Foot-ball

Informació pràctica Sala Tallers Del 22 de gener a l’1 de febrer de 2015 Horaris: Dijous 22, divendres 23 i dissabte 24 de gener: a les 20 h Diumenge 25 de gener: a les 18 h Dimecres 28, dijous 29, divendres 30 i dissabte 31 de gener: a les 20 h Diumenge 1 de febrer: a les 18 h Preu: Tarifa general: 19 €. Tarifa 50%: 9,5 € (joves de fins a 25 anys, aturats i titulars del Carnet jove). Tarifa especial: 16 € (Dia de l’espectador, abonats del TNC, +65 anys, grups +10 persones, joves 26-30 anys, discapacitats, famílies nombroses i monoparentals). Edat recomanada: A partir de 12 anys Activitats entorn de l’obra: Col·loqui amb Jordi Basté 23 de gener de 2014, després de la funció Sala Tallers Entrada lliure Xerrada de Cesc Gelabert 26 de gener, 18h Universitat de Barcelona Primer Acte – Quaderns de direcció teatral

Foot-ball

Foot-ball Segons Pasolini, el futbol és un llenguatge en el qual els jugadors escriuen els signes amb el seu cos i els espectadors els desxifren. Així, des del moment en què els signes del futbol deixen de ser purament instrumentals per esdevenir expressius, es pot considerar que aquest llenguatge presenta diferents categories estètiques, igual que els conceptes de prosa o poesia permeten classificar la llengua verbal. I en aquest sistema de signes hi ha moments exclusivament poètics, com ara els gols o els driblatges, perquè són sempre pertorbacions del codi, igual que també ho és la paraula poètica. La hibridació de llengües —anglès i català— que formen el títol d’aquest espectacle serveix al coreògraf Cesc Gelabert per presentar una hibridació de dos dels principals llenguatges no verbals de la nostra cultura —el futbol i la dansa— i així establir un diàleg entre la capacitat expressiva i la naturalesa poètica d’aquestes manifestacions escèniques. Foot-ball és l’ocasió de veure un equip de ballarins que juguen a descodificar coreogràficament algunes de les millors jugades del Futbol Club Barcelona.

Foot-ball

Fotografia d’assaig

GELABERT AZZOPARDI

Companyia de dansa

Cesc Gelabert / Lydia Azzopardi Directors

Foot-ball

Idea i direcció: Cesc Gelabert

Coreografia: Cesc Gelabert amb la col·laboració dels ballarins

Audiovisual: Jordi Morató, Cesc Gelabert

Música original: Borja Ramos

Vestuari: Lydia Azzopardi

Il·luminació: Conxita Pons, Cesc Gelabert

Ballarins: Daniel Corrales, Lluc Fruitós, Cesc Gelabert, Virginia Gimeno, Anna Hierro, Lorena Nogal, Luis Pedraza, Alberto Pineda

Audiovisual:

Direcció: Jordi Morató

Coordinació tècnica audiovisual: Albert Coma

Foot-ball

Ajudants de direcció: Elena Molina i Txema Torres

Direcció de fotografia i càmera: Lara Vilanova

Operador de càmera: Claudio Frola

Ajudants de càmera: Xènia Pintó i Ivan Romero

Cap de producció: Elena Molina

Auxiliar de producció: Mayca Sanz

Producció delegada de La Termita Films: Isa Campo i Isaki Lacuesta

Producció de l'audiovisual: La Termita Films SL

Enregistrament musical: Orquestra de Cambra de l’ESMUC

Direcció musical: David Albet

Músics:

Isabel Gualda (flauta), Daniel Miguel (saxo tenor), Abel Batllés (clarinet baix), Oriol Guimerà (contrafagot), Carlos Leite (trompeta), Pau Romero (trombó I), Alba Pujals (trombó II), Joel Carrascosa (trompa), Joan Pérez-Villegas (percussió I), Guillem Ruiz (percussió II), Virva Kuusi (percussió III), Victor Gómez (acordió), Alexandra López (violí I), Yuliya Storonska (violí II), Patricia Torres (viola), Eñaut Zubizarreta (violoncel), Alejandro Tamayo (contrabaix). Músics addicionals: David Gorospe (bateria), Arturo Blasco (guitarra elèctrica), Ruben Amatriain (guitarra elèctrica).

