Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener

pèsolnegre

el

gener - febrer · 2014 II època 5.000 exemplars

núm.63

La concentració a l’estació de la RENFE de Manresa del passat dimecres 12 de febrer contra la pujada del preu del Transport Públic acabà amb desallotjament policial. Un gran dispositiu de les Àrees Regionals de

Recursos Operatius (ARRO) de la Regió Central, va ser l’encarregat de reprimir la mobilització sota la supervi-sió directa del cap dels Mossos d’Esquadra a la Catalun-ya Central, Sergi Pla. > 12

Repressió contra la protesta per un transport públic gratuït

BAGES

101 motius contra l’ordenança de civismeManresa · Contra tots els ar-ticles de l’Ordenança de Civis-me aprovada l’estiu de 2012: l’Assemblea Llibertària del Ba-ges fa seva la lluita. Lluita que va començar des del primer moment que l’ordenança clas-sista i injusta va ser aprovada. > 6

ARREU

Hondures: un retrat desolador

Una crònica personal, intimista i gairebé poètica que ens apropa amb un detall gairebé científic a la injusta realitat social honduren-ya. Pessimisme? Més aviat realis-me. > 13

BERGUEDÀ

Segueix el conflicte contra el Berguedà ActualBerga · Iniciatives Berguedanes de Comunicació SL editora del Berguedà Actual, dirigit i adminis-trat per Jordi Simon Perayre, deu 27.115 euros a una extreballado-ra. Simon no només no ha pagat sinó que ha denunciat una extre-balladora per uns cartells que de-nunciaven aquests fets. > 3

Solidaritat amb les anarquistes preses

El passat 13 de novembre cinc companyes anarquistes foren de-tingudes a Barcelona acusades de terrorisme. Quan es persegueix el desafiament de l’autoritat més que no pas els desperfectes en qüestió, la solidaritat ha de ser la nostra arma. > 12

Empreses paral·leles, rotació de càrrecs, aixecament de béns, administradores concursals de dubtosa imparcialitat, diner ne-gre, persecució a qui aixequi la veu, explotació laboral, especu-lació immobiliària i altres perles conformen un relat que té com a principals responsables la fa-mília Buscall. > 4-5

La justícia admet la negligència en l’assassinat del Pep IsantaLa justícia admet que hi va haver negligència policial en l’assassinat del Pep Isanta. Ne-gació d’auxili. Un cop els Mos-sos d’Esquadra i els seus caps estan exempts de responsabili-tats penals, la justícia es permet la «bondat» d’indemnitzar els pares del Pep. Els que hi érem mai oblidarem el que va passar: ni assassins ni mossos! > 3

Buscall SL estafa i acomiada

Sospitavem que els poders pú-blics eren totalment mesells i obedients respecte la gran mul-tinacional que explota i embruta Sallent. El que no sabíem era que aquesta corrupció arribés també al que diu ser el santuari del coneixement: a la universi-tat. > 6

Qui paga mana

Josep Ester Borràs

Un anarquista berguedà

DOSSIER CENTRAL

aquest pèsol i humor2

Editorial

Mossosa l’aguait

Manresa, febrer de 2014

El 6 d’octubre passat en Juan Andrés Benítez morí per una intervenció dels Mossos d’Esquadra al raval barceloní. En aquella ocasió, quan tot l’entramat policial ja tornava a camuflar el crim d’Estat, unes gravacions realitzades per diverses veïnes posaren en contradicció la versió oficial.

La maquinària política i periodística no es feu es-perar. Davant l’impossibilitat d’amagar allò evident, s’optà per culpabilitzar i criminalitzar les tan caca-rejades pomes podrides de la institució: abans que s’enfonsi tot el vaixell tiraren momentàniament per la borda als 9 pirates, a l’espera que la injusta jus-tícia faci el seu treball tot indultant-los. Com els 4 Mossos acusats de tortures indultats en dues oca-sions pel govern de Rajoy el novembre del 2012. O el Mosso que agredí i detingué a un vellet per una plaça de pàrquing que corregué la mateixa sort el juliol del 2013. O la congelació de l’entrada a presó dels dos agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona condemnats per vexar, colpejar i amenaçar a una persona de Trinidad i Tobago i que estan a l’espera de l’indult. O...; tants i tants d’altres. De fet, les úni-ques acusades d’homicidi a Catalunya que avui en dia resten sense presó preventiva deuen ser aquests nou agents del raval. La doble vara de medir de la

Qui som

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

justícia es mostra altre cop amb tota la seva evidència. És per això que a nosaltres poc ens importen les sen-tències, però sí l’imaginari col·lectiu: i d’aquí que creiem de vital importàn-cia no oblidar la principal funció que realitza la policia que no és cap altra que la de reprimir.

Però estiguem tranquils. Per evitar que imatges com les del raval surtin per la tele i ens indigestin el sopar, el govern popular està preparant una nova llei de seguretat ciutadana (o de vagos y maleantes podríem dir) feta a mida ,que molt probablement impedirà la gravació i difusió d’imatges de les for-ces de seguretat que atemptin contra el seu dret a l’honor o a la imatge. És a dir, estan impossibilitant l’única forma de denúncia pública (o legal, per aquells que encara hi creuen) que hi ha actualment, de l’essència brutal d’aquests cossos repressius. Per la de-mocràcia parlamentària, el problema no és que hi hagi tortures, pallisses, vexacions..., el problema és que sur-tin a la llum. Que diguin sinó per què es persegueix amb tanta vehemència per exemple a les solidàries amb el pres J.A. Becerra.

Ara farà dos anys i mig de la mort sota custòdia policial d’en Mustapha a Manresa i poc més de dos anys de la mort d’en Sergio mentre era detin-gut també a Manresa. Durant aque-lles dates, ens les vam haver de sentir de tots colors per denunciar aquests casos plens d’opacitats. Monges amb aspiracions mediàtiques, perio-distes sense ànsies de fer pregun-tes, demòcrates recalcitrants, caps policials corporativistes, membres d’ONG’s pacificadors i protagònics, jutges amb ànsies d’impunitat, etc.; reproduïren per activa i per passiva que no hi havia motius per sospitar d’un cos tan professional com el dels Mossos d’Esquadra. La sortida a la llum de la mort de Juan Andrés Be-nítez no només ha estat un cop de puny a la boca dels 9 agents impli-cats: per nosaltres ha estat al mateix temps una puntada a totes aquelles defensores de: que en el millor dels mons possibles és impossible que es produeixi un assassinat en mans de la impol·luta policia. Que callin aquells que ens intentaren fer callar, que ara ens toca cridar a nosaltres.

Salut i bon Pèsol!

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi partici-pa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Si vols col·laborar econòmicament et deixem el número de compte: 1491 0001 22 2028287627.

Tancament d’aquesta edició: 20 de febrer de 2014

En aquest número hi ha partici-pat: A l’aguait, Barrikada, Bernat i Jo, DàlmatesNo, Hemoal, I., J. Bus-quets, Morazan Esteban, Pep i Tu, Prou Sal, Serrem barrots, Sopaipilla.

www.bllibertari.org/

I en PDF a:

www.pesolnegre.info

Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info

Berga

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@berguedallibertari.org www.bllibertari.org

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

Sallent

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 Sallent.Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

ATENEU POPULAR ROCAUSC. Santa Llúcia 1, Sallentwww.ateneurocaus.cat

Manresa

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES:cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559.cgtmanresaneteja@hotmail.com

CSO VALLDAURA: c. Jorbetes 15, 08241 Manresa.

CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa. Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es.

CSO LA TREMENDA: c. Hospital 24-26, 08241 Manresa columnaclitoriana@hotmail.com

RÀDIO BALA 106.4 FM:radiobala.radiobala@gmail.comhttp://radiobalamanresa.wordpress.com

ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA DEL BAGESallbages@bllibertari.org

LA DISTRI: c. Escodines, 11.08241 Manresa.

Humor

laboral i cas Isanta3

Berguedà Actual: el gerent que no paga i denúncia les seves extreballadores

I.Berga, febrer de 2014

Iniciatives Berguedanes de Comunica-ció SL empresa editora del Berguedà Actual, gerenciada, dirigida i admi-nistrada únicament per Jordi Simon Perayre, deu la suma de 27.115 euros a una de les seves extreballadores, tal i com va sentenciar el Jutjat Social de Manresa l’any 2011. Simon va ser demandat per dues treballadores de l’empresa afiliades a la CGT de Berga, després que aquestes fossin acomia-dades (vegeu els articles publicats a les edicions número 53 i 56, pàg. 3 i pàg. 5 respectivament del Pèsol Negre). En aquest judici va quedar demostrat que l’acomiadament d’una de les treballadores, Lídia C va ser im-procedent, malauradament no es va poder demostrar la improcedència de l’acomiadament de la seva companya Esther A, ja que tot i que la feina que desenvolupava no era només com a administrativa, sinó que feia tota la comptabilitat, tramitava les subven-cions, i s’ocupava de tasques que correspondrien a un gerent, sobre el paper era una simple auxiliar adminis-trativa.

A febrer d’aquest 2014, l’empresa ad-ministrada per Jordi Simon, no només no ha pagat el seu deute tal i com ordena la sentència sinó que Simon ha denunciat als jutjats de Berga a la companya que no va guanyar el ju-dici sobre l’acomiadament, al·legant danys contra el seu honor per uns cartells que van aparèixer penjats en diferents zones de Berga dels quals

se’n desconeix l’autoria i que junta-ment amb la seva imatge afirmaven que l’empresari no pagava a les seves treballadores. La sentència del jutge resulta inversemblant, ja que tot i no poder-se demostrar l’autoria dels car-tells i que la declaració dels testimo-nis de les dues bandes no coincidís, s’ha condemnat a l’extreballadora a pagar 2.450 euros, en concepte d’indemnització a l’exempresari, obli-gant a l’Esther A. a interposar un re-curs, ja que la sentència no es ferma.

Crònica d’una mort anunciada

Berguedà Actual va ser un mitjà de comunicació gratuït de la comarca del Berguedà, que va començar a editar-se en format paper setmanal-ment i més endavant quinzenalment. L’edició d’aquesta publicació sobrevi-via gràcies a la publicitat d’empreses, d’institucions berguedanes i de les subvencions de la Generalitat de Ca-talunya. Fins aquí, aparentment tot sembla normal, el que no és normal, és que una empresa que rep ajudes públiques tingués una part del per-sonal amb contractes en frau de llei, com ha quedat demostrat més tard via judicial amb el contracte de la seva redactora principal Lídia C i el que encara és més greu: part del perso-nal que hi va treballar ho feia sense contracte, és a dir treballant en negre, al mateix temps que hi havia joves becaris per fer la feina bruta cobrant sous ridículs —això els que cobra-ven—. A més, com a publicació de proximitat entitats i persones físiques

van col·laborar gratuïtament amb ar-ticles i fotografies, tot plegat diners que s’estalviava l’empresa al cost que altres fessin la feina per no haver de pagar millor als que ja hi treballaven i estalviar-se de contractar més per-sonal. Tot i així la publicació va acon-seguir sobreviure cinc anys, passant moments força complicats, explotant a les seves treballadores amb contrac-te i sense.

«Recordo que vaig començar a treba-llar en l’edició número 4 del Bergue-dà Actual, vaig entrar en substitució d’una noia que per motius que des-conec va voler plegar, molt contenta no se la veia, ja que en principi segons el gerent, ella m’havia de posar al dia però l’únic intercanvi que vam tenir va ser el de les claus de la redacció» explica la extreballadora Lídia C. «Al principi m’havia d’encarregar de re-dactar notícies per algunes seccions del setmanari, i poc a poc vaig aca-bar editant pràcticament totes les pàgines, coordinant, redactant, fo-tografiant i maquetant, cobrant un sou que no arribava als 1.000 euros nets, tot i que el gerent Jordi Simon em va dir que seria provisional i que al cap d’uns mesos em regularia el contracte i el sou, mai va arribar a ser així. També vull destacar que durant dos anys l’empresa editora també va voler fer-se un lloc a la tele comarcal, en aquell moment n’hi havia dos, així que vam passar a fer la competència a la televisió de Berga gestionant i pro-duint continguts pel Canal Català de Berga —que actualment no existeix— així que Jordi Simon tenia pel mateix

preu a una treballadora al diari i a la tele, realitzant entrevistes, redactant i posant veu a les notícies, coordinant i corealitzant un programa de debat en directe del qual ell era el moderador». Afirma l’extreballadora, que en la nò-mina de la tele només hi tenia a dues persones, «les quals van trigar a co-brar tot i que no estic segura que els acabés pagant el que els hi correspo-nia per desenvolupar la seva tasca. A part d’això, vull deixar clar que durant els anys que vaig estar treballant per Jordi Simon, no vaig cobrar per cap dels actes que havia de cobrir durant el cap de setmana, ja que se supo-sava que amb al meu miserable sou ja havia d’estar contenta i agraïda, una mostra més de l’explotació laboral de la qual vaig ser sotmesa durant aquell temps».

Per si el testimoni d’aquesta treballa-dora no fos prou clar, cal puntualitzar que en una reunió amb les treballa-dores poc abans que Berguedà Ac-tual fes aigües, el mateix gerent va confessar-los que s’estava assegurant les seves propietats realitzant canvis de nom, per tal que, com va sortir dels seus llavis: «que sapigueu que si em denuncieu no en traureu res» poc després ell va agafar la baixa laboral deixant certa incertesa i tot el pes de les tasques a les seves treballadores» no podíem amb l’ansietat que això suposava, així que vam acabar caient totes en depressió i en agafar la baixa ens va acomiadar, no sense que abans ens intentes enganyar per firmar un ERO que en cas que l’empresa fes fallida no haguéssim pogut percebre

Jordi Simon Perayre

la totalitat de l’atur que ens correspo-nia».

Sobre la denúncia a la seva com-panya, la Lídia explica «ha estat una venjança personal, a mi no m’ha de-nunciat perquè vaig guanyar el judi-ci i existeix una sentència ferma que em dona la raó, dissortadament va veure que podia perjudicar a la meva companya perquè ella havia perdut el primer judici, trobo que és aberrant l’actuació d’aquest home i trobo in-creïble que el jutge li hagi donat la raó en una primera instància, això demostra quin tipus de justícia tenim als jutjats de Berga, quan en comptes de castigar a l’explotador i morós cas-tiga una treballadora exemplar fent-li pagar per un honor que no té ni es mereix».

Des de la CGT anuncien que interpo-saran un recurs malgrat les elevades taxes judicials alhora que reprenen la campanya de denúncia pública contra Iniciatives Berguedanes de Comunica-ció SL, empresa editora del Berguedà Actual.

