M0910 3-1 PSICOLOGIA€¦ · ÀRBITRE - 3.1. Psicologia de l’arbitratge L’arbitratge pot ser...

ÀRBITRE

TEMPORADA 2009 - 10

EABQ

CABQ

ÀRBITRE - 3.1. Psicologia de l’arbitratge

L’arbitratge pot ser desafiant, excitant i profitós. Per una altre part, els àrbitres sovint es poden sentir frustrats. Els manuals d’arbitratge emfatitzen sobre la mecànica, el coneixement del reglament, la preparació física... Els millors àrbitres identifiquen la confiança, el bon judici, la motivació o la decisió com les qualitats més essencials, a més de les més difícils d’aprendre, per un arbitratge exitós.

És en aquest moment on neix la idea de la “Psicologia de l’arbitratge”. Els factors psicològics són els més crítics de l’arbitratge. La idea de que l’àrbitre pot actuar com un robot encara és estesa a l’entorn del món del Basquet, i res més lluny de la realitat, tothom que hagi arbitrat sap que l’àrbitre afronta els partits amb tanta o més pressió i emocions que els entrenadors i jugadors.

La diferència entre un bon i un excel·lent àrbitre és la capacitat per enfrontar-se a les possibles dificultats de caire psicològic que es produeixen durant un partit, com ara l’ansietat, l’estrès, la forma d’afrontar les relacions amb la resta de participants al partit...

Aquesta part del manual dóna eines per tal de resoldre aquests problemes quan es presentin, i incrementar d’aquesta manera el rendiment arbitral.

ÀRBITRE 3

3.1. PSICOLOGIA DE L’ARBITRATGE

TEMPORADA 2009-10

PER QUÈ HAURIES DE LLEGIR AQUEST CAPÍTOL?

ÀRBITRES 3

3 ÀRBITRE – 3.1. Psicologia de l’arbitratge

3.1. Psicologia de l’arbitratge

1. INTRODUCCIÓ: PSICOLOGIA DE L’ARBITRATGE............................................................. 2. MOTIVACIÓ I AUTOCONFIANÇA......................................................................................... 3. ESTABLIMENTS DE METES I OBJECTIUS.......................................................................... 4. CONTROL DE PENSAMENTS IRRACIONALS I DISTORSIONADORS.............................. 5. LES ETAPES DE LA CARRERA ARBITRAL I ELS SEUS OBJECTIUS.............................. 6. RELACIONS I CONFLICTES................................................................................................. 7. PERCEPCIÓ, ATENCIÓ I CONCENTRACIÓ......................................................................... 8. ANSIETAT...............................................................................................................................

4 5 7 9 14 17 28 30

3.2. Técnica de l’arbitratge per dos àrbitres FIBA.

3.3. Annex de técnica de l’arbitratge FCBQ.

ÀRBITRES 3


PSICOLOGIA

Psicologia de l’esport

Psicologia de l’arbitratge

1. Introducció: Psicologia de l’arbitratge

Psicologia: ciència que estudia la constitució, el comportament i els estats de la persona, considerada individualment i/o com a

membre d’un grup social. Psicologia de l’Esport: aplicació de la psicologia que estudia els factors psicològics que influeixen en la pràctica de l’esport i els efectes que es deriven de participar en la competició per tal

d’incrementar el rendiment. Psicologia de l’arbitratge: aplicació de la psicologia de l’esport a la

pràctica de l’arbitratge.

Objectius de la psicologia de l’arbitratge: Incrementar el rendiment utilitzant unes tècniques pròpies de la psicologia, sense pretendre substituir ni prescindir dels fonaments que són propis de l’arbitratge:

• Capacitats innates per percebre adequadament les accions del joc.

• Coneixements del basquetbol.

• Coneixements de les regles i del seu esperit.

• Preparació física adequada.

• Tècnica de l’arbitratge depurada (ubicació i senyalització).

• Ser acceptat pel col·lectiu del basquetbol en la categoria en la qual actuem.

Què pot aportar la Psicologia a l’arbitratge?

El que tots entenem com la definició d’un bon arbitratge és, el resultat d’una combinació perfecta de destresa tècnica, física i mental.

En aquest capítol solament ens dedicarem a augmentar i millorar la destresa mental.

En una primera etapa, d’iniciació:

• Que aprengueu a incrementar la motivació i l’autoconfiança per dur a terme la vostra tasca.

• Que sapigueu establir objectius en cadascuna de les fases de la vostra carrera arbitral, ajudant-vos a planificar-la i a superar amb èxit cadascuna de les situacions en les que us trobareu al llarg d’ella.

• Que conegueu tècniques per identificar i controlar els pensaments distorsionadors, tan dins com fora del terreny de joc, guanyant així també confiança en vosaltres mateixos.

• Que us acostumeu a reflexionar sobre vosaltres mateixos, sobre les vostres habilitats i limitacions, per optimitzar els bons recursos que segur que teniu i per identificar els aspectes que cal corregir com a primer pas per millorar en l’execució de la tasca arbitral.

En una segona etapa, de perfeccionament:

• Que aprofundiu en les relacions humanes que s’estableixen en la pista, des de la relació amb vosaltres mateixos fins a la que s’estableix amb el públic.

• Que aprengueu a millorar el nivell de concentració.

• Que coneixeu tècniques per reduir l’ansietat fins a eliminar-la si és possible.

• Que coneixeu tècniques que us ajudin a superar situacions en les quals sou objecte de critica i de pressions per part dels protagonistes dels encontres que dirigiu.

ÀRBITRES 3


I ETAPA D’INICIACIÓ

2. Motivació i autoconfiança

Motivació: procés que sosté i dirigeix l’activitat de l’organisme i el comportament dels individus. Fa que un estímul esdevingui un objectiu, que ens posem en marxa per aconseguir-lo, que es mantingui el nostres interès i que posem els mitjans necessaris per obtenir-lo. Posar els mitjans necessaris per estar motivats incideix sobre la confiança que tenim en les nostres capacitats.

La motivació depèn, fonamentalment, d’estímuls externs (d’allò que el medi ens pot proporcionar) i de les característiques de la nostra pròpia personalitat.

2.1. Estímuls externs que incideixen en la motivació És bo reflexionar i saber què ens ha portat a l’arbitratge i què ens fa que encara ens mantinguem en aquesta activitat. Quan parlem amb els nois i les noies el primer dia del seu curs de capacitació a l’ECAB, solem trobar les motivacions següents:

• Compensació econòmica.

• Per aquells que han deixat de jugar, seguir vinculats activament al basquetbol.

• Veure el basquetbol des d’un altre punt de vista.

• Perquè algú ens ha parlat bé de l’activitat, l’ambient, la tasca...

• Assolir una categoria dintre del Comitè d’Àrbitres.

Ara bé, un cop l’àrbitre passa al Comitè, les seves motivacions canvien (i):

• Obtenir l’èxit arbitral, entenent per èxit arribar a categories d’EBA, LEB o ACB.

• Si per alguna raó creuen que no poden arribar a aquestes categories, no es renuncia a escalar graus dins del Comitè, el més alt possible.

• Gaudir d’un bon ambient, de l’esport en general i de la vinculació al basquetbol.

• El guany econòmic, encara que està present, no es considera primordial.

2.2. Característiques individuals que incideixen en la motivació i en l’auto-confiança

És bo reflexionar sobre les nostres pròpies característiques individuals, cosa que us convidem a fer. Si bé cadascun de nosaltres és diferent i difícilment pot canviar la seva manera de ser, sempre podem fer alguna cosa per tal de millorar la nostra relació amb el món que ens envolta i obtenir una millor complaença d’aquestes relacions, tant a l’arbitratge com a qualsevol altre vessant de la vida.

Entre d’altres, hi ha dos aspectes que cal tenir en compte:

ÀRBITRES 3


A) Orientació cap a l’assoliment:

És la manera com les persones tendim a fer front els nostres objectius. Segons com ho fem tindrem major o menor confiança en nosaltres mateixos i estarem més o menys motivats per assolir aquests objectius.

L’orientació pot ser de dues maneres:

• Tendència a l’èxit

� Si un objectiu l’assumeixo com un repte possible d’assolir.

� Si tinc confiança en les meves possibilitats.

� Si quan cometo un error no el valoro com un fracàs, sinó com una experiència de la qual puc aprendre per millorar, extraient conseqüències positives.

� Si las metes que em plantejo són realistes.

� Si els meus pensaments són positius: «Aquest partit és important, ho faré bé.» «He comès errors, ara sé com corregir-los.»

Si tinc aquesta mena de pensaments vol dir que sóc una persona que cerca l’èxit. Per tant, hi ha moltes possibilitats que les coses em surtin bé.

• Evitació del fracàs

� Si un objectiu, per mi, és una meta extrema, difícil d’assolir.

� Si no confio en les meves possibilitats.

� Si quan cometo un error el valoro com un fracàs personal.

� Si no sé programar els meus objectius, perquè no estan ben plantejats o són inabastables.

� Si els meus pensaments són negatius: «No ho vaig fer malament, els equips gairebé no es van queixar.» «He comès errors: he fracassat».

� Si tinc més por a fallar que il·lusió perquè les coses em surtin bé...

En definitiva, si sóc una persona que més que cercar l’èxit, em conformo amb no fracassar, hi ha molt poques possibilitats de què les coses em surtin bé.

B) Atribució de casualitat

És a allò què la persona atribueix habitualment els seus èxits i els seus malecerts. Hi ha dos tipus d’atribució.

• Externa

� Quan es responsabilitza a altres persones, a l’atzar o a la fortuna.

� En el cas de l’arbitratge és molt comú que quan les coses surten malament es diguin frases de la mena de: «La culpa és dels jugadors, que no van ajudar.»

� També es pot donar el cas d’algú que, quan les coses li surten bé, pensi: «Vaig tenir sort».

ÀRBITRES 3


• Interna

� Quan hom es responsabilitza a sí mateix de tot el que li passa.

� En el cas de l’arbitratge, quan les coses li han anat malament, pensa: «La culpa és només meva»

� I quan surten bé algú pot pensar sempre: «Gràcies a mi, que si no...!»

Cadascuna d’aquestes línies de pensament representa una característica que es troba a l’extrem d’un eix. Les persones acostumem a manifestar conductes que es troben al llarg d’aquest eix, és a dir, que és difícil que una persona tingui una tendència a l’assoliment i una atribució de causalitat extremes, cap a un dels pols d’aquesta línia imaginària.

• Quan una persona tendeix a evitar el fracàs, atribueix a l’atzar els seus èxits, i a si mateix els fracassos, estem davant d’una persona més aviat molt pessimista que difícilment assolirà cap resultat positiu davant d’una situació de repte.

• Quan algú, per molt que tendeixi a cercar l’èxit, creu que les coses que li surten bé és gràcies a les seves aptituds i que les que li surten malament és per culpa dels altres, difícilment podrà assolir nous reptes, entre d’altres coses, perquè en no reconèixer els errors no pot aprendre d’ells.