Electrònica: Borja Ramos

Enginyer de so: Juan Antonio Ros

Producció musical: Borja Ramos

Enregistrat al Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona) i a El Cantón de la Soledad (Vitoria-Gasteiz). Barreges i masterització a El Cantón de la Soledad (Vitoria-Gasteiz).

Assistents de Cesc Gelabert: Toni Jodar, Sarah Taylor

Direcció tècnica: Conxita Pons Assistent de Lydia Azzopardi: Paulette San Martin

Producció i distribució: Maria Rosas

Foot-ball

Administració: Xavier Vigas

Agraïments: Jordi Camell, Emilio Pérez de Rozas, Samuel Delvaux, Roseland Musical, Isaki Lacuesta

Producció:

Teatre Nacional de Catalunya

Gelabert Azzopardi

Mediapro

Amb el patrocini del Futbol Club Barcelona

Foot-ball

Presentació del director de l’espectacle

El futbol i la dansa han de resoldre el problema que implica ser bípedes i poder acoblar-se al moviment continu de la pilota, i la llibertat que requereix el moviment i la música. Messi és com si no fos bípede, sempre té la pilota al costat del peu, sigui quin sigui el laberint del joc i la velocitat de la pilota. Fred Astaire pot seguir i fer el ritme més inversemblant com si tingués mil cames. Tant el futbolista com el ballarí han de poder traslladar el pes sobre un peu per tal de ser lliures amb l’altre, o bé per xutar o per expressar-se amb la cama com si fos un braç i ampliar les possibilitats expressives. Quan Iniesta recull una pilota i l’encara a la sortida de la jugada sembla tenir un peu com una mà i visió de futur. Quan la ballarina Sylvie Guillem fa un développé sembla que la cama li parla. Aquestes persones han de fer complexes operacions psicofísiques per resoldre, en instants, situacions físiques, mentals i emocionals difícils i virtuoses. Quan Xavi evoluciona i distribueix la pilota sembla tenir deu ulls, com si veiés amb funció estereofònica. Quan Puyol s’anticipa a un contrari per prendre-li la pilota, anticipa i processa una complexa situació futura amb una explosió física dificilíssima. Merce Cunningham i els seus ballarins resolen situacions i formes impossibles endevinant i destriant entre mil variants insospitades. Com a jugador de futbol que vaig ser durant molts anys, com a aficionat i soci des de ben petit del Barça, com a ballarí i coreògraf que sóc, sempre he manifestat que, encara que a primera vista no sigui evident, existeixen moltes similituds i coincidències entre la dansa i el futbol. Sempre he volgut utilitzar el que succeeix en aquest joc per tractar i comentar aspectes de la vida; aprofitar la familiaritat que tenen moltes persones amb el futbol per ajudar-les a somiar amb el moviment i des d’ell. Amb el Jordi Morató hem plantejat un treball videogràfic que projecta imatges dels futbolistes del Barça durant el transcurs dels partits i unes altres d’especialment gravades dels ballarins, juxtaposades als moviments en directe dels intèrprets. La banda sonora de l’espectacle, composta per Borja Ramos, també ha sabut escoltar les vibracions musicals ocultes del futbol, com els ritmes sempre sorprenents de les cames de Messi quan juga la pilota. Així, observant els moviments de futbolistes i de ballarins, podem percebre similituds i diferències, crear associacions i sorpreses per entrar dins del moviment i les seves emocions. Cesc Gelabert, coreògraf i director de Foot-ball

Foot-ball

Fotografia d’assaig

L’artista i dissenyadora Sonia Delauney va afirmar que «el color és la pell del món». Amb aquesta idea molt present durant el procés de treball, he dissenyat el vestuari basat en el color i la geometria, perquè em semblava la millor opció. Crear el vestuari de Foot-ball ha estat tot un repte pel tema de l’espectacle. Quan vaig assumir de dalt a baix l’afirmació de Delauney, la roba esportiva es va transformar progressivament en la «pell» dels ballarins. Lydia Azzopardi, dissenyadora de vestuari de Foot-ball

