CONCLUSIONS

Lanàlisi de la tasca realilzada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monu-ments de la Diputació de Barcelona entre el 1915, any de la seva posta en marxa, i

el 1978 (final de la segona etapa estudiada aquí), ens ha porlat a establir dues èpo-ques ben diferenciades pel que fa a metodologia, criteris i obres, que han estat mar-cades pels dos únics directors que hi ha hagut al llarg d'aquest període de més deseixanta anys.

Als primers paràgrafs de la lntroducció dèiem que de les seves trajectòries enl'exercici del seus càrrecs havien de sortir, per força, dues maneres de treballar, duesmaneres d'entendre la gestió i la intervenció en els monuments, i dues maneres dedifondre el patrimoni entre la col.lectivitat. I això ha estat així perquè els marcs políticsi culturals dins els quals es van desenvolupar les seves actuacions havien d'afavorir

-o desfavorir-, també per força, la pròpia formació acadèmica i cultural dels dosarquitectes, Jeroni Martorell i Terrats i Camil Pallàs i Arisa, i, per tant, la seva projec-

ció en el terreny específic de la producció arquitectònica i de la praxi restauratòria.Martorell es va formar en un ambient de consolidació polÍtica i resorgiment na-

cional propiciats pel pòsit que va deixar el moviment de la Renaixença a Catalunya i

que va tenir la seva eclosió en el Noucentisme, recolzat alhora pels intel.lectuals i

polÍtics de final del segle xlx que havien forjat un pensament i desplegat un activis-me en pro de la cultura, el progrés, la ciència i la tècnica, renovats i modernitzats demanera paral'lela al pensament i a la cultura europeus i de la resta d'Espanya.

La creació de l'lnstitut d'Estudis Catalans el 1907 -amb el patrocini de la Di-putació de Barcelona-, que havia de constituir la més alta institució científica cata-lana, va ser definitiva per conduir, aixoplugar i dinamitzar tota la investigació que enel camp de les lletres i de les ciències s'estava produint a Catalunya individualment i

col.lectivament. L'lEC va significar, en aquest sentit, el primer pas cap a un procés denacionalització que arribaria al seu punt culminant amb la creació de la Mancomu-nitat de Catalunya el 1914, els protagonistes de la qual van ser els mateixos agentsque, de manera pausada però ferma i ininterrompuda, havien anat preparant les

bases d'aquell moment històric que donaria uns fruits que han perdurat fins a l'ac-tualitat, per damunt dels llargs períodes intermedis de foscor política i trasbalsamentsocial.

Jeroni Martorell va poder dissenyar i planificar un servei de conservació de mo-numents, sense precedents a l'Estat espanyol, en aquell marc propici de la Manco-munitat i amb aquell recolzament institucional i científic de l'lEC. Però també va haverde sofrir i salvar els obstacles que li van deparar la Dictadura del general Primo de Ri-vera, la revolució social i la guerra civil de 1936-1939, i la Dictadura del general Franco.Tanmateix, gràcies al seu rigor metodològic, a aquella unitat de mètode dins la diver-sitat de criteris, en què va fonamentar la seva actuació (com apuntava l'arquitecte An-toni González), va poder continuar la seva tasca, per bé que adaptant-se a qualsevol

circumstància, feliç o adversa.Camil Pallàs, en canvi, només va coincidir amb un determinat règim polític, d'en-

sopiment i aïllament culturals i d'obligada submissió. La seva formació acadèmica vaser interrompuda per la guerra i enllestida en els primers anys de la postguerra. Moltsdels intel.lectuals més rellevants havien abandonat el país i intentaven seguir la sevatasca d'investigació a Europa o Amèrica, i els que es van quedar a Espanya, o bé van

canviar de tarannà o bé van haver de continuar treballant des del silenci polític o ideo-lògic.

La jerarquia eclesiàstica, d'ençà del triomf del franquisme, va aprofitar la novasituació per instrumenialitzar el sentiment religiós des del poder. I no només el senti-ment religiós; també la cultura, la instrucció i I'escassa investigació, però des d'unaòptica que afavoria els seus interessos privats. La reconstrucció del patrimoni monu-mental eclesiàstic en va ser un dels exemples. L'Estat, en col'laboració amb les admi-nistracions locals i les diòcesis, va organitzar les tasques de recuperació, amb una claraintencionalitat propagandística del nou règim.

