Argila 8CERTAMEN ESCOLAR DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ 2015-2016-2017

Les narracions que s’hi inclouen van obtindre els guardons que s’indiquen dins de la convocatòria anual del Certamen Escolar de Narrativa Curta en Valencià, concedits per l’Ajuntament d’Elx, i van ser atorgats pels jurats següents:Any 2015: Assutzena Sangüesa Aguilar, M. Eugènia Vidal Carrazoni, Gaspar Noguera Pérez i Jordi Vayà Olcina.Any 2016: Jordi Vayà Olcina, M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez i Rita Sempere Lozano.Any 2017: Jordi Vayà Olcina, Gaspar Noguera Pérez, Sandra Montserrat Buendia i Encarnació Ibarra Martínez.

AUTORS/ES

BELÉN AGULLÓ LÓPEZ, INÉS FABRA NOGUERA, MARCOS VALBUENA BELMONTE, MARIAM PARREÑO MOLINA, ALBA VELASCO FERNÁNDEZ, PABLO GARCÍA ÁLVAREZ, MIGUEL GONZÁLVEZ BLASCO, VICTORIA MARIA CRANICI, CLAUDIA CASTELL LUNAR, JESÚS ALONSO JIMÉNEZ, PAULA DÍAZ GIMÉNEZ, CLÀUDIA LÓPEZ SENTANA, PABLO MOURIÑO ANDRÉS JUSTO LINDE, ALÈXIA SOTO SÁNCHEZ, PAOLA GUZMÁN TRIGUERO, MARTÍN CASADO BLANCO, MIGUEL A. MARCOS BELLIDO, ANA VIDAL DÍAZ, ELENA TORREGROSA SEMPERE, ESTELA POMARES BOIX, MARISOL GONZÁLVEZ COVES, SILVIA PERDIGONES PÉREZ, FERNANDO DÍAZ TELLO, DIEGO SÁNCHEZ LÓPEZ, AREL AMORÓS MARTÍN, LEIRE CANDELA LILLO, TERESA CAMPELLO JAVALOYES, JOAQUÍN MORENO LARA, GABRIEL CURIEL, CÉSAR MORA GÓMEZ, ADELA BUSTAMANTE MARTÍNEZ, JOSÉ M. ESCRIBANO MANOLÉ, MIGUEL GONZÁLVEZ BLASCO, JAVIER LLORENS ROMÁN

Menció especial del Jurat de la Secció –B- 2015 a Sara Wang, Patricia Catalán i Alba Fenoll.

LA XIQUETA LLETJA(Primer premi Secció –A- 2015)

Belén Agulló López

Hi havia una vegada una xiqueta molt lletja i grossa que es deia Leire.Un bonic dia amb papallones...A l’escola hi havia una xiqueta que es deia Pepa, era molt fanfarrona, molt cursi, i insultava a tots els xiquets i les xiquetes grossos, lleigs...Una vegada, Pepa es va topar amb Leire i li va dir:―Ets ximpleta, lletja i grossa!La xiqueta va començar a plorar i se’n va anar a la seva casa molt trista.Leire s’ho va contar a la seva mare, i la mare li va dir:―Parlaré amb la directora de l’escola.Al dia següent, la mare de Leire li va dir a la directora:―Per favor, que no insulten la meva filla o la canviaré d’escola.La directora li va contestar:―No et preocupes, parlaré amb Pepa.―Gràcies ―va dir la mare.La directora va cridar Pepa i va parlar amb ella. Li va preguntar que per què havia insultat Leire i altres companys. Pepa va començar a plorar, i va dir a la directora que va insultar a tots perquè ningú volia jugar amb ella. La directora li va donar la mà i li va dir: «Ara parlarem amb els teus companys, perquè estic segura que tot ha sigut un malentés». Van anar al pati a parlar amb tots els xiquets i les xiquetes i van contar per què Pepa insultava a tots. Els xiquets es van quedar molt sorpresos, ja que pensaven que Pepa era molt forta i sempre volia anar sola, però se’n van adonar que era una amiga més i tan sols necessitava jugar i divertir-se com tots els xiquets. Així, des d’aquell mateix dia, tots van jugar junts i van ser els millors amics.

“Perquè l’amistat és el millor del món”

LA MÀQUINA DE L’ONCLE(Segon premi Secció –A- 2015)

Inés Fabra Noguera

El meu oncle és inventor. Ha inventat una màquina plena de botons, palanques i un túnel pel qual s’hi pot entrar i eixir-ne.És la màquina que trasllada en el temps, i jo, Elena, vaig triar l’Edat Mitjana. Era dissabte, estava en un castell i em vaig adonar que era una princesa. Va ser genial!, saltant, provant-me vestits, jugant amb la reina i amb el rei. Però em deien Aurora, no Elena. I els dic en quin

any estem, i em diuen: “Aurora, vaja ximpleria, si estem en l’any 1200. És que tu i les teues bromes...”Al dia següent va dir la reina que volia veure el seu nou marit, i jo vaig dir: “Què? Però que...?”Va obrir la porta i vaig cridar d’un ensurt. Era tan lleig que me’n vaig anar corrents fins a la màquina del temps. Vaig posar el mateix dia que era quan em vaig traslladar i el meu oncle em va escridassar per tocar la màquina. Conte contat, conte acabat.

EL XIQUET QUE NO ENTENIEN(Tercer premi Secció –A- 2015)Marcos Valbuena Belmonte

Hi havia una vegada un xiquet que no entenien. Li deien que era tonto, inútil i idiota. Havia nascut l’any 2006, per tant, tenia 8 anys. Els seus pares li deien que estaven molt equivocats, i que era una xiquet molt llest i intel·ligent, i gens inútil.El xiquet no s’ho creia perquè els seues pares l’estimaven molt. Ell pensava tot el contrari.Una nit, en un somni, se li va aparéixer un petit ratolí. S’anomenava Einstein. Era un petit geni en miniatura. Va veure el xiquet molt trist i li va preguntar què li passava. Li va contar tot. I el ratolí, després d’uns segons de silenci, li va dir: «Acompanya’m!».Einstein li va ensenyar, d’ençà que va nàixer, tot el que va aprendre: caminar, córrer, escriure, llegir, anar amb bicicleta, monopatins, sumar, restar, multiplicar, dividir, fraccionar, etc.

Acompanya’m

―Apa! ―va dir el xiquet―. És veritat, sóc molt llest! Vaig aprendre moltes coses. Els meus pares tenien raó, sóc intel·ligent. Gràcies Einstein!El ratolí li va donar la raó i va desaparéixer.Marcos, que així s’anomenava el xiquet, es va despertar amb un gran somriure en els seus llavis i va anar a abraçar i besar els seus pares per dir-los sempre la veritat. Us estime molt.

PETONS

EL MEU GRAN VIATGE(Primer premi Secció –B- 2015)

Mariam Parreño Molina

―Hola?―Hola, àvia?―Hola, hi ha algú?―Àvia, sóc Mariam, em sents?―Qui ets?―Àvia, sóc Mariam.―Hola?―Estàs sorda perduda, àvia!―Ah! Mariam! Ara et sento millor. Com estàs? Espero poder veure’t aviat. L’avi diu que has crescut molt i que cada vegada t’assembles més a la teva mare. No saps quant sento això últim, filleta. On és la teva mare?―Ha sortit a comprar una vagoneta, una pala metàl·lica, tubs d’assaig, neutrons i protons.

LA MÀQUINA DEL TEMPSAnem-hi!

―Què? No t’entenc filla. Bé, estimada, és igual, digues-li que divendres que ve us esperem a casa per celebrar l’aniversari de l’avi. Ah!, digues-li que no us oblideu de portar aquest vi que tant m’agrada. Adéu estimada.Així comença aquesta història tan sorprenent i que tant va canviar la meva vida. La meva àvia Clotilde volia fer una festa sorpresa per al meu avi, el qual ja fregava els huitanta anys. El meu avi sempre em va resultar misteriós. Sempre em regalava alguna cosa quan el visitava. No em regalava ni llibres ni bombons ni caramels. Quan tenia dos anys, em va regalar una minibrúixola no més gran que un botó. Què podia fer un nen de dos anys amb una brúixola? Justament, el que jo vaig fer, tragar-me-la. Als cinc anys em va regalar un llevataps electrònic que ell mateix havia inventat. I és que el meu avi és un avi molt especial.Va arribar divendres i tots estàvem preparats per anar a casa de la meva àvia Clotilde. Bé, tots no, perquè el ruc del meu germanet s’havia quedat tancat a la cambra de bany. Arribaríem tard i la meva àvia ens rebria amb la seva cara de “Tarda com sempre”. El meu pare va sortir tirant gripaus i colobres per la boca perquè el cotxe no arrencava, així que vam haver d’agafar un tren i, quan vam arribar a l’estació, el pare va trucar un taxi que ens va acostar a casa dels avis. Tot i això, vam arribar una hora més tard. L’àvia es va posar contenta quan la meva mare li va donar l’ampolla de vi que havia demanat. La meva àvia va anar directament a la meva cara i va començar a omplir-la de petons. Quan anava a fer el mateix amb Ruc (així és com dic afectuosament al meu germanet), va sortir corrents, i la meva àvia no va poder aconseguir-ho. El meu avi estava de peu al costat de la porta de la casa. La seva cara semblava absent, semblava espantat. ―Et trobes bé, pare? ―va preguntar la meva mare―. Ell va respondre amb la mateixa pregunta: ―Esteu tots bé? ―Vaig pensar que no arribaríeu mai. Porta tot el matí donant voltes i, en veure que no arribàveu a l’hora prevista, va començar a posar-se nerviós ―va dir l’àvia―. Tot va transcórrer amb normalitat ―bé, si podem considerar normal el fet que Ruc agafés un parell de granotes de no se sap on i les col·loqués a manera de figuretes de xocolata sobre el pastís que la meva àvia Clotilde havia fet amb molt cura―. Després del sopar va haver una llarga sobretaula on el meu pare ens va explicar totes les seves batalletes de quan treballava per a una empresa de detectius. Ruc es va quedar adormit i això va fer que a la meva mare se li acudís la genial idea d’anar-nos-en al llit. Jo no tenia son, així que vaig decidir anar a la biblioteca per agafar un llibre i llegir. Malgrat les objeccions de la meva mare, el meu avi em va acompanyar i em va mostrar un llibre molt interessant on es narrava la història d’una nena que va haver de fugir d’Alemanya sota l’ocupació nazi, titulat “Quan Hitler va furtar el conill rosa”. El meu avi es va quedar adormit en la seva còmoda butaca de braços platejats. Tot d’una, vaig reparar en un vell llibre que hi havia a sobre de l’escriptori del meu avi. Era un llibre bastant gran i les seves tapes estaven folrades amb una mena de fina pell vermella amb lletres daurades en què es podia llegir “EL MEU GRAN VIATGE”.

Aquest llibre, que va resultar ser un diari, em va semblar molt intrigant, així que el vaig obrir i vaig començar a llegir gairebé sense adonar-me dels roncs del meu avi. El diari narrava la història d’un home que havia aconseguit fer un espectacular viatge a través del temps. Vaig recordar l’argument d’un llibre que la meva mare havia llegit i que ens havia explicat a Ruc i a mi com si d’un conte es tractés: “Cavall de Troia”, en què sembla que uns senyors van viatjar al passat en l’època de Jesucrist. Vaig començar a llegir el llibre però, abans d’acabar el capítol, em vaig quedar adormida. El següent que recorde és estar gitada en el còmode llit de casa dels meus avis olorant a xocolata calenta i bunyols amb nata. Vaig saltar del llit i, sense rentar-me la cara, vaig baixar a la cuina. Allà hi havia la meva mare i la meva àvia parlant sobre la tia Valentina (una germana del meu avi) i la seva situació actual de separada. Ruc tenia dos queixos unflats tractant de mastegar i engolir els bunyols que s’havia ficat a la boca.La resta del matí va transcórrer sense incidents. Després del dinar tots van decidir sortir al jardí per prendre café i sol. Jo vaig pujar a la biblioteca per seguir llegint aquell fantàstic llibre. Quan hi vaig arribar, em vaig asseure i vaig començar la lectura. Vaig mirar el llibre i vaig obrir per on estava posat un separa pàgines en què no hi havia reparat la nit anterior. El capítol narrava un viatge realitzat la nit abans de la nostra partida a casa dels avis. La nit abans? Qui podria voler fer un viatge al passat només un dia abans? Tret que fos per fer o desfer algun error. Vaig continuar llegint i tot va començar a resultar familiar. La descripció del lloc on passava tot s’assemblava enormement al carrer en què visc, i cada detall tenia a veure amb la meva mare, el meu pare, Ruc i jo....la meva estimada filla Clara va tenir un terrible accident amb el seu marit i els seus dos nenets. No puc permetre que això passi, i per això he de realitzar aquest viatge.Eren les tres de la matinada. Vaig pujar al vehicle i em vaig dirigir a casa de la meva filla. No vaig haver de forçar cap pany perquè disposem de les claus de la casa. Vaig obrir la porta amb molta cura i hi vaig entrar. Des del menjador, vaig baixar per les escales al soterrani, on hi ha una porta que accedeix a l’aparcament. Vaig trencar la corretja de distribució del cotxe i vaig tornar a casa resant amb l’esperança que tot acabés amb un final feliç...El relat continuava però, en aquest moment, vaig notar una mà en la meva esquena. Em vaig espantar, i vaig veure el meu avi observant sorprés en veure’m amb el seu diari a les mans...―Avi! Però... com?―Saps mantindre un secret?A partir d’aquell moment, el meu avi i jo vam mantindre una relació molt especial. I, una vesprada d’agost, quan vam anar a passar unes setmanes de vacances al camp, el meu avi va deixar que l’acompanyés en un espectacular viatge a un altre temps.

EL LLIBRE MÀGIC(Segon premi Secció –B- 2015)

Alba Velasco Fernández

Això era i no era un xiquet que li deien Martí. Martí no s’assemblava gens als seus companys de classe. En comptes d’estar tot el dia amb la consola i l’ordinador, ell anava a la biblioteca i llegia llibres, per aquest motiu els seus companys se’n burlaven i no tenia amics. Martí també era bon estudiant, i per això li deien “estudiós”. Quan intentava jugar amb els seus companys en el pati, s’inventava jocs, però els altres xiquets s’hi havien portat la consola.Va voler la sort que un dia, mentres caminava pel carrer, de sobte, va entropessar amb alguna cosa i, quan es va girar, va veure un llibre a terra. Era molt gros i tenia una portada molt bonica, amb molts colors cridaners. En veure que prop d’on era no hi havia ningú que el poguera haver perdut, se’l va portar a casa. Una vegada a casa, es va asseure en el sofà i va començar a llegir el llibre; després d’una estona, sa mare es va posar al seu costat i al cap d’uns moments li va preguntar:―Però Martí, què estàs fent?―Res mare, llegint un llibre que m’he trobat al carrer ―va respondre el xiquet.La mare el va mirar estranyada.―I on està el llibre? ―li va dir.El xiquet no entenia la pregunta de sa mare. Per sort, en aquell moment va sonar el timbre i la mare va anar a obrir la porta. Era son pare, que ja havia tornat del treball. Martí va eixir a saludar-lo. En acabant de sopar, se’n va anar al llit i va llegir un poc més; mentrestant, s’estranyava per la pregunta que li havia fet sa mare aquella vesprada.Al matí següent va agafar el llibre, el va posar en la seua motxilla i, quan estava desdejunant, va escoltar sa mare explicar a son pare el que li havia ocorregut el dia anterior.Al col·legi, durant el pati, va continuar llegint el seu llibre, quan una xiqueta se li va acostar i li va preguntar:―Martí, que estàs fent?Martí va quedar desconcertat amb la pregunta però, finalment, va aclarir:―Estic llegint un llibre.La xiqueta, en no veure cap llibre, va pensar que Martí estava molt boig i que tant de llibre l’havia trastornat, així que se’n va anar. Martí no entenia res. Per què només ell podia veure el llibre? No sabia què fer perquè la gent deixara de pensar que estava boig.Només arribar a casa, se’n va anar a la seua habitació i es va posar a pensar en el que li havia succeït. De sobte son pare va irrompre en el dormitori i va seure al seu costat. Després d’una estona, va començar a dir-li en to de broma:

―Saps què, Martí? Ta mare m’ha dit que has estat llegint llibres invisibles.―No és invisible, és real! I a més, és molt interessant. Son pare el va abraçar i el xiquet va continuar:―Està en la meua motxilla, però no sé per què ningú més que jo el pot veure.―Ah! Sí? I com és el teu llibre? ―li va dir son pare.Aleshores Martí es va alçar i va rebuscar en la motxilla fins que el va trobar. Quan el va traure, li’l va mostrar a son pare amb el convenciment que ell tampoc el veuria però, per a la seua sorpresa, este el va agafar i li va dir:―Doncs, jo sí que el veig.El xiquet es va quedar esbalaït amb la resposta de son pare, i li va dir:―No m’estaràs bromejant?―No, ni de bon tros! Digues-me de què tracta el llibre? ―li va dir son pare.―Tracta d’un món en què tots els xiquets han perdut tota la imaginació i un home escriu un llibre màgic...―Sí? Que interessant. Continua.―I el llibre només pot llegir-lo un tipus de xiquets.Llavors, Martí es va detindre i son pare li va preguntar:―Quina classe de xiquets?―Encara no ho sé. Encara no he acabat, però estic a punt de fer-ho.Així que son pare es va posar a llegir amb ell i, al cap d’una estona, ho van comprendre tot. Ja sabien que els únics xiquets que eren capaços de llegir el llibre eren els que tenien un poc d’imaginació, i que perquè els altres ho pogueren fer havien de desfer un conjur, i així, quan el llegiren, també començarien a tindre imaginació. Per a desfer el conjur calia resoldre una endevinalla que apareixia al final del llibre:“ Sóc amic i enemic,sense ser el teu parent.Sóc ràpid i molt lent,sense moure’m realment.Abans d’arribar ja me n’he anat,més, si vols, estic sempre present.Sóc jove i molt vell,però, no em veus entre la gent.”

I el pitjor és que només tenien una oportunitat.―Pare, hem de resoldre este problema ―va exclamar Martí. ―Tens raó. Però... què podria ser? ―va dir son pare.―No ho sé.Després d’una estona de cavil·lacions, el pare va cridar:

―Ja ho tinc! És la pluja! La pluja és amiga, per exemple, per al cultius, i enemiga per a qui havia planejat eixir; és ràpida per a caure, però molt lenta per a assecar-se.―No, pare... La pluja no té edat. Però... en canvi, l’amor? ―va reflexionar Martí.―L’amor no pot ser ―va dir son pare―, perquè quan ta mare i jo ens vam enamorar es notava molt, és a dir, que es veu de seguida la gent que està enamorada.―Doncs... ja ho tinc! És el temps! ―va intervindre tot emocionat.―El temps? ―va replicar son pare.―Clar que sí! El temps és amic quan creixes i enemic quan envellixes. Quan t’ho passes bé és molt ràpid, en canvi si t’avorrixes o ho passes malament és molt lent.―És veritat!Van escriure la resposta correcta i van córrer a ensenyar-li el llibre a sa mare, i van comprovar que havia funcionat.Tots els xiquets ja podien veure el llibre i els adults també, i, a poc a poc, van desenvolupar la seua imaginació. Els companys de Martí ja no s’hi ficaven i, a partir d’eixe màgic instant, va passar a tindre molts més amics.

LES APARENCES ENGANYEN(Tercer premi Secció –B- 2015)

Pablo García Álvarez

Quan jo era petit vivia en un poble anomenat “Vila Ender”. Estava situat entre Espanya i França. El poble era petit, tan petit que semblava una vila, per això el seu nom. Era molt bonic perquè vivia gent molt bona, tenia molts monuments, tenia parcs on els xiquets podien jugar lliurement amb els seus amics i amigues, tenia una zona comercial que estava al nord de “Vila Ender”, una plaça amb cafeteries i restaurants per als adults i una escola on els xiquets aprenien moltes coses, però hi havia una cosa que el feia terrorífic:

una criatura que només eixia a la nit. Li deien l’Home Prim. Era alt com els arbres i prim com les seues branques, però el més important era que no tenia rostre. Podia allargar els seus braços i les seues cames com li vinguera de gana.L’Home Prim vivia en un bosc que hi havia prop de “Vila Ender”, un bosc que era frondós, ple d’arbres molt densos que de dia feien molta ombra però que de nit li donaven un aspecte fosc que ni la llum de la Lluna podia traspassar. Algunes persones del poble afirmaven haver-lo vist prop de les seues cases mirant-los fixament, és a dir, plantat al seu davant, dirigint la seua cara sense rostre a les seues. Allò feia molt difícil agafar el son, perquè se sentien observats. Tampoc ningú entrava al bosc, ja que després d’apropar-se a les seues cases, s’allunyava i hi desapareixia. Per aquesta raó deien que el bosc era la propietat de l’Home Prim i tenien por que els fera mal. Els més valents s’havien ficat una miqueta al bosc i deien que, en entrar-hi, s’escoltaven sorolls de petjades que s’hi apropaven cada vegada més. Després d’això, no volien ficar-s’hi mai més. La gent del poble temia que l’Home Prim se’ls apareguera de sobte.Per cert, jo sóc Sam García, i sóc el narrador d’aquesta història que vaig viure a “Vila Ender” en companyia dels meus amics Pablo, Hugo, Sergio, Salvador i Javier. Doncs bé, tornant al que deia, durant el dia “Vila Ender” era el poble més bonic, però a la nit era el més esgarrifós per culpa de l’Home Prim, ja que n’atemoria els habitants.Pablo, Hugo, Sergio, Salvador, Javier i jo anàvem junts a sisé de Primària a l’escola del poble. De vesprada, a l’eixida del col·legi ens agradava jugar en el parc o en el carrer.Jo no em creia molt allò de l’Home Prim, fins que una nit d’hivern que estava llegint al llit, que era al costat de la finestra, en girar-me per baixar la persiana, de sobte, el vaig vore de veritat; a més, també vaig vore una cosa que em va gelar la sang per complet: la finestra estava entelada i estaven escrites les paraules HOLA SAM. Vaig obrir i tancar els ulls per vore si estava somiant o no, però l’Home Prim ja no hi era, i la finestra seguia escrita. Vaig sentir que el cor se n’eixia del cos de la por que tenia en aquell instant. Estava tremolant i suant al mateix temps, i quan em vaig gitar em va ser dificilíssim agafar el son.Aquella nit vaig tindre més malsons que en tota la meua vida. Sentia que mai es feia de dia i escoltava sorolls dins i fora de la meua habitació contínuament. Ja no sé si era l’Home Prim o bestioles de la nit. La por que sentia era més gran que el món sencer; però, afortunadament, es va fer de dia i vaig alçar-me de mala gana perquè no havia dormit gens en tota la nit. Va ser estant a la dutxa quan vaig recordar que aquell dia era dimarts i arribava tard a l‘escola. Vaig desdejunar tan ràpidament que quasi m’engargusse, i me n’hi vaig anar. En arribar-hi, ja havia començat la classe i el professor em va enviar al passadís. Estava tan cansat que em vaig adormir i, passada mitja hora, el professor em va fer un crit. Li vaig demanar cinc

minutets més, però les rialles dels companys em van despertar de sobte.Quan vaig tornar a casa tan sols pensava a dormir i oblidar tot el que havia passat. Vaig pensar: «demà serà un altre dia».Al dia següent, després del col·legi, ens vam ajuntar els meus amics i jo en la nostra caseta de l’arbre per parlar de la meua experiència. Ja era de nit. Ens disposàvem a anar-nos-en cadascun a la seua casa quan ens vam quedar petrificats: l’Home Prim estava mirant-nos des del terra. Ell va dir: ―Baixeu, per favor, no vull fer-vos mal―. Ningú de nosaltres s’atrevia a dir res, i l’Home Prim va afegir: ―De veritat, tan sols vull parlar-hi―. Finalment, Hugo i jo vam baixar, la resta es va quedar dalt. L’Home no semblava agressiu, al contrari, vaig notar que era una bona persona. Vam apropar-nos-hi i ens va contar la seua història:―Jo no sóc d’aquest planeta, sóc del planeta Makemake. Hi vaig arribar per accident i no puc reparar la nau. Visc a soles en el bosc i la gent em fuig perquè pensen que sóc un monstre. Te’n recordes del que vaig escriure en la teua finestra, Sam? Ho vaig posar perquè tan sols vull que algú siga el meu amic.Tots es van quedar sense paraules i amb la cara buida i blanca com la seua. Finalment, vaig dir:―Nosaltres serem els teus amics.L’Home Prim va agrair la nostra ajuda, i des d’aquell moment tots els dies, després del col·legi, anem al bosc per jugar-hi.

MORALITAT: Cara sense expressió, cor ple de sentiments, les aparences enganyen.

LES TRES MILLORS AMIGUES(Menció especial del Jurat Secció –B- 2015)

Sara Wang, Patricia Catalán i Alba Fenoll

PRÒLEG

Sóc el mestre de Pedagogia del CEIP Miguel de Unamuno. Quan vaig rebre la informació del Certamen de Narrativa vaig vore l’oportunitat per a treballar un conte en la meua classe amb un grupet de xiquetes. Elles són Sara, de tercer; i Patri i Alba, de sisé. Són alumnes amb dificultats d’aprenentatge per discapacitat mental lleu i TGD.Elles han ideat el conte (els personatges, els llocs i la trama), han escrit el conte en brut i l’han passat a net a l’ordinador. Jo les he ajudat a estructurar les idees.Sóc sabedor que aquest conte es troba fora de les bases del Certamen però, encara així, he volgut preparar-lo perquè les meues alumnes estaven molt motivades amb la idea d’escriure el seu propi conte i poder participar en un concurs.Moltes gràcies per dedicar uns minuts a llegir el seu conte que amb tanta dedicació i alegria han preparat.

LES TRES MILLORS AMIGUES

Hi havia una vegada un cavall que vivia a la Xina i tenia de nom Lily. Tenia moltes ganes de vore la seua gran amiga Xispa, que era una gosseta i vivia a Elx. Lily va viatjar amb els seus pares, Yong i Ilisa, fins a Espanya amb tren.

Després de molts dies de viatge, van arribar per fi a Elx. Es van posar molt contentes quan es van vore. Xispa els va ensenyar la seua ciutat: la Nit de l’Albà, l’església de Santa Maria, el riu pintat, i van anar a Santa Pola. A Lily i als seus pares els va agradar molt la ciutat.

Van passar uns dies i se’n recordaren de la seua bona amiga Kinder, que vivia a l’Argentina. Lily amb els seus pares, i Xispa amb els seus, van anar amb un vaixell a visitar-la per sorpresa. Kinder i la seua família es van posar molt contents de vore les seues amigues.

Lily va convidar les seues amigues a la Xina perquè conegueren el seu país. Van viatjar amb un vaixell molt gran fins a la Xina. Una vegada allí, els va ensenyar Hong Kong, la Gran Muralla, Beijing i les muntanyes. Els va agradar el menjar, però no van poder utilitzar els palets xinesos perquè no sabien.Com eren tan bones amigues van decidir anar juntes a viure a Elx per sempre. Els seus pares van trobar treball i van comprar una casa.Van ser molt felices!

QUÈ VULL SER DE MAJOR?(Primer premi Secció –C- 2015)

Miguel Gonzálvez Blasco

Em presento, sóc Manel, tinc 8 anys i vaig a segon de Primària. Avui, Paula, la mestra de Valencià, ens ha posat una redacció sobre “Què volem ser de grans”. Mai hi havia pensat en aquest tema, així que no sabia què posar, de manera que vaig decidir pensar en això en el camí de tornada a casa. Una vegada de tornada a casa, vaig decidir observar les persones adultes per veure si alguna cosa del que feien m’agradava. Se’n va acudir també de fer una llista: primer he vist na Paqui, la pastissera, i m’agrada la idea d’estar tot el dia entre pastissos, però ha de ser molt dur fer-los i, sobretot, estar entre tants dolços i no poder ni tan sols provar-los. Ho poso a la llista per si de cas. Després he vist un grup de bombers rescatant un gat pujat en un arbre. Ser bomber sí que ha de molar ―vaig pensar―, però cal ser molt fort i ràpid. Tant em fa, ho poso a la llista! ―vaig dir. Després he vist Pere pel carrer, l’informàtic, que portava un ordinador en les mans. Ser informàtic ha d’estar bé, els ordinadors m’encanten. A la llista! També he escoltat des de la ràdio d’un cotxe una cançó de Katy Perry, la de Roar. Ser cantant ha de ser molt divertit, guanyes diners, et fas famós...; això sí, estar de gira un any sencer deu ser molt cansat. De tota manera, el poso a la llista. He passat per davant de l’estació de tren, i ser conductor d’un tren d’aquests que van superràpids ha de ser al·lucinant. També m’he creuat amb Rosa, que és advocada, i encara que no entenc molt bé això de ser advocat, però pel que conta Rosa és bastant emocionant. A la llista!, i després investigaré un mica més.

A la cantonada on es creuen els carrers Teula i Finestra he vist la clínica veterinària. M’agraden els animals, però m’agrada jugar amb els animals, no que et porten un gos obert en canal i que tu el cures. Jo no podria ser veterinari, per tant aquest no va a la llista. Una estona després he vist un avió passar pel cel. No estaria malament pilotar un d’aquests “ocells de metall”, i les vistes han de ser increïbles. Doncs, a la llista!Quan vaig arribar a casa, vaig berenar i em vaig posar a veure una estona la tele. A la una estaven fent una pel·lícula de socorristes. Ser socorrista ha de ser un dels millors treballs del món ―vaig pensar―, estar tot el dia a la platja, passejant... Vaig agafar la llista i el vaig apuntar. A les dues estaven fent un documental d’astronomia. Poder observar les estrelles, els estels... ha de molar, només que no vull descobrir el típic meteorit que vinga cap a la Terra i la puga fulminar en 2 minuts. Aquest treball em fa por, no el poso a la llista. En Telecinco estaven fent un programa de notícies. Ser periodista o repòrter ha de ser també interessant i, a més, potser caldrà viatjar. A la llista! Després han tocat a la porta, era el carter, portava un paquet per a la meva mare. Ser carter pot arribar a ser emocionant, has d’anar de casa en casa, bústia a bústia, lliurant misterioses cartes de les quals no saps què conté el seu interior. És fins i tot intrigant. A la llista! En acabant he pujat a la meva habitació per fer els deures i m’he fixat en el pòster que tinc de la pel·lícula “Policia per un dia”: Lenny Smith interpreta el paper d’un policia... Bingo! Dos treballs supervistosos: d’una banda actor, amb el qual aconsegueixes molts diners, t’ho passes bé; i per l’altra, policia, això de combatre el crim sempre m’ha agradat, i encara més si es tenen armes i llicència per matar. Dos oficis més per a la llista! Quan m’he posat a fer els deures he pensat que ser professor ha de molar bastant: manes als alumnes, tens privilegis, mola mola... L’apunte a la llista! A la nit he vist aquesta gran i lluminosa Lluna i m’han entrat unes ganes tremendes de ser astronauta. També a la llista! Després m’he posat a llegir còmics i se m’ha ocorregut la idea de ser dibuixant de còmics, poder dibuixar les meves pròpies històries, els meus propis personatges, que diguen i facen el que a mi em done la gana, que passi on jo vullga, com si és al jardí de ma casa o a la galàxia més llunyana a la nostra. I també l’he afegit a la llista. Ara toca comprovar tot el que hi he escrit.

OFICIS QUE M’AGRADENPastisser, bomber, informàtic, cantant, conductor, advocat, pilot, socorrista, periodista, carter, actor, policia, professor, astronauta i dibuixant.

Estic indecís, no sé per quin decidir-me. Per exemple, ser bomber m’agrada molt, però al mateix temps ser astronauta també m’agrada molt. He pensat a destacar els que de veritat em criden més l’atenció, i així ho he fet. Al final la llista ha quedat així:

OFICIS QUE DE VERITAT M’AGRADENBomber, cantant, pilot, socorrista, periodista, actor, policia, professor, astronauta i dibuixant. Després d’una estona menjant-me el coco sense saber per quin decidir-me, la redacció ha quedat així:

QUÈ VULL SER DE MAJOR? Manel Pérez – 17/02/1996

Senyoreta Paula, encara que em suspengues aquesta redacció, la meva decisió ha estat la següent a l’hora de realitzar aquest treball: encara no sé què vull ser de gran, i com tinc 10 anys per decidir què vull ser, preferisc no atabalar-me i decidir-ho ja, ja que si hagués de decidir seria un bomber que cante pilotant avions i que salve vides a les platges mentre fa fotos per al reportatge de la tele, en la qual hauria d’actuar i aturar els criminals mentre fa classes a la Lluna i dibuixa la seva vida. I això, a part de ser impossible, pot arribar a ser molt cansat. Segurament no siga res del que he anomenat, però això només ho podrà confirmar el futur.La senyoreta Paula m’ha aprovat aquest treball per originalitat. Tot i que aquest treball el vaig fer quan tenia només 8 anys, tenia molta raó, perquè ara que en tinc 27 no he resultat ser res del que vaig dir, ja que en l’actualitat sóc un exitós psicòleg que tracta a gent bastant important. I mira, per a no estar a la famosa llista d’”Oficis que m’agraden” o a la d’”Oficis que de veritat m’agraden”, l’ofici de psicòleg és el que he acabat fent i n’estic molt content.

AQUELLA INOBLIDABLE NIT(Segon premi Secció –C- 2015)

Victoria Maria Cranici

Hi ha moments en la vida d’una persona en què un mateix es pregunta el perquè de les coses que l’envolten. Per què ha de ser així? Per què la vida et dóna una bufetada, fent-te sentir que tot el que volies es destrueix, es cau a pedaços, mentres tu, per molt que ho intentes, no pots fer res per canviar el seu destí? Per què a tota la gent que estimes li passen desgràcies? Per què no existeixen els contes amb final feliç? Per què no pot ser tot d’altra manera, d’una manera més fàcil?M’agradaria treure alguna conclusió coherent però, simplement, no existeix. Me n’he adonat amb el temps que la vida no és res més que un moment, i que no s’ha de preguntar el perquè, sinó viure-la, perquè malgrat tot el fet de saber que les tasques més dures de la vida són atorgades a les persones més fortes, em dóna l’ímpetu per seguir lluitant.

Aquella inoblidable nit és la que va marcar la gran diferència. Ma mare, Esmeralda, acabava de cuinar el sopar, mentre jo parava taula sense perdre de vista el nou morat al seu ull dret del qual eixia una llàgrima que reflectia la seua ànima infeliç. De sobte, els ressonants passos de mon pare, Víctor, a l’entradeta de la nostra humil llar, s’escoltaren fins a l’interior dels nostres timpans. Ma mare servia tremolosament les creïlles bullides als nostres plats tan ràpid com podia. De seguida entrà ell, amb una embriaguesa prou notable i amb una fragància a perfum de dona, que no era de ma mare. Nosaltres ens posàrem dretes, l’una al costat de l’altra, per rebre a mon pare, tan dret com s’ho permetia la seua borratxera, i quan la va tenir al front, li va dir a l’oïda: “Ets una estúpida que no serveixes per a res, ni per a prostituta, perquè cap home et desitja”. En acabar de dir aquella frase sense cap raó, li va escopir a la cara. No podia reprendre la meua ira cap a mon pare, perquè no anava a permetre que seguira tractant ma mare d’aquella forma tan masclista. Inevitablement, vaig deslliurar el meu dimoni interior i li vaig pegar una puntada als testicles amb tota la força que tenia guardada. Mon pare caigué al sòl amb la cara pàl·lida, i ma mare i jo aprofitàrem per córrer, per tal de fugir d’aquell monstre. Corríem cap al pis superior per les escales, però ell s’alçà veloçment i enganxà ma mare del braç agressivament, i la tirà escales avall. Aquell violent moviment va causar que es colpejara la nuca amb el pic de l’escala i desbordara un toll de sang. El meu pare se n’anà corrents com el covard que era. Jo em vaig abalançar sobre ma mare amb el cor en un puny, mentre cridava i plorava i pregava a Déu que no se l’emportés, perquè la necessitava molt. Ella era la cosa més gran que tenia, l’estimava més que a la meva vida. Hi hauria preferit mil vegades que la persona que caigués escales avall hagués sigut jo, però crec que cap persona té l’elecció d’això en les seues mans. Abans, però, d’anar-se’n, s’acomiadà de mi dient-me: ―No patisques petita, estaré bé allà on vaja. Cuida’t molt. T’estim...Després d’aquella nit, l’Anabel plena de color i gràcia desaparegué, i deixà entreveure una persona trista, pessimista i sense ganes de viure. Els meus dies eren un fàstic. Els meus amics ―“amics” que parlaven malament de mi a les meues esquenes―, s’hi comportaven amb compassió, però això ja no m’importava realment, això em demostrava que no tenien vida ni altra cosa a fer més que criticar la resta de persones que fan coses, mentre que ells no fan res. És realment patètic. A més, hi havia de suportar el fet que mon pare no estigués a la presó, perquè no m’agradava la idea d’anar a un centre de menors on la meua adolescència s’arruïnaria ja per complet. L’única cosa que em feia desconnectar per complet era passejar pel bosc. Tots els dies, després de l’institut, anava a casa per agafar menjar i me n’anava al bosc, on hi havia un gran arbre robust i frondós, pujava fins a arribar a la copa de l’arbre i m’asseia per contemplar el món. Mentres observava, em vaig adonar que m’havia convertit justament en aquell tipus de persona que no volia ser mai. Així mateix, vaig sentir una espurna interior que em va fer tornar a la realitat. Vaig pensar que si ma mare estigués ací, no li agradaria gens

veure’m d’aquesta manera. Vaig sentir com si ma mare em donés aquella galtada que tanta falta em feia. Sabia que ma mare estava bé allà dalt i l’ànima em tornà al cos. Estava tan eufòrica que, sense por ni barreres, vaig posar-me dempeus en aquella branca de l’arbre i vaig cridar als quatre vents: ―Anabel ha tornat! Sí, senyors, ha tornat i mai més se n’aniràààààà!―. Tot seguit la branca de davall dels meus peus es partí en dos i em deixà caure des d’uns 25 metres d’altura. Queia de manera molt dolorosa perquè les branques de l’arbre em feien la caiguda més llastimosa encara. L’arbre jugava amb mi, era com el seu joguet que rebotava entre les seues branques i em causava mal en totes i cadascuna de les parts del meu cos. Finalment, queia amb espontaneïtat i, quan em visualitzava ja al terra, una de les últimes branques em salvà enganxant-me per la camiseta, però no aguantà molt ja que es partí per acabar de torturar-me amb tant de patiment.No sé com ni de quina manera em vaig alçar de colp, sense cap tipus de dolor, semblava un miracle que la immensitat de ferides tan infectades desaparegueren i deixaren el meu cos impecable. Estava senzillament bocabadada. Seguidament vaig veure, al costat del bosc, un llac extens d’aigua pura i cristal·lina que no recordava haver vist mai. M’hi vaig apropar sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig llevar les sabates i hi vaig ficar els peus. Aquella aigua em feia sentir als núvols. Gaudia d’aquell moment d’immensurable i plena tranquil·litat. El Sol calfava suaument, els pardalets xiuxiuejaven i l’aire fresc i net omplia els meus pulmons. Aquell goig em produïa una despreocupació absoluta dels meus problemes, i això m’encantava. Tot seguit, vaig escoltar la veu de ma mare que em deia: ―Com estàs petita? Vine a nadar amb mi―. Em vaig quedar estupefacta. Jo havia contemplat amb els meus propis ulls com ella es moria dolorosament. Hi havia estat present en el seu soterrament. Segons les lleis de la ciència, no podia ser cert; malgrat això, no podia desaprofitar una oportunitat tan única d’estar amb ma mare, així que em vaig quedar amb roba interior i em vaig endinsar a l’agradable aigua. Ma mare estava igual que abans d’aquella nit, tan riallera com hi era típic sempre. Jo gaudia molt nadant amb la meua mare. Tot era immillorable, m’ho passava d’allò més bé. Però, quan menys m’ho imaginava, aparegué un forat a l’aigua que anava engolint tot el que es creuava en el seu camí, i cada vegada es feia més i més gran. Ma mare i jo eixírem de l’aigua ràpidament i àgilment, però aquell forat pareixia no tenir límits. Seguírem corrent fins que ens vam trobar un ogre gegant ―mon pare― amb unes dimensions enormes. Estàvem sense eixida, així que vam decidir explorar aquell forat i, valentament, ens hi llançàrem, però aquest pareixia no tenir fons tampoc; aleshores, aterràrem en una mena de coixí de pèl suau on descansàrem creient-nos fora de perill. Consegüentment, aquella mena de coixí s’alçà, i fou en aquell moment quan ens adonàrem que el coixí era en realitat un gat, i nosaltres érem els ratolins que inconscientment fugíem d’aquell enorme felí. Corríem tan ràpid com podíem, però ell ens va xafar les cues, ens alçà i començà a jugar amb nosaltres com si fórem cabdells de llana, fins que ens començà a

introduir a la seua boca, on vam caure i vam lliscar per una mena de tobogan il·luminat amb llumenets de tots els colors fins a desembocar en el jardí d’un parc en forma de formigues. Treballàrem portant molletes de pa al nostre formiguer quan, de sobte, un peu de bebé gegant tapà tot el llum, amb intenció de destruir la nostra casa, i quan la sola de la seua sabata fregava amb prou feines les nostres petites antenes...― Senyor Víctor Eteven Grant, sa filla, la senyoreta Anabel Steven Rose, ha despertat del coma.