La justícia admet que hi va haver negligència policial en l’assassinat del Pep

Pep i TuBerga, febrer de 2014

El passat mes de gener tots els mit-jans de comunicació es van fer ressò que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia condemnat al Departament d’Interior de la Genera-litat a indemnitzar amb 110.475 eu-ros la família del company Pep Isanta, assassinat durant la Patum de 2005. El tribunal estima el recurs que va presentar Jordi Busquets, advocat de la família i l’únic que va fer la feina (els advocats dels col·lectius —Asens i companyia— en el millor dels casos no van fer res; per això dos col·lectius van sortir de la causa). La sentència assenyala que la nit de divendres de Patum hi va haver un «anormal i ne-gligent» funcionament de les forces de seguretat a Berga. Per tant la jus-

tícia reconeix que hi va haver negli-gència tal i com sempre vam defensar les persones i col·lectius que vam ser agredits i com es va assenyalar rei-teradament des d’aquest mitjà (veu-re el pèsol negre 22, 23, 26, etc.) i tot el contrari del que van afirmar els Mossos d’Esquadra i els polítics. En aquest sentit va ser especialment lluït el paper de la Consellera d’Interior de l’època, Montserrat Tura que va dedi-car-se a atacar i estigmatitzar les per-sones i grups que van rebre l’agressió, aquest mitjà inclòs.

Aquella nit, tal i com hem repetit i repetirem tant com calgui ja que és l’absoluta veritat: els Mossos d’Esquadra no van anar a barraques tot i ser avisats quasi una hora abans que hi havia gent armada, negant per tant l’auxili a les persones que van tru-

car, acabant tot plegat amb la mort d’un company. És molt remarcable com un cop els Mossos d’Esquadra i els seus responsables estan exempts de responsabilitats penals, la justícia es permet la «bondat» d’indemnitzar els pares del Pep.

També cal esmentar que alguns mi-tjans segueixen mantenint allò que “van ser un grup d’ultres”, falsedat que ens remet a l’estupidesa que va ser afirmada en un primer moment, en el sentit que era un atac espan-yolista. Estupidesa que ja va ser des-mentida en el seu moment, però que sempre ven més.

Finalment, tornar a posar de manifest que els grups anticapitalistes o anti-autoritaris seguim sense superar prou bé la qüestió de l’autodefensa —mal-

grat millores significatives, vegis la darrera manifestació a Barcelona per la llibertat dels anarquistes presos—. Aquesta contradicció va posar-se de manifest aquella trista nit, tal i com llegíem a l’article «Des de fora» que feien les companyes de Manresa al pèsol negre 22 pàg. 11. Tanmateix, aquestes mancances en l’autogestió de la seguretat —que han de ser su-perades per complex que sigui— mai justificaran la defensa dels Mossos d’Esquadra que feia Francesc Ribera, Titot a la Directa número 0. No és complicat d’entendre: ni volíem ni vo-lem per a res els Mossos d’Esquadra; aquella nit no van anar a auxiliar als que van trucar-los (negació d’auxili); i hem de prendre’ns molt seriosa-ment la nostra autodefensa i l’ús de la violència quan ens cal. Han passat anys i els Mossos han fet una intensa

campanya de neteja d’imatge a la co-marca, però als que hi érem mai obli-darem el què va passar: ni assassins ni mossos!

Montserrat Tura: nosaltres no oblidem ni perdonem

laboral 4

BarrikadaBerga, febrer de 2014

Amb l’excusa de la crisi assistim cada dia a una precarització creixent i im-posada de les nostres vides. El discurs oficial no para de repetir que cal po-sar facilitats als empresaris i que tots ens hem d’apretar el cinturó. Però un cop aterrem a la realitat veiem com empresaris que porten tota la vida vi-vint de la riquesa generada pels seus treballadors tenen tots els recursos a la mà per burlar la mateixa llei i tancar empreses deixant al carrer a desenes de persones i a més no pagar. És el cas de la família Buscall. Exemple de fatxenderia de cacic de poble que es creuen amb la impunitat de fer i des-fer per sobre de la gent i sense haver de passar comptes amb ningú.

Una mica d’història

L’empresa Buscall fou fundada el 1964 tot i no ser constituïda com a societat fins el 81. En un primer moment comptava amb un petit taller però de mica en mica va anar guanyant terreny dins el mercat i en l’època de més esplendor ha tingut la ferreteria del Passeig de la Indústria, la nau del polígon de la Valldan així com una altra ferreteria a Puig-reig (tancada el 2009) i un magatzem de ferreteria i subministraments indus-trials a Sant Fruitós de Bages (tancat al 2012). Buscall és una empresa on tots els membres de la família s’hi han im-plicat de manera activa (llevat d’un fill díscol) com mostra la relació de socis de l’empresa i on tot ha girat entorn de la família Buscall SL. En els seus moments d’esplendor l’empresa va arribar a tenir contractats més de 100 treballadors. Però tot té un principi i un fi i el 29 d’octubre de 2012 Bus-call S.L presentava concurs voluntari de creditors. La nova administradora

concursal de la societat serà Emma Alemany Baqué i serà la que acabarà per tancar definitivament l’empresa el 20 de desembre del 2013. Però com s’havia arribat fins aquí?

Obsolescència programada

Des de principis de 2011 els treballa-dors comencen a no rebre els salaris el dia que els pertocava, fins que a finals d’any ja hi ha més de 5 nòmi-nes acumulades sense pagar. Això serà parcialment solventat quedant pendents de pagar, després de la pre-sentació del concurs voluntari de cre-ditors, dues nòmines i 10/12 parts de la paga extra del nadal del 2012. Es dóna el cas que pocs mesos abans de la presentació voluntària del concurs de creditors (el 21/06/12) la família Buscall crea Berguedana d’Utilitats Serralleria Construcció Automatismes i Llauners SL que per anagrama es llegeix BUSCALL SL i on fiquen com a administradora única a Josefina Bus-

call Coma (filla de la família) que tam-bé haurà tingut càrrecs a Patrimonial Buscall S.L. I que serà «treballadora» de Buscall S.L. Aquesta empresa tin-drà la mateixa raó social al mateix lloc on hi té el taller mecànic, l’enfonsada Buscall SL i començarà la seva activitat amb els estocs de l’empresa mare que durant els primers tres mesos li paga-va tots els materials. BUSCALL SL fac-turarà feines i materials de l’empresa mare sense que hi hagi cap mena de compensació ni cobrament. El perju-dici ocasionat de manera programada a Buscall S.L ajudarà a què abans del concurs el deute assoleixi els 3 milions d’euros. De la mateixa manera que BUSCALL SL, una altra empresa crea-da amb anterioritat també parasitarà l’empresa mare: es tracta de Berga Energia Renovable S.L. empresa dedi-cada a la col·locació de plaques solars i que utilitzà des de sempre la infraes-tructura de l’empresa mare sense que mai hi hagués compensació ni facturació de cap mena. Administra-dors d’aquesta societat en seran en

diferents períodes Constantina Coma Parella, «treballadora» de Buscall SL i el seu marit Josep Buscall Curriu que és el cap de facto de l’imperi Buscall.

Però aquestes no seran les úniques empreses utilitzades per descapitalit-zar Buscall. Una explotació agrope-cuària, situada a la finca Casanuch al cap damunt del polígon de la Valldan i propietat de Jordi Buscall Coma (fill dels Buscall) també utilit-zarà la infraestructura i treballadors de l’empresa pel seu benefici sense facturar res a canvi. Així va ser des de sempre i Buscall s’encarregava gra-tuïtament de fer el manteniment de 3 tractors, retroexcavadores, desbros-sadora, recol·lectora, remolcs, estripa-dora, sembradora i d’altra maquinària agrícola de l’explotació. De la mateixa manera mà d’obra de Buscall era uti-litzada durant jornades completes i inclús mesos per l’explotació. El parc de vehicles de Buscall estava sempre disponible pel fill de la família i fins i tot Buscall va arribar a construir vàries

naus de forma gratuïta. Tot plegat mentre Buscall SL anava acumulant deutes que pel que es veu no hi havia cap interès en abonar-los.

La caixa B i les subvencions

Menció a part i amb un pes important a l’hora d’explicar com s’ha arribat al tancament és el tema del diner ne-gre. Diverses fonts apunten que des de l’any 2006 fins al 2011 el volum de negoci facturat en diner negre no baixava del 50%. On han anat a pa-rar aquests diners és incert. Podrien haver estatinvertits en la compra de cases o fins i tot hi ha qui apunta que podrien estar ingressats en algun banc d’Andorra. El que és clar és que d’una banda això també ha estat clau en l’enfonsament de l’empresa i per l’altra banda que la família Buscall no ha quedat gens arruïnada amb el tan-cament.

Si es parla de diner negre, també, com a apunt, cal dir que Josep Bus-call Curriu, jubilat des de 2008, va seguir treballant de manera il·legal a l’empresa i cobrant el seu sou en B.

Pel que fa a les subvencions, Buscall també n’ha rebut i bastantes. Segons registre mercantil des de 2007 hauria rebut més de 106.000 euros en con-cepte de subvencions, que no està de més recordar que paguem entre totes.

Descapitalització de l’empresa

Des de l’any de la seva creació, al 1998, Patrimonial Buscall S.L era l’encarregada de gestionar el patri-moni de les empreses. Els administra-dors seran diferents membres de la família depenent del període, però hi

Buscall SL acomiada i estafa als seus treballadors

La família Buscall dissenya una estratègia de descapitalització de l’empresa per tal de no haver de pagar res als seus extreballadors

Ha sortit més o menys a tots els mitjans locals: Buscall SL va tancar portes el passat 20 de desembre deixant al carrer 25 treballadors i devent 9 nòmines. El que ha sigut menys explicat és la manera com se les està empescant la família Buscall per no pa-gar el què deu als seus extreballadors. Empreses paral·leles, rotació de càrrecs, aixe-

cament de béns, administradores concursals de dubtosa imparcialitat, diner negre, persecució a qui aixequi la veu, explotació laboral, especulació immobiliària i altres perles conformen un relat que té com a principals responsables la família Buscall.

Manifestació dels treballadors de Buscall el passat setembre a la plaça Sant Pere de Berga

laboral5

haurà en Josep Buscall Curriu, la seva dona, i la Fina Buscall, la seva filla. Aquesta empresa serà l’encarregada de gestionar el voluminós patrimoni dels Buscall que fins i tot s’introduiran al negoci de l’especulació urbanística amb la compravenda de cases rústi-ques. Avui en dia, però, aquesta em-presa està sense cap propietat i això és degut a la maniobra mestra de la família. En ple concurs de creditors (19/07/2013) creen Instaberga Ser-veis SL on posaran com a administra-dora única a Elisabeth Buscall Coma (filla de la família) que no ostentarà ni haurà ostentat mai cap altre cà-rrec a cap altra societat dels Buscall. A aquesta empresa que, dit sigui de passada, té la mateixa raó social que Buscall SL (on hi havia la ferreteria), li seran transferides fins a 15 propie-tats que abans tenia Patrimonial Bus-call, inclosos els habitatges on viuen la família i l’explotació agropecuària Casanuch. De la mateixa manera tam-bé es dotarà a l’empresa d’un capital social d’un milió i mig d’euros que lògicament ha d’haver sortit d’altres societats. Pel que fa al patrimoni tam-bé cal destacar que avui dia els Buscall segueixen fent negocis amb la venta de finques rústiques. N’és un exem-ple la finca rústica situada a prop del Carrer de Sant Bartomeu, en venda per Elisabeth Buscall al mòdic preu de 375,000 €.

No hi ha més cec que qui no vol veure

Com he comentat més amunt, el 29 d’octubre de 2012 i amb les co-ses més o menys lligades, Buscall SL presenta concurs de creditors. L’administradora, de la societat serà a partir d’aquell moment Emma Ale-many Baqué com a administradora concursal. Buscall arrossega ja un deu-te de més de 3 milions d’euros culpa —en part— del desfalc que s’ha fet a través d’empreses paral·leles com s’ha detallat més amunt. Durant les prime-res reunions mantingudes entre els treballadors i l’administradora aques-ta assenyala que el concurs pot esde-venir culpós: és a dir, que si el jutge ho estima així la família Buscall haurà de respondre subsidiàriament amb els béns de totes les empreses de la famí-lia. Però la posició de l’administradora anirà canviant amb el temps i poc a poc es va posicionant al costat de l’empresa. Més endavant posa en dubte que el concurs sigui culpós. El que farà sospitar més sobre la seva suposada neutralitat és la seva actitud davant el robatori de material prota-gonitzat de manera recurrent per la família Buscall. A partir de l’estiu de

2013 i quan ja es veia que la cosa estava a punt de culminar la família Buscall va començar a emportar-se material de l’empresa cap a les seves finques. Es tracta de remolcs, grups electrògens, casetes d’obra, vehícles, etcètera. Els treballadors feien un se-guiment de tot el material robat i in-clús advertien a l’administradora d’on havia anat a parar amb fotografies del material a les finques de la famí-lia. Fins i tot, amb proves gràfiques, van interposar denúncia davant els mossos. Tot i així l’administradora no feia cap mena de seguiment d’aquest material. Es dóna el cas que durant una reunió on hi eren presents totes les parts i l’administradora, en Jordi Buscall (fill de la família) va reconèi-xer que s’estaven emportant coses. Aquesta autoinculpació tampoc va servir per fer canviar l’actitud de l’administradora que va seguir menys-tenint el robatori.

L’administradora.Imparcial?

A dia 29 de novembre de 2013 l’administradora informa als treba-

lladors que hi hauria liquidació de la societat i que a partir d’aquell mo-ment tenen permís retribuït i no cal que tornin a treballar. També explica que es procedirà a canviar els panys de les portes de l’empresa per tal que cap part pugui accedir al recinte de la societat i perquè segons ella no hi pugui haver robatori de material. Però segons fonts dels treballadors única-ment es va canviar un pany i i dos ca-denats del taller que van ser subminis-trats per la família Buscall procedents de l’estoc de la ferreteria. Així no és d’estranyar que dies després i en re-petides ocasions es descobrís a Josep Buscall Curriu dins l’empresa.

I ara?

