em p

ixo

en

2

3

L’orinoteràpia és una tècnica natural a base de la pròpia orina o la d’un altre.Consisteix en aplicar-se-la sobre la pell o bé ingerir-la. Hi ha llibres antics i moltes persones que defensen aquesta pràctica. Jo no la recolzo, només l’utilitzo com a metàfora per difondre valors morals i incitar a la reflexió.

La realitat d’avui en dia és que el fet d’imaginar-se veure orina provoca una sensació de fàstic, de rebuig; però segurament si ho veiéssim constantment als mitjans de comunicació i la gent del nostre entorn ho practiqués, no continuaríem pensant de la mateixa manera.

La societat de consum .............................................................................................................................pàg. 2-5La publicitat ................................................................................................................................................... pàg. 6-9L’obsolescencia programada .......................................................................................................... pàg. 10-11

Cuidar-me sense consumir ..............................................................................................................pàg. 14-17Guanyar temps .........................................................................................................................................pàg. 18-21.Fugir de les falces necessitats ..................................................................................................... pàg. 22-23Preferir 2 en comptes de 10 ............................................................................................................. pàg. 24-25

La fàbula de l’indígena ................................................................................................................... pàg. 26-27La vida senzilla .....................................................................................................................................pàg. 28-29

sóc capaç

em pixo

em p

ixo

en

6

1

Em pixo en

La societat de consum La publicitat L’obsolescència

em p

ixo

en

2

Avui, el consum és omnipresent en les nostres vides, i és una peça clau dins de la mecànica econòmica actual: sense consum no funcionaria. Però aquesta mecànica no ha estat sempre la mateixa.

Fins a principis del segle XX, la majoria de la població satisfeia les necessitats o desitjos amb els mitjans propis, i compraven només el necessari que no podia produir un mateix. No era fàcil accedir a béns materials, per això els objectes es feien durar el màxim possible. L’economia funcionava sense consum tal com ho entenem avui.

A principis del s. XX va aparèixer una novetat en els processos industrials de manufactura que originaria un canvi important: la producció en cadena. Permetia fabricar molt més ràpid que fins llavors i disminuir el cost de producció per unitat, de manera que els preus resultants eren prou baixos perquè els ciutadans poguessin comprar la producció. Es va començar a potenciar el consum massiu, necessari per donar sortida a la producció. Així, en el nou model econòmic els beneficis empresarials i els llocs de treball passaven a ser depenents del consum massiu.

La societat de consum

3

En aquests primers anys de transició cap a la societat de consum (l’etapa denominada fordisme) es valorava molt la funcionalitat, l’ornamental es considerava superflu, es buscava facilitar la fabricació i la publicitat explicava les novetats funcionals dels productes. La producció en cadena es va aplicar sobretot als articles de llarga durada (cotxes i els primers electrodomèstics), dels quals es feien sèries llarguíssimes (el cotxe Ford T és un exemple paradigmàtic: entre 1908 i 1927 es van fer 15 milions d’unitats idèntiques; al 1916 el preu havia passat de 850 a 360 dòlars i els beneficis de l’empresa s’havien triplicat). Les relacions laborals eren rígides i les condicions eren dures.

La cultura de l’autoconsum tradicional i la durabilitat dels productes, no obstant això, eren antagònics al nou model productiu: si la premissa era que els beneficis empresarials i la producció fossin sempre creixents, feia falta cada vegada més consum, s’havia d’entrar necessàriament en una espiral sense límit de producció i consum.

El problema ja no era produir, ara era vendre. Per potenciar la demanda era necessari un canvi “psicològic” o cultural en la societat: el “normal” no havia de ser estalviar, sinó consumir. Amb l’ajuda de la publicitat, la utilitat funcional dels productes va deixar pas a la diversitat de models, l’obsolescència planificada (fer els articles poc duradors a posta), la successió de modes estètiques, el valor dels objectes com a símbols… Aquesta segona etapa, anomenada fordisme madur, va durar aproximadament des de la Segona Guerra Mundial fins als anys 70. Paral·lelament s’havien desenvolupat els estats del benestar, resultat de la força dels moviments socials; la població en general tenia accés a serveis com l’educació o la sanitat, i hi havia una certa redistribució social dels guanys econòmics que aportava l’augment de la productivitat.

