Les projeccions geogràfiques

Sobre una representació esfèrica del globus terràqui podem veure una imatge de la distribució de continents i oceans semblant a la realitat i que conserva totes les proporcions. Ara bé, si volem transformar la superfície esfèrica en una superfície plana, les proporcions no es conserven i es necessari realitzar unes transformacions amb tècniques de dibuix o càlculs matemàtics. Un sistema de projecció cartogràfica consisteix bàsicamentenen en el procés sistemàtic de transformació de totes les coordenades esfèriques del globus en les coordenades rectangulars del mapa.

Al llarg de la història s'han desenvolupat molts tipus de projeccions, però no n'hi ha cap que permeti conservar en el mapa totes les propietats de localització i posició que es donen en el globus. Tampoc és possible obtenir mapes amb una escala uniforme al llarg i ample del pla cartogràfic. Les projeccions cartogràfiques que s'utilitzen actualment deuen l'exit a la funció que controla la variació de l'escala en el mapa. Les més conegudes han estat dissenyades per a conservar una propietat geomètrica d'utilitat pràctica per als usuaris del mapa (proporcionalitat de superfícies, dibuix de loxodròmiques o cercles màxims com a línies rectes, etc.). En altres casos, ho han estat simplement pels efectes decoratius de la disposició de la xarxa de coordenades geogràfica.

Mapes d'una cara en diferents tipus de projecció

Encara que la història de les projeccions cartogràfiques es remunta fins a l'antiguitat grega, no és fins al segle XVII que es troba una formulació matemàtica del procés de projecció cartogràfica. La formalització matemàtica de les projeccions va ser completa a partir de mitjans del segle XVIII quan es va disposar del càlcul infinitessimal. Fins aleshores, les projeccions s'havien desenvolupat en base a criteris merament geomètrics o per la disposició de canemassos arbitraris sobre el pla de projecció. La construcció geomètrica consistia en l'aplicació d'una

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 1

superfície desenvolupable al globus amb la conseqüent projecció de la xarxa geogràfica es fèrica al pla i des d'un punt de vista singular com podia ser, per exemple, el punt oposat al de contacte entre el globus i el pla. L'esquema següent ens mostra en secció, com es procediria en la projecció anomenada estereogràfica, per situar els paral·lels:

En la projecció estereogràfica es situa un pla tangent a l'esfera i sobre ell es projecten els paral·lels prenent com a punt de vista el punt de l'esfera diametralment oposat al pla de projecció. Els arcs de circunferència entre paral·lels són iguals i en canvi, a la projecció, aquests espais es fan més grosos des de l'equador fins als pols.

Altres punts de vista habituals a l'antiguitat se situaven al centre del globus (projecció gnomònica), o bé a l'infinit (projecció ortogonal). Una vegada disposat un canemàs prou dens de meridians i de paral·lels en el pla, es passava a interpolar-hi la localització dels objectes geogràfics que es volien representar.

A més de les projeccions que es podien deduir a partir d'una construcció geomètrica com la de la figura anterior, també es podia disposar la xarxa de meridians i paral·lels de manera més o menys arbitrària sense gaires consideracions matemàtiques. Així, per exemple, es desenvoluparen projeccions que intentaven simular l'aspecte esfèric de la Terra que varen gaudir d'una gran acceptació durant el Renaixement, mentre que les basades en meridians i paral·lels rectes i ortogonals varen quedar arraconades i no es varen tornar a utilitzar fins a finals del segle XVI.

El desenvolupament de funcions matemàtiques per a traslladar els punts, les línies i les zones des del globus al pla del mapa és la base del procès de projecció cartogràfica actual i queda fora dels objectius d'aquest curs. Es fa únicament una breu introducció per poder veure l'evolució històrica des d'aquest punt de vista i sobre tot de cara a la lectura dels mapes actuals. S'ha de dir que actualment, la realització de mapes, encara que sigui en base al més complicat dels sistemes de projecció s'ha simplificat enormement gràcies a l'instrumental informàtica de que es disposa. La tria del sistema de projecció cartogràfica implica escollir successivament:

• L'aplicació de referència entre el globus i la superfície de projecció;• El punt o el meridià central del sistema• La funció de transformació per a conservar, si cal, la propietat desitjada en el mapa.

