espai de llibertaT l'evi sta et ' esq LI e l'res per a la fOI'mació, la reflexió i l'agiLació políLicA ()W.lI't t l'illl('~tl'c L003 TCiIl "III'I)S 32

[,;1 rnollogl'àl'ic: 1(ls plael's clel cos: ètica i estèticél

L'ell LI'cvisLa: GOl'ka l';spia u (Elkal'l'i)

Número 32 Quan tnmestre 2003

Director, Jordi Se/rano Subdlrector Vicenç Molina

Consell de reddcclO David Semperc , Xavlor Brefones. Josep Setiares. Gemmél Manin. San tl Castella. Ferran Escoda, Montse Lopez. Antoni Castells. Jordi Miralles

Espai de Lliberta! AVinyó, 44 primer 08002 Barcelona e-mall !lg@lalc,org wwwlalcorg Tel. 936011 644 Fax 936 01 1 640

Edita Fundaclo Ferrer I Guardla

Impremta Primera ImpressIó S L Sabadell

Disseny Ferran Carles / Montse Plass

MaqLle/aclo Fundaclo Forrer I Guardla.

Assessoramenllmgu/sttc: Montse Lopel Vicenç Molina

Revista trimestral Preu 3,50 euros Subscnpclons 14 euros/any

DlpOSI! legal: 8 33 262~ 1996 ISSN.1 136-1581

Espai de Lllbenat és membre de l'ASSOCIBCtO de Pubhcaclons Penodlques en Cala la

La linla edltonal d"aques ta revista és ellliurepensarnen t per tanl , tes OPI­nionS del canseU oe reoaccio, les tro­bareu a l'EditOrial. la resta d"oplnlons seran unlcament responsabili tat de qUI les hrml

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La consigna Ciència i religió

La reflexió La percepció prosti tuïda

Joan Andreanó- Weyland

El monogràfic: els plaers del cos, ètica i estètica Que s'aprimin ells

Joan-Francesc Pont La dutxa nostra de cada dia

Ferran Escoda Impossible banyar-se

Jordi Serrano Només a l'hotel

Vicenç Molina Va de pèls

Jordi Miralles Anar de cos

Ferran Escoda Escu ltura facial

Eulàlia Roca La carn fa carn

Vicenç Molina El melic al sol

Jordi Serrana Paradoxes culturals d'un jove pastat a l'antiga

Jesús Sanz

L'entrevista Gorka Espiau

Vicenç Molina, Jordi Serrano

La col,laboració La construcció europea i la laïcitat necessària

Joan Carles Marset

L'apunt Eudald Canibell

Dolors Marín

La creació Corta y Pega

EspaienBlanc Operació d'estètica

Xavi Torrent

Les recomanacions

2

3

5

7

11

13

15

16

17

19

21

23

25

27

29

33

41

45

46

47

32 1

2

editol'iaL

A gaudir que són dos dies

Doncs no. No és veritat que tot ens ho hàgim de prendre amb un excés de seny, ni tampoc no ho és que la reflexió, la cri­tica i el desig d'agitació cultural i política hagin d'estar allunyats del plaer. No. Perquè, tot i que de vegades costi , l'única manera de generar energia constructiva és a partir d'una radical situació positiva. Que es tracta de ser

és molt més plural i ric del que s'imagi ­nen. Vivim en una societat en què moltís­sims no tenen més remei que oblidar-se de tot el que no sigui la preocupació per la precarietat laboral i pel preu de la hipo­teca ... en la que molta gent jove no pot ni atrevir-se a pensar en com assolir aques­tes dues menes de preocupacions. I, per

si faltava poc, l'autori­feliços, vaja.

Vivim en una Catalunya que vol­dríem despujolitzar perquè no se senti tan petita. Vivim en una

Donem al cos tarisme prepotent, la indecència especula­dora i el repartiment del poder real entre els oligopolis de l'az-

allò que les velles morals del dolor no li reconeixen

Catalunya una mica ensopida, entristida i mediocritzada perquè n'hi ha que han volgut oblidar una de les seves tradi­cions: la de les bullangues i rebomboris, la dels ateneus obrers i les festes republi­canes, la de l'alegria marinera de la Barceloneta (i no és que no estiguin prou bé els ametllers de Sarrià ... pero, es clar ... ) Vivim en un país que han volgut disminuir tant com han pogut en les se­ves expectatives socials i intel ·lectuals, que han somiat de pa sucat amb oli i per això n'han fet ensucrament televisiu. I que

narisme, amb les mentides sobre unes armes que eren mentida, mentre que els morts sí que han estat veritat... Doncs, no. Malgrat tot, en­cara hi som, volem viure i fer-ho tan bé com poguem. Ens atrotinen una mica l'ànima, volen desmoralitzar-nos, però no aconseguiran que renunciem als plaers del cos, que és el que voldrien , per fer­nos perdre l'esma i la capacitat de rao­nar. Doncs, no. Donem al cos allò que les velles morals del dolor no li reconeixen. A gaudir, que són dos dies .. . i de vega­des els passes plovent •

•

el punt de vista de FOI'geS

e

SEfiVl! l)'AHNt:IU DIRECTA H n

(i'9'02200 200 O www. adesl.~.~ s

r:ttI 9 0 ? ? O '" ;;> 06

A TU , QUE HO VOLS TOT

• >041 . DI H 000 ~I '~I' u, \PH"LI~l[~ • 290 ÇlI N IQU'~ , ~05 PI T4l~. A Y~ HA" '" I n IM""''''''''

A DESL A S E XTRA

• IIE ~~'IO ... HNl oH BO" 'H " eSPrUeS o ~[tGts ~ () CONC[~HI~

'' l'''' A OESL A S D E NTAL

• srNS' ~CRIOD[S or C"C Ne·.

• srH ... , ""-L·,, "J"'~ ~I .• uN HI",w CO,'

• U'GINC'" !>.~", 5

adeslas

la consignA Ciència i religió

Ricardo Gracia (CSIC) Extret de laicos@yahoogroups.com

Som un grup de docents de tots els nivells educatius que es­tem molt preocupats pel baix ni­vell cultural de la nostra socie­tat, pels alts índexs de fracàs escolar i per la proliferació de teleescombraria . Per tal de sortir d'aquesta si tuació, volem tras­passar els murs de col·legis, instituts i universitats, tot portant la cultura i l'educació a àmbits dels quals fins ara hem estat ab­sents , en els quals la nostra dei­xadesa ha privat molts ciutadans del dret universal a la cu ltura.

Com a primer pas, vo lem arribar a un acord amb les autoritats eclesiàstiques per tal que ens cedeixin un deu per cent del temps de les misses, amb l'objectiu que professors especialistes en les dife­rents disciplines puguin arribar més fàcil­ment als creients mitjançant breus inter­vencions didàctiques.

Estem estudiant quin seria el millor moment per introduir, en les misses, con­tinguts científ ics i culturals , potser imme­diatament després de la consagració o tot just abans del parenostre.

És clar que alguns fidels podrien, amb raó, objectar que el ls no tenen per què augmentar els seus coneixements ni la seva cultu ra, atès que van a missa amb l'única finalitat de pregar i d'escoltar la paraula de Déu.

Per tal de solucionar aquest problema, tot i que podria semblar inconstitucional,

a l'entrada de l'església els fa- 32 ríem omplir un formulari perquè manifestessin la seva preferèn-cia per la religió o per la cul tura. 5 Un cop identificades aquestes persones podrien, en el moment adequat, sortir de la nau princi-pal de l'església i reunir-se a les capelles laterals, la cripta o la sala parroquial. Amb la finalitat d'evitar greuges, aquestes per-sones podrien rebre , en aquesta estona, xerrades de caràcter no

cultural ni educatiu però molt relaciona­des amb els continguts que s'estiguessin impartint en aquell moment a la resta dels fidels des de l'altar. Per exemple, els qui no vulguin repassar la taula periòdica, estudiaran els efectes perjudicials dels colorants alimentaris , els qui no vulguin fer exercicis d'educació física podran veure un documental sobre l'obesitat , i els qui no vulguin repassar els verbs irregulars anglesos podrien estudiar esta­dístiques sobre la importància de parlar idiomes en el món modern .

Els bisbes ens han avançat que no hi hauria problemes per computar el temps de qualsevol d'aquestes activitats com a temps equiparable al dedicat a escoltar la paraula de Déu, a la pregària, a la con­templació , la penitència o la caritat i que en cap cas no podrà discriminar-se l'ac­cés a la salvació eterna amb motiu de les preferències religioses o educatives dels fidels.

6

Tampoc no han posat la més mínima objecció a l'aparent contradicció derivada del fet que el contingut de les misses si­gui basat en la fe i les creences , en con­trast amb la naturalesa científica i acadè-

eminentment laic de les classes , no dub­taríem a acomiadar sense recança aquell s professors que no mantinguessin una coherència laica entre la seva vida professional i personal, fent coses com

mica dels continguts que habitualment im­partim a les aules.

Les classes es farien ara casar-se per l'Església, anar a missa cada setmana o part icipar en qual­sevo l tipus d'actes re-

AI començament, les classes s'imparti­rien només al llarg de

a les misses obligatòries i en altres actes religiosos

les misses obligatòries dels diumenges i festes d'observància, i més endavant s'estendrien a altres actes religiosos d'as­sistència no obligatòria , com ara batejos, casaments, comunions, funerals, exerci­cis espi rituals, ordenacions sacerdotals i fins i tot cerimòni es de canonització O beatificació.

Però, ¿d'on sortirien els diners per pa­gar el professorat que treballés els diu­menges? Sens dubte, de les almoines dels fidels, del percentatge d'impostos dedicats al sosteniment de l'Esglés ia Catòlica o, en general , dels pressupostos de l'Església.

Per tal de garantir la qualitat dels en­senyaments, la nostra associació gestio­naria directament els diners aportats per l'Església i amb això contractaria profes­sors de sòlida formació pedagògica i cient ífica que s'en­carregari en de fer les classes al ll arg de les misses.

Natu ralment, atès el caràcter

ligiosos. Finalment, portarem les nostres nego­

ciacions fins al mateix Vaticà, amb les au­toritats del qual signaríem un Concordat que garantís la continuïtat de la nostra noble tasca docent a les esg lésies al llarg dels propers anys.

¿Us sembla un disbarat? ¿Us sembla difícil d'aconseguir? No és cap disbarat ni és tan difíci l. Aquí tenim l'exemple dels acords entre l'Església i el Min isteri d'Educac ió sobre l'assignatura de religió i la seva altern ativa. A la fi han aconse­guit allò que ningú no hauria pensat que fos poss ible.

Mentrestant , podeu fe r arribar la nos­tra proposta educativa a docents, pares, alumnes, polítics, sindicalistes , mitjans de comunicació i fins i tot a les autoritats eclesiàstiques. Potser així farem que s'en tengui més bé el que està succeint

amb relació a l'en-senyament de la

rel igió en els cen­tres educatius sostinguts amb fons públ ics •

•

la l'cflcxi(} La percepció prostituïda

Joan Andreanó-Weyland Periodista

Vull començar aquest article amb un exemple. Es tracta d'una carta, ja famosa, que fins i tot va ser llegida (i ridiculitza­da) en un dels programes de rà­dio de màxima audiència, d'àm­bit estalal. És una carta que Antonio Anguita , director gene­ral d'Eresmas, va escriure als seus trebal ladors poc abans dels acomiadaments massius de gener/febrer de 2003.

Oueridos colaboradores: A lo largo de las última s sema nas, los

miembros del equipo directivo han esta do trabajando en la delinición de la estructu­ra y composición de las respectiva s àreas. En diversas reuniones os han pre­sentado los nue vos àmbitos de actividad, funciones, configuración y responsables de segundo nivel. Ouedaba pendiente,

en base a criterios meritocràti­cos y funcionales, con el màxi­ma rigor, considerando todos los inputs posibles, y dentro del marco de las necesidades de las dilerentes àreas. Hemos in­tentada minimizar los impactos personales y nos hemos asegu­rada, gracias a la generosidad de la corporación, de que las condiciones de salida de las personas afectadas sean exce­lentes, incluyendo la utilización

de una agencia externa que garantizarà la recolocación de la mayor parte de es­tas personas.