4

Cap als anys 70, les expectatives de generació de beneficis per part de les empreses van començar a reduir-se. La tecnologia no era adequada per a la diferenciació constant dels productes: el període per amortitzar les màquines era cada vegada més curt, de manera que els costos de producció unitaris pujaven i es perdia l’avantatge essencial del sistema fordista. Calia “exagerar” el sistema: fer la producció encara més ràpida i barata, i incrementar encara més el consum.

Pel costat de la producció, aquesta nova volta de rosca va ser possible gràcies principalment als avanços tecnològics (robotizació, digitalització), que van fer els processos de manufactura més flexibles, i també a la debilitació dels estats del benestar, que reduïa els costos laborals i fiscals de les empreses, i a la globalització, que permetia moure la manufactura on fos menys costosa. Pel costat de la demanda va aparèixer una oferta estratificada de béns dirigits a diferents sectors socials (el “consumidor mitjà” ja no era suficient) i es va mercantilitzar tot: avui gairebé res s’obté fora del mercat, que pretén satisfer fins i tot les necessitats immaterials. A nivell psicològic o cultural, la “exageració” del model va consistir a introduir la idea que el consum és una font d’identitat i el que ens permet diferenciar-nos dels altres (sóc el que consumeixo). La societat d’aquesta tercera etapa (el postfordisme) es caracteritza per la fragmentació (un

conjunt d’unitats disperses, des dels treballadors de cada fàbrica fins a cada consumidor individual).

Aquest postfordisme actual, arribarà a un límit? Hi ha lloc per a una nova volta de rosca, o caldrà buscar algun altre model? Resoldre els grans problemes actuals (injustícia social, degradació ambiental, insatisfacció), serà un objectiu principal o secundari? Qui ho decidirà? Quina repercussió té l’actitud dels consumidors en el dibuix del model econòmic actual i futur?

(per CRIC. Opcions, nº8. Barcelona. Juliol/setembre 2003.)

5

6

em p

ixo

en

La publicitat suposa un procés de comunicació de caràcter massiu, a través del qual es pretén informar al mercat sobre els productes i serveis de l’empresa, amb la finalitat d’influir en el comportament i/o actitud dels consumidors potencials.

És un mitjà de comunicació de masses, una activitat a través de la qual arriben els missatges al públic amb la finalitat d’influir-ho, instruir-ho i orientar-ho en la compra de béns i serveis o en la preferència de pensaments, institucions o, fins i tot, persones.

És un dels mecanismes que “exerceix el seu poder” amb més força, a través d’un conjunt d’accions, aconsegueix modificar idees, imposar modes, convèncer, i influir fins a en les decisions més trivials.

Es tracta, en definitiva, d’un fenomen a través del qual algú intenta comunicar alguna cosa a un conjunt de persones, a fi de persuadir-les a actuar en un sentit definit. És, per tant, un procés de comunicació que permet a l’empresa contactar amb un públic determinat. Per a això, l’empresa ha d’engegar un

procés de planificació de l’activitat publicitària amb l’objectiu d’aconseguir una comunicació eficaç i eficient; és a dir, haurà d’identificar al públic amb el qual vol contactar (target), construir els missatges que vol transmetre, triar els mitjans més adequats per a la transmissió, etc.

Així mateix, la publicitat no és només promoció de vendes, suggeriments amb finalitats econòmiques, és una oferta gratuïta i permanent a tots i per a tots. És, en definitiva, la imatge prestigiosa de l’abundància.

A més, sembla que ens trobem en la societat de la sol·licitud, on es llencen missatges com els següents, “tot ho fem per vostè”, “només ens importa la seva felicitat”, “la seva felicitat és la nostra” “res és més important que vostè”, “vostè només ha d’aixecar un dit i ens posarem a la seva disposició”, etc.

