Cartes al director · 2008-01-14 · canviant, com la de l’educació, està a les nostres mans....
1
Cartes al director Cartes al direCtor per CorreU ordiNari Millorar Persépolis: el síndrome Ituriel en l’educació actual salvador Carrasco Calvo CatedràtiC de SoCiologia de la univerSitat de barCelona En un dels seus relats curts, datat el 1748, Voltaire conta la història d’Ituriel, que va esmerçar molts esforços per millorar Per- sèpolis. La vida de la ciutat estava afectada per infinitat de mals, que quedaven sense resoldre, després de cada intent fallit. Finalment, Ituriel va decidir no pensar més en millorar Persépolis i limitar-se a deixar anar el món tal com va, dient-se a si mateix que si tot no està bé, almenys és passatger! He pensat en aquest conte al comentar la situació que comen- cem a viure avui molts dels que, per motius professionals, seguim l’actualitat educativa. Els mitjans de comunicació estan creant un clima negatiu, portant a l’extrem del pessimisme l’anàlisi del siste- ma educatiu de Catalunya. De fet, s’està aconseguint presentar una caricatura del que és el dia a dia i la vida de les escoles del país i la labor de bona part del seu profes- sorat. Al veure titulars i primeres pàgines de molts dels diaris cata- lans d’aquests dies, no podem evi- tar la percepció, també voltairia- na, que mesurem línies, reunim números, estem d’acord sobre dos o tres mil punts que coneixem i disputem sobre dos o tres mil que no coneixem. I amb aquests conei- xements i desconeixements de la realitat sentenciem fracassos, cul- pabilitzem col·lectius i remenem aigües en les quals pesca i mani- pula gent poc escrupulosa. Caldria analitzar a fons, per exemple, qüestions que es dei- xen de costat al fer titulars de premsa, cridaners i exagerats. Fem-nos algunes preguntes, per exemplificar el que voldria dir: què mesuren i què no mesuren els informes PISA? Quin valor pre- cís cal atribuir a aquest tipus de rànquings que comparen realitats desiguals indiscriminadament? Quina era la realitat del fracàs i l’abandó escolar prematur en els anys setanta i vuitanta i quina és la d’avui, a molts barris perifèrics dels cinturons industrials de les grans ciutats catalanes?; quina és la valoració que fan els pares im- migrants de l’escola dels seus fills a Catalunya (algunes etnografies donen autèntiques i favorables sorpreses) Què significa i reflec- teix l’aportació de l’escola catala- na a la cohesió social del país i per què les dades que fan referència a aquest indicador no mereixen major atenció? Potser perquè son positives? Es coneix i valora degu- dament l’esforç econòmic, extra- ordinari i ininterromput, realitzat per les diverses administracions catalanes, des dels primers anys noranta fins al 2007? Quins eren els dèficits crònics heretats des- prés de dècades d’abandó de la in- versió pública en l’educació i com incideixen encara avui? Haurien de ser suficients aquests senzills i improvisats interrogants per mos- trar el biaix amb què s’està analit- zant l’escola catalana aquests dies. Certament, hi ha llums i ombres en l’escola del país i nombrosos reptes als quals enfrontar-nos. El diagnòstic d’una realitat sempre canviant, com la de l’educació, està a les nostres mans. Tanma- teix, no hi són totes les realitats en la fotografia que s’està presentant: hi manquen matisos, bones pràcti- ques i l’explícita consideració de la tasca de molts col·lectius docents que saben que només en el seu els alumnes trobaran un entorn on créixer cívicament. Als centres, a aquests professors no els podem dir, de manera tan simplista, que van malament. No ho podem fer. Mirem de no descoratjar definiti- vament els qui esmercen meritoris esforços per millorar la situació. No enfonsem l’esperança d’aquells qui, a peu d’aula i de carrer, contribueixen a la millora de l’escola catalana. Mirem que no ens passi com a Ituriel en el relat de Voltaire. Diguem-los que estem al seu costat, tots, tothom; que cal seguir en el camí de l’esforç, de la professionalitat. Revisem pressu- postos i usos del diner públic, re- collim bones pràctiques, iniciem camins amb possibilitats de millo- ra, incentivem amb el nostre reco- neixement col·lectiu aquells que són bons professors i professores... i tot i que potser alguna d’aquestes (o d’altres) accions siguin fallides, mantenim (tots i entre tots) les vies d’avenç i les energies per millorar. No renunciem a millorar Persépolis. Lluny d’actituds conformistes, no voldria caure