Camins de nit. Infants perduts dels exilis

“Camins de nit. Infants perduts dels exilis

Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de

l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns

infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els

canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de

l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir

exilis, fossin exteriors o interiors.

L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que

han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els

infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o

França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939.

La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'Escola

canvia de símbols de tracte i d’idioma. Segueix la fam i també les cues. Es parla de la vida a Mèxic i

es reflexa l'odissea d'aquells que amb 8 o 9 anys hagueren de creuar tota França per a retornar a

una ciutat morta i derrotada.

Com sempre els textos són de persones que van viure aquests fets i com diu Josefina Piquet “ Sovint,

quan es parla de víctimes de la guerra, només es pensa en els morts. Però els infants que van sobreviu-

re la guerra, l’exili i la postguerra també són víctimes. Perquè a nosaltres ens van robar la nostra in-

fància.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

[email protected]

http://donarveualamemoria.blogspot.com.es

ACTORS I ACTIUS

Raquel Molina

Elisabeth Ametlla

Arpine Badamyan

Jana Bentanachs

Chali Chen

Jennifer Elvir

Víctor Embalo

Anna Giménez

Carolina Hernando

Basma Moumouda

Helena Méndez

Odette Ngo

Faviana Olascoaga

Maria Ortiz

Alba Palacios

Júlia Pérez

Nicole Quiroz

TÈCNICS DE SO

MÚSICS

Gerard Mercadé

Marc Dulcet

Francisco Udaeta

TÈCNICS DE LLUM

Safaa Alaoui

Mireia Gómez

Yolanda Moreno

PROJECCIO

Realitzada per

Pau Domingo

Laia Sales

Joana Pérez

Carlos Ballesteros

REGIDORIA

Ona Esteve

Víctor Giménez

Guillem Sedó

Roser Sabater

CARTELL

Mireia Gómez

Elisabet Rossell

VEU EN OFF

Sergi Esteba

Agraïm la col·laboració d’Anselm Cartañà per registrar la seva

història i Inés Esteban, Alfredo Martínez, Josep Mediavella,

Toni Vallverdú per donar veu a aquells que ja no hi són i per la

seva recerca de la memòria històrica del nostre barri.

Anselm i Àngel Cartañà Gómez (Sants, Barcelona, 1928 i 1931) Com a nens de nou i sis anys, respectivament, foren evacuats de Barcelona sota la tutela dels professors del Grup Escolar Lluis Vives el sr. Joan Gaspar i la sra. Paquita Mas. Fins a la caiguda de Catalunya van estar allotjats a la colònia Soler Botei, que organitzà la Generalitat republicana, per protegir els infants de les bombes enemigues. Després van haver d’exiliar-se un temps a França (château d’Ambrines) fins que foren reclamats pel seu pare i van poder tornar a casa.

Emeterio Payá Valera (Poble Sec, Barcelona, 1928 – Morèlia, Mèxic, 2003) Noi de nou anys quan va ser evacuat de Barcelona amb un grup de 456 nens. El seu destí fou Morèlia (Mèxic), on visqué les vicissituds d’un nen exiliat a un país estrany amb una cultura diferent. No va tornar a Espanya fina a la mort del dictador.

Josefina Piquet i Ibáñez (Sarrià, Barcelona, 1934 - 2013) Nena de cinc anys. Quan Barcelona fou bombardejada va fugir de la ciutat. Ella i la seva mare van començar un periple fins a la frontera francesa on la fam, el fred i els bombardejos van fer emmudir a la petita Josefina. Després de viure exiliada molts anys a França, l’any 1997, per primera vegada va ser capaç d’explicar la seva història. Va crear el grup Les dones del 36.

Amadeo Gracia Bamala (Monzón, 1934) Soy el niño , que apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía [Aparecemos mis hermanos y yo con mi padre] entrando en Francia tras atravesar los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea. No. Yo no puedo, aunque quiera ni perdonar, ni olvidar. ¿por qué? ¿Acaso han pedido alguna vez perdón ellos? “ Carta al Dominical de El País

CAMINS DE NIT. INFANTS PERDUTS DELS EXILIS

ESCENA 1. La confusió

Música: Mother Lovei Josefina. Una classe de l’època republicana . Una mes-

tra esta preparant la classe posa un gerro amb flors. Va preparant la classe i escriu a la pissarra: 17 de març de 1937. a poc a poc els alumnes van en-

trant. Fi de la música. S’obren els llums centrals.

MESTRA: Avui començarem amb un dictat. Per la Pau.

Ja prou de sang i de plom

damunt dels camps de batalla [...]

Mai més odis entre humans

fem eterna una abraçada:

cel igual tenim per tots,

terra mateixa ens aguanta. [...]

que es tornin eines les armes,

que no es vessi més la sang,

que no corrin més les llàgrimes.

Música: Discurs Generalitat + bombardeig. Quan comença el bombardeig,

tots els nens comencen a córrer per la classe. Les llums s’encenen i s’-

apaguen. Un alumne puja dalt una cadira i crida:

NEN 3: Anem! Anem! Quan sonen les sirenes hem de baixar al soterrani!

Tots els nens es posen sota les taules amagats i s’estan allà fins que els hi toca

parlar. Aleshores i be marxen d’escena o bé seuen a la taula. La mestra surt

corrents d’escena. Fi del bombardeig. La llum central segueix oberta

NEN 5: (Surt de sota la taula i explica al públic.) Què n’és d’horrible! Avui han

tocat les sirenes quatre vegades. (pausa) Vés si no podria acabar avui ma-

teix aquesta guerra i no hi hauria tantes desgràcies com ara! (Seu a una ca-

dira.)

Música: Si me quieres escribir (Instrumental) . Nens exiliats entren per darrere

el públic, amb maletes amb cares tristes i de fred. A mida que van caminant

van recitant.

EXILIAT 7: Por culpa de la guerra, tuvimos que venir-nos de nuestro pueblo,

dejando muy apenados a nuestros padres. Ahora tenemos que refugiarnos

en Catalunya. (Es queda dret a la porta de la classe mirant els nens.)

NEN 4: (Surt de sota la taula) El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest

escrit per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix)”el meu fill s’ha d’ab-

sentar de Barcelona pel motiu de les circumstàncies de la guerra i per la

manca de menjar”. Marxa d’escena. L’exiliat 7 entra a la classe i seu al seu

lloc.

