espai de llibertaT r'Cvisla (l'esquerTes per' a la rOr'nlí:lci('j, I tl re fi ex i () i l'agitació polít,jcA

~lollogrülÏ<':

La immigració

l'ri lIIer I ri Illrsl re 2000 ~oo pe';';,'l",

17

Numero 17. Primer trimestre 2000

D/fecror Jord i Serrana Subdlfecror. Jordi Miralles

Consell de redacCIO David Sempere, Xavier Bretones, Josep Sella res. Gemma Manin, Sanll Castella, Ferran Escoda. Montse López. Antoni Castells Vicenç Moli na

Espai de llibertat. AVlnyo, 44 pruner. 08002 Barcelona e-mall ffg @cjc.org Tel 934 125928 Fax 933 170661

Edita FundaCió Fener I Guardla

Impremta Prunera Impressió, S.L. Sabadell

Disseny Ferran Cartes I Montse Plass

MaquetaclO FundaCIÓ Ferrer I Guardia.

AssessOfé'llnertl ImgtilslIc: Montse Lope7 .

Revis ta trimes tral Preu ' 500 pts. SubSCripCions: 2000 pts.lany.

Dlposlt legal: B. 33.262- 1996 ISSN. 1136-158 1

Espai de llibertat es membre de l'Associaclo de PublicaCions PeTlodlques en Català.

La hnia editorial d'aquesta revista ês el IlIurepensamcnt , per tant , les OPI­nions del consell de redaCCió. les tro ­boreu a l'Edltortal. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qUI les flrrnl.

Sumari

Editorial

Forges

La consigna Defensar-se dels depredadors

Mon/se CUnI/lera

El monogràfic: la Immigració Iden titat i ciu tadania

Max Arias Multicu lturali tat i xenofòbia

Josep Sellarès Immigració i projecte saciat

Toni Cas/ells La immigració avui

Tono Albareda Educació intercutturat i integració

Maria Cobos i M. Teresa Feu Tots som immigran ts

Txús Sanz

La col ·laboració Laïci tat i república

Joan-Francesc Pont Cròniques des del Fora

Ouique Toledo Com guanyar ro tundament

Francesc Trillas

Lentrevista Miquel Faura

Jordi Serrana. Gemma Mar/in

L.:apunt Carta Rosset"

Santi Cas/ella

La creació La foto

Ernes t Brugué Sense titot

Gerónimo Prieto

Les recomanacions llibres.

La sucursal Xavi Torrent

3

4

7

10

13

17

19

23

25

27

30

35

43

45

47

48

49

edi tol'iaL

Més eleccions

Tornem a estar a les portes d'unes noves eleccions, Ara les generals, Des d'aquestes pàgines sa ludem la creació de l'Entesa Catalana de Progrés al Senat. IC, ERC i PSC s'han posat d'acord per aconseguir un grup parlamentari català d'esquerres al Senat. Ja era hora ' Per als lIiurepensadors aquesta és l'opció lògica que reprèn el fil de la història més fecunda de l'esquerra, Que fede ra­li stes i independentistes vagin junts no fa altra cosa que continuar la tasca dels millors polítics del nostre país, Cal recordar ara que Josep Narcís Roca Farreras escrivia fa 125 anys sobre el "catala­nisme progressiu" i el podríem considerar el primer independen­tista democràti c, Aquest es declarava com a federalista, També es declarava hereu de la tradició de Pi i Margall en Josep Conan­gla qui va redactar la Constitució de l'Havana per encàrrec de Francesc Macià, Ens sembla que aquest comprom ís de l'esquerra cata lana és un bon motiu d'alegria , Ens agradaria que en aquest procés aprenguéssim a conviure des de la diferència i també que es comencessin a elaborar estratègies d'ampliació de l'estat de benestar, un camí poc explorat i que pot donar molt joc en el fu­tu r.

Des de sempre el Moviment Laic i Progressista (MLP) ha tin­gut la voluntat d'influir en la dinàmica política i molt especialment en les polítiques adreçades a la infància i la joventut. La Fundació Ferrer i Guàrd ia porta 12 anys funcionant com un think tank pel que fa a les polítiques de joventut. Sempre hem fet propostes per tal que els partits d'esquerres les incloguin en els seus progra­mes electorals, Unes vegades hem tingu t èxit , moltes d'altres ni hem tingut l'oportunitat de saber on adreçar-les,

Aquests darrers mesos el partit sociali sta ha demanat a un grup de persones vinculades al MLP l'elaboració de propostes polítiques per a la joventut. Han participat en la redacció de 196 propostes per a la joventut, que recentment han estat editades, Són un conjunt d'idees que tenen com a objectiu l'emancipació juvenil : lluita per la plena ocupac ió, per acabar amb la precarietat i l'actual model d'En i contra la mortalitat i l'accidentali tat laboral juvenil ; polítiques actives de construcció d'habitatges de lloguer i de compra per als joves, A més, la defensa i democratització de

17 1

2

l'ensenyament públic i laic. Es pretén despenalitzar el consum de porros, despenalitzar l'Okupació, no tirar endavant el Servei Civil , i promocionar de veritat la participació associativa i política dels jo­ves, i la cogestió del Instituto de la Juventud amb les entitats juve­nil s.

Tot això, es proposa que es faci seguint els principis lI iurepen­sadors del federal isme, entès com a la ll iure autodeterminació de l'individu i la plena assumpció dels criteris de la democràcia radi­cal. Per fer-ho, es crearia el Min isteri de la Joventut que hauria de ser capaç de decidir conluntament amb les comunitats autònomes les pol itiques juvenils, En l'eslera local i comarcal es proposa cre­ar les Taules d'Emancipació Juvenil , en què s'acompanyarà els jo­ves en el seu procés d'emancipac ió.

Pensem que és possible canviar les coses en dues direccions. Fent més justa la societat en aconseguir que l'estat de benestar s'ampliï i arribi directament als joves per tal que es puguin eman­cipar, i fent més lliure la societat tot impulsant que els joves parti­cipin més i aconsegueixin millorar la nostra democràcia.

De totes formes la vocació del MLP és col·laborar amb totes les forces polítiques de progrés de Catalunya (ERC, PSC, IC) a l'hora de proposar politiques per als joves. Creiem que no hi ha tres formes de fer politica. A més pensem que les forces d'esquer­res haurien de considerar els joves com una de les seves priori­tats polítiques. És impossible fer polítiques de progrés sense el suport entusiasta dels joves. El nostre oferiment és ferm i públic, ens agradaria que els propers mesos es pogués oferir a la socie­tat catalana un projecte de consens per als joves catalans que re­forci la col, laboració dels Ires parti ts d'esquerres.

Estem farts del govern conservador del Partit Popular, però també estem cansats d'estar setmanes i selmanes raonant si con­vé anar a votar o no, i al final votar sense cap mena dïl·lusió. I el que es pitjor, sortir del col· legi electoral pensant que potser allò que hem votat millor que no guanyi. Esperem que el clima canviï. No ens rendireml \

el IHlIlt de ,isl," de 1"ol'gc8

4

la reflexiÓ

Defensar-se dels depredadors

Montserrat Cunit/era Advocatessa

En una societat en la qual l'in­dividu és inseparable de l'adquisi­ció de béns amb més o menys add icció és evident que cal con­sumir coneixent els drets que ens amparen.

En els darrers anys s'ha pro­duït un canvi respecte de la pro­tecció dels drets dels ciutadans i ciutadanes com a consumidors. El gir mes important en aquesta matèria es va produir amb el can­vi d'orientació en la politica del consum impulsada per Emma Bonino com a responsable de la politica dels consumi­dors de la Unió Europea. A partir d'aquest moment s'assumeix que els drets dels consumidors han de constituir una garantia per a la salut i la seguretat de les perso­nes, han de protegir-les per no crear-los indefensió en l'àmbit de l subministrament de béns i la prestació de serveis.

Avui , els drets dels consumidors es centren essencialment en dotar de garan­ties enfront dels productes i de ls serveis oferts, tant públics com privats (garanties en els serveis post-venda, reglamentació de la publicitat comparativa, el dret a re­nunciar a un producte o servei durant els 10 dies següents a l'adquisició, "time-sha­re", la indicació del preu per unitat en els productes envasats, l'equiparació entre els drets derivats de l'adquisició d'un producte i els d'un servei - públic o privat-, etc.).

A l'Estat espanyol , l'article 51 de la Constitució estableix el marc per a la de-

fensa de consumidors i usuaris que es concreta en la Llei 26/84 , de 19 de juliol, sobre defensa dels consumidors i usuaris, la qual s'ha anat adequan t a la nor­mativa europea. Aquesta Llei considera com a drets bàsics: - La protecció contra els riscos que poden afectar la seva salut o seguretat. - La protecció dels seus legitims interessos econòmics i socials. - La indemnització o reparació

dels danys i perjudicis soferts. - La informació correcta sobre els dife­rents productes o serveis i l'educació i di­vulgació per facilitar el coneixement sobre el seu ús, consum o gaudi adequat. - ~audiència en consulta , la participació en el procediment d'elaboració de les dis­posicions generals que els afecten directa­ment i la representació dels seus interes­sos, tot això a través de les associacions, agrupacions o confederacions de consumi­dors i usuaris legalment constituïdes. - La protecció jurídica, administrativa y tècnica en les situacions d'inferioritat, su­bordinació o indefensió.

Conèixer aquest drets és el pas neces­sari per assolir una societat més democrà­tica i mes justa. I no nomes conèixer- los, sinó exercitar-los, perquè defensar-nos com a consumidors no és només un dret sinó també un deure. Un deure envers els menys afavorits que per qüestions cultu­rals , o millor dit , d'accés a la cu ltura, po-

den ésser més fàcilment objecte d'empre­ses sense escrúpols.

La recfamació

A efectes administratius. s'en tén per re­clamació la queixa que fa un consumidor o usuari quan, un cop ha comprat un pro­ducte o un servei, considera que el pro­ducte és defectuós o que el servei s'ha prestat de manera incorrecta. L:usuari a les hores té dret a manifestar el seu descon­tent i fins i tot a demanar una reparació dels danys soferts o una indemnització pels perjudicis que se li hagin causat.

Tant les empreses grans com les peti­tes, així com també els organismes públi cs han de disposar obligatòriament del que s'anomena com a "fulls de reclamació" o "ll ibre de reclamacions" per tal que l'usuari o consumidor pugui en qualsevol moment efectuar la seva queixa. Les reclamacions cal efectu ar-les en uns fulls impresos que ha de subministrar l'establiment comercial amb el membret de la Generali ta t de Catalunya. Algunes empre­ses també tenen fulls amb logotip propi d'ús intern (recomanables només quan vo­lem queixar-nos d'aspectes sobre el tracte rebut. per exemple) que són els que primer ofereixen a fi d'es­talviar-se la co­rresponent incoa-ció d'un expedient administratiu que pot comportar des d'una inspecció fins a una sanció. Per tant, cal estar alertes. Una còpia de la reclamació del full oficial que

omplim cal fer-la arribar directament a la Direcció General de Comerç de la Generalitat. AI cap d'un temps hom rep una notificació de les actuacions empreses per I·administració.

Una altra de les possibili tats a l'abast i ben senzilla és fer arribar les nostres re­clamacions a les oficines d'atenció al con ­sumidor municipals (OMIC). Aquestes ofi­cines ofereixen informació, assessorament i alhora concil iació. mediació i arbitra tge en matèria de consum. En la majoria de muni­cipis, les OMIC poden efectuar la tramita­ció de la queixa que formulem per la via del Sistema Arbitral de Consum, un orga- 17 nisme que propicia la mediació entre les parts, però que pel seu caràcter té també un to d'autoritat que facilita que el consu- 5 midor no sigui avassallat per l'empresa que l'ha deixat insatisfet o ha estafat. Les OMIC que no disposen d'una Junta Arbitral pròpia , traspassen la reclamació a la Junta Arbi tral de Consum de la Generalitat de Catalunya i fan el seguiment de l'assump-

te. El Sistema Arbitral de Consum és un sistema extrajudi­cial i voluntari, que permet resoldre amb caràcter vin­culant i de manera ràpida i gratuïta les diferències sorgi ­des entre les em­preses i oganismes I els seus clients o usuaris. Allò que decideix el Col ·legi Arbitral vincula ambdues parts en un conflicte. i té els mateixos efectes que una sentència judicial. Si per exemple, una de les parts no com­plís el que esta­bleix la resolució fi­nal de l conflicte.

6

l'altra té la possibilitat de demanar al jutge de Primera Instància que l'obtigui a fer-ho.

Obviament, es pot també Interposar una denúncia davant el jutjat però el pro­cés no és gratuït , i a més és lent. El recurs als jutjats sena més adequat emprar-lo en casos de fraus, estaies etc. Mentre que les oficines d'atenció municipals i els fulls de reclamacions poden emprar-se fins i tot per manifestar la nostra disconformitat per una conducta o per activitats informatives com pot ser una determinada pUblicitat que conside rem sexista, violenta etc.

Els principals reclamats

La major part de les queixes que es re­ben afecten les empreses de submin istra­ments bàsics (per errors en les factures, o per deficiències en la prestaClo del servei) . a les caixes i els bancs (sobretot per la qüestió de les comissions i les hipoteques), a les tintoreries (per un servei deficient), I a les grans superiícies. En el cas de les

grans superficles les deficiències més habi­tuals són en tre d'altres la promoció de de­terminats objectes que a l'hora d'ésser pa­gats a caixa són cobrals amb el preu normal en lloc del preu promocional anun­ciat. la manca de marcatge del preu d'un producte I la venda de productes caducats. Aqu estes empreses acostumen a facilitar al client la pOSSibilitat d'emportar-se el pro­ducte més rebaixat del compte per tal dis­suadi r-lo de fer la reclamació. En aquest sentit cal apun tar que si no efectuem la re­clamació estem faci litant que l'empresa continuï amb el seu mal funcionament i "estafant" d'a llres clients.

