6 seven - Sitges Film Festival · 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del...

sitgesfilmfestival.com

6 seven

8 the virgin psychics

10 simon yam

11 jaco van dormael

Diumenge 11 d’octubre de 2015 Número 3

Port Esportiu Aiguadolç

Av. Emerencià Roig i Raventós

L’Excorxador

Platja de Sant Sebastià

Cap de la Vila

Estació Renfe

C. Francesc Gumà

C. Rafael Llopart

C. Joan Maragall

Plaça del Dr. Robert

C. de Parellades

C. Àngel VidalC. MajorC. de Sant Antoni

Av. Sofía

Pg. de Vilanova

C. de Joan Llopis

Pg. de la RiberaPg. Marítim

La Fragata

C. Sant Francesc

C. de Jesús

9

8 7

11

10

121514

1317

16

18

19

202221

23

2425

64 5

3

1

2

Hotel col·laborador

Mitjans col·laboradors

Merchandising

Disseny gràfic Web Impressió Serveis audiovisuals Gestió de viatges

Plataforma Suport tècnic Muntatges audiovisuals Publicitat exterior

Proveïdors oficials

Línia aèria oficial Línies ferroviàries Agència de publicitat i productora

CREATIVIDAD Y TECNOLOGÍA AUDIOVISUAL

Transport i missatgeria Informàtica Subtitulat Seguretat

Organització

Soci multimèdia

Vehicle oficial

Altres col·laboradors

Cocktail oficial Perruqueria i cosmètica oficial Begudes

Patrocinador principal Patrocinadors

Patrocinador i seu oficial Amb el suport de Col·labora Diari oficial TV oficial

Compra les teves entrades a: sitgesfilmfestival.com

PREUS (IVA inclòs)9€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Òrbita, Secció Oficial Sessi-ons Especials, Noves Visions One, Noves visions Plus, Panorama Fantàstic, Pano-rama Documenta, Anima’t, Midnight X-treme, Seven Chances, Sitges Clàssics i Sessions especials. 6€: Secció Sitges Clàssics 7€: Sessions Anima’t Curts10€: Sessions 3D (inclou ulleres)11€: Maratons, Programa doble 11€: Localitats numerades per a les sessions de tarda a l’Auditori15€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda10€: Maratons Matinée Prado i Retiro i Marató Curts del 18 d’octubre15€: Maratons Prado, Retiro, Auditori i Tramuntana i Marató Matinée Auditori del 18 d’octubre4,50€: Sessions Despertador (primera sessió matinal a tots els cinemes)

ABONAMENTS (IVA inclós)Abonament matineé: 99€Vàlid per accedir a totes les sessions de l’Auditori del matí fins les 15 h (no inclou les maratons del 18 d’octubre). A la venda, fins el 5 d’octubre.ABONAMENT AUDITORI: 250€Vàlid per accedir a totes les sessions de l’Auditori durant tot el Festival (no in-clou les sessions d’inauguració i de clo-enda ni les maratons del 18 d’octubre). A la venda, fins el 5 d’octubre.ABONAMENT BUTACA VIP AUDITORI: 350€Vàlid per accedir a totes les sessions de l’Auditori durant tot el Festival, amb se-ient reservat a la millor zona (excepte les maratons del 18 d’octubre, que són seient lliure). Dóna dret a bossa i catà-leg oficial del Festival. A la venda, fins el 5 d’octubre. ABONAMENT BUTACA VIP RETIRO: 275€Vàlid per accedir a totes les sessions del Retiro durant tot el Festival, amb seient reservat a la millor zona (excep-te les maratons del 18 d’octubre, que són seient lliure). Dóna dret a bossa i catàleg oficial del Festival. A la venda, fins el 5 d’octubre.Abonament 10 Compra 10 entrades per a 10 sessions diferents i obtindràs un 10% de des-compte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que tin-guin un preu de 9 euros. Rebràs un

codi d’abonat bescanviable per ales sessions que triïs i no caldrà que bes-canvïis tot l’abonament de cop.Abonament 20 Compra 20 entrades per a 20 sessi-ons diferents i obtindràs un 20% de descompte sobre el preu total. És và-lid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Rebràs un codi d’abonat bescanviable per a les sessions que triïs i no caldrà que bes-canvïis tot l’abonament de cop.A més, si acumules 40 entrades o més en una mateixa compra obtindràs auto-màticament un 20% de descompte so-bre el preu total. El descompte s’aplica-rà a totes les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 18 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada.

PACKS (IVA inclós)Pack Noves VisionsCompra un pack vàlid per 4 entrades de dimarts, dimecres o dijous de la secció Noves Visions i obtindràs més d’un 30% de descompte. Rebràs un codi de Pack Noves Visions bescanvi-able per a les sessions que triïs.Pack Anima’tCompra un pack vàlid per 4 sessions diferents de la secció Anima’t (Curts, llargmetratges i 3D) i obtindràs un des-compte de fins al 30%. Rebràs un codi de Pack Anima’t bescanviable per a les sessions que triïs.Pack FantàsticCompra un pack vàlid per 4 sessions di-ferents de dimarts, dimecres o dijous i obtindràs més d’un 30% de descompte. És vàlid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Rebràs un codi de Pack Fantàstic bescanviable per a les sessions que triïs.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Car-net de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultu-ra, Club TR3S-C, RACC Master, RACC Jove, La Vanguardia, Cineclub de Sit-ges, Phenomena, majors de 65 anys i carnet de Família nombrosa i mono-parental (aplicable nomes a les sessi-ons SITGES FAMILY).Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titu-lars del carnet TR3SC i La Vanguardia, que podran adquirir-ne dues.

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horari d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

Informació transports

informació i venda d’entrades

El diari del festivalCoordinació Violeta KovacsicsRedacció Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Pau Teixidor, Jaume MirandaMaquetació Juan Carlos Gómez, Fran ValencianoFotògrafs Miguel Ángel Chazo, Jesús ParisIl·lustració Guillem DolsVoluntària Patricia Salvatierra

El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades pels diferents autors d’aquesta publicació.

1 Estació 2 Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova 3 Cinema Prado 4 Cinema El Retiro 5 Jardins d’El Retiro. Taquilles centre 6 Cap de la Vila 7 Hort de Can Falç 8 Carrer Primer de Maig 9 Passeig de la Ribera 10 Hotel Avenida Sofía 11 La Fragata 12 Ajuntament 13 Fundació Stämpfli - Art Contemporani 14 Mercat Vell. Casa Bacardí 15 Palau de Maricel 16 Museus Cau Ferrat i Maricel

17 Edifici Miramar 18 Platja de Sant Sebastià. Estands 19 L’Escorxador. Brigadoon.

Punt d’informació 20 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles.

Punt d’informació 21 Sala Tramuntana 22 Village. Hotel Meliá 23 Photocall Mirador 24 Port de Sitges - Aiguadolç 25 Photocall del Port

Tren fantàstic!Del 9 al 18 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinada

Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zo-nes del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà.

Consulteu tots els horaris, parades i preus a rodalies.gencat.cat o bé al 900 41 00 41

Bus diürn i nocturnMonbúsConsulteu horaris i parades 93 893 70 60 / www.monbus.cat

Bus urbà de sitgesConsulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com

Diari del festival Diumenge 11 d’octubre 2015

2

TORNA DE SITGES,EN EL

TREN FANTÀSTICDEL 9 AL 18 D’OCTUBRE

Tren directeSITGES-BARCELONA SANTS

sortida de Sitges 1.30h de la matinada

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

nicolas winding refn, màquina del temps l’equip de la novia

ELI ROTH, DIRECTOR de KNOCK KNOCKLISA TAKEBA, DIRECTORA de HARUKO’S PARANORMAL LABORATORY

MELINA MATTHEWS, AMB VESTIT DE ROSA CLARÀ I PENTINADA I MAQUILLADA PER MONTIBELLO l’equip de what we become YARA PILARTZ, de LES REVENANTS


3

DIARI OFICIAL DEL SITGES FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

S.O.F. Sitges 48 AUDITORI 08:15, 21:00

vulcania

A jutjar per la creixent presència de pel·lícules d’aquest subgènere en les darreres edicions del festival, es podria afirmar que les diferents for-mes amb què l’Apocalipsi està pre-sent en algunes cintes de producció catalana podrien ser interpretades com una metàfora dels temps que corren. Com ja passava amb pel·lí-cules com L’altra frontera o Segon origen (present enguany fora de competició), Vulcania s’apropa a un futur immediat i imaginat, en què la societat, tal com la coneixem, ha quedat destruïda en favor d’una nova forma d’estructura social. Jonás (Miquel Fernández) comença a treballar al lloc més perillós de la fosa, centre neuràlgic i vital d’una comunitat que viu en un poble per-dut de la muntanya. L’entrada a la fàbrica de Marta (Aura Garrido), despertarà la necessitat de Jonás d’entendre qui són els líders de la comunitat, quins són els seus obs-curs interessos i què hi ha més enllà dels murs que la separen d’allò pro-hibit i desconegut: l’exterior. Vulca-nia, òpera prima de l’argentí afincat a Madrid José Skaf, és un thriller fantàstic en què el protagonista ens convida a despertar, a desco-brir, què és el que s’amaga darrere d’una societat adormida i destinada únicament a produir i, sobretot, a no pensar. La cinta, coproduïda entre Espanya, França i Suècia, compta amb un repartiment d’autèntic luxe, amb la participació d’actors de la ta-lla de José Sacristán o Ana Wagener.Amb una notable factura capaç de traslladar-nos a un univers estètic propi (en què destaca la treballada direcció artística de Roger Bellés), Vulcania combina amb efectivitat acció futurista, melodrama i algunes pinzellades sobrenaturals. Així, l’aï-llament emocional dels personatges (tant en el pla físic, com en l’emocio-nal) segueix de prop el que proposava, per exemple, Mark Romanek a Nunca

me abandones, en què l’angoixa i la malenconia de la proposta estètica acabaven per sumir l’espectador en una tristesa inconsolable.

S.O.F. Sitges 48 AUDITORI 10:15, 16:45

baskin

Las aproximaciones al territorio del horror entendido como un espacio fí-sico, corpóreo, se remontan hasta los inicios del cine. Pero con Apocalypse Now la representación del mal pasó a ser entendida, también, como un viaje alucinado al interior de la depravación humana en la que, se suponía, tan solo era una película de guerra. El mal emergía a través de la sugestión del propio subconsciente del espectador. Pero en otro de sus posibles extremos, la maltratada The Lords of Salem, ves-tía ese viaje al horror con toda la ima-ginería satánica que encontraba a su paso, junto con una puesta en escena radical que aturdía la pantalla con una de las travesías al abismo del terror más insondables y apabullantes que se recuerdan.El tratamiento de ese viaje en las cintas de Coppola y Rob Zombie nos ayudan a situar una cinta tan valiente y atípi-ca como Baskin, contundente ópera prima de Can Evrenol, basada en el laureado corto del mismo título con el que el cineasta hizo su presentación en sociedad. Este viaje de una unidad policial a un edificio abandonado en el que se celebra una misa negra mezcla de forma asombrosa esos dos acerca-mientos, el que transita por un estado mental, y el que tropieza, de repente, con la más brutal de sus representa-ciones físicas.Conviene, no obstante, subrayar el sentido del humor y el descaro con los que Evrenol inicia el reto. Porque la cinta, que empieza con sus perso-najes hablando del Barça y elogiando las bondades del pueblo catalán (sí, han leído bien), no empaña la habilidad del director turco para afrontar un su-perlativo ejercicio de terror atmosféri-co, en un trayecto que culmina en un memorable descenso a los infiernos.