EXILIAT 8: (entra per darrere el públic) Esta es nuestra odisea! De León salimos

para Asturias. Después tuvimos que marchar de allí, para ir… (es gira cap al

públic) a donde nos llevasen (pausa). Todo el mundo habla ¿A dónde nos

llevan? Unos dicen que a Valencia, otros que a Barcelona… (girant-se cap a

la classe i aixecant els hombros). Nadie lo sabe. (Es queda dret a la porta de

l’escola mirant.)

NEN 1: (Sortint de sota la taula i traient un paper de la butxaca.) Tenim la ne-

cessitat de traslladar les nenes, Carme i Teresa, a un poblet allunyat de Bar-

celona (pausa) fins que no s’arregli la qüestió de la guerra que vivim. Vicenç

Pinén (Va cap a l’exiliat 8 i li agafa la maleta. Quan el nen 2 ha llegit el seu

fragment avança per l’escenari, l’agafa de la mà i marxen.)

NEN 2: (Sortint de sota la taula, amb cara de mal de panxa.) Degut a una

indisposició a causa dels bombardejos, em veig impossibilitat d’assistir a clas-

se. (Espera a que el nen 1 l’agafi de la mà i marxen. L’exiliat 8 seu en el lloc

del nen 1)

EXILIAT 9: (sortint de darrere el públic i entrant directament a la classe) San-

tander fue ocupada por los fascistas. Tuvimos que huir, dejando abandonan-

do nuestras casas. (Seu a la cadira del nen 2)

NEN 6: (Surt de sota la taula). Em dic Teresa, i la meva mare m’ha donat

aquest justificant. (Treu un paper de la butxaca i llegeix) En motiu de les cir-

cumstàncies que estem passant, la Teresa no podrà assistir a l’escola durant

alguns mesos, perquè se’n va a Ribes de Freser per veure si es posa bona, i

s’engreixa amb el menjar d’allà dalt. (Marxa).

Els dos exiliats entren i es col·loquen sobre la taula com si estiguessin al pati.

EXILIAT 9: (seu sobre la taula i explica) Nos llevaron a un pueblo cercano a

Barcelona. Es pequeño pero muy bonito. Nos dan bien de comer, casi lle-

vamos una vida de príncipes, si existieran (riure i pausa) No tenemos otro tra-

bajo que ir a la escuela.

EXILIAT 8: (seu a la taula) Aquí estamos contentísimos porque nos quieren

mucho y no nos falta de nada. Y a pesar de hablar otra lengua, los niños

catalanes nos tratan como hermanos, esforzándose por hacerse entender y

nosotros respondemos a su cariño procurando hablarles en catalán.

EXILIAT 7: ya casi sabemos aquello de “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge

d’un penjat” (riuen tots)

PROJECCIÓ AMADEO GRACIA BAMALA: No quería recordarlo, desde la ni-

ñez, logré algo así como poner una especie de losa olvidadiza sobre todos

estos acontecimientos de mi pequeña historia. Losa, que la verdad, ahora

que he querido levantar-la, no puedo. Es como si una capa gris oscuro la cu-

briera y me imposibilitara recordar casi nada.

Fi de la música. FOSC.

ESCENA 2. La marxa

Sona música Mompou. L’escenari es transforma en 3 espais: A l’esquerra, hi

ha els nens que marxaran en vaixell a l’estranger. Van amb abrics i maletes.

Al centre hi ha els nens que en un inici es queden a Barcelona, però que al

final marxaran a França. Estan tots asseguts a les cadires, d’esquena al pú-

blic, com si estiguessin treballant. Porten una bata d’escola. Hi ha una nena

muda. A la dreta hi ha els nens que marxen a les colònies. Seuen en un

banc. Van amb motxilles i bosses de viatge. Vestits d’excursió.

S’encén la llum de la veu en off amb micro.

VEU EN OFF 1: Durant la primavera de 1937, pocs mesos després del cop

d’Estat Feixista, i després dels cruels bombardejos sobre la població civil a

ciutats com Madrid, Barcelona i després de la destrucció de Gernika, el go-

vern republicà va decidir organitzar l’evacuació dels nois i noies per a prote-

gir-los de les bombes enemigues.

S’apaga la veu en off

Música: Bosc 2. Els nens criden.

MORÈLIA 13:Tinc fred!

RANÇA 7:Tinc gana!

COLÒNIES 6: Tinc por!

S’encén la llum de les colònies

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Jo no sé qui ho va decidir...

COLÒNIA 1: (s’aixeca del banc i es dirigeix cap al públic) Jo, tinc nou anys.

Només puc dir que el meu germà de set anys i jo , que en tinc nou, després

d’un llarg viatge en un camió, tapats amb una lona, perquè ha plogut tot el

dia, i, després de passar per carreteres estretes i plenes de forats, travessant

muntanyes i passant rius, de sobte, en un revolt, pujant un turó, ens hem tro-

bat, davant d’aquest gran casalot. (Torna amb la resta de companys que

treuen una lona i es tapen i comencen a bellugar com si anessin amb trans-

port)


VEU EN OFF 1: El govern republicà va organitzar les seves pròpies colònies

lluny de les ciutats. Al setembre de 1937 hi havia 564 colònies repartides per

tota la zona republicana. En total albergaven 45.248 criatures.

VEU EN OFF 2: El senyor Gaspar i la seva muller Paquita Mas, eren dos mestres

del Grup Escolar Lluís Vives. Foren destinats a l’atenció d’infants refugiats a

una colònia situada al costat de Vic, anomenada Soler Botei. Aquesta casa,

havia estat requisada a uns nobles favorables al cop d’Estat del general

Franco. Aquests dos mestres van aconseguir emportar-se alguns dels nens

més necessitats de la seva escola. Per exemple, aquest és el cas de l’Anselm

i l’Àngel, que no tenien ningú que se’n fes càrrec, després de perdre la mare

i, que el pare fos mobilitzat perque era ferroviari.


PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: era un palau al mig del bosc, on també hi

havia un munt de nenes i nens que havien vingut de Madrid, el País Basc i

Astúries. Recordo com estava de nevada la punta del Montseny...

Fi so de bosc. FOSC

Música: So port. Els nens criden


FRANÇA 5:Tinc gana!



VEU EN OFF 1: Avui, 21 de maig de 1937 uns 3.861 nois i noies entre 5 i 14 anys,

han estat enviats des del port de Santurtzi, en el vaixell Habana, fins a Sout-

hampton, al sud d’Anglaterra. També ens han informat que han estat evacu-

ats nois i noies cap a França, Bèlgica, Dinamarca, Rússia...

VEU EN OFF 2: Una d’aquestes expedicions ha estat enviada a Mèxic, a peti-

ció del govern del president Làzaro Càrdenas, amic de la causa republica-

na.