La transferència del globus a la superfície s'obtenia amb la prolongació de raigs visuals ficticis des d'un punt anomenat centre de projecció a cadascun dels punts de la superfície esfèrica de la Terra fins arribar al pla de projecció. En el cas d'haver aplicat un cilindre o un con, aquestes figures es desenvolupaven després en superfícies planes. D'aquí se'n deriven els termes de projeccions cilíndriques, còniques o azimutals. Malgrat que la diversitat de projeccions cartogràfiques que es poden obtenir per procediments geomètrics és molt limitada, se segueix emprant la seva terminologia per a la classificació de les projeccions: cilíndrica equatorial, azimutal polar, etc. Però, per a moltes projeccions cartogràfiques modernes, l'analogia amb un desenvolupament geomètric té únicament un significat conceptual per poder integrar en la nostra ment un esquema gràfic en lloc d'una funció matemàtica.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes2

En el procés de projecció és indispensable escollir alguns elements que configuren la centralitat del mapa. En primer lloc serà necesari escollir la localització del punt de tangència teòrica entre el pla i el globus quan s'hagi escollit una aplicació azimutal i serà també necessari escollir la línia de tangència, o bé les línies al llarg de les quals s'establirà el tall secant, entre el cos desenvolupable i el globus quan s'hagi escollit una aplicació cilíndrica o cònica. En segon lloc, el realitzador del mapa haurà d'escollir un meridià per a centrar el mapa resultant en la direcció est-oest. Aquest meridià central pot ser qualsevol dels infinits meridians que podem traçar de pol a pol. Alguns sistemes de projecció permeten presentar el planisferi amb interrupcions. En aquest cas caldrà escollir adequadament el meridià central de cada una de les tires. En cada cas, s'ha de tenir en compte l'extensió de l'àmbit per cartografiar, les diferències de longitud i de latitud extremes, i la forma de l'àmbit. A la wikipedia (http://wikipedia.org) es pot trobar una descripció més simplificada i gràfica dels diferents tipus de projeccions utililitzades en cartografia.

Recordeu que qualsevol que sigui l'extensió d'un àmbit o espai geogràfic, per cartografiar-lo de nou sempre es necessari utilitzar un sistema de projecció. Fins i tot en els aixecaments topogràfics de petites extensions, per als quals es menysprea la curvatura de la superfície terrestre, hi intervé la projecció ortogonal.

Projecció Mercator

La projecció de Mercator va revolucionar a la cartografia. En ella es projecta el globus terrestre sobre un cilindre. És una de les més utilitzades tot i que en general en forma modificada a causa de les grans distorsions que oferix en les zones de latitud elevada, cosa que impedeix apreciar en les seves veritables proporcions a les regions polars.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 3

La projecció cònica es fa traslladant la informació de l'esfera a un con, prenent com punt focal un dels pols. Hi ha una distorsió asimètrica que també afecta a les zones polars, però oferix major precisió en l'hemisferi que correspon al pol que s'hagi pres com a focus.

Tipus de projeccions utilitzatdes en el món

En la projecció azimutal es projecta una porció de la Terra sobre un disc pla tangent al globus en un punt seleccionat, obtenint-se la visió que s'assoliria ja sigui des del centre de la Terra o des d'un punt de l'espai exterior. Si la projecció és del primer tipus es diu projecció gnomónica; si del segon, ortogràfica. Aquestes projeccions ofereixen una major distorsió com més gran sigui la distància al punt tangencial entre l'esfera i el pla.