S.O.F. Òrbita AUDITORI 12:15

spl2: a time for consequences

Ara fa deu anys, Wilson Yip (Ip Man, Dragon Tiger Gate) dirigia un vibrant film d’arts marcials, Saat po long, també coneguda pel títol SPL: Kill-zone. A Espanya la van anomenar Duelo de dragones. Foteu-nos una clatellada si us esteu avorrint amb aquest ball de noms, perquè, en rea-litat, SPL 2. A Time for Consequences no té res a veure, argumentalment, amb aquesta primera pel·lícula. N’és, diríem, una seqüela espiritual. Tam-bé hi ha patacades a dojo, i policies, i mafiosos, sí, però la història és una altra i bona part dels protagonistes, tan davant com darrere la càmera, també canvien. Aquí, Wilson Yip no-més produeix i cedeix la direcció del film a Soi Cheang, de qui al festival hem pogut veure trepidants thrillers, com Accident o Motorway. No hi són ni Donnie Yen ni Sammo Hung, tot i que repeteixen Wu Jing i Simon Yam, però el protagonista d’aquesta SPL 2 és el tailandès Tony Jaa, que ens va tornar bojos ja fa més d’una dècada amb la impactant Ong bak.Fetes les presentacions, probable-ment no podem dir-vos gran cosa que no espereu ja si heu decidit veu-re aquesta pel·lícula: hi ha cops, i us podem assegurar que fan mal, que es trenquen els ossos i es torcen els cos-sos. No us oblideu d’aplaudir quan to-qui aplaudir. No us n’esteu, que sem-pre fa goig. Bona part de l’acció d’SPL 2: A Time for Consequences té lloc en una presó tailandesa, on l’agent do-ble Kit (Wu Jing) haurà de convèncer l’oficial Chai (Tony Jaa) perquè l’aju-di a escapar. La presó, a més, és el centre neuràlgic d’una xarxa de trà-fic d’òrgans liderada per l’implacable Hung (Louis Koo). Un espectacle ca-rismàtic i impecable, servit amb bos-setes de cotó fluix i tovalloles perfu-mades per si us voleu anar eixugant la cara i netejant les ferides mentre aneu veient-les venir.

S.O.F. Sitges 48 AUDITORI 18:45

the gift

En Hablando del asunto, una de sus novelas más celebradas, el escri-tor británico Julian Barnes urdía un original y algo desquiciado triángulo amoroso entre dos amigos de toda la vida y la chica con la que se casa uno de ellos. Si la habéis leído, veréis que el arranque de The Gift tiene algún punto en común con la novela. Pero el debut en el largo del actor austra-liano Joel Edgerton (El gran Gatsby, Warrior) se irá volviendo más oscuro y retorcido a cada minuto que pasa, aunque, en el fondo, comparta una cuestión de fondo con el libro de Bar-nes: ¿hasta qué punto conocemos a la gente con la que convivimos?Edgerton, que también firma el guión, nos introduce paulatinamente en una relación intoxicada por la presencia de un intruso que, a su vez, hará ver a la pareja protagonista, y también a nosotros, que no es oro todo lo que reluce. Que quizá estos dos tortolitos guardan algún que otro esqueleto en el armario. Sí, amigos, estamos ante uno de esos tramposos y retorcidos thrillers psicológicos que nos ense-ñan a desconfiar de la gente y a to-mar las escaleras a la carrera cuando no podemos tomar el ascensor. Pero hay que reconocer que Joel Edgerton, que se reserva el papel del villano de la función, dosifica con sutileza las revelaciones, logrando que nos crea-mos el retrato de estas tres personas atrapadas por su propio reflejo. Y por la incertidumbre que sienten al mirar a la cara a los demás.Jason Bateman y Rebecca Hall, junto a Edgerton, dan vida a los tres prota-gonistas de una película en la que, eso sí, nos sabe un poco mal no ver más tiempo en pantalla a Wendell Pierce, a quien los fans de The Wire conocerán como Bunk, su nombre de pila en la serie de David Simon. Pierce tiene un pequeño papel en el filme. Pero hay otro nombre del que no nos pode-mos olvidar y es el de Jason Blum, el comandante de Blumhouse Produc-

tions, que lleva ya algunos años de-jando su sello en el fantástico produ-cido en Estados Unidos. Podéis ver su nombre en los títulos de créditos de películas como Whiplash, The Lords of Salem, Sinister o Insidious, entre muchas otras. Y nos apostamos un superfrankfurt a que el año que vie-ne tendremos los nuevos trabajos de gente como Ti West o Greg McLean, también producidos por Blum.


knock knock

Interior noche. Estáis solos en casa y afuera llueve como si el mundo fuera a desaparecer. Toc-toc... ¿Quién es? Somos Ana de Armas y Lorenza Izzo, y estamos absolutamente empapadas. ¿Te importa si pasamos y ponemos toda nuestra ropita en la secadora? Y... ¿no tendrás un par de toallas?No, amigos, no es un sueño, es el pro-metedor arranque de la última película de Eli Roth que, tras The Green Infer-no, vuelve a las andadas con un guilty pleasure generoso en cinismo y, por si no ha quedado claro, toneladas de sensualidad. Lo que empieza como una gloriosa fantasía a tres bandas no tardará en convertirse en la peor pesadilla de un ejemplar padre de fa-milia. Con Keanu Reeves como víctima principal, Knock Knock dispone todo su maquiavélico engranaje al servicio de una bomba de relojería que esconde un objetivo mucho más oscuro que el del caprichoso castigo al hombre que peca por primera vez. Roth toma prestado el argumento de un clásico exploit de los setenta, Los sádicos de Peter S. Traynor (acreditado como productor ejecutivo en la cinta que nos ocupa) y actualiza así el caso de tortura al que dos femmes fatales someten a su presa justo después de haberlo cazado, con las clásicas tácti-cas de acoso y derribo. Knock Knock se erige en una sexualizada película de in-vasiones domésticas que invierte feliz-mente los roles y que deposita parte de su interés en el placer de contemplar a un verdugo que raramente ha sido


4

asociado a figuras femeninas. Aún así, el verdadero encanto de la cinta y su auténtica razón de ser, será descubrir qué es lo que ha llevado a estas mu-jeres a cometer semejante crueldad.

Anima’t RETIRO 14:45

extraordinary tales

Cinc contes d’Edgar Allan Poe compo-nen Extraordinary Tales de Raúl García, entre ells, alguns dels més emblemà-tics com La caiguda de la casa Usher o El pou i el pèndol. El repte del director madrileny no és gens fàcil en tant que il·lustrar els textos d’un clàssic com Poe no consisteix tan sols a traslladar a imatges animades una història de-terminada, sinó que es tracta d’adaptar un sistema de relat fantàstic que, avui en dia, encara ens segueix il·luminant. L’univers de Poe funciona com un edifici on cadascun dels habitatges comunica amb els altres per racons in-sospitats. Finestres i portes estan tapi-ades però en els punts més inesperats podem trobar una obertura cap a una altra estança, que per real que ens pu-gui semblar, amagarà sempre alguna cosa extraordinària. La pel·lícula de Raúl García funciona precisament en aquesta línia, ja que les diferents històries, malgrat tenir estètiques i plantejaments visuals di-ferents, comuniquen en punts impre-cisos, demostrant que la frontera del fantàstic és una línia mòbil que som incapaços de fixar. L’altra aportació de García a l’univers Poe és la voluntat d’anar més enllà de l’imaginari gòtic arquetípic i, a través de diferents utilit-zacions del color i de variacions en els traços dels personatges i dels escena-ris en cadascun dels contes, ens ofe-reix una perspectiva visual innovadora de l’obra de Poe. En darrer lloc, i com a colofó final a tot el plantejament del film, cal destacar que les veus de Cris-topher Lee i Béla Lugosi són algunes de les que ens bressolen en el trajecte cap a altres dimensions, generalment terrorífiques.

Panorama Fantàstic RETIRO 20:45

the dead lands

Costa trobar en el cinema recent pel-lícules que parlin o que tinguin en el centre del seu relat a les tribus maoris de Nova Zelanda. I les que ho han fet han adoptat sovint una perspectiva poc rigorosa, aprofitant les llegendes i la iconografia que han acompanyat sempre aquesta ètnia per una ban-da i tractant a la comunitat com una sèrie de simples guerrers despietats i sense escrúpols per l’altra. D’una manera o altra, creaven relats que distorsionaven de forma clara la re-alitat social del grup. Tot i així, sense arribar a l’extrem d’afirmar que ens trobem davant d’un treball etnogràfic propi de Jean Rouch, sí que és just dir que The Dead Lands, malgrat la seva condició de cinta d’aventures, retrata de forma honesta i veraç alguns dels comportaments d’un poble indígena i nòmada que, fins i tot avui dia, no ha abandonat certes pràctiques pri-mitives com la caça o certs rituals ancestrals.Però no us volem pas enganyar. The Dead Lands comença amb tota una declaració d’intencions: un desen-frenat i violent combat a mort entre dos integrants de bandes rivals. La cinta, generosa en seqüències d’ac-ció, és la primera que mostra en tota la seva esplendor les arts marcials tradicionals maoris, el mau rakau, un tipus de combat caracteritzat pel maneig de les armes mà a mà. La barreja de la seva condició de cinta d’acció amb el drama del protago-nista, que buscarà venjança després de veure com han massacrat la seva família, converteix la pel·lícula de Toa Fraser en, per moments, un western crepuscular on els seus protagonis-tes es mouen per la seva creença en el poder dels astres i en els codis d’honor. I com a cirereta, la pel·lícula s’enorgulleix d’exhibir un especta-cular tractament fotogràfic que sap treure profit de la llum natural d’un dels paisatges més bells del planeta: Nova Zelanda.


TAG“La vida és surrealista. No deixis que t’atrapi!”. Aquest lema, que es repeteix en diversos moments de Tag, encaixa perfectament amb l’esperit d’una pel·lícula que comença amb un autocar ple de col·legiales tallades per la meitat a causa d’un letal cop de... vent? Aquesta obertura, que d’alguna manera remet a una de les escenes més icòniques de la filmografia de Sion Sono (la munió d’adolescent saltant alegrement a les vies del metro a Suicide Club), podria fer-nos pensar que el director de Love Exposure s’acosta en aquesta oca-sió a les dinàmiques pròpies del slasher immaterial patentades per la saga Destinació final. La realitat (en aquest cas, mai millor dit) és més complicada, i Mitsuko no tri-garà a comprovar-ho. Un gest tan casual com providencial la con-verteix en la única supervivent del bus escapçat, i quan per fi troba refugi del vent en el seu institut, les seves companyes la miraran amb sorpresa i desconcert. Ha si-gut tot un simple malson? Sembla la opció més lògica, com a mínim fins que dues professores treuen tot un arsenal d’armes i comencen a liquidar adolescents. Comen-

ça llavors una carrera frenètica que durà Mitsuko als llocs més estranys, i fins i tot la sotmetrà a diverses metamorfosis d’identitat.Fent honor als seus orígens com a poeta, a Tag Sion Sono elabora una pel·lícula en vers lliure, on es diria que tot succeeix per atzar o caprici: primer Mitsuko es trans-forma en una noia a punt de ca-sar-se... amb un nuvi amb cap de porc! Un nou canvi la converteix en una carrera de maratons, mentre tot al seu voltant esclata i s’esfon-dra. Però darrera els dominis del caos, el cineasta construeix tot un discurs sobre el rol de la dona en la societat japonesa. No és casual que el film estigui habitat (gaire-bé) exclusivament per dones, que es massacren entre elles en una competició demencial per assolir els rols que algú (qui?) ha prede-terminat per a elles.D’aquesta manera, Sono es con-firma com un dels retratistes més àcids del Japó. Si, fa uns anys, ell va ser pràcticament l’únic cine-asta en reaccionar al desastre de Fukushima, modificant la pel·lícu-la que estava preparant en aquell moment (Himizu) per tal de fil-mar frontalment el nou paisatge

catastròfic que dominava el seu país, ara carrega (de nou) contra els mals i la misogínia endèmica arrelada en la cultura nipona. A les seves mans, la imatge d’una adolescent amb el seu uniforme d’institut deixa de ser una estam-pa objectualizada, un fetitxe, i es-devé un concepte subversiu, que ataca el pre-establert.Els temes i els missatges que ver-tebren les pel·lícules de Sion Sono mai són evidents, ja que ens arriben a través d’una òptica fantàstica que no s’acontenta amb simbolismes i metàfores òbvies, sinó que crea un infernal terreny de joc on tot és possible. Per aquesta raó, la Màqui-na del Temps que enguany li ator-ga el Festival és un merescudíssim reconeixement a la impressionant trajectòria d’un autor prolífic (Tag és només una de les cinc pel·lícu-les que estrenarà abans que acabi 2015; al Festival també veurem Love & Peace i The Virgin Psychics), que entén l’absurd i el surrealisme com a eines de treball, instruments quirúrgics amb els quals penetrar una realitat ampliada fins a quedar exageradament deformada, tras-passant-la fins a arribar a la seva veritat més radical.


