espai de llibertaT l'cvista d'CSqUCI'I'CS pel' a la formació, la l'cflcxió i l'agiLaciü políLicA l'I'illlC'1' Ll'illH'stl'c :wo:¡ : l .~)O l' III ' ()~

El monogl'Mic: J..;ul'opa L'entrevista: J..; lcnil Villcncia no

29

Numero 29 Pnmer trimestre 2003

Director. Jordi Serrana Subdlrector Jordi Miralles

ConseJl de redacclo David Sem pere. Xavier Bretones, Josep Sellares. Gemma Martin. Santl Castella, Ferran Escoda. Montse Lopez . Antoni Castells Vicenç Molina.

Espai de llibertat. AVinyó. 44 pruner. 08002 Barcelona e-mall ffg @laic.org wwwla lc.org Tel 936 O" 644 Fax 936011 640

Edita' FundacIó Ferrer I Guardla

Impremta ' Pn mera Impressio, S.l . Sabadell

Disseny: Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetaclo: Fundació Ferrer i Guardia.

Assessorament Imgwsllc. Montse López.

Revista trimestra l Preu ' 3,50 euros. Subscnpclons: 14 euros/any.

D'pbs, ' legal: B. 33.262-'996 ISSN: 1136- '58'

Espai de llibertat és membre de rAssoclaclo de Publicacions Penodlques en Catala.

La línia editorial d 'aquesta revista és ellliurepensament. por tant. les OPI­nions del consell de redaCCió. les tro­bareu a l' dltonal. la resta d'oplnions seran únicament responsabilitat de qUI les !trml .

Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La consigna L'opció vegelariana

Mar Llops

La reflexió Sós (Sols)

Susana Sanchez Arines Les ll içons del Prestige

Jordi Miralles

El monogràfic: Europa Els origens laics de l'Europa unida

Joan-Francesc Pont Joves i Europa

Raimon Gobema Europa, de la mitologia a la Republica

Santi Castellà

L'entrevista Elena Valenciano

La col ·laboració Gaza, octubre 2002

L'apunt Ressò maçònic de Fernando de los Rios

La creació Ja has arribat, Sa'ld

Assumpció Oris/rell

Les recomanacions

3

4

7

11

13

23

25

29

37

43

47

48

editorial., Quina Constitució per a quina Europa?

S'està discutint , aquestes darreres setmanes, la convenièn­cia o no de dotar la Unió Europea d'una Constitució. I, aprofi­tant-ho, s'escolten veus que voldrien amagar el debat al con­junt de l'opin ió pública i, de passada, introduir-hi elements de marcada càrrega ideològica conservadora, sota el pretext de la fidelitat a una - només una, eh?, que no sigui dit!- de les di­verses tradicions culturals d'Europa.

Nosaltres pensem que la validació democràtica d'un text constitucional és indissociable de la participació de la societat civil en la proposició dels seus continguts i que només aques­ta participació pot garantir l'efectiva representativitat de la futu­ra Constitució, així com superar l'actual grau de desconeixe­ment i de llunyania de les institucions europees per a una gran part de les societats de la Unió Europea. I creiem que tan sols es pot atorgar legitimitat política a una Constitució si, després del seu procés de redacció obert a la participació ciutadana, es sotmet a aprovació en referèndum convocat en tota la Unió. La futura llei fonamental de la Unió s'ha d'acomodar a la idea d'autenticitat i de legitimitat democràtica que és en l'ori ­gen del projecte federalista europeu i, d'aquesta manera, podrà servi r com a referent a nivell internacional , per tal com podrà ser un model de cànon d'ordre polític i democràtic que es contraposi a les conseqüències d'incertesa, deslegitimació de la política, desigualtat i marginació produïdes pel procés de mundialització.

També pensem que la laïcitat pot actuar com a eix de ver­tebració i de cohesió social entre totes les persones, pob les i tradicions culturals dels territoris de la Unió, i garantir-ne els drets en condicions de llibertat i d'igualtat d'oportunitats per a l'accés a l'espai públic, que és el de la convivència pacífica, cívica i democràtica. N'hi ha alguns - una part del Partit Popular Europeu, preferentment- que hi volen incloure men­cions explíci tes al cristianisme com a referent fonamental de les arrels espirituals i culturals d'Europa. Ens fa l'efecte que això perverteix la convivència basada en el respecte al dret de tothom a gaudir de l'espai públic, en la mesura en què una op-

29 1

2

ció determinada, que afecta les consciències privades dels seus seguidors, aspira a obtenir especials reconeixements. Això obre la porta al comunitarisme i a la fragmentació de la societat, i posa greument en qüestió els minims valors de co­hesió de la ciutadania democràtica. En aquest sentit, podríem trobar-nos, també, amb argumentacions partidàries d'incloure­hi referències a la tradició del paganisme grecorromà, el Walhalla nòrdic i la mitologia cèltica, l'humanisme clàssic i re­naixentista, el judaisme, l'Islam , la 1I·lustració, els valors deri­vats de la Revolució Francesa, el liberalisme o les diverses tradicions socialistes (que, per cert, són clarament en la base de l'estructura medul·lar de l'Estat de benestar, connotació indestriablement vinculada a l'anomenat model social euro­peu). Òbviament , cap d'elles no ha de figurar en el futur text constitucional.

Aquesta pretensió , d'altra banda, amaga el desig de reta­llar, negar o impedir l'exercici de drets actualment assolits per una part dels ciutadans de la Unió en funció de les seves le­gislacions de caràcter nacional o estatal, com, per exemple, el dret a l'educació pública, laica i universal, el dret a una mort digna, el dret a l'autonomia moral del malalt, el dret a formes de convivència lliure, el dret al reconeixement legal de parelles al marge de la seva caracterització antropològica de signe se­xual o el dret a la investigació cientifica contra malalties genè­tiques. Mai no s'ha d'incloure, en una llei fonamental de la Unió Europea, cap principi de consciència religiosa o filosòfica privada que pugui retallar o impedir l'exercici de drets.

En el mateix sentit, no s'ha de mantenir cap mena d'acord institucional , pacte polític, protocol de col·laboració o conco r­dat amb cap grup o institució de caire filosòfic, ideològic o reli­giós, per tal com es tracta d'associacions que s'han de sotme­tre al dret comú i no han de tenir cap tipus de subvenció pública o tracte fiscal o educatiu especial. El respecte envers tots ell s i envers la seva diversitat i possibles valors comuns és ja ben matisat en el preàmbul de la Carta de Drets de la Unió Europea aprovada a Niça l'any 2000.

Tan sols una Unió Europea que assumeixi els valors del respecte a la diversitat de les consciències i a la riquesa plural de la cu ltura humana, podrà contribuir a promoure la construc­ció d'una cultura civil fonamentada en la llibertat, la igualtat d'oportunitats i la relació constructiva i pacifica entre individus i comunitats .

Una Europa de tots on es faci possible la crid a espiritual del sufí Jalaledim Rumi , conegut com a Mevlana (segle XIII) : "Vine! No importa el que siguis. Pots ser un infidel , un pecador o un idòlatra. Vine! Casa nostra no és la de la desesperació. Tot i que trenquis la teva promesa centenars de vegades, pots tornar-hi" •

•

el plini, de vista de FOI'ge8

4

la consignA

L'opció vegetariana, una possible opció progressista

Mar Llopis Vicepresidenta d'Esplais Catalans

Quan una persona vegetaria­na es troba en un dinar de feina o en una casa de colònies ha de passar un examen d'allò més absurd . El primer que li pregun­ten és, per què: "Per què no menges carn ni embotit? ... Però si el pernil és boníssim." Després ve la preocupació mè­dica: "i ja et trobes bé?, et fas anàlisis de sang?" Una mica de sentiment de culpabilitat: "a mí també em fan pena els pobres animalets a les granges!" Es genera tot seguit un debat a la taula, d'un alt nivell científic: "doncs si et fa fàstic menjar-te un animal mort imagina't menjar-te'l viu' , és clar, en realitat el que passa és que a tu no t'agrada la carn . A mi els bistecs crus tampoc no m'agraden. Els enciams també tenen vida . Des

resposta a aquest dilema cientí­fic, crec que té poc a veure amb l'opció de fer-se vegetarià. Cal afrontar la decisió des d'una perspectiva diferent. L'opció vegetariana respon en gran mesura a l'interès d'un in­dividu per aportar la seva part a la sostenibilitat del nostre plane­ta, és una opció més ecològica i responsable amb nosaltres i amb el nostre planeta. És prin­cipalment una opció política.

És una actitud fruit de prendre conscièn­cia de l'impacte que l'actual dieta càrnia de la majoria de la població occidental causa al nostre planeta, i del model so­cioeconòmic que perpetua. Sense oblidar la impossibilitat de mantenir en un futur aquest ritme d'augment de consum de

de la prehistòria les per­sones han menjat carn , som animals omnívors.

Es podrien alimentar moltes persones

carn i alhora aconseguir que cap persona en el planeta passi gana. En els últims quaranta anys el nombre d'ani­mals destinats al con-

Per ser vegetarià cal te­nir uns amplis coneixe­ments de dietètica i nu-

si es reduis el consum de carn

trició ." Fins i tot hi ha qui s'atreveix amb alguna que altra brometa: 'assassina d'enciams'"

Cal anar més enllà de tots aquests raonaments. Per exemple, pel que fa a l'interessant debat sobre si les persones som o no animals omnivors, és a dir, si per natura estem fets per alimentar-nos de plantes i animals. Sigui quina sigui la

sum humà ha augmen­tat un 60% (en algunes regions del món el consum de carn ha augmentat fins a triplicar-se). Hi ha molts estudis que de­mostren que es pOdrien alimentar moltes persones amb el que ens estalviaríem si es reduís el consum de carn' . És a dir, si els cereals , l'aigua i el combustible que es destinen a la cria d'animals es desti­nessin directament al consum humà,

s'alimenlarien moltes més persones que les que s'estan alimentant ara d'aquests animals. Es bastant clar que l'actual tendència d'augment del consum de carn no ajudarà de cap manera a un món millor.

Però hi ha altres raons . La cria inten­siva d'animals, per al consum humà, ge­nera una enorme despesa d'aigua i una

I tornem al principi , probablement les persones som omnívores i per tant sem­bla lògic pensar que una dieta vegetaria­na estaria falta d'algun element necessari per a l'òptim desenvolupament físic i mental. Una dieta vegetariana completa pot aportar a la persona tot el necessari per alimentar-se. Hi ha algues, derivats de la soja i una gran varietat de produc­

gran quantitat de resi­dus2. Sovint aquests an imals es crien en condicions deficients3, podríem parlar directament de

Les vaques ho deuen estar; però, no són més boges

les persones?

tes d'origen vegetal que compensen les possibles mancances derivades del fet de no consumir carn. De

maltractaments. Encara que això no ens importés,

ben segur que el tracte que reben , l'ali­mentació i les condicions sanità ries i d'higiene en què viuen afecten directa­ment la nostra salut quan després els consumim. Qui no ha sentit a parlar de la síndrome de les vaques boges? Les vaques ho deuen estar de boges; però, no són més boges les persones que han arribat a portar les coses fins en aquest extrem?

1. Un estudi de la nutreòloga de la Universitat de Harvard. Jean Mayer. calcula que reduint en un 10% la producció de carn als Estats Units s'estalviarien cereals per alimentar a 60 milions de persones. 2. L'abocament no controlat d'excrements d'animals (39.500 kg per segon, en tot el món) provoca la contaminació dels rius i la mort de peixos i moluscs. 3. A les granges de producció massiva: - els vedells són separats de les mares poc després de néixer, viuen tota la vida pràctica· ment a les fosques, encadenats pel coll i sen­se possibilitat de maure's en cap direcció.

fet la majoria de les persones vegetarianes es preocupen per la seva alimentació, ho fan també les per­sones que no ho són? Jo crec que ac­tualment hi ha una gran moda de dietes sanes i equilibrades, però també, contrà­ri ament, un fort creixement de dietes de fast food i derivats. AI final de tot però, l'opció vegetariana és, com tantes d'al­tres, una opciÓ personal i respectuosa, i per tant, mereix ser respectada. Seria una bona idea que hi pensessim quan or­ganitzem esdeveniments •

•

Sovint pateixen diarrea, anèmia, pneumònia i estan coixos. - Les gallines ponedores comparteixen cada sis, una gàbia de la mida d'un LP amb el terra de reixeta . En cada granja n'hi poden viure fins a cent mil, en una convivència tan estreta que se'ls talla el bec per evitar lesions. Els pollastres que creixen a les granges són llençats en contenidors ja que no tenen in4

teràs alimentari. - Les truges viuen en unes gàbies melàl·1j4 ques tan petites que no poden ni girar·se. Amb el terra metaJlic perquè sigui més fàcil de netejar.

29 5

PI

,\j"n."",..,,' dt' \'i l:"I.· .. " " , I:<

CONSELL ECONÒMIC i SOCIAL DE VILADECANS

mm Gf1n~r¡¡ Ild! ¡ j e r.:¡¡till lJ'ly;1

Departament lo'! !J de Treball

. .. VllAOECAt'H

la l'cflcxi()

E ficamos nós sós Sin o Mar e sin o barco Nós t

SóS (Sols)

Manuel Antonio De carro a carro. 1928

Susana M. Sanchez Arines Vicepresidenta de l'Asoc. de Tempo Libre Mistura

Sós Em cada um dos castro s da

Galiza, os mouros enterràrom um tesau ro: umha trave de aura que farà rica à pessoa que a en­contre : mas temos que saber buscar porque os mouros prote­gêrom essa trave de ouro com outra de alcatràm colocada de tal forma, que na procura do ouro, de nom termos boa sorte, podemos arder nós e toda quan­ta nos circunda, numha explo­siam de avarícia e Iu me infernal. Quem se decida a buscar o aura deve antes meditar se val a pena arriscar a vida própria e a da parróquia. De todos os casos que recordam os nosos velhos, até hoje ninguém deu ca ouro, e muitos com o alcatràm .

Hà centos de anos que galegos e galegas nos vimos criando com esta lenda. Com ela aprendemos onde é que està a riqueza .

O ouro d@s galeg @s é o mar. O mar era o nosso caminho de comunicaçom ca mundo. Por ele chegàrom gregos e fení­ci os a trocar ce ràmica mediterrànea por ferro castrexo, por ele o filho de Breogàm fai povoar a arredada e tam apreciada Irlanda, vinhérom normandos e vikingos a saquear as nossas costas, piratas e cor­sà rios ingleses a abordar galeons. Terranova e Canadà ten hem nome gale­go-português e só umha ordem de Madrid impediu que Corunha fosse a sa ida oficial

Sols 29 En cadascun dels castros 1 de Galícia, els mouros2 van enter-rar un tresor: una biga d'or que 7 tornarà rica la persona que la trobi : però hem de saber bus-car, perquè els mouros van pro-teg ir la biga d'or amb una altra de quitrà, col·locada de manera que, si no ten im bona sort tot cercant l'or, podem cremar nosaltres i tot el que ens envol-ta, en una explosió d'avarícia i foc infernal. Qui es decideixi

a buscar l'or ha de pensar-se, abans, si val la pena arriscar la pròpia vida i la de la parròquia. De tots els casos que recorden els nostres avis , fins avui ningú no ha trobat l'or, però sí molts el quitrà.