No cabe duda de que la masa crítica derivada de la lusión incrementa nuestras posibilidades de luturo y acelera nuestro camino hacia la rentabilidad. Pero aun así nos vemos obliga dos indelectible­mente a adecuar mejor nuestros costes a

por tanto, dimensio­nar en tamaño y per­files las nuevas àre­as en todos sus niveles. A partir de mañana y de manera

Els treballadors los ingresos espera­dos, sobre todo en

vam entendre bé el missatge: us acomiadem

àreas donde este desfase es mayor a día de hoy y en un

decalada en cada dirección, vuestros res­ponsables directos y directores os comu­nicaràn las nuevas organizaciones en su tota/idad y las redundancias que se pue­dan haber producido como resulta do de la fusión.

Como os he transmitido en múltiples ocasiones, este ejercicio se ha realizado

previsible futuro. Los directores, geremes, el departa­

mento de recursos humanos, Paul y yo mismo estamos a vuestra entera disposi­ción para ac/arar cualquier duda que pue­da ir surgiendo en este proceso.

Animo y un cordial saludo a todos.

Antonio Anguita 1

32 7

8

Deixant de banda l'atemptat contra la llengua de Cervantes, el que cal retenir és l'existència de frases com "conside­rando todos los inputs posibles", "dimen­sionar en tamaño y perfil es las nuevas àreas" i "de manera decalada en cada di­rección" . També és molt important obser­var que existeixen processos com "mini­

bretot , dels mitjans de comunicació mas­sius. La televisió n'és l'exemple més pa­radigmàtic, però no pas l'únic. Podem parlar d'una deliberada prostitució del llenguatge, portada a terme de manera eficaç pels partidaris del neoliberalisme més ferotge , i omnipresent, fins i tot , en converses de persones progressistes

mizar los impactos personales" i "la masa crí­tica derivada de la fusión" .

El treballador i d'esquerres. Aquesta substitució lingüística ja afecta amples sectors de la població, emparada en la correcció política i sos-

Tanmateix. tots els tre­balladors de la companyia, entre els quals jo em tro­bava en aquella època,

no ha de recordar que és persona. És un recurs .. . tinguda pels mass-media

amb tenacitat. Hi posa­vam entendre a la perfecció el missatge que hi subjeia: prepareu-vos, que us aco­miadem. Aix í doncs, per què aquesta 'correcció política'. que arriba fins al ridí­cul personal? Per què aquesta dèria d'evitar mots conflictius?

El que vull fer és parlar d'un fenomen ja vell (la perversió i manipulació del llen­guatge) en un context nou, el sistema neoliberal. Ja coneixem anterio rs prostitu­cions lingüístiques. Quan sentim el Na­Do ens fa gràcia l'obvietat de la seva ma­nipulació. Quan sentim discursos del PC soviètic, ens agafa una angúnia gairebé existencial. Tanmateix, encara no s'han fet massa esforços per esbrinar els me­canismes de perversió lingüística del ca­pitalisme incontrolat , tret d'uns quants articles de la Susan George, el José María Mendi-luce i l'Arundhati Roy, tres valents en mig d'un oceà de covards. I, com no se n'han fet , no ens n'adonem de la subtil estratègia que s'hi amaga: ens estan sos­traient conceptes com "llui ta de clas -ses" o "capitalisme".

Aquesta perversió restem vi­vint cada dia. S'ha apoderat , so-

rem alguns exemples. El més evident de tots és la frase "lliu­

re mercat" . Perquè, de ll iure, el mercat ja ho era fa molt de temps: des d'abans del laissez faire , laissez passer. En realitat , sota aquestes dues paraules que els apòstols del neoliberalisme fan servir de mantra, s'hi amaga el significat pur i dur que no volen compartir: capitalisme sal­vatge i incontrolat , unidireccional i explo­tador de recursos2. I parlant de recursos, una altra de ben bona : els recursos hu­mans. que han arraconat l'incòmode "personal" . I és que el treballador no ha de recordar que és persona. És un re­curs , i ho ha d'entendre així. D'aquesta manera se li farà més fàcil comprendre la

"regu lació de plantilla" (acomia­dament) deguda a la "sobredi-

mensionada empresa" (mala gestió). I és que el treballa­dor faria bé d'oblidar, tam­

bé, paraules com 'acomiadament' , i ac­ceptar que l'empresa només "prescindeix

dels seus serveis". I no és, doncs, que hagi

"perdut la feina". Li han tret , així de senzill.

Tenim, doncs, dues maneres d'enunciar un mateix fet:

1. El treballador ha perdut el seu lloc perquè, a causa de la sobred i-

me ns ió de l'empresa, s'ha hagut de rea­litzar un Expedient de Regulació i pres­cindir dels seus serveis.

2. El treballador ha estat acomiadat perquè la pèssima gestió de l'empresa ha generat una davallada dels beneficis i els accionistes volen actuacions immediates.

Ara atureu-vos un moment i pregun­teu-vos quina és la més habitual als mass-media. I, ara, penseu quina escolli­ria la junta directiva. Coincideixen? Serà

el responsable directe de que més de la meitat de la població mundial estigui mo­rint-se de gana i malalties? Ah ... Això no és terrorisme?

Els milers de persones que cada any es manifesten cont ra una globalització fa lsa (unidireccional , unívoca) són "radi ­cals". Compte: a la contracimera de Barcelona, fins i tot els van requisar reto­ladors! De fet , la mateixa paraula amb què els mitjans de comunicació els defi­

cosa de la "masa críti­ca derivada de la fu-sión"?

Bin Laden és terrorista , però Pinochet no ho era?

neixen ja està prostituï­da. Perquè els mani­festants de les

I això succeeix en una parcel·la importantíssima de la nostra vida , la laboral. Us imagineu què passa a l'hora de donar una notícia d'àmbit polí­tic? Perquè, ens agradi o no, els mass­media són els referents immediats de la nostra realitat internacional. Són els que forgen la nostra percepció del panorama global. I si aquesta percepció es fa des d'una estructuració lingüística viciada, po­dem adonar-nos de fins a quin punt ens poden haver manipulat.

Posem dos dels exemples més co­muns: el terrorisme (cavall de batalla de Bush, Blair i el sempre fidel Aznar) i els 'radicals', eterna paraula als llav is del mi­nistre d'Interior de torn .

La definició real d'aquests dos concep­tes és una mica més amplia que la que el neoliberalisme ens vol vendre3. Sí, és cert , Osama Bin Laden és terrorista . Però Pinochet no ho era? No va es-tar directament fi ­nançat i recolzat pels Estats Units? Parlem ara de Panamà? Parlem ara d'Argentina? Guatemala? Nicaragua? Fem memòria de La escuela de las Américas? Parlem de qui va posar els talibans al poder? Direm quin Estat és

contracimeres, els par- 32 ticipants al Fòrum Social Mundial , pensa-dors com Ignacio Ramonet, Susan George, Vivianne Forrester o el mateix 9 Lula no són antiglobalistes. El seu movi-ment no és l'antiglobalització. De fet, són més globalitzadors que els mateixos neo­liberals: volen que la globalització obri TOTS els mercats (no només els del Tercer Món) i que elimini TOTES les bar-reres aranzelàries (no només les del Tercer Món) i que TOTS els països res-pectin els acords econòmics i ecològics (i no només els del Tercer Món). lluiten contra la "bombolla" immobiliària (espe-cu lació) i les transaccions "opaques" cap a "paradisos fiscals" (és a dir, apropia-cions indegudes i estafes).

Què és un radical? A la pràctica, un radical és aquell que gosa dir en veu

alta que el món està en mans d'institucions

no escollides de­mocràticament, com l'OMC, l'OCDE, el Banc Mundial i l'FMI. I que gosa alçar la veu per denun­ciar les pràcti­ques de suborns, re­pressió i cor­rupció genera­litzades

10

instituïdes des d'aquests macroorganis­mes per tal d'assegurar una praxi neoli­beral d'explotació del Tercer Món. Aquestes pràctiques, però, no són "radi­cals" , Són, ho heu endevinat. "ll iure mercat",

El que sembla que hem d'oblidar, doncs, és la mateixa essència de la nos­tra llibertat, conquerida a la Revolució Francesa. Se'ns demana no pas que si­guem Ciutadans, sinó, per aquest ordre: consumidors, clients , contribuents4 L'ho­me i la dona ideals del neoliberalisme són joves (productius) , viuen a la moda (consumidors compulsius), no es plante-

gen problemes d'ètica (només de civisme) i no fan massa soroll : això (ho heu tornat a endevinar) és cosa de radicals ,

• t. Es pot consultar a http://diariored.com/blog/000024.html 2. Veure I. Ramonel. Guerras del siglo XXI. Mondadori, Barcelona, 2002. 3. Especialment indicat A. Roy, El àlgebra de la juslicia infinita. Anagrama, Barcelona, 2001 . 4. Recomano J. M. Mendiluce, La nueva poli­lica. Planela, Barcelona, 2002.

el monogràfiC Que s'aprimin ells

Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Financer i Tributari (UB)

Malgrat que sembla una idea acceptada que estar prim és un paradigma modern, la ve ritat és que ja els antics -savis en tan­tes coses, però no en aquesta­no es tallaven en criticar a qui opera vit faciem eius crassitudo et de lateribus eius arvina de­pendent (estava tan gras que se li veia a la cara i en la forma en que li penjava el greix pels cos­tats). Fins i tot Jesús, el profeta llegendari del cristianisme, és acusat pels fariseus de golafreria: ecce homo devorator (aquest home devora!) (Lluc, VII , 34) , pecat devastador doncs guia plures occidit quam gla dius (la gola­freri a ha fet més victimes que l'espasa), discutible afirmació que li atribueix enor­me potencialitat mortal al tema del men­jar. Totes aquestes

nar austeritat als pobres és gro- 32 tese i insultant, és com aconse-llar a un home que es mor de fam que mengi menys. Una de 11 les primeres coses que produeix l'obsessió per aprimar-se és la supressió del berenar, mentre continuen sent certes les excla­macions d'un dels personatges de Wilde a La import¿mcia de ser Frank - una ence rtada tra-ducció cata lana del títol origin al anglès- :

"No és possible que vulguis que me'n va­gi sense berenar. És absurd. Mai surto sense berenar. Ningú no ho fa, excepte els vegetarians i gent per l'estil ".

Les religions han recomanat històrica­ment la temperància com una virtut del poble per tal de conservar intacte el privi­

legi de les castes do-afirmacions pertanyen a la típica dissociació puritana entre idees i realitat, doncs la veri ­tat és que la gent amb possibles sempre ha

Com deia Wilde: minants d'exerci r im­moderadament els seus defectes i gaudi r així doblement del plaer derivat de caure

puc resistir qualsevol cosa menys la temptació

estat grassa, però condemnava com un vici aquesta si tuació i els plaers associats a ella per tal de mantenir als pobres con­tents i que no fessin la revolució per es­devenir ells també feliços i grassonets. Aixi va fer-ho notar Oscar Wilde a L'esperit de l'home sota el socialisme quan es referia a que sovint s'elogia els pobres per ser austers, però que recoma-

en les temptac ions i de l plaer de penedir-se 'n després i ex­piar la culpa amb generoses donacions al clergat. La revista Cosmopolitan i les que després l'han copiat han prestat serveis importants al descobriment del plaer se­xual , però a canvi ha imposat una dicta­dura de la fam voluntària i "pija" que et deixa sense forces per seguir els consel ls sobre la primera qüestió.

