3r ESO 3r trimestre Mat. Alumne

INTRODUCCIÓ

Aquest trimestre té 2 unitats didàctiques. Una d’elles dedicada a l’aprenentatge d’un esport col·lectiu: el bàsquet, dins dels continguts de jocs i esports. Les tècniques i tàctiques bàsiques, així com el seu reglament. Una altra unitat didàctica està dedicada al treball d’orientació, dins dels continguts d’activitats en el medi natural.

OBJECTIUS DIDÀCTICS L’alumne en acabar el crèdit serà capaç de: 1. Conèixer els aspectes tècnics, tàctics i reglamentaris

bàsics del Bàsquet. 2. Millorar i exercitar correctament les tècniques bàsiques

del bàsquet. 3. realitzar recorreguts en el medi natural, utilitzant les

tècniques d’orientació adients. 4. conèixer i practicar les normes de prevenció i seguretat

per a la realització d’activitats al medi natural.

ACTIVITATS I CRITERIS D’AVALUACIÓ S’avaluarà l’assoliment dels objectius didàctics donant un pes específic diferent a cada tipus de continguts. Als alumnes amb l’assignatura suspesa del curs anterior, se’ls hi farà un seguiment més individualitzat del seu treball, a fi de poder recuperar l’assignatura pendent del curs anterior.

Activitats d’avaluació: 1. resoldre situacions de joc del bàsquet, aplicant

coneixements tècnics i tàctics. (3 punts) 2. realitzar de forma autònoma recorreguts en el medi

natural utilitzant les tècniques d’orientació adients (2 punts)

3. conèixer les normes i els aspectes tècnics i reglamentaris del bàsquet i les curses d’orientació. (2,5 punts)

4. mostrar una actitud de respecte pel medi natural (0,5 punts)

5. observació de l’alumne en el seu desenvolupament durant la classe; (actituds, assistències, retards, cooperació amb el professor per recollir material, respecte als companys...... (1 punt)

6. mostra hàbits higiènics després de la classe d’educació física (1 punt)

CONCEPTES EL BÀSQUET Breu història:

El bàsquet va néixer l’any 1891 als Estats Units, concretament, a la Universitat de YMCA, Springfield (Massachussets) on s’estudiava la carrera d’educació Física i es feien cursos pràctics d’atletisme, rugbi, ciclisme i gimnàstica.

James Naismith, professor d'Educació Física, va voler crear un esport d’equip que es pogués practicar en el gimnàs durant el fred de l'hivern. Després d’analitzar els esports que es practicaven en aquell moment, com el rugbi, el futbol, el beisbol, etc., va crear onze regles d’un joc, que avui coneixem com a bàsquet.

Naismith va col·locar dues cistelles de préssecs clavades als extrems d’una pista, a 3,05m del terra. D’aquí

va sorgir el nom de "basketball" ("basquetbol"), paraula composta anglesa que defineix l’objectiu del joc: posar la pilota dins d’una cistella.

Aquest esport va ser difós arreu del món pels alumnes d'Springfield. El veritable impuls europeu el va rebre gràcies a les forces nord-americanes que van participar a la II Guerra Mundial, que hi jugaven molt sovint en els moments d’esbarjo. El reglament: El terreny de joc:

En el terreny de joc o pista de bàsquet trobem unes línies que hi delimiten diferents espais: 1. Zona de tres segons: ampolla. 2. Zona de llançament de 3 punts. Més enllà de la línia de 6,75m. 3. Zona de salt entre dos. Dins els tres cercles. 4. Zona de tirs lliures.