Foot-ball

Entrevista d’Emilio Pérez de Rozas a Cesc Gelabert Publicada al diari El Periódico de Catalunya el dia 25 d’abril de 2009 Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: acabo de descobrir que aquell salt que feies al pati dels Sagrats Cors quan exercies de central imponent del nostre equip, aquell vol amb tirabuixó i cop de cap a «l’estil Márquez», es diu tour en l’air. No n’hi ha per tant, amic. Tour en l’air és el nom que rep a la dansa un gir, un impuls, un salt, per fer una pirueta a l’aire. Si juguem i em presto a comparar el futbol amb la dansa, el salt d’un rematador amb el cap, defensa o davanter, s’assembla molt a un tour en l’air. En aquells esbarjos, eres tan bo que tota la classe estava convençuda que acabaries sent futbolista i, en canvi, t’has dedicat a la dansa, i hi has triomfat. El futbol i el Barça són la meva passió. En sóc soci des de fa gairebé 50 anys. Tinc el número 6.242. Els culers ens hem de sentir molt orgullosos que el futbol coreogràfic de l’equip de Pep Guardiola s’imposi al físic dels altres. Algú s’hauria de plantejar que el futur del futbol és aquest futbol orquestrat. De debò hi trobes moltes similituds entre el futbol i la dansa? El futbol és, per exemple, l’únic esport que, per practicar-lo bé, exigeix un equilibri suprem sobre una cama, per tenir l’altra lliure per controlar, xutar o passar. En la dansa, aquesta virtut és vital, ja que hem sigut capaços de convertir la cama en un braç més. Sí, sí, t’entenc, però para d’aixecar-te i de semblar un flamenc, perquè t’allunyes del magnetòfon i no podré transcriure el que dius. Perdó, perdó. Un altre punt en comú és el ritme. El ritme és igualment bonic, atractiu, tant en el futbol com en la dansa. En el futbol, tu has de compaginar la teva carrera amb la de la pilota, fer-ho a l’uníson. I nosaltres, quan dansem, hem de fer combinacions de moviments, música i ritme. Tot dins d’una tàctica. La coreografia en la dansa seria com l’estratègia en el futbol. Tot el que fas té a veure amb el cos, amb els teus 206 ossos, i amb l’espai. I, com en el futbol, hi ha danses més o menys esclaves dels desitjos del coreògraf. Hi ha tàctiques i coreografies marcades, estrictes, i altres de més lliures, en les quals el coreògraf-entrenador et concedeix llibertat per improvisar. I tot per provocar emocions. Veus, una altra vinculació: tant ells com nosaltres volem generar sobresalts de felicitat, d’alegria. Acabo de sentir dir a Guardiola que, arribat aquest tram de la temporada, no hi ha cansament que valgui perquè tot és mental. Saltar a l’escenari o a la gespa i fer els teus exercicis o jugades a la perfecció no és suficient per emocionar. Tocar el cor de l’espectador és cosa de la ment. Necessites aquesta