5

S.O.F. Òrbita RETIRO 18:45

two thumbs up

Parte de la vieja guardia del cine de Hong Kong regresa en esta película, una de esas mezclas de comedia y acción que tan bien saben hacer, una película encabezada por dos veteranos rockeros curtidos en todo tipo de ba-tallas cinéfilas como son Francis Ng y Simon Yam. De hecho, tenemos suerte y Yam visita Sitges este año, primero como invitado, para presentar Two Thumbs Up y otro de los títulos más esperados de la programación asiática, SPL 2; también, porque recibe un pre-mio que reconoce su trayectoria. En Two Thumbs Up, Yam y Ng se en-fundarán en sendos trajes de policía, pero no se dejen engañar, la cosa tie-ne truco, y es que en realidad se trata de una banda de ladrones que piensan que haciéndose pasar por la pasma podrán llevar a cabo uno de sus tra-bajitos con mucha más tranquilidad, tuneando incluso un viejo minibús para que parezca un furgón policial. El primero de los problemas surgirá cuando se den cuenta que otra ban-da criminal ha tenido exactamente la misma idea para el mismo trabajo. El segundo escollo es que el otro grupo va mucho mejor armado que ellos. El lío está servido, y explotará cuando las dos bandas crucen caminos, y todo eso con un agente de policía (esta vez de los de verdad) que les pisa los talones con ganas de jugar a Sherlock Holmes. Por si todo esto fuese poco, en la ciudad, hay una plaga espantosa de cucarachas. Con más enredos que tiroteos, visual-mente muy fresca y con una parte final digna de recordar, la diversión se presenta asegurada, especialmente para los que comenzaron a aficionarse al cine de Hong Kong con el boom de los años 90. Y es que Lau Ho-Leung, un guionista con una extensa filmografía que debuta con este filme en la direc-ción, sabe lo que se hace. ¡Definitiva-mente, dos pulgares arriba!

CineAsia

Sitges Clàssics PRADO 12:00

seven

La caja ensangrentada del climático final de Seven, imagen de esta edición del Festival, forma parte de una histo-ria del cine construida a partir de los objetos. No pensamos únicamente en las llaves dentro del cine de Hitchcock ni en los zapatos dentro del de Buñuel, sino en aquella colección de objetos que esconden en su interior el secreto de una película; un secreto que mu-chas veces nos es revelado a nosotros, los espectadores, antes que a los pro-pios protagonistas, perdidos la mayo-ría de veces en un laberinto sin salida. El trineo de Ciudadano Kane o la caja azul de Mulholland Drive y, obviamen-te, la caja de Seven forman parte de esta enorme antología que, perfec-tamente, podría estar salvaguardada en el enorme almacén que cierra En busca del arca perdida.La caja de Seven es la sorpresa que nos tiene reservada David Fincher para el final de un thriller que por su sola ambientación y por su representación nihilista de la ciudad y vida contempo-ráneas significa un nuevo rumbo en el interior del género. Sin embargo, y no nos alejamos de la caja, Fincher intro-duce una variante interesante: el juego. La caja es la casilla final del juego en el que los detectives Mills y Somerset (y los propios espectadores) están meti-dos desde que les asignan el caso de una serie de asesinatos con los siete pecados capitales como hilo conduc-tor; asesinatos, todos ellos, de puesta en escena precisa y macabra a partes iguales. Desde el primer momento, sin saberlo, ambos detectives son los peones en un tablero de juego donde al otro lado hay una mente privilegiada que aplica con precisión quirúrgica un plan trazado para “salvar” un mundo a punto de autodestruirse. No es casual que la siguiente película de Fincher fuera The game, haciendo todavía más explícito este planteamiento del film como juego, donde tanto los perso-najes como los propios espectadores deben tratar de seguir las reglas fijadas

por su oponente para lograr ganarlo. La caja de Seven es, pues, la muestra de que en todo juego quien reparte las cartas suele llevarse la mejor parte.

Panorama Documenta PRADO 15:00

i am your father

Contaba Constantino Romero, la voz de Darth Vader en el doblaje español de La guerra de las galaxias, que los fans le pedían por la calle que les pronunciara la célebre frase “soy tu padre”. Recordado especialmente por su respiración asmática, el gran villano de las galaxias verbalizó con estas palabras el giro de guión que escondía El imperio contraataca, transformando el épico duelo entre el bien y el mal en una trágica lucha entre padre e hijo. La magnitud dramática de la escena es tal que no parece casual que se haya convertido en la frase-fetiche de todos los fans. Sin embargo, el efecto de esta línea de diálogo quedó difuminado por la máscara de Vader, otro de los iconos de la saga, que impidió ver la expresividad en el rostro del actor. Un rostro que no tendríamos la oportunidad de ver hasta la escena culminante de El retorno del Jedi, la muerte de Darth Vader.El original documental I Am Your Father ahonda, precisamente, en la intrahistoria (desconocida) de esta úl-tima escena, acercándose a la figura del actor David Prowse, quien estuvo detrás de la máscara de Vader en las tres películas. A pesar de ello, su gran día de gloria le fue escatimado por la decisión de George Lucas de buscar otro actor para poner rostro a Vader. Esta “injusticia” cinematográfica es la que quieren enmendar los directores de esta película, rindiendo homenaje a Prowse y ofreciéndole una segunda oportunidad para reescribir el pasado. Como vemos, la criatura no es solo de Lucas sino que nos pertenece a todos. La guerra de las galaxias se ha conver-tido en un patrimonio transnacional que debemos sentir como nuestro. En materia de galaxias, el espectador se ha convertido en cineasta; el fan es quien sigue alimentando la llama.

Noves Visions Plus PRADO 17:15

anabel

Cris, Sandra y Anabel. Tres compañe-ras de piso. Un triángulo que pierde a uno de sus vértices cuando la última se marcha del lugar, en circunstancias poco claras (más bien, tirando a turbias, según se deduce de los comentarios que hacen las protagonistas, teñidos de cierto sentimiento de culpabilidad). Sustituir a Anabel no resulta sencillo, ya que no hay ningún candidato ni candidata que convenza del todo a las chicas. Hasta que llega Lucio: un hom-bre ya maduro, cuyo traje no refleja ninguna riqueza, sino la atadura a toda una vida manteniendo las formas en un trabajo desagradecido. Viudo y des-ahuciado, su única opción de encon-trar techo es alquilar una habitación de precio módico. Conmovidas, las chicas lo aceptan entre sus paredes, y, al prin-cipio, la decisión parece acertada. Lucio es el compañero ideal: es atento y se ocupa de las tareas del hogar. Pero no paga el alquiler. Y cuando Cris y San-dra hacen acopio de valor para sacarle el tema, y le preguntan cuando piensa saldar sus deudas, él simplemente les contesta: “Nunca”.Esta podría ser la sinopsis de un dra-ma realista sobre las miserias de la crisis económica en España. Podría, sí, si no fuera porque tras la cáma-ra se encuentra el ojo (y la mente) en ebullición de Antonio Trashorras, cuya naturaleza siempre caerá del lado del fantástico. Lo demostró con El callejón, gozoso artificio con fugas a un Benidorm de geometría perversa. Y vuelve a hacerlo ahora con Ana-bel, una película hecha, por decirlo de algún modo, con lo puesto (tres magníficos actores y unos pocos ami-gos como todo equipo técnico), pero cuyas sugerencias nos llevan más lejos que cualquier superproducción. A Trashorras le basta incluir una cita literaria, o titular los segmentos que conforman el filme con nombres deli-ciosamente bizarros para evocar todo un mundo fantástico que aguarda a la vuelta de la esquina. Y bajo el auspicio

del Giulio Questi más doméstico, se encierra en un piso filmado en blanco y negro (con intermitencias violenta-mente coloristas) y deja que Ana de Armas y Rocío León borden dos in-terpretaciones llenas de ambigüedad, mientras Enrique Villén se erige en la más encantadora de las presencias mefistofélicas.

Noves Visions Plus TRAMUNTANA 19:15

the visit

Què és The Visit? Ficció? Documental? Podríem fer servir el sempre útil terme “fals documental”, però això no seria del tot exacte. Més aviat hauríem de parlar d’una pel·lícula que documenta un fet “que encara no ha tingut lloc”: ni més ni menys que el primer encontre amb formes de vida extraterrestre. Impossi-ble? Bé, penseu que des que existeixen la ràdio i la televisió, l’ésser humà no ha deixat d’enviar senyals a l’espai exterior, esperant una possible resposta, així que la pregunta no seria tant si això passarà com “quan” passarà.Quin protocol se seguiria? Qui aniria a l’encontre amb els alienígenes? Per què han contactat amb nosaltres? Qüestions i més qüestions, que la pel·lí-cula de Michael Madsen va responent a través de nombroses entrevistes amb les més altes autoritats en la matèria, experts que formen part d’organitzaci-ons com la NASA, o el SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence).Fa cinc anys, Madsen ja ens va estremir amb Into Eternity; un documental que partia de dades objectives sobre les conseqüències de l’ús d’energia nucle-ar i acabava dibuixant un escenari de ciència-ficció. En aquest cas, el procés s’inverteix, fins al punt que The Visit, embolcallada en una atmosfera hip-nòtica de pur quirúrgica, fa plausibles unes hipòtesis que fins ara gairebé tot-hom consideraria un disbarat.Tot això, clar, planteja un problema: si els extraterrestres finalment ens contacten, com haurem de classificar clàssics com ara Encontres a la tercera fase o Independence Day? Costum-brisme intergalactic?