LA MEUA IAIA I JO(Tercer premi Secció –C- 2015)

Claudia Castell Lunar

“Pensem que els iaios i els pares sempre estaran amb nosaltres però, en realitat, arribarà un dia que sense adonar-nos ja se n’hauran anat. Per això hem d’aprofitar el temps que ens queda d’estar amb ells”.Em vaig adonar quan tenia 9 anys.Recorde que de xicoteta sempre anàvem a casa dels meus iaios a sopar un dia a la setmana. Anàvem els meus pares, la meua germana, els meus cosins, la meua tia Loli i jo. La meua iaia Pepa era una excel·lent cuinera: m’encantava la seua sopa de fideus. Ella sempre em posava molts fideus i poc brou, com a mi m’agraden. Quan acabava de servir, em mirava i somreia. La sopa era deliciosa, però les creïlles fregides eren exquisides. Ella les posava en un recipient roig de plàstic dur i les servia amb el seu dolç somriure. Després de sopar, els adults descansaven al sofà i els cosins jugàvem amb el vaixell de pirata que havia damunt de l’armari.La meua iaia ens arreplegava de l’escola a Adriana (la meua germana) i a mi tots els dies a les 17.00 hores. Els dilluns ens portava un entrepà de tonyina, una poma i una bosseta de llepolies. Anàvem al parc, des de les 17.00 fins a les 18.00 de la vesprada, i a les 18.45 ma mare arribava de treballar. Aleshores, la iaia se n’anava.Un dia qualsevol la meua iaia havia d’arreplegar-me, però a mi només, perquè Adriana anava a jugar a casa de la seua amigueta. Va tocar el timbre de l’escola a les 17.00 i vaig anar al banc blanc que tenia una papallona pintada, perquè a la meua iaia li agradaven molt les papallones, i aquell era el lloc on sempre ens esperava. Vaig esperar i esperar, però ella no hi apareixia. Mentrestant, la iaia havia baixat a la parada de bus que no era, així que no sabia per on anar-hi. Eren les 17.20 i jo encara esperava al banc, nerviosa he d’admetre.

La iaia estava perduda per una zona que no era coneguda per ella. La meua amiga Lluna vivia prop d’on estava la parada, i ella i la seua mare van vore la meua iaia perduda i preocupada. Eren les 17.35 i la meua iaia no estava. Vaig anar al conserge i ell va telefonar a la meua mare. Van passar uns minuts i ma mare hi va arribar. Pel camí vam vore la meua iaia acompanyada de Lluna i sa mare. La meua mare va agrair a la mare de Lluna les molèsties i vam portar la iaia a sa casa.A les 19.00 va arribar a casa mon pare. Jo estava fent deures quan va entrar a la meua habitació. Van explicar-me que la meua iaia patia una malaltia molt comuna en les persones majors: es deia alzheimer. Com molts sabreu, es tracta d’una malaltia que fa oblidar les coses.En aquell moment em vaig adonar que a poc a poc ella aniria oblidant coses, com per exemple: cuinar, anar a arreplegar-nos-hi, el camí de sa casa a la meua o la de la tia Loli..., fins que un dia s’oblidarà de nosaltres. Eixe dia serà el pitjor de tota la meua vida, perquè podeu imaginar-vos que la vostra pròpia iaia no sàpia qui eres? Jo, tampoc.Ara, tots els dimecres, vénen a dinar els meus iaios, Pepa i Joan, i la meua tia Loli. Jo arribe a casa a les 14.30 passades i, quan entre per la porta de casa, els veig a la sala d’estar, asseguts al sofà veient la televisió. Se’m dibuixa un somriure a la cara. Hi vaig i els done dos besos a cadascun.En el meu aniversari, ells vénen a casa, sopem, cantem la cançó de l’aniversari i la tia em dóna un regal i els iaios em donen diners. La veritat és que si no em donaren els diners no passaria res, perquè el millor regal que em podem fer és la seua companyia. El dia en què no hi estiguen, de diners, encara n’hi hauran, però la seua companyia simplement serà un bonic record.

EL FORAT DE LA BARDISSA(Primer premi Secció –D- 2015)

Jesús Alonso Jiménez

Com un ratolí entre les urpes d’un gat juganer, lluitem per a fugir del destí, però no podem fer res per a evitar-lo. La vida juga amb nosaltres com el gat, i el gat sempre guanya.Mentre vivim, juguem amb la mort sense adonar-nos; de vegades sentim por però, com el gat, la vida ens deixa seguir endavant, ens fa sentir lliures, i, de sobte, les urpes ens aturen de nou.La infantesa és potser un dels records més arrelats de l’ésser humà, dels que més arriben a l’ànima, dels que mai s’obliden, als que sempre estarem units fins a la fi.L’Anna, com totes les xiquetes de sis anys, era alegre i li agradava jugar, parlar, cantar, arribar a casa després de l’escola, berenar i fer els deures amb sa mare. Era una xiqueta feliç amb una vida normal i l’alegria omplia el seu cor. La vida era un somriure des de l’alba fins a l’ocàs. Els caps de setmana anava, amb els seus pares, de visita a ca l’àvia Maria. El que més li agradava era tafanejar el calaix baix de l’armari de paret del dormitori. Era com un calaix màgic on l’àvia guardava tota mena de records. Aquell misteriós calaix era el resum de tota una vida.Una xicoteta caixa de cartró tancada amb esment va cridar la seua atenció. Un fil de llana blanca com a clau era l’únic obstacle entre la curiositat d’infantesa de l’Anna i el tresor amagat dins.Amb les pupil·les dilatades, els ulls oberts com plats i els batecs una mica accelerats, l’Anna obrí la caixa llevant el fil de llana sense trencar-lo i sense desfer el nus, amb la mateixa cura amb què l’hauria fet l’àvia. Eren fotos antigues, en to marró, que l’àvia encara conservava. Va ajeure’s al terra per tal de fullejar les fotos amb comoditat i va descobrir personatges desconeguts que de segur eren amics i familiars de l’àvia, però les fotos que més impacte li causaren van ser les que l’àvia estava enmig de moltes xiques perfectament ordenades en files, més jove, més prima, però, sens dubte, era ella. Quin descobriment! Era mestra! L’àvia era mestra!Hi havia moltes fotos d’aquesta mena. Les xiques no eren les mateixes però l’àvia estava en totes. L’Anna va jugar a posar les fotos de l’escola en un munt i la resta en un altre; després, va tornar a fullejar solament les fotos de l’escola i va fixar-se en els detalls: les alumnes estaven disposades en quatre files: en la de baix es trobaven les nou més xicotetes assegudes en un banc sense respatller; darrere, en la segona fila, estava l’àvia Maria enmig i quatre alumnes a cada costat dempeus sobre el terra; en la tercera fila hi havia

també quatre alumnes a cada costat de l’àvia, però aquestes estaven dempeus sobre un altre banc; finalment, estaven les alumnes més grans sobre l’últim banc. L’Anna comptà fins a trenta-tres alumnes en cadascuna de les fotos. Després va fixar-se en els vestits, en les cares, en els cabells..., va estar una bona estona fixant-se en aquelles desconegudes alumnes. Totes tenien la mateixa expressió, no hi havia cap somriure. ―Ara seran com ma mare ―es deia.―Anna, vine cap ací! És hora de tornar a casa! ―va dir la mare en veu alta.Amb la rapidesa d’un esquirol pujant a un pi, l’Anna va deixar tot com estava i anà cap al saló.―Àvia, ets mestra? ―va preguntar l’Anna.―Sí, filla meua, he sigut mestra tota la meua vida. De segur que has estat cercant en el meu calaix dels records, veritat?―Jo vull ser mestra com tu ―afermà l’Anna.―Has de tindre una vocació especial filla meua, qualsevol no pot ser mestre, és una professió molt exigent, has de dedicar moltes hores als teus alumnes. Pensa-t’ho bé i ja en parlarem. Ara has de tornar a casa.―Molt bé, àvia, fins al dissabte.―Adéu filla meua, estudia molt i fes els deures.L’Anna vivia en una casa als afores de la ciutat, rodejada per un mur de mitjana altura amb una reixa negra al damunt que acabava en punxes daurades i limitava un gran jardí. La intimitat d’aquell recinte de somni estava assegurada per una atapeïda bardissa de xiprers. El gos, un gran pastor alemany, avisava de qualsevol que s’apropés a la reixa i donava encara més tranquil·litat a la família. El jardí estava dividit en dos, el de davant de la casa amb bancs de fusta, gespa, flors i arbres xicotets; i el de darrere, amb arbres vells i grans, gruixudes arrels emergint arran de terra, fonts de pedra que feien joc amb les taules i els bancs, estanys poc profunds amb peixos de colors, cullerots i granotes. Aquest ombrívol jardí, amb el terra ple de fulles seques i envoltat en un relaxant so de refilades dels pardals, era el jardí antic. Una barreja entre dolç i tenebrós li donava un atractiu especial. Els dos jardins estaven separats per una bardissa interior de xiprers semblant a la que rodejava la casa. Hi havia una porta que els comunicava, però sempre estava tancada, perquè hi accedien per una eixida de darrere de la casa.A l’Anna i als seus amics els agradava passar d’un a l’altre a través d’un forat que deixaven les branques de la bardissa. Era com un passadís secret, que sempre hi havia estat, potser perquè era el camí preferit del gos per a accedir a la part de darrere, i el pare sempre l’havia podat mantenint el forat.L’Anna passava molt de temps jugant en el jardí amb amics i amigues que venien quasi tots els dies, sobretot els caps de setmana. El joc que més li agradava era “el túnel del temps”, que consistia en una representació teatral: en el jardí de davant eren joves i jugaven a inventar situacions de pares i fills però, al cap d’una estona, passaven pel forat i aleshores eren vells. En aquest jardí de darrere utilitzaven

tasses, cafetera, sucrera, plats xicotets, culleretes, tovalles, arracades, sabates de tacó alt i tota mena d’estris i de peces antigues que la mare de l’Anna guardava en un rafal proper.La imaginació infantil, sobretot entre xiques, no té límits en aquestes situacions, i les hores s’escolaven sense adonar-se’n.Passaven els dies i els anys i la vida seguia mostrant el costat dolç. Però tot arriba encara que nosaltres no vulguem, i la primera urpada va ser la sobtada mort de l’àvia Maria. Quin colp! L’Anna tenia vint anys i el pes de la tristor li va oprimir el pit fins al punt de menjar malament, de patir insomni i de no eixir-li les paraules. Aquesta xicoteta depressió va ser el primer vaccí de la natura que va enfortir l’ànima de l’Anna i que la va preparar per a afrontar la resta de la seua existència. Però el gat, en el seu joc, torna a deixar lliure el ratolí ferit i, en acabar magisteri, se sentia en un núvol, havia complit la promesa feta a la seua àvia, la vida li somreia de nou, era com si fóra part del món adult, se sentia compromesa amb la societat. Ara bé, de seguida se’n va adonar que aquesta felicitat no era l’eixida al món laboral i, per tant, calia fer un últim esforç per a aconseguir treballar en la seua vocació.Les oposicions per a l’escola pública eren una bona eixida, encara que li produïen un nus a la gola, però el record de l’àvia Maria li donava forces per a seguir endavant.S’escolaven els dies com l’aigua d’una cistella i prompte, molt prompte, arribà el dia dels exàmens. Aquesta no era una prova qualsevol, era una lluita contra els altres, passar aquella prova era com guanyar-se el dret a viure, era el començament de la seua vida, era tot. Amb el neguit de defraudar l’àvia Maria, sentia por, sí, però aquesta situació formava part de la vida, no podia deixar-ho, o li feia cara o es quedava sense res.Una vegada fetes les proves, solament quedava esperar. Aquesta espera és un dels pitjors moments en la vida d’un estudiant; de vegades, aquest patiment dura uns quants dies, cal tenir una gran resistència psíquica. L’Anna se sentia com un pres dins la seua cel·la esperant el dia del veredicte. Com tot arriba, va arribar el dia de la publicació de la llista dels afortunats; de segur que la nit d’abans molts xics i xiques no havien pogut dormir, sort que en aquesta ocasió la vida li va tornar a somriure i va veure el seu nom entre els elegits.La imatge de l’àvia Maria estava present en el seu seny, és com si l’àvia estigués al seu costat, podia sentir-la. Els ulls de l’Anna semblaven gots plens a vessar, fins al punt que un lleu parpelleig deixà escapar suaus fils cristal·lins fins als llavis. Amb rapidesa trobà un lloc una mica allunyat de la gent i, mentre mirava cap al cel, sentí l’abraçada de l’àvia.En tornar a casa, els seus pares la van rebre amb felicitat, i tots tres ho van celebrar. Als pocs dies l’Anna va tindre notícies de la seua destinació i, com que no tota la felicitat és completa, hagué de fer l’equipatge per anar a un poble força allunyat de la casa dels pares on encara vivia.

―No et preocupes filla, ja saps que sempre estarem ací, esperant-te. Anem a l’estació que se’t farà tard per a agafar el tren ―va dir el pare―. La mare no va poder badar boca enmig d’aquella emoció, però els seus ulls humits hi parlaven. L’Anna estava asseguda en el seu seient del tren, per la finestra veia els seus pares abraçats, junts, ell amb la mà damunt del muscle de la mare, i la mare amb els dos braços rodejant la cintura del pare. Mai no havia sentit aquesta barreja d’emocions, felicitat, tendresa, tristor i por al mateix temps. Era com un buit agredolç que omplia el seu cos i li feia sentir una mica de fred amb un lleuger nus a la gola. I com que la humitat dels ulls es transmet d’uns a altres, tots tres acabaren passant-se els dits per davall dels ulls mentre la finestra de l’Anna lliscava sobre l’andana amb un moviment quasi imperceptible. No volia perdre la imatge dels pares i, mentre s’acomiadava amb un tímid moviment de la mà, la seua templa es trobà amb el cristall de la finestra tallant el contacte visual.Com l’au que ix per primera vegada del niu i vola cap al desconegut, l’Anna volava cap al seu primer destí.Amb el transcórrer dels anys, va conéixer el Rafael, es va casar i va tindre tres fills. A les vacances de Nadal i d’estiu tornaven per uns dies a casa dels pares, on es relaxaven i els seus fills jugaven en el jardí com ella hi feia.Tot en aquella casa estava igual que abans. Els arbres xicotets del jardí nou havien crescut, però el jardí antic estava com si el temps no hi haguera passat. Va tornar a veure el forat, aquell forat de la bardissa dels jocs de la infantesa que servia de passadís. En veure’l, la memòria de l’Anna començà a volar. Quins records! On serien aquells companys i companyes de la infantesa amb qui jugava al “túnel del temps”?El gat juganer va llançar una nova urpada al ratolí que intentava fugir de nou. Aquesta vegada va morir el pare però, com que les forces de joventut ja no estaven, el marit i els fills van ser el seu suport per a lluitar contra el desànim. Sort que conforme es desenvolupa la vida uns agafalls desapareixen però en brollen uns altres que ens permeten seguir endavant. Quan anys després morí la mare, va sentir que ja no tenia arrels amb el passat; tot era nou, ara l’arrel era ella mateix, però encara quedaven anys per viure.Els esdeveniments li semblaven més naturals que abans. Era com si les urpades rebudes li hagueren fet un escut protector. La maduresa l’havia enfortit.Ara passaven les vacances senceres a casa dels pares. Mai no vendria aquella casa plena de records. Li agradava ajeure’s en l’hamaca sota els arbres del jardí nou on podia sentir la naturalesa mateixa: els trins dels pardals, el suau vent interrompent el descens de les branques amb un silenciós i hipnotitzador vaivé i el soroll de l’aigua de la font minvaven l’activitat del cervell i produïen una agradable sensació de tranquil·litat. Les parpelles de l’Anna lluitaven per no tancar-se, els blancs núvols pintats en l’immens blau canviaven de forma desenvolupant la seua imaginació. Era una sensació molt agradable i

no calia perdre-se-la. En aquesta idíl·lica escena, l’Anna sentia com l’aire que l’envoltava li acaronava la cara, els cabells, les mans i els peus nus. Haguera volgut romandre en aquella situació per sempre, però aquell agradable matí, i fins i tot aquell cap de setmana, arribaria a la seua fi, perquè tot s’acaba.La resta d’urpades del gat no van neguitejar la seua existència, ja havia rebut molts vaccins contra el desànim com per a caure en la depressió.Als vuitanta-sis anys, el seu marit ja no hi era, era viuda. Encara vivia a casa dels seus pares, sola, tranquil·la. Ara els seus fills, de vegades, venien de visita amb els néts, sobretot per vacances. S’havia acostumat a un altre període de la vida, tot era natural com abans, ni millor ni pitjor, era el que pertocava.La natura fa bé les coses, a mesura que el cos perd força abelleix romandre en el mateix lloc. El jardí, el sol, el foc de la xemeneia de l’hivern i les visites dels fills i els néts eren el millor tresor que podia tenir.A ningú no li agrada fer-se vell, però envellir és la millor garantia per a romandre en aquest món, per a seguir endavant, així que Anna ho acceptava amb la sàvia resignació que dóna el pas dels anys.Un dia anava passejant pel jardí i es va aturar davant el forat de la bardissa, aquell forat que tants records li treia del fons de l’ànima, es va endinsar en la seua infantesa i va sentir-se xicoteta de nou. Com tantes vegades, va passar cap al jardí vell i per un instant va escoltar les veus d’aquells xics i xiques fins al punt que es confon la imaginació, la memòria i la realitat. Es va dirigir cap al rafal on encara es trobaven ben guardades en un bagul la roba i les sabates que ella i els seus amics utilitzaven com a disfressa. Mentre avançava per la crepitant catifa de fulles seques del terra, va sentir sensacions com mai no havia sentit, estava apropant-se al passat, als records. Amb l’alegria d’un xic en la matinada de reis, l’Anna va cercar en aquell bagul i va agafar un vestit, un barret, unes sabates i un fulard. En posar-se’ls no va veure la dona vella que era en la imatge reflectida en l’aigua de l’estany, sinó la xiqueta d’abans. Va posar les tasses, la sucrera i les culleretes damunt de les tovalles en la taula de pedra del jardí i, agafant una tassa en la mà, va començar a interpretar personatges i situacions inventades, es va traslladar al passat i fins i tot va escoltar les veus dels pares, dels amics, dels companys i de les companyes d’escola... No era conscient de la seua situació, però ara això no importava, era feliç, i com que el gat sempre guanya i la seua paciència havia arribat a la fi, l’Anna no es va adonar de res i tot va acabar.Però, qui pot assegurar que l’Anna no segueix vivint aquella feliç història d’infantesa després que els seus fills la trobaren enmig del forat de la bardissa entre els dos jardins?

EN TONS DE GRIS(Segon premi Secció –D- 2015)

Paula Díaz Giménez

Hi havia una vegada un xiquet que es deia Carles, tenia 8 anys, el seu cabell era clar i en els seus ulls mai havia existit gens de felicitat, ni brillantor en la seua mirada. Els seus pares l’havien portat als millors especialistes, però tots deien que era un xiquet sa sense cap dèficit o trastorn. El mimaven, li donaven tot tipus de mostres d’afecte, però Carles mai no somreia. Al cap dels anys, els seu comportament es va normalitzar. Era una cosa habitual i el seu rendiment escolar era molt notable. A les vesprades practicava bàsquet, cosa que li encantava. No faltava a cap entrenament, jugava de titular tots els caps de setmana i tenia

molt bona relació amb els companys. Quan guanyaven o marcaven, el seu comportament era com el de l’equip contrari. Era molt xocant veure que no ho celebrava com els altres, però els seus companys ja coneixien el seu “suposat problema” i no li donaven importància.Ell, a la seua manera, era feliç, o això creien tots.Els seus pares el veien que es relacionava i podia desenvolupar-se bé i, per tant, ja gairebé no intentaven canviar-lo.Una nit, quan sopaven, va començar a sentir-se malament: tenia punxades al cap i tot li donava voltes.―Mare ―va dir Carles―, no em trobe bé!―Què et passa, fill? ―va dir la mare.―No ho sé, preferisc anar-me’n a dormir. Puc?―Sí, és clar! Després m’acostaré per veure si estàs pitjor o necessites alguna cosa.―D’acord!I com va poder, dissimulant el mareig, va pujar a la seva habitació. A poc a poc s’anà posant el pijama, alhora que la son se n’anava apoderant.Ja al llit, tancà els ulls pensant que demà es faria de dia sense aquesta sensació d’angoixa. No volia preocupar els pares i tornar una altra vegada a les proves amb els metges. Ell no era una “bestiola rara”, simplement no entenia per què la gent somreia.Cap a la mitjanit, alguna cosa el va sobresaltar i va obrir els ulls de colp. Tot era fosc i en silenci. Tenia l’estranya sensació que alguna cosa estava canviant. Sense encendre cap llum, recorregué totes les estances de la casa. Mirà cada racó i va veure que tot estava en ordre. Els seus pares dormien plàcidament i totes les portes i finestres estaven tancades i assegurades. Quan ho va comprovar tot, se’n va anar a la seva habitació. Aparentment tot estava normal, però el seu interior li deia que estava passant alguna cosa. Al matí següent, quan baixà a desdejunar, els seus pares estaven asseguts desdejunant vestits de gris i sense creuar gairebé paraula. Els seus rostres eren seriosos. Carles no entenia l’actitud dels seus pares, estaven molt seriosos. Ells sempre somreien i feien bromes. Haurien discutit?Quan arribà a l’escola, no podia donar crèdit al que veien els seus ulls. Tots eren com els seus pares, vestien de gris, amb prou feina se saludaven i caminaven sols pel pati. No hi havia murals, no jugaven al pati i a les classes tots feien la seva tasca i ningú no feia cap broma.―Què havia passat? ―va pensar Carles―. Tindria alguna cosa a veure l’ensurt que va tenir ahir a la nit?Però molt aviat se li va passar, perquè va començar a sentir-se bé amb el comportament dels altres. Ja no el miraven estrany perquè tots eren com ell. Van passar els dies i cada vegada s’hi anava adaptant millor. Ja no hi havia somriures ximples, ni abraçades, ni petons... Com podien viure així? Carles mai ho havia entés, però respectava els altres.Amb el pas del temps Carles, cada vegada que s’aixecava del llit, corria a la cuina per veure si s’escoltava alguna rialla. No volia que

tornés a ser com abans, encara que quan mirava sa mare sabia que no era ella, li faltava alguna cosa, alguna cosa que no sabia explicar...Una nit va tenir un somni en què veia la seva mare somriure i jugar amb ell, el seu pare ensenyar-li a jugar al bàsquet i, per primera vegada, encara que només fos en somnis, va fer la seva primera ganyota per somriure, i aquesta sensació li va agradar.―I el bàsquet? ―pensava Carles―. Les vesprades d’entrenament amb els companys, les interminables xerrades del míster, les bromes en el vestidor, els partits, la seva mare a la grada animant-lo, i els àpats o berenars que preparaven els pares...Totes les vesprades passava per les pistes del poliesportiu proper a casa. Sempre estava buit. Aquella tarda el va envair una sensació nova per a ell, i per primera vegada li van eixir llàgrimes dels ulls.―Què m’està passant, no ho entenc ―deia Carles.Trobava a faltar la seva vida anterior: les rialles, els nens voleiant als parcs, quedar amb els amics; però, sobretot, que la seva mare el despertés amb petons i abraçades. Va plorar fins a no poder més. Per primera vegada comprenia totes aquestes emocions fins ara desconegudes per a ell. Era genial sentir-se així.―Com podia haver trigat tant a comprendre-ho? ―va pensar Carles.Quant de temps perdut. Necessitava tornar-hi, dir-li a la seva mare que ja estava bé, que somrigués, i sobretot donar-li totes les abraçades que li havia negat fins aleshores. Va córrer cap a casa però, en veure que la seva mare ja no era així, que tot havia canviat, s’havia sentit tan culpable per haver desitjat aquesta vida tan gris que aquella nit, tot just haver sopat, se n’anà a dormir. Almenys tenia l’esperança que en els somnis podria tornar a veure els seus companys, la seva mare i ell mateix feliços.Quan va despertar al dia següent, la seva mare estava dormint sobre la cadira del seu escriptori. Sorprés, es va aixecar i fou a despertar-la. La seva mare obrí els ulls i Carles la va abraçar tan fort que la seva mare es va posar a plorar emocionada. ―Anit vas tenir febre ―va dir a Carles―, crec que és la millor febre que has tingut.―Mare ―la va mirar somrient―, ja sé somriure i m’encanta. Puc trucar als meus amics?―És clar, fill ―va contestar la mare.Aquell dia va comprendre que el que havia viscut va ser un canvi provocat entre la febre i els somnis. Des d’aquell moment va ser un nen més i els seus companys es van alegrar molt d’aquest nou Carles que reia, jugava, feia broma i, sobretot, celebrava les cistelles al costat dels altres.

PARLA ARA. EL QUE MAI VAIG DIR.(Tercer premi Secció –D- 2015)

Claudia López Sentana

PARLA ARA_________________________________________________________________________________

El que mai vaig dir

PRÒLEG

Hi ha un vell poema de Shakespeare que sempre m’ha captivat i que em sembla que és totalment cert. Diu així: “Quan et vaig veure em vaig enamorar, i tu vas somriure perquè ho sabies”. És una línia que m’he repetit moltes vegades quan he estat enamorada, quan he necessitat saber si l’altra persona havia sentit el mateix que jo. Encara que hi ha moments en què veus ràfegues sense que ho siguen, en què sents que les estrelles llueixen més sense que mostren més ràfegues que les habituals o, fins i tot, que imagines un futur i no te n’adones del que tens en el present, hi ha moments d’esperança, de mirades, de somriures, de pensaments i, en molts casos, de decepció. I en la meua ment, cada un dels xics dels quals m’he enamorat, m’ha fet sentir coses noves: he vist la mar, el bosc, la ciutat i, per últim, l’infern.Cada un d’aquests capítols està dedicat a un xic. He intentat reflectir tot el que vaig sentir amb cada un. He intentat dir tot el que mai vaig dir-los. He intentat escriure el que podríem haver sigut si no haguérem estat marcats per la distància i el temps. Cada capítol té un petit fragment de l’essència del xic a qui està dedicat. Llegir cada capítol és com conéixer el xic tal com jo el conec. Llegir cada capítol és com enamorar-me una altra vegada.Per acabar, el nom del xic no l’he triat a l’atzar, és el nom del meu primer amor, aquell que vaig viure quan era una xiqueta. Encara tinc contacte amb aquest xic, i sempre guardaré la nostra relació que la falta de comunicació va conduir a la deriva.He de dir que mai m’he penedit de conéixer-los, al contrari, ha sigut un plaer, perquè hi ha dos formes de vore l’amor: o et destrueix o et fa més fort, i jo preferisc triar la segona opció.

Claudia López

ENCANTADA DE CONÉIXER-TE

Vint-i-u de desembre de 2008

El vestit és incòmode, però crec que puc aguantar-lo durant la revetlla, més que res perquè no vull escoltar ma mare donant-me el discurs de sempre sobre ser encantadora amb els convidats, mentres que jo pense en les hores que em queden per a tornar ací i canviar el vestit pel pijama. Mire el rellotge, són les nou, comence a baixar les escales, tots els ulls estan posat en mi.

“Ací estic altra vegada, envoltada de somriures falsos i conversacions estúpides,tanque els ulls tres segons per obrir-los i veure un xic imponent,els seus ulls xiuxiuegen 'Ens coneixem' mentres creua el saló lentament,comencem a conversar, compte les nostres mirades com si ens passàrem notes secretes.”

La revetlla està a punt d’acabar, els convidats s’acomiaden i nosaltres fem el mateix; però abans, aquest elegant jove vol saber el meu nom i, com sempre, m’amague darrere de Shakespeare dient: ―Que té d’especial un nom? Però abans que jo continue, ell diu: ―Aquella cosa que anomenem rosa faria la mateixa olor encara que d’altra forma s’anomenara? Seguidament, estén la mà cap a la meua orella i amb un simple moviment mostra una rosa davant dels meus ulls. Agafe el regal sorpresa fet per aquell individu, puge les escales i, quan arribe dalt, em done la volta i ens acomiadem amb la mirada. ―No has canviat res ―diu.Arribe a la meua habitació i pose la rosa en aigua mentre que em pregunte què voldria dir amb això. Faig memòria per si alguna vegada l’havia vist, però tinc la impressió que mai havia parlat amb algú que fóra... com ell.

Trenta-u de desembre de 2008

Ha passat una setmana i no ens hem tornat a veure. Ara estic creuant els dits perquè estiga amb mi en aq uest sopar que no té res de diferent a l’altre. Baixe les escales, però ell no hi és. El busque amb la mirada sense resultat. Mon pare anuncia que el sopar està servit i em veig arrossegada cap a altra sala per la gent.

Ha aparegut en l’últim moment. S’afanya a seure enfront meu, i ens mirem mentres el seu pare presumeix orgullós de tots els llocs on ha estat el seu fill Jordi prestant servei militar. El seu nom retruny en el meu cap, s’apodera del meu cor. De sobte, veig un paper sota la meua cadira i l’agafe ―Em recordes? El mire fixament mentres ell somriu, mire el paper i comence a escriure una resposta:“Vam entrar junts per la porta del col·legi, feia fred, però al teu costat em sentia còmoda.Vaig deixar-me la bufanda a la teua casa i segueixes tenint-la a l’armari guardada.El teu dolç somriure, eixa mirada picardiosa, anava a la teua casa tots els caps de setmana,les fulles de la tardor queien dels arbres, encara puc recordar l’escena.Ja no som simples xiquets, el temps ha passat,i ací estem altra vegada, per aquest any acabar,continues portant la teua corbata blava.”

Embolique el paper, li’l passe per sota la taula i espere una estona per a llegir els seus records:“Porte una foto teua a la butxaca, la mire i veig que encara tens la mateixa pell delicada,sempre portaves el teu casquet de llana del mateix color que la bufanda,

jo et contava històries de l’equip de nataciói tu em parlaves del teu passat pensant que el teu futur era jo.Sé que ha passat molt de temps.que em vaig marxar a Londres sense dir res,i ara me n’adone de l’error que vaig cometre per pensar que no em necessitaves.”

El sopar finalitza, els convidats es dirigeixen al saló per a ballar, busque Jordi entre la multitud fins que la seua mà troba la meua i fugim al jardí per a continuar parlant, encara que esta vegada comence jo:

“Vam escollir diferents camins en la vida,vas marxar sense dir cap paraula,no pots imaginar el que va sentir la meua ànima,i ara tornes a aparéixer per fer-me afortunada”.

Respire, ja ho havia dit, però ara arribava el seu torn:

“El temps ha passat per a nosaltres,continue sent el mateix jove,però ara intente que em perdones,vaig portar-me la teua bufanda a Londresperquè em recordava la teua innocència i la confiança que en mi dipositaves,l’amor perdut ha sigut trobat després de tantes esperes.

La meua bufanda, no va oblidar-me mai, i encara que jo vaig intentar oblidar aquella època, no en vaig poder. Trau la meua bufanda i la posa al voltant del meu coll i, en eixe precís moment, sona l’última campanada i comença el primer bes.

PRÍNCEPS I PRINCESES

U de gener de 2009Puge a la meua habitació i comence a pensar en totes les coses a què jugàvem quan érem menuts i, immediatament, òbric l’armari i busque una caixa; per fi la trobe, encara continuen ací, són fotografies nostres. Agafe el telèfon, marque el seu nom i li dic que busque les fotografies. 10 minuts després diu: “Recorde aquell moment que va deixar-me sense alé,quan jugàvem a ser els governants del nostre regne,un simple parc era suficienti els altres xiquets cridaven els nostres nomsquan ballàvem al centre del món.”

Mire la fotografia i em transporte a aquella situació. És l’ocasió perfecta per parlar:“Agafaves el rastell com un heroi,era el principi d’un conte que no té fi.Recordes la primera batallacontra aquells xiquets que no ens deixaven jugar?Anaves a lluitar i jo t’animava des del tobogan.”

M’interromp i comença a descriure els seus sentiments:“Nosaltres guanyàrem la batalla,els perdedors deien:Tornarem a lluitar!Es comportaven així perquè la seua princesa no era tan bonica com la que jo tenia al costat,la sorra queia en els nostres cabells com si fóra confeti per celebrar.”

Es fa un silenci. ―“Bona nit” ―diu―, però encara tinc una cosa més a dir:

“Espera, dóna’m un minut, promet que estaràs amb mi sempre,el que ara s’ha unit que no se separe,ja vam tindre una acomiadada,vull tornar a ser la teua princesa,vull que el nostre regne torne a brillar.”

“Et promet que no em tornaré a marxar,et promet que tornarem a regnar,llarga vida a la princesaque el nostre castell va il·luminar,no tindrem por a ser recordats.” Ara, sí! ―Bona nit!

UNA NIT DE BOJOS

Sis de gener de 2009

Esta nit uns amics dels meus pares fan una festa. No tinc moltes ganes d’anar-hi, mai m’ha agradat aquella festa, ja que sempre estaven els altres xiquets fent-me burla perquè no anava acompanyada per cap xic, o també pels meus vestits. Isc de casa, Jordi acaba d’aturar el cotxe, ix i m’agafa la mà.Ja hem arribat! Eixim del cotxe i li dic: ―Que comence l’espectacle!, en to sarcàstic. Ell respon: ―No et preocupes, m’estaré amb tu en tot moment.

“Entrem agafats de les mansen un món de gent malcriada,el flash de les càmeres fa que parega un somni d’anys passats,ha sigut així des de l’institut,tot el món estima la fama i el glamour,al cap i a la fi, tot és com en un reality-showi tots pronuncien el nostre nomcom si ens acceptaren tal com som, vestits de Carolina Herrera i Dior, comparen els preus, és un horrori, a poc a poc, em separen del meu amor.”

Cada un en una punta, em condueixen a una habitació i em deixen tancada, no en puc eixir. Passen aproximadament vint minuts fins que la porta s’obri, és Jordi, els ha despistat, m’agafa de la mà i

n’eixim corrent tan ràpid com podem, ens persegueixen i no tenim més remei que tirar-nos a la piscina. L’aigua està congelada, però serveix per a escapar. Quan ja se n’han anat, n’eixim, fa molt de fred, anem al cotxe, sort que porta unes mantes, condueix cap a casa.Hi arribem i el convide a passar, són les dos de la matinada i no vull que se’n vaja. Li deixe un pijama de mon pare i es dutxa. Jo faig el mateix en l’altra cambra de bany. Posem a estendre la roba, ens seiem en el sofà i diu:

“Mare meua, quina nit de bojos,no ens han deixat ballar gens ni mica.Aprofitem ara que estem sols, no anem vestits de gala però, és més divertit amb pijama.”

M’agrada la proposició, però...

“El mire preocupada, la veritat és que no sé ballar,mai ningú m’ha demanat un vals.Comença a ballar sense seguir cap norma,fa que el meu cos es moga.”

La llum entre per la finestra i fa que em desperte, estic en el sofà, escolte una veu i em dirigisc a la cuina, hi entre i en eixe moment penja el telèfon i diu: ―He de marxar una altra vegada a Londres, em necessiten en la base militar. De seguida l’envolte amb els meus braços. Estic segura que podrem suportar la distància.

CARTES I DISTÀNCIES

Huit de gener de 2009

L’acompanye a l’aeroport, ens acomiadem i prometem escriure’ns. Abans que ell embarque li done la meua bufanda. Em mostre forta, però m’afone quan ja no em mira.

“Ho va dir d’una forma simple el set de gener,què estrany que no em molestara,tremolant en el comiat,un últim bes i embarcajustament quan pensava que m’anava a desmaiar.Em dic a mi mateix que solament és una temporadaperò, la meua ment no n’està convençuda,mire l’avió que l’allunya de mi una altra vegadai comence a sentir-me marejada.No m’agrada portar la nostra relació d’aquesta manera, per favor, torna a mi.No m’agrada necessitar-lo així, hem tingut diversos principisi el sentiment continua sent el mateix,autobusos i taxis que no fan res perquè hi torne,no puc fer res, només resar perquè estiga bé. Tot això és molt cruel,

no tenen dret a separar a dos persones que s’estimen més que a res,és molt injust el que ens estan fent.”

Passem tota la primavera, l’estiu i la tardor escrivint-nos cartes. En l’última promet que estarà pel meu aniversari. Aquella notícia m’alegrava molt, per fi estaríem junts.

Cinc de novembre de 2009“Encara no hi ha arribat,encara no ha entrat per la porta sent el meu regal, si ho haguera fet milions d’estrelles estarien alineades,i jo haguera pogut somriure.Els ciris il·luminen l’estança,continue mirant cap a la portaesperant que ocórrega un miracle, però el temps passa,la gent em pregunta com esticmentres que jo recorde les paraules de la carta,va dir que estaria ací.Tot passa lentament,estic ací amb el meu vestit i els llavis pintats de roigsense cap persona a qui impressionar,i tots riuen mentres busque amb la mirada la persona que falta,aquest era el moment que no volia que passara, la celebració acaba, ara solament vull estar sola,tancar-me en la meua habitació i plorar.Torne a llegir les cartes intentant no trencar-les,va dir que estaria ací.Què diria si veiés les llàgrimes caure pel rostre de la persona que més li importa?Què es fa quan la persona que més estimes no hi està?”

El telèfon sona, conteste i diu: ―És molt tard per a veure’ns. Ho sospite de seguida, baixe les escales amb el cor totalment accelerat, òbric la porta i el veig enfront meu, vestit de soldat. Torne a córrer fins on és, ens besem i veig un nou principi. Entra a casa, pugem a l’habitació i comencem a recuperar el temps perdut.“Respire profundament,han servit d’alguna cosa tants laments.Pose en el mòbil la nostra cançó:Only know you love her when you let her go...Ens seiem en la catifai amb un bes em felicita.Comencem a contar històries i a riure,no puc creure que estiga ací,he passat els últims mesos sospesantsi això funcionaria,però ara veig que no serveix de res dubtar.Em retorna la meua bufandadient que l’ha permés tornar amb vida.Li pregunte si haurà altre comiat,però no està segur de la respostai veem una pel·lícula abraçats.Ell, és el millor regal que podria desitjar.

