesi també els espais oberts al mur de ponent, abanda i banda de la porta principal. En aquestmur de ponent que dóna a la plaça, de més dedos metres de gruix, sota els finestrals romà-nics que proporcionen claror a les naus late-rals s'obriren en una època que desconeixemuns altres grans finestrals amb arcada gòtica,gairebé ran del paviment de l'església; poste-riorment, aquests finestrals baixos foren clo-sos amb una paret prima per la part exterior,deixant a l'interior espai per a una capella.

En el supòsit que l'altar amb els beneficis deSant Ot i Santa Magdalena era a l'àbsida dela dreta, només ens queda com a capella l'àb-sida de l'esquerra, amb l'altar del Sant Espe-rit. Afegim-hi la del Roser i les dues del murde ponent: en total en tindrem quatre de lo-calitzades. Però encara ens en falten sis perarribar a les deu que esmenta l'acta de la visi-ta, les quals havien de ser obertes als murslaterals.

Darrerament, i fins als anys cinquanta del se-gle XX, en què s'efectuà la restauració del tem-ple, el mur de migdia estava foradat per cincindrets, incloent-hi la porta, que l'any 1515 en-cara no era practicable. A la banda nord, a partde les capelles del Socors i del Roser, que sónrecintes afegits, només hi havia una capellaoberta al mur. Evidentment, ignorem si l'any1515 hi havia alguna capella al llenç de murenderrocat durant el segle XVII per construir lacapella del Socors; i tampoc no sabem si perobrir la porta de migdia, probablement al segleXVIII, aprofitaren una capella existent o bé fo-radaren novament el mur. Però podem estarsegurs d'una cosa: no es va tapar en tempsposteriors cap forat que existia al mur l'any 1515i, segons es desprèn d'aquells papers, enaquesta data n'hi havia almenys cinc o sis.

A la vista del que acabem d'explicar, i evident-ment amb totes les reserves, podem arribar ala conclusió que l'any 1515 ja estaven cons-truïdes la majoria –per no dir totes– de les ca-pelles obertes als murs laterals que van arri-bar fins als temps moderns.

La sagristia

A la llinda d'un finestral de la sagristia, a màde fora, es pot llegir: A 2 Xbre. 1694, la qualcosa fa pensar que fou construïda a finals delsegle XVII, una vegada enllestida la capelladel Socors, al costat de la qual és situada. Peròresulta que l'any 1515 l'església d'Agramunt

85

Façana del temple romànic de Santa Maria d'Agramunt, l'any 1880.Imatge extreta del llibre de Josep Pleyan de Porta:

Àlbum històric, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia.

86

ja comptava amb un recinte independent des-tinat a sagristia.

Per arribar a la sagristia actual des del presbite-ri, s'ha de recórrer un llarg corredor que té al seucostat diverses dependències. Amb tota proba-bilitat, aquest corredor i dependències ocupenl'espai que corresponia a la sagristia primitiva.

Aquella sagristia del 1515 comptava amb «bo-nes portes e ben tancades ab bona clau». Enel seu interior, hi havia el sagrari, uns armarisamb caixons plens de vestidures sagrades inombrosos objectes de culte; tot estava benconservat i en l'acta es detalla d'una maneraminuciosa.

Al sagrari, dins una capsa posada damunt unapedra de marbre, es guardaven, ben embolica-des, quatre hòsties consagrades, que constitu-ïen la reserva de l'Eucaristia. Al mateix sagrari,hi havia una custòdia d'argent utilitzada perportar el viàtic als malalts, una veracreu d'ar-gent i tres jocs de corporals. Sembla que elsagrari era ben espaiós, si podia contenir totesaquestes coses.

En un armari, segurament petit, hi havia unacaixeta amb els sants olis, una creu d'argentpetita amb el seu estoig i un calze petit d'es-tany que es feia servir per dur l'extremuncióals malalts.

En uns altres armaris, amb cinc caixons tancatsamb clau, es guardaven una colla d'ornamentsen diferent estat de conservació. Concretaments'esmenten set casulles, una capa, maniples iestoles, i «altres vestiments». A més, es troba-ven en aquells caixons tres jocs de mantells pera la Verge Maria i el Nen Jesús, quatre calzesd'argent daurats amb les seves patenes, unacustòdia de coure i un calze d'argent petit quediuen que era del benefici de Sant Llorenç.

Fora dels armaris hi havia també altres objectesde culte i llibres litúrgics (de paper i de pergamí).

És de remarcar la cura amb què conservavenles sagrades formes dins el sagrari, on «fonchtrobada una pedra marbre cuberta ab corpo-rals e desobre havia una capsa vermella moltbé obrada, tota cuberta ab un drap de sedaverda e un vel de seda; e dins la dita capsahavia quatre hòsties consagrades, embolicadesmolt bé ab panna de corporals, e dita panna ables quatre hòsties ere cuberta de un drap debrocat molt bo, net y ben tengut».

El cor

En l'acta de la visita, acabada la descripció del'altar major, es dedica un llarg paràgraf al cor,«molt pobre y de tot destroït e maltengut, les

posts totes podrides...». Allí foren trobats unacolla de llibres litúrgics, de pergamí i de paper,en general ben conservats. A remarcar «unsorguens molt bons y nous» i una brandonerao gran canelobre amb vuitanta ciris. Dins elrecinte del cor cremava la llàntia del Santís-sim, tot i que la reserva es guardava a la sa-gristia. Hi havia també «dos banchs grans abrespallés i sis de altres».

L'acta no dóna cap indici d'on era situat el cor,però probablement ja era al mig del temple,entre les quatre columnes més properes a laporta principal. Mossèn Pons posa l'any 1532com a data de la construcció del cor i, en unanota a peu de pàgina, insinua, sense afirmar-ho explícitament, que amb anterioritat el corera a l'àbsida central, darrere l'altar major; peròno sembla pas que fos així, pel que explica-rem a continuació.