6

Seven Chances PRADO 21:00

the comedy

Si ya habéis tenido la oportunidad de disfrutar Entertainment, la nueva pelí-cula de Rick Alverson, he aquí vuestra segunda parada en el viaje: The Co-medy, que hoy presentamos en Seven Chances, es su anterior largometraje, estrenado en 2012, que también deam-bula, nunca mejor dicho, por los sende-ros de la comedia extraña. Si no habéis visto Entertainment todavía, hoy tam-bién la ponen y no se solapan, así que, venga, a por ello. The Comedy sigue las erráticas andanzas de un tal Swanson, cuyo rostro aparece en el póster de la película y quizá le reconozcáis como Tim Heidecker, uno de los integrantes de la pareja cómica Tim and Eric, artífi-ces de varias series de distinto formato y de la película Tim and Eric’s Billion Dollar Movie. Este Swanson es una es-pecie de slacker del siglo XXI, un tipo perpetuamente fuera de onda, que ni encaja ni sabe dónde debería encajar, de ahí que se pase la película dando

tumbos y manteniendo conversaciones absurdas con sus colegas. Eso sí, vive en un barco y no le cuesta demasiado traerse chicas para pasar un rato. Tam-poco ellas son demasiado exigentes. Desconcertante e incómoda por mo-mentos, The Comedy es una película que no deja indiferente.

Noves Visions One TRAMUNTANA 12:45 PRADO 23:00

love & peace

¿Qué pasaría si Tim Burton hiciera un kaiju tokusatsu eiga (esto es, una pe-lícula de monstruos japonesa)? El re-sultado quizás se parecería un poco a Love & Peace. Subrayemos “quizás” y “un poco”, porque si en la ecuación en-tra Sion Sono, entonces el filme ya solo pertenecerá al tremebundo universo del director de Cold Fish. Y más si tene-mos en cuenta que nos hallamos ante un proyecto muy personal, basado en un guión que Sono escribió hace veinte años, cuando jamás hubiera imaginado que algún día tendría el presupuesto

S.O.F. Sessions Especials AUDITORI 01:00

ataque a los titanes + ataque a los titanes 2, el fin del mundo

El díptic Ataque a los Titanes i Ata-que a los Titanes 2, el fin del mundo, nascut originalment com a manga el 2009, s’ha adaptat a múltiples for-mats: anime, sèrie, videojoc i, final-ment, pel·lícula amb actors de carn i ossos. Aquesta mutació transme-diàtica és una bona mostra de l’èxit i popularitat d’una franquícia que narra la lluita entre els homes i els Titans en un món en ruïnes, proper a l’apocalipsi. Els Titans, unes cri-atures sinistres que poden arribar a fer quinze metres d’alçada, han condemnat els homes a la desapa-rició i l’única via per a la supervivèn-cia humana ha estat la construcció d’un enorme mur que els separés

d’aquests monstres de dimensions colossals. En aquest punt, els que no conegueu el manga, segur que pensareu en Juego de tronos i en el mur vigilat pels Guardians de la Nit... i, malauradament, ni en un cas ni en l’altre, es poden posar barreres al mal desconegut.Les dues parts d’Ataque a los Titanes mantenen certes similituds amb la història original per bé que en la seva adaptació cinematogràfica, el relat de supervivència es desplaça cap a un territori més proper al terror i, més concretament, al cinema de mons-tres. El director, Shinji Higuchi, situa els seus Titans en la tradició cinema-togràfica de Godzilla, en un diàleg vi-

sual entre allò diminut i allò colossal. El joc de dimensions contraposades és un dels pilars bàsics d’aquest gè-nere on la qüestió de com enquadrar els uns i els altres en un mateix pla esdevé tot un tour de force. Igual de dificultós serà pels humans fer front a aquestes criatures que, malgrat la seva aparença, acabaran tenint un teló d’Aquil·les; descobrir-lo serà la clau. Per últim, l’altra aportació des-tacada d’ambdós films és el fet que els mateixos Titans estiguin inter-pretats per actors reals, allunyant-se de la representació digitalitzada del monstre per tal de buscar-ne una versió més humanitzada i a la vegada més destructora.

(marató)


7

para transformar sus locas ideas en blockbusters de gran tonelaje.El protagonista de Love & Peace es Ryo-chi, que antes soñaba con ser una estre-lla del punk rock y ahora malvive en una oficina. El único rayo de luz en su vida es Picadon, la pequeña tortuga de la que nunca se separa. Pero cuando sus cole-gas se enteran de que lleva a su mascota a la oficina, empezarán a burlarse de él, hasta que, accidentalmente, arroja a Pi-cadon por la taza del wáter... Contened las lágrimas, porque a partir de este mo-mento la película entrará en una inena-rrable espiral de demencia, con sorpre-sas de tamaño XL. Pónganse a cubierto, porque llega un chaparrón al más puro estilo Sion Sono.

Panorama Fantàstic RETIRO 23:00

the mind’s eye

Amb Casi humanos, la seva òpera prima, que vam tenir a Sitges fa un parell d’anys, Joe Begos ja deixava clara la seva predilecció per explicar foscos contes de ciència-ficció. Sen-

se cap altra pretensió que fer pel·lí-cules com les que havia crescut ve-ient, amb cert toc seventies i un inte-rès per les possibilitats que té el cos humà de rebre poders sobrenaturals. Els seus personatges, si modulessin les capacitats que desenvolupen, po-drien ser superherois o alguna cosa així, però aquest és el problema: que no les modulen, i això desencadena la tragèdia. Aquest any, Begos torna amb The Mind’s Eye, una contun-dent cinta d’acció que enfronta un home que té poders telequinètics amb el científic pertorbat que diri-geix la institució on el tenen reclòs. Som davant un tens i brutal còmic de ciència-ficció, sense embuts ni co-artades, amb uns excel·lents efectes especials, que deixen el cap esclatant de la mítica Scanners de Cronenberg en una mera anècdota.Begos, a més de dirigir i signar el guió del film, també s’encarrega de la foto-grafia, que enclaustra els personatges, durant bona part de la pel·lícula, en espais de tonalitats fredes i opressives, esquitxats ben sovint de sang i cossos nafrant-se els uns als altres per feri-des de tot tipus d’armes... pareu aten-ció també als sintetitzadors d’Steve Moore, l’autor de la banda sonora, que l’any passat ja va posar música a dos hits del festival com van ser The Guest d’Adam Wingard i Cub de Jonas Go-vaerts. L’actor Graham Skipper, que ja protagonitzava Casi humanos, torna a encapçalar un repartiment en el qual també hi trobareu l’omnipresent Larry Fessenden (avui mateix el podeu veu-re a We are Still Here) i la inquietant bellesa de Lauren Ashley Carter, un rostre angelical que amaga una fúria demolidora.

Midnight X-Treme RETIRO 01:00

the virgin psychics + dyke hard + deathgasm

Virgen santa, la que os va a caer esta noche como no vengáis a ver esto. Es decir: ¿os lo vais a perder? ¿Qué clase de cinéfagos insobornables de paco-tilla sois? Cierto es que son tres pe-lículas de perdedores y perdedoras, y que el Lebowski rico le gritó al Le-bowski pobre aquello de “¡los parias nunca vencerán, señor Lebowski!”, pero tranquilos, venid, venid, que no os va a pasar nada, es más: lo vamos a pasar bien. Os aseguramos que lo de hoy es delirio de alta graduación. En The Virgin Psychics, una de las tres locuras que Sion Sono tiene este año en el festival, conoceremos a Yoshiro, un loser de instituto que descubre

que existe un selecto grupo de gente a la que le ocurren dos cosas: a) tie-nen poderes mentales y b) son vírge-nes, como él. Maldita sea.No sabemos si las integrantes del grupo de rock de lesbianas de Dyke Hard son vírgenes o no. Habrá de todo, supongo, pero lo que sí os po-demos decir es que este delirio ge-nuinamente artesanal que mezcla el espíritu de empoderamiento queer con cárceles de mujeres, casas en-cantadas y un puñado de desterni-llantes números musicales rezuma energía y desinhibición, y la inten-ción exclusiva de divertir y celebrar, lo que sea, pero celebrarlo por todo

lo alto. Dyke Hard es la ópera prima de su directora, la sueca Bitte An-dersson, igual que Deathgasm, la tercera película de esta noche, es también el debut del neozelandés Jason Lei Howden, una impagable comedia gore que actualiza a un rit-mo endiablado la premisa de aquél pequeño clásico ochentero llamado Muerte a 33 r.p.m. Y esta maratón incluye también el corto Portal to hell!!!, de Vivieno Caldinelli, uno de los últimos trabajos del gran Roddy Piper, inolvidable en Están vivos de Carpenter, fallecido hace apenas dos meses. A él está dedicada la noche más freak del festival.

(la nit + freak)


8

Durant molt de temps per mi només van existir dues pel·lícules d’Oliver Stone: The Doors i JFK. A creu meva, la majoria de teòrics diuen que no hi pot haver dues cintes més allunyades. Jorge Fonte fins i tot ens adverteix, des de la solapa del seu llibre, que semblen fetes per directors diferents. El cas és que totes dues es van estrenar el 1991, una a l’abril i l’altra pels volts de Nadal. I en totes dues hi ha fantasmes, dels que et persegueixen des del més en-llà com un mussol que et clava els ulls grocs a la nuca quan ja s’ha fet fosc. A la primera, Jim Morrison amb la camisa oberta treia les dents davant la càmera de Joel Brodsky, durant una sessió de fotos, després d’haver estat al desert de Death Valley fotent-se fins al cul de peiot. A la segona, Jackie Kennedy amb el famós vestit rosa es precipitava

sobre la carrosseria d’un descapotable brillant com el petroli a la plaça Dealy de Dallas. Darrere seu, el foc creuat que va acabar amb la vida del president. Vint anys abans, Oliver Stone havia escrit el seu primer guió, Break, un drama basat en l’imaginari de les can-çons de The Doors. Expliquen que li va enviar una còpia del text a Morrison, i que aquesta còpia va ser trobada en-tre els afers personals de l’ídol, al seu apartament, després de mort. Vint anys després, al novembre del 2012, la Showtime Network va emetre el primer episodi de l’Untold history of the United States, una sèrie de deu capítols on Oliver Stone es dedicava a revisar les zones grises de la història recent d’Amèrica, des de la Segona Guerra Mundial fins als primers temps d’Obama. Del rodatge en va sortir, tam-

bé, un formidable llibre de converses amb el periodista paquistanès Tariq Ali que aquí va publicar l’editorial Pa-sado&Presente. Stone diu que és el millor que ha fet mai, l’obra que havia estat perseguint durant tota la seva carrera. Ell la defineix com “un crit a la llibertat”.He llegit, no recordo on, que en una ocasió Oliver Stone es va presentar en una aula magna davant de més de mil historiadors aspirants a càtedra per defensar la veracitat dels fets que va exposar a Nixon. I que un cop va acabar de respondre dubtes, el consell de savis es va enfilar a les cadires per aplau-dir-lo. Us el podeu imaginar, allà al mig, un tipus amb l’envergadura d’un buc de guerra i els cabells tintats, inclinat da-vant la multitutd entusiasta, trencant les últimes llances del seu sarró per la veritat històrica, com un cavaller sen-se espasa. Ron Kovic, veterà de guerra i activista, i autor del llibre en què es basa Nacido el 4 de julio, va assegurar un cop que Oliver Stone serà recordat per generacions i generacions pel valor i el coratge que ha demostrat enfron-tant-se a les grans mentides nacionals, una vegada i una altra.Serà recordat, sí. Per qüestionar les cròniques oficials del Vietnam, que tants adeptes havien guanyat en els anys del cine de sèrie B. Per haver dei-xat en ridícul la teoria de la bala màgi-ca, i per haver dit allò de l’elefant que s’aguanta suspès en un penya-segat amb la cua lligada a la tija d’una flor. Fins i tot per haver tingut la perversa gosadia de posar el jutge Jim Garrison, l’autèntic, a fer de cap de la Comissió Warren, on es va promoure la idea que Lee Harvey Oswald havia estat l’únic culpable de l’assassinat de Kennedy. Però també, pels seus fantasmes. Ell va fer que ens preguntéssim si la primera dama es va estripar les mitges per sal-var el coll, o si és cert que Morrison va morir en pau dins de la banyera d’un hotel de París. Aquesta és la part de la història que ens parla, i Oliver Stone és infinitament més interessant si se’l mira a vista d’escarabat. Quan era petit, el pare el duia a Wall Street, aquell lloc pàl·lid on tot passa tan de pressa, i la gent crida. On sonen telèfons, les dones amb poder corren amb talons alts i els homes duen la corbata afluixada i una eterna cigar-reta combustionant entre els dits. Un

manicomi on els números baixen en cascada, i hi ha un moviment frenètic d’ascensors abarrotats, carteres d’in-versions i trucades en espera, jornada rere jornada, repetint l’experiment dels diners fàcils i el risc. On mai nin-gú acluca un ull. A les acaballes dels 80, donaria aquesta imatge del món accelerat en una de les pel·lícules que el van fer famós. Sí, Wall Street, que per més que ens sembli una crònica impecable de les vísceres de l’econo-mia americana, no deixa de ser un re-trat d’aquells monstres de les finances que va conèixer durant la seva infància a Manhattan. Com que era fill d’una mare francesa, sempre s’ho va mirar amb certa distància crítica, com qui va al circ a veure els saltimbanquis.