La restauració d'edificis religiosos va ser prioritària a la conservació del patri-moni arquitectònic militar o civil. Castells i palaus, però sobretot els primers, tot i que

151

MONOGRAFIES

va haver una iniciativa de protegir-los a través d'un Decret de declaració monumen-tal de caràcter general expedit el 22 d'abril de 1 949 (un inventari recollia tots els ele-ments d'arquitectura militar, sense comprovar si encara existien dempeus o nomésse'n conservaven rur'nes),320 van passar a segon terme i no va haver-hi, fins al 19681321

una actuació decisiva per aturar-ne en part el procés de degradació. I de fet, aquelladeclaració monumental va tenir com a objectiu la reserva de zones militars -atèsque els edificis solien estar emplaçats en llocs estratègics aptes per a la defensa i elcontrol-, més que no pas motivacions culturals.

La situació político-religiosa del nou règim, com dèiem, va afavorir la reconstruc-ció d'un bon nombre de temples o la prossecució de les restauracions iniciades abansde la guerra (els grans conjunts monumentals de Poblet, Sant Vicenç de Cardona,Sant Cugat del Vallès, etc.). Només a la diòcesi de Barcelona, en el període de 1939-1962, es van construir 35 temples de nova planta; se'n van reconstruir 29 que estavenen gran pad enderrocats i se'n van reparar o restaurar 18.

En aquestes construccions i reconstruccions hi van intervenir molts arquitectes(Bernardí Madorell, Joaquim Vilseca, Josep Alemany, Pere Benavent de Barberà, lsidrePuig Boada, Josep M. Sagnier, Francesc Folguera, Lluís Bonet GarÍ, Josep M. Pericas,Cèsar Maftinell, Joan Bergós, Antoni Fisas, Jordi Bonet Armengol, etc.)'322 en les res-tauracions restringides al territori de la província de Barcelona, hi van interveni¡ primer,Jeroni Martorell, idesprés, Camil Pallàs.

Seguint el fil dels fets polítics, es pot constatar que aquests han anat estretamentlligats amb els processos de revifament o de letargia culturals, i, per extensió, amb I'ac-titud dels restauradors envers el patrimoni monumental. És a parlir de la seva pròpiaformació intel.lectual i cultural, de la seva personalitat i de la seva capacitat investiga-dora, que van marcar aquelles trajectòries professionals, aquells criteris i aquells mèto-des en el si de la intervenció en els monuments.

Podem dir que, a Catalunya, van ser tres els homes claus en la definició de cri-teris conceptuals pel que fa a la restauració monumental: Elías Rogent, Josep Puig i

Cadafalch i Eduard Junyent. Dos arquitectes i un historiador, la influència dels qualses va transmetre als seus deixebles a través de la docència i de la seva historiogra-fia. Tots tres van adopta¡ a més -salvant les diferències generacionals i les del propiàmbit professional-, de manera decisiva, una posició crítica respecte a la història i

a la praxi de l'arquitectura i de les restauracions. Tots tres van tenir com a primer puntde referència, per alliçonar-se primer, o per combatre'l després

-malgrat la distàn-

cia en el temps-, a l'arquitecte francès E.E. Viollet le Duc. I tots tres van prestar aten-ció especial al desenvolupament del coneixement de l'arquitectura medieval catala-na i a la seva revaloració.

Com Viollet, Elías Rogent havia cercat i proposat els mitjans idonis per obteniruna nova arquitectura, i, com ha fet notar Pere Hereu, "davant Ia impossibilitat de tro-bar immediatament un estil actual, apunta cap a dues sortldes: l'estructuració d'uneclecticisme crític com a solució provisional i de traspàs i la recerca, a llarg termini,d'una nova arquitectura que, empalmant amb un desenvolupament interromput a finalsde I'Edat Mitjana, contínui'el camí de I'art cristià propi de les nacionalitats europees".3zs

Sota el segell d'aquest eclecticisme en què es barregen les formes procedentsd'arquitectures històriques, Rogent reconstrueix Santa Maria de Ripoll, i el seu exem-ple seria seguit per arquitectes com Oriol Mestres, Joan Martorell i Montells, August