S’apaga la llum veu en off

S’encén la llum de Morèlia

MORÈLIA 14: (s’aixeca i va cap al públic) Nos dieron una maleta y un res-

guardo en el que constaba nuestro nombre y número. (mirant el públic) Fue

entonces cuando empezaron las tristes despedidas. (es gira i torna cap al

seu lloc)

PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Éstos recuerdos se agolpan en mi memoria

como un todo borroso… los detalles, ciertamente, se han desvanecido para

mi.

MORÈLIA 11: (dreta des del seu lloc repartint maletes als altres nens) A l’Hotel

Regina de Barcelona ens han donat aquestes maletes blaves de cartró

abans d’anar a l’estació.

MORÈLIA 10: (assegut a terra obrint una maleta) La mare m’ha posat una

muda de roba, alguna llaminadura, paper i llapis.

MORÈLIA 12: A mi, la meva mare m’ha donat unes monedes per si em fan

falta durant el viatge.

MORÈLIA 14: Yo llevo los libros escolares de mi hermano que estudiaba bac-

hillerato. Ahora solo tengo nueve años y no los entiendo, pero seguro que,

algún día, serán necesarios, porque mis padres siempre dicen que los libros

representan el futuro.

PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Para mí, todas esas escenas fueron como

un sueño...

MORÈLIA 11: (dreta, mirant al públic) El tren s’allunya poc a poc de l’estació.

No sé si tornaré a veure el pare i la mare.

PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Ésa fue la última vez que vi a mis padres…

Fi música port. FOSC. Els nens criden


FRANÇA 8:Tinc gana!


S’encén la llum de Barcelona

BARCELONA 8: (menjant i assegut a la taula mirant el públic) Aquest pa és

tan bo com un pastís!. A l’escola també ens donen llet en pols i llaunes de

carn guisada que diuen que ve de l’Argentina. Les mestres ens deixen que

ens ho emportem a casa. (pausa) A casa, vivim la mare i jo soles, perquè el

meu pare és al front.

BARCELONA 9: (es gira cap al Barcelona 8) Dicen que mañana en el colegio

nos darán 200 gramos de pan para cada niño! También a los maestros. Y di-

cen que lo harán cada día!

BARCELONA 5: (de cara al públic) Cada vegada hi ha més nens a l’escola.

Quan entrem pel pati tots ja sentim l’olor de pa acabat de fer.

PROJECCIÓ EULÀLIA VIURA CARNICER: Hi havia un menjador al carrer Galileu,

que abans de la guerra era un cine i duia el mateix nom del carrer; hi anà-

vem al migdia a dinar. Havíem de portar una bosseta de roba amb un plat i

els coberts. Ens donaven llegums, un panet i melmelada. Hi anàvem junts tots

els veïns de l’escala: tres nois i cinc noies.

Música: Discurs Generalitat i sirenes. Tots els llums fan pampallugues. Els nens

es miren espantats, però aviat passa.

BARCELONA 7: (s’aixeca i es posa al mig de la classe, mirant el públic) Men-

tre esmorzàvem han bombardejat. Hem sentit molt a prop una forta explosió.

M’han dit que ha estat aquí al costat, a la Torrassa.

Fi de sirenes. FOSC

ESCENA 3. Deixem Catalunya

Música: So de bosc nocturn. Els nens criden

FRANÇA 5:Tinc por!

MORÈLIA 14:Tinc gana!

COLÒNIES 6: Tinc fred!

S’encén la llum de les colònies. Els nens 1 i 2 estan jugant a futbol davant del

banc. El nen 6 fa un dibuix assegut al terra. El nen 4, estirat al banc, de cara

al públic, escriu una carta mentre llegeix.

COLÒNIES 4: (llegint una carta) 2 de gener de 1939. Estimada tia Pilar. He tin-

gut molta alegria de rebre la carta de vostè. Aquí dalt fa molt de fred: els Piri-

neus estan nevats i el Montseny, té la punta ben blanca. Nosaltres també và-

rem celebrar el Nadal: ens donaren per dinar escudella barrejada i de segon

plat verdura amb naps, de tercer, carn de xai i de postres, dues prunes se-

ques, un tros de torró d’ametlla, que va fer doña Paquita i una galeta de vai-

nilla que, la nit de Nadal van portar els anglesos. Juntament amb les galetes

donaren blocs per escriure cartes, llapis, regles, claus, cartolines, paper se-

cant i una pilota de reglament. Doni molts petons als avis i a la Paquita. Una

abraçada molt forta del seu nebot. Anselm Cartañà.

Música: bombardeig avions. Llums de totes les escenes fan pampallugues. Els

nens de la classe es posen sota les taules, i els nens de Morèlia, s’arraconen i

es tapen amb les maletes. Els nens de les colònies 4 i 6 s’amaguen darrere

del banc, però els nens 1 i 2 pugen al banc i miren cap als companys amb la

mà fent de visera.

COLÒNIA 1: Uauuuu! Has vist com passen els avions?

COLÒNIA 2: Si! Suposo que estan bombardejant Vic (cridant als nens que es-

tan amagats sota el banc) No patiu! Si hi hagués hagut perill. Els mestres ens

haguessin fet amagar al bosc, com les altres vegades!

COLÒNIA 6: (li ensenya un dibuix al nen 2) Mirad qué dibujo os he hecho mi-

entras jugabais al fútbol!

TOTS COLÒNIA : (cridant i aixecant el puny) No pasarán! No pasarán!

Fi música avions. FOSC

Música: mar. Els nens criden

FRANÇA 9:Tinc por!

MORÈLIA 11:Tinc gana!

COLÒNIES 2: Tinc fred!

S’encén la llum de Morèlia. Els nens estan xerrant entre ells, relaxats, amb les

maletes al costat i tapats amb alguna manta.

MORÈLIA 10: (mirant a l’infinit) Quan vam travessar la frontera, ens digueren

que el tren anava cap a Bordeus... però que el nostre destí seria Mèxic.

MORÈLIA 13: (als companys) Te’n recordes de la caixa de menjar que ens

van repartir allà a França?

MORÈLIA 14: Con el hambre que pasábamos en Barcelona, nos pareció un

tesoro!

MORÈLIA 12: Mmmmmm! Recordeu els ous cuits i la carn freda? (tocant-se la

panxa) en aquells moments feia tant que no la provava! I pa...i una ampolle-

ta de vi.