Fa centenars d'anys que els gallecs i les gallegues ens criem amb aquesta llegenda. Amb ella hem après on és la riqu esa.

L'or dels galiecs és el mar. El mar va ser el nostre camí de comunicació amb el món. Per mar van arribar els grecs i els fen icis a canviar ceràmica mediterrània per ferro castrexo, per ell el fill de Breo­gan va anar a poblar la llunyana i tan vol­guda Irlanda, van venir normands i ví­kings a saquejar les nostres costes, i els pirates i corsaris anglesos a abordar ga­lions. Terranova i Canadà tenen nom ga­laica-portuguès i tan sols una ordre de Madrid va impedir que la Corunya fos la sortida oficial cap a Amèrica. A través del

8

face América. Através do mar nos che­gou a maldita palavra que vós credes galega: a nahua chaPaPote.

O mar era o nosso caminho do trabal­ho. Na Galiza misturàrom-se e crescérom as duas grandes culturas marítimas oci­dentais: a aràbigo-mediterrànea e a nór­dica. Por isso os marinheiros galegos tenhem fama em todos os oceanos, em trés quartas partes do planeta. E por isso grandes portos e bancos pesqueiros ten­hem o seu nome em galego, que é a forma de nos apropriar do mundo, como Capetom (Cape Town) Antuerpe (Amberes) Gran Sol (Grand Sole) .. Som estes, lugares mais importantes para a Galiza do que podem ser outros mai s achegados. Se umha indústria nasceu e cresceu de Galiza para fóra, rachando a inércia colonizada da nosa economia, é a pesqueira. Pescanova percorre mares e investiga profundidades abisais, as bate­as som as nossas leiras das rias e as piscifactorias e cetàreas povoam as cos­tas. Ainda hà conserveiras que levam nomes catalàns, como Massó, mas as mans que as herdarom e trabalham som galegas. A frota pesqueira galega foi pri­meira do mundo e os seus estaleiros, os melhores, antes de chegarem os luns ao sol.

Como bem berrou Rosalia , também foi o nosso mar caminho de fugida, de emigraçomexílioinsubmissom, porta por onde marchàrom tant os galegos e gale­gas escapando-Ihe à fame, à miséria, ao servizo militar ou à dictadura, crecendo nova s Galizas em outras Habanas e Buenos Aires do mundo.

Mas todo isto acontecia em outra era, em outros tempos, A. de G.: Antes da Globalizaçom, antes de que a Globa­lizaçom eliminasse as fronteiras e figes­se. das nossas aldeinhas só comunica­das co mundo, umha única aldea global calada a gol pes de pobreza e injustiza.

Hoje os castros de Cies eOns presi­dem umha manto de negrura; o faro romano da Torre de Hércules alumea o passo a barcos varados nos peiraos, os

mar ens va arribar la maleïda paraula que vosaltres considereu gallega: la nahua chaPaPote.

El mar era el nostre camí del treball. A Galícia es van barrejar i van créixer les dues grans cultures marítimes occiden­tals: l'aràbigo-mediterrània i la nòrdica. Per això els mariners gallecs tenen fama a tots els oceans, a tres quartes parts del planeta. I és per això que grans ports i bancs de pesca tenen el seu nom en ga­llec, i que denominar és la nostra manera de posseir el món, com Capetom (Cape Town) , Antuerpe (Anvers) , Gran Sol (Grand Sole) ... aquests són llocs més im­portants per a Galícia del que puguin ser­ho altres més propers. Si una indústria ha nascut i ha crescut de Galícia cap enfora, trencant la inèrcia colonitzada de la nos­tra economia, és la de la pesca. Pescanova recorre els mars i investiga profunditats abissals , les barcasses són els nostres horts de les ries i les piscifac­tories i vivers ocupen les costes . Encara hi ha conserveres que porten nom català, com ara Massó, però les mans que les han heretat i les que les treballen són ga­llegues. La flota pesquera gallega va ser la primera del món i les seves drassanes, les millors, abans que hi arribessin los lu­nes al sol.

Com va cridar molt bé Rosal ía, també va ser el nostre mar camí de fugida, d'emigració-exili- insubordinació, la porta per on van marxar tants gallecs i galle­gues, escapant de la fam , de la misèria, del servei militar o de la dictadura, crei­xent noves Galícies en altres Havanes i Buenos Aires del món.

Però tot això passava en una altra era, en altres temps. aG: abans de la globalització, abans que la globalització eliminés les fronteres i fes, dels nostres llogarets solament comunicats amb el món , una única aldea global ca llada a cops de pobresa i d'injustícia.

Avui els cas/ros de Cíes i Ons presi­deixen una capa de negror; el far romà de la Torre d'Hèrcules il·lumina el pas a vaixel ls encallats en els molls, els galions

galeóns que jazem no estreito de Rande (Vigo) aguardam a chegada do terror de azeviche, a Torre ruinosa da Praia da Lançada (Ogrove, Pontevedra) , antes vigia contra o normanda, outea o mar por ver onde é que esta o chapapote; hoje os piratas normandos e os corsarios ingleses transformarom-se em barcos de ajuda estrangei ra e avions portugueses que invadem o nosso céu para nos amassar a realidade , a cruda negra carvonada alca­traneira betunada e petroleada realidade.

Estes tempos caníbais de avarícia , economicismo, roubo , esquilmaçom, lucro , esquecêrom a maldiçom da trave de aura e dei taram sobre o povo galega pobre, submisso, calada, toda o alca­tram ... ardendo-nos a vida e o futuro.

Porque os piratas de gabinete, traje e garavata. sem avós que Ihes expl i­quem o mundo e as suas reg ras, nom pensarom no futuro da aldea global antes de perseguir o ouro como feras selvagens. Nós, gale-gos empobrecidos de hoje, pode­remos contar a esses netos, que quem sabe se teremos, que no nosso tempo alguém encontrau o aura, sim, mas a troca de des­truir toda quanta o circunda-va. Nós.

E a isto nos negamos. Nom queremos umha Costa da Morte, queremos umha Costa da Vida. Como canta ,_ o Manifesto Gaiteiro quere­mos VI DA, vida em Corru­beda, em Pedras Negras, na Langosteira , no Coído, en Camelhe, em Louro, em Palmeira , em Salvara , em Canexol, em Melide, em Liméns .. . Nom queremos um mar fechado, cemitério de marinheiros afogados e barcos cadaveres, um deserto sem entrada nem saída. Nom. Queremos que nos leve ao mundo e que por ele o mundo chegue a

que jeuen a l'estret de Rande (Vigo) es­peren l'arribada del terror d'atzabeja. la Torre en runes de la Praia da Lançada (Ogrove, Pontevedra) . abans guaita con­tra el normand, escorcolla el mar per tal de veure on és el chapapote; avui els pi­rates normands i els co rsaris anglesos s'han transformat en vaixe ll s d'ajuda es­trangera i en avions portuguesos que en­vaeixen el nostre cel per fer-nos veure la realitat , la crua, negra, encarbonada, en­quitranada, embetumada i banyada de petroli rea litat.

Aqu ests temps can íbal s. d'avarícia , economicisme, robatori , espremuda, lu­cre, han oblidat la maled icció de la biga d'or i han llançat al damunt del poble ga­ll ec pobre, submís, callat, tot el quitrà ...

cremant-nos la vida i el futur. Els pirates de despatx, vestit i corba­

ta , sense avis que els expliquin el món i les seves reg les, no han pensat en el futur del món globa­litzat abans de perseguir l'or com

feres salvatges. Nosaltres, ga­ll ecs empobrits d'avui , podrem explica r als néts, que qui sap si tindrem, que en el nostre temps algú va trobar l'or. sí,

però a canvi de destrui r tot el que l'envoltava. Nosaltres. I ens hi neguem. No vo­lem una Costa da Morte. volem la costa de la vida. Tal com canta el Manifesto Gaiteiro, vo­

lem VIDA, vida a Corrubedo, a Pedras Negras, a Langostei ra , a O Coído, a Camelhe, a Louro, a Palmeira. a Sàlvora, a Canexol , a Melide, a Liméns .. . No volem un mar tancat, ce­mentiri de mariners ofe­gats i de vaixells cadà­vers , un desert sense entrada ni sortida. No. Volem que ens dugui al

29 9

10

nós. Quremo-Io caminho, mas sem asfal­to . Negamo-nos a este progresso que nos deixa aos pobres tam só a merda dos ricos.

Por isso, ainda que negro, conserva­mos o humor. A falta de Super-heroes mutantes que Ihe parem os pés ao HomeChapapote, estamos muitos gale­gos de mans negras a plantar-Ihes ca ra aos vilhanos. Umha nova cor negra per­corre a Galiza dumha ponta a outra : a cor negra da anarquia , da pirataria anti­multinacional , a co r assemblearia, as mans dos trabalhadores e as voluntarias e os ninguéns substituindo ao estada ine­xistente, ao governo perdido, para defen­der o que é de todos: A dignidade ,

•

1. I vam restar nosal tres solsl sense el Mar i sense barca! Nosaltres. 2. Restes arqueològiques de poblats de la cul­tura castrexa (cel tes?) , gairebé tots dels se-

món i que per ell el món ens arribi . El vo­lem cami, però sense asfalt. Ens neguem a aquest progrés que ens deixa als po­bres tan sols la merda dels rics.

Per això, tot i que negre, conservem l'humor. A manca de superherois mutants que li parin els peus a ''l'HomeChaPaPote'', hi som molts gallecs de mans negres plantant-li cara als brè­tols. Un nou color negre recorre Galícia d'una punta a l'al tra: el color negre de l'anarquia, de la pirateria antimultinacio­nal, el color assembleari, les mans de tre­balladors i de voluntàries i dels ningú substi tuint l'estat inexistent , el govern perdut, per defensar allò que és de tots: la dignitat ,

•

gle5 I, abans i després de. N'hi ha més de 2000 a tot Galícia. 3. Res a veure amb els àrabs. Es el nom dels habitants mitològics dels castros.

la reflex iÓ Les lliçons del Prestige

Jordi Miralles. President de la Fundació Terra

El 13 de novembre de 2002, el Prestige, un petroler mono­casc té un accident a 28 milles del Cap de Finisterre. L'Estat pren la decisió de remolcar-lo mar endins per evitar una marea negra en una de les zones més riques en marisc d'Espanya. El 19 de novembre el Prestige s'en­fonsa partit per la meitat a 145 milles de la costa gallega i a 3.500 m de fondària . El nombre de platges afectades des de Galícia al País Basc sobrepassa les 500 i d'aquestes es ca lcula que la meitat no serà fàcil de netejar. Els corrents marins han dispersat el fuel des de la Costa da Marte fins a la Rochelle (França). La tragèdia no s'ha acabat i dia a dia va dei­xant la seva empremta. L'enfonsament del Prestige a més de la contaminació ens ha donat una important ll içó que es podria resumir en deu punts:

La contaminació no té fronteres. La desencertada decisió d'al lunyar el Prestige de la costa i situar-lo en un indret oceànic amb forts corrents marins ha demostrat de manera visible que la contaminació no respecta les fronteres. La tragèdia del Prestige ens ha revelat amb la fortor del fuel i la negror espessa i llefiscosa que hem d'aprendre que és millor una contaminació intensa però controlable que una de difusa i incontrolable.

La brutícia del petroli. El fuel 29 és un dels darrers productes que s'obtenen del petroli. En tot cas el Prestige ens ha il·lustrat de la 11 toxicitat del producte que ha possibilitat l'era moderna i que subministra el 65 % de l'energia que consumim els humans. També ha revelat una altra brutí-cia més subtil que és la del des-control que hi ha en la gestió de l'or negre.

La destrucció dels ecosistemes. La Costa da Morte és una de les zones més riques en marisc i ocells marins del nord d'Espanya. A causa de la marea negra del Prestige s'ha comptabilitzat la mort de més de 3.500 ocells (mitjans de gener) i espècies tan especials com el somorgo­llaire , que tenia el seu principal hàbitat en les illes declarades espais naturals com les Cíes i les Ons i que ara han patit una greu afecció que les inutilitza com a san­tuaris de la vida silvestre per a molts anys. Recordem que Galícia produeix el 93 % de peixos d'aquacultura i aporta el 50 % de la pesca espanyo la.

La impunitat de les banderes de conveniència. L'enfonsament del Prestige, com el de l'Erika el 1999 a França , no fa sinó fer palès l'escàs con­trol sobre les mercaderies marines, que, per altra banda suposen un 75 % del transport mundial. Dels seixanta mil vai-

12

xells mercants, divuit mil són amb bande­ra de conveniència. Una pràctica habitual per abaratir els costos de la fiscalitat i tenir accés a mà d'obra barata sense cap garantia laboral. Darrere les banderes de conveniència també hi ha tota una trama d'empreses sense ètica que de forma mafiosa mouen productes tòxics sense les prevencions imprescindibles per no causar tragèd ies com aquesta. Les con­nexions empresarials del Prestige i el seu transport han servit també per mostrar les connexions entre politics i empresari s sense escrúpols.

La trama dels negocis bruts. Les 80.000 tones del Prestige són una gota d'oli al mig de l'oceà si les comparem amb les 8.600 tones diàries de combusti­ble que necessi ta una ciutat d'un milió de persones. Aconseguir que el petroli i els seus derivats arribin a tot arreu només s'aconsegueix amb una xarxa de distribu­ció concentrada en unes poques empre­ses que subcontracten el millor postor. La Unió Europea té una important responsa­bilt!.at per evitar la impunitat amb què el negoci del petroli es belluga.

La solidaritat del voluntariat. El Prestige també ha demostrat que amb la força del voluntariat no n'hi ha prou. Tot i així la demostració dels més de sis mil voluntaris que en moments determ inats hi ha hagut netejant platges demostra que la societat civi l encara té prou força per moure els politics.

La fragi litat d 'un Estat sense recur­sos. En les darreres dècades hem anat venent el patrimoni col· lectiu de l'Estat ja sigu i privatitzant-lo o bé simplement dila­pidant-lo. Un Estat ben dotat amb un dis­positiu de Protecció Civil no poli titzat i professional hauria pogut fer front a la crisi sense prendre la insolidària decisió d'a llunyar el Prestige i provocar el caos i la contaminació que tant ha malmès la costa gallega i del nord d'Espanya.

La manca de grups pol ítics ecolo­gistes. AI nostre pais la voluntat per con­servar el patrimoni i gaudir d'un bon entorn s'ha radicalitzat per convertir-se en oportunisme politic. Si al pais hi hagués tradició ecològica en la politica, hauríem gestionat l'accident del Prestige amb més professionalitat i ens adonaríem que les acaballes del seg le XX i, espe­cialment, el segle XXI són els de l'ecolo­gia. Tot just és el moment de començar.