Queixar-se és I ha d'ésser, més enllà d'una demjncla en sentit negatiu, una acció per a la millora dels serveis. ja siguin pú­blics o privats: és de fet un acte de respon­sabili tat social. El més Important és, doncs, adoptar una actitud bel·ligerantment rigoro­sa enfront de ls subministradors de béns i serveis que permeti assolir una qualitat en el consum d'aquests a tota la poblaCIÓ ,

•

\

•

el monogl'àl'iC Identitat i ciutadania

Max Arias Advocat

Dimensió de la ciutadania

El segle XX no ha estat espe­cialment bri llant pel que fa a la consolidació dels continguts del concepte de ciutadania, en quant element bàsic de l'ésser humà, com a sistema lliure en continu creixement. El concepte de "ciu­tadà", nascut a la Grècia clàssica, es refereix a una persona lliure, igual i autosuficient , a qui la co­munitat reconeix el dret a exercir aquelles capacitats. Tenim, doncs que en el concepte original de ciutadania coinci­deixen l'activitat d'un subjecte i el reconei­xement per part d'una comunitat.

Aquesta idea experimentà successives transformacions, com la que es donà a l'època moderna. en què la ciutadania s'entenia com a oposició a vassallatge; li ns a arribar als nostres dies, en què la noció majoritària és un tipus de ciutadania social - no només civil i política. Sobre aquesta nova visió, després que a finals dels anys setanta algú digués solemne­ment que "el concepte de ciutadania ha passat de moda entre els pensadors polí­tics", hem assistit als anys noranta a un autèntic esclat de les Teories de la Ciutadania.

Per això els darrers anys s'ha desenter­rat el debat sobre els orígens de la desi­gualtat i la distribució de les oportunitats vitals. De sobte filòsofs, economistes i teò­rics de la política han tornat a parlar del

contracte social; qüestió contrac- 17 tual entesa com el govern mínim suficient per garantir la llei i l'or-dre (conceptes, aquests dos, pre- 7 sents per exemple a tota l'obra de Rall Dahrendorf). La ciutadania i el Dret són inseparables.

La ciutadania i la civilitat

Els conceptes acadèmics de ciu­tadania la descriuen, tal com dèiem, com els drets i obligacions

associats a la capacitat de ser membre d'una unitat social i, de manera especial , a la nacionalitat.

Tot i aix í. la majoria de pensadors ad­meten que la ciutadan ia no és només un estatus legal, sinó que inclou també les afirmacions identitàries, és a dir, una ex­pressió de la pròpia pertinença a una co­munitat pol ítica. Cal no confondre els con­ceptes de nacionalitat , entesa com a submissió d'una persona a una determina­da estructura territorial de govern, i la ciu­tadania entesa com a qualitat que adqui­reix qui, tenint una nacionalitat i acomplint els requisits legals establerts, assoleix l'exercici dels seus drets i deures polítics.

Un altre element configurador de la ciu­tadania moderna passa per l'exigència de la transparència del poder i el desenvolu­pament del control que en poden fer els ciutadans. Segons Daniel Bell (Las contra­diccianes culturales del capitalisma) , les societats postcapitalistes necessiten dosis

I tllTlIaCltl (\)111111 Il.ld ¡1

I.(·S II l' ur('~

I ~",U I¡ l lI I1I H'h ll .trI.l

,j r Stud ls Lmprl'san.¡ls

I ,,,·""üI ·k- II,,, "~,,,,

"''''l., .... u...... ~ ""'"f,,-"D

MÀSTERS I CURSOS

DEPOSTGRAU

(Jolem ser l'arlantf/uarda dels nous temps oferint un ensemJament de qualitat en el marc de la universitat pública, t{ue permeti a les empreses i a la societat superar els reptes que ens planteja el nou mil·leni.

Aquests son aif/uns dels nostres cursos:

0Màster en Assessoria Fisca(

0Màster en Gestió i Tècniques Superiors de ('Empresa-Executil,le MBA

0Posttjrau en T ècnit(ues de Gestió Empresarial

tTj en n O ~

> u .... tTj

~ ~

~ en

0Posttjrau en Gestió de f1Empresa Europea > ~=c=;:. ~

lllformació i inscripcions: ~nfo~~a--te~ > Escola Universitaria d 'Estudis Em presllri(J ls A \'. Diago" aJ696. Ja planla. despalx 119. 08034 Barce/OII11 Tel. 93 402 1992 1 93402 1993 Fa.<: 93 403 59 06 Ne: rodor~da (tlJc l np,ub . cs I1l1p://www.uh.eslemprl!s(lri(lI.~.

~ en

més grans de civi litat, de disponibili tat dels ciutadans a comprometre's amb els afers públ ics, Per a T H, Marsha ll l'indivi du no­més se sent membre de la comunitat si li són respectats els drets civi ls, pol itics i so­cials, en cas contrari es considera un mar­ginat. I per a John Rawls la fórmula per aconseguir-ho passa per la noció de justi­cia distributiva: retorçar l'acord ciutadà en­torn de la noció de justicia, amb la finali tat de fomentar el sentit de pertinença a la co­munitat i l'afany per participar d'aquesta.

~esforç pel multicutturatisme

Per a Will Kymlicka, amb el final del se­gle XX s'ha vist com pràcticament tots els països han esdevingut més poliètnics ("l'era de les migracions"), però també a tot el món és cada cop més gran el nom­bre de grups que es mobililzen i afirmen la seva identita t ("l'era del nacional isme"). Paral·lelament, la globa lització va acabant amb el mite dels estats culturalment homo­genis. És plausible la construcció d'identi ­tats nacionals dins el marc de la cultura global? Ouin pot ser el perfil de ciutadania que pot expressar aquest nou tipus d'iden­titat? Crec que es tracta de descobrir les possibili tats emancipadores d'aquests nous processos (la cohesió social, per exemple, com a vehicle identitari) , en comptes de seguir adormits en els llorers de les belles utopies de l'esquerra.

Per a Sam i Naïr. l'objectiu del nou se­gle ja no serà la transformació de les rela­cions socials; l'autorevolució del capitalis­me sota la forma de la mundialització liberal . ens durà, d'ara endavan t a pregun­tar-nos "Oui sóc?", i no "Ouè podem fer pel futur?". Per Naïr, res no és pi tjor per a l'in­dividu que la seva assignació unilateral com a conseqüència del seu lloc de re­sidència o de la "seva pertinença" ètnica o confessional. La idea d'una societat inte­grament multicultural és una ingenuïtat. Sabem que en la reali tat social i històrica , les cultures també són relacions de força , i per reg la general, la diversi tat aparent d'identitats ha amagat la dominació d'unes

sobre les altres. Tornem, doncs, a la qües­tió de les desigualtats humanes: els inte­ressos i les motivacions de la gent diferei­xen, i el marc social , en organitzar aquestes diferències seguint patrons que comporten un element de dominació. Com diria Dahrendorf, "allà on existeix la socie­tat existeix el poder".

El fet que els conflictes d'interessos en una societat siguin inevitables, fa necessa­ri un conjunt de principis que serveixi com a pauta per resoldre 'ls.

Riquesa poliidentitària i universalitat

Davant l'existència de diferents comuni- 17 tats cultu rals. cal planteja r- se com podria transformar-se l'inicial "contracte de domi- 9 nació" en "contracte d'associació"; de qui-na manera el poder i les desigualtats es poden convertir en avantatges, en termes de llibertat .

Són imprescindibles en aquest punt el consens i la idea d'universalitat, que in­clouen el respecte de l'alt re, del diferent (que com explica Naïr, no s'ha de confon­dre amb la "por a l'estrany", disfressada de respecte a la diferència), per aconseguir l'a utorealització.

La política det reconeixement

La construcció d'una democràcia liberal multicultural no és exempta, però, de de­bats ètics , que caldrà encetar.

Cal enfortir el sentit de la ciutadania per tal de formular propostes ètiques de go­vern orientades a la generació d'una iden­titat ciutadana capaç de donar a tots i ca­dascun dels ciutadans i ci utadanes un sentit de pertinença a la comunitat multi­cultural justa.

I això té, en definitiva , el mateix sentit que tenien els darrers paràgrafs del Programa Federal de 1894 , de Francesc Pi i Margall: "Oueremos en el orden interna­cional: El apoyo y el estimulo de cuanto pueda agrandar en el hombre la idea de Patri a y hacer que la humanidad constitu­ya un todo orgànico" ~

•

10

ci monogràfiC Multiculturalitat i xenofòbia

Josep Sellarès Director de l'Escola Lliure El Sol

Darrerament, administracions, institucions, associacions i part i­cula rs, s'han llançat a celebrar, actes, festes i festivals, multicultu­rals, Ara bé, qu ina és la matèria primera ideològica a partir de la qual construïm el discurs sobre multiculturalitat? Aquest és tan positiu com sembla?

Primer vu ll aclarir que per a mi i per a l'antropologia, cultura és tot al lò que l'ésser humà ha creat (des de la musica a la ciència passant per la gastronomia) , per controlar la realitat i maximitzar les seves probabili­tats de supervivència. Cap tret no és re ll e­vant en ell mateix, sinó que ho és en el context on s'util itza i en re lació directa amb els resultats obtinguts o esperats. A di­ferència de la ideologia que actua de la manera contrària.

Si examinem què hi ha darrere del dis­curs multicultural, hi podem disting ir dos trams d'un procés que s'inicia en el rac is­me nazi i acaba en el relati visme cultural. El primer constata l'heterogeneïtat de les cu ltures, a partir d'un procés d'inducció et­nocultural patrimoni exclusiu dels estats­nació occidentals. La raó és que amb la Revo lució Francesa passem de l'estructura politica estat-noblesa-territori a la d'estat­poble-terri tori. Es planteja la necess itat de definir qui forma part d'aquest poble i qui en queda exclòs. Si ho basem en estructu­res familiars (copiant el model de la noble­sa) , l'estat acaba esclatant en mil boc ins,

incomplint els seu propi projecte de pervivència i creixement histò­ric. Cal doncs una definició , alternati­va i moderna, de pert inença a un Poble. Tot i l'intent de definició fí­sica (sempre laten l en el naciona­li sme), els estats-nació defineixen els limits a partir de marcadors cultu rals induïts (llengua, història compartida, herois, tradicions, ro­ba, etc,). Marcadors que l'escola, una nova institució situada per

sobre de la familia i de les ètnies, transmet inten lant crear aix í un concepte de cultura nacional tancat i homogeni. Aquesta crea­ció és al tamen t ut ili tària a l'hora de diferen­ciar-nos dels altres ; i de determinar qui és ciutadà i qu i no: i, doncs, qu i lé dret a una pensió, a un contracte, a votar i ser votat, o simplement a passejar tranquil pel carrer. Aquest procés de transmissió cul lural pa­ragenètic fa que l'individu sigui negre, ca­talà o moro pe l naixement dins d'un grup determinat. I no pugui decidi r on s'adscriu ja que els grups, el seu o el d'acollida, SÓn els qui ho decideixen. Aixi a l'escola, els fill s dels immigrats han de conservar les arrels d'origen, quan l'origen és Catalunya, ja que són nascuts aquí.

Un cas extrem seria el que passa als EUA on es defensa la igualtat polit ica dels ciutadans i es ll iga les diferències al multi­culturalisme, fins al punt que podem legis­lar per lluitar-hi (Lleis de discriminació po­sitiva, quotes, etc.), sense cap resultat

apreciable. Aquest concepte està ben arre­lat a Catalunya, ja que encara es l'hora que alguna festa "multicultural" demani el reconeixement immediat de la ciutadania (amb els drets civil s, políti cs i socials asso­ciats). nomes pel fet de ser ciutadà, és a dir de viure i conviu re en un lloc determi­nat. drets que teòricament són universals i no es poden negar a cap ésser humà per cap raó.

El segon enfocament és només cultu­ral. Lliga els substrats culturals anteriors i universals (famili a. costums, etc.) . amb les identitats funcionals que quotidianament utilitzem per gestionar la realitat a la feina, a la familia, amb els amics i veïns, etc. Aquesta concepCió redueix qualsevol grup humà a una unió temporal de projectes de futur (cultures) individuals i col·lect ius, in­destriablement barrejats i que interactuen constantment entre ells. És el que en diem I nterculturalita!.

La in tercultu ralitat pot ser realment el component bàsic d'un discurs progressista sobre la convivència? Ho dubto. Perquè en un procés intercul tural , qui jutja si una tra-

dició es pot jutjar? Qui determina que una diferència és acceptable o no? Si no ho fa ningú o acceptem que, tal com va desco­brir el mateix Voltaire , tota ideologia és creació humana, hem d'acceptar que no hi ha una resposta defini tiva que permeti acfari r quins valors poden conviure i quins no, i acabem per caure en el relativisme cultural.

Remetre'ns a la Declaració Universal dels Drets Humans, com a pre-condició , és un argument falaç ja que d'entrada cu ltu ­ralment no són universals. Però a més aquesls drets ho són de l'individu, i aquest no és res sense el grup, on s'ubica per re- 17 soldre totes i cada una de les fases de la seva vida . Ara bé, si el grup necessita d'un marcador cul tural que vagi en contra dels 11 drets humans, què fem? No gaire cosa més que destruir el grup, destru int el mar-cador cultural . ja que tota reconversió des de fora és impossible perquè afecta els materials constitutius de la identitat i per tant de la imatge d'un mateix a partir de la qual negociem la relació amb el món . Com podem emergir del marasme de la in-

12

terculturalitat i crear un poble que gestioni el progrés, si veiem que cada territori in­clou multiples projectes cul turals?

L'única solució és acceptar que cada territori, cada estat, cada poble en definiti­va és multicultural pel simple fet d'estar format d'éssers humans no-clónics. Així que l'un ica manera d'establir estructures de negociació dels conflictes o dels canvis culturals , és l'existència d'unes pre-condi­cions comuns i fins ara les més utils són els drets humans,

Pre-cond ició que és ideologia, i només és superior a una altra, en la mesura que ens ha demostrat i demostra, ser la més útil per afavorir la cooperació dels mem­bres d'una societat , resolent conflictes i garantint així el progrés de tothom.