MORÈLIA 10: (tallant el company) Ai si! I com es van posar de contents alguns

dels nens grans... que ens van prendre el vi de tots nosaltres! (riuen)

MORÈLIA 11: Que si ho recordo ? (tocant-se la panxa) No em negareu que

van ser uns dies deliciosos a Bordeus (pensatiu) amb quina emoció vam anar

al port per embarcar en aquest vaixell (amb fàstic) Mèxique.

MORÈLIA 10: (tocant-se el cap) Ufff! Torno a estar marejada! Encara que

sembli mentida, no tinc gana. (pausa i més baixet) i ... Encara parleu de

menjar i de vi. (es toca la panxa) ufff tot el dia que vaig de les lliteres a la

borda i de la borda a les lliteres (pausa) tot fa una olor tant desagradable...

(pausa i cap al públic) ens acabarem acostumant a aquest moviment

amunt i avall? Crec que no...( s'en va corrents darrere el públic a vomitar. Els

nens 12 i 13 hi van darrere a ajudar-lo)

MORÈLIA 14: A mí, lo que más me molesta es que todos los días sean igua-

les…(assenyalant el mar) y éste mar, es tan grande….(s’estira mirant el mar,

suspira ) como me acuerdo de mi madre…

MORÈLIA 11: Mira, fes com jo! Quan ho passo malament, em distreu mirar els

bancs de peixos voladors que segueixen el vaixell. (s’aixeca i ajuda a aixe-

car el Morèlia 14. Senyala darrere el públic com si veiés els peixos i van cap

allà)

Fi música mar. FOSC

ESCENA 4. La frontera

Música Zbigniew preisnier + bombardeig, tot segueix fosc, i mentre segueix el

so de les bombes es projecten els testimonis.

Mentre parla l’Anselm Cartañà, els nens es van vestint i lligant les mantes tal

com van explicant

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Ens havien preparat en cas de produir-se

una evacuació. Havíem d’agafar la manta del llit i ens l’havíem de plegar,

com una alfombra i posar-nos-la en bandolera. Al peu de cada llit hi ha pre-

parat un cordill per poder-la lligar. Ens han dit que no podem portar paquets

i ens hem posat dos pantalons, dues camises, dos jerseis... ajudo al meu ger-

mà, que és dos anys més jove que jo, a lligar-se la manta. La resta de coses

han de quedar-se a la colònia

Mentre parla Montserrat Mira, els nens de la classe, es van traient les bates.

Pugen les cadires.

PROJECCIÓ MONTSERRAT MIRA: Una noche, al volver del colegio abrió la pu-

erta mi madre con una vela en la mano, se estaba produciendo un bombar-

deo y como es sabido en esos casos se cortaba la electricidad. Me dijo

“Métete en la maleta que está en tu cuarto lo que quieras porque esta noc-

he salimos de Barcelona” Era el 23 de enero. Me fui a mi cuarto e hice una

maleta absolutamente insensata con cosas inútiles como cuadernos de co-

legio y libros y poca ropa.

Quan comencen a xerrar les veus en off els nens de Morèlia marxen a poc a

poc.

S’encén la llum de la veu en off (amb micro)

VEU EN OFF 1: Al març de 1937 ja havien estat evacuats els primers 400 nens.

Durant aquell any, van arribar a França uns 20.000 nens, dels quals, el juny

del 38 en quedaven 11.000

VEU EN OFF 2: Quan es produeix l’èxode massiu el febrer de 1939, gairebé

mig milió de persones passen la frontera francesa. 170.000 eren població ci-

vil, d’aquests, 68.000 eren nens.


S’encén el llum de la colònia.

Els nens de la colònia es van posant en fila índia de cantó mentre reciten:

COLÒNIA 6: Comienza el camino hacia el Pirineo

COLÒNIA 2: Uns camions, ens porten de la colònia cap a la frontera de la

Junquera.

COLÒNIA 1: Anem cap a Ripoll i Camprodon. (respira sorollosament) Però, a

partir d’aquí, ens és impossible continuar amb els camions.

COLÒNIA 4: Tot és caòtic. La carretera està impossible! Així, que hem de fer

el que tothom fa (pausa) caminar, caminar i caminar.

S’apaga el llum de la colònia. Els nens de la colònia es posen a caminar en

fila per l’escenari. S’encén la llum de la classe. Els nens de la classe, ja sense

bata, van fent una fila índia davant el públic, de cara:

BARCELONA 8: Travesamos poco a poco, la ciudad muerta.

BARCELONA 3: Les portes i finestres es veuen tancades i barrades.

BARCELONA 9: Los bombardeos són incesantes.

BARCELONA 7: Mucha gente duerme tirada por las calles entre los escom-

bros de los edificios destruidos.

BARCELONA 5: La gent, s’atapeeix pels carrers, preparant-se per a fugir en un

complet desordre.

S’apaga el llum da classe. Els nens de la classe es posen a caminar en fila

per l’escenari.

Totes les llums fan pampallugues i els nens van cridant mentre caminen, i van

marxant de l’escenari.

COLÒNIA 4: Nit i dia, el corrent d’homes i dones, nens, ases, cabres, ovelles,

carros, cotxes i camions, avançava a poc a poc cap a la seguretat de la

terra francesa.

BARCELONA 7: El frío és espantoso.

COLÒNIA 1: La carretera esta plena de gom a gom. Gent fugint a peu. La

marxa és lentíssima!

BARCELONA 8: Camiones, coches, maletas y toda clase de bultos destroza-

dos llenan la carreteras. No se puede pasar.

BARCELONA 3: A la nit, molta gent es posa a dormir al llarg de la cuneta.

S’encén la llum de la veu en off amb micro

VEU EN OFF 1: De toda Cataluña llegan caravanas de fugitivos que escapan,

jadeantes, de los horrores de la guerra. Todo se atropella, se arrebata por

llegar cuanto antes a Portbou, al Pertus, a La Tour de Carol... En toda esta

parte de Cataluña no existen carretera ni sendero por los que no se arrastre

un hormiguero humano.... ¡Es todo un pueblo que se va!


NENA MUDA: Queda la nena muda asseguda, al mig d’escena, jugant amb

un nino trencat.

Fi de la música. FOSC

ESCENA 5: L’EXILI

Cada un dels nens surt amb un diari personal a la mà i llegeix.

Música: Golondrinas (Acordió). S’encén la llum de Morèlia

PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: A las tres semanas, si no me equivoco, lle-

gamos a México.

NEN DIARI 1: Llegamos al puerto de Veracruz donde una multitud nos dio la

bienvenida. Al poco tiempo subimos a un tren con destino a la ciudad de

México.

PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Recuerdo que, durante todo el trayecto

los mexicanos se agrupaban en cada estación y nos obsequiaban con golo-

sinas diferentes, todas deliciosas...

NEN DIARI 1: Después de unos días, llegamos a nuestro destino final, la ciu-

dad de Morelia.

Fi música Golodrines. Fosc.

Música: Amelie. S’encén la llum de Colònia

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Ens van evacuar de Soler Botei fins a Perpiñà.

A Portbou estaven bombardejant .Tinc el record d’entrar en un refugi...

NEN DIARI 2: un túnel llarg i estret amb les parets de fang. Estava ple de do-

nes i criatures assegudes al costat de la paret. Recordo que vam entrar per

una boca del túnel i el vam travessar fins a la sortida, allà fora (pausa) ja no

hi havia bombardeig.

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Recordo, també, una estació de tren, potser

Perpinyà, on fèiem unes files, i unes infermeres de la Creu Roja ens donaven

una tassa de caldo.

NEN DIARI 2: Era fosc, de nit. Ens van fer pujar a un tren i desprès d'un parell

de dies de viatge vam arribar a Arràs , una ciutat a uns 50 kilòmetres de la

frontera de Bèlgica. Havíem travessat en poc temps, tot França. Algú que

somiava deia que havia vist París de lluny.

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Ara estem en el chateâu d’Ambrines. Es un

edifici gran, quadrat, envoltat per un parc. Dormim en lliteres. Hem trobat

altres refugiats, dones grans i senyores amb criatures.

Fi música Amélie. Fosc

Música: El Rossinyol (Guitarra). S’encén la llum de Barcelona. Es projecta la

fotografia i el nen la assenyala.

NEN DIARI 3: Éste niño soy yo, Amadeo Garcia. A veces intento imaginar los

esfuerzos y penalidades que mi padre tuvo que pasar junto a nosotros

PROJECCIÓ AMADEO GARCIA: Al fin llegamos a lo alto del Coll d’Arnés, la

frontera, pero estaba cerrada. Tuvieron que abrirla ante la gran multitud que

nos concentramos en ella y los que seguían llegando.

NEN DIARI 3: Finalmente cruzamos la frontera con Francia, pero muchos de

nosotros no nos atrevimos a bajar al pueblo de Prats de Molló, porque se cor-

rió el rumor de que los gendarmes, a los hombres fuertes o en edad de com-

batir, los separaban sin miramientos de sus hijos y mujeres y los devolvían a

España o los encerraban, yo que sé…

PROJECCIÓ AMADEO GARCIA Así que permanecimos en lo alto del Coll a

pesar de las inclemencias del tiempo, y acabando con la poca comida

que nos quedaba; hasta que un vecino del pueblo, Tomás Coll, que por cier-

to también le faltaba una pierna, se enteró de nuestra situación y subió al

monte. Convenció a mi padre y nos condujo al pueblo. Y es allí, a la entrada

del pueblo, donde un fotógrafo de la revista “L’ilustration” disparó su cáma-

ra.

NEN DIARI 3: Mi padre al frente, llevando de la mano a mi hermana; detrás,

el vecino de Prats llevándome de la mano a mí, con tres años, y detrás mi

hermano Antonio.

La nena muda s’aixeca i explica davant el públic. S’il·lumina ella sola.

Fi música Rossinyol.

NENA MUDA:No em puc treure del cap la pressió de la mà de la mare...és

una mà forta, que m’agafa. Té por de perdre’m... altres nens ploren perquè

estan sols. (se’n va cap a un lateral del públic i els hi explica) Hem anat per

camins plens de neu fins al Pertús. Allà, ens hem amuntegat davant la fronte-

ra on, uns gendarmes, han fet la selecció... Les criatures i les dones a una

banda, els soldats i els homes, a una altra. (pausa i es posa al mig de l’e-

nari) Ha estat en aquest lloc, on he sentit les primeres paraules en francès de

la meva vida. Allez, allez, allez... (marxa darrere el públic).

FOSC.

ENTREACTE

Música: Corrandes de l’exili (estrofa). Llum general del públic. De darrere el

públic surten uns nois vestits de fotògrafs, van fent fotos al públic, inclòs inten-

ten pujar uns mica per les grades...aleshores treuen una llibreta i escriuen:

REPORTER 1: La platja Argeles s'ha convertit en un immens camp de refugiats.

Malgrat tot, en el poble del costat, els veïns intenten que els nens i nenes si-

guin rentats i alimentats cada dia. Molts infants tenen conjuntivitis, a causa

del vent, que és fred i aixeca la sorra. Un metge de l’aviació espanyola els

atén. La cooperació internacional es fa difícil. “el nom de l’actor/actriu” The

Times, 24 de febrer de 1939, platja d’Argelers.

REPORTER 2: Amb poca imaginació n’hi ha prou per deduir els resultats del

confinament de 90.000 homes desmoralitzats i exhausts en una mena de gà-

bia envoltada amb filat espinós. Sense mesures sanitàries, sense tendes o

qualsevol altre tipus de recer, excepte els clots que ells mateixos excaven a

la terra per escapar del vent glaçat de la nit. “el nom de l’actor/actriu” Sun-

day Times, 26 de febrer de 1939, Platja d’Argelers.

REPORTER 3: Quan arriben les cistelles de pa, es produeix un mig intent de for-

mar una cua. Però aviat l’abandonen. Els distribuïdors els llencen als retinguts

a la platja com si fossin gallines. “el nom de l’actor/actriu” Evening Standard,

28 de febrer de 1939, platja d’Argelers.

Marxen del públic cap a darrere les grades. Surt un noi i toca amb directe el

Cant del Ocells

FOSC

ESCENA 6: LA CAIGUDA

Es projecta el vídeo NO PASARAN i quan comença a sonar la música de “ya

han pasao” del vídeo, els nens es van col·locant allà on els toca. Els nens de

la classe es posen la bata. Els nens de Morèlia (vestits ja millor) seuen al seu

lloc i els de les colònies (vestits més malament) seuen pel banc. S’encenen

totes les llums. Música the man’s kigns

COLÒNIES 2: Sobtadament retornà el gran silenci / de xiscles negres i roents.

OFF 1: L’ordre deien

BARCELONA 7: La creu va retornar a l’escola, / i Jesús fou clavat / altre cop

entre els dos lladres

MORÈLIA 13: Amb el braç enlairat/ cap un cel de llambordes

COLÒNIES 1: Hissàvem banderes de por / despulles de naufragi

OFF 2: Parlo d’un temps.

