Espai de Llibertat - núm. 18

espai de llibertaT revista ct'esquelTcs pel' a la rOl'mac ió, la l'eflex ió i l'agitac ió políticA Segon 1. I' i Ilwsli'(' 2000 ,,00 l'('~'l't ('~

MOllogl'àI'ic: Espil'i Luali Lat

18

Numero 18, Segon lrimestre 2000

Director: Jordi Serrano Subdlfector: Jordi Miralles

Consell de redacclo David Sempere, Xavier Bretones, Josep Sella res, Gemma Martín , Santl Castella, Ferran Escoda, Montse Lopez, Antoni Castells Vicenç Molina.

Espai de Llibenal. AV inyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mall ffg@cJe .org Tel 93 412 59 28 Fax 93317066 1

Edita FundaCIÓ Ferrer I Guàrdia

Impremta ' Primera Impresslo. S L. Sabadell

Disseny Ferran Cartes I Monlse Plass

MaquetaclO Fundaclo Ferrer i Guàrdia.

Assessorament/mgU/sl/e' Montse López.

Revista trimestral. Preu: 500 pts. SubSCrIpcions: 2000 pts.lany.

Dipòsit legal: B. 33.262· 1996 ISSN 1136· 158 1

Espai de lliberta t es membre de r AssociacIó de PublicaCions Periòdiques en Català

La !inla editonal d'aquesta revista és elll!urepensament , per tant, les opinions del conse ll de redaCCió, les trobareu a l'EditOrial, la resta d·opinions seran únIcament responsabilitat de qui les tlrmi .

Sumari

Editorial

Forges

La reflexió Amnèsia col·lectiva

Jordi Serrana. Antoni Castells

La consigna El silenci dels mòbils

Jordi Miralles

El monogràfic: el fet religiós Aprendre a viure junts

Vicenç Molina Fet religiós i espirituali tat a la Xina

Domènec Martínez L'altra espiritualitat : la Mare Terra

Jordi Miralles Religiositat i espiritualitat

Pere Vila

La col ,laboració Ser d'esquerres, avui

Tona Albareda

L'entrevista Pep Riera

Jardí Serrana. Jordi Miralles

L'apunt Josep Llunas i Pujals

Manuel Vicente

La creació Cròniques des del Foro

Quique Toledo La foto

Ernes t Brugué Sense títol

Ramon Puig. Weren 's

Les recomanacions Llibres.

La sucursal Xavi Torrent

3

4

9

12

17

22

25

28

31

39

43

45

47

48

49

Què en queda de tot plegat

cdilol'ia/J

Vivim uns dies on el ciutadà es troba, ens trobem. desconcertat. No té res d'estrany. L'economia de les grans empreses multinacionals ho mana tot. Una sola empresa gestiona més diners que l'Estat espanyol. Pot un estat discutir de tu a tu i posar condicions als interessos econòmics en una economia global? No. D'aquí se'n deriva una de les causes de l'abandó del ciutadà de l'esfera de les decisions col·lectives . Sap que hi ha poc a fer.

La progressiva concentració de capital formulada per Karl Marx fa més de cent anys. esdevé avui profètica. Està arribant a uns nivells molt perillosos. Un sol grup empresarial controla a Catalunya molts aspectes de la vida quotidiana de la major part de ciutadans: gas, electricitat, telèfon, aigua, peatges, estalvi. préstecs, accés al mercat immobiliàri , etc. Semblava que la liberalitzac ió crearia competència, i ens trobem presoners d'aquest únic grup empresarial , i sense possibilitats de recanvi.

Vinculat a la concentració empresarial s'està produint un fenomen que fa perillar la llibertat d'expressió. Recentment hem pogut veure com l'operació entre el BBVA i Telefònica ha creat un grup empresarial en els mitjans de comunicació que fa que només quedin els mitjans públics (en mans dels partits pol ít ics que gove rnen) , els de l'església catòlica i un sol grup privat en mans dels amícs del govern de Madrid. Televisions, diaris, emissores de ràdio . revistes, portals. etc .. depenen d'una sola voluntat. En poc temps només ens quedarà Espai de Llibertat!

Semblava evident que la major part de ciutadans estarien d'acord en convergir socialment amb Europa. és a dir, d'ampliar l'incipient Estat de benestar als nivells d'Anglaterra , França o Alemanya. Resulta que el capi talisme financer especulatiu només mira el curt termini . Intenta eliminar tots els obstacles a la maximització de beneficis . i, per tant. vol eludir tots els impostos. El resultat és clar: minven els impostos directes, augmenten els indirectes i l'únic que podem fer és defensar l'Estat de benestar, però ningú es pot plantejar la seva ampliació. Com que a més aquestes empreses controlen els mitjans de comunicació, qui pot reiv indicar opcions alternatives? El capi talisme financer especulatiu no respon a cap més lògica que els rendiments econòmiCS a cu rt ter-

18 1

2

mini, per tant és irracional. El mateix sistema és el que posa en crisi països i continents sencers (Mèxic, Brasi l, Rússia i Àsia , per exemple).

Fa un temps els interessos econòmics del capital (els actuals amos del món) tenien com a enemic el comunisme. Desapareguts els anomenats "països de l'Est", ara aquests mateixos interessos volen acabar amb qualsevol plantejament que despunti una certa racionalitat crítica amb el pensament únic.

Ara més que mai és clara la diferència entre ser de dretes i ser d'esquerres. El que està en perill no són solament unes determinades quotes de seguretat socia l, sinó les ll ibertats més bàsiques. No té res d'estrany, doncs, que guanyin politics com Haider a Àustria o que es desenvolupin conflictes com el d'EI Ejido, on el pp ha augmentat el seu suport popular. S'equivoquen els pretesos esquerranosos que pregonen el: "com més malament, millor". En aquests moments es més fàcil que ressorgeixi el feixi sme que no pas les ànsies de llibertat i justicia.

Sembla evident que la ciutadania d'esquerres està desmoralitzada, desorientada i poc formada. Esperem alguna indicació divina, o ens posem a fer alguna cosa? Caldrà tornar al carrer a formar, mobilitzar i animar. El Moviment Laic i Progressista existeix per aquesta raó. Quants se n'adonen? ,

•

el punt de vista de FOI'geS

4

la l'cflcxiÓ Amnèsia col·lectiva

Jordi Serrana. Antoni Castells Espai de llibertat

Vivim en un pais en el qual el poder ha imposat l'amnèsia col·lectiva. Per què? En aquest article fet a dues mans intentarem donar una resposta.

Durant la transició -en no produir-se la ruptura democràticaes va utilitzar l'excusa que calia arribar a l'acord de tirar endavant una gran política de reconciliació . No es van reparar els danys personals i col·lectius de la dictadura i no es va fer justícia. Pesava la por a la guerra civil , que estava en la mentalitat de la gent, i es feia servir l'argument que calia superar els traumes del passat i mirar de reconstruir el país. Aquest va ser el decorat que es va muntar per tal d'impedir la participació ciutadana en el debat i en la presa de decisió pol ítica sobre la constitució del nou règim i de les seves lleis més importants: la forma d'Estat. la Constitució , etc., i a més per substitu ir-la pel pacte ent re dos grups, el format pels franquistes que van comprendre en morir Franco, peça clau de la dictadura, que alguna cosa havia de canviar perquè tot canvies el menys possible i el format per aquel ls dirigents polítics i sindicals antifranquis tes que van estar disposats a renunciar als principis i objectiu s pels quals havien lluitat -o almenys aixi ho diuen-, en nom del "realisme" i de poder accedir ràpidament a ocupar càrrecs públics.

Així es relegà els ciutadans al paper de simples espectadors i tan sols se'ls con-

sultà per referèndum, en el qual com a màxim podien agafar o deixar el que ja havien decidit les elits: allò seu o el caos i el perill , és clar, de la guerra civil. El pacte de la transició, a més, va incloure l'amnistia dels crims comesos pel franquisme , tot i la magnitud i la persistència en el temps ja que va seguir empresonanl i assassinant als qui se li oposaven fins al darrer moment. I així els crims dels vencedors no van ser discu

tits ni jutjats i els botins mai van ser retornats. Amb la reconciliació i l'amnistia es va pactar també l'obtit i una gran amnèsia plana des de ll avors sobre ta societat catatana. Es va pactar realment l'oblit? Pensem que no. Durant 40 anys van expticar la versió feixista i nacionalcalòlica de la història i és la que ha quedat. A més els vencedors que havien fet una oslentació indecent de la seva història van continuar com si res hagués canviat.

Els dirigents antifranquistes que van parti cipar en el pacte de la transició van acceptar un oblit asimètric , van obtidar definit ivament ta memòria dets perdedors i dels resistents i van acceptar una mistificació del passat on tots ets bàndols havien fet barbaritats i s'amagava el caràcter feixista dels vencedors i el caràcter democràtic i obrerista dels perdedors.

La pregunta que ens hem de fer és la següent: per què aquests dirigents que es proctamaven d'esquerres van acceptar

l'oblit de l'esquerra quan precisament havia arribat el moment de recuperar-la? És evident que aquest fet va significar una injusticia per a tots aquells que havien continuat aixecan t la bandera de la llibertat durant els 3 anys de guerra i els 40 posteriors . Havien estat represaliats de forma brutal i ignominiosa i quan fou el moment de reivindicar la seva lluita es van trobar de cop i volta bandejats .

la resposta pot incloure diversos components. En primer lloc, la causa fonamental es troba en el fet que en basar-se el nou règim en una reconciliació i una amnistia esbiaixades -els guanyadors de la guerra van conservar, en l'essencial. els fruits econòmics i socials de la seva victòria i se'ls van perdonar els crims. sense una compensació equ ivalent per als perdedors- es fe ia necessari que els ciutadans oblidessin com van desenvolupar-se els fets, perdessin la memòria i que les noves generacions no poguessin arribar a tenir-la mai. A això, s'hi afegeix la manca de formació i coneixements que tenien els politics d'esquerres de la transició. Hi va haver un tall en la memòria històrica col·lectiva de tal forma que es va haver de començar quasi de zero. Els antif ranquistes no coneixien les arrels del lIiurepensament que va des de Pi i Margall fins a la CNT, passant per lIu is Companys.

A més, bona part dels dirigents d'esquerres volien amagar el passat familiar i, en alguns casos, el propi passat en el transcurs de la postguerra . l a simple referència indirecta a personatges significatius de l'esquerra pel seu comportament durant la postguerra més dura, genera, enca ra avui, unes reaccions imprevisibles.

Juntament amb els crims franquistes es van voler esborrar de la memòria tant els que provocaren la Guerra Civil i sostingueren la dictadura : l'exèrcit, l'Església catòlica , i els poders econòmics, com les lluites contra la dictadura i qui les protagonitzà. Si bé no aconseguiren enderrocar-la , si que van donar lloc a mobilitzacions i formes de participació popular que constituïren pràctiques i experiències valuoses per a l'avenç cap a una societat més justa i solidaria i cap a un règim politic més participatiu i democràtic.

També es va voler esborrar de la me-mòria el règim de llibertats que implantà la 18 Segona Repúbl ica, les importants transfor-macions revofucionàries que van desenvo-lupar-se durant el periode 1936-39, el pro- 5 tagonisme del moviment obrer i camperol i de les seves organitzacions, etc. Com també la història precedent; és a dir, la tasca que desenvoluparen els sindicats, ateneus, cooperatives, etc ., en la prepara-ció politica i sindical dels treballadors i camperols per a la seva emancipació, la dels correnls lIiurepensadors i laics a favor d'un ensenyament lliure i universal i en contra de l'opressió i embrutiment del po-ble per l'Església catòlica i l'actuació d'aquesta sempre a favor del poder i de l'obscurantisme.

En definitiva, la transició decretà el segrest de la memòria tant dels crims franquistes i dels seus protagonistes, com de tot allò que la dictadura franqui sta va eliminar de la vida politica, sindical , cultural i de l'ensenyament del nostre pais. No només queda abolida la història de l'esquerra durant la Segona República i la Guerra Civil , sinó que amb ella s'oblida tota la tradició

VIcenç Molina Oliver

De la ,

rac , .

practica Les arrels històriques de l'Escola d'Empresarials de

la Universitat de Barcelona

I:... ........ ,b L m\C'''Ic:.n~

d' F'lutll' Fl1Ip".'<.:m ltl~

CI ~_ .. -----•

Un llibre que descriu la tradició humanista d 'aquest centre universitari

Per a més infarmaci6 podeu adreçar-vos a: Direcci6 de l'Escola d ' Empresarials

Av. Diagonal 696 , 08034 Barcelona. Tel. 93 402 44 61. Fax: 93 402 44 74

d'esquerres fins a la fi del règim franquista. L'esquerra de la transició estava amarada de cultura catòlica (una contradicció en els termes) i ha estat incapaç d'adonar-se que la trad ició de l'esquerra és lI iurepensadora . Aquesta cu ltura catòlica es pot simbolitzar en la doble moral: és possible predicar una cosa i fer-ne una altra, l'únic que s'ha de fer és confessar-se de tant en tant. El resultat és que la coherència política queda desdibuixada. En la cu ltura Iliurepensadora la distància entre el que es pensa i el que es fa ha de ser necessàriament més reduïda. Quan aquests dirigents amarats de catolicisme han trobat evidènc ies del fil conductor lIiurepensador de l'esquerra l'han esborrat. Qui s'atreviria a reivindicar a Josep Robrenyo. Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Anselm Clavé, Pi i Margall , Narcis Roca Farreras, Francesc Ferrer i Guàrdia , Lluís Companys o Marcel·1í Massana? Tots tenen un tret en comú: eren lI iurepensadors i la major part anticlericals i components o aliats de les forces que Ifuitaven per la Justícia Social. Ni l'esquerra ni la dreta s'han adonat que l'arrel del liberali sme polític no era Sagasta (els del PP encara consideren que és Cànovas del Casti llo) sinó Pi i Margall. Però, és clar, si ll egeixen els articles d'aquest sobre els jesuïtes, se'fs hi posen els pèls de punta.