L'any 1532 correspon, simplement, a la datade construcció dels vint-i-cinc magnífics setialsde roure que moblaren el cor fins l'any 1936, iuna part d'aquests seients es conserven, ara sí,darrere l'altar major. Segurament per guanyarespai i visibilitat, l'any 1876 es va treure el cordel centre del temple i se situà damunt unavolta que es construí, a l'altura del comença-ment de les arcades, des de la porta principalfins a les dues primeres columnes.4 Els bom-bardeigs de l'any 1938 enderrocaren parcial-ment aquesta volta, que no fou reconstruïda, ivuit seients, com s'ha dit abans, foren ados-sats a la part interior de l'àbsida central, anivell del presbiteri.

D'altra banda, el cor de l'any 1515 ocupavabastant espai, perquè hi havia vuit bancs i l'or-gue: massa coses per cabre darrere l'altarmajor. A remarcar que les posts del cor erentotes podrides, i a quines posts es podien re-ferir sinó a les que cloïen el recinte? Si el corhagués estat a l'àbsida central, no hi hauriahagut posts, en tot cas hi hauria hagut unareixa, i aquesta no és esmentada.

Un altre detall ens fa pensar. Ens referim a lallàntia del Santíssim, que en tots els poblesvolen que cremi a l'altar major, encara que l'Eu-caristia es conservi a la sagristia. Una de lesrecomanacions que el visitador fa als paers dela vila és que posin una llàntia a l'altar major.Si l'única llàntia que es trobava encesa a l'esglé-sia d'Agramunt era al cor i manen que se'n posiuna a l'altar major, lògicament s'ha de deduirque el cor no era immediat a l'altar major.

Les imatges

Són molt poques les imatges de talla que s'es-menten a l'acta de la visita: la «molt devota»de la Verge Maria amb el Nen de l'altar major;

87

la de sant Pere, «de pedra molt ben feta», al'altar d'aquest sant; la de santa Anna i la de laVerge Maria, a l'altar on hi havia el benefici deSanta Anna; i la de santa Caterina, a l'altar onera establert el seu benefici.

D'imatges del Sant Crist només n'esmentenuna, a la capella de Sant Esteve: «un bel Cru-cifixi de fust».

Els retaules

A gairebé tots els altars hi havia retaule, ambmolt poques excepcions. Diuen explícitamentque no en tenia l'altar de Santa Anna. No en par-len en el cas de l'altar on eren establerts els bene-ficis de Santa Caterina i de Sant Joan, la qualcosa fa pensar que tampoc no n'hi havia.

Els retaules de l'època devien ser un simpletauler col·locat verticalment darrere l'altar peramagar la paret, a tot estirar amb algunes pin-tures. En general, no donen gaires detalls, no-més fan constar si era vell o nou, si era bo odolent. Del de la capella del Roser indiquenque era molt bell i ben pintat.

Les piques i altres objectes

El paràgraf dedicat a les fonts és intercalat en-tre els que expliquen el que hi ha a la sagris-tia; però no és de creure que la pica de l'aiguade batejar fos dins d'aquell recinte, perquè encas afirmatiu s'hauria indicat explícitament.

Les fonts eren de pedra –«molt bela peça», di-uen–, amb una coberta de fusta i tot el conjunttapat amb un drap. Dintre hi havia uns tres càn-tirs d'aigua (uns 45 litres), molt clara i neta.

La pica actual, molt antiga, també és de pedrai, semblantment a la que hi havia l'any 1515, ésuna bella peça de prop de dos metres de diàme-tre; però aquestes coincidències són insuficientsper afirmar que sigui la mateixa d'aleshores.

De les piques de l'aigua beneita no se'n parla ievidentment no n'hi havia cap de les tres actu-als, que porten les dates de 1568, 1595 i 1687.

S'esmenta també una pica de pedra per tenirl'«oli del Corpus», o sigui, l'oli per a la llàntiadel Santíssim. A més, es parla de dues caixesde morts, de dos túmuls que es feien servirper a les exèquies i de dues brandoneres ocanelobres portàtils «rahonables».

El campanar

El conjunt de l'edifici del temple estava ben con-servat, a part que a la banda de tramuntana hihavia alguna gotera. Semblantment, el campa-nar era ferm i bo, i ben proveït de campanes.

N'hi havia dues de molt grosses, una de mitja-na per tocar les hores i dues de petites; totescinc van ser qualificades de bones. Diuen tam-bé que al terrat de l'església hi havia quatrecampanetes per fer senyal als oficis. A més, alcampanar hi havia un rellotge molt bo.

Ben probablement, una d'aquelles cinc cam-panes era la que fou construïda pel mestre desenys Tibau Rafart, de Cervera, a comença-ment del segle XV.5 I, amb tota seguretat, alsegle XVII se'n van substituir o refer algunes,perquè darrerament, fins a la guerra civil de1936-39, de les cinc que també hi havia, unaportava la data de 1602, i dues, la de 1687.6

El cementiri

El paràgraf dedicat al cementiri és curt, peròsuficientment expressiu per fer quedar mala-ment els agramuntins de l'època. Diuen queés situat fora murs, «mal tengut», d'una partobert i desclòs, i que van trobar-hi molts os-sos d'animals bruts.

Sempre que s'ha remogut el subsòl al voltantde l'església, s'han trobat restes humanes alcarrer dels Absis i al de la Sabateria de Dalt,però ignorem quan va deixar d'enterrar-se enaquells indrets.

No s'indica clarament on era situat el cemen-tiri l'any 1515, perquè «fora murs» és una ex-pressió imprecisa. Per descomptat, no era al'espai del carrer de la Sabateria, que queda-va dins el recinte emmurallat, i tampoc no ésprobable que fos al carrer dels Absis, perquè,si bé aquest carrer era a l'altra banda de lamuralla, per situar l'espai del cementiri ales-hores més aviat haurien dit «al costat de l'es-glésia» o expressions per l'estil.