En l'actualitat la majoria dels mapes es fan amb projeccions modificades o combinades, de vegades amb diversos punts focals a fi de corregir en tant que sigui possible les distorsions en certes àrees seleccionades, encara que es produeixen altres noves distorsions en llocs als que es concedeix importància secundària com són en general les grans extensions de mar. Entre les més usuals figuren la projecció policònica de Lambert, utilitzada amb finalitats educatives i els mapamundis elaborats segons la projecció de Mollweide, que té forma d'el·lipse i menors distorsions.

En la pàgina següents es mostres diferents tipus de projeccions. Si es fa una recerca amb el Google es poden trobar quantitat d'imatges i referències textuals als sistemes de projecció geogràfica. Tal vegada les més interessants es trobin, com ja s'ha dit en línies anteriors en els articles de la Wikipedia, tant en català, castellà o anglès (http://wikipedia.org) que fan regerència a mapes, cartografia i projeccions.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes4

Projecció sinusoidal

Les corbes de nivell són projeccions ortogonals sobre un pla tangencial a la supèrficie

La projecció de Peters permet és equiàrea, és a dis, manté la proporcionalitat de les superfícies

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 5

La localització geogràfica i els sistemes de referència

Per a situar un objecte geogràfic sobre un mapa hem de tenir un sistema de referència. Fonamentalment es parla dels sistemes de coordenades que permeten fer una aproximació de la localització absoluta dels objectes o de tot l'espai representat. Les coordenades més habituals en els mapes actuals són les geogràfiques i les UTM i, per a una bona comprensió del sistema de coordenades UTM és necessari fer-se una idea de projecció cartogràfica. Aquest aspecte de la cartografia requereix una certa visió tridimensional de l'espai i uns coneixements matemàtics especialitzats, aquí ens referiren fonamentalment a una visió espacial. No es pretén dissenyar la xarxa de coordenades terrestres en qualsevol sistema de projecció, sinó saber valorar els resultats històrics i actuals de la transformació de la superfície corba de la Terra en el pla del mapa.

El Sistema de Coordenades Geogràfiques expressa les posicions sobre la Terra amb un sistema de coordenades esfèriques que està alineat amb l'eix de rotació de la Terra. Aquest defineix dos angles mesurats des del centre de la Terra:

• La latitud mesura l'angle entre qualsevol punt i l'equador. Les línies de latitud són els paral·lels i són cercles paral·lels a l'equador en la superfície de la Terra.

• La longitud mesura l'angle al llarg de l'equador des de qualsevol punt de la Terra a un meridià origen que per a la majoria de països és el de Greenwich. Les línies de longitud són cercles màxims que passen pels pols i es diuen meridians

Combinant aquests dos angles, es pot expressar la posició de qualsevol punt de la superfície de la Terra. L'equador és un element important d'aquest sistema de coordenades, ja que representa el zero dels angles de latitud i el punt mig entre els pols. És el pla fonamental del sistema de coordenades geogràfiques.

A la la xarxa de coordenades geogràfiques, els paral·lels venen definits com les línies fictícies resultants de la intersecció de la superfície terrestre amb un pla perpendicular a l'eix de rotació de la Terra. Un arc de paral·lel complet és una circumferència i té, per tant, 360 graus. Els meridians es defineixen com a les línies fictícies que resulten de la intersecció de la superfície terrestre amb un pla que contingui l'eix de rotació de la Terra. Un arc de meridià s'estén entre els dos Pols terrestres i té doncs 180 graus.

Molt sovint, l'espai geogràfic representat en un mapa ve delimitat, de manera més o menys arbitrària, per dos meridians i per dos paral·lels de la xarxa de coordenades geogràfiques. El fragment de la superfície terrestre delimitat d'aquesta manera s'anomena un quadrant. Sobre la Terra té la figura d'un trapezi esfèric mentre que sobre el mapa pot tenir figures diverses depenent del sistema de projecció emprat. En el trapeci esfèric d’un globus terraqui, les dimensions angulars i mètriques no varien en els meridians, mentre que són diferents en els paral·lels. Per exemple, si parlam d'un arc de meridià de 30 graus, vol dir que estem prenent en consideració un meridià qualsevol en un recorregut de 30 graus de diferència de latitud i la distància en superfície entre aquests dos punts sempre serà la mateixa. En canvi, la distància mètrica un arc de 30 graus entre dos punts sobre un paral·lel serà diferent en funció de la latitud del meridià.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes6