Per altra banda, als dirigents de l'esquerra que quan eren joves es mostraven autogestionari s, sociali stes o comunistes, un cop passats pel poder, se'ls ha fet molt difícil comprendre la lluita de classes i la importància dels dirigents obrers de la nostra historia: Josep Muns, Salvador Segui, Buenaventura Durruti , etc.

L'altra gran amnèsia de la història és refereix a ta revolució de juliol de 1936 amb les importants i rad icals transformacions econòmico-socials que portà a terme. Aqui és on en uns dies es condensen la tria entre democràc ia i feixisme, ciència i superstició, laïcitat i catolicisme, classe treballadora i burgesia. Hi ha moments en la historia on s'ha d'escoll ir.

Es critica alhora els qui van fer el cop d'estat i els qui s'hi van oposar. Aquesta

és una gran immoralitat política. Com pot ser et mateix lluitar per la justícia i la ltibertat i lluitar en con tra? La revolució del 19 de juliol de 1936 s'amaga perquè els qui van aturar el cop d'estat van ser el s treballadors. La burgesia veia amenaçats els seus interessos i va optar pel feixisme. No ha d'estranyar a ningú que els capitali stes optin sempre pel seu patrimoni i per l'afany de lucre abans que per la cultura, el pais o d'a ltres consideracions morals.

Arribats a aquest punt i com que la promiscuïtat ent re la burgesia catalana i els feixistes és tan evident , s'intenta despresti-giar el moviment obrer amb els mateixos 18 arguments apresos a l'escola franqui sta: l'anarquisme és el caos , els comunistes són el dimoni - ara es diu que tots eren es- 7 talinistes-, etc. Com es pot aturar un cop d'estat feixista? Amb floretes? Amb discur-sos per la ràdio? Amb obres de teatre?

Per altra banda es magnifica la politica contra els capellans i sobretot es treu de context presentant-la com una persecució religiosa. No es diu que els capellans no van ser perseguits pel fet de ser catòlics sinó per ser feixistes. La prova és que al Pa is Basc l'Església catòlica va estar al costat de la Constitució republicana i qui es va fer farts de matar capellans va ser Franco.

Sembla bastant evident que la guerra es va perdre perquè el bàndol franquista va rebre el suport pornogràfic de Hitler i Mussolini . Fins i tot aquest va aportar tropes regula rs, que ja és fotre-se'n de les politiques de "no intervenció". Sense el suport d'Itàlia i Alemanya, la República hauria guanyat. De fet Franco a l'inici va plantejar la guerra com una guerra colonial i va fracassar. El règim constitucional no va rebre el suport dels països democràtics. França i Anglaterra -especialment- van deixar sola la democràcia espanyola. No és aliè a aquesta qüestió el fet que els interessos de les empreses franceses, angleses, etc., a Catalunya es van veure perjudicats per la revolució. Però cal tenir present que va ser la revolució precisament la que va atu rar el cop d'estat. El s

8

governs d'aquests països no van actuar en defensa de la democràcia ni dels interessos dels seus pobles, sinó exclusivament en defensa d'unes poques companyies transnacionals amb interessos a Espanya. Poc després França era anihilada i Londres bombardejat. El que fa riure és que la major part d'aquelles companyies van passar a mans alemanyes o van ser destruïdes per la ineficàcia econòmica dels governs franquistes. Els governs europeus, per molt que es proclamin democràtics, van preferir que la democràcia i la revolució espanyola fossin anihilades amb l'ajut decisiu dels règims nazi-feixistes, per tal d'evitar que servissin d'exemple als seus pobles. No en va el feixisme estava present també en aquests països amb democràcies parlamentàries. El rei d'Anglaterra n'és un bon exemple,

Per tal d'amagar aquest fet clau , s'han generat tota mena de cortines de fum. La primera és que Franco ens va salvar d'entrar al bàndol feixista de la Segona Guerra Mundial. Els estudis han confirmat el que tothom es podia imaginar: Espanya no va entrar en el conflicte pel mal concepte que Hitler tenia de Franco. Si hagués estat per ell hi haguéssim entrat de cap. El segon argument és el de magnificar els conflictes a la reraguarda. Hi ha més llibres sobre els fets de maig del 37 que sobre l'organització militar del bàndol feixista. Amb fets de maig o sense, la guerra contra Franco, Hitler o Mussolini no es podia guanyar. El tercer argument és el de negar el caràcter fe ixista del cop d'estat de juliol de 1936. És evident que eXisteix un fenomen comú entre Franco, Mussolini , Hitler i Oollfuss. Ja el 1933 els diaris definien aquest fenomen comú com a fei xisme. Usant tota mena de subterfugis vagament historiogràfics ens volen convèncer que era un rè-

gim "autorita ri" o vés a saber què. A la fi alguns més agosarats ens venen a dir que gràcies a Franco ara a Espanya no tenim a Ieltsin . I embolica que fa fort . Les victimes -morts, exil iats, empresonats, torturats i perdedors en general- passen a ser els culpables.

És així com el sistema polític democràtic requereix d'una història en concordança amb els seus interessos i pressupostos, és a dir, necessiten una nova "història oficial". La major part dels acadèmics i professionals de la història del nostre pa is, arnb poques i honroses excepcions, s'ha dedicat a rescriure la història d'acord amb la voluntat i els interessos dels actuals governants. En aquesta tergiversació de la història fins i tot amaguen o neguen l'existència d'interessos de classe oposats i la mateixa lluita de classes , presentant els conflictes com orig inats per petits grups d'activistes amb ànsies de poder. D'aquesta forma i d'acord amb la ideologia conservadora estesa més en llà de les nostres fronteres, intenten conformar el passat a una imatge del que pretenen que sigui el present , entès aquest com la fi de la història. Els conflictes socials han desaparegut, substituïts per la competitivitat individual en el mercat. Utilitzant l'enfonsament de la URSS i els canvis socials que s'han produït als països occidentals -en primer lloc la pèrdua d'importància del proletariat industrial- pretenen negar que tant en l'actualitat com en el passat, la societat està dividida en explotats i explotadors, i en oprimits i opressors.

A les forces reaccionaries els costa d'acceptar públicament que els

va lors de la llibertat i el pro-grés són els valors de

l'esquerra, de la revolució, de la llibertat , de l'anarquisme, del socialisme, del comunisme o simplement

dels treballadors . Oieune el que vu lgueu •

•

la consignA El silenci dels mòbils

Jordi Miralles President de la Fundació Terra

Només durant les festes de Nadal passades es vengueren 2 mi lions d'unitats de telèfons mòbils. De fet, quan aquest petit prodigi tecnològic ha batut tots els rècords d'implantació en el Primer Món apareix l'advertència dels risc potencial per a la salut causat per les ones electromagnètiques que emet. Des de mitjans dels noranta, diversos estudis han posat de manifest el poder carcinogen de l'energia de la radiofreqüència . La recerca en el camp dels anomenats camps electromagnètics - electromagnelic fields (EMF)- de baixa intensitat es va iniciar fa uns 25 anys per part del Govern suec. Actualment. l'evidència dels efectes dels camps electromagnètics de les línies d'alta tensió és estadísticament significativa. Ara bé, en el cas de les ones de radiofreqüència com les que emeten els telèfons mòbils , i que contenen una energia mil vegades inferior, a ningú li semblava que poguessin tenir una influència biològica.

Tot i que no hi ha dades concloents, els telèfons mòbils han demostrat que són capaços de modificar les cèl·lules animals. Estudis científics independents han observat que sotmetent rates de laboratori a les ones que generen els telèfons mòbils durant dues hores, aquestes, en modificaven l'ADN cel·lular. Altres recerques han pogut corroborar una relació entre l'ús freqüent del mòbil i l'aparició de càncers al cervell.

Ara bé, els increments epide- 18 miològics de determinades malal-ties no és gens senzill d'atribuir-ho a una causa única. Pensem, 9 per exemple que hi ha fumadors d'un paquet al dia que s'han mort de vells i sense càncer de pu lmó. I és que els efectes biològics cau-sats per agents externs nocius depenen de cada individu i no no-més de patrons fisiològics o moleculars. Més enllà de la con-trovèrsia sembla clar que uns

minuts d'exposició a la radiació d'un telè-fon mòbil pot transformar un 5 % de pro-pensió activa al càncer en un 95%. Altres estudis conclouen que l'ús intensiu del telèfon mòbil multiplica per 2.5 el risc per a la salut.

Els telèfons mòbils actuals emeten en la freqüència de 900 MHz o bé de 1.800 MHz (UHF) i tenen una potència elèctrica segons els models entre 0,6 W i 2,0 W. En el cas dels nous telèfons digitals GSM emeten una sèrie de 546 pulsos de radiofreqüència en un interval de 217 Hz (en altres paraules, ones que colpegen amb intermitència el cervell 217 vegades cada segon) la qual cosa s'ha demostrat que és biològicament més activa que no pas la dels telèfons analògics. L'energia emesa per un telèfon mòbil - anomenada Specific Absorption Ratio (SAR)- i mesurada en watts per quilo de teixi t viu irradiat varia segons els models. Per exemple, el conegut Motorola Star Tac emet només 0,10

, i l ' Ij,t l'tV II:J J O .... ç

i

WJkg en canvi alt res models com el Nokia 6110 és de 0,87 WJkg. AI mercat es troben models que poden arribar a 2,67 WJkg. Tot i que la SAR d'un mòbil s'ha de prendre amb precaució respecte al risc biològic, sí que és una dada que ens pot permetre saber amb quina prudència hem d'emprar el nostre mòbil o quin model hem d'escol lir. Lamentablement , aquesta dada, els fabricants no la subministren.

El potencial de risc biològic causat pels mòbils té molt a veure en el fet que el nostre cervell es comporta i actua com un emissor d'ones electromagnètiques (per això ens poden fer un encefalograma). Aix i, doncs, tenir a la vo ra un potent emissor electromagnètic com és ara l'antena d'un mòbil és evident que no pot ser innocu. Si un mòbil quan rep una trucada interfereix una radio o casset portatil, com no ho ha de fer en el nostre cervell? Els estudis científi cs demostren que els EMF són capaços de trencar el DNA cel·lu lar i produir modificacions genètiques de substàncies basiques com ara determinades hormones (de totes ell es sembla que la més afectada és la melatonina, responsable que ti nguem la noció del temps al llarg del dia) . Per altra banda, els efectes nocius de les transmiss ions per pulsacions de grans emissors com és ara els radars són conegudes de fa temps.

Segurament, encara fa massa pocs anys per predir que les advertències dels científics sobre els efectes de la te lefonia mòbil en la salut humana poden ser fatals. De fet, en el cas de l'asbest, emprat abastament en el camp de la construcció d'habitatges, no ha estat fins aquests darrers anys que se n'ha comprovat la toxicitat; per altra banda. es ca lcu la que els efectes importants no es deixaran sentir fins d'aquí a 20 o 50 anys. Potser per això. aquestes primeres advertències no ens poden deixar inactius. A hores d'ara. són moltes les persones que pel tipus de treball han de

parlar al llarg del dia més d'una hora pel mòbil. Moltes d'ell es descri uen símptomes com ara maldecaps, brunzits auditius de nit. pèrdua de memòria, tics ocu lars, formigueigs pel cos, mareigs o convulsions.

El risc principal en l'ús del mòbil deriva de les ones emeses per l'antena i per això cal apartar-lo del cervell. Curiosament , els telèfons amb una SAR més baixa són precisament els que estan dissenyats amb l'antena apartada de l'apare ll , la qual queda més lluny quan l'usem. Tot i que al mercat es venen algunes fundes que asseguren que protegeixen de la radiació , la millor recomanació que es pot fer és equi- 18 par-se amb un telèfon mòbil amb un siste-ma de "mans lliures" . Un auricular i un micròfon que puguem connectar a l'aparell 11 i mantenir-lo així dins la bossa o apartat de qualsevol part del cos. L'efecte de l'energia de les ones electromagnètiques es redueix amb la distancia i afecta amb major virulència a un organi sme jove en formació que no pas a un adulI. Que els adolescents siguin propietaris d'un telèfon mòbil no és una opció gens assenyada, especialment si hi ha la possibilitat que en facin un ús continuat i superflu.

Mentre la recerca científica no aporti dades més concloents i la indústria continui actuant i venent aparells sense un manual d'ús per prevenir possibles riscos per a la salut humana, cal actuar d'acord amb el principi de maxima precaució. Sigui com vulgui, les autoritats administratives en dive rsos països han començat a formu lar o manifestar la intenció de regular el nivell d'emissions electromagnètiques que rebem, incloses les que provenen dels telèfons mòbils. Tanmateix , aquesta regulació , de moment, no passa de ser simbòl ica. Per tant , mentre les empreses i els propis governs mantinguin els actuals nivells d'hipocresia. la millor regulació és la que s'auto imposa l'usuari mateix. Una persona previsora val per dues •

•

12

el monogràfiC

Aprendre a viure junts

Vicenç Molina Professor d'Ètica Empresarial

La comprensió dels altres, de les seves respectives sensibilitats, de les seves perspectives intel ·lectuals, de les seves opcions ètiques - "comprendre" no vol pas dir "compart ir"-, dels seus valors espirituals , de la seva història, és , segurament, l'eina fonamental per tal de poder enfrontar el món profundament interrelacionat i interdependent que hem de viu re. I que hauran de viure , encara més, els membres de les generacions més joves. Una con-cepció de l'educació, doncs, que pretengui esdevenir adequada per a la realització de totes aquelles potencialitats i recursos amb què compten les persones per tal d'assolir la felicitat - sense impedir-ne la dels altres- no pot deixar de plantejar-se, com a eix vertebrador de la seva tasca formadora , aquestes utilitats referencials que emmarca rien els objecti us bàsics sota aquest mínim comú denominador imprescindible: "aprendre a viure junts" ...