L’hem tractat d’obsessiu i paranoic. Encara és un dels grans defensors de la teoria de la conspiració. Ha revisat un milió de cops les gravacions de la visita de Kennedy a Dallas, com Gene Hackman tornava sobre les proves de l’adulteri a La conversación de Coppo-la, intentant portar l’anatomia de l’as-sassinat fins a una precisió quirúrgica. Ha examinat els informes de la Guerra Freda amb lupa. I ha portat les seves fixacions fins a les fronteres de la mi-tomania. Els que han estat al seu des-

patx saben que darrere l’escriptori té penjades les fotografies que li van fer a Panamà amb Manuel Noriega, a Cuba amb Fidel Castro i a la Casa Blanca amb Bill Clinton. Potser el seu somni hauria estat que Morrison també aparegués en una d’elles, disfressat de bèstia del rock, amb un abric de pell de lleopard i els cabells escarolats, i aquella mirada espectral de l’abús d’opiacis. Però això ja és fer volar coloms. “Un crit a la llibertat”, diu Stone. I què és el que ens ha de fer lliures? Potser, aquesta veritat que persegueix. Jim Morrison va ser el seu Charles Foster Kane. A finals dels 70 es va entrevis-tar amb més de quaranta testimonis, entre companys de professió i amics, i va baixar fins a les entranyes del castell de Xanadú buscant el significat de Ro-sebud. Eren el temps de la subcultura d’Andy Warhol i la Factory, de les mo-gudes hippies de Sunset Strip, i Jimmy Hendrix i Janis Joplin havien mort poc abans, tots dos amb 27 anys. Va ser l’era d’una joventut misteriosa, ingrà-vida, que com el poeta William Blake creia que les vies de l’excés porten a la saviesa. Tot es vivia dins d’un núvol. Amb Val Kilmer en el paper protago-nista, a primera línia de foc, Stone va intentar dissipar la boira, i fer aparèixer el fantasma que hi havia al fons, igual que qui baixa al regne dels difunts per recuperar una ànima extraviada.El fet és que Oliver Stone té la mateixa edat que Ron Kovic, i tan sols tres anys menys que Morrison, amb la qual cosa podria haver estat una mena de ger-mà gran. Les tràgiques aventures de trinxeres que ens va explicar a Platoon són, en realitat, les de les seves prò-pies experiències a l’exèrcit. I, com tot ciutadà americà en aquell moment, el 22 de novembre del 63 es va amorrar davant la tele per seguir de primera mà el dia de dol nacional. Encara em costa de creure que The Doors i JFK siguin pel·lícules tan diferents com pretenen les veus emèrites. Primera, per una qüestió política, l’única, la que va fer que en el record patri aquella dècada fos inesborrable. Morrison i Kennedy serien, així, un parell de màrtirs. Però aquest és el motiu més suat. I hi ha un vincle que els lliga encara més, i és que en el fons tots els fantasmes estan fets de la mateixa pasta.

Josep Lambies

Puede ser útil, a la hora de reflexionar acerca

de la particular visión que tiene Oliver Stone

de la historia norteamericana, comparar los

tres filmes que dirigió cuyos títulos coinciden

con respectivos nombres de presidentes de

Estados Unidos: JFK, Nixon y W. (por George

W. Bush). Es significativo que, de todos ellos,

sea el dedicado a una figura política ligada a

un cierto talante liberal o progresista –John

F. Kennedy– el que deje al protagonista prin-

cipal fuera de campo. JFK era un intenso dra-

ma judicial, con brillantes momentos de thri-

ller procedimental –la memorable secuencia

de la “bala mágica”–, en el que se exponían

las principales teorías conspirativas acerca

del asesinato de Kennedy. En el filme, éste se

convertía en una presencia fantasmal y alta-

mente simbólica: la víctima de un complot ur-

dido en las altas esferas del poder económico

y político estadounidense cuyas consecuen-

cias habían sido devastadoras para la pervi-

vencia del “sueño americano”.

Nixon y W., por el contrario, presentaban a

actores conocidos –Anthony Hopkins y Josh

Brolin, respectivamente– encarnando a con-

trovertidas figuras presidenciales unidas por su

naturaleza mentirosa: Nixon dimitió tras negar

su implicación en el escándalo del Watergate,

mientras que Bush Jr. inició una “guerra con-

tra el terror” basada en un inexistente arsenal

de armas de destrucción masiva. La mentira,

el complot y la conspiración son, por tanto, los

temas principales de las películas históricas de

Oliver Stone, un cineasta empeñado en “reve-

lar lo que se esconde bajo la superficie de las

cosas”. Es esta visión airada acerca de los en-

tresijos del poder lo que explica la decisión de

Stone de dejar en fuera de campo a Kennedy

y colocar en el centro del encuadre a Nixon o

Bush. La ausencia del primero –causada por

ese magnicidio traumático– se erige en la falta

primigenia, el pecado original que motivó la co-

rrupción moral de América; la presencia física

de los segundos permite señalar con el dedo

no tanto a los culpables de este hecho como a

sus sucesores. En otras palabras, y tal y como

afirma el fiscal Jim Garrison –quien, en su pa-

pel de azote de conciencias, se convierte en

trasunto del propio Stone– en el discurso final

de JFK: “En este país nos hemos convertido en

Hamlets. Hijos de un padre asesinado cuyos

asesinos todavía poseen el trono”.

La sombra de Hamlet planea sobre la filmo-

grafía de Stone, en la que la traición y los con-

flictos paterno-filiales (Nixon, W. o Asesinos

natos) están muy presentes, a veces en forma

de batalla entre padre real y subrogado (Wall

Street). Es tentador convertir el drama familiar

en tragedia nacional y visualizar la América de

Oliver Stone como un país repleto de huér-

fanos que ansían el regreso del progenitor

idealizado (Lincoln, Roosevelt, Kennedy) y la

derrota del padre sustituto y traidor (Nixon,

Bush). Stone, hijo del baby boom de posgue-

rra, fue uno de los numerosos jóvenes nortea-

mericanos que luchó en Vietnam; es, segura-

mente, esta experiencia traumática, narrada

en la autobiográfica Platoon, la que explica el

sentimiento de orfandad –una combinación

de desencanto, indignación y abandono– que

sobrevuela los filmes históricos del cineasta:

la imposibilidad de comprender, y perdonar, a

un padre terrible capaz de enviar a sus hijos a

una muerte segura.

MARÍA ADELL

When the music’s over

HAMLET EN AMÉRICA

Oliver Stone serà recordat

per generacions i generacions pel valor i el coratge

que ha demostrat enfrontant-se

a les grans mentides nacionals, una

vegada i una altra.


9

PATROCINADOR DEL FESTIVAL

entrevista

simon yam

Abans de ser actor vostè havia tre·ballat com a model. Com es produ·eix el canvi de la passarel·la a la pan·talla de cinema? Vaig criar-me en una família molt pobra i humil. Un dia, quan tenia sis anys, el meu pare va comprar un televisor. A partir d’aquell dia, cada cap de setmana el petit apartament on vivíem s’omplia d’amics i familiars que venien a mirar pel·lícu-les. Era com tenir un cine a casa. Va ser llavors quan vaig adonar-me que voldria ser actor. Per sort, l’oportunitat per fer realitat aquest somni em va arribar grà-cies a la televisió i després al cinema.

No solament es va convertir en ac·tor sinó que també en una de les estrelles de la indústria cinemato·gràfica d’Hong Kong.M’agrada més actuar que no tenir el paper d’estrella. Les estrelles tenen més importància en els diaris que en el set de rodatge.

En la pel·lícula que li dóna la fama in·ternacional, Full Contact, interpreta un paper de malvat força recordat.Em van agradar tant el paper com l’ar-gument de la pel·lícula de Ringo Lam. Inicialment el meu personatge tenia trets de malvat molt marcats i vaig sug-gerir-li al director que l’humanitzés, que el fes més estimable per a l’espectador. Malgrat que Ringo és un director molt estricte, va fer-me cas i va introduir en el meu paper una lluita per amor. L’amor pot matar a qualsevol. De fet, penso que l’altra cara de l’amor és l’assassinat.

I de gran malvat, a ser un dels ac·tors més carismàtics i estimats en el cinema d’Hong-Kong. Aquí és on està la diferència entre ser simplement un actor o ser un actor real. L’actor real es confronta amb diferents papers sense importar-li la seva imatge. Pre-cisament, quan torni de Sitges aniré a Taiwan per actuar en una pel·lícula on hi ha sexe, violència, humor, amor... tots els ingredients per un bon drama, que m’obligaran a treballar nous registres.

A part de Ringo Lam, ha tingut tam·bé una col·laboració molt estreta amb Johnnie To. Amb Ringo i amb Johnnie ens vam conèixer en una de les cadenes de te-levisió d’Hong Kong, fa uns quaranta anys. Des de llavors, he mantingut molt bona relació amb els dos. Amb ells vaig viure els meus inicis com actor i per això els hi tinc un gran respecte.

Un dels papers més memorables en el cinema de To és el gàngster que vostè interpreta a Election. Tot i ser un dels papers més comple-

xos que he interpretat, en guardo molt bon record. Em va obligar a treballar moltíssim l’interior del personatge, ja que no el podia fer ni molt bo ni molt dolent, sinó simplement un home que busca el millor per a la seva família. Vo-lia que les emocions no es reflectissin en la cara sinó en el cor i, tot i així, el personatge havia de mostrar-se po-derós. Johnnie em va fer un molt bon regal amb aquest paper.

El concepte de grup i l’amistat és un dels temes que més ha treballat Jo·hnnie To. Com s’aconseguia aquesta complicitat en el set de rodatge?D’entrada, els guions amb què treballa són excepcionals i això facilita la feina. En el set, però, el que fèiem abans de rodar cada escena era reunir-nos tots al voltant d’una tassa de cafè i escoltàvem atentament totes les seves indicacions. Ell és d’aquells directors en qui tens una fe cega en què diuen i com ho diuen.