12

Sent veritat, com deia Wilde , que puc resistir quatsevol cosa menys la tempta­ció, haurem de convenir amb el genial escriptor anglès que l'objectiu de la vida, si és que en té un,

primer a l'últim tots els plats de la ca rta del "Senyor Parellada" al carrer Argenteria. Els polítics ho saben molt bé: dinen al discret primer pis del "Senyor

Parellada" i men­és cercar noves temptacions, però que no n'hi ha su­ficients: és espan­tós quan un dia no

La gent poderosa ha estat grassa, però ha condemnat

tre es mengen uns bons macar­rons de l'Advocat Solé [Barberà] el plaer de la taula

en trobes cap, et poses nerviós si penses en el futur que t'espera' És per això que l'obsessió per la dieta i per la primor em­pitjora molt les coses al redu ir dràstica­ment les possibilitats de trobar tempta­cions no experimentades i prohibir del

pacten noves lleis afavoridores d'una cultura de talles peti­tes. Qualsevol dia en aquest cenacle singular començaran a parlar, com a la Gran Bretanya de Tony Blai r, d'excloure de la seguretat socia l els

obesos ... • •

ci monogràfiC La dutxa nostra de cada dia

Ferran Escoda Periodista

Anar net i polit és un dels pocs plaers que tenim els po­bres, i parlo dels pobres amb sostre , és clar, perquè els altres ni això, com a molt el plaer d'una dutxa d'estrelles. Dutxar­se cada dia és un dels actes més feliços de la revolució higiè­nica de finals del segle vint , en­cara que en moltíssims casos és palès que la revolució conti­nua pendent, sobretot quan a primera hora agafes el transport públic i una bafarada de colòn ies emmas­caradores es barregen amb les feridores ressuors del passat. Perquè no tothom experimenta alegria amb la mullena digni ­ficadora de la dutxa matinal. Però dutxar­se és un plaer democràtic fet a peu dret ,

passa per l'aspersió del telèfon dutxador no és ningú, cap per­sona. Si no em dutxo tots i ca­dascun dels dies del nostre calendari arbitrari vaig esmor­teït, sense nord ni sud. Ja no és qüestió de neteja cor­poral ni de l'efecte purificador i fins i tot eròtic de les llimones salvatges del Carib , és l'efecte espavilador de la ruixada d'ai­gua quotidiana. Encara que és veritat , ho reco­

nec, l'aigua és un bé escàs i la dutxa dià­ria diuen els experts que ens rebaixa les defenses corporals, a més a més de les col·lectives. Es veu que una mica de quisca va molt bé per no agafar consti­pats i, la veri tat , puc certificar que molts

dels meus conciuta­que no té res a veure amb la banyera escu­mosa i aburgesada. Ja ho deia el poeta: "La dicha es mucha

Si algú té mala consciència de gastar l'aigua,

doncs que begui vi

dans tenen una sa lut de ferro. Així, doncs, feu-me cas, dutxeu­vos, dutxeu-vos cada

en la ducha". Potser els contraris al Pla Hidrològic

em recriminaran que la dutxa diària és un dispendi excessiu, que no estem perquè l'aixeta ragi amb tanta alegria, però no vull creure que els partidaris de l'estalvi energètic -aquí jo el primer­vulguin una societat adormida i lleganyo­sa. Un servidor, amb franquesa , si no

dia i si algú té la mala consciència de gastar l'aigua, doncs que begui vi; però això sí , assegurant-se abans que no l'hagin batejat. Creieu-me. Mulleu-vos cada dia i tots els dies. Perquè el compromís està en mullar-se, i la dutxa diària és la renovació constant del nostre contracte amb la vida i amb la societat • •

32 13

DIVERSITAT CIVI2ME

A Terrassa som més de 180.000 persones. Persones

que pensem, estimem o actuem de maneres diferent

i on tots i totes volem que la nostra ciutat sigui un

exemple de respecte amb la diversitat i el civisme.

-Ajuntament ~~ de Terrassa (Q 010 @ 93 739 70 60

www.terrassa.org

el monogràfiC Impossible banyar-se

Jordi Serrano Director d'Espai de llibertaT

Banyar-se en les societals democràtiques occidentals i glo­balitzades és cada vegada més difícil. D'entrada, tenim tota me­na de dificultats ètiques i mo­rals. Diuen els ecolog istes que banyar-se és un alemptal al me­di ambient. L'aigua és un bé escàs que cal gastar amb prudència. Follar també és un bé escàs i encara ho fem sem­pre que podem. O no? De vega­des sembla que els ecologistes siguin militants catòli cs que ens vulguin treure tots els plaers de la vida. O és que potser un s'ha de dutxar només per higie­ne? O és que hem de menjar només per

rós, ple d'incerteses. Em mullo el cap i busco a les palpentes el xampú. L'obro i, sense mirar, me'n poso als cabells. Diuen que un bon massatge capil ·lar va bé per a la caspa. Tot d'una noto una sensació estranya: una mena de fang de color verme­llós baixa per l'espatlla. Busco les ulleres, que s'han escorregut fin s al fons de la pica del lava­bo, les netejo com puc i miro el pot: "fang de les illes Figi al co­

co de Singapur". Collons' Quin merder tinc fotut al cap. Em poso el xampú i re­peteixo l'operació 5 cops fins que sembla que els cabells han quedat, almenys,

alimentar-nos? I el pla­er de banyar-se i d'un bon menjar i d'un bon beure? I follar només per fer nous catalans catòlics?

De vegades els ecologistes semblen militants catòlics

com abans. Ja més relaxat busco a les palpentes el sabó del cos i me'n poso. AI cap d'una estona noto una estranya sensació

que vulguin treure els plaers de la vida

Bé, si has superat l'obstacle ideològic - Ialsa consciència per als marx istes ortodoxos- arribes a tenir les dificultats pràctiques - praxi , per als mateixos.

Em fico a la banyera, obro l'aigua ca­lenta a l'hive rn i gaudeixo. Com que porto ulleres i no me 'n recordo , normalment me n'adono quan un tel de boira es posa so­bre els meus ulls. Per tant, em trec les ulleres: tinc davant meu tot un món bor-

greixosa, hòstia! Què cony m'he fotut! Torno a buscar les ulle­res i llegeixo: "Body milk a la pastanaga i herbes asiàtiques". Busco el sabó i ne­cessito tres bugades senceres. En aquest moment me n'adono que l'aigua de la banyera és de color negre amb tons de greix per tot. M'aixeco i m'he de dutxar ràpidament. Els ecologistes han aconse­guit que les dones boicoteg in els banys dels catalans ,

•

32 15

16

ci monogl'à fiC

Només a l'hotel

Vicenç Molina . Professor d'Ètica empresarial

No sé si recordeu una pel·li­cula en què la Rosa Ma. Sardà, tot ballant sevillanes en una reu­nió de negocis, ponent enl là. deia: - ... Si ens veiés en Pujol!- ... Doncs a mi em passa el mateix quan penso que em vindria de gust banyar-me a la banyera. Penso: - .. . Si em veiés en Miralles!

I és que l'a igua no s'ha de malbaratar. És un bé escàs. I preciós. I car. I els amics po­den veure-ho , si et banyes gai re sovint , tot regirant les factures d'Agbar - Aigües de Barcelona. També recordo una altra pel·licula , Los asesinatos

també en gastarien molta. I ets anònim. Ah'. .. Banyar-se als ho­tels ... És improbable que caiguis en la xarxa de les intercomuni ­cacions i se't faci responsable del desequilibri ambiental. Es tracta de canviar d'hotel amb prou freqüència, no fer-hi esta­des massa llargues, evitar les empremtes, no deixar rastre , i deixar les tovalloles al seu lloc, no a dins de la banyera, perquè quedi clar que no les han de

rentar cada vegada. I, total , només hi vas quan ets de vacances. Per tant , poses molt poc en qüestió la teva consciència

de mamà, en què una mare de familia que prac­ticava l'assassinat de tots aquells que gosaven por­tar la contrària o no aca-

Banyar-se ecológica. És tan poc so­vint' Clar que això no afecta els qui van a l'ho­tel per fe ina. Ah no' Aquests tampoc no s'han

com a plaer anònim, transgressor, dissolut

bar de fer tot allò que ella pensava que s'havia de fer per tal de complaure els membres de la seva fam ilia, aconseguia la comprensió del públic -i del jurat­quan argumentava com a pretext que una veïna tot just assassinada per ella no reciclava la brossa prou sovint. I és que, ben mirat , és molt millor dutxar-se , a ca­sa. Però als hotels és una altra cosa. Són grans consumidors , tenen preus prefe­rents de les grans companyies subminis­tradores i, encara que no et banyessis,

de banyar, faltaria més! En qüestió de congressos, convencions, trobades d'empresa , reunions de treba ll o aplecs del cargol, no. A la dutxa, i no cal que sigui cada dia. Banyar-se als hotels, doncs, com a plaer anònim, descarada­ment transgressor, vinculat únicament al lleure carnal mès dissolut det temps lliu­re, del desvagament, de l'absència de compromis. Ara , això si, no cal fer servir massa sabó, que la pell se'n ressent. Tampoc no cal publicitar-ho. Si ho veiés

en Miralles! \

la l'c(JcxiÓ Va de pèls

Jordi Miralles President de la Fundac ió Terra

Els humans ens diferenciem de la resta dels mamifers per haver perdut majoritàriament el pelatge. Llevat d'unes poques zones del nostre cos, lluïm una pell llisa i delicada més pròpia d'un amfibi. El problema de no ser peluts és que hem de vestir­nos. L'avantatge és que la man­ca de pèl ens dóna una major sensibilitat cutània que permet nombroses possibilitats en els jocs sexuals i sensuals. D'altra banda, els pèls que ens resten són prou fin s com perquè les zones del cos amb cabells no allerin la sens ibilitat cutània . Finalment , el cabell del cap ens aporta personalitat i esdevé un element d'identi­ficació.

Una cabellera llarga i volàtil identifica una dona jove. Una barba granada, un home madur, i el cabell gairebé rapat és per anul·lar-se dins un grup. El concepte estètic dels pèls varia d'un pais a un altre. La depilació de les aixel les, les cel les o les cames és obligat per a la dona ibèrica que vul­gui lluir el seu cos . En canvi, els francesos no fan escarafalls dels pèls fe­menins. Per contra, al pais gal anar a la perruqueria

és gairebé un ritual obligat força 32 quotidià, mentre que per a no-saltres anar a la perruqueria és molt menys important. És clar 17 que entre anar a la perruqueria o a depilar-se hi ha una lleugera diferència. Tallar el cabell del cap no causa cap dolor ni perju-dici fisio lògic, mentre que depi-lar-se si. Curiosament, el con-cepte de la depilació, més enllà del gust del mascle ibèric, és, per a la dona ibèrica, una

tortura inqüestionable. Els pèls a les aixelles i al pubis fan

una funció de regulació tèrmica essencial que perdem amb la depilació. Les gotes de suor davallen aixelles avall, mentre que, si no hem depilat la teranyina del pèl , queden retingudes per uns instants i evitem que se'ns pugui irritar la pell. En

el cas de les celles, aquestes evi­ten que la suor ens pugui regali­mar directament cap als ulls. Però

el més important és que no depilar­se el pèl natural estalvia un patiment pe-

riòdic absurd. En una època en la qual sembla assumir­se un major respecte per la dona, potser seria hora que social­

ment canviéssim el costum de valorar la bellesa femenina per la manca absoluta de

18

pèl. L'adagi popular diu que "on hi ha pèl hi ha alegria". Si ens sembla normal que una dona conservi els pèls dels braços, no ens hauria de semblar poc estètic el borrissol de les cames. AI capdavall , els pèls femenins , quan no s'han depilat dei­xen de ser fins i curts.

Sense cap mena de dubte. seria més saludable freqüentar la perruqueria que no pas depilar-se. Però, és clar, la nostra religió ens diu que si patim assolim la glòria ..