EL SECRET DEL PARATGE DE L’ARC DE SANT MARTÍ

(Primer premi Secció –A- 2016)Pablo Mouriño Andrés Justo Linde

Pau vivia amb el seu pare Miquel en una gran ciutat plena d’edificis, llums, fum i molta gent.Un dia, el pare de Pau li va dir que havia d’anar-se’n lluny un temps per a treballar.―Pau, hauràs d’anar amb el iaio Paco al paratge de l’arc de Sant Martí ―li va dir, al xiquet.―Pare, no hi vull anar. No m’apetix eixir de casa ―va dir Pau―. Amb qui jugaré allí? A penes hi viu gent i el iaio ja està molt major. Quin avorriment!―Exageres Pau, t’ho passaràs molt bé. A més, segons diuen, el paratge té un gran secret, però ningú l’ha descobert.―Un secret? Pau es va riure. Segur que són favades.Al cap d’uns dies van arribar al poble. El iaio estava molt content de poder passar un temps amb el seu volgut nét. Però Pau estava molt trist, trobaria a falta la seua casa i, sobretot, son pare.Els dies passaven i Pau s’hi avorria. El iaio sempre contava les mateixes històries. Un dia, mentre jugava en la porta de casa, va veure a la llunyania brillar unes llums de colors.―Oh! Quines llums tan boniques! ―va dir Pau.El xiquet va córrer darrere d’elles sense adonar-se que s’estava allunyant cada vegada més. De sobte, tots eixos colors es van unir formant l’arc de Sant Martí i van desaparéixer. Llavors, Pau es va adonar que estava molt lluny de casa i que no sabia com tornar-hi. Pau estava molt espantat i es va posar a cridar, però ningú li contestava.De colp i volta, un esquirol li va parlar des de la branca d’un arbre.―T’has perdut, Pau? ―li va preguntar l’esquirol.Pau, no s’ho podia creure. Aquella xicoteta esquirol parlava i se sabia el seu nom.―Ací ho sabem tot de tothom, menys el camí de tornada. Crida un altre animal, a veure si tens més sort.Pau va veure unes formigues i els preguntà:―Podien indicar-me el camí de tornada a casa?―No, Pau, tenim molt de treball i tampoc no el sabem.El xiquet va caminar hores. Va preguntar a diversos animals i tots ells li van dir la mateixa cosa, que ningú coneixia el camí de tornada a casa.Estava fosquejant, cansat i famolenc. Pau havia perdut tota esperança de tornar-hi. Tenia molt por, perquè només que s’escoltaven sorolls molt estranys en aquell paratge, i finalment es quedà adormit.

Quan es va despertar, estava en el seu llit. El seu iaio li va dir que havia estat somiant, però Pau, en el seu interior, sabia que no. Mirà per la finestra i novament va veure l’arc de Sant Martí de colors i, al costat, l’esquirol somrient-li. Llavors ho va entendre tot. Eixe era el secret de què parlava el seu pare, el secret del paratge de l’arc de Sant Martí, i ell l’havia descobert.

HISTÒRIA GALÀCTICA(Segon premi Secció –A- 2016)

Alessia Soto Sánchez

Fa molt de temps, en una galàxia on arribes en un tres i no res, vivia un marcianet que feia pràctiques de conducció.Un mal dia galàctic, el marcianet es va embolicar amb les indicacions espacials i va perdre el control de la nau. Casualment es va estavellar en un exòtic planeta que es deia Terra. Una xiqueta que es deia Sandi es va quedar sorpresa quan el va vore i li va dir que si es trobava bé, i el marcianet, a continuació, li va contar la seua història.Una vegada contada la història, es van posar a pensar en com podia el marcianet eixir del planeta Terra i tornar a sa casa. La xiqueta digué de fer una altra nau, i el marcianet li contestà que era una bona, no, boníssima idea.I així ho van fer. Van haver de canviar moltes peces, però la van construir. I quan va arribar l’hora d’acomiadar-se, la xiqueta no volia que el marcianet se n’anara. El marcianet, per la seua banda, tampoc no volia anar-se’n. Així que, de sobte, a Sandi se li va ocórrer una idea i, xiuxiuejant, li la va contar al seu amic galàctic. La idea era preguntar-li als seus pares si podien anar tots junts amb el marcianet a una estació espacial.Finalment hi van anar tots junts. I així van riure feliços a la galàxia com un gatet petit espacial.I conte contat, ja s’ha acabat, i qui no aplaudisca eixirà volant!

LA HISTÒRIA DE DANIELA(Tercer premi Secció –A- 2016)

Paola Guzmán Triguero

Hi havia una vegada una xiqueta molt bona i guapa anomenada Daniela que, amb cinc anys, es va quedar òrfena i va haver de començar a viure amb la seua iaia.

Els seus pares van morir en un accident de trànsit, i la seua iaia era una dona molt pobra; per això, a causa de la dolenta situació econòmica de la iaia, Daniela s’havia de guanyar la vida demanant almoina i fent encàrrecs als seus veïns i a gent de bona situació econòmica del seu barri. Ella els comprava el pa, els portava el periòdic, els feia la compra, els netejava el cotxe, etc.Quan va complir els 12 anys, va tindre la mala sort que la seua iaia va emmalaltir i havia d’anar diàriament a l’hospital. Així que Daniela va haver d’anar a un orfenat dels afores de la ciutat, ja que no tenia cap altre familiar ni ningú que se’n poguera fer càrrec, d’ella. Als pocs mesos, Daniela va rebre la notícia de la mort de la seua iaia malalta. La situació de la xiqueta cada vegada esdevenia pitjor, i això li influïa negativament: anava malament en els estudis, no tenia molts amics, se sentia sola en el món i cada vegada amb menys ànims de res.Un fred matí de dissabte, la van cridar per megafonia quan estava esmorzant i li van donar la notícia que una bona família de la ciutat volia adoptar-la. La nova família de Daniela, que era molt rica, la van cuidar molt bé, i li van donar tot allò que no havia tingut en la infància. Així que, en endavant, Daniela va ser una xiqueta molt feliç amb esta família.I conte contat, ja s’ha acabat!

PERILL A LES MINES FOSQUES(Primer premi Secció –B- 2016)

Martín Casado Blanco

La carta―Toc, toc, toc.Qui podia ser? Naturalment, el primer que David va pensar va ser que la seua mare havia tornat del treball, però el seu instint li deia que no era Marta. Mirà per la finestra i, llavors, va veure una carta enmig del carrer. Va eixir de la casa i agafà el sobre. No portava adreça ni el nom del remitent. El va obrir i va traure’n un paperet. Només hi havia grups

de números sense sentit i una oració molt misteriosa que deia: “Resol l’endevinalla i vine”. I vine... a on? ―va pensar David. Va apuntar els números al seu mòbil, per si perdia el paperet: 41.386.676 i 2.172.876.Durant una hora, cavil·là sobre el conjunt de números sense resultat. Al final, fent un últim intent, teclejà els números a Google. De sobte, a la pantalla del seu mòbil, va aparéixer un plànol de la seua ciutat, Barcelona. Pel que semblava, els números eren... sí, les coordenades del carrer d’Estruc!Seguint les indicacions del paperet, i impulsat per la curiositat, va decidir anar al lloc assenyalat al Google Maps. Deixà una nota a la seua mare, on li deia que havia anat a passejar amb els amics, i se’n va anar.

El segrestArribà a l’esmentat carrer. No hi havia ningú. El xiquet esperà uns minuts i, al final, va decidir anar-se’n. Però, en el moment que va començar a caminar, diverses ombres van caure del cel i van aparéixer, pel seu costat, cinc figures encaputxades que el van aixecar i se’l van endur.Què estava ocorrent?Quan David obrí els ulls, l’únic que va veure va ser unes flassades, una cadira i... un xiquet!El xiquet estava dormit, i va haver de donar-li uns quants colpets fins que obrí els ulls. David, llavors, li va preguntar:―Qui ets tu?―Sóc en Mathew. I, a tu, com et diuen?―Jo sóc David. On som? ―va dir buscant respostes.―Ens trobem a 20 metres sota terra ―li va respondre en Mathew.―Saps qui ens ha capturat?―Sí! Es fan dir “Les mines fosques¨, o això posava als seus uniformes, i els lidera Carles, el famós delinqüent. Però, el que no en sé, és què volen de nosaltres.De sobte, es va obrir la porta i hi va entrar un home d’aspecte fornit amb una cicatriu. Sense dir ni ase ni bèstia, agafà David i se’l va endur. Van anar caminant per un passadís fins que arribaren en una habitació amb una llitera. L’home va posar David a la llitera i, amb una xeringa, li va injectar un líquid de color blau fosc.Des d’aquell moment, no recorda res de la seua vida. Només sap que s’anomenava “074”.

ControlatQuan va passar pel costat de la cambra on l’havien tancat, va veure la porta oberta. Dins estava Mathew. Quan el xiquet el va veure, cridà: ―David!Però David no va respondre. Només s’escoltà una veu neutra dient: ―Qui ets tu?

074 ja es trobava al sector 5 de la zona de treball. Pel que semblava, la comesa dels xiquets era excavar durant hores per trobar una veta d’or, un mineral molt valuós en aquesta ciutat per la seua escassesa.A ell l’havien assignat el treball de vigilant. Havia de controlar que tots els “usuaris” treballaven correctament. Aquesta era la seua única tasca: vigilar i vigilar.Així van passar els dies, fins que un matí, de sobte, una xiqueta de la seua edat s’hi arrimà i l’agafà. Se l’emportà a la part de darrere de la caseta on es guardaven les eines. Ell, intentà lliurar-se’n, però va ser inútil. Agafà el seu telèfon per avisar els caps i va marcar els números. Quan la xiqueta el va veure, llançà el mòbil a terra i li digué:―Escolta, sóc Christina! T’han introduït un líquid que afecta el teu cervell. Només obeïxes ordres de Jeanine i Kang, els caps. Necessite que et deixes posar l’antídot.Però 074 no li feia cas. Així que, per la força, el va adormir amb un esprai tranquil·litzant i li va injectar l’antídot. L’últim que David va veure va ser la cara d’en Mathew.Christina l’estava sacsejant, intentant que es despertara. Al final, obrí els ulls. Però ja no era 074, sinó David, el valent xiquet de 12 anys preparat per a la rebel·lió. Descobrí que en Mathew i Christina eren rebels. A ells també els havien raptat, però s’havien escapat, i ara, amb David, tenien un pla perquè tots els altres xiquets també foren lliures.A les 10 de la nit, tots els xiquets van començar a caminar. Els tres amics o, com ara s’anomenaven, “els Rebels”, van seguir els moviments dels usuaris i van tornar a la base on tenien els llits i el menjar preparats. De sobte, els amics van desaparéixer de la cua que caminava cap a les habitacions i es dirigiren al depòsit d’aigua.―Ràpid, Mathew! ―va dir David.―Sí, que ens veuran! ―va reafirmar Christina.Angoixat, el xiquet va traure una botelleta que contenia un líquid taronja com el que havien posat a David. Era l’antídot. El ficà dins del tanc.

La curaJa a les habitacions, “els Rebels” van començar a dinar, com tots els altres. Estaven esperant que el seu pla començara a fer efecte. Van passar minuts i minuts expectants fins que, al cap de 20 minuts, un xiquet va dir:―Què... què està passant?I, a poc a poc, tots es van despertar de la simulació que els controlava. Per fi eren lliures, o quasi.―Què faig jo ací? ―deien.Els amics havien de posar ordre. Van ajuntar tots els xiquets en una sola habitació. David donà dos colps a la taula perquè deixaren de parlar i, amb l’ajuda de Christina i en Mathew, va contar la història.Durant aquella nit, ningú no va dormir. Estaven elaborant un pla per escapar de la seua presó. Al final van decidir que Christina eixira de

l’habitació pel conducte de la ventilació. Així, obriria la porta des de fora. Després, un grup d’unes 10 persones eixiria de l’habitació per comprovar que no hi havia ningú. D’aquesta manera escaparien la resta de xiquets. Un pla perfecte.A mitja nit, la porta es va obrir i va aparéixer... Christina. Uf!, menys mal.El grup liderat per en Mathew, que coneixia bé la base, va eixir, i no trobaren a ningú; així que tots eixiren. Caminaven en silenci pels foscos passadissos, seguint en Mathew, el cap. Quan van arribar a la porta, s’encengueren els llums i van entrar-hi tres persones: l’home que li havia posat la injecció a David, un ajudant i Carles, el cap de la base de la mina. Carles féu un crit i digué: ―Quiets tots! Però els xiquets ja no obeïen, i no li tenien por. Es van llançar per a agafar-lo. Els tres delinqüents van començar a córrer seguits pels xiquets. Quan els van agafar, David li va traure el mòbil a un d’ells. Ràpidament, marcà el número de la policia i va contar el que havia succeït. Uns 10 minuts després, cinc cotxes de la policia hi van aparéixer. Detingueren a tots tres personatges i entraren a l’edifici per buscar-hi més delinqüents. L’aventura havia acabat i “els Rebels” havien de separar-se.Però... qui deia que no es tornarien a veure?

EL DONYET I L’ARC DE SANT MARTÍ(Segon premi Secció –B- 2016)

Miguel A. Marcos Bellido

En un país molt llunyà vivia un xiquet i els seus pares. El xiquet tenia vuit anys i s’anomenava Òscar, era molt bon estudiant i ja sabia dir totes les taules a la perfecció. Va anar a la nova escola. El xiquet estava molt content, volia fer nous amics, jugar i estudiar molt. Però les coses no van anar com se les imaginava.Quan va anar al col·legi, tota la gent se’n reia i li deien coses molt lletges: neteja’t, que estàs molt porc, que has pres massa el sol... El xiquet es va posar molt trist, i quan va arribar a casa i la mare li va preguntar que tal el dia a l’escola, el xiquet, per vergonya, li va mentir: ―Tots eren molt simpàtics ―va dir Òscar a sa mare.La mare sabia que alguna cosa no anava bé perquè Òscar mai no anava a la seua habitació abans de sopar. Òscar plorava i pensava que per què havia de ser ell negre. Ell volia ser com tots els altres, perquè ningú se’n burlara.La mare va entrar a la seua habitació i va vore Òscar plorant. A este li costava molt dir-li la veritat, i només deia que no volia ser negre. La mare li digué que això era una ximpleria, que no importava el color de la pell, que ell era com tot el món: jugava al futbol, menjava gelats, tenia dos ulls, dues mans...

Quan Òscar ja estava més tranquil, la mare va anar a fer el sopar. Mentres, Òscar es va ficar a la banyera per intentar netejar-se tan fort com perquè el negre de la seua pell es fera blanc. De sobte, va aparéixer un donyet, molt petit, amb barba blanca, grosset, semblava molt intel·ligent, i li va dir a Òscar:―Però xiquet, què fas? Et llevaràs la pell d’esta manera. Para ja bonic!―No vull ser negre! Tothom es riu de mi i ningú no hi vol jugar ―va dir Òscar.―Crec que hauríem de donar una lliçó als teus companys, això que contes no està bé. Tots som iguals i tots hauríem de respectar-nos, d’ajudar-nos i de voler-nos ―va dir el donyet.A l’endemà, el donyet va anar a l’escola amagat en la motxilla d’Òscar. Quan el xiquet va entrar a la classe, algú va cridar:―Mireu, ja entra el xiquet brut! ―va dir Andreu Tots els xiquets de la classe, menys un xica que es deia Clàudia, començaren a riure, i Òscar es posà molt trist. Aleshores, el donyet va fer màgia i va agafar un trosset de l’arc de sant Martí i el va tirar als xiquets. Tots començaren a tossir i, de sobte, el xiquet que havia insultat Òscar tenia la pell de molts colors, i tots els van mirar i començaren a riure-se’n i a dir-li ximpleries. El xiquet va eixir-ne corrents i s’amagà en els lavabos per plorar.Van passar els dies i ningú no li feia cas ni volien jugar amb ell. Ara sentia el mateix que Òscar quan este es reia d’ell. Va anar on era Òscar, molt trist, i se li feia vergonya parlar-li, però Òscar, que era molt bon xic, li va dir:―Tranquil, Andreu, encara que tingues la pell de colors eres igual que tothom: tens dos ulls, dues orelles, jugues, estudies... Si vols, serem amics.Els dos començaren a jugar, però ningú més, menys Clàudia, jugava amb ells. Quan estaven a classe, els companys els furtaven els llibres, els llapis... Tots dos es posaven molt tristos, però Òscar va tindre una idea. Quan acabaren les classes, van anar a casa d’Òscar i començaren a cridar ben fort el donyet. De sobte, hi va aparéixer i els va preguntar què passava.―Estic molt penedit d’haver-me ficat amb Òscar, perquè és l’únic que m’ajuda, i tots els meus amics m’han deixat tot sol per tindre la pell de colors ―va dir Andreu.Bé, xiquet, ja veig que has aprés la lliçó. Ara farem que tots els teus companys també l’aprenguen ―va respondre el petit donyet.Després d’estar jugant i estudiant, els dos amics es van acomiadar fins l’endemà. Al dia següent Òscar, Andreu i el donyet van anar a classe. El donyet va agafar els dos xiquets i els va dir que ara tothom sentiria que és ser diferent. Un per un els va posar la pell de colors. Es burlaven els uns dels altres fins que només en quedaren dos per posar la pell de color. Ara ja no reia pràcticament ningú. ―Pareu, pareu! Ja està tot clar donyet, no seguiu per favor! ―va dir Xavi.

Tothom a classe havia entés les coses: tant fa el color de pell que tingues, si eres alt o baix, gros o prim..., el que importa realment és que sigues un bon company, ajudar la gent i, sobretot, que abans de riure’t d’algú pel motiu que siga, et poses en el seu lloc.El donyet va tornar a tots el seu color de pell natural, i tots van demanar perdó a Òscar.Ara, tots parlaven abans de discutir, tots jugaven junts, tots s’ajudaven..., i ho passaven molt millor que abans.Havien aprés una gran lliçó: la gent no es mira per la raça o per algun defecte, sinó pel COR, i eixe no hi establix diferències.Conte contat, conte acabat. No jutges la gent abans de conéixer-la i tots serem més feliços.

LA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA(Tercer premi Secció –B- 2016)

Ana Vidal Díaz

El meu nom és Ainhoa García López, però podeu dir-me Noa. Estudie 6é de Primària. Hui és dilluns i estic a classe, a punt d’obrir el maleït llibre d’història. I no és que li tinga mania a l’assignatura, sinó que cada vegada que l’òbric em passa una cosa terrible: viatge a l’Edat Mitjana. Ara vos ho explicaré millor:Primerament, òbric el llibre, per la pàgina que siga, i després viatge en el temps a l’Edat Mitjana. Així de fàcil.Ho he provat tot: obrir-lo per la primera pàgina, i res; li he demanat al meu germà major que l’òbriga, i no li passa res; li ho demanat també a Sara i a Lola, les meues millors amigues; i als meus pares; i, fins i tot, li ho demanat a la meua àvia. Però sembla que jo sóc l’única a qui li passa.Ja arriba la mestra... L’he d’obrir...

Ah!

Quina pesta! Oh, no! Ja estic en la porquera una altra vegada (li dic així perquè en l’Edat Mitjana està empestada).Ve un personatge estrany. Sembla important. Porta una corona, És el mateix rei!Em quede esbalaïda, em mira i em diu:―Agenolla’t, súbdita!―Perdona? ―li responc―. Ni de broma, xaval, tu no em manes. Ni que estiguérem al segle XIII. Oh, no!Val, ací és quan me n’adone de la ficada de pota que acabe de fer. Ara, m’agenolle.―Oh, el meu rei, el meu senyor... Té vosté un.. un bigot tan... tan bonic...El rei em mira amb eixa expressió que posa la mestra quan no entregue els deures, com dient: “Per aquesta vegada ho deixaré passar, però et tinc vigilada...”I sabeu que he de fer per tornar-hi? Doncs bé, he d’anar a la biblioteca de l’època, que es troba a la universitat, i buscar un llibre d’història. Quan el trobe, l’òbric i torne al present.Així que quasi sempre suspenc història, perquè no puc estudiar com cal! Per sort, el meu veí i company Jorge em deixa el seu llibre de tant en tant.Tornant al passat, volia passar desapercebuda i arribar a la biblioteca. Gens fàcil. Primerament, una senyora molt pesada volia que li comprara unes pomes, cosa que vaig fer perquè callara. Li vaig pagar amb euros, però no se’n va assabentar. Després, vaig quedar atrapada enmig d’un ramat d’ovelles que hi havia per totes bandes, vaig optar per no moure’m i esperar que acabaren de passar. I, finalment, quan vaig arribar a la biblioteca, vaig tardar una hora a trobar un llibre d’història (són molt més curts que els d’ara), perquè quasi tots els que hi havia eren llibres religiosos. Vaig obrir el llibre i vaig tornar al col·legi, però la classe havia acabat. Si continue així, suspendré, i em castigaran, i em buscaran una professora particular... He de trobar-hi una solució.He tingut mala sort, el llibre de Lola és normal, vull dir, que no hi viatges a la “porquera”. El meu és l’únic que hi viatja. Jo mai he sigut una persona dolenta, però estic tan desesperada que he pensat de fer-li un intercanvi de llibre a José. Total, ell no estudiarà... No, no, no! Ainhoa, no pots fer-ho! ―em dic a mi mateix.Crec que l’única solució que em queda és comprar-me un llibre nou, amb ELS MEUS DINERS. La mare no em creu. He intentat demostrar-li-ho, però sembla que ni ella ni ningú se n’adona que he desaparegut.Ara, doncs, tinc dos llibres: el que use per a estudiar i el màgic. Sembla que no ha sigut una molèstia això, sinó que més bé ha sigut un avantatge, ja que els meus treballs d’història són ara els millors i, a més, es podria dir que he fet un nou descobriment...

JOAN I EL SEU DEFECTE(Primer premi Secció –C- 2016)Elena Torregrosa Sempere

Hi havia una vegada un xiquet, o no tan xiquet, de 18 anys. Per als seus pares sempre seria “el seu xiquet”, encara que no fóra tan petit. Li deien Joan. Era alt, una miqueta gros, amb els cabells negres i els ulls obscurs, i una miqueta lleig. Li agradava molt eixir de festa amb els seus amics però, a banda d’això, també estudiava molt i treia molt bones notes, per la qual cosa era considerat com un bon estudiant.Els seus pares estaven molt contents amb ell en general, encara que, de vegades, era un poc insuportable pel seu comportament. I això era perquè a l’escola ho passava malament, ja que patia el “bullying”. I encara que ho donava per superat, la veritat és que no ho tenia molt superat.Una vesprada, quasi de nit, va quedar amb el Carles, el seu amic. Eixe amic que té tothom, amb qui pots compartir qualsevol cosa i no te n’has de preocupar, perquè ell no contarà res a ningú. Això és el que es diu un bon amic. Doncs, vam quedar per anar de festa.―A les nou a la plaça Verda ―va afirmar el Carles.―D’acord, allí seré!. No tardes a vindre! ―va advertir-li Joan.I així va ser, a les nou hi eren tots dos preparats per a tot. S’hi van trobar amb Marina, la nóvia del Carles. Ell, no en tenia, de nóvia. Tots els amics amb parella i ell sense. No aconseguia parar l’atenció de cap xica. Però, a ell, tampoc no li agradava cap xica. Aquella nit va estar regular, perquè uns xicots es van ficar on no devien i el van assetjar, sempre amb motiu del seu físic: que si era un obés, que si la seua cara no tenia remei, que si era un marginat, i un munt d’insults més de tot tipus. Li van emprenyar la festa. Carles, que ho va escoltar tot, li va dir que no en fera cas i que se n’oblidara, però aquest era un tema que no tenia superat del tot, com hem dit abans, i això era perquè ell no es volia a si mateix. El cas és que va decidir anar-se’n a casa. El Carles i la seua nóvia, com a bons amics, també se n’hi van anar. Els seus pares se n’havien anat de sopar a Alacant i, per tant, hi arribarien ben tard. Així que tots tres eren a casa del Joan, i aquest no parava de donar-li voltes al que li havien dit aquells xicots, però, en el fons, sabia que tenien raó, que era un marginat, que no tenia a ningú, que eixia un dia de festa i quaranta se’ls passava estudiant, que era un xic sense vida social, que l’únic que feia era menjar i menjar fins a afartar-se’n, que no parava d’agafar pes i que no veia límit per parar. Tot això estava comentant amb el Carles i la Marina sense saber que els seus pares eren darrere de la porta escoltant-ho tot. Aquests,

però, no hi van entrar fins que se n’anaren, ben de matinada, els amics de Joan. ―Estàs bé, Joan? ―va dir la mare―. Tens la cara rara ―va continuar dient.―Estic bé, mama. No t’amoïnes per mi ―va afegir Joan.―Joan, petit meu, com que sóc ta mare, m’hi he d’amoïnar. Conta’m el que et passa i, si puc, t’ajudaré.Va intentar fer-lo entrar en raó.―Està bé, mare. A veure, hui estava en la discoteca i uns xicots han començat a dir-me coses sobre el meu aspecte físic: que si estava molt gros, que si era molt lleig... I a mi el que pensen els altres de mi m’influeix bastant ―va dir deixant vessar unes llagrimetes per l’ull dret.―Tots tenim defectes, Joan. El teu pare no té cabells en el cap, jo tinc el nas molt gran... Els que t’han dit a tu això, segur que també en tindran algun, de defecte, tot i que no ho sàpien. I el que si que és segur que tenen és un gran problema, que si bé no és físic, és un problema que mai no podran canviar, i aquest és el de ser una mala persona, el de ferir els altres sense cap necessitat ni causa justificada. El teu problema té solució, el seu, no. Per molt que canvien per fora, per dins tindran igualment la sang dolenta ―va dir la mare.―Tens raó, mare, però encara que ells tinguen defectes, no són tan visibles i dràstics com el meu. El que tinc jo és un sobrepés molt accentuat ―va contestar Joan.―El que és clar és que si continues així, amb aquest pensament, mai no canviaràs. Podries eixir a córrer i no queixar-te tant. Jo em compromet a controlar-te el menjar. Et diré què has de menjar i què no. I si així no funciona, acudirem a un psicòleg o a un dietista ―va proposar la mare.―Em sembla bé, mare. Canviaré el meu pensament. Procuraré valorar-me. Al cap i a la fi estic viu, amb uns amics que em volen, uns pares que no els cap el cor al cos i amb salut. Què hi ha més important? ―digué amb un somriure a la cara.Així va ser. Al cap de cinc setmanes ja es notava el canvi. Estava molt més estirat, sense tanta panxa i menys cames. Tenia clar que si continuava així arribaria a aconseguir el que sempre havia volgut: un cos en condicions. Carles i Marina no podien creure que aquell xicot fóra el seu Joan, el seu amic de sempre. Van al·lucinar! El que sí que tenien clar era que només havien passat cinc setmanes. Encara canviaria molt més.Ell seguia tots els dies amb la seua rutina: universitat-casa-camí per a córrer-casa, i una altra vegada a començar.Al cap de quatre mesos, Joan havia canviat molt, però que molt molt. Ja no li sobrava res, i començava a posar-se fort. Era hora d’eixir de festa per a celebrar aquell somni fet realitat. Va telefonar al Carles per posar-se d’acord per a anar a la discoteca. A les nou i quart al carrer Ample. Una vegada més, així va ser. Hi van anar els tres, ell, Carles i Marina, una estona, tot i que van dir als seus pares que hi estarien tota la nit. S’hi van trobar els mateixos xicots que van

insultar Joan i, aquests, en vore’l, es quedaren esbalaïts. No li van dir ni mitja. Va ser Joan qui va passar pel seu costat amb un somriure. En acabant, una xica alta, amb els cabells molt llargs i bonics, enfundada en un vestit roig que li quedava perfecte, li va demanar el seu telèfon, el va apuntar i van quedar que ella el telefonaria. A continuació van anar a casa del Joan per agrair als seus pares, més a la mare que no al seu pare, els consells tan bons i efectius que li havien donat. El cas és que s’hi presentaren a les tres de la matinada fent crits i molt contents. Li van contar a la mare el que havia passat, i aquesta no s’ho podia creure. Per fi una xica s’havia fixat en el Joan. Van compartir moments molt bons i inoblidables.El que quedava ben clar era que això només era el començament d’un nova vida. El Joan va donar una bona lliçó a tothom. Tot és possible. Tots tenim defectes, però solament uns pocs els afronten i hi posen remei. Els defectes, quan més els maquilles, pitjor. Mostra’ls. Qui vol, pot.

DUES LLÀGRIMES CAUEN(Segon premi Secció –C- 2016)

Estela Pomares Boix

Hola!El meu nom és Tatiana i patisc bullying des dels catorze anys. Tinc un problema d’obesitat, i de vegades tinc atacs d’ansietat, uns atacs d’ansietat que ofegue menjant. Aquesta és la meua història.Des que vaig entrar a tercer d’ESO, em van canviar de classe. Al principi tot anava bé, de fet els companys i les companyes eren prou amables amb mi, amables aparentment perquè, per darrere, eren uns

xafarders i unes xafarderes. Però amb qui més vaig patir va ser amb les xiques.Vaig conéixer una xica que li deien Júlia i que s’asseia amb mi. Jo xarrava amb ella i li contava els meus secrets i les meues històries personals. Féiem tot el que fan les amigues o almenys així va ser durant un temps.Van passar els mesos i tot anava de meravella: tenia bones notes a l’institut, tenia una amiga en qui podia confiar... No tenia cap problema. Però van arribar les vacances d’hivern i tot va canviar radicalment. Júlia havia canviat per complet. Ara ja no era la xiqueta tranquil·la i simpàtica que coneixia, sinó que s’havia convertit en una persona “passota” i amb ganes d’espectacle a la classe. Ja no séiem juntes. Ella em va abandonar. Ja no m’acompanyava en els esplais i es dedicava a crear rumors sobre mi. Sempre em deia grossa, estúpida, pilota, etc. I fins i tot, ella i un grup de gent, van començar a posar-se violents amb mi pels corredors. Recorde un dia que em van fer caure i em van deixar a terra. No em podia defensar, no podia fer res. I així seguia, un dia i un altre i un altre... Arribava sempre a casa plena de blaüres als braços i a les cames i, clar, els meus pares ho van descobrir. Jo, però, sempre els deia que havia caigut al pati.L’altre dia estàvem els meus companys i jo al gimnàs, i la Júlia em va començar a insultar, com sempre, i em va tirar a terra d’una manera brutal. Va començar a agredir-me i no parava, i alguns deien: Més fort! Pega-li més fort! La grossa es mereix una pallissa! Hi havia gent que només mirava, mirava, mirava i no deia res. Tot va acabar quan una professora es va apropar i Júlia va eixir corrents cap a l’altra punta del gimnàs. Eixe dia vaig tornar a casa amb unes blaüres que van marcar el meu cor.Algunes vegades pense que seria millor dir-li-ho als meus pares, però...A l’institut ningú no fa res, no em defensa ningú, ningú no diu res, tothom calla com si foren tombes perquè tenen por i em fan el buit.La veritat és que pense que hi ha altres persones que estan com jo.I acabe aquesta història amb dues llàgrimes que mullen aquest paper i amb ganes de contar la veritat.

EL TIGRE DE L’ESPILL(Tercer premi Secció –C- 2016)

Marisol Gonzálvez Coves

Totes les nits Yamir, un xiquet de l’Índia, eixia a passejar per la vora del riu Ganges perquè li encantava mirar totes aquelles i xicotetes estrelles que li recordaven la seua mare. La seua mare sempre li deia que, quan ella morira, sempre estaria en una d’aquelles estrelles esperant-lo i, com que la mare havia mort, totes les nits Yamir eixia i les mirava, i recordava que la seua mare sempre li deia que no plorara, perquè sinó les llàgrimes no el deixarien veure aquelles precioses estrelles.Yamir, de sobte, va entropessar amb un espill i el va agafar, va mirar-ne el reflex i no era el seu, era el reflex d’un gran tigre. Yamir es va espantar i va soltar l’espill, que es va fer miquetes, i va perdre la consciència. Es va despertar per les xuplades d’un animal, però no se n’adonà que era un tigre fins que es va despertar del tot, i aleshores es va apartar bruscament. El tigre, però, en veure la reacció de Yamir, la prengué com un acte violent i el va atacar. La baralla, evidentment, la guanyà el tigre, que quedà damunt del cos de Yamir, però no el va matar, sinó que s’apartà, fent-se en un costat, i no el va tornar a atacar. Yamir eixí corrents, però sense saber cap a on anava perquè no sabia on era, i, de sobte, va parar de córrer. En eixe moment, el tigre li va dir:

―Em diuen SemeelJak i sóc el rei del bosc.Yamir no sabia què dir. Com podia entendre a aquell tigre? Era impossible! I, com havia arribat a eixe bosc? No se’n recordava de res.―T’estaràs ara mateix preguntant com podem parlar i això. Jo tu diré, però, més endavant. Tu deus ser Yamir, el xiquet que hauria d’haver trobat l’espill, no?―Sí! Jo sóc Yamir, però l’espill se’m va trencar i ara no sé on és.―Com, se t’ha trencat l’espill? Mare meua!―Què passa? Per favor, explica-m’ho tot!―Val! Jo sóc SemeelJak, el rei d’aquest bosc, i tu eres l’elegit, l’única persona que ens pot traure d’aquí a mi i als meus amics, els altres animals. Només tu ens en pots traure amb l’ajuda de l’espill però, si l’espill s’ha trencat, no podem tornar a l’Índia.Ara mateix estem en un món tridimensional on només es pot entrar a través de l’espill, i només l’elegit hi pot entrar. Nosaltres necessitàvem que tu trobares l’espill, l’hi dugueres i ens n’ajudares a eixir, per a poder tornar al món i seguir amb la seua cadena alimentària; però, si no podem tornar, tot el món morirà. Surem és un home que ens està portant a un animal de cada espècie perquè, quan mate la resta del món, puga tornar-hi a governar-lo ell soles.―Doncs, hem de buscar una manera de reparar l’espill i que jo vos puga ajudar a matar Surem per poder tornar al món abans que ell mate totes les persones i els animals.―Val, però on està l’espill?―Ah, clar! Està sota el gran arbre. Anem-hi!Tots dos hi van anar. Una vegada allí, van agafar l’espill i van anar a cal mico. Li van contar que havien de reparar l’espill banyant-lo en la gran cascada.Yamir i SemeelJak van decidir que partirien ja per tal d’arribar-hi com més prompte millor. Després de caminar unes 10 hores, van arribar a les cascades i Yamir hi va endinsar l’espill, i aquest es va reconstruir. De sobte, els dos es van despertar a la vora del riu Ganges i Yamir tenia l’espill com si fóra nou en la mà. El tigre i Yamir van aconseguir unes espases i van anar al fort de Meherengarh, perquè el mico els havia dit que era el lloc on es trobava Surem. Van entrar en el castell i van buscar Surem. El van trobar en la cuina, d’esquena a Yamir, que va aprofitar eixa circumstància per intentar atacar-lo, però Surem va veure el seu reflex en un got d’aigua i va detenir el colp; aleshores, van començar a lluitar. Yamir li féu un colp fort en la cama a Surem, i Surem li féu un colp fort en el braç dret a Yamir. SemeelJak, per la seua banda, va agafar un bidó de fruites i el va deixar que rodara fins on era Surem, que va caure a terra, i que va aprofitar Yamir per ficar-li l’espasa en el cor.Després d’uns dies, ja tots els animals estaven en el planeta Terra. Yamir va decidir soterrar l’espill perquè no li tornara a passar res a ningú.

QUI SAP SI ALGUN DIA L’ESPILL SERÀ DESENTERRAT...

QUÈ?(Primer premi Secció –D- 2016)

Victòria Maria Cranici

Fent un recompte de les necessitats bàsiques d’un jove adolescent que amague en la meua cova, també anomenada habitació, he arribat a la conclusió que podria sobreviure ací dins més d’una setmana. Tenint en compte els caramels recollits en Setmana Santa, les llaunes de tonyina que vaig agafar anit, per si les mosques, les cinc botelles d’aigua, les xocolatines que em va dur ma cosina que encara no m’he menjat i la bossa d’ossets “haribo” que he trobat no sé on... Sí, efectivament, hi podria sobreviure; però, mirant-ho d’una altra manera, també tinc les ferramentes necessàries per a un suïcidi en tota regla: tinc mitja botella d’aigua destil·lada que em va sobrar d’un experiment, una bona quantitat de laques d’ungla, a més d’un bon pot de colònia i, per si fóra poc, també tinc un cúter amb la fulla ben

afilada. Però, sent fidel al meu pensament, no puc fer aqueixa barbàrie, el suïcidi és per als covards, una opció ràpida per als problemes, els valents són els que seguim vivint en aquesta merda de planeta. Una altra opció que tinc és anar-me’n ben lluny. Podria fer-ho, ja que he buscat el meu mòbil, que els meus estimats pares m’han furtat, per la seua habitació, i he trobat un amagatall amb una generosa quantitat de bitllets de 50 euros; a més, tinc el plaer de conéixer la contrasenya de quatre dígits de la llibreta del banc. En aquella cerca, per a la meua desgràcia, trobí una caixa de preservatius, cosa que no m’ha fet tanta gràcia, sinó més bé una barreja entre esgarrifor i fàstic.Estic en un moment de la meua vida en què no sé què fer. Després que els meus propis pares em digueren “puta”, “marrana”, i més adjectius que no hi vull ni esmentar, em sent una estúpida. Ara, em penedisc de posar-me aquella foto de perfil de WhatsApp on se’m veien una mica els pits perquè, si no haguera sigut per això, no m’haurien llevat de les mans el telèfon mòbil desbloquejat, i no haurien vist la meua galeria de fotos amb roba interior. Les fotos, me les vaig fer perquè m’abellia tindre’n del meu propi cos, no per enviar-li-les a cap xic. A més d’això, també aprofitaren per llegir les meues converses amb amics de WhatsApp, converses en què, en els diversos grups d’amigues on estic ficada, parlem sobretot de sexe i de xics.Tots els meus amics els conec d’Internet, cap d’ells va a l’institut i, de vegades, crec que preferiria viure en la pantalla. El mòbil d’una adolescent en aquesta època és com tota la seua vida en un simple dispositiu, i aquest amaga secrets inconfessables. Em sent una persona tan vulnerable, i pot ser que bastant previnguda per a la meua edat.Estic castigada, crec que fins a la resta de la meua curta vida. No puc xafar el carrer fora del marge de 10 minuts que tinc per anar a l’institut i d’altres 10 per a tornar-ne, i res de cap aparell electrònic.Efectivament, sóc com aquella princesa Disney, tancada a la torre... Què dic? Sóc com un creient amb l’ardor del foc sobre cada centímetre de la pell, consumint la seua ànima a poc a poc juntament amb la seua anterior esperança d’estar al costat del seu déu. Ara mateix, sense cap dubte, sóc en un maleït infern on tot se m’ha arrabassat, des de la meua intimitat, quan el meu estimadíssim pare em llevà la porta i la tirà, fins a les meues ganes de viure, perquè qui vol viure amb una família que et diu que t’escopiria a la cara, i que la teua iaia se soterraria a si mateix en la seua pròpia tomba si sabera què he fet. Això no és tot, suporte sermons diaris sobre la vergonya que han de passar amb una filla com jo, i comentaris destructius que podríem considerar punyalades oxidades ficant-se per cada part del cos lentament i dolorosa, que em fan tornar cada vegada més dèbil fins al punt que no sé si desistiré.Han passat ja quatre dies des del fet en qüestió, però he de confessar que cada dia m’exaspere més. No sé si tinc els ulls unflats i rojos de tant dormir o de tant plorar. I sé que hi ha gent en un estat inferior al

meu, xiquets que s’estan morint de fam a l’Àfrica, i també sé que ara mateix els hi acompanyaria.Lamentablement, passe el que passe, el rellotge no frena ni un segon. El temps és una cosa que no es pot parar. No es pot retrocedir ni amb la suma de diners obtinguts per la venda de les joies del Vaticà. I jo, dubitativa, entre si, per sort o per desgràcia, he de seguir anant a l’institut. D’altra banda, aquest diumenge, a les 23.59 h estaré a punt d’arribar a la meua part favorita del dia. Ara ja són les 00.01 h i ací tothom dorm. Jo, em dispose a la cerca del meu propi ésser. M’alce del llit àgilment, sense fer ni el més mínim soroll (he de confessar que he perfeccionat la tècnica durant aquest últims anys) i camine cap a la porta, que vaig deixar mig oberta quan suposadament anava a beure aigua. Ja sóc fora, pujant els graons de dos en dos. Fins i tot les paneroles, que solen eixir a aquestes hores, s’han acostumat a la meua presència nocturna, i quan sóc en l’última porta, l’òbric amb clau i hi arribe. La suau brisa acarona cada porus de la meua pell, que em resulta quasi orgàstica, i alhora fa ballar els meus cabells tan incoherentment que, fins i tot, sembla coherent. Isc, òbric i ajuste la meua manta al sòl, sense por, i hi deixe caure el meu cos calmosament. Observe les estrelles, potser no sabré quines són totes les constel·lacions ni el seu nom, però sí que sé que elles em saben consolar després d’un dia tan dur com aquest. Elles m’han vist quan clame, i quan ric, i quan balle sota la seua tènue llum, i m’han escoltat quan cante, han sigut el toc màgic del meu primer bes i espectador de la meua ruptura de cor. Uf!, el cor quasi se me n’ix del seu lloc. Una mà col·locada en la meua boca frena el crit que hauria bramat. Observe el color negre d’aquella mà i em calme. Una altra aparició majestuosa d’Essien. M’agafa la mà, no diu res, tot estarà bé, són missatges sense necessitat d’una sola paraula. Observem el reflex de les nostres ànimes. Essien viu en un altre edifici, però el petit mur que el separa del meu és fàcil de saltar. Ens coneixem des de fa cosa de tres anys, des que coincidírem una nit ací dalt, un altre motiu per amar incommensurablement les estrelles. És la persona que més i millor em comprén, amb qui no em trobe mai incòmoda, més bé tot al contrari, i no hem tingut mai cap rotllo amorós entre nosaltres, ens estimem però d’una altra manera. És la 01.47 h. Se m’ha passat volant aquesta vetllada entre cants, converses sobre el nostre dia a dia, filosofies profundes, anècdotes gracioses... M’ha fet oblidar tots els meus problemes, i m’ha aconseguit traure uns quants somriures. Ara me n’he d’anar, malgrat que no vull. Mon pare sol anar al vàter sobre les 02.00 h i si veu que no sóc al meu llit veuré les estrelles. Recollida i doblegada la manta amb l’ajuda d’Essien, ens acomiadem amb els respectius besos amb les mans ―no sé per què, però ja s’ha tornat una tradició―. Tanque la porta i baixe les escales. Entre a casa, sigil·losament, tanque la porta i, amb precaució, recórrec el passadís fins a la meua cova, i em gite. Fracasse en els meus intents de conciliar el son repetida...

