esp llibertaT 1'C'\'isla d'esqucl'l'Cs pel' El la fO I'llla('ió, la l'eflexió i l'agitació políLicA Ollarl I l'il1l(':o;1 1'(' 200-1

I~I ll1ol1ogr'àfïc: Cu lLl/l'es? .. PolíLiqucs? ...

t;CIl LI'C\ isLa : TOll i Comíl!. DipuLaL al Pal'181l1cI1L

L'c.\pel'illleIlL: ViRiol1R oel CO IlRe l1 (\e redacció

36

Número 36. Quan tnmestre 2004

Director: Jordi Serrano Subdirecror: Vicenç Molina

Consell de redacclo David Sempere. Xavier Brelones. Josep Sellarès, Gemma Mart in, Santi Castellà , Ferran Escoda, Montse López. Antoni Castells . Jordi Miralles. Xavier Domènech, Onol Illa. Jollre Villanueva.

Espai de Lllbertal. Avinyó, 44 pnmer. 08002 Barcelona e-mall ffg@laic.org www.laic.org Tel. 936 011 644 Fax 936011 640

Edita: FundaCió Ferrer I Guàrdia

Impremta: Pnmera Impressió. S.L Sabadell

Disseny-Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetació: FundacIó Ferrer i Guàrdia .

Assessorament fmgü/stIC: Montse López. Vicenç Molina

Revista trimestral. Preu: 3,50 euros. Subscripcions: 14 euros/any.

Dipòslllegal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català .

La I¡nia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensameni. per lant, les Opi ­nions del consell de redacció, les tro­bareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les Hrmi.

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La consigna L'Europa sense constitució

Santi Castel/a

La reflexió Cruci ficant l'alpinisme

Raimon Goberna

El monogràfic: Cultures? ... Polítiques? ... Cultura o política?

Vicenç Molina Cultura versus política?

Josep Sel/arés La mort de les llengües

Oriol/lla

In memoriam Josep M. Plans

Jordi Serrana

L'experiment El Consell de redacció. Visions subjectives

L'entrevista Toni Comín

Diputat al Parlament de Catalunya

La col·laboració L'ostàlgia o l'oportunitat perduda

Rafi Massanés-Everts

L'apunt L' 11 de setembre

Jordi Serrana

La col ·laboració Judici al patriarcat

Santi Castel/a

La creació Sense títol

Pere Almirón Què és cultura?

Xavi Torrent

Les recomanacions Pel ·líeules. Llibres

2

3

5

7

11

13

19

21

23

29

37

39

42

45

46

47

36 1

2

editoriaL

Més Europa ...

El món està ben girat, remuga l'àvia padrina ... Com sempre, d'altra banda. El que passa és que ara va més de pressa. I això ja no és pas tan nou. I ara toca de­cidir-se ... I ens decidim per un model de cony de món el més multi lateral possible -el món, òbviament, és el món real del món mundial i no el món que haguéssim volgut si hagués estat veritat allò de la fi de la utopia que deia en Marcuse-, amb el màxim de control democràtic dels ciu-

acords de Kioto, del Tribunal Penal Internacional , del grup de Sao Paulo en favor de la diversitat cultural, del quintet contra la fam, l'aplicació de taxes i con­trols a l'especu lació del capital financer, al tràfic d'armes, als moviments de les grans corporacions , per tal de poder fer front als reptes del desenvolupament i per tal d'afavorir la inclusió social de tots i de tothom, de tots els mons. Això té al­guna cosa a veure amb els qui treballen

tadans i ciutadanes sobre les estructu- o la caiguda lliure

per rejovenir la ve­lla Europa, per im­pu lsar un procés res polítiques i

econòmiques, amb el màxim de cohe­sió social i d'impuls a les polítiques d'in-

en el caos o una Europa més unida, més democràtica, més forta , més cohesionada

que trenqui les dinàmiques d'hege­monia política,

tegració. Amb el màxim d'humanisme i de laïcitat (cada cop més, per no repetir-nos tan sovint, pOdríem tendir a englobar els dos conceptes en un de sol) ... Amb el màxim d'oportunitats per al màxim de persones (sí, potser sí que això queda una mica massa utilitarista, però és el que hi ha), amb el mà­xim de possibilitats per donar més veu als qui no en tenen , per si­tuar en un pla d'accés a les oportu­nitats als qui no en tenen cap ... I amb el màxim de recursos per poder-ho fer. I compte! Que de recursos en sobren! Només caldria recordar-se'n de qui són els qui proposen, a l'ONU, l'acompliment dels

econòmica i cultu­ral que sembla que només vénen de l'al­tre costat de l'Atlàntic. Deixant de banda les propostes de programes màxims (els laics no acostumem a poder ser massa maximalistes, almenys no ens ho podem

creure massa, tan escaldats com es­tem per la història ... ) només una

Europa més unida, més forta , més cohesionada - també fiscalment,

que això encara falta-, més de­mocràtica i més socialment avança­

da pot contribuir a contrarrestar una mica aquesta caiguda lliure

en el caos que els neo­cons de les petroleres i de les armes ens volen imposar. Segurament se'n riurien molt, si aquí

el IJUnt de l'ista de ¡¡'()f'geS

~.

4

ens baralléssim entre nosaltres i digués­sim que les coses només poden ser d'una manera. Segurament se'n riurien molt , si aqui volguéssim entretenir-nos fent com una colla de grills que canten a la lluna. Segurament, se'n riurien molt ... Però és veri tat que potser també aniria bé un fort sotrac a les consciències de tots aquells que, fins ara, han estat. més

o menys, remenant les cireres de l'est ruc­tura lecnocràtica de la Unió Europea. Hi ha raons per fer més d'una cosa. Però, sobretol, hi ha una raó clara i nítida de supeT\livència solidària i civil: al món - també a nosaltres- li cal més Europa. Més democràcia, més cohesió, més im­puls a la justicia in ternacional, ara com ara, volen dir: Europal \

la consignA

L'Europa sense constitució

Santi Castellà. Dega de Ciències Juridiques de la URV

En el número 29 d'Espai de Llibertat (primer trimestre de 2003) escrivia sota el titol "Europa de la mitolog ia a la re­pública" una reflexió al voltant de l'ampliació europea en la que assenyalava que l'Europa dels 25 sera més un mite que no pas una república, un gran mercat però no un espai públic i ciutadà comú . Afirmava que aquesta gran Europa ampl iada era im­possible que, a curt o mitjà ter­mini , esdevingués una república federal amb lleialtats compartides pels seus ciu­tadans i una veu pròpia en el concert in­ternacional. Ara , quasi dos anys més tard, amb l'euroeufòria constitucional, ens toca de nou, als que sempre hem estat europeistes convençuts , fer de "pepitos­grillo" de la manipulació mediàtico-publi­

no és, ni de lluny una Constitu­ció. Les Constitucions són ela­borades per Cambres consti­tuents, escollides expressament per a aquesta tasca. La Con­venció europea que ha elaborat aquesta Constitució , ha estat un refregit de representants de go­verns i d'institucions, escassa­ment participatiu , i amb procedi­ments poc democràtics (Cal recordar, per exemple, que el president de la Convenció euro­

pea va anar a veure el Papa de Roma per presentar-li el projecte , i que davant les crit iques d'aquest a la descristianitza­ció europea, va decidir unilateralment in­cloure l'article 51. que dóna a l'Esg lésia Catòlica, entre d'altres privilegis , la possi­bilitat d'una consu lta prèvia a l'adopció de qualsevol text normatiu europeu). En se-

cità ria que s'amaga sota la falsa Constitució euro­pea: són temps di­fici ls per al pensa­ment crític .. . i als

Als que lluitàvem gon lloc , les consti­tucions han de ser plebiscitades mit­jançant un referèn­dum per assolir

per la idea federal d'Europa ens toca ballar amb la més lletja

que lluitàvem per la idea modernitzadora i federal d'Europa davant els defensors de la reserva espiritual hispana, ens toca ballar ara amb la més lletja, i veure els ve ll s antieuropeistes conversos a l'Europa-mercat , mentre exp liquem que una altra Europa és possible .

Per començar, cal dir que això que ens venen com la Constitució europea,

aquesta condició, i l'anomenada Constitució europea no­mès serà plebiscitada allà on les autori­tats estatals, per concessió generosa i no necessàriament vinculant, ho decideixin. Això no és una Constitució!

Llavors , què és? És una nova reforma dels Tractats Constitutius de la Unió Europea. O sigui , un tractat internacional que esmena el Tractat de la Unió

36 5

6

Europea fet a Niça el 2001. Ni tan sols és la reforma més important d'aquests Trac­tats. La gran reforma, el gran pas cap a una major integració política i econòmica, es va donar al 1992 amb el Tractat de Maast richt, primer tractat de la Unió Europea. Per què en aquell moment no es va consultar als ciutadans i ara sí?

La situació és més greu. Si pensem en la gran transformació que ha sofert el projecte de construcció

fins i tot hagués di t un sí crític a alguns dels arguments de l'ampliació a 25. Però, ara, preguntar-me, quan ja està tot fet, per una no massa important reforma del Tractat , i fer-me empassar que és una constitució , em sembla una broma de mal gust democràtic.

A més, no m'agrada que aquesta ano­menada consti tució no reconegui cap participació de pes als ens subestatals:

europea al llarg de la se­ L'article 51 dóna sota el mapa polí tic d'Eu­ropa bateguen nacions, regions, comunitats ... , que, al ll arg d'una difíci l marxa cap al federalisme han assolit poder politic propi , i, Europa, -el gran

va història , aquesta és la gran ampliació dels dar­rers anys, quan l'Europa

a l'Església catòlica un privilegi

dels 15 ha passat a ser de consulta prèvia l'Europa dels 25. La inicial Europa dels sis del 1957(França, Alemanya, Itàlia , Luxemburg , Bèlgica i Països Baixos) , va incorporar al 1972 el Regne Unit , Dinamarca i Irlanda , el 198 1 Grècia, el 1986 Espanya i Portugal, i el 1995 Àustria , Suècia i Finlàndia: una construcció lenta, sostinguda, d'uns paï­sos amb referents polítics capaços de cohesionar económicament, socia lment , politicament i cul turalment les seves aspi­racions comunes. Però. amb escassa dis­cussió, i sense cap consulta popular, de­cidim incorporar 10 Estats més, amb tradicions i cultures pol ítiques fo rça dife­rents, en un temps rècord : buscà-vem crear una unió política o buscàvem tan sols un gran mercat?

Doncs bé, després de tota una història de construcció europea mar­cada pel rellotge dels euroexperts , d'esquenes a la participació de­mocràtica, ara resulta que hem de fer un simbòlic gest de plebiscitar tot aquest bagatge i, a més, ano­menant-lo constitució. Potser ens demanen massa, no?

Si ens haguessin preguntat per l'Europa de Maastricht, jo hagués dit que sí, que endavant. Potser

projecte federal- es mostra cega davant d'aquesta reali tat. No podem demanar a Europa que resolgui all ò que els estats no han estat capaços de resoldre durant més de dos seg les .. . però tampoc no po­dem permetre que miri cap a una altra banda, com si el federalisme , en lloc de ser un projecte polític democratitzador, fos un eslògan vàlid per amagar un gran mercat però innecessari per organitzar­nos politicament. No m'agrada tampoc l'article 51, però això mereix un text a part .

Una revista de pensament no és un bon lloc per donar consignes de vot. Jo no sé què votaré. Podria votar un

J sí desganat per un mal menor, un no contundent contra les formes de fer, o un vot en blanc constatant

que no és el tema ni el moment. El que mai no faré serà abste­nir-me, que aquest disbarat no serveixi de nou per desmobilit­zar l'electorat conscient i com­promès: les urnes són el nos­tre espai ... i alguns voldrien que l'única capsa quadrada en la que pensem fos la dels aparells de te levisió •

•

la l'cflcxiÓ

Crucificant l'alpinisme

Raimon Goberna Ex President del CNJC i alpinista lI iurepensador

Ara fa sis anys, a l'esplai Isard-Flor de Neu vam organit­zar el campament d'estiu a la Pleta de Molieres. És una plana just al costat de la boca sud del túnel de Vielha, que ara han de­cidit batejar de nou els monàr­quics (de vegades penso: quin sentit té que hi posin el nom d'un a un túnel? però tot són aficions) .

La pleta és un paratge im­pressionant al capdavall d'una val l de glacera, amb vistes a les tres pun­tes dels Bessiberris, darrera la mola del Tuc de Comtessa. A l'altre costat, el Pic de Molieres: és una muntanya d'ascensió "clàssica" (ll egi r concorreguda) tant a l'hi­vern com a l'estiu , coneguda per tenir unes vistes sensacionals ... així que vaig decidir que un dia hi pujaria.

Fa dos anys hi vam tornar, però el mal temps ens va impedir arribar al cim. De manera que sis anys des-

ta i uns metres enllà una fita im­mensa marcava el punt més alt. Descans, foto, fred i avall ! aquesta vegada no hi havia cap creu ... o potser si? abans que féssim via, la boi ra va escampar i va aparèixer un ressalt amb una creu. Ja passa, la creu sempre és a dalt de tot , per da­munt de la humanitat i als peus de Déu. Aquell fet em va recordar una sèrie de reflexions que haurien

de ser de debat públic: per què hi ha creus als cims? Oui les posa i amb quin pretext? Es poden treure? Oui ho pot fer? Se'n posen de noves o "tan sols" es man­tenen? Es poden canviar de lloc? Ouins altres estris o objectes podem posar en­lloc d'una creu? I tantes altres qüestions. No les he resolt totes, malgrat que la ca­sualitat de comprar un exemplar de la re­vista francesa Alpinisme et randonnée 1

prés d'aquell campament i aprofitant tres dies de juny encara blancs, vam pujar a aquest cim amb

Per què em va donar quatre pistes. El nom de l'article era clar "Ostentatoire? Oue penser sur les signes religieux sur les sommets".

hi ha creus als cims? Qui les posa?

vistes impressionants del massís de la Maladeta i de la capçale ra de la val l de les Salenques, l'Escaleta i la pròpia de Molieres, on neix la Noguera Ribagorçana. Va ser al cim on vaig deci­dir escriure aquest article.