En aquesta necessitat, en aquesta "urgència" insistia especialment l'informe presentat a la UNESCO, el 1996, per la Comissió Internacional sobre l'Educació per al segle XXI, presidida per Jacques Delors. Es tracta, aixi, que els infants i adolescents tinguin garantit l'accés a tot el coneixement, sense exclusions. No cal dir com pot ésser completament obstaculitzat , quan no negat d'arrel , aquest desig de formar en la tolerància i el respecte mutu si

l'ensenyament s'inscriu en metodologies o cosmovisions tancades i excloents o si, com és tan freqüent, actua com a transmissor de barreres dogmàtiques i convenciments inamov ibles, fru it de pretensions monopolitzadores de la veritat que, a part d'altament perilloses per a la sa lut espiritual i la pau de l'ànima de qui les pateix , són particularment incompatibles amb el caràcter mateix de la rea litat, multiple, plural i disforme.

Un procés educatiu que pretengui ajudar a proporcionar les eines de lucidesa amb les quals puguem forjar-nos el camí d'aprendre a viure junts no pot , doncs, deixar de fonamentar-se en la laïci tat. La perspectiva laica, que inclou la referència a tots els possibles sistemes d'interpretació de la realitat , sense prioritzar-ne cap en exclusiva i proporcionant els mitjans racionals per jutjar-los tots críticament, esdevé inevitable per poc que considerem l'ensenyament des d'un punt de vista mínimament científi c. La transmissió de criteris unívocs, monol íti cs, és, no només atemptatòria contra el dret al respecte a la consciència dels educands, sinó francament disfuncional, ineficaç i impròpia si conside rem l'acció educadora com un principi positiu , formador i fornidor d'instruments d'autodesenvolupament per a les persones. El principi de l'acció educativa , doncs , rau en dotar de mitjans les perso-

nes que es formen , sense que això pugui comportar la violentació de la consciència de l'educand , unic subjecte protagonista a qui va destinat tot l'entramat del teixi t educador. El respecte a la consciència dels educands, és a dir, a la llibertat de consciència de les persones, a la base del dret a la seva autodeterminació com a individus, ha de generar més obligacions per a la societat democràtica que no pas el dre t de les diverses comunitats culturals a fer extensives les seves doctrines entre aquells qui són els més inde fensos per manca de capacitat de reacció critica i de bagatge cultural. La consciència dels nens en edat escolar, doncs, no hauria de tenir menys pes en els usos socials, legals o jurídics, que la ll ibertat d'expressió de cadascuna de les diferents tradicions culturals o sistemes de percepció filosòfica de la reali tat, sempre i quan aquests no qüestionin, d'entrada, la possibili tat dels alt res ( ... amb els qui també "han de viure junts") i admetin la llibertat de crít ica. I això és el que no succeeix . L'ensenyament public (deixant a part la possible eficàcia professional dels seus responsables) actualment encara no pot garantir l'accés de l'alumnat a ta informació dets di lerents corrents filosòfico- religiosos i a les diverses tradi cions cu ltura ls, tot i que l'estructura de les matèries tormatives en ciències socials i humanes ho permet i ho contempla. Però hi ha, de fet , mancances en la percepció d'allò que és més propi d'uns determinats contextos cu lturals i que pot resultar més "exòtic" i, per tant , menys "formatiu". Clara contradicció amb els pressupòsits de la

"globalització" que, per altra banda, tan recurrents semblen. I, com a conseqüència , notables dèficits en la formació "integral" dels ciutadans del segle XXI. Sí és cert , però, que en una majoria de centres públics -en un context democràtic- s'ha fet l'esforç d'introdui r reflexions de caire pluralista, al marge d'interpretacions unívoques, a l'hora de plantejar la història de la cultura , l'evolució de les civil itzacions i els grans interrogants filosòfics i socials. A l'ensenyament privat religiós, tanmateix , és on la contradicció pof resultar més colpidora, on els alumnes poden veure's sotme-sos a una pseudoformació generadora de 18 mancances i altament deficitària des del punt de vista espiri tual. Com justificar l'op-ció per un esquema d'ensenyament que 13 prioritza una interpretació parcial i impe-deix o restringeix severament la formació en la diversitat i la universalitat? Es que, potser, els fi lls són propietat dels pares? Es que, encara, a hores d'ara, la conscièn-cia dels infants - sobretot, per taf com són els qui tenen menys defensa- s'ha de fer dependre, patrimonialment, d'allò que po-den ser les conviccions (siguin les que si-guin) dels seus pares o responsables? En tof cas, la familia o l'àmbit convivencial existent sempre tenen, evidentment, la possibil itat d'influir els infants en el seu marc immediat , però això no hauria de ser pas tan clar a l'hora de decidir la seva ads-cripció a un tipus d'escola excloent i no integradora, Es que la família o la comunitat de fe ha de tenir més legitimació legal que no pas el dret a l'educació dels infants? Si el subjecte de l'acció educadora és l'edu-

enol A'LTtu: CA1~UnA

14

cand, la pretesa "llibertat" d'ensenyament, en mans de les famil ies o de les esglésies. fonamentalment, tan verbalitzada per la dreta religiosa arreu del món, contradiu el respecte a la llibertat de consciència dels alumnes. Una opció centrada en la transmissió d'un únic codi de valors i d'una única "veritat" espiri tual, anul·la molt sovint el dret a la formació dels infants i dels joves, és un frau pedagògic i resulta inapropiada per al desplegament de les possibilitats culturals de l'ind'lvidu i de la comunitat. No podem organitzar la consciència de ningll imposant els nostres motlles, ningú no en té el dret.

La pedagogia contemporània. d'altra banda, ha acabat, amb la seva investigació epistemològica, atorgant fonament cientif ic a la laïcitat de l'ensenyament , com diu Jean Piaget a Psicologia i Pedagogia:

"L'educació tradicional ha tractat sempre el nen com un adult més petit, un ésser que raona I sent com nosaltres, però desproveït, simplement, de coneixements i experiència. D'aquesta manera, en no ser el nen més que un adult ignorant , la tasca de l'educador no consistia tant a formar el pensament com a 'moblar-lo'. Es considerava que les matèries proporcionades des de fora eren un exercici suficient. Però des que es parteix de la hipòtesi de les variacions estructurals, el problema és molt diferent. Si el pensament del nen és qualitativament diferent del nostre, la finalitat principal de l'educació és formar la raó intel ·lectual i moral ; com que no pot ésser modelada des de fora , el problema és tro-

bar el mitjà i els mètodes més convenients per ajudar el nen a construir-la per si mateix, és a dir, a assolir en el pla intel ,lectual la coherència i l'objectivitat i en el pla moralla reciprocitat".

Un ensenyament complet, integra l, ba sat en el respecte a la consciència de l'alumne que es forma i que ha de ser dotada d'instruments de judici critic no impedirà, en absolut. el coneixement de les formes de percepció religiosa del món ni de les diverses tradicions filosòfiques, sense presentar-ne, peró, cap d'elles com un bé espiri tual o social positiu que calgui assumir irracionalment. Aquesta és la base de l'educació laica , que, per tal de ser respectuosa, ha de ser profundament laica. I, per tal de ser-ho, no té més remei que enfrontar-se, si cal i quan cal. amb el monolitisme ideològic dirigista d'un ensenyament públic propi d'estats autoritaris i amb el monolitisme espiritual d'un ensenyament confessional que, sota pretext de representar l'opció ideològica de les famílies , s'imposa a l'educand de forma igualment autoritària. I ha de proporcionar eines, no pas treure'n. Fornir integrament lot el que pugui revertir en la potenciació de les aptituds i possibilitats de l'alumne, fent-lo particip de la comprensió que mereixen les apti tuds i possibilitats alienes , I deixant en pau la seva consciència. per tal que pugui triar lliurement.

Les linies mestres són definides amb prou nitidesa i contundència per Hermenegildo Giner de los Rios, catedràtic de Filosofia a l'Institut de Barcelona entre

1898 i 1918. eminent representant de la tradició de la Institución Libre de Enseñanza (veure Espai de llibertat 16) , en les propostes adreçades al Patronat d'Escoles de Barcelona. el 1913:

"La enseñanza debera ser integral. Es decir, que abrace el desarrollo mental , la pureza de los sentimientos, la disciplina de la voluntad para formar el caracter, y al propio tiempo el desenvolvimiento del organismo, armónicamente ...

La neutrali dad de la Escuela en mate ria religiosa debe ser absoluta ... Y por el mismo principio de la neutralidad que se basa en la libertad de la Escuela y la integridad de la personalidad del alumno, tampoco ha de conve rt irse la clase en lugar de controversia religiosa atacando ni defendiendo ésta o la otra religión de las conocidas.

La Escuela respeta la conciencia individual y proclama la inviolabi lidad familiar en mate ria religiosa; sin hacer propaganda ni en pro ni en contra ; y debiendo enseñar la moral humana, independiente de toda fe confesional y de to do dogma histórico.

Estos (els esco lars) tienen derecho a que nadie rompa su seren idad (que es SU

salud moral) . ni los perturbe con problemas de lucha, que lIevan consigo dudas, con sus consiguientes tris tezas y melancolías.

La pedagogia dogmàtica, lIena de temores y sobresaltos, mata la alegría infantil y la plac idez del au la.

Enseñar para aprender y saber, y dirigir para vivi r con arreglo a lo aprendido y sabido; en una pa labra: la Escuela ha de servir para la vida . Y la existencia no es li-

bre, si obedece de antemano a un dogma rel igioso, o social, o político; a un sistema, o a una doctrina.

El niño como el adulto , la niña como la mujer, tienen derecho a que se respete la integridad de su conc iencia. Y no hay razón para suprimir el dogma religioso, sustituyéndolo con el político, o con el social. El progreso no tiene fórmulas definitivas para nada, así como la ciencia no cuenta con todas las verdades infalibles. No hay nada defin itivo en la vida, para todos los tiempos, para todos los lugares, para todos los hombres, eterno e igual. en una palabra, mas que la forma del prog reso, 18 ' la libertad'; la guia del progreso, 'la razón'. Todo lo que se oponga a la razón y a la li-bertad, se opone a la ley del progreso. '" 15

Si l'afirmació del caràcter "neutral" de l'escola no incorporés l'exigència de l'ensenyament de la "moral humana", lluny de qualsevol dogmatisme finalista, i la confiança en la llibertat i la raó com a eines fermenta ls del progrés individual , social i cultural . podria haver-hi hagut el perill de caure en un cert re lativisme incompatible amb la defensa de l'esperit laic mateix - i de la pròpia democràcia- davant les cosmovisions i les actituds intolerants, violentes o autorità ries. Però en l'arrel de la menta litat institucionista pot detectar-se, amb prou abast, que la intenció de no generar cap rentat de cervell entre els alumnes no exclou una opció positiva per aquell conjunt de valors que dibuixen el perfil de l'ètica de mínims de l'humanisme liberal, per sota dels quals la tolerància pot

16

veure's seriosament amenaçada pels inlolerants. I aquest és un risc que cap humanisme no pot córrer, com hem pogut tenir la dissortada oportunitat de comprovar-ho al llarg de la història. Risc que els mateixos promotors de la Ins/i /ución coneixien directament. Com que no hi ha massa possibilitats, en aquest cas (com en gairebé tots els altres) . de distingir la "forma" i el "fons" de la qüestió, la pedagogia laica implica, metodològicament, el repte de suscitar els valors de l'ètica humanista, sense conformar-se ni limitar-se a la simple transmissió d'informació.

Ara bé, el component d'espiritualitat idealista que rau en el moll de l'os del pensament krausista sí comptava amb matisos de discrepància respecte al projecte ferrerià : la insistència en la inviolabilitat de les consciències i l'absència de judicis previs des del punt de vista ideològic és el que explica les diferències del projecte institucionista amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, militantment "racionalista" i, en aquest sentit, susceptible d'ésser considerada com a massa parcial a l'hora d'afavorir una determinada decantació "materiali sta" en el seu codi interpretatiu de la real itat. En la resta d'apreciacions i en les formes d'entendre l'organització de la vida escolar, molt sovint emmarcades en la lluita contra les carències higièniques i materials, pròpies de l'època, no hi podia haver més que coincidències, aix í com en

la defensa d'un marc legal republicà, és a dir, democràtic , afavoridor de la llibertat de pensament.

