Full d’informació número 3 Desembre 2005

El passat dia 12 de novembre a la plaça major del poble vàrem dur a terme tot una sèrie d’activitats lúdiques amb la intenció d’animar a la gent a què participi d’una manera activa i participativa en la vida de la nostra vila. Aquesta jornada de jocs va començar amb la posta en comú dels diferents socis de pinyol per aconseguir el material necessari que ens va arribar de la mà de na Sandra, en Toni Curro i Miquel de la Penya a més de l’ajut de l’ajuntament i tots els pinyolers, sense deixar-nos el més important que va ser la participació de tos els joves tant d’edat com d’esperit que varen jugar amb nosaltres. Passant a l’acció, començaren a agitar-se els daus al parxís, així com apareixien les madones, ses llengos i altres joies del truc, per la seva banda les guerres d’escacs creaven tormentes mentals de visions futures que aglopien als seus capitans. Un poc més alluny a les taules de tennis taula la bolla ja rodava, així començà el capvespre, un joc duia a l’altre i la música animava el fresc ambient que es va anar encalentint gràcies als nostres dj’s i organitzadors. Posant cada cosa en el seu lloc i el seu moment, varen començar a rodar la corda i els malabars i a volar els pinyols, que passaven siulant per damunt dels caps dels nombrosos espectadors i participants, catapultats per una força explosiva que sortia de la boca dels llançadors. Els dards no varen deixar d’estavellar-se contra la diana, cercant el nombre més apropiat entre els que van i venen. Tot aquest moviment es va condensar a l’hora del mató, al bell mig de la plaça l’esperit juganer de Sa Pobla es va

manifestar amb la seva cara més amable i divertida, això si, a cop de pilota. Un rere l’altre varen anar caient, fins que el darrer va dir d’anar a sopar, tothom va estar d’acord i encara que la pluja es presentàs, el caliu no va deixar que la carn i els porros quedessin sense torrar. La salsa de calçots va acabar d’arrodonir aquest bon sopar cloent, amb tan bon gust, la jornada de jocs. “Salvem Mallorca” és el nom de la plataforma a la qual Pinyol Vermell es va adherir fa uns mesos, ja que som conscients que no podem seguir destruint la nostra illa d’aquesta manera.Aquest fou el motiu per decidir que la primera conferència que organitzassim fos una xerrada de

Miquel Àngel March, representant del GOB, perquè ens plasmés la feina que està fent aquesta plataforma i la necessitat de treballar per salvar la nostra illa. Miquel Àngel fou molt clar i alhora, molt positiu, cosa que ens va enriquir a tots els presents. El video que va acompanyar la seva exposició ens va posar a tots la pell de gallina...Des d'aquí volem donar-li les gràcies per apropar-nos a la situació crítica que està patint la nostra illa i ànims a tots els membres de la Plataforma Salvem Mallorca perquè segueixin treballant i lluitant.

CONFERÈNCIA DISCAPACITATS

El 14 de desembre a la congregació varem dur a terme la conferència sobre la discapacitat a la nostra

I JORNADA DE JOCS

CONFERÈNCIA “SALVEM MALLORCA”

Associació Pinyol Vermell 2

vida. Els conferenciants varen ser Mª Teresa Oliver (educadora especial) i Antoni Recio (fisioterapeuta).

Les primeres paraules varen sortir dels llavis de Na Pedrona Mir Payeres que va presentar als conferenciants, en la seva ponència na Mª Teresa ens va parlar sobre l’evolució del tractament dels discapacitats a la nostra societat fent memòria de moments obscurs en que els que patien una minusvalidesa, tant física com

psíquica, eren tractats d’una manera infrahumana fins arribar a l’actualitat, on la situació a millorat molt, però encara no ens dona les mateixes oportunitats a tots, ja que la nostra societat és incapaç de tenir en compte a aquestes persones excepcionals que es troben diàriament en barreres imposades per la manca de visió d’una majoria que no pensa en els drets de tots els ciutadans. Posteriorment va ser el torn de n’Antoni Recio que va desmitificar el paper del fisioterapeuta, com una persona dedicada a fer un massatget i prou. Ens va mostrar que aquesta figura és molt més complexa i que fa feina no tan sols a un nivell físic sinó també a un nivell emocional i psicològic. A més ens va comentar que aquesta feina ensenya molt, ja que ens mostra com la força de voluntat humana ens situacions adverses pot

ser un exemple per tots es que tenint una vida molt més fàcil son discapacitats per gaudir-la.