La publicitat

7

Descobreix elsavantatgesd’orinar–te a :orinarevolution.comSi pots pixar-te ets capaç de tot !

Inestavilitat crònica del turmellArtrosis al genollNervis comprimitsDits de martell

Em pixo en les sabates de taló que m’adoloreixen el peu,em pixo en mi.

8

9

D’altra banda el consum, gràcies a la publicitat, s’ha convertit en tota una institució, es tracta d’un consum on se li dóna més importància a l’aparença, a l’embolcall, més que al producte en si. Pensa, per exemple, en aquests pots de perfums, amb aquest disseny tan perfecte, on cap detall s’oblida, però que, no obstant això, en el seu interior només guarden un perfum la pèssima qualitat del qual deixa molt a desitjar.

També, destaca el fet que es doni a consumir dona a les dones, homes als homes, joves als joves, etc.; i és que, d’alguna manera, les diferents modes van definint prototips que cal imitar tan bé com sigui possible, establint-se, d’aquesta forma, prototips de dones, d’homes, de joves, etc.

Els subjectes busquen diferenciar-se dels seus semblants, i això s’aconsegueix, fonamentalment, a través de les marques, unes marques que no marquen al producte sinó al consumidor.

En l’actualitat, per aconseguir certa notorietat en una determinada marca o aconseguir una bona imatge comercial s’acudeix normalment a la publicitat, a la comunicació.

Les empreses dels països desenvolupats incrementen tots els anys les seves despeses publicitàries, i el mateix fan les institucions públiques i els partits polítics.

em p

ixo

en

10

L’obsolescència Obsolescència Programada

Certs fabricants o empreses de serveis dissenyen els seus productes o serveis de manera que aquests es tornin obsolets o inservibles després d’un període de temps. Per a l’indústria, aquesta planificació encoberta de la fi de la vida útil d’un producte o servei estimula positivament la demanda, en encoratjar als consumidors a comprar nous productes si desitgen seguir utilitzant-los.

Al 1881, Tomas Edison desenvolupa una bombeta que durava 1500 hores. Trenta anys més tard les bombetes tenien una vida útil certificada de 2500 hores. Però al 1924, un cartell que agrupava als principals fabricants d’Europa i Estats Units va pactar limitar la vida útil de les bombetes elèctriques a 1000 hores.

Després del Crash del 29, Bernard London va introduir el concepte d’obsolescència programada i va proposar posar data de caducitat als productes, la qual cosa animaria el consum i la necessitat de produir mercaderies.

11

Comprar, llençar, comprar, un documental dirigit per Cosima Dannoritzer (youtube)

En aquest enllaç és pot veure una entrevista a la directora:http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=36638

Obsolescència Percebuda

Una variant de l’obsolescència programada és l’obsolescència percebuda, que es produeix quan la maquinària publicitària empresarial s’engega per crear en el consumidor la necessitat de posseir l’últim model, encara que les seves noves característiques sigui en la majoria de les ocasions supèrflues.

El dissenyador industrial Brooks Stevens va asseure les bases d’aquesta obsolescència percebuda: “És el desig del consumidor de posseir una cosa una mica més nova, una mica millor i una mica abans que sigui necessari”. Ja no es tractava d’obligar al consumidor a canviar de tecnologies, sinó de seduir-ho perquè ho faci amb nous dissenys o innovacions.