La interculturalitat, doncs, seria viable en una societat plenament anarquista, on tots els individus i tots els grups es relacio­nessin de forma cooperativa i respectuosa, Ara bé, pot funcionar aquest tipus de so­cietat ara i aquí? Estic convençut que la resposta contesta el dubte anterior.

La funció de l'Estat serà, garantir aquestes pre-condicions que permeten

funcionar i desenvolupar-se al Poble, però com hem vist més amunt, l'Estat ha d'anar molt més enllà del garantisme. Ha d'acul­turar (educar) cada generació en uns va­lors i comportament determinats, per mar­car els límits culturals del poble que l'ha de gestionar, i defensar així les pre-condi­cions de convivència necessària.

Acabem per caure nova meni en un dis­curs multicultural, " en les contradiccions constants i profundes entre tots els actors cul turals, afectats directament en els seus materials de construcció identitària (siguin individus, grups O el mateix estat-poble).

L'unica solució , com diu l'antropòleg Manuel Delgado, és en cada moment re­flexionar sobre qui sóc jo i qui és ell , sobre què negociem i a quins acords arribem i per què, Jo afeg iria , i durant quant de temps. El temps és una variable essen­cial , perquè jo i ell (siguin individus, grups O estats), a l'interactuar, evolucionem i ens transformem, convertint en obsolets ets acords cultu rals del passat que han passat a formar part de la nostra identitat. Just en el moment en què l'hem de trans­formar ,

•

el monogl'àl'iC

Immigració i projecte social

Antoni Castells i Ouràn Economista

En l'actualitat, al si de la nos­tra societat, que viu el present de forma frenètica i angoixada i con­templa acovardida el fu tur, es parla tot sovint i amb pessimisme de la immigració, dels problemes que comporta i sobretot dels que comportarà. Cal parar-nos un moment a reflex ionar sobre tot plegat, sobre qui o què és el pro­blema en cas d'haver-n'hi, etc. A continuació apunten algunes con­sideracions per contribuir a aquesta reflex ió.

D'antuvi cal fer dos aclariments previs. El primer és que actualment el nombre d'immigrants que hi ha tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol és poc important en relac ió a la seva població , tot i que en ocasions se'n parla com si esti ­guéssim davant d'una al lau humana. Avui , numèricament, la immigració és global­ment poc significativa , però com que es concentra en pocs llocs fa que en determi­nats barris o indrets es fac i visible la seva presència . En el futur, però, si que sembla previsible que experimentarà un notable in­crement i és aquesta por al futu r juntament amb l'esmentada concentració el que porta a exagerar la realitat present. Segons l' in­forme "Aproximación al modelo migratorio español ", elabora t pel col ,lecti u IOE (un gabinet d'investigació sociològica) , el nom­bre de treballadors estrangers residents a l'Estat espanyol representa el 1,7% del to­tal, molt per sota de la mitjana dels països

de la Comunitat Europea que és 17 del 5%. El nombre de residents estrangers a Espanya és de 609813, xifra a la que cal sumar 13 uns 36.000 no comptabi litzats com a treba lladors (estudiants, asilats polítics, etc.), uns 114.000 nacionalitzats espanyols des de 1995 i un nombre inde­terminat però poc elevat d'immi­grants sense papers. A més, en contra del que s'acostuma a pensar tan sols la meitat dels

treballadors estrangers procedeixen del Tercer Món -els que provoquen por i re­buig-. El primer país de procedència és el Marroc amb 111 .100, seguit del Regne Unit amb 68.271 i d'Alemanya amb 49.890.

El segon és que normalment es parla del problema que representen els immi­grants (sempre referits als pobres proce­dents del Tercer Món) per als nadius i els problemes que comporten per al país re­ceptor i s'oblida que qui pateix els proble­mes més greus de la immigració són en primer terme els mateixos immigrants, que es veuen forçats a abandonar el país en què han nascut per intentar millorar les se­ves condicions de vida , i en segon terme els països de procedència en perdre una part de la població que en general és la més inquieta i activa, amb el que això re­presenta de pèrdua d'energies per millorar i transformar el propi país. I s'oblida també que la causa principa l d'aquesta immigra­ció es troba en la misèria existent en els

Eduquem en la diversitat

C> FI N

Jocs d'arreu del món Jocs gegants

Demaneu-los

Entorn , sccl Avinyó, 44 segon 08002 Barcelona

Tel.93 302 61 62 Fax 93 301 96 94 cIe: entorn @fonocom.es

països d'on procedeix, fruit en primer lloc del robatori al qual han estat, i continuen estant, sotmesos per part dels països que s'han enriquit amb el seu espoli.

La migració de població dels països econòmicament pobres, i en expansió de­mogràfica, cap a països econòmicament més rics i demogràficament deprimits és, mentre es mantinguin aquestes condi­cions, inevitable. Fins que no s'aconse­gueixi acabar amb l'actual desordre mun­dial que ens imposa l'anomenada globalització, que no és alt ra cosa que el colonialisme i l'imperia lisme "posats al dia" , adaptats a les noves tecnologies; fins que no s'aconsegueixi un desenvolupa­ment a nivell mundial més just i harmònic, cosa que en el millor dels casos requerirà temps, esforços i lluites. Fins aquest mo­ment la immigració i el seu increment du­rant els pròxims anys és inevitable.

La qüestió, per tant, se centra en com s'incorporen els immigrants a la nostra so­cietat; la millor manera de fer-ho, tant pels que vénen de fora com pels que hem nas­cut aqui , és superar les mútues descon­fiances, aprofitar els aspectes posi tius que per a tots pot comportar la immigració, etc. Cal evitar la formació de guetos o illes cul­turals més O menys enfrontats que viuen en mons socio-culturals diferents i tancats, unificats tan sols per l'explotació laboral i l'alienació consumista que imposa el poder econòmic. Cal que tots plegats -nadius i immigrants- participem en la construcció de la nostra societat , que decidim conjun­tament i lliurement com viure el present i construir el futur, que siguem els amos de la nostra vida enlloc d'esclaus sotmesos a la tirania de les minories que controlen el poder -econòmic, politic , militar, cultural- i que ens volen dividits i enfrontats per do­minar-nos més fàcilment.

Els principals obstacles que s'hi oposen provenen fonamentalment dels següents factors. El racisme ancestral i primari basat en el rebuig de la diferència, en el rebu ig de qui pertany a una alt ra societat amb costums i cultura diferents , com a forma de refermar la validesa de la pròpia societat,

els "valors" en què es fonamenta i l'autoes­tima d'un mateix, i que de fet, no és més que una manifestació d'inseguretat indivi­dual i col· lectiva i una fa lsa forma d'intentar superar-la, racisme avui encara present en primer lloc entre els nadius, però tot sovint també entre els immigrants.

Les motivacions econòmico-socials , En primer terme les dels propietaris del capi­tal que utilitzen els immigrants com a mà d'obra barata i submisa. I per això mateix el nombre i les condicions en què es per­met l'entrada d'immigrants va variant d'acord amb les seves necessitats pun-tua ls de mà d'obra i és també per això que 17 les lleis i disposicions es dirigeixen, de for-ma primordial, a mantenir la situació de provisionalitat i precarietat dels immigrants 15 amb la qual cosa s'afavoreix la seva docili-tat enfront de l'explotació a la qual són sot-mesos. En segon terme les dels estrats econòmicament dèbils entre els quals moltes vegades es percep l'immigrant no tan sols com un competidor deslleial dis-posat - en realitat s'hi troba forçat- a ac-ceptar les condicions de treball més du-res, sinó també com a pertanyent a un estrat inferior damunt el qual poder abocar el propi malestar i les frustracions fruit de l'explotació i de l'opressió que es pateix . En aquest senti t qualsevol discriminació dels immigrants en el camp laboral és per-judicial , tant la negativa (la més freqüent) , com la positiva (que en algunes ocasions es pot donar). en ser ambdues injustes i afavorir la xenofòbia, el feixisme i el mutu enfrontament.

La permanència, entre els immigrants, en el si del grup de procedència, dels me­canismes de dominació (p rincipalment fa­miliars i religiosos) imperants en el seu pa­is d'origen, està afavorida per la necessitat que tenen d'agrupar-se entre ells i sentir­se ajudats davant la societat a la qual han emigrat , estranya i en moltes ocasions, hostil. Aquests mecanismes de dominació no substitueixen els propis de la nostra so­cietat, en particula r els que s'imposen per mitjà del mercat. sinó que els dupliquen. Per això els que posseeixen el poder en el

16

nostre país procuren "respectar" o fins i tot afavorir els esmentats mecanismes, Iret dels casos en què la seva manifestació pot resultar massa escandalosa per a la nostra soc ietat i no poden amagar-ho, com en el cas de denúncies per l'ablació del clítoris, la venda de la filla al futur maril, etc.

El manteniment dels mecanismes de dominació originaris dificulta, igual que ho fa la presència de qualsevol altre mecanis­me de dominació, l'evolució autònoma i ll iure dels costums, la cul tura , etc. , dels immigrants i també la participació i l'apor­tació pròpies a la construcció de la socie­tat en què actualment viuen i treballen . Cal no confondre, com en certs cercles està de moda fer-ho, el respecte i la de­fensa de les cultures dels diferents pobles, pel que tenen de just i d'enriquiment mutu, amb la defensa del respecte als mecanis­mes de dominació específics que pateixen els diversos pobles, mecanismes que cal combatre i tractar d'eliminar, pertanyin a la societat que pertanyin.

Si volem que la immigració, tot i el seu

origen negatiu: la desigualtat i la misèria imperants en el món, es converteixi en un factor positiu i enriquidor per a tots, tal com altres vegades ha succeït en el trans­curs de la nostra història i de la d'a ltres in­drets del Mediterrani, és precís abordar aquest fet amb esperit obert i dialogant, sense fa lses superioritats, però també crí­tic i sense por, així com també combatre els obstacles, abans esmentats, que s'hi oposen. En conseqüència , a nivell jurídico­legal cal eliminar tota llei específica per als immigrants; que aquests tinguin els matei­xos drets i obligacions que els nadius i que tots els qui aixi ho desitgin puguin adquirir la ciutadania del pais en què viuen i treba­llen i amb aquesta , la plena capacitat per participar en la configuració i transformació de les institucions i les lleis que regeixen el pais, tal com exigeix tot règim democràtic. És a partir de tot això com serà possible la participació de tots en un projecte social conjunt que ens permeti avançar en la construcció d'una societat més nca i més justa. ll iure i solidària ,

•

ci monogràfi C

La i!TImigració avUi

Tona Albareda President de Cooperacció

En l'era de la globalització, quan tots els neoliberals ens par­Ien de la necessitat d 'eliminar barreres i, al mateix temps, creen totes les dificultats possibles per­què els emigrants econòmics en­trin legalment als nostres països rics, seria bo recordar unes po­ques coses,

Ouan es va elaborar la Constitució , durant la transició de­mocràtica, els emigrants eren els espanyols que treballaven a Europa, i, conseqüentment, es va buscar garantir que tinguessin els drets (especial­ment de vot) que els correspon ien. Nosaltres no érem un país receptor d'emi­grants, ningú va preveure que ho seríem en pocs anys i ningú va pensar en quins drets haurien de tenir aquests futurs emigrants quan arribessin al nostre país, El resu ltat és que actualment , quan en un municipi hi ha un 10% de emigrants sense dret a vot això crea una deficiència democràtica que debilita les nostres institucions, Tots els demòcrates, incloent-hi els neoliberals ens hau riem de preocupar molt seriosament de superar aquesta deficiència constitucional.

EI/reball: uns dels grans arguments contra la migració econòmica és que treu llocs de treball als nacionals, i amb les nos­tres elevades taxes d'atur això és un greu problema. La realitat és que els llocs de treball que ocupen els emigrants no són desitjats pels aturats espanyols i per con­tra, sense el seu treball no es podria crear

la riquesa actual. Oui, sinó els 17 emigrants, treballarien als cul tius d'hivernacle a Almeria , a més de 40QC, amb productes d'alta toxici- 17 tat i uns salaris similars al sou mí-nim? Oui vol carregar les bombo-nes de butà? A Catalunya, on sense les migracions que s'han produït durant aquest segle, ara no arribariem a 3 milions d' ­habitants hauriem de ser espe­cialment conscients que la rique­sa actual del nostre pais és

producte, també, del treball dels emigrants, Sense Papers: que existeixi un nombre

important d'immigrants que hagin passat la frontera il ,legalment (300,000?) i per tant no tinguin la documentació en regla i siguin considerats "il· legals" és un absurd que atempta contra el respecte dels drets hu­mans. Com pot considerar-se una persona "1I ,legal"?, la il·legalitat correspon a les ac­cions, no a les persones. Una persona pot cometre un delicte i li diríem delinqüent però mai il,legal. Si ha comès un delicte, haurà de ser jutjat i un cop demostrat que l'ha comès, se rà condemnat , però això és el resultat d'un judici i una sentència , no d'un acte purament administratiu i que aca­ba en una expulsió.

Les màfies: quan una pràctica social habitual s'il·legalitza, immediatament es creen xarxes, fora de la legalitat, amb la fi­nalitat que la pràctica social no quedi atu­rada , Els nostres neoliberals haurien de saber que el mercat no l'atura ningú, Un

18

cop creades las xarxes, aquestes són les primeres interessades en impulsar la pràc­tica socia l i a més, que cont inuï sent il·le­ga l. El resultat és múltiple i sempre nega­tiu: les màfies fomenten la corrupció i obliguen a reforçar els òrgans repressius de l'Estat, la pràctica socia l es converteix en perillosa (cas pasteres) i les persones que estan en la "il ·legalitat" moltes vegades es veuen impulsades a cometre delictes o bé per sobreviure, o bé perquè estan con­dicionades per les mateixes màfies.