Ha passat molt de temps, sembla, des de la formulació institucional. professional , acadèmica i política, de la laïci tat com a garantia del dret dels infants a una educació integral i humanista. De vegades, sembla que sigui un temps passat debades, perquè molt sovint ens hem cregut en l'obligació d'haver de començar, partint de zero, a defensar allò que ja havia comptat amb prou valuoses justificacions i amb alguna incipient però molt notable realització estroncada per la lamentable desfeta de la guerra i la dictadura. Però. també en aquest cas, ni som sols, ni els únics , ni els primers a reivindicar un troç de passat que se'ns ha volgu t escaquejar. L'ensenyament laic té la seva pròpia tradició i una proposta actual de recuperació dels seus plantejaments pot entroncar, de ple dret. amb els criteris i els anhels que, des de la Ins/i/ución Libre de Enseñanza i l'Institu tEscola varen forjar un mètode estrenat, amb validesa , pel Patronat d'Escoles de l'Ajuntament de Barcelona \

1. G INER DE lOS RIQS. H ERMENEGILDO. Preceptes pedagógicDS para el profesorado de las escue/as fibres. neutra/es o la/cas de mños y nmas. BarcelonaPalma de Mallorca. Pequeña Biblioteca Calamus Scriptonus. 1979, pàg. 36/40 .

ci monogl'à lïC Fet religiós i espiritualitat a la Xina

Domènec Martínez Sociòleg. Ex resident a Beijing (1987-1989)

En ben pocs llocs la invocació al cel (Tian) és una constant tan arrelada a la terra com ho és a la Xina. Es tracta d'una pràctica comuna dels pobles que, com el xinès, ha estat, i encara ho és a moltes regions , fonamentalment agricola. Els xinesos, més enllà dels canvis polítics i ideològics més recents, han establert, a través d'una dilatada història escrita de més de quatre mil anys, elements de culte essencials per relacionar-se amb allò (sempre desconegut i misteriós) que regeix el seu entorn. El cuite al déu del cel i a les potències mítiques.

Aquestes referències són molt freqüents a Beijing (Pequín) , la capital , però també es troben a qualsevol altra ciutat xinesa amb empremtes del seu passat imperial. La plaça de Tiananmen (Porta de la Pau Celestial) o el Tiantan (El Temple del Cel), lloc de ce lebracions i d'oracions per a les bones coll ites, són expressions simbòliques de la importància dels rituals i d'altres formes de religiositat a la Xina , i també del paper mediador que s'atorgaven els emperadors entre el Cel i la Terra. Fins i tot avui , els diferents signes de religiositat tenen una presència molt viva a llocs com Hong Kong, cruïl la i lloc d'intercanvi entre Orient i Occident, un centre de confluència pragmàtica entre modernitat i tradicions , un signe dels nous temps.

La idea del centre ha estat molt present a la filosofia, l'ètica i l'estètica xinesa, fins i

tot a la Xina actual , on perduren 18 actituds i visions cosmològiques de les antigues cultures xineses. Una idea central . sustentada en 17 l'harmonia entre forces oposa-des, l'equilibri. la serenitat. l'o rdre i la pau, que ha estat tan reivindi-cada (la denominació de País o Imperi del Centre, el llegat del confucianisme o el taoisme ... ), com profusament desmentida i violentada a través dels temps. Es la mateixa història d'una civi-

lització que ha alternat llargs períodes de pau i d'estabilitat social , amb grans apor-tacions científiques i tecnològiques , amb períodes de convulsió i de crisis com a conseqüència de les invasions estrange-res , els governs despòtics i corruptes, els senyors de la guerra, la fam, les revolu-cions socials i els desastres ecològics. Una amalgama d'interessos molt diversos i complexos, com la seva gent i la seva història. que ha marcat el passat i el pre-sent de la Xina actual.

I és que els grups humans que habiten la Xina són molt diferents de cap a cap d'un enorme territori de notable diversitat geografica i climatica. Des de les àmplies i fèrti ls terres baixes del sud-est: el litoral densament poblat (els grans deltes dels rius que desemboquen a l'est) , fins als extensos deserts i les muntanyes del nordoest (Xinjiang, Tibet. Mongòlia) ; i des dels boscos del nord (Manxuria) fins a la jungla tropical del sud-oest (Yunnan) . Una geo-

aulat dl¡ilal

Cablej¡lt de la ciutal

Fundació Indüstries de la Informa(ió F2i

Salut en x3rx~

El Parc de Salut

A(cés universal

Col·laborad6 amb universitats

Consells de participació

Nova estructura organitlat iva

Informació a l'abasl de tothom

Potenciar els (onsells de dist ricte

Segona dutat de: CatAlunya

Millora en infraestructures de comunlca(ions

Tractament de residus

Potencia(ló de les a(tlvltats firals

can llong

Re(t..pera(iO del Ripoll

Aj untament de Sabadell

Sabadell

as '4kws I li cultura

Des(enllalitla(ió de les actlyltats (ul turals

Polítiques de promoció artfS!I(3

Ciutat educadora

l'esport i el lleure

Ciutat sostenible

Sabadell solidària

Per a la iguallat Dona·home

Ciutat jove

•

• Sabadell

2010

I Sabadell

2004

Neteja de la (iutat

A(tuació als barris

Pla de mobilitat

(ul tura de la prevenció

grafia i una climalologia singulars: amb les crescudes dels rius, els ti lons. els terratrèmols i les tempestes de sorra"., que obl iguen a fer i desfer. any rere any, el paisatge, i a perseverar en les anti gues i les noves oracions i reclamar el favor dels déus del Cel i de la Terra (els governs).

Religiositat o fitosofia xinesa?

Els especialistes han reconegut tradiciona lment tres tendències principals (o tres grans religions) que sintetitzen les normes i els costums de la història de la Xina . D'una banda, el confucianisme i el taoisme, ambdues autòctones, i la tercera el budisme, importada de l'índia.

Con lucianisme i taoisme representarien, respectivament, les dues cares del poble xinès: la classe governant i el poble. D'una banda, una fi losofia d'Estat, una ètica politicosocial; de l'alt ra , un individualisme lúcid i l'ètica de la reconciliaciò interior de l'individu. D'aquesta manera els confucians, il·lustrats i lletrats , representants de les families dels terratinents relacionats amb la cort , defensaven aferrissadament les convencions i una ètica social fonamentada en els costums ancestrals; mentre que els taoistes, majoritàriament ermitans, cultivaven l'espontaneïtat i la naturali ta t de la persona, una ètica de la saviesa ancestral com a fonament de t'ètica personal. El budisme, per la seva banda, va re forçar. amb el domini d'un mètode ascètic, pràctic i especulatiu , els valors tant dels uns com dels alt res, accentu ant el cultiu de la interioritat.

Confuci (479 aC) va exercir una enorme influència en el pensament, les institucions de govern, la literatura, les arts i els costums socials xinesos durant més de dos mil anys. El con fucianisme no es pot considerar una religió sinó un sistema ètic. Els elements claus en què es fonamenta la doctrina confuciana són l'equilibri de ls oposats i la seva harmonia. Aquesta harmonia és gran font del món. i s'aprèn amb el coneixement de les tradicions i l'estudi dels ll ibres antics. La influència del I Ching o

Llibre de les Mutacions es considera fonamental en la concepció xinesa de l'univers. Aquest equilibri explicitat amb el grafisme del yin i el yang és dualitat , complementarietat , dinàmica i moviment circular.

El taoisme. tampoc pot ser considerat estrictament com una rel igió, sinó com una guia metodològica per a l'autoconeixement i el perfeccionament espiritual. No pretén alliçonar sinó obrir nivells superiors de consciència . Lao Tsé va ser de Confuci , i el text clàssic Tao Te Ching. indica el cami, el mètode, és a di r cami i ensenyament. Amb el nom del Tao s'identifica una norma de conducta per aconseguir un ideal de 18 perfecció. Alguns estudiosos han conside-rat el taoisme com una forma de pensa-ment radicalment diferent al confucianis- 19 me. Per experimentar el Tao és necessari transcendi r els contraris , és a dir, eliminar les dife rències a tots els nivells, la com-prensió de la no-diferència .

El budisme va penetrar a la Xina pel nord de l'índia i l'Àsia central. Fa dos mil anys la Ruta de la Seda unia l'antiga capital, Xian , amb Occident . Per aqui van entra r els comerciants i els monjos, també el budisme que es va estendre al llarg del cami de les ciutats comercia ls. A través de la irradiació exercida per la vida monàstica budista (no sense forts obstacles i oposició), els xinesos van aprendre el valor de la il ·luminació suprema, i la recerca de la immortalitat.

És evident que a la Xina. van conviure aquests dife rents codis sòcio-cu lturals, amb el predomini dels uns sobre els altres en funció de les èpoques i de la inclinacIó dels governants. Però les tres formes de re ligiositat feien referència a dos aspectes comuns a totes elles: el cultiu de la saviesa com a art , i l'estil de la representació i transmissió: l'estètica.

Religió i República Papu tar

Fa cinquanta anys, poc abans del triomf de la revolució maoista, i d'una manera molt simpli ficada, es pot afirmar que les pràctiques confucianistes eren pròpies

20

dels buròcrates, els funcionaris , les classes cultivades i la gent de sòlida posició econòmica , reforçant d'aquesta manera la seva lleialtat amb el govern i el seu estatus social. Amb el budisme i el taoisme s'identificaven les activitats religioses populars més presents als pobles i les celebracions rurals i de cul te als avantpassats.

Aquest sentiment religiós, i de culte ancestral, ha estat present amb més o menys intensitat en sectors majoritaris de la població durant les darreres dècades. I han aparegut amb més o menys força altres modalitats de religiositat i de culte considerades d'influència estrangera o minoritàries que no podem minimitzar.

Un aspecte. però, cal destacar actualment. Cap d'aquestes grans modalitats religioses (el confucianisme, taoisme o budisme) reivindica una situació d'exclusivitat o de preponderància respecte a les altres . De fet. és freqüent la presència mixta d'imatges en un mateix temple de culte que els fidels viuen amb una visió molt pràctica de sincretisme dels diferents rituals. Aquest aspecte, en un espai cultural com el nostre, tan marcat pels diferents fonamentali smes i les veritats absolutes (i excloents) religioses i identitàries a través dels segles, no és un tema menor a l'hora d'apropar-nos a la cultura xinesa.

Cal fer esment que l'activitat religiosa ha sofert amb especial intensitat els avatars de la Revolució Xinesa. D'una part, al començament, mesures de repressió i d'adoctrinament contra el con fucianisme identificat amb el sistema feudal , o contra el catolicisme qualificat de dependència de potències estrangeres, seguit d'actituds conci liadores en un intent de canali tza r les energies i capacitats dels fidels en la construcció de la nova Xina . Posteriorment, durant la "revolució cu ltural " (de 1966 a 1976), la pràctica religiosa va ser durament perseguida. Aquesta situació es va perllongar fi ns a la mort de Mao el 1976.

Amb la política de reforma econòmica i obertura a l'exterior, les coses comencen a canviar. La Constitució de 1982 ofereix,

com a mínim sobre el paper, un nou marc de respecte a les religions "Els ciutadans de la Repúbl ica Popular de la Xina disfruten de llibertat religiosa. Cap organisme estatal, cap organització social pot obligar els ciutadans a professar o deixar de professar una religió .. . ". Una condició bàsica per a la tolerància i per a la ll ibertat re ligiosa és que aquestes estiguin disposades a contribuir a la modernització del país. "En la conslrucció del socia li sme específicament xinès hem d'insistir incondicionalment en el desenvolupament de la civilització material i espiritual", afirma Deng Xiaoping el 1986. La ideologia oficial no considera ja la religió "opi del poble" sinó un respectable fenomen social i històric. objecte d'estudi científic. Des d'aleshores s'han creat centres d'estudi del budisme, el lamaisme, l'islam i el taoisme; s'ha potenciat l'Associació Patriòtica dels Catòlics Xinesos (l'Església reconeguda oficial i enfrontada al Vaticà) , el Consell de les Esglésies Cristianes que agrupa a les confessions protestants, i s'ha desenvolupat un florescent Centre d'Estudi s Confucià . Cal afegir que els fets de Tiananmen, la matança dels estudiants el juny de 1989, van ralentir aquesta dinàmica emergent, però no la van aturar.

Altrament el pes de les diferents formes de religiosi tat i espiritualitat, en un moment de creixent desideologització, on la febre del diner i el negoci és el que prima entre les noves generacions, guanya nous adeptes. Els problemes actuals del govern xinès amb la proliferació de nous fenòmens. com la secta del Falun Gong, un moviment d'inspiració budista que afirma disposar de milions de seguidors ; la deserció del Karmapa Lama. el tercer del rang del budisme tibetà, i les seves repercu ssions als mitjans de comunicació; o la recent ordenació a la Catedral de la Immaculada Concepció de Pequín de cinc bi sbes de l'Església Catòlica Patriòtica oposada al Vaticà. són expressions eloqüents dels moviments tàctics i de la influència de les noves formes de religiositat.

Altres religions minoritàries

Cal recordar que aquestes confrontacions no són noves. És una història llarga i comp lexa. Va ser una multinacional d'origen espanyol, la Companyia de Jesús, la que va consolidar l'interès dels europeus per la Xina . L'activital dels missioners catòlics va començar durant l'època Ming , a partir del jesuïta ilalia Matteo Ricci, i va guanyar un gran prestigi fins el 1692 quan l'emperador Kangxi va tancar les portes als seguidors de Crist. Va ser després de l'ocupació per les potències colon ials (e ls anglesos i els francesos) el 1860, que els missioners van tornar. i van comprometre la seva imatge per la voracitat de les potències estrangeres. A començaments del segle XIX van arribar els missioners protestants. El 1948. un any abans de la proclamació de la Repúb lica Popular Xina hi havia tres milions de catòlics i un milió de protestants. L'actitud del Vaticà els anys quaranta i cinquanta, extremadament anticomunista. va propiciar el naixement el 1958 de l'Esg lésia Patriòtica tutelada pel nou règ im i enfrontada a les autori tats de Roma.