Vam arribar-hi amb una boira persis­tent i freda. Ens vam plantar en una pun-

Molts cims, en especial els més concorreguts (llegir clàssics) tenen creu , una verge si cal. Sempre a dalt de tot, on no hi arriba res més que els corbs . Allà on el cansament ens ha deixat en­fonsats físicament i psicològicament, quan fa estona que no mengem galetes perquè volem arribar d'una vegada i com

36 7

ara a Viladecans li direm així

L'AJUNTAMENT

PRESENTA LA NOVA IMATGE

CORPORATIVA

sigui . Arribes i et toca la ració estàndar: creu, llibre de piades, bandereta i l'únic lloc còmode ocupat. Què fas? t'abraces a la creu i si has arribat al limit, li fas un petó. Alguns diuen que expressen el so­friment de pujar, tota una declaració d'in­tencions. Ara ja sabem què hi fan, les creus als cims.

Quan hi ha creu, tots els records hi queden enganxats: banderes, missatges, adhesius, peces de roba i el que calgui.

van amagar una ampolla de vidre conte­nint un escrit amb els seus noms. Seria bonic recordar-los a ells, que van fe r una ascensió molt dificil a l'època; ni que fos al promotor de l'excursió, un rus que es deia Plató de Tchihatcheff i que fins i tot hi va tornar poc després per dormir una nit al cim!

Canviem d'aires. A Suïssa hi ha un cim, el Balmerhorn, que no és més que un promontori en una plana alpina sobre

En l'apartat fotogrà­fic, no cal di r-ho: si fa boi ra, a la foto surts tu i la creu i, si no, també; la creu absorbeix i col·lapsa

Una creu al cim: propaganda deslleial allà

on res més no pot anunciar-se

els quatre mil me­tres. És un cim petit amb un minúscul refugi lliure a dalt, molt útil per mou-

la capacitat creativa del fotògraf. Si no vols que hi surti has de buscar un paisat­ge de referència , una roca o un element que comp leti la fotografia; requereix una mica de vista i sobreposar-se al cansa­ment. Altres opcions són no fer la foto , o fer-la amb la creu de costat com si fos un pal , però no dóna el resultat esperat. És doncs un element propagandistic basat en el cansament del client potencial.

En alguns cims, la seva creu és la mi­da. Pot arribar a ser tan gran que no pots fer més que donar-hi voltes, com a l'Aneto. La Verge del Pilar és allà, recor­dant que ningú no hi arriba el primer per­què ella hi va arribar abans; ja et pots lle­var a les intempestives hores a les que ho fan alguns dels perseverants pirineis­tes, no hi ha res a fer. I certament, és un dissenyàs de l'època. La creu també és un element d'immerescuda ostentació.

I és immerescuda, perquè la realitat és que els veritables personatges de l'Aneto són els caçadors d'isards. Són els que viuen la muntanya de prop i els que duen a terme les primers temptatives se­rioses al cim, superant la por a les tem­pestes i la neu, confabulada amb unes llegendes terribles. Els autors de la pri­mera ascensió, l'any 18422, són dos guies i dos caçadors, amb els senyors rics que els havien contractat. AI cim hi van const ruïr una piràmide, sota la qual

re's per la zona. La proporció de la creu amb el cim és del tot inversa: és gran com un autobús i gràcies a ella, aquest Mont Tàber del Valais és considerat un cim pels alpinistes, acostu­mats sovint a creuar bonys iguals sense ni tan sols adonar-se'n. Es la creu que fa de referència . que indica un punt determi­nat o el final del recarregui, una tasca útil per a la qual podriem utilitzar objectes més representatius. Objectes de tots.

Altres vegades, els escaladors, icono­clastes ells, s'hi lliguen. Una Verge fa la lunció de reunió per assegurar els qui arriben a dalt del Cavall Bernat, a Mont­serrat. Als seus peus, doncs. Aquest cas és especialment patètic, perquè ja és la tercera Verge que hi posen . La primera va acabar liquidada per un efecte meteo­rològ ic, el llamp, que és laic i tan t li fa una creu com un arbre. La segona la va tirar algú , sort que no hi havia ningú a so­ta . La tercera la van portar en helicòpter i la van enganxar, aquesta no la treu ni Déu. Per si de cas us pregunteu qui la va posar, ho va fer un grup anomenat cavall bernat i l'helicòpter era dels bombers, sense comentaris.

A partir d'aquí neixen més preguntes que quedaran pendents. És possible de­manar permis d'obres per construïr al cim d'una muntanya? Oui ho autoritza? Com encaixa amb l'estat laic en que teòrica­ment vivim? Ouè passa si la muntanya és

36 9

10

de titularitat privada? No hi ha reglamen­tació sobre la temàtica que tractem, el permís depèn de l'administració local o d'aquella que ostenta la titularitat o regu­lació del territori de que parlem. "Aquesta és una qüestió complexa" em va dir una jurista .

Per als qui fan muntanya l'afer de les creus és tot un símbol: per a uns és quel­com de sempre , sense massa raó de ser, més enllà d'un suposat argumentari tradi­cionalista que no ens inclou a tots . Per a la majoria hi ha propaganda deslleial en un lloc on res més no pot anunciar-se: trobar-se la creu és la demostració que el privilegi arriba tan amunt com calgui per mantenir-se per damunt nostre.

No té cap sen tit professar muntanyes ni rutes i menys encara, aquestes creus que hi posa algú. Si un puja muntanyes és perquè li agrada, perquè és un repte

per a un mateix, perquè vol conèixer un lloc diferent. No hi va sempre per la ma­teixa via , perquè les muntanyes tenen moltes cares. Els simbols haurien de re­presentar aquesta idea de lliure elecció , de descoberta , o potser haurien de fer memòria dels pobtes que han viscut sem­pre amb aquelles muntanyes al seu cos­tat. Francament, que algú ens digui què hi fan o que les treguin totes, enviïn una ca rta de disculpa i hi posin una fita \

1. Alpinisme el randonnèe. N' 255, 9/2004. Glènal. 2. Ho explica J . Escudier a El anelo y sus hombres. 1957. Centre Excu rsionista de Catalunya.

el monogràfiC Cultura o política?

Vicenç Molina Professor d'Etica empresarial

No n'estem massa segurs. Com, d'altra banda, no podia ser de cap altra manera ... Però polser cal que reflexionem sobre les condicions d'una certa ca­racterització de les comuni tats humanes que, sola el pretext de configurar-se en funció d'arrels culturals i de les seves expres­sions - la llengua, els simbols, el reconeixement col·lectiu en el passat compartit- no amaguen res més que un determinat pro­jecte d'articulació de la societat, de la co­munilat polílica. I resulta que, fins ara, a Catalunya -com en la gran majoria de comunitats nacionals- lot això ha obeït als interessos dels sectors dirigents per­tanyen ts als nuclis

i que es posen tan contents quan un cambrer de restaurant xines els parla en català , però que han estat incapaços de fer servir aquesta mateixa llengua en els seus negocis, en els ha ­bits de comun icació de caràcter tècnic, és a dir, sempre que hi ha calés en joc. Perquè. ja se sap: vendre ... o morirl aquesta és la qüestió. Doncs resulta que no, que més enllà de la normal percepció que tots tenim dret a

expressar-nos en la llengua pròpia , les comunitats s'art iculen segons unes deter­minades opcions polítiques i són aques­tes , precisament, en les seves versions progressistes -des de la Busca fins les

més tradicionals , aquells que, des dels punts de vista social i econòmic, no tenen cap interès en res que no sigui la conservació dels

Algun sector esquerres més autèntiques del nos­

de la cultura tradicional tre temps- les que, trencant amb les tra­dicions bigatanes (de la Biga medieval)

ha pactat amb la Restauració, amb el franquisme, amb l'aznarisme ... i vigatanes (d 'un su­

posat catalanisme seus privilegis . I que, per aconseguir-ho, han estat sempre disposats a pactar amb qui fos: amb els botiflers de 1714, amb la monarquia de la Restauració , amb el franquisme o amb el PP de l'aznarisme cavernícola. Són aquell s que, darrera­ment - i tan sols quan això no els causa prob lemes amb la bòfia- han tendit a confondre - quan han manat- el pais no­més amb la seva expressió lingüística,

catòlic i conservador, de l'essencialisme tradicionalista encarcarat incorporat en nuclis dirigents de l'anterior govern de la Generalitat) han treballat per un sistema educatiu sense doble línia d'escolaritza­ció, per un dret civil amb plenitud de drets per a les dones, i per als no hereus, per una societat en la que els drets so­cials i els drets civils, és a dir, l'articulació republicana de la comunitat, comptin to-

36 11

12

na mentalment a l'hora de senti r-nos vin­culats en un mateix espai púb lic polític. Sense renunciar, òbviament, als símbols.

Per cert, l'onze de setembre pot ser un símbol de resistència civil i política, però el catorze d'abril tambè ho és de festa alliberadora i d'esclat popular en­vers les noves llums, però potser el cator­ze de juliol, en el fons , i, pel fet d'haver esdevingut un sotrac fundacional de la modernitat democràtica, ho podria ser de tota l'Europa políticament

La feina, doncs, de construcció d'un model d'a rti culació de la comunitat políti­ca des dels valors republicans del pro­grés, de la llibertat i de la plenitud de tots els drets es converteix en una forma de cultura que, expressada mitjançant nous símbols escollits, ens allunya , definitiva­ment - i per sort l- de la tradició. (De La tradició catalana de Torras i Bages. per exemple, aquell individu que va dir que Cata lunya serà cristiana o no serà ... ). I és

que la possibilitat d'optar lliure, socia lment avança­da i econòmicarnent pròspera que l'esquerra cata lana sempre ha de­fensat. I aixi , a més dels

Valors republicans enfront de la tradició

per símbols, també, és un element metodològ i­cament apte per incitar la consciència a desvetllar-montserratina

Segadors també podríem tocar la Marsellesa, que és tan bonic! I que és el que feien servir, com a rerafons musical , els moviments populars progressistes ca­talans, tan explícitament oblidats fins ara. perquè, ja se sap, hi ha més d'una tradi­ció. O potser no. Potser la veri table tradi­ció popu lar consisteix a lluitar per capgi­rar, precisament, la tradició que no és més que la força dels costums social­ment hegemònics que incentiven la con ­servació dels privilegis d'uns quants.

ne les possibles - i polisè­miques- significacions, és un valor més del lIiurepensament, és una permanent invitació al treball de les consciències lliu­res. Símbols republicans d'una nova cul­tura politica catalana, doncs, construïda enfront de la tradició montserratina dels poderosos. I símbols republicans que, en el món contemporani , contribueixin a ver­tebrar aquesta nova Europa politicament enfortida que el món necessita. I que no­saltres volem. Per tant, quin més adequat que el del 14 de juliol? •

•

ci monogràfiC Cultura versus política?

Josep Sellarès Llicenciat en Antropologia

Acabem de tancar el Fòrum de les Cultures i els diaris ens il·lustren que, mentre des de Catalunya assolir que a les ma­tricules hi consti la comunitat autònoma d'origen és un objec­tiu ambiciós, des de Madrid ho consideren una qüestió de "paletos".

Sense entrar de moment en el tema, tan rellevant o irrelle­vant com qualsevol altre en el camp de la cultura, vull as­senyalar només l'aparent ús per amb­dues parts d'arguments irracionals i de reaccions es trambòtiques, per exemple l'associació de venedors de cotxes ha amenaçat d'incomplir la llei , algunes Administracions catalanes incomplien la llei anterior posant el Cat a la matricula.

Per entendre-ho cal fer una petita marrada. Com assenya lava el IX Congrés d'Antropologia, fou des

fer i dir i, doncs, en la seva clas­sificació en superiors i inferiors. L'origen de l'heterogeneïtat hu­mana -com a fet canviant, dinà­mic, determinant, però també determinat per la historia- que­dava lligat amb aquesta noció de cultura, a la capacitat dels éssers humans no només de viure en societat, sinó de gene­rar i transformar constantment la societat on viuen. La raó és que el constructe cul­

tural de Nació com a comunitat d'habi­tants d'un mateix territori i participants d'una mateixa tradició històrica, és extre­madament recent i sobretot lligat a l'Europa occidental i derivats. Totes les comunitats anteriors , des de les tribus brasileres als grans Imperis asiàtics, ha­vien basat l'estructura social en sistemes classificadors lligats a la familia o t'esta-

tus (lligams de sang de l'antropologia com a ciència, des d'on es va reclamar per a la noció de cultura un paper protagonista en els de­

La literatura ha oblidat reial o mitics), a la re li­gió (proximitat amb Déu i al seu poder discrecio­nal) o generalment a

el bandolerisme, les subversions marginals

bats sobre les causes de la diversitat i, per extensió, de les desigualtats huma­nes. Amb la construcció d'aquest concep­te , juntament amb els avenços en la genètica, es volia desautoritzar científi ca­ment la pretensió que hi havia algun fo­nament racial i, doncs, insuperable en la diversitat de formes humanes de pensar,

un mix. Finalment van ser les basades en la

idea de Nació les que van realitzar la Revolució industrial i, van conquerir a les altres, amb un únic argument raonable­ment possible : que eren inferiors i havien de ser salvades d'elles mateixes.