Foot-ball

màgia per acariciar la sensibilitat de l’aficionat. I això és el que fa aquest Barça: t’emociona. Parla’m d’Iniesta, vinga. És aquell ballarí que s’ubica a l’espai amb una facilitat increïble. És l’únic capaç de veure sempre la imatge en moviment, l’espai i ubicar-se amb una rapidesa al·lucinant. Xavi, el millor d’Europa, la prolongació del tècnic en el camp. Sembla que tingui un grapat d’ulls al voltant del cap. Veu tot el camp, fins i tot amb el clatell. Seria el més coreògraf i menys ballarí de tots, el dimensionador dels espais. És l’ull que tot ho veu. Messi, el prodigi que ve. L’ésser humà és bípede, però la pilota és contínua. La virgueria de Messi és que no sembla bípede. No importa a la velocitat que rodi la pilota: ell sempre està al costat seu, no ha d’anar fent càlculs de quan se l’acostarà a la cama bona, ell sap quan l’acariciarà, la guiarà, la passarà i xutarà. Eto’o, el depredador de l’àrea. Un ballarí que transmet molt, que sempre està concentrat. Més pressió, més despert. Els seus ulls s’obren, brillen, en l’instant clau. Alves, tot un portent físic. La demostració que per ser un gran futbolista no cal ser un atleta alt i fornit. La dansa i el futbol són exercici de cos, cor i ment. Així és Alves. Puyol, tot un lleó bípede. El més difícil, en la dansa i el futbol, és el canvi de pes, de direcció. Puyol no espera mai el moviment del davanter perquè la seva capacitat d’anticipació és tal que sempre endevina la seva intenció. És un ballarí que resol accions de dificultat suprema en segons. Guardiola, el coreògraf. Com a ballarí, m’identifico amb el Guardiola futbolista. No sóc un virtuós físic. El meu valor està en la meva concentració, en la meva capacitat de transmetre, de prendre decisions. Es nota que Guardiola ha sigut jugador abans que tècnic, ballarí abans que coreògraf. Guardiola, i això és el que més admiro en ell, sap que, darrere de cada futbolista, hi ha un ésser humà, amb una concentració que depèn especialment de l’emoció.

Foot-ball

El ballet de Xavi Maricel Chavarria. Publicat al diari La Vanguardia el dia 8 de gener de 2012 Xavi Hernández té tantes i tan variades qualitats com a futbolista que sense proposar-s’ho fa passar una bona estona no només a l’afició sinó a la premsa, sempre obligada a fer córrer la tinta quan es tracta de futbol. És el millor passador del món, el metrònom de l’equip, qui assenyala el ritme que li convé a cada moviment, l’estrateg capaç de traçar laberints dels quals només Messi, Iniesta o Cesc en coneixen la sortida... una suma d’habilitats que el fan tornar a ser candidat a la Pilota d’Or que es resol demà. Però per a les persones que hem estat inoculades amb la metzina del ballet, veure’l escapolir-se d’un rival amb una naturalitat insultant per mitjà d’un dels seus particulars girs que busquen un simple canvi de sentit constitueix un d’aquests plaers de poques paraules i ben dites. «Com ho fa?», és la pregunta immediata. Té secret la volteta màgica de Xavi? No es tracta d’una pirouette, òbviament, perquè el gir no es fa sobre una cama. És més aviat un gir amb alternança d’equilibri, canviant el pes d’un peu a l’altre, en un constant pas de bourré que en el seu cas només vol alterar la direcció sense perdre la possessió de la pilota. Estratègia de gran efectivitat. Encara que la seva tasca de centrecampista pot resultar poc vistosa, si s’analitza des de paràmetres propis de la dansa no és desassenyat considerar-lo el millor ballarí de l’equip. Es mou, no s’ha d’oblidar, en un espai reduït, en aquest centre del camp atapeït de jugadors que són precisament els millors. En un pam de terreny és l’amo de la pilota. Com un ballarí hipnotitza el públic amb les seves pirouettes, Xavi hipnotitza els rivals amb els seus girs. Vist i no vist. El seu fort és la coordinació i l’estructura més que una flexibilitat brillant o l’habilitat rutilant de Messi en la combinació pas – doble pas. «Xavi ha desenvolupat aquesta tècnica molt senzilla, d’aparença poc espectacular però que li permet moure’s en qualsevol moment en la direcció que decideixi», explica el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, per a qui el futbol i els jugadors del Barça no són precisament un món aliè. «El defensa intueix que anirà en aquella direcció i l’interceptarà, però en aproximar-se-li és quan ell se’n va cap a un altre costat. Hi ha una psicomotricitat que li permet fer-ho». La tècnica que utilitza és més pròpia de la dansa contemporània que de la clàssica, allò que en tècnica Graham es coneix com a la tercera pota. El ballarí es mou sense estar clavat sobre cap de les dues cames, sinó entre una i l’altra, sempre a punt de moure’s en qualsevol direcció. «Però Xavi és més aviat un coreògraf ballarí perquè sempre sap on es troba —prossegueix Gelabert—, i aquesta és la tasca més complicada. Al mig d’una tasca complexa, la majoria de jugadors resolen qüestions immediates, com agafar la pilota, girar-la i esquivar el defensa, i perden la perspectiva global. Els grans, no. La