M’agradaria viure al país dels somnis; de fet, he somiat que era amb Essien en una estrella, i que hi passejàvem muntats en dos preciosos cavalls blancs que fins i tot parlaven. Somniar és gratis, supose. Mire per la finestra, observe els xiquets de primer curs corrent despreocupadament darrere d’un baló, amb la banda sonora de la classe de matemàtiques. Sóc la xica rara asseguda en l’última taula. Mai no encaixaré en aquesta societat. No sé si l’estranya sóc jo o ho és la resta de la gent. No entenc per què les persones estan tan centrades en el fet de causar bona impressió; de portar les últimes Adidas ―alerta!, si són d’imitació, seràs el rumor de tot l’institut―; d’intentar aparentar el que no són; de tapar amb base de maquillatge les imperfeccions, les mateixes que et fan diferent a la resta, que et fan original, que són la teua senya d’identitat ―això que a tu et sembla un defecte, és només un complex teu: són tan precioses les pigues i tan bonics els grans...―. Una mirada tampoc no serà més sincera amb les tones de rímel i la ratlla en els ulls. No importen els accessoris al voltant dels teus ulls, la manera com mires, la forma... Pots causar des de l’honestedat fins a la seducció, sense decorar una cosa que ja hi és decorada. ―Ei, tu, a la pissarra, va!Avance entre les taules i em situe enfront de la tota la classe. Uns seixanta ulls m’analitzen de dalt a baix, m’inspeccionen des de les arrels dels meus cabells fins al color dels meus calcetins. Sincerament, a mi no m’importa què pensen de mi, ni la vida dels altres, però als altres si que sembla que els interesse la meua vida, i molt, perquè no paren de fer-hi comentaris a l’orella els uns als altres.―Troba la “x”. Què esperes? Em gire, un triangle sense la mida de la hipotenusa és a la pissarra, i una “x” espera a ser resolta. Però jo estic més verda en això que el camp de futbol de l’estadi. M¡’agradaria fer-li un cercle a la “x” i dir-li a la professora: ―Ací està! Però, abans que agafe el guix, em salva la sirena, immensa sort la meua.Després de suportar tres classes, em trobe al pati, asseguda en el lloc on es deixen les bicicletes, mirant com les formigues treballen per dur-se un tros de pa que s’ha caigut. Un calfred recorre tot el meu cos i em posa tots els pèls de punta, i una estranya sensació em fa mirar cap a dalt, però tot està en el seu lloc, no hi ha res fora del seu lloc habitual. Jo, ací, amb el meu MP3, mentres Bob Marley aconseguix persuadir la meua alegria fent entrar les seues lletres des del meu timpà fins al meu cor, on són gravades. Intente no pensar en cap altra cosa, i gaudisc d’aquest petit moment de “llibertat” en què em trobe.Pànic, confusió... Què ha passat? Por, cor accelerat en un nivell que mai no havia conegut. Tot està fosc, com de nit, però és de dia segons el rellotge. En trec els auriculars. Estudiants i professorat estupefactes armant un rebombori tal que en aquest moment preferiria ser sorda. Les meues neurones reaccionen, el Sol ha desaparegut. Estic inquieta, em sent tan sola, no tinc ningú per combatre aquesta catàstrofe. No em crec el que està passant. Els

científics asseguraven que res d’això passaria tan prompte, almenys en milions i milions d’anys. Res no és segur ja.Encenen els llums de l’institut i els fanals. Hi ha gent amuntonada a l’entrada intentant eixir per la petita porta, pegant-se, cridant-se els uns als altres. Això és inhumà. Tots lluiten per sobreviure de qualsevol manera. Els xiquets cauen a terra en els seus intents d’eixir-ne, i cap persona els ajuda, ni professors ni alumnes, no tenen pietat, tots busquen el seu benestar caiga qui caiga. En què s’ha convertit la raça humana?Em trobe prou lluny perquè m’afecte l’estampida, però m’hi aprope per intentar ajudar els més petits. Tremolosament, però intentant mostrar-me segura, em dirigisc cap a l’entrada quan veig un xiquet plorant amagat darrere de la font. Córrec en la seua direcció i, quan hi arribe, el xiquet obri els ulls, i gràcies al llum del fanal que hi ha al costat, veig aquells enormes ulls rojos que, acompanyats d’una enorme veu ronca i unes dents ensangonades, em diuen “corre”. Immediatament n’isc disparada com una bala. Què està passant? Qui era aquell xiquet i d’on havia vingut? Preguntes aparentment sense resposta que inunden la meua ment. Em dirigisc cap a la reixa de l’institut, a la part més baixa per a poder fugir, quan divise un cúmul de persones que tenen il·luminat el seu rostre pel suau llum dels fanals, i sobre les quals trac la conclusió que són de la mateixa espècie que aquell xiquet diabòlic d’abans, saltant per la reixa i atacant les persones que hi tenen a prop. Observe la reixa fins al final i no hi tinc eixida. Aquells éssers s’han fet els amos de tota la zona. No sé què fer. Ara les persones s’enemisten per entrar a les instal·lacions i, probablement, amagar-se en algun lloc. Això no funcionarà. Òbviament, aquells éssers hi deambulen per a un posterior atac on es troben les persones en grans agrupacions. De moment, he passat totalment desapercebuda ja que m’he amagat dins del contenidor, on no hi ha un llum a prop. Observe com aquells éssers, amb pistoles d’última generació, capturen la gent de dos en dos. Ningú aconseguix fugir sense un final tràgic. Jo intentaré ser-ne l’excepció. De sobte em gire i una presència d’un d’aquells éssers em sorprén, i el meu cor es paralitza. S’abalança sobre mi amb la intenció de menjar-me quan, en el meu tremend esglai, em desperte en el meu propi vetlatori.

UNA VIDA PER A CONTAR(Segon premi Secció –D- 2016)

Sílvia Perdigones Pérez

ÍNDEX

1. Índex..................................................................................... 2. Avantpassats....................................................................... 3. Els meus pares..................................................................... 4. El meu germà........................................................................ 5. Records intrauterins.......................................................... 6. Naixement............................................................................. 7. Els primers mesos de vida................................................. 8. Els primers records conscients........................................ 9. L’escola infantil..................................................................... 10. L’escola

primària................................................................... 11. Arribada a l’institut............................................................. 12. Accidents i malalties............................................................ 13. Viatges.................................................................................

.... 14. Amistats...............................................................................

... 15. Present................................................................................

.....

16. Vida futura..............................................................................

Avantpassats: les meues arrelsAndalusia, la província Cadis i el poble Arcos de la Frontera. Allà comencen les meues arrels i, curosament, si et pares a pensar-ho, si no fóra pels avantpassats, ningú estaria ara on està. És com si la nostra vida estiguera predeterminada, un destí que cap persona pot triar però que hi és i s’ha de complir. Tornant, però, a Arcos, és on va nàixer la meua família paterna. El 1922 van vindre al món els meus besavis: Pedro Perdigones i Francisca Iglesias, encara que ella prefereix que li diguem Paca.El meu besavi, igual que la meua besàvia, va treballar en “Cortijos” des de sempre. Ell, va fer la mili a Ceuta, i va participar en la Guerra Civil a Tetuan, el Marroc i el Sàhara. Allà va veure de tot, des de nous paisatges fins a les imatges més tristes que es poden imaginar, però va ser valent i va aconseguir eixir viu de la guerra.Després que es casaren, van tindre tres fills: José (el meu avi), Juan i Pedro. Al meu oncle Pedro li déiem Perico. Va morir el 2015, massa jove. Va ser dur i inesperat per a tots. En aquestes situacions és quan pense que el destí és el destí i no es pot fer res per canviar-lo. Un dia està ací i l’altre... Mai no se sap. En aquesta vida no existeix res cert al 100%.També van tindre tres filles, però dues van morir en el part i l’altra quan tenia tres anys.El meu avi va nàixer el 12 de març de 1948, el mateix dia que el meu besavi va morir el 2010, quan jo tenia nou anys. Una desafortunada casualitat. Va treballar en “Cortijos”, i després va fer la mili a Alacant. Va descobrir Elda i la seua elevada quantitat de treball, i va decidir quedar-s’hi. Va parlar amb la família que era a Arcos i es van traslladar a Elda durant els anys 70. El meu besavi hi va estar treballant de vigilant en “Tacopa”.Elda va ser el lloc on el meu avi i la meua àvia es van conéixer. La meua àvia, Nieves Muñoz Serrano, va nàixer el 14 d’octubre de 1950 a Elda. El seu pare, és a dir, el meu besavi, es deia Lorenzo Muñoz Albert, va nàixer el 1923 al Pinós i feia de sabater. Tenia el seu propi taller i es va traslladar a Elda. Jo no el vaig conéixer, ja que va morir molt prompte. El destí... Catalina Serrano, la meua besàvia, va nàixer el 1925 a Cartagena, treballava en les sabates i també es va traslladar a Elda. Es van casar i van tindre tres filles: la meua àvia i les meues ties Mari i Pepi. La meua àvia era paradora en el taller de son pare. Més tard, quan els meus avis es van casar, van tindre dos fills: Pedro Lorenzo (mon pare) i Mari Nieves.

Prop de Monòver es troben les meues arrels maternes. El meu besavi, Federico Pérez Mira, va nàixer el 1898 al Pinós i va ser obrer i tallador d’arbres quan vivia al camp de la meua àvia. Va fer la mili a Granada i participà en la Primera Guerra Mundial a Melilla i en la Guerra Civil. Igual que el meu besavi patern, també va tindre la sort d’eixir il·lés de les batalles de l’època que, per desgràcia, eren inevitables. Va morir el 4 de febrer de 1990 a Monòver. La meua besàvia es deia Victòria Beneyto Berenguer i va nàixer a Madara Alta, Monòver, el 1900. Actualment tenim un camp a Madara. Ella va treballar al camp: criava gallines, pollastres, una cabreta que tenien per a la llet... Va morir el 12 d’octubre de 1979 a Monòver.Els meus besavis es van casar i van tindre dues filles i un fill: Victòria, Cecília i Federico (el meu avi). Després d’estar un temps a Monòver, es van traslladar a les Canyades de Don Ciro, ja que al poble hi havia pobresa i al camp podien viure del que els oferia la natura. Més tard, van anar a la Boticària i finalment van tornar a Monòver.A Monòver va ser on el meu avi es va enamorar de la meua àvia i viceversa i, encara que hi havia vuit anys de diferència de l’un a l’altra, l’amor hi va florir. Ell va nàixer el 3 de maig de 1940 i la meua àvia el 29 de març de 1948. El meu avi ha sigut sabater des dels set anys fins ara, i la meua àvia paradora. El meu avi va passar la infantesa al camp i la meua àvia a la ciutat, al carrer la Torre de Monòver. Quan era jove se’n va anar a França, amb la idea adolescent de veure xics francesos, aprendre l’idioma, visitar llocs diferents als que estava acostumada... Però, per desgràcia, i pel destí, va acabar veremant i dormint en uns vagons on també s’instal·laven els seus familiars francesos. El meu besavi, José Gil Iniesta, va nàixer a l’agost de 1920 a Monòver, era barber ―l’ofici el va aprendre a Algèria amb un oncle seu―, sabia parlar francés i va fer la mili a Maó. També va ser voluntari en la Guerra Civil. A Xàtiva, en una ocasió, es va haver de fer el mort llançant-se en una rasa amb difunts. Imagine com seria d’esgarrifós, però no crec que puga arribar a imaginar-ho tal com ell ho va viure, perquè podem imaginar moltes coses i, tal vegada, si ho imaginem amb unes ganes enormes podem arribar a sentir alguna cosa, però no com la persona que ho ha viscut vertaderament.El meu besavi es va casar amb la meua besàvia Salvadora Prats Albert, que va nàixer el 24 de febrer de 1923 a Monòver. Ella es dedicava a cuidar xiquets i netejar la casa d’un farmacèutic reconegut del poble. Van tindre dues filles: Isabel (la meua àvia) i Pepi. La meua àvia i el meu avi van decidir casar-se per consolidar la seua bonica relació i van tenir dos fills: Isabel (ma mare) i Federico Javier.I quan sorgirà l’amor entre els meus pares? Perquè estic en aquest món d’alguna manera. Gràcies a ells i a la resta de la família, perquè si no fóra per ells jo, a més de no existir com a ésser humà, no coneixeria el plaer que és viure tenint al voltant la gent que més estime amb el meu cor.

Els meus pares: el fruit de la meua existènciaUn 18 de gener de 1970 va nàixer un xiquet a Elda al qual li van posar de nom Pedro Lorenzo. El seu nom provenia dels seus avis: Pedro, per part de pare, i Lorenzo, per part de mare. Aquest bebé no era un bebé qualsevol, sinó la causa per la qual estic jo ara ací. Pedro, que era com majoritàriament li deia tot el món, tenia ascendència gaditana i eldenca. El seu pare era d’Arcos de la Frontera, i sa mare d’Elda, i vivien al costat de la plaça de bous. Uns anys després, a Pedro li va arribar una germaneta de qui tenia molta cura. Sempre va ser un xiquet molt actiu. Li encantava l’esport, jugar amb els seus amics, fer qualsevol entremaliadura... les coses normals de la seua edat, però es portava bastant bé. Va començar l’escola amb quatre anyets al col·legi “Juan Rico y Amat”. Sempre treia bones notes i ho aprovava tot. En el col·le enamorava a moltes xiquetes perquè era molt graciós i bonic. Jo he heretat el seu sentit de l’humor.Com ja he mencionat abans, Pedro no podia estar-se quiet ni un segon, i es va apuntar a judo dos anys. Va guanyar molts reconeixements, cosa que resultava bastant increïble perquè era molt xicotet i competia contra xiquets gegantins que li treien tres caps almenys. Més tard, amb la seua predilecció per l’esport, s’apuntà a futbol, i també era molt bo. Tenia vocació per l’esport, sempre portava una vida sana i l’esport per damunt de tot; a més, va tindre i continua tenint èpoques en què fa bicicleta, i corre moltíssims quilòmetres. L’esport li servix com una evasió de tots els problemes.El xiquet ja no era tan xiquet i, com tots, va passar la seua adolescència. En esta etapa li encantava escoltar música de tot tipus i tenia una llista de cantants i grups que no es cansava d’escoltar: The Doors, Jimi Hendrix, Bob Marley, Pink Floyd... Aquests també són ara alguns dels meus favorits, gràcies a ell, perquè d’altra manera probablement no els coneixeria. Al col·legi, va acabar huité i se’n va anar a treballar amb el seu oncle fent d’electricista ―És curiós, amb només 14 anys ja treballava, i ara, a la meua generació sempre ens prenen per xiquets immadurs que només pensen en ximpleries. Supose que els temps canvien, i també les opinions relacionades amb la resta de la societat, depenent de l’època―. Sembla que Pedro portava l’ofici en la sang perquè tota la seua vida ha treballat d’això, d’electricista ―És un treball dur, i cal ser bastant intel·ligent per saber quin cable ha de connectar amb els altres cables, per saber per què no funciona una instal·lació, etc. Pense que no es valora suficientment esta professió―.La joventut de Pedro anava passant, i un dia va anar a una discoteca amb els seus amics. Mai se’n penediria, d’aquell dia, d’aquell dia màgic en què tot va canviar.Un 26 de maig de 1970 va nàixer a Monòver una xiqueta preciosa a la qual li van posar de nom Isabel. El seu part va tindre lloc en el carrer de la Torre, igual que el de la seua mare. Els seus pares eren Federico i Isabel. I aquest bebé, tampoc no era un bebé qualsevol, aquest bebé

completa la raó de la meua existència. Vivien al barri Borrasca, i més tard es van traslladar al carrer Demetrio Poveda, prop del col·legi Cervantes.Isabel era una xiqueta boníssima i molt llesta. Quedava amb les seues amigues per a jugar a les nines, la Nanci concretament. Hi tenia un munt d’accessoris i encara en conserva algun vestidet o sabateta ―A mi també m’agradaven molt les nines de xicoteta, però la meua generació jugava amb la Barbie―. Va començar l’escola amb quatre anyets al col·legi Cervantes. Les notes que hi treia també eren molt bones. Sempre s’esforçava al màxim encara que haguera de tenir cura del seu germanet, ja que el seu pare treballava en una fàbrica de sabates i sa mare era paradora.Isa, que així preferia que li digueren, va entrar en l’adolescència, i també li agrada escoltar música. Si tenia un mal dia, se n’anava a la seua habitació, es gitava al llit i es posava a tot volum la música del seu walkman. Aleshores, imaginava una vida perfecta, una mena de paradís: una casa meravellosa en el lloc més bonic del món, amb el xic dels seus somnis... ―Jo també ho faig, però no amb un walkman, sinó amb la meua mini cadena. Els aparells tecnològics evoluciones igual que les persones. Quan jo siga anciana, la mini cadena serà un aparell prehistòric que segurament ningú coneixerà, només els qui hem viscut eixa època―.Diuen que l’etapa de l’adolescència és la més complicada de totes però, a la vegada, n’és la més bonica. I jo, sincerament, crec que hi tenen raó.Quan Isabel va acabar huité, va fer el BUP al Monastil d’Elda, ja que a Monòver no hi havia institut. Quan el van construir a Monòver, s’hi va canviar, perquè així no havia d’agafar l’autobús tots els dies, malgrat que li va doldre en l’ànima deixar les amigues que hi havia fet. No obstant això, s’enviaven cartes sovint, un costum molt agradable i personal que s’està perdent a poc a poc. Com sempre, Isabel va treure unes notes excel·lents, i va fer la carrera de Graduat Social a Elda. Hi anava de nit, ja que de dia treballava en la mateixa fàbrica de son pare, però tenia temps per a tot.La seua joventut anava passant, i un dia va anar a un discoteca amb les seues amigues. Mai no se’n penediria d’aquell dia, d’aquell dia màgic en què tot va canviar. Pedro i Isabel ja tenien 18 anys. I un dissabte a la nit, en una discoteca d’Elda, la Manú, s’hi van trobar dues ànimes bessones. Reme, una amiga d’Isa, va conéixer un xic, Juan Carlos, la setmana anterior, la nit de cap d’any. Aquella setmana Isa no va eixir perquè estava malalta, amb la grip. Juan Carlos era amic de Pedro, que tampoc va eixir aquella nit perquè estava malalt amb grip. Casualitat? El destí... Tal vegada, si no s’hagueren posat malalts el dia 31 no s’haurien conegut mai. Bé, en realitat els que s’agradaven eren Reme i Juan Carlos. Després d’un temps en què quedaven tots quatre, Pedro i Isa començaren a establir una relació més íntima i, un dia, Pedro va convidar Isa a sopar a sa casa. Isa, estranyada, li va preguntar que què feia ella sopant a sa casa, i aleshores Pedro li va explicar que havia dit als seus pares que tenia nóvia i que la volia portar a sopar a

casa. Isa, emocionada i avergonyida a la vegada, li va preguntar que si eren parella, i ell, per descomptat, li va dir que sí. D’aquesta manera va nàixer un amor que, n’estic segura, durarà per sempre més.Després d’un temps, Pedro va haver d’anar-se’n a fer la mili a Ceuta, però la distància no impediria el seu amor i els seus sentiments mutus. Fins i tot Isabel en una ocasió va decidir anar a Ceuta per veure’l. Els seus pares, preocupadíssims i amb raó, no van poder treure-li la idea del cap, i ella hi anà. A l’estació del tren d’Alacant va conéixer una xica anomenada Isabel, que tenia la mateixa edat que ella i que també anava a Ceuta per veure el seu nóvio, que també estava fent la mili. Massa casualitats? Es van fer inseparables durant el trajecte i, després de la seua aventura juntes, van seguir tractant-se per carta. Pedro s’endugué una gran sorpresa quan va veure arribar la seua xica des de tan lluny. Això era amor vertader.Quan ja portaven tres anys de relació formal, es van casar, l’any 1992, i van anar a Canàries de lluna de mel. També es van comprar un pis al carrer Roure, al costat de la plaça de bous de Monòver. Pedro tornava a viure prop d’una plaça de bous, com en la seua infantesa. La seua història està plena de casualitats, per això sé amb fermesa que s’estaran tota la vida junts.El 22 de setembre de 1993 van tindre el meu germanet Pedro, una de les millors persones que conec al món.El 17 de gener de 2001 vaig nàixer jo.I, per si hi ha quedat qualsevol dubte, sí!, Pedro i Isabel són els meus pares, els millors pares que un podria tindre en aquesta vida plena de casualitats. O potser és el destí?

El meu germà: el meu suport“Els germans no es volen”, “els germans sempre es barallen”, “els germans són com el gat i el gos”... Coses que solen dir-se dels germans. Però no és el meu cas. El meu germà és una de les millors persones que hi ha en la capa terrestre. Jo li dic, i sempre li diré: “tete”.22 de setembre de 1993. A l’hospital d’Elda va sorgir una nova vida, una més de les que sorgien tots els dies. Els uns naixen i els altres moren, així funciona el cicle de la vida. Pedro i Isabel estaven contentíssims. Després de nou mesos i quatre hores de part, per fi van poder abraçar el seu xiquet, acaronar-li les galtes i fer-li mil besades. Els dos joves portaven tres anys sent nuvis i un casats. La seua boda va tindre lloc el 22 d’agost de 1992. El 22 és un número molt especial.Pedro, que així es deia el xiquet, era moníssim, amb els cabells rossets i uns ulls marrons com el quars fumat. Era molt bonic. El bebé més bonic que la parella havia vist mai. Després d’uns dies a l’hospital, se’n van tornar a casa.El nounat menjava molt, dormia bé i era tranquil. A Pedro i a Isabel els havia tocat la loteria, tot el contrari del que va passar quan em van tindre a mi: ni menjava, ni dormia, ni parava quieta un segon.

Passava el temps i Pedro anava creixent, explorant el món en què li havia tocat viure. Intentava caminar, parlar (la comunicació que coneixem des de fa segles amb la resta d’éssers humans continua intacta per més que en passen: tot el món interactua amb la resta de gent, perquè tot el món té unes necessitats bàsiques que se sacien amb la comunicació), els cabells rossos se li havien convertit en castanys, i seguia tenint aquells ulls preciosos tan màgics.A l’edat de tres anys, el xiquet va començar a anar a l’escola. Assistia al CEIP Escriptor Canyís, ja que era el que més a prop estava de casa. Era molt responsable i intel·ligent. Tenia una gran capacitat per a memoritzar, capacitat que encara conserva hui en dia.Quan Pedro tenia set anys, va arribar una nova persona a casa: una xiqueta que li deien Sílvia, jo. Els nou mesos d’abans, Pedro estava molt il·lusionat, igual que tota la seua família. Però, com que encara era un xiquet, supose que li seria una experiència com a mínim sorprenent i diferent, això de veure arribar un germanet al món, després d’estar-se esperant nou mesos mentre es formava la personeta dintre de l’úter de la mare, com quan esperes que es cuine un pastís al forn. Que amb set anys et diguen que allí dins hi ha algú que n’eixirà, i que podrà parlar i créixer al teu costat...Al principi, quan no sabien si el nou ésser seria xiquet o xiqueta, Pedro li parlava a la panxa d’Isabel, i es dirigia al fetus amb el nom de Daniel, o de qualsevol altre nom que se li passara pel cap i que li agradara per al seu futur germanet (de fet, ell va ser qui va triar el nom de Sílvia per a mi, la seua germaneta). Tenia moltes ganes de veure’m, de jugar amb mi, de cuidar-me... Després de nàixer, quan encara era un bebé i els nostres pares estaven comprant o en algun altre lloc, ell s’ocupava de mi: m’acaronava el front i els cabells, i era un dels pocs que em sabia tranquil·litzar quan plorava a llàgrima viva. Sempre que he estat trista, ha estat ell el que m’ha animat, el que m’ha fet riure, el que sé, amb certesa, que m’ajudarà si el necessite. El vull moltíssim. Formem un bon equip.De xicotets érem més “trastos”, o ens picàvem, sempre amb bones intencions. Recorde que quan jugàvem amb els Play Mòbils em deia en qualsevol moment: ―Ha mort en l’acte―, referint-se a un ninot, i jo m’enfadava perquè no volia que morira ningú. Ximpleries de xiquets.Després d’acabar el col·legi, Pedro va anar a l’institut, on va fer molts amics i va passar uns anys molt especials. També va fer el batxillerat de lletres, ja que en la meua família no som massa de números.Quan va finalitzar la seua etapa a l’IES Enric Valor, va cursar un FP d’Animació Sociocultural, i realitzà les pràctiques a la Casa de Cultura de Monòver.Ara, Pedro té 22 anys, i dóna classes particulars a xiquets, ja que li encanten. La seua nòvia, Anabel, i ell, fan una parella excel·lent.El meu germà és molt bona persona, i també és un gran exemple a seguir. Jo l’admire moltíssim. És una de les persones que més vull en aquest món. M’ha ensenyat infinitat de coses: des de com agafar un entrepà perquè no se’m caiga el companatge, fins a no rendir-me mai

pel que desitge aconseguir. El meu germà és el millor germà que podria tenir. És el meu suport.

Records intrauterinsTot va començar en la panxa de ma mare. Allà estava jo. La vida en aquell lloc era bonica, per una banda, però, per altra, em sentia una mica sola. De vegades, la meua família em parlava des de l’exterior, però em costava entendre’ls, ja que els sentia amb molta llunyania, com de fons. Un altre inconvenient és que no els podia contestar. Recorde que el meu germà solia apropar l’orella per sentir-me, i jo pegava cops de peu perquè se n’adonara que l’estava escoltant. Mon pare sempre deia que ja faltava menys perquè n’isquera, i jo estava molt emocionada perquè no sabia com era això d’allà fora. Com eren les persones? Com era jo? Què hi havia fora d’aquest espai tan reduït en què vivia? Eren preguntes que em feien pensar hores i hores. Ma mare era la que més parlava amb mi. S’acaronava la panxa i deia que em volia molt, i jo tan feliç. Els meus iaios i el meu oncle eren els que més venien a visitar ma mare quan estava embarassada. Més endavant vaig comprendre que el terme “embarassada” era tindre’m a mi dins seu.Aquell paisatge era ben poqueta cosa, de vegades em costava moure’m. També era un poc fosc, calent i molt acollidor. Em sentia protegida i a gust allà dintre. Aquest lloc constava d’una gamma de colors rosa i roig, era càlid i m’agradava. Hi havia molts líquids, cosa que facilitava els meus moviments, ja que no tenia massa força. Era com estar a l’espai, flotava sobre una superfície mòbil, sovint més inquieta que tranquil·la. La raó d’això era perquè ma mare feia moltes coses: les faenes de la casa, anar a comprar... i, a més, ella sempre ha sigut molt nerviosa.Un dia, però, va ocórrer el pitjor que podia passar: ma mare quasi va avortar perquè la placenta va patir una fissura. Jo, ni me’n vaig adonar. Hi havia la possibilitat que patira una infecció i, com a conseqüència, morir. Em preocupava moltíssim esta possibilitat, ja que jo volia veure a tothom, conéixer l’exterior i, per descomptat, no volia deixar d’existir. Sabia que podia passar perquè vaig sentir els meus pares parlant sobre el tema mentre ploraven. Intentava animar-los perquè no ploraren, però no podia evitar-ho. Jo sabia que era forta i que superaria aquell obstacle. I així va ser, ja que si haguera passat el contrari, ara no estaria contant això.Des de la llunyania, vaig sentir dir que ma mare hauria d’estar unes dues setmanes en repòs absolut, de manera que s’instal·là a casa dels meus iaios durant un temps. Ara, ja no havia de fer el dinar, ni recollir el meu germà del col·le... Aquest va ser el període més relaxat de la meua vida intrauterina. No havia estat tant de temps parada sense fer res. M’agradava per la tranquil·litat, però de vegades m’avorria, volia una mica de moviment. Jo sempre he sigut una xica molt activa.

Passaren els dies i ma mare es recuperà. Jo em trobava millor que mai, semblava mentida que havia estat a punt de morir, era tan surrealista, no m’ho podia creure.De vegades, em feien unes fotografies que es deien “ecografies”. Quan me’n feien alguna, a més de sentir el metge notava una pressió molt forta que m’espentava cap endins. Al principi creia que era una amenaça, i intentava defendre’m llançant cops de peu com un jugador de futbol, i feia el que qualsevol ésser humà faria: desenvolupar i posar en pràctica el seu instint de supervivència; després, però, ja m’ho prenia com un costum totalment normal, fins i tot en algunes ocasions em posava de manera que em veren bé del tot, volia que saberen com era, perquè era una cosa que sempre deien: Com serà?, i no volia fer-los esperar més, ja que estaven desesperats per veure’m.Sovint escoltava comptar els mesos cap enrere (ni tan sols sabia que era això dels mesos): nou mesos, huit mesos, set mesos, sis mesos, cinc mesos, quatre mesos, tres mesos, dos mesos, i quan va arribar l’últim mes, me’n vaig adonar que com més temps passava, menys espai hi tenia i, per tant, això significava que estava creixent. Si estava creixent, això volia dir que prompte n’eixiria. D’una banda, en tenia moltes ganes, però d’altra sabia que trobaria a faltar el si matern, cosa que em donava una gran seguretat i que em resultava molt agradable.Per fi, va arribar el dia, aquell dia en què tot acabava i tot començava. Acabava la meua vida en la panxa de ma mare, un espai preciós, íntim, que em transmetia un vincle especial. Començava la vida a l’ansiejat i temut espai exterior, aqueix lloc desprotegit, amenaçador, perillós, però tan bonic, amb llibertat i desafiador, ja que tots els problemes que sorgixen s’han de resoldre. És un lloc que et posa a prova: pots ser una persona amb por, que no lluita pels seus somnis i que es queda a meitat del seu camí; o ser una persona de les que van contracorrent, un d’eixos que vol canviar les coses, que passe el que passe caurà, perquè caurà mil vegades, però sempre s’alçarà i dirà: ―Ningú no podrà parar-me.Doncs bé, vaig començar per veure una llum blanca com la llet que em va enlluernar fortament, ja que no hi estava acostumada. Ja no escoltava com abans, escoltava nítidament crits molt forts comparats amb els sorolls de la meua anterior etapa. I només eixir-ne, em vaig estirar, com quan t’acabes d’alçar del llit i estàs engarrotat d’estar tant de temps en la mateixa posició, amb la diferència que, quan dorms, t’estàs aproximadament unes nou hores, mentres que jo havia estat així nou mesos. Seguidament, vaig obrir els ulls i, en fer-ho, em va caure un líquid molt estrany per la cara, semblant al que tenia dintre de l’úter. Vaig cridar. Pel que sembla, aquesta combinació de so i extracció d’humitat pels ulls era “plorar”. Per fi vaig veure els meus pares. Hi estava tan contenta... Hui en dia, quan em trobe a la piscina, puc reviure l’experiència dels meus nou primers mesos de vida: m’hi submergisc, sent la pressió de l’aigua, el so de fons, la sensació del líquid, el flotar lliurement cap on

em porte el corrent, i això té una equivalència aproximada a l’estat em què em trobava en l’interior de ma mare.

Naixement: el meu primer diaVa nàixer un nou dia, concretament un dimecres 17 de gener de l’any 2001, un dia assolellat en què es podia sentir el fred penetrant als ossos, el dia que, sense que ningú ho sabera, vaig nàixer jo.Tot va començar com qualsevol matí normal: el món continuava amb la seua vida, amb la seua faena, amb els seus problemes, amb les seues alegries... però, aquell dia canviaria la vida de les persones que estaven al meu voltant: la meua família.Ma mare, com de costum, es va alçar prompte per portar el meu germanet al col·le; després, va tornar a casa i es va posar a netejar el pis. Quan es va ajupir per fregar el sòl de davall del llit del meu germà, va expulsar un líquid estrany, i se’n va anar ràpidament a cal metge. Aquest li va dir que se n’anara directament a l’hospital. Ma mare va telefonar a mon pare per dir-li que se n’anava a Elda després de dinar. Va arreplegar el meu germanet del col·legi i el va portar a cals meus iaios. En eixe moment, hi va arribar mon pare per acompanyar-la. El meu germà estava entre il·lusionat i preocupat, cosa normal a causa de la seua edat, només tenia set anys.Una vegada a l’hospital, els meus pares van parlar amb els metges, i aquests els van dir que la bossa del bebé (on jo estava) s’havia trencat una mica, i que el líquid que estava perdent era el líquid amniòtic. Van instal·lar ma mare en una habitació amb un llum blanc, com el de totes les habitacions, amb aqueix olor a esterilitzant tan característic dels hospitals. Hauria d’esperar per veure si naixia, i si no naixia, l’endemà li posarien un sèrum que li provocaria el part, ja que com que hi havia una xicoteta fissura en la bossa, podien entrar-hi bacteris i causar una infecció.Res d’això, però, va ocórrer, perquè sembla que hi tenia moltes ganes d’eixir. Ma mare començà a tindre contraccions, cada vegades més seguides, i després de dues hores jo ja hi estava preparada per a nàixer. Els metges van portar ma mare al paritori molt de pressa perquè ja estava quasi fora. A continuació, amb sol esforç, vaig nàixer.Les set i vint-i-un minuts de la vesprada. Allà estava jo, connectada pel cordó umbilical a ma mare, llesta per a menjar-me el món. Plorava massa, potser ho feia perquè sentia que la vida intrauterina posava el punt i final en aquell moment. Els meus pares m’observaven, sentien l’amor familiar, el vincle que uneix pares i fills. Seguidament, una infermera amb uniforme taronja va tallar el cordó, aqueix cordó que acabava amb la meua vida intrauterina, un tall que donava lloc al començament de la meua vida real. Em van posar una pinça de color verd (serà per això que m’identifique tant amb aquest color, el color de l’esperança, de les oportunitats, de la llibertat, de la pau...). Em van rentar en una banyera per llevar-me la sang i els líquids, i després em van entregar de nou als meus pares. Vaig estar amb ells

tota la nit en una habitació acollida per la calidesa que donava un llum roig, un llum que em proporcionava calor, tant a mi com a ma mare, juntament amb les mantes blaves tan toves amb les quals em van envoltar.L’endemà va començar amb pluja. Els núvols s’emocionaren amb el meu naixement. Al llarg del dia van vindre moltes visites a veure’ns. Quan va arribar el meu germà, va al·lucinar amb mi. Era tan menuda i tan fràgil. Però, per a ser la primera vegada que agafava un bebé, ho feia molt bé; és més, quasi sempre que plorava, era ell qui aconseguia calmar-me. Això era un altre amor familiar, el vincle de l’amor que uneix els germans. De vesprada, em van portar a canviar els bolquers, i la metgessa li va dir a ma mare que jo semblava una morena molt espavilada, perquè només amb un dia de vida ja alçava el cap per tafanejar amb els ulls ben oberts. Això de morena era perquè vaig nàixer amb els cabells abundants i negres. Però amb el temps es van tornar castanys.Una vegada va transcórrer el període d’estada a l’hospital, va començar la meua estada a la que seria en endavant ma casa. Tot era realment sorprenent: les flors, cada una amb la seua olor; els distints sorolls, com per exemple el de la música; però també aquell silenci tan tranquil a la nit, a altes hores de la matinada, que em recordava el si matern. El que més m’agradava era el cel, com canviava de color: blau, com aquelles mantes de la meua primera nit de vida; roig, com el llum de l’habitació de l’hospital; taronja, com l’uniforme que portava la infermera que va tallar el meu cordó umbilical; blanquinós, com la llum que m’enlluernà quan vaig eixir a l’exterior; rosa, com el si matern...