I DINAR DE GERMANOR “ASSOCIACIÓ PINYOL VERMELL” DISSABTE 7 DE GENER LLOC: LOCAL CAS SERRES ( C/ Preu:10 € socis / 12 € simpatitzants Venda d’entrades: La Penya Artistica fins al 3 de gener.

PRÒXIMES ACTIVITATS

LA TIRA DE N’ÀNGEL

Associació Pinyol Vermell 3

ESCRIGUI QUI VULGUI Sa Fira, sa fireta i és fireros S’acosta el darrer cap de setmana de novembre i amb ell sa Fira, una reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis. Amb ella també arriba el fred, a part de sa fireta i és fireros. I dic fireta, perquè des de Pinyol Vermell varem viure cada un de nosaltres la nostra petita fireta en llegir un article den Nofre Pons a Sa Revista Sa Plaça. Paraules que vessen força, suport, una ditada de mel tan dolça que des e Pinyol Vermell encara ens llepam els dits. Gràcies. El cap de setmana de la fira començava be, il•lusions reforçades. Sa Pobla era noticia per una fira que retia un homenatge a la pagesia, a l’aigua, a l’albufera. Resulta irònic, ni ha que reten homenatges com si el present formés part del passat, potser no visquin el mateix mon, potser ja no tinguin força per entendre que és el que passa i el que s’ha de defensar, potser ni n’adonin de la realitat. Tots sabem que passa avui amb el sector terciari, tal volta tot s’ho quedin assessors incultes que cobren 40.000 euros anuals, per fer què?...Podem parlar també de l’aigua, Sa Pobla pot presumir de tenir les aigües més contaminades de tot Mallorca i l’albufera?...podem parlar del pròxim camp de golf de Son Bosc, etc... Volia no caure amb la tentació de la reflexió però l’ ingenuïtat és un pecat, si Senyor. I això, no acaba aquí, tots sabem que una fira sense fireros no te cap màgia, i pensava jo, on son els fireros enguany?...i girant pàgines de sa revista Sa Plaça m’els trobà tots allà, un darrera l’altre, càrregs sense estudis que s’embutxaquen els nostres doblers. La Democràcia ens dona el dret de saber que és fan amb els doblers públics, i TAXAN! aquí les tenim, a la casa del poble uns i a la casa gran els altres. S’han acabat les supervivències a la repressió , ja

sabem que son molts d’anys que patiu, molts d' anys de maquilletjar les vostres vides. Desde aquí, fireros, us convit a la llibertat d’expressió sense discriminació i aprofit aquest espai per convidar-vos,també, a tots els cristians d’aquesta llista que aprofiteu ara que ve Nadal per fer un bon donatiu a sa teulada de l’esglèsia, amb tots aquests doblers podríem entaular totes les cases del nostre poble, sa Pobla. AMEN! t. r. r. El perquè de ser republicà Ara em demano jo, des d’aquí, el perquè de ser republicà. Moltes i moltes raons em venen al cap. En principi és una qüestió antimonàrquica,no fa falta ser molt viu per adonar-se’n dels diners que ens costa i de l’absurd que és mantenir una institució com és la corona d’aquest país, a més s’hi afegeix el fet moral de ser hereva del règim franquista. Encara que reflexionant-hi una mica més no crec que sigui la única ni la més important raó. És clar que les sangoneres de palau ens xuclen la sang, però també, el ser republicà avui en dia és no oblidar el passat del nostre poble, fer memòria històrica enfront a l’oblit i el silenci al qual ens intenten imbuir els que se n’aprofiten d’aquest passat feixista. Ser republicà és no oblidar i honrar la memòria de moltes i moltes persones que lluitaren, foren empresonats, executats, amb judici o sense, que moriren per defensar les seves idees de llibertat. Escrivint aquestes línies se’m venen a la memòria molts casos de persones mortes a les cunetes, tancades a les presons, tirades a barrancs... a les quals no podem deixar caure a l’oblit. Veus que no han pogut callar ni una guerra civil, ni més de quaranta anys de silenci i que no hem de permetre que deixin de sentir-se. Ara ser republicà és lluitar per totes les coses que ens van ensenyar els homes i dones que van fer front als feixistes. Lluitar per un món més just, sense aturar-se a pensar amb banderes ni fronteres però encara que internacionalistes, no deixant de banda la nostra llengua i la nostra cultura.