BARCELONA 9: sense ressò / ni ombra d’esperança

OFF 1: Parlo d’uns ulls

MORÈLIA 12: Glaçats d’esgarrifança

COLÒNIES 4: fent el camí / de l’escola amb la por / de no esbrinar la formula

de l’àrea del vent

BARCELONA 3: o el gust de tristesa

OFF 2: Parlo d’un temps

BARCELONA 19: de la meva infantesa / i de la infantesa de molta més gent

MORÈLIA 11: Hem vist com s’omplien / presons i taüts

COLÒNIES 6: Hem vist cossos nafrats per sagetes.

BARCELONA 8: I bisbes de greix / amb la creu a una mà / i a l’altre l’acer

MORÈLIA 14: beneint la tragèdia

OFF 1: Hem vist la mort

MORÈLIA 10: caminar

BARCELONA 5: sota el pal·li

OFF 2: Per la gràcia de Déu.

Fi música. FOSC. Música en directe per a canviar d’acte

ESCENA 7: UNA ALTRA ESCOLA UNA ALTRA VIDA

Música: Regalo de cumpleaños. En fosc els nens criden

COLÒNIES 1: La nit

BARCELONA 5: La nit és llarga

MORÈLIA 5: La nit

S’encenen les llums de la classe. A mida que van explicant, les nens van po-

sant els elements franquistes a la classe, es posen les bates...

BARCELONA 9: Des de que hem tornat, hem de portar uniforme i ens donen

molta religió. (Penja una creu)

BARCELONA 5: Cada matí a les nou, ens posem arrenglerades al pati on his-

sem la bandera i cantem Cara el Sol. (penja una foto de Franco) una altra

alumna penja la fotografia de Jose Antonio)

BARCELONA 7: Yo que no sabía ni hacer el signo de la Cruz y ahora cada tar-

de tenemos que hacer catecismo!

BARCELONA 3: I a la classe d’Història Sagrada, ens fan aprendre la Bíblia de

memòria!

BARCELONA 8: Ya no tenemos tantos libros cómo antes. Ahora, sólo dispone-

mos de una enciclopedia para todas las asignaturas.

BARCELONA 5: I tu creus que ens fan Urbanitat? On ens ensenyen la manera

de comportar-nos al carrer i als llocs públics? Com si això no ho fessin els nos-

tres pares!

BARCELONA 3: Y nos enseñan a lavar, cocinar... Antes las niñas hacíamos co-

sas más culturales, me gustaba mucho más. Pero ahora nos dicen que tene-

mos que aprender a ser buenas amas de casa.

BARCELONA 5: Entre nosaltres parlem català, però la feina la fem en castellà.

La professora entra a la classe picant de mans

MESTRA: Vamos, vamos! Vamos!

Les alumnes 8 i 9 es queden a la porta xerrant baixet.

BARCELONA 8: Ahir, vaig anar amb la mare al Auxilio Social a buscar menjar.

BARCELONA 9: Nosaltres a casa, continuem passant molta gana. La mare va

allà on sap que pot trobar aliments, fent cues, barallant-se, enredant, i a ve-

gades, aconsegueix una mica de menjar pels cinc que som a casa.

MESTRA: Silencio! Qué estáis cuchicheando? Vamos, vamos, vamos! Entrad a

clase y callad!

Totes les nenes es posen davant la taula i aixequen el braç, d’esquena al pú-

blic. Al cap d’uns moments s’asseuen totes alhora. La mestra comença a fer

un dictat.

MESTRA: Quiero la paz entre mis hermanos, entre los españoles, entre todos

los pueblos de la tierra. Pero quiero al mismo tiempo luchar contra la mentira,

contra la usura, contra la vileza, contra todo lo que es antiespañol.

Fi música Regalo de cumpleaños. FOSC

Música Amelie però ja començada. En fosc els nens criden

MORÈLIA 14: La nit. La nit

BARCELONA 7: La nit ... tots la portem al cor

COLÒNIES 6: Que llarga que és la nostra nit.

S’encenen les llums de les colònies. Tots els nens estan asseguts entre el banc

i a terra escrivint cartes, menys el nen 2 que va passejant per la zona.

COLÒNIES 2: Has vist les acàcies d’aquest chateâu? Les flors blanques, no et

recorden la flor d'un dels arbres que teníem al pati del Vives? com ens la

menjàvem i.... les trobàvem tan bones...

COLÒNIES 1: (escrivint) Aquí si que mengem bé, jo m’he engreixat 12 quilos i

he crescut 10 o 12 centímetres.

COLÒNIES 6: (escrivint) Yo, estoy más alta y fuerte que todos los otros. Ya pe-

so 53 quilos y mido un metro setenta y dos.

COLÒNIES 4: (escrivint) La Sra Paquita sempre ens diu que no ens podem

queixar, que quan estàvem a la colònia Soler Botei tampoc havíem passat

gana.

COLÒNIES 6: (escrivint) Comemos de lo mejor. Me acuerdo mucho de voso-

tros, sobretodo de Aida, porque yo pienso que, como es tan pequeña, pasa-

rá mucha hambre. (pausa) Mando dentro del sobre unas miguitas de pan

blanco para que las pueda comer (Posa pa en el sobre i el tanca.)

COLÒNIES 2: (enfadat, recriminant les paraules boniques dels companys) Pe-

rò no tot és tan bonic! Que me'n dieu dels dormitoris amb lliteres que grinyo-

len? (pausa) I del fred que s’escola per sota la porta? (pausa) No, això no és

una colònia per a nens, això, és un lloc per a acollir refugiats! O no us heu

fixat que a les sales del costat hi ha dones grans i senyores amb criatures?

COLÒNIES 6: (cridant) Pero que cosas dices catalana! No te has enterado

que aquí todos somos refugiados?

Fi música Amélie. Fosc.

Música: Comença la cançó de la Golondrina. En fosc els nens criden

BARCELONA 8: La nit.

MORÈLIA 13: La nit és llarga.

COLÒNIES 4: La nit

Tots els nens de Morèlia estan menjant en uns plats metàl·lics i cullera, xerrant

entre ells.

MORÈLIA 13: (enfadada) Aquí a Morèlia sempre mengem el mateix! Al matí,

cafè amb llet, fríjoles i un pa que en diem pataqueta.

MORÈLIA 10: (mirant la cullera amb cara de fàstic) i els fríjoles sempre tenen

carn. Pels cucs que porten! (riu)

MORÈLIA 13: (segueix enfadada) al migdia sopeta, uns guisats, els fríjoles i la

pataqueta. Per berenar un altre cop cafè amb llet i el pa. Uf! Però l’absència

de frígoles ens deixa famèlics després de berenar!