Els primers mesos de vida: explorantDesprés de tornar de l’hospital sent una minúscula boleta suau, blaneta i fràgil, va començar la meua vida real, la vida exposada al món tan perillós però, a la vegada, tan incitador i emocionant.Cabells abundants i foscos, ulls quasi negres, galtes toves i rosades, tot reduït a la mínima expressió, a la d’un bebé, perquè els bebés són com ninots, però ninots molt especials, ninots que quan somriuen il·luminen el rostre de qualsevol persona, i que quan regalen una rialla fins i tot les estrelles brillen amb més intensitat. Ploren fins a omplir oceans, de vegades perquè tenen fam, altres perquè els fa mal alguna part del seu cos, tan menudet, o perquè no els fan cas, o, simplement, perquè s’avorreixen. No sé per quina raó jo era dels que omplien oceans, però així era. Més que omplir-los, els inundava, encara que també reia molt, però només amb els meus coneguts. El meu somriure era per a persones “vip”. Jo no anava pel carrer i somreia a tot el món. El motiu? Mai no el sabré, però alguna raó hi tindria. Potser em preparava per al dur món des de menuda.L’hora del menjar era un calvari per als meus pares. L’únic que podia fer-me menjar alguna cosa era el meu germà. No sé com s’ho feia, i als nostres pares no els importava com ho aconseguia, amb què jo

menjara es quedaven conformes. El puré de fruites variades, només de la marca “Hero” (si era una altra marca ja no m’agradava), era el meu favorit, i la xocolata m’encantava, m’encanta i sempre m’encantarà. D’altra banda, sempre estava bevent aigua, sempre amb el biberó enganxat a la boca (potser tinga això alguna relació amb el fet que hui en dia no m’agraden els refrescos i aquest tipus de begudes, només m’agrada l’aigua).Dormir, per a mi era perdre el temps. Et passes mig dia sense fer res, sense veure res... Només aprofitem mitja vida, perquè l’altra mitja la passem dormint. Si els humans no haguérem de dormir, tot seria diferent: veuríem nàixer i morir el sol cada dia, la lluna amb les seues amigues les estrelles, que a mi m’agraden tant... Sembla que esta ideologia la tenia de menuda, perquè no era capaç de passar una nit sense despertar-me. Això, als meus pares, evidentment, no els agradava gens. Dormia en la mateixa habitació que ells i els feia alçar cada dos per tres. En passar un temps, van posar el meu bressol en l’habitació del meu germà, perquè no estiguera a soles, ja que es trobava un poc lluny de la dels meus pares. Al cap de poc tempos vaig descobrir la manera d’eixir d’aquella presó amb barrots de fusta: ficava els peus pels espais en què no hi havia barrots, els sostenia en el marge del llit del meu germà i, amb els braços, em donava impuls i queia damunt del llit. Per això als meus pares no els va sorprendre trobar-me més d’una vegada dormint al llit del meu germà.Em desplaçava amb les carrutxes, aquell aparell fet de llistons i que va sobre rodes, sobre el qual van les criatures per a ensenyar-se a caminar i on podia posar els joguets o la punta de les barres de pa que sempre em menjava abans de dinar, com si fos un aperitiu. A més de les carrutxes, gatejava a la velocitat del raig, anava com un boja per les voltes i revoltes del pis, esquivant obstacles. Semblava un cotxe de carreres, com els de la “Fórmula 1”. Quan tenia un any i tres mesos, vaig començar a caminar. El motiu era que amb les carrutxes m’impulsava amb els peus de puntetes, i quan ja no les utilitzava intentava caminar també de puntetes. Avançava un metre i queia a terra. Jo, com era molt llesta i no volia fer-me mal, em recolzava al sofà, m’ajupia i em posava a gatejar. A la meua família, li va costar d’ensenyar-me. M’havien d’agafar dels peus perquè tocaren a terra. El metge els deia que tindria complex de ballarina. Finalment, vaig caminar bé, i no, ara no sóc ballarina.Xarrava pels colzes. Des de molt menuda parlava moltíssim. Vaig aprendre ràpid el llenguatge dels humans, llenguatge en què s’utilitzaven paraules, gestos... Les meues primeres paraules van ser “ajo”, “mama”, “papa”... Les típiques. Però n’havia una que desconcertava la meua família: “computo”. Ningú no sabia què volia dir aquella paraula tan estranya. A més, la repetia constantment i cada vegada la deia més. Fins i tot, m’enfadava i plorava perquè no m’entenien. No sabien si els demanava alguna cosa però, ells, em donaven tots els objectes que trobaven per veure si és que en volia cap. Al final, aconseguien distraure’m i aleshores parava de plorar. Mai no van saber que volia dir amb “computo” i, per tant, se’n van quedar amb les ganes.

Ho explorava tot. M’agradava escorcollar, veure el comportament dels majors, observar situacions, mirar el cel... Sempre amb els meus ulls ben oberts. Era una xiqueta amb esperit d’aventurera.Sembla que els primers mesos de vida són els més feliços de tots, no has de fer res, et proporcionen tot els que necessites, no hi ha preocupacions de cap tipus, només t’importa que el sol torne a eixir tots els dies. Tant de bo poguera recordar aquella època sencera. Jo recorde algun “flash” però no tot el que m’agradaria. També són els decisius perquè la personalitat d’algú es desenvolupe. Depén molt de l’ambient en què creixem. Potser, si haguera nascut i crescut en un altre lloc, no seria com sóc ara, per això estic molt agraïda de l’ambient que m’ha tocat, dels bons moments que he passat amb la companyia dels meus.

Primers records conscients: les memòriesDiuen que la infantesa no es recorda, però no és així en el meu cas. Moltes coses han quedat gravades en la meua memòria.Recorde que tardava molt a menjar, tant que, quan anàvem ma mare i jo a portar el meu germà al col·legi de vesprada, jo portava un grapat de creïlles fregides envoltades amb un tros de paper de cuina perquè no m’havia donat temps a acabar de dinar.Recorde que m’encantava jugar amb les “barbis”. Sempre m’inventava noves històries. Tenia la casa, la caravana, el vaixell... i mai me’n cansava. Les vestia, les pentinava i els posava noms segons l’obra teatral que portava en ment. Jugava sola, amb ma mare o amb les meues amigues quan venien a fer els deures a casa i, en acabar de berenar, ens ajupíem a terra amb les nines i obríem les portes a la nostra imaginació i creativitat.Recorde el Nadal a ma casa. En el pont de la Immaculada jo i el meu germà posàvem l’arbre, ma mare ens donava les figuretes, les garlandes... i mon pare posava l’estrella en el cim de l’arbre. Ma mare i jo posàvem el betlem, un betlem amb figures de totes les mides, però molt especials per a nosaltres. També, la nit de Nadal a casa dels meus avis, amb el meu oncle, abans de sopar, el meu germà i jo cantàvem nadalenques amb panderetes, i ens donaven les estrenes. L’olor de gamba fent-se en la paella inundava tota la casa. El betlem i l’arbre resplendien amb els seus rastres de llum. Tota la família era a taula sopant. Finalment, féiem l’amic invisible, sense oblidar mai els barrets de Pare Noel. En arribar a casa posàvem una safata amb galetes, llet, aigua per als rens i julivert. Aquella nit mai podia dormir, no sé ben bé el motiu, però em posava molt nerviosa. Em despertava abans que ningú i, amb tota la il·lusió del món, obríem els regals. A continuació, ens dirigíem a casa dels meus avis. La meua àvia sempre em deia que el Pare Noel no havia arribat aquella nit, però jo sabia que sí que havia arribat, perquè m’havia portat bé i li havia escrit la carta, aquella carta que escrivia amb la tria de joguets que volia de les revistes de “Jugettos”, “Don Dino”..., en les quals posava la casella de «M’ho demane!», casella que jo omplia en tots els

productes. A l’eixida de l’escola els dies pròxims a Nadal sempre hi havia homes que repartien les revistes esmentades. La nit de Cap d’Any se celebrava a ma casa. Tota la vesprada i la nit la passaven els meus pares ocupadíssims preparant menjar, tallant pernil salat... Acabàvem de sopar sempre a bona hora per arribar a les campanades. Finalment, els dotze raïms. Encara que jo no en menjara perquè no m’agradaven, era molt graciós veure la resta de la gent menjant-se’ls a tota pressa. Només els privilegiats aconseguien menjar-se els dotze. Després venia la festa amb el cotilló, amb barrets, garlandes, espanta-sogres... i el brindis de sidra per felicitar-nos en el nou any. Per acabar la nit, ens donàvem els regals de l’invisible plens de riures, i ballàvem amb les actuacions que feien a la televisió. El vespre de Reis véiem la cavalcada i ens menjàvem el tortell, amb la xocolata que preparava ma mare. Aquella nit patia d’insomni, com sempre, però l’endemà tot s’omplia d’alegria.Recorde el sabor de l’oli dels entrepans que em feia la meua àvia quan em quedava a sa casa a berenar, i l’olor del seu pintallavis roig.Recorde les hores que vam passar el meu avi i jo parlant. Ell em donava consells i em contava històries de quan era menut.Recorde quan ma mare ens comprava a mi i al meu germà creïlles de bossa abans de dinar.Recorde quan anàvem al Carrefour i hi havia un formatge gegant que jo li deia “el formatge mangue”. Quan alguna cosa era gran, jo li deia “mangue”, i quan era menuda, li deia “caito”.Recorde que quan viatjàvem ens alçàvem molt de matí, i la llum del sol era acollidora i càlida, i feia aquella frescor que es ficava a la pell.Recorde les nits en què no podia dormir, i em posava a fer ombres en la paret amb el fred llum del pilot: conillets, colomets... També, les nits d’estiu, amb els meus amics del barri, jugàvem al carrer.Recorde les vesprades veient la pluja, els llampecs, les venes que es marcaven al cel i les vesprades berenant amb ma mare al carrer quan el sol s’amagava.Recorde tantes coses boniques... A més de quedar totes gravades en la memòria, també quedaran gravades en el meu cor.

L’Escola Infantil: el principi de l’ensenyamentL’escola infantil és com una segona etapa de la vida, l’etapa “laboral”, per qualificar-la d’alguna manera. Hi ha xiquets a qui els agrada l’escola, i a altres no, depén molt de la classe, dels professors, del recinte...Vaig anar al CEIP Cervantes. A mi no em feia massa gràcia anar al col·legi, ja que estava molt bé a casa veient els dibuixos i amb la meua família; a més, havia d’alçar-me ben prompte, i això mai no m’ha agradat. Moltes vegades plorava perquè no hi volia anar. M’acomiadava de ma mare i entrava a classe, una classe amb una estoreta, taules agrupades per equips de colors, joguets, pissarres... Els xiquets em queien bé. És clar que els uns millor que els altres,

però en general tots em queien bé (en recorde un amb els cabells castanys molt silenciós. Al principi creia que era mut, perquè mai no deia res, però, amb el temps, me’n vaig adonar que sí que parlava, i hui en dia és el meu millor amic. També em recorde d’una xiqueta amb els cabells rossos i arrissats que m’invitava a jugar i que, en l’actualitat, és la meua millor amiga). Quan venien xiquets nous, era molt especial. Si estaven sols, jo m’hi apropava perquè em feien llàstima. Com que no coneixien a ningú, jo m’imaginava que això havia de ser molt dur.Quan anava al col·legi, vaig descobrir què era per a mi l’”amor”. Molts xiquets em demanaven que fóra la seua nóvia, i jo pensava: ―Per què no? La veritat és que tenia molts nóvios al mateix temps (recorde que una vegada dos xiquets em van fer triar entre l’un o l’altre). Una vegada vaig comentar al meu grup de classe que aniria a la vesprada al parc de l’Albereda, ja que era la Fira de la Salut, i hi vaig veure aparéixer el meu nóvio (li havia dit a la seua àvia que havia quedat amb mi i que hi havia d’anar). Fins i tot em regalaven cartes d’amor. En esta etapa era una triomfadora, però això ha anat disminuint amb el pas del temps. No dic que no m’han demanat d’eixir, però és que ja no dic a tothom que sí. Sempre, però, recordaré eixa sensació d’estar enamorada que per a mi és una de les més boniques i especials del món, sinó la millor.Hi havia dues professores a la classe: la tutora i la professora de suport. Esta última em queia molt bé, però la tutora... no tant. Em deia que si menjava xocolata m’eixirien cucs a la panxa. M’obligava a menjar fruita. A més, jo sempre acabava els treballs abans que ningú i no ho valorava gens, tot el contrari que la professora de suport. Va aconseguir que, finalment, no volguera ni anar al col·legi ni menjar. I, a més, em castigava per coses injustes, com deixar-me en el pati castigada amb el meu millor amic perquè li havia explicat uns deures que no sabia fer. Però amb el temps vaig aprendre que jo faria el que voldria i no el que em diguera aquella professora. Apreníem cançons que encara recorde. Ens ensenyaven a escriure, a sumar i a restar... (Recorde un “flash” meu fent una suma a la pissarra i intentant escriure el meu nom en minúscula, quan només sabíem escriure amb majúscula). Sempre volia aprendre coses noves i superar-me a mi mateix. Hi teníem unes mascotes a la classe que m’agradaven molt: Borrissol, un conill amb tres anys; Raig, una rabosa amb quatre anys; i Xispa, una mona amb cinc anys. Les excursions que féiem pel poble també m’agradaven molt, i més encara si hi venia ma mare. I m’encantaven els festivals: el de la castanyera (encara que no menjava castanyes), el de carnaval, el de Nadal, el de fi de curs... M’encantava quan s’apropaven els dies abans de les vacances i ens portaven al saló d’actes del col·le a assajar. (Sempre m’ha agradat ballar. Potser algun dia m’apunte a alguna acadèmia de ball. Em sembla una bona forma de desconnectar i fer alguna mena d’esport).Cada curs nou venien mestres de pràctiques, i amb ells ho passava molt bé. Ara, de vegades, quan me les hi trobe, em diuen que estic ja molt gran i coses d’este estil.

El col·legi estava bastant bé, el pati era molt gran i es dividia en el de xiquets que, encara que era com una presó amb barrots de ferro rogenc, m’agradava, i en el de majors. Les hores que hi vaig passar... jugant amb la terra a fer castells (recorde que un xiquet nou em va trencar un dels castells que vaig fer i, hui en dia, és un dels meus millors amics. Qui em diria a mi que, aquell xiquet amb qui em vaig enfadar tant, seria ara amic meu. La vida és imprevisible i el destí un llibre escrit que ens determina el futur), jugant a fer túnels de pneumàtics i posar-los a rodar simplement (mai vaig passar per dintre d’un d’aquests túnels, em feien por. I si després no en podia eixir?). Al pati també hi havia molts tobogans i xiquets de tres, quatre i cinc anys. També he de dir que tinc un mal record d’aquest pati, a causa d’una caiguda que vaig tenir i que em va fer molt de mal. Però ara això ja no importa. Ma mare i els meus avis hi venien a veure’m i, a través dels barrots, els deia com els estimava. L’educació infantil em conduí fins a l’educació primària.

L’Escola Primària: continuantTenia sis anys. Vaig acabar l’educació infantil i havia de continuar. Estava espantada perquè havia de pujar les escales fins al primer pis. Hi ha un temps en què volia ser major, i ara ja em sentia major, tot i que me’n vaig adonar que com més gran eres més problemes tens, encara que tot depén de la manera com ho veja cada un. Cada època té les seues característiques bones i dolentes.Era molt menuda, i tot era gegant: els xiquets, les escales, les classes... Mirava cap amunt i em semblava que el sostre estava tan lluny com la Via Làctia.Recorde el primer dia que hi vaig anar. Estava un poc trista perquè una amiga de classe era àrab, i se’n va anar a viure a Elda, cosa que de tota manera no impedia el meu somriure. Hi tornava a veure els meus companyes i les meues companyes i tot m’era nou. La professora era de Sueca, València. Era una mestra meravellosa, que va fer despertar en el meu interior les ganes d’anar a escola cada dia. Les seues classes eren molt divertides. Una vegada ens va ensenyar a pronunciar la “e” i la “o” obertes, i ens vam riure moltíssim a la classe intentant fer aquells sorolls tan estranys. Per Halloween ens va contar històries de por, i vam fer carabasses. Deia que, si algú s’havia espantat, podia anar-se’n a sa casa, com faria un bebé. Era molt graciosa. Sempre la recordaré. No només ens ensenyava matèries, a mi personalment m’ensenyà també a tindre fortalesa, i a donar-li una espurna de diversió al treball avorrit.En segon vaig tindre una professora que era un trosset de pa. Ens tractava a tots amb una dolçor... A mi em féu l’encarregada d’arreplegar la seua filla en la planta inferior, on estaven els xiquets d’educació infantil. Jo em sentia una xica jove, com eixes que ixen a la televisió. Sempre que veia xiques majors, volia ser com elles, amb roba de les revistes, els cabells llargs... Moltes vegades em preguntava com seria d’ací a uns quants anys. Volia veure la meua

cara, o poder demanar-li consell a la Sílvia gran, que ja havia passat per aqueixa situació i l’havia superada. Anava al pati dels majors, a la pista, a altres tobogans per a edats més avançades, i amb xiquets que em passaven deu caps corrent al meu voltant. Em sentia desprotegida, però pagava la pena. Em sentia lliure.Primer i segon van ser uns anys molt especials. En vaig gaudir molt. M’interessava per aprendre a l’escola i, fins i tot, li demanava a ma mare que em posara deures a l’estiu. El meu germà en feia i jo també volia fer-ne. Si haguera sabut la quantitat de deures que em quedaven per davant, vos ben assegure que no li’ls hauria demanat. A més de les tutores, tenia altres professores i professors molt simpàtics, com la mestra de castellà, que em va dir una frase que mai no se m’oblidarà: “Tu vas un pas per davant”. Això em va quedar gravat al cap.En tercer i quart vaig tindre la mateixa tutora els dos anys. No era de les meues favorites però, estava bé. El professor d’Educació Física era divertit i també el típic professor que et conta la seua vida, anècdotes... (Sempre m’han agradat aquest tipus de mestres). A classe continuàvem sent un equip que podia superar qualsevol obstacle. Les meues amigues i jo jugàvem a amagar-nos, a agafar-nos, a jocs de supervivència, a saltar la corda... El pati era tan gran que ens oferia infinitat de possibilitats. Com sempre, els balls i festivals continuaven agradant-me. L’Educació Física no era el meu fort, mai ho va ser, però jo m’esforçava tant com podia, i així i tot no m’anava molt bé. Al Pavelló de Monòver se celebraven diferents jornades esportives en què havíem d’examinar-nos en distintes proves, i jo mai no vaig rebre cap medalla, simplement diplomes de participació. El que sí que se’m donava bé era córrer. Corria a la velocitat del raig i m’encantava. Sentir el vent en la meua cara era equivalent a llibertat per a mi. A més de córrer, també saltava molt lluny. Tothom em deia que semblava una granota de tant com saltava. Gràcies a això vaig guanyar dues medalles a l’escola com a primera classificada en atletisme. D’altra banda, també em vaig apuntar a un concurs de ball i vaig guanyar una copa a la coreografia més original (esta era altra de les meues passions: el ball.).Vaig començar l’últim cicle per fer cinqué i sisé i el col·legi ja començava a fer-se’m monòton. Novament m’envaïa la sensació de sentir-me major. La preadolescència queia sobre nosaltres. Al pati, ens portàvem revistes com la “Superpop”, que ja portava un bon grapat d’anys publicant-se. També passejàvem i véiem els xics jugar al futbol, especialment els xics que ens agradaven (L’amor infantil: quan penses que us casareu i vivireu junts per sempre). Vam celebrar una festa de Halloween i vam ajudar els xiquets d’educació infantil a pintar murals (Jo ho vaig trobar molt divertit, ja que a mi m’agraden les festes i els xiquets). Per Carnaval, que la disfressa era lliure, quasi tots els xics es van disfressar de xica, i hi hagué un paregut un tant inquietant amb un xiquet de la classe que s’assemblava molt a una professora, i tots el confoníem. El festival de fi de curs va ser especial. Encara recorde els nervis, les sensacions, tot... En el ball em va tocar al costat de la meua millor

amiga, i encara va anar millor la cosa perquè vam actuar amb la cançó “Feel this moment”, un moment que mai no oblidaré. Uns dies després, tots els alumnes vam quedar per a sopar en el restaurant de la Pedrera. Els professors i les professores van posar vídeos dels nostre pas per l’escola, i les riallades van estar garantides. També ens van donar uns diplomes. A partir d’ara, els nostres camins es dividirien, però un sentiment ens mantindria sempre units.Durant tots aquests anys, gràcies al meu esforç i constància, vaig treure unes notes brillants. En sisé, a final de curs, es va organitzar un concurs de redacció: “L’experiència al Cervantes”, que vaig guanyar jo, i pel qual em van premiar amb un llibre i un bolígraf. En l’últim curs del meu pas per l’educació primària el professorat em va comunicar que havia guanyat l’excel·lència del col·legi, un reconeixement que s’oferia als alumnes destacats en primària per tenir-hi unes bones qualificacions. L’acte es va celebrar a l’estiu, a Alacant, i hi vaig anar acompanyada de la meua família. Aquell dia va ser un dia màgic. Quan vaig pujar a l’escenari perquè em donaren el diploma, i quan vaig veure la infinitat de xiquets de la meua edat que hi havia... No sé com expressar-ho!Del col·legi, me’n portaré moltes experiències i molts records: els primers amors, amics i amigues especials, moments únics com quan vaig haver de parlar en el Dia de la Pau, com quan vaig portar la pancarta del Carnestoltes, com quan assajàvem els balls i els instants abans d’eixir a l’escenari de la Casa de Cultura, com quan anàvem a les Trobades d’Escoles, com quan vaig escriure un article per al periòdic de l’escola... Però les ganes de passar a l’institut eren immenses, tot i que encara em tocava viure el millor estiu de la meua vida per molts motius, un estiu que em va marcar.

Arribada a l’institut: la nova eraJa havia anat més d’una vegada a aquell edifici pel meu germà. Semblava tan interessant... Els sostres eren altíssims, per no parlar de la quantitat de classes que hi havia. Un laberint! Així ho veia jo. Quan em tocara anar-hi a mi, estava segura que em perdria per tots aquells corredors, uns corredors que eren tots iguals, plens de xics i xiques majors que avançaven en estampida. Era com els documentals de la sabana que veia amb mon pare.Recorde el dia exacte: 13 de setembre de 2013, divendres. La nit anterior no em va sorprendre que no pegara ull. Em vaig posar els audiòfons i una cançó tranquil·la per a relaxar-me (encara recorde quina era), i l’endemà al matí, plena d’energia per començar el dia, me’n vaig posar una altra, que també recorde. Per una vegada a la vida tenia ganes que arribaren les classes. Estava molt nerviosa, però emocionada. De matí vaig parlar amb les meues amigues pel WhatsApp i vam quedar-ne a la porta, aquella porta que creuaria cada dia, contenta, trista, enfadada, tant si plovia com si feia sol... Res m’impediria entrar-hi per aqueixa porta!

Vam entrar a l’Aula Magna. Mil sentiments passaven pel meu cor i mil pensaments passaven pel meu cap. Hi havia molta gent, alguns repetidors, alguns que ja coneixia de vista, els meus companys del col·legi i d’altres que mai no havia vist. Vaig sentir la veu de José Ramón, el cap d’estudis. Quan va cridar la classe de 1r d’ESO C i va dir el meu nom, jo, il·lusionada, amb la meua motxilla, vaig anar cap a la porta on estava la meua futura tutora, Arantxa. En el grup de 1r d’ESO C hi havia repetidors, molt pocs companys del col·legi i gent que no havia vist en la meua vida, però estava contenta, era el que jo volia, començar de zero amb persones noves, una vida nova. De seguida em vaig apropar a les xiques de la classe. Una em sonava de vista perquè era la filla d’una amiga de ma mare, es tractava de Gemma, que no tenia gens de vergonya, era tot el contrari a mi. Em va agafar del braç i vam recórrer els corredors de l’institut en companyia de la tutora, que anava indicant-nos les classes a les quals havíem d’anar. Hi havia una altra xica a qui també coneixia, Paula, que era la cosina de la meua amiga Iris. Vam quedar un dia però, com que les dos érem vergonyoses, no hi vam parlar massa. En acabar la guia turística ens van dirigir cap a la classe. Asseguda al costat d’un xic que no coneixia de res, Arantxa em va donar una gran alegria: quan desdoblaren, em tocaria amb Iris. L’única desil·lusió va ser que em separaria d’Andrea, però la visitaria en la seua aula durant els canvis de classe, i també estaríem totes juntes en el pati.Finalment, aquell dia, vaig tornar a casa passejant amb Andrea i amb un amic del barri que vivia prop del meu edifici. A partir d’ara començava una de les millors èpoques de la meua vida: l’Educació Secundària.Aqueix pati amb el qual havia somniat, les pistes, la cantina, el gimnàs, les aules, els xics majors... Oficialment, jo ja era una d’ells, una adolescent, per fi una xica major.És clar que, com havia previst, em vaig perdre pels corredors de l’institut, per aquells corredors laberíntics amb milers d’escales, un vertader formiguer.El primer dia que em va tocar Tecnologia hi vaig arribar tard però, per sort, el professor ho va comprendre.Recorde les amonestacions que posaven a tothom, les riallades de què vaig disfrutar, els enamoraments... Amb el temps, la colla d’amigues es va fer més gran, i ara ja no eixíem Iris, Andrea i jo, sinó que també hi venien Paula, Gemma i Emma. Érem el millor equip del món. Tot era perfecte, i especialment els divendres a partir del segon pati: taller de Tecnologia, Plàstica i Educació Física per a finalitzar la setmana. I de vesprada, quedava amb les meues amigues de l’ànima que tant m’estimava. Vam passar estones excel·lents juntes.Aquell meravellós any va acabar i vaig fer molts i bons amics que encara hui conserve.L’any següent vaig fer segon curs i, actualment, estic fent tercer. He vist com he madurat i la ràpida evolució que ha hagut des de fa dos anys, quan em preocupava per ximpleries de xiqueta i coses per l’estil. L’institut: quin època més bonica!

Accidents i malalties: ferides de guerraTothom ha patit alguna vegada un accident o una malaltia, encara que no hauria de ser així. Tots ho passem malament en algun moment de la nostra vida, i és clar que patim, però s’ha de continuar el camí i oblidar els mals del passat. Hem d’intentar ser forts i focalitzar només les coses positives.Em vaig posar moltes vegades malalta quan era menuda. Tot anava en funció de l’època. Un temps estava de meravella i, després, em posava malalta una vegada darrere l’altra. Aquelles hores que vaig passar al llit, amb calfreds, febres altíssimes, mal de gola o mal d’oïda... i que semblava que mai no curaria, perquè ben sovint tornava a recaure i els medicaments no em feien efecte... Però mireu, ací estic ara!Altres coses curioses, com per exemple la meua marca de naixement: sembla una blaüra al costat esquerre de la cara, però no ho és. Tothom em preguntava si m’havia pegat un colp i ma mare deia que no, que era una marca de naixement, però no m’importa ni vull dissimular-la, amb ella vaig nàixer i amb ella moriré, és part de la meua història i del meu pas pel món. També tinc una mina de llapis ficada al dit, encara que sone un tant increïble. Recorde el moment exacte de la seua inserció: estava a classe, en primer de primària, pensant en les meues coses, i raspava un esborrador fregant-li un llapis per damunt quan, quasi instintivament, en un segon, la punta afilada d’aquell llapis es va ficar en el meu dit. L’espasa em va fer una ferida amb sang. Vaig demanar permís a la professora per anar al bany i posar-m’hi aigua. No sé com, però la ferida va cicatritzar i en el dit va quedar la ratlla grisa fruit d’una distracció a classe quan tenia sis anys. També tinc blaüres a les cames i als genolls que van desparéixer, pigues que tinc des que tinc ús de raó. Cap marca d’aquestes, però, supera la que vaig patir quan tenia cinc anys, una marca horripilant: acabava de dinar i ma mare em va portar al col·legi a la vesprada. Me’n vaig acomiadar fent-li un bes a la galta i vaig entrar a classe. Aquell dia era molt especial, era dijous de mona i tots estàvem emocionats perquè anàvem a anar al camp de futbol a menjar-nos la mona, a trencar l’ou a algú en el front (il·lusió de xiquets), però ens va encollir el cor una gran decepció: plovia. Jo, que ja anava amb la meua motxilleta preparada, em vaig posar molt trista, vaig tindre una de les primeres col·lisions que recorde, una gran desil·lusió. Les mestres van decidir que ens menjaríem la mona a classe. Bé, almenys ens la menjaríem, encara que fóra en un lloc tancat. Al cap d’un temps, va deixar de ploure, i com que no vam anar al camp de futbol, ens van treure al pati. Recorde els rajos de sol càlids i suaus alhora, aquell olor a humit que es queda en l’ambient quan plou i que m’encanta. Em trobava amb un xiquet i dues xiquetes de la meua classe i algú va decidir jugar a agafar-nos. No m’agradava perdre, mai m’ha agradat, de manera que vaig córrer tot el que vaig poder per escapar del xiquet que agafava, corria i corria, vaig mirar enrere i, quan em vaig girar, un gran mur de pedra s’imposava al

meu davant. Desgraciadament, en aquell moment vaig entropessar amb els ronsals del meu pantaló de xandall i no vaig poder evitar el fortíssim colp al cap. Em vaig alçar mig atordida i amb molt de dolor al front, em vaig dirigir cap on estaven les mestres plorant a llàgrima viva i els vaig contar el que havia ocorregut. Aquestes em van portar a la sala de professors i em van posar gel. Vaig veure que hi tenia sang. Tot havia passat tan ràpid... Van telefonar a ma mare perquè m’arreplegara. Mentres que venia, les mestres em digueren que mon pare havia d’arreglar el mur, però era per fer-me riure una mica, tot i que jo els deia que mon pare era electricista i que no arreglaria res. Quan hi va vindre ma mare, em va portar directament al metge, que li va dir que m’observara durant tot el dia. Ens en vam anar cap a casa i, quan hi vam arribar, vam anar primer a ca la veïna, que estudiava medicina, i li va preguntar si havia de portar-me a l’hospital, ja que tenia un bony considerable, una ferida amb sang en el centre del bony i el front i l’ull esquerre tenyits per una gran blaüra que creixia per segons. Quan hi van vindre els meus avis, als quals també havíem avisat, de seguida van dir que m’havien de portar a l’hospital, i va ser el meu avi qui va agafar el cotxe i em portà a l’hospital d’Elda. Allí em van fer una radiografia i van detectar que tenia el crani trencat des del naixement dels cabells fins a la cella. Ma mare plorava, però jo li deia que no passava res. M’hi vaig quedar aqueixa nit a dormir amb el meu peluix de Pitufina que tinc des dels dos anys, el qual sempre havia anat amb mi a tots els llocs. Va ser la pitjor nit de la meua vida. Els metges em despertaven a cada hora, em preguntaven el nom, el del meu peluix... Ara entenc que m’ho preguntaven per si el colp m’havia afectat el cervell, aquell diminut cervell d’una xiqueta de cinc anys. L’endemà de matí tota la família va vindre a veure’m i em van portar molts regals. Ja em trobava perfectament, no parava quieta, com de costum, encara que em feia molt de mal el front. Anava a una sala que hi havia amb mil joguets i jugava amb altres xiquets. El menjar no m’agradava, però me l’havia de menjar. Aqueixa mateixa vesprada vaig tornar a casa. El dia següent, quan em vaig despertar, estava nevant. Em feia molta il·lusió la neu, era la primera vegada en la meua curta vida que veia nevar.Vaig tindre molts colps, moltes malalties i moltes marques, però totes quedaren com ferides de guerra, la nostra guerra.

Viatges: recorrent Espanya Els viatges són els passos que ens apropen cada vegada més a conéixer-nos a nosaltres mateixos. Viatjar és desconnectar de tot, oblidar els problemes i endinsar-se en una nova aventura.Ma mare, mon pare, el meu germà i jo érem els exploradors, i Espanya la terra per descobrir.Al cotxe, la banda sonora dels viatges era el casset d’Estopa.L’estiu de 2003 la meua família i jo vam viatjar a Riópar, situat en la província d’Albacete. Com que jo era molt menuda, només recorde

que ma mare no va consentir que em banyara en una piscina d’aigua de riu perquè estava molt freda, només em deixà ficar els peus en l’aigua. També recorde una mica l’habitació: era xicoteta, els llits tenien els llençols verds i blancs i el capçal era de color taronja. Recorde despertar en aquell llit amb una sensació de felicitat i llibertat.L’estiu de l’any 2004 vam anar a València, i la cosa més destacada va ser la Ciutat de les Arts i les Ciències. L’Oceanogràfic era impressionant. Tots els rostres dels visitants banyats per un llum blau fosc procedent de l’aigua dels aquaris, els peixos, els taurons, les estrelles de mar... Em va impactar molt una ratlla que vaig veure quan vaig alçar el cap al sostre. En realitat, el sostre també era un aquari. Era com un túnel marítim, com si estiguera en el fons del mar. A l’hotel hi havia una sauna, amb jacuzzis i un gimnàs. Era la primera vegada que en veia una. A la terrassa, una piscina gegant. Recorde que a prop hi havia una fira, on m’ho vaig passar molt bé.Era Nadal i feia molt de fred a Sevilla. Recorde que quan vam arribar vaig menjar macarrons en un restaurant, i els meus pares em van comprar una figureta de la Bella, la princesa de La Bella i la Bèstia. Vam pujar a la Giralda de Sevilla, que tenia infinitat de plantes. A mi, que mai no se m’acabava l’energia, no em va costar gens arribar al cim. Les vistes eren espectaculars, es veia tota la ciutat i el riu, el Guadalquivir. També vam fer un passeig en un cotxe de cavalls. Mai no oblidaré el nom de l’egua que tirava del carro: Luna de España, un nom que quedarà en el meu cor. Una altra de les activitats que vam realitzar va ser anar a veure l’estadi del Real Betis Balompié, un equip de futbol que li encanta a mon pare. A Sevilla també vaig tindre un xicotet accident: en la cavalcada dels Reis Mags algú que anava en una carrossa em va tirar una caramel·lada al cap i em va fer molt de mal (se m’ha quedat com un xicotet trauma ja que, actualment, procure evitar que em torne a passar en una nova cavalcada). L’endemà, pensava que els Reis no vindrien a l’habitació de l’hotel, però sí que em van deixar regals: un peluix d’un ren i un vestidet de sevillana per a les barbies.Estiu de 2005, Castelló. Recorde perfectament l’habitació: una decoració moderna i un espill allargat. Jo portava les ungles pintades de color fúcsia. Ma mare, mon germà i jo vam anar a una tenda de llepolies en un gran carrer amb molt de trànsit, tant de vehicles com de persones; mentrestant, mon pare feia una migdiada, ja que estava molt cansat pel trajecte amb cotxe. Un dia vam anar a Benicàssim; un altre, al port de Castelló, on hi havia una fira amb cavallets i un cine on anunciaven la pel·lícula Herbie; també vam anar a un viver de tortugues que hi havia en una muntanya i que era fantàstic. Una nit em feia molt de mal el bescoll i els meus pares em van portar a l’hospital, que estava al costat de l’hotel, i resulta que se m’havien inflamat els ganglis de les orelles, de manera que ens en vam tornar a casa. Em vaig sentir molt malament per haver aixafat el viatge a la meua família, però aquesta em va animar dient-me que no passava res, que hi haurien més ocasions.

Nadal de 2006, Mojácar. Me’n recorde que l’hotel tenia piscina i que estava al costat de la platja. Un flash de les cases blanques amuntonades d’Andalusia il·lumina la meua ment. Anàrem a la “Playa de los Muertos”, una platja de pedres blanques i perfectament arrodonides, amb una gran cova, un lloc silenciós i una mica tètric pel seu nom, però que no va impedir que ho passàrem de meravella. Estiu de 2006, Terol. Una ciutat preciosa. “Los amantes de Teruel” guarden una romàntica història darrere: dos amants morts que quasi es donaven la mà, però que mai ho van aconseguir. A mi personalment em produí una mica de por en aquella època, ja que era menuda i resulta estrany veure dues tombes amb forma humana quasi juntes donant-se la mà, però em va encantar. També vam anar a Dinápolis, la ciutat dels dinosaures. Hi havia un cine on van fer la pel·lícula de “Piecito” en 3D, la primera que vaig veure en 3D en la meua vida. Tobogans, ous de dinosaure, homes disfressats de dinosaure que ens feien la gràcia als xiquets, atraccions... i un túnel on es podia anar en barca. Es veia la història de l’Homo Sàpiens Sàpiens i de molts animals d’aquell temps. Tot és més màgic quan eres menut. Si veus un home vestit de dinosaure, penses que és real, i les coses es viuen de manera diferent, amb més il·lusió.Santander, una setmana a l’estiu de 2007. Infinitat de paraigües vam trencar quan hi estiguérem. El cel sempre estava trist, gris, i plorava cada dos per tres. Aquella tristesa tenia l’efecte contrari a la terra, on tot era verd. Des de l’habitació de l’hotel es veia una serreta verda amb vaques. Aquesta imatge se’m va quedar gravada. A Santillana del Mar una pallassa em va treure per fer un espectacle. Em vaig riure moltíssim amb aquella xica argentina. L’aigua de la platja estava gelada. Recorde els carrers de pedra de la ciutat com si fóra ahir.Arribem a una ciutat, Conca, un dels meus viatges favorits, a l’estiu de 2008. L’hotel estava en una zona de muntanya. Era increïble despertar i veure les àguiles. En la muntanya hi havia un naixement on a Nadal feien un betlem vivent. També vam anar al naixement del riu Cuervo, a la ciutat Encantada, tan màgica i com el seu mateix nom indica: encantada. Era tot preciós... i semblava irreal. Un dia, pel bosc, vaig veure un cérvol i em vaig posar com una boja. Les cases Colgantes de la ciutat també semblaven irreals. Un altre dia vam anar a un viver de truites i hi vaig fer moltes fotografies de cascades, peixos... A Conca era tot tan perfecte que semblava surrealista. Un altre dels meus viatges favorits, Segòvia, fou a l’estiu de 2009. Vam arribar a l’hotel i, des de la finestra, es veia un aqüeducte gegant. L’Aqüeducte de Segòvia s’imposava en el centre de la ciutat... tan increïble. Els carrers plens de gent, de gent de diferent procedència, de gent amb vides diferents. Hi havia moltíssims llocs a visitar: catedrals, esglésies..., però un dels més importants era l’Alcàsser de Segòvia: un castell de pedra preciós, amb històries molt antigues que sempre perduraran en el cor d’aquells que el van habitar. També vam anar a veure una presa on havia cavalls als quals vam donar de menjar mon pare i jo. A la tornada, vam passar per Madrid i vam anar a El Escorial, on vaig fer dos amics. Recorde que feia un sol que abrasava.

Granada, estiu de 2010. En molt poc de temps recorríem totes les ciutats, i Granada no en va ser l’excepció. La policia anava en cavalls i a mi em semblava molt estrany, però també m’agradava, perquè el cavall és el meu animal favorit. Novament catedrals per visitar i infinitat de llocs més. No vam poder anar a La Alhambra perquè, quan hi volíem anar, ens vam assabentar que l’entrada es treia amb mesos d’antelació. Però, on sí que vam poder anar, va ser a Sierra Nevada: hores i hores pujant per la muntanya amb cotxe, encara que també hi vam pujar en una telecadira mentres que véiem les vaques i els llacs a mesura que hi pujàvem. Finalment vam anar a Lanjarón, un poble preciós ple de fonts.A partir d’ací, res no va ser igual. El meu germà ja era major i només viatjàvem mon pare, ma mare i jo. Ens ho passàvem bé, però ja no era igual.L’any 2011, a l’estiu, vam anar a Benidorm. El bufet lliure a l’hotel, l’habitació amb el balcó, la piscina..., tot era perfecte excepte el fet que ja no hi era mon germà. Passejàvem per la platja amb un sol càlid d’estiu, aquell sol que a mi tant m’agrada. També passejàvem per les paradetes de hippys i souvenirs. I a la nit, passàvem nits inoblidables al mirador i pel carrers abarrotats de gent.Vam passar dos anys sense viatjar, però el 2014 vam tornar a Benidorm, el meu estimat Benidorm, el lloc on m’agradaria viure de gran.En el Nadal de 2014 vam anar a Còrdova, un altre lloc especial. Vam visitar museus, esglésies... , el riu Guadalquivir amb el pont de pedra que el creuava, i, com no, la Mesquita de Còrdova, meitat àrab i meitat cristiana, amb aquells arcs de ferradura i lobulats que vaig veure en geografia i història. Era gegant, potser una de les edificacions més grans que he visitat. En el pati de fora de la Mesquita vaig fer un amic. També vam anar a l’Alcàsser, on havia uns jardins amb fonts precioses, i a veure ruïnes d’un temple antic. Vam visitar diferents llocs a Còrdova que em van encantar. S’alçaven els sostre antics àrabs entre la multitud de cases. Per a finalitzar, a l’estiu de 2015 vam anar a Toledo. Els carrers eren estrets i llargs, de pedra. Vam veure tots els racons de la ciutat. Tot era tan bonic! L’Alcàsser, amb ruïnes, milers de sales i l’habitació del general Moscardó, la Catedral, el riu Tajo... La vista de la ciutat era perfecta, i l’hotel tenia una piscina, spa, sauna... molts serveis. Prop de l’hotel hi havia una fira d’atraccions on també actuaven grups de rock. Una nit vam anar a un pub de l’esmentada fira: tenia llums de colors, música..., i em vaig prendre un mojito sense alcohol boníssim. L’últim dia vam anar a una tirolina que creuava el riu Tajo. Vaig sentir l’adrenalina córrer per les meues venes. Veia el riu davall meu, l’aire que em pegava a la cara... Ho repetiria 100 vegades més. També hi vaig fer un amic, de Barcelona. A Toledo ho vaig passar molt bé, i em sentia tan lliure... lluny de la rutina.Viatjar és part de la meua vida. M’agradaria poder anar a tots els llocs del món i conéixer cultures diferents, noves ciutats... Per a mi, viatjar és la manera d’allunyar-se de tot i d’experimentar la sensació de viure coses desconegudes.