Ara bé, per construir una comunitat d'aquest tipus calen pedres no naturals

36 13

DEIXA'T ENCISAR PELS MUSEUS DE SABADELL

.DESTAQUEM! L'ENRAJOLAT DE LA CAMBRA BLAVA. CASA TURULL, c. 1860 Fins al 28 de novembre Museu d'Art

• .LA FINESTRA OBERTA Paisatgisme català , 1860-1936

Fins al 8 de desembre Museu d'Art

.AGUSTi PUIG. IDEDIARI, 1992-2004 Singulars propis . Artistes sabadellencs contemporanis

Fins al 12 de desembre Museu d'Art

.dE DEVOCiÓ Visions re ligioses a la coHecció del Museu d'Art de Sabadell

• A partir del 16 de desembre. Museu d'Art ('

------------------------------------------~ .ECHOESLAND. PAULlNE FONDEVILA ~ Intercanvis europeus Catalunya/Roine-Alps

•

•

A partir del 22 de desembre Museu d'Art

• JOGUINES D'AHIR , JOGUINES D'AVUI Fins al 9 de gener del 2005

~=----=----~-- •

Museu d'Història

• .LA COL'LECCIÓ, 1875-1936. LA CASA "A'''KILA Exposició permanent Museu d'Art

.EL POBLAMENT AL TERRITORI DE SABADELL, DE LA PREHISTÓRIA A L'ANTIGUITAT TARDANA • SABADELLO EL NAIXEMENT D'UNA VILA (SEGLES XI-XV) LA MANUFAêTURA TRADICIONAL DE LA LLANA (SEGLES XVI-XVIII )

• Exposició permanent Museu d'Història

EL MUSEU D'ART I EL MUSEU D'HISTÒRIA DE SABADELL PROPOSEN ACTIVITATS EDUCATIVES I LÚDIQUES PER LES

VACANCES DE NADAL PER SOL.L1CITAR INFORMACiÓ PODEU TELEFONAR AL 93 727 85 55

i és aquí on la cullura enlra en joc. Tots els paisos occidentals comencen per construir llengües nacionals, sigui per im­pos ició d'una de les del territori (França o Anglaterra), sigui per la construcció d'una llengua artificia l mix de tota la resta (Itàlia o Alemanya) . Això porta l'aparició de la li­leratura nacional , la cançó nacional o el folklore nacional com per exemple l'entro­nilzació de la sardana, un obscur ball de l'Empordà que es va decidir que havia de ser el ball nacional, en detriment de la moll més diver1ida Joia

en els privi legis heretats, va combatre aquesta tradició "tan catalana" ja que al cap i a la fi el que s'intentava era mante­nir si tuacions d'opressió i privilegi a partir d'arguments cu lturals interposats que no admeten cap altra defensa que la irracio­na litat i l'estrambotisme,

Acceptat el constructe Nació com tam­bé assenyalava el IX Congrés d'Antropo­logia, la idea de cullura , lluny de l'objecti u inicial buscat per l'antropologia d'asse­nyalar la diversitat i la constant variabilitat

de les societats huma-Amposlina. I la margi­nació de totes aquelles tradicions cullurals que entren en conl licte amb el projecte nacional.

Abans es parlava nes, s'utili tza com un succedani de la idea de raça i serveix d'una ma­nera molt més subtil per

de races inferiors, avui de cultures incompatibles

Per exemple, l'''oblit'' per part de la litera­tura nacional catalana de la lIarguissima i riquísima tradició de bandolerisme, fil i­busterisme i subversió marginal contra l'Estat per part de la població cata lana.

A més aquest procés no es fa al mar­ge dels enfrontaments de classe que van marcar totes i cadascuna de les fases de construcció nacional , a través d'argu­ments cu ltura ls interposats.

Per posar un exemple ben nostrat, la figura de l'hereu, element central de la cultura pagesa catalana, encara forta­ment arrelada en moltes valls pirinen­ques, està lligada a l'ideari cata lan ista conservador com queda clar a Terra Baixa de l'Àngel Guimerà, on l'amo Sebastià de la terra baixa contamina amb els seus fl uids l'honor del mas de la terra alia ; un cop executat l'amo per part de l'home del mas al crit de "He mort el llop, he mort el ll op ''', s'acaba amb l'ob ra .

La dona queda reduïda a un premi que cal conservar o guanyar. Paper sub­sidiari del de l'home al marge dels seus sentiments, ja que l'única funció és la de parir i criar els resultats de la inseminació masculina, perquè el semen i no la sang és la linia de transmissió de l'herència. Qui tingués herència, naturalment.

L'Esquerra, que volia una comunitat basada en la igualtat d'oportunitats i no

a les mateixes finalitats, que no són altres que la naturalització de les asimetries socials i la justificació de l'exclusió social.

La discrim inació, la segregació i la marginació són avui , essencialment "cul­turals". Abans es parlava de races infe­riors , avui de cu ltures incompatibles amb els nostres valors. Els partits xenòfobs ja no parlen de puresa racial, sinó que par­Ien dels riscos del mestissatge i de la in­tegritat racial de les seves nacions.

Encara són vigents les acusacions d'espanyolisme que fa Convergència als Socia li stes ... per part d'un exgovern que ens ha dut a la cua d'Espanya i d'Europa en despesa pública sanitària , educativa i social en general.

D'altra banda les grans institucions polítiques i els partits majoritaris uti litzen la idea de cullura per justificar la inferiorit­zació de milers d'éssers humans, apro­vant lleis que els neguen l'accés a la jus­tícia i la igualtat.

Aquestes mateixes forces polítiques parlen de tolerància entre cultures, de multiculturalisme o d'intercultura li sme no com el fenomen evident de la pluralitat i mobilitat d'estils de vida presents en una mateixa societat , sinó com la d'un mosaic de compartiments estancs que tanquen a cada individu en la seva identitat ètnica, L'antirracisme oficial assumeix com a pro-

36 15

16

pi aquest discurs i assenyala que serà una millor comprensió entre cultu res el que permetrà superar les injustícies bru­tals de les quals són víctimes tantes per­sones. És inserit en aquest discurs social on queda desdibuixat el fet que l'exalta­ció del mestissatge cu ltural, amaga una premissa racista , la de que és possible l'existència de cul tures pures.

I és simptomàtic que qui faci aquest ti ­pus d'afirmacions siguin els membres del

nen casa a la Cerdanya i a la Costa Brava, Per exemple, i sense menystenir prioritats, preocupa molt més a l'esta­blishment català el finançament del Teatre Nacional que l'educació d'adults (potser perquè la immensa majoria són immigrats, mentre la totalitat d'especta­dors del teatre són catalans?)

Davant d'això la societat ha de mante­nir el concepte de comunitat de ciutadans i hem d'entendre les dificultats d'integra­

projecte polític dominant en cada societat (els membres de les grans fa­mílies que dominen polí­tica i finances a cada pa­ís), que difuminen el seu

Preocupa més ció dels nens provinents d'altres comunitats, com feien els nostres avis que sí que entenien les difi­cu ltats d'integració dels

el Teatre Nacjonal que l'educació d'adults

poder a través d'un subtil "passe-par-tou!" cultural. Així a Catalunya, per als benes­tants catalans la qüestió identitària ha es­tat fonamental en els darrers vint-i-cinc anys, però per al catalanoparlant que s'ha casat amb una castellanoparlant, que van a la fira d'Abril i són andalusos, estiuegen a Cadis a casa els parents i són "los catalanes", parlen castellà entre ells i són xarnegos i parlen català als fillS i segons aquests discurs estan integrats, la qüestió fonamental és que funcioni l'ensenyament public , la sanitat pública i que, si cal, s'apugin els impostos a qui pot pagar-ne més, que són els que te-

'. -

obrers (valencians, ara­gonesos, murcians) a l'escola, i per això van instituir l'esmorzar a l'escola, perquè els nens en comptes de vagarejar pel carrer per trobar un tros de pa, anessin corrents a escola a esmorzar,i a aprendre de lletra, tes quatre regles matemàtiques i a integrar-se en la societat on havien nascut.

En canvi , ob lidant que la democràcia no s'hereda, sinó que s'ha d'aprendre, quan un partit com el PP elabora una llei que entre al tres coses prohibeix el dret de reunió, associació i manifestació pel

simple fet de no ser es­panyol , malgrat ser ésser

humà, i els altres parti ts simplement no surten al carre r a defensar els dre ts hu­mans, difíci lment els "membres d'altres cultures" aprendran que han deixat de ser súbdits d'un representant de Déu o simples membres d'una extensa familia, per ser ciutadans d'una comunitat amb tradicions cul turals múltiples i contradictò­ries però amb drets i obligac ions civ il s co­muns i respectats.

AI cap i la fi admetem que milers de

prestació i d'això no se'n diu mestissatge, se'n pot arribar a dir esclavitud.

Mentre mantinguem el concepte de comunitat de ciutadans, continuarem ne­cessitant noves fib res per bastir l'entramat cultural que legitima el constructe nació.

Em pregunto per què no es pot tenir en compte el Ramadà per establir el ca­lendari festi u de moltes empreses o per què totl10m ha de fer fes ta a setmana santa i no existir vacances de primavera,

quan és evident que dones vagin amb el cap tapat. és clar que són monges ... i, ens horro­ritzem quan hi van les magrebines. Això em recorda l'agre discussió

Que els nous ciutadans s'organitzin i negociïn lliurement amb la resta

una racionalització del calendari laboral i edu­catiu (demanat a crits per les empreses i molts

dels anys trenta de si les dones podien anar a missa sense mocador al cap, ja que fer-ho era mancar el respecte a Déu. Quan el debat era el reconeixement dels drets civils i, sobretot, el de vot i ser votades.

I finalment però no menys important , si no persegu im l'explotació labora l i no reconeixem els drets socials a tots els treballadors residents a Espanya, expul­sant a tots aquells que no ho siguin , es­tem permetent la transmissió de renda generada per un ésser humà sense drets, cap a un altre sense cap contra-

professors des de fa anys) , eliminaria moltes fonts d'enfronta­ment cultural alhora que racionalitzaria la vida dels ciutadans.

Ara bé, aquestes fib res només poden ser l'acceptació i promoció d'aquells trets que com ha passat amb la Feria d'Abril, serveixin per enriqui r o substituir tradi ­cions anteriors alhora que ser mi rall s d'identificació dels nous grups de ciuta­dans. Si deixem que aquests nous ciuta­dans s'organitzin i negociïn lliurement amb la resta de la societat, ells mateixos els trobaran, si no redui rem la societat a

una sèrie de grups aïllats, enfrontats i empobrits •

•

36 17

A Diputació W Barcelona

xarxa de municipis

IDXarXairteJs

Xarxaires és un espai virtual de gestió del coneixement en l'àmbit de les polítiques locals de joventut, impulsat per l'Ofi cina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu és afavorir l 'actual ització permanent de tots els seus membres, facilitant l'intercanvi d 'experiències i la reflexió en aquest èmbit.

Xarxaires és obert a responsables i professionals de les pOlítiques de joventut, estudiOSOS d 'aquest àmbit i membres del món associatiu juvenil.

www.diba.es/xarxaires

-

el monogràfi C La mort de les llengües

Oriol Illa. President d'Acció Escolta de Catalunya

Molts de nosa lt res -entenc, com a nosaltres, els catalans i catalanes en la seva ampla i generosa concepció , és a dir aquells que viuen, treballen i s'hi senten . d'aquest racó de món que hem acordat anomenar Catalunya- estem més o menys avesats a qüestionar-nos, fins i tot des d'un punt de vista meta­físic , la realitat de la nostra ll en­gua avui , i la del seu futur. I de forma quasi bé espontània. quan volem concloure el debat, optem per dues vies: D'una banda, aquells que perceben cer1 temor de l'esdevenidor del català (ara també anomenat valencià, ill enc, mallorquí, alguerès i, de vegades. de forma inèdita i sorprenent per a qui no coneix aquest fantàstic fenomen de la civi lització europea, alemany). D'altra

dat reptar els dogmes, vinguin d'on vinguin , i siguin del que si­guin . Per fer-ho , en un tema d'alt voltatge polític com és el cas de la llengua, vaig recórrer a qui en pot saber. Posem per cas en David Crystal , un erudit lingüista de la Universitat de Cambridge amb més de trenta anys de recerca , i us remeto al seu Language Dea/h. Pretenciós, però extremada­ment rigorós, Crystal ens des­criu per què ens hauria de

preocupar la futura salut de la nostra llengua (no parla específicament de la catalana). De totes les motivacions i jus­tificacions que ens mostra, em quedo amb una. Par1im d'una base històrico-re­ligiosa, que subjau al nostre subcons­cient , que ens fa pensar sovint que la

multitud de lIen-banda, aquells que estan un graó per sobre del progrés global de la humani­tat i estan més sen­sibilitzats pel con­junt dels mortals

Un home serà tants cops home com llengües posseeixi ,

gües al nostre món és un problema. un inconvenient o, en el millor dels casos, una herència capri-

i nombrosos seran els seus amics i les seves arts

que no pas pels mor1a ls en par1icu lar, pensen, diuen i parlen que això del perill de la llengua és una "collonada". Jo crec estar, amb lots els matisos que calgui, lluny de tots dos, però més a prop dels primers que no pas dels segons, com possiblement una respectable majoria de catalans. Tanmateix sempre m'ha agra-

ciosa de la història a la que ens hem de resignar. Recordem la bíblica Torre de Babel com una male­dicció dels déus que va enfonsar les pre­tensions més egòlatres i megatòmanes de l'ésser humà. I, a par1ir d'aquí, l'uni­formisme i l'eliminació de la diferència de pobles i comunitats ha estat la gran ob­sessió de tots els imperis que han asso-

36 19

20

lat el conjunt d'Europa durant els darrers dos mil anys. Per tot això, i continuant amb les referències confessionals que s'utili tzen com a recu rs metafòric en aquesta publicació , faig meva aquella dita eslovaca que diu que "home que adquireix una nova llengua, adquireix

una nova ànima", o, si es prefereix , aquella encunyada per Emerson a la seva obra Cu/fura que resa "Un home serà tantes vegades home com llengües posseeixi, i en la mateixa mesura, nombrosos seran els seus amics i les seves arts" •

•

in memol'iaM Josep M. Plans

Jordi Serrano Director d' Espai de Llibertat

En Josep M., per a tots aque ll s que no el vau conèixer, va ser un soci fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des dels seus inicis i subscriptor ini­cial del primer número de la re­vista Espai de Llibet1at.