Actualment s’està pendent que surti la peça de classificació que és la que defineix el concurs com a culpós o no. En tot cas els treballadors estan estu-diant emprendre una querella crimi-nal contra l’empresa per tal que res-pongui pels diners que els deu. De la mateixa manera seguiran pressionant amb la mobilització com porten fent fins ara. És interessant remarcar que

a dia d’avui es deu als 25 treballadors acomiadats vora 9 nòmines que su-mades a indemnitzacions resulten un total de prop de 700.000 euros. Cosa que no poden cobrar de FOGASA ja que aquest organisme estatal només paga fins a 120 dies de nòmines (4 mesos) i una indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de

360 dies (18 anys) quan hi ha treba-lladors que porten mes de 40 anys a l’empresa.

Repressió i mobilitzacions

Des del concurs de creditors que l’ambient dins l’empresa es va con-vertir en irrespirable. Els amos feien la vida impossible als treballadors i més als que gosaven aixecar la veu. Un exemple n’és la utilització de les càmeres de videovigilància de la ferre-teria per tal de controlar de manera excessiva tot el que feien els treballa-dors per escridassar-los amb qualsevol excusa. De la mateixa manera els han acusat de furt.

Els treballadors a partir de juny del 2013 comencen a fer accions per de-nunciar públicament el seu cas. Les seves demandes han sigut sempre de mínims: cobrar el què se’ls deu. Han fet diverses manifestacions i diver-sos mitjans locals se n’han fet ressò. S’esperava que la pressió i la denúncia pública d’un cas tan objectivament injust faria reconsiderar als Buscall i pagarien els diners que els deuen. La reacció va ser la contraria: la família es va tancar en banda i no només va negar-se a negociar res sinó que des-prés de la primera acció va passejar-se per Berga arrencant les pancartes de denúncia dels treballadors. També van trucar a l’advocat dels treballadors per fer-li saber que tot el que ells deien era mentida. Les seves declaracions són inequívoques: «no us pensem pa-gar ni un duro».

Tot i així els treballadors han decidit seguir amb les mobilitzacions fins aconseguir el que Buscall els nega de manera voluntària.

Buscall S.L.Data de creació: 04/04/1981

Domicili social: Paseig de la industria 20

Administrador: Jordi Buscall Coma

Socis: Josep Buscall Curriu, Jordi Buscall Coma, Josefina Bus-

call Coma, Patrimonial Buscall S.L., Constantina Coma Parella

Càrrecs històrics: Josep Buscall Curriu, Constantina Coma

Parella.

Taller mecànic: Camí de St. Bartomeu nº97-98

B.U.S.C.A.LL S.L.Berguedana D’Utilitats Serralleria Contrucció

Automatismes i Llauners SL.

Data de creació: 21/06/2012

Domicili social: Camí de St Bartomeu nº97-98

Administrador: Josefina Buscall Coma

Socis: Fina Buscall Coma, Elisabet Buscall Coma, Jordi

Buscall Coma

Berga Energia Renovable S.L.Data de creació: 01/07/2009

Domicili social: C/ Gran Via nº 109 bx

Administrador: Constantina Coma Parella

Càrrecs històrics: Josep Buscall Curriu

Instaberga Serveis SLData de creació: 19/07/2013

Domicili social: Paseig de la industria nº 20, bx 1r -1a

Administrador: Elisabeth Buscall ComaPatrimonial Buscall SLData de creació: 15/12/98

Domicili social: C/ Gran Via nº 109 bx

Administrador: Constantina Coma Parella

Càrrecs històrics: Josep Buscall Curriu, Josefina Buscall

Coma

Explotació Agropecuària CasanuchPropietari: Instaberga Serveis SL.

Administador autònom: Jordi Buscall Coma

Empreses satèl·lit de Buscall S.L.

Així de contundent es mostrava la portada d’EL PÈSOL NEGRE d’ara fa 12 anys. L’autor de l’article anunciat a la portada ja denunciava en aque-lla època l’explotació laboral a la que va ser sotmès durant el temps que va treballar per l’empresa. Era EL PÈSOL NEGRE número 9 i va portar cua: una nota amenaçadora al Regió7 i unes trucades a casa dels qui suposaven eren els autors de la publicació in-tentaven silenciar aquest mitjà lliure. Mentrestant els qui encara treballaven a Buscall s’adreçaven als locals lliber-

taris de Berga per aconseguir còpies de la publicació. Ha plogut molt des de llavors però el motiu que ha posat en contacte de nou als treballadors de l’empresa i la nostra revista ha estat ,un cop més, la injustícia a que els propietaris de Buscall SL volen sotme-tre als seus extreballadors.

Al web de EL PÈSOL NEGRE: www.bllibertari.org, podeu trobar tots els números de la publicació, especial-ment interesants sobre el tema són el número 9 i el 10.

«Explotació en el treball, això és Buscall»

civisme i prou sal!6

STOP 101: plantem cara a l’ordenança del civisme de Manresa

DàlmatesnoManresa, febrer de 2014

«101 són els articles de l’Ordenança de Civisme de Manresa aprovada l’estiu del 2012 i 101 són també les vegades que, si fa falta, li direm NO!». Així comença el fulletó editat per l’Assemblea Llibertària del Bages (ALlB) que es pot descarregar gratuïtament des del blog:

www.stop101manresa.wordpress.com Acostumades a veure formes d’intervenció política directa a la capital del Bages, la campanya ha utilitzat una tàctica que històricament s’ha dut a terme des de múltiples lluites socials: fer servir el no significat com a significat. Quan els barris i les ciutats pràcticament ni s’immuten al veure frases i lemes de denúncia espargits per les seves parets, es juga amb l’anonimat d’un símbol (en aquest cas el 101) per crear almenys una certa expectació fins que es desvetlla el significat de la incògnita. Una tàctica que de moment sembla que ha donat prou bons resultats. I és que fa almenys un parell de mesos, que diverses parets de Manresa anaren apareixent pintades amb la frase «Stop 101». Posteriorment, nombroses pancartes foren penjades a ponts i places de la capital del

Bages amb el mateix lema. Al llarg del mes de gener, uns cartells firmats per l’ALLBl relacionaren directament aquestes irrupcions amb l’Ordenança del Civisme de Manresa. I finalment, el passat 8 de febrer es realitzà la presentació pública de la campanya a través d’una xerrada realitzada a l’Ateneu Popular la Sèquia a la qual participaren una quarantena llarga de persones.

Les raons de l’STOP 101 L’ Ordenança del Civisme de Manresa aprovada el juliol de 2012 resulta ser una còpia barata de l’ordenança de ciutats com Barcelona que per posar uns mers exemples penalitza realitats (com els til·lers o la prostitució als carrers) que ni tan sols estan presents a la ciutat. Una ordenança que fins i tot es cobreix les pròpies espatlles, ja que planteja en el seu si la possible il·legalitat d’algun dels seus articles tot afirmant que en cas de restringir alguna llibertat establerta legalment prevaldrà la legislació estatal per sobre de la municipal. En tot cas, la crítica realitzada per l’Assemblea Llibertària del Bages es focalitza en tres punts: l’Ordenança Cívica de la ciutat es considera classista, enfocada al negoci i a la recaptació, i destinada al control social.

Classista perquè no qüestiona les causes de la pobresa ni de la precarització de les vides, sinó que busca amagar-la i derivar-la a l’assistencialisme institucional. Penalitza la mendicitat, la venta ambulant o les qui recorren als «botellons» i cerca la identificació dels interessos de la gent amb el de les elits (una ciutat aparador pensada merament pel negoci i per transitar). Una ordenança enfocada a la recaptació que basant-se amb la seva aleatorietat permet una interpretació més o menys rígida depenent de l’estat de les arques municipals tot acompanyada d’una progressiva privatització de l’espai públic. Una ordenança en mires al control social carregada de moral retrògrada, que cerca alimentar els policies interiors, enfoca els petits conflictes de convivència des de l’òptica d’ordre públic i persegueix moltes de les formes d’intervenció política de la dissidència (com els cartells i les pancartes) tot equiparant-los a la brutícia. Però més enllà d’aquests 3 eixos de denúncia, l’ALlB ha estès la seva crítica al ciutadanisme: aquesta reformista tendència que sembla estar de moda en algunes de les lluites del segle XXI i que segons Alain C. tindria com a trets principals: 1) la creença que la democràcia és capaç d’oposar-se al capitalisme, 2) el projecte de reforçar l’estat (o els

estats) per engegar aquesta política i 3) els ciutadans com a base activa d’aquesta política. Per últim, des de l’ALlB conviden a la desobediència col·lectiva, a la deslegitimació i l’acció contra l’ordenança i al suport mutu i a la solidaritat entre les iguals per a fer-li front.

L’oposició a l’Ordenança de Civisme

Però la de l’Assemblea Llibertària del Bages no ha estat la primera mostra de rebuig a l’Ordenança de Civisme de Manresa aprovada amb els vots a favor per CIU, ERC, PP i PXC. Durant els mesos anteriors a la seva aplicació, des del Pèsol Negre intentàrem posar el nostre granet de sorra tot titllant-la (entre altres adjectius) d’autoritària. En el moment de la seva ratificació, sorgí una (a saber) efímera «Plataforma per un Civisme Popular» que entre altres accions enganxà nombrosos cartells irònics. Després del desallotjament policial a

la Plaça Major produït durant la nit del Correfoc, l’Ordenança estigué de nou en el focus de les crítiques i de les protestes: «l’Ordenança s’aplica a cops de porra», digueren les afectades pel desallotjament. Al llarg del 2013, individualitats llibertàries realitzaren una tàctica subtil de guerrilla de comunicació tot emulant i subvertint els cartells cínics difosos per l’Ajuntament de Manresa. Des de Ràdio Bala —la ràdio lliure de Manresa—, també s’han realitzat alguns programes i han estat constants les crítiques a l’ordenança municipal. Un dels moments més àlgids de la lluita contra aquesta legislació fou la manifestació que el 28 d’agost passat, recorregué el centre de la ciutat convocada per la Coordinadora de la Transformació Social, el Capitalisme i el Patriarcat i que aglutinà unes 300 persones. I ara sembla ser que és l’Assemblea Llibertària la què també assumeix aquesta lluita com a pròpia.

La corrosió salina ha arribat a les aules?Prou Sal

Sallent, febrer de 2014

Potser és una crida inútil i en aquest segle que comença, només ens queda plegar-nos a les grans multinacionals i acotar el cap quan van prenent cotes de poder. Com prediuen algunes pel·lícules de ciència ficció, només quedaran petits nuclis d’irreductibles que no tindran importància real...

Al Bages ja havíem vist alguns efectes relacionats amb Iberpotash (a més de la subvencionadora imatge en molts cartells de programes de festes majors i entitats), i comprovat com els poders fàctics de la comarca si no abonen directament l’empresa com a mínim fan la vista grossa, com si no passés res quan es passa pel forro les normes que hem de complir la resta de mortals o quan no fa cas de sentències judicials. Un darrer exemple l’hem vist en el trist paper que han fet les institucions de la nostra comarca i del nostre país enfront la sentència del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) que decalara il·legal l’autorització ambiental del Cogulló.

Però ara volem fixar-nos en com els runams, (el vessament dels residus de la potassa, sal en la seva majoria, sense protecció sobre el terra) no solament provoquen la salinització de rius i aqüífers, no solament ocasionen quantioses despeses que paguem entre tots sinó que, a més a més, corrompen la Universitat: una empresa que salinitzant, corrou la investigació acadèmica per enganyar la societat civil i no haver de pagar els seus deutes ambientals!

Prèvies 1: el Departament d’Enginye-ria minera i recursos naturals de la Universitat Politècnica de Catalunya a Manresa (EPSEM) té quatre Departaments: dos de químics i dos de miners. Dels dos miners, el Departament d’Enginyeria Minera (EM) compta, des del 2007, amb un pressupost de 20.000 € anuals donats per Iberpotash: deu a la càtedra i deu a la difussió de la càtedra: és a dir que la meitat d’aquest pressupost és «on demand»: tant treballen, tant cobren: per poder cobrar aquests diners sembla doncs, que els seus professors han de seguir sí o sí una línia favorable a Iberpotash.

Prèvies 2: des de fa temps, molts estudis demostren, corroboren i mantenen sense dubtar que la causa de la salinització del Llobregat és l’abocament incontrolat de residus de la mineria de potassa al costat del riu. Podeu trobar des d’ estudis divulgatius, fets per tècnics que han dedicat la vida a treballar pel bé del riu, vegeu «El riu Llobregat i la mineria de la Potassa al Bages: una activitat econòmica i alhora, una irresponsabilitat ambiental» als Papers de sostenibilitat d’Eco-concern, núm.

29, fins a estudis més científics, especialment la tesi doctoral Dades isotòpiques S34,18 O i anàlisi estadística aplicades a l’estudi de la contaminació a les aigües superficials: el cas del riu Llobregat de Neus Otero, així com els molts treballs de l’ equip del Dr. Albert Soler i Gil (Grup de Recerca de Mineralogia Aplicada i Medi Ambient), ambdós de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Fins aquí sembla que (encara) no ha arribat la salinització!

Ara bé, no serà que la salinitat, baixant riu avall, ha arribat a l’EPSEM, a Manresa? Si no, com és que la Sra. Pura Alfonso es permet afirmar sense ruboritzar-se que els darrers estudis «no permeten determinar que l’origen de la contaminació sigui majoritàriament l’activitat minera» (Regió7 del 29 de desembre de 2013). Aquesta senyora, que sapiguem, ha publicat articles científics sobre els isòtops del sofre, i cap ni un sobre la seva aplicació a la contaminació minera. No hem pogut trobar cap referència científica que es correspongui amb el que afirma ni saber quines quantitats hi ha al darrere, que corroborin aquesta ressenya de l’esmentat diari, ni hem trobat cap estudi seu sobre la salinització a la comarca, ni tan sols referències als estudis d’Osona que comenta. Semblen, més aviat, afirmacions dites al bar de la cantonada. Com pot ser que ningú del mateix Departament l’hagi contradit i que la mateixa UPC permeti aquest tipus de difusió? No serà, repetim, que la salinitat ha baixat riu avall i ha entrat a l’EPSEM, corroent la Universitat?

DOSSIER 7

Josep Ester Borràs. Un anarquista berguedà

Josep Ester Borràs Josep Ester Borràs va néixer a Berga, al segon pis del número 3 de la Baixada del Vals (carrer Mossèn Comellas), el dia 26 de setembre de l’any 1913 (enguany farà cent anys). Josep era el segon fill de Francesc Ester Escobet, de Berga, i Dolors Borràs Solanas, de Freixenet (Lleida). Tenien 23 i 22 anys respectivament quan va néixer el Josep. Antònia era el nom de la germana gran del Josep, nascuda un any i mig abans. El seu pare, Francesc Ester, que fins llavors havia estat paleta, estava fent en aquells moment (i durant tres anys) el servei militar obligatori.