Tràfic de dones: és la si tu ació més ex­trema des del punt de vista de la violació dels drets humans en el tema dels emi­grants, ja que és una veritable forma d'es­clavisme. Que una dona emigrant arribi a Espanya (independentment de si tenia o no la idea de prostituir-se), se li ret irin el pa­pers per part dels qui "l'acullen", se li mar­qui un deute desproporcionat, se l'obligui a treballar en condicions de presó i es pugui vendre a una altra organització. això és es­clavisme. Si a més quan la policia arriba el primer que passa és que la dona és expul­sada (eliminant així un possible testimoni). resulta que l'Estat és còmplice.

Nalalitat els nostres polít ics estan preo­cupats per la baixa taxa de natalitat (real­ment un record mundial) i ens expliquen que en el futur la Seguretat Social no podrà garanti r les pensions perquè el nombre de treballadors serà massa petit. Independentment que això sigui una fal·làcia (e l pro­blema no és la relació en­tre treballadors i jubilats, sinó entre creació de rique­sa i la seva distribució) no oblidem que el 10% dels nascuts a Catalunya són fill s d'emigrants i que a més, la immensa majoria d'emigrants que arriben, ho fan en edat de treballar i lluny de l'edat de jubi la­ció. Si els nostres polítics

no poden crear unes condicions de segure­tat en el lloc de treball i la possibilitat d'ad­quirir habitatges accessibles per a les pare­lles joves, que serien les condicions necessàries perquè la taxa de natalitat augmentés, com a mínim haurien de plan­tejar-se la vinguda d'immigrants com una possible solució al problema que tant els preocupa.

La globalització: parlem del fet que el món és, cada vegada, més petit i els nos­tres neoliberals ens expliquen els grans avantatges de la globalizació. Segons ells , que els productes, els diners i la informació no tinguin fronteres és el mi llor que pot passar en el millor dels móns possibles. I les persones? Que són menys importants? Històricament les migracions són un feno­men que s'ha produït mú lt iples vegades i gairebé sempre s'ha considerat positiu , es­pecialment per al país receptor (enriqui­ment amb noves cultures, noves idees, força de treball jove, etc.). La globalització afecta també les persones, ens agradi o no. Que les persones dels països empo­brits es desplacin als països enriquits és un moviment imparable que no hi ha fi lat, mur o frontera que aturi. Es dificultarà més o menys, però, o canvien les condicions de vida de molts països o la vinguda d'immi­

grants es continuarà donant. La nova Llei d'Emigració, discutida durant 18 mesos i consensuada pel congrés, superava alguns dels defec­tes més flagran ts de la llei anterior. La maniobra d'últi ­ma hora per part del pp i amb el suport de CiU no va impedir que la llei los apro­vada finalment, però la seva actitud va en la línia de fo­mentar la intolerància i la xe­nofòbia en lloc de contem­plar la immigració com una realitat que, imparable, s'ha de regular i s' lla de positivi t­zar en un marc de convivèn­cia i tolerància •

•

ci monogr'àfiC

Educació intercultural i integració

Maria Cobos i Jiménez M. Teresa Feu i Vidal Mestres

A l' Informe de Girona: cin­quanta propostes sobre immigra­ció, no hi trobem cap definició precisa sobre el tema d'integra­ció. Ara bé, l'apartat dedicat a aquest tema està organitzat en tres subapartats: treba ll , societat i formació . D'aqui en podem deduir el fet que la integració està consi­derada essencialment com a no exclusió en la societat. S'entendria com el fet d'accedir a una feina , als diversos serveis i infrastructures socials i a la formació i edu­cació.1

Partint de la definició d'integració dona­da anteriorment i en oposició a la idea d'ass imilació que implicaria que una persona immigrada està plenament inte­grada en la societat majorità ria, quan ha renunciat a les seves particu laritats cultu ­rals, ens centrarem en el tercer dels apar­tats que esmenta l' Informe de Girona , per tal de fer algunes reflexions sobre educa­ció intercultural , des de la nostra perspecti­va de mestres.

Cal teni r en compte, en primer lloc, la influència que té la societat en l'educació. En l'actualitat, la societat occidental dema­na una escola que eduqui els seus alum­nes en els valors democràtics. El concepte d'escola democràtica o, més ben dit , esco­la per a la democràcia, fa pensar en una escola potenciadora de va lors com la coo­peració i la solidaritat, valors que donen igua ltat d'oportunitats a tots els seus alum-

nes. Però, aquest plantejament -a tots els alumnes el mateix trac­te , les mateixes propostes pe­dagògiques no condueix pas a una educació de qualitat; és un plantejament erroni basat en la idea que tots els nens i les nenes parteixen del mateix punt, com si tots i to tes visquessin en el ma­teix context i responguessin als estímuls de la mateixa manera. Una pedagogia que atengui a la diversitat , en canvi , ha de partir

del fet incontrovertible que tot discurs so­bre qüestions humanes duu connotacions morals i, en aquest sentit, l'escola ha de fer explícits els seus propis valors. prendre determinades opcions i descarta r-ne d'a l­tres. Es fa necessari un replantejament de l'organització del Centre i de les estratè­gies pedagògiques a utilitzar, de manera que la institució s'adeqüi a les necessitats del seu alumnat.

Una educació en la diversitat no defuig el conflicte que creen les diferències, sinó que l'aprofita i fa de la seva resolució un procés educatiu, on tothom, des de la prò­pia identitat , aporta la seva visió amb la fi ­nal itat comuna de trobar una solució com­partida i enriquidora. I com que, moltes vegades no és possible arribar a una solu­ció , aquesta educació ha de fer-nos ca­paços de conviure respectant l'altre.

En aquest procés de coneixement i in­tercanvi , l'aprenentatge de la llengua d'acollida possibilita i afavoreix la interac-

17 19

Culat dlSltll

L1Dlejat dE la ¡iutat

fundació Indii~1r,I'~

de ~ l"fo,m,i!(IO F];

El Parc d~ ~alut

Col-laborari6 amb univErsitats

NOVJ e~1r~ctu!il olg~n l tz3I'~a

InlOlmac.Ó J l'abast de tothom

POh?Oclar pi~ enosl'I15 d~ d"tricle

StSDna dUl;Il de C;¡t.;¡!ullYa

M, lor~ l'n Inlr.,estruClures de tomunilal,on~

roten(I~(¡ò de les JCli~,lats fi!ill~

Can llong

Recuperaci6 ~el Ripol!

Ajuntament de Sabadell

Sabadell

Oescent'al.llJC'Ò de le~ activita ts (ultulJb

Pol;l,qU~ ~ dI' prortl(){iO ~ni$tica

(iU!dl ~du(ador3

l'esport I ('I lleure

SaDadcll ~olid.i!lJ

Per J la IKu~ltat DOlld·hume

Ciut31¡lWe

•

• Sabadell

2010

l'' ,

Sabadell 2004

Netej., dr la ciutat

A((u3li6 als o~,,¡s

Pla Ol' mub,litllt

Cultura de la p'c\'entió

ció alumne- alumne, alumne-adult, i, en la mesura que va millorant la competència lingüística de l'alumne, va augmentant , també, la seva competència social i vice­versa.

Volem insistir, també, en el paper de la societat ja que, és sabut. que l'educació no és pas, únicament, tasca de l'escola. La soc ietat, més o menys explícitamen t, va formant opin ions generadores d'actituds a favor o en contra de les diferències i, aquestes actituds, probablement tindran , en un futur proper, conseqüències negati­ves ( marginació, exclusió cultural, racisme ) o podrien tenir conseqüències positives (integració i participació de la societat). És un plantejament que ca l fer- lo a nivell so­cial si es pretén que la pluriculturalitat sigui considerada com un va lor enriquidor. Només d'aquesta manera podrem aspirar a una veritable igualtat d'oportunitats per als nostres infants.

L'escola, doncs, hauria de considerar l'educació com una lluita contra l'ali enació i a favor del creixement personal. Per això es fa necessari la formació de valors des de les primeres edats: cal que els infants visquin les diferències com a cosa habitual i que s'adonin , molt aviat , que les perso­nes tenim moltes més "igualtats" que "d i­ferències". D'altra banda, com ja hem dit anteriorment , es fa necessari no evitar el conflicte generat per les diferències, ja que aquest forma part de la vida i és a partir d'aquests conflictes que podrem fer inter­vencions signi ficatives que ens permetran educar en i des de la diferència.

Es fa imprescindible, però, un compro­mís social de "l'educador" . Compromís que no només es mostri en bonics discursos teòrics, sinó que formi part de la pràctica quotidiana. Això vol dir, d'una banda, saber esco ltar i saber abandonar actituds et­nocèntriques, arrogants i prepotents que tots, una vegada o altra, tenim i, de l'altra, disposar de propostes, cientí ficament fona­mentades, que possibilitin la seva tasca diària. En parlar de la tasca diària de l'edu­cador ens introduïm en l'àmbit pedagògic i aqui caldria fer referència a la formació

dels mestres i professors -les despeses d'aquesta formació haurien d'ésser assu­mides pel Departament d'Ensenyament i no, com massa sovint passa, pels ense­nyants-, a l'ajustament de metodologies i a l'organització i agrupació de l'alumnat.

Hauríem de tenir en compte que quan es tracta d'incorpora r, als centres, alumnes procedents d'altres cultures, es fa neces­sari qüestionar-se altres aspectes a més dels estrictament lingüístics:

- cal que l'equip pedagògic es sensibi­litzi i es formi, per tal que la interacció es­devingui una eina vàlida que possibiliti l'e-ducació intercultural. 17

- es fa imprescindible preguntar-se quin lloc ocupa l'escola en la jerarquia de valors de la cultura d'origen de l'alumne/a, 21 i quines pautes cu lturals poden regir el seu comportament dins la institució escolar.

Així , doncs, la sensibilització i formació dels mestres haurien d'ésser priori tàries, ja que moltes vegades el desconeixement cultural mutu pot fer que alguns comporta­ments es mal interpretin.

Respecte als ajustaments metodològics i organitzatius, hauriem de tendir a utilitzar estratègies organitzatives a nivell d'aula i d'escola que permetin el màxim de flexibi­lització, per ta l de disposar d'una gamma va riada de respostes a les necessi tats cre­ades per la incorporació continuada de nouS alumnes als centres.

A més d'aquestes actuacions d'àmbit pedagògic. l'escola hauria de coordinar-se amb els Serveis Socials amb la fina litat de preveure i planificar actuacions en l'àmbit soc ial que afavoreixin i possibilitin les rela­cions amb els pares, sovint un xic dificulto­ses a causa dels seus llargs horaris de tre­ball , del poc hàbit d'entrevistar-se amb els mestres, de les dificultats de l'idioma ... I en aquest punt hem de fer referència , una al­tra vegada, a la necessitat d'una major im­plicació per part de les administracions que haurien de faci litar intèrprets, media­dors culturals ... i aplicar polítiques educati­ves més valentes que ajudessin a superar les barreres culturals i lingüístiques, de manera que l'educació ultrapassi les pa-

22

rets de les escoles i la rea litat de fora i pu­gui entrar amb més facili tat.

Voldriem acabar dient que ens adonem que aquestes reflexions no són més que una aproximació superficial a una realitat molt complexa i que per aquest motiu més que donar respostes el que fem és generar més preguntes. Però possible meni en el camí de recerca de respostes a les nos­tres preguntes arribem a crear espais de proximitat humana que ens facin cons-

._.1: .•

cients que, com diu Raimon Panikkar, els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres • •

1. Extret de les conSideraCions elaborades per Agustí Nicolau Coll (Centre per a la InnovaciófEcoConcern) en base a la lectura de lïnforme de Girona . Cinquanta propostes sobre unmigracró . Centre Unesco de Catalunya 1992

ci monogl'àri C

Tots som immigrants

Txus Sanz i Moral Sociòleg

Els últims fets esdevinguts al barri de Ca n'Anglada de Terrassa posen de manifest que la nostra cul tura no ha trobat en­cara l'antídot contra el racisme, l'odi i la xenofòbia , Sens dubte, aquest és un indicador d'una manca de maduresa collectiva força preocupant. Ens indigna la contínua violació dels drets hu­mans al món (a Timor, a Xile o a Bòsnia, per posar només alguns exemples) i en canvi som ca­paços de tolerar que grups d'intolerants, fent ostentació de simbolog ia feixista i pa­rami litar, campin a la seva per les nostres ciutats, Això no és normal! ,

De mica en mica hem interiori tzat l'ex­periència de la violència com un fet usual i legítim, Arriba un moment que ningú no la qüestiona, La violència ens envolta, simbò­lica ilo física ; la trobem al carrer, en les re­lacions familiars, a l'esco la, a la feina, a la televisió", i fins i tot l'ONU, el màxim òrgan de l'entesa entre els pobles, reconeix la violència com a via leg ítima per a la reso­lució de conflictes, Si ens hi fixem, desco­brirem que la cultura de la democràcia està ferida de mort.

Els mitjans de comunicació , a més, ju­guen un sorprenent paper d'instigadors, Com que la seva raó de ser és vendre en­treteniment, han trobat en la violència tot un filó ; perquè, ens agradi o no, la violèn­cia és mol t entretinguda, Els telenotícies ens mostren ara imatges que anys enrera

no s'haurien permès emetre per 17 una simple qüestió d'ètica perio-dística, En prime-lime i amb gran èxit d'audiència ens trobem pro- 23 grames de l'estil d'Impacto TV o Hora punta; les sèries de dibui-xos animats adreçats als infants s'omplen de violència gratuïta, Per més que em repeteixen que els mitjans de comunicació són objectius i neutrals, jo continuo pensant que, com a instruments potentíssims de definició de la re-

alitat , i tenint en compte que les definicions de la realitat tenen conseqüències reals, els mitjans són corresponsables de les se-ves conseqüències.

Si una persona pega a una altra, això no mereix la consideració de notícia, ja que, malauradament, passa molts cops ca­da dia. En canvi , si una de les persones en con flicte és un immigrant , per exemple, la disputa es converteix immediatament en un conflicte racial i, per tant , això justifi ca una instantània mobilització mediàtica. De fet, jo diria que mai havia vist tants perio­distes junts com el dia de la manifestació anti racista de Terrassa.