Massa sovint oblidem que el veritable paradís mai ve d'un pèl ... ,

•

el monogl'àfiC Anar de cos

Ferran Escoda Periodista

Els meus estimals co-conse­llers d'aquest Espai m'ofereixen un lIistal de possibles articles , tots al voltant del cos i les seves esclavituds. Els temes més lluïts ja els han agafat els companys més eixerits , i és que això em passa per ruc i per no assistir puntualment a les reunions de la "Fundi ". Així que em miro l'enu­meració de les escorrialles i psè, de qualsevol pa se'n fan rosegons, però de sobte faig un bot indignat de la cadira. Com és possi­ble? Modes, dutxes, lift ings i cremetes hi­dratants, però i l'escatologia? Els meus tres ulls no donen crèdit. Catalunya, el país, amb o sense estat, més escatològic del planeta i la nostra revista, la més ll iu­

a part, si tenim alguna ll ibertat com a poble és gràcies a la nos­tra poca vergonya en parlar del propi excrement. Un consell per a tots els qui us preocupeu pel vostre aspecte: no hi ha pel l més fina que la de qui té el bu­dell ben net. Tinc una parenta llunyana -els parents com més llunyans millor- que periòdica­ment es reinfla els llavis , però no hi ha res a fer perquè té una relació confusa amb la merda

- la seva i la dels altres. Així que els seus morros de cirera transgènica coronen una pell de meló eixut i assedegat. Proeul es/e, profam'

No us faig recordatori del nostre re­franyer merdós, ni de les antigues apolo­

re de tot l'espai , i no dediquem ni un mal article a l'acte quoti­dià de la defecació. A la merda ' Sí , sí, no ens emprenyem, a la merda li hem de

Si tenim alguna llibertat com a poble

gies del pet al libera­dor i del bon cagar. Tampoc no us vull refe rir la qualitat dels meus llepets, que projecten formes

és per la nostra poca vergonya en parlar del propi excrement

consagrar tantes paraules com convingu i. Nosaltres, devots d'aqueixa figura laica del pessebre que és el caganer. Nosaltres, amics del pet i de la llufa. Nosaltres, que si no anem de ventre no som res. Nosaltres, que no construïm si abans no obrem. Nosal tres, amics, no podem oblidar la nostra merda. Ai quin lapsus tan perillós , quina ullera de tan curta vista' Consideracions freudianes

profèt iques damunt uns calçotets de la millor filatura catala­na. Només una última cosa, si mai em trobeu amb presses, no és pas que bus­qui una comuna amb urgència - tinc els meus horaris estrictes-, sinó que, com diuen els nostres germans del sud, vaig atabalat com cagalló per sèquia. Au, i si algú us empipa ni mig boci, engegueu-lo a cagar sense manies, mai no sabrà prou el favor que li esteu fent ,

•

32 19

Sociologia de l'empresa

Sociologi:l de I"empre<a

'11 -- -- ~ , .

Autors: Marius Dorninguez Sa lvador Carrasca Andrês Coco Lidia Daza

José Luis Jiménez Eduardo Resbier Montse Simó Concepció Virgili

Editor: Edic ions Universitat de Ba rcelona

Coeditor: Escola Universitària d'Estudis Empresarials

ISBN: 84-8338-397-7

Núm. pàg .: 385

Anyed .: 2003

Ressenya : Manual bàsic per entendre l'organització empresarial des d'una perspectiva sociològica Ens presenta els conceptes bàsics de la sociologia en general, ; de la sociologia d'empresa en particular. i es desenvolupen els models o formes d'organitzaci6 del treball i de l'empresa .

Comptabilitat de costos a Catalunya abans de la partida doble: tres recerques

històriques

CI'1tl!,l.dldll<l1 ,k l\hl" ,

a l'aWIU!I\.1 .I¡-'.Ln~ Il .' 1.1 p.tniu..! d"bk' I: .. ,

rl"C.:'n)tll'.' hl'I(W1<l1k"

Auto r: Jaume Fernimdez SevIlla no

Editor: Edicions Universitat de Barcelona

Coeditor: Escola Unive rsitèna d'Estlldis Empresarials

ISBN: 84-8338-400-0

Núm. pàg .: 161

An yed.: 2003

Ressenya : L'objectiu basic del llibre és presentar tres recerques històriques sobre fa comptabilitat de costos a Catafunya abans de /a pal1ida doble Els tres casos segueIxen /a mateixa estructura d'exposició. resum. paraules e/au, in troducció, nucli del treball. conclusions, fonts documentals i bibliografia . Inclou també un glossari de termes compta b/es. econòmics i jurldics

Més informació: Programa de Publicacions. Escola Universitària d 'Estudis Empresarials . Telf. 934024461 Fax. 93 402 44 74. E-mail: resp-pub@emp.d2.ub.es

la rcflcxiÓ Escultura facial

Ora, Eulàlia Roca

Sense cara no es pot anar pe l món, Tanmateix, mentre s'és viu és impossible no teni r·ne. Això sí, avui un es pot canviar la cara a plaer, La cirurgia facial aporta tots els ingredients per poder·nos fer la cara nova, Que el nas és massa gros, doncs la rinoplàstia és la solució , Que les orelles són com les del Dumbo, l'otoplàstia ens les reduirà. Que les parpell es s'omplen de bos­ses, la blefaroplàstia les bui · darà, I si els llav is, els pòmuls o el mentó ens desagraden, amb les implantacions fac ials els podem modificar,

En les darreres dècades, els avenços de la cirurgia estètica han estat especta­

nas és el que s'anomena en ci­rurgia estètica el "terç superior". És la zona de la cara més deli­cada i on el temps hi esculpeix sense pudor esquerdant la pell, fent arrugues o inundant-nos de flaccidi tat. El minilíft ing és la so­lució per aquestes correccions de rejoveniment amb una con· valescència breu i cicatrius gai­rebé invisibles, Però el temps és un escu ltor frenètic, com els amants dels

graffiti s que cada nit afegeixen la seva part icular signatura encara que l'endemà l'esborrem, Així , que el ci rurgià estètic no és sinó una il,lusió temporal per fer lluent allò que el temps arruga, que és tot.

cu lars. Però, en aquesta lluita contra els signes corporals de l'envelliment, la ciència només hi po­sa un parèntesi , Un

La cara és expressió biològica del pas del temps.

Les noves tècniques biogenètiques i microbiològiques poden revolucionar el món de la cara , La més mortal de

I no tothom pot tenir la mateixa cara ...

compàs d'espera sense musica, car en termes econòmics i no exempt de dolor, El resultat del canvi de nas, per exemple, no es podrà consi­derar definitiu fins passat mig any, Lògi­cament, es procura que no es noti i que la intervenció de la rinoplàstia amb el nas nou s'integri plenament en el context ge­neral de la cara, Els efectes a llarg te rm i­ni d'aquests canvis no tenen garantia.

La zona de la cara que va des del naixement del cabell al front fins a sota el

les neurotoxines, la botulín ica del bacteri Clostridium botuli­num, s'ha demostrat molt eficaç en mi­crodosis subcutànies per esti ra r les arru­gues, L'atac letal d'aquesta toxina, aplicada a la dermis, aconsegueix tibar els nervis facials donant un aspecte ra­diant al rostre , El botax, tal com es co­neix aquest nou sistema de tractament facia l, dura un quants mesos i s'ha impo· sat entre actors, models i personatges publics (estan per veure els seus efectes

32 21

22

a llarg termini). AI final ni la silicona, ni les implantacions, ni el botax no poden lluitar contra l'àngel exterminador. Ser humans és començar a envellir en néi­xer. Només caldria que ens eduquessin

per no pensar que la cara és el reflex de l'ànima. La cara només és una ex­pressió biològ ica del pas inexorable del temps. I no tothom pot tenir la mateixa cara... •

•

el monogl'à riC La carn fa carn

Vicenç Molina Professor d'Ètica empresarial

La carn fa carn ... o potser no tant... Com diu en W. Lippmann, "On tothom pensa igual , ningú no pensa gaire". I ja sabem que els déus del mercat ho absor­beixen tot. tot i tot. I que, per això , ens hem d'apuntar, vulguis que no, a la indústria del con­sum de la "salut" prefabricada i proactivament anorèxica, medi­calitzada, farmacològica, ansiolí­tica i danonitzada. Hem de ser prims! Per tal de buidar-nos de greix , hem d'omplir-nos de pastil letes, vi­tamines i sucs! I hem de pretendre alla r­gar-nos l'esperança de vida. restringint les nostres oportunitats d'accés al plaer i d'obtenció d'una felicitat que, ves per on, resulta que gairebé sempre és insa­na. I pecat. I és que si no envellim cor­rectament. pausadament , metòdicament i avorridament, sense cap excés ... ¿qui es farà càrrec dels néts, que no podran ad­

abans de fer front a les immen­ses factures dels psiquiatres. Això ja ho predica la moral puri­tana de renúncia al gaudi imme­diat i de lliurament absolut al tre­ball. Però no se'ls veu gaire contents ... amb aquell posat de bacallà sec! Mentrestant, podem tenir una opció de cami envers la felicitat , en el fons tan llatina, tan "nostra", en l'alternativa d'una ètica civi l com la que re­presenta l'Ignasi Riera que, en­

tre d'al tres, tradueix amb una completa dignitat el goig mediterrani de la disbauxa i l'excés, del plaer sense renúncies, de la carn , amb magra i greix, cuinada amb una bona reducció de cervesa. acompa­nyada d'una bona quanti tat de pasta, ben al dente i, si pot ser, alia carbonara, dels lluços, raps i llobarros rostidets i brase­jats a la vora del mar, i -ep ... si pot ser! ­deglutits i fagocitats lentament i suau­

quirir vida autònoma fins als quaranta-set anys, atès l'estat de precarització de la vida laboral i d'enca-

Per tal de buidar-nos de greix, hem d'omplir-nos

ment, també a la vora del mar i sota l'ombra d'un pi, que pot ten ir tantes branques com vul-de pastilletes, vitamines i sucs!

riment irracional del preu dels habitatges? A envellir, doncs, magrejant (de carn "magra", no pas d'una altra cosa ... ) evitant qualsevol risc d'acu­mulació de teixit adipós, assemblant-nos cada cop més als adolescents anorèxies que cremen la seva vida entre vòmits, begudes sanes i angoixa fulminant,

gui . O fins i tot no tenir-ne cap. I reomplir-se de braç de gi­tano de crema, de pastis de xocolata, de gelats de stracciatella i d'un bon tros de tiramisú . Després, és l'ocasió de deixar­se arrossegar per la suavitat d'una hora baixa que ens dugui al capvespre en la intimitat i ens prepari per fer un bon so-

32 23

24

par, amb espelmes i una mica de Vivaldi, però també valen el jazz i els fados de l'António Chainho. Però, res , malgrat tal això, no hi ha manera d'engreixar-se' Deu ser cosa del vi, del bon vi negre, ben acolorit i avellutat , matisat de tanins, que ajuda a fer la digestió i ens faci lita el pro­cés d'extinció dels greixos, perquè com que els sucres es transformen en alcohol ,

a la fi, tot es deu evaporar. Aquesta és, també, una de les formes subtils de l'ex­cepció francesa. I, ves per on, lambé m'agrada, però no tinc forma d'engreixar­me, per més que ho intenlo. Serà la grappa? O serà el fum de les "preciosas" o les "panetelas" de L'Havana, tan ade­quat per malar microbis? Sic transit gloria mundi .... és a dir, carpe diem •

•

el monogràfiC El melic al sol

Jordi Serrana Director d'Espai de Llibertat

Els rac ionalistes sabem que hi ha moltes preguntes que no tenen resposta . Per exemple, existeix Déu? Un cop morts, què hi ha al més enllà? Quan tan· ques la nevera, la llum s'apaga? Per què quan vas carregat amb dues garrafes de vuit litres d'ai­gua l'ascensor està espatllat? Ara podem afegi r·hi altres nous interrogants. Quan anem a la platja, el fons del melic es torna moreno? D'on surt la boieta de fi l del melic? Si et mires el meli c molta estona, et trastornes? I si mires el melic d'una alt ra persona? Quina relació hi ha entre el melic i una sargantana? El melic d'un esco lta i d'un esplaiero són iguals? Tots som diferents, però tots tenim melic, és el melic el logotip de la igualtat?