Els jugadors:

En un partit es poden inscriure l0 jugadors més l’entrenador per equip. Només poden haver-hi cinc jugadors per equip a la pista, i els que comencen el partit són els cinc titulars. El mínim de jugadors per continuar un partit és de dos. El partit:

Un partit de bàsquet té una durada de 40 minuts de joc real (és a dir, s’atura el rellotge quan s’atura el joc), dividits en 4 parts de 10’ cadascuna. El partit comença amb un salt entre dos jugadors de diferents equips. Amb els altres jugadors al voltant del cercle central, l’àrbitre llança pilota cap amunt i comença a jugar qui primer la recuperi. Un cop començat el joc, cada equip ha d’intentar aconseguir més cistelles que l’altre. Cada cistella té un valor de dos punts excepte si s’aconsegueix des de fora de la línia de 6,75m punts (3 punts), o en un llançament lliure, des de la línia de llançament de personal (I punt). L’equip que aconsegueix més punts en els 40' de joc, guanya el partit. Si hi ha empat, juguen pròrrogues consecutives de 5' fins que es desempata. Les faltes personals:

Un jugador no pot subjectar un contrari, empènyer-lo, impedir-li avançar i, en general, tenir-hi algun contacte que interfereixi el seu joc. Les faltes personals se sancionen amb servei de banda per l’equip contrari, i, si es produeixen en un llançament a cistella, es concedeixen dos tirs lliures. Poden cometre faltes personals tant els defensors com els atacants, i quan la falta personal és intencionada després dels tirs lliures, la pilota torna a la possessió de l’equip contrari, que servirà de banda. Un jugador que comet cinc faltes personals haurà d’abandonar el terreny de joc sense poder-hi entrar de nou, però el podrà ser substituït per un altre jugador. Quan la suma de faltes personals d’un equip és de cinc, en una mateixa part, totes les faltes comeses posteriorment seran

sancionades amb dos llançaments lliures o de personal, siguin en situació de tir o no.

Les faltes tècniques es poden xiular als entrenadors i als jugadors, normalment per faltes de respecte, discussió de les decisions dels àrbitres o comportaments antiesportius. Es compten com una falta personal i se sancionen amb dos tirs lliures. El camp enrere:

Es produeix quan un equip està en possessió de la pilota, i un cop ha creuat el mig camp, torna la pilota novament al seu camp. La pilota passa a l’equip contrari, que l’ha de treure de banda des del mig camp. Dobles/passes:

Un jugador que després de botar la pilota, l’agafa i la

torna a botar, comet la infracció de dobles. Si camina amb la pilota a les mans sense fer-la botar, comet passes (abans de fer un llançament o una passada el reglament ens permet fer dues passes sense botar).

Regles referents al temps: Regla dels 3": Cap jugador de l’equip atacant no pot estar més de tres segons a l’ampolla, zona compresa entre la línia de fons, la de tirs lliures i les que les uneixen. Regla dels 5": Un jugador no pot estar més de 5" amb la pilota a les mans sense passar-la, fer-la botar o llançar-la. Els 8”: L’equip amb possessió de la pilota ha de passar al camp contrari en menys de 8”. Els 24": És el temps màxim per intentar el tir a cistella.

La infracció de totes aquestes normes se sancionen amb un servei de banda de l’equip contrari.

Fonaments tècnics i tàctics del bàsquet: Fonaments tècnics: Els fonaments tècnics principals per atacar són: botar, passar i llançar. EL BOT: El bot de protecció l’utilitzem quan tenim un defensa a prop que ens impedeix progressar amb la pilota. La pilota ha de botar entre els dos peus, més avall de la cintura. Es protegeix el bot amb la cama i el braç contraris. Bot de velocitat: L’utilitzem quan volem avançar ràpidament i no tenim cap defensa al davant. La pilota bota a terra al costat i avança al jugador. La pilota pot pujar una mica més amunt de la cintura. LA PASSADA: És l’acció de passar la pilota a un company amb seguretat i precisió, per poder seguir la jugada d’atac. És la manera més ràpida d’avançar amb la pilota. N’hi ha de diversos tipus: Passada de pit: És la passada més utilitzada en el bàsquet, en distàncies curtes i mitjanes. S’inicia des de la posició bàsica. Amb els braços flexionats a l’alçada del pit, es llança la pilota amb una extensió deis braços i un moviment de canell final. La trajectòria ha de ser recta i ràpida per sorprendre el contrari. Passada picada: Es realitza igual que la passada de pit, però els braços van en la mateixa direcció que la pilota, cap al terra. La pilota no ha de botar massa lluny del receptor perquè pugui rebre-la a l’alçada de la cintura. També s’efectua amb una ma.