Probablement, l'any 1515 ja enterraven al re-cinte que fins als primers decennis del segleXX era conegut com el Cementiri Vell, al co-mençament de l'actual carrer del Canal, unfossar del qual n'hi ha constància al primer terçdel segle XVIII.7 És clar que també podia ha-ver estat en un altre indret, perquè en dos-cents anys la vida podia donar molts tombs;però abona la nostra suposició el fet que no hiha notícia de cap altre lloc destinat a cementi-ri, a part dels esmentats.

No es fa cap referència a les possibles sepultu-res obertes al paviment del temple. Fa estranyque no n'hi hagués cap, però també resulta curi-ós que les làpides sepulcrals que han arribatfins als nostres dies totes porten una data pos-terior a l'any 1515. No és gaire versemblant queen un moment donat s'eliminessin les sepultu-res antigues i se'n fessin de noves; més aviataleshores no n'hi hauria hagut.8

88

Ja que parlem de sepultures, ens hauria agra-dat de trobar en aquests papers alguna notí-cia que fes llum sobre el misteri del massíssepulcre de pedra, sense cap inscripció, quees troba en un nínxol amb arc ogival a la basedel campanar, però no s'hi fa la més mínimareferència. Obert fa pocs anys aquest sepul-cre, s'hi van trobar les ossamentes de duespersones i petites restes de la seva roba, aramateix en procés de catalogació i estudi. Ésevident que l'objectiu de la visita canònica del1515 era pastoral i que deixava de banda totel que no tenia una relació directa amb aques-ta finalitat.

La capella de Santa Magdalena

També fou visitada l'església o capella de San-ta Magdalena, situada extramurs. Van fer cons-tar que «és novament obrada y per causa ques'es consentida és molt perillosa de caure». Adins hi havia un sol altar, amb la imatge de lasanta en un retaule nou, però que no estavaacabat. L'altar era ben proveït de tot el neces-sari al culte: ornaments i altres peces de roba,una brandonera i ciris, un missal, etc. Damuntla capella hi havia una campaneta.

No consta que en aquella capella hi radiquéscap fundació, benefici o confraria, la qual cosafa pensar que només era fruit de la devociópopular, no institucionalitzada. S'esmenta benexplícitament que la capella «és fundada (...)de almoines que són fetes» i corrobora aquestacircumstància el gran nombre de «presentalesde drap y de cera y de altres coses» que estrobaven penjades a la paret, o sigui, la pre-sència de nombrosos exvots en agraïment alsbeneficis rebuts per intercessió de la santa.

En aquells papers no s'indica concretament onera aquella capella, només es diu que era foravila. Aquesta referència és insuficient per situ-ar-la, més a més tractant-se d'un edifici del qualno n'ha quedat cap rastre, ni sobre el terrenyni en la memòria dels agramuntins.

Havíem intuït la seva existència pel que pot lle-gir-se en alguns documents del segle XVII, peròfins que no coneguérem el contingut de l'actaque comentem les nostres suposicions no vantenir confirmació. Relacionant les dades quetenim a l'abast, hem arribat a la conclusió quela capella de Santa Magdalena era situada al'entorn de l'actual avinguda de Catalunya, unavegada passat el camí de les Planes.9

La capella del castell

El castell de la vila, enderrocat a mitjan segleXVII, encara existia el 1515. El representantdel bisbe volia visitar la capella que hi haviaen aquella edificació, però no el deixaren en-

trar. El text de l'acta és ben explícit: «MossènPedro de Capdevila, procurador del Illm. Sr.Infant, tenia la clau, li fonch demanat que lavolgués donar e dit procurador no volgué do-nar-la ni menys que dita capella se visitàs».

Aquesta negativa ens priva de conèixer comera aquella capella. A l'acta, només es diu queera edificada sota la invocació de la VergeMaria. Amb tota seguretat, era presidida perla talla romànica de la Mare de Déu del Cas-tell, posteriorment venerada al temple parro-quial i desapareguda l'any 1936.

Edificis religiosos que no s'esmenten

Semblantment a la capella de Santa Magdale-na, hi ha dos edificis religiosos més que tam-bé fa molts anys que han desaparegut sensedeixar cap mena de rastre entre els agramun-tins. Ens referim a la capella de Santa Llúcia ia la capella de Sant Miquel. Cap d'aquestesdues capelles no troben esment en l'acta de lavisita canònica de l'any 1515, la qual cosa fapensar que encara no s'havien construït.

La capella de Santa Llúcia surt a la històriaamb motiu de l'establiment a la vila dels religi-osos de sant Francesc, durant el primer terçdel segle XVII. Pertanyia a la confraria del SantEsperit i era situada dalt del tossal on despréses bastí el convent dels franciscans, la prime-ra pedra del qual es va posar l'any 1624.10

Sobre la capella de Sant Miquel, hem de dirque, al segle XVII, el consell general de la vila,per a les seves deliberacions, es reunia enaquesta capella.11 Per les dades que aportael cadastre de 1716, era situada a la plaça del'Hospital.12

Els sacerdots

No consta d'una menera explícita quants sa-cerdots residien a la vila, però un examen acu-rat del text ens pot donar una orientació sobreaquest particular. D'alguns, podem assegurarque hi vivien; d'altres, sabem del cert que nohi eren; i, en definitiva, són més colla els dub-tosos. Enric Moliné indica que al fogatge del'any 1515 constaven a Agramunt deu eclesi-àstics13 i aquesta és la primera dada a teniren compte per aclarir la qüestió.

Del rector, mossèn Francesc Pedrol, no que-da clar on tenia la residència, però Enric Molinécreu que vivia a Agramunt, tot i que l'abadia ocasa rectoral era ocupada per un «casolà».14

L'argument principal a favor d'aquesta opinióés que les recomanacions al final de la visitaes fan al rector i als vicaris, i no solament aaquests darrers, com hauria estat el cas de noactuar el rector com a responsable de la par-

89

ròquia. I, si n'era responsable, el més proba-ble és que vivia a Agramunt.