Fa un temps que es·

Per tractar d'esbrinar-ho, la Direcció General de Melics del Departament de Noves Mentalitats de la Generalitat de Catalunya ha realitzat a les dar· reres setmanes un seminari a porta tancada sobre la qüestió. Han estat invitats els de sem· preo Hi he assistit fent·me pas· sar per llicenciat en melics. Les conclusions son les següents. Resulta que els catalans fa molt de temps que ens mirem el me·

li c - 24 anys- i, posats a fer-ho, les noves generacions han optat pel més fàcil , dei · xar el melic a l'aire i així l'esforç és mí­nim. Un dels exemples que s'ha posat és el que anomenen autoodi. Es tracta d'una nova expressió que als nacional istes ca­talans els serveix per no explicar -expli-

tem assistint a un estrany fenomen en les formes de vestir de les catalanes. Segur que hi heu parat atenció. Les dones es

Hi ha melics car-se- el que ha passat. Pujol ha tingut temps per proclamar l'Estat Català vint vegades. Per què no ho ha fet?

que miren enfora, n'hi ha d'amagats ...

vesteixen d'una forma en que sempre queda el melic a la vista. N'hi ha per a tots els gustos. Hi ha melics que miren enfora, n'hi ha que estan amagats cap endins i n'hi ha de tapats per un mitxelin. N'hi ha tants com dones. Ningú no entén aquest canvi d'actituds de les catalanes.

La realitat és ben diferent. He preguntat a una noia amb el melic a l'aire, per què ho fa. La resposta és clara: "volem fer palès que ens ha parit una senyora i que, per tant , vam estar nou mesos amb un cordó umbi lical. Temem que altres han sortit d'una màquina" ~

•

32 25

'" '" " Ii <:T

Ajuntamèntl~lde Sabade~ .~ ' .. ' :c cc

la l'cflc.xiÓ Paradoxes culturals d'un jove pastat a l'antiga

Jesús Sanz Sociòleg

El sector de la cirurgia estèti­ca va moure a Espanya l'any passat un bilió de pessetes. Es van fer, per exemple, 100.000 liposuccions i unes 75.000 cirurgies de pit. El nombre d'in­tervencions quirúrgiques de caràcter estètic no ha deixat de créixer i es situa actualment en unes 250.000 a l'any. AI nostre pais hi ha 10000 gimnasos que ocupen a unes 300.000 perso­nes. Segons una enquesta del Consejo Superior de Deportes sobre hà­bits esportius, un 36% dels espanyols són usuaris d'aquesta mena d'equipa­ments (un 70% dels quals són homes).

Els cosmètics per a home. Ser home i consumir productes cosmètics especialitzats no no­més està mal vist per molta gent sinó que, a més, és molt difícil. D'entrada, les línies cosmèti ­ques per a homes són escasses i descaradament carissimes. Una cremeta exfoliant per a la cara et pot sortir per entre 18 i 30 euros. Després m'he assa­bentat que això és el que costa una cremeta similar per a do­

nes. El problema és que per a homes no existeixen encara sèri es de productes de gamma mitjana o baixa. Deu ser perquè com que venen pocs els han de posar

molt cars. A més, he La mitjana europea es situa en el 65%.

Des de tems im­memorials, les perso­nes s'han preocupat per la seva imatge

Depilar-se era un suplici, símbol

descobert que per po­der comprar una cre­meta exfoliant has de fer un curset de de la dominació masculina

pública. Això és raonable . Tanmateix, tinc la sensació que en els darrers anys hem entra t en una dinàmica insana que m'a­treviria a catalogar com a una nova "dic­tadura de l'estètica". Hi he estat pensant una mica i he arribat a la conclusió que sóc una persona que no estic cultural­ment preparada per parlar d'aquests te­mes sense arrossegar prejudicis i aprio­rismes. No obstant, m'agradaria remarcar algunes paradoxes que, des del meu caràcter de "jove pastat a l'antiga" , no deixen de ser interessants.

cosmètica ja que l'es­pecial ització és tan gran que si no entens la lògica interna de la cosmètica estàs perdut (tipus de pells, incompatibilitats de productes, proteïnes, enzims, essències naturals , elements hidratants, reafir­mants, etc) . A més a més, totes les indi­cacions (inclòs el nom del producte) es­tan en francès (malgrat que s'hagin fet a la Zona Franca) , o sigui que, si no saps francès, et trobes més perdut encara.

Els nois que es depilen. Una amiga m'ha dit que ha observat que al lloc on va normalment a depilar-se es troba cada

32 27

28

vegada un nombre creixent d'homes jo­ves. Els homes es depilen el pit, les cui­xes i l'esquena. Jo no estic culturalment preparat per a això. Durant molts anys les dones m'han expl icat que depilar-se era un suplici, que era un símbol de la dominació masculina i coses per l'estil.

certat. Demano ajuda. Que algú m'ho ex­pliqui . En un context cultural en el que s'incrementa la valoració social de l'estè­fica i en el que pren un especial protago­nisme "anar a la moda" o "canviar de look", en un context on els criteris estè­t'I CS es modiliquen ràpidament, no acabo

Ara els homes es tro­ben també sota la do­minació dels criteris estètics. Allinal , el

AI final , tots ens trobem sota la dominació del mercat

d'entendre l'èxi t dels tatuatges, ja que són precissamet l'expres­sió de la perdurabili ­

problema és que tots ens trobem sota la dominació del mercat. No avancem.

Els taluatges. A mi m'agraden els ta­tuatges. Hi ha veri lables obres d'art en aquest sentit. Tot i això, l'enorme proli fe­ració dels tatuatges que s'ha produït en els darrers anys em té una mica descon-

lat. Un tatuatge dura per sempre. T'acompanya fins que et moris. ¿Com s'explica, doncs, aquesta paradoxa, que les persones interessades per seguir una moda que, com totes les modes, té un caràcter conjuntural, optin per prendre mesures de caire irreversible? \

l'cntl'cvislA

Gorka Espiau Portaveu d'Elkarri

Jordi Serrana i Vicenç Molina Espai de llibertat

Elkarri és el Moviment social pel diàleg i l'acord al País Basc. És una oganització plural i independent.

- Ouè és Elkarri? - Elkarri és el moviment social pel diàleg i l'aco rd al País Basc. Va néixer l'any 1992 per deien sar i mobilitza r un model de so·

elkarri ....-.0

se tenir en compte que aquesta violència esclafa les llibertats fonamentals d'altres .

lució pacílica i dialogada del conllicte basc. La seva missió és contribuir a desenvolupar un procés de pau. És una organització plural i independent formada per 4000 socis i sòcies i 100 grups de voluntaris als po­bles i barris de la Comunitat Autònoma Basca i Navarra , i també a Madrid, Barce lona, Brussel·les i Nova York . En els grups hi treballen 800 membres actius voluntaris i més de 100000 persones han recolzat les seves activitats. Aquest movi­ment social s'autolinancia per mitjà dels seus soci s i campanyes en un 85%.

- Com s'explica que persones aparent­ment normals i raonables puguin justificar la violació dels drets humans? - En el si de la societat basca, així com en el conjunt de la comunitat internacio­nal contemporània, hi ha una tendència rea lment contraproduent a exigir el res­pecte per als drets propi s sense reivindi­car amb la mateixa intensitat els drets dels al tres. Així, hi ha persones i col·lec­ti us que justifiquen la violència en base a una suposada vulneració de drets, sen-

- ¿ Un "problema" de la tradició nacionalista basca és l'absència de laiCitat re-

publicana, és a dir, el predomini d'una concepció d'arrel carlis ta, més o menys popular però fonamen talment essencialis­ta i catòlica? - L'anomenada esquerra abertzale repre­senta aquesta tradició nacionalista laica. La diferència amb altres moviments sem­blants, per exemple a Catalunya, rau en el seu posicionament respecte a la utilit­zació de la violència.

- En tot cas, ¿això podria explicar el comportament dogmàtic de part del món abertzale i de la dreta espanyola, que comparteixen el mateix oogen? - És impossible explica r fenòmens tan complexos com el nacional isme basc, o la dreta espanyola, en base a un únic factor. Potser hi hagi algun element co­mú, però de ben segur que hi ha moltes més diferències.

- Ouin és el paper - real, no mític- jugat pels sectors clericals en el món d'ETA? - Hi ha diversos treballs d'investigació

32 29

Diputació Barcelona xarxa de municipis

que tracten d'aquesta qüestió. Tots coin­cideixen a remarcar que el clergat basc, igual que qualsevol altre, representa els diferents sectors i sensibilitats d'una so­cietat. Més enllà de l'exageració sobre aquesta qüestió, es pot dir que va tenir la seva importància al llarg del franquisme i la transició, però

de comptar amb totes les tradicions, in­cloent-hi la del Partit Popular.

- Quina és la relació -també, en aquest cas, real i no mediàtica- entre el món del PNB i el del PP en les institucions de l'oli­garquia financera i industrial basca?

- El món empresa­que a l'actualitat no hi ha cap dubte so­bre el seu rebuig majoritari a la violència d'ETA.

La imposició de plantejaments polítics al conjunt de la societat és la base del pensament únic

rial basc és com la societat, plural i complex. De mane­ra que és molt difí­cil fer un diagnòstic

- El govern del Pp, como a fidel aliat de Bush. ha justificat la invasió de l'Iraq amb l'argumentació que si Sadam Husein no acceptava els ultimàtums. la guerra era inevitable ... ¿No és aixó el mateix que diu ETA en relació a les condicions -marc territorial, canvis en l'estructura jurídica internacional ... - que farien possible el fi­nal de la vio/éncia? ¿Quina legitimitat te­nen, d'altra banda, per condemnar un ti­pus de violència els que no han condemnat la que va exercir la dictadura feixista ? - La imposició de plantejaments polit ics propis al conjunt de la societat és la base del pensament únic. El respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals ha de servir tant per a l'àmbit local com per a l'internacional , tant per al present com per al passat. Una mirada parcial sobre els drets humans resta credibilitat i legiti­mitat als plantejaments que es defensen.

- La postura fanàtica del Pp, ¿ obeeix tan sols a la busca de rèdits electorals en clau espanyola? ¿ On es situen els clans de Neguri? - Des d'Elkarri respectem profundament les aspiracions i projectes del Partit Popular. Aquest respecte no impedeix que expressem el nostre desacord en­front de determinades posicions politi­ques que creiem que no contribueixen a aconseguir un escenari de distensió i dià­leg. En qualsevol cas. pensem que una solució definitiva al problema basc haurà

global, sense entrar en matisacions. Així ho demostren les diferències entre els di­versos organismes empresaria ls.

- ¿ Fins a quin punt el fet de prendre el control de la direcció del BBVA ha afectat aquestes relacions? - Desconeixem les repercussions d'aquesta qüestió en la vida política.

- ¿Amb qui es pot comptar a l'hora de re­colzar una solució autodeterminadora i pacífica? ¿Amb moviments socials i in­tel·lectuals, o també amb grups polítics? - Elkarri demana una solució basada en la no violència, el diàleg politic sense ex­clusions i l'aprovació social. Aquests prin­cipis, enfocats de manera oberta. són as­sumits per la majoria de formacions politiques. sindicals i socials basques. El repte consisteix a trobar una metodolo­gia de diàleg transitable per a tots.

- ¿Hi ha sensibilitat no mediatizada en el PSE? ¿ Què n'opines de les posicions de l'Odón Elorza, per exemple? ¿ Es pot. en tot cas, aspirar a una solució sense l 'aportació dels socialistes bascos? - No hi ha solució definitiva sense el so­cialisme basc, igual que no n'hi ha sense cap altra tradició politica. El món socialis­ta és també plural i complex, i posicions com les de l'Odón Elorza conviuen amb les de moviments com Basta Va . Tenint en compte aquesta realitat, Elkarri sem­pre ha entès que havia de fer cas , prio­ritàriament, de la linia politica que en ca-

32 31

32

da moment marqui la direcció oficial del partit. En aquests moments, la que repre­senten Patxi López i Jesús Eguiguren,

- Amb quins referents internacionals s 'identifica més un moviment com Elkarri? - Elkarri té un Comitè d'Honor per a la Conferència de Pau

Fòrum Social Mundial de Porto Alegre no hi ha ningú que encara defensi l'ús de la violència en aquests termes.