Els científics polit itzats. Un dels aspectes en què s'ha passat més de pun­tetes en l'assumpte Prestige és la res­ponsabilitat dels científics com a experts. El fet que organismes com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas i les universitats mateixes s'hagin politit­zat propicia el mutisme i la connivència amb els poders polítics d'un estament social que hauria de ser objectiu . La por causada per la inseguretat laboral en els centres de recerca tampoc facil ita la lli­bertat d'expressió.

La necessitat de l'economia solar. El lema "Nunca Mais" ha ressonat per tota la península i ha reunit més de dues­centes mil persones. Ha propiciat una pluja de voluntaris i un sentiment de soli­daritat arreu de l'Estat espanyol. Tanmateix, aquest desig que mai més el mar es torni a embrutar només es podrà aconseguir si abandonem la dependència del petroli. No n'hi ha prou amb la solida­ritat i el voluntariat si no hi ha una decidi­da voluntat d'estalviar energia i invertir en energies renovables. Des de 1'1 de gener de 2003 podem escollir companyia elèc­trica. Ja hi ha empreses que comerciali t­zen electrici tat produïda amb energia eòlica i solar. Cada dia tenim més opcions que no ens pensem per contri ­buir a fer avançar l'economia solar. Podem continuar cridant, plorant i fer de voluntari s cada vegada que hi hagi un desastre, però el veritable compromís el tenim amb l'economia solar •

•

ci monogràtïC Els orígens laics de l'Europa unida

Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Tributari (UB)

La Il· lustració - va descriure Immanuel Kant (1724-1804)- és la sortida de l'home de la seva autoculpable minoria d'edat. La minoria d'edat significa la inca­pacitat de servir-se del propi en­teniment sense la guia d'altri . Un mateix és culpable d'aquesta mi­noria d'edat quan la seva causa no radica en la manca d'enteni­ment, sinó en la manca de deci­sió i de valor per utilitzar l'enteni­ment propi sense la tutela d'un tercer.

Per això Kant crida als seus conciuta­dans sapere audel I per això la història de la humanitat canvia el signe de la sub­missió pel del lliure pensament només després de Kant. No és d'estranyar, per tant , que fos Kant qui en el seu tractat Per fa pau perpètua formulés amb audà­

L'octubre de 1814, el comte de Saint-Simon (1760-1825) , que havia participat a les revolu­cions americana i francesa, pu­blica un tractat que proposa la reorganització de la societat eu­ropea per tal de congregar els pobles d'Europa en un únic cos polític que respectés la inde­pendència nacional dels seus membres. Malgrat que es refe­reix a l'edat mitjana com un mo-ment d'unitat cristiana d'Europa,

no deixa de criticar que el fonament del vell ordre fossin els prejudicis i les su­persticions. Reivindica el progrés basat en les llums, el raciocini i l'experiència. Precursor ideològic de la moderna unitat europea, Saint-Simon és també un primer exponent de la laïcitat avant-fa-feltre com a forma d'organització política. L'Europa

de Saint-Simon havia cia la tesi que la raó, des de l'altura que li dóna el poder de la llei moral, condemna, ab­solutament , la guerra com a procediment jurí-

La raó d'abandonar l'absolu­tisme i l'arbitrarietat dinàstiques per adoptar el sistema parlamentari

condemna la guerra com a procediment jurídic

dic i converteix l'estat de pau en un deure immediat, que només pot garantir-se mit­jançant un pacte entre els estats, que va­gi més lluny d'un tractat de pau (pactum pacis) i que arribi a ser una federació de pau (foedus pacificum) , perquè el tractat només posa fi a una guerra, mentre que la federació acaba amb totes les guerres per sempre.

anglès. Europa havia de néixer de la unió entre França i Anglaterra , nucli d'una monarquia consti­tucional que acolliria els països que adoptessin un sistema de govern repre­sentatiu. Aquesta idea d'unió franco-brità­nica tornarà a aparèixer a l'inici de la Segona Guerra Mundial, el juny de 1940, mentre avancen les tropes nazis cap a Paris, quan Jean Monnet els la proposa a

29 13

Diputació Barcelona xarxa de municipis

Londres, a Winston Churchill i Charles de Gaulle, els quals la van acceptar: Anglaterra i França ja no havien de ser dues nacions, sinó una unió, amb un par­lament comú.

Entre els deixebles de Saint-Simon, tots ells actius en la construcció de ports,

d'exaltació de les nacionalitats i de cons­trucció de l'Estat i, certament, aquest és un procés molt important, perquè implica l'establiment de la primacia de la societat sobre la corona i sobre la religió i la pro­gressiva configuració del concepte cen­tral de ciutadania com a resultat de l'arri­

ferrocarrils i canals, com un mitjà d'aproximació cap a una Europa unida, trobem Charles Lemonnier, qu i consa­grarà la seva vida a l'ac­ciÓ pacifista i federalista.

La federació bada de l'ésser humà a la seva majoria d'edat. Aquesta dimensió positi­va de la construcció dels estats moderns tro­ba l'altra cara de la mo-

dels pobles lliures esborrarà les divisions

dels estats

L'any 1867 funda a Gènova la Lliga de la Pau i de la Llibertat, amb l'assistència a la reunió de Giuseppe Garibaldi (1807-1882) i de John Stuart Mill (1803-1873). El lema: si vis pacem, para libertatem. Garibaldi va somiar també els Estats Units d'Europa, com la fórmula per asso­lir la pau, per deixar de malgastar tants diners en exèrcits i invertir-los al servei del poble, per desenvolupar la indústria, construir carreteres, ponts, habitatges i escoles, i treure aixi a la gent de la misè­ria , resultat de l'egoisme de les classes privilegiades.

Els saint-simonians van influir podero­sament sobre els socialistes, molts dels quals militaren en favor de la idea euro­pea. Ajudant de Saint-Simon, Auguste Compte (1798- 1857) -a qui devem la idea nuclear de la laïcitat que "l'única mà­xima absoluta que hi ha és que no exis­teix res absolut"- troba en el seu mestre la inspiració per a la seva proposta de "república occidental ", que inclouria al seu Sistema de politica positiva i, sobre­tot, al Catecisme positivista de 1848. La república occidental de Compte havia d'incloure França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya per estendre's després a altres països. La primera capi­tal de la república havia de ser París i, posteriorment, en eixamplar-se el seu ter­ritori , Constantinoble.

Però el segle XIX no va entendre l'idealisme europeista lligat als inicis del socialisme. El seg le XIX és el moment

neda en el reforçament dels nacionalismes i en l'enfrontament entre ells. Tanmateix , algunes persones vinculades a la lluita per la unitat nacional també veuran més lluny. Així , Giuseppe Mazzini (1805- 1872) , en el manifest de la Jove Itàlia de 1831, escriu que les unitats nacionals són el presagi de la gran fede­ració europea que ha d'unir en una sola associació a totes les famílies del món antic. La federació dels pobles lliures es­borrarà les divisions dels estats, volgudes pels tirans , mentre es consoliden les na­cionalitats , volgudes pel dret i les neces­sitats locals. L'any 1834 fundarà a Berna el moviment "Jove Europa", més tard convocarà des de Londres un comitè re­volucionari europeu i, al final de la seva vida , reivindicarà la unitat moral d'Europa per la república democràtica. Mazzini , qui lluitava per la "tercera Roma", desprès de l'antiga i la papal, va ser triumvir de l'efí­mera república romana (gener-juliol de 1849) i va ser sempre antimonàrquic i re­publicà.

L'ideal de Mazzini és compartit pels republicans i pels socialistes de la seva època. La unitat europea no troba les se­ves arrels en el cristianisme, que no dei­xarà de ser durant el XIX i la primera meitat del XX - amb poques excepcions­absolutista, monàrquic i terriblement con­servador, sinó en els defensors de la re­pública que assumeixen com a propis els valors de la Revolució Francesa. La pro­clamació de la república a França l'any 1848 no és un esdeveniment local , és

29 15

16

l'inici d'un combat esperançador per la lli­bertat arreu d'Europa i del món. La frater­nitat universal dels homes i de les nacions és discutida a l'Assemblea Nacional francesa i es parla de la creació d'una assemblea universal dels pobles que farà impossibles les guerres. Europa i la Pau són dos conceptes complemen­taris, com demostraran tràgicament el

sador francès al castellà durant el seu exi li, i principal referent, fins avui, de tota la mi litància republicana , demòcrata, pro­gressista, laica i federalista. Pi i Margall s'inscriu també en la història dels defen­sors d'una Europa unida, com pot Ilegir­se a Las nacionalidades (1876).

Europa, però, no escoltava els federa­listes: les potències annexionaven nous

territoris i establien seg le XX i les seves dues conflagracions mundials, veritables "guerres civi ls euro­pees", tribut de sang que la consciència so-

El federalisme universal, garantia de tota llibertat

sense soldats ni clergues

i explotaven colònies. La Gran Guerra de 1914-1918 en serà el corol· lari inevitable. El

cial del continent voldrà proscriure per al futur mitjançant la creació d'institucions comunes.

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) beu en les fonts de la Revolució France­sa, per tal d'anar més enllà i dotar els conceptes de llibertat , igualtat i fraternitat d'un contingut real. Proudhon es manifes­ta contrari al moviment de les nacionali­tats perquè endevina els perills del nacio­nalisme, el més gran dels quals, però no l'únic, és la guerra. La solució que proposa Proudhon per establir la pau, el respecte del dret, la llibertat i la justícia és el federalisme. De les petites cèl·lules de convivència natural naixerà la necessi ­tat de trobar vincles de cooperació entre elles; no es tracta de construir un superestat ni els Estats Units d'Europa; la idea és el federalisme universal , garan­tia suprema de tota llibertat i de tot dret, que ha d'arribar, sense soldats ni clergues, a substituir la societat cristiana i feudal.

El federalisme proudhonia in­fluirà en certa manera sobre un dels nostres conciutadans més il· lustres, Francesc Pi i Margal l (1824-1901), traductor del pen-

27 de novembre de 1914, a proposta d'Eugeni d'Ors (1882-1954) es crea a Barcelona l'associació Els Amics d'Europa, el manifest fundacio­nal de la qual signen, entre altres, Miquel dels Sants Oliver, Pau Vila, Rafael Campalans, Esteve Terrades i Carme Karr. La finalitat del moviment és la de­fensa de la unitat moral d'Europa, bo i considerant la guerra entre França i Alemanya com una "guerra civil ". Gabriel Alomar, que va discrepar del neutralisme

del grup anterior, a La guerra a través de un alma (1917) , ho feia defensant també la unitat d'Europa, que anome­na lederal trencada pel "separatisme" alemany. John Maynard Keynes (1883-1946) no compartirà al final de la guerra els criteris dels vencedors sobre el sistema de reparacions im­

posat a Alemanya, a The economic consequences ol peace (1919). La pau portarà a la reflexió sobre l'avenir (fins i tot Lenin - i molt més

clarament Trotski- reivindicarà els Estats Units d'Europa); prendrà

forma un ample moviment paci­fista en el qual destaca l'es-

criptora Louise Weiss (1893-1983), editora de la revista Europe nouvelle, amiga d'Aristide Briand i l'any 1979, presidenta de la me­

sa d'edat del primer parla­ment europeu elegit per su-

fragi universal ; es crearà

la Societat de Nacions i el comte de Coudenhove-Kalergi (1894-1972) fundarà el moviment paneuropeu a Viena. Coudenhove-Kalergi va llençar la seva primera crida a la unitat europea l'any 1922. Per a ell, Europa és una fraternitat de persones que comparteixen visions comunes. Les pedres angulars de la uni­tat europea entén que són la preservació

L'any 1928, Marcel·1i Domingo (1884-1939) publica Liberlad y Autoridad que dedica, precisament, a Edouard Herriot, el seu correligionari radical-socialista (en el lèxic de l'època liberal-demòcrata o li­beral d'esquerres) , i en el qual analitza amb detall el diàleg entre Briand i Stresemann, un diàleg impossible si un parla "francès" i l'altre "alemany", un dià-

de les particularitats dels pobles, el rebuig dels prejudicis nacionalistes, la defensa de la ll ibertat

És Europa leg en què si tots dos par­Ien un "llenguatge euro­peu" l'enteniment es dóna per descomptat. Per a Domingo, en el moment i la consolidació de la

la pàtria de la qual s'ha de ser patriota

pau, així com la reconci-liació de França i Alemanya. Aquest és el llegat de Coundenhove-Kalergi . Sota la seva influència, el 29 de gener de 1925, Edouard Herriot (1872-1957), membre del partít radical, alcalde de Lió des de 1905 durant cinquanta anys, partidari de la unitat de l'accíó de l'esquerra a les eleccions de 1924 i en el front popular de 1936, defensor de l'ensenyament secun­dari gratuït com a ministre d'instrucció pública entre 1926 i 1928, president del Consell de Ministres francès i ministre d'Afers Estrangers, es declara favorable a la creació d'una Europa unida. L'any 1949 pronunciarà el discurs inaugural del Consell d'Europa. En la mateixa empremta intel·lectual , Aristide Briand (1862-1932), so-cialista indepen­dent, Premi Nobel de la Pau de 1926 Uuntament amb el seu interlocutor alemany Gustav Stresemann (1878-1929), un liberal conside rat també pre­cursor de la Unió Europea), apòstol del desarmament general , impulsor de la Llei de 1905 de separació de l'Església i de l'Estat , 23 cops ministre i 11 president del Consell , proposarà el 7 de se­tembre de 1929 a l'assemblea general de la Societat de Nacions la creació d'un vincle fe­deral entre els pobles d'Europa.

en què Europa comença a advertir la pertorbació que les dictadu­res signifiquen per a la pau en el món, cal recordar que la democràcia és una conquesta del poble i reivindicar la unitat d'Europa - a la qual ha d'incorporar-se Espanya, malgrat el seu retard educatiu i social-, basada en el treball exigent per la pau, per la ll ibertat i per la democràcia en el propi pais i en tots els altres: és Europa la que ha de posar-se en peu i en marxa. és Europa la pàtria de la qual s'ha

de ser patriota. Era massa aviat o massa tard per al federalisme o per a la pàtria

europea, perquè l'any 1930 el partit nacionalso­cialista va obtenir 107

escons al Reichstag i tres

anys més ta rd arri­bava al poder .. . Una

nova "guerra civil euro­pea" era inevitable. La pau de 1945, com a absència de guerra, ha­via de produir un salt

qualitatiu , i ser entesa com un valor en ella mateixa. Els

governs donen senyals d'aproximació: Winston

Churchi ll proposa la crea­ció d'un Consell

d'Europa. Els dies 27

29 17

18

a 31 d'agost de 1947 se celebra a Montreux el primer congrés de la Unió Europea de Federalistes (UEF), que pro­posa la unió dels pobles europeus al vol­tant d'un poder federal eficaç basat en un règim de federalisme integral d'arrels proudhonianes. A Espanya, durant anys la UEF trobaria només com a exponents

Spinelli - un dels fundadors de la UEF­

va encapça lar durant els cinquanta la llui­ta per la Comunitat Europea de Defensa (contra la qual , per cert , va votar Herriot en nom de França l'any 1954). Després d'aquesta derrota va continuar difonent l'europeisme. Entre 1976 i 1986 va ser di­putat independent, elegit a les llistes del

els professors José Vidal Beneyto Un poder basat

PCI , del Parlament Europeu. Va ser la se­gona gran oportunitat d'Spinell i per dur a

i Mariano Abad, aixi com també el grup ca­talà de la Joventut

en un federalisme integral d'arrels proudhonianes

terme una campanya Europea Federalista, creat l'any 1978 i al qual vam pertànyer alguns dels cofundadors de la Fundació Ferrer i Guàrdia. La mateixa Fundació, l'any 1987, establirà com un dels seus quatre àmbits d'actuació, la lluita per la unitat europea.