Foot-ball

perspectiva coreogràfica de Xavi fa que a tota hora sigui capaç de saber què està passant al voltant i per això ha de saber col·locar-se». Com succeeix sovint al món de la dansa, la seva estatura i un centre de gravetat baix li faciliten la tasca. Futbol i dansa comparteixen el fet d’haver d’alliberar una cama: la dansa per a les variacions i la creació de bellesa; el futbol per manejar la pilota i poder disparar-la. De manera que al camp es duen a terme també combinacions de peus, les quals, en termes de ball, corresponen a una nomenclatura en francès com chassé (un peu persegueix l’altre), assemblé (el peu que treballa llisca per terra abans d’elevar-se per l’aire) o les variants del clàssic jeté. «Xavi utilitza sovint la forma en dehors de la cama, i amb aquesta obertura genera el gir a partir de passos petits. Quan trepitja la pilota per parar-la es recolza en una sola cama en attitude», afegeix Gelabert. Aquests girs cap a fora [...] són els que més abunden en el repertori de Xavi i assoleixen la major part de les vegades 220 graus. En d’altres arriba a completar els 360. El cap acostuma a fer també un gir brusc, encara que no té res a veure amb les necessitats d’impuls, sinó amb la urgència per monitoritzar el que succeeix al camp i anticipar-se a la passada que s’efectuarà a continuació. Pel que fa als braços, són aquí un contrabalanç valuós del twist corporal, contribueixen a la coordinació del cos i protegeixen el cos dels defenses. «Potser el més ballarí de tots sigui Iniesta, perquè la dansa també és col·locar-se bé i mantenir les distàncies —acaba Gelabert. Encara que a mi m’agrada Puyol per tot el contrari: perquè té una dansa atlètica amb la qual anticipar-se».

Foot-ball

El plaer de jugar Johan Cruyff, M’agrada el futbol (edició i pròleg de Sergi Pàmies) Jugar per guanyar o jugar per passar-s’ho bé? És un debat fals. Hi ha equips que sempre han de lluitar per guanyar i, al final de la competició, han de ser al grup capdavanter. I això és lògic i els ve donat pel prestigi, per la història o pels mitjans dels quals disposen. Però jo relaciono sempre intentar guanyar amb passar-ho bé. Agafem, per exemple, el Barça i el Reial Madrid. Suposem que cada equip té quatre milions de simpatitzants. La lliga només la guanyarà un, però, en funció de la manera de jugar, segons quina mena de futbol es practiqui, podem aconseguir que hi hagi quatre milions de persones molt satisfetes i quatre milions una mica menys satisfetes però que també s’ho hagin passat bé. Si anem a guanyar i prou, tindrem quatre milions d’aficionats que únicament estaran satisfets per la victòria i quatre milions d’amargats per la derrota. Durant tota la temporada, doncs, és important que els uns i els altres vegin un futbol ben fet, que hagin anat al camp amb il·lusió, sentint l’orgull dels colors i, cada setmana, l’esperança de veure el seu equip. Aquesta és una part fonamental del futbol i no afecta només els anomenats clubs grans. Si agafem un exemple d’altres equips, menys històrics o amb menys mitjans i pressupostos més modestos, sabem que probablement no van a guanyar cap títol. Això significa que han de desaparèixer? De cap manera. Els seus seguidors tenen tot el dret a sentir-se orgullosos del seu equip. I aleshores cal tenir en compte les característiques de cada poble. No és el mateix Rotterdam que Amsterdam. No és el mateix Barcelona que Sevilla. Com que la gent és diferent, tenen desitjos i gustos diferents. Per què al nord tenen tendència a jugar com els anglesos? Per proximitat en la mentalitat. Si els jugadors han treballat bé, si han lluitat, si s’han buidat damunt del camp, si han suat la samarreta, tothom és feliç. No els importa la tàctica o la tècnica. En un context així, i en nom del que vol la gent, cal programar el futbol base i triar els jugadors del primer equip que puguin desenvolupar i representar millor un model futbolístic d’aquestes característiques. Al sud, en canvi, si no fas tres túnels en un partit, el partit és un rave. Doncs molt bé: has de tenir dos o tres paios que facin uns quants túnels per partit i que la remenin bé. Es tracta de distingir les mentalitats i d’adaptar-s’hi sense que ningú no et digui què has de fer. Naturalment, tothom vol guanyar, però el que has d’evitar és que, en un campionat, hi hagi dinou equips dolents i només un de bo. Cada equip en el seu context, en funció de les seves expectatives, segons quin sigui l’objectiu que tingui, pot haver rendit al màxim. Que els que perdin no siguin dolents i que la gent se’n pugui sentir orgullosa. Guanyar és cosa de dos o tres equips i prou. Si aquesta fos l’única cosa que comptés, et carregaries els Jocs Olímpics, per exemple, però, sobretot, et carregaries el que és més important: la satisfacció de competir, el repte de participar formant part d’un equip, el plaer de jugar.