- Com es comença a solucionar el con­flicte ? De què depèn ? Ouè s'ha de fer després?

format pels següents Premis Nobel i perso­nalitats internacio­nals: John Hume, el Dalai Lama, José

L'ús de la violència - Elkarri està promo­vent la celebració d'una nova Conferència de Pau per al País Basc.

és el principal aliat objectiu dels sectors més reaccionaris

Ramos Horta , Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel , Danielle Mitterrand, Cora Weis, Federico Mayor Zaragoza, José Saramago i Mairead Maguire.

- ¿ És un tòpic parlar del model de solu­ció irtandès? - Tots els conflictes Són diferents. Mai no hi ha dues situacions iguals. Quan alguns prenem com a referència el model ir­landès no diem que sigui el mateix. Senzillament , plantegem que la metodo­logia de diàleg i acord utilitzada pot ser adaptada a altres realitats.

- ¿On és avui l'herència d'Ernest Lluch? - Segurament, Ernest Lluch lé molt a veure amb el fet que la immensa majoria de la societat catalana defensi la no violència i el diàleg com a manera de transformar el conflicte basc. Per a Elkarri , les aportacions realitzades per l'Ernest Lluch a la nostra feina represen­ten un dels instruments més valuosos i actuals del nostre bagatge social i polític .

- ¿El món d'ETA pot entendre que la lluita armada beneficia políticament a Aznar. a Bush, a l'''ordre '' neo­conservador internacional? ¿No hi ha manipulació? - L'ús de la violència com a mètode d'acció política és el princi-pal aliat objectiu dels sectors més reac­cionaris a nivell internacional. La lluita contra el terror és l'argument central que seNe ix per a tot . És per això que en el

L'èxit d'aquesta ini­ciativa depèn de la combinació de suport ciutadà i treball amb els partits politics , Un cop aconseguit un nou acord de més consens que l'actual sobre les nostres normes bàsiques de convivència , hauria de ser aprovat pel conjunt de la societat.

- Oué es pot fer des de Catalunya? - Proposem la constitució d'una "Xarxa catalana de suport a un procés de pau". Qualsevol organització que hi estigui inte­ressada pot posar-se en contacte amb Elkarri (info@elkarri.org). També desen­voluparem una recollida massiva de sig­natures per demanar la constitució d'una taula de partits als Parlaments de Vitoria i de Pamplona. Tota la informació relativa a aquest projecte es pot consultar a www.elkarri.org.

- Per acabar, ¿ qué els diries als mo­nitors i monitores de temps lliure,

als qui partic¡'pen en el tB/xit associatiu, als joves en general? - Vivim moments realment apassionants. El conflicte basc, o la guerra de l'Iraq, re­

presenten una pugna total entre els qui creiem en els drets hu-mans, la no violència i el diàleg

com a forma de relació política en­front dels qui defensen les estratè­gies de la força. El desenllaç

d'aquesta confrontació depèn de cadascun de nosaltres \

la l'eflexiÓ

La construcció europea i la laïcitat necessària

Joan Carles Marset. Geòleg i editor. Vicepres. d'Ateus de Catalunya

"La Unió està fundada sobre els valors indivisibles i universals de la dignital humana, la llibertat , la igualtat i la solidaritat, i es basa en els principis de la democrà­cia i de l'Estat de Dret".

Preàmbul de la Carta dels Drets Fonamentals

de la Unió Europea.

Els valors i els principis reco­llits en el Preàmbul de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, aprovada pel Parlament Europeu, el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea al desembre de 2000 durant la cimera de Niça , són sens dubte compartits per una àmplia majoria dels ciutadans europeus i, presumible­ment, per tots els estats membres de la

guit fer nostres aquests valors. Per això, analitzar l'assumpte de la procedència dels valors o de les "arrels" d'una entitat socio­política tan complexa com Europa, just quan es debat el seu marc constitucional, provo­ca un cert recel, perquè els va­lors d'Europa, els "nostres" va­lors, procedeixen de tradicions cultu rals i ideològiques diferents i resultaria difícil , sinó impossi-ble , voler destil ·lar les seves

essències per determ inar-ne un origen cultural qu ím icament pur.

Manifestada aquesta prevenció no hi ha cap motiu per no reconèixer que hi hagi hagut "alguna" aportació de la reli­gió, del cristianisme i en menor mesura del catolicisme a la cu ltura europea i, en definitiva, a la construcció d'aquests va­

Unió. Són els va lors sobre els que s'ha edificat la nostra cul­tura actual , valors que suposen una contribució indiscuti­ble a la convivència

Europa és una entitat plural , amb ciutadans

lors "comuns"; encara que això mateix po­dria atribui r-se a altres tradicions com l'hel·le­nística, la romana, el judaisme - "arrel" del

amb creences diferents o sense cap creença

pacífica i al progrés de la societat, i per aquesta raó sembla inqüesti onable que el nostre món hagi de regir-se per ells.

Però la configuració de la nostra cultu ­ra entorn d'aquests valors no s'ha produït de manera fortuïta, rnés aviat al contrari , tan sols després d'una llarga història de desunió i d'enfrontaments hem aconse-

cristianisme-, l'islam, la il· lustració, el lliurepensament o els so­cialismes de diversa factura. Totes aquestes tradicions i moltes al tres no enumerades aquí estan en major o me­nor grau emparentades amb les nostres arrels més profundes i algunes, no ho oblidem , també han jugat en ocasions un paper execrable . Davant d'aquesta cons-

32 33

ENTORN. secl ês Uf1a inicialiva d'esplac, conslttuida com a cooperativa rri~ l a de Irebatl aSSOClal 1 consumidors que realitza sefveis SOCMledutatlUS per als seus associats i tercers en general.

Iniciativa d'esplac ENTORN neil en el SI d'Esplais Catalans, amb el nom d'ESPl ASH! cap a l'any 1988. AI cap de 4 anys es conslitueir com a cooperativa per Iai de dlJerenClaJ els serveis professianals i els vohmtaris de l'assoCIaciÓ, mantenint la vinculació a par lir dels socis consumidors.

El 1993 es fusiona amb AREC, cooperativa de similars objectius formada enlre esplais de 8adalooa, adoplant definitivament el nom d'ENTORN, secl.

DEMOCRATlCA li netslr! ~otK¡6 r.oopf!r.lIV' I!S pou de ""nlfesl en dalli d'un ple cDnl~1 lis 6rOlAS cIemotrb cs ~ I. ",rticiplci6 di 1011 ell SOCIS.

CATALANA fretlalem por ~ IOlS als ClUlildans d. C'IJkJnv. da. d. 1'''III.mlnt 10CI' dals nO&lfu urYllS I la 1d-tnlihcKIÓ cultural Qut I/IJ és \lfbpll.

INNOVADORA A.solem crUHYlfIIWIl1n IIfIUSSl1alS ClUI Ib canVIs sotlOl6gIc$ mlfQIJ8I1. ICIUfttzln! I*fI\Inenlmer l els recullol educ:.oos I tH;..,.llJ llrS.

EXPERTA Amb l'lval de rrlés de 10 anys d n oen8nal UI oflll'rn IDllmons COlll ru tadn In Icl rYI I.ls on som especialistes.

PROGRESSISTA Pallam. I. pt'ittlt. ImjIT8unal lJfl Ideari qui Bns Idlnllllu 1mb II Movlmlnl llit I ProgresSlsla

EFICIENT Ens do tllTl d'unl orll8nllllCi6 UlruClurldJ I PlOf8SSloneIl)8I' girantlr la solYiInm dels nostrls serveis...

1, Assessoreu vos. Per tots aquells projec tes professiona ls que puguem rea li llar amb vosaltres.

2, Participeu. Feu-nos saber les vostres propos tes de serveis, millores en els que reali tzem, necessitals ....

3. Feu-nos arribar els voslres currrculums per poder vos oleru Ileball.

ENTORN, sccl Avrnyo, 44, 2n . 08002 Borcelona Te l. 93 302 61 62 . Fox 93 301 9694 ""IoifíLl",. entorn@entorn .org / www.entorn.org

tatació obrir un debat per establ ir en qu i­na mesura ha contribuït cadascuna d'elles a la construcció d'Europa i, en conseqüència, fins a quin punt cadascu­na s'ha enfrontat a aquest mateix procés, a més de resultar inoportú , és probable que deixés a algunes "tradicions" en una situació poc o gens afavorida ...

Que la Constitució europea ha d'estar fonamentada en una sèrie de valors, pa­trimoni de tots els ciutadans, és quelcom

més de 450 milions de ciutadans que, en menys d'un any, quan s'acabi la projecta­da ampliació. acabarem formant part de la Unió Europea.

La construcció europea va adqu iri r es­pecial relleu per a les confess ions relig io­ses a mesura que el procés d'integració avançava i es feia pa lesa la necessitat de comptar amb una Constitució que defin ís, per damunt dels interessos nacionals, un marc comú per a tots els ciutadans euro­

que està fora de dis­cussió. Sobre quins han de ser aquests va lors és sobre el que val la pena cer­car un consens el

La Carta de Drets Fonamentals peus. El primer gran repte en aquest sentit va ser el procés de redac­ció de la Carta de

va significar un triomf del laïcisme

més ampli possible, però polemitza r so­bre quin és l'origen o la procedència d'aquests va lors , si han d'anotar-se en el compte d'una o al tra tradició, només pot encobrir un propòsit: reclamar un reconei­xement específic per poder ex igi r més tard un rendiment insolidari , per justificar privi legis en base al que tots "devem" a una o alt ra tradició o ideologia concreta, per fer esclatar la cohesió ciutadana que hauria d'estar en el fonament de tot pro­jecte democràtic.

~uropa és una entitat plural on hau­rem de conviure ciutadans de cu ltu res di­ferents amb creences diferents o sense cap creença. El marc legal de la Unió no hauria doncs d'ocupar-se de les creences dels ciutadans, sinó solament de garantir la llibertat de poder escol lir i professar­ne, o no, alguna d'el les. L'únic objectiu le­gítim en base als nostres valors comuns és enfortir la convivència i les llibertats, i això solament podrà aconseguir-se impul­sant el caràcter laic de les institucions. Les confessions cristianes, i en especial l'Esg lésia Catòlica, demanen, en canvi, un reconeixement a la "seva" contribució i reclamen posar per escrit aquest com­promís en el text constitucional. Això ens porta a reflexionar sobre les raons de la seva actitud, perquè un desequilibri en aquesta qüestió podria comportar un greu daltabaix per als drets i les llibertats dels

Drets Fonamentals, L'Església Catòlica va tractar des de molt aviat d'influi r en la seva elaboració. A mit­jans de 1999 el Papa Joan Pau 11 va efectuar una sign ificativa intervenció da­vant del Parlament nacional de Polònia en la qual advertia a la classe política dels perills que, segons ell , aguaitaven el continent a les portes del nou mil· lenni. Va cridar a fundar una Europa Unida com una gran "Comunitat Europea de l'espe­rit" sobre la base dels valo rs morals cris­tians i va prevenir sobre la possibilitat que "la democràcia s'aliés amb el relati­visme moral i denegués a la persona hu­mana els seus drets bàsics. La democrà­cia sense va lors degenera fàci lment en un totali tarisme obert o camuflat ". Malgrat això, durant el temps que va durar la re­dacció de la Carta , el Vaticà va actuar amb una certa contenció, potser en con­siderar assegurat un reconeixement pree­minent del cristianisme en el nou marc le­gal. La diplomàcia vaticana aviat es va adonar que la seva arrogància no havia tingut un bon encaix amb el tarannà de l'Europa democràtica .