El Francesc venia d’una família humil i la Dolors Escobet, d’una família molt pobra:

Portava la casa, tenia cura de l’Antònia i del Josep (quan no ho feia l’àvia Dominga), netejava cases i rentava roba de gent rica de Berga i anava a buscar bolets i aglans per vendre’ls. Al mateix carrer vivien els pares del Francesc: el Josep Ester Bover, llenyataire que llavors treballava en una serradora, i la Dominga Escobet Serra, tots dos de 52 anys en el moment que naixia el Josep. La Dominga, Minga, a part de donar el sobrenom a fill i net, cuidava de l’Antònia i el Josep molt sovint mentre la mare treballava2. El 1915 va néixer la tercera germana, la Teresina, que moriria de meningitis tres anys després, causant gran dolor a la família. El seu pare, en tornar del servei militar ja no farà de paleta, començarà a treballar al cafè Modern i després ho farà a Cal Pelegrí, on a més la mare del Josep netejava als matins. Treballarà de cambrer fins que arran d’una disputa amb l’amo es decidirà a obrir el seu propi cafè a principis de 1919. Serà el cafè Colon, situat al segon pis del número 24 del carrer Major, al mateix edifici on vivia la família. El cafè serà més conegut, però, com el cafè de Cal Minga, i a l’abril de 1931 es va traslladar al número 2 del mateix carrer Major, al local que abans havia estat de la coral Unió Berguedana (i on més tard tornaria l’entitat hereva dels Cors de Clavé). El pare del Josep Ester durà el bar fins pràcticament la seva mort: el 1953 Francesc Ester traspassarà el cafè i hi van posar una bolera i aquell mateix any, amb 62 anys, el Francesc Ester moria a Berga. El pare de Josep Ester va ser un cafeter molt conegut i una persona popular i estimada a la ciutat, una mostra en fou el seu concorregut enterrament3. A causa del seu treball i del bar, la família passarà a ser, diguem-ne, petit burgesa.

Josep Ester va ser escolaritzat a Sant Joan (escola estatal) aproximadament als quatre anys. Als set anys va abandonar les escoles nacionals i va passar a l’escola privada que tenia el Just Lacau Peralta a la mateixa escala on havia anat a viure la família Ester Borràs4. El Just Lacau era un anarquista originari de Barbastre i tenia llavors vora els 40 anys. Era fort, amb un poblat bigoti i un posat seriós. Compaginava l’escola amb la professió de músic a la banda municipal de Berga i en una altra banda que tocava pels pobles, de manera que sovint havia de marxar de classe per alguna actuació cosa que, segons Josep Ester, els nens agraïen. Abans de posar l’escola, el Lacau, que havia estudiat en un convent de frares dominics a Barbastre, havia estat el cap de l’estació d’Olvan-Berga i més tard, havia treballat de peó en la construcció de la carretera que puja a Queralt. Sempre va tenir una situació econòmica molt precària. Cal afegir que el Just Lacau, que

Un anarquista berguedà1

serà alcalde de Berga durant un llarg període de la revolució social i la guerra civil de 1936-1939 en representació de la CNT, acabarà sent amic personal de Josep Ester. Malgrat tot, l’Ester ens recorda que la pràctica pedagògica del Lacau era com la de la resta de professors que va patir en aquella època: dur, inflexible i que aplicava càstigs físics. A l’escola del Lacau hi anaven uns 20 o 25 alumnes d’entre 4 i 10 anys. Als deu anys, el Josep va voler fer la comunió (els seus pares van quedar ben parats) i més tard, va entrar a les Joventuts Antonianes (entitat recreativa catòlica), fent teatre i dansa amb mossèn Marià Miró (més músic que capellà segons Josep Ester)5. A principis de 1925, amb 11 anys, el Josep insistirà per deixar l’escola del Lacau i anar als «Hermanos» —les escoles Cristianes— i amb el suport de

l’àvia, i malgrat l’oposició dels pares, ho aconseguirà. El primer contacte amb el món del treball va ser com a venedor de caramels i, després, com a operador de càmera al Cine Coliseum que el seu pare, el Santacreu i el Cunill havien muntat. Encara estudiava. Va fer quatre cursos incomplerts i l’any 1927, amb 14 anys, deixarà els estudis, malgrat l’oposició dels seus pares. Aleshores va començar a treballar d’aprenent al taller de serralleria de Ramon Canudes, el Pixavi, que era amic de la família. El taller estava situat darrere de Sant Francesc. Era una feina que li agradava, tot i les pèssimes condicions laborals: 10 hores diàries de feina i 2 pessetes setmanals de sou. Fart de no aprendre res i d’aguantar un encarregat maliciós, va decidir anar a treballar a un altre

lloc. L’agost de 1928 ja treballava a Hilados Asensio SA, és a dir, a Ca l’Asensio o la fàbrica del canal. Més sou per menys hores de feina i, sobretot, més possibilitats d’aprendre. Allà va conèixer l’Alfonsina Bueno Vela6, de la qual es va enamorar.

En proclamar-se la Segona República, a Berga s’organit-za un Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), impulsat pel Ramon Casals, Ramonet Xic, el Miquel Bueno, el Ribereta, el Creus, etc. El Josep Ester s’hi afiliarà. Després d’una de les primeres i multitudi-nàries assemblees7 al Teatre Quevedo, on es van visualit-zar dues tendències (anar-quistes versus marxistes del BOC), el Josep no ho va veu-

Fotografia d ’un dels aplecs de l ’Associació de Berguedans a l ’Exili. Josep Ester és el del Centre.

Voluntaris al front amb la Columna Terra i Llibertat. Madrid setembre de 1936, d ’esquerra a dreta: Emilio Vilardaga, Josep Ester i Josep Viladomiu, tres destacats anarquistes del Berguedà. En Vilardaga i Viladomiu de Gironella i l ’Ester de Berga.

Josep Ester en un acte de la F E DIP.

DOSSIERJosep Ester Borràs. Un anarquista berguedà8

re clar i va pensar a deixar-ho córrer. Parlant de l’assemblea i dels anarquistes i la seva fama amb en Just Lacau, al cafè familiar, aquest li donarà a llegir Anarquia, d’Errico Malatesta, i el llibre l’entusiasmarà i començarà a anar amb assiduïtat al local de la CNT, a relacionar-se amb els companys i llegir altres llibres i pamflets com El Botón de Fuego de José López Montenegro8. A partir de llavors, la seva militància entrarà en un procés d’acceleració continuada. Va començar a llegir tot el que podia i més, participava en totes les accions de protesta que podia. Durant una de les eleccions de 1931, en passar per casualitat davant d’un col·legi electoral on un capellà es-tava intentant que votessin a la dreta, es va veure ficat en una baralla de la qual el capellà en va sortir amb un cop de puny. El resultat no es va fer esperar: l’endemà el van fer fora de la fàbrica del canal.

A l’octubre de 1931, l’Alfonsina i ell sabran que esperen un fill. El Josep tenia 18 anys i l’havien fet fora de la fàbrica; l’Alfonsina, 17 i era aprenent de filadora i filla d’un segon matrimoni de Miguel Bueno, anarquista permanentment represaliat per la burgesia berguedana. Cap dels dos volia un fill. Finalment, es van casar el 9 de gener de 1932.

El dilluns 18 de gener de 1932 començava amb una vaga del tèxtil. La patronal de l’Alt Llobregat es negava a complir els acords que havia signat i que la resta de la patronal catalana complia. Hi havia tensió. Ramon Casals, Pere Creus i Vicenç Satina negociaven. A Sant Corneli (Fígols), el dimarts 19 de febrer, i en solidaritat amb les companyes del tèxtil, els miners inicien una vaga, però en aquest cas una vaga general revolucionària, que s’estendrà per diversos pobles. Berga restarà a l’expectativa.

Josep Ester contava amb 19 anys, s’acabava de casar, esperava una filla i des de feia més d’un any el seu compromís amb l’anarquisme i la revolució social no feia més que créixer. Aquell dia es va trobar amb el que podríem anomenar el seu grup d’afinitat: Àngel Soler, Ramon Vilanova, Josep Gros i el Patets, amb els quals es va dirigir al local del sindicat. Van parlar amb el Ribereta, que els va assignar diverses tasques per mirar d’ajudar a estendre la vaga general revolucionària.

Amb Bueno i Soler, van sortir del local a les 3 h de la tarda. Sense saber-ne els detalls, l’Ester sabia que actuarien de seguida. Van anar a un pis vell que el Bueno tenia a La Berruga (Les Voltes d’en Clarís, 4). Allà Miguel Bueno, ple d’il·lusió, havia anat fabricant explosius amb pólvora i olles i pots vells. Pa i llaunes de sardines van ser el sopar d’aquell dijous 21 de febrer. Havent sopat, el Miguel va dir al Josep que anés al sindicat, on el Patets l’havia d’informar d’alguna cosa. Però el Patets no hi era. Ningú no l’havia vist. L’esperava, mentre els membres de la junta del sindicat, nerviosos, anaven d’un costat a l’altre del local. Poc després, va acompanyar pels carrers de Berga, i fins més amunt de Cal Parraquer, un company que havia baixat ben armat des de Fígols al sindicat de Berga. Després, amb l’Àngel Soler, van decidir tornar al pis de La Berruga. Mentre caminaven cap allà, dues fortes explosions els van sobresaltar.

Els carrers, deserts. Van separar-se davant el monument a mossèn Comellas de la Plaça Cremada, llavors anomenada plaça de la Constitució. Dos números de la Guàrdia Civil im-pedien el pas per La Berruga. Llavors, el Josep va intentar ac-cedir a la casa voltant per l’antic hospital, on un altre guàrdia civil li va barrar el pas. Impossible reunir-se amb els companys. Va dirigir-se al sindicat, però, de camí, es va trobar el seu pare, que li va dir que a casa tenia la mare i la dona plorant i, final-ment, va anar cap a casa, no sense sentir-se culpable.

A Fígols s’havia proclamat el comunisme llibertari, però no van baixar a ajudar els companys de Berga, que era l’esperança que animava el cor i el cap de l’Ester. L’endemà al matí, amb la plaça plena de militars (cent soldats), Guàrdia Civil (amb reforços de Saragossa), mossos d’esquadra, sometents d’Esquerra Republicana de Catalunya i tafaners, i fent ús de companys del sindicat detinguts —Josep Solé, Poll—, els revolucionaris del pis de Les Voltes d’en Clarís es van rendir. Primer, Josep Cortina i, finalment, Miguel Bueno, Enric Garriga, Simón Molina i Josep Calderer. La presó i la deportació seria el destí que la República els brindaria. Josep Ester no va ser detingut i no va rebre cap tipus de repressió probablement a causa de l’amistat del seu pare amb alguns prohoms berguedans.

Els dies que seguiren foren plens de tristesa i indignació, sobretot quan va escoltar el Patets tirar merda públicament sobre els seus antics companys, fet que va suposar un enfrontament verbal i públic. El 3 de juny de 1932 naixia l’Àngela, la filla de l’Alfonsa i el Josep, que durà el nom de la seva àvia materna l’Àngela Vela Garcia. El seu avi patern estava empresonat.

Després dels fets de 1932, el compromís de Josep Ester amb la lluita social i l’anarquisme, lluny de desaparèixer, va continuar en augment. El sindicat de Berga va continuar organitzant xerrades com ja havia fet a principis de 1931, portant a parlar a Berga Àngel Pestanya, Pérez Combina, Joaquín Cortés... El mes de maig de 1936 Frederica Montseny i Josep Peirats feien un míting a Gironella. Els conferenciants havien pujat a la comarca acompanyats per l’il·lustre intel·lectual prussià Max Nettlau —que va visitar meravellat els arxius de l’Ajuntament de Berga— i el també il·lustrat anarquista mallorquí Bernardo Pou i la seva companya. De Berga van baixar l’Ester i el Ramon Casals a convèncer-los de repetir l’endemà el míting a Berga i així va ser, tot i el reduït públic berguedà, en contraposició de la multitud a Gironella9. Foren els anys de la República un anys d’intens aprenentatge.

El 18 de juliol de 1936, es va saber que els militars s’aixecaven al nord d’Àfrica. El Josep, junt amb el Ramon Casals i el Ventura Molero, van anar a Manresa per mirar d’informar-se del que passava. En tornar a Berga, foren aturats per la Guàrdia Civil, sense conseqüències10.

Josep Ester fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries (JJLL), l’any 1936, junt amb Ramon Casals, Josep Bach, Josep Casafont i Ramon Sant11, una organització que creixerà de seguida. El dia 20, va anar a Barcelona amb Ramon Casals, Florenci Guix i Felip Ferran, on es trobaren amb el Buenaventura Durruti quan sortia de parlar amb el Lluís Companys i van rebre informació i consignes12 . Va participar en el procés revolucionari iniciat l’estiu del 36. El mes de novembre del mateix any marxà de voluntari amb la columna Terra i Llibertat amb diversos companys de la comarca a la defensa de Madrid. Més tard, al front d’Aragó.

La militarització de les columnes de voluntaris per part del Govern de la República portarà debats, enfrontaments i desercions, so-bretot en un primer moment. Al març de 1937, molts anarquistes 13 van abandonar el front en no acceptar la militarització. Fou el cas de Josep Ester, que va tornar

a Berga i el 22 de març de 1937, va entrar a l’Ajuntament de Ber-ga en representació la CNT, junt amb en Ramon Casals, substituint en Manuel Carceller i l’Agustí Vi-nyes respectivament, també de la CNT. A l’Ajuntament, el Josep va ser el president de la Conselleria de Proveïments. Tanmateix, hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes es va incorporar a treballar a la indústria de guer-ra col·lectivitzada. Arribat aquest punt, molts antics voluntaris van intentar tornar a la mateixa unitat on estaven —ara militaritzada—, per estar amb els mateixos com-panys. Així ho va fer l’Ester. La Co-lumna Terra i Llibertat va passar a ser la 153 brigada mixta.

Al 1938 va fer un curs de capacitació de comandament, al juny l’acaba i es reincorpora a la brigada. Algunes columnes van ser militaritzades sense massa conflictes; d’altres, en la pràctica, no ho seran mai i seguiran funcionant com fins llavors —no sense problemes amb els subministraments—; i d’altres, com la Terra i Llibertat, viuran importants conflictes interns, ja que els cenetistes i anarquistes voldran fer prevaldre el model organitzatiu existent abans de la militarització mentre des del Govern s’enviaran comissaris polítics —molts comunistes— per implantar el nou model militar. El nou model passava per traslladar gent d’una brigada a una altra, rellevar els responsables, etcètera, i, de sotamà, execucions de membres del POUM i d’anarquistes.