320. El Decret deia així: "Todos los castillos de España, cualqu¡era que sea su esfado de ru¡na, quedan bajoproteccion del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumba-m¡ento". Malgrat que el Decret preveia el nomenament d'un arquitecte conservador i la confecció d'un inven-tari documental i gràfic, cap d'aquestes dues disposicions no es van dur a terme.32'1 . Va ser aleshores que la Dirección General de Bellas Arles va ed¡tar I'lnventario resumido de los Monu-mentos de arqu¡tectura militar, que constitueix el número 2 de la sèrie España de I'lnventario de Proteccióndel Patrimonio Cultural Europeo. Aquesta preocupació pel patrimoni no eclesiàtic va derivar de I'impuls que,durant la dècada dels seixanta, va rebre el turisme espanyol de la mà de I'aleshores ministre d'lnformació i

Turisme, Manuel Fraga lribarne. Sota la seva gestió es van crear els Paradors Nacionals de Turisme, en cas-tells i palaus reconstruìïs amb aquesta finalitat. La Diputació de Barcelona va emular la mateixa politica, i amés dels paradors nacionals construiTs a Catalunya amb fons estatals va intentar crear els hostals Sant Jordien edificis que, en general, no gaudien de declaració monumental. Malgrat els nombrosos projectes que se'nvan redactar, cap ni un no en va ser executat322. LACUESTA, Raquel: "La restaurac¡ón manumental en Cataluña durante la guerra civil y la posguerra. Laspropuestas de Jeroni l\¡ladorell, Eduard Junyent y Camil Pallàs". Congreso Nacional de Historia del Arte Dosdécadasdeculturaaftíst¡caenel Franqu¡smo(1936-1956) UniversidaddeGranada,febrero2000[enprensa]323 Vegeu l'apadat de les Conclusions del llibre de Pere Hereu: Vers una arquitectura nacìonal Barcelona,UPC,1987, pàg 147

Elías Rogent i Amat

152

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX)

Font i Carreras (tots tres en les respectives propostes completives de la catedral de

Barcelona, i Rogent i Font en la de la catedral de Tarragona); per Domènech i Monla-ner en el castell de Santa Florentina de Canet de Mar; per Antoni Gaudí en la torre

antiga i casa nova de Bellesguard, de Barcelona; per Enric Sagnier al castell de Cas-

telldefels, etc. Són els artífexs, els ideòlegs vuitcentistes, per dir-ho d'alguna mane-

ra, de la denominada per alguns autors "escola restauradora" de principis del segle

XX, i que en altres llocs d'Espanya tindrien els seus corresponents adífexs i ideòlegs

en les figures de Juan de Madrazo, Demetrio de los Ríos, Arturo Mélida, Enrique Mu

Repullés o Manuel Aníbal Álvarez.A Catalunya, el segle xx s'iniciaria amb aquests postulats violletians, i donaria

lloc a propostes tan agosarades com les de Sanz Barrera per a la catedral de la Seu

d'Urgell o les més tardanes de Rubió i Bellver per al casc antic de Barcelona, plas-

mades en les seves Vislons del Tàber Mons Barc¡nonensrs. A Espanya, un dels defen-

sors de l'escola restauradora seria Vicente Lampérez Romea, que sostindrà que és

preferible restablir els elements vells per altres nous seguint l'estil amb el qual havien

estat concebuts, encara que perdin pad de la seva autenticitat, perquè aixÍ la res-

tauració conserva la unitat, fonament de la bellesa.

Com a reacció a aquestes teories, sorgiria un altre corrent de pensament (en un

primer moment influit per algunes de les teories conservacionistes de John Ruskin).

El Marqués de Vega lnclán, Torres Balbás, Josep Pijoan i Puig i Cadafalch (els dosdarrers a l'lnstitut d'Estudis Catalans) defensarien els nous conceptes d'intervencióen el patrimoni construtt i definirien les pautes per al futur Servei de Monuments de

la Diputació.Puig i Cadafalch ha estat considerat per alguns historiadors com un dels expo-

nents més destacats de I'escola conservadora dins el marc de la restauració. Però

Puig, més que restaurador pràctic, és un teòric i un historiador arqueòleg, i, com ha

assenyalat Antoni González, entre la seva teoria i la seva pràctica restauratòria hi ha

una bona dosi de contradicció.Puig ataca Viollet i els violletians. S'alinea amb les posicions europees més

modernes pel que faala urbanística ial tractament dels entorns dels monuments,però al mateix temps, en les seves reconstruccions ideals, no deixa d'intervenir de

manera rotunda a la recerca de la unitat d'estil, desmuntant parts sobreposades a l'e-difici primitiu (gairebé sempre des de la teoria i l'arqueologia, no des de la pràctica).