L'aprovació durant la cimera de Niça de la Carta de Drets Fonamentals sense cap referència explícita a la religió ni al cristianisme en el Preàmbul, malgrat no tenir efectes vinculants , va significar un triomf del laïcisme europeu i de l'esforç per aconseguir la plena igualtat de tots

32 35

36

els ciutadans. Aquest esdeveniment va suposar un fort entrebanc per a les ex­pectatives del Vaticà, que va prendre consciència del perill al que s'enfrontava i va optar per incrementar la seva pres­sió. En un missatge enviat per Joan Pau II al cardenal Antonio Maria Javierre una setmana després de ser aprovada la

legis en aquells estats on actualment no disposa de cap tracte especial. A l'horitzó ca l preveure que l'Esg lésia Catòlica , més enllà de buscar nous acords de col·labo­ració amb estats concrets o amb institu­cions europees, alimenti l'esperança de negociar en el futur un concordat fo rmal amb la Unió Europea que li permeti es-

Carta, amb motiu de la commemoració del XII centenari de la coronació de Carlemany com em­perador pel Papa

El propòsit tendre a tot el seu territori moltes de las prebendes històriques que ja gaudeix en al­guns dels estats membres. Aquesta

del projecte d'article 51 és mantenir els privilegis

de les comunitats religioses Lleó III , podia lIegi r-se "l'Església ha seguit amb gran atenció les vicissituds de l'elaboració d'aquest document. Referent a això, no puc ocul­tar la meva desil·lusió pel fet que en el text de la Carta no es troba inserida ni tan sols una referéncia a Déu , el qual , a més, és la font suprema de la dignitat de la persona humana i dels seus drets fo­namentals". Un mes més tard el pontífex manifestava aquesta mateixa "desil ·lusió" als representants del cos diplomàtic acre­ditat davant la Santa Seu: "És cap a Europa on miren tants pobles com un model en el qual inspirar-se. Que Europa no obl idi mai les seves arrels cristianes que han fet fecund el seu humanisme! ".

Una al·lusió explicita a aquestes "arrels" a la futura Constitució obriria les portes a un tractament específic del cris­tianisme per part de les instàncies comunitàries, es­tablint les bases per a la conces­sió d'avantatges a les esg lésies cristianes en detriment dels al­tres ciutadans eu­ropeus. tant dels d'altres religions com dels no creients, o ateus. A més, aquesta legi ti ­mació constitucional per-metria a l'Esglés ia aspirar també a privi-

possibilitat hauria de romandre en suspens fins que les condi­cions polítiques fossin propicies per dur a terme les negociacions, però no ha de descartar-se en absolut vistos els antece­dents. No seria prudent oblidar concor­dats tan nefastos per a Europa com el signat entre la Santa Seu i Sèrbia el juny de 1914 que, sense menysprear altres circumstàncies històriques, va suposar una clara humiliació per a Àustria just quatre dies abans de l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran, desencadenant de les hostilitats entre l' Imperi Austriac-hongarès i Sèrbia que conduirien al començament de la primera guerra mundial.

El mateix podria dir-se de les manio­bres que van condui r als Pactes laterans entre la Santa Seu i la Itàlia feixista de Musso lini, que van permetre a l'Esg lésia recuperar la sobiran ia sobre el territori de la Ciutat del Vaticà ; o les intrigues per as­solir un acord amb Alemanya durant els anys vint. que culminarien al juliol de 1933 amb el concordat signat entre l'a leshores secretari d'Estat del Vaticà Eugenio Pacelli -que anys després ocu-

paria el soli pontif ici amb el nom de Pius XII- i el vice­

canceller del III Reich Franz Von Papen, que si

bé va comportar im­portants conces­sions per a l'Esg lé­sia Catòlica va

significar la rendició al nazisme del catoli­cisme polític alemany i va suposar un ajut cabdal per al règim de Hitler, aïl lat inter­nacionalment fins aquell moment. Tam­poc hau riem d'oblidar el paper jugat pel Concordat de 1953 amb Espanya, quan la dictadura estava més necessitada de recolzament exterior a causa del seu aï­llament polític ,

l'enunciat de la Declaració número 11 so­bre l'estatut de les esglésies i de les or­ganitzacions no confessionals, annexa al Tractat d'Amsterdam de 1997, que salva­guarda l'estatut nacional de les comuni­tats religioses , respon fidelment a aquests plantejaments. El resultat és l'ac­tual projecte d'article 51, que diu: "Estatut

de les esglésies Però l'ambició Aquests valors no tenen i de les organitza­

cions no confes­sionals. 1. La Unió respecta i no pre-

del Vaticà per es­tendre la seva in ­fluència a Europa no li ha fet descui-

cap deute especial amb la religió, que històricament s'ha oposat

a la llibertat i la democràcia jutja l'estatut reco-dar la importància de preservar la situació actuat. L'Església és conscient que en molts estats la seva pervivència en els termes actuals seria complicada sense privilegis. L'avenç de la secularització a Europa i el desig d'am­plis sectors de comptar amb un marc neutral en matèria de drets i de llibertats, com es va posar de manifest durant la re­dacció de la Carta, ha assolit una sòlida implantació i disposa d'una força co'nside­rabie. Davanl d'aquesta amenaça l'Església Catòlica ha apostat per blindar el seu estatut a cadascun dels estats membres per davant fins i tot de qualse­vol expectativa de pos­sibles nous avantatges. AI capdavall , va ser el mateix Pius XII qui en­cunyà al 1948 la idea de crist ianisme com a "heréncia cullural comu­na". com a recurs per garantir el paper pree­minent de l'Església davant la perspectiva incerta d'una Comunitat Europea incipient.

La iniciativa del Praesidium de la Convenció europea d'in­cloure a la seva proposta de Consti tució un article, no previst a l'Avantprojecte. que integra

negut, en vi rtut del Dret nacional, a les esglésies i les asso­ciacions o comunitats religioses als Estats membres. 2. La Unió respecta tan­mateix l'estatut de les organitzacions fi­losòfiques i no confessionals. 3. La Unió mantindrà un diàleg obert, transparent i regular amb aquestes esglésies i orga­nitzacions, en reconeixement de la seva identitat i de la seva contribució especifi­ca : L'addició del tercer apartat, anàleg al proposat al projecte d'article 46 de la Constitució per a les associacions repre­sentatives de la societat civi l, respon al desig de garantir un diàleg específic de les esglésies amb les institucions,

Es van presentar 35 esmenes al pro­jecte d'art icle 51, de les quals 15 en re­clamaven la completa eliminació i unes altres 5 la del paràgraf tercer. Alguns dels arguments exposats són demolidors, qüeslionen que una declaració no vincu­lant del Tractat d'Amsterdam, que que­darà sense validesa un cop s'aprovi la

Constitució, s'hagi d'incloure per "sor­presa" i sense justificació aparent.

Sostenen que la Carta de Drets Fonamentals - in­

closa al projecte d'ar-ticle 7. 1- ja pro­

tegeix les llibertats de tots els ciutadans; que els projectes d'articles 1, 5 i 9 ja contemplen el

32 37

38

respecte a les tradicions nacionals; que tractar l'estatut d'organitzacions confes­sionals dins del Titol VI dedicat a "la vida democràtica de la Unió" és una aberra­ció, perquè aquestes organitzacions es­tan mancades d'esperit democràtic; i aler­ten que el paràgraf tercer de l'article 51 atorga a les esglésies un dret "il·legitim" d'intervenir en els

obert el camí per a possibles millores en les negociacions bilaterals amb cada es­tat. En aquest punt , la inclusió d'una re­ferència a les suposades "arrels cristia­nes" d'Europa en el Preàmbul seria l'argument definitiu per acabar d'aplanar el cami als interessos de les esglésies cristianes i servir de fre a rivals potencials

assumptes de la La referència com l'islam, que augmenta entre la població europea lli­gat al fenomen de la immigració. Aquesta referència també di-

Unió, quan el diàleg amb les associa-cions i amb la socie­tat civil en general

a les "arrels cristianes" aplana el camí

als interessos de les esglésies ja queda protegit pel projecte d'article 46. Així mateix posen en dubte que la Unió Europea hagi d'assu­mir competències referents als camps de la filosofia o de la teologia.

L'aprovació de l'article 51 comportaria encara un perill addicional per a la laïci­tat, perquè al "respectar i no prejutjar" per igual l'estatut de les confessions i de les organitzacions no confessionals a les le­gislacions nacionals consolidaria "de fet" les discriminacions existents a l'actualitat -com en el cas de l'Estat Espanyol-, im­pedint en el futur qualsevol progrés en l'aplicació del "principi d'igualtat democrà­tica" recollit pel projecte d'article 44 de la Constitució. El paràgraf segon de l'ar­ticle 51 deixa aixi les mans lliures als estats per seguir negant qual­sevol reconeixement a les "orga­nitzacions filosòfiques i no con­fessionals" , ja que no consagra la igualtat de totes les orga­nitzacions, sinó tan sols el respecte al seu estatut ac­tual a cada país, sense valorar la situació de parti­da a cadascun d'ells .

Tal com s'ha formulat la proposta sembla evi­dent que el veritable propòsit del projecte d'article 51 és mante­nir intactes els privile­gis de les comunitats religioses i deixar

ficultaria encara més la possible adhesió a Europa de Turquia , un Estat laic però de majoria musulmana , ajornada "sine die" des de la cimera de Copen hagen de desembre passat. Un objectiu addicional d'aquesta estratègia seria la contenció del secularisme que amenaça cada vegada més de prop l'hegemonia cristiana a la Unió. De mo­ment, la proposta de Preàmbul presenta­da pel Praesidium de la Convenció conté una vaga referència a les "herències cul­tural s, religioses i humanistes d'Europa", sense fer menció directa a cap confessió concreta.

La Constitució europea hauria d'esta­blir les bases per acabar amb tota pre-

tensió de privilegi que impedeixi avançar cap a una autèntica cohe­sió social. El projecte d'article 2 sobre els "Valors de la Unió" con-

sagra els valors de "la dignitat humana, la llibertat, la de­mocràcia, l'Estat de Dret i el

respecte als drets humans" com a fona­ments de la Unió Europea. No s'apre-cia que aquests va­

lors es derivin ni con­servin un deute especial amb la religió, que histò­ricament s'ha oposat a permetre l'avenç de la llibertat i de la de­

mocràcia. Actualment

10 dels 15 països de la Unió compten amb un règim de religió d'Estat o bé mantenen en vigor concordats amb la Santa Seu molt avantatjosos per a ella, La Constitució hauria d'esdevenir el re­vulsiu necessari per superar aquests ves­tigis anacrònics de l'antic règim, Pel que fa a la Santa Seu, si es tracta d'un estat sobirà aleshores no hauria de tolerar-se la seva ingerència en els assumptes in­

col i el Segon Protocol destinat a abolir la pena de mort, el Pacte Internacional de Drets Econòmics , Socials i Culturals, la Convenció Internacional sobre l'Elimina­ció de totes les Formes de Discriminació contra la Dona, i aixi gairebé fins a un centenar de conven is diferents",

La nostra societat no pot resignar-se a ser una simple juxtaposició de comunitats religioses o laiques, ètniques o nacionals,

terns de la Unió Europea, Quant a l'Església Catòlica el seu tractament no

La Santa Seu una simple addició de col,lectius amb inte­ressos egoistes, sinó que ha d'aspirar a

és una monarquia absoluta

hauria de diferir de l'atorgat a les organit­zacions socials, incioent-hi, lògicament, les altres confessions religioses,

Pel que fa als "drets humans" la con­tribució de les esglésies és encara més qüestionable, Em limitaré a remarcar que la Santa Seu és una monarquia absoluta amb uns principis bàsics incompatibles amb la democràcia, que continua sense signar la majoria d'acords internacionals sobre drets humans proposats per les Nacions Unides, entre ells alguns tan sig­nificatius com el Pacte Internacional de Drets Civi ls i Politics, el seu Primer Proto-

convertir-se en una entitat inclusiva de ciutadans lliures i responsables disposats a compartir un mateix destí, Això impli­carà respectar les diferències, però tam­bé garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i mantenir una estricta se­paració entre el bé comú i els interessos dels grups particulars. Europa té al seu davant una oportunitat històrica, però ne­cessi tarà de la laïcitat per assolir una autèntica cohesió social i preservar els valors que han portat als més alts nivells de progrés, justícia, pau i benestar als seus ciutadans \