Amb tota seguretat, residien a la vila mossènJaume Bragat, vicari de la parròquia i benefi-ciat de Sant Andreu, i mossèn Antoni Trullet,també vicari i beneficiat de Sant Jaume. La se-guretat no és tan absoluta per als tres sacer-dots que esmentem a continuació, però tot fasuposar que també feien estada a Agramunt.Es tracta de mossèn Pere Caminet (o Comi-net), que gaudia de dos beneficis, el de SantPere i el de Sant Vicent, i que va fer de testi-moni, com a prevere d'Agramunt, en l'afer del«pali» de la capella de Santa Maria de Jesús;de mossèn Jeroni Vich, beneficiat de SantaMaria de Jesús, present a la capella del seubenefici mentre es realitzava la visita canòni-ca; i de mossèn Benet Cardona, el qual no

gaudia de cap benefici a la parròquia, però quetambé declarà en aquell cas del «pali», donatque era un prevere d'Agramunt.

Segur que no era a la vila el titular del beneficide Purgatori, el qual és esmentat solament com«un tal qui sta en Roma». I tampoc no devienser-hi «un tal Rialp de Tàrrega», beneficiat deSant Bartomeu; mossèn Riera de Guissona,beneficiat de Sant Lluc; i mossèn Galcerand'Òdena, beneficiat de Sant Joan; és de creureque la població que figura després de cada cog-nom era la localitat de la seva residència.

De mossèn Pere Castaneda, titular del bene-fici de Corporum i rector de Montfalcó, sabemdel cert que vivia en aquell poble, en compa-nyia d'uns familiars.15 I segurament tampoc nohabitava a la vila el titular del benefici de Sant

Plànol actual deltemple de Santa

Maria d'Agramunt.A. Capella del Sant

Esperit. B. Espai ocupatper l'antiga sagristia.

C. Sagristia actual.D. Capella del Socors,

construïda a la segonameitat del segle XVII.

E. Columnessuprimides el segle

XVII. F. Porta sud,oberta el segle XVIII.

G. Espai entrecolumnes on hi haviael Cor. H. Capella del

Roser. I. Capellesobertes al mur de

ponent. J. Indret ondarrerament hi havia lacapella de Sant Esteve.

90

Miquel, del qual només es diu que era «un fillde mossèn Tuxet» (aquest benefici, per cert,era «interdit molts dies ha per drets deguts alreverendíssim senyor bisbe d'Urgell»).

Probablement també eren absents els benefi-ciats que només s'esmenten pel cognom, comsón els casos de mossèn Serra, beneficiat deSanta Magdalena; d'un tal Saura, beneficiat deSant Llorenç; i de mossèn Robiol, beneficiatde Sant Mateu.

Dels cinc beneficiats que resten, no hi ha capindici, ni en pro ni en contra, de la seva pre-sència a la vila. Són mossèn Andreu Ventala-da, beneficiat de Sant Ot; mossèn RamonTomàs, beneficiat de Santa Caterina; mossènGaspar Santesmasses, beneficiat de SantDomènec; mossèn Joan Vilanova, beneficiatde Sant Martí; i mossèn Joan Nonel, benefici-at de Santa Anna.

Si el fogatge de l'any 1515 reflectia la realitat–deu eclesiàstics a Agramunt– i la nostra in-terpretació és correcta, dels cinc darrers be-neficiats un no hauria habitat a la vila, per-què abans ja n'havíem trobat sis de residents.Però també podria ser que el sobrer fos unaltre dels qui hi consideràvem domiciliats,perquè en aquesta qüestió anem bastant ales fosques.

La comunitat de preveres beneficiats

Diu mossèn Pons que des del segle XV existiaa l'església d'Agramunt una comunitat de pre-veres beneficiats,16 però a l'acta de la visitacanònica de l'any 1515 la tal comunitat no ésesmentada. No és versemblant que el visitadorhagués ignorat una entitat formada per eclesiàs-tics i subordinada en el seu desenvolupament ales disposicions del bisbe diocesà.

Com hem vist en apartats anteriors, a l'esglé-sia agramuntina hi eren establerts dinou be-neficis, cada un amb un determinat titular, tot ique només la meitat residien a la vila. Aquestsvuit o nou beneficiats, però, haurien estat sufi-cients per constituir-se en comunitat i, si no envan parlar, fou probablement perquè aquestaencara no hi era. Com veurem a continuació,existeixen altres arguments a favor de la nos-tra suposició.

El mateix mossèn Pons, que comença dientque la comunitat existia des del segle XV, al'hora de concretar dates, totes les que aportasón posteriors a l'any 1515. Veiem-ne algunes.

El 6 de desembre de 1542, foren acordadesles distribucions o almoines que havien de re-bre els comunitaris per la seva participació enels diferents actes litúrgics.17

En el consell comunitari celebrat el dia 4 defebrer de 1579, es recopilaren una colla de dis-posicions anteriors, relatives al bon govern dela comunitat; la més antiga porta la data del 7d'agost de 1540.18

Per pertànyer a la comunitat, els aspirants ha-vien d'abonar una determinada quantitat. Elsconcedí aquest privilegi el bisbe diocesà ambdata 26 de setembre de 1534.19

Segons mossèn Pons, en un principi l'oficialque presidia la comunitat tenia també al seucàrrec la tasca parroquial. Fou a partir del'any 1579 quan començà a haver-hi un rec-tor lliure de les obligacions comunitàries, alqual corresponia d'ofici la cura animarum.20

Però resulta que l'any 1515 ningú no parla decomunitat i a la parròquia hi havia un rector idos vicaris.

La comunitat de beneficiats d'Agramunt per-cebia nombrosos censals, entre els quals sisde Tàrrega, amb un preu total de 600 lliures.Aquests són els més antics dels que esmen-ta mossèn Pons i posa la data de 1517.21

L'any 1517, tot i que és posterior, a'apropamolt al 1515. Però en el text no queda clarqui era el primitiu titular dels censals, perquètambé hi podria cabre que haguessin estatestablerts a favor d'alguna obra pia o benefi-ci, i que posteriorment se n'hagués fet càr-rec la comunitat.