És important clarificar aquestes idees sobre les coordenades geogràfiques per evitar confusions. Convé tenir en compte les següents consideracions a l’hora de parlar de coordenades o de la localització geogràfica:

• Una localització es fa amb les referències de la latitud i la longitud en el sistema de coordenades geogràfiques. Per exemple, la localització de Sineu és 39º 37’ N i 2º 56’ E

• Les dimensions lineals o mètriques de tot o una part de meridià o de paral·lel s'expressen en quilòmetres, milles, etc. i no sempre un mateix valor d'arc de paral·lel té el mateix valor lineal. Per exemple, un arc de paral·lel de 45 graus sobre l'Equador no té la mateixa llargària (km, milles) que un arc de paral·lel sobre Mallorca o sobre un país europeu situat més al nord, encara que l'extensió angular de l'arc sigui idèntica.

• L’extensió d’un arc de meridià o de paral·lel en un full d’un mapa topogràfic ve definida per a cada mapa. Per exemple, els fulls del Mapa Topogràfic de Espanya a 1:50.000 es defineixe mitjançant un quadrangle de 10 minuts d'arc de meridià i vint minuts d'arc de paral·lel.

La relació bàsica que s’ha de recordar entre les mesures angulars i les dimensions lineals que podem registrar sobre la superfície de la Terra és el de la llargada de l'arc d'un grau mesurat sobre un cercle màxim. En base a la definició original del metre es pot aproximar la dimensió lineal d'un cercle màxim en 40.000 km. Així, la dimensió d'un grau serà 40.000 / 360, que ens dona un resultat de 111,11 quilòmetres per grau. Si dividíssim aquests 111.11 km pels 60 minuts d'un grau tenim el resultat de 1.852 metres de la milla nàutica.

Un altre sistema de coordenades és el de coordenades mètriques UTM (Universal Transversal Mercator). El sistema UTM estableix que la cartografia que incorpori aquesta quadrícula s’haurà d'haver construït en projecció Transversa Mercator i centrada en el meridià més proper d'entre els obligats pel mateix sistema.

Els fusos de base per a la quadrícula UTM. L’esquema de l’esquerra mostra el desenvolupament dels fusos i el de la dreta els fusos sobre la península Ibèrica.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 7

La conformitat de la projecció permet el traçat d'una quadrícula sobre el mapa homòloga a la que se situaria sobre el territori cartografiat. Aquest sistema de coordenades és l'únic que actualment apareix a la cartografia topogràfica a gran escala. Ja que aquesta projecció és conforme, cada cel·la quadrada en el mapa es correspon amb una figura de forma quadrada sobre el terreny. En canvi, la dimensió del costat només serà exacta sobre el meridià central escollit per a la projecció. Aquesta dimensió de costat de cel·la augmentarà progressivament a mesura que ens n'allunyem del centre i el mateix succeeix amb la superfície, que també serà més gran que no la prevista ja que el sistema de projecció és conforme però no equivalent.

Aquesta projecció s’utilitza perquè conserva la forma dels objectes i les diferències de dimensions no són excesivament importants si no ens allunyem gaire del meridià central escollit. Es considera que fins a tres graus de diferència de longitud a Est i a Oest del meridià central de la projecció, l'error que es produeix en les distàncies i àrees és perfectament assumible, per al treball a realitzar amb qualsevol mapa, inclosos aquells de més gran escala.