Efectivament, cal tenir molta fe en Johnnie To per poder rodar algunes de les cèlebres escenes d’acció que caracteritzen el seu cinema. És ino·blidable el tiroteig final d’Exiled.[Riure] En aquestes escenes es trac-ta de fer una coreografia de ball però en comptes de ser un plantejament romàntic és un plantejament d’acció. Crec que algunes d’aquestes escenes tenen més força que el clàssic ball en-tre dos enamorats, amb la diferència que aquí són dos homes que s’estan apuntant l’un a l’altre. Sobre la seqüèn-cia d’Exiled, vam dedicar tot un dia en assajar-la, ja que la distància entre tots els actors era tan mínima que calia tenir les posicions molt ben marcades perquè no fossin perillosos els trets de les pistoles de fogueig.

A través del seu paper a Tomb Rai-der: la cuna de la vida va tenir l’opor·tunitat de conèixer Hollywood. És un funcionament molt diferent del de la indústria de Hong Kong? Les principals diferències són el ritme de rodatge i el vincle que s’estableix amb tot l’equip de la pel·lícula. A Hong Kong el rodatge és més ràpid i inten-siu. Aquesta intensitat es nota amb la familiaritat amb què s’acaba treballant. En canvi, a Hollywood, el rodatge és molt més lent i menys familiar. Haig de dir, però, que la relació amb Angelina Jolie i amb el director, Jan de Bont, va ser esplèndida. Tot i així, haig de dir que no crec que faci molts més papers a Hollywood. No m’interessen els argu-ments que es treballen i em sento molt més còmode a casa meva.

“L’altra cara de l’amor és l’assassinat”

Dale una cámara a un Virgo y el re-sultado será, digamos, Perdida. O Zodiac, dos películas en las que la obsesión por el detalle –y la obsesión a secas– es el pan con el que mojan su talento. Buena parte de los prota-gonistas de David Fincher son alter egos de su dimensión más Virginal, esto es: hay que poner orden en el re-lato a partir del análisis minucioso de todas sus partes. Ese “poner orden”, esa voluntad férrea de organizar desde la disección mental, puede de-rivarse de una sublimación demiúr-gica del trastorno obsesivo-compul-sivo. Así actúa el John Doe de Seven, jerarquizando su misantropía en siete categorías morales, esos siete pecados capitales que estructurarán el caos del mundo para revelar sus defectos. Así actúa Amy en Perdida que, asqueada de las debilidades de su marido, orquestará una ficción en la que cada objeto, cada réplica, cada huella, cumplirá su función dramá-tica. Así actúa Robert Graysmith en Zodiac, inmerso en un marasmo de pistas, documentos, fotos y cadáve-res, obsesionado por ordenar lo que otro, el Mal, ha diseñado para volver-le loco. Así actúa Lisbeth Salander en Millenium, convirtiendo su realidad en una base de datos que la ayudará a escapar de una sociedad que detesta.No es que los Virgo sean misántro-pos, es que le ven las costuras a todo. Si perciben un defecto, lo pondrán sobre la mesa con toda naturalidad. Según Fincher, esa tendencia a criti-

car desde la lógica más aplastante –y desde una cierta falta de empatía– es, por ejemplo, la responsable del nacimiento de Facebook. En La red social, el Mark Zuckerberg imagina-do por Fincher encarna la sublima-ción negativa de ese rasgo de Virgo. Sabiendo que su conciencia crítica puede conducirle a un absoluto ais-lamiento, Zuckerberg ordena la vida que no puede controlar interconec-tando al mundo entero. Los Virgo son tan críticos como autocríticos: Fincher se identifica con la carencia de Zuckerberg, sabe que su cine es frío y distante. Otra cosa es que le importe lo más mínimo. En la casa de un Virgo puede comer-se sopa en el suelo. Solo un Virgo podría haber imaginado las casas de The Game, La habitación del pánico o Perdida. Limpias, ordenadas, ele-gantes. El Virgo odia tanto la vulga-ridad como ama la meticulosidad y la autoexigencia. ¿Debe extrañarnos, pues, que David Fincher sea uno de los grandes defensores de la extrema nitidez de la imagen digital? Para el director de Seven, la técnica es el mensaje, y en su sofisticada y punti-llosa ejecución está la máxima expre-sión de su mercurial inteligencia. A veces a uno le gustaría sentarse sobre sus imágenes como si fueran suelos de cristal: no para comer sopas sino para ver a través de ellas, tan transpa-rentes en la forma y tan oscuras en su profundo fondo.

Sergi Sánchez

DAVID FINCHER (28 DE AGOSTO DE 1962)

VIRGOSIGNO DE TIERRA, REGIDO POR MERCURIO


10

hotel medium sitges parkUn Oasis en el centro de Sitges

www.mediumhoteles.comHoteles en: Barcelona - Sitges - Valencia

Hotel rediseñado y reformado, ubicado en un edificio modernista del centro de Sitges. Al lado de la playa y de los locales nocturnos.

Habitaciones totalmente equipadas, Wifi, jardín, piscina, bar y mucho más para disfrutar de tus ratos de descanso y recobrar energías.

Carrer de Jesús 16, 08870 Sitges938 94 02 50 · [email protected]

entrevista

jaco van dormael

El seu llarg de debut, el 1991, coin·cideix en el temps amb una altra pel·lícula belga que esdevindria tot un film de culte, Va succeir a prop de casa teva. Hi sortia l’actor Benoît Poelvoorde, que a Le tout nouveau testament interpreta a Déu. La recorda? Sí, és clar que la recordo. Vaig estrenar Totó, el héroe l’any abans. Quan mun-tàvem la pel·lícula, ells estaven a la sala del costat, també muntant, i sovint ens havíem de cridar l’atenció els uns als altres pel soroll que fèiem. D’aquesta manera vaig conèixer Benoît Poelvoor-de, però no hi havia treballat fins ara, així que fer Le tout nouveau testament ha estat una bona oportunitat per tre-ballar junts per primer cop.

Creu en alguna religió o la religió era només l’excusa per la història de Le tout nouveau testament?Crec en els dubtes. Vaig tenir una edu-cació molt catòlica, però no crec en Déu. No creure-hi em facilitava la tasca de fer una mena de faula amb els ele-ments de la Bíblia i del Nou Testament, agafar-ne algunes de les imatges per fer una cosa ben diferent, una comè-dia. Tampoc volíem ser provocadors. Quan jo era petit, em semblava estrany que no hi haguessin dones en aquests llibres, que les dones no hi tinguessin res a dir, i també em feia certa gràcia el fet que Déu no salvés a ningú. Super-man salvava vides, però Déu no, i tam-poc el seu fill. Pensava en aquestes co-ses quan escrivia el guió de la pel·lícula.

La idea central és descobrir que Déu té una dona i una filla i que ningú ens n’havia dit res. Quan la filla de Déu en-via a tothom la seva data de defunció, a través d’Internet, la gent es comença a preguntar què fer perquè cada minut sigui preciós: s’adonen que tendeixen a viure deixant-ho tot, sobretot les coses importants, per l’endemà.

Què faria vostè si conegués la data de la seva mort?Hi penso sovint. Sóc dels que es creu que viurà dos-cents anys o així. Suposo que em dedicaria a no fer res. M’en-canta no fer res. Si pogués, m’hi dedi-caria professionalment.

Des de l’estrena de Le tout nouveau testament a Cannes, hi ha hagut alguna reacció des de sectors reli·giosos?Les dues úniques reaccions que hem tingut venien de Bèlgica i de Suïssa. A Bèlgica hi ha un portal web anomenat Kerknet (kerk vol dir església en neer-

landès), i van publicar un text que, de fet, era força interessant de llegir per-què deia que els agradaria saber què pensava la gent religiosa de la pel·lícula, i els encoratjava a veure-la.

A la pel·lícula suggereix que potser ens aniria millor si hi hagués més dones duent les regnes del món. Sí, volia plantejar la possibilitat que algun dels apòstols fos una dona, per debatre el seu paper a la societat. En general, penso que hi hauria d’haver el mateix nombre de dones que d’homes manant, o fins i tot més dones. Com que no hi ha dones entre els apòstols, a l’espectador no li ve al cap res relacio-nat amb històries d’amor o sexe, és im-pensable. Posant-n’hi algunes, s’obre la porta a la possibilitat d’imaginar si a aquesta li agrada aquell o aquell altre.

Com va reaccionar Catherine De·neuve al dir-li que, al film, s’havia d’enamorar d’un goril·la?Li vaig enviar el guió i va dir que sí de seguida. Quan estàvem escrivint la pel·lícula, hi havia protestes contra el matrimoni homosexual, i precisament ella va sortir a la televisió, a França, di-ent que a ningú li ha d’importar amb qui decideixes compartir la teva vida, i va ser aleshores quan vaig pensar que podia ser perfecta per aquest paper.

Es pren molt de temps entre una pel·lícula i la següent. És per les dificul·tats d’aixecar els projectes?No. Simplement, es triga bastant. La Sagrada Família, per exemple, segueix inacabada. Porta més temps construir una catedral que una simple casa. Hi ha pel·lícules que poden fer-se en poc temps, però en el cas de les que jo faig és impossible. D’entrada, sol portar-me més de dos anys escriure-les.

Els seus films tendeixen a la fantasia i a incorporar elements surrealistes. Podria anomenar algunes de les se·ves influències?Viure a Brussel·les és surrealista de per sí. Crec que has d’estar una mica to-cat, perquè si no encara et tornes més boig. Diria que l’humor belga consisteix en riure de tu mateix abans que algú es rigui de tu. Sobre les influències, m’encanta Fellini i en Le tout nouveau testament hi ha molt de Terry Gilliam. L’estructura beu molt de llibres com El Quixot, Manuscrit trobat a Saragossa o Alícia al país de les meravelles, és una successió de petits moments on el més important no és tant el final del camí com el mateix viatge. Aquesta era la sensació que volia transmetre.

“L’humor belga consisteix en riure

de tu mateix abans que algú es rigui de tu”

Sion Sono no es solo un director pro-lífico, inclasificable e innovador, sino también un gran crítico de la sociedad nipona. Esto se hace evidente en Tag, quizá su obra más claramente feminista junto a Guilty of Romance, en la que se-ñala el rol que la mujer ocupa en Japón. A principios del siglo XVII, hubo en Japón un intento de diseñar un modelo de “mujer perfecta”. Las pautas de esa educación se establecieron en un breve código de conducta, el Onna-daigaku o “manual de la mujer”, que establece al género femenino tres caminos de obe-diencia perpetua, al padre, al marido y a los hijos varones si es viuda. Tag presenta un mundo paralelo, poblado íntegramente por mujeres, donde estas son perseguidas y masacradas por toda clase de fuerzas sobrenaturales. En el centro de este festín de sangre se en-cuentra una misma mujer, que a lo lar-go de la película cambia de apariencia dos veces. La conocemos primero como Mitsuko, una estudiante; luego como Keiko, una radiante novia; y finalmen-te como Izumi, una corredora de ma-ratones. Tres versiones de la condición femenina japonesa (la adolescente, la casadera y la trabajadora) que encuen-tran los medios para patear un mundo controlado por hombres que tratan de hacer de ellas víctimas sumisas.Esta multiplicación de un mismo per-sonaje se corresponde con el eje cen-tral de la filmografía de Sion Sono: la pérdida del yo y la reafirmación de la identidad. Sus películas tratan sobre la escisión del yo y son un grito de li-bertad y rebelión. La gran mayoría de personajes buscan la singularidad me-diante las perversiones y degeneracio-nes. El tema del doble, la transforma-

ción y la asimilación de otra identidad son consecuencia de la alienación y la negación del individuo. En el filme, Mitsuko representa la problemática de los jóvenes y la incomprensión a la que se ven sometidos. Es una pro-blemática común en el cine de Sono, que ha mostrado algunas de sus vías de escape más extremas: suicidios y hikikomori en Suicide Club (que, re-cordemos, empezaba con decenas de colegialas saltando alegremente a las vías del metro), travestismos en Love Exposure o degeneraciones extremas en Strange Circus. Keiko, por su parte, simboliza la mujer esclava del matri-monio que ya conocimos en Guilty of Romance a través de Izumi, la devota esposa que empieza en un trabajo tem-poral vendiendo salchichas y acaba vendiendo su cuerpo. En este segmen-to de Tag aparece el primer hombre de la película: el futuro marido de Keiko, figura masculina con cabeza de cerdo y que emerge de un ataúd (la imagen ha-bla por sí misma). Por último, Izumi, la corredora de maratones, es aquella mujer que lucha por trabajar en lo que quiere, con objetivos y metas lejanos que nunca llegan.En Tag, los hombres (ya sin cabeza porcina) solo hacen acto de presen-cia al final, cuando Mitsuko vuelve al mundo real. Allí se personan un viejo y un joven que dejan claro que las mujeres existen para dar placer al hombre, controlándolas como si de un videojuego se tratase. A Sion Son sola-mente le queda apoyar a sus heroínas repitiéndoles un mantra: “La vida es surrealista, no dejes que te consuma”.