en la parcialitat de veure només les coses negatives de l’escola catalana d’avui. Es més, s’han de qüestionar, des de la dura realitat de les coses (això sí), les campanyes mediàtiques, que tor- nen a analitzar la realitat de l’es- cola al servei d’interessos que no em semblen els del servei públic de l’educació, i donar a cada realitat la importància i el pes que li pertoca. Als nostres clients i amics Joan i angelina vilanova i la geltrÚ A Sastreria Jovells hem tancat després d’una trajectòria de molts anys. És ara que hem plegat que voldríem donar les gràcies als nos- tres clients i amics, que ens han donat la seva confiança. Ens queda un bon record de moltes persones que hem tractat i una amistat que sempre recordarem amb molta estima. Gràcies a tots per haver- nos fet passar aquests moments tan bé. Hem estat afortunats de poder aconseguir aquesta bona relació. Esperem continuar amb la vostra amistat al retrobar-vos a molts pels carrers i places de Vilanova. Fer els gegants Maria Fernández vilanova i la geltrÚ Sorpresa i bocabadada és com 10 opinió 4 de gener del 2008 DIARI DE VILANOVA oN liNe www.diaridevilanova.cat Cal remodelar a fons la rambla principal? el FÒrUM www.diaridevilanova.cat Data: 28-12-07 Autor: Jordi Pons Títol: Cal remodelar a fons la rambla Principal? Comentari: Hi ha tantes coses a remodelar a Vilanova que no sé per on començar el llistat. El que tinc clar és que abans de remodelar la Rambla, hi ha molts altres temes que són molt més urgents. El que cal és exigir responsabilitats polítiques per la mala qualitat de les obres públiques que es porten a terme a la nostra ciutat. No pot ser que els vilanovins paguem les rajoles de la rambla Principal, del Mercat, de la rambla Sant Jordi, diverses vegades a l’any. Es malgasten els nostres diners una i altra vegada, i si des de l’Ajuntament no es fan destitucions, som els ciutadans qui les hem de demanar urgentment. A l’Ajuntament de Vilanova són especialistes en desviar problemes i defugir responsabilitats, però en el fons, qui contracta gairebé sempre empreses de baixa qualitat són polítics del nostre Ajuntament, que paren la mà però amaguen el cap. El que cal són més polítics compromesos i menys polítics funcionaris, i que les obres es facin ben fetes per tal que durin anys i panys. Apartat de Correus 33 d’Edicions del Garraf, S.L. - 08800 Vilanova i la Geltrú No 37,21% Sí 55,81% vaig quedar quan vaig anar amb la família a la plaça de la Mediterrània a patinar so- bre gel. És cert que a la propa- ganda posa gel sintètic, però allò no és gel, és plàstic untat amb alguna mena de líquid per ajudar a lliscar. De cara a un altre any, se- nyors de l’Eixample de Mar, els suggereixo que si ho fan, ho facin bé, i si no busquin una altra alternativa per pro- mocionar la plaça. No m’interessa 6,98%
Transcript of Cartes al director · 2008-01-14 · canviant, com la de l’educació, està a les nostres mans....
Car
tes
al d
irec
tor
Cartes al direCtor per CorreU ordiNari
Millorar Persépolis: el síndrome Ituriel en l’educació actualsalvador Carrasco Calvo
CatedràtiC de SoCiologia de la univerSitat de barCelona
En un dels seus relats curts, datat el 1748, Voltaire conta la història d’Ituriel, que va esmerçar molts esforços per millorar Per-sèpolis. La vida de la ciutat estava afectada per infinitat de mals, que quedaven sense resoldre, després de cada intent fallit. Finalment, Ituriel va decidir no pensar més en millorar Persépolis i limitar-se a deixar anar el món tal com va, dient-se a si mateix que si tot no està bé, almenys és passatger!
He pensat en aquest conte al comentar la situació que comen-cem a viure avui molts dels que, per motius professionals, seguim l’actualitat educativa. Els mitjans de comunicació estan creant un clima negatiu, portant a l’extrem del pessimisme l’anàlisi del siste-ma educatiu de Catalunya. De fet, s’està aconseguint presentar una caricatura del que és el dia a dia i la vida de les escoles del país i la labor de bona part del seu profes-sorat. Al veure titulars i primeres pàgines de molts dels diaris cata-lans d’aquests dies, no podem evi-tar la percepció, també voltairia-na, que mesurem línies, reunim números, estem d’acord sobre dos o tres mil punts que coneixem i disputem sobre dos o tres mil que no coneixem. I amb aquests conei-xements i desconeixements de la realitat sentenciem fracassos, cul-pabilitzem col·lectius i remenem aigües en les quals pesca i mani-pula gent poc escrupulosa.