Si relacionem tot el que hem explicat fins ara,podem establir la hipòtesi que la comunitatde preveres beneficiats d'Agramunt es vaconstituir a l'entorn de l'any 1530, agrupant-se per pròpia voluntat, i amb l'aprovació d'al-gun bisbe diocesà, els diferents beneficisexistents a l'església. Durant uns quarantaanys, la mateixa comunitat hauria tingut curade la parròquia, fins que l'any 1579 se separa-ren les responsabilitats i fou nomenat un rec-tor independent de la comunitat. Si les coseshaguessin anat així, es farien compatiblesl'existència de rector i vicaris l'any 1515 i l'afir-mació de mossèn Pons en el sentit que l'ofici-al de la comunitat, fins el 1579, era el respon-sable de la parròquia.

A remarcar, finalment, que els vint-i-cinc se-ients del cor es construïren l'any 1532. El nom-bre de seients coincideix, més o menys, ambel nombre de beneficiats, i la data, segons lanostra teoria, amb la constitució de la comuni-tat. Com hem vist abans, l'any 1515 el cor es-tava fet una calamitat i entra dins de la lògicaque els comunitaris, amb la seva corporaciórecentment estrenada, prenguessin la deter-minació de moblar de manera digna el recinteon més hores passaven dedicats a la sevaactivitat litúrgica.

91

Les confraries

L'any 1515, són esmentades quatre confrari-es: la de Sant Esteve, la del Sant Esperit, la deSant Serni i la de la Verge Maria. A excepciód'aquesta darrera, en totes les altres constal'altar on eren fundades.

La del Sant Esperit era la més antiga, fundadal'any 1272. Segons es creu, va contribuir a laconstrucció de l'església de Santa Maria, queen un principi també era anomenada del SantEsperit. Aquesta confraria gaudí durant seglesd'un relleu social i econòmic extraordinari. Lesdarreres notícies que en tenim són de finalsdel segle XVIII.22 L'any 1515, tenia una vidapròspera; almenys ho fan suposar el retaulebo i ben obrat, els nombrosos objectes de cul-te que es trobaven al seu altar i, sobretot, lacaixa on es guardaven moltes escriptures.

De la confraria de Sant Serni no en sabemres, a part de conèixer la seva existència.

Una cosa semblant podem dir de la confrariade Sant Esteve, de la qual només hem trobatuna notícia de començament del segle XIX,quan ja feia molts anys que no existia.23

De la confraria de la Verge Maria ja hem ditabans que no la relacionaven amb cap altar, nis'indicava en quin indret guardaven les sevespertinences, les quals consistien en una caixagran amb objectes de culte i ornaments, unaaltra caixa amb un centenar de ciris, i tres oquatre sacs d'escriptures. Deien també que elsmajorals de la confraria, que es renovaven cadaany, tenien inventari de totes aquestes coses.L'abundància de documents notarials fa pensarque es tractava d'una associació amb un bonpotencial econòmic, riquesa que també es veiareflectida en els objectes –la majoria, d'argent–que conservaven a la caixa gran. A remarcarun penó de domàs carmesí, brodat en or, ambla imatge de la Verge Maria a cada costat.

Probablement, la imatge venerada per la con-fraria de la Verge Maria era la Mare de Déude l'altar major, la més important que hi haviaal temple i, a la vegada, la titular de l'església.Això explicaria les poques vestidures sagra-des (només tres capes) que posseïa la con-fraria i els escassos elements per al paramentd'un altar. Com és natural, de l'altar major entenia cura la parròquia i també els mantellsde recanvi de la Mare de Déu i del Nen Jesúses guardaven a la sagristia.

L'advocació del Socors

Tot fa pensar que la confraria de la Verge Maria,que l'any 1515 ja comptava amb una llargaexistència, era la mateixa que posteriorment

fou coneguda com a confraria de la Mare deDéu del Socors («Socós» en català antic i enla parla popular). Mossèn Pons esmenta aques-ta confraria com a fundada el segle XV,24 peròen el text de l'acta de la visita canònica el mot«Socós» no apareix en cap indret.

L'advocació del Socors, aplicada a la imatgede la Verge Maria venerada a Agramunt, finsara només l'havíem trobada esmentada enpapers del segle XVII. Aleshores era normaconstant dir que es tractava d'una devoció moltantiga, que datava de temps immemorials; peròen parlar de fets concrets succeïts amb anteri-oritat, relacionats amb l'advocació del Socors,els més vells que s'expliquen són del segle XVIi sempre posteriors a l'any 1515. Darrerament,hem localitzat a l'Arxiu Diocesà de la Seu d'Ur-gell una visita canònica de l'any 1576 que, enla part referida a Agramunt, diu textualment:«fou visitat lo altar i confraria de la gloriosaVerge Maria del Socós, en lo qual no hi haningún benefici». Això demostra que aquestaadvocació local era més antiga del que fins araens pensàvem, i relacionada amb el segle XVI.

Al llibre de la confraria del Socors començatl'any 1604, avui desaparegut, es fa relació delsmiracles obrats per la intercessió de la Marede Déu del Socors; el més antic porta la datade 1548.25

En temps de sequera, es treia la sagrada imat-ge per demanar aigua. L'extracció més antigade què es té notícia fou realitzada el dia 15 demaig de 1624.26

Parla també de la Mare de Déu del Socors eldominic Narcís Camós en el seu llibre Jardí deMaria, publicat l'any 1657.27

Les capelles dedicades a la Verge, tant la deltemple parroquial com la del prat de Sió, forenconstruïdes la segona meitat del segle XVII.28

Mossèn Nicolau Ferrer va publicar, l'any 1780,una novena a la Mare de Déu del Socors, lamés vella de les conegudes. Per cert, queaquest sacerdot atribueix una antigor extraor-dinària a la confraria del Socors, però des d'unpunt de vista històric no són fiables les dadesque proporciona.29

Un paràgraf del llibre de mossèn Pons consti-tueix una excepció que sembla contradir elque venim explicant. Diu textualment, referita la imatge trobada al prat de Sió: «Res noconsta sobre la data de la troballa, però se-gons una nota d'arxiu, el dia 6 de gener de1509, en un consell comunitari, ja es projectàdedicar-li una capella».30 Ara bé, si examinematentament el text esmentat, la possible con-tradicció desapareix.