Passada per sobre el cap: Mantenint la pilota per damunt del cap, els braços s’estenen en la mateixa direcció que volem que vagi la pilota i en l’últim moment es dóna un cop sec amb els canells. Passada de beisbol: Tenim la pilota amb les dues mans a l’alçada de l’orella. Té la mateixa mecànica que el llançament d’una pedra o una pilota de beisbol. Serveix per fer una passada a llarga distància, sobretot en els contraatacs. Passada de mà a mà: Es realitza quan tenim el company receptor molt a prop, que recull la pilota quasi de les mans del passador. En el moment de la passada, la mà que serveix la pilota li dóna un petit impuls perquè el receptor la pugui rebre. EL LLANÇAMENT: El tir és el llançament de la pilota a la cistella amb l’objectiu que entri pel mig del cèrcol. Amb aquest element fonamental del bàsquet culmina el joc d’atac. També hi ha diversos llançaments a cistella: Tir lliure o llançament de personal: És un llançament estàtic. S’aplica com a penalització per faltes personals. En posició bàsica, darrera la línia de tirs lliures, es col·loca la pilota davant de la cara i es llança a cistella amb una mà, mentre l’altra serveix d’acompanyament i protecció. Llançament en suspensió: S’executa de la mateixa manera que el de personal, però amb una fase de salt. Quan el cos esta en suspensió a l’aire, es realitza el llançament a cistella, amb un cop de canell final. Hi distingim quatre fases: salt, suspensió, llançament i caiguda. Llançament en "safata": Es realitza molt a prop del cèrcol. Aquest tir s’ha de dominar tant amb la mà dreta

com amb la mà esquerra, ja que és convenient que el llançament es realitzi amb la mà més allunyada del defensor. La pilota ha de quedar gairebé amortida sobre la cistella, com si es deixés "en safata". Entrada a cistella: És una manera d’encistellar amb una cursa prèvia. Si ens dirigim a la cistella pel costat dret, farem botar la pilota i la llançarem amb la ma dreta, i si ho fem pel costat esquerre, la farem botar i la llançarem amb la mà esquerra. Les últimes dues passes de la cursa serveixen per aproximar-se a la cistella i per impulsar-se cap amunt, per deixar la pilota el més a prop possible del cèrcol (llançament en safata). Esmaixada o "mat": És una manera d’encistellar molt espectacular, que ha donat lloc a competicions específiques. Els jugadors nord-americans en són els grans especialistes. Consisteix a impulsar la pilota directa- ment dins la cistella, amb una o dues mans, des de sobre del cèrcol. Requereix un gran salt i un cop fort de canell.

Especialització de jugadors: Base: És el director de joc, té un gran domini de la pilota i capacitat d’organitzar i comunicar-se amb els companys. Aquestes qualitats acostumen a reunir-les els jugadors de menys estatura i més ràpids. Aler: Té la responsabilitat d’anotar punts a la cistella des d’una distancia, llarga o mitjana, o amb entrades a cistella. Ha de ser un gran llançador. Escorta: Ajuda el base a pujar la pilota per efectuar accions ofensives. Les seves característiques tècniques són una mescla entre base i aler. El desaparegut Drazen Petrovic va ser un dels millors escortes de tots els temps. Pivot: És l’encarregat dels rebots, tant en defensa com en atac, de buscar bons llocs per llançar des de sota la cistella i de tapar les entrades dels pivots contraris. Són jugadors molt alts i forts.

Fonaments tàctics del bàsquet: El que determinarà si s’està atacant o defensant és la possessió o no de la pilota.