Lluitar per laïcitzar la societat i minvar el poder d’una església que te les mans tacades de sang, sang antiga i sang moderna, la de les mils de persones que moren cada dia per sida a tot el món negant-les l’ús del preservatiu. Lluitar contra l’analfabetisme, la incultura i la indiferència. Lluitar contra l’imperialisme i l’explotació dels uns per els altres ja sigui per qüestions de classe o de raça. Lluitar per nosaltres, però també pels altres, contemporanis o venidors. Repúbliques n’hi ha moltes, però més enllà de lluites partidistes, cal avançar cap a una democràcia participativa on tots poguem decidir què volem i com ho volem, deixant enrere d’una vegada aquest model democràtic hereu del règim franquista. Pensant-ho bé, ser republicà, per molt que diguin que és cosa del passat, en la meva opinió, és necessari i molt present. En un món políticament indiferent cal lluitar per tot això, i no oblidar el camí que un dia començaren ja fa setanta-cinc anys i que cal reprendre, per construir un món millor i més just, habitable per tots i totes. TOMEU DEL LLOQUET

El senyor teletubi Un dia vaig sentir parlar d'una gent que li deien els “oreros”. Jo em pensava que serien personatges que pasturarien pel poble per si algú els demanava l'hora. Però no, uns personatges si que ho són però no et diuen l'hora que és, sinó l'hora que hauria de posar no se quin ticket dins el cotxe. Jo al principi no m'ho creia, em pensava em prenien el pèl. Però, un bon dia quan tornava cap el cotxe vaig veure un teletubi de color groc forfi devora el meu cotxe. Quan mi vaig acostar, ell em va mirar amb un somriure entre llavis. Jo pensava que

Associació Pinyol Vermell 4

era un home que se li havia espenyat el cotxe, ja que duia es peto tan discret que ens fan posar. Al demanar-li si necessitava ajuda, em va explicar que aquest atuent era la seua roba de feina. Jo no recordava que el circ fos al poble, però es veu que si.

Llavors el senyor teletubi em va explicar el funcionament d'aquestes capses situades a segons quines cantonades del poble. Per lo vist, no són Escurabutxaques com hem pensava jo, a pesar que si et foten els doblers sense motiu. Són màquines que t'imprimeixen un ticket que has de posar al cotxe perquè no et denuncií el senyor teletubi davant l'ajuntament. I jo hem deman per què? Per què el senyor teletubi m'hauria de denunciar? Per no posar el ticket?

Li vaig demanar que m'expliques que cony passava. I va i em diu: “Heu aquí la teva multa” i jo, que em vaig quedar bocabadat, li dic tot educat: “I on és l'agent de l'autoritat? Què és vostè?” Ell em va explicar no se quina història sobre la qual una empresa privada cobra per estacionar en lloc públic. Jo no se de lleis però no em colava la història que el senyor teletubi me estava explicant.

Després un pis m'havia acomiadat del senyor teletubi vaig llegir la denúncia i hem vaig adonar que el més o menys era vera el que m'havia contat. Que és de llest el senyor teletubi, que se necessita molt de cap per fer aquesta feina.

Be, per concloure la història del senyor teletubi només vull dir que esperaré a casa meva fins la citació judicial per la qual em tornaré a veure les cares amb el senyor teletubi davant el jutge a veure si la denúncia per aparcar damunt no se quines retxes blaves, que la seva empresa a pintat pel poble.