Altiero Spinelli (1907-1986) és proba­blement, el darrer dels grans precursors de la Unió Europea. Molt jove va afiliar-se al Partit Comunista Italià i l'any 1927 va ser detingut per les seves activitats anti­feixistes. Va romandre deu anys a la pre­só i set més confinat a Ventotene. Durant aquesta etapa d'exili interior va estudiar els federalistes an­glo-saxons del segle XVIII i això el va portar a abandonar el comunis-me per consagrar la seva vida al federalisme. Juntament amb Ernesto Rossi i Eugenio Colorni, va re­dactar el Manifesto de Ventotene de 1941 , en què proclamaven que la nova línia política divisòria ja no era la demanda de rnés de­mocràcia o de més socia lisme, sinó el combat per la crea-ció d'un Estat internacio­nal sòlid que garantís la unitat mundial.

constituent i proposar el Tractat d'establiment de la Unió Europea (aprovat pel Parlament el 14 de febrer de 1984, per 237 vots contra 31, però no rati ficat pels governs, que es van conformar amb l'Acta Única Europea). Altiero Spinelli va ser el fundador del Club del Cocodril, un grup transversal d'europeistes militants al si de l'Europar­lament , que portava el nom del restaurant d'Estrasburg a on es va celebrar la pri­mera reunió .

L' I de març de 1954, quan era presi­dent de la República italiana, Luigi Einaudi (1874-1961 ), elegit a les llistes

del partit liberal Unió Democràtica Nacional , escriu que el problema

dels estats europeus no és la discussió entre inde­

pendència i unió, sinó l'opció entre unir-se o desaparèixer. En el

futur, diu Einaudi, hauria d'existir un

territori italià, però no una nació, un territori

que podrà viure com una unitat espiritual

i moral només a canvi de renunciar a una absurda inde­pendència militar

i econòmica.

A partir de 1945 es crearan nombro­ses organitzacions no governamenta ls europees, sense més participació espa­nyola significativa fins el 1976 que la dels exiliats com Salvador de Madariaga (1886-1978) , en la primera linia, o Enric Adroher Gironella i Josep Sans en la "cui­

rals, del combat per l'autonomia moral dels laics, de la negativa a la guerra dels pacifistes, de les propostes per un món millor dels lIiurepensadors, de la solidari­tat obrera transnacional dels socialistes i de la intel·ligència política dels federalis­tes. Els cristians demòcrates aporten una

na"; tenint al costat '' l'om­brel·la" del Moviment Europeu ("contuberni" de Munic els dies 5 i 6 de juny de 1962; primera gran reun ió a Espanya,

El problema és l'opció entre unir-se o desaparèixer

bona capacitat d'entesa diplomàtica entre ells i dosis importants de pragmati sme, que han fet possible la "construc-

Madrid, 26-27 d'octubre de 1979, en la qual vaig participar amb Xavier Molins) ; naixerà el Consell d'Europa i se signara el Tractat de Roma que ens portarà a l'actual Unió Europea. Els cristians, con­vertits en part a la democràcia - no preci­sament a Espanya-, donaran noms il ·lus­tres (Robert Schuman, Joseph Bech, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi) en la lluita contra el nazisme i el feixisme, i en el panteó de pares fundadors de la naixent Comunitat Europea, una contribu­ció que ningú no els pot negar. Però la història d'Europa com un valor de con­vivència polit ica ni neix a l'e-dat mitjana ni és tri ­butària del cristianisme ni s'ins­criu en una civ ilitza­ció pretesament cristiana. Déu -en l'encertada metà­fora de Josep Borrell- és un convers recent en matèri a de de-mocràcia, drets humans i igualtat. L'Europa Unida neix - després de tantes guerres entre interessos, entre països i entre reli ­gions- de l'optimisme so­cial i de la fe en la de­mocràcia dels republicans, de la defensa dels drets humans dels libe-

ció gradual" de la Unió Europea a part ir de la creació de "comu­nitats" interestatals especiali tzades (CECA,

EURATOM , CEE, UEO) . Els altres, els inte­gristes d'una religió, d'una idea o d' una nació, només han estat un obstac le i, com a màxim, uns companys de viatge quan han estat capaços d'obri r una mica els ulls.

La laïcitat dels fonaments de la Unió Europea ve reforçada també pel l'adscrip­ció a la francmaçoneria de molts dels pioners. És conegu t que Saint-Simon, Garibaldi , Mazzini, Proudhon, Pi i Margall ,

Stresemann , Domingo, Amendola, Sans, .. . eren francmaçons. Creients o no, tots ells respecta­ve'n la pluralitat de cuI­tes, atorgaven un paper central al valor de la fraternitat, es trobaven a les lògies com a components d'un orde

amb vocació uni-versal i, per tant, estaven inclinats a

conrear els prin­cipis de la pau, la democràcia,

els drets humans i la federació dels pobles. La

francmaçoneria no va bastir la Societat de Nacions ni el

Conse ll d'Europa - contràriament al que diuen els seus detractors, entre

els quals cal destacar el

29 19

• UNIVERSITAT DE !J¡\RCELO;\'I\

G) Escola d'Empresarials

Masters i postgraus 2003-04

Master en Empresa Internacional i Comerç Exterior 370 hores lectives Octubre 2003- juny 2004 2,979 (

Master en Empreses de Comunicació, Informació, i Audiovisuals 300 hores lectives Novembre 2003- juny 2004 2,782 (

0'

Master en Assessoria Fiscal 580 hores lectives 480 hores de pràctiques Dos cursos acadèmics : octubre 2003-juliol 2005 3.047 ( per curs

,I Master en Gestió i Tècniques Superiors de l'Empresa - Executive MBA 500 hores lectives Octubre 2003- setembre 2004 3.900 (

,ASSE<1UW(A EL tEO fOfOW(, fUN<10ES VUS1 AI

Més informació: Àrea de Tercer Cicle i Extensió Universitària, Escola Universitària d 'Estudis Empresaria ls (U B) , Av , Dia90na1696, desp, 119, T. 93 4021992. A/e: rodoreda@emp.ub.es. http ://www.ub.es/empresarials

fanàtic prevere català Joan Tusquets-, però si que va ser l'escola de formació ciutadana de moltes persones dedicades al llarg de la seva vida al servei d'un món més just, "esco la" en què molt sovint du­rant els segles XIX i XX aquests temes han constituït objecte de treball a les lò­gies. Hi ha una frase de Marcel·1í

Roma; dotze eren els apòstols de Crist; dotze, els cavallers de la taula rodona del rei Artús; dotze, els mesos de l'any; dot­ze, els treba ll s d'Hèrcules; i dotze, perquè no acabaríem mai , els signes del zodíac.

El Consell d'Europa va inaugurar el 21 d'octubre de 1956 la vidriera de l'absis de la catedral catòlica romana d'Estrasburg:

una bandera blava Domingo en què es re­fereix al seu partit, que crec resumeix la visió maçònica liberal de la política i amb la qual em sento particularment identificat: "Impórtale

"Impórtale ser una gran reserva ética

que siempre tenga la República"

i estelada recrea l'Apocalipsi (XII ,1): "et signum magnum appar­vi t in coelo: Mulier amic­ta sole, et luna sub pe-

ser, mas que un Partido, una escuela; mas que una fuerza, una norma; mas que un impulso avasallador, una orienta­ción moral ; mas que un elemento integra­do en todos los Gobiernos de izquierda o de derechas, una gran reserva ética que siempre tenga la República ... " (Tercer Congrés Nacional Extraordinari del Partit Republicà Radical-Socialista d'Espanya, Madrid, 23-25 de setembre de 1933).

Concedeixo una importància singular al fet que Europa hagi estat capaç de do­tar-se d'una bandera susceptible de re­presentar tots els seus ciutadans. Una bandera laica. Molta gent no sap que el Consell d'Europa va ser la seu d'un llarg debat entre el 18 d'agost de 1950 i el 8 de desembre de 1955 que va culminar amb la resolució sobre la bandera. La Comunitat Europea va fer seva aquesta decisió el 21 d'abril de 1986. El co lor blau va ser adoptat per unan imitat. Els estels són d'or des de 1952, així com la seva disposició en cercle . Es va vèncer la temptació d'origen americà d'identificar cada estel amb un estat i es va adoptar la xifra de dotze, simbol de plenitud i de perfecció en totes les tradicions: per al ju­daisme, dotze eren els fills de Jacob i les tribus d'Israel; per a l'esoterisme de la cà­bala, la reducció de dotze és tres, que des del platonisme representa l'harmonia perfecta; dotze eren els grans déus de l'Olimp grec; dotze voltors es van aparèi­xer a Ròmul a la mítica fundació de

dibus ejus, et in capite ejus corona stellarum duodecim". Aquesta dona, l'element femení de la divinitat de tantes religions, amb una corona de dotze estels, podriem identificar-la -com propo­sa Maurice Duverger- amb Europa, l'amant de Júpiter transformat a Creta en el toro omnipresent en la cu ltura medi­terrània.

El mèrit dels pioners de la Unió Europea rau en haver defensat l'amor a un continent que molts dels seus habi­tants no amaven, bé perquè no ho feien ni amb el seu propi pais ("Questa Italia non ci piace", deia Giovanni Amendola (1882-1926), victima del feixisme al final de la seva vida) , bé perquè el seu odi principal estava centrat en el veí. Com destaca Victor Pérez-Diaz, l'estimació a Europa dels seus habitants és un feno­men recent , de les dues darreres genera­cions, basat en l'existència perdurable de la pau, no sols de la derivada de la re­conci liació franco-alemanya, sinó, sobre­tot, de la nascuda de les victòries contra el totalitarisme nazi-feixista l'any 1945 (seguida tan desesperadorament tard per l'extinció de les dictadures a Grècia, Portugal i Espanya) i contra el totalitaris­me comunista, simbolitzada per la caigu­da del mur l'any 1989. Aixi, com en el cas de l'adhesió dels tres països del Migdia, aquesta és una de les raons que al meu entendre fonamenta la vocació fe­deralista paneuropea, que comporta l'am­pliació de la Unió vers l'Orient, Turquia

29 21

22

inclosa, amb independència de la veloci­tat del procés i dels interessos en joc, te­mes en què són innegables les pressions dels Estats Units d'Amèrica.

El millor elogi als europeistes és que un indesitjable fanàtic com Jean-Marie Le Pen ens anomeni amb un neologisme pe­cu liar: federastes l Europa és la pàtria de la laïci tat, la república acollidora de mil pobles de ciutadans lliures, uns ciutadans que, finalment , compar­teixen el que Mill anome­nava "simpaties comunes" i una mateixa concepció

Referències

- Francisco Aldecoa Luzarraga: "La innova­ción política europea", El Pafs, 11 de gener de 2003, pàg . 12. - José Borrell: "Dejemos a Dics en paz", El País, 29 de desembre de 2002, pàg . 13. - Michael Burgess: Federalism and European Union: the building ot Europe 1950-2000, Roulledge, London-New York, 2000. - Victor Pérez-Diaz: "La formación de Europa", en Claves de Razón Pràctica, 1999, n' 97, pàgs. 10-21.

dels drets humans, nascuda històrica­ment de la Declaració de Drets de l'home i de l ciutadà de l'Assemblea Nacional francesa del 26 d'agost de 1789 i tutela­da per una jurisdicció única, incardinada en el Consell d'Europa, per tots ells , la Unió en què ni la raça , ni el sexe, ni l'ori­gen , ni la religió ni els diners no han de

ser obstacles a l'autodeterminació personal i en la qual un dia, pot­ser, una Constitució federal serà

el millor homenatge als pioners laics i progressistes que la van

somiar i que l'hauran fet

possible \

- Maurice Ouverger: Europa de los hombres -Una metamorfosis inacabada, Alianza, Madrid 1994. - Francisco Aldecoa Luzarraga: La Un;ón Europea y la reforma de la Comunidad Europea, Siglo XXI , Madrid , 1985. - Capotorti et ali i: Le Trairé di Union Européenne, Editions de l' Université de Bruxelles , 1985. - Bernard Voyenne : Historia de la idea euro­pea, Labor, Barcelona. 1968.

ci monogràfiC Joves i Europa

Raimon Goberna Vicep resident del CNJC

Fa algun temps que costa saber a què ens referim quan parlem d'Europa: uns parlen dels països integrants de la Unió Europea; uns altres, dels que formen part del Consell d'Europa; la resta es refereixen a un continent més aviat petit i complicat. Però més enllà del concepte geogràfic, Europa és un entramat comp lex de països i institucions que intenta canviar una història de guerres per ge-nerar un espai pacífic i de convivència dins la diversitat. Aquest article enfoca de manera general algunes reflexions al vol­tant dels debats d'actualitat al continent, des de la perspectiva del món associatiu juvenil europeu.

Els joves europeus som conscients dels processos únics que es donen al vell continent. Durant els darrers anys, els jo­ves del centre i de l'est

massa sovint com als seus paï­sos es forçava la màquina de la flexibilització del mercat laboral , la de la rebaixa d'impostos, la de la privatització del sector pú­blic, en pro del dèficit zero; els del nord han viscut titubeigs i dubtes dels governs tradicio­nalment socialdemòcrates, però han aguantat el millor model d'Estat de benestar. I els turcs, allà. La consciència dels joves euro­

peus s'ha creat en aquest marc de cons­trucció constant , on sembla que tots in­tentem aportar al lò que ens és propi per ajudar a crear un nou continent. Essent així que la plataforma d'organitzacions ju­venils d'Europa (Fòrum Europeu de la Joventut. format pels Consells Nacionals de la Joventut i per les Organitzacions Internacionals 1 del continent) es consti-

tuïa el 1996 sobre la ba­d'Europa han vist com s'enfonsa el sistema econòmic que els sub­jectava, per passar a viure en un estat de can­didatura constant, una

Els joves europeus se de la igualtat d'opor­tunitats i de possibilitats per a tots els membres, indiferentment de la se­va provinença o recur­sos: això vol dir que to­

fa molts anys que tenim una visió paneuropea,

una visió ampliada

mica semblant al d'una olimpiada; els del sud-est han viscut canvis convulsos i trà­gics, canvis aparentment democràtics, que procuren generar un espai de pau (tensa -segur- l, intentant canviar les pet­jades de la guerra per les de la convivèn­cia; els de la banda occidental han vist

tes les entitats membre tenim un vot i que el pressupost global , provenint majo­ritàriament de la Comissió Europea, s'uti­litza per a projectes en tot el cont inent on participen organitzacions i joves que no són de la UE; això és possible mitjançant una estratègia lega l que ens mostra que

29 23

24

els joves europeus fa molts anys que te­nim una visió paneuropea, una visió am­pliada. És bo que sigui així; aquesta ex­periència ens ajuda a redefinir vells i nous reptes de la vella Europa.