Amistats: germans d’altra mareEls amics són d’allò més important en la vida d’una persona. Són germans d’altra mare, encara que no compartim sang, compartim records i experiències.Hi ha amistats antigues, tan antigues que no recordes quan les vas començar. Sembla que són tan velles com les construccions romanes, però encara que passe el temps continuen imposant-se, suportant l’erosió i els anys. Tardors, primaveres, hiverns i estius. Perduren intactes. Una d’aquestes amistats, per a mi, és Andrea. Hem passat infinitat de moments juntes i, amb una sola mirada, ja sabem què està pensant l’altra. Coneixem el nostre passat, estem ací durant el present i imaginem un futur. És una de les persones que sé que estarà sempre que la necessite. Després de 12 anys d’amistat, ja m’ha quedat ben clar.Altres amistats joves, com les plantes que naixen i s’eleven a poc a poc, amb el temps es fan grans i fortes. No coneixem qui les va plantar ni quin tipus de llavor era, però ara sabem com són, i això és el que importa. Quin és el seu pol·len, els seus pètals... Paula i iris són unes d’aquestes plantes. Les vaig conéixer per una entrevista del col·legi i, ara, amb entrevista o sense, continuem unides. Encara que no estem juntes des de fa tant de temps, és com si les coneguera de tota la vida. A més, també hi ha altres xics que, encara que van començar com companys de classe, han acabat com amics, uns amics que sempre em trauen un somriure.Amistats a distància també en tinc. Una distància que, en un mapa, equival a dos centímetres. I per què no veure-ho així? Tinc una amiga des de fa ja tres anys que vaig conéixer per Internet: Meli. S’assembla moltíssim a mi i, a pesar de la llunyania, la nostra amistat és més gran que la distància que ens separa.Amistats efímeres, amistats dolentes, amistats duradores, amistats divertides... Hi ha molts tipus d’amistats, però la vertadera amistat escasseja prou. Diuen que els amics es conten amb els dits de la mà, i jo ho afirme indiscutiblement.

Present: la meua vidaEn l’actualitat estic fent 3r d’ESO. Com sempre, em toca la classe C, i m’agradaria acabar l’institut amb aquesta classe. Enguany és més difícil que els anteriors. La diferència és palpable. Jo continue esforçant-me, com he fet des que era menuda i com sempre faré, donant el màxim, intentant superar-me a mi mateix cada dia. Espere l’arribada de l’estiu, la meua estació favorita, l’estació de la llibertat, de la calor, de la platja, de les vacances, de la relaxació, dels gelats, d’eixir cada dia, de gitar-me tard i d’alçar-me més tard, de la felicitat... És tan màgica i passa tan ràpid... Sempre m’ha encantat l’estiu, per tot. Per a mi és molt especial, i cada any ens espera una

nova aventura per descobrir. Aquests dos mesos i mig mai no són iguals a qualsevol estiu anterior.El meu germà ja té 22 anys. Això significa que no juguem com quan érem xicotets, però seguim tenint aquell vincle especial que ens va unir a tots dos des del moment en què estava a l’úter de ma mare. Confiem molt l’un amb l’altre i sempre ens ajudem quan ens necessitem o volem consell.Respecte a les amistats, ja no som totes les amigues que érem. Ara, les que eixim els caps de setmana som Paula, Andrea i jo. De vegades tire a faltar aquelles vesprades que passàvem, però ara també estic de meravella. Gravem videoclips, fem ximpleries... És molt divertit. Encara que ja siguem majors, ens agrada donar-li una espurna d’infantesa a la vida, així tot es viu amb més il·lusió.Parle amb un molt bon amic per Internet que viu massa lluny, però tinc l’esperança que algun dia ens podrem veure en persona perquè ens tenim molta estima.Quan tinc un mal dia, la música és la meua aliada. Vaig a la meua habitació, encenc la mini cadena, puge el volum fins que sent ressonar tot i, aleshores, em gite al llit. Em relaxe, m’imagine una vida sense cap problema, on tot és perfecte, sense cap decepció, sense cap obligació..., em deixe portar per la melodia de la cançó a un món màgic i especial, sense guerres, on tot és pau i totes les persones deixen complir els seus somnis a la resta de la gent, sense interposar-se en el seu camí. Pense que cadascú és lliure de viure la seua vida com vullga, de ser el que desitge ser, i que mai ningú hauria de prohibir o tallar les ales a cap persona. Només tenim una vida i hem d’aprofitar-la.Per sort, tinc una família que m’estima i que em dóna suport en tot, amigues i amics amb els quals puc comptar sempre que els necessite... Tot el que el món vol és ser feliç. No res material (exceptuant-ne alguns casos). L’únic que jo vull és arribar a anciana i pensar: «La meua vida ha pagat la pena. Estic orgullosa de mi mateix. He sigut feliç».

Vida futura: què vindrà?Imagine la meua vida futura. No serà la primera vegada que ho faça. També ho fet en el passat, imaginant-me el seu respectiu futur, que seria el present d’ara. Com hauria agradat veure com seria, per aclarir algun dubte del moment o, simplement, per pura curiositat. M’agradaria acabar l’educació secundària, fer el batxillerat i anar a la universitat. Sempre he somiat amb la carrera d’Educació Infantil, ja que m’encanten els xiquets, però tal com estan les coses, amb la crisi que s’ha adherit al nostre país i tot el que s’ha d’estudiar, segurament en faré una altra: la carrera de Turisme. Aquest interés pel turisme es va despertar en el meu interior quan estava de vacances a Benidorm l’estiu de 2014. Vaig veure recepcionistes a l’hotel que ajudaven els clients i sabien infinitat d’idiomes. No sé per què, però em va cridar molt l’atenció. Després,

aquest interés pel turisme es va consolidar a Còrdova. En la recepció de l’hotel una xica ens va explicar amb un mapa els llocs més importants per visitar, i ens hi va donar consells. Va ser ací quan me’n vaig adonar que el turisme estava fet per a mi. Sempre he viatjat, i poder viure d’un ofici que t’agrada, em sembla fonamental en aquesta vida, ja que haurem de passar hores i hores treballant. Poder donar la volta al món: un somni. Recórrer cada revolta del món, veure ciutats impressionants, aprendre coses noves... És difícil, ho sé, però no perd res per somiar-ho. I qui sap si algun dia faré la volta al món. I pense que, si no haguera tingut esperança, no hauria complit aquell somni que semblava impossible.Si tinguera molts diners, ajudaria la gent més necessitada; però, mentres que no siga milionària, no crec que ho puga fer. Ajudaria les ONG, els malalts, els pobres... No és just que uns tinguen tant i altres no tinguen res. Mai ho he vist just, però així funciona la cosa. En comptes de ser els rics els que paguen als pobres, damunt, són els pobres els que han de pagar als rics. A més d’invertir els diners d’aquesta manera, també donaria capritxos a la meua família, als meus amics... S’ho mereixen. Són aqueixes persones que haurien estat amb mi abans de ser rica i que no s’haurien apropat per interés, com faria la majoria de la gent.D’altra banda, també m’agradaria anar a visitar el meu amic especial al seu país. Encara que hauria d’agafar un avió i recórrer mig món, sé que pagaria la pena. Estic convençuda que ens ho passaríem de meravella.En un futur m’agradaria viure en una casa moderna al costat del mar. M’agradaria despertar cada dia i veure aquella quantitat immensa d’aigua barrejant-se amb el cel. Deu ser preciós. El mar sempre m’ha agradat. Em sembla màgic. El canvi de colors, les ones... una combinació de tot. Si per mi fóra, tot el món hauria de veure el mar en persona, almenys una vegada en la vida. És una experiència única que no es pot descriure, igual que mirar el cel i veure’l estrellat. Les estrelles són especials: diferents grandàries, diferents intensitats de llum... Estan tan llunyanes, i, encara així, es deixen observar. Una estrella fugaç és una altra de les coses que tots hauríem de veure alguna vegada en la vida, des del meu punt de vista.Des de menuda he tingut la il·lusió de casar-me i tindre fills. Casar-me amb el xic perfecte, aquell que sempre ix en les pel·lícules. Diuen que no existix l’amor vertader, però jo hi crec amb fermesa. Sé que en algun lloc del món està el meu amor vertader, i també sé que el trobaré, i que em casaré amb el vestit blanc de nóvia, un vestit blanc com les estrelles i la lluna. Més tard, voldria tindre dos fills: la parelleta, que en diuen. Primerament, un xiquet, i després la xiqueta, perquè el fill major en tinga cura i la protegisca, com va fer el meu germà amb mi.Tan de bo la meua família fóra eterna. Sempre els portaré en el meu cor, a aquelles persones que van fer que jo vinguera al món i que, si no haguera estat per ells, no estaria escrivint açò ara mateix.

El passat és passat. El present és present. El futur és futur. Res d’això no es pot canviar. Seguirem el nostre camí escrit pel destí. I que millor que disfrutant-lo i sent feliç.

15 ANYS D’EXISTÈNCIA(Tercer premi Secció –D- 2016)

Fernando Díaz Tello

AvantpassatsCada persona té els seus orígens, que poden ser molt diferents, depenen de molts factors que fan a la família de cadascú una família única i especial. Tota la meua família prové de Sud-amèrica, encara que no tinc cap avantpassat indígena o tribal, ja que els meus cognoms provenen d’Espanya. Cap membre de la meua família té un cognom d’origen sud-americà, però pot ser que sí que tinga algun avantpassat d’alguna tribu per factors bàsics com el meu color de pell.

Tot el que sé dels meus avantpassats no passa de més enllà de l’any 1940, dècada en què la meua besàvia Otília va nàixer. A partir d’ací està la meua àvia Enma, que es va casar per obligació amb el meu avi Bolívar, ja que en aquella època era molt comú i normal, i més encara en països tan desenvolupats com Equador. Els meus avis van tindre huit fills, entre els quals es troba ma mare Elsa Tello Ochoa. Tota la família de ma mare viu pràcticament en un poblet aïllat enmig de les muntanyes de la selva. Per part del meu pare, no tinc cap besavi. El meu avi es diu Víctor Díaz i la meua àvia es diu Francisca. D’aquesta relació, que no va ser per obligació ja que, encara que a Equador solia ser molt comú això, els meus avis hi vivien en ciutats desenvolupades en aquella època, Loja i Quito, van eixir set fills, entre els quals es troba el meu pare, Fernando Díaz.Tota la meua família prové del mateix lloc, però està dispersa per tot el món: la meua àvia Enma viu a Nova York, la ciutat dels gratacels, on tot el món busca el canvi i el moviment; quasi tota la meua família per part de ma mare viu al poblet aïllat a Equador i, encara que alguns se n’han separat uns quant quilòmetres, és una família molt unida; la resta de la família viu ací, a Espanya. La primera persona que hi va vindre va ser el germà del meu pare, a Monòver en concret, i sense cap motiu. Nosaltres vivíem a Madrid, i altres dos dels germans del meu pare també vivien ací.Ja no puc dir res més dels meus avantpassats, em resulta impossible. Equador no era un país especialment desenvolupat en aquella època, no hi havia cap registre de naixements ni res per l’estil. A més, la meua família no es caracteritza per tindre bona memòria. A pesar d’això, he fet les deduccions més evidents: que la meua família prové del moment que van descobrir Amèrica, i que hi van vindre molts espanyols a poblacions tribals.

Capítol 1: abans d’existir

És difícil pensar en això: com va ser el món abans del meu naixement.Moltes casualitats i coses han ocorregut perquè el simple fet de la meua existència passara: els meus pares i els meus avis, les coincidències o el destí, o simplement fets que ocorren. Hi ha molts factors dins de la successió dels esdeveniments que donaren lloc al meu naixement, i al de tothom.Les persones existim perquè altres persones ja existeixen i, al seu torn, aquestes altres persones ja existeixen perquè d’altres anteriors ja existien. És una reflexió molt paradoxal. Sembla que es repeteix per sempre al llarg del temps. Tots els meus avantpassats han fet possible que jo estiga ara en aquest món. I, per extensió, totes les persones han fet possible que altres persones ho estiguen.Molts han tingut històries increïbles que mai arribaré a conéixer. Molts altres han patit molt al llarg de la seua vida, però mai no ho podré saber. Cada història de cada avantpassat meu s’ha perdut en el temps, però jo sóc una xicoteta part del que queda d’aquells que ara

ja no hi són, i és trist pensar en això, pensar que jo sóc el que queda de molts i de moltes. El món funciona així. Fem el que fem tot es repetirà fins al final. El món és igual abans de nàixer que després de morir.Els meus pares es van conéixer en un poblet molt aïllat, Gualaquiza, un poblet del país natal del meu pare i la meua mare, Equador. Eren molt joves els dos i, suposadament, es volien molt. Però, com he dit anteriorment, sempre ocorren coses i, en aquest cas, fou que ma mare se’n va vindre a Espanya. Segons ella, volia treballar i estudiar. Això va ser l’any 1999. Poc després, i per casualitats del món, va ser mon pare qui va vindre a Espanya, ja que també havia vingut la seua germana. Els dos van estar a la mateixa ciutat algunes setmanes fins que un dia qualsevol es van creuar pel carrer i es van reconéixer. Dos anys després del casual retrobament, jo ja estava en aquest món.La meua incubació va ser un poc complicada. Ma mare quasi avorta, i va haver d’anar a l’hospital uns dies per evitar-ho. Tan sols portava set mesos en la seua panxa i els nostres pulmons encara no havien madurat, per dir-ho d’alguna manera. Per aquest motiu, van injectar a ma mare substàncies que van fer que els nostres pulmons cresqueren. No n’estic segur, però pot ser que per això tinc actualment problemes de respiració crònics, problemes coneguts amb el nom d’asma. Finalment, vaig nàixer el 16 de febrer de l’any 2001, dos dies després de l’eixida de l’hospital de ma mare.Escriure tot això m’ha fet pensar molt. Realment, tots els dies que porte viu en aquest món són un resultat de moltes causes, coincidències, esdeveniments, etc. Els éssers humans són criatures finites, el nostre temps és limitat, i em reconforta saber que moltes persones han oferit part de la seua curta existència per fer-me a mi. Jo sóc qui sóc gràcies a altres persones que ja no són, i ho agraïsc molt.

Capítol 2: records intrauterins He d’admetre que no tinc cap record intrauterí. No entenc com altres persones, com per exemple la meua germana, poden tenir records fins i tot del seu naixement. Però, gràcies al fet que els humans tenim una gran capacitat cerebral, imaginaré com va ser estar dins de l’úter matern. Per començar, imagine que estar dins de la matriu ha de ser molt agradable. Aleshores, relacionaré les sensacions que em semblem més agradables amb el fet d’estar a la panxa. La sensació de comoditat que em produeix estar tapat amb la manta fins al coll un dia d’hivern molt fred, s’ha de paréixer molt a estar en l’úter matern, una càlida sensació d’aïllament, sense cap soroll i amb una tènue llum taronja que ho cobreix tot. Et trobes en un espai ple de líquid, però que no ho sembla, més bé sembla que sures sobre tot el món i res et pot passar. Aquest conjunt de sensacions i d’imatges em recorden molt quan et trobes sota l’aigua mirant cap a la superfície i veus els raigs distorsionats calfant el teu cos, mentres sures dins

l’aigua encara que no ho sembla i pensant que t’agradaria molt estar així per tota l’eternitat. La sensació de protecció d’estar sota l’aigua deu ser molt pareguda a la d’estar dins de l’úter.Per sort o per desgràcia, no hi vaig estar sols, la meua germana Emma m’acompanya des que pràcticament era una insignificant cèl·lula. És, possiblement, l’únic ésser al món amb qui he mantingut un contacte tan profund com estar a l’úter. Aquest fenomen del qual diuen bessons és molt poc freqüent. Passa quan hi ha dos òvuls en el moment de la fecundació, i ambdós són fecundats. Un cas que em sorprén encara més és el cas dels bessons que sorgeixen d’un mateix òvul fecundat, la qual cosa fa que els nounats siguen molt pareguts al llarg de tota la seua vida, un espill diari on veure el teu reflex, un poc estrany al meu paréixer.Els germans són molestos des que estan amb tu. La meua germana ocupava tot l’espai a l’úter, és a dir, ella estava comodíssima i jo hi estava esclafat. Encara que els germans es molesten, desenvolupes una relació única molt bipolar. És difícil d’explicar això a una persona que no té cap germà o germana. Arribes a estimar molt el teu germà, ja que passa amb tu part de la seua vida, i tu passes part de la teua vida amb ell. Per a mi ha sigut encara més especial, ja que vam nàixer el mateix dia, tan sols amb tres minuts de diferència. És per això que, quan era petit, plorava quan em separaven de la meua germana i, fins i tot ara, em preocupe molt quan és de nit, porta molt de temps al carrer i encara no ha arribat a casa. En fi, coses de germans.M’agradaria poder dir més coses al voltant dels meus records intrauterins, però ja no tinc més records ni més coses a dir. Simplement crec que la meua imaginació és un poquet limitada en aquest tema i no puc anar més enllà.

Capítol 3: naixement

Després del món abans de la meua existència, i dels records a l’úter matern, arribe al món i em convertisc en un altre més.Vaig nàixer a les dos en punt de la vesprada un divendres 16 de febrer de l’any 2001, a l’hospital de la Paz de la grandiosa ciutat de Madrid. Ma mare havia eixit de l’hospital dos dies abans del part, i dos dies després hi tornava una altra vegada per parir. La meua germana va nàixer tres minuts després que jo. Érem molt xicotets ja que havíem nascut prematurs, per aquest motiu ens van posar en una incubadora uns quants dies. Com ja he dit anteriorment, la meua germana té records molt detallats i desagradables sobre el seu naixement, fins i tot diu que em recorda a mi en aquell moment, quan només era un nounat insignificant. Ella recorda com la van traure de l’úter. Recorda la vestimenta i la cara dels metges, i també com van tallar el cordó umbilical. Done gràcies perquè jo no recorde res de res del meu naixement, ja que semblen records molt desagradables, però, alhora, també són bonics.

Imagine que en el moment del meu naixement els meus pares van ser molt feliços. Encara sóc molt jove per a pensar com ha de ser tenir un fill, però em faig una lleugera idea ja que actualment tinc un germanet de poc més d’un any. És estrany, et vénen molts pensaments i sensacions al cap: com serà quan es faça major, com serà la seua personalitat, quina serà la seua primera paraula, i molts coses més. Les sensacions que transmet un naixement són de molta tranquil·litat, pau, serenitat, protecció... Tot sembla molt més bonic i especial quan ocorre un naixement. Mires cap a la finestra d’un hospital qualsevol un diumenge qualsevol, el 12 d’octubre a les 10 del matí, i aleshores veus el món d’una altra manera. Te n’adones que cada instant naixen desenes de persones al món, que passa en qualsevol moment del dia, però que en el moment d’un naixement te n’adones què passa al món, i és aleshores aquest moment un moment especial en la teua vida i en la de tots. Va ser realment el que vaig sentir jo amb el naixement del meu germà el que van sentir els meus pares quan vaig nàixer jo? No ho sé. Simplement crec que el que imagine pot ser real, i que per què no podria ser-ho? Moltes sensacions són casualitats entre un naixement i un altre, així doncs no seria estrany que el que jo hi vaig sentir i, fins i tot, el que sent ara mateix recordant-ho, siga igual a altres sensacions i sentiments d’altres naixements.Pot ser que els éssers humans no compartim idiomes, idees, formes de ser i una llarga llista de coses, però hi ha un idioma mundial que tots entenem i compartim: l’idioma dels sentiments.

Capítol 4: primers dies, mesos i anys de vida

Poc després de nàixer els meus pares van ser expulsats pel lloguer de la casa on residien, i aleshores no teníem casa on viure. Quan baixaven per les escales del pis on vivien, sense tenir ni idea d’on anar i quasi plorant per la incertesa d’aquell moment, unes persones molt especials i bondadoses van deixar que els meus pares visqueren amb ells. Aquest fet em va fer qüestionar-me per què hi ha unes persones bondadoses i unes altres de dolentes al món, o siga que hi ha molta diversitat de persones, algunes que et tanquen la porta i altres que te l’obrin.Vam viure amb aquesta família uns dies fins que vam trobar una altra casa on viure. Aquella família forma part del nostre cercle d’amistats actualment, i ens semblen unes persones bones i meravelloses. La casa que vam trobar era a Alcobendas, una mitjana ciutat allunyada del centre que actualment és molt més gran que l’últim dia que hi vaig estar. Era un pis qualsevol prop del centre de la ciutat, un quart pis. Recorde que aquest pis era molt xicotet i, a més, molt costós. Hi vaig viure fins als quatre anys aproximadament.No recorde molt dels meus primers mesos de vida. Ma mare diu que era molt inquiet i que vaig aprendre a caminar als huit mesos. Vaig desenvolupar la capacitat de parlar quan tenia quasi dos anys, i ma mare diu que vaig desenvolupar una manera de parlar molt fluïda,

com si fóra la d’un xiquet de cinc anys. Recorde que no sabia pronunciar la erra forta, tan sols sabia pronunciar la erra suau. Aleshores, deia paraules com “rosa” d’una manera un tant estranya. Recorde molt bé quan vaig aprendre a dir aquesta erra, és un dels meus primers records: em trobava al carrer agafat de la mà de ma mare, i ella repetia com una boja el so de la erra forta. Recorde que el sòl era de color gris, no sé per què. Finalment, vaig dir la paraula “rosa” bé i ma mare va saltar d’alegria. Després, tot es difumina i ja no recorde res més.Tinc alguns records dels meus amics i de la guarderia on anava. Tenia un tobogan gegant que s’utilitzava per a baixar al pati des de dins de la mateixa guarderia, era impressionant. Hi havia una xica jove que es deia Susana que em tractava molt bé, a mi i a ma germana, i es va fer molt bona amiga de ma mare. Fa uns anys, ens va enviar una carta amb el seu telèfon perquè la telefonàrem. En la carta venia una foto d’ella amb les seues amigues. Desgraciadament, ma mare va perdre la carta on estava el telèfon i ja no hi hem pogut tornar a tindre contacte.Als tres anys vaig començar infantil. Anava al col·legi Gabriel y Galán, a Alcobendas. En tinc pocs records, però en tinc alguns. A més, en aquesta etapa de la meua vida passen més coses que en els meus primers anys de vida. Tanquem una etapa i obrim la porta d’una etapa nova: la infantesa.

Capítol 5: naixement de la consciència

Fins ara, tot el que he dit són suposicions i coses que m’han contat. És clar que jo no recorde res dels meus primers anys de vida. Crec que ningú és totalment conscient d’aquesta etapa. És per això que jo crec que hi ha un moment determinat en la teua vida en què la teua consciència naix, per dir-ho d’alguna manera. Sí!, el moment en què te n’adones de la teua existència en el món i que pots pensar, caminar, parlar i fer moltes coses més. No sé molt bé com funciona el nostre cervell, però aquest “naixement de la consciència” m’ha passat a mi, i per això crec que realment aquest fenomen ocorre. Ara, vull contar com va ser el meu naixement existencial:«De sobte, una llum molt forta i clareta ho cobreix tot, com si estigueres mirant cap al sol amb els ulls tancats. Pots escoltar passos i alguns sons estranys. La llum és cada vegada menys potent i pots arribar a veure un poc on eres. Et trobes al carrer. Estàs agafant la mà de ta mare al mateix temps que camines cap a un lloc desconegut. Per qualsevol motiu reconeixes ta mare i ta germana, que està al costat, encara que acabes de despertar i és com conéixer una persona nova. No saps qui eres o què hi fas. Portes una samarreta de color roig molt cridanera. La llum que ho cobreix tot desapareix per complet i veus que al teu costat estan passant molts cotxes. No saps com, però saps que són cotxes, i t’estranya i no t’estranya al mateix temps. El carrer és molt estretet i la llum del sol pega molt fort, tant que les parets vermelles de rajola semblen llums.

La sensació és molt confusa, és com saber-ho tot però dubtant de la realitat de tot el que t’hi envolta. A partir d’aquest moment, la teua vida comença i ja no es torna a difuminar més, ja que eres conscient de la teua existència. Poc després arribes a un centre de salut. Les cadires de la sala d’espera són d’un color vermell, de plàstic. Veus molta gent major i et preguntes, en sentit literal, qui són aquells éssers arrugats i fosos. L’espera és molt llarga». A partir d’ací ja no recorde res més. És el record més antic que tinc. Darrere d’aquest record, però, n’hi ha d’altres”. Podria ser qualsevol altre record, però les sensacions de confusió i d’amnèsia que vaig tindre per un moment, em fan pensar que no és un record qualsevol, sinó el moment en què vaig adonar-me’n que existia en el món.La famosa frase del llatí “cogito ergo sum”, de Descartes, és molt real en aquest cas: “Pense, per tant existisc”.

Capítol 6: primera infància

Anomene primera infància el període de temps que va des dels dos fins al cinc anys aproximadament. Durant aquest període temps vaig viure a Madrid i vaig anar a un col·legi que es deia Gabriel y Galán. Vaig tindre un xicotet grup d’amics dels qui ja no me’n recorde molt bé. Recorde que m’ho passava molt bé jugant amb ells i amb altres xiquets. Pel que fa al que feia a classe, no me’n recorde molt, però supose que hi pintava, que hi jugava amb joguets, i les coses típiques que fas quan ets molt xicotet.Quan tenia tres anys vaig tindre un accident no molt greu, però que resulta divertit de contar: era de matí i em disposava a baixar les escales per anar al col·legi, com tots els matins; però, aquell matí en concret, estava molt inquiet; aleshores, vaig decidir baixar les escales corrents, és a dir, que vaig ensopegar i vaig caure rodant tres vegades a terra, cosa que no sol passar si hi baixes caminant. Era inevitable que ocorreguera. Recorde que tot va ser molt ràpid, i que no vaig tenir temps a reaccionar. Quan me’n vaig alçar, me’n vaig adonar que tenia un dolor agut en la part superior del braç esquerre, m’havia trencat la clavícula. No m’ho podia creure, tan xicotet i tan maldestre, amb tres anyets que tenia. Em feia molta gràcia que tota la gent em mirara l’escaiola que portava, que era gegant en comparació amb el meu cos.Un altre accident que recorde va ser poc després de l’anterior: estava en la meua habitació jugant amb la meua germana i el meu cosí. Estàvem els tres en la part de dalt d’una llitera verda que teníem. El meu cosí em va dir que saltara al llit de davall i, com no, vaig ensopegar amb... l’aire o qualsevol altra cosa, i vaig caure de cap contra la part dura del llit. El resultat, una ferida que no parava de sagnar, un dolor molt agut i un odi temporal al meu cosí. Encara tinc una xicoteta cicatriu que ho demostra en l’espai que hi ha entre els dos ulls.També recorde una altra anècdota un poc més “potent” que les anteriors: estaven els meus amics i jo en el menjador de l’escola i no

paràvem de fer-nos cuscanelles, i per algun motiu que encara desconec i que estic segur que està relacionat amb la meua poca destresa i mala sort, vaig colpejar amb el puny a la taula de tant de riure. La cosa va ser que, justament en el punt de la taula on va colpejar el meu puny, hi havia una forqueta, i clar, va eixir disparada amb tanta força i tan mala sort que es va clavar superficialment en la pell del meu amic, que es trobava en la trajectòria exacta de la forqueta. Aquesta anècdota sembla desafiar les lleis de la física o d’alguna cosa semblant.Després de passar-me aquestes anècdotes que acabe de contar, s’acaba la meua vida a Madrid i me’n vaig, me’n vaig a un xicotet poble de la província d’Alacant que es diu Monòver.

Capítol 7: segona infància

Aquesta nova infància comença quan abandone part de la meua vida i del que sóc a Madrid, tots els records que tinc d’aquell meravellós lloc. Abandonava moltes coses, però estava començant una nova etapa que passaria a ser una de les més llargues de totes.Arribàvem a Monòver un dia d’estiu. Recorde molt la sorpresa que em va provocar veure tants arbres, perquè no recorde arbres relacionats amb la meua vida a Madrid. Vam viure a casa dels meus oncles durant unes setmanes. Després vam trobar un pis al carrer Sant Roc, una zona allunyada del poble. Recorde que la casa era un poc vella i que al seu davant hi havia una altra casa més vella encara, que sempre solia estar tancada. Arribà el dia que hagué d’anar a escola, i el col·legi en qüestió es deia Azorín, molt allunyat del centre i d’un color groc molt suau. Recorde que, en aquell moment, encara no sabia parlar valencià, ja que era un idioma totalment nou per a mi, diferent al castellà encara que s’hi assemblava. Això suposà un problema, ja que no entenia res del que deien els professors. Vaig haver d’anar a unes classes particulars dins de l’escola per a aprendre l’idioma. Solia estar a soles en el pati, o amb la meua germana i la meua cosina, fins que un dia una persona anomenada Clàudia va vindre i em va dir si volia jugar amb ella. Després d’això, molta més gent es va unir al nostre grupet d’amics: Paula, Iris, Isabel, Gemma, i la meua germana Emma. Ens ho passàvem molt bé construint casetes de pedra al costat de les oliveres. Quan plovia, sempre es quedava aigua estancada en diferents llocs del pati. Nosaltres utilitzàvem aquesta aigua per a construir rius i cultius al voltant dels nostres poblets. Vam fundar una ciutat i la vam anomenar Fontsagrada. Recorde que hi havíem creat tot tipus de coses: tendes, parcs, monuments, ajuntaments, etc. Al voltant dels set anys, vam canviar de casa una altra vegada. Ara vivíem molt a prop de l’institut i del parc del Salitre. Vivíem en un pis amb la façana feta de xicotetes pedres de color rosat i vermell, colors molt clarets. Poc després, en quart curs, vam fundar un club anomenat El Club de l’Oliva. Recorde que en cinqué vam agafar unes taules i unes cadires i vam utilitzar-les de circuit amb obstacles. Era

molt divertit, però també molt perillós. Al final, ens van furtar les taules perquè alguna persona envejosa ho va dir als mestres.Aquesta etapa ha estat una de les millors, amb molts bons records de com jugàvem i de com ens ho passàvem de bé. També hi ha algunes anècdotes, com per exemple aquella en què ma germana es va desmaiar. Mentres que jo plorava en un raconet molt preocupat per ella, semblava que tot el col·legi es trobava al meu voltant intentant consolar-me. Al final de cinqué vaig tornar a canviar de casa, al mateix temps que començava l’últim any en l’escola.

Capítol 8: últim any d’escola

Des que vaig entrar a l’escola, vaig pensar molt en com acabaria tot. Sempre que hi havia un festival de fi de curs pensava: ―com de ràpid passa el temps. Sí, cada vegada ens féiem més majors i la nostra percepció del temps s’acurta molt.L’últim any d’escola va ser diferent. No volia que acabara mai. No sabia com era l’institut ni tampoc sabia si estava preparat o no. En aquest període de temps, vaig pensar molt nostàlgicament en totes les coses que vaig viure a l’escola. Aquell mateix any, vaig fer el camí de Santiago, un viatge inoblidable que em va regalar molts bons records. Si poguera rebobinar el temps, no dubtaria a rebobinar eternament aquell meravellós viatge a Galícia.Recorde bé l’últim festival de fi de curs, els Oscars. Jo feia de presentador, juntament amb l’Anna. Hi vam representar moltes escenes cinematogràfiques famoses. No recorde bé quina escena vaig representar jo, però de segur que hi va haver una escena en què Iris es disfressava de xic i Paco de xica. Estic segur que mai no oblidaré això.Alguns dies després del meravellós festival de fi de curs, vam tindre la nostra graduació. Els sentiments em vénen molt ràpidament quan comence a pensar en la meua graduació, va ser tan bonic... Recorde que vaig plorar intentant llegir una cosa que havia escrit la meua germana. Ella sempre sap com utilitzar les paraules adequades per a dir qualsevol cosa. Aquell dia vam passar per totes les aules on una vegada vaig estar assegut. El sentiment de nostàlgia era massa fort. Finalment, en l’última classe de totes, vam veure la nostra pissarra, la que vam utilitzar durant tot el curs, i vam escriure uns quants missatges que no recorde. L’últim a eixir per la porta vaig ser jo, ja que no volia acceptar la realitat: tot s’acabava i hi havia de dir adéu.Tants bons records i tantes bones experiències et regala l’escola que no vols separar-te’n. És com un bon amic que vas abandonar fa temps, però que mai seràs capaç d’oblidar.

Capítol 9: passat, present i futur

He parlat de moltes coses de la meua vida al llarg de tot aquest text. Pensar simplement en el passat, em fa sentir molt confós, i em fa

qüestionar-me la vida en general. Com he arribat fins ací? Realment crec que és millor no pegar-li voltes a les coses, sobretot quan saps que eres molt propens a qüestionar-te. No pots saber de cap manera possible si el passat ha passat realment. Jo pense que l’única cosa que passa és el present, però no sé com explicar-ho. El meu passat està ple de records que apareixen i desapareixen tot el temps, com la llampada que fa la càmera quan fas una foto. Si realment ho penses, no has estat viu conscientment tot el temps, sinó que has estat fent salts pel temps fins al present. La teua memòria és la guia que t’indica per on has passat, per on passes i per on passaràs. Ara mateix em trobe assegut a l’ordinador escrivint sobre el meu passat, i em sembla d’allò més difícil pensar en el temps. Jo crec que ara mateix estic molt bé amb la meua vida. Fa dos anyets de res vaig adoptar un gosset anomenat Blacky que sempre em dóna ànims. Fa poc més d’un any vaig tindre un germanet que també és capaç d’alegrar-me el dia de tant en tant. Molts dels meus amics de la infància segueixen amb mi, i això és una cosa que m’agrada molt pensar, perquè quasi no he fet amics nous en l’institut. L’any passat vaig realitzar viatges increïbles. Un d’ells va ser a la ciutat de Nova York, per conéixer la meua iaia. Va ser una experiència de la qual tinc molts bons records: gratacels, parcs infantils, fonts enormes, ponts brillants, cascades enormes i blaves com el cel, aigua cristallina, i moltes coses més.Sobre el futur, crec senzillament que el que haja de passar, passarà. Espere que el meu futur no siga massa incert, tot i que ja ho és un poquet. Pot ser que d’ací a tres anys abandone Espanya per sempre, per viure a l’Equador, ja que hi tenim casa; pot ser que m’hi quede i estudie alguna carrera, encara que de moment no sé que vull estudiar. El futur és incert, no hi vull pensar, ja que em sent com a l’úter matern atenent el present i aprofitant cada segon que tinc en aquest món. Si ho pensem, la vida és el que passa mentre morin. La vida no té explicació a dia de hui. Per què vivim o per què tenim consciència i pensament? Res d’això té explicació. Tot el que és el nostre cos és com un sistema per a mantenir viva la consciència. La vida és l’efecte secundari de la mort o simplement el precedent. Els éssers humans són éssers finits. El nostre temps és limitat. Tot ho és. Tan sols som infinits quan pensem en nosaltres i en els nostres records, quan sembla que el temps no passa però, en realitat, passa molt ràpid. Tenim una consciència infinita per a refugiar-nos de les nostres finites vides.

LA LLOBETA I LES FEINES DE CASA(Primer premi Secció-A- 2017)

Diego Sánchez López

Hi havia una vegada tres llops: dos mascles i una femella. Un dels mascles es deia Marc, l’altre Joan i la femella Maria. Però com això era fa molt de temps, i tots i totes saben que abans eren masclistes, doncs aquests llops també: la seua germana sempre estava fent coses a casa mentre ells jugaven a la “play” tota l’estona.Un dia, la lloba va terminar totes les feines domèstiques i els va preguntar molt assertivament que si la deixaven jugar.Els seus germans, a banda de masclistes, també eren un poc agressius. Li van dir que no, que ella sols podia fer neteja.La llobeta es va quedar molt trista, molt trista en la seua habitació, buscant idees en la seua ment.Passà el temps i un bon dia la lloba volia fer un tracte, perquè ella, no podia més! Els va demanar per favor i plorant que l’ajudaren.Els seus germans es van adonar que no podia ser el que ells estaven fent. Això feia molt de mal, així que canviaren d’opinió i l’ajudaren… i tot era a parts iguals en la seua casa.I catacrac, catacrac aquesta història ja ha acabat i qui siga feminista molt feliç s’haurà quedat.

LA MÀGIA DELS PIRINEUS(Segon premi Secció -A- 2017)

Arel Amorós Martín

Hi havia una vegada un xiquet molt llest i molt avisat, que vivia amb la seua iaia en una caseta de camp a les muntanyes màgiques dels Pirineus. Al xiquet li deien Ferran i tenia nou anys. Tots els dies anava caminant a l’escola per un sender pedregós, ple de bassals i de petits animalets que li alegraven el seu pas.Un dia molt fred d’hivern, es va alçar molt prompte per a encendre la llar per escalfar-se, perquè tremolava de fred. Després, es va desdejunar unes galetes amb suc i es va posar l’abric, els guants i les botes per anar-se’n a l’escola. El camí i les branques dels arbres estaven coberts de neu. Ferran volia caminar ràpidament per entrar en calor; però, de sobte, es va trobar un xicotet esquirol que volia pujar a un pi amb la seua mare, però no era capaç perquè la neu i el gel no el deixaven. Com que l’esquirol no podia pujar, el xiquet el va agafar i també el va acariciar. Com que no sabia què fer, se’l va ficar en la motxilla per a tornar-lo més tard.Va continuar caminant i es va trobar un conill blanc enmig de la neu, que quasi no es podia veure. El pobre conill no podia trobar l’entrada del seu cau. En Ferran se’l va posar en la motxilla.Més tard, quan estava quasi arribant a l’escola, va sentir un lladruc molt baixet i va tractar de trobar d’on venia. En Ferran no volia arribar tard a l’escola, però no deixava de trobar-se animalets. Ara va ser el torn d’un gosset que tenia una cama ferida i no podia caminar.En Ferran, aclaparat, va seure en la pedra més gran del camí. –Tant de bo si poguera portar-me tots els animalets a l’escola!De sobte, Ferran va sentir un fort soroll i es va espantar. Serà un tro? Serà el vent? Serà un terratrèmol?Doncs no, era la seua iaia que cridava: - Ferraaan! Que arribaràs tard a l’escola!Llavors, Ferran es va despertar i va veure que tot era un somni.Aleshores, Ferran es va encaminar cap a l’escola i es va trobar l’esquirol a les branques del pi amb sa mare; el conillet estava al cau amb els seus germanets; i, finalment, el gosset estava amb els seus amos amb la seua pota embenada. Sembla que les muntanyes màgiques havien fet el seu treball.Conte contat, conte acabat, per la xemeneia s’ha escapat.

L’ESCARABAT CORA(Tercer premi Secció –A- 2017)

Leire Candela Lillo

Hi havia una vegada un escarabat femella xicoteta que s’anomenava Cora. Se sentia menys important que els seus amics. Quan veia passar la papallona pensava: “tant de bo jo poguera ser tan bonica com ella”:

- Com fas per a ser tan bella?- Jo vaig nàixer així, és natural!