MORÈLIA 12: Jo, el que faig alguns dies, és anar al metge, i si aconsegueixo

que pensi que tinc desnutrició, em recepta una dieta especial i puc menjar

les nates de la llet.

MORÈLIA 14: Pues yo, más que la comida, lo que no soporto son las filas y las

formaciones antes de entrar a éste enorme comedor, con tantas mesas. Y lo

peor, la insoportable banda de música tocando a rancho.

MORÈLIA 10: (irònica) No us queixeu tant! Els diumenges tenim menú especi-

al, i en comptes de cafè en llet ens donen Cocoa! (baixet) Diuen que és un

derivat del cacau. (irònica) I que m'han dieu del migdia? tot un luxe: men-

gem ou ferrat!

MORÈLIA 13: I perquè no anem aquesta tarda, després de berenar a passejar

pels carrers i entrem a alguna casa a demanar taquitos?

MORÈLIA 18: De acuerdo! Conozco una casa que tienen niños pequeños y

podremos comer cucharadas de leche en polvo que tienen en un pote.

(tots deixen els plats i s’aixequen fent xivarri) shhhht! Pero no tienen que dar-

se cuenta de que hemos sido nosotros! (tots es posen d’esquena i comen-

cen a caminar de puntetes, deixant sol assegut el nen 11)

MORÈLIA 11: (assegut, menjant encara del plat. Mira al públic) jo sóc una ne-

na escanyolida, massa prima i malaltissa. He patit les burles i bromes de les

noies més grans que tenen 14 anys. Jo només en tinc 10. I tinc molta gana.

Cada vegada estic més prima. I ningú,ningú, no fa res.

Fi música Golondrinas. FOSC

ESCENA 8: INCERT RETORN

Múisca :J'attendrai. Llum de les colònies. Els nens de la colònia estan ballant.

COLÒNIES 6: Nos tendremos que decir adiós! Hoy, nos han dicho que, nues-

tro padre, que pasó a Francia cuando el País Vasco fue ocupado por los

franquistas, nos vendrá a recoger y dejaremos la colonia.

COLÒNIES 1: (trista) Puede ser que no nos veamos mas...

Se sent un xiulet de darrere l’escenari i marxen els nens de les colònies 1 i 6

COLÒNIES 4: (seient a terra) Em sap greu, unes noies tan maques i marxen. I

nosaltres ens quedem....


VEU EN OFF 1: A través de la Creu Roja, molts pares van localitzar els seus fills

a l’exili i els van reclamar.

VEU EN OFF 2: Els nois i noies del grup del chateâu d’Ambrines, van retornar

cap Espanya acompanyats de la senyoreta Montserrat, filla del senyor Gas-

par i la Sra Paquita.


PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Vàrem travessar París en un cotxe de policia,

com un petit autocar.

COLÒNIES 2: La Montserrat ha convençut al xofer perquè faci uns petita vol-

ta per París i així podrem veure la Torre Effiel!

PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Vam seguir fins a Bordeux, Hendaua i Hon-

darríbia, on hi havia una gran casa dintre el poble, que era un lloc de con-

centració de tots els nens que venien de França. Allà va desaparèixer la se-

nyoreta Montserrat i ja no la vam veure mai més.

Surt un vigilant de darrere el públic i s’apropa els nens, els guia fins al lateral

del públic, una mica allunyats del banc de les colònies.

VIGILANT: Vamos, vamos, vamos!

COLÒNIES 16: Fa 15 dies que hem arribat a Espanya, fa quinze dies que es-

tem en aquest casalot de color blanc, que en diuen Auxilio Social i encara

no sabem quan tornarem a casa.

COLÒNIES 4: I els pares? Creus que ens deuen estar esperant?

Música: Ulisses theme. Es van posant davant del públic, drets mentre reciten.

COLÒNIES 2: Ens han ensenyat Cara el Sol

COLÒNIES 16: Hem après a resar el Padrenuestro

COLÒNIES 4: I a dir Franco, Franco, Franco...amb el braç aixecat.

COLÒNIES 2: Ens hem acostumat a menjar pa negre

COLÒNIES 16: Ens estem acostumant a dormir amb les imatges del Sant Crist

que ens esta vigilant

COLÒNIES 4: Ens estem acostumant a veure les fotografies de Franco i José

Antonio per a tot arreu ...

Amb els crits els torna a retirar al lateral de l’escenari, una mica allunyats del

banc de les colònies.


PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Dues senyores, vestides de negre ens van

acompanyar en tren fins a Barcelona. Però a l’estació del Nord no ens espe-

rava ningú. Així que ens van portar a la presó de Wad Ras, que estava plena

de pares.

COLÒNIES 4: Dona’m la medalla del Pilar que ens acaben de regalar!

COLÒNIES 16: Ni parlar-ne! Ara és meva.

Colònies 16 arrenca a córrer fins darrera l’escenari. El nen 4 el vol seguir però

el guàrdia el para.


Els nens 2 i 4 s’agafen de la mà i a mida que marxen per darrere del públic

expliquen:

COLÒNIES 2: (desplegant un mapa) I quan sortim, hem d’agafar el carrer

Paral·lel fins a plaça d’Espanya i baixar...

COLÒNIES 4: (molt emocionat) Ai! Quines ganes tinc de tornar a casa!

COLÒNIES 2: I jo, encara que sembli mentida, també tinc ganes de tornar a

l’escola! Tinc ganes de veure al Senyor Ballester i al senyor Masclans i a la se-

nyora Dolors. Creus que encara estaran al Vives? Veurem el Senyor Gaspar i

la sra Paquita?


VEU EN OFF 1: Joan Gaspar, el mestre que va acompanyar els nens a Fran-

ça, al tornar , va ser represaliat i destinat a una escola d'un poble de la mun-

tanya de León.

VEU EN OFF 2: El senyor Masclans i el sr Ballester també van perdre el seu des-

tí i no tornaren al Vives fins molts temps desprès. I la senyora Dolors Batlle, di-

rectora del Grup Escolar Lluís Vives des del 1931, va ser separada del servei i

se li prohibí exercir de mestra durant molts anys.

S’apaga la veu en off.

FOSC. Els nens criden

MORÈLIA 14: La nit .La nit...

BARCELONA 7: La nit Tots la portem al cor

COLÒNIES 4: Que llarga que és la nostra nit.

PROJECCIÓ EMERITO PAYÀ : Aquest dia d’agost de 1945 hauria d’haver estat

un dia molt gran per a mi.