Toulouse aproximadament l ’any 1956. D’esquerra a dreta la parella Gràcia Ventura i Josep Peirats, i Josep Ester i Odette Ester. Tots quatre foren molt amics.

Voluntaris al front, Josep Ester és el primer de l ’esquerra, a la seva dreta Emilio Vilardaga i a la punta dreta en Ramon Sant Mas, Ros.

Toulouse 1945, Josep Ester Borràs fent un míting, és l ’acte de constitució de la Federació Espanyola de De-portats i Internats Polítics (F E DIP) associació que Ester presidirà durant molts anys. La primera per l ’esquerra és Alfonsina Bueno.

Josep Ester Borràs amb la seva filla Angelina Ester Bueno.

DOSSIERJosep Ester Borràs. Un anarquista berguedà

9

De fet, el Josep Ester, que va arribar a tinent, fou detingut amb altres —entre els quals, el també llibertari berguedà Josep Bach—, acusat de participar en la mort el 27 d’octubre de 1938, entre Linyola i Mollerussa, d’un comissari polític comunista de la 153 brigada mixta: Enrique Rigabert Martín14. Malgrat tot, se’n va sortir i el 2 de febrer de 1939 travessava la frontera camí de l’exili amb la seva nova identitat: Domingo López Sepúlveda. El canvi d’identitat segurament va ser motivat per poder fugir de la repressió del Servei d’Informació Militar (SIM), que va actuar com la policia política dels comunistes al front i la rereguarda.

El mes de juliol de 1940 es va integrar, junt amb la seva dona i el seu sogre a la resistència contra els nazis. Es van integrar al grup de l’aragonès Francisco Ponzán, un grup d’anarquistes catalans i aragonesos molts dels quals ja havien participat durant la guerra en missions especials dins la zona nacional, integrats al Servei d’Informació Especial Perifèrica. El grup Ponzan va treure fins a tres mil persones —molts aviadors aliats— de la França ocupada cap a Espanya a través dels Pirineus, acompanyant-los cap a consulats o ambaixades segures i, en moltes ocasions, fins a Gibraltar. A canvi, els anarquistes aragonesos i catalans que formaven el grup volien armes i protecció per continuar la lluita contra Franco. El grup formarà part el mes de novembre de 1941 de la xarxa Pat O’Leary —més tard coneguda com a Pat-Françoise—, que va entrar en contacte amb els serveis secrets de diversos països aliats. La xarxa va operar per tot el Pirineu. Josep Ester va treballar evacuant aviadors de les forces aliades cap a Barcelona i Madrid.

El 30 d’abril de 1941 va ser detingut a Toulouse —en ser interceptada una carta— i fou internat al camp de càstig de Récébédou. Durant el mes de novembre del mateix any, i per requeriment de Francisco Ponzán, el tinent Robert Terres, el Padre, del servei de contraespionatge de la resistència francesa, va alliberar l’Ester amb documentació falsa. Aleshores, en Ponzán li va recomanar que desaparegués durant un parell de mesos. Concretament, li va aconsellar que anés a Banyuls-sur-Mer, on el grup tenia una caseta de suport. I allà s’hi va instal·lar amb la seva dona i la seva filla, aparentant una tranquil·la vida de burgès. Durant aquells mesos, va participar en la redacció d’un manifest per a la reorganització confederal. I al maig de 1942, va escriure unes petites memòries d’infantesa i joventut: Recuerdos y Reflejos.

Al juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la família15 I durant els viatges per Espanya, va ser aturat i retingut per la Guàrdia Civil en alguna ocasió, però se’n va sortir gràcies a la documentació falsa. El 30 d’octubre de 1943, però, la Gestapo va localitzar la casa que tenien llogada a Banyuls-sur-Mer, i van detenir el seu sogre —amb el nom fals de Miguel Solano García— i el seu cunyat, Josep Bueno. Aquest, aliè a les activitats de la resistència de la seva família, va acabar donant, sota tortura, l’adreça de l’Ester a Toulouse, i l’endemà, el van detenir. El controlaven de feia temps16. L’Alfonsina va ser detinguda el 2 de novembre i a la seva filla17 no la van detenir perquè estava a casa d’uns amics18 .

Després de la detenció, va ser torturat i va anar passant per diversos camps de concentració. La seva família va córrer la mateixa sort. A ell d’entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Toulouse; després a la de Fresnes, prop de París; i des d’allà, a la seu de la Gestapo, Rue des Saussaies, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval (s’havien conegut a la presó de Saint Michel). D’allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on es va retrobar amb el seu sogre, el seu cunyat i la resta del grup Ponzán. Allà tots tres seran considerats Nacht und Nebel (‘nit i boira’), categoria que indicava que podien ser assassinats en qualsevol moment. S’hi estigueren tres setmanes.

Van ser deportats el 20 de març de 1944 i conduits a Neuen Bremen, on van estar poc més d’un mes. El 23 d’abril de 1944, després de tres durs dies de viatge, arribaven a Mauthausen. Ell serà el deportat número 64.553. El 18 d’agost de 1944, el seu sogre Miguel Bueno Gil va ser assassinat al castell de Hartheim. L’Alfonsina va ser internada a Ravensbrück on va ser objecte d’experiments pseudocientífics que li deixarien seqüeles. Ell i el seu cunyat, a Mauthausen, on seguien sent considerats uns Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va contactar amb els companys espanyols i llibertaris. Les seves habilitats en el treball el van salvar d’una mort ràpida, com a molts altres «republicans». La seva arribada va suposar l’organització

de la CNT i en va ser el representant dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp19, del qual fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l’esmentat comitè junt amb els comunistes estalinistes20. A les darreries de l’internament tenien fins i tot armes, aconseguides per l’Ester i un altre noi que treballaven a l’armeria21, per poder plantar cara a la possibilitat que davant les derrotes, els nazis els volguessin eliminar abans d’abandonar el camp.

El 3 de març de 1945 comen-cen a arribar a Mauthausen dones de Rabensbruck. Amb l’avenç de l’exèrcit roig, els alemanys van evacuar aquell camp i van dur les seves in-ternes a Mauthausen. L’Al-fonsina hi arriba el 7 de març i, gràcies a la solidaritat entre els espanyols, el Josep s’hi va poder retrobar, a les dutxes, en un emotiu encontre, tal i com recullen diversos relats d’interns.

El 22 d’abril de 1945 la Creu Roja Internacional es dispo-sava a evacuar els francesos del camp, però ell i tres re-clusos més (no francesos) s’hi van afegir. Finalment, després de diverses peripè-cies, van aconseguir arribar a Suïssa i, posteriorment, a França. Allà es va recuperar a l’hospital de Neuilly.

L’agost de 1945, a Toulouse, es funda la Federació Espa-nyola de Deportats i Inter-nats Polítics (FEDIP) i Josep Ester va estar al capdavant de l’organització fins la seva mort, desenvolupant diver-ses feines i col·laborant amb el seu butlletí Hispania. Va intervenir directament en la gestió per tal d’aconseguir pensions del govern alemany

Josep Ester fent un parlament el dia de la inauguració d ’un monument als exiliats.

Toulouse 1945, Josep Ester Borràs fent un míting, és l ’acte de constitució de la Federació Espanyola de De-portats i Internats Polítics (F E DIP) associació que Ester presidirà durant molts anys. La primera per l ’esquerra és Alfonsina Bueno.

Josep Ester Borràs amb la seva filla Angelina Ester Bueno.

Toulouse 26 de setembre de 1943, grup de berguedans exiliats. D’esquerra a dreta: El Riu, el Bener Puig Soler, el Ra-mon Casals, el Josep Ester, el Ventura Molero i el Ramon Sants. Tots ells de Berga i tots de la CNT excepte el Molero que era del P S U C.

DOSSIERJosep Ester Borràs. Un anarquista berguedà10

per a molts exdeportats i ví-dues d’exdeportats als camps de concentració. També va fer una gran tasca de difusió pe-dagògica dels horrors nazis. Sempre fou molt estricte i crí-tic amb les imprecisions i ine-xactituds dels relats personals, històrics o literaris entorn els camps de concentració ale-manys22. Aquell mateix any, amb l’escissió de la CNT —que durarà fins el 1961—, do-narà suport al sector oficialista més ortodox i fou secretari de la Intercomarcal a l’Exili de la CNT de l’Alt Llobregat i Carde-ner. També va ser membre de l’Agrupació de Berguedans a l’Exili (1945-1947), assistint a diferents aplecs de l’esmenta-da organització i col·laborant en el seus butlletins d’infor-mació.

L’any 1947 Josep Ester Borràs va separar-se de l’Alfonsina —fou un procés especialment dolorós pels dos— es va traslladar a viure a París i va passar a ser secretari general de la FEDIP. El mateix any impulsarà des d’aquesta organització una exemplar campanya internacional23 per a l’alliberament dels espanyols internats al gulag soviètic de Karaganda24 (Kazakhstan). Es tractava d’un grup de pilots que s’havien estat formant a l’URSS i marins mercants —una seixantena— de la CNT, l’UGT i d’altres sense filiació sindical que el 1939 se’ls va impedir sortir del país i el 1942 van ser internats a l’esmentat gulag. Unes

preses austríaques que sortiran d’allà el 1946 donaran l’avís de l’existència d’aquest interns25. L’Ester ho farà públic en una roda de premsa. Donaran suport a la campanya totes les institucions, partits, sindicats i associacions de l’exili espanyol exceptuant els estalinistes, és a dir el PSUC i el PCE26. També hi donaran suport intel·lectuals com Camús, Sartre, Breton i un llarg etcètera. Es posarà en contacte amb l’ONU, la Creu Roja internacional, el govern francès, entre d’altres. La campanya de manera immediata va servir per millorar les condicions d’aquests presos, que van ser traslladats a un camp prop d’Odessa i van poder escriure a les seves famílies a través de la Creu Roja. Tanmateix, no va ser fins al mes de març de 1956 que el tribunal militar del Consell del Soviet Suprem no va alliberar-los.

L’any 1951 va treballar molt activament i amb èxit per evitar l’extradició a Espanya de Marcel·lí Massana, que havia estat detingut a França. Aquesta mateixa feina la farà amb molts altres, com Ramon Vila Capdevila, Quico Sabaté, etcètera.

Josep Ester va participar a la Co-missió Internacional de Control del Règim Concentracional (CI-CRC) i a la Comissió Internacional contra els camps de treball forçat. Va treballar també a la secció es-panyola de l’Oficina de Protecció dels Refugiats i dels Apàtrides (OFPRA), organisme públic fran-cès creat el 1952 des del qual desenvoluparà una intensa feina complementària a la que desen-

volupava a la FEDIP i altres orga-nitzacions. Regularitzarà la situa-ció de molts refugiats espanyols a França, aconseguirà pensions, etcètera.

El 1972, va rebre un gran home-natge internacional a Toulouse. Era una persona reconeguda —tenia condecoracions dels go-verns francès, anglès i nord-ame-ricà27— i molt estimada, ja que va dedicar la vida a ajudar els inter-nats en camps de concentració, els perseguits polítics, els presos i tot tipus de víctimes de l’auto-ritarisme.

Entre el 1973 i el 1974 va traslla-dar-se amb la seva segona com-panya, Odette Kervorc’h, a Saint-Christol-lès-Alès, per estar més a prop de la frontera, més a prop de Berga. Casa seu s’anomenava Ker Berga —Ker, en bretó, vol dir ‘casa’ i l’Odette era d’origen bre-tó—. Després de la mort de Fran-co, va tornar a Berga i aprofitant que el procés de reconstrucció de la CNT estava engegat, va do-nar un molt concorregut míting al teatre Patronat. Va estar actiu fins ben poc abans de morir, el 13 d’abril de 1980, i va ser incinerat a Marsella.

L’any 1987, a Berga es va crear el Centre d’Estudis Josep Ester Bor-ràs, però fins l’any 1998 no s’hi van fer tasques culturals. Avui dia és un centre de documentació, re-cerca i difusió de la història social de l’Alt Llobregat que pretén cre-ar un corpus sobre el moviments obrer i llibertari de casa nostra. Es tracta d’una entitat sense ànim de lucre, que es finança amb les quotes dels seus socis —uns seixanta— i les seves edicions, i que afavoreix les iniciatives anti-autoritàries berguedanes. Actual-ment compta amb 4.000 llibres catalogats, 6.000 per catalogar, un miler de capçaleres de diaris i documentació diversa al servei de la gent. Per poder canviar el món.