Quina és la manera adequada de manegar aquests aspectes, especialment en l’arbitratge?

• Trobar un equilibri entre allò que són els meus desigs i les meves possibilitats.

• Afrontar els reptes sense por a fallar assumint que sempre es cometen errors.

• Si es falla, donar-li la importància que es mereix i treure conseqüències positives, aprenent dels errors.

• No considerar-se el responsable absolut de tot el que succeeix al terreny de joc, ni de les coses bones ni de les dolentes.

• Assumir les pròpies responsabilitats, no defugir-les.

Per tant, per poder dur a terme aquests propòsits és necessari, primer, conèixer-se a un mateix, reflexionar sobre la manera en què penso i com afronto els meus reptes per saber si ho faig o no de manera adaptada. I segon, aprendre a establir reptes, metes, objectius.

3. Establiments de metes i objectius

Una meta és l’assoliment d’un nivell específic de domini d’una tasca, generalment dins d’un temps límit especificat. Saber establir metes o objectius és fonamental, sobretot en les primeres fases de formació.

Per què és tan important aprendre a establir les pròpies metes?

� Perquè augmenta la motivació i la autoconfiança.

� Perquè dirigeixen, mantenen i incrementen: l’atenció, l’esforç, la motivació, l’autoconfiança i el rendiment.

� Perquè evita dispersar l’atenció, l’esforç i l’acció cap a aspectes accessoris o no importants.

� Perquè fa que posem en marxa noves estratègies d’aprenentatge.

� Perquè evita la creació de falses esperances, normalment basades en un pensament de tipus absolutista (La perfeccióés essencial, El valor depèn de l’èxit, Polarització del pensament). (Vegeu el punt 4.)

ÀRBITRES 3


� Perquè assegura el rendiment adequat dels àrbitres i la seva permanència en l’activitat.

� Perquè evita els fracassos, a vegades prematurs, al no assolir una categoria en un determinat termini que, a vegades és impossible d’acomplir.

� Perquè afavoreix la superació de contrarietats, prosseguir l’escalada i arribar a categories que, en un principi podien semblar inabastables fins i tot per a la persona interessada.

3.1. Característiques que ha de tenir una meta per estar ben formulada i perquè sigui útil

A) Una meta s’ha de poder mesurar de manera objectiva

Només així podrem saber què hem de fer per assolir-la, els avenços que fem i si hem arribat als resultats que esperàvem.Exemple: la meta «Obtenir una bona senyalització de faltes», formulada de manera objectiva:

«He d’aixecar el braç amb el puny tancat, ben recte; establir contacte visual amb l’infractor i acostar-me a ell fins a 3 o 4 metres de distància; indicar-lo només si és necessari, en el cas que hi hagi més d’un possible infractor; fer la indicació amb el braç estès cap els malucs i el palmell de la mà oberta cap a baix; He de sortir cap a la taula en una trotada, evitant passar enmig dels jugadors; etcètera.»

Exemple: la meta d’obtenir una bona senyalització de faltes, formulada de manera subjectiva: «He de senyalitzar millor.» (I res més...)

B) Una meta ha de ser d’execució i no de resultats

Proposar-nos fer bé alguna cosa concreta és establir-nos una meta. Proposar-nos arribar a una determinada fita només és expressar un desig.

Les metes d’execució depenen d’un mateix, les controles millor, són per tant individual.

Exemples de metes d’execució individual: Obtenir una bona senyalització. Aconseguir una millor situació en pista. Millorar l’apreciació dels passos.

Les metes de resultats, depenen de terceres persones, són per tant menys controlables i més difícils de corregir.

Exemples de metes de resultats: Arribar a una determinada categoria. Dirigir partits de la fase d’ascens de la categoria.

C) Una meta ha de ser específica

� En la seva formulació: què faré.

� En la seva data: quan ho faré.

� En la seva estratègia: com ho faré.

Exemple: «En dos partits he d’aconseguir no doblegar el puny per sobre del cap quan sancioni falta. Per aconseguir-lo assajaré els moviments adequats davant del mirall.»

D) Hem de saber prioritzar-les

Normalment, per assolir un determinat objectiu és necessari assolir primer d’altres. Hem de tenir l’habilitat per saber què és necessari prèviament per obtenir una meta. «Primer he d’aconseguir una bona situació, després treballaré en apreciació. Perquè si no estic en el lloc adequat, no les veig, i si no les veig, no les xiulo.»

E) S’han de formular en termes positius, cap a l’èxit

«He de millorar la meva apreciació dels passos de sortida.»

ÀRBITRES 3


F) No s’han de formular en termes d’intentar evitar els resultats negatius

«He d’aconseguir que se m’escapin menys passos de sortida.»

G) Han de ser compatibles entre sí

No podem proposar-nos objectius que, per aconseguir-los, excloguin d’altres que també són necessaris.

H) Han de ser flexibles per revisar-les i poder canviar-les si cal

Tampoc no es guanya res desesperant-se perquè ens endarrerim unes setmanes en assolir allò que ens hem proposat.

I) Han de tenir un cert nivell de dificultat, però també han de ser realistes

� Si són excessivament fàcils, la seva consecució no suposarà cap motivació.

� Si són excessivament difícils, ens desmotivarem en veure que no l’assolim en un temps raonable.

J) Hem de proposar-nos metes intermitges, tant en l’execució com en el temps per assolir-les

La seva consecució ens motivarà per persistir en l’objectiu final.

� Si ens proposem objectius a un termini excessivament llarg, ens desmotivarem perquè veiem que mai no arriba el resultat final desitjat.

� Si ens els proposem a massa curt termini, poca cosa es pot aconseguir. Per tant, les fites assolides seran de poca rellevància.

K) Portar un registre escrit de les metes proposades ajuda a recordar-les i a mantenir viu l’interès.

L) Portar per escrit els guanys aconseguits i els efectes beneficiosos que ens ha aportat assolir-los ens motiva per plantejar-nos i assolir noves metes.

4. Control de pensaments irracionals i distorsionadors. Determinats tipus de pensaments poden alterar la nostra motivació i minvar la nostra autoconfiança. Aquesta mena de pensaments, que poden ser comuns a la vida quotidiana, també poden aparèixer enmig d’un partit, mentre estem arbitrant.

És important controlar-los perquè els nostres pensaments incideixen en el nostres sentiments i aquests sobre la nostra conducta. Si els nostres pensaments són adaptats i positius, tindrem major confiança en nosaltres mateixos i millorarem el nostra rendiment.

D’altra banda, l’alteració dels nostres pensaments incideixen en la totalitat de les capacitats psicològiques que són necessàries per dur a terme la nostra tasca.

Preparació física Tècnica d’arbitratge Coneixement de les regles Coneixement del joc Habilitats personals Esperit de les regles APTITUDS PSICOLÒGIQUES

CAPACITAT PERCEPTIVA

(VEURE)

CAPACITAT ANALÍTICA

(ANALITZAR)

CAPACITAT DE JUDICI (JUTJAR)

ÀRBITRES 3


4.1. Què són els pensaments irracionals i distorsionadors? • Són idees que provoquen efectes emocionals adversos.

• La seva base és la polarització, és a dir, la tendència a veure i valorar les coses en termes absoluts (blanc/negre, èxit/fracàs).

• S’expressen en forma de necessitat («He de...», «Estic obligat a...», etc.).

Quan no aconseguim un propòsit així expressat, tenim emocions negatives que interfereixen tant en l’assoliment de l’objectiu com en l’estat d’ànim i, per tant, en la conducta. S’origina una ansietat pertorbadora que ens incapacita per obrar adequadament. Per refusar-les és essencial detectar-les prèviament. La majoria d’aquests pensaments fan que l’àrbitre rendeixi per sota de les possibilitats perquè:

• Estem excessivament pressionats.

• No considerem l’arbitratge com una activitat divertida, sinó una necessitat de demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la resta de les persones la nostra vàlua personal.

• Minva la nostra capacitat per aprendre, ja que s’està més pendent d’allò que succeeix als altres que de la tasca que hem de dur a terme.

Tenir pensaments negatius no és estrany, la cosa dolenta és permetre que persisteixin i que ens pertorbin.

Si són freqüents, es pot fer una llista de pensaments negatius usuals i, al costat, el seu corresponent pensament positiu substitutori, llista que es pot repassar en les situacions que habitualment precedeixen a l’aparició d’aquests pensaments i que poden afectar-nos més (abans o després dels partits).

4.2. Tipus de pensaments irracionals més freqüents A continuació exposem alguns tipus de pensaments irracionals més freqüents a la vida quotidiana i dins de l’arbitratge i el pensament adaptat alternatiu.

Tipus de pensaments irracionals més freqüents

Pensament irracional Idea adaptativa alternativa

1. Necessitat d’aprovació

� Algunes persones necessiten que tothom que significa alguna cosa per ells li manifesti el seu preament i la seva aprovació per quasi tot el que fan.

� A l’organització arbitral, no es troben bé si no se senten aprovats per tots els seus companys i responsables.

� En el partit, se senten extremadament dolguts per les crítiques del públic i dels participants.

� Com a conseqüència d’això, els seu pensament i les seves accions estaran dirigides a aconseguir aquesta aprovació general.

� Fins i tot les persones que més ens estimen pensen i actuen de manera diferent a nosaltres.

� No podem pretendre semblar perfectes davant dels ulls de tothom.

PENSAMENTS SENTIMENTS CONDUCTA FÍSIC RENDIMENT PSICOLÒGIC

ÀRBITRES 3


2. La vàlua personal depèn de l’èxit i de la perfecció absoluta

� Algunes persones, per considerar-se valuoses,

han de ser competents gairebé en tot el que fan.

� En l’arbitratge, si no assoleixen certa categoria o si no dirigeixen partits importants, pensen que no tenen cap valor personal.

� Ningú no està exempt de cometre algun error, fins i tot en tasques que ha demostrat ser competent.

� Ningú és competent en totes les activitats que inicia.

� Qualsevol persona té dret a no mostrar-se competent en alguna cosa sense haver de patir per això.


3. Catastrofisme

� Pensar que és terrible i catastròfic no assolir els

objectius que hom s’ha proposat.

� Els desigs són necessitats.

� Les conseqüències del fracàs poden ser extremes: si no pugen de categoria, es deixa d’arbitrar.

� Voler alguna cosa no és necessitar-la.

� Un error no és un fracàs.

� Entre el blanc i el negre hi ha una gran gamma de grisos.

4. Estar preparat per a allò que serà el pitjor

� Algunes persones no gaudeixen d’allò que fan o tenen. Pensen que en qualsevol moment allò que va bé pot tombar per anar malament.

� Pensen sovint en els aspectes negatius de la vida, preparant-se per a unes adversitats sobtades que han d’esdevenir, però sense tenir cap prova de què vagin a succeir.

� Creuen que aquest estat preparatori els eximirà de les conseqüències penoses d’allò que ha de venir.

� Hi ha qui només pujar de categoria ja es prepara per no patir quan descendeixi.