Entre aquests reptes, hi ha la cons­trucció democràtica i pacífica2 del conti­nent; per això, el model de construcció europea s'ha de basar en la llibertat, en

viuen a Londres o a Barcelona, o els al­gerians i algerianes de París.

I, altre cop, la discursiva Conven­cio(na~ ha dit i repetit que és necessà ria una renovació de les institucions i de les democràcies europees per arribar a un model democràtic avançat i participatiu; conclusió: com a mínim, volem votar la constitució europea per referèndum a tota

la Unió. Com a màxim, la igualtat d'oportunitats i, indiscutiblement, en la laïcitat. Aquest darrer aspecte ha pres im­portància en el debat de la Convenció sobre el

Volem votar a Catalunya, volem una segona transició. la Constitució europea

per referèndum I és que el repte d'Europa és fàcil de

Futur d'Europa, que inclou una Conven­ció Jove. La Convenció té com a missió desenvolupar el marc social i jurídic de relació entre els estats del que serà la Unió Europea ampliada (en definitiva, una constitució). Aquest nou marc de re­lació ha de ser flexible i obert per integrar persones de països, cultures i ideologies diverses, generant una mínima identitat europea; això vol dir que ha de ser un marc fonamental en què no hi hagi lloc per a fonamentalismes . Europa necessita una constitució secular, partint de la Carta de Drets Fonamentals aprovada al Consell Europeu de Niça.

Els Joves Europeus Federalistes no s'equivocaven: Europa ha de tenir una constitució . I de fet la dialèctica Convencio(na~ europea s'ha acabat con­vertint en una dialèctica constituent. Una constitució europea té la missió de situar els ciutadans en igualtat de condicions i d'oportunitats. I ho ha de fer amb clara vocació tolerant vers la privacitat del pen­sament de l'individu; allunyant-se de l'es­perit de privilegi i exclusió amb que el go­vern espanyol interpreta la Constitució. No és una qüestió que ens puguem pren­dre a la valenta: davant d'una perspectiva homogeneïtzadora, no podem ignorar països com Turquia o Bòsnia i Hercego­vina, ni tampoc que sabem comptar grà­cies als àrabs, ni l'Alhambra , ni els calls (quants n'hi ha al nostre país?) , ni els mi­lions de pakistanesos i pakistaneses que

pensar i difícil de dur a terme. Una de les grans dificultats del Fòrum Europeu de la Joventut és la més òbvia: fer política. Les opcions, els pen­saments i les ideologies diverses fan que tot sovint s'intenti diluir el contingut dels posicionaments en pro d'un consens atu­rat. Fa sovint la sensació d'una immobili­tat que hem d'aprendre a vèncer. És im­portant saber dialogar en la diversitat però sense perdre el nord de vista, per­què l'essència de la convivència no és estar, sinó construir.

Entra, doncs, en escena el pensament de futur, la construcció. Europa pot exis­tir, però sobretot ha de construir. Si no­més fa la primera cosa, preparem-nos per a l'avorriment, la involució, el debat estèril i la guerra. Si fa la segona Uo hi aposto) , preparem-nos per a un diàleg complicat i interessant amb pols dife­rents , preparem-nos per derrocar el pen­sament únic, preparem-nos per complir les expectatives creades, preparem-nos per construir l'altre món que és possible, que ara al Brasil ens ajuden •

• 1. Com la FIEEA (Federació Internacional per als Intercanvis Internacionals d'Infants i Adolescents), de la qual esplac és membre i que presideix la Carme Donaire. 2. Recordem Txetxènia, on el conflicte és viu, atiat a diari per l'exèrcit rus.

el monogl'à fiC Europa, de la mitologia a la República

Sant; Castellà . Professor de la Universitat Rovira i Virgili

La construcció de l'espai pú­blic europeu, de l'Europa­República, no està sent una tas­ca fàcil per al pensament i l'acció polítiques progressistes, sovint predisposades a abdicar i dimiti r del seu bagatge il·lustrat davant els malabarismes a què obliga la invenció de noves for­mes de funcionament. En canvi , el pensament conservador, sempre més pragmàtic -o caixa o faixa- es mou amb l'agi litat del funàmbul per amagar sota el mite d'Europa un model d'Europa molt poc "europeu". Lluny de tots els tecnicismes enlluernadors el debat de fons, en el llarg procés de construcció europea, se centra en decidir si volem una Europa-República

República té capacitats per im­pulsar polítiques públiques per garantir la igualtat d'oportunitats i uns nivells de vida dignes per als seus ciutadans, tot corregint les disfuncions del mercat. L'Europa-República té una veu pròpia en el món, lluny del se­guidisme de l'imperi global, pot ser solidària amb els pobles més febles i articu lar un nou discurs internacional a favor de la pau, el desenvolupament, la demo­

cràcia i els drets humans. L'Europa­República és també un mercat, però és molt més que un mercat , perquè a la lòg i­ca de la mà invisible auto reguladora s'afegeix la voluntat politica majoritària en la configuració d'un espai públic obert

i plural. o una Europa-Mercat, si vo lem una Europa com a comunitat políti­ca o un mer i simple espai econòmic on cir­culin ll iurament els fac-

El debat de fons se centra Per als qui tenim clara l'opció repub licana no hi ha gai re espai per a l'optimisme: aquesta no és l'Europa federal

en decidir si volem una Europa-República o una Europa-Mercat

tors necessaris per a la producció (mercaderies, treballadors i cap itals) amb una moneda única. L'Europa-República necessita ciutadans amb drets i llibertats garantits, en els quals romangui la sobi rania i per tant amb canals de participació democràtica reals ; en canvi , per a l'Europa-Mercat n 'hi ha prou amb garanties per als agen ts econòmics, no calen ciutadans sinó pro­ductors i consumidors. L'Europa-

que va pensar Sa int­Si mon en De la reorganizació de la socie­tat europea, ni la de Charles Lemonnier - fundador el 1867 del diari Les E/ats Unis d'Europe-, ni la dels republicans i regeneracionistes de l'Espanya de prin­cipis del segle XX, ni dels federalistes, in­ternacionali stes o esperantistes del movi­ment europeista dels anys cinquanta. I, segurament, ara és el moment - a la llum de la reforma del Tractat de la Unió

29 25

26

Europea i de l'ampliació més gran de la Unió- de plantejar-nos quina Europa vo­lem . Us proposo una ràpida repassada del que ha estat la construcció europea per detectar els seus principa ls dèficits i definir algunes de les seves noves orientacions.

La innovadora idea de Robert Schuman de crear la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) -on , sota una Alta Autoritat no interestatal , Alemanya i França posarien en comú la seva producc ió- va trencar amb els suc­cessius intents frustrats de construcc ió política d'Europa, que volien començar la casa per la teulada, tot imposant una nova filosofia molt més pragmàtica, "Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà mitjançant realitzacions concretes creant primer una solidaritat de fet", i que introduïa un peri­llós element de lògica interna del procés: si avui integrem el carbó i l'acer, prog res­sivamen t anirem integrant més sectors econòmics, fins a arribar a integrar-nos politicament. El sistema tenia vida pròpia, no feia falta prendre decisions, la seva dinàmica ens portaria a la Unitat Europea sense demanar-nos el parer, ni preguntar-nos quina Europa volíem.

A grans trets la proposta d'en Schuman ha estat profètica: de fet, ha donat el di scurs polít ic a les elits per construir l'Europa que els interessava sense necessitat de donar molestes ex­plicacions als ciutadans. Així, el 1951 es va crear la CECA i, després d'un intent francès fracassat d'obrir de nou la via po­lítica creant la Comunitat Europea de Defensa (CED), el 1955, a Messina, es va decidir estendre la integració econòmica del carbó i l'acer a tots els altres sectors de la producció europea. Europa no s'anava integrant progressivament per sectors , sinó que de cop es decidia a in­tegrar tots els sectors econòmics , i es creaven la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA). Aix í, tres comu­nitats -CECA , C EE i CEEA- configuraven els fonaments d'una futura i ineludible Unió Europea, amb sis estats membres orig inaris (a més de França i Alemanya, es van apuntar Bèlgica , Països Baixos, Luxemburg i Itàlia) . Gran Bretanya, heret­ge del projecte inicial , impulsant paral· le­lament a les Comunitats Europees una Associació Europea de Ll iure Comerç (EFTA), no va trigar en rectificar i voler-

se incorporar a les Comunitats el 1961, però el

veto francès de De Gaulle la va deixar fo­ra fins a la seva incorporació definitiva el 1972 amb Irlanda i Dinamarca. L'Europa dels nou, s'ampliava amb les noves de­mocràcies europees, el 1980 amb Grècia, i el 1986 amb Portugal i Espanya.

La voluntat de continuar avançant en la integració europea porta el 1986, amb

nacionals dels estats membres; crea el Comitè de les Regions donant una prime­ra i afeblida veu consultiva a les regions i municipis europeus; i es decideix per enfortir la cooperació policial i judicial en­tre els estats membres, i la recerca d'una política militar i internacional comuna. El 1995 la Unió Europea passa a teni r quin­

l'Europa dels dotze, a l'adopció de l'Acta Unica Europea, una reforma dels tres tractats consti­tutius - CECA, CEE i CEEA­on s'amplien les seves competències, es reforça

Tot aquest procés no ha resolt

ze membres amb la in­corporació d'Àustria , Finlàndia i Suècia. Noves modificacions - a Amsterdam el 1998 i a Niça el 2000-, la redac-

el dèficit democràtic de la Unió Europea

el paper del Parlament Europeu i de la regla majoritària - davant la paralitzant re­gia de la unanimitat- en la presa de deci­sions, i s' incorpora per primer cop un àm­bit no econòmic: la anomenada Cooperació Política Europea (CPE) - un mecanisme que intentava consensuar una posició comuna dels estats membres de les comunitats en temes de política in­ternacional d'interès comú.

El 1993 entrà en vigor el Tractat de la Unió Europea (TUE -conegut com a Tractat de Maastricht- ), la reforma més profunda dels tractats fins en aquell mo­ment que creava la Unió Europea, que ha estat definida com un ens polític no de­terminat, ja que no és una organització internacional sinó la suma de tres orga­nitzacions preexistents (la CECA, la CEE

- que passa a anomenar-se Comunitat Europea, CE- i la CEEA- i de dos meca­nismes de cooperació entre els estats membres d'aquestes, l'un en política ex­terior i de seguretat Comuna (PESC) i l'al­tre en cooperació en els àmbits de la jus­tícia i els assumptes d'interior (CAJAI). El TUE dóna molt més protagonisme al Parlament Europeu en la presa de deci­sions comunitàries, encara que el pes principal resta sobre el Consell de Ministres, òrgan intergovernamental; am­plia més les competències comunitàries tot establint el principi de subsidiarietat amb les competències estatals; inicia la Ciutadania Europea com un estatut dels

ció d'una autoanomena­da Constitució europea com a propera re­forma del Tractat de la Unió Europea , i el procés d'ampliació a tretze estats més (Eslovàquia, Eslovènia , Estònia , Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia. República Txeca i Xipre, i posteriorment Bulgària, Romania i Turquia) ens situen en el moment actual del debat, del qual intentaré ressaltar les qüestions més punyents.

En primer lloc tot aquest procés no ha resolt el dèficit democràtic de la Unió Europea. El Parlament, en el millor dels casos, coleg isla amb el Consell de Ministres, i sempre a iniciativa de la Comissió. Cal reforçar el paper legislatiu del Parlament i democratitzar la Comissió tant en la forma d'ésser escollida com en l'efectivitat del seu control polític . La re­cent proposta d'un president del Consell (càrrec a què aspiren Aznar i Blair) ser­veix per amagar l'anterior proposta d'es­collir per sufragi universal directe el presi­dent de la Comissió, enfortint el pes dels governs dels estats i despreocupant-se per la legitimitat democràtica.

En segon lloc, hi ha una convenció elaborant una Constitució europea. A ho­res d'ara, podem acceptar una Constitució que no sigui plebiscitada per tots els ciutadans, i que no sigui feta per una cambra constituent directament es­collida? Amb el nom de Constitució ens fan empassar una carta atorgada al més pur estil bonapartista.

29 27

28

En tercer lloc, cal avançar cap a la ciutadania europea rea l: la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ha estat proclamada a Niça però manca de tot valor juridic, com una mera procla­mació d'intencions. Ca l donar-li el pes simbòlic i juridic primordial en el marc d'una veritable Constitució europea, amb

més gran? Preferim un grup reduït d'es­tats força integrants com un gran Estat federal, o una gran Europa que necessà­ri ament estarà menys integrada. Potser la "casa comuna dels europeus", des d'Espanya a Rússia passant per Turquia, tindria que ser el Consell d'Europa, que agrupa a quaranta-quatre estats euro­

les garanties es­caients per a la seva efectivitat.

La "casa comuna dels europeus" hauria de ser

peus, i garanti r estabilitat de­mocràtica i res-

En quart lloc , no està resolta ni de lluny la parti­cipació dels ens

el Consell d'Europa pecte dels drets humans. Impulsar i am-que agrupa a quaranta-quatre estats

subestatals en la Unió Europea. Actualment Europa és simplement l'Europa dels estats, esmicolant més de cinquanta anys de conquestes federals i nacionals en el si dels principals estats europeus. L'única opció és comparti r el poder politic , que resta principalment al Consell de Ministres, entre els estats i els ens subestatals amb capacitat legisla­tiva pròpia.

I com a darrera reflexió , una qüestió cabdal, sobre la qual tampoc ens pregunta­ran: més Europa o Europa

*

pliar el seus tre­balls podria ser una opció més efectiva, alhora que es podrien promoure proces­sos d'integració subregional semblants als de la Unió Europea (als Balcans, a l'Europa cent ral , al voltant de Rússia, als Països Bàltics) . Potser l'opció d'ampliar la integració europea a tots els Estats

d'Europa no és l'opció més encer-

~*

tada, perquè tindrem un gran mercat però no tindrem un es­pai públic, potser estem sa­crificant l'Europa-República

sota el fals mite de la gran Europa •

* * *** •

l'entrevislA Elena Valenciana Eurodiputada

Jordi Serrana Espai de Llibertat

Elena Valenciano és eurodiputada pel partit socialista des de 1999. Fa uns quants anys que col· labora amb la Fundació Ferrer i Guàrdia,

amb ella hem compartit seminaris i un grapat d 'estones en mil projectes, aprenent sempre de la seva experiència vital i politica,

del seu compromís amb la lluita feminista, és a dir, en la lluita per l 'emancipació de les persones.