Els nens que parlen en aquesta primera part estan drets recolzats a la paret.

MORÈLIA 11: Avui ha arribat la meva mare a Mèxic, després de fugir d’Esp-

anya i patir la guerra a França. (pausa) Per les seves paraules, he sabut que

el pare havia mort al camp de concentració de Mathausen, presoner dels

alemanys.

MORÈLIA 10: Què us heu dit?

MORÈLIA 13: Com l’has trobat?

MORÈLIA 11: Voleu que us digui la veritat? (anant cap al públic) Després de

vuit anys de separació, ja he plorat tant la seva absència, que, quan l’he tor-

nat a veure, ja se m’havien assecat els ulls. (pausa) la meva mare ha arribat

massa tard. (baixant el cap) Quan ja no la necessito. (torna amb els com-

panys)

MORÈLIA 14: Y ahora que haréis?

MORÈLIA 11: Doncs el mateix que tots vosaltres, ens quedarem a Mèxic!

PROJECCIÓ EMERITO PAYÀ : A Barcelona ja no ens esperava ningú, en canvi

a Morèlia tenia els amics. Potser algun dia, podríem tornar.


VEU EN OFF 1: Emerito Payà, barceloní del Poble Sec, és un dels 456 nens de

Morèlia. Es va quedar a viure amb la seva mare i germanes a Ciutat de Mè-

xic.

VEU EN OFF 2: Va retornar a Barcelona el 24 de juny de 1976 a l’edat de 46

anys. Vuit mesos després de la mort del dictador Franco.


Final música Ulysses Theme

Música Autum Connecticut. A mesura que reciten van marxant cap a darre-

re el públic

MORÈLIA 14: Dejadme llorar a mares / largamente y como los sauces / Larga-

mente y sin consuelo

MORÈLIA 18: Podéis doleros / Pero dejadme

MORÈLIA 13: Los álamos carolinos / Podrán, si quieren, consolarme

MORÈLIA 12: (mirant el públic) Vosotros (pausa) como hace el viento.

MORÈLIA 10: Podéis doleros.

MORÈLIA 11: Pero dejadme

Final música Autum Connecticut. FOSC. Els nens criden

BARCELONA 8: La nit. Que llarga que és la nostra nit.

BARCELONA 5: La nit. Tots la portem al cor . La nit

Els nens 4 i 16 corren de la cantonada del públic i es miren la classe des de la

porta.

COLÒNIA 16: Hem de procurar que Don Nicolàs no s’adoni que ens hem co-

lat a l’escola de nenes!

COLÒNIA 4: Perquè li dieu burra Nicolasa a Don Nicolàs?

COLÒNIA 16: Perquè és molt tonto i es passa el dia cridant-nos que som rojos,

separatistes i russos!

COLÒNIA 4: Mmmmm i perquè russos?

COLÒNIA 16: No ho sè! Shhht! Calla i a veure què fan les nenes.

Les nenes comencen a recitar el poema. Quan toca dir el seu tros s’-

aixequen, el diuen amb força davant el públic i marxen d’escena.

BARCELONA 8: 2x1 Por

BARCELONA 9: 2x2 Teatre

BARCELONA 7: 2x3 Crit

BARCELONA 5: 2x4 Lluny

BARCELONA 3: 2x5 Déu

BARCELONA 8: 2x6 Dogma

BARCELONA 9: 2x7 Escola

BARCELONA 7: 2x8 Vèncer

COLÒNIES 4: 2x9 Dibuix

COLÒNIES 16: 2x10 Fi

Surt la nena amb la nina trencada i explica al públic, passejant davant seu.

NENA MUDA: Quan vivia al poble francès de Mayret tenia 7 anys i, per anar

a l’escola, havia de caminar 7 quilometres cada dia. (camina a un dels late-

rals) A l'hivern sortia de casa que encara era de nit. Tenia molta por perquè

havia de passar per davant del cementiri. (camina una mica) Continuava

patint el rebuig dels nens. Per a ells no tenia nom... Era “l’espagnole de mer-

de”. (intenta quedar-se al centre, mirant al públic) Jo volia ser com els altres

nens, però no em van deixar.(abaixa la mirada i segueix caminant) Quan ho

passava pitjor era a l'hora de dinar. Tots els nens duien la seva carmanyola i

la deixaven al costat de l'estufa de la classe. (ja al lateral)

Jo no tenia carmanyola, a vegades, el meu dinar era un grapat de casta-

nyes bullides i a l'estufa només podia deixar dues pedres rodones que em

servirien per escalfar les mans en el llarg camí que em retornava a casa.

Seu al terra i segueix jugant amb la nina trencada.

Música : La lengua de las mariposas. Surten tots els nens mentre zona la mú-

sica i es col·loquen d’esquena al públic, vestits amb pantalons negres i la sa-

marreta del Vives. S’encenen les llums centrals

PROFESSORA: Vamos, vamos, vamos! Cridant des de dins

BARCELONA 3: Sabíem

COLÒNIES 16: que les paral·leles convergeixen a la tarda lenta del dissabte.

MORÈLIA 10: Sabíem

BARCELONA 7: que el dia no plega cops de campana.

COLÒNIES 6: Sabíem

MORÈLIA 13: que les flors no perden pètals a les planes d’un llibre

BARCELONA 5: Sabíem

COLÒNIES 2: que teníem mitja hora de pati per oblidar una guerra perduda

MORÈLIA 18: Sabíem

BARCELONA 9: que un milió de morts convidaven al seny

COLÒNIES 1: Sabíem

MORÈLIA 14: que érem una unitat de destí, en el no res

Entren lla professora franquista i el vigilant cridant a la vegada i tots els nens

es posen en línia recta: Vamos, vamos, vamos / Allez, allez, allez

Entren els tres personatges vestits com a l’obra, es posen davant el públic.

COLÒNIES 4: Ens van salvar de la guerra, però ens van perdre per sempre.

MORÈLIA 11: No vam triar l’exili, ens vam trobar que ens havien exiliat.


VEU EN OFF 1: Sovint, quan es parla de les víctimes de la guerra, només es

pensa en els morts.

VEU EN OFF 2: però els infants que van sobreviure a la guerra, l’exili i la post-

guerra també son víctimes.

Projecció ANSELM CARTAÑÀ final.

S’aixeca del terra

NENA MUDA: perquè a nosaltres ens van robar la nostra infància.

Fi de música.

FOSC

Camins de nit. Infants perduts dels exilis

Documents

Transcript of Camins de nit. Infants perduts dels exilis