El que no fa habitualment en les seves propostes és completar els edificis ni ador-nar-los amb agulles o torres hipotètiques, sinó que trunca els coronaments d'aquellsa l'alçada on havien quedat interromputs.

L arqueologia, però, li justifica algunes reconstruccions (com la piscina del bap-

tisteri de Sant Miquel de Terrassa i I'absis, voltes i coronaments de l'església de Sant

Joan de les Abadesses) i demolicions (com les que va efectuar a Sant Joan de les

Abadesses per fer reconstruccions, i com les de l'altar barroc i la sagristia de l'esglé-

sia de Sant Martí Sarroca per revalorar l'absis ocult). És en aquestes actuacions direc-tes (i molt escasses) on palesa clarament la seva contradicció entre la posició con-servacionista (reclamada des de la teoria) i la restauradora (aplicada en la pràctica).

Jeroni Martorell, que en els seus primers escrits feia lloances de Viollet le Duc i

el considerava un mestre indiscutible, aniria distanciant-se de les seves teories a

mesura que descobria Ruskin i, sobretot, a mesura que participava en els congres-sos internacionals i nacionals de principis del segle XX, on va poder contrastar amb

els seus col.legues els nous aires europeus envers I'urbanisme, l'arquitectura i la res-

tauració monumental. D'altra banda, la dependència institucional que havia de man-

tenir amb l'lEC (on Josep Pijoan i Puig i Cadafalch exercien el control de les actua-cions del Servei de Monuments de la Diputació) va influir en la seva concepció de lametodologia i els criteris aplicats a la restauració.

Coneixedor dels escrits de Paul Léon, de Camillo Boito i de Gustavo Giovannoni(i més endavant dels d'Ambrogio Annoni i de la Carla d'Atenes), entre d'altres, també es

va allunyar de seguida de les idees ruskinianes, per considerar-les causa de destrucció

del patrimoni, i va adoptar una intel.ligent posició eclèctica, actuant en els monuments

segons li aconsellava la biografia que presentaven individualment. Si al teatre romà de

Sagunt intervenia de la manera més discreta possible, consolidant les parts que ho

requerien amb diferenciació dels materials nous i deixant a la vista les empremtes del

temps, als banys àrabs de Girona proposava la reconstrucció dels elements que havien

desaparegut, i a l'església mossàrab del Marquet netejava els paraments i reparava la

cobeda.

Associació d'Arquitectes de CaialunyaJosep Puig i Cadafalch, sisè a l'esquerra

Jeroni Martorell, a l'esquerra, en visita a Sant

Joan de les Abadesses

153

MONOGRAFIES

El seu eclecticisme queda justificat pel seu tarannà pragmàtic. Recomana lesintervencions amb criteri estètic, en els casos d'obres inacabades o d'elements es-fondrats, sempre que restin prou elements antics i que l'arqueologia ho corrobori cien-tíficament; si no es donaven aquestes condicions, fóra millor crear arquitectura mo-derna.

L arqueologia, doncs, com a Puig, també li va donar ocasió de refer parls des-aparegudes, però difícilment trobem en Martorell propostes de demolicions d,ele-ments afegits, ni que fossin barrocs o neoclàssics. Quan desmunta alguna part del'edifici, són elements vells (cobertes sobreposades grollerament per evitar humitats,com a la torre del podal de Centelles), sense valor arquitectònic ni artístic, i intentasolucionar els problemes constructius alhora que recupera i posa en valor l'arquitec-tura preexistent.