El racisme té una raó que no és raona­ble. Per començar, les "races" pròpiament dites no existeixen. Tots pertanyem a una única raça humana. Una altra cosa és que el racisme amagui una reacció contra la pobresa. El que ens desagrada no és la di­ferència cultural o ètnica, sinó que ens mo­lesta l'existència de bosses de pobresa al

24

nostre voltant. Em sembla que ningú li di­ria "moro de merda" al Sulta de Brunei en la visi ta a Barcelona. Llavors, acabant amb la pobresa, acabariem amb el racisme. O no?

Ens "defensem" contra la immigració i oblidem que la immigració ha estat un fet cabdal en la configuració de la nostra so­cietat actual. Sense anar gaire lluny, se­gons un estudi de la doctora Anna Cabré, mare de la demografia a Catalunya, si fés­sim l'exercici de comptabilitzar teòricament el pes de la immigració, dels sis milions de catalans actuals, 3.600.000 serien immi­grants o fills d'immigrants. Tots som immi­grants perquè tots som persones, amb uns mateixos drets i uns mateixos deures en­vers els altres. Quan ho comprendrem, això? Totes les vides mereixen el mateix

respecte i consideració. Sense convivència no és possible la llibertat.

Dient això me'n recordo d'un conte que acostumo a explicar als infants i als pares del meu esplaI. Parla d'un rei que, el dia de la seva coronació, pregunta als seus millors consellers : "Què és el que el meu poble més estima?" "La democràcia", li responen . Tot seguit el rei sentencia: "Mano que en aquest país tothom sigui demòcrata". llavors, de mica en mica, els consellers fan veure al rei que la democrà­cia no és possible sense llibertat, que la ll i­bertat no és possible sense justícia, que la justicia no és possible sense solidaritat i que la solidaritat no és possible sense l'a­mor. "AI fina l arribem a allò realment im­portant" - diu el rei- "el que cal és que tot­hom estimi a tothom" •

•

la col·laboraciÓ Laïcitat i república

Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Financer i Tributari

La laïcitat és la dimensió espi­ritual de la ciutadania republica­na, és a dir, és un component inescindible d'una societat orga­nitzada sobre la vella i nova trilo­gia de la Revolució francesa i de la francmaçoneria, lliberta t, igual ­tat i fraterni tat.

l a ciutadania és l'atr ibut re­presentatiu de la dignitat de la persona en el marc de la con­vivència amb els altres éssers humans. És una de les manifes­tacions de la igualtat. ja que proscriu qual­sevol discriminació per raó de gènere, llen­gua, raça i opcions cu ltu rals, religioses o sexuals. La ciutadania és una condició bà­sica, inalienable, de l'ésser humà. El con­cepte directament oposat a ciutadania és esclavatge, però també són idees contrà­ries la submissió, el vassa llatge, l'estran­geria entesa com una forma d'exclusió, "a­partheid i qualsevol al tra reducció d'unes persones a la vida en el ghetto.

La república és la soc ietat organ itzada al voltant de la idea de ciutadania, la repú­blica és el món dels ciutadans i l'ún ic rè­gim polític respectuós de la igualtat radical entre ells. La república - com a règim polí­tic , no necessàriament com a forma de l'Estat- necessita garantir aquesta igualtat destruint els reductes de marginació exis­tents. Per aquest motiu, la república ha de ser en un moment o altre un xic jacobina, ha de forçar la real itat preexistent per tal de trencar les barreres d'accés a la ciuta-

dania nascudes dels vells i dels 17 nous poders, el clergat, els cacics locals o qualsevol altre font de monopoli cultural, com poden ser 25 alguns min isteris o conselleries o certs grups multinacionals de mit-jans de comunicació. Ai xi s'entén, que en alguns moments històrics hagi calgut basti r la república so-bre el fonament de la unitat lin-güistica, la centrali tzació adminis-trativa o la desamortització dels béns eclesiàstics. l a història

d'Espanya entre 1845 - dala de les lleis de reforma i secularitzac ió de l'ensenyament­i ' 936 - la tràgica eutanàs ia de la nostra lli ­bertat de consciència- és una història que necessita vita lment el desplegament de l'Estat centralista -amb les seves provín­cies, el seu funcionariat de ca rrera i els seus centres estatals d'ensenyament- per tal de sortir de la foscor de la misèria i de la bruticia , caracterís tiques -segons Francesc Ferrer i Guàrdia i Hermenegi ldo Giner de los Ríos , entre d'altres- de l'Espanya catòlica, farcida de conservadors i de carlins, d'un reaccionarisme difíci lment superable.

A la fi del segle XX, la república pot, novament, com va fer-ho al projecte de Consti tució Federal de ' 873 o a la Consti tució de 193 1. donar un pas enda­vant i sobre la idea de la ciutadan ia repu­blicana, bastir un sistema tederal de con­vivència entre repúbliques autònomes. Però ara vull només destacar que l'únic

26

iter històric possible per tal que hi hagi fe­deració és la prèvia existència de repúbli­ca. La república dels ciutadans és un es­pai de i per a les llibertats. La religió o les religions han nascut de la ignorància de la tribu humana a l'hora d'enfrontar-se als fenòmens inexplicables com el foc, la pro­ductivitat de la terra , la pluja o la sequera i sobretot. la mort. Les religions han generat estructures de control de ls seus adeptes que s'han imposat a les estructures civils, inexistents, primer, subordinades, desprès. La religió, per tant , i les jerarquies, consti­tueixen un dels primers obstacles i un dels més ferotges enemics de la república. La religió separa, margina i impedeix a una part dels ciutadans l'accés als valors de la república. Aquestes barreres poden ser l'ensenyament obligatori de certes opcions morals o de les supersticions pròpies de cada credo, la imposició de signes externs com el mocador islàmic o la creu a les es­coles, però sobre tot , la contraposició reli ­gió -república prové del fet que la primera vol usurpar la capacitat de pensament lliure que correspon als ciutadans de la segona.

La laïcitat neix, per tant, també com una forma d'actuació jacobina: si tots els ciutadans han d'ésser iguals, ha de desa-

parèixer la diferenciació que els separa per religions. Històricament això requeria me­sures com la desamortització, la destruc­ció de convents o l'expulsió dels jesuïtes. Avui, la laïcitat és encara una exigència que la religió no interfereixi la vida de la república i romangui , en conseqüència, en l'àmbit estricte de la privacitat. Cal. doncs, assolir la separació entre l'Església i l'Estat , denunciar el concordat amb la Santa Seu i signar un conveni amb l'Església catòlica de rang idèntic al de les altres religions, així com donar una solució al confli cte de l'ensenyament doctrinal a les esco les nascut d'un polèmic article de la Constitució.

Però la laïcitat és molt més que un con­cepte de la ciència política - d'altra banda, encara pobrament implantat a una bona part de llocs del món. La laïcitat, he dit al començament, és la dimensió espiritual de la ciutadania republicana . La laïcitat és la cultura de la llibertat i de la recerca cons­tant de la veritat. d'una veritat escrita sen­se la terrible majúscula inicial de les reli­gions. De la laïcitat neix l'humanisme radical que proclama el dret universal a la felicitat i que reclama de cada persona un esforç per assolir la virtut republicana ano­menada poèticament fraterni tat •

•

\

Cròniques des del Foro

Què se'n va fer de La Movida

Ouique Toledo Educador social

Curiós nom aquest de Fora. Vaig saber de quin lloc es tracta­va quan fa gairebé vint anys (flor de joventut) vaig passar una tem­porada a Galícia becat pel govern i complint amb "aquel la" obligació envers l'Estat que no vull ni reco r­dar. Em va sorprendre el nom que donaven a Madrid. I encara que al principi vaig pensar que era cosa d'uns quants, aviat em vaig convèncer que era un nom generalitzat: Madrid era el Fora, i els que no eren de Madrid l'anomenaven d'aquesta manera. Els únics que no sabí­em que es deia així érem els !orenys.

Eren temps de creativitat , de crítica als estereotips, de tolerància que, sumats a la resta d' ingred ients com entusiasme, inicia­tiva i col·laboració, van donar lloc al naixe­ment de la Movida, que no era, ni molt menys, el muntatge oportun ista de màrke­ting cultural que després es va vendre a tota Espanya. Eren temps en què les per­sones amb inquietuds socials (aleshores les més nombroses) començaven a exerci­tar-se en la pràctica de la democràcia i de la llibertat. del dret a equivocar-se i a pro­gressar per si mateixos. El s inicis de La Movida van suposar també una alternativa al desencant, després de les desmobili tza­cions i neteges ideològiques que es van produir en els diferents moviments socials i es generà de manera natural i quasi es­pontània en els barris de Madrid. Hi havia de tot . Indubtablement, Madrid era el Foro.

Quins temps aquells! Els resu ltats de la Movida els vam conèixer durant els primers anys vui tanta. En aquell temps l'Ajuntament de Madrid , governat en coa lició d'esquerres i amb Don Enrique Tierno Galvàn com a alcalde, donava suport decidi­dament a La Movida. En determi­nats cercles de joves progressis­tes de Madrid es formava la falsa idea que Tierno Galvàn podia ser el gran impulsor de polítiques de

joventut a la Capital. Tr ista il ·lusió. En aquells anys, es produ í una espècie de matrimoni de conveniència entre els impul­sors i promotors culturals de La Movida i els poders publics. Com en tots els matri­monis de conveniència, l'oportuni sme era el pa de cada dia ("tu em dones look jo et dono cuartelillo") , i l'estratègia bàsica ("ells no han fet res, per tant amb res que fem ja fem més que el ls") funcionà durant un cert temps. Això es va fer més notori en els pri­mers anys de poder absolut dels socialis­tes, amb alguns vestigis de polit ica cohe­rent en llocs molt loca litzats. En la resta , la falta de projectes, idees o iniciatives res­pectuoses amb el que quedava dels movi­ments socials supervivents de la transició era la tendència generali tzada. La Movida, en definit iva no fou ni més ni menys que l'intent de diversos estaments d'aprop iar­se de quelcom que no era res: només un bluf amb aires de postmodernitat, concep­te que aleshores s'estilava massa.

17 27

28

La llegenda de Madrid com a ciutat d'esquerres, foqada en temps de la República i la Guerra Civil , i refermada posteriorment en les primeres eleccions municipals democràtiques constitucionals, s'ha anat desdibuixant en els últims quinze anys, fins a arribar al moment actual, en el qual el pp executa el tercer període a l'Ajuntament i el segon al govern autònom. Per a bona part de la ciutadania d'aquest país, actualment la capital es més aviat de dretes. Per a molts madrilenys també ho sembla (fins i tot he de confessar que tam­bé pateixo aquesta visió amb relat iva fre­qüència). Què ha canviat a Madrid des d'aleshores?

Hi ha moltes possibles causes que ens podrien ajudar a entendre aquesta trans­formació, i els gabinets de savis dels par­tit s polítics elucubren explicacions de solvència molt variada. Per a qui subscriu això podrien resumir-se algunes causes en la tan suada crisi de les ideologies; en l'ex­cusa de la crisi ilo fallida de l'Estat de be­nestar: en l'aburgesament i l'actitud timora­ta com a fórmu la de gestió social, deixant la transformació d'estructures per a mo­ments de més gran urgència electoral (l'important és ser bons gestors); en l'enè­sim desencant producte de la borratxera de poder socialista; o en l'ús conjuntural del teixit associatiu o ciutadà com a fre­galls d'usar i tirar, amb una alarmant falta de respecte, de tàctica i d'estratègia més que evidents. En fi : tot un desfet de capa-

citats! I ll avors van arribar els animadors cultural s: l'hòsti a, tul

Algunes de les causes esmentades les haureu conegut a Catalunya, però d'altres són pròpies del que, en paraules del nos­tre il· lustre regidor Don José María Alva rez del Manzano, constitueix "esa entrañable idiosincrasia de los madrileños" (sic). Madrid és una ciutat que envelleix progres­sivament, i de la qual en els últims quinze anys han marxat més de 250.000 joves in­capaços de finançar-se un pis a la capital, la qual està sotmesa al remoli de l'especu­lació immobiliària. La "Derechona" acusa­va els soc ialistes en el poder de fomentar l'especulació; avu i, centristes de bé, parlen de lliure mercat.

Tinc l'estranya sensació que hi ha mol­ta gent que està atenta al que passa al Fora. És natura l. Estant tan a prop com es­tem de Palau seria normal que fóssim els primers a saber-ho tot: és més: segur que cada madrileny ha de participar o teni r co­neixement de qualsevol cosa que pugui in­teressar a qualsevol ciutadà d'aquest gre­sol de cultures que és Espanya. Res més lluny de la realitat. El desinterès dels ma­drilenys en general és ac laparador. AI menys a Cata lunya teniu el tema de la identitat cu ltural. Mentrestant , Madrid és una ciutat que porta uns quants anys su­mida en un procés d'anomia col · lectiva de mida familiar on el desinterès per la cosa pública sembla que és la tònica generalit­zada. i la resposta dels ciutadans és la in-

diferència: "itodos van a lo mismo' i Fljate en los socialistas: cien años de honradez hasta que pillaran cacho! Por lo menos es­los tienen empresas y no necesitan(?) el mangoneo."

Aixi ens trobem amb privatitzacions ti­pus Telefònica; com el cas de l'empresa funerària o el projecte de prolongació del passeig de la Castellana a càrrec d'un consorci amb representació de les tres ad­ministracions però sense presència de cap part it de l'oposició per intentar fiscalitzar mínimamenl l'assumpte. que mourà cents de mils de milions de pessetes.

Un altre assumpte que em va semblar que feia pudor de socarrim va ser el del re­gidor Angel Matanzo, encarregat de mer­cats, a qui casualment tocà la loteria diver­ses vegades. Ara està feliçment retirat amb algunes desenes de milions a la but­xaca. que dubto que provinguin purament de l'atza r. Per descomptat. el paio s'ho va currar. Bé. di rà el lectoria, coses així pas­sen a tot arreu. En fi. resignació! Cal re­conèixer que aquests senyors del neocen­trisme, per anomenar d'alguna manera aquest "viratge al cent re" de la dreta -o de l'esquerra que a vegades són semblants­s'ho han treba llat.