Va ser un metge engagé. compromès. d'una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzac ions catòliques i, poc temps més tard , en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi ten ia una petita estàtua de Lenin. d'aquelles que venien a les festes de Treball. Quan ana­va a veure'l . un dels rituals habituals era que li amagava. Ni la caiguda del mur no el va fer desaparèixer.

Quasi totes les reivindicacion s anti­franqui stes a la ciutat de Sabadell en de­fensa de la salut van

anys. no us penseu .. . La dicta­dura franquista tenia aquestes coses. Quan les eleccions municipals de 1979 es va fer regidor. Potser era el càrrec menys dis­cutit en les lli stes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Va fer un programa sensacional. eren temps on els altres no sabiem què era governar un Ajuntament, amb més de dues­centes pàgines que el seu amic

Joaquim Clusa va convertir, per a sorpre­sa de tots. en un full on hi era tot. El Quim les té , aquestes coses: és capaç de posar 2000 folis en un de sol. La presen­tació del programa al col·legi de metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sab ia més de san itat a la ciutat era un comunista! Quins temps aquells que,

ser obra seva - de­núncies. inform es, estudis . A més, era metge compromès en un dels barris més di-

Un ciutadà i un metge exemplar, fidel

quan amb un fill ferit en Josep M. es dirigia a l'l'hospital de Sabadell . un recone­gut metge franquista i sensible a la gent

fícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui re­córrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vega­des, alguns individus, sabedors de la se­va generositat, li prenien el pèl i els di­ners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il.legals. No fa tants

es va negar a aten­dre'l. Si , aquestes coses passaven.

Ja a l'Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat. .. segons comentava amb sornegueria , no sabia com no ten íem morts pel ca rrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d'atenció a les drogodependències quan aquest era ja

36 21

22

un tema sagnant. Fins i tot, va aconse­guir tenir ll its per a les cures de desintoxi­cació, Va crear el centre de sa lut mental i el centre de planificació familiar, Les do­nes, per primera vegada, tenien un servei que els ajudés en les seves decisions, Eren uns temps en què els regidors, da­vant d'un problema, no es plantejaven: tenim competències? Simplement feien tot allò que podien, Fins i tot va idear un sistema per tal que ens poguéssim fer les anàlisis als ambulatoris, Un taxi recollia les mostres i les portava al laboratori. No semblava tan difícil resol-

1987. Potser la raó és que, essent coor­dinador del CAP de Can Deu, no va es­talviar a Jordi Pujol una manifestació ca­da vegada que s'acostava al barri. Era el temps del consens , de la política de­mocràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que" .

En l'etapa del conseller Trias van in­tentar que es cansés, no el coneixien. Li feien de tot, però amb el temps va acabar per trobar que l'etapa Trias encara era passable. Les noves generacions de tecnòcrates a la sanitat van ser, per a ell ,

dre-ho' No en tenia prou, i va

constru ir la primera expe­riència de centres de salut mental, amb tres experièn-

Qui més en sabia de sanitat

nefastes, Tres o quatre persones deuen tenir pro­blemes per concil iar el son. era un comunista ... ! I ara l'amic Josep M, s'ha

cies pilot d'Espanya! D'aquí n'ha sortit la re forma de l'assistència primària que han fet totes les comunitats autònomes, ex­cepte la catalana en la que encara man­ca un 30% d'aplicació real. I, per fi , va posar les bases del consorci hospitalari del Tauli.

Mai no va deixar d'exercir com a met­ge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regi­dors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca ... Per què havia de ser-h i tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l'any

mort; amb ell se'n va una manera de fer de metge -en la qual es­coltar hores i hores era essencial , i en que per molt que n'havia vist de tots co­lors, sempre patia per cada pacient que es posava malalt o que tenia una desgrà­cia . Mai no va saber acceptar la mort i es defensava com podia. També se'n va una manera de fer política. Va ser un ciutadà

exemplar, incòmode al partit , a l'Ajuntament , al Departament

de Sanitat de la Generalitat , però fidel i sensible als ciutadans del carrer. Com va dir la seva amiga i lluitadora Esther Lopera ,en la ce­rimònia de comiat , es

creia el que deia \

El Consell de Redacció Visions subjectives

l'experimen l'

Reflexió, disquisició, raonament crític , parida? Aquesta és la radiografia sincera d'un Consell de Redacció.

Gemma Martín

". .. el cas de la granota m'ha deixat corpre-sa ... !!

Fet i fet , una bona feina ...

A veure que tenim per a la propera revi sta .. . només un article del Santi! Comencem bé ... A l'inici sembla difícil pensar que podem fer, però un article del número anterior ens duu a parlar del Fòrum, i de la cultura. En Sellares ens aporta una reflexió sobre les cultures: "tot projecte polític incorpora els elements cu lturals que li interessen". De les cultures, a la política i al nacionalisme i d'aquí a la llengua, com a diversi tat a preservar. La discussió va en­cadenant conceptes i opinions. El monogràfic del número 36 es va dibuixant ... Es troben títols: "La confusió de les cu ltures", "Cultura o política"; en Molina ho resumeix : "Humor davant del caos", i en Serrano sentencia: "la cul­pa és del 1714'''. Li surt la vena historiadora i explica el conven i de l'Hospitalet , el paper del General Moragues i d'en Rafael de Casanova.

Al eshores, en Miralles, que està una mica místic , per­què encara no s'ha recuperal del terratremol que ens ha sacsejat fa dues hores - i que ell ha notat especialment des del quart pis- diu que les revistes són més pobres de contingut que el debat que es fa en el Conse ll de redacció i que ens falta capaci tat de síntesi . Nou intercanví filosò­fic -disquisitiu que en Serrano mig conclou amb una pro­posta: "farem 20 línies cadascú sobre el que ens ha sem­blat aquest consell de redacció", i demana al Miralles que ens expliqui el cas de "la granota bullida". Ja tenim titol per a la revista 37 i, amb les dues hores de brainstorming que portem, surten fàcilment els temes del monogràfic, de l'apunt, etc. La reunió s'ha acabaf , i malgrat que el cas de la granota i les reflexions posteriors m'hagin deixat cor­presa, tinc la impressió d'haver fet feina i alhora d'haver­m'ho passat bé (dues coses que de vegades no són com­patibles) .

36 23

~ n'd A b !rd d (onsu n r ny d

Ajuntament ¡ de TerroSlo

wwt 1 a '

Jordi Serrano

" ... estem patint els humans el procés de la granota? ... "

Josep Sellarès

'; ... ni tenim el poder dels consells de savis, ni ens escolta ningú ... "

Si hom reuneix una farmacèutica , un antropòleg, un biò­leg, un de ciències polítiques, dos historiadors i un econo­mista, amb ganes de discutir i passar-ho bé, pot passar de tot. El problema dels consells de redacció d'Espai de llibertat és que de les reunions n'ha de sortir l'índex d'arti­cles pel proper número. Nou anys fent una revista trimes­tral són molts anys. A sobre la taula , al costat d'un munt de bocates i cerveses , un enorme plec de folis amb la re­lació de tots els articles publicats en aquests anys, més de 500. El perill , a aquestes alçades, és que escrivim per tercera vegada sobre el mateix tema. Cal aclarir que algú, en temps remots -sempre segons l'opinió del Vicenç Molina i ara hegemònica al consell - ja ho va escriure, si­gui del que sigui . Segurament Heràclit va dir alguna cosa sobre els telèfons mòbils! Després ho vam repetir en al- 36 gun número d'Espai de llibertat i ara correm el perill d'es-criure-ho per tercera vegada. S'inicia el consell amb un preliminar amb l'economista que té pressa i ens deixa les 25 seves propostes. El consell comença oficia lment quan l'antropòleg ens explica el concepte de cultura . No hi ha cu ltures, afirma rotundament. Els altres fem veure que el podem seguir; només un dels dos historiadors realment entén el que vol dir. Donem voltes i voltes ... que si la Constitució europea , que si el feixisme torna a Alemanya. que si Casanova no era el bo, el bo era el general Moragues. que gira i que tomba. El monogràfic costa molt de vestir. Ja tenim el número 36. De cop i volta , el biòleg explica el concepte de la granota bullida: estem patint els humans el mateix procés? No ho enteneu, oi? Doncs haureu d'esperar el següent número on el monogràfic estarà dedicat a aquest curiós bitxo. Tot un monogràfic decidit en cinc minuts. Tres hores pel pri­mer i en cinc minuts ja hem enllestit el següent!

Molts cops quan m'assec al consell de redacció de la re­vista, me'n recordo dels consells de savis de les tribus africanes on vellets de 50 anys debaten, analitzen i dicta­minen sobre la moralitat o immoralitat dels actes dels jo­vencells. manten int la cohesió del llega I tribal. Nosaltres, però, ni tenim el poder del conse ll d'avis ni ens escolta ningú , aixi doncs les opinions dels presents els re­presenten a si mateixos i poca cosa més i com és habi­tual en les nostres societats, quan cal acció són estructu­res externes com CAL. Universitats. etc. on es realitzen les accions. Què ens queda? Una cosa important. que si sabem admi­nistrar, a la llarga pot ser molt valuosa: unitat de criteri. En un món amb fonts abundants i barates d'informació, el criteri que és l'única manera de valoritzar la informació,

26

Oriol Illa

". .. trobades que ho són tot, menys con­sells de redacció ... "

Jordi Miralles

" ... un músic de carrer en un assaig de la simfònica ... "

és cada cop més escàs i, si d'una cosa en tenim abundància és de criteri, fruit d'una perspectiva històrica molt acusada, per edat, lectures i formació. Ara bé, com valoritza r-Io? Bona pregunta. Sobretot quan la composició del consell ha estat més fruit de la vo luntat individual i de l'accidentalitat històrica que no pas d'un projecte a llarg termini. Projecte difícil de dibuixar en un món on la informació i les fonts de referència cada cop queden més lluny de la realita t mediàtica en què estem immersos.

Sempre he sentit curiositat pels hàbits socials d'aquells que van viure ben a prop el modernisme català a la nos­tra ciutat (Art Noveau a França o Jugendstil a Alemanya), i més que viure'I, el van fer possible. Un corrent, aquest, amb ganes de canvi i reacc ió contra el passat d'una ge­neració tan inconformista com creativa. No puc evilar re­cordar aquella atmosfera de finals del segle XIX i principis del XX cada cop que entro al fantàstic - tot i que encara infravalorat- portal del carrer Avinyó 44. Hi arribo convo­cat pel conse ll de redacció d'Espai de Llibertat i, tot se­guit, em vénen al pensament aquelles tertúlies úniques que es celebraven als Ouatre Gats. Tan bon punt entro a la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (la "fundi") , el pri­mer que hi veig és la bandera tri barrada que simbolitza la lluita i la llibertat dels excombatents republicans. Tot se­guit , accedim al despatx compartit dels Serrano-Martín on s'hi exhibeix un fantàstic exemplar de la Històría d'Espanya que combina amb llibres d'alt interès histò ric i de variada antiguitat . I penso que aquella atmosfera mo­dernista que fluïa als Ouatre Gats, local avui emblemàtic però considerat a l'època com a marginal , havia de tenir raonables semblances amb els consells de redacció de l'Espai de Llibertat, els Molina, Sellarès, Serrana, Martín i Miralles, no haurien d'envejar res als Cambó, Granados, Albèniz o Romeu . No exagero, aquestes trobades ho són tot, menys el que podríem entendre com a consells de re­dacció. Però sort que és així, si no passa rien a ser una reunió inútil més, com la majoria de les que acostumem fer al llarg de la setmana. Finalment, penso que si el nucli ideològic del modernisme catala es projectava a través de L'Avenç, per què no el laic a través d' Espai de Llibertar?

Anar a un Consell de Redacció com el d' Espai de Llibertat m'ha semblat sempre com ser un músic de carrer al qual se'l convida a un assaig de la simfòn ica de Berlín. Aquesta és una revista de formació i agitació políti ca en el senlit més ampli del mot i des de la qual s'intenta aportar

Vicenç Molina

" .. . per què la granota no sap que la bullen ... "

recu rsos que siguin útils per avançar cap a una societat més lliure, més solidària i més fe liç. Sens dubte, sóc un animal polític i per això puc participar en l'orquestra d'Espai de Llibertat, però el meu instrument no és un violí, sinó un flautí. Ara bé, la grae lla que cal emplenar es nodreix d'aquesta riquesa instrumental , en altres paraules, de la diversitat dels membres del consell i en el bagatge cultural que aplega. Cadascun dels mem­bres és per formació expert, afeccionat o simplement il·lustrat en algun dels temes i potser per això en el con­junt els debats que es produeixen al voltant dels temes que pretenem tocar són més rics que no pas a voltes el resu ltat final de la revista . No és estrany, tanmateix . En una orquestra on realment es crea no és en els con-certs o en l'estrena d'una obra, sinó en els assaigs. És 36 clar que una cosa no es pot deslligar de l'altra, però per als músics, és l'assaig i no el concert el fet enriquidor. Per a l'espectador és el concert i un bon concert ha hagut de 27 comportar uns assaigs impecables. Per a un músic con-cret, expert en un instrument determinat, la sensació so-vint és que els alt res instruments que l'envolten permeten aprendre molt més sobre l'harmonia i els sons que no pas el d'un mateix. Sigui com sigui i més enllà dels sentiments personals , el consell de redacció d'Espai de Llibertat és un racó on es ïouen bones vibracions a favor de la laicitat i el progrés. En alguna ocasió he tingut la sensació que si recollissim en articles els debats del Consell de Redacció, Espai de Llibertat s'escriuria sola. Una colla de músics, siguin més o menys bons, sempre poden interpretar una simfonia si assagen i el Consell de Redacció és un assaig constant . La revista no fa sinó reflectir aquesta realitat.