Un exemple recent està en el llançament de la consola Nintendo DS Lite. Es tractava d’un nou model que, quant a capacitats tècniques, era igual que el seu predecessor (podia utilitzar els mateixos jocs), però comptava amb una pantalla molt més lluminosa, una grandària menor i, com a punt clau, un disseny clarament superior.

em p

ixo

en

12

13

Cuidar-me sense consumirGuanyar tempsFugir de les falses necessitatsPreferir 2, en comptes de 10

Sóc capaç de

14

sóc

capa

ç de

sóc

capa

ç de

Salut, bellesa i felicitat obligatòries. Els mitjans de comunicació (els oficials i els “naturistes”) ens bombardegen amb cossos danone” i “somriures profiden” inassolibles. I, d’aquesta manera, vam acabar considerant “defectuosos” cossos i estats d’ànim normals i sans: tenir algun michelín i algun gra, i estar de vegades content, altres ni fu ni fa i unes altres sentir-te una autèntica merda és perfectament normal i saludable.

* Solucions a la venda: Llet amb omega 17, crema anti-celulítica, com estimar-te més per fascicles i, una setmana a Punta Cana per desconnectar...* Per si tot això falla... està el tetra brik de llet (però de soja ecològica), la crema anti-celulítica (però d’herbes),els fascicles (però de meditació i vots tibetans) i la semaneta per desconnectar (en un curs de “Chakras i harmonització energètica” ).* No hi ha productes ni aliments miracle. El cuidar-nos depèn del conjunt dels nostres hàbits, no es pot comprar en cap herboristería ni supermercat.

Cuidar-me sense consumir

www.opcions.orgwww.consumoresponsable.orgwww.nodo50.org/consumirmenosvivirmejor

15

Per a la majoria dels hàbits saludables és important la regularitat. Mesures compensatòries com a dietes “depuratives”, no beure entre setmana, “recuperar la son”els caps de setmana, fer molt exercici un mes a l’any... són poc efectives quan no insanes.

* Drogues. Evitar el fum de tabac (inclòs el passiu).Moderar el consum d’alcohol i evitar (o moderar segons els casos) el d’altres drogues (cal conèixer bé cada substància).* Cotxe. Promou el sedentarisme. A més, en l-estatespanyol, els accidents de trànsit maten unes 5.000persones a l’any i fereixen greument a més de 20.000, provocant el 70% de les discapacitats (congènites a part).* Menjar saludablement.* Exercici. És fonamental, sobretot, el que fa treballar al cor (caminar, córrer...) més que uns altres de força (aixecar pesos...), encara que també vénen bé.Moderat diàriament –caminar almenys mitja hora abon pas, per exemple– i, si pot ser, intens diverses vegadesper setmana –jugar al futbol, nedar...–. Però sense passar-se.

* Descansar i dormir prou, però sense excessos(entre 7 i 8 hores per a la majoria), i de nit (treballar a

torns “castiga” a l’organisme). La migdiada –menys de 20 minuts– aporta diversos beneficis.

16

És convenient saber

En la fabricació dels diferents productes d’higiene i cosmètica s’utilitzen al voltant de 7.000 substàncies diferents. Algunes d’elles són altament tòxiques (i fins i tot agents cancerígens reconeguts), unes altres poden desencadenar reaccions al·lèrgiques o resulten irritants i, de la gran majoria, no es coneixen els seus efectes per acumulació i la seva interacció amb altres productes.

Resulta difícil trobar al mercat convencional un cosmètic que no con/tingui aquest tipus de substàncies, per la qual cosa és aconsellable consumir cosmètics naturals que ofereixen fórmules més senzilles, amb ingredients obtinguts únicament a partir de plantes i minerals que manquen d’efectes perjudicials.

17

Abans de comprar

* L’examen de l’etiqueta és la millor manera de comprovar la qualitat del cosmètic.* La millor forma de veure si un producte és o no realment natural és llegir la llista d’ingredients. En la llista, els ingredients naturals són escrits en llatí (nom científic de les plantes), i els ingredients d’origen sintètic són en anglès (nomenclatura química). Quants més ingredients en llatí, més percentatge d’ingredients naturals.* Rebutja els productes testats en animals.* Rebutja les marques que fomenten el mite d’un cos perfecte.* En el cas dels desodorants tria els pulverizadors enfront dels sprays, ja que no utilitzen gasos propelents que danyen la capa d’ozó. * En la pasta dentifrícia, ha de vigilar-se que no contingui triclosán, un agent antibacterià.* Tant en la cura com en la higiene del cabell, les opcions naturals de champús i tints són preferibles perquè respecten més el pèl i no tenen efectes secundaris indesitjats.