Finalment , i no menys important. cal fer esment de la presència de l'islam. L'islamisme va arribar a Xina a través. també. de la Ruta de la Seda i per les costes del sud-est xinès . I es va consolidar durant la dinastia Yu an (127 1-1 368) . i aconseguir una influència més duradora que la cristiana. la qual cosa no vol dir exempta de dificultats. Actualment de les

56 nacionalitats de Xina , 10 professen l'islam amb una població de més de 15 milions (els hui , els uigurs. els kasakos, els kirghisis, els tàrtars ... , entre d'a ltres).

Els investigadors afirmen que normalment les civi litzacions es ca racteritzen per grans centres urbans. documents escrits . avançada metal ·lúrgia de bronze i estats pOlítics altament estrati ficats. A la Xina . aquests elements van començar a prendre forma durant el tercer mil ·lenni abans de Crist. És a dir la més de 4.500 anys. Des del mes de febrer el poble xinès ha iniciat un nou cicle sota el signe del drac, el més important de l'horòscop xinès. Quina im- 18 portància exerciran les noves formes de religiositat en un futur cada vegada més globalitzat? Tan sols ens resta una metafo- 21 ra molt concloent: Tots el s rius de la Xina flueixen cap a l'Est. Com ho va dibuixar el pintor Hia Kuei durant l'època del Song (segle XII ) "las diez mil millas del Yangtze, desde las alturas tibetanas hasta las Ilanu-ras del País del Medio y màs allà" •

• A LEMANY, JOSE J "El fac/or religloso en eh/na" en Proceso de CamblD y retDs pendJentes. Semlnario de Investigación para la Paz. Zaragoza , Pignatelli . 1991. L I:VY, R OGER. TremIa sigl05 de la hIstona de eh/na Barcelona, DeslH1o. 1967. M AILLARD , CHAN1A L. La sabldufla como estética. China: con fuclanlsmo. taofsmo y budismo. Madrid. Akal . 1995. M ONCO. 8 EATAIZ. Vlale de la eh/na. P. Adriano de las Cortes. Madrid. Allanza. 1991

22

ci mOllogl'itl1C L'altra espiritualitat: la Mare Terra

Jordi Miralles President de la Fundació Terra

Des dels inuits, fins als hopis passant pels maoris tots comparteixen que la terra és sagrada . La terra, totes les coses vives, l'aigua, els arbres, les pedres, són la força , l'energia que uneix el món. La terra és femenina i orgànica. Per això, molts dels grups indígenes d'arreu anomenen el planeta "Mare Terra". La seva espiri tualita t es basa en la idea central que les persones hem germinat en el seu ventre , que en som part , que ens dóna la vida i que hi retornem per convertir-nos novament en vida. Per aquesta raó, aquestes cultures imposen limitacions a la propietat privada i a l'explotació de determinats recursos naturals. Per a qualsevol occidental pensar que la terra és viva ens fa riure. Per a nosaltres la terra és un bé que la divinitat ens ha posat perquè puguem créixer com a persones. L'espiritualitat indígena animista es basa en la igualtat de la Vida , en la humilitat dels humans.

Una altra idea important per a les cultures indígenes és la integració del passat en el present. Per això els ve ll s són les finestres obertes a les arrels de la identitat de la comunitat. Compartir els coneixements històrics amb el present és el que aporta les bases de la supervivència futura. El passat , per altra banda, no desapareix mai perquè s'incorpora precisament en l'essència de la terra comuna. No és la persona a qui cal recordar, sinó simple-

ment sentir que el seu esperit ha retornat i s'ha unit altra volta al Gran Esperit comú que ens vivifica , "Tot és un cercle. Cadascú és responsable dels propis actes, Tot tornarà". L'espiri tuali tat dels pobles indígenes es basa en la natura. Les seves forces expressen estats del Gran Esperit que ens agermana. Aquesta cosmologia, a les societats tecnològiques ens pot semblar innocent. Per a nosaltres, un

terratrèmol, una tempesta o una erupció volcànica no són res més que el resultat de forces "mecàniques". Un terratrèmol és produeix no perquè els déus s'hagin enfadat, sinó perquè dues plaques tectòniques col·lideixen. Però, més enllà de les explicacions científiques hi ha una realitat espiritual inalienable. Malgrat que podem comprendre el "mecanisme" de les forces de la natura no les podem controlar. La ingenuïtat "mecànica" dels pobles indígenes és superada amb escreix pel respecte per l'entorn comú i la idea que som una espècie més que sobreviu a les forces de l'univers ,

L'objectivació del coneixement assolida per la societat industrial s'ha fet a costa d'una lerarquització conceptual. Una ¡e rarquització que ha arribat al moll de l'organització social. Per això, a la societat occidental se'ns fa impossible imaginar una organització sense jerarquies. Per això, l'anarquia és el gran enemic ideològiC. Els

homes estan per sobre de tes dones; uns pobtes valen més que els altres; els humans estem per sobre de la natura. La natura, en canvi , funciona amb sistemes cooperatius i amb organitzacions no jeràrquiques. "En el temps actual la gent busca coneixement, no saviesa. El coneixement pertany al passat; la sav iesa al futur" .

La cul tura indígena de la "Mare Terra" ha perdurat en tots aquells pobles que foren aliens al concepte substancialista que apareix al vol tant dels segles VI i V aC des de l'orient de la Mediterrània fins a la Xina. Una revolució del pensament que evolucionà en cada espai cultural a partir dels grans mestres espirituals. Buda a la índia, Confuci i Lao-Tse a la Xina, Zaratrusta a l'Orient Mitjà, el profeta Jeramies a Palestina, el rei Numa Pompili a Roma, o Tales de Milet a Grècia. Dos mil cinc cents anys després, ens caldria avaluar els efectes d'aquesta revolució del pensament en l'àmbit moral global i potser ser més considerats amb la cosmovisió indigena basada en "la Mare Terra".

Malauradament, la major part dels pobles indígenes, arreu del món. han estat sotmesos a una pressió cultural i politica prou important com perquè el seu ll egat cultural no s'hagi pogut expressar. Les religions dominants no han estat gens res-

pectuoses amb la diversitat espiritual. Tanmateix, davant de la manca de nord moral de la societat industrial sigui cristiana, budista , musulmana o hinduista, potser ens caldria pouar en la humi litat espiritual dels pobles indigenes animistes.

La saviesa espiritual indígena

A tall d'exemple aportem algunes cites de diferents pobles que palesen la força espiritual del seu llegat cu ltural.

D'un cant kuna: "Nosa ltres venim a aquest món per tenir cura d'aquesta illa. Aquí no podem dir mentides ni esbatussar- 18 nos. No hem de ser com les flors. Una flor s'obre al matí i quan passa el migdia ja s'ha marcit. No siguem així" ... "De la Mare 23 Terra vénen totes les coses. No existeix res més necessa ri que ella, sense ella la vida no és possible".

Dels pobles indis de l'Amèrica del Nord en trobem bells exemples: "La terra et sent. El cel i la muntanya et veuen. Si ho creus , arribaràs a vell" ... "Les aus han estat sempre importants per a l'indi perquè van on volen, es posen on poden i són lliures . Traiem aquestes plomes a les aus i les utilitzem en la nostra cerimònia perquè les plomes ens recorden el Creador. L'àliga vola més amunt en el cel que la resta de les aus i per això és més a prop

24

del Creador i la seva ploma és la més sagrada de Iotes. És l'au més important i per això pertany a totes les tribus, a tots els pobles" .. . "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Aquesta ens alimenta : ens torna el que hi depositem i també ens dóna les plantes medicinals".

L'espiritualitat animista és viva encara en molts racons del planeta , como ho palesa l'espiritualitat dels aborigens australians: "Tots els humans som esperits que només som de pas en aquest món. Tots els esperits són sers que existeixen per sempre. Totes les trobades amb altres persones i totes les experiències són relacions per sempre" ... ''Tot en el planeta existeix per una raó. Tot té un propòsit. No hi ha monstres, inadaptats ni accidents. Tan sols hi ha malentesos i misteris que encara no han estat revelats a l'home mortal".

El suposat progrés del pensament que es recull en la història de la filosofia occidental potser no és res més que un miratge per poder justificar l'explotació dels ho-

mes sobre les dones i espoliar la Terra per satisfer les ambicions presenls , sense cap respecte pel passat ni el futur. Les rel igions institucionals no han estat, fins ara, capaces de restablir l'harmonia terrenal. L'espiritualitat indigena potser pot aportar els gens necessaris per superar la plaga fonamentalista que als inicis d'aquest ter· cer mil ·lenni corseca l'essència humana. Tal com expressava un indi lakota "La religió no es pot limitar a sermons i escriptures . És una força interior i exterior i exigeix la integració de territoris i pobles en harmoniosa unitar' . La Mare Terra és comuna a tota la humanitat , els déus són una invenció del Poder \

BAUCHAC. JOSEP. Anlologla. La saviesa de ¡'indi americà. J.J. de Olafieta Editor. Palma de Mallorca. 1996. MORGAN. MARLO. Las vaces del desierlo. EdlClones B. Barcelona. 1997. TU RPANA, ARYSTE IDES. Du/eleca. Panamà .

el monogl'àl'iC Religiositat i espiritualitat

Pere Vila President d'Esptais Catalans

Aquest article no té una voluntat de rigor filosòfic ni científic. Se'm demana que escrigui sobre religions i davant un tema ambigu i difícil em decideixo a fer un seguit de reflexions i algunes ci tes que no tenen altra voluntat que expressar una evolució personal, els dubtes i les inquietuds sobre la meva existència i la seva possible finalitat. Faré, doncs, un esforç per explicar-me a mi mateix.

Jo m'he criat dins una familia catòlica convençuda on la vida tenia sentit gràcies a la fe en un déu i una altra vida després de la mort. Un déu que premiava els bons i castigava els dolents a l'altra vida i que mentrestant es dedicava capriciosament a posar-nos a prova. "Els camins del Senyor són inescrutables" se'ns deia. Vaig estudiar el catecisme i el que en deien Història sagrada. Als quinze anys vaig començar a teni r el que els capellans en deien crisis de fe . Vaig deixar d'anar a missa més per mandra que per una altra cosa i cap als vint anys em vaig adonar que si creia en déu era per la por que em feia morir-me. Que la fe em servia com una assegurança de vida i vaig preferir encarar aquesta por sense crosses.

De tot aquest bagatge cultural i religiós em van quedar bàsicament dues coses. La voluntat de viure segons uns principis ètics en relació a mi mateix i als que m'envolten . I una inquietud. un interès per la religiositat com a fenomen social i com a ex-

periència personal. Sobre el codi 18 ètic no vaig teni r massa proble-mes d'entrada. La meva aproxi-mació al marxisme, en una versió 25 força dogmàtica com la que vaig conèixer, no era gaire dificil de sobreposar a la fe cristiana , que també tenia format dogmàtic. De tota manera em costava definir-me com a ateu, entre altres co-ses, perquè no en coneixia cap i el concepte que en tenia era el catòlic . Llavors em declarava

agnòstic, per comoditat , perquè la veritat és que en desconeixia el significat. He buscat al diccionari1 i diu: "terme encunyat pel naturalista anglès Thomas Huxley el 1869( ... ) per indicar l'actitud d'aquell que renuncia a admetre solucions en els problemes que no poden ser tractats amb els mètodes de la ciència positiva i especialment els problemes metafisics i religiosos . Huxley mateix va declarar haver encunyat el terme" com a antítesi de gnòstic de la història de l'Església que pretenia saberne molt de les coses que jo ignorava. Ara m'adono que sense saber-ho vaig afinar bastant identificant-me com a agnòstic.

El coneixement de la laïcitat i el lI iurepensament em va arribar tard . Tot i que responia a moltes intuïcions personals, em comporta un gran esforç, perquè haig de desmuntar una estructura mental amb importants dosis de dogmatisme, tant en el món de les idees com en les meves relacions personals.

CONEIXES la WEB de la Secretaria General de Jover

SAPS on adreçar-te per buscar feina!

q~tl 'nformació tens més a prop!

VOLS compartir pis amb altres companys!

T'INTERESSA treballar a l'estranger!

CONNECTA-TH'

http://WWw.gencat.es/joventut Correu electrònic [email protected]

mm Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència

~ ~ Secretaria General de Joventut

.... "'1 .. '"

Però el cami de la raó no és capaç d'il ·luminar lots els àmbits de la meva vida. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. I a aquestes coses intenten donar resposta les religions. El sentit de la vi da, tot el món de les emocions i del desig. Per què amb el benestar material pren més força l'angoixa de viure? Per què preferim sovint la submissió a la llibertat personal? Per què em trontolla l'equi libri quan porto un mes sense fer la cabra pel bosc? Per què tantes vegades ens angoixa el silenci? Per què vivint en multituds ens sentim tan sols? Si no hi ha déu, per què haig de ser bo?

La llibertat cristiana és la de fe r el bé. La ll ibertat atea no té limits èt ics imposats. Per tant, quin és el cimen t de la convivència? Si tot és opinable i no podem estar segurs de res, en què es basa la nostra escala de va lors? En quin model ètic eduquem els nasi res fills?

Què hi pinto en aquesta vida? Res, sento que no hi pinto res. I paradoxalment d'aquesta negació em ve alhora l'angoixa i la força de viure. L'angoixa que tota la responsabi litat és meva. La força del let que sóc jo qui trio el sentit de la meva vida, que m'invento a mi mateix. Si he triat un camí personal d'esforç, lucidesa i compromís social no és per obligació o per temor al càstig , és només per desig. Perquè em sembla un bon cami per a la meva pau interior, per a la sa lut mental. I en aquest camí, la raó se'm queda curta.