Cora es va maquillar, però els altres insectes es posaven a riure. Va veure l’aranya. Com m’agradaria poder teixir. Però Cara tenia les potes molt curtes i no podia teixir.

Quan caminava pel jardí es trobà amb una formiga:- Com pots córrer tan de pressa i tindre tanta força?- Practicant molt.

Cora va practicar, però el seu cos li pesava molt i no se li donava bé.

Molt trista va seguir el seu camí i es trobà amb un sabater:- Com pots ser tan flac?- Fent molt d’exercici.

Cora tractà de fer exercici, però es cansava de seguida i continuà caminant.

Va veure la pregadéu fent karate:- Podries ensenyar-me karate?

Pregadéu la va ensenyar, però a Cora no se li donava bé.

Va anar cap a la piscina i hi va veure un notonecta:- Pots ensenyar-me a nadar?

Li ensenyà, però Cora quasi s’ofegà i li donà por.

Quan anava caminant es trobà amb un altre escarabat:- Jo també sóc un escarabat, quines coses podem fer?- Boles de fem, com és natural! –Li va contestar.

Al dia següent, Cora es va adonar que ella també era molt important, perquè sabia fer les boles de fem més grans i boniques de tot el jardí.

Conte contat, conte acabat.FUGITIUS DEL TEMPS

(Primer premi Secció –B- 2017)Teresa Campello Javaloyes

Hui, 29 de desembre de 1937, veig la llum per primera vegada. Potser l’última també. Els temps que corren impliquen la lluita per sobreviure en un territori en guerra, on cap dia és tranquil, i la incertesa per saber on seràs demà pertorba la ment. Se m’oblidava presentar-me. El meu nom és Mercè, Mercè Villaplana, i aquesta és la meua història:

Tot començà en un petit i fred poble al nord de Catalunya, on ma mare em va donar a llum, en un estret i pudent llogaret. Em va criar sola i sense cap tipus d’ajuda, en una situació trista i pobra. Ella treballava cultivant les petites terres que ens havia deixat en herència el meu difunt pare, del qual no sé més que el seu nom era Josep i que va morir en la guerra. Amb aquestes terres a males penes donava per a poder viure i alimentar-nos ambdues amb una barra de pa i quatre creïlles al dia. La situació cada vegada era pitjor, ja que el preu del que es cultivava cada vegada era més baix i se n’obtenia menys.

Per si hi havia qualsevol tipus de dubte, no vaig xafar l’escola durant la meua infantesa. El meu deure era ajudar la meua pobra mare en les tasques de la casa o, si més no, el que quedava d’aquestes per tal de facilitar-li la seua difícil vida. El poc temps lliure que tenia al poble, l’emprava a quedar amb els pocs xiquets que vivien allí, per tal de jugar amb ells a la trompa o a qualsevol cosa que se’ns passara pel cap.

Un bon dia, vespra del meu tretze aniversari, vaig poder observar com un home gruixut i d’aspecte una mica antipàtic entrà a casa sense dir-me cap paraula. Estigué parlant unes dues hores amb ma mare, a la qual podia veure per la finestra que donava al pati exterior, on estava jo tractant de sentir el que parlaven, però em resultava difícil a causa del fort vent que feia que la porta del pati colpejara sense descans. Al cap d’una estona, se n’anà aquell senyor tan estrany i vaig córrer cap a dins de la casa a parlar amb ma mare. Entre llàgrimes, em digué allò que mai oblidaré:

- Mercè, aquest senyor. Emm…. Ha vingut per oferir-te un treball on podràs tindre un millor futur i inclús arribar a estudiar. –Em digué

- Però mare, no entenc res. Quin és el problema? Per què plores? –Li vaig respondre.

- Si vols acceptar el treball, hauràs de marxar a França. Allí tindràs treball ben remunerat i no et faltarà res.

Aquelles paraules m’arribaren directes al cor i em van provocar les primeres llàgrimes. Jo, òbviament, no entenia per què havia de marxar i deixar enrere la meua mare i el meu entorn per anar-me’n amb aquell desconegut, que deia tindre un millor futur per a mi. En comptes d’escoltar la meua opinió, m’ordenà que em preparara l’equipatge i que anara fent-me a la idea de marxar.

Al cap d’una setmana, tornà a aparéixer l’home, aquesta vegada amb un gest més simpàtic i agradable, per tal de replegar-me. El comiat de la meua mare fou molt dur i ple de llàgrimes, però en el fons sabia que havia d’aprofitar aquesta oportunitat. No vaig voler fer més llarg aquell moment i, sense dir cap paraula, em vaig muntar al seient de darrere del cotxe, el primer que havia vist en la

meua vida. L’home arrancà i donà inici a una nova pàgina en el llibre de la meua vida, un llibre que no sabia on ni com continuaria.

Després de més de dotze hores de viatge, arribàrem a una ciutat que, segons vaig poder llegir a un cartell, s’anomenava Lió. L’home, amb el qual vaig estar parlant tot el viatge i amb qui vaig prendre una mica més de confiança, em portà a la que seria la meua nova casa. Quan vaig veure aquella llar tan gran i luxosa, se’m van il·luminar els ulls, vaig presentar-me davant la meua nova família i em vaig acomodar a la meua habitació. Allà es respirava un altre clima, molt més clar i feliç que el que havia viscut a Espanya durant la meua infantesa.

Al dia següent, vaig anar a una gran fàbrica on no es podia comptar la gent que hi havia. Amb tan sols tretze anys em disposava a començar amb el meu primer dia de treball en una fàbrica dedicada a la producció tèxtil amb seda. Per dir la veritat, no fou gens dur el primer dia. Estava carregada d’il·lusió i fascinada per tot el que veia allà. Tot em pareixia tan modern i nou! Però a mesura que passaven els dies es feia més i més dur treballar durant deu hores al dia, asseguda en una cadira i sense cap tipus de distracció. A més, el contacte amb la meua mare era escàs, ja que tan sols podia comunicar-me amb ella per cartes que arribaven al cap dels mesos, quan arribaven.

Al cap dels anys de treballar allí, vaig conéixer un xic dos anys major que jo, a la biblioteca de la ciutat, que resultà ser espanyol i amb el qual mantenia llargues converses per tal de matar el poc temps lliure que ens permetien els nostres respectius treballs. De les converses a la biblioteca, passàrem a les cites a la plaça i a conéixer-nos una mica millor. Es deia Jordi i era de Saragossa. Com jo, havia anat a Lió per treballar en una fàbrica tèxtil, però a diferència de mi, la seua família tenia una mica més de diners, i l’ajudaven sempre que podien per tal que visquera de la millor manera possible.

Com he dit anteriorment, les cites cada vegada eren amb major freqüència, i cada una més intensa que l’anterior. Fins que arribà allò que ambdós, segurament, portàvem temps esperant: una vesprada, al tercer banc de la plaça del poble, on sempre tenien lloc les nostres cites, Jordi em digué tot allò que sentia per mi, i jo, no massa sorpresa, li vaig donar una besada a la galta dreta. Des d’aquell moment, ens veiem a tota hora i cap dels dos s’imaginava un futur sense l’altre.

Al cap dels pocs mesos, amb els estalvis que teníem, vam decidir llogar un petit apartament per viure junts. Jo ja tenia vint-i-dos anys i, sincerament, em veia preparada per a donar aquest gran pas de cuidar-me sola i obtindre responsabilitats cada vegada majors. La convivència amb ell era fàcil i tranquil·la, els dies passaven massa

ràpid al seu costat, el treball anava cada vegada millor… Què podia eixir malament?

Vaig rebre una carta on la meua mare m’explicava que patia una greu malaltia al cor, de la qual els metges no tenien massa esperança que sobrevisquera. Quan vaig llegir això, no vaig pensar en cap altra cosa que no fóra agafar un tren i anar cap al poble per veure la mare després de 9 anys. Jordi m’acompanyà, i durant el llarg trajecte li vaig explicar tot allò que deia la carta. Quan vam arribar, vaig entrar corrent a casa i vaig veure la mare asseguda en una cadira i coberta per una manta que li arribava fins als peus. El seu rostre havia canviat completament fins al punt que quasi ni la reconeixia. Li vaig presentar el Jordi i li vaig explicar la nostra història, i ambdós ens quedàrem allí a viure durant uns quants mesos, conscients que qualsevol dia podia arribar l’adéu de la meua mare.

Un dia fred i apagat, al voltant de mitja vesprada, quan estava amb ma mare a la cuina, contant-li de què tractava el meu treball a França, el seu cor deixà de bategar. A partir d’aquell moment, les meues ganes per tornar a França anaren disminuint, i després de donar-li mil i una voltes, Jordi i jo decidírem quedar-nos a viure al poble.

Amb els meus petits estalvis i els de ma mare, vam poder arreglar parts de la casa que ho necessitaven. A més, Jordi, amb l’ajuda de la seua família va muntar al poble una petita tenda de roba que feia ell mateix. Entre setmana la venia al poble, i els caps de setmana anava per tots els pobles del voltant als diferents mercats.

El negoci, al qual em vaig unir al poc temps, anava cap endavant, i la rutina i veure que tot anava correctament era un bon senyal. El temps passava i cada vegada es feia més fàcil viure ací.

Jordi i jo ens vam casar als meus vint-i-huit anys, als trenta-cinc em va sorgir una bona oportunitat de treball a Girona, a uns quaranta quilòmetres d’ací, als quaranta-set vaig deixar aquest treball i als cinquanta-tres vaig tornar a la botiga de roba de Jordi.

I així, per sort o per desgràcia ocorre tot en la vida. El dia a dia se’ns fa etern, les hores passen lentes i les agulles del rellotge pareix que marquen minuts en els segons. Però, no obstant això, quan ens parem a pensar en la nostra vida, ara que ja tenim certa edat, la recordem ràpida, i com si fos ahir el moment en què vas viure la teua infantesa, amb la sensació de no haver aprofitat aquest gran regal que és la vida. I ací estic. Hui, 2 de febrer de 2017, amb setanta-nou anys, asseguda en la mateixa cadira en la qual ma mare va perdre la vida, amb el pensament que prompte arribarà també la meua hora. Eixa hora que mai volem que arribe, com si fos un compte enrere,

fugint d’aquest temps, d’aquest rellotge amb compte enrere anomenat vida.

L’INESPERAT TRAJECTE(Segon premi Secció –B- 2017)

Joaquín Moreno Lara

Hola! Em dic Âkil i visc en la meravellosa ciutat d’Àlep. Us preguntareu quants anys tinc, doncs en tinc 9. La meua família de classe mitjana. A casa som la mare, el pare i el meu germà major (que ja és adult) i jo. Jo sóc el més petit a casa, però això no vol dir que siga feble. La setmana passada va començar l’escola i vaig tornar a veure a tots els meus amics: Alî, Bishr, Najya, Akram, Amisa… Pensar en ella em transporta al cel i fa que estiga en el meu “País de les meravelles”. Per cert no us he dit com sóc: tinc la cara fina i el meu cos és bru, el meu cabell curt i tinc els ossos prims; tinc els ulls marrons i la gent diu que em semble a un “conguito”, perquè sóc molt dolç. Em complau molt escriure, i quan tinc temps escric en el meu diari totes les coses que em passen (per això tinc un llapis sempre a la mà). Un dels meus hobbies és jugar a tenis, la majoria de xiquets juguen a futbol i quan ho fan en el col·legi, preferisc anar-me’n a un racó assolellat i pensar en les meues coses o posar-me a escriure. Els altres xiquets em diuen que l’esplai no és per a escriure, però jo no els faig cas, perquè la meua passió és escriure.

M’agrada anar al parc amb la meua mare. La mare és la persona que més estime en tot l’univers. Sempre parlem del nostre dia a dia, em prepara el dinar i totes les nits em fa una besada i aconsegueix que els monstres de tot el món desapareguen.

Estimat diari: Dia 20 de novembre de 2010. Hora 18.11

Hui ha diluviat a Àlep. Igualment hem anat al col·legi, i encara sort, perquè a mi sí que m’agrada i això no m’ha llevat les ganes d’estudiar. Tots els xiquets sempre em diuen que sóc molt llest i que sóc molt bo en la majoria de coses, però tinc els meus defectes.

Ahir, mentre sopava, vaig escoltar la mare i el pare discutir sobre com educar els fills i el millor per a ells. Sé que després es perdonen, però “per tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou”.

- Mare, saps el que m’ha passat hui?- Què t’ha passat? – Em va contestar estranyada.- Hui, Amisa m’ha fet una besada a l’hora del pati.La mare em va mirar amb un calorós somriure.

Ha començat una altra guerra: “La Guerra de Síria”.

Estimat diari: Dia 29 de desembre de 2010. Hora 14.50

La setmana passada van començar a bombardejar Síria, si et dic la veritat no sé per què ho fan, però estic molt espantat. Si continua així no podré veure els meus amics, però el pitjor és que no sé quant de temps podrem aguantar al lloc més segur de la casa, el soterrani…

Hui, a l’hora del sopar, van telefonar al meu pare amb un número secret. Pel que vaig escoltar, deia que necessitaven gent major d’edat per a l’exèrcit. Després de “passar la nit en blanc” van prendre una decisió (encara que no és la millor), van acordar que havien d’anar a la guerra, per a lluitar pel seu país i, sobretot, per la seua família.

Ha passat una setmana des que el meu germà i el pare han anat a la guerra i no sé quant de temps més podrem aguantar a casa, perquè en algun moment la casa caurà a terra i, a més, cada vegada la guerra “va més de debò”.

Estimat diari: Dia 4 de febrer de 2011. Hora 16.45

Hui hem hagut d’abandonar la casa la mare i jo. Ella porta una motxilla gran amb el menjar necessari i un mapa, i jo en porte una de més petita on hi ha ampolles, el meu diari i alguns llapis. Hem pensat que el millor lloc per a anar és Varna.

Qui m’hauria de dir que jo, amb 9 anys, hauria d’abandonar la meua família, la casa, l’escola i tots els records, bons i roïns que hem passat junts.

Actualment, ens dirigim a Adana i no sé quant de temps podré continuar viu. Passem el temps com podem, però no deixe de pensar en com els anirà, al germà i al pare, en la guerra?, estaran vius o morts? No ho sé.

- Mare, passe el que passe et vull dir que t’estime, i també que sempre et tindré al meu cor.

A la mare li va eixir una llàgrima.- Estàs trista? – Li vaig preguntar.- No, només plore per l’emoció.En eixe instant ens vam donar una abraçada i vam dir a la vegada t’estime.

Estimat diari: Dia 14 de març de 2011. Hora 17.10

Ens apropem a la majestuosa ciutat d’Adana, hem d’anar, urgentment, a omplir les ampolles d’aigua. Anem a l’Adana Merkez Park (parc al costat del riu Sayhan) és un parc molt divertit i em fa oblidar tots els negres pensaments. Hui hem menjat un sandvitx mixt per llevar la gana.

Ahir vam dormir molt malament. La mare es va sacrificar i va dormir en la gespa, mentre jo vaig dormir en un banc. Però això no ens lleva l’esperança d’arribar a Varna i ja hem eixit d’Adana per a dirigir-nos a la ciutat turca Aksaray, però tardarem un parell de dies a arribar. És un recorregut llarg i no tinc massa força per fer aquest trajecte. Totes les nits pense en el pare i en el germà i com els anirà en la guerra.

Estimat diari: Dia 12 de juny de 2011. Hora 19.00

Estem en una de les ciutats més boniques del món, és com si els millors arquitectes de l’univers hagueren quedat un dia per fer aquesta increïble ciutat. Cada vegada ens apropem més a la frontera amb Bulgària.

- A tu t’agrada aquesta ciutat, mare?- Sí, i a tu?- També, però tinc nostàlgia d’Àlep.Cada vegada ens queden menys subministraments, tant de menjar com d’aigua, i també sent que cada dia em queden menys forces que l’anterior.- Mare, per què la gent ens mira de mala manera?- Perquè ens tenen enveja.- Enveja de què? – Li vaig preguntar.- De tu.- De mi?- Sí. – Em va contestar.En eixe precís moment, vaig comprendre que la mare és la persona que més m’estima en aquest món.

Estimat diari: Dia 30 de juny de 2011. Hora 15.26

Per fi hem arribat a Aksaray. En aquesta no podem anar a molts llocs, aleshores no crec que estem molt de temps. La propera parada és el llac Tuz Gölu, però només per a omplir les ampolles d’aigua, i

també està en el trajecte cap a Ankara, i això és bo, perquè així podrem entrar abans a Bulgària.

De vegades, vull dir a la mare que estic cansat, però no li ho dic perquè quan la mire per fer-ho, em mira i em somriu, i això em dóna força de voluntat per a continuar, continuar per ella.

Ahir vam arribar a Constantinoble, o, amb el seu nom contemporani, Istanbul, la meravellosa i increïble ciutat més gran de Turquia.

Estimat diari: Dia 15 de juliol de 2011. Hora 10.30

He descobert que hi ha gent bona en aquest món: l’altre dia anàvem a dormir en un portal, la dona que vivia en el primer pis es va abocar i va veure que estàvem aquí, fora, a les 23.00, amb vent gèlid… i la dona, amablement, ens va oferir, si volíem, quedar-nos en la seua casa a dormir.

Ahir vam eixir d’Istanbul, i cada vegada ens apropem més a Bulgària. Cada vegada el meu “nivell de càrrega” va disminuint, però si aconseguim entrar a Bulgària, tot aquest esforç haurà estat recompensat.

Estimat diari: Dia 1 de setembre de 2011. Hora 19.15

Cada vegada estic més il·lusionat i content, perquè estem més a prop de la frontera de Bulgària (sé que sóc molt pesat, diari, però sóc així i no ho puc evitar). També he vist gent molt pareguda a nosaltres que van al mateix lloc.

- Mare, com creus que estaran el pare i el germà?- No ho sé, Âkil, però, vius o morts, segur que han lluitat per

nosaltres.- Sí, segur. – Li vaig dir un poc preocupat.Hem arribat a la frontera de Bulgària i “no estem per a llançar coets”, perquè ens hem trobat davant nostre una tanca amb fils d’aram que ens talla el camí per a entrar i, uns metres a l’esquerra, tendes de campanya amb moltíssima gent.El campament està en terribles condicions, les tendes són l’únic refugi, però almenys és un poquet millor que dormir en portals o en parcs.

Estimat diari: Dia 3 d’octubre de 2011. Hora 13.05

Ja han passat setmanes des que vam arribar al “camp de refugiats”. No sé per què la gent adulta l’anomena així. Tots els dies se’n va gent i també hi vénen, però sempre vénen més dels que marxen.

- Quan anirem a un lloc més segur i confortable, mare?

- No ho sé Âkil, però estarem ací unes quantes setmanes més.Cada dia estem en pitjors condicions i cal fer alguna cosa per a solucionar-ho. La meua idea és arrancar uns quants fulls de la meua llibreta i escriure-hi. I una vegada finalitzat això, repartir-los per les tendes de campanya.

Estimat diari: Dia 12 de novembre de 2011. Hora 16.30

Queden tres dies per a la “quedada” i en aquest moment la majoria de gent del campament, va preguntant a la gent qui és el que ha escrit això, però si em pregunten a mi no els ho diré. Igual que tampoc li ho he dit a la meua mare.

HA ARRIBAT EL DIA.Vam arribar a la tanca i tot el món estava allí parat, de peus,

mirant a veure si veien a algú que donara un pas i, en eixe instant, vaig avançar cap avant, em vaig posar davant la multitud i vaig dir:

- Jo he fet els fulls i els he repartit per les tendes!!!, per què? Perquè no és just que ens tinguen d’aquesta manera i pense que ara, ara és el nostre moment de fer-nos veure.

En acabar de parlar, em vaig apartar i tots els refugiats i les refugiades es van abalançar cap al filat intentant tirar la tanca. I com si fos per art de màgia, la terra va començar a alçar-se, el vent es va revolucionar i les ones no tenien control sobre elles mateixes. Com si la natura estiguera de la nostra part.

Després d’uns quants minuts, la tanca va caure a terra i tots els refugiats i les refugiades que estaven allí, van eixir corrent cap a Bulgària. Alguns estaven plorant, d’altres contents i d’altres no s’ho podien creure: que després de tot el que havien passat, per fi aconseguien la seua meta (un d’ells sóc jo)

- Âkil, gràcies pel que has fet i per tot el que has aguantat durant aquest llarg camí. – Em va dir la mare.

HEM DE SOLUCIONAR-HOSóc una persona del campament i he deciditfer això per dir-vos que no podemcontinuar com estem vivint, ens tracten comsi fórem animals abandonats, no tenim quasilloc per a dormir, no tenim menjar i ensmorim de fred. Hem de fer alguna cosa pera combatre aquestes circumstàncies, i aleshores vull dir-vos que, si esteu d’acordamb mi, el dia 15 de novembre, reunir-nosen el principi del camí, mirant cap a la part més alta de la tanca a les 21.00 de la nit i reunir forces per a enderrocar-la.

US ESPERE!!

- No, gràcies a tu, per cuidar-me i protegir-me tant.

Estimat diari: Dia 1 de febrer de 2012. Hora 10.15

Fa ja uns dos mesos i mig que vam arribar a Varna i, per sort, ens va acollir una família molt amable, quan cap altra volia que ens quedàrem en la seua casa. La mare ha trobat un treball i jo vaig a un col·legi. A poc a poc, recuperem la vida que teníem a Àlep.

L’altre dia, mentre estava al parc, em vaig portar el meu diari i em va caure. Un senyor el va replegar del terra i hi va fer una ullada. El senyor amablement em va dir:

- Vols ajudar els refugiats?- Sí, però com? – Li vaig dir estranyat i intrigat.- Tu has sigut i has narrat la teua experiència, m’equivoque?- Sí. – Li vaig dir amb confiança.- Doncs vés a una editorial i que et publiquen aquesta trista

experiència.I així ho vam fer. Telefonaren a la mare al dia següent i li van dir que l’estaven copiant. I que el publicarien.

I ARA EN LES NOTÍCIES…

Molta gent s’està bolcant amb els refugiats, gràcies a un xiquet de 9 anys anomenat Âkil, que ha publicat un llibre on narra la seua experiència i ha causat furor entre els lectors de tot el món. Tant, que fins i tot ha fet que el primer ministre búlgar haja portat a Varna (on està vivint actualment Âkil) el seu germà i el seu pare, que estaven lluitant en la guerra de Síria.

- És això cert, mare?- Diing, diing, diing! – Va sonar el timbre de la porta.- Pare! Germà! – Vaig dir eufòricament amb els pèls de punta.Els tres ens vam abraçar com mai i, seguidament, tota la família ens vam posar a plorar, per l’emoció de poder veure una altra vegada les persones que estimem, i per saber que encara segueixen amb vida. Eixe dia va ser un dels millors dies per a tots. Pareixia que mai ens tornaríem a juntar, i mira, les voltes que pega la vida.

1 ANY DESPRÉS…

Estimat diari: Dia 13 de maig de 2013. Hora 11.30

Ja ha passat un any des que la família ha tornat a ser una família de debò. Fa més o menys dos mesos ens vam comprar un petit pis, gràcies a la generositat de les persones. El pare ha trobat un treball i el germà fa classes a xiquets i xiquetes. Jo, encara que no puc, somnie de poder ajudar els refugiats que ho estan passant

malament, com ho vaig passar jo, i no tenen cap o molt poca ajuda. La nostra vida cada vegada és millor dia a dia, i tot gràcies al meu diari, que va fer que entràrem a Bulgària i tornar a estar tota la família com abans.

Però encara estic somiant que en aquest món no hi haja guerres.

¡VULL TORNAR A LA MEUA LLAR!(Tercer premi Secció –B- 2017)

Gabriel Curiel

Hi havia una vegada, una família de mosques que vivia al canaló d’una casa, a Barcelona, durant el segle XXI.

El canaló estava més brut que l’estómac d’un porc.Eren: la mare mosca, el pare mosca i els 3 fills: Mosqui, Mosquit

i Moscut.El pare era baixet, però amb un mal geni...Mosqui i Mosquit eren bessons i Moscut era el major i tenia mal

geni com el pare.Un dia, a casa, la mare va dir:- No hi ha menjar!- Ufff… veuràs que em diu a mi d’anar a buscar menjar! – Va

pensar el pare.- Pare, pots anar a per menjar?- Ho faré, ho faré.Mosqui en escoltar-ho, va dir:- Doncs jo també vull anar-hi. Sí, papà, vinga, jo també.

- No, no vull. És molt perillós. – Digué la mare El fill es va posar a plorar.- Tranquil·la, hi tindré cura.El pare i el fill van anar enfilats cap a un cotxe per poder buscar

un poquet de menjar. Al cotxe, el pare va trobar una llauna de “Coca-Cola” mig buida, i el fill va trobar dos trossets de pa; el pare el va felicitar dient-li:

- Molt bé, fill meu. Tenim menjar per a dues setmanes o més.El fill va fer un somriure d’orella a orella i en un tres i no res… el

cotxe es posà en marxa, el pare i el fill van cridar:- Auxili, auxili…El cotxe va xafar un clot, i el pare i el fill van xocar amb el terra

i es van quedar inconscients.L’endemà, el pare es va despertar i va dir al fill:- Desperta!, desperta!- Pare, que estava dormint!El pare, intentant dissimular, va dir:- Ja, ja ho sabia.El fill es va posar a riure, i el pare, roig com una tomaca, va dir

al fill que havien d’eixir d’allí com fóra, i un poquet de raó sí que tenia, perquè si us dic on estaven… puf… és que va ser fa 10 anys… ah, sí! Era… no, espera se m’ha tornat a oblidar… ah, sí!, ara sí que sí, era… a Ucraïna!!! I no estaven a soles, també hi havia dos mosques més. El pare li va dir a una:

- Eh, perdoneu, però, on està Barcelona?I una mosca li va dir:- Slupen mupen xuplen!!!I l’altra mosca li va donar un colp:- Perdó, és que està boig. Ah, i per a anar a Barcelona heu

d’agafar el tren gavina…- D’acord, us voleu vindre amb el meu fill i amb mi?- Bé! Doncs anem, anem. Ràpid que ix quasi ja.Les mosques, corrent, van anar a l’estació de tren i… es van

trobar amb la “màfia mosquit”. El líder va dir que si no se n’anaven els picarien i moririen.

El pare, mort de por, va dir xiuxiuejant als seus amics i al fill:- A la de tres eixim corrent cap a la porta del tren!- 1, 2, i… 3!!!- A l’atac!!!

I la màfia va eixir corrent perquè pensaven que els anaven a fer mal:- Bé!!!- Olé, olé!!!- Ens n’anem a casa!!!I al final van poder tornar tots a casa amb els seus nous amics.I saben com sé jo tot això? Perquè jo sóc el fill Mosqui!!!

UN COR DE PLASTILINA(Primer premi Secció –C- 2017)

César Mora Gómez

Alberto es va alçar enjorn, com de costum. Encara que era dissabte i no hauria hagut de matinar perquè no hi havia col·le, en el moment que el primer raig de sol va entrar per alguns dels xicotets badalls que la persiana a mig baixar deixava oberts, va obrir un ull. Després l’altre, i com un resort, va botar del llit.

Sense fer soroll per no despertar els seus pares i la seua germana Olívia, que era una dormilega, se’n va anar directe a la cuina. Va obrir la nevera, va agafar un litre de llet i, en un enorme bol, la va mesclar amb un muntó de cereals.

A Alberto li encantava imaginar que els cereals s’afonaven en la llet, com si foren navilis pirates destrossats a canonades. “A l’abordatge, valents meus”, cridava molt fluixet, creient-se el capità d’un veler de sa majestat el Rei dels Mars del Sud. Li agradava estar allí, només jugant amb els cereals.

Alberto era un xiquet feliç. Ho tenia tot: uns pares que l’adoraven, una germana més xicoteta a qui sempre estava fent rabiar i un muntó d’amics. “Que avorrit seria tot sense amics!”, pensava sovint.

Quan va acabar de desdejunar-se, se’n va anar al llit, va posar la tele i va esperar que tots s’alçaren. S’estava tan a gust allí, calent davall d’un edredó de plomes. Se sentia major, important, manejant la tele des del llit amb el comandament. I no parava de canviar de canal. “Doncs no sé què li troba de divertit a açò mon pare”, es deia. Perquè son pare no parava de canviar de canal quan veien la televisió i això, a Alberto, l’enfadava molt. Quan millor estaven els dibuixos, quan el roí cauria derrotat pel superheroi, zas!, el seu pare canviava de canal. I així estava, canviant de canal, quan, de sobte, es va parar en un que li va cridar l’atenció. Eixia una foto d’un xiquet molt xicotet, molt més xicotet que la seua germana Olívia. I en la tele deien que el seu cor, el cor d’Àngel, eixe era el seu nom, no estava bé. Que li’n feia falta un de nou.

A Alberto, allò li va estranyar, no ho entenia. “Com han de canviar-li el cor a algú? Això és impossible. Ni que fórem ninots”, va pensar. Però el seu cap no va parar de pegar voltes i voltes. “Alguna solució deu haver-hi”, va murmurar en veu baixa. I pensant, pensant, va trobar la solució. “Ja sé el que faré”, va dir amb determinació.

Es va alçar d’un bot, va anar cap a la seua taula d’estudi i, d’un dels calaixos, va treure un muntó de plastilina. Va agafar la de color roig i va començar a donar-li forma. Estirava un poc d’ací, encollia un altre poc d’allí. Així fins que va haver acabat. Mirà la seua obra, va somriure, i es va sentir molt content. Quan tots es van alçar, Alberto, molt excitat, va cridar els seus pares a crits.

- Veniu, veniu. Tinc quelcom per a ensenyar-vos.- Què ocorre, Alberto? Què és això tan important que has de

dir-nos?- Papà, mamà, aquest matí he vist una cosa molt trista en la

tele i crec que tinc la solució.- A veure. Conta’ns què has vist.- He vist que hi havia un xiquet menut, molt xicotet, que tenia

el cor roïnet i en necessitava un altre.- I com creus que pots ajudar-lo?- Mireu el que he fet per a ell.I Alberto, molt orgullós, els ensenyà un cor de plastilina, un bell

cor de plastilina.- Li’l portaré. Veureu com es posa molt content i segur que es

posa bo.A la seua mamà se li va escapar un plor i el seu papà, intentant

dissimular l’emoció, el va abraçar amb totes les seues forces i li va dir- Li’l portarem. Ara mateix. Corre, vesteix-te!Quan van arribar a l’hospital van preguntar pels pares d’Àngel i

els van trobar, tristos, en la porta de l’habitació. El pare d’Alberto els va explicar per què estaven allí i els van donar el cor de plastilina.

- Sé que potser no és el que esperaven, però és el cor d’Alberto, el meu fill el va fer per a ell.

Els pares d’Àngel, entre plors, el van agafar amb afecte i ho van posar damunt del seu fill

- Sé que és el cor d’un xiquet molt bo. A Àngel li agradarà. – Va dir la seua mare.

Van tornar tots a casa, contents perquè havien fet una bona obra. Van passar els dies i un matí, mentre Alberto jugava amb els cereals, va sonar el timbre de la porta. Quan Alberto la va obrir, va veure els pares d’Àngel. Sense dir res, el van agafar al braç i van començar a besar-lo. Ell no entenia per què, però darrere seu, en un carret, un xiquet menut, molt xicotet, somreia. Perquè ara tenia dos cors, el seu i un cor de plastilina.

OCRI(Segon premi Secció –C- 2017)Adela Bustamante Martínez

Tot va començar una vesprada d’estiu quan Olívia i el seu germà Fergus estaven jugant en un prat que hi havia prop de la casa dels seus avis. Olívia tenia 12 anys, era una xiqueta de mitjana estatura, de cabell negre com el del seu pare i uns ulls verds com els de la seua mare. Era una xiqueta alegre, divertida i amb ganes de menjar-se el món. Fergus, el seu germà, tenia 9 anys i estava molt unit a la seua germana, en canvi era pèl-roig, però també tenia els ulls verds. Era un xiquet molt llest i sempre estava disposat a ajudar.

Estaven jugant als amagatalls quan Fergus va trobar una cosa molt estranya, al tronc d’un arbre hi havia un forat molt gran, eixe era un arbre mil·lenari, portava allí des d’abans que nasquera el seu besavi.

- Data, mira què he trobat! – va cridar Fergus. Olívia es va acostar a veure el que passava i va quedar molt sorpresa. El seu germà va ficar el cap dins per a veure i, de sobte, una força estranya el va espentar cap a dins.

- Fergus! – Olívia, amb molta por, va decidir anar en busca del seu estimat germà. Va passar el mateix, eixa estranya força l’espentà cap a dins i va caure una estoneta. De sobte, va haver-hi una resplendor i Olívia es trobava en un parc d’una ciutat estranya, va mirar al seu voltant i tot el que veia era de color blanc o negre: els edificis, els bancs… l’únic color que hi havia l’aportava la natura. Olívia deixà de mirar el paisatge i va començar a buscar el seu germà. Fergus va aparéixer darrere d’un arbre i Olívia li va omplir la cara de petons.

Van decidir buscar algú, perquè tenien molta fam. Van trobar una eixida i es van llançar a explorar eixe món desconegut per a ells. Van veure una tenda de menjar ràpid que es trobava a dos carrers. Un xic estava tancant-la. Els germans van començar a cridar i a córrer perquè els esperés, i el xic es va aturar, mig sorprés i mig estranyat.

- Qui sou vosaltres i per què esteu després de la campanada fora de les vostres cases? –va preguntar el xic, mirant-los com si foren extraterrestres.

- Jo sóc Olívia i aquest és el meu germà Fergus, estem perduts i només volem alguna cosa per a menjar.

El xic els va dir:- Acompanyeu-me a la meua casa, no us convé que us troben a

aquestes hores de la nit per ací. Ara sí, vull que em conteu tot sobre vosaltres. – Olívia i Fergus van assentir amb el cap i van seguir el xic que començà a caminar.

- Em diuen Dylan. – va dir el xic mentre que caminaven. Després d’una estoneta caminant, Dylan es va aturar davant d’un edifici de set plantes, va treure les claus i va obrir la porta, va entrar a l’ascensor i va polsar el quatre. Van pujar completament en silenci i, quan van arribar, Dylan va obrir la porta i els va ficar dins.

Només entrar veies un saló amb dos sofàs i una televisió, el saló estava obert a una cuina molt moderna que tenia una taula amb dues cadires. Hi havia un passadís amb tres portes.

Dylan va seure en un sofà i indicà als germans que s’assegueren a l’altre.

- Comenceu!- Va dir Dylan. Aquest aparentava uns 18 anys, tenia els cabells de color marró i uns ulls grisos com una tempesta, era de mitjana estatura i anava tot vestit de negre, uns pantalons vaquers, una samarreta de màniga curta i uns esportius.

Olívia va començar a contar-li tot i a continuació va preguntar:- Això què és?- Açò és Ocri, un planeta molt xicotet governat per un dictador

que no ens deixa fer res; tenim una campana que indica quan no podem eixir de les nostres cases, només podem vestir de negre o de blanc, no es pot ballar, no es pot cantar, no es pot expressar la pròpia opinió sense el permís d’algú…

-Vaja, quin avorriment.- Digué Fergus, que fins ara havia estat en silenci – I per què no feu una rebel·lió?- Olívia li va tapar la boca perquè no parlés més, però Dylan va fer un petit somriure i digué:

- Justament això és el que estem fent. Quasi tots estem ja farts d’açò, ja hem fet uns quants colps a l’Estat. Farem una manifestació dintre de dos dies.

- Per què ací és tot blanc o negre?- Va continuar Fergus.- Ací a Ocri, els colors van desaparéixer quan Ernest el Poderós

va passar a governar. Com tot eren restriccions vam anar perdent els “colors de la vida”. Abans tot estava ple de colors, al carrer hi havia músics i ballarins… era perfecte, tots estàvem feliços, però va passar a governar Ernest el Poderós… i ací estem.

- Volem ajudar-vos a recuperar la “vida” en aquest planeta.- Va dir Olívia. Fergus va assentir amb el cap. Ells pensaven que Dylan els diria que no, però digué:

- Perfecte, demà us aconseguiré robes “apropiades” per a ací i coneixereu els caps de la rebel·lió. Ara us serviré el sopar i després dormireu a l'habitació de convidats.

Els dos germans estaven molt agraïts amb Dylan, així que li van donar una abraçada mentre que li donaven les gràcies. Van menjar un pastís de carn molt bo per a sopar i van anar-se’n a dormir a l’habitació de convidats. Al matí següent van trobar una nota de Dylan que posava:

“He anat a comprar-vos roba,ja teniu el desdejuni preparat.Bon dia.”

Dylan

Com posava en la nota, el desdejuni ja estava preparat: dos gots de llet, bescuits i dos bols amb cereals. Quan Dylan arribà amb la roba, els dos germans havien rentat els plats i havien fet el llit. Estaven asseguts al sofà veient la televisió.

Dylan els donà la roba, havia triat per a Olívia una brusa blanca, unes malles negres i unes sabates blanques i per a Fergus una samarreta de màniga curta negra, uns pantalons vaquers blancs i uns esportius negres. Ells es van canviar de roba i van sortir.

- Guau! Així encaixareu molt en aquest món.- Digué Dylan quan ells van sortir, ja canviats de roba. Olívia i Fergus li van somriure i van sortir al carrer de darrere del seu.

Van caminar pels carrers de la ciutat i els germans es fixaven en tot el que veien: la gent, els parcs, els edificis, les botigues…

Van ficar-se a una urbanització amb una clau que tenia Dylan. Al centre d’aquesta hi havia un edifici molt gran. Van caminar fins allí i van entrar.

- Aquest edifici té una piscina climatitzada, un hivernacle, un gimnàs, una biblioteca… però al soterrani es troba la base d’operacions dels “rebels”.

- Què penseu fer per a la manifestació?- Li va preguntar Olívia. - Aquesta nit ens encaminarem cap al centre de la ciutat i ho

prepararem tot; uns companys aniran a la mansió on viu el rei i començaran a pintar-ho tot amb esprais de diferents colors. Això només és el principi: a les 8 del matí, tots els que estem a favor d’aquesta causa, ens trobarem davant de la mansió pintats de colors la roba, els cabells, la cara… tot. Entrarem dins de la mansió i ho pintarem tot. Al dia següent són les eleccions i tots votarem una xica que ha presentat una campanya que ens agrada molt. Si guanya tornaran els “colors de la vida” a Ocri.- Va terminar Dylan. Olívia i Fergus estaven cada vegada més il·lusionats.

Van entrar en l’ascensor i Dylan polsà el -2. Quan van sortir hi havia dos guàrdies vigilant una gran porta.

- Jason, Chris, sóc jo, Dylan.- Els dos homes el van reconéixer i van obrir la porta.

Van estar tota la vesprada conversant amb els caps de la rebel·lió, es deien Cara, Connor i Clarisse, els tres eren germans, eren molt agradables i a Olívia i Fergus els van caure molt bé. A les 21.00 Dylan els va dir que tornaren a casa i així ho van fer: van tornar els 3 caminant a la casa de Dylan i, quan ja estaven a casa, sobre les 21.30, va sonar una campana molt fort que va espantar els germans.

Al dia següent, Dylan els va despertar a les 7 del matí, es van posar tota la roba de color blanc i es van pintar de tots els colors. Es van encaminar cap a la mansió del governant i van acabar sent una massa de gent impressionant davant de la mansió. Es van obrir les portes i tota la gent que estava equipada amb esprais, es va posar a pintar-ho tot de colors. Olívia, Dylan i Fergus estaven entre ells. Quan va finalitzar, van sortir fora i van festejar la victòria. De sobte, va aparéixer una resplendor i Olívia i Fergus es trobaven al prat on tot havia començat. De segur que mai oblidarien eixa aventura.