18

sóc

capa

ç de

El ritme de vida actual fa que valorem el temps com un tresor, “el temps s’ha d’aprofitar!” Per això existeixen un munt de productes i serveis al mercat que ens venen un intangible, el temps; com per exemple menjars preparats, la cuina fàcil i ràpida, el servei a domicili, les agències de viatges, les inmobiliàries, etc. I la idea no és dolenta fins que es porta a l’extrem. On l’obsessió per l’estalvi de temps pot més que altres valors importants.

Perquè fa mandra anar a buscar el cafè a la botiga ecològica i les fruites i verdures a la cooperativa? A les grans superfícies hi trobem de tot, i a més si vols t’ho porten a casa! Però posats a parlar de temps, perquè no exigim el temps que perdem a la feina? Ens passem moltes hores al dia en el lloc de treball (qui tingui la sort de tenir feina avui en dia).Per culpa d’això ens ens falten hores per estar amb els fills, els amics, fer les feines domèstiques, passejar, etc. i com que ens falten hores, les comprem.

Guanyar temps

19

Hi ha temps que es pot perdre. Això de voler treure el màxim rendiment a cada minut és una cosa cultural. Cursos, treballs, oci, participació social, de vegades hi ha massa programació en les nostres vides, masses dates i hores marcades.

Vivim al límit, sense deixar lloc a l’espontaneïtat i a la improvització. Però desaprendre la inèrcia productivista pot portar-nos satisfaccions.

Potser hem de fer menys coses cada dia (però millor fetes i gaudint del procés). Fes una llista d’activitats de les quals pots prescindir. I regala’t temps “per perdre”: cuinar amb calma una recepta elaborada, embolicar-te a xerrar amb un amic que et trobes al carrer, mirar velles fotos...

Guanyar temps

20

Actualment moltes de les nostres formes i estils de vida tenen en comú a sensació que hem de córrer tant com podem per a quedar-nos al mateix lloc, que ens falta temps per a tot el que volem o hem de fer, viure, gaudir, etc. Malgrat que la tecnologia ens ha proveït de formes de comunicar-nos i desplaçar-nos cada vegada més de pressa. La pressa, les agendes carregades de compromisos i tasques, l’arribar tard, l’acceleració i rapidesa vertiginosa són elements cada vegada més vertebradors de la nostra forma de viure.

Les implicacions que es deriven d’això a nivell de qualitat de vida, benestar, satisfacció, felicitat, impacte sobre el medi, salut, educació, gènere, treball i cultura són tals que creiem interessant parar, ser conscients per un moment, reflexionar sobre això, valorar-ho i actuar.

Ens passem mitja vida treballant en coses que no ens agraden per comprar coses que no necessitem. Si gastem menys potser podem permetre’ns agafar més vacances, no fer hores extres, o fins i tot deixar un treball que no ens agrada o no ens deixa descansar.

* Més despesa-més treball-menys temps és un cercle viciós que convé trencar i invertir al més aviat possible.* Baixar el ritme és possible, i pujar-ho també. Es pot arribar a final de mes amb molt menys del que creus, només fa falta un bon motiu que t’empenyi a fer-ho(per exemple tenir temps per compartir amb el teu fill).

* Com més tenim, més gastem. És una veritat com un temple. Si t’has d’apanyar amb 300 € arribes a fi de mes, però quan disposes de 600 també te’ls gastes tots, i si cobres 1.000 només estalvies 200. I no és necessàriament dolent, doncs gastar més també pot tenir la seva part positiva (canviar les finestres de casa per evitar freds i sorolls, consumir més aliments de producció ecològica...). L´inconvenient és la facilitat de dependre dels diners i oblidar que, de tenir un bon motiu per fer-ho, podem viure amb menys.