És presidenta de la Fundación Mujeres.

- Des del 1999 estàs al Parlament Europeu, fent política activa de manera prolessional, quina sensació t'ha produït, aixa? Qué t'ha sorprés més, tant en el sentit positiu com en el ne­gatiu? - M'ha resultat molt enriquidor el let de poder portar a Brussel·les algunes de les idees que s'han elaborat des dels mo­viments de dones en què jo he estat treballant abans. En el sentit positiu, he trobat la possibilitat d'arribar a acords amb persones que pro­cedeixen de llocs, de cu ltures i d'ideolo­gies diverses. És a dir, la fe ina de cons­truir el consens. És més fàcil entendre's des de la politica europea que des de l'activitat política d'abast nacional. Aqui , la política és menys de cos a cos i és més de projectes. En el senti t negatiu, la burocràcia, els procediments, la lentitud amb què s'adop­ten les decisions .. . Però això és l'al tra ca­ra del consens, com que s'ha de buscar un equilibri tan complicat, els processos de presa de decisions són molt lents.

- Europa és com una finestra per acostar-se a altres realítats. De qui et sents més a prop, per exemple des del punt de vis ta cultural? Probablement t'en­tendras més amb gent d'esquer­res d'altres paisos que amb gent de dretes d'Espanya ... - En aquells temes que tenen relació amb la posició ideològi­ca, els de les llibertats i els avenços socials, sens dubte. En canvi , en allò que fa referència

a les conjuntures concretes de cadascun dels països, fins i tot amb la posició geo­gràfica, ens entenem més sobre la base Nord/Sud. Quan parlem d'agricultura, per exemple, ens entenem millor amb els grecs, els francesos, els italians, els por­tuguesos ... més que no pas amb els fin­landesos. Tot i que aquesta simplificació és errònia en alguns casos , perquè tam­bé és veritat que, des del punt de vista de l'anàlisi regional , hi ha regions molt si­milars situades en llocs molt allunyats geogràficament... Per tant, el vector per comprendre la relació que tenim té molt a veure amb el dossier del qual parlem.

29 29

Amb igualtat d'oportunitats per a tothom

j , I

Cohesionat Per a la gent jove, la gent gran,les dones,

els més petits, per a tothom Emprenedor i

competitiu Amable i sostenible

Que aposta per la cultura i el patrimoni

per l'esport pel coneixement i l'educació

Amb habitatge per a tothom

Des dels nous barris fins a la millora de tots els

racons , -- r

Amb projectes estratègics - - . ---- , . -4f'1":'"

i de futur amb la participació ciutadana

li

Ajuntament 13~ de Sabadell

- Des del punt de vista ideolagic, amb quin socialisme europeu t'identifiques més? Per quin motiu? - Jo em trobo més a prop dels social istes francesos perquè tenen una concepció del que han fet a la Unió Europea que a mi em resulta molt propera. A més, jo es­tic educada en la cultura francesa i per això potser sigui una qüestió una mica

- ¿ Comparteixes la sensació que és ne­cessària una Europa forta, amb gran pes polític, per tal d'acabar amb l'unilateralis­me? - Sí, és clar, aquesta és la clau . S'ha d'entendre que Europa és un projecte que no és acabat, que s'està fent, i que no tothom vol que l'Europa política sigui una realitat. Per descomptat, els progres­

més personal. .. Els francesos entenen la idea de llibertat i so lida­ritat d'una forma bas­tant rea l, no? Els socia­listes i molts altres, fi ns i tot la democràcia cris-

Europa és un projecte que s'està fent.

sistes si que ho volem, i ho hem de voler. Europa serà política o no serà. Hem de construir una realitat política que ser­veixi de contrapès a al-

Europa serà política o no serà

tiana francesa ... En canvi, en alguns te­mes estic molt a prop dels radicals , i en altres dels liberals, per això dic que depèn molt del dossier. Ara, si jo hagués de ser d'algun partit europeu que no fos el meu, m'afiliaria al Partit Socialista Francès.

- lla socialdemocràcia nardica, que se'n parlava força durant la transició i a l'inici de la democràcia, com la veus, des de Brussel·les? - Jo penso que ha estat un referent per a nosal tres, perquè es trobaven a anys­llum en el que era l'Estat de benestar, i també en l'aspecte que jo treballo més, el de la igualtat d'oportunitats. Però ara ja no tant... perquè és com si estiguessin parats en altres aspectes que tenen a veure, precisament, amb el desenvolupa­ment de la idea d'Europa. Sense que s'hagi de generalitzar, jo penso que els nòrdics tenen una posició més aviat de fre del que seria necessari perquè la Unió Europea fos alguna vegada una realitat política. El problema és que estan tan entestats a protegir el seu Estat de benestar que, de vegades, no són prou generosos perquè puguin desenvolupar­se al tres països que en són més lluny .. Per això és important que avancem, també, en la idea d'una Europa social. Aquesta seria, com si diguéssim, la discrepància.

tres realitats polítiques que ara són hegemòniques, aquest és el gran repte. Europa ha de poder imposar en el món un model de societat , d'estat de benestar, de llibertat , de justícia i de pau del qual , en aquest moment, som molt lluny.

- Pera, quan es va proposar el model mister PESC es va generar la idea que Europa parlaria amb una sola veu en po­litica exterior. Aixa, ha portat una certa desil·lusió, no? - Sí, no s'ha aconseguit tot el que es po­dia esperar. És veritat que hem tingut molt mala sort amb la conjuntura interna­cional. No s'ha resolt encara allò que deia un president nord-americà: Vull par­lar amb la Unió Europea ¿a quin telèfon truco? Això té a veure, d'una banda, amb el fet que no tothom hi està d'acord i, de l'altra, que hi ha una pèrdua important de lideratge europeu ... Els caps d'estat i de govern europeus no són els de l'anterior etapa, i això es nota molt. Han tingut un sentit europeista més que relatiu , han tin­gut molt més en compte les conjuntures nacionals que no pas l'europea ... Tot i que semblava que s'estava correg int la deriva amb la reactivació de l'eix franco­alemany, la ca rta d'Aznar i els altres set dirigents ha inaugurat una nova etapa que serà molt negativa per a la UEo

- I, ¿qué pot significar, per a Espanya, el

29 31

32

fet d'alinear-se amb la perifèria, fora de l'eix dinamitzador? - Doncs quedar-se fora de la màquina del tren. El govern del PP, i Aznar en concret, s'han situat a la perifèria, amb Gran Bretanya, i amb Itàlia, que té un go­

guns problemes i també pot ajudar les forces polítiques que siguin més a prop de tenir una idea laica de l'Estat, de fo­mentar els drets humans. No s'ha d'a­bandonar Turquia, se li ha de donar un cop de mà perquè si no podria caure en

vern que, aquí a la Unió, es troba abso­lutament desacredi­tat. La visió d'Aznar ha estat miop i ultra­nacionalista espa-

La visió d'Aznar ha estat miop

la pitjor de les hipò­tesis , però sense que això impliqui diluir la identitat i ultranacionalista espanyola europea.

nyola, i la submissió cap a Bush demos­tra la seva posició dèbil en el context de la UE o

- Amb la qüestió de l'ampliació -el cas de Turquia, per exemple- n'hi ha que pensen que, forçant l'aspecte geografie es pot diluir /a integració po/i/ica i sacia/ d'Europa, /a pròpia identitat europea, i anar cap a un model descohesionat, mes com l'america. Què en penses? - Jo estic bastant d'acord amb aquesta preocupació. Crec que el cas de Turquia ha de ser un projecte a molt llarg termini i que, abans, hem de resoldre la primera fase de la integració. D'altra banda, no podem oblidar que hi ha una voluntat, per part de Turquia , d'integrar-se, i un compromís, per part de la Unió, que s'hi pugui arribar. Turquia ha de recór­rer un camí llarg, tot i que és possible que, en el futur, ju­gui un paper signifi­catiu en la configu­ració d'un espai europeu lliure i laic. Ara , els riscos hi són i no podem tre­ballar sense haver­los eliminat. I és bo parlar-ne perquè això ajudarà que Turquia resolgui al-

- Si hi hagues una Europa social, seria mes faeil entendre per a què serveix Europa, no? - És clar. Això és el que hi ha entorn del debat de la Convenció. Hem de construir un corpus jurídic i polític que sigui com­prensible, que sigui votat pels ciutadans, i aix í aquests hi seran molt més presents. La veritat és que el Parlament Europeu sí que és una institució veritablement de­mocràtica, però, després, la Comissió i el Consell tenen dèficits en aquest nivell. .. En el debat de la Convenció hem acon­seguit -els socialistes- que s'obrís un grup de treball sobre l'Europa social, co­sa que no era gaire clara al comença­

ment, perquè hi ha molts països que es re­sisteixen a posar en comú la seva política social.

- l, mirant-ho des de la teva talaia europea, hi ha alguna cosa, a l'esquerra del Partit Socialista? Plantegen alguna idea nova, dife­rent ... ?

- No hi ha gran cosa, francament. Hi ha l'Esquerra Unitària dels Pobles, que representa els antics partits comu­nistes, que és bastant minoritària, i no massa cosa més. El cert és que en moltíssims te-

mes votem junts, és a dir, l'esquerra del Parlament vota conjuntament.

- I respecte al debat sobre aquest tema de les arrels cristianes en la futura Constitució Europea.

tendre'ns) amb capacitat legislativa, pu­guin participar en la presa de decisions. Per exemple, a Espanya la política am­biental és competència de les autono­mies,,, Tindria sentit, doncs, que aques­tes autonomies intervinguessin i fossin

escoltades a l'hora - Això ha estat im­pressionant. Ha estat una embranzida de les forces conserva­dores i catòliques d'Europa, inclòs el

S'ha construït una comunitat de dissenyar la polí­tica de medi am­bient , en què tenim força competències,

de valors que té, com a refe­rent, la laïcitat

Vaticà, que ha intervingut bastant perquè això quedés recoll it en el text. Però, jo penso que no tindran èxit perquè hi ha una majoria, almenys entre els que són a la Convenció, molt clara en contra d'aquesta posició. Això ha sorgit, també , arran del debat de Turquia, molt condicio­nat per això. Però penso que el text no ho recollirà; si no és així, se rà molt difícil que nosaltres hi estiguem d'acord. El qu i ho sap bé és en Josep Borrell , que ha estat molt combatiu en aquest aspec­te. Jo personalment penso que no té cap sentit. Europa s'ha construït sobre la ba­se de moltíssims valors de diferents pro­cedències ideo lògiques, filosòfiques, polí­tiques, i un dels valors més importants, de base, de la Unió, és la laïcitat, és a dir, que hi hagi una separació claríssima entre les creences religioses i el corpus polític ... Aquesta és una qüestió de con­sens que es trencaría si ara introduïm aquell valor o qualsevol altre, per què no els va lors de la Revolució francesa .. . o Hegel? Seri a molt discutible saber quins d'aquests valors han pesat més, però el que és clar és que s'ha construït una co­munitat de valors que té, com a fona­ment, la laïcitat.

- I a l final, la construcció europea sera un projecte federal, una Europa d'estats? - Doncs haurà de ser una barreja entre una Europa dels pobles i una Europa dels estats, amb més incidència per part de les regions. El que ha de passar és --<:om fan els lands alemanys- que, aque­lles regions ("regions" europees, per en-

però això s'ha de decidir, primer, dins de cada Estat. Europa no pot reso ldre una casuística tan diversa com la que existeix en relació amb les regions. La competència per de­cidir que una regió amb competència le­gislativa assisteixi als consells, l'ha de re­soldre l'Estat, però és molt incoherent que no succeeixi així. En la delegació es­panyola al Consel l, per exemple, quan s'hi tractin qüestions que s'han transferit a les comunitats, hi hauria d'haver repre­sentació de les autonomies. Un cop re­solt això en un nivell territorial , aleshores serà transferible a la Unió.

- Alguns eurodiputats s 'han fet famosos per no ser mai a les sessions, i aixó de­forma la imatge dels que sabem que si que treballeu de valent. Explica 'ns una mica com es porta això de tenir la familia a Altea, anar a Madrid, a Estrasburg". - Nosaltres treballem tres setmanes a Brussel·les i una a Estrasburg, és a dir, totes les setmanes. Per anar a currar, jo haig d'agafar dos avions i trigo vui t ho­res a arribar-hi. Sempre estem viatjant i malgrat que la itinerància dificulta la capacitat de concentració, de lectura, la feina, com ja he dit, és apassionant... I no s'hi obliga ningú, per tant, hem d'estar contents.

- I pel que fa al tema al qual l'has dedi­cat més en concret, el de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d'Oportunitats ... - Jo en sóc membre, d'aquesta Comissió parlamentària. L'objectiu és impulsar la

29 33

ENTORN. sccl és un",k~Iiv. d'8$ploc. constituïda com a cooperativa mJII de ll@ball aSSO Ciat I consumidors que realil la serveis socioeducaliJs pet' ¡Is seus associats ¡ tercers en general.

Iniciativa d'esplac ENTORN nell en el si d'Esplais Catalans. amb el nom d'ESPlASH! cap a l'any 1988. AI cap de 4 anys es cons1Ítueil com a cooperat iva per Iai de dilerenciar els st!rvl!is professionals I els yol1l1taris de l'assoaacló. mantenint la vinculació iI parllr dels socis consumidors.

El 1993 es fUSIona amb AREC, cooperativa de similars objectius fOfmada entre esplais de Badalona. adoptant definitivament el nom d'ENTORN, secl.

DEMDCRATlCA l . non,. .o"ciII tOOp.fltlV,1S poSi de ",.nillSl lII doll' d'un ple COf1Iin;llt als Òfgans cIetnoct.11tS 1mb I. p.rtkip1e16 de IOts Ib soas.

CATAlAIA rrlblllm 1* • tolS Ib tknadll'lS di C.tlluny. dis d. ",rFlt. manl llClI d.1I llUitIS S"VlIS I I. Iilntífnci6 cuhl .. 1 qui l1'li is 11'.'. INNOVADORA RHOItm c:re.lfV..,t Iu nlC8SSit.ts que .b C:l!lflS soorAI\QIC1IT'11r'QU1ft. K1UIfitnnl1*mnII11J1Wil els fltCUl$ijslduu llUS I orglll1iU'IIIS.

EXPERTA AI1't l'.nl di! ma de 10 .nVI d'l!l panènol us olenm n luclonl con1rlll.du In .CI IW lll1l on 10m

ftJPICI.utel.