De vegades sento el meu cervell com un cavall desbocat esclau del ll enguatge. Quan miro una posta de sol, és quasi inevi table posar-hi paraules. El llenguatge és un codi per representar-nos la realitat, per comunicar amb els altres. I com tots els codis classi fica, simplifica i m'allunya de la vivència nua de les sensac ions i emocions. I tanmateix la pau m'arriba quan aconsegueixo desconnectar el sorol l de les paraules i sentir, només sentir. I alerta, que no parlo d'evadi r-me. Parlo de no pensar i estar més despert que mai , de recuperar aquesta capaci tat que es té a la infància d'estar amb la ment en blanc, ajagut con-

tem plant el pas dels núvols entre el blau del cel, d'aquells moments en l'amor en què ja no saps qui ets, quan et fons amb l'altre i no té cap importància saber on acabo jo i on comences tu .

D'aquesta experiència n'hi ha que en diuen contemplació. èxtasi, mística , tao i al tres paraules. Per a uns és la comunió amb déu , per a uns altres aprox imació a l'origen2. A les cultures orientals és practica habitual , al món occidental és un batec més subterrani. Salvador Pàn iker opina que la confluència entre aquestes dues grans trajectòries culturals. orient i occi-dent, és el camí combinat de la raó i la 18 mística, la superació de la dicotomia entre natura i cultura , la recuperació de l'harmo-nia i l'equilibri de la persona. 27

El cami de la llibertat personal és més complex que l'acceptació d'un esquema totalitari . Però el nostre món és cada dia més divers i insegur. L'angoixa de viure creix amb els marges de llibertat. Potser per això la nostra societat utilitza tants narcòtics. Encara no sabem si el ressorg iment dels fonamenta li smes anuncia el retorn de la barbarie o les últimes fuetades d'un passat totalitari que se sap ferit de mort.

El registre del llenguatge que més sap acostar-se a les fibres misterioses que ens fan tremolar l'ànima és sens dubte la poesia. Curiosament la manera de parlar més distant de tota lògica i raó .

"L'ún ica seguretat , l'arrelament dels meus dubtes .. )"3 • •

1. A SBAGNANO. N ICOLA. Dlccionario de filosofia. Fondo de cultura económrca, México. '993. 2. PANIKEA. SALVADOR Aproximaclón al origen. Editoria l Kai rós, Barcelona. 1989. 3. PELEGERO. RAI MON .

28

la col·labomciÓ Ser d'esquerres . avuI

Tono Albareda President de Cooperacció

L'esquerra històrica tenia vàries ca racteristiques, entre les quals podriem destacar:

- La defensa de la justicia social , en una societat dividida entre amos-rics i pobres-obrers. La defensa dels pobres i la millora de les seves condicions de vida era un dels trets més importants que la diferenciava de la dreta. Fins al punt que el binomi igualtatllibertat , era resolt massa vegades a favor de la igualtat i contra la llibertat.

- L'existència d'una classe social definida i concentrada en centres de treball que permetien la seva organització.

- La defensa de l'Estat com a distribuïdor de riquesa i motor d'in iciatives econòmiques.

En aquesta situació, l'esquerra tenia la base d'un moviment obrer reivindicatiu i plantejava la reforma de l'Estat, o bé com un Estat obrer, o bé com un Estat de benestar. En qualsevol cas , l'increment del paper de l'Estat era una reivindicació sempre present.

La situació actual és sensiblement diferent. Els centres de treball són més petits i més dispersos i els trebal ladors, pel simple fet de ser-ne i de tenir una feina estable, es poden considerar uns privilegiats. Això fa que no es pugu i parlar d'una classe social definida i amb uns interessos especi-

fics i clars. Els "pobres" d'avui serien, als nostres països rics, diferents col·lectius formats per aturats, joves amb feines precàries, emigrants i dones (discriminades laboralment i socialment). Sembla evident que aquests col· lectius no estan agrupats ni tenen necessàriament els mateixos objectius. El fracàs dels Estats obrers i l'acceptació generalitzada que el mercat és l'únic organisme regu-lador de l'economia ha deixat les

esquerres sense els seus objectius tradicionals.

Acceptar que els bancs centrals han de ser independents dels governs i dels parlaments, que s'han de vendre pràcticament totes les empreses controlades per l'Estat, que la borsa és indicador de la bona sa lut de l'economia, en fi , que enriquir-se és bo, independentment que es creï riquesa o s'especu li , aquesta és la ideologia imperant, el pensament únic davant el qual l'esquerra diu molt poques coses.

Malgrat tot, la pobresa i la marginació continuen existint a casa nostra. La pobresa i la misèria són la norma a la meitat del món (1 .200 milions de persones amb menys d'un dòlar per dia i 2.800 milions amb només dos dòlars) i, consegüentment, la justicia social continua sent una utopia que cal reivindicar.

Reivindicar la utopia és necessari però no suficient, cal saber què hem de fer i com podem avançar i alguns conceptes és

important tenir-los clars. El binomi igualtatllibertat no es pot plantejar com una contradicció, ans al contrari , la defensa dels Drets Humans, tant polítics i civils com econòmics, socials i culturals ha de ser el principi fonamental sobre el qual basar els nostres esforços. És important recordar que el dret a un treball digne o a l'habitatge estan reconeguts en la nostra Constitució , igualment, l'alimentació com a dret a la vida és la base dels Drets Humans, i no solament a casa nostra, també arreu del món. Una altra cosa és que si bé hi ha lleis per garantir els drets polítics, no n'hi ha per garantir els econòmics.

El mercat s'ha de demostrar que sigui , fins ara, el millor instrument per crear riquesa, però ha de quedar clar que ni és infal· lible ni és objecte dels Drets Humans (simplement, no és humà). L'esquerra no pot renunciar a controlar el mercat. Si la democràcia és l'expressió de la voluntat popular, és clar que l'economia no pot posar-se per sobre de la democràcia ni , per tant, de la política.

No estem en contra de la creació de riquesa, però no podem oblidar que l'especulació no crea riquesa , crea rics però no riquesa. L'única font de creació de riqu esa és el treball humà i els guanys acumulats per l'especulació estan absorbint riquesa mal distribuïda. Avui , la majoria d'intercanvis internacionals de capital són inversions a molt curt termini i exclusívament especulatius. Això atempta contra l'equitat, però també contra l'equilibri del mateix sistema de relacions internacionals. Els part its d'esquerra s'han allunyat dels moviments

socials, especialment al nostre país. És evident que els moviments socials, avui , són dèbils en la majoria dels casos , i fins i tot les seves reivindicacions són menys evidents avui que en altres èpoques (el moviment sindical i veïnal serien dos exemples clars) però això no justifica que els partits solament recordin els moviments socials durant les campanyes electorals i, encara, amb dificu ltats.

La recomposició dels moviments socials és una condició imprescindible per aconseguir una participació ciutadana real i aquesta és imprescindible perquè la de-mocràcia sigui alguna cosa més que el 18 simple exercici del vot.

Aquests tres elements, la defensa dels Drets Humans (de tots els drets i per a 29 tothom) , el control del mercat i la lluita contra l'especulació, i l'enfortiment dels moviments socials, haurien de ser els ei-xos que diferenciïn l'esquerra de la dreta. Sota el prisma d'aquests eixos hi ha varis reptes que cal afrontar, tots igualment importants:

- La marginació d'importants sectors de la població.

- La si tuació de la dona. - La pobresa i la desigualtat al món. - La falta de control dels aparells de

l'Estat.

Segur que falten coses , però també segur que amb aquestes podem començar a treballar i, si més no, seria més divertit i profitós que veure les baralles internes dels nostres estimats parti ts d'esquerra •

•

l'entrevistA.

Pep Riera Ex coordinador nacional de la Unió de Pagesos

Jordi Serrana. Jordi Miralles Espai de Llibertat

- La unió de pagesos és un sindicat, però què el diferencia d'altres sindicats obrers? - A Catalunya els sindicats pagesos tenen 400 o 500 anys d'història. AI segle XV ja es parla del sindicat dels remences; la paraula sembla que deriva de síndic - els que sabien llegir i escriure que els acompanyaven i els donaven suport . AI seg le XIX els sindicats obrers agafen aquest mot nostre, patrimoni corporatiu dels pagesos. A tot el món, les organitzacions pageses segueixen anomenant-se sindicats i no organització professional dels pagesos. Però no hi ha contradicció: els uns són un sindicat de classe i nosaltres som un sindicat d'autònoms més semblant a l'ofici de botiguer o d'artesà. Els que no hi entren - fóra una contradicció- són els terratinents o els rendistes de la terra. De fet. a Catalunya. pràcticament no en queden, abans eren a l' IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) que encara existeix , però no tenen cap pes.

- Però hi ha un antecedent més proper. la Unió de Rabassaires. - Sí, hi ha una línia directa. Cap el 1850, l'IACSI és legalitzat de seguida que es constitueix perquè forma part del sistema i participa en el moviment polític de la Restauració. En canvi , es reprimeixen , i fins i tot es persegueixen de forma sag-

nant, els petits i mitjans pagesos 18 que intenten organ itzar-se. No és fins el 1906, cinquanta anys des-prés, amb la Ley de Sindicatos 31 Agrícolas (la llei Bugallal) , que es crea el marc legal que reconeix els sindicats pagesos. Curiosament, en aquesta llei , el govern de l'Estat utilitza la parau-la sindicat i no organització agrí-cola o cooperativa. La Mancomunitat i la Generalitat republicana continuaran fent servir el mot. La Unió de Rabassaires,

hereva del moviment més esquerrà , més preocupat pel canvi social, es constitueix cap el 1920; lluís Companys n'és l'assessor jurídic - més tard fou el primer director del seu òrgan de difusió setmanal La Terra. L'eslògan era la terra per a qui la treballa . Majoritàriament eren rabassaires , parcers, masovers ... les capes socials més fotudes de Catalunya.

- Quan constituïu la Unió de Pagesos. manteniu viu el referent històric? - Sí , perquè entre els fundadors de la Unió hi ha un col·lectiu que havia viscut la Repúbl ica, la guerra i la clandestinitat -gent que el 1974 tenia més de seixanta anys. Gràcies a ells es va definir el model unitari i independent respecte als poders econòmics i als partits polítics, encara que després hi havia una estretissima relació, i compartíem totes les plataformes unitàries, l'Assemblea de Catalunya . etc .

32

- Per que l'Administració no reconeix /a representativitat de la Unió de Pagesos? - Abans deien que no haviem fet eleccions, i ara, com que les hem guanyat, la reconeix formalment. Suposo que CiU i el mateix Jordi Pujol es devien imaginar que el moviment sindical al camp havia de ser nacionalista de dretes, conve rg enl , però s'oblidaven que històricament no havia esIai mai així. El sindicalisme pagès d'abans de la guerra, de la República i de la guerra és d'esquerres, progressista i en molls aspectes revolucionari . Les reformes fetes els anys seixanta a França, pactades amb els grans sindicats francesos, pel govern del general De Gaulle, que era de dretes, van anar molt més enllà que les propostes que hem fel nosa ltres durant aquests vinti-cinc anys. Aqu í hi ha hagut mala llet i massa subornació als poders econòmics -diguem-ne grans indústries- que pesen cada cop més al sector agrari . Nosallres defensem que cal re forçar aquest petit leixit social que ens queda per fer una política agrària a la mesura de les nostres necessitats. No he entès mai que un partit nacionali sta - Jordi Pujol, tan coneixedor del territori i de la seva gent- no hagi sabut fer una política rural , com han fel a Navarra, o com fan moltes autonomies amb pocs recursos, o que no tenen pas més competències que Catalunya .

- En tot cas és un fet diferenciat respecte de la resta d'Espanya? - Si. Aquests darrers anys, el Oeparta-

ment d'Agricultura ha viscul només de fer arribar les subvencions europees a la producció de cereals a tant per hectàrea i rendiment -els conreus mediterranis no lenim aquestes subvencions, ni de cap mena-o Això es podria domiciliar a Brussel· les i no caldria que hi intervingués. El que haurien de fer és política de modernització o de suport als territoris tan febles que s'estan esqueixant , fóra el més interessant. Durant tota l'etapa Marimon hem perdul totes les subvencions en aquest sentit.

- Les subvencions europees, genera/ment. com funcionen? - No lenen un ca ràcter finalista, s'exigeix que tinguis les hectàrees i que les sembri s; no controlen que cuidis bé aquell conreu subvencionat ni que tinguis un rendiment "x". És el que va passar amb el ll i ... anava cremat; la subvenció ja era suficient com per donar negoci. Als Estats Units o al Japó també hi ha aquests tipus de subvencions , però són més coherents que els europeus: són a tant per explotació, no a tant per producció, perquè sinó estarien primant també les grans explotacions. Fins fa poc el sostre d'ajuts era de 100.000 dòlars per família, per explotació. Aquí a Europa no hi ha màxims, no hi ha un sostre; la reina d'Anglaterra , amb totes les terres de la corona, sembla que cobra menys que la duquesa de Alba - no sé què cobra, però se'n va cap als 800 milions de pessetes. És un disbarat. Aquests diners repart its per exp lotacions petites. a canvi

de seguir visquent al Pallars, a l'Alt Urgel l i a la Cerdanya, tindrien un senti t.

- És clar, tothom esta d 'acord en ajudar els pagesos, però no en aquest sentit. - És que a més a més estem parlant de molts diners, de xifres multimilionàri es. No pot ser que es regali diner públic a canvi de no res. Si els donen a canvi de produir, estan beneficiant nomes a l'agricultura més productiva , que és precisament la que menys necessita els ajuts. Els criteris han de ser uns altres, ordenació del territori , de l medi ambient , després es pot entrar en consideracions més específiques sobre si s'ha d'incentivar la no utilització de nitrats, de determinats fertilitzants ... tot això es pot incentivar.