Notes

1. Part de l’article «Josep Ester Borràs. Esbós biogràfic d’un anarquista Berguedà» de Josep Cara Rincón aparegut al núm. 117 (2013) de l’Erol: Berguedans als camps nazis. 2. Segons el que explica el mateix Josep Ester a Recuerdos y Reflejos, i el que explica la seva germana Antònia a «Josep Ester una vida pels altres» (Puntas, Jordi. Regió 7, 19-4-1980, pàg. 10). 3. Com podem llegir a la necrològica que va aparèixer a Solidaridad Obrera (Órgano del movimiento libertario español en Francia (Año IX). Núm. 451, 5 de novembre de 1953). 4. Cap al 1918, i fins la proclamació de la Segona República, va viure amb la seva família al carrer Ciutat, número 24. 5. Quan aquesta entitat va desaparèixer en favor del Centre Catòlic (controlat pels Franciscans i de caire absolutament reaccionari), el Josep va fer d’escolanet a l’església de Sant Francesc d’Asis per al pederasta i capellà jesuïta mossèn Bellet el qual abusava de molta canalla. Ell no en fou cap excepció, com ens explica àmpliament (op. cit.). Amb 18 anys, l’any 1931, Josep va abandonar tota creença religiosa i passà a regir-se únicament per la seva consciència. 6. Era nascuda a Moros (Saragossa), igual que els seus pares. 7. Gairebé mil persones segons explica l’Ester (op. cit.). 8. Anarquista aragonès que va fer de mestre racionalista a Sallent a finals del segle xix. 9. Peirats, José. Recorrido por mi vida. Vol III. 1975. Biblioteca Pública Arús, Barcelona. Memòries inèdites de Josep Peirats. Diem inèdites perquè el treball editat per Flor del Viento és un collage parcial i ben poc encertat. Vegeu: «La segunda muerte de José Peirats». <http://acontretemps.org/spip.php?article312> (15 d’agost de 2013). 10. Montaña Daniel i Rafart Josep (1991: 19). 11. Pedro Flores (1981: 273) i Montaña Daniel i Rafart Josep. (1991: 19) i entrevistes a Ramon Casals el 1996, 1997, 2000 i 2001. 12. Montaña Daniel i Rafart Josep. (1991: 19) i entrevistes a Ramon Casals el 1996, 1997, 2000 i 2001. 13. Sobretot d’algunes columnes de voluntaris que no havien acceptat la militarització. 14. Al document «Informe sobre el asesinato de don Enrique Rigabert Martín, comisario de la 153 Brigada Mixta» (IISH Amsterdam, 17D 3), se’ns dona una visió dels fets elaborada des del SIM, controlat pels comunistes, per tant, d’una de les parts aquest litigi. A «Mis contactos con Ester» (IISH Amsterdam 222) podem llegir la visió dels llibertaris d’aquells mateixos fets. Si a més tenim en compte l’«Acta

del Pleno de Columnas Confederales y Anarquistas celebrado en Valencia el día 5 de febrero de 1937» comprendrem millor la problemàtica de la militarització de les columnes de voluntaris i l’antagonisme de les forces revolucionàries i les contrarevolucionàries aplicat també a l’àmbit de la guerra. 15. El Josep havia viatjat ja a Berga el 1939, on tenia contactes que faran d’enllaç en les activitats de la resistència, tant contra els nazis com contra Franco. A més, la seva mare, entre 1939 i 1942, havia anat a peu a França a veure’l fins a dos cops. L’any 1941 va ser detinguda i internada al castell de Figueres. 16. António Téllez (1996: 336). 17. Eduard Pons i Prades (2002: 106). Gràcies a ella —una nena aleshores—, es va recuperar de la casa documentació important i compromesa i van poder avisar alguns enllaços. 18. Téllez (1996: 304). 19. Montserrrat Roig (1995: 305). 20. Pons i Prades (2002: 89) i Montserrrat Roig (1995: 305). 21. Montserrrat Roig (1995: 330). 22. Cartes i anotacions a llibres i articles publicats sobre l’esmentada temàtica ho demostren. Des d’anotacions sobre petits detalls o matisos sobre textos o articles com algun del Mariano Constante fins a crítiques globals com la que fa del text de Joaquim Amat-Piniella. 23. Cal destacar també el míting final de campanya proalliberament dels presos Karandanga organitzats per la FEDIP el diumenge 11 d’agost de 1948 a la Salle de la Mutualité de París. 24. Caixa 15-21 de l’IISH d’Àmsterdam. 25. En arribar els espanyols al camp, encara era mixt i alguns van tenir fills amb aquestes dones. 26. Per veure la dogmàtica actitud del PSUC, vegeu les critiques a l’Ester a Lluita, portaveu del partit, al llarg de 1948. Critiquen Josep Ester, els seus articles a Solidaridad Obrera i la campanya en general, i arriben a qualificar Ester de «FAI-falangista» per denunciar la situació dels presos al gulag. 27. El govern francès, l’anglès i l’estatunidenc li van concedir diverses condecoracions: la Legió d’Honor, el títol de «sous-tinent» de les Forces Franceses Combattantes, la King’s Medal of Freedom i d’altres per la seva participació a la resistència. Condecoracions algunes de les quals va acceptar per qüestions tàctiques —bàsicament les franceses—, tal i com ens va explicar l’Odette Ester el 20 d’abril de 2001.

Josep Ester a l ’escola. És el segon començant per l ’esquerra de la fila de dalt. El professor és Just Lacau, alcalde de Berga per la CNT durant la Guerra Civil.

Josep Ester al despatx de la F E DIP a París, era el despatx contigu al de la Odette qui esdevindria la seva companya.la Guerra Civil.

negligència mèdica i carta d’un afectat per la hipoteca11

Deu anys després la justícia reconeix la negligència mèdica de l’Hospital de Berga a una gironellenca

Per poc li costa la vida

BarrikadaBerga, febrer de 2014

A la Pilar les intervencions quirúrgi-ques li han costat la salut però en 10 anys ella i la seva família no han deixat de lluitar. Com ja informàvem al Pèsol Negre 47 la Pilar va ser víctima d’una negligència mèdica a l’Hospital Sant Bernabé de Berga produïda durant una cesària.

Era el 29 de desembre del 2003 quan la Pilar se li va practicar una cesària que va derivar en una hemorràgia que va motivar la reintervenció quirúrgica el mateix dia a la tarda. L’operació lluny d’acabar amb el problema va provocar-li una lesió a l’arteria uterina i ovàrica que no va ser detectada fins que el dia 9 de gener quan és ope-rada a vida o mort a l’hospital de la Vall d’Hebron, on li extirpen la matriu i l’ovari esquerre. A conseqüència d’això es passarà més de tres mesos ingressada, la primera setmana a la unitat de vigilància intensiva. A part de quedar estèril, la salut de la Pilar quedarà seriosament tocada tan físi-cament com psicològicament.

Deu anys després dels fets el jutjat de primera instància núm 20 de Barcelo-na ha donat la raó a la Pilar. La sen-tència relaciona directament el defi-cient seguiment evolutiu del pacient realitzat pels metges de l’Hospital Sant Bernabé de Berga amb les com-plicacions que van haver-hi després.

Textualment: «Ha sido probado el re-traso en el diagnóstico y la falta de di-ligencia en la valoración de la prueba ecogràfica durante días (desde el día 5 hasta el 9) así como el retraso en la práctica de técnicas exploratorias por el servicio médico del Hospital de Berga, que hicieron peligrar la vida de la paciente». A la vegada la sentència també considera provat que la carèn-cia d’una correcta organització dels facultatius de l’hospital va incidir en el retràs del diagnòstic.

A conseqüència d’això l’asseguradora de l’hospital ha estat condemnada a pagar vora mig milió d’euros sumant la indemnització i els interessos ge-nerats des del dia dels fets. Després de deu anys d’un periple judicial que sembla no acabar-se mai la Pilar i la seva família s’han mostrat sorpresos però contents amb la sentència. Tot i això reconeixen que el cas s’hauria d’haver guanyat pel penal. I és que tres anys enrere i, després d’un munt d’entrebancs, es va realitzar el judici

penal contra els quatre metges de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé que estaven acusats d’un delicte de lesions per imprudència mèdica. El jutge però, va estimar que no hi havia hagut imprudència per part dels pro-fessionals. A partir d’aquell moment i una vegada van canviar d’advocat es va seguir amb el procés per via admi-nistrativa, via que finalment ha acabat per donar la raó a la Pilar.

Una de les proves claus que han de-terminat la victòria en el judici ha estat sens dubte l’ecografia que pro-fessionals de l’Hospital Sant Bernabé van realitzar el dia 5 de gener a la Pi-lar. En aquesta ecografia ja s’hi podia veure que hi havia infecció però els professionals de l’HSB no la van valo-rar ni van ordenar cap altra prova. En la sentència a més queda provat que a dia 5 de gener l’úter encara no pe-rillava. Es dóna el cas que a l’historial mèdic entregat a la víctima abans del primer judici (el penal) aquesta ecografia no hi figurava per la qual cosa no es va poder tenir en compte. Però encara no poden cantar victòria doncs a darrera hora els condemnats han presentat recurs d’apel·lació da-vant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la resolució pot tardar més d’un any. En tot cas la víctima es mostra optimista ja que, segons diu, la sentència està àmpliament argu-mentada.

Una de les coses que han quedat més paleses en aquest cas és el corpora-tivisme d’alguns professionals que lluny de col·laborar en l’esclariment dels fets han posat tot tipus de pals a les rodes per impedir que se sabés la veritat. N’és un exemple el periple judicial pel qual han hagut de passar, amb la suspensió de fins a tres cops del judici penal a causa de la incom-pareixença dels testimonis i d’altres trampes i filibusterismes judicials de la defensa.

Carta de denuncia de un afectado por la hipotecaATEH

Manresa, maig de 2013

Sabemos que el valor de cualquier producto va según las ofertas y de-mandas, pero pensé que una persona o una familia o un pueblo tendrían que ser una particularidad o por lo menos: ¡un producto excepcional!

Os voy a explicar la historia y la expe-riencia de tener una vivienda habitual como derecho fundamental que es. El cambio de la misma vivienda me-diante la hipoteca puente es un de-recho y no tendría que haber ningún problema económico si se invierte todo el dinero de la vivienda vendida en la vivienda comprada. Pero esto solo son palabras bonitas escucha-das por parte de gente especialista en el sector, como los señores de la gestoría (DBF Assessorament Jurídic), los señores del banco BBVA y otros responsables del sector.

Aquí empezó el sueño y también empezó el sufrimiento:

En el año 2003 compré un piso como todo el mundo para garantizar a mí y a mi familia un poco de estabilidad, huyendo de la crisis y el sufrimiento de un alquiler. Tres años después, pensé en cambiar la misma vivienda con el objetivo de mejorar un poco el ambiente del barrio. Después de recibir animaciones y palabras bonitas por parte de una gestoría inmobiliaria y el banco, hice una hipoteca puente y se realizó la operación. Se invirtió todo el dinero en la nueva vivienda habitual con una hipoteca nueva más cara (comprada en plena burbuja inmobiliaria), ya que el nuevo piso era más caro que el anterior. Como resultado del cambio de vivienda ha-bitual, la nueva hipoteca limitaba más mis movimientos y mi vida. Hasta el momento, todo estaba bien porque estaba convencido de hacer lo mejor; pagar más hipoteca a cambio de un barrio un poco más tranquilo.

A partir del 2011, en plena crisis, empecé a recibir cartas de hacienda, declarándome una cantidad de ga-nancias increíble, pidiéndome una cantidad de casi 13.000 euros por el traspaso de vivienda. Y todo esto cuando yo hice las declaraciones per-tinentes a hacienda, revisadas con mi abogado. Aquí empezaron los recur-sos, las delegaciones y explicaciones de toda la historia. Nadie te quiere ayudar ni te quiere entender; esta-mos en crisis. Incluso en una de las delegaciones de hacienda una agente reconoció que una cantidad de dine-ro que se hico por la venda de pri-

mera vivienda fue a parar a sufragar íntegramente la nueva vivienda y por lo tanto se moderarían las ganancias reclamadas, pero hasta ahora ningu-na aplicación….

Como afectado, como pobre hombre y familia, me toca convivir con la nue-va crisis provocada por los embargos y las cartas negras que me llegan a casa cada semana. Entiendo que la si-tuación del país es económicamente crítica, entiendo que todo el mundo puede fallar…pero no entiendo que cuando una persona hace una ope-ración muy oficial, pagando desde el primer día a cambio de gestiones y asesoramientos luego te conviertas en ¿¡acusado y víctima?!

Con esta carta quiero invitar y llamar la atención a todos los implicados, a todos los que han cobrado el dinero a cambio de alguna gestión (la gestoría jurídica DBF Assessorament Jurídic, el BBVA Manresa que es el banco res-ponsable, al abogado de la declara-

ción de la renta y los agentes de la hacienda) para que asuman su res-ponsabilidad y evidenciar ante la opi-nión pública lo que cínicamente nos cuentan: «Que ellos no tienen nada que ver y que todo lo que ha pasa-do, como si fuera un mercado negro, ha tenido un carácter comercial nada más». De esta manera continuaré siendo la víctima por haber confiado en vosotros, banqueros y gestores, pero que sepáis que el gran perdedor sois vosotros.

Nos veremos en el tribunal económi-co TEAR y ante la justicia.

La Pilar

12

repressió

Els Mossos desallotgen a les manifestants per un transport públic gratuït

a l’aguaitManresa, febrer de 2013

Es tractava de la tercera concentració realitzada per la Coordinadora per la Transformació Social, Contra el Capi-talisme i el Patriarcat (CTS) a Manresa en defensa del Transport Públic.

El dimecres 12 de febrer, vora les 19 h de la tarda, una setantena de persones omplien el vestíbul de l’estació. L’acció de precintar les por-tes d’entrada fou l’excusa i el tret de sortida per engegar la intrusió poli-cial: agents de paisà informaren de l’acció, un parell de cotxes patrulla realitzaren una primera aproximació i finalment diverses furgonetes dels ARRO’s feren aparició. En un primer moment, impossibilitaren la sortida de les manifestants de l’estació tot acorralant-les al seu interior i dividint-les en dos grups; postraren dues furgonetes a mode de barrera als ex-cessos de la RENFE tot utilitzant una formació que els hi ha donat bons resultats arreu i que ha estat prova-da a la ciutat de Manresa durant el desallotjament del BBVA del carrer Guimerà; i impediren l’accés de les

usuàries al tren al llarg d’una bona es-tona. Posteriorment i de mica en mica durant més d’una hora, els Mossos anaren traient d’un a un i amb més o menys contundència a totes les ma-nifestants tot identificant-les, mentre el nombre de solidàries amb les desa-llotjades anava creixent. Crits de «Qui sembra la misèria, recull la ràbia», «Transport públic gratuït» o «Prou pujades al Transport Públic» acom-panyaven l’actuació que rebia fortes escridassades quan les uniformades l’emprenien amb algú.

Hipòtesis sobre els objectius de l’operació

Ens hauríem de preguntar l’objectiu que es cercava amb aquesta actuació policial. Si d’una cosa estem segures és que fou totalment premeditada. 6 furgonetes dels ARRO’s esperaven prop del barri de la Guia la seva inter-venció des de com a mínim les 19h de la tarda. En una ciutat com Man-resa no és habitual veure un desple-gament tan nombrós d’efectius, que normalment queda reservat a les va-gues generals o a les manifestacions més multitudinàries.

La presència in situ del cap dels Mos-sos d’Esquadra a la Regió Central, to-talment prescindible en un desplega-ment d’aquest estil, pot dir tres coses: que hi ha molt interès en reprimir el col·lectiu en qüestió, que hi ha por que s’estenguin aquest tipus de mo-bilitzacions o que es tractava d’una posada en escena de maniobres: pràctiques del cos policial que enlloc de realitzar-se al Polígon de Can Pa-dró vora Castellbell es produí en viu i en directa tot utilitzant a les mani-festants com a col·lectiu a combatre.

Molt possiblement es tracta d’una mescla de les tres hipòtesis:

S’ha escollit reprimir a la CTS perquè és un punt de trobada de molts dels col·lectius socials i polítics de Man-resa que incomoden, que a més a més està duent a terme un procés d’empoderament col·lectiu que en certa manera qüestiona l’autoritat i que està tenint presència constant al carrer amb accions i mobilitzacions quasi setmanals.