� L’expectativa d’un fracàs i de les seves conseqüències poden portar a la catàstrofe en una mena de profecia autocomplida (3).

� Si gaudim de les coses tal i com venen i només ens preocupem per les conseqüències de les situacions desagradables quan hi ha indicis reals de què poden produir-se, no estarem en un estat d’ansietat permanent que pràcticament ens porta a la infelicitat.

5. La fatalitat és incontrolable

� Estar segurs que no es pot fer res per evitat que les coses empitjorin.

� Sol haver-hi una atribució externa a la responsabilitat dels fracassos.

� Si es combina amb una atribució interna dels èxits, apareix un egocentrisme.

� Si es creu que l’èxit dels altres i el fracàs propi es deuen a la intervenció d’altres persones, s’obsessionen amb el favoritisme.

A partir d’això es pot caure en la Set de justícia.

� Nosaltres no podem controlar tot el que succeeix al nostre voltant.

� Podem contribuir al nostre propi benestar interpretant adequadament els elements que provenen de l’exterior.

ÀRBITRES 3



6. Set de justícia

� Hi ha qui creu que existeix un determinat tipus de persones amb una naturalesa essencialment malvada i que han de ser castigats per això.

� Hi ha qui opina així de companys, entrenadors i jugadors, i els consideren dipositaris de tots els defectes possibles (vanitosos, llepaires, etc.).

� Segons ells, aquest tipus d’àrbitres no hauria de tenir cap èxit i hauria de descendir de categoria.

� Poden estar desitjant arbitrar a determinats entrenadors i jugadors per posar-los al seu lloc.

� El seu pensament està ocupat per aquestes idees justicieres.

� És possible que aquestes persones tinguin els mateixos defectes que nosaltres percebem en ells, però és el seu problema.

� Nosaltres no tenim perquè ser qui els faci canviar.

7. És més fàcil evitar certes responsabilitats i dificultats que afrontar-les

� Aquesta creença porta a l’ Orientació de l’èxit basat en l’evitació del fracàs.

� No fer front als problemes o eximir-nos de les responsabilitats només fa que ajornem o agreugem les conseqüències.

8. Generalitzacions

� Extreure una regularitat a partir de poques dades. De vegades és com una superstició.

� Per exemple, creure que amb un determinat equip sempre aniran les coses malament perquè hem tingut problemes amb ells en un parell de partits.

� Hem de descobrir els motius pels quals les coses no van succeir com esperàvem per canviar les circumstàncies i fer que les coses millorin.

� Si identifiquem aquests motius i actuem per modificar-los, les coses no han de anar malament necessàriament.

4.3. Estratègies per controlar els pensaments pertorbadors A) Mitjançant la seva detenció i substitució

Aquesta estratègia pot ser d’especial utilitat quan ens assalten aquesta mena de pensaments enmig d’una partit.

Primer: detenir les idees pertorbadores: L’ús d’un senyal específic, verbal («Atura’t!», «Stop!») o no verbal (qualsevol gest) pot ajudar a aturar del pensament distorsionador.

Segon: substituir el pensament negatiu per un altre de positiu, si cal.

Exemples de processos d’aturada i substitució de pensaments pertorbadors

Pensament negatiu Senyal d’aturada Pensament positiu substitutori

«He decidit el partit.» D’acord, atura’t! «L’antiesportiva també va ser decisiva i va estar molt ben sancionada.»

«Arbitrant així mai arribaré enlloc.»

(Gest discriminant.) «Solament ha estat un mal partit. Ara sé què fer si em torna a passar el mateix. Això no ha de condicionar la meva carrera arbitral.»

ÀRBITRES 3


B) Mitjançant les autoinstruccions

Les autoinstruccions són instruccions que ens donem a nosaltres mateixos. Permeten instaurar verbalitzacions internes adequades per tal de poder realitzar una tasca, eliminar autoafirmacions negatives o irrellevants i generar autoinstruccions positives o rellevants per a la tasca (ii).

Las variacions són infinites. Exposem dos esquemes:

Control de pensaments pertorbadors mitjançant autoinstruccions (1) (7)

1. Definir el problema Què haig de fer? «Penetrar com a àrbitre de cua.»

2. Aproximació al problema

Què em demanen que faci?

«Penetrar en llançaments, passades interiors i quan un jugador entra a la zona amb pilota controlada.»

3. Focalització de l’atenció

Focalitzar-la sobre l’objectiu concret.

«He d’estar atent a aquestes tres situacions i concentrar-me per penetrar.»

4. Autoreforç Reforç positiu davant dels avanços.

«He penetrat en un llançament. Ho estic fent bé!»

5. Verbalitzacions per fer front als errors

Verbalitzacions a nosaltres mateixos.

«No he penetrat en aquesta entrada, he d’estar més atent.»

6. Autoavaluació Avaluació de les accions realitzades.

«Ho estic fent be en els llançaments, però he de fixar-me més en les passades interiors.»

7. Autoreforç. Reforç positiu davant els avanços.

«Molt bé! He penetrat en aques-ta passada interior!»

L’exemple que exposem a continuació és molt interessant perquè, a més de les autoinstruccions, es fa servir una tècnica molt útil, que és l’assaig encobert (també denominada assaig en la imaginació o visualització).

Aquesta tècnica consisteix a reviure o assajar en la imaginació les situa-cions que hem viscut en la realitat o que hem de viure, tal i com han succeït o hauran de succeir. D’aquesta manera podem tenir consciència de què hem fet malament (en el cas de la conducta que volem modificar) i de com voldríem fer aquella conducta.

La situació s’ha de reviure en la imaginació involucrant tots els sentits: vista, oïda, moviment, sensacions emocionals... Tot de la mateixa manera com si estigués succeint en la realitat.

La tècnica de l’assaig en la imaginació és molt útil per assajar qualsevol tipus de conducta: senyalització, situació en pista, focus d’atenció segons les tàctiques dels equips, interpretació de les accions del joc (faltes i violacions), maneres de reaccionar davant de determinades actituds de jugadors i entrenadors... Fins i tot és útil en processos de recuperació després d’una lesió.

Quan fem pràctica a la imaginació (iii), al nostre cos s’activen punts de tensió muscular molt semblants als que s’activen quan la pràctica és real. Per això, practicar una conducta en la imaginació facilita la seva execució posterior en la realitat: centrem la nostra atenció i el nostre esforç en aquells aspectes més importants, els que hem analitzat mentre visualitzàvem el que fèiem. Així, doncs, també eliminem més fàcilment els mals hàbits i adquirim més fàcilment els hàbits adequats. Tot perquè ja vam començar a fer-ho en la imaginació.

ÀRBITRES 3


Control de pensaments pertorbadors mitjançant autoinstruccions (2).

1. Localitzar la situació mal resolta. Reflexionar sobre cadascuna de les accions amb les que no ens sentim satisfets, mantenint un diàleg intern amb nosaltres mateixos.

«En aquella pressió de final de partit, que estava de cap, crec que va haver-hi una falta que no vaig poder xiular.»

2. Localitzar el motiu pel qual es va resoldre malament.

«Vaig anar al fons massa aviat, sense veure què succeïa.»

3. Assaig encobert de situacions mal resoltes.

Reviure en la imaginació les situacions mal resoltes tal i com han succeït, involucrant tots els sentits: vista, oïda i moviment. Experimentant, fins i tot, les emocions viscudes.

4. Assaig encobert de situacions ben resoltes.

Tornar a assajar-les en la imaginació, però aquesta vegada les visualitzem resolent-les adequadament.

5. Anàlisi de les autoinstruccions per assegurar-nos que són les adequades.

«¿Si m’hagués quedat un moment, m’hauria fixat en què hi havia pressió? Al veure-la, ¿hagués pogut buscar una bona posició? Si la posició hagués estat adequada, ¿hauria vist la falta?...»

De la mateixa manera que podem assajar conductes com les de l’exemple, també podem assajar la nostra reacció davant situacions de conflicte com solen ser les protestes de jugadors i entrenadors. Com reaccionaré davant un determinat tipus de protesta o de la pressió del públic, què contestaré, etc. La visualització, en aquest sentit, és com una mena d’assaig general que fa que ens familiaritzem amb la situació assajada i, el que és més important, a l’assaig estem emetent la resposta adequada a cada situació, la qual cosa ens farà emocionalment més forts i estables i la nostra resposta serà més segura i confiada.

5. Les etapes de la carrera arbitral i els seus objectius

Els àrbitres, al llarg de la seva carrera, acostumen a passar per unes determinades etapes evolutives, cadascuna de les quals té unes característiques i metes diferents.

En una línia ascendent, un àrbitre que assoleix la màxima categoria passa per quatre nivells: iniciació (incorporació a l’Escola d’Àrbitres), perfeccionament (el pas de l’Escola al Comitè), tecnificació (pas a categories estatals fins a l’ACB) i elit (competició internacional).

Hem de ser conscients que no tothom arriba a aquests darrers nivells. Per això, sigui quina sigui la nostra categoria, hem tenir present que tots podem ser útils i sentir-nos satisfets, tot i que no s’acompleixin els nostres propòsits inicials. Des d’aquest punt de vista, i independentment del nivell assolit, gairebé tots els àrbitres que duen a terme la seva tasca durant un cert temps passen per les etapes evolutives següents:

)A) Primera etapa: progrés continu. Característiques d’aquesta primera etapa:

• Des del moment que l’àrbitre s’inicia en l’activitat arbitral a l’ECAB fins que assoleix la seva màxima categoria dins del Comitè.

ÀRBITRES 3


• Tindrà una durada variable i cadascú arribarà a un sostre del qual no passarà.

• Aquest sostre serà més o menys alt i tardarà més o menys temps a assolir-lo, depenent de les característiques i de les aptituds individuals.

Motivacions habituals en aquesta primera etapa:

• Generalment, ens introduïm en la tasca arbitral per qualsevol de les motivacions exposades a l’apartat 2.1.

• Al poc temps, ens adonem que gaudim arbitrant, amb la nostra tasca a la pista i amb els companys de l’Escola.

• Posteriorment, ens veiem recompensats amb l’acceptació dels equips, dels nostres companys i dels nostres formadors.

• Tot això ens porta a la situació desitjable de substituir la motivació primordial, que abans era externa (el guany econòmic), per una altra motivació, aquesta de tipus intern: l’autosatisfacció per la tasca ben feta.

• Tot aquest procés es retroalimenta a sí mateix. Sense adonar-nos ens trobem en un nou escalafó de la carrera arbitral.

• El procés es torna a repetir una vegada i altra: a categories més altes, més ingressos econòmics, més reconeixement social i més autosatisfacció. Fins que arribem al punt a partir del qual ja no progressem de categoria.

Plantejaments adequats en aquesta primera etapa:

• Plantejar-se la tasca arbitral com un pla de carrera continu.

• Principalment, hem d’aprendre i hem de treballar per l’evolució constant.

• Ens serà útil proposar-nos metes...

• D’execució, no de resultats (fer bé les coses, no pensar en els ascensos).

• Assolibles.

• No crear-se falses expectatives.