L’atac és un conjunt d’accions d’un equip quan té la possessió de la pilota. Es caracteritza per la necessitat de progressar cap a la cistella contraria, amb l’objectiu de marcar punts. La defensa és el conjunt d’accions d’un equip per impedir la progressió de l’equip atacant cap a la pròpia cistella i evitar que l’equip contrari marqui punts. En definitiva, l’objectiu de la defensa és recuperar la pilota i passar a l’atac. Sistemes defensius: Defensa individual:

Cada jugador de l’equip fa un marcatge a un atacant concret de l’altre equip. Es pot realitzar aquest seguiment o defensa en tot el camp o a partir de mig camp. Defensa en zona:

Cada jugador defensa una zona específica del camp, normalment la zona al voltant de l’ampolla, independentment del jugador atacant que s’hi trobi. Hi ha molts sistemes de defensa en zona i es coneixen, com en altres esports, pel nombre de jugadors alineats, començant a partir de la posició més allunyada de la cistella. Així, tenim, com a sistemes més habituals: Zona 2-3: Dos defensors avançats, normalment base i escorta, a cada extrem de la línia de tirs lliures, i tres defensors alts, normalment el pivot entre dos alers, més a prop de la cistella. Assegura el rebot i permet iniciar el contraatac amb rapidesa. Pot ser vulnerable pel passadís que es troba entre totes dues línies. Zona 2-1-2: És similar a l'anterior, però amb el pivot una mica més avançat. S’eviten creuaments ofensius. Pot ser vulnerable en la zona superior de la línia de tirs lliures i en la línia de fons, sota la cistella.

Zona 1-2-2: El jugador 1 ha de ser un defensor molt ràpid, normalment el base. Aquesta zona és vulnerable en el centre de l’ampolla.

Defensa mixta:

Utilitza tots dos tipus de defensa. Alguns jugadors defensen una zona, normalment l’ampolla, i altres fan un marcatge a algun atacant. Normalment s’utilitza quan en l’equip contrari.

Sistemes ofensius: (Contra una defensa en zona) Sistema 2-3 o 2-1-2: Un base i un escolta a dalt, dos alers a cada costat i un pivot, que es mourà per la zona de fons o a l’alçada de la línia de tirs lliures.

Sistema 1-3-1: Un base reparteix el joc a dos alers que es situen al costat de l’ampolla, un pivot en posició alta i un pivot per la línia de fons i sota la cistella.

ORIENTACIÓ Segur que alguna vegada has tingut la sensació de no saber on eres. Potser a la muntanya o enmig d’una ciutat . i per aconseguir situar-te has hagut de recórrer a tots els mitjans possibles . Si ho has aconseguit, significa que saps “orientar-te”. Saber orientar-se significa:

� conèixer de manera bastant precisa on ens trobem. � Escollir correctament la direcció per arribar a un lloc

determinat. Aquesta capacitat per saber orientar-se es pot aprendre, perquè es basa en l’aplicació de diverses tècniques d’orientació. Les tècniques d’orientació es basen en:

1. mitjans naturals, com els sol, els estels, la neu, etc.

2. mitjans artificials, com el llibre de ruta, el mapa, la

brúixola i fins i tot el modern GPS per via satèl·lit.

LES CURSES D’ORIENTACIÓ Són competicions contra rellotge en què el participant ha de trobar, amb l’ajut d’un mapa, una sèrie de balises situades en indrets diversos. Guanya la cursa el participant que ha trobat totes les balises i arriba a la meta en el menor temps possible. Generalment és obligatori seguir un ordre de balises, però, no hi ha un recorregut obligatori, sinó que cada participant pot cercar les balises en l’ordre que cregui més convenient. Cada participant porta una targeta de control que cal marcar a cada balisa. La tarja de control és un paper en què queden reflectides les proves d’haver passat per totes les balises, el nom, el temps de sortida, el d’arribada, no es pot perdre ja que sinó el participant queda desqualificat. Al participant també se li proporciona un full en què, a través de signes convencionals, s’ofereixen algunes pistes per trobar la balisa: si es troba sota un arbre, en un terraplè, en una font.... Les balises s’indiquen en un mapa amb un cercle. El lloc de sortida amb un triangle i la meta o punt d’arribada, on es para el cronòmetre, amb un cercle doble. La competició individual no és l’única modalitat de l’esport de l’orientació. Hi ha diversos tipus de proves, com la cursa de relleus i les curses nocturnes, amb bicicleta tot terreny, amb esquís de fons i fins i tot amb piragua. En les competicions federades, les distàncies d’una cursa d’orientació oscil·len entre els 10 i els 20 km per als homes i entre 6 i 15 km per a les dones, la qual cosa les converteix en veritables proves de resistència.