La concentració a l’estació de la RENFE de Manresa del passat dimecres 12 de febrer contra la pujada del preu del Transport Públic acabà amb desallotjament el policial. Un gran dispositiu de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) de la Regió

Central, va ser l’encarregat de reprimir la mobilització sota la supervisió directa del cap dels Mossos d’Esquadra a la Catalunya Central, Sergi Pla.

•L’intent d’introduir la figura del se-creta encaputxat a Manresa, cosa que no deixa de ser ridícula en una ciutat on tothom es coneix: en un dels rifi-rafes entre policies i manifestants, un molt jove encaputxat de paisà espera-va en un raconet i rere la línia policial l’ocasió d’irrompre dintre la multitud.

•La voluntat de restar qualsevol iden-tificació de la resta de persones amb les manifestants: així per exemple un policia acompanyà a diverses usuàries de tren tot dient-los-hi que per la seva seguretat no es separessin d’ell. No fos cas que les manifestants les ata-quessin...

•Un dels identificats escoltà que quan passaren les seves dades a Comis-saria, responien des de la centraleta «Persona d’especial interès». Resposta del policia uniformat: «Doncs posa-rem que duia la pancarta».

•Òbviament cap dels agents portava la identificació pertinent ja que els hi tapava l’armilla anti-avalots.

•S’endugueren saltant-se la seva prò-pia legalitat un telèfon mòbil i una cà-mera fotogràfica que documentaren tot el què havia succeït.

Exemples de prepotència policial

S’ha optat per actuar contra les con-centracions a la RENFE perquè no no-més visualitzen un malestar concret sinó perquè poden tenir una certa incidència en l’economia, poden arri-bar a provocar pèrdues. Unes accions englobades dintre una campanya que cada vegada està tenint més força a l’àrea metropolitana però que encara no s’ha acabat d’estendre per arreu del territori. En aquest sentit Manresa pot ser un exemple per a altres ciu-tats, una amenaça.

Per altra banda, varis factors ens indiquen que molt possiblement s’aprofità l’actuació per a realitzar pràctiques: primerament la manca de proporcionalitat en l’operatiu. Òbvia-ment per contrarestar una manifes-tació que sempre ha seguit un patró clar no feia falta tanta parafernàlia. Si fins i tot tallaren els accessos a la Renfe a l’altura del Pont de Sant Fran-cesc i de l’Antiga Carretera de Manre-sa a Abrera a la C-55. En segon lloc, el caràcter de les maniobres: l’ímpetu demostrat pels quadres intermedis, molt superior al d’altres ocasions, no només denoten una inequívo-

ca voluntat de mostrar pit davant la presència del cap policial, sinó tam-bé de corregir errors dels uniformats de peu. La variació almenys en una ocasió de la formació també donaria sentit a aquesta hipòtesi.

Reflexions finals Però no fa falta mirar-nos de nou el melic. Queixar-nos d’una nova actua-ció policial desproporcionada és un absurd... i és el què cerquen els sec-tors més demòcrates: alçar la veu en casos comptats per legitimar la seva presència quotidiana. La violència exercida pels Mossos d’Esquadra en aquest cas no és més que una petita mostra de la violència que utilitzen en el seu dia a dia contra els sectors més desfavorits. Aquest cop l’han extrapolat a les lluites socials i políti-ques, però que normalment la rele-guin a determinats sectors ultra-es-tigmatitzats no vol dir que l’haguem d’ignorar. Si es creu en l’existència de la policia s’accepta que hi haurà vio-lència institucional. Per això nosaltres apostem per la seva total abolició.

Manifestació a favor del transport públic gratuït a Manresa el dimecres 12 de febrer

internacional i breus13

Honduras, hoy Morazan Esteban

Manresa, gener de 2013

No recordaba Tegucigalpa tan áspera, tan injusta. Honduras es una culebra que muerde a quien anda con los pies descalzos. Las 22 personas de promedio que mueren violentamente cada día en ése país mataron también a toda posi-ble esperanza y mirada postmoderna sobre esa realidad. En medio de una ciudad cercada por la seguridad, con apenas plazas y donde todo punto de encuentro pú-blico se llama Mall, se pronuncia en un inglés casi perfecto y manda las divisas hondureñas a los Estados Uni-dos, Tegucigalpa parece una ciudad fronteriza de vallas de hierro que pro-tegen a los ricos de los pobres y a los pobres de los más pobres. Tegus, como se conoce popularmente la capital de Honduras, es el guachi-mán (guarda de seguridad) analfabe-to de un pequeño negocio familiar abriéndote paso con una mano y sos-teniendo en la otra una recortada. Honduras es también la doña de las tortillas asesinada al denunciar el afán de lucro de una ONG, es el abogado que perdió la vida ganando un jui-cio y el taxista que paga la extorsión para sobrevivir a pesar de ser asaltado nueve veces y recibir varios disparos uno de los cuales se le estampó en la mandíbula. Tegus es su taxi sin sus-pensiones, su cristal frontal quebrado y el olor a dióxido de carbono de los School Bus amarillos en medio de un trancón infinito. Es alguien bajando del taxi para cruzar la calle y el con-

Impresiones de mi último viaje a ese país

ductor del carro siguiente acelerando al verlo cruzar. La violencia que más abunda no es precisamente la violencia explícita. Se habla mucho de paz y poco se con-templa la justicia. Tegus es una des-lumbrante camioneta de lujo ameri-cana sin placas y cristales polarizados en la puerta de un imponente banco de 100 metros de altura y hormigón armado. Son los modernos tótems en forma de logo americano que presi-den sus calles principales. Es la gran diferencia entre los sueldos y el alto coste de la vida. Honduras se puede ilustrar como una madre joven sosteniendo gran canti-dad de hijos que nunca van a conocer a su papa, o que saben quién es y les

gustaría no saberlo. Tal vez más gráfi-ca es la imagen de la abuela cuidando de sus nietos y corrigiéndolos, casti-gándolos, con una tabla de madera que se guarda al alcance de la mano sobre de la mesa del comedor para su mejor disponibilidad. Más sutil es el silencio que dejan la gran cantidad de violaciones intrafamiliares. Jodido es ver como más de uno se patea el dinero ahorrado para los estudios de sus hijos en tunear su coche. Vivir el sueño de la navidad en Tegu-cigalpa a temperaturas próximas a los 30 grados tiene un punto de surrea-lista y mucho de artificial. Una artifi-cialidad que se valora. En el cibercafé de un cualquier centro comercial el aire acondicionado es tan intenso que uno se siente totalmente incomodado

por el frío. En esa ciudad cuenta más aparentar que ser y tener un nego-cio climatizado te brinda un estatus social. Cuando uno llega exhausto a casa y se pone a ver televisión se sorpren-de más todavía. Una de las opciones más coherentes que uno puede elegir es sin duda las telenovelas. Entre los demás canales uno encontrará media docena de información tendenciosa del régimen autoritario que maneja todo en el país o un par de canales de información tendenciosa de sus adversarios, y todo revuelto con la figura de un Dios bíblico a menudo evangélico que suele condenar a los más pobres y absuelve a los respon-sables de tanto desmadre. Cuando ya no se tiene fe en la vida solo queda

la fe en Dios, eso sí, pagando diezmo cada domingo a la iglesia. La vieja téc-nica del fusil y la bíblia. En esa coyuntura más vale no encon-trarte en apuros de salud. Si tienes que asistir al hospital tienes que llevar contigo el material necesario para tu curación incluyendo jeringuillas, gasas y vendajes e incluso medicamentos. Esa suele ser una condición para tu atención ya que los hospitales están totalmente desbordados. Aquí me sentí más desbordado de lo que me hubiera gustado. Al ver frente a mis ojos la tristeza, la impotencia y la desconfianza, tal vez no supe ver, ponderar o transmitir las partes bue-nas que sin duda tiene el país, su hos-pitalidad, el llegar a la casa de unos desconocidos y que te reciban con ricas tortillas, frijoles y mantequillas. Dejo atrás alguna buena amistad, el respaldo de una gran familia hondu-reña, decenas de lecciones, parte de la paz interior que creí haber conse-guido y un nuevo objetivo fotográfico que cambió de dueño sin mi permi-so. Dos sabrosas indigestas baleadas (comida típica hondureña) viraron a gastroenteritis. Y por ahora la única Esperanza que conozco es la madre de un buen amigo refugiado después del golpe de estado. Ojalá les pudiera contar otra versión de este mes en Honduras pero por ahora esta es mi subjetiva, humilde y punzante impresión sobre lo que viví. Regreso a casa, más valorada que nunca soñando que éste país rompa la inercia que la tiene sumisa.

In memoriam J.Busquets

Normandia, gener de 2014

Ha fallecido Marcelino Jiménez Cubas (Barcelona 1937-2009)

Con varios años de retraso he sido informado del fallecimiento de mi amigo y compañero Mar-celino Jiménez Cubas, que cono-cí en 1965 en el penal de Burgos. Fue condenado, con otros dos

en un expediente libertario, a 25 años de los cuales cumplió ocho años firmes.

Nos ha dejado pero su recuerdo subsistirá, ya que es una parte de nuestra historia, y ésta no pue-de ser olvidada como pretenden nuestros actuales gobernantes. A pesar de haber conocido la no-ticia de su muerte con bastante retraso y escasez de datos, deseo

resaltar mi respeto al amigo que por su conducta moral merecía el aprecio y el respeto de todos.

Con toda mi más sincera condo-lencia a su compañera Raquel y demás familia.

Hondures, durant la darrera jornada electoral. Foto d’Oriol Segon.

Jo també estava al Parlament... Tardona

Berguedà, febrer de 2014

El dia 31 de març comença el judici contra les 20 persones imputades per l’intent de bloqueig del Parlament del 15 de juny de 2011. Aquell dia érem milers de persones les que vam anar a intentar aturar el Parlament, per combatre el drama de tantes vides immerses en la misèria, els acomia-daments les retallades, els suïcidis pels desnonaments, etc.

Davant aquest judici injust es convoca una manifestació el dia 29 de març a Barcelona a les 18:30 h a Plaça Catalunya. Solidaritat amb les que lluiten!

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a:pesolnegre@berguedallibertari.org

anticarcerari14

Plaça Maragall 208600 Berga93 8220067

Solidaritat amb la Mònica i el FranciscoSopaipilla

Manresa, febrer de 2013

El passat 13 de novembre cinc com-panyes anarquistes foren detingudes al barri del Carmel de Barcelona acu-sades de formar part d’una hipotètica organització terrorista i d’haver estat les causants dels desperfectes ocorre-guts a la Basílica del Pilar de Saragos-sa mitjançant un artefacte explosiu. Una acció encaminada segons un comunicat a assenyalar l’església com a institució moral, repressiva i colo-nialista que és. Tres d’elles foren final-ment posades en llibertat provisional mentre les altres dues, la Mònica i el

Francisco, resten en presó preventiva i dispersades per culpa del sempre recurrent paraigües de la lluita contra el terrorisme que a l’estat espanyol s’aplica en una de les versions més macabres.

Francament rellevant fou el paper de la premsa que en aquesta ocasió optà fins i tot per mostrar les fotografies de les detingudes en una tàctica me-diàtica-policial que fins a l’actualitat només era reservada a l’esquerra abertzale. La previsible desaparició definitiva d’ETA ha deixat un lloc va-cant i l’estat ha de cercar altres ene-mics interns per a justificar una moral,

una política punitiva i uns pressupos-tos destinats a mantenir una violenta i injusta pau social. Ja feia mesos que des de diversos mitjans de comunica-ció s’advertia el punt de mira policial en els anarquistes insurreccionalistes i els independentistes gallecs, els supo-sats focus de conflictivitat que resten mínimament actius.

La lògica dels cops repressius sem-pre cerca el mateix: difondre el te-rror a les què lluiten, avisar-los que no creuin la línia de la servitud, amb l’amenaça intrínseca de tot el pes de la llei; però sobretot busca separar a les represaliades i a tot el seu entorn

Penes de presó de llarga durada:enterraments en vidaSerrem barrots

Bages, febrer de 2013

José Antúnez Becerra ha abandonat la vaga de fam —però no la lluita—. La vaga de fam ha durat 36 dies. José, després de nombrosos trasllats, es troba a la presó de Brians II, on va decidir començar una vaga de fam després de no veure alternativa a la seva situació penitenciària. La va ini-ciar el 14 de gener i seguidament re-produïm el comunicat que va escriure explicant els motius que el van impul-sar a posar la seva salut i vida en joc:

Me llamo José Antúnez Becerra, estoy preso en Brians-2. Después de haber sido condenado a 19 años de prisión por los hechos ocurridos el 30 de abril del 2004, el motín de Quatre Camins; quiero decir a la sociedad, que yo he hecho a lo largo de mi vida muchas cosas, pero jamás he robado a un trabajador, todo lo que he hecho lo he pagado con creces, ahora estoy pagando una injusticia, porque en tiempos de la transición y dentro de la prisión formé parte de una orga-nización llamada COPEL (Cordinadora de presos en Lucha) destacaré que la base para condenarme ha sido mi his-torial, aparte de ello también las pre-siones políticas instrumentadas con los sindicatos y los medios de comu-nicación, debo decir que he recurrido al Tribunal Supremo, al Constitucional

y al Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo, y todos ellos se han basado en mi historial para no asistir-me los recursos.

Ahora tengo que asistir a la margina-ción de la institución penitenciaria, con el rencor, no soy tratado como cualquier otro preso, soy discrimina-do, no solamente me ha condenado un tribunal, si no, también la institu-ción penitenciaria, no tengo los mis-mos derechos que mis compañeros, cualquier cosa que pase aquí dentro yo soy el culpable, pues con este pa-norama la institución penitenciaria me ha condenado a la muerte en prisión porque estoy vetado a la apli-cación del art.25 de la constitución.Es por ello, y después de meditarlo mucho, he decido ponerme en huelga de hambre indefinidamente, porque antes de que me maten lentamente la administración penitenciaria, lucharé por la injusticia que han cometido el tribunal que me sentenció, como la administración penitenciaria, con ello he apostado por morir luchando para que sepan también que la teórica no existe, cuando lo que han buscado un escarmiento, y la base he sido yo, esa es la justicia, que le importa poco destruir para siempre al ser humano.Cuando hay mucha gente buena que lo ha perdido todo, su trabajo, su vivienda hasta la dignidad del ser humano, por gentes malvadas y sin

escrúpulos, y ellos que hacen tanto daño quedan impunes y los pobres desgraciados como yo pagan las con-secuencias de una justicia manipula-da.