Foot-ball

Esplendor en la hierba Manuel Vázquez Montalbán. Publicat a Fútbol. Una religión en busca de un Dios. Voy de curtido por la vida y por los campos de fútbol. Yo, que he visto regatear a Kubala con las caderas, driblar de costado a Eulogio Martínez, a Di Stéfano reinventarse el campo de fútbol con la imaginación o disfrazarse de poste, a Cruyff marcar goles con el flequillo, lamenté el otro día no llevar nunca —pero es que nunca— sombrero para quitármelo cuando vi a Romario dejando cubierto de vaselina y soledad al portero del Osasuna. Llamándose Romario, no podía esperarse otra cosa que goles sureños, del sur más profundo del mundo, con un estilo de samba con seriedad de macumba, de la misma manera que llamándose Van Basten los goles han de ser nórdicos y de metro noventa de estatura. Romario marca goles i después levanta el dedo hacia los cielos y se santigua hacia los infiernos, con una seriedad de samba trascendente, como si los goles le vinieran de fuera, cual la gracia santificante y las ayuditas del Espíritu Santo. Cualquier otro delantero centro que se llevara la pelota al tacto, con los pies tan sensibles y blandos como los relojes de Dalí, para rematarla a continuación con pies de piedra excitaría el sentido del ridículo y el odio de los defensas y porteros. Pero Romario les despierta un sentimiento religioso y, si no estuviese en pleno campo de fútbol delante de tantos desconocidos y si no tuviesen todos tan metido dentro el sentido del ridículo, estoy seguro de que después de cada gol de Romario sus antagonistas se arrodillarían y darían gracias a un Dios —no por menor y pagano menos considerable—, por haber sido escogidos para el acontecimiento. Y que nadie se extrañe si de ahora en adelante los porteros de fútbol de España llevan encima una libretita y un bolígrafo y, una vez encajado el gol de Romario, le piden un autógrafo y su bendición. Otro valor añadido a este jugador es su misteriosa gestualidad, hierático como un diosecillo preocupado por la deforestación del Paraíso e inalterable al paso de las estaciones, porque cuando Romario está en ellos los campos de fútbol adquieren una dimensión de prado planetario, y los noventa minutos una parsimonia de estaciones, de vez en cuando precipitadas por las decisiones geniales del Dios reconcentrado. Romario crea un espacio y un tiempo, o así nos lo parece mientras dura la magia. Para si algún día, como le ocurrió al marino que perdió la gracia del mar, él pierde la gracia del gol, no olvidemos que gracias a él volvimos a vivir tiempos de esplendor en la hierba, sin la suerte de tener a mano un poeta como William Wordsworth para contarlo.