• Reflexionant sobre les pròpies aptituds i limitacions.

• Ser humils.

B) Segona etapa: estabilització

Característiques d’aquesta segona etapa:

• Deixem de progressar, actuant moltes temporades a la mateixa categoria.

• Companys de promoció ascendeixen i nosaltres no.

• Dirigim menys o pitjors partits de la nostra categoria.

ÀRBITRES 3


Plantejaments adequats en aquesta segona etapa:

• Analitzar críticament la situació en la qual ens hi trobem.

• Buscar les raons del nostre estancament, sense buscar excuses ni posant fora de nosaltres les responsabilitats.

• Seguir treballant per millorar, perquè si bé la constància no ens assegura l’èxit, és evident que llençar la tovallola només ens pot portar al fracàs i a la regressió en la nostra carrera arbitral.

• Seguir marcant-nos objectius a curt termini i no gaire ambiciosos.

• No hem de pensar que estem estancats només perquè alguns companys amb qui vam començar a arbitrar han evolucionat més que nosaltres.

• Ser conscients que la cosa més important a l’hora d’establir-nos unes metes i un pla de carrera arbitral no és el temps que tardem a progressar, sinó fer-lo de manera consistent, amb solidesa.

• Quan ens comparem amb els nostres companys de promoció, hem de fer-ho sempre en termes positius, mai en termes negatius, com ara l‘enveja o el ressentiment.

• Hem d’intentar aprendre de cada situació i gaudir amb la nostra tasca, no importa la categoria en la qual ens trobem.

• Competim amb nosaltres mateixos, no amb els altres.

• Mantenir un canvi d’impressions amb el nostre mentor, amb companys de confiança i amb els nostres responsables tècnics per reconèixer exactament en quina situació ens trobem i com hem de reorientar-la.

• És possible que la nostra missió dins de l’arbitratge sigui la d’actuar en aquest nivell, ajudant a formar companys d’ aquesta categoria.

C) Tercera etapa: regressió

Característiques d’aquesta tercera etapa:

• Pèrdua de la categoria.

• Sentir-nos dolguts i defraudats.

• Pensar que no val la pena continuar en l’arbitratge.

Plantejaments adequats en aquesta tercera etapa (raons per continuar en l’activitat arbitral):

• Actuar positivament i reorientar la situació, analitzant-la en profunditat. • No buscar excuses, sobretot buscant culpables externs. • Preguntar-nos: «He fet tot el possible per mantenir el nivell? (M’he preparat físicament?, conec

suficientment el joc i les seves regles, etc?).» • En categories inferiors podem seguir essent útils ajudant companys, ensenyant-lis amb la nostra

experiència. • Podem obtenir el seu reconeixement i estima (reforçament social), sentir-nos apreciats més pel que

som que pel que tenim (una categoria arbitral). • Mantenir un canvi d’impressions amb companys de confiança, amb el nostre mentor i amb els

nostres responsables tècnics per conèixer exactament en quins situació ens trobem i com reorientar-la.

La figura del mentor

És molt difícil caminar per la vida sense que ningú ens ajudi, ens orienti, ens aconselli i ens ensenyi coses útils per l’activitat que estem duent a terme. Això sol passar en el món acadèmic, laboral i, perquè no, en el món de l’arbitratge. Aquesta figura que ens ajuda és el nostre mentor.

ÀRBITRES 3


Un mentor és una persona de confiança que en algun moment de la nostra carrera arbitral ens ha ajudat a progressar perquè ens ha servit de mestre, de model, de guia, de conseller. Gràcies als seus consells hem pogut veure-hi clar el camí que havíem de seguir per evolucionar en l’arbitratge. Ens ha ofert el seu recolzament, ha confiat en nosaltres i ens ha ajudat, dins de les seves possibilitats, a arribar al lloc que, pels nostres mèrits, ocupem en l’organització arbitral.

Un mentor és una persona de l’arbitratge, però no és necessàriament una persona influent en les decisions finals. El mentor no ens puja de categoria. No som els recomanats del nostre mentor.

És precisament en els moments difícils quan hem d’acudir al nostre mentor perquè ens ajudi a discernir perquè estem passant per una mala etapa i què hem de fer per sortir d’ella.

I no hem d’oblidar el nostre mentor en els moments d’èxit, ja que moltes vegades, quan les coses van bé, és fàcil caure en l’autosuficiència i en l’egocentrisme. Segurament, un canvi d’impressions amb el nostre mentor ens farà entendre que l’èxit pot ser efímer si no som humils i persistents en el treball.

II. ETAPA DE PERFECCIONAMENT

6. Relacions i conflictes 6.1. Aspectes que condicionen les relacions

• És impossible no relacionar-se ni comunicar-se. Des del moment que apareixem a les instal·lacions on es jugarà el partit, estem comunicant alguna cosa.

• Hem de tenir cura tant del nostre llenguatge verbal com del no verbal:

� Des del moment que arribem a una pista.

• Tenir cura del nostre comportament davant dels delegats dels equips, dels nostres companys (àrbitres i auxiliars de taula), jugadors, entrenador i públic.

• Hem de ser conscients que les nostres expressions verbals i no verbals expressen la nostra serietat (si som puntuals i el nostre aspecte personal és adequat) i la nostra capacitat (quan responem a les preguntes que ens plantegen o ens situem correctament a la pista).

• Al llarg d’un partit mantenim relacions amb persones davant les quals emetem conductes que poden constituir recompenses o càstigs per elles.

• Qualsevol detall, per petit que ens pugui semblar, pot ser l’origen d’un conflicte. Tingues cura, per tant, dels detalls.

• Petits conflictes acumulats poden esgarrar una actuació arbitral.

• La millor manera de solucionar un conflicte és evitant que s’origini.

• Ara bé, un cop ocasionat el conflicte, no defugir-lo. Afrontar-lo d’acord amb els principis del reglament.

• Per evitar els conflictes no hi ha solucions màgiques. El més efectiu continua essent:

• Arbitra bé, amb pocs errors evidents.

• Esforça’t el màxim a cada actuació.

• No siguis prepotent ni agressiu, tant en les teves expressions verbals com en les no verbals.

ÀRBITRES 3


Perquè...

� Si no donem una a dretes.

� Si no ens esforcem el més mínim.

� Si ens mostrem presumptuosos i agressius...

...hi ha moltes possibilitats de què les teves relacions amb la resta de participants

en el partit no siguin les adients i el conflicte estigui gairebé assegurat.

6.2. Recompenses i càstigs • Els estímuls que percebem de l’exterior difícilment són neutres per nosaltres.

• La nostra història fa que signifiquin l’avançament d’unes conseqüències agradables o desagradables.

• Podem presentar o eliminar estímuls agradables (recompenses o reforçadors) i desagradables (càstigs) per obtenir beneficis en la nostra tasca.

Efecte dels reforçadors positius i negatius sobre la conducta

Principi psicològic

Consisteix en... Exemple Efecte

Reforçament positiu.

Presentar una recompensa davant d’una resposta adequada.

Atendre les observacions adequades dels jugadors que tenen bon comportament.

Si veu recompensat el seu comportament adequat, és molt probable que continuï comportant-se adequada-ment.

Càstig negatiu.

Eliminació de recompensa davant d’una conducta inadequada.

Deixar d’atendre a un jugador davant d’un to o d’un moment no adequats.

Pot entendre la incon-veniència del to/ moment i deixar de fer observacions.

Càstig positiu.

Emissió d’un càstig. Sancionar al jugador per conducta antiesportiva.

És possible que entengui la inconveniència de la conducta i deixi de realitzar-la.

Reforçament negatiu.

Eliminació d’un estímul desagradable

Sancionar/avisar un jugador per la seva conducta antiesportiva envers un contrari que és conté.

El jugador objecte de la conducta antiesportiva pot veure que controlem la situació i no fer justícia pel seu compte.

ÀRBITRES 3


Lleis de les recompenses i dels càstigs a tenir en compte:

• Consideració de reforçament/càstig. Només es poden considerar com a reforçament o com a càstig aquells elements que nosaltres introduïm o treiem si obtenen l’objectiu proposat: augmentar o disminuir la conducta que pretenem incrementar o eliminar.

Si un entrenador està tenint un comportament inadequat i és conscient que el podem sancionar, però no l’importa, perquè confia en què la sanció constituirà un revulsiu per al seu equip, si finalment el sancionem, en realitat no estem aplicant cap càstig, sinó una recompensa.

Hem de saber llegir el partit perquè aquesta sanció constitueixi un veritable càstig i no un avantatge per l’infractor. En cas contrari estaríem sent injustos amb l’equip que es comporta correctament.

• Principi de contingència. Els reforçaments i els càstigs han de ser contingents a la conducta que es pretén reforçar o castigar. Això vol dir que s’han d’aplicar immediatament després que s’ha produït la conducta que volem variar. Si no es fa així no es produeix l’associació entre conducta adequada/inadequada i les seves conseqüències en forma de reforçament/càstig.

Els estímuls d’avís funcionen de manera similar. Si exposem un estímul d’avís (per exemple: «A la propera, tècnica!») sense que vagi seguit contingentment de l’estímul, aversiu en aquest cas (la sanció), l’estímul d’avís perd el seu efecte. Per això, la persona seguirà fent la conducta inadequada (en l’exemple, protestar) perquè s’adona que els avisos són en va.

• Extinció. Consisteix en no presentar cap estímul davant una conducta no desitjada (por exemple, ignorar protestes). Actuant així, la conducta inadequada tendeix a disminuir fins a eliminar-se.

Inconvenient: l’extinció de la conducta inadequada (por exemple, protestar) sol anar precedida d’un augment de la freqüència (més protestes) i/o de la intensitat de la resposta (protestes en un to més elevat). De tot això en parlarem més endavant, al punt 6.4.5.

6.3. Assertivitat Les persones, quan algú ens incomoda, tendim a donar una d’aquestes respostes:

• Resposta passiva: consisteix en deixar que ens ofenguin sense emetre cap resposta. Permetre que se’ns passin davant quan som a la cua del cinema o que un jugador o entrenador protesti quan vulgui, serien dos exemples.

Aquesta mena de resposta va acompanyada d’una sensació desagradable perquè ens hem vist incapaços de reaccionar adequadament davant la situació.

• Resposta agressiva: consisteix en emetre una resposta que es caracteritza per:

� Alçar la veu.

� Mostrar-se nerviós.

� Alterar la nostra expressió facial mostrant les dents, arrufant el front, etc.

� Sancionar amb gestos ampul·losos.

• Resposta assertiva: És la resposta que afirma les opinions pròpies en situacions interpersonals i que produeix i manté autoreforços sense utilitzar conductes que puguin produir reaccions d’aversió en els altres (iv).

� Expressar la nostra voluntat (oposada a la resposta passiva).

� Mantenint un to de veu adequat, seré.

� Amb una expressió facial neutra.

� I si és necessari sancionar, fer-ho amb la mateixa amplitud i energia gestual habitual en la resta de sancions (oposada a la resposta agressiva).