Caldria analitzar a fons, per exemple, qüestions que es dei-xen de costat al fer titulars de premsa, cridaners i exagerats. Fem-nos algunes preguntes, per exemplificar el que voldria dir: què mesuren i què no mesuren els informes PISA? Quin valor pre-cís cal atribuir a aquest tipus de
rànquings que comparen realitats desiguals indiscriminadament? Quina era la realitat del fracàs i l’abandó escolar prematur en els anys setanta i vuitanta i quina és la d’avui, a molts barris perifèrics dels cinturons industrials de les grans ciutats catalanes?; quina és la valoració que fan els pares im-migrants de l’escola dels seus fills a Catalunya (algunes etnografies donen autèntiques i favorables sorpreses) Què significa i reflec-teix l’aportació de l’escola catala-na a la cohesió social del país i per què les dades que fan referència a aquest indicador no mereixen major atenció? Potser perquè son positives? Es coneix i valora degu-dament l’esforç econòmic, extra-ordinari i ininterromput, realitzat per les diverses administracions catalanes, des dels primers anys noranta fins al 2007? Quins eren els dèficits crònics heretats des-prés de dècades d’abandó de la in-versió pública en l’educació i com incideixen encara avui? Haurien de ser suficients aquests senzills i improvisats interrogants per mos-trar el biaix amb què s’està analit-zant l’escola catalana aquests dies. Certament, hi ha llums i ombres en l’escola del país i nombrosos reptes als quals enfrontar-nos. El diagnòstic d’una realitat sempre canviant, com la de l’educació, està a les nostres mans. Tanma-teix, no hi són totes les realitats en la fotografia que s’està presentant: hi manquen matisos, bones pràcti-ques i l’explícita consideració de la tasca de molts col·lectius docents que saben que només en el seu els alumnes trobaran un entorn on créixer cívicament. Als centres, a aquests professors no els podem dir, de manera tan simplista, que van malament. No ho podem fer. Mirem de no descoratjar definiti-vament els qui esmercen meritoris esforços per millorar la situació.
No enfonsem l’esperança d’aquells qui, a peu d’aula i de carrer, contribueixen a la millora de l’escola catalana. Mirem que no ens passi com a Ituriel en el relat
de Voltaire. Diguem-los que estem al seu costat, tots, tothom; que cal seguir en el camí de l’esforç, de la professionalitat. Revisem pressu-postos i usos del diner públic, re-collim bones pràctiques, iniciem camins amb possibilitats de millo-ra, incentivem amb el nostre reco-neixement col·lectiu aquells que són bons professors i professores... i tot i que potser alguna d’aquestes (o d’altres) accions siguin fallides, mantenim (tots i entre tots) les vies d’avenç i les energies per millorar. No renunciem a millorar Persépolis. Lluny d’actituds conformistes, no voldria caure en la parcialitat de veure només les coses negatives de l’escola catalana d’avui. Es més, s’han de qüestionar, des de la dura realitat de les coses (això sí), les campanyes mediàtiques, que tor-nen a analitzar la realitat de l’es-cola al servei d’interessos que no em semblen els del servei públic de l’educació, i donar a cada realitat la importància i el pes que li pertoca.
Als nostres clients i amicsJoan i angelina
vilanova i la geltrÚ
A Sastreria Jovells hem tancat després d’una trajectòria de molts anys. És ara que hem plegat que voldríem donar les gràcies als nos-tres clients i amics, que ens han donat la seva confiança. Ens queda un bon record de moltes persones que hem tractat i una amistat que sempre recordarem amb molta estima. Gràcies a tots per haver-nos fet passar aquests moments tan bé.
Hem estat afortunats de poder aconseguir aquesta bona relació. Esperem continuar amb la vostra amistat al retrobar-vos a molts pels carrers i places de Vilanova.
Fer els gegantsMaria Fernández
vilanova i la geltrÚ
Sorpresa i bocabadada és com
10 opinió 4 de gener del 2008DIARI DE VILANOVA
oN liNe
www.diaridevilanova.cat
Cal remodelar a fons la rambla principal?
el FÒrUM
www.diaridevilanova.cat
Data: 28-12-07Autor: JordiPonsTítol:CalremodelarafonslaramblaPrincipal?Comentari:HihatantescosesaremodelaraVilanovaquenoséperoncomençarelllistat.ElquetincclarésqueabansderemodelarlaRambla,hihamoltsaltrestemesquesónmoltmésurgents.Elquecalésexigirresponsabilitatspolítiquesperlamalaqualitatdelesobrespúbliquesqueesportenatermealanostraciutat.NopotserqueelsvilanovinspaguemlesrajolesdelaramblaPrincipal,delMercat,delaramblaSantJordi,diversesvegadesal’any.Esmalgastenelsnostresdinersunaialtravegada,isidesdel’Ajuntamentnoesfandestitucions,somelsciutadansquileshemdedemanarurgentment.Al’AjuntamentdeVilanovasónespecialistesendesviarproblemesidefugirresponsabilitats,peròenelfons,quicontractagairebésempreempresesdebaixaqualitatsónpolíticsdelnostreAjuntament,queparenlamàperòamaguenelcap.Elquecalsónméspolíticscompromesosimenyspolíticsfuncionaris,iquelesobresesfacinbenfetespertalquedurinanysipanys.
Apartat de Correus 33 d’Edicions del Garraf, S.L. - 08800 Vilanova i la Geltrú
No37,21%
Sí55,81%
vaig quedar quan vaig anar amb la família a la plaça de la Mediterrània a patinar so-bre gel. És cert que a la propa-ganda posa gel sintètic, però allò no és gel, és plàstic untat amb alguna mena de líquid
per ajudar a lliscar.De cara a un altre any, se-
nyors de l’Eixample de Mar, els suggereixo que si ho fan, ho facin bé, i si no busquin una altra alternativa per pro-mocionar la plaça.
No m’interessa6,98%