PROGRESSISTA POrl1nl I 11 prAC11CI Impr. Slrlll11'1 Idean qua &ns ¡dlnuflc • • mb .1 Movlm.nl l.IC I Pfollr.ulsII.

EFICIENT EM dotem d'una Org'MlIIU eslruttUfId' 1 \lI'ofessionll PIJ ,_tnlI 1I sohh:il dels MUTU .......

1. Assessoreu·vos. Per Iols aquells prolectes professionals que puguem realitzar amb vosa llres .

2. PartiCipeu. fftu·nos saber les vostres propoSles de serveis, millores en els que reahtzem, necessitats, ...

3. Feu·nos arr ibar els vostres cUHlculums per poder,vos oferir treball.

ENTORN. sccl Avinyó, 44, 2n . 08002 Barcelona Tel. 93 3D2 6162 · Fad3 30196

igualtat d'oportunitats. Hem arribat a la conclusió que hem de treballar des d'una perspectiva dual: d'una banda en tots aquells temes específics que afecten les dones, i de l'altra introduint la perspectiva del gènere en aquells temes que aparent­ment són neutres però que a la pràctica no ho són; és a dir, que tant en l'anàlisi de la reali tat com en el disseny de les so­lucions i en l'avaluació de les polítiques que s'hi apliquin es tingui en compte la

l'any víctimes de xarxes d'explotació se­xual. .. Aquests països, no tan sols la Unió, hi han de fer alguna cosa. I, evi­dentment, acabar amb la pobresa, que és en l'origen de tot això.

- Per acabar, qué has aprés, mirant-te aquest país des de lluny? - Ara mateix , em costa molt no tenir aquesta imatge lamentable i ridícula que Espanya està donant a la Unió, no sola­

perspectiva del gè­nere, perquè la reali ­tat és mixta i a totes les persones no els arriben igual les di­ferents polítiques. Només aixi aconse-

La cooperació farà possible

ment però sobretot davant els sectors progressistes, amb el seu seguiment obce­cat dels Estats Units ... El problema és que el

una Europa dels ciutadans i no dels mercats

guirem reduir les diferències en l'accés a les oportunitats, no solament per a les dones sinó per a qualsevo l grup que par­teixi de ce rta inferioritat de condicions. I la clau de l'emancipació es troba en l'ac­cés a la formació i a l'ocupació, sense oblidar els aspectes de la salut -hi ha clars dèficits en salut reproductiva, per exemple, manca d'informació per a la gent jove ... -, la violència, la jubilació, el sexisme lingüístic ... Tarpbé treballem perquè s'incloguin, en l'anomenada clàusula democràtica que hauria de garantir el minim respecte als drets humans per part dels països que signen acords amb la Unió Europea, as­pectes com la mutilació genital femenina , la lapidació, els matrimonis forçats .. . Hi ha coses amb les quals la Unió hauria de ser més combativa ... Ara mateix hi ha Líbia presidint el Comitè de Drets Humans de l'ONU i no vulguis saber com estan allà les dones ... O el cas dels paï­sos de l'Est, alguns d'ells candidats a la integració, d'on rebem mig milió de dones

govern representa l'Estat , i és clar ... Tampoc no és bo que la diversitat nacional i cultural d'Espanya, que és una font de riquesa, sigui conside­rada com a font de problemes, i tampoc no es fa massa per incentivar el paper de pont que s'hauria de dur a terme amb el Sud, amb l'Arnèrica llatina especialrnent. En canvi , Felipe Gonzàlez va apropar l'Amèrica llatina i el Mediterrani a la Unió Europea, no tan sols per raons geoes­tratègiques, sinó també ètiques.

- Des de la teva experiéncia, qué dius als joves que participen de la vida asso­ciativa ? - Doncs que hem d'aprendre a jugar en el nostre camp, que és més gran , que és el de la Unió, el de tots els seus pobles. La cooperació farà possible una Europa dels ciutadans i no dels mercats. I no ens hem de deixar enganyar pels governs que no tenen cap interès en afavorir la connexió, l'intercanvi , el coneixement i la participació dels ciutadans i de les organitzacions • ,

29 35

la col-laboJ'aciÓ

Vou can check out any time you like

Gaza, octubre 2002

Sut you can never leave

Eagles "Hotel California"

Francesc Freixa . Director de Cooperació Internacional

Punt de control d'Erez, el punt d'entrada a la franja de Gaza venint de l'aeroport Sen Gurion de Tel Aviv. A la porta de l'edifici principal en què els visi­tants internacionals passem el control de passaports, un vehi­cle de Nacions Unides que surt de Gaza, amb les portes ober­tes de bat a bat té posat a tot volum el disc dels Eag les amb la cançó Hotel Califòrnia, que ressona a tot el control. Ens fem l'ullet amb els passatgers del vehicle de l'ONU. Tots comprenem que la cançó és una metàfora de Gaza i que fer- la sonar és una forma de protesta: You can never leave. 'no en pots sortir mai '. Els soldats israe lians no diuen res. Seriosos, poc amables, però correctes compleixen amb els tràmits . Fet i fet, hi ha tan poc trànsit al punt de control que no deixem de ser una distracció en la seva rut ina. Els inter­nacionals no els som simpàtics, però al­menys no suposem

ja és més difíci l de veure , és considerablemer. . \nés ~"ue els que es troben habitualment i del text ha desaparegut l'anglès. A partir d'aquest punt la carretera també disminueix, com el cartel l. S'arriba a un espai caòtic de tanques metàl ·liques que delimi­ta una zona d'aparcament a l'ai­re lliure. Actualment no hi ha cap vehicle estacionat. D'aquest punt surt una carretera especial

que condueix als assentaments jueus del nord de la franja . A l'igual que a Cisjordània, hi ha doble xarxa de carrete­res, els palestins (amb matrícula blanca) no poden circular per les carreteres israe­lianes. El control té dos accessos, l'únic freqüentat actualment és el de vehicles i personal internacional (inclosos els pa­lestins de Jerusalem que tenen un carnet diferent i condueixen vehicles amb matrí­cula groga com els israelians). Excepte

cap risc . La cançó per l'abundància de soldats equipats amb armilles antibales, el punt de control presen­ta el mateix aspecte de qualsevol duana, això sí equipada amb arcs

Arribar al punt de control és senzill , des de l'aeroport Ben Gurion les carreteres

és una metàfora de Gaza i fer-la sonar

és una forma de protesta són bones i només cal seguir les indicacions que duen cap a Ashkelon, senyalitzades en hebreu, àrab i anglès. Arribant a Ashkelon apareix el primer ca rtell que indica que falten 20 km per a la ciutat de Gaza. Aquest indicador

detectors de metalls i escànner per als equipatges simi lars als dels aeroports . Aquest control sobre individus, maletes i vehicles (si es passa amb vehicle, cosa que tan sols poden fer els organismes in-

29 37

38

ternacionals reconeguts) només es fa al sortir. En entrar simplement es compro­ven els passaports i es segella el full d'entrada que fa funcions de visat turistic. No es segella el passaport ja que, mal­grat la duana, no estas entrant en cap al­tre Estat. Òbviament, en els ordinadors israelians queda enregistrat que has en­trat a Gaza, cosa que et sera recordada al Ben Gurion la propera vegada que hi vagis, sia per sortir, o per tornar a entrar en el futur. Sabem de cooperants - també de delegacions nombroses- a qui els hi ha estat denegat l'accés a Israel. Nosaltres de moment no hem tingut pro­blemes.

En sortir de l'edifici (abans era un mi­núscul barracó, amb sostre d'uralita; d'un temps ença la construcció és més sòlida i espaiosa i ha perdut la imatge de provi­sionalitat) , on t'han mirat el passaport, queden uns tres-cents metres a peu o una emocionant ziga-zaga en cotxe entre

[F'""ia d, Gaza • Assentaments israelians

• Poblacions palestines i camps de refugiats

Mar Mediterrani

blocs de formigó i barreres punxa­pneumàtics. AI final es troba la barrera palestina que s'obre tan aviat com arribes amb una salutació. Ja a la franja, algun taxi palesti mata les hores esperant una improbable clientela. Policies palestins fan guardia darrere de barricades de sacs de terra, que estrenyen una carrete­ra ja de per si estreta i mal mantinguda. AI llarg de la carretera fins a la ciutat de Gaza, es troben més barricades d'aquest tipus, tan aparents com inútils quan pe­netren els tancs israelians.

Des d'aquest accés al punt de con trol a penes es veu, però darrere d'una alta paret de formigó es troba un estret pas­sadis amb sostre d'uralita que s'allarga en una inacabable ziga-zaga. És l'accés per als palestins i no permet el pas de veh icles. Jo l'havia conegut amb el go­vern Netanyahu, quan començaven les restriccions de treballar a Israel per als palestins. No es destaca prou, però enca-

Tel Aviv.

Ashkelon.

ra no havien passat dos anys dels acords d'Oslo i la renda palestina havia caigut un 50%. Si abans d'Oslo seixanta mil ciuta­dans de Gaza anaven cada dia a treba­llar a Israel, després d'Oslo la quota es va limitar a deu mil i encara no tots els dies ja que el tancament de fronteres va començar a ser utilitzat com a represàlia col·lectiva . En aquell context, recordo les cues de palestins sota una calor insupor­table, caminant per l'inacabable passadís

a tres torns diaris ja que falten equipa­ments i diners per contractar més mes­tres. Com que no hi ha més transport pú­blic que els tax is, al ca rrer sempre hi ha nens caminant amb les seves motxilletes. O entren o surten d'escola en algun dels torns. El palestí és un poble alfabetitzat i que creu en la formació, tant per als nois com per a les noies.

La construcció és l'únic sector econò­mic que no para. Sobretot el de l'auto-

construcció. Les per sotmetre's a la rifa en què el sol­dat israelià de torn decidia qui passa­va i qui no amb un criteri arbitra ri (el

Gaza és una enorme presó de 35 Km en direcció nord-sud

per uns 10 Km d'ample

cases normal­ment tenen llum, aigua potable i clavegueres. Els

Calígula de Camus ja ensenyava que el veritable poder ha de ser arbitrari ). Avui ja no passa ningú. El pas està tancat per als palestins. L'atu r a Gaza és superior al 70%.

Gaza és, doncs , una enorme presó de 35 Km en direcció nord-sud per uns 10 km d'ample. En total uns 370 km2 habi­tats per 1.200.000 persones, el 80% de les quals són refu giats o fills de refu giats. Hi viuen també 6.900 jueus en diferents assentaments, que controlen el 40% del territori de la franja. "L'Hotel California" .

Els presoners s'autoadministren, a di­ferència de Cisjordània on l'ocupació israeliana és permanent i el toc de queda impedeix la vida normal. L'exèrcit israelià intervé de tant en tant (de manera més constant al sud de la franja, a les zones de Rafah i Khan Younis, on a més de la frontera amb Egipte hi ha el gruix dels assentaments jueus) per a actes de puni­ció . D'aquests raids se'n troben diferents mostres: l'edifici de la policia palestina no és més que unes runes, igual que el de la televisió i el de la ràdio, per posar al­guns exemples. Però la vida quotidiana està en mans palestines i subsidiada in­ternacionalment.

Hi ha nens pertot arreu perquè Gaza presenta un creixement demogràfic supe­rior al 4%, un rècord mundial. A l'escola, hi van per torns; a cada aula, s'hi fan fins

carrers, no sem­pre. L'asfal tat i el sanejament depenen de l'ajut internacional i va per barris. Els israelians proveeixen d'electricitat, que venen a l'empresa elèctrica palestina, que al seu torn la ven amb un recàrrec - no sempre, però, pot cobrar-la. A vega­des entre les represàlies israelianes s'in­clou el tall del subministrament elèctric, no és freqüent però de tant en tant es produeix.

Els pescadors surten cada dia, però només per a la pròpia subsistència. Els israelians han prohib it que s'allunyin a més de 5 milles de la costa i en aquesta estreta franja de mar quasi no hi ha peix . Si una feina ha de donar per viure, la pesca ja no és, doncs , una feina; però com que tampoc hi ha cap altra alternati­va , les barques continuen sortint de matinada.

Nosaltres som aquí per desencallar un projecte de cooperació que tenim en mar­xa . Es tracta de la construcció d'un parc públic. A la darrera visita ja ens van infor­mar que el projecte no es podia dur a ter­me en l'emplaçament previst perqu è des­prés de la destrucció del seu quarter, la policia palestina s'havia refugiat en dife­rents punts de la ciutat. Un d'aquests punts de refugi és on havíem de construi r el parc. El nou emplaçament ens sembla bé, però no el projecte que ens presen­ten. Hem vingut, doncs, amb un arquitec-

29 39

40

te municipal i un projecte alternatiu , més ambiciós i modern. La feina avança satis­factòriament i les nostres idees són molt ben acoll ides. Per als palestins és més o menys normal comptar amb donants in­ternacionals, el que no és usual són els cooperants: gent que treballi amb ells en els seus problemes i hi aporti solucions des d'altres experiències. Els responsa­bles i els tècnics de la

sisteix: del començament d'any ençà ja hi ha hagut cinc morts en aquest trajecte. No només maten les bales.

Ens acompanyen a les zones rurals. La traça dels tancs és notòria. Cada in­cu rsió destrueix conreus, principalment les olive res, els llimoners i els tarongers, els productes que competeixen en el mercat amb els israelians. Cap activista

Municipalitat de Gaza estan encantats. L'aïllament els fa valorar especialment el con­tacte amb altres maneres de fer. Treballem junts acabant

No només s'amagava darrere els arbres ni el pagès era sospitós de pertànyer a Hamas. Diuen que Sharon no ofereix pau per territoris , ara ofereix pau

maten les bales

de perfilar el projecte. Els palestins de "l'hotel California" no­

més poden sortir pel sud, per Rafah, la frontera amb Egipte. Des de la ciutat de Gaza no és fàcil. La franja ha estat dividi­da en tres zones per l'exercit israelià. Per travessar d'una zona a l'altra cal passar el respectiu punt de control. No sempre està obert. També pot ser que estigui obert i que a tu no t'hi deixin passar. Va com va. Un nen que acaba de venir a Barcelona, per ser operat a la Barraquer, va haver de buidar la seva petita motxi lla tretze vega­des en altres tants controls que va haver de creuar en els 30 Km des de Gaza a Rafah . Un cop a Rafah, la loteria es torna macabra. El pas de la frontera està restringit a tres-centes persones diàries. Cap vehicle, S'han d'agafar per força els petits micro­busos de trenta places. Fa una calor infernal, estem a les portes del desert del Sinaí. Els israe-lians també han res-tringit el tràfic a tres micro­busos diaris, per tant a cada autobús s'hi amunte­guen cent persones. El tràmit duaner pot tardar hores. No tothom ho re-

per menjar. El Creixent Roig palestí ja ha detectat casos de nens amb malnutrició i anèmia.

