10 / El Pont de Ferro / Reportatge Els últims trets / El Pont de Ferro / 11

“Trobar testimonis directes que expliquin els fets, les vivències i els records dels darrers dies de la Guerra Civil al municipi de Tordera és cada dia més complicat. El temps actua com a testimoni, però també com a element contra el qual cal lluitar en una contrarellotge per conèixer, amb més o menys detall, allò que es coïa fa anys als carrers i places, a les cases i a les famílies que avui configuren Tordera. Per saber on anem cal saber d’on venim, i per saber qui som cal saber qui érem. Els temps passats ens ajuden a entendre el present i a encaminar el futur. Aquestes pàgines, que ens portaran 70 anys enrere, són breus pinzellades de les acaballes de la Guerra Civil a Tordera.

Els darrers tretsLes acaballes de la Guerra Civil a Tordera

“Era el 31 de gener de l’any 1939. La guerra estava a les seves aca-

balles. Jo no havia complert encara els 14 anys, però el record d’aquell temps el tinc gravat en la memòria de forma nítida, tant, que quan evoco escenes i vivències les veig clares com si fossin projectades en una pantalla. Moltes vegades el judici que em faig està condicionat per l’home d’avui. Els ulls continuen essent els del vailet de llavors, però la valoració dels fets està passada pel sedàs de tota una vida”. Així comença Recordant, el re-lat de Jaume Borrell guanyador del III Concurs literari Fira Mercat del Ram de 1985.

El dimecres 1 de febrer de 1939 Tordera va caure en mans dels na-cionals. Tot i això, segons s’explica al llibre La Guerra Civil a Tordera (1936-1939) de Toni López i Xavier Serra, les tropes ja hi havien arribat la nit abans: “Van decidir fer atura-da a Mas Reixac per prendre el con-trol del poble l’endemà. Durant tota la nit es podia veure com hi havia avenços cap al poble per preparar la presa final”.

A toc de campana

“De les campanes sí que me’n recor-do. –Què passa, que es cala foc?– ens preguntàvem. –No. S’ha acabat la guerra i ha guanyat en Franco– ens van dir.” La Felicita Sagrera va néixer a Tordera l’1 de novembre de 1919 i quan va acabar la Guerra Civil tenia 19 anys. Com si fos avui, explica amb tot detall què feia quan a les vuit del matí d’aquell primer dia de febrer les campanes anunciaven l’entrada ofi-cial de les tropes franquistes al muni-

cipi. “Jo dormia i les campanes em van despertar. Els militars van entrar per la carretera de Barcelona i disparaven trets enlaire. L’endemà, la guàrdia de Franco ja es passejava pel poble”.

La Felicita va passar aquella nit a casa d’uns familiars, a pagès, perquè tenia por a com podien evolucionar els fets. “La meva germana, la meva àvia, la meva mare i jo vam anar a dormir allà, amb un carro que vam llogar i un ca-vall, perquè llavors de cotxes no n’hi havia gaires, i quan ens hi acostàvem vèiem els forats de les bombes del dia abans... El meu pare va estar a punt de fer recular el carro, perquè ens feia por que tornessin a caure bombes. Jo tenia molta por i quan vam arribar a la casa ens vam posar a sota una es-cala amb matalassos a sobre, per si bombardejaven”. Text: Anna Dalmau / Fotografies cedides per l’Ajuntament de Tordera

Família Juvany a l’exili a França

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

Va ser també durant aquella nit quan el conegut com a Pont Nou o Pont de Pedra va ser volat. Segons s’explica en les pàgines de La Guerra Civil a Torde-ra, la destrucció va afectar els caps del pont i només va deixar sencer el mig. A aquest fet se li sumava el considerable cabal que portava el riu, la qual cosa feia gairebé impossible travessar-lo.

pany, a pagès, una bodega on abans feien xampany, i em vaig amagar al soterrani. Hi anava a peu, per tant tri-gava una mica, però ho feia perquè tenia por”, explica. De fet, la Teresa no té cap inconvenient a reconèixer-ho: “En aquella època no em fixava gaire en les coses, només mirava que no em passés res. Ho vam passar malament, molt malament”.

Camí cap a França

Tordera era lloc de pas obligat per als militars que emprenien el camí de l’exili cap a França. “Famílies senceres marxaven amb el carro ple de tot el que havien pogut agafar, algun moble i tot”, detalla la Felicita i la Teresa ho completa amb un altre apunt: “Quan els soldats marxaven cap a França, recordo que com que el Pont de Pe-dra era a terra, passaven per la riera”. Malgrat tot, segons recull el llibre de Toni López i Xavier Serra, també hi va haver gent que va preferir quedar-se i entregar-se a les noves autoritats.