Madorell defensava un patriotisme ben entès (alhora que Torres Balbás defensa-va un casticisme ben entès) per aplicar en la restauració dels monuments, basat en lautilització dels recursos formals i constructius que l'arquitectura pròpia del país podiaoferir i que fugia de la incorporació d'elements aliens (rebutjava les agulles i els pina-cles a "la europea>, per ser aliens a l'arquitectura catalana); tornava, així, a les ideesde Rogent, manifestades en enfrontar-se amb el segon projecte de restauració desanta Maria de Ripoll, i a les de Puig, també en la seva proposta de restauració de lacatedral de la Seu d'Urgell. Rebutjava, al mateix temps, la "unitat dels estils", per con-siderar que s'havien de respectar els monuments amb tota la barreja artística amb quèhavien arribat, i insistia que si la construcció donava prou dades per a completar-la, nohi trobava cap inconvenient.

L entorn dels edificis històrics és un aspecte que Marlorell va reivindicar des deles noves concepcions de la urbanística moderna. Com ha fet notar Antoni Gonzâlez,Martorell propugnava que, juntament amb els valors documentals del monument,calia defensar i potenciar els valors genur'nament arquitectònics, urbanístics i socials.El paper dels monuments en la definició de les ciutats i l'ordenació del territori, omillor, la seva adaptació a l'evolució imparable de les ciutats, el va portar a projectarzones arqueològiques a la manera del Passeig Arqueològic de Tarragona, de les mu-ralles de Barcelona o de les de Girona; o a proposar noves alineacions o modifica-cions de vials per fer compatible la conservació dels edificis històrics amb l'obedurade carrers o places (Casa dels Velers a la Via Laietana de Barcelona i torres de Canetde Mar), o a intervenir decididament en d'altres per evitar-ne l'enderroc (torre del por-tal de Centelles, muralla de Tossa de Mar).

Quant als aspectes socials, Madorell reclamava l'ús del patrimoni com a siste-ma més eficaç per conservar-lo. Des d'una actitud pragmàtica, preferia refer algunsedificis o pad d'ells si amb això se'n garantia la conservació (castells de la Geltrú, deBellcaire i de Vallparadís, per exemple).

Paral'lelament, la catalogació d'una banda, i l'estudi aprofundit dels edificis, del'altra (amb tota la historiografia de què podia disposar), li proporcionen la base en laqual es fonamenta el rigor metodològic amb què s'enfronta a la restauració, amb quèopta per una intervenció eclèctica, però no arbitrària. El seu mètode, a més, contem-pla el coneixement previ dels edificis amb l'exploració visual i constructiva, amb calesi sondeigs arqueològics, aspecte que, emprant la terminologia actual, constitueix unprecedent de la lectura arqueològica dels paraments.

La influència de l'actuació de Jeroni Marlorell des del Servei de Monuments esdeixaria notar a les primeres dècades del segle xx, no només a catalunya sinó a laresta d'Espanya, on havia arribat a ser força conegut a través d'altres restauradors(Lampérez Romea, Torres Balbás, etc.) i dels historiadors més rellevants en aquellaèpoca, amb els que va mantenir relacions professionals i intel.lectuals, com ho de-mostra el seu epistolari amb erudits d'arreu sobre temes científics.

lnvolucrat, doncs, en el món de la ciència, de la història i de la urbanística, vaexercir i fomentar, de forma ininterrompuda d'ençà de l'obtenció del títol d'arquilec-te, la divulgació (mitjançant les publicacions i les conferències), no sols entre espe-cialistes, sinó entre tota mena de públic, convençut que calia instruir i formar els ciu-tadans com a eina necessària per conservar els monuments i actuar assenyadamenten la ciutat i en el seu patrimoni històric.

El tercer personatge que va definir una certa metodologia i va marcar uns cri-teris conceptuals envers la restauració va ser mossèn Eduard Junyent, historiador i

conservador del Museu Episcopal de Vic. Coneixedor, també, de les teories i les ten-dències més representatives que sobre restauració s'havien propagat als segles xlx i

154

xx, va formular el seu propi Manual mitjançant el qual s'havien de'regir totes les

actuacions en edificis religiosos.32aResulta significatiu que aquest Manual fos publicat tot just acabar la guerra civil

espanyola (el 1940), quan l'església es disposava a reconstruir el seu patrimoni arqui-tectònic. I també resulta significatiu el fet que fos un capellà qui elaborés, de maneradogmàtica, una sèrie d'instruccions que tots els restauradors