Patricia Salvatierra

MUJERES JUGANDO EN EL INFIERNO

LA COLUMNA DEL CRÍTICO


11

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

www.fundacionsgae.org www.sgae.cat

PREMIS SGAE

NOVA AUTORIAJoves creadors de la UPF, l’ECIB i l’ESCAC obtenen els Premis SGAE Nova Autoria 2015La Fundació SGAE va celebrar ahir dissabte, 10 d’octubre, la 15a edició dels Premis SGAE Nova Autoria en el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya Sitges 2015. La festa de l’autoria emer-gent va comptar, com és habitual, amb la presència d’alumnes, professors, amics i familiars del jove planter de guionistes, directors-realitzadors i compositors de bandes sonores de les escoles de cinema de Catalunya. Amb el lliurament dels Premis SGAE Nova Autoria, la SGAE i la Fundació SGAE posen novament de manifest la seva ferma aposta i decidit suport a la creació audiovisual.

Enguany han estat 15 les escoles de cinema que han participat a la secció SGAE Nova Autoria. Es van presentar 38 treballs audiovisuals (26 de fi cció, 3 d’animació i 9 documentals) d’entre els quals el jurat en va seleccionar 11 de fi nalistes (6 de fi cció, 2 d’animació i 3 documentals). El comitè de selecció dels Premis SGAE Nova Autoria 2015 ha estat integrat per Lluís Arcarazo, guionista de cinema i televisió, membre del Patronat de la Fun-dació SGAE i membre del Consell Territorial de la SGAE a Catalunya; Xavier

Capellas, compositor, autor de bandes sonores i membre del Consell Terri-torial de la SGAE a Catalunya, i Sílvia Quer, directora de cinema i televisió.

El curtmetratge documental Soleá, els néts dels altres, presentat per la Universitat Pompeu Fabra, de Marc Hernández va obtenir ahir el Premi SGAE Nova Autoria al millor guió. En la lectura del veredicte, el jurat va destacar que aquest és un treball amb «voluntat d’abordar un tema com el de la pròpia identitat, personal i col·lectiva, amb una capacitat de cons-truir una història compartida a partir d’històries individuals i per fer-ho amb prou intel·ligència i sensibilitat com per atrapar l’espectador en una narra-ció que planteja preguntes essencials».

El Premi SGAE Nova Autoria a la millor direcció-realització va ser per al curtmetratge d’animació Musicidio, de Ferriol Tugues de l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB) «per la valentia d’arriscar i potenciar el gè-nere de l’animació, per la fantàstica posada en escena, per la màgia, vida i emocions que transmeten els personatges defi nits des de el primer segon i per fer-nos somriure amb el gos vermell».

Finalment, Javier Gimeno, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovi-suals de Catalunya (ESCAC), va obtenir el Premi SGAE Nova Autoria a la millor música original per la composició de la banda sonora del curtmetrat-ge de fi cció 10 miles to Bisbee «pel llenguatge utilitzat a l’hora d’emfatit-zar les seqüències i la resolució aplicant el tema principal, juntament amb el resultat obtingut en la instrumentació i la producció».

Avui diumenge

a partir de les 11 h

Sala Llevant

(Hotel Melià)

Entrada gratuïta

Aforament limitat

Trobada d’autors

La dimensió desconeguda. Cap a on va el gènere? Visions des de l’autoria.

La visió del gènere de terror i fantasia des del punt de vista de l’autor

Avui diumenge, 11 d’octubre, la Fundació SGAE organitza la trobada «La dimensió desconeguda. Cap a on va el gènere? Visions des de l’autoria» amb l’objectiu d’oferir la visió del gènere de ter-ror i fantasia des del punt de vista de l’autor. Amb entrada lliure fi ns a completar l’aforament, la trobada s’iniciarà a partir de les 11:00 hores amb una classe magistral que impartirà el director de cinema, actor, productor i escriptor nord-ameri-cà Eli Roth (Hostel, Cabin Fever, etc.). A conti-nuació, i durant tota la jornada, se celebraran diverses taules rodones en les quals es compta-

rà amb la participació de realitzadors, guionis-tes, compositors de bandes sonores i produc-tors del país com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Ruth García, Rodrigo Cortés, Miguel Ángel Vivas, Manuel Carballo, Albert Val, Rodrigo Fresán, Eduardo Zaramella, Nacho Adorna, Kike Maillo i Arnau Bataller per es-mentar-ne alguns. En el marc de la trobada es donarà a conèixer

l’inici del Laboratori de Guió Fundació SGAE i la col·laboració amb la productora Cine 365 Film. Dedicat al cinema fantàstic, en el laboratori hi podran participar sis guionistes el guió d’un dels quals es convertirà en pel·lícula. El llarg-metratge el dirigirà el guanyador del premi al Millor Director Sitges Cine365, que es donarà a conèixer en el marc del certamen Sitges 2015.

Musicidio (6’). Direcció i guió: Ferriol Tugues >Música original: Sergio Cavero >Sinopsi: En René toca la gaita. Intenta viure’n tocant als carrers, i és feliç sempre que pugui continuar tocant. Però un dia s’adona que els veïns el menys-preen. Des d’aquell moment, la seva vida i la dels seus veïns canviaran per sempre. >Escola de Cinema de Barcelona (ECIB)

> MILLOR DIRECCIÓ-REALITZACIÓ

Soleá, els néts dels altres (18’). >Direcció: Marc Hernández, Maria Llinàs, Natàlia Morales i Marta Vivet >Guió: Marc Hernández >Sinopsi: Soleá és una introspecció personal i col·lectiva d’una part de la tercera generació de la immigració andalusa de mitjan segle XX a Catalunya. La difi cultat en la interpretació de la música de Julián Arcas mostra les contra-diccions i la pèrdua d’identitat cultural generades per la falta de polítiques d’integració social. >Universitat Pompeu Fabra

> MILLOR GUIÓ

10 miles to Bisbee (12’ 45”). >Direcció: Oriol Rigata >Guió: Oriol Rigata i Pol Cortecans >Música original: Javier Gimeno >Sinopsi: Quan dos venedors ambulants, en Dom i en Bob, es llancen a la crida i cerca d’un perillós bandit, posen les seves vides i la seva amistat en joc. >Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC)

> MILLOR MÚSICA ORIGINAL

patrocinen aquestes pel·lícules

PORT OF CALL spl 2:a time for consequences

the taking oftiger mountaintwo thumbs uphelios

DECLARACIÓN:

ultima salida:

brigadoonbrigadoonbrigadoonbrigadoonbrigadoonbrigadoonbrigadoonAmigues i amics, és una mica terrible quan la cosa no entra bé i t’han d’ajudar, però és encara més

terrible quan, un cop dins, clac!, van i te l’escapcen. Cal dir que això no passa tan sovint, però passava a la pel·lícula Teeth, de Mitchell Lichtenstein. Que, per cert, enguany

presenta al festival

Angelica, el seu darrer

film. I també passa a

Haman, de Tetsuya Okabe,

que Brigadoon estrena

avui, una tèrbola faula de

“vida, eros i amor”, com

la descriu la mateixa web

de Sitges. Tindrem dos documentals:

Les pel·lícules maleïdes

existeixen, de Sebastià

d’Arbó, que la presentarà

en persona, i Jirón, que,

de fet, tracta sobre una

pel·lícula perduda del

mexicà Carlos Enrique

Taboada. Comptarem amb

Christian Cueva, autor

del documental, i també

amb Pablo Guisa, director

del Mórbido Film Fest

de Mèxic i l’impulsor

del llibre sobre Taboada

que el Festival presenta

enguany. Guisa ens farà

de host tot introduint-nos Veneno

para las hades, una de

les grans pel·lícules

del cineasta mexicà.

També hi haurà temps per

homenatjar Alberto de

Martino, el director de

El anticristo, un dels

més mítics exploits sorgits als setanta arran

de l’èxit de L’exorcista.

Però no veurem El anticristo, sinó El hombre

puma, que és encara més

increïble. Jo, de totes

maneres, prefereixo el seu

títol anglès, The Pumaman.

A més, segona tanda del

premi Paul Naschy i tres

hores boges de curts

fets amb mòbil per al

Phonetastic Sitges Mobile

Film Festival. Què més

voleu?

Toni Junyent

La secció Serial Sitges porta enguany al Festival algunes de les sèries de gè-nere fantàstic més destacades del mo-ment. Amb aquest motiu, Movistar + ha aterrat a Sitges amb alguns dels títols estrella de la temporada, que ahir va presentar el director de Canal +, Miguel Salvat, en una trobada amb la prem-sa. Sota l’eslògan Cazadores de series, Movistar + ha reunit el programa més rellevant de sèries i ha fet a Sitges la seva plataforma de llançament.La programació de Movistar + a Serial Sitges presenta les premièries de les segones temporades de la multipre-miada Fargo (dimarts vinent) i la sor-prenent The Knick (dissabte). Ahir es va estrenar també un nou capítol de Les revenants, que va presenetar Yara Pilartz, una de les seves protagonis-tes. També ahir, el Palau de Maricel va acollir el darrer capítol de la cinquena temporada de Juego de tronos, que va atreure una legió de fans.

Como cada año, Sitges ofrece un es-pacio generoso para la difusión de cortometrajes y cede la palabra a los más noveles del panorama cinemato-gráfico. Hay sitio para todo tipo de pro-puestas, desde las más puristas hasta las más irreverentes, desde las más estilizadas hasta las más feístas.Si atendemos a la variedad internacio-nal de la selección, el contraste entre producciones es aún más grande. Se recoge desde la producción canadien-se Madre de Dios, que gira en torno a un ritual satánico, hasta la videoclipera y ligera The Witching Hour, una pieza australiana; pasando por propuestas tan innovadoras como Subotika, una fábula naif que narra un viaje de novios en un paisaje industrial y consumido.Son muchos los cortos que se atreven con la mezcla de géneros. Así, no es raro encontrarnos con Saint Franken-stein, una relectura contemporánea del clásico de Mary Shelley en clave de terror, erotismo y psicodelia. Y, un paso más allá, encontramos A Love Story, un delicado melodrama que narra el romance entre una mujer y su pareja, ahora convertida en zombi.