- Abans apuntaves el conflicte amb el Tercer Món i l'impacte que té sobre la producció: i que d'altra banda sembla que els que exporten més són els americans, no? Com es menja això? - Es menja malament. Els americans són els que mouen els quilos del GATT, primer, i ara en el marc d'aquesta ronda que ha començat a Seattle -amb la diferència que al menys se'ls han manifestat els pagesos, que ja era hora, que feia moltes generacions que no ho feien. Un dels arguments morals que fan servir els EUA de cara a la globalització és que així els països del Tercer Món vendran als països ri cs. Però ell s no els compren res, exporten. Després qui està col·locant mes producció agrària i ramadera a Europa són els Estats Units. I, curiosament, el segon país exportador de cereals del món és França. Per tant , el Primer Món té la tecnolog ia i la productivi tat. AI Marroc no hi ha pagesos; hi ha jornalers, les mi llors terre s són de la corona i de les famllies que l'envolten, i les arrenden -amb molt bones condicions, per ce rt- a empreses europees. Seguirà el model de l'Amèrica central , la United Fruit que s'hi va anar a instal· lar fa més de cent anys, durant els quals l'única cosa que ha deixat a l'Amèrica central són salaris - però baixos, Així, des de la Unió de Pagesos, el

que no fem és dir que tornin a posar aranzels a les importacions, perquè som conscients que això de la globalització va endavant; però sí que diem que amb aquest model , amb tants intermediaris que controlen el mercat mundial de productes agroalimentari s, és més que dubtós que hi hagi desenvolupament. Si a més a mes hi ent ra el negoci de la multinacional de torn , què pot quedar per al pais productor?

- Peró sembla un contrasentit, que en l'ambit dels productes agraris es pagui. per exemple, pels esparrecs amb maionesa un preu molt alt, i en canvi els esparrecs surten de la terra i la maionesa és un ou batut amb oli, una cosa senzilla, assequible. Xoca la diferencia de preu entre la primera matèria i el producte elaborat. - El problema ha estat el model de desenvolupament. Aquí hi ha ben poques cooperatives transformadores, elaboradores, Totes aquestes empreses conserveres que hi ha a La Rioja , a Navarra , a Múrcia , que fan unes confitures extraordinàries, són marques que treballen molt bé. Aquí a Catalunya una de les cooperatives més agressives -en el bon senti t, d'expansióde totes, que era la de Guissona, hi han fet un cop d'estat, una tupinada, l'han convert ida en una societat anònima.

- En general hi ha hagut un problema de comercialització, - S'hauria d'haver incentivat més l'organització coopera tiva, i la coopera tiva no s'hauria d'haver limitat a recollir el producte i posar-lo a l'abast del comerciant, sinó que hauria d'haver fet també la transformació i la comercialització. És l'exemple del sector de l'avellana , d'una cooperativa de la Selva del Camp, que torren l'avellana, l'empaqueten al buit, procuren que l'avellana sigui de va rietat "negreta", que és la més bona ... és clar, es nota de segui da la diferència amb l'avellana turca; si la gent la va coneixent es ven perquè és excel·lent. Un alt re exemple són les cooperatives del sector del vi. Durant moltes generacions aquestes cooperatives només

33

'" Q)

..: ro u c: Q) Ol

~ ~

• La resposta

Un nou ser.rei. Un nou telèfon ' que pot

resoldre alguns tràmits sense haver-se

de desplaçar, que dóna resposta ¡

orientació, principalment, sobre temes

relacionats amb l'Administració de la

Generalitat i també sobre d'altres ser

veis.

El 012 posa, a l'abast de tothom, infi

nitat de dades d'interès .

Només cal telefonar.

012( atenció ciutadana

. , .nfoCat • •

ífIl'Yl Generalitat rum de Catalunya

han aplegat el raïm i han elaborat el vi , però després s'han limitat a vendre'l a l'engròs als grans comerciants, Ara per pri mera vegada les cooperatives, tot just des de fa uns deu anys, contracten una nau, i envasen, i fan vins bons. Els del Priorat es comencen a vendre a uns preus boníssims, i a la Terra Alta també. Però això s'hauria d'haver començat a fer fa molts anys.

- Algun dia la terra sera per als qui la treballen i no dels qui la conserven per especular? T'ho pots imaginar? - No, no m'ho puc imaginar. Cada cop s'especula més amb la terra , i a Catalunya cada cop val més. I no es paga segons el seu valor de productivi tat, sinó per expectatives, Avui , la construcció d'una via ràp ida, d'una autovia, automàticament acosta el territori i augmenta el valor del terreny, però no per l'agricu ltura , sinó pel que allà s'hi pugui arribar a fer: urbanitzar,

- Però això aquí no ho demana cap partit, per progressista que sigui", - Es una proposta que hem adreçat a tots els partits i no hi ha hagut manera, En genera l diuen que hi estan d'acord, però no ho plantegen mai , A Convergència és un tema que li fa pànic, el fons de terres, el banc de terres,

- Qué vol dir això del banc de terres? - Voldria dir que, per exemple, a França (o a Holanda, i a Dinamarca) quan un pagès es jubila i no té cap fill que ho continuï. es pot vendre la terra directament a un altre pagès, o bé, en cas que no trobi comprador, pot anar a la SAFER , que és un organisme amb participació pública , gestionat pels sindicats, que compra la terra , la paga a preu de mercat agrícola, Aleshores un jove que es vol incorporar com a pagès - li exigeixen els estudis pertinents- o bé un pagès que vulgui eixamplar l'explotació, ja sap on ha d'anar a comprar. Es ben senzill : el pagès que ha de vendre cobra al comptat i a preu de mercat. i el que ha de comprar troba terra ; que aquí no trobes terra ni per arrendar.

- Aquí els pagesos del Baix Llobregat, o del Vallès, o del Maresme no són una mica uns resisten ts, com allò del pobtat gal de l'Astèrix i de l'Obèlix? Darrerament no tant. En el cas del Baix Llobregat hem aconseguit que s'acceptés el parc agrari. En el cas del Maresme, a Mataró mateix, amb l'acord de tots els pagesos, o amb l'impuls de tots els pagesos propietaris, hem aconseguit que terres que estaven quali ficades d'urbanitzables, amb la revisió del pla d'ordenació es requalifiquessin com a terres agrícoles,

- Amb això només et reserves l'ús del sóI, 18 però els preus no baixen, - No, de baixar no baixen, Per fe r que la terra fos accessible caldria, a més a més, 35 un mecanisme d'intervenció semblant a la SAFER francesa.

- Però això, per que no ho fan? - Perquè, d'una banda per a Convergèn-cia reviscolar l'eslògan de la terra per a qui la treballa , el tema de la terra, és tabú, D'altra banda els partits de l'oposició, els part its d'esquerres, no se l'han agafat seriosament aquest tema, no hi volen jugar.

- Està tot inventat, no ? - Si. A l'època de la República inventàvem aquí, ara ja ens han passat davant altres països, això és clar. La política més progressista que hem tingut pel que fa a la qüestió de la terra era la de la Generalitat republicana,

- Pots donar-nos dades de població activa al camp? - Un 30% a la República, un 8% l'any 1974, un 3% ara, i baixant de manera que no hi pot haver sorpreses, Els pagesos de la meva edat , que no tenen els fills que continuen", i s'ha acabat.

- Però quin seria el percentatge que trobaries normal, a Catalunya, - Hauria estat bé - i em penso que ja no és possible- mantenir com a mínim aquest 3%, procurant reforçar les parts del territori

36

més febles, on hi ha els incendis forestals ... S'hauria de comptar amb la gent de procedència urbana que s'hi volgués incorpora r, que tinguessin estudis d'agricultura.

- Aixi, entre neorurals i pagesos ja no hi ha diferéncia? - No, perquè n'hi ha que s'han incorporat molt bé. Mira, la gran riquesa varietal que trobes ara de formatges de producció artesanal, en part és gràcies als neorurals .

- Aixó ha estat un fenomen significatiu? - Quantitativament no, perquè tampoc és tanta gent. N'hi ha que han llançat la tovallola molt aviat , per la raó que sigui, però n'hi ha que els tenim incorporats, i que ja són pagesos.

- Seria possible, seria raonable tenir unes polítiques actives tant per als que ja hi viuen, com per a d'altres que s 'hi puguin incorporar. sobretot de cara als joves? - Possible si, però no hi ha la voluntat de fer-ho. I recu rsos públics per dedicar a fer experiments d'aquesta mena segur que n'hi ha. Tampoc som un país tan pobre, carai! Es podria pagar, i també es recuperaria, es podrien treure diners d'altres partides , dels incendis forestals, per exemple, perquè si hi hagués més gent al territori també hi hau ria menys riscos_

- lla denominació d'origen? - En el sector del vi és molt potent, és amb el que funciona més bé. L'existència de les denominacions és una marca, es justifica per diferenciar productes de qualitat. Curiosament , em sembla que la primera va ser la de les Mataró Patatoes, que

deu ser dels anys vint. Encara no existien les denominacions, i ho posen amb la marca_ i en anglès, perquè la producció va orientada a l'exportació cap a Anglaterra . Els nostres avis , que òbviament no havien estudiat màrqueting enlloc, ho tenien molt clar: si els compradors són els anglesos .. _ Deurien començar a tenir competència d'algun altre pais. les seves eren més bones, i van posar-hi com a marca "Mataró", que en aquell moment era capital d'aquest món. I el cert és que els va tuncionar, fins a la guerra. Ara es tendeix a posar un dibuix d'una marieta: no significa que sigui un producte ecològic, sinó de producciÓ integrada; vol dir que en el procés de producció hi ha un suport lècnic a través de les agrupacions de defensa vegetal , que -sobretot- tenen cura dels tractaments qu ímics. L'ecològica ja és una altra cosa. Generalment els pesticides més antics tenen menys efectes de xoc i són més residuals, la majoria ja no són al mercat: n'hi ha d'altres de menys antics que també són residuals i que és millor no utilitzar.

- Es tendeix a la producció ecològica? - La progressiva desaparició de determi-nats productes ho facilitarà; la desinfecció del sÒl s'haurà de fer per solarització, per vaporització , com es fa a Europa, que és un procediment que no és tòxic, ni resi dual , ni químic. El problema és que té un cost molt elevat de consum d'energia; has de fer vapor d'aigua, per escalfar la terra.

- En això no hi ha també un problema de comercialització? Per exemple. si anant a comprar. trobessis determinades coses, potser les compraries.

- En aquests moments, de producció ecotògica no en tenim massa; n'hi hauria d'haver més per ser a tot arreu. Per poca producció no pots fer campanyes que costen molts diners; hauries de poder anar al supermercat i topar-te amb el producte, encara que no t'estessis buscant.

- A Alemanya. es posen d'acord els consumidors per comprar aquest tipus de productes. Són més exigents. - Sí , a Alemanya això funciona molt bé, però tenen unes organitzacions de consumidors molt fortes, amb la seva revista setmanal. Estan molt conscienciats i exigeixen perquè estan molt ben informats. Aquí funcionaria, segurament, si tinguéssim la xarxa de cooperatives de consum que teníem abans de la guerra, totes sortides del moviment obrer. La Unió de Cooperadors. per exemple, tenia una xarxa estesa per tot Mataró, i això que aleshores només hi havia trenta mil habitants. Segurament un 30 o 40% del comerç total al detall de Mataró es feia a través de la Unió de Cooperadors. Si aquella xarxa s'hagués pogut mantenir, ara fóra perfecte connectar la cooperativa de consum amb les cooperatives pageses (la fruita, el vi ... ). Aleshores, on s'ha de vendre?

- Els productes ecològics que es fan aqui, al final. són per portar-los a Alemanya, oi? - Si, una part de la producció va exportada. Jo tenia un company, el fill d'en Cercós, al Baix Ebre, que es va especialitzar en la producció de citrics eco lògics, i tenia una producció important, però no la pOdia col·locar aquí, la venia al mercat alemany. És un paio preparat , amb estud is. i ho ha fet molt bé. ho està fent.

- Qué en penses dels animals i les plantes transgènics? Són el futur de l'agricultura i la ramaderia? - No ho sé. Nosaltres el que diem és que s'ha de fer més investigació, més experimentació i no córrer tant com fan les multinacionals, que quan han fet la inversió vo-

Ien rendibilitzar el producte a corre-cuita . Ja se sap que una part de la producció de tot és híbrida, però no és ef mateix la hibri-dació --<: reuar dues linies per fer-ne una al-tra , que és una cosa que ve d'antic , i que no suposa riscos- que fa manipulació genètica. El futur, quin pot ser? Això no ho sé. Si a mi em diuen, que amb aquest blat de moro transgènic podràs aplicar tal her-bicida en qualsevol estadi del creixement.. Penso que no cal , que hi ha altres tècni -ques per tenír la terra neta d'herbes, fin s i tot no deixar-la granar. fet a mà, com es feia abans. Ara , si em diuen que sortirà un transgènic que, per exemple, no hi caldrà 18 fer tractaments químics d'insecticides, aleshores, parlem-ne. De moment, els transgènics que es coneixen no són més 37 productius que els híbrids; aleshores, cer-tes comoditats afegides, per a mi són secundàries. Temps a venir es veurà cap a on s'orienta.

- Què aconsellaries a un jove que volgués ser pagès? És molt dur, no? - Que estudiés, que practiqués, i que busqués un padri, pel tema de la terra. És dur en molts aspectes. El 97 o el 98% de pagesos de la meva generació hem nascut en cases de pagès, hem après l'ofici de petits; els d'ara a més tenen la formaci ó reglada, que és molt important.