32 39

l'apunT Eudald Canibell Un impressor iI·lustrat

Dolors Marín Doctora en Història

A finals del segle XIX. els lli­bres eren considerats objectes meravellosos, tali smans màgics cu rosament editats, enquader­nats, amb guardes treballades i lloms decorats. Eren els porta­dors del saber i del progrés. El món de la lletra impresa fou la sageta de foc que il·luminà l'obscurantisme que planava so­bre els habitants de la Barcelo­na que s'industrialitzava rapida­ment. Alguns homes, un grupet de lletraferits, dibuixants, impressors, en­quadernadors i utòpics agitadors de consciències es reunien a l'entorn de cai­xes tipogràfiques , componedors, ll etres de plom i molta tin ta. Aquest es el breu apunt d'un d'e ll s, un home discret i afa­ble, actiu i compromès: l'Eudald Can ibell, que va fer de la seva vida un cant a les arts del llibre,

Eudald Canibell nat a la Barcelona de mitjans del XIX, al 1858 , fou bibliòfil , tipò­graf, cervanti mil i-

Estudiava a les nits, com la ma­joria dels il ·lustrats del seu temps. Va aprendre francès i italià, i va sobresortir com a im­pressor, pel que aviat li van pro­posar de treballar a "L'Acadè­mia" que regentava Farga Pellicer i on treballaven Anselmo Lorenzo, Antoni Pellicer i el poli­facètic Josep Llunas. Compromès amb el seu temps, aviat es va decantar cap a l'anarquisme i entrà en relació

de treball i d'amistat amb el grup de lI iu­repensadors ag lutinats a l'entorn dels pe­riòdics més combatius de finals del XIX. Va entrar com a militant a la Federació Regiona l, clandestina, i també al Consell Local i al Federal.

Anys més tard , com a biblioteca ri , aportaria bona part d'aquests papers, pe­riòdics i documents al fons de la bibli ote­ca de Rossend Arús on entra a treballar el 1895 fins a 1922, de la mà del seu

tant i dibuixant ex-pert . Va estudiar a l'esco la de Llotja de la ciutat ja que era un bon aquarel·lista i va fundar un grup

Els llibres, objectes meravellosos,

sageta de foc

gran amic Valenti Almirall . Tots dos, compartien l'admira­ció per Cervantes i Canibell va ser anomenat soc i d'ho­nor de la Lli ga Cer­

que il ·lumina l'obscurantisme ...

barceloni del que naixeria el Centre Artistic , En aquesta linia va treballar com il ·luminador de naips entrant després com a caixista d'impremta. D'aqui a impressor i tipògraf.

vantina Espanyola. Juan José Morato, socialista i madrileny, va escriure un emo­cionat article sobre la Bibli oteca i els seus fons a La Libertad el 3 de novembre de 1929.

32 41

42

Com a impressor va estar també a ta Societat Tipografica i més tard en una at­tra fundada pels afins al socialisme on va escriure al seu portaveu: La Asociación. També col· labora amb els seus escrits en les revistes catalanes més combatives: Acràcia i La Tramuntana. Participa al Congrés Català del 1880, i fou també redactor de la premsa catalanista del seu temps, especia lment a l'Avenç (1881-1893).

Es reuní amb el geògraf Piot r Kropotkin , autor d'un dels ll ibres més lle­gits pet protetariat català: La Conquesta del Pa. En la seva visi ta a Barcelona s'hospedà a casa de Farga Petticer per tractar d'assumptes de ta Internacional. L'admi ració de Canibell per l'activista rus , protagonista de les agitacions europees més importants del XIX i apassionat per ta geografia i et cientifisme, aviat es con­vertí en amistal. Gràcies at francès es van comunicar i Max Ne1tlau, historiador anarquista, en les seves obres sobre ta Internacional i Espanya, sovint es remet al testimoni de Canibell. Amb Kropotk in es reuniren diverses vegades i el bibliote­cari li va regatar una obra que havia imprès amb força cura: Fra Filipo Lippi de Cas/elar.

Coherent amb tes seves idees, s'interes­sa pet darwinisme i la natura i va cot·taborar a ta fundació de t'Associació Cata­tanista d'Excursions Científiques (1876) ta primera de t'estat es­panyol en estudiar la geografia a partir det treball de camp i ets recorreguts dels seus membres. At principi , en no tenir seu, els seus membres es reu­nien at camp, fins que

llogaren unes golfes del carrer Paradís, en tes que hi havia encastades tes famo­ses cotumnes romanes. Van fer cursets d'arqueologia, li teratura, història, i realitzaren reculls dels tresors arqui­tectòn ics del principat , tant en forma de dibuixos i aquarel· les com d'articles. La seva sensibilitat envers tes formes de vi­da i ta cultura autòctona van preservar bona part del patrimoni de t seu temps. Hi van afeg ir el seu cientif isme i van acon­seguir la sensibili tzació ciutadana cap a temes fins aquell moment reservats a uns pocs. El grup d'amics, anys més tard , al 1890, es transformaria en el Centre Excursionista de Catalunya.

El 189 1 inicia la publicació El Arte de la Imprenta, butlleti de la foneria tipogràfi­ca d'Anton i López, que fongué el tipus gòtic "Tortis" , estudiat i dissenyal per ell. Va treballar també amb gran amor pel que ell en deia "el gòtic incunable" i va deixar escrites unes curioses recomana­cions als impressors: "Tipògrafs: no cai­gueu en la temptació d'utilitzar aquest ti­pus venerables en anuncis, prospectes

i treballs fútils. Aquests caràcters són com el bon vi, que només es fan servir en les grans ocasions". Molt actiu, fundà . amb Josep Llu ís Pellicer i l'impressor Josep Cunill, l' Institut Català de les Arts del Llibre (1897) i l'Escola Pràctica Professional que fo­ren dissoltes al 1939. També va dirigir la Revista Gràfica (1900) , i l'Anuario Tipografico de la ca­sa Neufville (1910-1922) . Va organitzar l'Exposició del Llibre Català (1906) . Cap al 1907 va conèi-

xer Juan José Morato, el ve ll socia li sta madrileny que merescudament el va in­cloure en la seva col·lecció de biografies dels lluitadors obrers de l'estat espanyol. Segons relata el mateix Morato, "fuimos amigos entrañables" i és Canibell el que li refereix de viva veu algunes de les bio­grafies catalanes i li facili ta abundosa in­formació que prové de la biblioteca de la que es fa cà rrec i en la que diposita im­portants sèries de documents i periòdics dels anys de la Internacional. Morato va publicar les biografies en diferents periò­dics en què col·laborava. La d'Eudald Canibell aparegué a La Libertad el 22 d'abril de 1928 com a homenatge pòs­tum . Un accident fruit del progrés, que

ell tant estimava, va acabar amb la vida d'en Canibell , ja que fou atropellat per una motocicleta en plena dictadura de Primo de Rivera a l'abril del 1928.

Canibell fou un prolífic escriptor i ens deixà diverses publicacions que es poden trobar als arxius i biblioteques de la ciu­tat : Efemèrides de la tipografia españo/a y americana (1891) , Guia de Montserrat (1898) , Heribert Mariezcurrena i la in/ro­ducció de la fo totipia i del gravat a Espa­nya (1900) , Àlbum Caligràfico Universal (1901 ). Estudi iconogràfic del rei Jaume I el Conqueridor (1909). Bibliografia Medical de Catalunya (19 18), i il ·lust rà 32 també edicions de bib liòfil com Ellazarillo

de Tormes i Don QU/ïote (1906) • • 43

44 Corta y Pega EspaienBlanc

la creaciÓ

la creaciÓ

\IUt.L UN CANVI D'\MA1~ \ ~----------<-~. e C'_C' 00 VEIG orFlGU_ •••

NC DTNEFS.'! ~ ~s SOM-Hi.

{

'y

"I

Xavi Torrent

Ilihl'eS

L'effroyable imposture, Aucun avion s'est écrasé sur le Pen/agone

Thierry Meyssan, Carnot, 2002,

La gran impostura. Ningún av;ón se estrelló en el Pen /àgono,

Thlerry Meyssan, La esfera de los libros, 2002,

Les primeres fotografies de l'atemptat contra el Pentàgon van intrigar Thierry Meyssan, observador sempre atent a l'actualitat Internacional. Posteriorment, la confusIó I les contradiccions de les declaracions oficials -¡nclo· ses les que es van fer sobre el World Trade Centre- el van portar a fer la investiga­ció que detalla en e l llibre.

Segons l'autor, la versió ofi­cial no aguanta una anàlisi crítica. La seva tesi apunta cap a un muntatge però, so­bretot. obre molls interro­gants. I, el que és més im­portant , posa en dubte la legitimital de la resposta americana de "la guerra con­tra l'eix del mal", Enfront de la visió simplista del món que ens volen vendre, el ll ibre ens rercorda contínuament que tot és més complicat i ple de matisos, Toles les informacions que aporta estan referen ciades i el lector les pot consultar:

són documents de la Casa Blanca, del Departament de Defensa i declaracions dels dirigents civils I militars americans a la premsa inter­nacional.

(G,M)

Ics l'ccomanacionS

\\ ('1.1.'1'

www.reseauvoltaire.net

El Réseau Voltaire pour la li­berte d'expresSlOn. La Xarxa Voltaire per a la ll ibertat d'ex­pressió és presidida per Thierry Meyssan, periodista ¡ escnptor. La Xarxa Voltaire és un por­tal d'informació que es defi­neix com "una organització militant que té per objectiu la promoció de les llibertats I de la laicitat. Situa la seva acció en el camp de la informacIó, no comenta l'actua li tat si nó que verifica la veracitat de la comunicació oficial i porta a terme les seves pròpies in­

vestigacions, El seu treball té lloc en tres etapes: la investi­gació, l'anàlisi i la difusió de la informació".

Moltes de les informacions es poden trobar en castellà a www.redvoltaire.net .

(G ,M)

32 47

48

Ics l'ccomanacionS

IlCJ.líClllcS

La pelota vasea. La piel contra la piedra.

Una pet·licula documentat de Julio Medem (Espanya, 2003).

A mi m'agrada llegir, encara, Fernando Savater. Però, sin­cerament, després de veure aquesta aproximació a una -em sembla- sincera invita­ció al diàleg, no puc entendre per què va negar-se a col·la­borar-hi. No entenc prou bé algunes critiques dels qui diuen que Julio Medem no és imparcial o que dóna massa camp als autoanomenals re-

presentants de postures que -encara!- algú gosa anome­nar d'''esquerra'' abertzale. (Per què, d'esquerra, si són uns essencialistes dogmà­tics ... ?) ... I aixi queda de clar a La pelota vasca. N'hi ha al­guns -que pensen dilerent-i que volen trobar-se en el terreny comú del diàleg civil i polític (i aqui n'hi ha de na­cionalistes i de no nacionalis­tes) . N'hi ha d'altres (nacio­nalistes i no nacionalistes) que no saben posar-se d'acord per parlar -potser perquè tampoc no pensen gaire- Els primers -entre més de 70 persones

(intel·lectuals, polítics, victi­mes del terrorisme .. . ). s6n l'exemple més clar que sí que és possible dialogar. I deixar retratats els qui no ho lan, siguin d'ETA o del PP (cal remarca r l'excepció de representan ts de la UPN, la secció del PP a Navarra). A més, és un fil m ben fet , malgrat el seu caràcter de document i de testimoni.Amb un participant que hauria de tenir un futur brillant si la ra· cionalitat acabés per impo· sa r-se: Madina, dirigent de la JSE, victima directa de la violència i veu de la raó radical. de la pau i de la democràcia.

(V.M.O)

( \

Instruïu-\ (IS i sereu l/iu res. aSS(wi!'IH os i S('{'('II /ill'l.'­['s¡¡(/Ieu-\ os i SI'I'('U rl'iiçlls

moviment laic i progressista