El consum ens consumeix, no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.

Guanyar temps consumint menys

21

La procedència i la composició dels materials amb els que estan fetes la majoria de joguines,són un greu impacte pel nostre entorn. Però, l’error més gran és inculcar al nen/a valors consumistes ja desde ben petits. El millor regal és el nostre temps lliure i jugar amb ell.

22

sóc

capa

ç de

sóc

capa

ç de

Fugir de les falses necessitats Les falses necessitats són aquelles creades per la societat i el productor. Són necessitats culturals i socials, creades depenentment de l’entorn i l’evolució social. Les necessitats veritables són en canvi, les necessitats innates, naturals, genèriques i absolutes.El Marketing i la publicitat ajuden a crear desitjos als consumidors, per tal de que desitgin posseïr un producte o un servei de-terminat. Estan creant llavors una falsa necessitat.

Ara sembla que sigui imprescindible tenir un mòbil, doncs tothom en té i és una eina de comunicació amb els altres. Però com ens ho feiem abans quan no hi havien? I per anar més enllà, amb l’avenç de la tecnologia els aparells van canviant, la pregunta seria: necessito un mòbil amb internet? que sigui tàctil? amb càmara de fotos d’alta qualitat?

La principal novetat dels mòbils 3G o de banda ampla, és la capacitat per rebre ràpidament molta quantitat d’informació. El fet que un mateix aparell ens serveixi per fer diverses funcions sembla avantatjós de cara a estalviar recursos, és a dir altres aparells com una calculadora,una

càmera de fotos o un reproductor d’MP3. Però no sabem de cap estudi que hagi comparat la petjada ecològica de totes dues opcions.

Però el principal problema és que aquests aparells queden obsolets en un curt termini de temps; o bé perquè s’espatllen o bé perquè en comprem un altre (o ens el regalen) amb una tecnologia més avançada, un disseny més modern,etc.Com pot ser que cada any treguin un nou model? Segurament quan es posa a la venda un, ja saben les “millores” que tindrà el següent.

Què se’n fa, de la gran muntanya de mòbils que llencem? La resposta és desoladora.El 2008 es va revisar l’aplicació de la directiva europea sobre el tractament dels residus elèctrics i electrònics i es va veure que, a tota la UE, només una tercera part es recullen separadament. Dos terços acaben o bé en abocadors o bé s’exporten com a residu, de vegades il·legalment.

23

CRITERIS PER UN CONSUM RESPONSABLEPer exercir un consum responsable podem fer-nos una sèrie de preguntes:

Necessito el que vaig a comprar? Vull satisfer un desig? Estic triant lliurement o és una compra compulsiva? Quants tinc ja? Quant ho utilitzaré? Quant em durarà? Podria demanar-ho prestat a un amic o a un familiar? Puc passar sense ell? Ho podré mantenir/netejar/reparar jo mateix? Tinc ganes de fer-ho?

He buscat informació per aconseguir millor qualitat i menor preu? Com em vaig a desfer d’ell una vegada que hagi acabat d’usar-ho? Està fet amb materials reciclables? Les matèries primeres que es van usar són renovables? Hi ha alguna cosa que jo posseeixi que pugui reemplaçar-ho? T’has informat de qui i com s’ha realitzat el producte?

El model de consum, en comptes de produir felicitat, el que crea és insatisfacció, doncs sempre hi haurà un altre producte que superi l’anterior, una mica millor, i que et proporcioni més plaer, més comoditat.

24

sóc

capa

ç de

Preferir 2,en comptes de 10 Igual que al temps, li donem molta importància als diners. El que era simplement una moneda d’intercanvi, ara és el desig de molts per acumular-ne, que les utilitzen després per aconseguir bens materials o serveis.

Anem a comprar i triem el més barat, preferim tenir-ne 10, millor que 2, i 20 millor que 10. Ens queixem que sempre ens falten diners, doncs amb la misèria que ens paguen a la feina em de pagar els gastos que cada cop són més numerosos. Però si parem un segon i pensem en el perquè segurament ens ho plantejarem.