A patir del dia 1 de febrer, la presència dels soldats pels carrers del municipi era palpable. “Els de la plana major es passejaven uniformats, però no ana-ven armats”, afirma la Felicita. “Però,

aquells nacionals que tothom esperava i que venien a alliberar-nos de tant pa-timent eren estrangers”, relata Jaume Borrell. Les columnes que van entrar a Tordera eren membres de la brigada italiana Littorio i soldats marroquins que, durant el període que van estar al municipi, es van instal·lar al col·legi Ignasi Iglésias.

“Dels italians recordo que enraonaven molt, que eren molt simpàtics. Em vaig fixar que partien les taronges per la meitat i llavors amb una cullereta treien el suc i se les menjaven, enlloc de pelar-les, i jo ara de vegades me les menjo així”, diu la Felicita. La Teresa afegeix: “També hi havia molts militars navarre-sos. Cantaven molt! Al carrer Santa Llú-cia, on jo vivia, sempre cantaven”.

Una imatge recordada per les fonts consultades és que els soldats marro-quins venien productes que escasseja-ven. “Venien tabac, xocolata, cafè, su-cre... tot el que no hi havia. S’estaven asseguts als esglaons de l’Església i es treien les coses de dins de les túniques. La gent feia cua i tot per comprar”, ex-plica la Felicita. “Els havies de pagar amb plata, perquè no volien moneda republicana”. Tal com evidencien les pàgines de La Guerra Civil a Tordera, la

Memòria històrica, l’audiovisual

Amb l’objectiu d’aconseguir informació de primera mà i de preservar i donar a conèixer la memòria

històrica del municipi, l’Ajuntament de Tordera i el Cercle d’Història, en conveni amb l’empresa Sabem.com, treballen en la realització d’un audiovisual que

tractarà tres grans temes: la Guerra Civil, l’evolució econòmica del municipi i les tradicions i festivitats. Quaranta entrevistats i tres documentals temàtics

són algunes de les xifres que defineixen el projecte, del qual se’n va mostrar un breu fragment durant el

pregó de la festa major de 2009 en motiu dels 25 anys dels ajuntaments democràtics. Segons Josep

Llorens, regidor de cultura, mitjans de comunicació i participació ciutadana, el primer documental es

presentarà aquest estiu; el segon, a finals d’any i el darrer durant la primavera del 2011.

Els últims trets / El Pont de Ferro / 13

A les vuit del matí de l’1 de febrer de 1939 les campanes notificaven l’entrada oficial de les tropes franquistes al municipi

“De bon matí ens llançàrem al carrer. Tot el poble hi era. Plorant d’alegria la gent s’abraçava per celebrar la fi de la guerra. Vindrien dies de penes i pri-vacions, però s’havia acabat la lluita i retornava la pau”, continua Jaume Bo-rrell a Recordant. “Quan va acabar la Guerra, la gent estava contenta, però quan van saber els que no tornarien, la cosa va canviar”, recorda la Teresa Torruella. Nascuda a Tordera el 1917, quan va acabar el conflicte tenia 21 anys. “Aquell dia vaig anar a can Xam-

Tordera era lloc de pas obligat per als militars que emprenien el camí de l’exili cap a França

manca de diners era una realitat. Els di-ners emesos durant la guerra van deixar de tenir validesa, els nacionals només permetien la circulació d’unes sèries. “A l’acabar la guerra, els que creien en

26 de gener de 1939: caiguda de Barcelona davant de les tropes franquistes.

31 de gener de 1939: a la nit, a la seu socialista ubicada a can Navinés (c/ Sant Ramon, 23) quatre persones cremen els documents generats durant la guerra per evitar posteriors repressions.

1 de febrer de 1939: entrada de les tropes franquis-tes a Tordera.

4 de febrer de 1939: les tropes franquistes arriben a Girona.

5 de febrer de 1939: Lluís Rossell, alcalde provisional de Tordera. Fins al 22 de juliol de 1940.

8 de febrer de 1939: creació de la Junta Local de

Recuperació.

6 de març de 1939: les esglésies

i cases rectorals són retornades als

capellans.

6 de març de 1939: canvi de

nom de diversos carrers i places de

Tordera.

13 de març de 1939: es fa reconstruir el Pont de Pedra, volat la nit abans de

l’entrada de les tropes franquistes a Tordera.