Tal vez uno de los cortos más singula-res que nos depara esta edición sea el desternillante musical pop Sumo Road, The Musical. De producción japonesa, la película está protagonizada por un niño obeso y marginado que desea triunfar en el sumo.Asimismo, como aquí hay espacio para todo, también hay lugar para los pro-yectos nacionales, no menos innova-dores. Algunos regalan momentos tan sugerentes como los diabólicos rituales de Disco inferno o las intrincadas perse-cuciones de Formas de jugar. Otros sus-citan tensiones y misterios, como They Will All Die in Space y su nave sin rumbo, o Marta juega sola, con las fantasmales apariciones de una niña. Incluso los hay que se atreven a divagar en universos tan inauditos (y propios del cómic) como el planeta de vampiros de Vamp.Sea como sea, todos ellos brillan por su capacidad de riesgo y por su in-negable lucimiento creativo. A pesar de sus innumerables (y agradecidas) diferencias, los directores del cine futuro se han unido para darnos una lección: las posibilidades del cine fan-tástico son infinitas.

movistar + amb el festival la fantasía del corto

Dies d’obertura: Del 9 al 12 i del 16 al 18 d’octubre.Horari: De 18 h a 21 h.Ubicació de Casa Bacardí: Plaça Ajuntament, 11, 08870 Sitges, Barcelona.

Entrada gratuïta.

AFTER HORROR LOUNGE:

CASA BACARDÍ


13

Programació avui diumenge 11

Última projecció Podeu consultar les sessions gratuïtes a altres espais a www.sitgesfilmfestival.com

Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades

08:15 AUDITORIVulcaniaJ. Skaf. Espanya, 2015. 98’

08:30 RETIROInner DemonU. Dabrowsky. Austràlia. 2014. 84’

08:30 PRADOAnomalisaC. Kaufman, D. Johnson. EUA, 2015. 90’

08:30 TRAMUNTANAWhat We BecomeB. Mikkelsen. Dinamarca, 2015. 85’

10:15 AUDITORIBaskinC. Evrenol. Turquia, 2015. 97’

10:15 RETIROWe Are Still HereT. Geoghegan. EUA, 2015. 84’

10:15 PRADOEntertainmentR. Alverson. EUA, 2015. 110’

10:30 TRAMUNTANACurts d’animació a competició II

12:00 PRADOSevenD. Fincher. EUA, 1995. 127’

12:15 AUDITORISPL2: A Time for ConsequencesSoi Cheang. Hong Kong, 2015. 120’

12:15 RETIROLe tout nouveau testamentJ. Van Dormael. Bèlgica, França, Luxemburg, 2015. 110’

12:45 TRAMUNTANALove & PeaceSion Sono. Japó, 2015. 117’

14:45 AUDITORITagSion Sono. Japó, 2015. 85’

14:45 RETIROExtraordinary Tales R. García. Luxemburg, Estats Units, Espanya, Bèlgica, 2015. 73’

15:00 PRADOI Am Your Father T. Bestard, M. Cabotà. Espanya, 2015. 81’

15:00 TRAMUNTANA El cadáver de Anna Fritz H. Hernández Vicens. Espanya, 2015. 75’

16:30 RETIROTurbo KidA. Whissell, F. Simard, Y. Whissell, Canadà, Nova Zelanda, 2015. 93’

16:45 AUDITORIBaskinC. Evrenol. Turquia, 2015. 97’

16:45 TRAMUNTANAThe HallowC. Hardy. Irlanda, Regne Unit, 2015. 92’

17:15 PRADOAnabel A. Trashorras. Espanya, 2015. 75’

18:30 TRAMUNTANACLASSE MAGISTRAL OLIVER STONE

18:45 AUDITORIThe GiftJ. Edgerton. Austràlia, EUA, 2015. 108’

18:45 RETIROTwo Thumbs UpLau Ho-leung. Hong Kong, 2015. 103’

19:15 PRADOThe VisitM. Madsen. Dinamarca, Austria, Irlanda, Finlàndia, Noruega.,2014. 83’

20:15 TRAMUNTANAThe BoyC. Macneill. EUA, 2015. 105’

20:45 RETIROThe Dead LandsT. Fraser. Nova Zelanda, Regne Unit, 2014. 107’

21:00 AUDITORIVulcaniaJ. Skaf. Espanya, 2015. 98’

21:00 PRADOThe ComedyR. Alverson. EUA, 2012. 95’

22:30 TRAMUNTANAPort of CallP. Yung. Hong Kong, 2015. 120’

23:00 AUDITORIKnock KnockE. Roth. EUA, 2015. 101’

23:00 RETIROThe Mind’s EyeJ. Begos. EUA, 2015. 87’

23:00 PRADOLove & PeaceSion Sono. Japó, 2015. 117’

01:00 AUDITORIAtaque a los Titanes (Attack on Titan. Part 1)Ataque a los Titanes 2, el fin del mundo (Attack on Titan. Part 2)Shinji Higuchi. Japó, 2015. 98’, 88’

01:00 RETIRODeathgasmJ. Lei Howden. Nova Zelanda, 2015. 86’Dyke HardB. Andersson. Suècia, 2014. 82’The Virgin PsychicsSion Sono. Japó,2015. 114’

01:15 PRADOAssassination ClassroomEiichiro Hasumi. Japó, 2015. 110’Ninja War of TorakageYoshihiro Nishimura. Japó, 2015. 94’Ninja HunterSeiji Chiba. Japó, 2015. 102

01:00 TRAMUNTANACurts fantàstics a competició II

BRIGADOON

10:00 HOMENATGE A ALBERTO DE MARTINOEl hombre puma 12:00 ESTRENA DOCUMENTALLes pel.licules maleïdes existeixen 14:00 ESTRENA LLARGMETRATGEHaman 16:00 RETROSPECTIVA CARLOS ENRIQUE TABOADAVeneno para las hadas 18:00 ESTRENA DOCUMENTALJirón 20:00 CURTS PREMI BRIGADOON PAUL NASCHY II 23:00 SESSIO PHONETASTIC

ESPAI FNAC

11:00 PRESENTACIO DELS LLIBRES OFICIALS DE SITGES 2015: SEVEN.LOS PECADOS DE DAVID FINCHER I TABOADA17:00 PRESENTACIO NOVETATS TYRANNOSAURUS BOOKS18:00 TAULA RODONA 75E ANIVERSARI DEL JOKER18:45 TROBADA AMB L’EQUIP DE BASKIN19:00 PRESENTACIO DEL LLIBRE FANTASIA

SALA LLEVANT

12:30 PRESENTACIO DEL LLIBRE NICOLAS WINDING REFN: THE ACT OF SEEING

STAND SD

19:00 FIRMA D’AUTORS TYRANNOSURUS BOOKS


14

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

Programació demà dilluns 12

08:15 PRADOLove & PeaceSion Sono. Japó, 2015. 117’

08:30 AUDITORIMaggieH. Hobson. EUA, 2015. 95’

08:30 RETIROThe DemolisherG. Carrer. Canadà, 2015. 85’

08:30 TRAMUNTANAVulcaniaJ. Skaf. Espanya, 2015. 98’

10:30 PRADOThe VisitM. Madsen. Dinamarca, Austria, Irlanda, Finlàndia, Noruega.,2014. 83’

10:30 AUDITORILoveG. Noé. França, 2015. 136’

10:45 RETIROBaskinC. Evrenol. Turquia, 2015. 97’

10:30 TRAMUNTANAThe Final GirlsT. Strauss-Schulson.EUA,2015. 92’

12:15 PRADOGTFO: Get The F&#% OutS. Sun-Higginson. EUA, 2015. 76’

12:30 TRAMUNTANAChasuke’s JourneySabu. Japó, França, 2015. 106’

12:45 RETIROKnock KnockE. Roth. EUA, 2015. 101’

13:30 AUDITORIThe InvitationK. Kusama. EUA, 2015. 98’

14:00 PRADOSunrisePartho Sen-Gupta. França, India, 2015. 86’

14:45 RETIROCurts d’animació a competició II

14:45 TRAMUNTANAValley of LoveG. Nicloux. França, 2015. 93’

15:45 AUDITORIMiss HokusaiKeiichi Hara. Japó, 2015. 90’

15:45 PRADOSacramentoC. Cañeque. Espanya, 2015. 104’

16:45 TRAMUNTANACLASSE MAGISTRAL RICK BAKER

17:00 RETIROEl eslabón podrido V. J. Diment. Argentina, 2015. 75’

17:45 AUDITORILa próxima vez apuntaré al corazón (La prochaine fois je viserai le coeur)C. Anger. França, 2014. 111’

18:00 PRADOThe 1000 Eyes of Dr. MaddinY. Montmayeur. França, 2015. 65’

19:00 RETIROSPL2: A Time for ConsequencesSoi Cheang. Hong Kong, 2015. 120’

19:30 PRADONear Death ExperienceB. Delépine, G. Kervern. França, 2014. 90’

20:15 AUDITORIEl cadáver de Anna FritzH. Hernández Vicens. Espanya, 2015. 75’

20:45 TRAMUNTANAFrankensteinB. Rose. Estats Units, Alemanya, 2015. 90’

21:15 RETIROGoddess of LoveJ. Knautz. EUA, 2015. 91’

21:30 PRADOThe Face of an AngelM. Winterbottom. Regne Unit, Itàlia, Espanya, 2014. 101’

22:30 AUDITORIMaggieH. Hobson. EUA, 2015. 95’

22:45 TRAMUNTANACurts fantàstics a competició III

23:15 RETIRONight FareJ. Seri. França, 2015. 81’

23:30 PRADONowhere GirlMamoru Oshii. Japó, 2015. 85’

00:45 AUDITORILoveG. Noé. França, 2015. 136’

01:00 RETIROGerman AngstJ. Buttgereit, M. Kosakowski, A. Marschall. Alemanya, 2015. 111’Bound to VengeanceJ. M. Cravioto. Mèxic, Estats Units, 2015. 80’

01:00 TRAMUNTANABone TomahawkS. Craig Zahler. EUA, 2015. 133

BRIGADOON

12:00 ESTRENA LLARGMETRATGEThe Entity 14:00 ESTRENA LLARGMETRATGEO Diabo mora aqui 17:00 SITGES CLÀSSICSLa miel del Diablo 19:00 ESTRENA LLARGMETRATGEFury: The tales of Ronan Pierce 21:00 SERIAL SITGESHistorias para no dormir: El último reloj 23:00 MONDO MACABROCarne de tu carne

ESPAI FNAC

12:00 TAULA RODONA CHRISTOPHER LEE: LA MIRADA MÉS FOSCA17:00 PRESENTACIO DE SPANISH HORROR ICONS18:00 PRESENTACIO DEL LLIBRE WILD WILD EAST DEL FESTIVAL NITS DE CINEMA ORIENTAL DE VIC I TYRANNOSAURUS BOOKS.

STAND SD

19:00 FIRMA D’AUTORS TYRANNOSURUS BOOKS

Última projecció Podeu consultar les sessions gratuïtes a altres espais a www.sitgesfilmfestival.com

Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades


15

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

AAFF Bacardi DiariFestival Contra_v2.pdf 1 1/10/15 14:52

6 seven - Sitges Film Festival · 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del...

Documents

Transcript of 6 seven - Sitges Film Festival · 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del...