Mi solidaridad con todos que son ob-jeto de las injusticias, por último mi solidaridad con el Movimiento Liber-tario ellos son la base de la lucha de lo injusto, deseo que todos los que lean este manifiesto sean felices, por-que vuestra felicidad será mi fuerza.

José Antúnez Becerra, Enero de 2014

Les mostres de solidaritat no s’han fet esperar:

El 31 de gener unes 40 persones es van concentrar davant la direcció ge-neral d’Institucions Penitenciàries a Barcelona en solidaritat per la llibertat de José Antúnez i per denunciar la si-tuació carcerària en general. Durant la convocatòria es van desplegar dues pancartes i es va tallar el trànsit del carrer Aragó, fent crits de llibertat per José Antúnez i en solidaritat amb les persones preses que lluiten. El tall va durar aproximadament una hora. Un cop desconvocada la concentra-ció els mossos que es trobaven acor-donant Institucions Penitenciaries van envoltar una trentena de persones i van procedir a identificar-les i regis-

trar tot el que duien a damunt sense dubtar a fer ús de la força, arrencant persones a la força i empenyent i col-pejant a la resta de retingudes sense contemplacions.

A Iruña el dia 5 de febrer hi va haver una concentració davant la delegació del govern de Navarra, condemnant la mort del pres en lluita Orka i en solidaritat a José Antúnez. I diverses persones concentrades, un cop des-convocada la manifestació, van ser identificades i registrades tornant cap a casa.

Els dies 10 i 11 de febrer hi va haver una enviada de fax a Institucions Pe-nitenciaries denunciant la situació de José Antúnez.

José ha perdut quinze quilos de pes i la salut se li ha deteriorat molt. Abandona la vaga però no la lluita. El dia 22 de febrer hi ha convocada una marxa a la presó de Brians II a les 11:30 h en solidaritat amb José Antú-nez Becerra.

Denunciem les cadenes perpètues encobertes! Solidaritat amb les preses en lluita!

de la resta de la societat o d’altres grups polititzats. La criminalització no se sol centrar en si s’ha realitzat o no un acte penat legalment, sinó que sol consistir en una paròdia deshuma-nitzadora dels motius, les vivències i les persones que han realitzat (o no) determinades accions per evitar qual-sevol sentiment d’afinitat, simpatia o inclús d’empatia de la resta. Des del punt de vista del poder, un martell a casa de qualsevol persona és una eina; un martell a casa d’una anar-quista és una arma. Queda clar que les accions que estan emmarcades dins unes idees alliberadores reben una resposta molt més dura. I més,

quan enlloc d’estar enfocades a la defensiva, es troben immerses en una perspectiva ofensiva.

És per això que és més necessària que mai la solidaritat amb les nostres companyes. Per minvar els efectes nocius de la repressió. Si hi ha repres-sió és que hi ha lluita. Que ens serveixi d’excusa per retrobar-nos, compartir experiències, adquirir aprenentatges, acumular odi i descobrir afinitats, tei-xir complicitats, etc.

Solidaritat activa amb la Mònica i en Francisco!

art15

És aquest el món que veuen els lí-quens? em recorda a la famosa pre-gunta somnien els androides amb ove-lles elèctriques. Dos mons enfrontats?, o una frontera in-visible? Qüestions que encaixen amb un personatge entre dos elements, Ra-mon Brichs, inde-finible, inqualifica-ble estableix la seva observació en un lloc diferent. Cerca la llum de la foscor i d’ella treu un altre univers, entre conya i respecte, ell balla amb música antiga partitures contem-porànies.

El vaig conèixer en una reunió, reia i em mirava. Quan es va acabar va venir a mi amb un somriure maliciós, _ sóc Ra-mon Brichs, el seu aspecte no tenia res d’artístic, ni mo-dern, ni intel·lectual,

l’escoltava admi-rant a un personat-ge que no lligava en el context que ens trobàvem. -Sóc admirador teu, ..... anava parlant i lla-vors em va explicar el que ell feia.........

no ho vaig enten-dre bé, però em va quedar clar que era diferent a tots els que estàvem reu-nits, gestors, artis-tes, curadors i gent relacionada amb un sector on la seva fi-gura no encaixava

RAMON BRICHS (Cardona)

De sobte tenia un liquen davant meu, els murs que tre-ballava en les se-ves recerques i allò que intervenia en ells, confirmaven les meves sospites....Ramon Brichs in-teractua entre dos espais ben diferents per crear un nou in-dividu, una obra di-ferent i única.

Ramon Brichs interactua entre dos espais ben diferents per crear un nou individu, una obra dife-rent i única.

Indefinible, in-qualificable, es-tableix la seva observació en un lloc diferent.

gens. Bravo!!! un li-quen - vaig pensar. (Els líquens poden viure en molts llocs diferents com arran de mar, sobre les es-corces dels arbres i les fulles, al terra de la tundra, al gel de

l’Àrtic i a l’Antàrtida, sobre les pedres i les teulades, en els avencs... Aquesta capacitat de sobre-viure i prosperar en uns indrets tan di-fícils es deu al fet que els líquens són una simbiosi entre un fong i una alga. Dues espècies dife-rents que no tenen res a veure, uneixen esforços per colonit-zar indrets amb els quals cap altra s’ha atrevit.)

Text: Roser OduberArtista i directora de

CACIS.cat

16

entrevista

ChispaManresa, febrer de 2013

El passat 8 de febrer es va dur a terme a l’Ateneu Popular la Sèquia de Manresa una xerrada a càrrec de les companyes del barri de Gamo-nal (Burgos), on ens van explicar l’experiència de lluita contra el bulevard. Abans, vam poder roba’ls-hi uns minuts per a realitza’ls-hi una entrevista:

A parte de la lucha contra el Bulevar ¿Qué otras luchas ha habido en Gamonal?

El barrio del Gamonal tiene ya una tradición de lucha que se remonta a los años 70 y 80. Son luchas que surgen como consecuencia de que es un barrio obrero que se construye aceleradamente. Es un barrio que se levanta sin pensar en las necesidades de los vecinos y en esa época es dónde podemos encontrar algunos precedentes de la lucha ya que hubo mani-festaciones importantes.

Pero la lucha que creemos más importante destacar, por ser la más reciente (año 2005) y la que queda en el imaginario de Gamonal, consistió en la lucha contra la construcción de un párquin subterráneo en una conocida avenida del barrio. Los vecinos se empezaron a movilizar y a hacer asambleas, digamos que de una forma autónoma, sin ningún tipo de asociación detrás. Y cuando el Ayuntamiento inició las obras en pleno verano incumpliendo sus promesas se dieron enfrenta-mientos consiguiendo paralizar las obras. Y ese es un preceden-te que queda en el imaginario del barrio, de cómo se consi-guen los objetivos. Cosa muy importante para entender todo lo que ha sucedido este año.

¿Cuáles son los motivos por los que estalla el conflicto contra el Bulevar?

La lucha del bulevar surgió hace unos meses cuando una plataforma copada por gente de Izquierda Unida y por Asociaciones de Barrio subvencionadas e institucionales convoca manifestaciones contra el bulevar por el barrio de manera pacífica. Esta obra causa mucho rechazo en la gente porque estaba adjudicada a Méndez Pozo que es un constructor del barrio que tiene mogollón de chanchullos y que es el

cacique de la ciudad. Un constructor conocido que ha cometido muchas irregularidades. En los años noventa incluso tuvo un proceso en que llegó a entrar en prisión nueve meses por una denuncia de una Asociación de Vecinos por corrupción urbanística. Fue condenado a 7 años pero solo cumplió nueve meses por que tenía amistades, era amigo íntimo de José María Aznar y pudo eludir los otros años de prisión que le quedaban.

A pesar de estas primeras mani-festaciones, empezaron las obras. Entonces se planteó que había que hacer algo y fue cuando un gru-po pequeño de vecinos, de unas veinte personas, intentan detener las máquinas pero son arrastradas por la policía. Con el boca a boca, el barrio se entera de que han inten-tado detener a «tal», han pegado a otro, han perseguido a «pascual»... y a la tarde se reúne un grupo muy grande de gente en la calle para mirar que hacer. Se habla mucho de cómo enfocar la lucha y es en este momento que la Plataforma copada por Izquierda Unida se disuelve y dice que se desmarca de todos los actos violentos que puedan ocurrir. Entonces es cuando la gente toma el punto de encuentro en la calle, pasamos a organizarnos autónoma-mente y ver qué podemos hacer. Comienzan los cortes de calle, se ti-ran las vallas, los primeros disturbios, se rompen los bancos... y se hacen un montón de cosas en la calle con unos objetivos muy claros: parar las obras y señalar los culpables. De ahí salen los primeros detenidos.

No se tiene el debate de violencia si, violencia no. Se dice que la gente detenida son chavales del barrio y que se las va a defender hayan hecho algo o no. A partir de aquí empieza un proceso asambleario, dónde a través de dos asambleas al día, las vecinas y vecinos empiezan a organizarse para ver qué tipo de acciones llevar a cabo. Se sigue con las manifestaciones que van hasta la comisaría para exigir la liberación de las detenidas, manifestaciones que llegan a ser de hasta 10.000 per-sonas, en la puerta de la comisaría gritando «detenidos libertad, policía asesina». Todo el barrio se volcó completamente.

Dentro de estas movilizaciones también es importante el papel que han jugado los medios de comunica-ción porque desde el primer día que venían con el discurso este de gente

radical, gente violenta,... Y la propia gente es la que ha dicho: No, esto es mentira, son nuestros sobrinos, son nuestros nietos, nuestros vecinos, no nos contéis milongas, ¡no!

¿La construcción del bulevard res-pondía a las necesidades del barrio?

Veïna 3. Se decía que la pri-mera fase de construcción del bulevar iba a costar 8 millones de euros, y 5 millones de euros el párquin subterráneo pero ya se sabía con antelación que probablemente llegarían hasta los 22 millones o incluso más. Otra cosa que enfadó mucho a las vecinas fue que unos meses antes había tenido que cerrar una guardería del barrio, que tan solo pedía 13.000 euros para continuar abierta y se negó porque no había dinero y también se ha negado dinero para otros espacios públicos cómo centros cívicos o biblio-tecas. El barrio no necesita una calle bonita, necesita un barrio funcional y práctico.

¿Qué papel ha jugado la represión?

Veïna 2. Una de las historias más descaradas es que uno de los días le iban diciendo a la gente que se encontraban por la calle que había un estado de sitio y que a todo el que se encontraran a la calle le iban a detener. A lo que la gente res-pondió saliendo a las ventanas, apoyando la gente que estaba en calle haciendo caceroladas.Nos parece súper importante la implicación intergeneracional en esta lucha, toda la gente mayor se ha volcado con la gente más joven, todos unidos en esto. Y dentro de comisaria a la gente se le han roto un poco los esquemas, al ver que los de-tenidos, contaban de torturas, palizas,... y tal. Y decían: ostia, si es mi vecino. Ya no cuela lo de algo habrán hecho, son anar-quistas, son tal... no cuela.

Después de parar las obras ¿cómo continua la lucha?

Esta lucha se ha producido en un contexto de hartazgo

general. Entonces es como que tenía que seguir. Luego hemos seguido presionando al Ayuntamiento y a los bancos para que no se presenten como acusación particular ante las encausadas, seguimos recau-dando fondos para la defensa de estas personas, seguimos en la lucha en vías de mantener esta organización que por ahora es un poco precaria, pues es-tamos empezando, puesto que no viene de una organización creada sino que fue fruto de la organización espontánea... y ahora estamos en este proceso de conocernos, reconocernos, de construir un sentir común, de plantear millones de propuestas, de que queremos hacer o que nos gustaría hacer. Y ahí segui-mos. Con poquitas cosas claras pero con una cosa bien clara y es que queremos mantener esa unión intergeneracional que se ha dado en el barrio.

Como valoráis la solidaridad con vuestra lucha que se ha dado alrededor del estado

Veí 1. Pues yo creo que ha sido fundamental el que en otros lugares se saliera a la calle y además de una forma espon-tánea, ¿no? Y eso ha sido clave primero porque estaban milita-rizando el barrio y era un apoyo evidente que si están mandando lecheras de Madrid, de León, de Pamplona y de Valladolid (por decir algo) en todas esas ciuda-des si se saliera de forma masiva aliviaba la presencia policial en Gamonal. Eso ha sido una muestra de cómo la unión entre barrios y la solidaridad tiene su efecto y habría que preguntarse si sin esas ayudas se hubiera podido conseguir esta pequeña victoria o victoria parcial. Para mí ha sido fundamental.

Y ya que pertenecemos a un periódico libertario y algunos medios han dicho que todo ha sido culpa de los anar-quistas... ¿qué papel habéis o han tenido los compañeros anarquistas en todo este proceso?

PARLEM AMB… Veïnes del Barri Burgalès de Gamonal

Veí 1. La actitud de los anar-quistas ha sido como la que ha podido tener cualquiera, pero creemos que toda la labor que se ha hecho, no solo por parte de anarquistas sino por cualquier tipo de colecti-vo militante en el barrio, ha sido importante a la hora de dejar un poso, a la hora de que la gente acoja muy bien unas ideas que no solamente pertenecen al anarquismo sino que son herramientas compar-tidas y gratis para cualquiera: ideas como el asamblearismo, la horizontalidad, el apoyo mutuo que si son propios del anarquismo pero que pertene-cen a cualquiera que las quiera adoptar. No son exclusivas. Si vemos que se recogen ciertas simpatías entorno a esas ideas.

Más allá se verá qué lucha quiere tomar el barrio, si se vuelven a casa como en 2005 o si se continúa. En todo caso será el barrio el que tenga que decidir hacia dónde quiere caminar. Obviamente no serán los anarquistas los que dirijan esta línea.

Veïna 4. En el blog http://ga-monal.tomalosbarrios.net des de la Asamblea del barrio colgamos un comunicado que emitimos, específico para responder a esto: cuanto más ataques recibían los anarquis-tas, más anarquistas íbamos a ser, o si recibíamos ataques por ser comunistas, pues mas comunistas íbamos a ser.

Veïna 2. A mí me parece súper importante la respuesta que tuvo el barrio después del informe policial que se sacó des del ministerio del interior de no intentéis criminalizar a los anarquistas. Si hay gente anarquista. Somos obreros, pero tenemos ideas. No podéis criminalizar a gente por que sea anarquista. Y la respuesta del barrio fue: es que es peña del barrio y que tengan ideas, no es nada malo, no?

Podeu llegir l’entrevista sencera a: www.bllibertari.org