ÀRBITRES 3


Pel que fa a l’agressivitat, tenir en compte que...

• La nostra agressivitat pot generar una major agressivitat en la resta dels participants de l’encontre.

• Els primers interessats en què l’ambient del partit sigui assossegat som nosaltres mateixos.

6.4. Les relacions amb els participants del joc Desgranarem el tipus de relacions que podem mantenir amb totes aquelles persones que intervenen en un partit.

6.4.1. La relació amb tu mateix i amb tu mateixa

Com hem dit en altres apartats, és bo que l’àrbitre pensi sobre la relació que té amb sí mateix, que conegui les reaccions que pot tenir a la pista davant les diverses circumstàncies del partit com a base per actuar adequadament. Entre d’altres, és bo que tingui habilitat per adonar-se de les coses següents:

• Detecció de moment crític en el partit.

És una de les habilitats més útils que pot tenir un àrbitre, que posa de manifest algunes de les seves aptituds. Consisteix en saber detectar els canvis de ritme del joc: quan un partit sembla que vagi a decidir-se a favor d’un equip; quan entra en una fase d’actituds poc esportives.

� En un partit pot haver més d’un moment crític.

� És el pas previ a saber detectar el moment crític del teu arbitratge.

• Detecció del moment crític del teu arbitratge.

De vegades, l’àrbitre entra en una mena d’espiral de desencerts. Sovint comença amb una decisió incorrecta, que porta a una situació conflictiva i davant la qual no reacciona adequadament, amb la suficient fortalesa mental.

Si som capaços d’adonar-nos que hem entrat en un moment crític en el nostre arbitratge, podrem posar remei a la situació.

TU MATEIX/A

ÀRBITRE

AUXILIARS

INFORMADOR

JUGADORS

ENTRENADORS

PÚBLIC

ACOMPANYANTS

ÀRBITRES 3


• Detectar la presència de pensaments pertorbadors:

Com s’ha explicat en el punt 4.3., és una cosa que pot passar a qualsevol. És important detenir-los i substituir-los per altres de positius.

• Extremar la concentració. (Sobre això parlarem abastament en l’apartat 7.)

• Aplicació d’autoreforçaments.

Com ja hem dit en altres apartats, sobretot en situacions de desorientació, és bo aplicar-se reforçaments verbals o no verbals de seguida que prenem alguna decisió encertada.

• Evitació d’autocàstigs quan prenem una decisió desencertada.

� Dir-nos a nosaltres mateixos com som de dolents.

� Vaticinar una actuació dolenta per part nostra (generalització).

• Utilitzar l’assaig encobert (visualització).

� A poc que tinguem oportunitat durant alguna aturada del joc, és una eina molt útil per intentar no cometre errors semblants en el que queda de partit (vegeu el punt 4.3.B), exemple 2).

6.4.2 Relació árbitre-árbitre.

Considerem molt important tenir en compte els principis següents:

• Respecte mutu i col·laboració amb el company.

Hem de prendre plena consciència de què som dos els àrbitres que ens trobem a la pista, ambdós perfectament capacitats per dirigir l’encontre.

� Si respectem el nostre company, ell ens respectarà a nosaltres.

� És el nostre millor aliat i és l’únic que ens podrà ajudar a portar a terme el nostre objectiu fonamental: treure el partit endavant amb èxit.

• Col·laborar.

� No entreu mai en una lluita per demostrar que sou millor que el company.

� Una actuació arbitral sol tenir un nivell quasi exactament igual en cada àrbitre a causa de la influència que tenen les decisions de cadascú sobre la marxa del partit i, per tant, sobre la tasca de l’altre.

� Guanyem i perdem ambdós. Difícilment se salvarà un sol.

• Assumir el propi rol.

� Si el company és el principal, serà perquè té més experiència, o està millor capacitat, o ambdues coses alhora.

� No podem pretendre assumir les escasses decisions que són de la seva competència.

� Si anem de principal, també serà per alguna raó. No tinguem por a la responsabilitat (evitació del fracàs).

� Mantinguem alta la nostra autoestima i actuem segons la confiança que han dipositat en nosaltres.

• Emetem reforços positius per al company.

� Si el partit va bé, aprofitem quan ens creuem amb ell per fer-li saber que tot va bé, o de lluny fer algun gest d’aprovació («Ànims, que anem bé!»).

� Si les coses van malament, podem actuar d’una manera semblant quan veiem que el nostre company pren una decisió encertada i comença a recuperar-se («Ànim, amunt!»).

ÀRBITRES 3


• Evitem l’emissió d’estímuls aversius cap al company quan pren una decisió que per nosaltres no és encertada, normalment,

� Posar cara d’estranyesa.

� No només no donar-li suport, sinó disculpar-se davant els equips i manifestar clarament que la decisió ha estat del company i que nosaltres no estem d’acord amb ella.

• Permetem la recuperació del company si la seva tasca no és encertada.

� Si hem d’assumir gran part de la seva tasca, retinguem la xiulada un instant per permetre’l sancionar l’acció.

� Si es recupera, administrem immediatament el reforç abans descrit.

• Si ho sancionem tot, sense donar-li l’oportunitat de refer-se i si emetem estímuls aversius davant de les seves decisions.

� Li causarem un dany moral.

� Perpetuarem el seu desànim.

� Ens veurem obligats a dirigir sols l’encontre.

• Si hem d’ocupar-nos de tot.

� Podem perdre el control del partit

� L’arbitratge d’ambdós serà un fracàs.

En definitiva: no vulguis arbitrar allò que no et correspon, ni arbitrar al nivell que no saps.

6.4.3. Relació árbitre-auxiliar de taula

• Sentiment d’equip

� L’equip arbitral està compost pels àrbitres i els seus auxiliars, i això ho hem de tenir present permanentment.

• Respectar-los i fer que els respectin.

� No hem de permetre que ningú els falti al respecte, de la mateixa manera que no permetem que ningú ens falti el respecte a nosaltres.

� Ells hauran d’entendre que, de vegades, deixem passar per alt algunes actituds vers ells, de la mateixa manera que algunes vegades creiem més oportú deixar passar algunes actituds vers nosaltres mateixos.

• Col·laboració en un sol objectiu.

� Com un sol equip, tots hem de col·laborar en el mateix objectiu: tirar el partit endavant de la millor manera possible.

• Assumpció de rols.

� Ningú ha d’entrar en les competències de l’altre llevat d’aquells casos en què l’àrbitre principal, com a responsable màxim de tot el que esdevé en un partit, hagi d’actuar com a tal.

• Reforçament: atenció.

� Prestem atenció a la seva actuació, interactuem amb ells. Fem que se sentin partíceps, en la mesura que sigui possible, de l’actuació de l’equip arbitral.

• Facilitar la seva tasca en tot allò que puguem col·laborar.

ÀRBITRES 3


6.4.4. Relació árbitre-informador

La figura de l’informador no sempre és ben rebuda per l’àrbitre, que hauria de convèncer’s d’algunes coses:

• Per decidir cal avaluar.

� Tots volem pujar de categoria, i per prendre decisions és necessari fer una avaluació.

• Avaluació: components objectius i subjectius.

� És evident que l’avaluació de l’informador té components subjectius (criteri d’apreciació, per exemple), però és totalment inevitable.

� També és evident que en qüestions tècniques, les apreciacions de l’informador són més aviat objectives.

• Superar l’efecte informador (angoixa).

Hi ha diverses maneres de superar l’angoixa davant la situació d’actuar en un partit amb informador, entre d’altres:

� Actuar davant de companys de confiança, que ens puguin fer una crítica sincera i constructiva de la nostra actuació.

� Actuar sempre com si tinguéssim informe. De res serveix voler fer-ho bé just el dia que ens vénen a fer un informe. Si volem que aquell dia s’emportin una bona impressió de nosaltres cal actuar sempre igual de bé.

� Aprofitar els partits de categories inferiors per posar en pràctica les coses que sabem que hem de millorar. En els partits de la nostra categoria habitual hem de tenir els cinc sentits per treure el partit endavant. No podem assajar coses. En condicions d’una competició més assequible, és més fàcil incorporar nous hàbits i automatitzar-los. Un cop aconseguit això, ja els podrem fer servir en els partits de la nostra categoria.

� Pensaments positius: «M’avalua, però m’ajuda a millorar». «És un dels nostres, no un enemic». «En cas de necessitat sempre estarà del meu costat». (Això que ningú ho dubti).

6.4.5. Relació àrbitre – jugadors / entrenadors / acompanyants / directius que ens adulen

A tots ens ha passat alguna vegada que hem arribat a una pista i hem sigut adulats per algun integrant d’algun equip. És fàcil sentir-se complagut i caure en l’error de correspondre, per exemple:

� Acceptant un diàleg excessiu, massa prolongat.

� Caure en l’adulació mútua.

L’error és important, perquè segur que té conseqüències:

� Es produeix un greuge comparatiu amb l’altre equip, el qual no dubtarà en manifestar-lo quan li

convingui.

� És un cas d’ingenuïtat manifesta, sobretot si l’afalagament inclou el descrèdit d’altres companys. No ho dubteu: un altre dia mentre aquelles persones estiguin afalagant un company nostre, nosaltres serem els desacreditats.

ÀRBITRES 3


Quina ha de ser la nostra actitud davant situacions com aquesta?

� Ser breus en els nostres diàlegs amb els integrants dels equips, sense perdre la cordialitat.

� A l’arribada a la pista, dirigir-nos directament als vestidors.

� Conversar amb els nostres companys sobre els temes que són rellevants per a la nostra tasca, no perdent el temps saludant a uns i altres mentre hem de preparar el partit.

� Ser equitatius amb les comunicacions amb els equips.

� Ser realista vers les implicacions que suposa accedir als afalacs.

6.4.6. Relació àrbtire – jugadors / entrenadors / acompanyants que protesten.

És difícil i delicat proposar línies d’actuació en situacions conflictives. L’experiència de cadascú davant d’aquest tipus de circumstàncies és el nostre millor aliat. Aquells que sempre se’n surten no és necessari que modifiquin la seva manera actuar.

Malgrat això, tot i tenint experiència, sempre és possible trobar-se amb alguna situació nova. Creiem que quan hi ha una manca d’experiència suficient o quan veiem que allò que habitualment fem no és efectiu, la millor cosa és canviar de manera d’actuar. Per això, els criteris següents poden ser d’utilitat:

A) Protestes puntuals, no vistoses, soterrades

Si un entrenador o un jugador volen fer canviar la nostra línia d’arbitratge, la primera cosa que han de fer és captar la nostra atenció i manifestar les seves queixes. Per no ser sancionat pot anar insistint puntualment o de forma poc vistosa, confiant en què els seus comentis acabaran per influir en el nostre criteri.

Comportament recomanat:

• No fer cas (utilitzar l’extinció, segons es descriu en l’apartat 6.2.).

� Si fem cas, sobretot amb advertències contínues, qui que protesta aconsegueix el seu propòsit inicial: que estiguem pendent d’ell (li oferim, per tant, una recompensa)

� Si reforcem la seva conducta seguirà comportant-se d’aquesta manera.