Però en tre totes aquestes coses. què va passar amb La Movida? Va sucumbir, devorada per oportunistes. polítics. gestors culturals i tòpics. Políticament no interessa a l'actual administració, que progressiva-

ment ha anat disminuint les ajudes a acti­vi tats culturals fins a la mínima expressió. L:argument de base ha estat, un cop més, que això són coses de la iniciativa empre­sarial i el ll iure mercal. No podia ser menys. Els gestors culturals. avui s'han abocat a l'organització de cursos de cuina. ioga o macramé i no contemplen en els seus plans de treball el foment de les no­ves cultures. Els protagonistes anterior­ment tan preocupats, però avui més que col·locats, copen els escassos ce rcles cul­tu rals ("ja no fa falta moure tant les co­ses").

Com a exemple de tòpic no puc deixar 17 de mencionar a l'exjutgessa i actual regi-dora, senyora Tardòn. que a més de reivin-dicar augments de sou per al seu càrrec 29 (no sé si buscant una homologació salarial de regidors i jutges), s'ha despenjat fa al-gunes setmanes amb unes declaracions en què, en poques paraules. diu que el problema de la joventut amb la beguda no és ni més ni menys que un dels últims fla-gells - per di r-ho així- de "los desmanes producto de La Movida" . Tot un exemple d'amplitud. objectivitat i precisió en l'anàlisi socia l i cultural el d'aquesta bona dona.

És fàcil carregar sobre els morts. Creuen que La Movida és morta . El que no és morI. encara que intenten emmani­llar-lo. emmordassar-lo, o mitigar-lo, és el moviment. I a Madrid. al Fora, malgrat tol i malgrat tothom, alguna cosa es mou •

•

30

la col ·labol'3ciÓ Com guanyar rotundament: modernitzant la política a Catalunya

Francesc Trillas Llicenciat en Història i Ciències Econòmiques

La victòria en vots de les can­didatures del PSC-Ciutadans pel Canvi-Iniciativa per Catalunya en les eleccions del 17 d'octubre va ser un gran resultat. En aquestes línies voldria aportar algunes re­flexions sobre les causes del bon resul tat. També voldria suggerir idees sobre com fer possible que en les properes eleccions una victòria rotunda permeti a l'es­querra governar a la Generalitat.

Estratègia potítica i evolució del vot

És habitual analitzar la política catalana en dues dimensions, la dimensió catalanis­me-espanyolisme i la dimensió dreta-es­querra. Aquesta és una anà lisi simplista. D'entrada, es poden aportar motius pels quals aquestes dues dimensions estan més correlacionades del que sembla, tot i que el signe de la correlació canviï en fun­ció del moment històric. Per exemple, a la transició era d'esquerres voler l'Estatut , i ara sembla més aviat de dretes posar la reivindicació nacional davant de tot. Aqu ests dubtes raonables es deriven des del meu punt de vista de l'existència d'una dimensió, la social , que en el fons pesa més que l'alt ra, la nacional. Per això sem­pre em sembla un xic distorsionador donar la mateixa importància a les dues dimen­sions, com si el nacionalisme no fos un fe­nomen social. Tot i això, hi ha coses molt interessants que van succei r en les elec-

cians autonòmiques en cadascun d'aquests dos eixos tradicionals. En concret, les diferents forces van convergir en postures de pro­gressisme moderat en el terreny socia l, i van desplaçar lleugera­ment la discussió sobre les essències en el terreny nacional. El moviment en general ha aca­bat afavorint el PSC, que ha por­tat per primera vegada en molts anys els altres partits al seu te­rreny. Ai xò és mèrit de l'estratègia

política desenvolupada des de mesos abans de la campanya, però no només. També és fruit de l'evolució del cicle polític a Europa, del declivi del neo-conservadu­ri sme, de les guerres a l'antiga Iugoslàvia, etc.

La meva proposta és que el PSC i en particu lar el seu candidat, es mantinguin en ta mateixa posició respecte a com han acabat el procés electo ral pel que fa a aquestes dues dimensions. No se m'acut com es poden obtenir guanys nets de mo­viments en una o al tra direcció, a partir de la posició que té el PSC en aquests mo­ments. L:ún ic moviment que pot donar al­gun guany net és un que ja s'està pro­duint : traslladar el debat sobre l'estructura de l'estat des de l'essencialisme cap al te­rreny de la millora de les institucions de­mocràtiques, a través de la subsidiarietat i la devolució. Els moviments habituals que proposen alguns comentaristes (grup par­lamentari al Congrés, atiar el conflicte lin-

gü istic, accentuar els senyals d' identitat d'esquerres, etc.) comporten guanys per un costat però pèrdues per un al tre . Cadascú és ll iure d'expressar les seves pre ferències personals en aquest sentit, però el ce rt és que un PSC catalanista moderat i progressista és el partit que guanya més eleccions a Catalunya i sem­bla que ho fa cada vegada millor. Els que acostumen a donar lliçons en les dues di­mensions tradicionals ho fan cada vegada pitjor. El catalanisme i el progressisme rea­listes, vinculats als moviments progressis­tes de la resta d'Espanya i Europa, donen una fórmula que sembla ser la que millor reflecteix la plu ra litat de la societat catala­na.

Ara bé, hi ha una tercera dimensió: la innovació politica. Aquest és un eix que no està necessàriament correlacionat amb els dos anteriors, i habitualment és deixat de banda pels comentari stes pol itics. En can­vi. és un eix on es poden aconsegu ir guanys electorals sense pèrdues di rectes aparents per al tres costats. De fet, ja s'han fet gestos i accions en aquesta direcció en el cami cap a les darreres eleccions: les eleccions primàri es, l'increment de trans­parència en el finançament de la campan­ya, la inclusió d'un terç d'independents a les llistes a part ir de la creació d'un movi­ment de ciutadans, el major pes de les do­nes en les candidatures, l'a liança amb IC, el dis­curs de voluntat de refor­ma de l'acció politica per part del candidat, les ma­teixes propostes en el te­rreny de la devolució i el federalisme. Però molts electors esperen més en aquest terreny. En algu­nes coses ens hem que­dat a mig cami, com amb l'ali ança amb Iniciativa per Catalunya, o l'ampl ia­ció a més sectors del mo­viment de Ciutadans pel Canvi. Molts sectors en­ca ra estan a l'espera de

més gestos i accions per re fiar-se de l'autèntica voluntat dels dirigents socialis­tes catalans per impulsar la renovació a fons de l'acció po litica .

Ara hi ha les ci rcumstàncies per fer d'aquesta te rcera dimensió la prioritat nú­mero 1. Es una dimensió organitzativa i instrumental i no pas ideològica, però al capdavall és una dimensió de ressonàn­cies profundament igua li ta ristes: només amb instruments de poder democràtic, mo­derns i poderosos, es pot fer front als po­derosos, Es una gran oportunitat. Guanyar i no governar dóna una combinació única de legitimitat i possib ili tat de concentrar les 17 energies en coses que no són la gestió quotidiana de l'admin istració. Normalment quan es governa, per exemple, el part it 31 com a organització es de ixa de banda, a càrrec d'un equip professionali tzat que el fa funcionar rutinàriament. Ara aquest pre-text no existeix , i en canvi els guanyadors de les eleccions, i en concret el guanyador principal , Pasqual Maraga ll , tenen l'oport u-nitat i en la meva opinió la responsabili tat. de liderar la construcció d'un gran partit, com un element més d'un projecte de mo­derni tzació de les institucions democràti-ques a Catalunya. Aque ll s que es poden resistir als canvis s'oposaran menys ara que en alt res ocasions per la legitimitat del candidat i per la perspectiva d'una victòria

a l'horitzó. El temps en politica és un bé molt escàs. O ara o mai.

Partit i modernització democràtica

Els grans resultats que ha obtingut l'esquerra en di­versos països els últims anys han estat precedits de reformes profundes en els partits que els han ob­tingut: el New Labour al Regne Unit , el centre-es­querra a Itàlia, el Partit Socialista Francès. Conscient d'això, Pasqual

! r;t.'It " li J O vE -AJUNTM1ENTAltt..DE TE V RRASSA

Maragall va realitzar gestos importants de reforma política en el procés cap a les eleccions. Es molt meritori també l'esforç, inusual en altres fo rces, que ha fet la mi­litància socialista per obrir-se i integrar nous col·lectius.

Es té també la sensac ió que encara es pot anar més enllà . Es poden incorporar encara nous sectors a l'acció politica, es pot avançar més en la transparència finan­ce ra, en la participació dels ciutadans, en la implicació de les ONG .

Com van dir els fundadors del PSC, es tracta de renovar el partit, no de suplantar­Ia. Un partit gran i sòlid és un instrument imprescind ible. Com a intermediari de l'ac­ció política, la forma-partit és crucial per aconseguir objectius tang ibles per a la gran majoria, per participar de manera competitiva en la lluita política. Aquest gran partit de l'esquerra cata lana té un embrió en el partit català més competitiu actualment, el PSC, però en el futur no ha de ten ir necessàriament la forma dels par­tits actuals. AI meu parer sí que ha d'estar vinculat a la tradició socialista espanyo la i europea, que és la que dóna garanties de solidesa i connex ió amb els valors històrics i els resultats concrets de moltes accions de govern . Fer el contrari sería fer el gest idiota del suïcida. Però la societat catalana és avui diferent a la que va veure el naixe­ment del PSC. I reclama més participació. més obertura.

Pasqual Maragall en ocasions ha fet el paral·lelisme de comparar partits i empre­ses. I ha dit que les organitzacions políti ­ques també s 'han de tusionar i especialit­zar. Hi estic totalment d·acord. Les empreses es fusionen per estalviar temps, fonamentalment: adquirint actius ja opera­tius s'estalvien els costos d'entrada i la po­sada en marxa dels projectes. Però les fu­sions i adquisicions s'han de fer amb cura . N'hi ha que fracassen i destrueixen valor per a l'accionista. Aplicat a l'esquerra cata­lana, jo diria que l'accionista prefereix una fusió (o una aliança estable. no em pro­nuncio al respecte) amb IC on Eulàlia Vintró i Antoní Farrés. per exemple, hi tin-

guin un lloc destacat, que no pas un repar­timent de càrrecs entre les respectives ma­quinàries. Una reflexió semblant es podria fer sobre l'aliança amb Ciutadans pel Canvi . Els detalls són importants.

Alguns poden tenir la temptació de fer de Ciutadans pel Canvi un partit indepen­dent totalment separat del PSC, una mena de competència lleial , com el Partit d'Anton io di Pietro i Romano Prodi a Itàlia. o el Partida Por la Democracia (PPD) de Xi le. Però les diferències amb aquestes al­tres experiències són abismals. Nosa ltres no venim de l'experièn cia traumàtica de la desaparició en un cas i crisi profunda en l'altre del Partit Socialista. A Catalunya hi ha un gran Parlil Socialisla. Es Iracla de fer- lo encara més gran . Es tracta de ter-lo el gran partit de la Catalunya del Segle XXI. Un gran parti t que inev ilablement serà federal : composat per grups diversos, amb sensibililals diferents i amb diferenls nivells d'adhesió.

La política del segle XXI

El nou gran parlil ha de ser un element potent que assenyali als electors la volun ­tal profunda de fer les coses de manera di­ferent , de dur a lerme una política exem­plar en el terreny ètic i de compromís en el terreny social. No ha de ser un partit guia, monolític, com els vells partits comunistes o el PRI mexicà, sinó un partit obert i plu­ral , on hi puguin conviure diverses cu ltu­res. Ha de ser una eina que faci compati­bles la participació democràtica amb la gestió transparent , profess ional, garant dels seus recursos humans i materials.

A més. fer de la innovació política, a través de la construcció d'un gran partit , la gran prioritat, contribuirà a vèncer dos enemics que fins ara han impedit que l'es­querra guanyés a Catalunya: el vot dual i l'abstenció.

Fins a les darreres eleccions la majoria dels votants es decantaven pel PSC en to­tes les eleccions menys les autonòmiques. La interpretació dominant era que el PSC no era prou catalanista. Però de fet en

33

34

molts altres països, com els Estats Units, es donen fenòmens semblants de vot dual , que l'electorat administra sàviament com a mecanisme de compensació entre politics que poden abusar del seu poder. Si un gran partit català és capaç de guanyar-se la imatge de partit net, aquesta prevenció contra l'abús de poder serà inferior en el futur, i el vot dual serà un fenomen de me­nor importància, protegint l'esquerra cata­lana del cicle politic en altres eleccions.

La creació d'un gran partit a partir del que ja existeix , també contribu iria a reduir l'abstenció. Encara que després dels resul­tats del 17 d'octubre s'ha posat en dubte si l'abstenció perjudica l'esquerra, tots els es­tudis diuen que un dels sectors amb més abstencionisme és el dels joves fills de VQ-

tants d·esquerres. Aquesta abstenció té di­verses causes, però una molt significativa és que aquests sectors veuen la política com quelcom molt allunyat. Un partit dife­rent pot ajudar-los a canviar d'opinió.

En definitiva, els partits clàssics del se­gle XX estan cridats a evolucionar si volen ser els grans intermediaris de la democrà­cia del segle XXI. I aquesta evolució ha de formar part d'un projecte de modernització institucional al servei d'una democràcia on tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. A Catalunya , aquest projecte només es pot realitzar a partir del PSC i de Pasqual Maragall , però no només amb ells . És una gran oportunitat , i ens pot por­tar a guanyar rotundament a les properes eleccions autonòmiques •

•

l'entrevistA

Miquel Faura Arqueòleg

Jordi Serrana. Gemma Martin Espai de Ll ibertat

És un amic i cofundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des de t' inici. Va estudiar història de gran. S'ha especialitzat en prehistòria

i des de fa més de deu anys excava arreu de Catalunya i fins i tot a Halula, a Síria , entre el Tigris i l'Eufrates.