La reflexió autofagocitada d'un Consell de Redacció o el dilema del què som? Pu lsions que esdevenen opinions? o més aviat , algunes opinions sobre les coses - totes les coses- que es tornen pulsions que ens porten a intentar escriure alguna cosa que, conceptualment, pugui servir a l'objectiu d'una revis­ta d'esquerres, d'agitació. de reflexió, de crítica i de pro­posició? Som ecòlegs d'algunes paraules que, potser, po­den contribuir a salvar de l'extinció algun dels components d'un tipus d'actitud? I és que vivim en el límit permanent entre el caos més absolut d'una era desafortu­nadament sòrdida i la sensació que no hi ha més remei que enfotre-se'n de tot i de tots . Començant, òbviament, per nosaltres mateixos. I aixi podem intentar articular un peti t matís mestís i multicolor d'opinió política que tingui els ingredients de l'objectivitat antropològica, científica

28

ment comp~tada, de la inquietud ecològica de defensa dels entorns naturals lligada amb tot el conjunt de factors socials que no acostumen a saber si són o no capaços de captar el grau de risc en què, potser, ja podem trobar-nos com a espècie -sense perdre mai l'humor, però- (teore­ma de la granota i explicació futu ra del per què la granota bullida no sap que la bullen) , de l'aplicació sistemàtica dels referents historiogràfics i la relació amb la intrahistò­ria dels corrents populars de Catalunya, la critica radical permanent a tot el que olori a sistema políticament situat i la recança d'allò que no és ve ritablement alternatiu, la metodologia impecable de la memòria escri ta i transcrita i el dubte, dubte i dubte sobre el per què fem el que fem o per què no ho fem. I de tot plegat en su rt una invitació constant a pensar si allò que cal fer és d'una o d'una altra mena, però sembla més aviat opció politica que no pas erudició cultural. Ens plantegem moltes coses més o menys utòpiques, partem sobre et possible valor i l'abast simbòlic d'algunes dades emblemàtiques, no estem d'acord sobre si s'ha de votar d'una manera o una altra la Constitució europea, algú insinua que, potser, tot plegat se n'anirà en orris quan la Sida muti en virus de transmis­sió aèria, però, mentrestant, sabem que val ta pena més Europa que no pas menys , que el Zapatero ho està fent prou bé, que amb el Lula i el suport de França s'han atre­vit, jal - a plantejar una ap licació de la taxa Tobin per com­batre la fam i que és veritat que, passi el que passi , vo­tem el que votem aquí, tots nosaltres, tots, haguéssim votat el John Kerry. I no haguéssim corregut el risc inne­cessa ri de llençar vots a ta paperera per afavorir aquesta ignominia d'en Bush. Perquè resulta que, duri el que duri , preferim passar-nas-ho bé. I que un món com el que ens hem anat trobant no té gaire horitzó en perspectiva. O si­gui que ... .

•

J'cnll'cvislA Toni Comín Diputat

Jordi Serrana i Vicenç Molina Espai de Llibertat

Toni Comín és diputat pel PSC (CpC) al Parlament de Catalunya. llicenciat en Filosofia i en Ciències Polítiques,

també va fer estudis de piano. Ha estat professor de Ciències Socials d'Esade.

- Com et definiries? - En el terreny de les idees, sóc una persona d'esquerres, també hauria de dir que soc cristià, en el sentit en què entén aquesta paraula per exemple la teologia de l'alliberament, i de formació també sóc pianista , que no és poca cosa. Cal precisar que em sento cristià segurament per in­fluència familiar (potser cal es­menlar que en Toni és fill de l'Alfonso Carlos Comin. comunista i cris­lià , fundador de Crislians pel Socialisme) . He intentat digerir i aprofundir intel·lectual­ment aquesta Iradició rebuda, ter-ne un procés de depuració. Potser per això vaig estudiar filosofia . Crec que el cristianisme pot ajudar, i força , a conrear la dimensió espiritual que hi ha en tota persona. Jo em quedo amb la part nuclear del cris­tianisme: la idea que Déu, si existeix, ha de ser Amor (això és el que vol dir el dogma de la Trin itat) ; la idea que si aquest Déu que és Amor existeix, alesho­res s'ha de comunicar d'alguna manera amb les persones, amb totes les perso­nes (això és el que vol dir el dogma de l'Encarnació); la idea que Déu, sempre que les persones vulguem, permet que participem de la seva vida divina (això és

el que vol dir el dogma de la Resurrecció). Del cri stianisme m'interessa aquesta part, que és el nucli dur del seu missatge. De totes ma­neres, també voldria dir que crec que entre una posició agnòstica i una posició creient hi ha més coses en comú que no pas diferències. Cap dels dos, ni el creient ni l'agnòstic, no sap si Déu existeix o no exis­

teix (el creient no ho sap. sinó que ho creu, cosa molt diferent) . De totes mane­res, tot i això, em sento més creient que no pas agnòstic.

- Hi veus compatibilitat entre la laïcitat que fomenta la recerca interior, admet to­tes les lormes no esclerotitzades ni dogmatiques d'espiritualitat i s 'obre a l'ex­periència personal? Perqué la laïcitat no és, en absolut, antiespiritual. - Sí, completament d'acord. Les reli ­gions, de fet . l'únic que fan és intentar expressar el silenci. M'explico: les pre­guntes fonamentals de la vida ens les po­dem fer tots, però no les pot respondre ningú . Podem preguntar-nos per què existeix ta vida. què hi ha més enllà de l'espai i el temps, quin és el sentit de la

36 29

30

mort, tot això ens ho podem preguntar però l'única resposta vàlida davant d'això és el silenci. La vida és un misteri davant del qual només podem quedar-nos en si­lenci. I les religions l'únic que han fet és agafar aquest silenci i donar-l i una forma, a través de ri tus. de dogmes, de sagra­ments. A través d'un llenguatge que és sempre un llenguatge simbòlic, metafòric. De fet, la religió en aquest sentit fa una cosa semblant a l'a rt : donar una forma simbòlica al si lenci ine-

tingui a veure amb la vida espiritual. Diria que en tota experiència espiritual hi ha una dimensió que és radicalment "subjec­tiva "; però que després hi ha dimensió "objectiva" de la fe, que ve de les tradi­cions religioses, que ajuda a donar forma a aquesta "dimensió subjectiva".

- Ara, aquesta simbotització del silenci no és exclusiva de la religió. Això pot orienlar-se per allres vies. Qualsevol ex-

vitable davant d'aque-ll es preguntes que no tenen resposta. En aquest sentit, podria estar d'acord amb vo-

Les preguntes fonamentals de la vida

periència espirilual. no només la religiosa, pot també simbolitzar-se amb llenguatges i, fins i tot, amb codis rituà-no les pot respondre ningú

saltres que l'experiència espiritual pot ser. perfectament. estrictament individual. De fet crec que hi ha una dimensió necessà­riament íntima. individual. personal i in­transferible en tota experiència espiritual autèntica. D'això en parla molt bé, per exemple Kierkegaard. un dels grans filò­sofs de la tradició occidental: ell parla de la so litud radical que hi ha en tota expe­riència de fe. Tanmateix , la idea que ca­dascú es faci una religió a la mida, una "religió personal", una mena de "religió a la carta" tampoc no m'acaba de convèn­cer: en aquesta tasca que jo definia com la tasca de "formalitzar el si lenci" , en aquesta tasca de "construir símbols" crec que cal tenir una gràcia especial. No ho pot fer qualsevol , aixi com en un atac d'inspiració. I en aquest sentit, podrí­em dir que les grans tradicions rel i­gioses són "les grans expertes" en aquestes tasques, perquè porten mí­lers d'anys dedicant-s'hi. Diguem que això de "formalitzar el silenci per mitjà de símbols" és un procés de destil ·lació lentíssim, i que per això les tradicions religioses te­nen més a dir-nos del que un podria pensar d'entrada. Els seus ritus, sagraments i dog­mes són bons "símbols", per dir-ho d'alguna manera, per referir-se a Déu i a tot el que

lics propis que poden ser aliens a la tradició religiosa i ser de caràcter culturat, anlropològic. Sembla que no complis si no t'adscrius a una de­terminada tradició religiosa . - Per a mi totes les religions tenen la ma­teixa legitimitat. Totes les tradicions ob­jectives tenen la mateixa carta de ciuta­dania. Ningú no té el patrimoni exclusiu de la revelació . Diguem que Déu "es re­veia " per mitjà de totes les religions. Per això, és evident que el dialeg interreligiós és obligat, perquè no hi ha cap religió , al meu en tendre, que tingui prioritat per da­munt les altres. En segon lloc, cal dir que a les rel igions se'ls ha de donar el seu espai , tot el seu espai, però només el seu espai . Abans les religions feien de tot, feien de rel igió,

de ciències naturals, de ciències so­cials ... És a dir, explicaven com és el món . com funciona la natura. fo­namentaven les lleis i la politica,

eren el lonament de l'ètica i deien què és el bé i què és el mal ,

etc. I poc a poc tot això. per sort, al llarg de rera me­dieva l i de la modernital, s'ha anat independitzant de les religions. I ara les

que ens expliquen com funciona la natura són les ciències naturals , i no la religió . I l'ètica

públi ca i la politica democràtica són lai­ques, etc. Vull dir amb això que a les reli ­gions se les ha de descarregar de tot allò que no els correspon. Les religions no han d'expl icar com és el món, perquè això ho fan les ciències (socials i natu­rals), basades en la raó. Les religions han d'explicar "per què el món és" , és a dir, s'han de dedicar a les "preguntes sense resposta". Les ciències, en canvi, es dediquen a les "preguntes amb res­

"misteri de la vida" com una cosmovisió religiosa.

- Tanmateix, hi ha hagut molt poca recer­ca sobre la idea d'una espiritualitat agnóstica. - Contestaré d'una manera una mica fi­losòfica (per deformació professiona l' ). Jo crec que en la religió veritable hi ha, per definició, una dimensió agnòstica. I a l'in­revés: l'agnosticisme és una forma de re-

posta" . Les rel igions no han de fer allò que co­rrespon a les ciències

l 'ètica pública ligió, en la mesura que és una forma de con­tempfació, una forma de constatar el misteri que penet ra tota realitat.

- ni allò que co rrespon a l'ètica cívica i laica, que és l'ètica basada en la

i la política democràtica són laiques

raó, igual que les ciències- perquè quan ho fan , és quan caiem en el fonamenta­lisme religiós. Ni les ciències han d'ocu­par el lloc de la religió, perquè les cièn­cies no poden respondre les preguntes relatives al "per què" . Quan ho vol fer, caiem en el fonamentalisme de la raó, que ha estat tipic de la modern itat i de la 1I ·lustració, en què la raó s'absolutitza i es pensa que ho pot explicar tot i resoldre tot. Aquesta és l'actitud del cientificisme o del raciona li sme extrem del seg le XIX, per exemple, que creia que la religió ha­via de desaparèixer a mesura que les ciències avancessin. Si aconseguim una religió que es manté en el seu espa i pro­pi , i al mateix temps posem a totes les re­ligions en un mateix pla d'igualtat, podem dir que hem arriba t a una manera real­ment "il ·lustrada " d'entendre la religió. I aquesta és la manera que a mi m'agrada. Dit això, ara si que puc contestar la pregunta. És clar que hi pot ha-ver una recerca espiritual agnòstica. De fet. crec que en el diàleg interreligiós hi hauria d'haver sempre re­presentants de les postu­res agnòstiques. Crec que una cosmovisió agnòstica té tan t a dir sobre l'experiència del

L'Eugenio Trias (el filò­sof català i un dels meus mestres en aquests temes) . diu que al seg le XX la modernitat ha entrat en crisi perquè ens hem adonat que la raó no pot explicar-ho Iol, i que si la raó s'absolutitza i ho vol explicar tot . aleshores acaba sent irracio­nal , valgui la paradoxa. La raó, per ser fidel a si maleixa , ha d'ac­ceptar els seus límits. I aquests són els que jo explicava abans: les preguntes que no poden ser contestades. La pre­gunta clàssica en aquest sentit és la que va fo rmular Leibniz : ¿per què hi ha algu­na cosa (la realitat, l'un ivers, el món, la vida) en comptes del no-res? ¿per què l'ésser i no més aviat el no res? La raó només pot contestar les coses que sa­bem, no les que no sabem. El racionalis-

me, per lant, no satisfà els anhels més profunds de la vida humana, que tenen a veure amb aquestes preguntes. AI maleix lemps, lam­poc els fonamentalismes religio­sos serveixen per a res. Perquè

fan "religió" com si fessin "ciència", parlen de la "fe" com si parlessin de coses que "saben", i no de coses que "creuen". Si les coses de la fe les sabéssim, ja no caldria creure-hi. El s fona­mentalismes religiosos par­Ien de les coses de Déu

36 31

® .,

Sociologia de l'empresa

SCXïO]O{!!a

de r emprl''oJ

Aulors: Mànus Domínguez Salvador Carrasca Andrés Coco Lid¡a Daz8

José LUls Jlménez Eduardo Resbier Monlse Simó ConcepcIó Virgili

Editor : Edicions UniverSitat de Barcelona

Coeditor: Escola UniverSItària d'Estudis Empresarials

ISBN: 84-8338-397-7

Núm. pàg.: 385

Any ed.: 2003

Ressenya: Manual bàsIc per entendre rorgamtzació empresanal des d'una perspectIVa soc/GrOg/ca. Ens presenta els conceptes bas/es de la sociologia en general, I de la sociologia d'empresa en panicular. I es desenvolupen els models o formes d 'orgamlz8C1o del treball i de l'empresa.