La normativa UTM estableix 60 meridians centrals. A partir del 177º Oest, aquests meridians se succeeixen cada 6 graus de longitud fins a arribar a 177 graus Est. Això vol dir subdividir la Terra en 60 fusos ficticis d’una amplitud de 6 graus cada un d’ells. En l'esquema superior se us hi presenta una idea de la seva distribució. La cartografia UTM dels àmbits de cada fus haurà d'utilitzar obligatòriament el meridià central del fus com a meridià central de la projecció Transversal Mercator de base.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes8

L’escala del mapa

L'escala és la proporció entre les dimensions linials d'un objecte representat en un mapa o plànol i les seves dimensions reals, o sigui, el resultat de dividir la mesura del dibuix per la de la realitat. Una escala major que 1 és una escala d'ampliació i una escala menor que 1 vol dir que és una escala de reducció.

Les escales se solen expresar en forma d'una fracció en la qual un dels dos nombres (numerador o denominador) és igual a 1 i l'altre més gran. Així, una escala 1:20 significa que una unitat del dibuix representa 20 unitats de la realitat.

En la primera etapa del procés de projecció, el de la reducció de la Terra de la realitat a un globus, és important controlar l'escala desitjada en relació amb el radi R del globus on es vol representar la distribució de terres i oceans. Així per exemple, si es desitja que el nostre mapa sigui a escala 1/1.000.000, el globus que representi a la Terra hauria de tenir un radi de 6.370 km /1.000.000, és a dir, 6.37 metres. Aquesta esfera és la que desprès s'hauria de projectar en una superfície cilíndrica o cònica, que posteriorment es pugui desenvolupar en un pla o sigui, transformar en un mapa.

En la reducció fictícia de la Terra al globus que s’ha escollit, totes les dimensions dels objectes geogràfics també es redueixen proporcionalment. L'escala d'aquest model seria vàlida per estimar correctament totes les dimensions sobre el globus. És en el procés de trasllat del globus al pla quan es perd aquella uniformitat. L'efecte característic de la transformació del globus al pla és la pèrdua de la uniformitat d'escala. No hi ha cap mapa que pugui mantenir una escala uniforme en tota la seva superfície.

La desviació de l'escala de referència del globus en cada punt del pla de projecció es mesura per mitjà del factor d'escala. Així, el factor d'escala no és altra cosa que un quocient de comparació entre distàncies homòlogues en el globus i en el mapa. Com es diu en el document sobre la localització geogràfica i en el de les projeccions, hi ha punts i línies del mapa sobre els quals no s'hi experimenta diferència i el factor d'escala és la unitat. A la resta del mapa, en canvi, el factor d'escala serà superior o inferior, i per tant, per a determinades tasques, serà necessari fer algunes correccions. Encara que quan utilitzam cartografia topogràfica a gran escala ens podem oblidar totalment d'aquesta manca d'uniformitat, ja que les desviacions de l'escala repercutiran en uns errors d'estimació de localitzacions i dimensions inferiors al nivell de detall màxim de l'usuari.

Per al treball que noltros realitzam normalment amb els mapes podem prescindir d'aquestes primeres consideracions teòriques i considerar que l'escala és "practicament uniforme" per a tota la superfície del mapa.

L'escala del mapa pot expressar-se en qualsevol de les modalitats següents:

• Com una proporció numèrica o escala fraccionària, per exemple 1/500 o 1:500

• Amb una escala gràfica o segment lineal que ens indiqui unes dimensions reals del mapa. per exemple _______1 km_______

• Verbalment podem definir la correspondència entre unitats de mesura significatives sobre el document i sobre el territori. Es pot llegir l'escala fraccionària del primer exemple com "un centímetre en el mapa representa cinc-cents centímetres en el territori", o bé "un mil·límetre en el mapa representa 500 mm. en el territori". Aquella lectura de l'expressió numèrica es pot transformar fàcilment en una expressió verbal de l'estil: "un centímetre en el mapa representa 5 metres reals" o bé "un mil·límetre en el mapa representa mig metre real".

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 9

Cal fer observar que la la utilització de l'expresió verbal per introduir el concepte d'escala fa que normalment es generin errors en la seva conceptualització. El concepte d'escala s'ha d'ensenyar com una relació entre les dimensions d'un objecte o territori real i les dimensions de la seva representació sobre un paper.