92

En primer lloc, no queda clar en quina data esva escriure aquella «nota d'arxiu», que podriaser molt posterior; segonament, existeixen se-riosos dubtes que l'any 1509 la comunitat depreveres beneficiats fos constituïda; i, d'altrabanda, es pot acceptar perfectament que jaaleshores es projectés dedicar una capella ala imatge de la Verge venerada al temple par-roquial, amb independència de la denomina-ció amb què era coneguda pel poble.

El que fa de mal determinar és el motiu que vadonar origen a l'advocació i en quina dataaquest fet es va produir. La versió popular par-la d'uns pastorets que acudeixen a la vila endemanda de «socors», astorats per la resplen-dor que sortia d'un esbarzerar, on es trobava laimatge miraculosa, i no és el nostre propòsitesbrinar el fons de veritat que pugui haver-hien aquesta narració. Posats a ser comprensius,fins i tot podríem suposar que l'any 1515 ladenominació «Socós» ja estava en vigor i quel'oficial visitador, simplement, no la va recollira l'acta perquè no interessava a l'objectiu es-sencial de la visita.

A part de tradicions i llegendes, el veritableenigma ve motivat per dos fets històrics difí-cils de relacionar lògicament. En primer lloc,observem que segons l'acta de 1515 enaquella data una imatge de la Verge Mariaamb el Nen Jesús presidia l'altar major, o si-gui, ocupava l'indret de més relleu del tem-ple. De la devoció que se li tenia en són ex-ponent els mantells que portaven els dos per-sonatges celestials i els tres mantells de re-canvi que es guardaven a la sagristia. Sensecomptar la confraria que segurament la teniaper patrona.

Prop d'un segle i mig més tard, l'any 1657, elpare Narcís Camós explica en el seu llibre quela imatge de la Verge del Socors era venera-da «baix de l'arc que fa la iglésia entre sonpresbiteri y la nau del costat del Evangeli,cual invenció encar que no saben els homescom va ser, es diu encara comunment pertots que se troba en un lloc nomenat lo Pratde Sió, distan un tir de arcabuz de la vila,cual comú sentir autentica molt una antigacostum de immemorables anys, ques tenia yse te avui: que es portarla en profesó al ditlloc en ocasió que tenen necessitat deaygua».31 La cita il·lustra perfectament de lasituació de la imatge de la Mare de Déu delSocors a mitjan segle XVII, tant a l'esglésiacom en el cor dels agramuntins.

Per intentar fer compatibles ambdós extrems–la imatge dalt de l'altar el 1515, la imatge rande terra el 1657–, tenim dues possibilitats deraonament, encara que totes dues ens portena un carreró sense sortida lògica.

Si es tractava de la mateixa imatge, de la qualcosa en tenim moralment la certesa encaraque no ho podem demostrar, ¿quina va ser lacausa de la «degradació» a un lloc secunda-ri d'aquella imatge abans venerada amb totsels honors?

I si eren dues imatges distintes, què se'n vafer de la primera? Com és que no n'ha quedatcap rastre? Fet i fet, des del segle XVII abun-den els papers i les notícies, i, si hi haguéshagut dues imatges, trobaríem alguna referèn-cia. D'altra banda, ¿com s'explica que als se-gles XVI-XVII aparegui de cop i volta una talladel segle XIII de la qual abans ningú no entenia notícia? No té sentit. Perquè la imatgede la Mare de Déu del Socors correspon alperíode de transició del romànic al gòtic i hade ser la mateixa de què es parla al segle XVII.

Per acabar-ho d'arrodonir, és precisament alsegle XVI, entre 1515 i 1576, que apareix elmot Socors com a advocació de la Verge agra-muntina. La llegenda de la troballa surt als pa-pers al segle XVII. Què deuria haver passat?

Donar resposta a tots aquests interrogantsseria molt interessant, però per la nostra partno ens hi veiem amb cor i ens hem limitat aplantejar el tema.

Les recomanacions

Durant la visita canònica, l'oficial visitador aco-llia totes les protestes i reclamacions que po-guessin presentar-se, perquè aleshores era elmoment de buscar solució als problemes exis-tents a la parròquia. I, al seu torn, efectuavauns manaments per tal de posar remei a lesdeficiències trobades.

Els vicaris agramuntins de 1515 es queixen que«los capellans, quant los officis se dehien, novolen cantar, ans se pasegen per la sglésiagarrulant». Garrular és una expressió popularsinònim de rondinar. Fa la impressió que entreel clergat agramuntí, aneu a saber per quinsmotius, les relacions no eren gaire òptimes.

També va plantejar-se un petit conflicte a lacapella de Santa Maria de Jesús. Allí hi havia«un pali de un drap molt sotil», o sigui, undavanter d'altar de roba senzilla, i el sagristàreclamava aquella peça al·legant que era dela sagristia (de la parròquia) i que el rectorl'havia posada dies enrere en aquella cape-lla. Testificaren a favor del sagristà mossènBenet Cardona, mossèn Pere Caminet i mos-sèn Antoni Trullet, tots d'Agramunt. Davantles proves presentades, el visitador manà quedit «pali» fos tornat allà on solia estar. El bodel cas és que el rector i el visitador eren lamateixa persona!

93

Mossèn Jeroni Vich, beneficiat de Santa Mariade Jesús, no sembla pas que estigués d'acordque el «pali» fos de la sagristia, perquè no vol-gué ser present a la visita i se n'anà «moventqüestió i remor». Posteriorment, l'oficial visita-dor el féu presentar i li comunicà davant testi-monis que havia fet tornar el «pali» on eraabans; mossèn Vich no respongué res.

Més bones relacions hi havia entre el veïnati els responsables de la parròquia, perquèl'oficial visitador va preguntar als paers, al sa-gristà i a altres prohoms si tenien res a dir delrector i dels vicaris, i tots respongueren quen'estaven contents.