El principi pel qual és més barat un aliment de fora que un de més a prop, generalment és perquè té més estudiat el sistema de producció, mà d’obra més barata, o maquinària més moderna. Quan la lògica seria que tenint la matèria prima al costat, fos de preu més reduit doncs t’estalvies el transport.

Per tant, prefereixo comprar un producte d’aquí que gasta menys energia, que dos d’allà. I el d’aquí que sigui de temporada sempre, doncs car no és sinònim de qualitat.

25

I no només amb els aliments, passa el mateix amb la roba. En comprem moltíssima, i preferim les marques “barates”, preferim 3 pantalons en comptes d’un, perquè si es trenquen no passa res, així podrem tornar l’any que ve a comprar-nos uns altres ja que els primers s’hauran passat de moda.

Anem a les grans empreses com Inditex, Adolfo Domínguez, Benetton o H & M a aconseguir les nostres peces de roba, i hem de saber que les fàbriques de producció d’aquestes empreses normalment les tenen a altres països com per exemple Marroc, on les treballadores realitzen jornades de fins a 14 hores diàries, 6 dies a la setmana i per uns salaris que poden ser inferiors als 100 euros mensuals, i que casi mai superen els 200, o com a Bangladesh, on els salaris de les treballadores se situen entre els 20 i els 35 euros mensuals i els incendis i enfonsaments de fàbriques han matat a centenars de persones els últims cinc anys. I diuen que ja no existeix l’esclavitut?

En aquesta web hi trobarem tota la informació sobre un consum conscient de moda:http://www.setem.org/setem_ftp/catalunya/pdf/moda_industria_i_derechos_laborales_baixa.pdf

26

27

Un ric comerciant americàvisita les comunitats indígenes de l’alt Orinoco i s’horroritza quan veu a un indígena estirat tranquil·lament en el seu chinchorro (espècie d’hamaca) mastegant tabac.

–Per què no surts a pescar? –li pregunta el comerciant.–Perquè ja he pescat bastant avui –li contesta l’indígena.–I per què no pesques més del que necessites? –insisteix el comerciant.–I què faria amb això? –pregunta al seu torn l’indi.–Guanyaries més diners. D’aquesta mane ra podries posar un motor a la teva canoa. Llavors podries arribar lluny en el riu i pescar més peixos. I així guanyaries prou per comprar una xarxa de nylon, amb la que obtindries més peix i més diners. Aviat guanyaries per tenir dues canoes i fins a dos motors i més ràpids... Llavors series ric com jo.–I què faria llavors? – va preguntar de nou l’indígena.–Podries asseure’t i gaudir de la vida – va respondre el comerciant.–I quin creus que estic fent en aquest moment? – va respondre satisfet l’indi..

La fàbula de l’indígena

28

sóc

capa

ç de

29

Es pot considerar a Henry David Thoreau (naturalista i escriptor), com el fundador del moviment “per una vida senzilla” en un context no religiós, com pot veure en el seu llibre Walden, publicat al 1854. En un paràgraf d’aquesta obra, s’expressa d’aquesta forma en veure a una família pobre d’immigrants irlandesos que vivien prop d’ell:

“Vaig intentar ajudar-lo amb la meva experiència, [...] que jo no prenia te, ni cafè, ni mantega, ni llet, ni carn fresca, de manera que no havia de treballar per aconse-guir tot això i que, com no havia de treballar molt, tam-poc havia de menjar molt, i que el meu menjar amb prou feines em costava gens; però com ell començava amb te, cafè, mantega, llet i carn de vaca, havia de treballar dur per pagar-ho i que, com havia treballat molt, havia de menjar molt per reparar la despesa d’energia, de mane-ra que donava el mateix, o no ho donava, doncs estava descontent.”

La vida senzilla

30

sóc

capa

ç de

www.orinarevolution.comorinarevolution.blogspot.com