Quan s'utilitzen mapes per ilustrar treballs o estudis en ciències naturals o socials, es convenient donar prioritat a l'expressió gràfica sobre la numèrica ja que les reduccions dels mapes són molt freqüents i d'aquesta manera l'expressió gràfica es redueix automàticament, mentre que l'expressió numèrica és errònia i s'hauria de corregir.

Per a habituar-se a treballar amb les escales és convenient practicar amb mapes a diferents escala i observar el detall en que es mostra el territori representat. Es poden localitzar objectes geogràfics equivalents en els diferents mapes i veure quina és la dimensió sobre el mapa de les les distàncies reals entre aquests objectes.

La idea de "gran escala" i "petita escala" a vegades costa d'interioritzar. Si es pensa en la fracció que expresa el valor de l'escala, per exemple: 1:10.000 i 1:25.000, podem veure que el resultat matemàtic de la primera fracció o quocient, és superior al de la segona. Així donc, la primera escala serà més gran que la segona. El mapa a escala "més gran" mostra més detalls que el mapa a escala "més petita", però amb igual superfície de paper el segon representarà un àmbit geogràfic molt més extens que el primer.

En els mapes antics, les escales no solien anar expresades en forma de fracció i equivalència d'unitat sinò únicament en forma gràfica. S'anomenaven "pitipiés" del francès "petit pied" o sigui "peus reduits" (o mesures reduïdes) Molt sovint els mapes tenien més d'una escala gràfica en funció del lloc on s'havien d'utilitzar i les unitats mètriques de cada lloc. A les cartes naútiques hi ha també referències a les divisions del grau i a l'equivalència en milles nautiques.

El mapa topogràfic nacional segueix una numeració d'acord amb l'escala del mapa. El quadre blau representa el full 5-6 del mapa a escala 1:200.000. l'illa de Mallorca ocupa un d'aquests fulls. Cadascun d'ells es divideix en quatre fulls a escala 1:100.000 i així succesivament fins arribar a l'escala 1:25.000

La imatge inferior mostra una escala gràfica

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes10

La imatge següent mostra uns fragments de mapes a diferents escales, des de l'escala 1:50.000 fins a 1:1.000.000. La població, que ocupa bona part de la superfície del mapa a escala

1:50.000, queda reduïda a un punt en el mapa a escala 1:1.000.000

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 11

La llegenda del mapa

La llegenda d'un mapa és una llista explicativa que defineix els símbols utilitzats per a la representació dels objectes geogràfics. Sol col·locar-se en un dels marges i serveix com a suport per a la comprensió del mapa. La llegenda és el la clau que permet a l'usuari desxifrar el codi creat pel cartògraf en el mapa. Per això ha de ser clara i ha d'estar per sobre de tota ambigüitat. Els elements que apareixen en el mapa s'han de representar de forma gràfica i textual. A vegades en lloc de llegenda hi ha una "taula de signes convencionals" que té exactament el mateix significat. Aquest símbols serveixen per a reconèixer d’immediat un element real (muntanya, riu, poble, edifici, camí...) damunt un mapa.

Llegenda del mapa de l'Illa de Mallorca a escala 1:200.000

Una llegenda conté generalment tres tipus de símbols. Els símbols puntuals que són els punts o els cercles que s'utilitzen per a indicar llogarets i ciutats. Una creu que indica una església és també un símbol puntual. Els símbols del punt indiquen sempre la localització d'un objecte o d'un fenomen.

Altres símbols són els lineals, que com suggereix el seu nom indiquen els elements o els objectes que tenen una forma lineal com el traçat de camins i rius. També es poden incloure en aquestes representacions les isolínies, és a dir, les línies que connecten llocs d'igual valor, per exemple les isotermes o les isobares dels mapes del temps.

El tercer tipus de símbols del mapa són els símbols plans. Les àrees dels diferents úsos d'utilització del sòl com per exemple la vegetació, el sòl industrial, la superfície ocupada per una població en un mapa a gran escala, etc.