13 de març de 1939: comencen

les gestions per tornar a obrir

els col·legis del municipi.

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31 1 2 3 4 5 6 7 8 9

10

11

12

13

14

15

16

17

Febrer MarçFebrerGener

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28 1 2 3 4 5 6 7 8 9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

els rojos no en van tenir ni cinc, perquè la moneda no valia. En canvi, els que creien en els nacionals i van guardar els diners, aquells van valer. Hi havia gent que tenia plata, però el que no tenia res s’espavilava. Llavors a Tordera només hi havia la Caixa d’Estalvis, al carrer Sant Ramon, però de diners no en deixaven pas com ara”, explica la Teresa.

Quan la gana empeny

La manca d’aliments és un dels trets que caracteritzen els anys de la guerra i l’etapa posterior al conflicte, i Torde-ra no en va ser una excepció. Malgrat tot, la Felicita recorda que a la seva

14 / El Pont de Ferro / Reportatge Els últims trets / El Pont de Ferro / 15

Cartes al front

Enmig de l’entrevista, la Felicita Sagrera aprofita per explicar una altra vivència del període de la Guerra Civil. Aquesta, però, amb component afectiu que no té cap intenció de mantenir en secret.

“El senyor Sans, el mestre, es va encarregar de fer un grup de joves i ens donava lliçons de francès, de dibuix i de matemàtiques, perquè durant la guerra no podíem anar a l’escola. Hi anàvem de 7 a 9 del vespre i era gratuït. Érem tant nois com noies, barrejats. De joves n’hi anaven molts, es pot dir que tots els de Tordera. Però, era l’edat de la Lleva del Biberó i a molts, més endavant, els van matar a la guerra. El senyor Sans va crear un grup de noies per escriure a un soldat de la Lleva del Biberó i un altre grup de noies per escriure a un altre. És clar, jo no me’l vaig triar, però em van escollir un xicot a qui escrivia cartes. Ell sempre em deia que li escrivís força perquè li agradava molt llegir les meves cartes, em deia que l’animaven molt. Ell també m’escrivia”.

Al bloc d’Internet, la Felicita explica aquest i d’altres moments de la seva vida i ho acompanya de poesies, narracions i històries escrites per ella. No només ho

confessa, sinó que ho viu i ho demostra: escriure és la seva gran passió, des de jove i fins ara. Així és com continua la història al bloc:

“Estic desolada. Només sortir al carrer i m’he assaben-tat de la teva mort. M’he quedat tan aclaparada que crec que tots han descobert el meu secret.

Déu meu! Si almenys aquesta pèrdua hagués servit per a alguna causa honorable, però no, aquest tret que ha segat la teva vida a les trinxeres no ha servit per a res més que per això: per segar la teva joventut exuberant, per causa d’una guerra cruel, odiosa i innecessària, de la qual tu, em consta, n’eres contrari com molta altra gent.

No em queda el consol d’anar a plorar i posar unes flors a la teva sepultura; has caigut molt lluny de la teva terra estimada; mai no sabré on ets. Sols em queda el consol (tan petit) de pregar per tu.”.

Octubre 1938Font: http://felicitasagrera.blogspot.com

Les columnes que van entrar a Tordera eren membres de la brigada italiana Littorio i soldats marroquins

.

família no els en faltava, de menjar. El motiu? Ben senzill. “Teníem un forn de pa i la gent venia a demanar-nos-en i, a canvi, ens portaven peix, tabac, oli i fins i tot cassoles de ceràmica de Breda de gent d’allà que venia a peu”. Això, segons la Felicita, passava a tots els forns del municipi i especialment du-rant els anys de la guerra. Així i tot, els controlaven els sacs de farina de què disposaven i això feia que no pogues-sin donar gaire pa, o si més no, no tant com potser voldrien.

Amb tot, els italians no només van im-pregnar alguns ciutadans com la Feli-cita de la manera com es menjaven les taronges, sinó que van portar a Tor-dera un dels plats que avui dia figura en molts menús. “Aquests italians ens van ensenyar a fer macarrons. Era un plat que aquí no es coneixia. Aquí no-més feiem escudella”, afirma la Teresa, que de seguida conclou: “Em sembla que això era pocs dies després de la guerra”.

Joan Comas, a l’aeròdrom de Balaguer Diari de guerra de Marcel·lí Mateu Grup de militars l’any 37 - Fotografia de Joan Fluvià Pont sobre la N-II