Foot-ball

Poesia i prosa del futbol Pier Paolo Pasolini, «El futbol “és” un llenguatge amb els seus poetes i prosistes» El futbol és un sistema de signes, o sigui, un llenguatge. Té totes les característiques fonamentals del llenguatge per excel·lència, al qual ens hem referit com a terme de comparació, és a dir, el llenguatge escrit-parlat. De fet, les «paraules» del llenguatge del futbol es formen exactament igual que les paraules del llenguatge escrit-parlat. Ara bé, com es formen aquestes darreres? Es formen a través del que es denomina «doble articulació», és a dir, a través de les infinites combinacions dels «fonemes» que, en italià, són les vint-i-una lletres de l’abecedari. Els «fonemes», per tant, són les «unitats mínimes» de la llengua escrita-parlada. Si volem, ens podem divertir definint la unitat mínima de la llengua del futbol? Vejam: «Un home que utilitza els peus per xutar una pilota» és la unitat mínima: el «podema» (per continuar la broma). Les infinites possibilitats de combinació dels «podemes» formen «paraules futbolístiques» i el conjunt de les «paraules futbolístiques» forma un discurs, regulat per autèntiques normes sintàctiques. Els «podemes» són vint-i-dos (gairebé igual que els fonemes): les «paraules futbolístiques» són potencialment infinites, perquè són infinites les possibilitats de combinació dels «podemes» (a la pràctica, les passades de la pilota entre jugador i jugador); la sintaxi s’expressa en el «partit», que és un autèntic discurs dramàtic. Els codificadors d’aquest llenguatge són els jugadors, nosaltres, a les grades, som els descodificadors i, per tant, compartim un mateix codi. Qui no coneix el codi del futbol no entén el «significat» de les seves paraules (les passades) ni el sentit del seu discurs (un conjunt de passades). [...] Com qualsevol llengua, el futbol té el seu moment purament «instrumental», regulat d’una manera rigorosa i abstracta pel codi, i el seu moment «expressiu». En efecte, qualsevol llengua s’articula en diverses subllengües, cadascuna de les quals té un subcodi. Doncs bé, en la llengua del futbol també es poden fer distincions d’aquesta mena: el futbol adquireix subcodis des del moment en què deixa de ser purament instrumental i esdevé expressiu. Hi pot haver un futbol com a llenguatge fonamentalment prosaic i un futbol com a llenguatge fonamentalment poètic. Per explicar-me, posaré —anticipant les conclusions— alguns exemples: Bulgarelli juga a futbol en prosa: és un «prosista realista». Riva juga un futbol poètic: és un poeta «realista». Corso juga un futbol poètic, però no és un «poeta realista»: és un poeta una mica maleït, extravagant. Rivera juga un futbol en prosa: però la seva és una prosa poètica. [...]

Foot-ball

Vull aclarir que no faig cap distinció de valor entre la prosa i la poesia, es tracta d’una divisió purament tècnica. [...] Tots els llenguatges que es parlen en un país, fins i tot els argots més arcans, comparteixen un terreny comú: la «cultura» d’aquell país, la seva actualitat històrica. Per raons de cultura i d’història, el futbol d’alguns pobles és fonamentalment prosaic: prosa realista o prosa estetitzant (aquest darrer és el cas d’Itàlia), mentre que el futbol d’altres pobles és fonamentalment poètic. Al futbol hi ha moments que són exclusivament poètics: els moments del «gol». Cada gol és sempre una invenció, és sempre una pertorbació del codi: qualsevol gol és «ineluctabilitat», fulguració, estupor, irreversibilitat. Justament com la paraula poètica. El màxim golejador d’un campionat sempre és el millor poeta de l’any. En aquest moment ho és Savoldi. El futbol que expressa més gols és el futbol més poètic. També el regateig és en ell mateix poètic (encara que no sempre, com l’acció del gol). De fet, el somni de qualsevol jugador (que qualsevol espectador comparteix) és arrencar del centre del camp, driblar tothom i marcar. Si, dins dels límits permesos, resulta possible imaginar alguna cosa sublim al futbol, és precisament això. Però no passa mai. És un somni (que només he vist a la pel·lícula Mags de la pilota, de Franco Franchi, que, encara que sigui a un nivell rústic, ha aconseguit resultar perfectament onírica). Qui són els millors regatejadors del món i els millors golejadors? Els brasilers. Per tant, el seu futbol és un futbol poètic: de fet, en ell tot es basa en el regateig i en el gol. El catenaccio i la triangulació [...] és un futbol de prosa: es basa en la sintaxi, en el joc col·lectiu i organitzat, és a dir, en l’execució raonada del codi. El seu únic moment poètic és el contraatac que culmina en un «gol» (que, com hem vist, només pot ser poètic). En definitiva, el moment poètic del futbol sembla ser (com sempre) el moment individualista (regateig i gol; o passada inspirada). El futbol en prosa és el del sistema (el futbol europeu): el seu esquema és el següent: el «gol» s’encomana a la «conclusió» de la qual, si és possible, s’encarrega un «poeta realista» com Riva, però s’ha de derivar d’una organització de joc col·lectiu, basat en una sèrie de passades «geomètriques» executades segons les regles del codi (Rivera en això és perfecte; al periodista esportiu Gianni Brera no li agrada perquè es tracta d’una perfecció una mica estetitzant i no realista, com succeeix amb els centrecampistes anglesos o alemanys). El futbol poètic és el del futbol llatinoamericà. El seu esquema és el següent: La realització d’aquest esquema requereix una capacitat monstruosa de driblar (una cosa que a Europa es repudia en nom de la «prosa col·lectiva») i qualsevol pot inventar el gol des de qualsevol posició. El regateig i el gol són els moments individualistes-poètics del futbol; per això el futbol brasiler és un futbol de poesia. Sense fer judicis de valor, en un sentit purament tècnic, a Mèxic la poesia brasilera ha guanyat a la prosa estetitzant italiana.