-constructors, histo-

riadors, rectors i arquitectes- havien de prendre al peu de la lletra. Jeroni Madorell,que durant anys havia tingut al seu càrrec tots els monuments de Catalunya -i mol-tes esglésies-, no va adquirir aquest Manual per al Servei; ni mossèn Junyent el vacitar en el seu llarg discurs. Sembla, per tant, que hi havia un ced distanciament, tot i

que, abans de la guerra, la relació epistolar entre ells va ser relativament freqüent.En qualsevol cas, és ben palès que Junyent va començar a exercir la seva

influència en el territori de la província barcelonina, si no de manera directa durant elsanys en què encara vivia Marlorell (entre 1940 i 1951), sí que obedament a paftir delmoment que Camil Pallàs va obtenir el tÍtol d'arquitecte (en què ja va poder encarre-gar-li obres de restauració en l'àmbit de la diòcesi vigatana), i sobretot des que vaaccedir al càrrec de director del Servei de Monuments de la Diputació.

Amb el nou estat de coses (la postguerra i la influència de I'Església), aquellsprincipis de modernitat mantinguts i desenvolupats en l'època de Marlorell van donarpas a un retrocés en el discurs, que va anar prenent força a mesura que es consoli-dava el franquisme. El patriotisme i el casticisme ben entesos als que al.ludíem abansvan esdevenir un casticisme poc gratificant i un purisme filològic que, tot i pretendre

recuperar la unitat d'estil, com podien aparentar el discurs teòric i la pràctica de larestauració, no es basava, precisament, en una elecció eclèctica culta, a la manerad'Elías Rogent o de Jeroni Martorell, sinó més aviat en les reconstruccions idealspatentades per Puig i Cadafalch a través de la seva historiografia sobre arquitecturaromànica catalana (que no tant de la seva teoria).

La intensa tasca de restauració de Pallàs (actuació centrada fonamentalmenten patrimoni eclesiàstic), denoten aquella influència de Puig i Cadafalch i de Junyentalhora, però també l'actitud generalitzada arreu de l'Estat en els arquitectes restau-radors contemporanis: l'absència de debat en matèria urbanística, el silenci respec-te als grans esdeveniments culturals europeus en matèria de restauració, són, si mésno, la conseqüència d'aquell aïllament polític i cultural que va patir el país durant gai-rebé quaranta anys. La manca de reflexió va portar a vegades a desfer restauracionsanteriors o a introduir reformes espectaculars en edificis restaurats unes dècadesabans, que havien estat evitades conscientment per pad dels restauradors.

La continuitat del mètode de Martorell, però, es va mantenir en vigor en deter-minades actuacions, especialment dels primers anys d'exercici del càrrec. D'altrabanda, Pallàs va continuar la tasca de catalogació, i amb aquest objectiu va con-tractar un equip que elaborés el Catàleg de Monuments de la província, cosa que vapermetre posar al dia l'arxiu fotogràfic amb la situació real del patrimoni, després degairebé trenta anys d'acabar-se la guerra.

La restauració del patrimoni medieval va anar precedida en repetides ocasionsper l'exploració arquitectònica i l'excavació arqueològica, i si bé Pallàs va podercomptar amb l'assessorament científic dels historiadors i arqueòlegs del país, pel

que fa a la recerca, la manca de rigor metodològic va ser la causa que aquests tre-balls quedessin indocumentats en la major paft dels casos i que només les grans tro-balles (sobretot les preromàniques) tinguessin una difusió relativa, que seria aprofita-da pels historiadors de l'art per escriure els seus compendis sobre art preromànic i

romànic. El mateix entusiasme pel descobriment de les troballes medievals va sertambé la causa de la desaparició dels altres episodis de la biografia dels edificis,generalment construrts en època moderna. Pallàs va seguir fil per randa els principisavalats per Junyent (a qui va tenir d'assessor històric en moltes obres), especialmenten allò referent al menyspreu per l'aft barroc, arribant-ne a l'eliminació gairebé totalen els casos d'arquitectura afegida.

Aquests són alguns dels paràmetres en què es va basar bona part de la inter-venció en els monuments durant el franquisme: el purisme d'estil, l'anastilosi falsa, el

falso històric i el falso arquitectònic, el casticisme en l'arquitectura civil i militar.