Tracta de rescatar de l'oblit la història de quan encara no hi havia història.

- El teu interes per l'arqueologia. per la història , et ve de lluny ... Si, de ben petit, em van dur a la plaça Vila de Madrid, on lli havia restes d'una necròpoli romana. - En tinc un record molt clar. Em va impactar molt veure que a la ciutat on jo vivia hi havia hagut abans una altra geni que l'havien fundada.

- Per que t'has fet arqueòleg? - Vaig estudiar història. Considero que els arqueòlegs som historiadors. Alguns joves estudiants d'ara no es plantegen l'arqueo­logia com un instrument per a la història , sinó que es dediquen a l'a rqueologia per si sola, i això consiste ix en excavar. El perío­de històric Que m'he dedicat a estudiar és el neolític, m'interessa estudiar el perquè de les coses , l'origen i el procés històric que ens ha dut fins on som ara. El neolític és la base del que som ara. des del punt de vista social, econòmic, simbòlic .. D'alt ra banda l'ofici d'arqueòleg té una part de treba ll de camp, en sintonia amb l'ofici de paleta que vaig exerci r durant uns anys, i que em va agradar molt. - Ets arqueòleg de la prehistòria. On aca-

ba la prehistòria i on comença la història? - La divisió és la clàssica : la història comença en el moment que apareixen documents es­crits. Els Que fan arqueologia com a tècn ica d'adquisiciò de do­cuments per periodes històrics, en general intenten corroborar sobre el terreny el que diuen els textos. Es dediquen a localitzar, sistematitzant molt, assenta­

ments coneguts pels textos; s'utilitza l'ar­queologia com a eina de contrastació , per a periodes històrics -periodes documen­tats , doncs. Els que treballem amb la prehistòria ens plantegem problemes més teòrics, més genera ls. Per exemple: quan, per què i com , es dóna la transició de les societats caçadores-recol ·lectores a les societats sedentàries-agricoles. Aquesta és la part que més m'interessa, perquè és el moment on s'estableixen les bases de la civilització actual ; és el moment en què co­mencen a canviar els models de produc­ciò, el sistema social ... és la revolució neo­lítica, que és la gran revo luciò humana. Tinguem present que el nora nia per cenl de la història de la humanitat es desenvo-

17 35

36

lupa abans d'aquest període. És un mo­ment de trencament i de grans canvis re­als, que es produeix fa uns deu mil anys. A Catalunya és una mica posterior. Sembla ser que tot el que configura aquest model diferent - la domesticació de plantes i animals- comença a la zona de Pales­tina, Síria , Jordània, Turqu ia, Iraq ... el que s'anomena el cre ixent fèrt il. Allà tenen to­tes les condicions perquè aquest canvi es produeixi amb una transició relativament curta de mil o mil cinc-cents anys: espè­cies salvatg es, condicions climàtiques, es­pa i suficient , etc. Al eshores tot això va desplaçant-se cap a Occident , d'una ma­nera paula tina , en un procés d'uns tres o quatre mil anys. La discussió també és si el que es desplaça, són les idees o les persones. Quan arriba aquí ho fa amb to­tes les característiques ja ben consolida­des.

- De qui parlem? - Aquesta gent són els neolítics: una gen t que ja estan ben assen tats sobre el lerri to­ri, que tenen un preurbanisme, que estan estructu rats en una certa jerarquització so­cial -és el moment en què comencen les grans diferències socials. Cal si tuar-lo cap a cinc mil anys aC Mentre a Síria o a Jordània ja estan construint grans poblats o preciutats , aquí encara es viu entre les coves i les cabanes.

- La revolució neolftica comporta una je­rarquització. explica 'ns-ho una mica. - Sí, hi ha una certa especiali tzació, amb el nou modus de producció. Això sempre genera un cert excedent que porta a la di ­ferenciació: hi ha els que no treballen. els que pensen. Trobes enterraments col· lec­tius, enterramen ts individuals, en trobes amb aixovar o sense; en trobes, doncs. amb un parament més ric que d'altres. Això és el que et permet corroborar una certa teoria sobre diferenciació social. econòmica ... Has de comparar-ho amb molts altres elements que siguin similars. per veure si hi ha unes pautes que es va­gin repetint i que haurien de ser lògiques

en aquell moment. A Síria hi ha poblats absolutament organitzats . amb cases de cinc o sis habitacions ... Aquí és molt difícil trobar prou jaciments per corroborar-ho. En aquest moment de canvi i de consoli­dació, hi ha un excedent i, per força hi ha d'haver gent que quedi exempta de fer fei­nes manuals i que es dediqui a organitzar tot això. Hi ha feines de construcció d'obra pública, de grans murs, que de manera es­pontània és molt difícil que es produeixin . Hi havia d'haver qui ho organitzés. Aquesta mena d'elemen ts són els que ens permeten avançar hipòtesis. Però en aquesta ciència no hi ha grans respostes ni grans novetats.

- Podem dir que amb la revolució neolftica comencen unes relacions de poder més sofisticades. Aquest poder exerceix també una certa organització religiosa sobre la base a la por a la mort? - Aquí això no es pot detectar. no hi ha elements su ficients, perquè tota aquesta revolució va venir importada. A Çatal Hüyük (Turquia) sí que s'ha trobat tot un barri - anomenat pels ang lesos el barri dels temples- conformat per cases molt ben conservades, ben di ferenciades de les altres per la cà rrega simbòlica que tenen: deesses-mares, escultures amb represen­tacions de panteres i banyes de bou pertot arreu. A partir d'aquest element es pot in­terpretar que possiblement hi havia una gent determinada que es dedicava a això.

- A Catalunya trobes, de vegades, una es­glésia de poble tan gran que és despro­porcionada per la població que té. - Aquest desequilibri tan gran no es troba. No hi ha una diferència ni de qualitat de construcció ni d'espai. Són més els ele­ments afegits, els que marquen aquesta diferència. Dins de to t la societat és bas­tant igualitària , força més que a l'edat del ferro, per exemple. L.:arqueologia recurrent del tema de la mort ens dóna molta infor­mació en aquest aspecte. S'han trobat ja­ciments de l'edat del ferro i del bronze, amb unes diferències socials enormes,

amb una jerarquització a l'hora del ritual lunerari .

- S 'arriba a la conclusió una mica pessi­mista que a partir de l'aparició de l'exce­dent, una part dels humans tracten d'aca­parar-lo. - Aqui trobem l'origen de la familia, per­què hi ha un excedent, hi ha una produc­ció que no es consumeix immediatament, hi ha uns ramats, hi ha una necessitat d'u­nes terres determinades -que és millor que les conreï la nostra familia que no la familia del costat-o L.:excedent genera com­petència, i és molt possible que la societat igualitària, de mutu acord, i de repart iment de recursos per a tothom es comenci a de­sequilibrar en aquesl moment.

- Es curiós, en canvi, que ens referim a aquest periode com l'inici de la civilització. - Això és una rèmora historicista. Jo no parlaria ni de cultura ni de civil ització, Es un terme que estava de moda entre els enciclopedistes, però que ara resulta un anacronisme. El mite del salvatge leliç és

...

un element del romanticisme, que els an­tropòlegs no defensen pas. Més aviat és l'inici del comerç i dels intercanvis. Des del moment que es té accés a la producció dels aliments i a fer-ne més dels necessa­ri s, comença l'intercanvi i la circulació de béns - tot i que intercanvi i comerç són te r­mes a debat, en aquest context. Es troben objectes que han viatjat set-cents quilòme­tres. Per exemple s'ha documentat pedra volcànica , obsidiana, que havia viatjat tot el cu rs del riu Eufrates; adquireixen im­portància els eixos fluvia ls. Això implica un element importanl de canvi. Els historia-dors marxistes van a buscar aquest tipus 17 de coses, no la història clàssica romàntica de "mi ra que interessant que ja tenien ani-mals domèstics", sinó que van a buscar les 37 conseqüències socials d'aquest fel: què provoca això. A partir d'aqui es dediquen a estudiar les diferències socials.

- Les preguntes són. doncs, les mateixes que ens fem ara. - Si , són les mateixes una mica més soli s­ticades.

1

Els informatius

de Viladecans

de cara

- Hi pot haver historiografia de dretes i d 'esquerres ? - Ser arqueòleg d'esquerres és ten ir clar que -com que la teva feina està pagada per l'administració- els teus treballs han de revertir a la societat com a informació.

- Par/a 'ns d 'Ha/u/a. Ara és un desert. però abans hi havia moltes plantes i animals. Aquest canvi és provocat per l'home? - Bé, cap al deu mil aC hi ha un canvi climàtic - es passa d'un clima humit a un cl ima sec-, A partir d'aquell moment co­mença l'explotació de l'aigua. Tot i que el cl ima és més àrid, hi ha zones potencial­ment més riques en aigua, perquè hi ha un gran nivell freàtic provocat pel riu, que s'han anat explotant des de fa deu mil anys; això ha comportat sequera, salini tza­ció de la terra ... Potser no tant com l'explo­tació salvatge que hi ha ara. Sense maqui­nes i sense animals de tir la capaci tat d'e rosió del sòl és molt més petita . Un jaciment com el d'Halula, per exemple, es beneficiava de tres ambients o de tres ninxols ecològics que tenia a molt poca distància, i que ara no existeixen: d'una banda el conreu de cereals - conreu de secà-, d'altra banda la presència d'ani­mals cèrvids - gasela, cérvol, etc.- que ne­cessiten un medi entre estepari i una mica boscós, que estava allà mateix, i a més es beneficiava del riu , quant a extracció d'ai­gües, producció d'aliments i obtenció de peixos. Ara tot això no existeix, És molt possible que la sobreexplotació comencés en aquell moment.

- Però aquesta sobreexplotació ha anat augmentant pau/atinament, - Actualment al là exhaureixen un pou en tres anys. Cada any han de foradar més avall. AI cap de tres anys han de fer un fo­rat nou. És clar que no es pot extrapolar el que passa ara al que passava aleshores. Però hi ha ce rtes coses que encara es fan igual , com les cases de pagès: fetes d'ar­gila. revestides de calç, ori entades cap al sud, ben assolellades. Són millors les anti­gues, perquè eren més resistents; n'ha

canviat una mica la forma, abans ten ien un forn al mig i ara no, però a grans trets són iguals, tenen les mateixes proporcions i se segueixen fent amb tova o tovot - totxanes de fang sense coure. El que es detecten són moltissimes reconstruccions. Continuen vivint dels ramats; la diferència és que la gent d'ara té alumini i plàstic, en­lloc de les eines de pedra que tenia ales­hores. Fins i tot es manté l'estructura tribal clàssica .

- Sis mil anys aC, com es vestia /a gent, com menjava? - Anaven vestits , això és segur. D'inici uti- 17 litzaven lli i altres fibres vegetals. La llana és resultat de la domesticació del bestiar.

- Oué van domesticar? - Primer el gos, la cabra, després l'ovel la, després el porc, el gos, el bou. Pels ossos que es troben es pot determinar si un ani­mal és domèstic o salvatge. Els primers temps de la domesticació l'aportament car­ni de la cacera encara és molt important (gaseles, conil ls .. . ) i disminueix en favor del bestiar domesticat. El s primers vege­tals domèsti cs són els cereals , els blats en particular - de moltes espècies- i després les gramínies i els llegums. El tipus canvia segons el lloc del món. A la Xina trobes cereals, principalment arròs. A Amèrica el blat de moro.

- Oué se 'n sap de /a cultura de /a mort, de com la vivien aquesta gent? - El jaciment de Jericó (Palestina), per exemple, és molt interessant. Els morts són enterrats dins les cases, que estan en us quotidià. El crani es troba separat del cos, enguixat, pintat, amb petxines als ulls; sembla que pot ser com un objecte deco­ratiu, un retrat, un recordatori. o un home­natge. És interessan t veure que fins al final del neolitic o fin s a l'inici de l'edat del bron­ze la mort és un fet abso lutament intern, encara que s'hi doni importància. La mort no es veu en el paisatge. Els morts els en­terren dins les cases. A parti r de l'edat del bronze la mort s'evidencia en el paisatge.

39

40

Comencen a construir una sèrie d'estruc­tures funeràries -com els dòlmens- que són molt visibles en el paisatge.

- Amb quina intenció, ara la uns tres mil cinc-cents anys, es bastien els dólmens? I per què en un lloc determinat i no en un altre? - Realment, no se'n sap res d'aquella gent. Les intencions formen part de la in­terpretació. Segurament era un element que marcava el terr itori . El món simbòl ic és dels més difícils de contrastar, com la llengua. Els elements clars són les diferèn­cies físiques entre un assentament i un al­tre: si els ossos d'un enterrament col· lectiu tenen elements diferenciadors comuns, això ens porta a interpretar que, segura­ment, ens trobem davant d'un enterrament familiar. La resta és extrapolar. El planteja­ment teòric és que l'arqueologia de la mort refl ecteix o pot arribar a reflectir les carac­terístiques de la societat dels vius.

- La història és evolutiva? Hi ha avanços i re trocessos? - Diria que no és evolutiva ni en posi tiu ni en negatiu, sinó que és el que és. Sense els precedents no hi hauria els que vénen després, una cosa porta l'altra. A la preh istòria es troben bastants dels aspec­tes -a lguns desenvolupats i alguns no­que encara es troben actualment. S'hi tro­ben vincles. Hi ha aspectes, com l'origen de l'estat, que se situen en aquesta època. Sense el que van ser aquella gent no serí­em el que som ara. I sense el que som ara no podríem estudiar aquella època, no ho podríem entendre.

- Però hi ha civilitzacions d'aquestes que s 'han acabat? - Jo diria que els finals no són finals, sinó que són punts de partida d'al tres coses. Per si mateix no s'acaba res. Hi ha una continuïtat absoluta. Si els sumeris es van acabar, per exemple, no és perquè es mo­ri ssin tots, sinó perquè es van transformar en una allra cosa. I van conservar, segura­ment, molts elements característics dels

sumeris barrejats amb altres elements que van ven ir. Per què? Segurament per cau­ses polítiques i econòmiques. Els canvis es produeixen per causes pol ítiques i econòmiques.