Foot-ball

Activitats entorn de Foot-ball

Foot-ball

Col·loqui amb Jordi Basté 23 de gener de 2014, després de la funció Sala Tallers Entrada lliure El col·loqui sobre Foot-ball comptarà amb la presència de Jordi Basté, periodista i presentador català de ràdio i televisió, juntament amb Cesc Gelabert, director de l’espectacle. Jordi Basté (Barcelona, 1965) és periodista i presentador català de ràdio i televisió. Actualment, és el director i presentador del programa matinal El món a RAC 1 de l’emissora RAC 1. Durant 22 anys va treballar a Catalunya Ràdio on va col·laborar en les retransmissions de futbol de Joaquim Maria Puyal i s’encarregava de les retransmissions de partits de bàsquet. També hi va presentar el programa La jornada. A la televisió, ha treballat com a redactor del programa de Bàsquetmania de TV3 i com a codirector i presentador de Gol a gol al Canal 33. A la premsa escrita, ha publicat articles a El 9, l’Avui, el Mundo Deportivo i La Vanguadia. Xerrada de Cesc Gelabert 26 de gener, 18h Universitat de Barcelona Primer Acte – Quaderns de direcció teatral Aquest projecte acadèmic s’inclou dins del programa Gaudir UB, de l’àrea de Formació Complementària de la universitat de Barcelona, i té com a objectiu acostar el món del teatre tant a l’alumnat universitari com al públic general. Al llarg del curs acadèmic 2014/2015, el Teatre Nacional de Catalunya proposa una conferència mensual als alumnes d’aquest cicle inclòs al programa GAUDIR UB, en què la majoria de directors escènics vinculats a la programació explicaran als alumnes els muntatges que es podran veure al teatre. Proposta del curs de l’Àrea de formació complementària de la UB: Primer Acte 2014/2015.

- 16 d’octubre, a les 18 h: xerrada d’Ernesto Caballero sobre Montenegro (Comedias bárbaras)

- 17 de novembre, a les 18 h: xerrada de Carme Portaceli sobre El President

- 15 de desembre, a les 18 h: xerrada de Joan Ollé sobre El somni d’una nit d’estiu

- 26 de gener, a les 18 h: xerrada de Cesc Gelabert sobre Foot-Ball

- 6 de febrer, a les 18 h: xerrada de Natalia Menéndez sobre No feu bromes amb l’amor

- 6 de març, a les 17 h: xerrada de Lluís Homar sobre L’art de la comèdia

- 13 d’abril, a les 18 h: xerrada de Ramon Simó sobre Purga

- 19 de maig, a les 18 h: xerrada de Xavier Albertí sobre L’Hort de les Oliveres

Foot-ball