Comptabilitat de costos a Catalunya abans de la partida doble: tres recerques

històriques

( ,!I!lI"..Ihllll.II.], .1,1 ....

• 1 (·ill.,)u,,~ ... Ih. u~ I JJ p.u1¡J..¡ ,j,,"le Irn l.:rclllue, hl,l, '1I\IU,'

Autor: Jaume Fernélnde7 Sevillano

Editor: Edicions UnlverSlla1 de Barcelona

Coeditor' Escola Unlversltàna d'Estudls Empresanals

ISBN: 84-8338-400-0

Nüm. pàg.: 161

Any ed.: 2003

Ressenya: L'objectiu bBSlc del I/¡bre és presentar tres recerques histór¡ques sobre la comptabilitat de cos/os a Catolunya abans de la partida doble Els tres casos segueixen la mateixa estructura d 'exposicIó: rosum, paraufes clau, In/radt/cclo. nucli del Ireball. concluSloflS, fonts documentals j

bibliografia. Inclou tambe un glossari do termes comptables, econòmics IjufJdics,

Més informació: Programa de Publlcacions_ Escola Universitiuia d 'Estudis Empresarials. Telf. 934024461 Fax, 934024474 , E-mail: resp-pub @emp,d2. ub.es

com si haguessin parlat amb ell per telè­fon, i en tinguessin l'exclusiva. Però da­vant dels grans misteris de la vida, da· vant de la pregunta sobre si Déu existeix , o sobre què passa després de la mort, tots estem exactament igual: tu, io i el pa· pa de Roma. Perquè cap de nosaltres no té fil directe ni ha parlat amb Déu per telèfon. Tampoc el papa. Això no ho pot contestar, ni la ciència, ni la rel igió que es posa a fer de ciència.

part que, en el seu nom, mai no s'ha per­seguit ningú ni s 'ha fet cap foguera inqui­sitorial. - Jo crec que a Déu se' l "coneix" -per dir-ho metafòricament, simbòlicament-a través de mediacions. A través d'inter­mediaris. No se 'l coneix directament. O en tot cas , com creuen la majoria de reli­gions, fins que no morim no s'obre la possibilitat de conèixer Déu directament. A Déu, doncs, el coneixem a través d'in­

termed iaris que Hi ha, tanmateix, una tercera forma de posar·se davant d'aquestes qües· tions. Consisteix a dir que hi ha coses que no sabem, però

Una cosmovisió agnòstica té tant a dir sobre l'experiència

del "misteri de la vida"

són: els símbols propis de les reli­gions, o de l'art , però també a través de l'experiència bà-com una cosmovisió religiosa.

que podem creure·les, podem esperar· les. Si aquestes coses les sabéssim (si sabéssim que segur que si, que Déu existeix, o que segur que no, cosa que tampoc no sabem) aleshores no caldria creure·les. Allò que creiem, doncs, és per defin ició allò que no sabem i, per tant, allò del que no podem estar del tot segurs. Per tant , la fe no pot ser mai segura, sinó precària . La fe. per definició, és precària. El drama de les Esglésies, quan es tornen fona· mentalistes i dogmàtiques, és que et ve· nen el seu discurs com si fos un discurs segur. En canvi. jo crec que en l'experièn­cia espiritual autèntica hi ha una tremolor, una inseguretat, que en són inherents. El dogmatisme acaba amb aquesta tremo· Ior, però aleshores no te n'assabentes de la pel·lícula. Crec que la fe , en resum, ha d'incloure el dubte. Per dir·ho d'una ma· nera provocativa: no hi ha fe sense ag­nosticisme. Per ser creient, s'ha d'incor· porar un moment agnòstic . I en aquest sentit, m'atreveixo a dir que tota espiritua­li tat és, en certa manera, agnòstica.

- / en el terreny de /a vida espiritual s 'hi ha d'incloure l'art. /a poesia. l'amor. l'amistat. totes aquestes formes de mani­festaCIÓ que, per a nosa/tres. poden ser més valuoses socialment que la religió. A

sica de la vida, que és la d'estimar i ser estimat. I això té una dimensió persona l, que és l'amor o l'amistat , però també té una dimensió po­lítica, que és la solidaritat, que vindria a ser l'amor universal o, com diu en Pere Casaldàliga, l'amor elevat a categoria po­lítica. És a través del món que pots fer l'experiència religiosa. En el cristianisme dels Evangelis la idea està claríSSima. És la idea que a Déu se'l coneix només a través de la fraternitat. I on es diu més clar es en l'Evangeli de Mateu, en la paràbola del judici final , quan diu: els que pregaven tot el dia a Déu però van pas­sar de llarg del pobre desvalgut, aniran a l'infern perquè de fet van passar de llarg de Déu mateix quan van passar de llarg del pobre, i que els que van curar el po­bre desvalgut aniran al cel, perquè de fet van cu rar Déu mateix quan van curar al desvalgut, etc. En aquest sen tit, és eVI­dent que l'experiència de Déu sempre és indirecta. La Simone Weil (filòsofa france­sa dels anys 30, que era agnòstica I so­cialista , filla de família jueva, i que es va convertir al cristianisme) parla de les "for­mes implícites" de l'amor de Déu. Diu la Weil : l'ul1Ica manera d'experimentar Déu és experimentar el seu Amor, però hi ha coses que fem en la vida en què experi­mentem l'amor de Déu sense saber-ho. I ci ta: la contemplació de la naturalesa.

36 33

34

l'amistat incondicional , la solidaritat o com vu lguis dir-ne amb els dissortats dels quals no podem treure res a canvi més que la mera fel icitat d'aquell que rep la nostra solidaritat. etc. Tot això, diu la Weil . són "formes implícites" de l'amor de Déu. A vegades. diu ella, l'experiència de Déu és tan íntima que de tan íntima ni tan sols te'n pots adonar .. . Déu és així,

prendre's seriosament. La Simone Weil també parla d'això: com podem creure en Déu i, al mateix temps, acceptar la seva absència? Sembla que quan se'l necessi­ta , Déu mai no hi és. I això és intolerable. Perquè quan un amic et necessita, tu hi ets, i, en canvi , Déu sempre s'absenta. La Weil té una resposta molt punyent a aquesta paradoxa insuportable. que està

al cor de l'ateisme: només es presenta de nit, en secret, com dirien els mís­tics. I en canvi les religions institucio­nalitzades tenen tendència a dema-

Els fonamentalismes religiosos parlen de les coses de Déu

com si haguessin parlat amb ell per telèfon

ella ve a dir que Déu sí que és amor, però que en el fons no és omnipotent. I que per això "no hi és". Bé, el què ella

nar-li que es presenti de dia, a la plena llum del sol. I és clar, fent això. el desvir­tuen totalment.

- I què hem de dir quan ens trobem amb la revolta d'Albert Camus davant la presència del mal: déu no hi és, o, si hi és, no és bo, perquè el mal és en el món. - Efect ivament, aquesta és l'única para­doxa que fa com impossible d'admetre la idea de Déu. Si Déu existeix i és Amor. com és que es queda impassible davant del mal i de la desgràcia, que són el dia a dia de la història de la humanitat? Déu no pot ser alhora omnipotent i amorós. Si ho fos, no es quedaria passiu davant de la desgràcia, el mal i el sofriment humà. El què és evident, és que Déu no impedeíx la desgràcia ni la injustícia. Això és una evidència, que la nostra experiència con­firma cada dia. Aleshores, o bé no ho fa perquè no pot , i aleshores vol dir que Déu no és omnipotent , o bé no ho fa perqu è no vol, i aleshores vo l dir que no és amorós. Però, com podria ser que Déu no fos omnipotent, o que no fos amorós? Sembla impensa­ble. Per tant , aquí hi ha una paradoxa que sembla que no tíngui solució. Aquest és , doncs, el gran argument de l'ateu per ne­gar l'existència de Déu . I és un argument que ca l

diu és que Déu és omnipoten t, però que ha renun ciat a aquesta omnipotència . Per què? Per amor. Déu. diu la Weil, ha re­nunciat a la seva omnipotència per amor. Aquesta idea és molt forta. però en el fons ve a ser la idea centra l del cristianis­me. La Weil el que vol dir és que només podríem acceptar l'absència de Déu. d'un Déu que creiem que és amor, si arribem a la conclusió que s'ha absentat per amor. Si creiem que la seva naturalesa amorosa l'ha portat a absentar-se, a "desaparèixer" voluntàriament, és a dir, a renunciar lliurement a la seva omnipotèn­cia. I per què l'amor de Déu el porta a fer una cosa tan incomprensible? Diu la Weil que Déu s'absenta per permetre l'existèn­cia del món, de l'univers, de la naturale­sa. Allò que les re ligions anomenen "la creació". La creació es "allò altre" en reta-

ció a Déu. és a dir, és allò que "no és Déu". I diu la Simone Weil

una frase que et deixa clavat , que ve de la mística jueva: "La creació no va ser, per part de Déu, un acte d'expansió

de si, sinó que va ser un acte de cont racció , un acte de renunciament. " Fixa' t: la creació consisteix en un ac­te de retirada. Déu es retira per deixar un espai al món. per deixar un espai a "allò que -no és ell ".

Perquè s'entengui, la Weil rebla el clau dient: "Déu i totes les criatures, això és menys que Déu tot sol" . Vol dir que Déu, en principi , és immortal, perfecte, ple , i que en canvi el món és mortal , imper­fecte , inacabat. I per tant , si només hi ha­gués Déu tot seria perfecte. Però si hi ha Déu i a més hi ha el món, una part de la realitat - la "creació"- no és perfecta. Però Déu prefereix una realitat sense perfecció, com és el

el món es retiri i l'altra és que aquest si­gui el final de la pel·lícula. El cristianisme diu que Déu ens esta esperant: és a dir, som criatures , som mortals , de vegades som desgraciats, Déu se n'ha hagut d'anar per deixar-nos espai , per tal que puguem existir, però resulta que Déu ens esta esperant a la cantonada. És a dir, el final de la pel ·licula, segons la fe cristia­na, és que el món , si els homes volem,

món, perquè és amorós i té necessitat que hi ha­gi "allò altre" respecte de si . Vol "allò altre" per comunicar-s'hi . Perquè

Déu ha renunciat pot tornar a Déu . Tota la història de la filosofia occidental esta molt marcada per aquesta idea , també la filosofia

a la seva omnipotència per amor

quan estimem necessitem omunicar-nos, i necessitem "l'altre" per comunicar-nos amb ell. No hi ha amor si no hi ha "altre", l'amor a un mateix no és veri table amor. I no hi ha amor sense comunicació. L'amor és sortir de si, a través de la co­municació, i anar cap a "l'altre ". Si Déu és amor, és normal que sigui un Déu creador, és a dir, que crea "allò altre" res­pecte de si, que és el món. Si Déu és creador, és normal que es retiri , per dei­xar espai al món. Però com que el món no és Déu, és normal que sigui imperfec­te . D'aquí que la vida humana estigui marcada per la mortalitat. I la font de tota desgracia i de tota injustícia rau en la nostra incapacitat per acceptar la nostra condició mortal. Aixi entenem que al món hi hagi desgra­cia, i que al mateix temps Déu estigui desaparegut, malgrat que sigui un Déu amorós. La idea és que, d'alguna ma­nera, en crear el món Déu va re­nunciar a la seva omnipotència. Per això, tot i que en el món hi hagi desgracia i sofriment. sembla que no fa res o que no pugui fer res.

- Doncs té gràcia ... AI final, al que ens toca e/ rebre és a nosal/res' - És que la història no s'acaba aquí. Perqu è una cosa és que Déu per crear

moderna, especialment l'idealisme alemany de Hegel i de Schelling: la reconciliació del finit i de l'in­finit. ¿Com tornara a Déu, el món? ¿Per quin mecanisme pot el món reconci liar-se amb Déu? Doncs a través de la llibertat huma­na. Una pedra no es pot fondre amb una pedra. Però, segons la fe cristiana , la lli­bertat (limitada) d'una persona es pot fondre amb la llibertat (absoluta) de Déu. La figu ra de Jesús representa precisa­ment això: un home que lliurement, a tra­vés de la seva llibertat , s'ha reconcil iat (ha tornat) amb Déu. Per això el cristia­nisme li dóna aquest paper central.

- El que no s 'en tén gens és l'expressió humanisme cristià. Perquè si un ha de fer una cosa perquè després déu hi digui no sé què, ja anem ma/ament. - A Déu no se'l pot comprar. És a dir, no

s'hi val fer el bé per guanyar-se el ce l. per salvar-se. Perquè això. en realitat , no és fer el bé. En això jo estic amb Kant, cent per cent.