El debat actual a Israel versa sobre el transfer, un eufemisme. La idea és tras­ll adar i agrupar la població palestina dis­persa, sobretot la de les zones rurals de Cisjordània. En el debat també s'inclou l'opció més radical , la deportació massiva a altres països àrabs, per exemple a l'Iraq després de la imminent guerra que ha de derrocar Sadam Hussein. Quasi cap veu s'aixeca per protestar pel fet que propostes d'aquest tipus puguin ser for­mulades i debatudes, Ens informen coo­perants espanyols que la neteja ètnica (doncs això és el que significa el transfer) ja ha començat en mans de colons radi­cals en zones rurals properes a Nabius. L'assetjament a la població , amb actes de violència i amenaces ha forçat els ha-

bitants a abandonar les seves cases. Només hi han pogut tornar gràcies a pacifistes israelians

que han organitzat torns per fer d'escuts humans. La situació és molt tensa.

No és habitual actualment tenir dele­gacions internacionals a Gaza, de ma­nera que ens inviten a una emissió de la tel evisió palestina inle rnacional. El programa està obert a les trucades dels espectadors. No cal dir que tot gira en­torn del confl icte en un continu al ·legat

contra la política israeliana. Es reben trucades des d'Austràlia , des del

Canada. La diàspora palestina arriba a "què, ja sabeu qui són els bons i qui els tot el món. Tot d'una creix l'excitació a la dolents?, no és fàcil, oi?" Naturalment, no cambra de realització en què em trobo: ens vàrem prestar a aquest debat en una trucada de Tel Aviv. Sense més aquell moment i en aquelles circumstàn-preàmbuls la passen a antena, no hi ha cies. Però, penso en el seu comentari filt res . L'espectador israelià critica els pa- mentre assisteixo al programa de televi-lestins, els acusa de terrorisme, exigeix sió, a l'intercanvi d'acusacions mútues. una condemna per la mort de jueus inno- M'agradaria pensar que, almenys aquell cents (és el primer de soldat, no ens estava fer servir aquest mot, Pacifistes israelians fent un retret per pren-els palestins parlen han organitzat torns per fer dre partit sinó que ex-d'israelians, del govern d'escuts humans pressava, realment, el israel ià, de l'exèrcit is- seu dubte moral. El raelià) . El presentador dret a defensar-se no replica. Comença un dur intercanvi de leg itima la humiliació, ni els càstigs 29 greuges mutus i el recompte de les res- col·lectius, ni la violació de drets humans, pectives victimes. El realitzador s'aixeca, ni contravenir tots els acords internacio-agafa una cinta d'arxiu i mentre l'i sraelià nais. Estic convençut que l'única solució 41 argumenta telefònicament , les imatges al conflicte es troba en mans israelianes. que s'emeten són esgarri foses. Totes cor- Quan la societat israeliana, a més de par-responen a víctimes palestines del con- lar de pau, estigui realment disposada a flicte. Primers plans de nens, dones, alguna renúncia per fer-la poss ible, hi vells. Sang, morts, llàgrimes , destrucció, haurà una esperança • desesperació. No suporto les imatges, \ que són d'una duresa molt superior a les • que podem veure a les lelevisions occi-dentals. M'angoixa pensar que també els israelians poden emetre un vídeo pràcti-cament idèntic. Però ningú no veu mai un PS: Dies després d'acabar de redactar vídeo de l'enemic. aquest art icle, llegeixo a la premsa que

Fa escassament un mes i mig, en dos suïcides palestins han estavellat una l'anterior visita, havíem anat a Ramal ·la, barca de pescadors contra la patrullera a la seu de l'Associació Palestina israeliana que vigila el límit de les 5 mi-d'Autoritats Locals i a entrevistar-nos lles. No justifico en cap cas aquest acte amb l'alcalde de la ciutat. En el control que em sembla rebutjable i, a més, inútil. d'accés a Ramal·la procedents de Però no puc deixar de pensar que, més Jerusalem, el soldat israelià en veure que que una acció de guerra, em sembla un érem internaci onals ens havia comentat: gest de desesperació.

DIVERSITAT CIVI2ME

A Terrassa som més de 180.000 persones. Persones

que pensem, estimem o actuem de maneres diferent

i on tots i totes volem que la nostra ciutat sigui un

exemple de respecte amb la diversitat i el civisme.

-Ajuntament ~~ de Terrassa (Q 010 @ 93 739 70 60

www.terrassa.org

Ressò maçònic en el pensament de Fernando de los Ríos

Javier O/aola. Síndic del Veí . Vitoria-Gasteiz

Sabem que Fernando de los Ríos va ser iniciat com a maçó a la lógia Alhambra, tot i que no he trobat a la seva exhaustiva biografia realitzada per Virgi lio Zapatero 1 cap referència a les seves activitats o a eventuals in­fluències maçòniques. La meva aportació serà la de cercar al­gun ressò del mètode maçònic en la seva obra i en la seva bio­grafia. N'assenyalaria els se­güents:

1. L'optimisme pedagògic. 2. L'humanisme fi losòfi c. 3. El liberali sme moral. L'optimisme pedagògic. Els seus

biògrafs coincideixen a remarcar la voca­ció pedagògica de Fernando de los Ríos i la importància que va donar a la tasca educativa no solament com a anhel per­sonal, sinó com a veritable responsabilitat

intel·lectual de Fernando de los Ríos i que, d'alguna manera, en reforça la mateixa influència maçònica: la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i el krausisme. Els enemics de l'ILE han asso­ciat la Institución Libre de Enseñanza amb la maçoneria i, deixant de banda la intenció pe­jorativa d'aquesta associació i la falsa pressuposició d'un designi instrumentalitzador per part de la maçoneria que no em sembla

versemblant en absolut, sí que pot esta­blir-se una simpatia ideològica espontà­nia entre ambdues institucions, que es deriva de les referències a Krause i al krausisme2 i a la recepció que d'aquest i de la seva obra El Ideal de la Humanidad va fer a Espanya Juliàn Sanz del Río, mestre precisament de Giner i inspirador de la I LE. Krause reivindica tres idees-

política i com a res­posta als problemes de la societat espa­nyola de l'època. Aquesta vocació es posa de manifest en la

La concepció força: una espiritualitat lliure, no vinculada a cap confessió religiosa, que es defineix com a panenteista; un peda-

de l'acció política com una pedagogia social

seva trajectòria universitària i en les res­ponsabilitats polítiques assumides, vincu­lades a les seves passions: el dret i l'en­senyament, però també en la concepció de l'acció política, en gran manera, com una acció de pedagogia social.

No podem oblidar una altra font d'in­fluència importantíssima en la biografia

gogisme radical que pretén dur l'home a la seva perfecció en tant que home; i un ideal social i polític universalista que s'articula en la idea d'una Aliança de la Humanitat que haurà d'institucionalitzar una consciència unità­ria de l'ésser humà a la Terra.

Fernando de los Rios va tenir molt de contacte amb Francisco Giner, a qui ano-

29 43

44

menava afablement oncle i amb qui l'un ien alguns ll igams de parentiu. Va estar en contacte amb ell en els seus es­tudis de Doctorat a la Universitat, va es­tar en contacte amb l' ILE treballant-hi com a alumne-professor i, a més, es va vincular a la família Giner casant-se amb una neboda.

L'humanisme filosòfic . Entenc, en aquest context, la idea d'humanisme fi­losòfic com aquella consideració filosòfica que vincula tota veri tat material , moral o

que fa de l'assoliment dels seus projectes vitals una finalitat i un sentit per a la seva vida, que construeix sentit , fa que ell ma­teix no pugui ser reduït a mitjà o a merca­deria i que, a més, pugui reclamar de la societat els mitjans i les possibilitats que necessita i que socialment se li puguin garantir per aconseguir les seves finali­tats.

El liberalisme mora l. El compromís polític de Fernando de los Ríos i el seu compromís intel ·lectual són, també,

espiritual a les seves manifestacions en l'és­ser humà, en la seva experiència, en la seva realització, en les se-

La idea d'humanisme creuats per un indes­triable compromis amb la ll ibertat. En aquest punt , hi va jugar un pa­per històric.

vincula tota la veritat a l'ésser humà

ves categories, dins de les seves mesures i proporcions. Tot co­neixement i tot interès arrelen en l'expe­riència i en l'àmbit del que és humà.

L'humanisme de Fernando de los Ríos es palesa de forma prou evident en les seves posicions polítiques i en els textos de reflexió polit ica en què fonamenta la seva adhesió al socialisme democràtic , com en El sentida humanista del socialismo.

La reivindicació política del "socialis­rne" no es fonamenta, en Fernando de los Ríos, en el marxisme: "Fernando de los Rios lle­gó al socialismo a través de Kant y no partiendo de Marx" 3. El seu socia­lisme té més a veure amb el laborisme bri tànic de la Fabian Society i amb el valor maçònic del "treball" com a forma d'autorreali tzació de la persona: El que tu fas, et fa. El seu socialisme es fona­menta en una exigèn­cia filosòfica , po­dríem dir-ne ontològica: la condi­ció de l'ésser humà com a ésser racio­nal autoconscient ,

En el Congrés Extraordinari de 1920, el PSOE tractava la qüestió crucial d'adoptar una posició en relació amb la revolució comunista i amb l'acabada de crear III Internacional, com a alternativa a la 11 Internacional, de­sacreditada després de la I Guerra Mundial per la seva incapacitat d'haver impedit la guerra a Europa. En aquest Congrés es va aprova r, a proposta del mateix Fernando de los Ríos, que dos delegats anessin a Moscou per tal d'estu­diar les condicions en què el PSOE po-

dria entrar a la III Internacional , i també per tal de conèixer la realitat del procés politic posat en marxa pels bolxevics a

Rússia. Fernando de los Ríos va adonar-se'n de la importància històrica que podia ten ir aquest viatge i les seves conclusions. Els dos delegats, Fernando de los Rios i Daniel Angu iano,

arribaren a Moscou el 19 d'octubre de 1921. És conegut el llibre en què recul l les se­ves impressions d'a­quell viatge i l'entre­vista amb Len in4 El viatge i la seva prò-

pia presa de posició van ser decisius per­què finalment el PSOE no s'incorporés a la III Internacional i es mantingués en la via de la Iradició socialdemòcrata.

Fernando de los Rios va desenvolu­par una analogia conceptual entre l'Estat­Església sorgit a l'Espanya del segle XVI i els nous Estats-Ideocràtics del segle XX propugnats per les ideologies totalitàries: feixisme, nacionalsocialisme, comunisme; "l'Estat es fa Església quan s'assigna fi­nalitats totals i s'atorga, amb exclusió dels òrgans socials, el dret de precisar els mitjans per a les finalitats, aleshores desapareix la distinció entre Estat i Església" S.

Aquesta radical oposició a tancar l'ho­ritzó de l'ésser humà i a instrumentalitzar­lo, sia a interès d'un poder estatal ideolò­gic o al poder d'una economia deshumanitzada, és consubstancial al seu pensament i plenament coherent amb la idea mateixa de la llibertat de l'és­ser humà en maçoneria. Hi ha, en maço­neria, un dictum de sabor taoista: "l'edifici s'aguanta pel que és ple. però és habitable pel que és buit".

A la vista de la seva trajectòria. dels reptes i circumstàncies que se li van pre-

sentar, dels projectes que va emprendre i dels va lors defensats, podem dir que Fernando de los Rios fou, de veritat, un excel·lent maçó/constructor ~.

1. Zapatero. Virgilio. Fernando de los Rios. Una biografia in /e/ec/ua/. Granada: Ed. Pretextos, 1999. 2. Ureña, Enrique M. Krause. educador de /a 29 Humanidad. Una biografia. Madrid: Publicaciones de la Univ8rsidad Pontificia de Comillas, 1991 . "Durante su elaboraciòn dejò 45 Krause ademas entrever claramente la estre-cha relaciòn entre El Ideal de la Humanidad y la Alianza de los Hombres y la Hermandad Masónica , y. después de su publicación , la re­comendó a los masones, junta a los Tres do­cumentos mas antiguos, como guia para la profunda transformación que segun él estaba Ilamada a experimentar la Hermandad". Pàg. 180. 3. Zapatero, Virgilio. Op.cit. pago 59 4. de los Ríos, Fernando. Mi viaje a la Rusia sovie/is/a. Madrid: Caro Raggio . 1921 . 5. Conferència de Harvard, 1926.

46 Ja has arribat, Saïd Assumpció Oristrell

la cl'caciÓ

48

les recomanacionS

Ilcl·HeulcS

Historias mínimas

Una pel·lícula de Carlos Sorin, amb Javier Lombardo (l'home que vol "redecorar una tarta"' ). Antonio Benedictis (l'avi que sap moure les orelles i que busca un gos) i Javiera Bravo (la noia del concurs). Es una altra pe!·li argentina diferent , que no repeteix tics i que és deliciosament huma­nista. I és que valia pena córrer el risc sense pretendre guanyar cap premi . I això és vàlid per als que busquen el que se'ls ha escapat , els que troben el que es pensen que han buscat i els que no saben ben bé el que bus· quen ni el que troben. Històries mínimes, que acos­tumen a ser les màximes de la vida, és un pel·Heula con­tra la depressió.

(M.G.V)

Competència deslleial

Ettore Scola és un dels mes­tres clàssics del cinema italià postPassolini. Sense massa parides, vaja. Una cosa nor­mal. Gairebé sempre capaç de treure la llumeta d'una mirada real sobre "autentici­tat de la vida. I, a més, Sergio Castellito i Diego Abatantuono ho saben fer molt bé. Perquè el que de debò compta és la vida quoti­diana. Aquí es tracta d'una mirada humil, des d'una perspectiva infantil - i això comença, malgrat tot, a sem­blar una característica obliga­da d'un cert cinema de cos­tumisme social crític ¡ alhora tendre- que va adquirint len­lament consciència de la rea­litat. Una realitat marcada per la competència - ben inten­cionada- enlre dos sastres

que viuen en un bucòlic carrer de Roma, i per les mesu res repressives de les "lleis racials" dutes a lerme pel feixisme mussolinià a partir de 1938. per tal d'en· fortir l'aliança amb l'Alema­nya nazi. Els nens, que ja eren molt amics - perquè quan t'han fet beure oli de fetge de bacallà amb algú. sempre en continuaràs sent amic- veuen com les famílies abans en competència aca­baran sentint-se, involuntària­ment, més properes. El sas­Ire no jueu no gaudirà de l'eliminació del competidor. i sabrà - sense cap valentia especial- oferir-li pet its ges­tos de dignitat. Queda clar que no hi ha cap heroïc itat que no s'inscrigui en la més càlida gamma dels petits gestos quotidians.

(V.M.O)

( \

Inslruïu-Ills i s('{"('lIl1illff'S, ilSSflCicu-1 uS i Sl'l'/'U lil/'ls. ('S!iIll('II-IOS i S('{'('II Ii'li('w!

moviment laic i progressista