Pel que es veu, els vicaris no portaven els lli-bres parroquials. Per part del visitador els foumanat, sota pena de cent lliures, que en enda-vant anotessin, al llibre respectiu, els batejats,les defuncions i els excomunicats. I al rector–el mateix visitador– se li ordenà que durantels propers tres anys invertís cinc lliures enobres a l'abadia.

Al seu torn, es manà als paers que posessinuna llàntia davant l'altar major i que fos clos elfossar. Ells prometeren que així ho farien i po-saren de termini fins a Pasqua.

Conclusions

Resumirem en poques paraules la situació dela parròquia d'Agramunt l'any 1515, d'acordamb el que es desprèn de l'acta de la visitacanònica.

El temple de Santa Maria, robust i massís, estrobava en bones condicions i els únics defec-tes que s'hi observaren eren unes simples go-teres a la banda nord, ben fàcils de corregirfent un repàs a la teulada. L'estructura primiti-va s'havia modificat amb l'obertura d'algunescapelles als murs i amb la construcció de lacapella del Roser i de la sagristia.

Com a edificis religiosos només s'esmenten,a part del temple de Santa Maria, la capellade Santa Magdalena i la capella del castell (queno pogué ser visitada).

El fossar, situat extramurs, estava en molt malestat de conservació. No s'esmenta cap se-pultura dins l'església.

L'interior del temple estava ben aprofitat, per-què en total hi havia vint-i-un altars, ados-sats a la paret o situats dintre d'alguna de lesdeu capelles que consten a l'acta de la visita.Dues de les capelles, com a mínim, eren ben

espaioses, perquè acollien dos altars cadauna. Quatre capelles en total eren closes ambuna reixa.

Els retaules eren senzills i d'imatges de tallan'hi havia molt poques.

En la majoria dels altars radicava algun bene-fici (dinou en total), però sembla ser que lameitat dels beneficiats no residien a la vila.

El cor es trobava en molt mal estat quant a laseva estructura física; però era ben proveït dellibres litúrgics i disposava d'un bon orgue.

La parròquia era regida per un rector i dos vi-caris, tot i que en alguns aspectes la respon-sabilitat era compartida amb elements seglars.Així, veiem que al rector li manen invertir cinclliures en obres a la rectoria; als vicaris, queportin els llibres sagramentals; i als paers dela vila, que reparin les parets del fossar i queposin una llàntia a l'altar major.

Les relacions eren excel·lents entre els res-ponsables de la parròquia i el veïnat agramuntí;no tant, almenys aquella temporada, entre elsmateixos sacerdots que residien a la vila; i fran-cament dolentes amb l'autoritat senyorial, quenega l'entrada a la capella del castell.

Presidia el temple des de dalt de l'altar majoruna venerada imatge de la Verge Maria ambel Nen Jesús. Els ornaments i objectes de cul-te de la parròquia eren abundants i rics. Res-salta la cura amb què conservaven la reservade l'Eucaristia dins el sagrari.

La devoció dels agramuntins trobava suport iestímul en quatre confraries: la del Sant Esperit,la de la Verge Maria, la de Sant Esteve i la deSant Serni. No es fa constar el nombre d'asso-ciats de cada una; però les dues primeres de-vien disposar de força recursos, a jutjar per lesnombroses escriptures que conservaven.

A més, es fa palesa la devoció a la Verge delRoser i a santa Magdalena. En relació a la pri-mera, es diu que es plegava cada diumenge perl'església i pel poble; i cal remarcar el nombred'exvots de la capella de Santa Magdalena.

Direm per acabar que resulta com a mínimcuriós que en cap indret de l'acta no sigui es-mentada l'advocació del Socors, que des delsegle XVII cap ací sempre ha estat considera-da com a existent des de temps immemorial.Com ja hem vist, la referència més antiga quefins ara hem trobat sobre aquesta devoció aAgramunt és del 1576.

94

Notes

1 PONS i FARRÉ, Joan (prev.): Beata Maria Acrimon-tis. Notes històriques de l'església major d'Agramunt,Barcelona, SPES, 1936.2 MOLINÉ, Enric: «La visita canònica de l'oficialatd'Agramunt, de l'any 1515», Urgellia, la Seu d'Urgell,Societat Cultural Urgel·litana, volum VII, 1984-85, ps.441-488. En aquella època, l'oficialat d'Agramuntcomprenia les parròquies d'Agramunt, Puigverd,Coscó, Montfalcó (amb la sufragània de Castellnou),Seró (amb les sufragànies de la Donzell i Mafet),Tornabous (amb la sufragània de la Guàrdia), el Tarròsi el Bollidor. En total, vuit parròquies principals i quatrede sufragànies.3 Joan Pons, op. cit., p. 47. Anys enrere, quan elspapers de l'arxiu parroquial que ara són a la Seu d'Ur-gell encara eren a Agramunt i es conservaven en unadependència de la sagristia, en una de les periòdi-ques incursions que l'autor d'aquest treball feia enaquell recinte, va trobar en un full solt el «preufet» ocontracte del retaule del Sant Esperit. El formalitza-ren, amb data de 7 de desembre de 1706, els majo-rals d'aquella confraria, amb el consentiment del rec-tor de la parròquia i dels paers de la vila. En el docu-ment, es determinaven les dimensions de l'obra i lesimatges que hi anaven, la qual cosa permet assegu-rar que es tractava del retaule que fins l'any 1936 estrobava a l'àbsida de la nau esquerra. Per a més in-formació, es pot veure l'article que l'autor va publicara la revista Sió, núm. 198, agost de 1980, p. 5.4 Joan Pons, op. cit., ps. 39-40.5 LLOBET I PORTELLA, Josep Maria: «Una campanade mestre Tibau», Sió, núm. 143, gener 1976, p. 10.6 Joan Pons, op. cit., ps. 35-36.7 Als cadastres del primer terç del segle XVIII, guar-dats a l'Arxiu Històric de Lleida, algunes finquesd'aquell sector confronten amb «el fossar» o «el se-mentiri». Per exemple, la finca de Josep Cercós l'any1717, la de l'Obra de l'Església l'any 1720, la de larectoria de Tudela l'any 1730. A remarcar l'hort deFèlix Escolà, pagès, que surt tots els anys; les se-ves confrontacions, ben explícites segons el cadastrede l'any 1716 i que serveixen molt bé per situar aquellcementiri, eren les següents: a llevant, el camí dePonts; a migdia, el pati del portal de Sant Joan; aponent, el fossar; i a tramuntana, el fossar vell.8 Mossèn Pons transcriu trenta-tres inscripcionssepulcrals del temple parroquial d'Agramunt; la mésantiga és del 1552, i la més recent, del 1833. Op. cit.,ps. 41-42.9 Al segle XVII, l'actual partida de les Planes, al termed'Agramunt, era esmentada com a «Planas de santaMagdalena»; així consta en una escriptura del 10 dedesembre de 1627 i en una altra del 7 de novembrede 1690. Arxiu Municipal d'Agramunt, Fons Siscar,volum que conté la col·lecció en fotocòpia d'anticsdocuments de la casa Siscar, fs. 161 i 164v. També alsegle XVIII, l'actual carrer de la Fondandana eraconegut com a «Camí de santa Magdalena»; es potveure així en la confrontació de llevant de la fincaFondandana (avui de propietat municipal) que surtals cadastres agramuntins de 1717 i de 1720 (ArxiuHistòric de Lleida).10 El doctor Joan Puig i Ball, en el seu llibre Agramunt,ensayo folklórico, histórico y artístico, editat a Manresal'any 1935, en parlar de l'establiment dels franciscansa la vila, explica que en un principi la confraria del SantEsperit cedí als frares la capella de Santa Llúcia, pertal que la utilitzessin mentre s'edificava el convent, laprimera pedra del qual es va posar el dia 19 d'octubrede 1624 (ps. 99 i següents). Sobre aquest particular,resulta molt interessant el que es llegeix en un resumdel testament que el mercader agramuntí Pere Sola-nes atorgà el dia 17 d'agost de 1643: «Respecte que