CRISTÒFOL MATEU PONS

El Mag Havia una vegada un jove príncep que vivia amb el seu pare el rei. El príncep creia en tot el que el seu pare l’hi ensenyava. - Pare, hi ha qualque cosa de la creació que jo no conegui?- Va demanar un dia el príncep. - No, fill meu, ja coneixes tot el que existeix. Tot el que vulguis veure o imaginar ho trobaràs en el nostre regne, n’hi ha prou amb que miris al teu voltant. El príncep imaginà, mirà i va donar la raó al seu pare. Mai sortia del seu regne i vivia feliç. Però un dia va tenir un pensament que el va entristir. Al dia següent va anar a vorer el rei. - Pare, ahir vaig imaginar tres coses que no he pogut trobar. - Quines coses són, fill? - Les illes, les princeses i déu. El rei va amollar una forta rialla. - Molt bé, fill, esperava que em fessis aquesta pregunta. És normal que no les hagis trobades, perquè en realitat aquestes tres coses que has anomenat no existeixen. Les illes, les princeses i déu són les úniques coses que no existeixen a la creació. I a la fi ho has descobert. Estic orgullós de tu. El príncep es va sentir alleujat. Deixà de pensar en les illes, les princeses i déu. El príncep va viure feliç en el seu regne durant una pila d’anys. Un tarda solejada va començar a corre i a corre. Tant va corre que aviat es va trobar fora del recinte de palau. Fins que va arribar als límits d’un altre regne. Allà va ser espectador d’un fet increïble: a l’horitzó va reconèixer els contorns nítids de les illes, la mar estava salpicada per aquestes. Però encara es va donar qualque cosa més sorprenent: les terres no estaven desertes, sinó habitades per unes criatures estranyes i encisadores. El jove príncep va quedar tan bocabadat que va ser incapaç de posar-les un nom. Mentre passejava per la platja en recerca d’una barca se l’hi va acostar un home vestit amb elegància. - Són reals aquelles illes?- va demanar el jove príncep. - Clar que si- va contestar l’home. - I aquelles criatures estranyes i encisadores. - Són autèntiques princeses.

- Doncs déu també existeix!- va dir el príncep, encoratjat. - Clar que si, al· lotet. El tens davant tu, som jo. En sentir aquestes paraules el príncep va anar corrents al palau de son pare. - A la fi has tornat!- va dir el rei al veure’l arribar. - He vist les illes, he vist les princeses i he vist a déu- va dir el príncep amb un to d’enuig. Però el rei no s’immutà. - No existeixen illes reals, ni princeses reals, ni un vertader déu. - Però si els he vist amb els meus ulls!. - Llavors diguem com va vestit déu. - Vestia amb roba de gala, per les grans ocasions. - Duia un mant recollit cap al darrera?. El príncep va recordar que era així com duia el mant. El rei va somriure. - Així va vestit el mag. T’ha enganat, fill. Aleshores el príncep va tornar al regne veïnat, baixà a la platja i es trobà a l’home elegantment vestit. -El meu pare, el rei m’ha revelat la teva vertadera identitat- el va increpar el príncep, indagant-. L’altre vegada em vares enganar, però ara no. Ara se que, com ets un mag, aqueixes no són illes vertaderes y aqueixes tampoc són princeses vertaderes. L’home va somriure. - T’has enganat tu mateix, al· lotet. En el regne del teu pare també hi ha moltes illes i moltes princeses. Però tu no les veus, perquè estàs embruixat pel teu pare. El príncep, pensatiu, va tornar a ca seva. Va anar a veure al seu pare i el va mirar als ulls. - Pare, és veritat que no ets un vertader rei, sinó tan sols un mag? - És necessari que conegui la veritat, la veritat que s’amaga darrera la màgia. - No hi ha veritat darrera la màgia- va dir el rei. El príncep es va sentir infinitament entristit. Digué: - Em suïcidaré. El rei va fer màgia, va fer aparèixer la Mort. La Mort es presentà davant el portal de palau, i cridava al príncep. El jove va tremolar de por. Després va recordar les illes meravelloses i irreals, les princeses meravelloses i irreals. - Està bé, ara ho entenc. Tot es màgia i fora d’ella no hi ha res. Ara vull quedar. - Fill meu- va dir el rei-, has començat la teva carrera de mag. (JOHN FOWLES. El mago, Anagrama, Barcelona,1994)

CONTES