• Si finalment considerem que es traspassa el llindar d’allò que considerem tolerable:

� Advertir de sanció si creiem que és necessari.

� Utilitzar sempre missatges curts i explícits; en cas contrari, estem cometent l’error de parar una atenció excessiva.

� Estar disposats a complir l’advertència en els termes exposats. No podem avisar: «...a la següent, tècnica!», si no estem disposats a complir-ho.

B) Protestes d’algú que ha mantingut una actitud col·laboradora.

• Mantenir una fase de diàleg mínim.

� Un missatge curt que li faci entendre que fins a aquell moment la relació era adequada.

� Que sàpiga que va haver-hi col·laboració mútua (recompensa).

� Que sàpiga que podem truncar aquesta línia de col·laboració a causa de la seva actitud (eliminació de la recompensa).

• Apliquem igualment l’extinció i l’advertència/càstig en cas que continuï amb la seva actitud inadequada.

ÀRBITRES 3


C) Davant de protestes generalitzades i/o vistoses.

• Advertència, si creiem que és necessari.

• Sanció, si persisteix, evitant les advertències sense conseqüències.

• Evitar:

� Emetre respostes agressives.

� Perdre el control.

� Sancionar situacions sense importància, aquelles en les que:

� No hi ha una manca de respecte evident.

� Ha passat desapercebuda per tothom.

• I, sobretot, ésser assertius.

6.4.7. Relació de l’àrbitre amb el públic.

Aquesta relació és ben senzilla de definir: no ha d’existir. No s’ha d’interactuar amb el públic.

Encara que és cert que els espectadors faran tot el possible per intimidar-nos i per fer-nos creure que els estem perjudicant i fer-nos canviar així la nostra línia d’actuació, hem de ser conscients que, si estem ben preparats, els nostres coneixements de les regles són superiors als seus. I el nostre coneixement del joc, en molts casos, també. Que estem millor situats que ells per jutjar les accions del joc, que estem concentrats i preparats per fer-ho. I que no som part implicada, és a dir, que tant ens dóna qui guanyi el partit. Tot el contrari que ells.

6.5. ALTRES ESTRATÈGIES DE DEFENSA DAVANT DE

SITUACIONS CONFLICTIVES, LA PRESSIÓ I LA CRÍTICA (6 Y 12).

De vegades pot ser útil fer ús d’algunes d’aquestes estratègies, si bé insistim en què, si disposem de suficient experiència i acostumem a fer les coses d’una determinada manera que ja ens va bé, no cal canviar de manera d’actuar. Ara bé, en els casos de manca d’experiència o insatisfacció amb els resultats obtinguts amb les estratègies habituals, podem intentar fer servir aquestes altres.

Recordem que sempre hem de comportar-nos de manera assertiva, mai de manera agressiva. I hem de tenir en compte que durant el partit, sobretot mentre la pilota sigui viva, les comunicacions han de ser sempre el més breu possible, sense perdre de vista el joc.

A) Tècnica del disc ratllat.

Consisteix en repetir el punt de vista propi, únicament en els seus aspectes rellevants.

Exemple: Jugador: «3 segons!» (cridant)

Àrbitre: «Pot ser, però no em cridis així!»

Jugador: «És que porta mitja hora.»

Àrbitre: «És igual, no has de cridar!»

ÀRBITRES 3


En aquest cas insistim al jugador sobre la seva conducta inadequada: cridar. Potser entendrà que no ha de fer allò sobre el que insistim i canviï d’actitud.

B) Tècnica de l’acord assertiu.

Consisteix en admetre la possibilitat d’un error, però no que estiguem fent malament tota de la tasca.

Exemple: Jugador: «És que porten tot el partit igual!»

Àrbitre: «Potser se m’han passat en aquesta ocasió, però estic controlant els 3 segons»

C) Tècnica de la claudicació simulada.

Aparentar condescendir, però seguir mantenint la postura.

Exemple: Jugador: «Però si no l’he tocat!» (després de ser sancionat amb una falta tècnica)

Àrbitre: «És possible que m’hagi equivocat en la falta, però no t’havies de posar a picar de peus»

De vegades, admetre que existeix la possibilitat que ens haguem equivocat facilita les coses. En els dos casos anteriors, molt similars, el jugador afirma que ens hem equivocat en les decisions preses. Nosaltres admetem la possibilitat d’haver comès algun error (cedim una mica), però ens reafirmem en el control del joc (ens mantenim en la nostra posició).

D) Ignorar.

Ignorar el motiu de l’enuig de l’interlocutor i ajornar la discussió fins que es calmi.

Exemple: Àrbitre: «Ja en parlarem al descans .»

Entrenador: (segueix parlant enutjat.)

Àrbitre: «Ara estàs furiós. Després ja en parlarem.» (Tombar-se i reprendre el partit.). Demostra mantenir el control de la situació.

E) Tècnica de posposar o ajornament assertiu.

Eludir l’enfrontament perquè l’aclariment serà molt llarg, perquè no és el moment adequat o perquè no disposem en aquell moment de la resposta apropiada.

Exemple 1: Àrbitre: «Ja en parlarem al descans.»

Entrenador: (segueix parlant.)

Àrbitre: «Ara no és el moment perquè hem de seguir jugant. Al descans t’ho explico.»

Exemple 2: Entrenador: «Per què?»

Àrbitre (ment en blanc): «Ara no és el moment. És llarg i no hi ha temps. Després en parlem»

ÀRBITRES 3


F) Mostrar absència d’enteniment.

Quan no volem entendre el que ens diuen. Quan volem saber exactament què ens volen dir. Per guanyar temps suficient i donar una resposta adequada que no tenim preparada. Utilitzar expressions del tipus: «No t’entenc.» «No et comprenc.» Què vols dir amb...? T’expliques millor?

Exemple 1: El jugador reclama una acció anterior. Ens agafa de sobte i no tenim la resposta preparada.

Àrbitre: «No me’n recordo. Explica’m la jugada.»

El jugador explica la jugada, l’entenem però no sabem què dir-li.

Àrbitre: «No ho acabo d’entendre. Explica-m’ho millor, si us plau.» (Mentrestant, pensem una resposta convincent.)

Exemple 2: Jugador: «Només veus les meves faltes.»

Àrbitre: «No ho entenc.»

Jugador: «Ho entens perfectament.»

Àrbitre: «No. Explica-m’ho i potser t’entendré.»

I així el temps que calgui.

Les tres tècniques anteriors són molt similars. Consisteixen a eludir la interacció amb la persona enutjada per algun dels motius exposats i sempre perquè és a nosaltres a qui ens convé ignorar o posposar aquesta interacció. Després del moment conflictiu estarem en millors condicions per afrontar la situació, en condicions més avantatjoses per a nosaltres. La tercera tècnica, a més, pot fer-se servir per treure’s de sobre la persona que ens inoportuna sense dir-li res de rellevant i sense entrar en el fons del que ens reclama.

G) Argument socràtic.

Demanar a l’interlocutor que argumenti cadascuna de les seves afirmacions per demostrar que no tenen cap fonament, sobretot quan es tracta d’exageracions. Utilitzar expressions del tipus: «En què et bases per dir això? Només per... llavors...?», i així tantes vegades com calgui.

Exemple: Entrenador: «No serveixis ni per pitar minis.»

Àrbitre: Per què dius això?

Entrenador: No ens has xiulat ni una falta de tir en tota la primera part.»

Àrbitre: I perquè no t’hagi xiulat ni una falta de tir en la primera part no serveixo ni per pitar minis?

Amb aquesta tècnica podem intentar fer veure a la persona que ens increpa que les seves interpretacions són subjectives. Requereix temps i certa tranquil·litat perquè tant nosaltres com el nostre antagonista estiguem en condicions de raonar.

ÀRBITRES 3


7. Percepció, atenció i concentració.

7.1. PERCEPCIÓ.

La percepció és la capacitat de rebre impressions i obtenir coneixement de les coses a través dels sentits.

Hi ha una sèrie de factors que incideixen en una percepció adequada, entre d’altres, els següents:

A) L’experiència.

Percebem imatges, paraules i fins i tot conceptes a partir de patrons apresos prèviament.

Imaginem que el nostre cervell funcionés com un ordinador (El meu PC). A mesura que anem coneixent la realitat, els objectes percebuts a través de qualsevol dels nostres sentits es van agrupant dintre d’unes categories (imaginem les carpetes d’El meu PC). Quan percebem un estímul nou, el nostre cervell busca dins les carpetes per trobar l’estímul. Si l’objecte està en alguna de les carpetes, el cervell l’identifica immediatament. La percepció, llavors, és ràpida i exacta (l’objecte percebut i el que està a la carpeta són el mateix). En cas de què l’estímul no es trobi a la carpeta, el cervell pot obrir una carpeta nova per ubicar-lo o pot seleccionar un estímul que sigui semblant en una carpeta ja oberta. La percepció, llavors, és menys ràpida i l’objecte percebut i el de la carpeta poden no ser el mateix, ni tan sols semblants.

Conèixer be el joc permet acumular i classificar en el cervell gran quantitat de situacions (tenir gran quantitat de carpetes obertes i ben classificades). En el moment en què es produeix una situació en un partit, s’identifica immediatament i de forma adequada. És a dir, que de seguida que veiem l’acció interpretem amb exactitud què ha passat, com s’ha produït, qui ha estat el responsable del contacte, com ha estat el moviment de peus del jugador, etc.

Dominar les regles, de la mateixa manera, permet associar ràpidament la situació amb la regla corresponent per poder prendre ràpidament la decisió de sancionar o no l’acció percebuda (cerca ràpida dels arxius d’accions sancionables.)

L’experiència fa que visquem moltes vegades les situacions que es donen habitualment i les que es donen esporàdicament, refermant l’associació de cada situació a la seva regla corresponent i a les decisions preses en cada cas.

B) Els interessos.

Tendim a percebre millor allò que ens interessa que allò que no ens interessa. Per tant, la motivació juga també un paper molt important en la percepció adequada.

C) La pressió del grup.

Tenim tendència a percebre allò que perceben els altres. L’àrbitre ha de tenir molt en compte això per no deixar-se influenciar per aquells que estan interessats a veure les coses d’una determinada manera: jugadors, entrenadors i públic.

D) Esquemes anticipadors.

És la capacitat per buscar allò que ens interessa percebre. La percepció no és només un procés passiu, sinó que també és actiu.

7.2. ATENCIÓ L’atenció és un estat de preparació i orientació de l’individu per a la percepció d’uns estímuls determinats. Implica seleccionar uns i destacar-los per sobre d’altres que queden marginats. L’atenció té diverses característiques.

A) Tipus d’atenció.

• Espontània: seleccionem determinats estímuls perquè estan relacionats amb tendències pròpies inconscients, com quan percebem una acció no esperada i, immediatament, posem atenció per veure si hem de sancionar-la o no.