XIMET BOND. AGENT SECRET(Tercer premi Secció –C- 2017)José María Escribano Manolé

M'anomene Ximet, Ximet Bond. I tinc quatre anys. En realitat no m'anomene Ximet Bond, però m'agradaria, perquè vull ser agent secret.El meu veí és agent secret. Ho sé. I no ho dic perquè isca de la seua casa amb gavardina, faça fred o calor. Ho dic perquè el vaig espiar i seguir per la ciutat. La seua dona creu que és carnisser; però segur que és agent secret dels americans.Que per què ho sé? Perquè un dia, quan anà a tirar unes cartes a la bústia, deixà un maletí negre a terra. Jo, que anava al seu darrere, li'l vaig agafar. Posava en lletres grans: "TOP SECRET", que vol dir, "no tocar" o alguna cosa molt pareguda. Li'l vaig tornar. Ell em va donar les gràcies, va ficar la mà a la butxaca i em va obsequiar amb un euro de propina. Açò va confirmar les meues sospites.Vaig buscar, en les pàgines grogues, les pàgines d'agent secret, i res. Vaig buscar en "Hespias", però, clar, espia va sense hac, així que vaig buscar en "Espia". Només hi havia dos: Toboada i Wilkinson. Quina classe d'espies s'anuncia en les pàgines grogues? Jo, si fóra el cap, els hauria acomiadat.Un dia, un cotxe vermell va aparcar davant de la casa del meu veí. Va tocar el clàxon tres vegades i el meu veí va eixir de la seua casa. El conductor del cotxe va baixar la finestreta, li va donar una cinta de vídeo assenyalant-li que anara a la bústia. La finestreta va començar a pujar sense que el meu veí poguera apartar la mà i li va esclafar un

dit. El meu veí, a diferència de qualsevol que no fóra agent secret, no se'n va queixar. Només li va fer una puntellada a la porta del cotxe. El cotxe va eixir brunzint. Jo ho vaig veure tot des de la meua finestra, ocult per les cortinetes.Per sort, el meu veí i jo vivim en cases unifamiliars; i la seua bústia està al costat de la meua. Aleshores va passar el que jo volia. En agafar el correu li va caure un sobre. Ràpidament vaig baixar les escales, vaig eixir al jardí, vaig córrer amb el cap baix en paral·lel a la tàpia que separa les cases, obrí la porta que dóna al carrer i vaig agafar el sobre. Era el missatge secret, però, oh!, al alçar-me el meu cap va topar amb el seu estómac.- Gràcies, Ximet - em va dir amb un somriure forçat- Ets molt jove per a ficar-te en embolics - va sentenciar.Va ficar la mà, lentament, a l'inflada butxaca. En el meu cap va sonar una música de les pel·lícules de suspens.- I molt menut per a morir – vaig respondre mort de por.Ell va riure com riuen en les pel·lícules en blanc i negre. Va traure la mà de la butxaca i em donà una lupa d'espia. Se'n va anar a sa casa. I jo, a la meua.Quan anava pel jardí tenia molt de fred, i em vaig adonar que, amb els nervis, havia oblidat posar-me els pantalons. Tenia pressa perquè no havia acabat els deures. Quan em va veure la meua mare em va dir que si estava boig, que quina cosa feia al carrer mig nu.Quan vaig entrar en la meua habitació, em vaig trobar amb tres adults, tots vestits de negre, asseguts en el meu llit. Vaig voler cridar, però, en eixe moment, cinc dits més grans que el meu cap, taparen la meua boca, part del meu nas i l'ull dret. Era evident, hi havia un altre darrere la porta. La van tancar, em nugaren a la cadira i em feren preguntes sobre el meu veí. Aleshores, tement per la meua vida, arribàrem a un acord: jo no deia res sobre el meu veí i em feia agent secret. En eixe moment escolte la meua mare dient:- Ximet, a desdejunar-se!M'alce i vaig a desdejunar-me uns avorrits cereals amb llet. Quan acabe s'escolta el timbre. Vaig a obrir i em trobe amb dos adults com els d'ahir i em diuen:- Preparat per al primer dia de treball?

GENT(Primer premi Secció –D- 2017)

Miguel Gonzálvez Blasco

Ja n'estava fart. Ja els havia dit tot el que sabia d'ella. Però insistien, no estaven disposats a deixar-la marxar. Ara que estava tan prop, oblidar-ho tot no els cabia al cap. No es conformaven amb la informació que els podia proporcionar. Volien dades exactes, llocs, dates, accions. El problema era que jo no sabia res d'això, però ells perseveraven amb les seues idees. M'amenaçaven, em maltractaven. Pensava que no aguantaria. No volia aguantar. Volia que tot acabara. De vegades volia escapar, però era impossible. Sempre anaven un pas per davant. En altres ocasions fins i tot provava de llevar-me la vida, però sempre estaven allà per salvar-me, per curar-me, per a, paradoxalment, continuar fent-me mal.I ara són vostés, la gent que, en teoria, hauria d'ajudar-me, els que em demanen que recorde tot allò una altra vegada. Sí, sé el que està pensant, és necessari per a resoldre el cas, ho entenc, és imprescindible per trobar-la. Però vosté ha d'entendre'm, no vull aquestes imatges de nou a la meua ment. I potser jo no vulga que la troben. Com pot ser també que vosté ja tinga la meua ordre de detenció a la mà. No es preocupe, col·laboraré.Recorde com si encara estiguera allà el moment en què van venir. Havia despertat del coma deu minuts abans. No sabia on era, no recordava res, i no podia eixir d'allà. Al meu pit, una forta sensació d'aixafament. Aconseguia respirar amb prou feines. De seguida vaig alçar-me, però vaig caure a terra a l'instant amb el més gran dolor que mai he patit, que em torturava a la cama dreta. Tenia una gran taca roja al pantaló, i no podia tractar-se de pintura. No saben el que vaig sentir jo en aquell moment. Estirat a terra presenciava el cau en què havia passat Déu sap quant de temps. Potser només havia estat un dia, però potser portava setmanes ficat allà. Tot era fosc i silenciós. No escoltava res. Volia eixir, volia tornar a la meua casa, despertar-me i adonar-me que tot havia estat un malson.De sobte, escolte un cotxe. Seguit d'això, algú baixa del cotxe. Estic segur que eren almenys dues persones. I per últim, vaig escoltar la seua veu. La vaig escoltar! No ho podia creure: era ella, no hi havia cap dubte. El pols se'm va accelerar, al mateix temps que el mal de la cama disminuïa en intensitat. A continuació, la porta del cau, l'existència de la qual jo desconeixia, s'obri per mostrar una silueta. Una silueta inconfusible. A l'instant, el mal de la cama s'agreujà. I silenci. I confusió. I son.Però deixeu que comence pel principi. Era dijous 14 de març, ho recorde perfectament, portava esperant aquell dia un munt de temps. Sobre les 11.30 del matí eixia de l'agència de viatges del carrer Carón Orilla amb els bitllets del vol cap a Chicago. Tot un mes en aquella ciutat, no podríeu imaginar el que portava esperant a poder fer-ho. Era el moment perfecte: havia aconseguit estalviar tots els diners que necessitava i el meu cap m'havia concedit les vacances, després de

tantes hores de treball extra que havia hagut de realitzar. Desitjava amb totes les ganes del món que aplegara el dissabte per poder muntar-me en aquell avió que em portaria a l'altra part del món. Ja tenia tota la maleta organitzada i havia comprovat diverses vegades que no faltara res. Encara que tenia eixa sensació que tot el món té abans d'un viatge, que se m'oblidava alguna cosa. I amb raó la tenia: al viatge de tornada a casa des de l'agència, vaig veure una parella de nuvis posant per al fotògraf, que els treia fotos per al seu àlbum de boda, i hi vaig caure: no tenia càmera. Estava a punt de fer un viatge d'un mes i no tenia càmera!Vaig canviar la meua ruta i em vaig dirigir a la tenda. Després de comparar tots els models que hi havia en venda, i basant-me en les recomanacions del venedor, la vaig comprar. Vaig comprar aquella maleïda càmera Nikon D3300, aquella detestable màquina. Després, res més que calga destacar. Recorde perfectament la seua frase de "la versemblança recau en els detalls", però no hi ha res a destacar.Portava ja una setmana en aquella preciosa ciutat, i ja havia visitat una gran part d'aquesta. Un dia, fins i tot, em vaig seure en un banc qualsevol del Grand Park, i vaig estar-hi dues hores simplement admirant la ciutat i la gent que hi circulava. Gent. Milers i milers de persones que passen per aquell lloc al dia. Milers i milers de vides, amb milions i milions d'històries per contar. És curiós això, et creues amb moltíssima gent durant la teua vida, però no li dónes gens d'importància. Totes les persones amaguen una vida i un munt d'experiències viscudes. Potser, la cambrera que et va servir ahir a la cafeteria ha anat, per exemple, a l'Àrtic. I, seriosament, quantes persones coneixes que hagen estat a l'Àrtic? Però per a nosaltres només són això: gent, fraccions de segons que la nostra retina presencia. Imatges, colors, formes, persones anònimes. Gent. Açò és la gent.I va aplegar el dia. Aquell dimarts havia planejat una ruta que acabava al Millenium Park, el parc més important de la ciutat i que encara no havia pogut veure. No recorde l'hora exacta, però ja havien passat les sis, estic segur. Vaig seure en un banc per descansar i veure el repertori de fotos que havia estat fent durant el dia. Diferents llocs, sí, però les mateixes escenes: gratacels, monuments, carrers, arbres, fonts... però, i la gent? Aquelles taques de colors anònimes que tant tenien a contar i a les quals no se'ls donava l'oportunitat de fer-ho. Vaig decidir que jo sí que els donaria eixa oportunitat. Estava decidit a fotografiar el que realment fa que una ciutat siga una ciutat: la gent. Capturaria un instant minúscul i insignificant de la seua vida.I allà era ella. Em vaig quedar hipnotitzat mirant-la. La dona més bella que mai havia vist. Era preciosa, de veritat. És impossible descriure-la amb paraules. No podia no capturar eixa vida. I vaig fer la foto. La foto que ho desencadenaria tot. I es va produir. Va mirar a càmera en aquell precís instant. Com estant assabentada del que succeïa, va mirar a càmera. Era la foto perfeta. Era la foto més bonica del món.I de sobte, incertesa. Tota aquella bellesa es va esvair rere una expressió de tristesa que va dominar el seu rostre. Una mirada que

transmetia moltíssimes coses, que ho deia tot. I incomoditat. I aclaparament. I angoixa.Començà a córrer. I, ara, culpa. Inconscientment vaig començar a córrer jo també. Era d'allà i es coneixia la ciutat, jo no. Si la perdia de vista no la trobaria mai més. I vaig córrer més ràpidament. Seguia aquella caçadora rosa pels carrers més concorreguts de la ciutat. Entre cotxes, que romanien aturats als embussos típics d'aquelles hores de la vesprada. I més velocitat, i més cansament. Va entrar a un carreró de Madison amb State Street. I desesperació. I el moment. Vaig aconseguir agafar-la del braç, i no s'hi va resistir. No s'hi va resistir. Ella també va agafar el meu braç. I va tirar de mi perquè no deixara de córrer. No entenia res, però no la desobeiria. I el colp. Tots dos caiguérem a terra. I les seues paraules. Va soltar la meua mà i va pronunciar "ho sent" tres vegades, cadascuna amb més dolor que l'anterior, en un perfectament refinat anglés. I s'alçà i començà a córrer una altra vegada. Però aquesta vegada sense mi. Segons després, tres homes vestits completament amb roba negra elegantíssima, s'apropaven corrent cap on jo estava. Què volien de mi? Què havia fet? I què em farien? El món em va caure als peus. I altra vegada, incertesa. No es van aturar on estava jo, van passar de llarg. La volien a ella, no a mi. Jo no tenia res a veure en tot allò. Però ella ja s'havia allunyat massa per a poder seguir-la, i ara sí que tornaven cap on jo estava. I desesperació. I tristesa. I un altre colp. I son.Un temps després vaig despertar en una habitació molt fosca, i amb un gran mal a la cama. No sabia on era, no recordava res, i no podia eixir d'allà. Al meu pit, una forta sensació d'aixafament. Però crec que això ja ho sabeu. I el cotxe. I la seua veu. Però la silueta. Eixa silueta que he descrit com a inconfusible, i no debades. Era un dels homes del carreró, dels que perseguien la dona. Un dels que em van retenir. Es va apropar a mi i va començar a arrossegar-me cap a fora. Estava en pànic. M'havien portat fins aquell cau, i no volia imaginar què serien capaços de fer-me. Vaig intentar resistir-m'hi, però ell no deixava d'agafar-me les cames. Vaig cridar, vaig camejar tot el que vaig poder. I vaig caure inconscient de nou. Però abans d'això, vaig escoltar un crit. No era meu, no era de l'home que m'estava agredint; era seu. Què li haurien fet aquells monstres? Què hauria d'estar patint aquella dona per a produir tal crit? Ara sí, son.Vaig tornar a despertar en menys de dues hores. Ho sé perquè al caure a terra m'havia fet un tall a la mà, i encara es tractava d'una ferida oberta. Aquesta vegada havia despertat en una habitació amb una finestra amb reixes a la part alta de la paret. Potser es tractava d'un soterrani. Jo estava lligat amb cordes a un llit, i davant meu, una cadira. Una cadira imponent, que em mirava, i que em feia sentir molt incòmode. Vaig cridar, i una pereta que penjava d'un cable es va encendre. Vaig mirar la meua cama, la pell estava d'un color verdós, infectada per la ferida, però algú me l'havia embenat. Vaig intentar alçar-me, però no era possible. I de sobte s'obrí la porta.Va entrar el mateix home, i per primera vegada podia veure-li la cara perfectament. No era lleig. Tenia una cara normal, una cara molt

agradable. Vaig pensar que no tenia cara de segrestador. Era, a la fi, gent. Persones amb les quals et creues cada dia i que amaga una vida. I, com que no li donem importància, no ens parem a pensar si l'home que està davant de tu a la cua del quiosc és una persona horrible com aquest home. Persones que passen desapercebudes, però que tenen moltes coses a contar. I que amaguen més coses. Gent.Va seure a la cadira, i va començar a parlar. Em va preguntar què tal, en un anglés molt bast. S'estava burlant de mi. Com es pensava que estava? Estic segrestat i ferit, com he d'estar! No volia parlar amb ell i li vaig contestar un "no inglis" per a intentar que em deixara en pau. No estava disposat a deixar-se enganyar, i va continuar parlant. "De què la coneixes?", va pronunciar amb una rapidesa extraordinària. "A qui?", vaig contestar. I el primer colp. "De què la coneixes?", tornà a preguntar. "No la conec", i el segon colp. "Per què tens una foto seua en la càmera?", insistia. "Va ser casualitat", vaig replicar enfadat. Una rialla. I el tercer colp. "Per què anaves amb ella? Per què fugíeu?". "Fugir? Jo no fugia de res! Estava perseguint-la a ella!" I una patada. "Què merda fas?" vaig cridar-la, "t'he contestat!" "No és suficient". Suficiència. Mai era suficient. Res era suficient. Sempre calia més, sempre volia més. I jo no tenia més. Em donà un colp a la ferida de la cama, i isqué de l'habitació. S'apagà la llum. I dolor.Recordeu aquell cau que havia descrit abans? En eixe moment el trobava a faltar. Volia tornar a aquell lloc. Estar a soles. Però no era possible.Al cap de quaranta minuts tornà a entrar. Va agafar la mateixa posició d'abans, i va continuar l'interrogatori. "Per què la perseguies?", va dir en un to desinteressat mentre encenia un cigar. "Què voleu de mi?", ara era jo el que no estava disposat a deixar-se enganyar. "A ella". "Doncs, aleshores, què faig jo ací?", vaig dir intentant contenir la ràbia que amenaçava d'eixir del meu cos. "La coneixes". "No, no la conec de res. No sé qui és". I un altre colp.Es va convertir en rutina. Cada dia el mateix interrogatori. Amb les mateixes preguntes i els mateixos colps. No podia suportar-ho. Allò era inhumà. Al cinqué dia vaig intentar escapar-me. Una corda es va desgastar prop de la meua mà i vaig aconseguir trencar-la. Ja podia, almenys, alçar el pit. Però va durar poc. De seguida van entrar a canviar la corda. Al seté dia la pallissa fou molt més dura. Es notava que volien respostes i les volien ja. Eixa mateixa nit, vaig intentar llevar-me la vida. Amb un ferro rovellat que eixia sota el matalàs del llit, vaig esquerdar-me el braç esquerre i la sang començà a eixir. Ja em notava cansat, estava molt marejat i no tenia forces. I va vindre a curar-me. Estaven alerta les 24 hores. Era impossible fer res sense que se n'assabentaren. Sí, en plural. Només entrava ell a l'habitació, però hi havia més persones, més gent, n'estic segur. Però al dia número dotze, tot canvià. Em desperte per un gran so atordidor, seguit de "policia, hi ha algú?", que emanava, tot sol, una esperança de salvació enorme. Vaig cridar tot el que vaig poder, i em van treure d'aquella horrible estança.

Ja a l'hospital, vaig ser conscient que portava dos mesos en aquell país. El meu mòbil, la meua cartera i, sobretot, la meua càmera, havien desaparegut. Vaig aconseguir recuperar la meua maleta, que estava a l'hotel on m'allotjava. Volia oblidar-ho tot, començar de nou, i no tornar a trepitjar els Estats Units.Però no. Era impossible. No deixarien que me n'oblidara. Aproximadament dues hores després de la meua eixida de l'hospital, vaig rebre un correu electrònic que ho despertà tot de nou. No tenia assumpte i no apareixia cap destinatari. Només la foto. Eixa foto. La foto d'eixa preciosa dona. La foto que m'havia trastocat la vida. Una foto preciosa. Una foto horrible. Eixa foto, que tant amagava. Eixa foto, modificada. Sí, modificada. No m'havia parat a veure la foto original, però sabia que no hi havia cap senyora amb una samarreta amb un missatge en castellà. I, amb això, la foto em citava l'endemà en la plaça on tot començà.No hauria d'haver-hi anat, ho sé, però volia tancar tot allò. Ella havia de dir-me'n alguna cosa. M'havia enviat la foto per a reunir-me amb ella. I no podia desobeir-la. Em vaig presentar en la plaça cinc minuts després de l'hora acordada. No hi havia res estrany, tot estava en orde. I pànic. Era ell, l'home del carreró, l'home de l'interrogatori, el que tant de mal m'havia fet. Era ell. No hi havia dubte. I ara queia a terra, davant de mi. I la foto. La tan horrible foto. Que ja no era foto. I ara era real. Estava allà. Ella estava allà. Era ella, tampoc hi havia dubte. Era ella, la que em tornava a agafar del braç i m'impulsava a córrer. No entenia res, però no la desobeiria. I el colp. Un colp intencionat. Tots dos caiguérem a terra. I les seues paraules. Va soltar la meua mà i, aquesta vegada va pronunciar "gràcies" tres vegades, cadascuna amb més sinceritat que l'anterior, en un perfectament refinat anglés. I s'alçà i començà a córrer una altra vegada. De nou sense mi.A la fi, no deixa de ser gent. Gent, aquesta vegada, capturada. Gent a la qual decideixes prestar atenció. Però continua sent gent: apareix per desaparéixer. Gent anònima, com també sóc jo. Gent que comparteix un instant de la seua vida amb tu. Per a després deixar-te'n anar sense preguntar. Gent. Persones que passen desapercebudes i tenen molt a contar.Ja n’estic fart. Ja us he dit tot el que sé d'ella. Però insistiu, no esteu disposats a deixar-la marxar. Deixeu-la continuar. Continuar sent gent.

OBRA DEL CREADOR(Segon premi Secció –D- 2017)

Victoria Maria Cranici

Tu mires la desgraciada població africana amb ulls de llàstima, però hi ha un sentiment en tu major que el de la llàstima quan els observes, l’enveja. Penses que ells són feliços sense la immensitat de coses materials i costoses que a tu t’emboliquen, i és que... la felicitat és tan difícil d’aconseguir per a qui ho té tot, sona il·lògic, però és que el món té una lògica il·lògica. Il·lògic, veritat? Què dir-te, si enfront de tu hi ha un obscurantisme que no et permet dominar tots els coneixements que volgueres; però aquest, al seu torn, i encara que ho desconegues porta més gustos que disgustos. Perquè tu, font insaciable de l’anhel de saviesa, hauries de conéixer que encara que el saber, tal vegada, calme la teua infinita set mental, si per amor tu vas arribar al món, no és per coincidència. Però, jo no t’envege, l’enveja no em maneja; jo manege els meus sentiments. Quan deixaràs tu de ser governat?

La terra amaga les seues meravelles en el fons del mar, en aquelles profunditats on hi ha majors altures invertides que en la superfície terrestre. Així, jo mateix, he de desemmascarar les meues arrels, que es troben en el més profund del meu ser perquè la teua atenció en la meua no siga en va.

Ara sent por, potser vulnerabilitat també, però és que jo mai he obert la meua ànima així, és una experiència flamant, una nova pàgina, una cosa en la qual no malgastaré més paraules descrivint; preferisc viure-la.

Començaré la meua història amb una vista nostàlgica cap a la meua infància. Potser el fet d’explicar una trista infància sonarà molt

típic; no obstant això una honestedat com la meua, en aquest món d’enganys, es fa atípica. Probablement, amb tanta paraula, jo intente allargar el temps per poder explicar-te tot això de la manera més senzilla i comprensible possible. Però en l’escala de la vida, en la qual, a poc a poc, pugem escales a força dels nostres propis mèrits i èxits, jo, ara mateix, puge un graó tan gran, que encara continue buscant eines per a aconseguir construir algun mecanisme per pujar-lo.

“Pesa 3,4 kg i fa 50,3 cm, senyora!” Em vaig aixecar i vaig mirar la taula de pes ideal que se situava justament darrere de mi. Feia 9 mesos que esperava aquest moment, i la curiositat per saber si era sa em va dominar.

Amb els ulls entreoberts, vaig albirar foscor en 360 graus. I en contemplar sobre el que em trobava, em vaig adonar que em van tractar com a fem, però literalment. Bé diuen que la curiositat va matar el gat, encara que tampoc va tenir pietat amb els que no tenen bigotis, la crueltat no coneix fronteres. Sentia un dolor fort en l’esquena que m’impedia moure’m, em vaig tocar i vaig sentir enmig de la columna vertebral una petita obertura circular. Jo, immòbil, entre allò que segons la matrona m’equivalia, sentia com alguna cosa en el meu cos es modificava. Les temperatures superaven els -20 graus, i la part superior del meu habitacle temporal estava replet de forats, la qual cosa em va permetre contemplar neu i sentir pau interior. Tan bella, tan pura i tan blanca com jo ho vaig ser; com jo. Ella es trobava en les altures, aquelles tan majestuoses, lliures de perversitat, lliures de brutícia, d’imperfeccions i de vilesa. I com en qualsevol situació immillorable, la malignitat es manifesta en ella per fer-la tan desgraciada i fer-te sentir tan miserable, que qualsevol preferiria morir a dures i doloroses punyalades. D’aquesta manera, dit malament, ens va fer caure sense remordiments, en el que hui dia es coneix com a món. I tota la bonança tan delicada i fràgil, però al seu torn forta per aïllar la maldat, en la qual existíem; es va dissipar, en xocar contra el món. Així mateix, la felicitat es va fondre; mentre la cobdícia observava sense fer res al respecte; mentre la supèrbia feia fotografies de l’acte i les pujava a Facebook, i guanyava així uns quants likes dels seus falsos amics; mentre el menyspreu portava escridassadors; mentre la hipocresia oferia la seua mà ardent; mentre la malvolença li va escopir damunt; i mentre l’enveja li llançava un poal d’aigua bullent, i finalitzava així amb tot el que la felicitat era.

Entre les deixalles d’altres persones es pensa bé, sembla estrany, però és que en aquest món, què és allò normal? I allí em vaig adonar que portava tota la meua vida, realment, tota la meua longeva (irònic) vida, lamentant-me de les immoralitats que em van ocórrer...

- Oh, Déu meu! Lucas vine cap ací! – Va dir Katherine, en pujar la tapa del contenidor i ser a punt de llançar-hi les escombraries.

- Com pot una persona tenir la sang tan freda, com per fer alguna cosa així? – Va clamar Lucas, mentre en el seu interior l’aflicció hauria desitjat sortir en forma de llàgrimes.

- Tal vegada, continue viu. – Va manifestar Katherine, esperançada.

- Vinga ja, és impossible que algú haja pogut sobreviure tant de temps en aquestes pèssimes condicions. – Va asseverar Lucas, dolgut en recapacitar sobre les seues paraules.

- Però i si ho està? I si... ? – Sentenciava Katherine, en l’interior de la qual començava a encendre’s la flama de la il·lusió, la flama de la certitud, la flama del potser. Ella, optimista, no rebutjava els miracles; és més, amb el cor en el puny desitjava ser tan afortunada i que la vida, havent-li llevat la fertilitat per desventura d’aquell accident, l’obsequiara amb un ser tan tendre i innocent als seus ulls com aquell petit.

- Hauríem d’anar-nos-en! – Sostenia Lucas, que, observant la seua dona tan esperançada amb la idea d’aquell nadó, havia de ser fort i allunyar a tots dos d’allò, que sabia que era summament fictici.

- Sí, és veritat. – Enunciava Katherine, que amb el cor fet trossos i el seu somni destrossat havia de deixar tot allò al marge, i tornar a situar-se al món, amb la seua vida tan corrent. El seu somni des de petita era formar una gran família amb molts nens, amb tots joguinejant per la casa. Ella volia ser qui trencara les regles, qui destrossara les estadístiques. Però alguna cosa impredictible, alguna cosa tan momentània, i amb unes conseqüències tan deplorables la va destrossar a ella primer.

Van emprendre rumb cap a les seues vides quotidianes, intentant assimilar tot el que havia ocorregut i sense dir ni una paraula. Tots dos s’havien plantejat com serien les seues vides amb un altre ésser entre ells, i la idea que això no es fera realitat mai, els causava un dolor immens.

- Lucas, sents això? – Va dir Katherine, més animada que mai. Si on va haver-hi foc, cendres hi queden, a ella no li faltava fe a creure que alguna cosa tan desitjada com aquella es convertira en realitat.

- Katherine, deixa-ho ja! És que no veus la irrealitat del que penses? Alguna cosa com això mai ha ocorregut, i mai ho farà! Aquest bebé porta més de quatre mesos en aquest contenidor, sense aigua ni menjar, sota un hivern de -20 graus. Posa els peus a la terra d’una vegada! – Va cridar Lucas, mostrant-se indignat i irritat. A ell li costava moltíssim ser tan dur amb algú a qui estimava en tota la seua plenitud. Però ho feia pel bé de Katherine, per fer-la més forta, i que no s’enfonse enfront de qualsevol adversitat.

A Katherine no li van impactar en absolut els xiscles del seu espòs, perquè el coneixia molt bé, i sabia que estaven excessivament forçats. I ella, tan passional i plena de fe, va agarrar la mà de Lucas i va córrer cap al contenidor, fent-lo córrer a ell també després seu. Mentre corrien, en el semblant de Katherine existia un somriure tan sublim i pur que, simplement mirant-la, es podia observar el més profund de la seua ànima. En canvi, en la seua faç, no es movia ni un sol múscul, deixant així al descobert la seua curiositat i sorpresa. Ells,

el yin i el yang, la lluna i el sol, tot o res, tan diferents però iguals, tan ells.

Tot tipus de sentiments fluïen de dalt a baix dels seus cossos a 120 km/h; i entre tot allò, les paraules haurien resultat insignificants. Encara que semble mentida, la llàgrima que va inaugurar aquesta pluja de felicitat no va ser, ni més ni menys que de Lucas. Ell sentia tot tan intensament, i aquesta vegada no es va molestar a ocultar-ho. Lucas era, en aquell moment, com una rosa que floreix a la primavera, com un capoll que dóna fruit a una simple i bella papallona, com una mare que veu el seu fill despertar del coma, com un cec observant cada mínim detall del món per primera vegada, com una dona minusvàlida que, de sobte, s’alça de la seua cadira de rodes. Lucas, mai plorava, es feia veure fort, valent i sense por de res. Lucas mostrava una faceta seua, que en realitat no era seua, era el que els altres volien que fóra. Però tot, en un simple moment, es transformà completament; un autèntic desastre passà a ser, en qüestió de segons, un al·lucinant miracle. I aquest acte, tan ingenu i natural, del plor d’un nen, el va fer veure que, per molt inassolible que siga una cosa, per molt feble que semble el teu paraigua enfront d’una tempesta o els teus ulls molt cansats com per aguantar el torn de nit en un hospital, no tot està perdut. Aquest plor el va fer trobar-se una altra vegada a si mateix entre tanta incertesa, es va tornar a trobar, per a no tornar a perdre’s mai. Els seus sentiments més honests van aflorar, i es va deixar veure tal com ell era, un sensible. Katherine coneixia el cor de Lucas com el palmell de la seua mà; però ara, Lucas, es va alliberar de les tensions, els lligams i l’estrés, per així no ocultar res al món. Com podria jo haver-los negat tot això, quan era l’única cosa per la qual donarien tot el que tenen? Era la meua elecció, era la felicitat d’ells. Katherine, d’altra banda, es va pessigar per comprovar si era real el que estava vivint. Seguidament, en sentir el dolor, es va sentir tranquil·la. Sentia una placidesa, aconseguida pel goig de la satisfacció d’haver aconseguit tot el que ella considerava important per tenir una vida feliç. Ella va abraçar Lucas, perquè, encara que va sentir el dolor del pessic, necessitava sentir la calor d’una persona per percebre que tot allò era cert. Els dos, van deixar de pensar en tots els problemes que habitualment els corrompen, com la hipoteca de la casa, les factures, la ITV del cotxe, etc., i van ocupar la seua ment de plaer. En aquella abraçada no hi havia barreres entre Katherine i Lucas, eren un solament.

---

Katherine i Lucas, aquests 19 anys de vida al costat de vosaltres han estat excepcionals. I crec que seria hora de confessar-vos que no hauria estat necessari donar-me farinetes, vestir-me, cuidar-me, adormir-me o dutxar-me quan era un bebé; tampoc portar-me a l’escola, ajudar-me amb els deures, ensenyar-me a muntar en bici o jugar amb mi a mesura que passaven els anys; ni, molt menys, suportar els meus canvis d’humor com a adolescent, ni

les meues ruptures amoroses, ni donar-me la xerrada sobre el sexe, ni Katherine m’hauria hagut de parlar sobre la regla; d’igual manera, tampoc haguera estat necessari que em portàreu al centre de la ciutat, o em compràreu la roba més moderna. Senzillament, jo no existia de la manera en la qual vosaltres em veieu, com la vostra petita estimada. Perquè em situe lluny d’això.

M’acariciàveu, em tocàveu el pèl i, físicament, no hi havia res que us haguera fet estranyar. Tampoc en el meu comportament hi havia res anormal, perquè sempre he actuat de manera que tot semblara el més espontani i natural possible; encara que no era realitat.

I sí, jo, com vosaltres, era de carn i os, però el meu cervell no era com el vostre. Jo era una simple partícula surant en la immensitat de l’univers, lliure, sense, amb prou feines, saber una mica de tot el que m’envoltava, solament gaudia d’això. Un dia qualsevol, enfront de mi, va aparéixer el nostre Creador. Jo en vaig sentir parlar, entre altres partícules, però mai vaig pensar que es dirigiria a mi. El Creador em va informar que havia estat triat per a canviar el món, i em donaria la consciència de tot l’univers, és a dir, tot el seu coneixement; per així, impedir que els humans acaben per destruir el món. Encara que tot estava planificat per a mi, no estava elaborat, és a dir, jo, com a espermatozoide, vaig haver de lluitar durament per aconseguir fecundar l’òvul. Mentre creixia físicament, en l’úter de la meua mare, vaig organitzar la meua vida dia a dia; i com sabia que Sophie donaria a llum en ple hivern, jo hauria d’hibernar. Per a això, havia d’estar allunyada de la meua mare, i la millor manera d’allunyar-me'n era a través de la psicòpata matrona. D’aquesta manera, coneixent els pensaments i els sentiments, a més de la seua reacció en veure’m, sabia que en els seus intents per anestesiar-me, per portar-me al laboratori en observar que m’aixecaria tan ràpidament, s’equivocaria d’injecció i em donaria la d’hibernació. Ella, espantada, per les possibles conseqüències negatives que podria ocasionar aquesta injecció, decidiria desfer-se del meu cos tirant-me en un contenidor, fins i tot abans que començara la hibernació. I com no hauria estat la primera vegada que la malèvola doctora haguera fet cosa semblant, allà, increïblement, no tenia remordiment de consciència. Jo, mentre hibernava, em vaig dedicar a visualitzar el meu futur quan la neu es fonguera, però us vaig visualitzar a vosaltres veient-me quan tiràveu les escombraries, Katherine i Lucas; tan mancats d’un nen, i amb tant d’amor per oferir. Així que vaig decidir fer un gir de 180 graus als meus plans i obsequiar-vos amb la presència d’algú que, sabent el que penseu i sentiu en cada mil·lèsima de segon, podria actuar justament de la manera que més benestar us causara. Així que vaig planejar tot el que diria i faria durant la meua estada amb vosaltres. Després d’allò, i passar a l’acció, vaig arribar als 19 anys, i ara m’he d’acomiadar de vosaltres. Estaré en una biblioteca subterrània que construiré al desert del Sàhara, allí tindreu tot tipus d’informació sobre com solucionar tots els vostres problemes, des del càncer i la diabetis, fins a la pobresa i malnutrició mundial, el desglaç o la contaminació.

Supose que adéu a tot això.

Postdata: tranquil, qui siga que llegisca aquesta carta, mai els vaig revelar que en realitat no era una nena normal, hauria sigut massa dolorós per a ells. A tots dos els quedaven poques setmanes de vida, a causa del seu contagi de l’epidèmia i vam acordar que aniria d’Erasmus a Irlanda. Sobre els sentiments descrits anteriorment, he de confessar que sóc cervell, no cor, ¿que t’he enganyat? Sí, milions de persones t’enganyen diàriament, des de polítics fins a científics, investigadors i professors. Acostuma’t a la indignació i a la ràbia, estimat, perquè quan tu, descobrisques els tresors que us he atorgat, cap hipòcrita es riurà de vosaltres, mai. (En realitat, saps que tinc el coneixement universal, així que sé qui eres, com, quan i on llegeixes aquesta carta i tots els detalls de la teua vida personal, però quedava bé el “qui siga que llegisca aquesta carta”).

LES OPCIONS DE LLUNA(Tercer premi Secció –D- 2017)

Javier Llorens Román

Us presentaré a Lluna, és la major de tres germanes d’una família de classe mitja-alta de la ciutat de Barcelona. El seu pare, controlador aeri; la seua mare, mestressa de casa.

Lluna, als seus catorze anys, anava a l’institut com qualsevol xica de la seua edat. Tenia un grup d’amics a classe, amb els quals passava grans estones parlant i rient com qualsevol grup de la seua

edat. Anava a classe amb els seus companys i en gaudia, ja que era estudiosa i treia molt bones notes.

Fins ara podria ser la història de qualsevol xica de la seua edat, entre setmana alternava l’institut amb les seues classes de guitarra i anglès, i les estones amb els seus amics, amb els quals quedava de tant en tant per a prendre unes coca-coles i compartir unes rialles, però un dia tot el seu món es va posar del revés: al seu pare el van traslladar de ciutat pel treball i havia de deixar arrere tot el que coneixia, la seua ciutat, els seus amics, el seu institut, en resum, tot el seu món.

Els seus pares li van assegurar que tornarien en vacances i així podria mantenir el contacte amb ells per Skype i Whatsapp durant el curs. Vist així, semblava que no seria tan dolent. Faria nous amics, va pensar.

De manera que en el termini d’un mes, es va veure ficant totes les seues coses en caixes destinades a la mudança: els seus jocs, la seua música, els seus records. Prompte estaria en la seua nova ciutat, la seua nova casa, la seua nova vida. La mudança es va realitzar a primers de setembre, amb la finalitat que Lluna i els seus germans començaren el nou curs en els seus respectius col·legis i institut.

Els seus pares semblaven molt contents, millor lloc de treball, una casa de dues plantes amb jardí només per a ells, en resum, una millora per a tota la família. Començava una nova etapa en les seues vides. No obstant això, Lluna estava molt nerviosa i, potser, una mica espantada davant l’inici del nou curs. Com seria el seu nou institut? I els seus companys? I els professors? En fi, prompte eixiria de dubtes.

Finalment, va arribar el dia en què començaven les classes, Lluna es va alçar i es va arreglar amb cura. Una dutxa, els cabells llisos, el conjunt que va deixar preparat la nit anterior, es va mirar a l’espill i, bé, allà anem!, de segur que tot anirà bé! Intentava convéncer-se, per tallar els nervis que sentia. Lluna!, la va cridar la seua mare, “afanyat que arribes tard”. Va baixar corrent les escales, li va fer un bes a la seua mare i es va dirigir molt nerviosa, encara que contenta, al seu nou institut.

Era un edifici de tres plantes, amb un jardí molt gran, envoltat de gespa, on esperaven que tocara la sirena un munt d’alumnes. Va creuar la porta i es va encaminar cap a la seua nova classe, 3r A.

Quan va entrar a classe es va trobar que hi havia diversos grups de xics i xiques xarrant i bromejant, uns altres treien les coses de les seues motxilles i uns altres obrien els seus quaderns esperant la professora. Va notar que tots li dirigien mirades interrogants. Es coneixien tots i ella era “la nova”. En eixe instant, Lluna va voler que se l’engolira la terra, no conec a ningú, va pensar.

Bon dia!, va dir la professora. Sóc Núria i seré la vostra tutora aquest curs. Per cert, us presentaré una nova companya, es diu Lluna i ve des de Barcelona. Estarà amb nosaltres des de hui i espere que us comporteu com a bons companys. Tota la classe es va girar a mirar-me, va haver-hi comentaris entre grups, alguna rialla i també

algunes mirades còmplices entre ells. Tan sols una xica rossa i de mirada amable em va somriure amb afecte.

Em vaig sentir observada durant tota la classe, i només la xica rossa, que es deia Maria, em llançava mirades de comprensió durant les següents classes. Va sonar la sirena del pati i tots van eixir-ne ràpidament rient i xarrant entre ells. Només Maria es va acostar a parlar amb mi. Baixàrem juntes al pati i em va estar comentant anècdotes de classe, i em va explicar que hi havia diversos grups molt tancats entre els alumnes de classe: els xulos, les fatxendes, els normals i els que sempre s’escapaven de classe. Jo li vaig explicar que en el meu institut havia deixat molt bons amics, i entre rialles se’ns va passar el temps de lleure.

Així van seguir passant els dies, anant a classe i afermant la meua amistat amb Maria, encara que amb la resta de la classe no va anar així.

Tot va començar un dia en el pati: una de les xiques de classe del grup que solia escapar-se sovint, anomenada Irene, va vindre cap a mi i em va dir, tu eres la nova, no?, per què no te’n véns a fer un volt?, no sigues covarda, fuig amb nosaltres i ens prenem alguna cosa fora.

D’ACORD, ANEM-HI! (ANAR A LA PÀGINA 4)NO, GRÀCIES! (ANAR A LA PÀGINA 7)

D’ACORD, ANEM-HI!

Irene i Lluna van eixir de l’institut esquivant el professor de guàrdia, es van dirigir al parc situat enfront del centre, on estaven els amics de la colla d’Irene. Lluna, després de presentar-se, va observar que en unes bosses de plàstic portaven botelles de begudes alcohòliques i van començar a barrejar-les. Vinga, pren-te alguna cosa, Lluna!

BEURE ALCOHOL (ANAR A LA PÀGINA 5)NO BEURE ALCOHOL (ANAR A LA PÀGINA 6)