El bé és incondicional. Quan un és just, sol idari o digues-li

com vulguis, ho és per deu­re , i punt. Si un lluita en contra de la injustícia per tal de salvar la seva anima, o per tal de obtenir un reconeixe-ment... estem manipulant

36 35

les víctimes de la injustícia: els estem convertint en un mitjà, al servei d'una fi­nalitat egoista, que és la nostra "salva­ció" . Una ètica que funcioni així ha con­vertit la solidaritat en un comerç, en un negoci. No s'hi val a "comprar" la pròpia salvació a costa dels pobres, o de les víctimes. El cristianisme no va per aqu i. Quan abans deia que l'única manera

això comporta, aquests mereixerien ser immortals. És a dir, no es tracta de fer el bé a canvi de guanyar-se el cel : però. en canvi, si que els que fan el bé a canvi de no res. de manera incondicional. es me­reixerien el cel. El que ve a dir la visió cristiana és que la voluntat humana és dèbil , i que ens costa molt fer el bé de manera incondicional. I que quan una

d'experimentar a Déu és la fraterni­tat, no volia dir

La font de tota injustícia persona té la con­vicció que Déu l'estima, aleshores pot ser que li sigui més fàcil fer el bé,

que calgui "estimar els germans" per agradar a Déu.

rau en la incapacitat per acceptar la nostra condició mortal

No. Això és utilitzar els altres, i això a Déu no crec que li agradi gaire. Als ger­mans se'ls ha d'estimar per ells mateixos. De fet, si l'amor no és incondicional no és amor. El mateix Kant diu que aquells que ac­tuen d'acord amb el bé, de manera incon­dicional , i que accepten els sacrificis que

a canvi de no res , de manera incondicional. És a dir, que quan tenim el sentiment que Déu ens es­tima (a canvi de no res) ens traiem un pes de sobre, ens alliberem. I que quan ens sentim alliberats i estimats, aleshores estem més ben preparats per a la frater­nitat. Aquesta seria la visió cristiana de l'ètica,

•

-

la col ·labomciÓ L'ostàlgia o l'oportunitat perduda

Ralf Massanés-Evers. Traductor

Extrema dreta i extrema es­querra, aquestes són les forma­cions polítiques a l'alça en les darreres eleccions dels lander de l'Alemanya de l'Est. El s seus programes electora ls han arribat a assemblar-se molt , ja que els activistes dels dos partits d'ex­trema dreta - DVU i NPD- estan copiant el model re tòric dels an­tics comunistes (PDS-Partit del Socialisme Democràtic) .

Hi ha moltes possibles raons per exp licar les posicions cada vegada més extremes dels habitants dels lander de l'est d'Alemanya, tot i que també es pot dir que les persones afectades de l'ostàlgia o aquells que tornen a exa ltar els lemes i la ideologia del nacionalsocia­lisme pateixen d'una amnèsia històrica parcial.

L'actual si tuació econòmica i social de la República Federal d'Alemanya (RFA)

la de la RFA, o la reunificació de les dues Alemanyes després de la seva divisió de facto després de la Segona Guerra Mundial. S'imposaria el model de la reu­nificació, avalada per l'aleshores canceller Helmut Kohl. La preci­pitació per trobar una solució viable i els grans esforços per obtenir aquesta victòria politica per part del partit en el poder (CDU-Unió Cristiano-Demòcra­ta) . així com el paper paterna li s­

ta dels líders polítics en els quinze anys posteriors. perpetuarien la posició en part passiva de la població del habitants de l'antiga RDA. esperant que l'estat els re­solgui les necessitats bàsiques pel que fa als aspectes socials. d'habitatge i de Ire­ball. I la promesa de subministrament en tot moment s'ha fet reali tat: dels pressu­postos socials de la RFA es desviarien milers de milions d'euros cap als lander

de l'est. El s treballa­té els seus origens en la desaparició dels an­cestrals països del bloc comunista. entre ell s la República Democràtica d'Alemanya (RDA). Els

Enyorar-se del nazisme o del règim de l'Est

dors de l'ex-RDA es van veure confrontats amb el creixement ex­ponencial de l'atur. és patir amnèsia històrica

esdeveniments d'aquells anys fan que el 1989 s'obrin les fronteres de la RDA i es plantegin dues opcions politiques possi­bles: una nova revolució social que aporti una oportunitat de canvi davant el totali ­tarisme del règim comunista. propiciant una identitat pròpia i ben diferenciada a

però gràcies a les ge­neroses aportacions de la germana de l'oest vivien materialment millor que com a treballadors lliures del socialisme real.

Les despeses per a la «reconstrucció de l'est ... com s'ha anomenat des de la reunificació. han anat desfent l'economia global d'Alemanya. que ha de respondre

36 37

38

a les necessitats de 18 milions de "nous" ciutadans, els quals en el passat no van contribu ir a "l'estat social" que regia en els lander de l'oest.

Els errors comesos en el procés de reunificació, la pèrdua d'una identitat prò­pia guanyada en el transcurs de més de quaranta anys per part dels alemanys de

pels programes polítics dels pa rt its d'ex­trema dreta i d'extrema esquerra, que empren la demagògia populi sta per convèncer sobretot als vOlants més joves i més vells. Ara bé, en aquells indrets on els polítics d'esquerra (PDS) formen part dels governs locals, aviat han de reconèi­xer que la realitat els posa davant d'un

l'est , con seq ü è ncia d'una eufòria in icial per tornar a reunir dos pobles separats per causes històri­ques, l'estancament de l'economia ale-

L'extrema dreta creu repte que només po­den superar amb una polltica pragmàtica, allunyant-se del popu­lisme radical que. a hores d'ara, els està

que l'oest i els estrangers són la font de tots els mals,

jugant amb la ignorància

manya i la manca de reformes polítiques per reactivar-la han fet que el descontent augmenti cada vegada més, sobretot en els cinc lander de l'est, on l'atur presenta una mitjana del 18,3 % (RFA 8,3 %), l'in­grés brut mitjà és un 28 % més baix com­parant-lo amb l'Alemanya occidental i gran part dels professionals qualificats abandonen l'est per cerca r domicili a l'oest.

El balanç dels darrers 15 anys, des del punt de vista econòmic i polític , és negatiu. Tot i haver sanejat ciutats, recon­vertit indústries, construït infraestructura viària i moltes altres activitats, les inver­sions no han aconseguit l'objectiu final de crear nous llocs de treball i riquesa entre els ciutadans de l'est. Tot i que s'han in­ve rtit més de 1.250 mil milions d'euros en la " reconstrucció de l'est", només hi ha al­guns exemples excepcionals de regions o ci utats que tin­guin un creixement econò­mic sostingut.

El descontent social i la manca de perspectives de fu­tur fan que part de la pobla­ció de l'est es vegi seduïda

donant vots a ells i a l'extrema dreta.

Si l'extrema esquerra sap aprofi tar la identitat pròpia dels alemanys de l'est i els ofereix un programa polític que per­meti desenvolupar la iniciativa pròpia en detriment de la menla li tat de ser "subven­cionats", aquest partit podria esdeveni r una força política majoritària de caràcte r "autonòmic", com ara el partit CSU de Baviera .

En contraposició, els partits d'extrema dreta veuen els mals de l'A lemanya de l'Est en els estrangers: massa diner va a parar a Brussel·les, a les guerres dels americans. I a Alemanya en realitat hi ha set mil ions d'aturats i nou milions d'es­trangers. L'oest i els estrangers són la font de tots els mals. La ignorància i el descontent social són el caldo de cultiu.

Mai no havien obtingut resultats similars en les eleccions dels

lander de l'est i ara s'haurà d'observar el seu progrés, establint noves pol ítiques que puguin compensar els errors del passat i donar expectatives a una població

descontenta i poc

motivada . ,

l'a 1)l1l1 'f' L'11 de setembre

Malgrat el seu valor i amor extrem per la llibertat, han estat subjuga ts en IOlS els temps.

Voltaire (referint-se als catalans de 1714)

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

Com cada any quan s'acosta l' 11 de Setembre es desenvolu­pa al nostre país tot un seguít de debats al voltant d'aquesta diada nacional. Com sabem, la tradició en si mateixa no exis­teix , sempre ens l' inventem com explica Eric Hobsbawm. La tra­dició és la nostra mirada subjec­tiva sobre el passat per apren­dre dels errors i sobretot per buscar-n e els ence rts. Per altres la tradició, sempre inventada, és la coartada per justificar els privilegis i les desigualtats. La tradició és també la res­posta que ens dóna la cultura per mirar al futur. La diada no data de més en llà de 1901 i es cent ra en un homenatge al peu del monument de Rafael de Casa­nova cada 11 de setembre_ Què va pas­sar en aque ll 11 de setembre de 1714?

EI17 abril de 1711

la "convenció de l' Hospitalet" o 36 "conveni de l'Hospitalet" que es va negociar durant dos mesos al front de Cervera, a Sant Feliu 39 de Llobregat i a l'Hosp italet. El conveni de l'Hospitalet preveia minuciosament les etapes i for-malitats de l'armistici entre els exèrci ts imperial i borbònic , el procés de retirada i avançament de les respectives tropes sobre el territori , aixi com el lliurament final de les places fortes de

Barcelona i Tarragona als fil ipistes, sense fer cap menció al manteniment de les constitucions i privilegis.

Segons els autors hi havia entre 40 i 55.000 forces ocupants. Defensen la ciulat només 5.500 homes.

El mes de juliol de 171 3 es produeix un famós debat entre els braços que re­

sumeix l'actitud dels dife-mor l'emperador Josep I i es nomena al seu germà Cartes, que és proclamat emperador com a Carles V i aban-

La lluita contra rents sectors socials al llarg de tota la història dels nostre pais. Seguim-lo en paraules

els Borbons la decideix el braç popular

dona Catalunya. És així com a les tropes borbóniques - dels castellans i francesos­es posen d'acord amb els anglesos i aus­tr iacs que deixen desemparats als cata­lans. A Anglaterra encara cueja "el cas dels catalans". EI14 març de 1713 s'e la­bora el tractat d'evacuació de Catalunya que fou mantingut en secret i es materia­litzà el 22 de juny de 171 3. Es tracta de

de Pierre Vilar: " .. . el cle­ricat. el 171 3, havia evitat de pronunciar­se per la continuació de la lluita i no ha­via ajudat de gaire bona gana la politica financera de la ciutat. La noblesa, per la seva banda, s'havia dividit: la petita no­blesa catalana de vella nissaga oposava instintivament el seu patriotisme a les fa­milies molt grans des de feia temps cas­tellanitzades pels en llaços matrimonials,

40

moltes de les quals combatien al costat de Felip V ( ... ) El braç reia l o braç popu­lar, és a dir, la representació de la burge­sia urbana fou el que, pe ls sindics de Barcelona, Solsona, Manresa, Sabadell , féu decidir, per 78 vots contra 43, la lluita a ultrança contra el Barbons."

El debat es produeix en un moment de màxima tensió, el General Nebot ame­

i la llibertat de vostra amada pàtria en la negra obscuritat d'una perpètua, deplora­ble, esclavitud".

A partir del mes de gener de 1714 hi va haver una gran mobilització popular que sorprèn als militars borbònics. La in ­surrecció és general contra l'ocupanl. Ara ja no eren partidaris del rei, ara són "els de la terra".

La brillant historiadora naça als assistents que no acceptin la submissió , si no: "los penjarien de un balcó".

La Guerra de Successió Núria Sales denota es­tranyesa: "S'ha parlat sovint , i amb raó, de

com a guerra civil catalana

Mentrestant co-mencen a passar coses inexplicables. Els resistents encapçalats per Antoni Francesc de Berenguer i el general Rafael Nebot guanyen 1'11 d'agost de 1713 la batalla prop de Mataró contra dos esquadrons de cavalleria francesos. Res no hauria estat més fàcil , després d'aquesta victòria que prendre Mataró, provisionalment mal defensada per uns 600 soldats borbònics, on hi ha la in­tendència felipista i 60.000 quarteres de blat. Però el general Nebot tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró! Sospitosament a la Mataró felipista és on hi ha les famílies de la noblesa, la burge­sia barcelonina i els canonges de la Catedral. En aquest moment abandonen 5.000 voluntaris .

Poc després al general Nebot no el deixen entrar a Tarragona i "els aliats en­viaran missatges als borbònics dema­nant-los que acceleressin les mar-xes per prendre la ciutat abans no ho fessin "els de la pàtria". De fet, la guarnició de Tarragona no obre les portes al general Nebot i, en canvi , les obre a un pri­mer escamot felipista ja el dia 1 Uuliol 1713).

El mes de novembre un full volant diu:

"Despertau-vos. despertau-vos catalans adormits ( .. . ) no \ sepulteu vostra honra, vostres lleis

l'heroic sacrifici dels assetjats a Barcelona l'any 1714. S'ha parlat ben poc de l'estranya actitud d'a­quell govern que no sabé o no volgué uti­litzar l'alçament a la resta de Catalunya, que no sabé o no volgué utilitzar aquells miquelets i sometents dirigits per capitos­tos com Poal , Nebot, Brichgfeus, Ferrer, Dalmau o Rialp. Una victòria que hauria pogut ser decisiva a Mataró a l'agost de 1713 i que un mes abans de la rendició de Barcelona encara guanyaven combats a Talamanca i Sant Llorenç".

Com cal interpretar la Guerra de Successió? Segurament l'única forma sensata d'encarar els fets és concebre la Guerra de Successió com a guerra civil catalana. Aquesta és una possibilitat d'anàlisi molt poc tractada i molt menys coneguda per l'opinió pública catalana. L'explicació seria que "La por a l'enemic de classe va ser molt més forta que cap consideració patriòtica, militar o humana".

Aquest esquema interpretatiu con­necta amb molts altres episodis

de la nostra història nacionat: 1486,1640, t714, 1874, 1909, 1931 , 1936 .. L'actitud patèlica dels nobles de Barcelona - semblances amb l'últim Cambó- es des­cobreix quan s'intercepta la correspondència que es-

criuen a Felip V iustificant-se. J Des de juliol de t 713 hi ha l 7.000 baixes -morts i ferits- a Barcelona i 10.000 de l'exèrcit ocu-

pant. La ciutat rep 30.000 bombes, un terç de les cases queden derruïdes. Foren empresonades innombrables per­sones, algunes fins a 1725. S'exiliaren 6.000 persones.

Què va passar amb els caps de la de­fensa? Villarroel fou empresonat en con­dicions precàries a Alacant, la Corunya -d'on intentà lugir-

De Castella no cal parlar-ne, però cal tenir present que França va ser-ne el principal aliat i sobretot que Àustria va abandonar Catalunya i que Anglaterra -a canvi de Menorca i Gibraltar- va protago­nitzar un dels moments més lamentables de les relacions internacionals. Semblances amb 1945. I ensenyances del que cal esperar d'Europa.

i Segòvia. Casa nova es va refugiar a Sant Boi -es va fer passar per mort- i el 171 9 va tornar a exercir d'advocat a Barcelona. El general

Un ram de flors al Portal de Mar o

Per acabar i per si la tra­dició no fos a voltes tan estrambòtica existeix un curiós epileg: per acabar amb les revoltes contra a la Ronda Sant Pere?