• Voluntària: ens anticipem en adonar-nos que una situació pot acabar convertint-se en una infracció, per la qual cosa li prestem l’atenció necessària per veure com evoluciona per si hem de sancionar.

ÀRBITRES 3


B) Amplitud de l’atenció: analitzar allò que succeeix en una zona àmplia, a escala global, o en els seus detalls més rellevants.

• Àmplia: atenem a la nostra zona d’influència, sondejant les accions del joc de forma global.

• Estreta: atenem a l’entrada d’un jugador buscant la possible falta o violació.

C) Direcció: cap a on dirigim la nostra atenció.

• Interna: cap als nostres pensaments, sentiments i sensacions.

• Externa: cap al joc.

D) Focus: és la combinació dels elements anteriors.

• Àmplia-externa: valoració d’allò que succeeix a la pista.

• Àmplia-interna: planifiquem la nostra actuació respecte al joc («Ara hi haurà pressió, compte amb les faltes!»)

• Estreta-externa: analitzem únicament aquelles situacions del joc que creiem que són les més importants del moment («Ara vigilo el contacte en el tir, ara en el rebot...»).

• Estreta-interna: quan analitzem els aspectes concrets de la nostra actuació o ens centrem en les nostres sensacions per relaxar-nos, per exemple.

L’èxit en el control de l’atenció té lloc quan som capaços de saltar d’un focus a un altre quan cal, segons les característiques i les necessitats del joc, i ho fem de manera adequada i útil: quan ignorem allò que no podem controlar i ens centrem en aquelles coses que sí podem controlar.Per exemple: Respectant les zones d’influència.

7.3. CONCENTRACIÓ La concentració és la capacitat per fixar l’atenció sobre una idea o activitat de forma selectiva, sense permetre que atenguem a cap altra. És l’atenció en grau màxim.

• Elements que poden pertorbar la concentració:

� Baixa motivació.

� Ansietat.

� Ira.

� Cansament.

� Indisposició física.

� Dispersar l’atenció amb pensaments pertorbadors.

• Factors que afavoreixen la concentració:

� Nivell adequat d’arousal, tal i com es descriu al punt 8 (Ansietat).

� Control adequat del focus d’atenció, tal i com es descriu al punt 7.2. (Atenció).

� Ús de senyals claus, verbals o no verbals, que ens estimulin a concentrar, del tipus de «Vigila ara, que no s’escapi!», o qualsevol altre.

� La realització de rituals o rutines previs a la direcció del partit

Coses sobre la concentració que s’han de tenir en compte:

• La concentració és un hàbit, no una habilitat, i requereix de pràctica per assolir-la.

• No es pot controlar absolutament tot.

• La concentració passa per ignorar allò que no podem controlar y focalitzar l’atenció al màxim en aquelles coses que sí podem controlar.

• Un bon hàbit o una sèrie de bons hàbits són útils, primer, perquè són bons, i després perquè, en ser hàbits, s’automatitzen. Es converteixen en una rutina.

ÀRBITRES 3


• Quan un procés és automàtic, és un hàbit, una rutina, no se li ha de prestar atenció per dur-lo a terme. Aleshores, hi ha coses que es fan bé de manera automàtica, rutinària.

L’adquisició de rutines, per tant, significa:

• Que hi ha una sèrie d’hàbits adquirits, sobre els quals no s’ha de pensar, que són automàtics.

• Que podem focalitzar la nostra atenció en aquelles coses que no són habituals. Només pensem en allò que no és habitual i que mereix la pena prestar l’atenció necessària.

• Que el sol fet de fer les rutines, ja de per sí fa que ens anem imbuint de tot el que suposa la preparació del partit, entrant en una mena de túnel d’atenció, en el que les coses irrellevants queden fora, permetent així la concentració.

• Que si les rutines estan basades en bons hàbits (això és imprescindible), automàticament, els problemes que els bons hàbits eviten s’eviten jornada rere jornada, perquè rutinàriament, habitualment, els evitem.

Exemple de procés rutinari:

Un àrbitre que mai no surt de l’Escola o del Comitè sense saber com arribar al camp i el temps que trigarà en arribar, si es lleva amb temps i arriba a l’hora al terreny de joc, es canviarà sense presses i podrà escalfar com cal. Si observa l’escalfament dels equips, s’imbuirà de l’ambient del partit i podrà solucionar tots els problemes administratius amb tranquil·litat. Si fa la xerrada prepartit amb el seu company i sempre repassa una sèrie de conceptes que ell sap que poden ser problemàtics, quan succeeixi alguna d’aquestes situacions la resoldrà adequadament. Només haurà de prestar atenció a les coses que siguin poc habituals: estarà concentrat.

El cas contrari, el de l’improvisador que arriba al camp amb el temps just per canviar-se, nerviós perquè no sabia si arribaria a temps, i surt a la pista sense escalfar, sense fer xerrada prepartit, difícilment podrà estar concentrat en la seva tasca.

Cada àrbitre ha de preparar els seus propis rituals, aquells que li serveixin per preparar el partit i notar que està concentrat. I per preparar-los només hi ha un sistema: la repetició. L’experiència ens ensenya quines coses ens són útils; repetir un determinat comportament fins automatitzar-lo esdevé una rutina. Si el comportament és adequat és doblement útil, perquè sempre fem una determinada cosa bé, automàticament, i perquè la nostra atenció està focalitzada en la resta de coses no previsibles, disposats a donar la resposta adequada.

8.Ansietat. L’ansietat és un estat emocional desagradable, caracteritzat per les manifestacions cognitives següents:

� Extrema inseguretat.

� Inquietud i temor davant d’una amenaça.

� La vivència de no poder controlar la situació i no saber què fer per fugir d’ella, però tenint la necessitat de fer-ho.

Normalment, aquest estat acostuma a anar acompanyat de manifestacions fisiològiques. Per exemple :

� Alteracions del ritme cardíac (taquicàrdies) .

� Sensació d’ofec.

� Opressió al pit.

� Suor.

� Diarrea, poliúria.

� Mareigs.

La presència de qualsevol dels tipus de respostes anteriors (cognitives o fisiològiques) facilita l’aparició de l’altre tipus de resposta. Per exemple: el pànic a fracassar en un partit important pot donar lloc a la sensació d’ofec; mentre que una sensació de mareig abans de començar un partit, no atribuïda en principi a res especial, pot fer que ens sentim vulnerables i que no iniciem el partit amb l’estat d’ànim adient.

ÀRBITRES 3


L’amenaça que ens porta a l’estat emocional desagradable no ha de ser necessàriament real. De vegades, el suposat perill és indefinit (ens sentim ansiosos sense saber el perquè). D’altra banda, el perill pot ser real, però les sensacions, tant emocionals com fisiològiques, són raonablement desproporcionades a l’estímul que les originen.

Malgrat això, l’activació no és sempre nociva. Existeix un nivell d’activació o arousal que es considera adaptatiu. Quant això, s’ha de tenir en compte el següent:

� Aquest nivell d’activació adaptativa és diferent per a cada individu

� Ens proporciona l’energia necessària per realitzar adequadament qualsevol activitat, incloses les esportives

� Per sota d’aquest nivell, no s’està suficientment activat per realitzar cap activitat.

� Per sobre d’aquest nivell, esdevé ansietat, entesa tal i com l’hem descrita anteriorment.

Com mostra la figura següent, davant d’una activació escassa o excessiva el rendiment és baix, mentre que davant d’una activació adequada el rendiment és alt.

Aspectes a tenir en compte:

• Tothom, en algun moment, sent ansietat.

• Només hem d’aprendre a controlar-la.

• L’ansietat és fàcil que aparegui abans o enmig d’un partit perquè:

� Els equips es juguin molt.

� Hi ha la presència d’un informador.

� Les coses se’ns estan complicant excessivament.

� Hi ha qualsevol altra circumstància que considerem especial i amenaçant.

• Quan estem ansiosos poden aparèixer totes les manifestacions fisiològiques descrites (fins i tot més) o només algunes d’elles.

• El grau de manifestació d’aquestes pot ser mínim o elevat, dependrà de moltes circumstàncies i de les característiques de l’individu, entre elles:

� La confiança que tinguem en les nostres aptituds

� Les conseqüències que considerem que pot tenir la nostra actuació, segons tinguem èxit o no.

� El grau d’exigència a l’hora de considerar si hem tingut èxit o no.

• Les respostes cognitives que poden ser pertorbadores i la manera de controlar-les ja s’ha exposat en el punt 4. i podem aprofundir en elles llegint obres de la bibliografia(v).

Nivell d’activació o arousal

Rendiment

Arousal alt. Activació excessiva.

Ansietat.

Arousal baix. Escàs nivell d’activació. Baix rendiment.

Arousal adequat.

ÀRBITRES 3


• Els mètodes de relaxació, la reestructuració cognitiva i l’entrenament en habilitats socials (l’assertivitat és una part d’aquestes habilitats), són útils per modificar l’ansietat en els seus aspectes cognitius i fisiològics en situacions d’arbitratge (vi).

Per controlar les respostes fisiològiques, el més apropiat és utilitzar algun mètode de relaxació, però com qualsevol mètode dóna una importància capital a una respiració adequada, creiem oportú començar exposant una tècnica per al control de la respiració. A més, el control de la respiració per si sol ja és un bon mètode de relaxació.

8.1. CONTROL DE LA RESPIRACIÓ.

L’objectiu és entrenar tècniques de control de la respiració per aprendre a controlar-la voluntàriament. Una vegada assolit el control voluntari, es regularà per si mateixa de la manera apresa, fins i tot en les situacions d’estrès com són els partits.

Una respiració correcta...

• Afavoreix una oxigenació adequada .

• Evita l’ansietat.

• Evita la fatiga física.

El procediment que suggerim a l’annex 1 (vii) recomanem assajar-lo amb algú altre perquè ens ajudi a recordar els passos que hem de donar i les sensacions que hem de sentir.

8.2. PROGRAMA DE RELAXACIÓ L’objectiu és entrenar la tècnica que suggerim al llarg d’unes quantes setmanes fins ser capaç de relaxar-se en molt poc temps en qualsevol situació de la vida quotidiana. Una vegada dominada la tècnica, és possible preveure un imminent estat d’ansietat i aconseguir un estat de relaxació en pocs segons. D’aquesta manera podem utilitzar qualsevol moment inactiu del partit (uns tirs lliures o un temps mort) per recuperar la tranquil·litat i el control sobre les nostres sensacions i pensaments.

El mètode que nosaltres proposem és l’anomenat Entrenament muscular diferencial, ideat per Jacobson. L’objectiu d’aquests exercicis és tensar i relaxar voluntàriament grups musculars per notar el contrast entre la situació de tensió i la de relaxació.

A l’annex 2 exposem un mètode abreujat (12). També és convenient assajar amb algú que ens ajudi a recordar els passos i les sensacions. Hi ha llibres que incorporen una cinta de cassette amb aquesta finalitat (viii).