A aquests tres tipus de símbols s’hi afegeixen diferències de forma, de color, de gruix o de mida que permeten, per exemple, diferenciar la importància d'una població o d'una carretera. Els símbols convencionals dels mapes topogràfics a escala 1:50.000 poden arribar a incloure més de cent elements agrupats en onze categories: poblament, xarxa viària i camins, ferrocarrils i tramvies, energia, telecomunicacions, extracció de minerals, orografia, hidrografia, obres hidràuliques, costa, límits administratius, límits d’espais protegits i coberta vegetal.

En mapes d’escales més grans el nombre de símbols tendeix a disminuir i els elements se solen representar segons la seva forma i proporcionalment la seva mida real.

A més d’aquest símbols convencionals, la llegenda d’un mapa inclou especificacions tan importants com la localització del nord, tant geogràfic com magnètic. Aquest fet permet situar correctament el mapa i els seus components. L’escala, tant gràfica com numèrica. La representació del relleu, tant els símbols com l’escala de colors emprada per representar el valor de les altituds. Les categories dels topònims segons la seva retolació (unitats de població, edificacions orografia, hidrografia).

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes12

En els mapes topogràfics també hi apareixen aspectes com les fonts d’informació emprades per a la confecció del mapa i les coordenades dels vèrtexs geodèsics.

La llegenda permet representar la posició dels objectes geogràfics i algunes de les seves característiques, però sempre hi ha característiques no cartografiables que requereixen una descripció especial i solen descriure's en l'anomenada "memòria del mapa". Aquestes característiques serien totes aquelles que en el mapa no poden descriure's a través de l'escala (dimensions) o d'un sistema de coordenades.

Per exemple, és habitual que en un mapa de carreteres s'expressin visualment les característiques singulars de cada segment de les vies representades com la seva categoria (estatal, regional, etc.), l'estat de la calçada, la intensitat del trànsit, etc. Aquests aspectes serien característiques típiques, entre d'altres, de les carreteres, l'objecte geogràfic primordial en aquest tipus de mapes. És habitual també trobar retolades (no simbolitzades) les distàncies entre localitats. En aquest cas hi ha una doble informació, ja que l'escala del mapa ens indica la distància entre les dues poblacions, però si es presenta la distància retolada s'estalvia la feina de treure el regle i fer la conversió de mil·límetres a quilòmetres segons l'escala, cosa díficil de fer dins un cotxe.

Aquest exemple és per mostrar que l'objectiu de la simbologia és el de facilitar la comprensió de la naturalesa i les magnituds dels objectes del mapa que es desitgen comunicar al lector. Normalment, quan la simbologia és d'ús poc habitual o complicada, se n'especifica el significat en la llegenda, però normalment els símbols i els signes que formen la simbologia d'un mapa tenen una significat evident i no requereixen excessives explicacions. L'eficàcia comunicativa d'un mapa passa necessàriament per la correcta correspondència entre el nivell de mesura de l'atribut que es desitja representar i el nivell gràfic de l'aplicació.

Un altre tipus d'informació que proporciona el mapa i està inclosa en la llegenda és la toponimia. Els mapes presenten una densitat de topònims variable segons l’escala. Així els d’escales grans (1:2.000 o 1:5.000) presenten un índex de topònims més extens i precís que els mapes d’escales més petites. Aquells d’escales inferiors a 1:50.000 (1:100.000, 1:250.000...) només solen recollir els topònims de caràcter més general (municipis, principals elements del medi físic, divisions administratives (comarca, província) que han estats fixats per normativa o recollits en grans obres científiques. Per fixar els topònims en el mapa 1:50.000 i superiors es fa necessari ja un treball de camp (sortides, enquestes, utilització de fonts orals...) i resulta curiós veure l'evolució de la toponímia en mapes oficials d'Espanya des d'èpoques passades fins a l'actualitat.

Documents de treball. Mòdul 4: Què ens diuen i que es pot aprendre dels mapes 13