Malgrat la diversitat de criteris i de mètodes, malgrat la diversa manera d'en-tendre la intervenció en el patrimoni històric, el Servei de Catalogació i Conservació

324 JUNYENT, Eduardo: 1940. La lglesia Construcción, Decoración Restauración Barcelona, Editorial Balmes

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX)

Mossén Eduard Junyent a la Pobla de Lillet,

en visita al monestir de Santa l\4aria. 1961

Camil Pallàs amb [r]arià Ribas (centre i dreta)

155

MONOGRAFIES

de Monuments ha perdurat durant més de vuitanta anys. La conservació monumen-tal és la fita aconseguida gràcies a la continuitat ininterrompuda, tot i els canvis polÊtics que es van produir al llarg de la centúria, l'alternança de la dependència institu-cional i l'ampliació o restricció de l'àmbit territorial d'actuació.

Després que el Servei passés per una curta etapa de decadència (entre 1978 i

1981), la represa es va iniciar amb el nou marc polític propiciat per l'adveniment dela democràcia. El nou cap del Servei, Antoni González, nomenat l'1 de maig de 1g81 ,

recolzal pels nous polÍtics de la Diputació, va definir, en la primera Memòria publica-da sobre la tasca realitzada al Servei durant els dos primers anys d'exercici del càrrec(a la que seguirien periòdicament d'altres), les bases del que anys més tard culmina-ria en la definició del denominat Mètode SCCM'325

"Creiem que I'anàlisi històrica -documental i arqueològica- té un paper impor-

tant en la intervenció en el patrimoni arquitectònic, com a fi en si mateixa, en tant quepermet de conèixer la història de I'element i per extensio la del país; i com a mitjà, per-què pot ajudar-nos suggerint imatges per al projecte arquitectònic [...]." Però també:

"Reivindiquem el paper de la metodologia pròpia de l'arquitectura en el ptanteig detsproblemes i la proposicio de les solucions. La intervencio en el patrimoni arquitectònicés una part de l'arquitectura com a activitat creativa i cultural I.../." I fent-se ressó deldiscurs de Jeroni Martorell, continuava dienll. "Creiem que la reutilitzacio del nostrepatrimoni ha de ser en benefici dels rnteressos reals de la coLbctfuitat i s'ha de fugirde les restauracions estèr/s motivades per somnis nostâ/gics del passat.,326

Aquests darrers eren els nous plantejaments de la Diputació democràtica, queva apostar pel municipalisme. I avançant-se en uns quants anys a les propostes d,or-ganismes tan significatius com ICOMOS, va iniciar la recuperació i revaloració delpatrimoni municipal de segona fila, d'aquella arquitectura <menorD que estava desti-nada a desaparèixer per la manca d'atenció secular.

Es van emprendre també "re-restauracions" d'obres que havia dirigit Jeroni Mar-torell, es van enllestir algunes aturades en l'època de camil Pallàs, i fins i tot es van

"des-restaurar" algunes altres, per tal de recuperar la senzillesa de la construcciótradicional. El segell de la modernitat en el si del debat actual de la intervenció en elsmonuments és potser el que més ha caracteritzat la tercera etapa del Servei, conjun-tament amb l'exigència de criteris preestablerts en el plantejament projectiu i el se-guiment i control per a la correcta execució de les obres. El mètode, al llarg d'aquestacentúria, ha donat uns resultats que han estat més o menys profitosos en funció deltarannà i el rigor de les persones que l'han aplicat. La investigació, sistemàtica oesporàdica, també ha redundat en benefici de les ciències i de la pròpia tasca de res-tauració.

Barcelona, 9 de juny de 199884 Aniversari de la creació de l'SCCM

325. GoNáLEZ lVloRENo-NAVARRo, Antoni: 1999. La restauració objectiva (Mètode SCCM de restauraciómonumental| Memòria SPAL 1993-1998. Diputació de Barcelona326 GONZÁLEZ, Antoni: 1983. "lntroducció", dins GoNZALEZ, Antoni; JAÉN, Gaspar; BASTARDES, Albed: Larestauracio, ara iaquí. Memòria 1981-1982. Actuació del Servei de Catalogació ¡Conservacio de Monumentsde la Diputació de Barcelona. Barcelona, pàg 16.

156