Annex 1. Mètode de control de la respiració

Col·locat en una postura còmoda, amb els ulls tancats, sense res que et distregui, en tranquil·litat i calma. Desconnecta de les exigències externes i centra’t en les teves pròpies sensacions corporals. Podràs ajudar-te visualitzant una escena agradable durant uns minuts. Col·loca una mà a sobre del ventre, per sota del melic, i l’altra a sobre de l’estómac perquè puguis percebre millor els efectes de cada cicle d’inspiració/expiració.

Exercici 1. Objectiu: aconseguir dirigir l’aire inspirat a la part inferior dels pulmons.

Dirigeix l’aire en cada inspiració per omplir la part inferior dels teus pulmons, la qual cosa ha de produir que es mogui la mà col·locada sobre el ventre, però no el pit ni la mà col·locada sobre l’estómac.

Aquest exercici és el més difícil, ja que és l’aspecte de la respiració menys utilitzat. És convenient que qui ens ajuda ens reforci indicant-nos cada objectiu assolit. No forcis la respiració ni la facis més ràpida. Has de respirar amb la intensitat habitual però tenint cura de dirigir l’aire cap a la part inferior dels pulmons i concentrant-te en les sensacions corporals que et produeix aquesta forma de respirar.

Duració de l’exercici: de dos a quatre minuts. Finalitzat aquest període es descansa dos minuts. Podeu comentar la realització de l’exercici anterior, els efectes percebuts, o donar instruccions per millorar la realització. Repetir-ho diverses vegades segons l’habilitat adquirida, al menys en tres o quatre ocasions.

ÀRBITRES 3


Exercici 2. Objectiu: aconseguir dirigir l’aire inspirat a la part inferior i mitjana dels pulmons.

En la posició anterior, dirigeix en primer lloc l’aire a la part inferior, com s’ha fet en l’exercici anterior, i després, en la mateixa inspiració però marcant un temps diferent, l’has de dirigir a la part mitjana notant com ara s’infla la zona de la mà que tens a sobre de l’estómac.

Si dominaves l’exercici anterior, aquest no sol representar gaire dificultat. Insistim en què la inspiració s’ha de fer en dos temps, primer inflant la zona del ventre i després la de l’estómac, posant especial atenció al fet que es realitzi la primera part sense que s’infli a la vegada l’estómac. Reforçar l’habilitat de dirigir l’aire inicialment a la part més inferior dels pulmons.

Duració de l’exercici: de dos a quatre minuts. Repetir-ho al menys tres o quatre vegades, amb intervals de descans entre ells.

Exercici 3. Objectiu: aconseguir dur a terme una inspiració completa.

En la posició habitual, dirigeix l’aire de cada inspiració en primer lloc a la zona del ventre, després a la de l’estómac i per últim a la del pit. És important fer tres temps diferents en la inspiració, una per cada zona. Igualment, és important recordar que la inspiració no ha de ser forçada, per la qual cosa convé no exagerar la quantitat d’aire que es dirigeix a cada zona per tal de no haver de forçar la inspiració pectoral.

Duració de l’exercici: de dos a quatre minuts. Repetir-ho al menys tres o quatre vegades, amb intervals de descans entre ells.

Exercici 4. Objectiu; fer més completa i regular l’expiració

Col·locat en la postura d’entrenament, dur a terme la inspiració igual que en l’exercici anterior, completa i en tres temps, i després centra’t en l’expiració de forma que la facis més completa i així contribuir de manera més eficient a la respiració. Després de realitzar la inspiració en tres temps comença a realitzar l’expiració tancant bastant els llavis per tal que aquesta emeti un tènue soroll.

D’aquesta manera pots, ajudant-te del feedback que et produeix el soroll, regular que la teva expiració sigui pausada i constant, no brusca. Per aconseguir una expiració més completa pots tractar de xiular quan consideris que arribes a la fi de l’expiració, ja que així es força l’expulsió de part de l’aire residual. Elevar les espatlles en els moments finals de l’expiració, com quan t’encongeixes d’espatlles, també ajuda a remoure la part d’aire en la zona superior dels pulmons.

Exercici 5. Objectiu: establir una adequada alternança respiratòria

Molt similar a l’anterior, però s’avança un pas més. La inspiració, tot i que mantingui el recorregut ventral, estomacal i pectoral, ja no es fa en tres temps sinó en un continu. L’expiració és similar a la de l’exercici anterior, però es pot substituir el xiular al final i el fer-la de forma sorollosa per un cicle respiratori completament normal. Convé estar atent en aquest exercici per seguir mantenint en primer lloc la respiració ventral.

Exercici 6. Objectiu: generalitzar la respiració completa a les condicions habituals de la persona.

Una vegada controlis la respiració en condicions favorables, has d’aprendre a utilitzar aquesta en les condicions habituals, de vegades no tan favorables, en les quals sigui necessària. Per això, tracta de repetir l’exercici en 5 posicions i situacions diferents. Pots començar fent l’exercici assegut enlloc de tombat, després dret, més tard caminant, etc. Així mateix, es modifiquen altres condicions personals, com realitzar els exercicis amb els ulls oberts, amb roba menys adequada, mentre realitzes una altra tasca, etc. En el cas de l’àrbitre, una vegada practicada en les condicions anteriors, fer-ho, primer, en partits de poca responsabilitat i posteriorment utilitzar-la en els partits de la pròpia categoria.

Al llarg de totes aquestes variacions, és important que siguis capaç d’identificar o de recrear les sensacions que vas experimentar quan l’entrenament es feia en condicions òptimes.

ÀRBITRES 3


Annex 2. Mètode de relaxació muscular diferencial de Jacobson

Estira’t o reclina’t, còmodament, en un lloc tranquil i amb les cames estirades i recolzades sobre alguna cosa, on no tinguis molèsties de sorolls o canvis sobtats de llum. Aleshores, fes el següent:

1. Apreta els punys tot el que puguis durant 5 segons, aproximadament. Mentre fas això, pensa en les sensacions de tensió que es produeixen a la teva mà, fins notar els punts on sents molèsties. Passat aquest temps, deixa anar la mà lentament, i durant 50 segons centra’t en la teva mà i nota com els músculs es van distendint. Sent com es va perdent la sensació de tensió en aquesta zona.

2. Doblega els braços pels colzes, ben fort. Nota la sensació de pressió en determinats punts. Manté aquesta postura durant 5 segons. Després, lentament, torna els braços a la seva posició normal. Durant 50 segons centra’t en els músculs del braç; notaràs com es van relaxant.

3. Estira els braços cap endavant tot el que puguis, i durant 5 segons nota els punts de pressió, de tensió. Passat aquest temps, torna a deixar anar els braços, lentament, a la seva posició original, a mesura que deixes anar els músculs i notes la diferència amb les sensacions de tensió. Tot això durant 50 segons.

4. En la posició en la que et trobes, apreta el clatell contra el respatller del silló o contra el coixí, durant 5 segons. Després, deixa’ls anar però tenint cura de no posar els braços en tensió. Deixa que aquest grup de músculs es vagi relaxant durant 50 segons.

5. Puja les espatlles tot el que puguis, centrant-te, durant 5 segons, en els punts de tensió. Després, deixa anar els músculs a poc a poc, deixant-te portar per la sensació agradable de relaxar-los. Fes-ho durant 50 segons.

6. Apreta les mandíbules i tanca els ulls durant 5 segons. Deixar anar aquests músculs, lentament, durant 50 segons, al temps que notes la sensació de benestar que envaeix aquesta zona.

7. Infla el pit agafant tot l’aire que puguis, aguanta’l i nota, durant 5 segons, els punts de tensió. Després, expulsar l’aire lentament, a mesura que notes com s’afluixen els músculs. Durant els 50 segons següents, normalitzar la respiració mentre que afluixes els músculs encara més.

8. Apreta l’estómac durant 5 segons, fent força amb ell. Deixar anar aquests músculs durant 50 segons.

9. Durant 5 segons, apreta les cuixes i estira tot el que puguis les cames i els peus, tenint cura de no posar en tensió altres músculs. Deixar-los anar lentament i que durant 50 segons es relaxin.

10. Durant 3 minuts, deixa’t anar per la sensació de benestar, alhora que deixes anar tots els músculs. Revisar tots els grups musculars procurant recordar la sensació que t’envaeix.

Quan hagis fet aquests exercicis el nombre de cops necessari per dominar la tècnica, cal que intentis relaxar-te en situacions de la vida quotidiana, de la manera següent: fes una inspiració profunda i a mesura que deixis anar l’aire, fes un repàs dels teus grans grups musculars, sobretot de les espatlles, al temps que deixes anar aquells grups que estan en tensió. Amb pràctica, trigaràs uns pocs segons en assolir el teu objectiu; aleshores, podràs aplicar-ho durant els partits, aprofitant els temps morts, tirs lliures, etc.

ÀRBITRES 3


i Pla, J, «Informe sobre el qüestionari administrat al Col·legi Català d’Àrbitres de Basquetbol referent a

la temporada 1993-94». Barcelona, 1995. ii Ruiz, MA, «Control del diálogo interno y autoinstrucciones», en Labrador, FJ; Cruzado, JA; Muñoz, M,

Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta. Madrid: Pirámide, 1995. Cap. 24. iii Suinn, RM, Psychology in sport: Methods and applications. Minneapolis: Burgess, 1980. iv Carrasco I. «El entrenamiento en aserción», en Mayor, J; Labrador, FJ, Manual de modificación de

conducta. Madrid: Alhambra, 1983. Cap. 12. v Martín, V, El árbitro de baloncesto: evaluación, estrategias e intervención. León: Asociación Leonesa

de Árbitros de Baloncesto, 1996. vi Saldaña, C; Cuadras, A; Fernández, J, «Adaptació de l’entrenament en inoculació de stress per a

àrbitres de bàsquet: un estudi pilot», en Apunts: Educació física i esports, 1990, nº 19, p. 71-78. vii Labrador, FJ; De la Puente, ML; Crespo, M, «Técnicas de control de la activación: relajación y

respiración», en Labrador, FJ; Cruzado, JA; Muñoz, M, Manual de Técnicas de modificación y terapia de conducta. Madrid: Pirámide, 1995. Cap. 13.

viii González, JF, Procedimientos de relajación (método auditivo). Madrid: EOS, 1992. Lectures recomanades especialment:

Davis, McKay i Eshelman. Técnicas de autocontrol emocional (ref. 6). Està dedicat a les persones que pateixen d’estrès i també fa un repàs als pensaments irracionals, tècniques de relaxació i tècniques d’enfrontament davant la crítica.

Martín, V, El árbitro de baloncesto: evaluación, estrategias e intervención. (ref. 11). És l’única obra en castellà i de les poques que existeixen que fa una anàlisi exhaustiva de la tasca de l’àrbitre de basquetbol des del punt de vista psicològic.

M0910 3-1 PSICOLOGIA€¦ · ÀRBITRE - 3.1. Psicologia de l’arbitratge L’arbitratge pot ser...

Documents

Transcript of M0910 3-1 PSICOLOGIA€¦ · ÀRBITRE - 3.1. Psicologia de l’arbitratge L’arbitratge pot ser...