- Des de la noslra oplica. és impensable que poguéssim sobreviure en aquelles condicions. Posa 'I aler lerro. per exemple, sense un llibre que l 'ho expliqui - o amb lli­bre, lanl és! - Estic convençut que per sobreviure en un medi dur l'estructu ra mental és absolu­tament tecnològica, molt més que la de qualsevol de nosaltres en aquest moment. Perquè per sobreviure en un medi dur i amb pocs recursos, sense fàbriques que produeixin els objectes que necessites, s'ha de desenvolupar un instin t brutal per poder treure d'una pedra - que és una pe­dra i res més- una punta de fletxa o un ganivet; o d'un os fer-ne una agu lla o un punxó que et servi rà per treba llar, i apren­dre aquells gests i la tècn ica per fer allò, i fer-ho sempre igual. És tan complicat fer una punta de fletxa amb una pedra, com per nosaltres fer moltes coses complica­díssimes que fem amb l'ordinador.

- Però hi havia una especialització ? - Tot i que l'especialització és encara una discussió -és un tema d'estudi molt ac­tual- possiblement no tothom sabia fer un vas de ce ràmica, i no tothom sabia tallar. Hi havia una rel ació amb les eines de pro­ducció i amb els objectes quotidians ne­cessaris per part de la gent que els utilit­zava, molt més de cone ixement protund i d'entendre la mecànica de tot allò, que n'hi havia i molta ... una mecànica dinàmica: com s'llavia de fer servir allò, per aconse­guir un determinat resul tat. Estic con­vençut que tothom vivia molt més pròxim a la seva realitat del que es viu actualment. Aquesta gent van aconseguir superar unes dificu ltats que els van trencar el seu ritme de vida habitual - fos un canvi climàtic, un creixement demogràfic, o el que fos- i van ser capaços de segui r endavant, de crear els recursos necessaris per segui r vivint.

És la Revolució Industrial la que fa que perdem el contacte amb el nostre medi i tot ens vingui donat. i que ens arribin les coses que ha fabricat algú altre. que s'ha dedicat a pensar-les. Han passat moltes altres coses, que coordinades han donat lloc a la Revolució Indusi rial. però els mit­jans bàsics de sobreviure la humanitat, des del deu mil aC, fins als seg les XVIII ­XIX són permanents. Només hi ha petites divergències

- Quan ens referim als homes i les dones del neolític, en diem primitius. N'eren? - A grans trets la pèrdua del contacte. la pèrdua del coneixement del que som. per què som i cap on anem ". s'ha perdut fa dos-cents anys. La capacitat de sobreviure i de sobreviure bé. la tenien molt més de­senvolupada que nosaltres. Potser es mo­rien als trenla anys, pels problemes sanita­ris i de nutrició que tenien. però estic

/ .......... 1

convençut que vivien molt bé. Eren ca­paços de fer-se la casa. conrear la terra, cu idar el seu ramat , construir els seus ob­jectes, inventar la ceràmica -que no és ca­sual- i d'organ itzar-se socialment... tot això no és primitiu. Quan en diem primitius ens estem equivocant de mig a mig.

- De vegades excavar sembla que sigui una mena de pijada. De qué serveix coné¡)<er un passa/tan llunya? - M'interessa precisament per això: hi veig una continuïtat brutal. L:arqueologia, la història, permeten explicar moltes coses d'ara. Ens trobem en un moment mol t 17 complicat per a l'arqueologia. perquè els arqueòlegs no som recuperadors del patri-moni , sinó historiadors. No es fa recerca . 41 Des que hi ha màquines que poden aixe-ca r tones i tones de terra en molt poc temps, s'excava, es treu el que es troba, es documenta minimament i es col·loca en

•

"" ( rt ...,...., .....

42

algun lloc. Això és el que passa amb la majoria d'assentaments que es troben. El patrimoni arqueològic i històric moble té una intenció o una altra depenent de l'èpo­ca en què es recuperi . Fa vuitanta o cent anys es van començar a recuperar els ves­tigis de les zones habitades pels grecs i els romans. perquè hi havia els lletraferits i els romàntics que creien que el món s'aca­bava amb els grecs i els romans, i tenien un cert poder per evitar que es destruïssin aquelles restes. Els servia com a plaer estètic i intel·lectual i no explicaven res de la història. Hi pot haver diverses raons que ens portin a excavar. Es pot fer per motius històrics, per la pregunta permanent d'on ven im? és a dir. per conèixe r els nostres orígens. Hi pot haver motius patrimonials, que no és altra cosa que orgull. Per exemple, la gent de Gavà, s'emociona per les mines de Can Tintoret, perquè són les primeres mi ­nes amb galeria de la prehistòria desco­bertes a Europa, i a més perquè són se­ves, són al seu municipi , i perquè no n'hi ha al poble del costat. Hi pot haver també

motius institucionals; que interessi dina mil­zar econòmicament una determinada zona.

- És una qüestió de sensibilitat? No cal un ser intel·leclual per tenir sensibi­litat per a aquestes coses. i allò que comp­ta no és el valor econòmic, sinó el valor històric. estètic, paisatgistic. La presència d'una necròpoli humanitza el territori, en el millor sentit . La nostra feina ha de servir perquè la gent que no és sensible a aquestes coses acabi essent-ho, perquè és molt més interessant i divertit que el fut ­bol , i la societat de consum en què vivim.

- Dóna un consell als monitors. - Nosaltres no som els primers. Que reco-neguin en el paisatge, sigui urbà o rural. els vestigis de la gen t que ha estat al terri ­tori abans que nosallres. Ho trobaran ex­tremadament emocionant. És un element de reconeixement de la pròpia personali ­tat. Trobaran en el paisatge que les pedres parlen .

a

l,'a l)Un1' Cario Rosselli El socialisme liberal

Sant; Castellà Professor de la Universitat Rovira i Virgili

Per a molts, segurament sigui la primera vegada que es troben davant la figura de Cario Rosselli . És un d'aquests homes que van aconseguir un protagonisme no­table durant la seva cu rta vida i que ens van ll egar un important conjunt d'idees i accions, que han influït en el que s'esdevé actual­ment, però, no obstant això, han estat oblidats (potser esborrats expressament) de la nostra histò­ria col·lectiva. Rosse lli és un mal exemple per als joves en una època en què no està de moda at revir-se a pensar, ni ser coherent amb allò que es creu, ni trencar els motlles establerts per les va­ques sagrades del pensament, ni actuar eficaçment per transformar les coses, ...

Rosselli va néixer quan s'acabava el segle XIX, a Roma, estudià Ciències Politiques i Dret, i va viure l'experiència de la Primera Guerra Mundial en la qual el seu pare va combatre. De seguida entrà en contacte amb els cercles socialistes, entorn dels quals va elaborar el seu pen­sament principal, la doctrina que encerta­dament va denominar "Socialisme Liberal"; obra iniciada ja amb la seva tesi doctora l, i sobre la qual tornarem a parlar més enda­vant.

La seva activitat politica en el Partit Sociali sta Unificat, dissolt per Mussolini el 1925, el porta a convertir-se en una de les veus més preclares contra el feixisme, des de les pàgines de la revista non moralle

(No aflu ixar). Col ·labora activa- 15 ment en la fuga a França del líder socialista Filippo Turati , per la qual cosa és arrestat el 1927 i 43 després d'un període de presó, confinat a l'illa de Lipardí, on es-cri u gran part de la seva obra po-lítica, el 1929 realitza una rocam­bolesca fuga que el porta a París. A Itàlia el seu nom era un refe-rent de la llu ita per la llibertat es­pecialment reivindicat des dels cerc les universitari s i entre els

més joves. Exiliat a Paris inicia una lluita sense tre­

va contra el feixisme , des del moviment "Giustizia è Libertà". Preveu una guerra ci­vil a Europa que enfrontarà la llibertat con­tra el feixisme , per la qual cosa decideix implicar-se ferventment en la defensa de la Segona República Espanyola, llançant des dels micròfons de Ràd io Barcelona el crit "Avui a Espanya , demà a Itàlia". Aconsegueix formar una legió garibaldina que s'enfrontarà als feixistes italians en el front d'Osca aconseguint una important derrota que Mussolini tardarà en reconèi­xer i que mai no perdonarà.

De retorn a França, en la recerca de més suport per a la causa de la llibertat, el 6 de juny de 1937 és assassinat a Bagnoles de l'Orne en un atemptat enca­rregat per Mussolini a un grupuscle feixista "Cagoulards" (Encaputxats) finançat des d'Itàli a. Les seves idees, pròx imes a les de Piero Gobet!i , a les de Calogero, a les dels

44

libera ls socialistes, a les del Partit de l'Acció -creat posteriorment- on militarà Bobbio i tot l'antifeixisme no comunista ita­lià, i a les dels demòcrates radicals Ugo La Malfa i Amendola , es concentren en l'obra de la seva vida: Socialisme Liberal.

En aquesta, realitza una forta crítica al marxisme i a les seves evolucions revisio­nistes a Europa i a Itàlia , basada en la concepció del marxisme com un sistema de determinisme històric fonamentat en la idea de necessitat i no en la de possibilitat per la qual cosa redueix les possibilitats de l'acció personal. El Liberali sme apareix, al contrari , com un mètode i no com un siste­ma. Rossell i aposta per un socialisme no marxista, encara més. per un sociali sme li­beral afirmant: "El socialisme, entès com a ideal de llibertat per a la majoria i no per a

uns quants, no només no és incompatible amb el liberalisme, sinó que resulta leòri ­cament la seva conclusió lògica, la seva continuació pràctica i històrica ", Com en­certadament resumeix Norberto Bobbio: "el liberalisme és principalment un mèlode, el socialisme és principalment un ideal. El nexe entre un i l'altre està en el fet que, per a Rosselli , aquest ideal només pot aconseguir-se amb aquell mètode", i afe­geix en una altra banda: ' Em sembla que caminaríem amb els peus una mica més a terra si, en lloc dels dos ismes, parléssim de llibertat i d'igualtat. ( .. . ) Si volem dir que el primer problema remet a la doctrina libe­ral i el segon, a la doctrina socialista, di­guem-ho d'una vegada. Però jo em reco­nec millor, fins i tot emotivament , en el lema: Justícia i llibertat" ,

•

I a crea cU}

Ernest Brugué

Jerónimo Prieto Sense títol Acrílic sobre cartró

r la creaciÓ

/' '.~

I

4\.

••• ", • ~ .. ., .

•

" '

17 47

48

l'ccomanacionS

lIihreS

Negocis privats i dèries públiques

Xavier Muñoz. Edicions 62. Barcelona. 1999

Muñoz és un pe rsonatge inte­ressant, meitat empresa ri tèx­til. meitat activista progressis­ta . Aquestes són unes memò­ries en què hom pol entendre com func ionava l'activita t econòmica i empresa rial durant el franquisme. alhora que es pot assistir al naixe­ment d'una de les pr imeres expressions de la transversal montserra tina: el CC (Catalunya Cristiana). També podem saber com es va fun­dar el Front Obre r de Catalunya (FOC). En podeu treure un bon retrat de dos pe rsonatges centrals de la vida politica ca talana: Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Es un llibre molt interessant per a aquells que vulguin tenir algu­nes claus inte rpreta tives del panorama pol ític actual a par­tir del naixement dels corrents ideològics i Uur organització que, en part, donen Uoc a l'ac­tual sistema de partits.

(J.S.B)

Una història optimista.

Jordi Solé Tura. Edicions 62. Barcelona. 1999.

Són les memòries de Solé Tura. fins a l'any 1977. quan les primeres eleccions democrati­ques. Solé, mili ta de ben jove al PSUC. va haver d'exiliar-se i acabà fen t de locutor de la mít i­ca Pirenaica (Radio España lndependiente) que emetia des de Romania. Relata aquestes experiències i també els seu trencament amb el PSUC arran de l'expulsió de Claudin i Semprún . Podem conèixer de primera ma la fundació de Bandera Roja i el seu retorn al PSUC. Es interessa ni la Justifi ­cació ideològica del seu ll ibre Catalanisme i revolució burge­sa que tan ts comentaris ha suscitat al llarg del temps. Només en una ocasió ci ta la tradició republicana federal (Pi i MargaU) . Penso, modestament, que aquest desconeixement el porta precisament a formular malament l'encaix del catala~

nisme en la societat ca talana. Es curiós que un parell de cops defensi el dret a l'autodetermi­nació de Catalunya.

(J.S.B)

Adios muchachos

Sergi o Ramirez. Editonal Agui lar. Madrid. 1999 .

Ramírez fou vicepresident del govern sandinista de Nicaragua sota la presidència de Daniel Orlega. Ram irez pertanyia a la fracció "tercens­ta" del sandinisrne i potser per aquesta raó ens fa un extraor­dinari repàs i in terpretació de l'èxit i del fracas de la Revolució Sandinista. Es un gran escr iptor, capaç de des­criure j in terpretar Ja revolucIó amb molt d·humanisme. Molt útil per a aq uells joves que n'han sentit parlar i la vulguin conèixer de ben a prop. Segurament és impossible de ler-ho amb millor ploma.

(J.S.B)

~IJ\ LA ~1J1it, ~R5 U COeRA'-'c~T ~..--6t Gt>Mi~s¡ó Pé ik'VOLldO

~ l'HAUr<l6N D6 ~R U. M::>KÓS~

"" ¡J ~

~R Aíxò ~ATfíXJ AL ~ \-.\ORó:) tY ~J..( A VOsrf a~ ls

<SDL\JHJt

Insll'uïu-IOs i S('/'('U lIiu/'('", associcu-Ios i SI'I'('U (Ol'ls, ('slill/('I/-IOS i S('/,('I/ ¡¡'Ii('o,';

[fundació Francesc Ferrer i Guàrdia