aleshores se estaba construint lo convent dels P.P. deSan Francesch de dita vila, disposá se depositás soncos a la Capella de Sta. Llúcia ahont residian entonceslos Frares, y que quant estos tinguesen feta sa Yglesiafos trasladat son cos a la Capella primera de la partdel Evangeli, que lo P. Guardia y Religiosos de paraulali havien concedit». Arxiu Municipal d'Agramunt, FonsSiscar, volum amb fotocòpies d'antics documents dela casa Siscar, fs. 91 i següents.11 Segons mossèn Pons, «per privilegi reial, l'oficialdel bisbe diocesà prenia els vots dels pahers iprohoms de la vila per insecular a qui tingués majoriade vots, i l'escollit podia ésser candidat a Paher,Mostassaf i altres càrrecs oficials». Transcriu l'actad'insaculació de l'any 1659, on, entre altres coses, esllegeix: «...assí a la Capella del Archangel st. Miquel,en la qual se acostume congregar lo Consell generalde la present y dita vila». Op. cit., ps. 104-105.12 L'única referència que es té de l'indret on era situadala capella de Sant Miquel és aquest cadastre. De lesconfrontacions de les cases veïnes, es dedueix quela capella era al costat de l'hospital, amb cara a laplaça d'aquest nom i fent cantonada amb la plaça del'Om. Posteriorment, i fins als temps moderns, aquelledifici fou agregat a l'hospital.13 Moliné, article citat, p. 446.14 Moliné, art. cit., p. 445, nota 11.15 Moliné, art. cit., p. 445.16 Op. cit., p. 63.17 Joan Pons, op. cit., p. 78.18 Joan Pons, op. cit., p. 67.19 Joan Pons, op. cit., p. 65.20 Op. cit., p. 83.21 Op. cit., p. 91.22 El dia 17 d'agost de 1789, Gertrudis de Siscar i deRocabruna, vídua de Manuel de Siscar, va redimirdos censals que la seva família prestava a l'hospitald'Agramunt. En el document, surten com a majoralsde la confraria del Sant Esperit i, com a tals, adminis-tradors del referit hospital: Josep Sevina, notari; Fran-cesc Garriga, sastre; Salvador Batlle, pagès; i Fran-cesc Grall, corder o soguer. Arxiu Municipal d'Agra-munt, Fons Siscar, volum amb fotocòpies d'anticsdocuments de la casa Siscar, f. 174.23 L'any 1808, la junta de la Germandat de la Sang deNostre Senyor Jesucrist de la vila d'Agramunt dema-nà al bisbe d'Urgell poder utilitzar la capella de SantEsteve, perquè la confraria d'aquest sant «estáextinguida o más bien abandonada». La sol·licitud, elsinformes de la parròquia i de l'ajuntament i la respostadel bisbe són transcrits en un llibre de memorials del'arxiu parroquial d'Agramunt, avui conservat a la Seud'Urgell. Per a més informació sobre el tema, es potconsultar PONS, Lluís: «La Germandat de la Sang dela vila d'Agramunt», Urtx, núm. 1, 1989, ps. 103-110.24 Op. cit., p. 89.25 Joan Pons, op. cit., p. 60.26 Joan Pons, op. cit., p. 116.27 Referència de mossèn Joan Pons, op. cit., p. 59.28 Joan Pons, op. cit., ps. 56-59.29 Mossèn Pons diu textualment, referint-se a la nove-na a la Mare de Déu del Socors escrita per mossènNicolau Ferrer l'any 1780: «...nota que l'any 1333 foufundada una confraria amb l'advocació del Socors; peròcal observar l'error de citar com a bisbe d'Urgell enl'esmentada data, Pere de Narbona, el qual no ho foufins l'any 1341. En el mateix llibret també s'observal'equivocació de notar que l'any 1111 s'escriví un llibrecontinuant els miracles obrats per la Verge, ja que nil'esmentat P. Camós, ni cap document no fan esmentd'aquest llibre». Op. cit., ps. 59-60.30 Op. cit., p. 59.31 Citat per Joan Pons, op. cit., p. 59.