Josep Moragues va ser detingut, torturat i executat a garrot i després esquarterat. El seu cap fou penjat en una gàbia de fe­rro al Portal de Mar durant dotze anys.

Com és que recordem Casanova i no Nebot o Moragues? Estem davant d'un invent de la tradició que no és neutral -no ho és mai-: es tracta de repescar aquella part de la tradició que no posa en qüestió, avui, els privilegis de classe, ni les causes històriques de la manca de plenitud nacional, que per més que es vulguin amagar no son d'ordre exogen sinó endogen: la traïció constant de les classes privilegiades i de l'església al po­ble de Catalunya.

Una darrera ense­nyança molt actua l la can­taven en aquells dies els catalans:

Carlos Terç i Felip Quint Me /1an deixat ab lo que tinch I amb un humor negre evi­dent:

/nglesos han faltat portuguesos han firmat holandesos firmaran i per fi nos penjaran

els invasors es crea en­tre el 1719 i el 1723 les esquadres de ci­vils armats: els mossos d'esquadra!

Ens plantegem, en primer lloc si es­tem celebrant (o reivindicant, tant li fa) el dia encertat. Sembla que si. Peró sobre­tot cal preguntar-se si el personatge ho­menatjat és representatiu i està a l'alçada dels fets històrics. Sembla que represen ­tatiu ho és, però no en el sentit que ens han estat venent. I que posats a cercar les nostres arrels en la història, millor un ram de flors al Portal de Mar que tota una

corona a la Ronda Sant Pere. (O les dues coses?) ,

• 1. Joaquim Albareda: La guerra

de successlo i l'onze de se­tembre. EmpÚries. Barcelona, 2000. 2. Josep M. Torras ¡ Rlbé: La guerra de Successió i els se/­ges de Barcefona ( 1697-(7 14). Rafael Dalmau edit.. Barcelona. 1999. 3 . Nuria Sales: Senyors ban­dolers, miquelets I botifJers.

EmpÚries, Barcelona. 1984. 4. Pierre Vilar: Calalunya dins

l'Espanya moderna. Curial-ed,62 , Barcelona 1986.

36 41

42

la col ·labol'ad() Fòrum Mundial de les Dones Judici al Patriarcat Sentència

Santiago Castellà. Jutge-ponent

• La construcció del model de dominació social que anome­nem patriarcat ha tingut com a principal i màxima perjudicada la dona, però hem d'afirmar que les víctimes d'aquest model som tota la humanitat : homes i do­nes, tot i que en un grau molt di­ferent.

• El gènere masculi, tot ac­ceptant les cosmovisions religio­ses i morals totalitàries que tro­ben en la dominació patriarcal l'instrument més efectiu per desencade­nar la violència fratricida entre els éssers humans. s'ha tancat en una gàbia d'or, que l'oprimeix en la seva lliure realització ètica, el degrada a la condició d'explota­dor, i el condemna a la barbàrie depreda­dora contra una part de l'espècie huma­na.

• L'acceptació inconscient del model de dominació patriarcal per part dels ho­mes, tot permetent la seva perpetuació històrica, i el seu

me i la ignorància- amb l'accep­tació de la dominació patriarcal renuncia a la seva humanitat, per convertir-se en un ésser èti­cament incapaç, sense autono­mia moral i sense dignitat. • Des de fa segles, la humanitat ha propiciat la naixença d'idees i de models ètics, racionals, de­mocràtics i progressistes, ac­ceptant alhora el manteniment del patriarcat , com a reserva inexpugnable, closa a la llum

del progrés humanista. Només des de la incoherència més profunda és possible entendre com els grans avenços ètics de les nostres societats s'han produït sense afectar plenament la supervivència de la dominació patriarcal.

• El gènere masculí, víctima també del patriarcat , s'ha vist obligat a renunciar a espais d'intimitat, a organitzar sobre la força i la competència la convivència so­cial , a limitar la seva expressivi tat, a con-

demnar la lliure manteniment de ve­gades subtilment dis­fressat , suposa la re­núncia a un pensament lliure i a

El model patriarcal orientació sexual de cada persona. Així, la injustícia, la domina­ció del feble pel més

renuncia a l'autodeterminació ètica

l'autodeterminació ètica en els nostres comportaments socials.

• Si l'ésser humà és un ésser ètic - que busca en la seva lliure autodetermi­nació personal el seu alliberament i el de la humanitat del dogmatisme, el fanatis-

fort, la competitivitat extrema com a forma d'atribució, són també una condemna per a l'home.

• La renúncia a unes relacions afecti­ves paritàries, a la negociació entre iguals per a la convivència conjunta , la imposició de la sexualitat com a domina-

ció , la utilització de la violència com a ne­gació de ramar, la renúncia al comprom is amb els espais més propers, íntims i quo­tidi ans ha deshumanitzat l'home, tot pri­vant-lo d'aspectes molt importants de la vida humana .

• Finalment, el sistema de dominació patriarcal interacciona i determina models de dominació i d'exp lotació econòmics que condemnen una gran part de la hu­

renunciant a unes relacions laborals ba­sades en el pode r, la confrontació i la competència salvatge.

4. Portant la negociació democràtica a la vida familiar i de parella. Assumint paritàriament i negociadament les cÉure­gues i els beneficis de l'espai fami liar, re­bel·lant-se contra l'atribució automàtica de rols sexistes.

5. Cercant models d'organització so­manitat a la misèria, els pobles del Sud al subde­senvolupament, i milions de persones a l'opressió totalitària .

Portar la negociació democràtica a la vida

familiar i de parella

cial i de la convivència fo­namentats en el respecte a la identitat pròpia de ca­da gènere, al seu desenvolupament

En conseqüència, CONDEMNEM EL GÈNERE MASCULí COM A ALIAT HISTÒRIC DEL MODEL DE DOMINACiÓ PATR IARCAL I EL COMMINEM TAXATIVAMENT PER TAL QUE S'ALLIBER I, EN EL SEU PROPI IN­TERÈS I COM A COMPROMís ÈTIC AMB TOTA LA HUMANITAT, DEL PEN­SAMENT I DE L'ACCIÓ PATRIARCALS:

t . Rebutjant el manteniment per més temps del model patriarcal , i ali ant-se amb la lluita del moviment feminista per una societat més justa, democràtica i so­lidària

2. Actuant activament contra la violèn­cia sexista, per tal com aquesta és l'ex­press ió més brutal del model patriarcal. Evitant la continuïtat de la impunitat dels agressors, rebutjant la indi-ferència, aliant-se activament amb les polítiques de preven-ció i sanció de la violència se-xista, i crean t xarxes de solidaritat i de suport a les víctimes d'aquesta violència.

3. Fent del lloc de treball un espai lliure d'actituds sexistes, participant activament de la conci­liació de la vida laboral i fami li ar,

i manifestació lliures, sen-se acceptar que aquests suposin cap mancança, discriminació o perjudici per raó de gène­re o sexe.

6. Propiciant i respectant la lliure orientació sexual de tots els éssers hu­mans, i rebutjant la imposició exclusivista de models familiars i formes de convivèn­cia basades en creences particula rs.

I per tot això, CONDEMNEM EL GÈNERE MASCULí a la LLIBERTAT tot renunciant a la indignitat de ser subjecte dominador; a la IGUALTAT paritària , justa i democràtica amb el gènere femení re­butjant tota forma de segregació i discri­minació; i a la recerca de la FRATERNI ­TAT entre tots els éssers humans com

a base d'una convivència harmònica, consensuada i pacífica fonamenta­

da en la ll iure elecció ètica i ra-cional i no pas en el poder, la força i la dominació. Recuperant així els vells ide­als illustrats de LLIBERTAT, IGUALTAT i FRATERNITAT, per tal de possibi litar el seu

desenvolupament ple i efecti u per a tota la humanitat •

•

36 43

44 Sense títol Pere Almirón

la l'I'caciÓ

la creaciÓ

'" I

Què és cultura? Xavi Torrent

Melinda i Melinda Woody Alien

Un dia Woody Alien va dir que nomes hi havia dues coses importants a la vida: la primera era el sexe, de la segona no se'n recQ rdava .. Aquesta pet ·l ieula no és Manhattan. .. però s'hi esmenta dues vegades Barce lona!. .. És tot un home­natge que s'afegeix al ja tra­dicional de París . La vida pot ser enfocada sota una perspect iva més aviat còmica o més aviat trà­gica. Probablement, si ens poséssim prou seriosos. en sorti ria una mena de compo­sició en què en un rerefons predominantment dramàtic hi podríem trobar prou situa­cions còmiques. Es a dir. sabem que, al cap i a la fi, sempre passa rà el mateix i que. per tant , ens n'hem d'aprofitar dels bons moments - que, malgrat tot,

n'hi ha- i viure'ls intensa­menI. De tots els bons moments de la vida , espe­cialment d'aquells que tenen a veure amb les relacions personals, tan terriblement complicadíssi mes. I, de vegades, tan sucoses expe· riencia lment.. . Melinda pre­senta les dues cares de la lluna , ens convida al carpe diem sense oblidar·nos de res i a burlar·nos una mique­ta cada dia de nosaltres mateixos, lot sabent que, allò que Woody AJlen deia que no recordava què cony era. sempre és ben present, d'una o altra manera , en les seves pel .líeules, i que ens agafa amb total imprevisió. ens ve de sobte, j ja no hi ha res mes. Aix i, fins i tot pot resultar sexy una executiva financera republicana ... !

(V.M.O)

Ics recomanacionS

llibreS

La pell freda Albert Sanehez Piñol. La Campana. Barcelona, 2002.

El protagonista i narrador deixa el seu país i se'n va a una petita illa perduda de l'hemisferi sud per treballa r com a oficial atmosfèric duran t un any. Un cop allà es troba que l'illa no està desha­bitada: un personatge molt esquerp i furiós - el capita Batis Caffo- viu al fa r. S'instal ,la a la caseta de l'ofi­cial atmosfèric i durant tres nits pateix els atacs d'uns monstres marins. A canvi de municions per resistir els alacs nocturns. el capità accedeix a deixar·lo refugiar al far on conviurà , a més, amb una femella domestica­da - Aneris- de la mateixa espèCie que els monstres. Més que una novel·la d'aven­tures o de ciència ficció - que també- es un assaig sobre la condició humana, una metà· fora de la guerra i una histò­ria sobre la por d'allò que és desconeguI.

(G.M.S)

3t 47

ENTORN. secl él una inICIatIVa d'esplac, constituïda com a cooperativa rruta de treball associat I consumldofS que realilla serveis socioeducatlUs per als setiS assoCIaU I tercers en general.

Iniciativa d'e.plac ENTORN neix en el si d'Esplins CatalaRs, amb el nom d'ESPlASHt cap a l'any 1988. AI cap de 4 anys es constitueix com a cooperatlv8 per tal de difmencial els serveIs prolesslonals ¡ els voluntaris de l'associació, mantenint la vinculació a partir dels SOCIS

consumidors.

El 1993 es fusiona amb AREC, cooperativa de SImilars objec tius formada eOlre esplaIS de Badalona, adoptant definitlvafTl8nt el nom d'ENTORN, secl.

DEMOCRAnCA l . nostra fQt~ COOper.tlV' as pon" fMIIfffSl MI cIo l.r d'un IIIe tonll1l9ll1 als (lIglm !IemOe.rjllts.nb I. p.rtlt1PK1Ó dt IOlS Itfs SOOJ

CATALANA Tr.baIlem pal" .1011 els clIJt lKl.nl d. CI1a!uny. dis d. t'.rr,I. mtf!1 lOClI d"s nos lres ser .... '1 I I. IlIen llhuQ6 tullLlIIl qLli n 6$ Pf/ipll.

INNOVADORA RHOIem uutl''''' les nlU$$il.IS qui lis canfll UIOol6~ rrIII"QUII\ 1C1U.~U" 1 petTT1lfW1lf"!l1f11 ilis r&Cullo, IlluclllUS 10rglllrtl.tM

EXPERTA Ant ¡'!VII di! miI.IIfI IO 1I"l'fl d'l.IpII'*nI us ot.." SolUCioni conlrlSlIdu In UII.II, rs on 10m l!SpKI.ksln

PROGRESSISTA POliM! ~ la PljchC. If11pllulrral Lln rd.all que ItflS

Id,nltrlCI .mb al MO~lIll1nl LIlC I P,ogtaUIJII

EFICIENT Ens dCltm d'lIfIIlltganrtlla6 a.strut.lur.o. i ~ola.ssronal per gll".ntJ' I. 10","1:1. dels nCllln !-E!f'I'elS

,.. ~""./

:J :j / 'I :j 1J ~!J ,;.', :..:.u.L

1. Assessoreu vos. Per tots aquells prolectes profeSSionals Que puguem realitzat amb vosaltres.

2, Participeu. feu nos saber les vostres propostes de serveis, millores en els que realit zem, necessi lats, ...

3. Feu·nos arnbar!!ls vostres cttrrlcullJTlS per poder· vos olem treball.

ENTORN, sccl Aviny6, 44 , 2n 08002 Barcelona Tel. 93 302 61 62 . Fox 93 30 1 96 94 ..... ff.I¡tr.rI. en torn@ontorn.org I "WWW.en lorn .org

( \

IlIs/nlill-I"S i ";('/'('1/ /lil/I'/''';, rlS,..,'/)CÏ( ·IHO' ... · i ,';¡In'l/fillïs,

1''';/ imcl/- l ""; i ";1 '1'1 '11 (('/I('U";

moviment laic i progressista