- Però aquesta és la raó que els joves no s'hi vulguin quedar? - És un conjunt de causes, hi ha altres problemes, com l'econòmic A les condicions de treball t'hi acostumes de petit, els de la nostra generació hem hagut de treballar força més hores que la mitjana dels altres oficis; pot ser important per a un que s'incorpora ara, i que els seus companys no són pagesos. Abans els matrimonis eren diferents: pagès amb pagesa, ara són mixtes i hi ha una incompatibilitat d'horaris , de vacances. Tot això, que no era massa important fa anys, a la vida moderna ho és força. En molts casos la mateixa família ho desaconsella al fill. Malament rai \

•

Eduquem en la diversitat

• • E N -

•

Jocs d'arreu del món Jocs gegants

Demaneu-los

s,el

Entorn, sc ci Avinyó, 44 segon 08002 Barcelona

Tel.93 302 61 62 Fax 93 301 96 94 cIe: [email protected]

Josep Llunas i Pujals (1852-1905)

Manuel Vicente Izquierdo Llicenciat en Història Contemporània

Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probablement el lider més conegut i influent del moviment obrer i popular de Catalunya entre 1881 i 1896. De formació republicana, com tots els dirigents de l'anarquisme de la seva època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu com doctrinal, del protosindicalisme anarquista, i per tant, pot ser considerat com l'origen amb més fonament de l'anarcosindicalisme català del segle XX.

Sort i dels ambients republicans del Sexenni, entrà a la Primera Internacional i, a partir d'a leshores, desenvolupà una evolució personal en la qual combinà les seves esperances en una societat anarquista fu tura amb una praxi associativa i combativa que fixava els seus objectius en el present. En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l'aliança de tot tipus d'elements progressistes; ja fossin republicans, lIiurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fins i tot va pretendre establir relacion s amb els socialistes durant els primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davant d'un dirigent anarquista de l'últim quart del segle XIX que defensa l'acció pública, l'organització sindical i la col·laboració amb altres forces d'esquerra; i que, a més, es mostra partidari del sistema econòmic col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja , d'una forma exp lic ita, l'ús de la violència i l'acció insurreccional. Cal

destacar també que en la defen- 18 sa d'aquest ideari anarquista i d'entesa progressista, Llunas, des del seu internacionalisme, 39 feia servi r gai rebé sempre la llen-gua catalana en conferències i mitings, escrits periodístics i lite-raris, i en la seva obra doctrinal.

Del republicanisme a la Internacíonal

Com bona part de la primera generació de dirigents obrers internacionalistes catalans i hispànics, sorg í del món republicà i democràtic dels anys seixanta. En especial, formà part de l'ambient republicà barceloní que dirigí l'Ateneu Català de la Classe Obrera. L'any 1870, amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de les pàgines del periòdic Lo Pon /on, periòdic més coent que un bi txo.

Arribà a la militància internacionalista a través de l'adhesió de la seva societat d'ofici -la Societat Solidària d'Obrers Impressors- a la Primera Internacional. La seva irrupció com a dirigent internacionalista destacat arribà el 1872, quan passà a ser secretari de l'exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona i fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El Condenado. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva tasca com a secretari de l'Ateneu Català de la Classe Obrera.

40

lIunas i Puja ls era bakuninista i internacionalista però no segui les actituds insurreccionalistes i anti republicanes de la direcció de la FRE. De fet, com alguns altres sindicalistes internacionalistes, s'abocà a la defensa de la Primera República i s'enrolà voluntari en el segon batalló dels Guies de la Dipulació que lluitaren contra els carlins a Caldes de Montbui .

En tornar de la mil icia passà a la clandestinitat. El pronunciament del general Pavia significà l'inici d'una època de repressió del moviment obrer. Malgral això, en un principi es mantingué actiu. tal i com ens ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant. convençut que calia el sindica lisme i l'organització dels treballadors, fou dels que , trencant amb els clandestinistes de la FRE, fundà el 1881 la renovada FTRE.

La Tramontana

Sens dubte, com podem conèixer millor l'activitat i els planlejaments politics i socials de Josep lIunas és a partir de la lectura sistemàtica i detallada de La Tramonlana. La seva llarga durada, des de 1 BB1 fins a 1896, i els seus 717 números són una font documental fonamental no només per conèixer la figura del seu director, sinó també la història de la Catalunya popular d'aquesta època. La Tramonfana , per sobre de doctrines partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents moviments d'oposició. Resulta dificil lrobar un adjectiu que en termes absoluts la defineixi. Republicanisme, federalisme , lliure pensament, maçoneria, anarquisme, obrerisme, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves pàgines i la converteixen en el millor exemple de l'existèncIa d'uns àmbits compartits dels diferents moviments d'oposició a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada d'anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre se n'ha destacat la llarga durada i l'ús del català. I evidentment ningú no pot negar que l'anarquisme

va ser la seva tendència predominant, sobretot a panir de 1 B87 quan Llunas es conveni en propietari , però, si insistim en la recerca d'una qualificació que la defineixi al llarg de la seva prolongada singladura i tingui en compte tota la seva complex ital ideològica, ens decanta riem per considerar-la , sobretot. com una publicació lIiurepensadora. Sota la direcció de Josep lIunas, col·laboraren en la redacció un grup força estable de coneguts publicisles de l'època: Eudald Can ibell, Cels Gomis, Anselmo Lorenzo, Josep M, Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer.

Ef ffiurepensament radicaf

El Il iu repensament va ser un dels fenòmens socials i politics amb més èxit a ta Catalunya popular de l'últim terç del seg le XIX. Es tractava d'un moviment oben a totes les oposicions progressistes al sistema de la Restauració que trobaven la seva interjecció en la fixació dels seus enemics: l'Església i l'Estat borbònic. D'aquesta manera, el lliurepensament - les seves organitzacions, cercles, actes i escoles- facili tava un marc d'actuació politica, social i cultural als sectors populars marginats pel sistema. Anarquistes, maçons, tots els sectors del republicanisme, catalanistes progressistes i, fins i tot, espiritistes, formen en les seves files i donen cos a una cultura alternativa al sistema De tots els grups lIiurepensadors catalans cal destaca r per la seva importància i per les seves estretes relacions amb La Tramol1tal1a , el de La Luz, Circulo Libre Pensador de Barcelona, fundat l'any 1885 per un grup de republ icans i anarquistes maçons encapçalats per Rossend Arús i Arderiu,

Tant La Luz com La Tramontana van aportar al lIiurepensament català el principi de revolució econòmica i social , i li donaren un contingut força radical. Anselmo Lorenzo hi va definir ets objectius: "Ellliurepensament ha de combatre la religió, l'autoritat i el capita lisme. El nostre enemic no és únicament el capellà sinó també el governan t i el burgès". A La Tramontana

trobem multitud d'exemples d'aquest aiguabarreig lIiurepensador. AI número del 4 de juliol de 1664. en la llista d'una de les seves subscripcions solidàries podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical. un revolucionari , un que espera l'hora. un lI iurepensador, un terrorista dels rojos, un republicà, un descamisat, un anarquista .... No hi falta ningú!.

L'anticlericalisme era una de les ca racteristiques més destacades d'aquest lIiurepensament radical. A les pàgines de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del segle XX: la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i. al mateix temps, la denúncia del seu incompliment, que porta els capellans a les pitjors aberracions sexuals: les activitats orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges; els segrestaments mistics als convents ; les violacions de joves i nens per part de capellans i frares : capellans que mantenien relacions sexuals amb les seves majordomes; l'atac als jesuïtes. per ser la "secta més malvada i lucrativa" ; ... El que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar la morbositat i les passions més primàries de l'inconscient col·lectiu contra el gran repressor i vividor: el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava tots els vicis de la societat i suposava la negació de la ciència i el progrés.

Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser perseguida, censurada, suspesa i excomunicada com molles altres publicacions de l'època. Això últim. va ser motiu de primera plana i gran joia.

Aquest anti clericalisme era compartit per molles allres publicacions de

caràcter republicà , anarquista o maçònic. De fet, es tractava de l'element més important de cohesió de les forces lIiurepensadores.

L'aportació teòrica a l 'anarco-col ·lectivisme

Josep L1unas és un dels pocs teòrics hispànics l'obra del qual pot ser contrastada amb la dels teòrics de l'anarquisme europeu del moment. Fou el principal exponent dels principis col· lectivistes adoptats per la FTRE en els seus primers congres-sos de 1661 i 1662, quan ell mateix era 18 membre de la Comissió Federal.

Durant tota la dècada dels vuitanta i primers anys dels noranta, va desenvolu- 41 par la seva doctrina anarco-col ·lectivista a partir de la seva immensa tasca publ icisti-ca hemerogràfica i l'edició d'un gran nom-bre de llibrets i fulletons, d'un gran nivell , tant en castellà, com en català: Estudios filosófico-sociales (1662) , El colectivismo (1662) , Qüestions SOCIals (1891) , Los par-tidos socialistas españoles (1892), La ley y la clase obrera (1693) i literatura obrerista , pròleg a la novel ·la d'Anselmo Lorenzo: Justo Vives (1893) . Foren especialment in

lluents i discutits els seus textos presentats als certàmens socialistes

que organitzaren els anarquistes el 1665 i el 1890: Organización y aspiraciones de la Federación de Trabajadores de la Región Española (Primer Certamen Socialista, Reus) i Bases científica s en las que se funda el colectivismo (Segundo Certamen Socialista. Barcelona). També participà de la redacció de Garibaldi, Historia liberal del siglo XIX, obra col·lectiva

sota la direcció del seu mestre Rafae l Farga

Pellicer. De la seva obra literària, sobretot poètica, cal destacar especialment La

42

Revolució, poema en tres cants (1886) , que es pot considerar el primer ll ibre anarquista escrit en català.

Els últims anys (1897-1905)

L'any 1896 esclatà una bomba al pas de la processó del Corpus de Barcelona , amb un resultat de sis morts i quarantaquatre ferits. Amb ells també mori La Tramontana. A la segona pàgina del número 717, en un article titulat "Anarquistas honrats ... a defensarsel ", Josep Llunas anuncià la seva retirada com a activista. I, malgrat la seva coneguda posició antidinamite ra. fou detingut abans que sort is al carrer aquest últim número del seu setmanari i conduït al castell de Montjuïc, d'on va sortir sense càrrecs al cap de pocs dies.

Molt afectada la seva salut, acabà els últims anys de la seva vida com l'home emprenedor que havia estat sempre, fundant i dirigint entre 1897 i 1905 les primeres publicacions esportives catalanes: Barcelona Sport i Los Deportes.

També el trobem col· laborant, en aquesta última època de la seva vida , a l'Institut Català de les Arts del Llibre, del qual era soci de mèrit després d'haver obtingut un premi en el concurs convocat per aprovar programes per a l'ensenyament professional de l'escola pràctica de l' Institut. També publicà diversos articles professionals en la Revista Gràfica.

AI 80letin de la Sociedad del Arte de Imprimir de juny de 1905 es publicà un "siempreviva" a la seva memòria ¡ un emocionat record del tipògraf republicà Francesc Prats en el qual rememorava l'arribada de Llunas a Barcelona quan només era un nen i els seus primers anys en l'Ateneu Català de la Classe Obrera.

Recuperació d 'un personatge clau en la història de la Catalunya popular

Com la major part dels dirigents de l'esquerra democràtica i Iliurepensadora del

vuit-cents , Llunas fou , en començar el segle XX , marginat i aviat oblidat. Durant molts anys la seva memòria es mantingué només pe ls records personals d'uns pocs amics (E.Canibell i A.Lorenzo) o per les aportacions militants dels historiadors del moviments socials (Morato, Reven tós. Nettlau).

La seva revaluació hagué d'esperar bastants dècades i parti de la historiografia universitària. Molt en especial dels estudis de Josep Termes sobre la Primera Internacional a Espanya i de Joaquim Molas sobre la literatu ra popular del XIX, els quals van ressaltar, sobretot , l'ús del cata là, tant a La Tramonlana i La Revolució com en alguns dels seus treballs doctrinaris.

Però va ser durant els anys vuitanta, quan la figura de Llunas va començar a adquirir un cert protagonisme, encara que sempre d'una manera col· lateral, en els diferents estudis que des del camp de la història del moviment obrer i popular vingueren a omplir el buit existent a la historiografia socia l de la Catalunya contemporània. Així el seu nom el podem trobar en obres que tracten sobre la maçoneria i el Iliurepensament (P. Sanchez), l'educació laica (C. Vilanou) , l'anarquisme i el catalanisme (J. Termes, Pere Gabriel , E. Olivé i J.LL.Marfany), l'art revolucionari (Lily Litvak), la li teratura obrerista (J . Molas), la definició teòrica de l'anarquisme (J, Piqué) , el republicanisme (Àngel Duarte) .. , Fins i tot, Josep Fontana tanca el volum V de la Història de Catalunya d'Edicions 62, amb uns versos extrets del pregó de La Tramontana:

Que no en va , per nostra sort , havem nascu t catalans. y és nostre lema'l progrés, y volem ab molt afany que prosperi nostra terra: que és nostra divisa: AVANTI Fina lment, és a la dècada dels noranta

quan es publiquen diferents estudis que tenen a Llunas i Puja ls i La Tramontana com a subjectes d'estudi específic \

la c.'caciÓ Cròniques des del Foro El microones

Ouique Toledo

Avui en dia, en aquests temps d'ostentació de les noves tecnologies i d'aclaparador ús del pensament lineal, és més o menys normal trobar-nos que les relaciones interpersonals sofreixen una metamorfosi de repercussions pràcticament incalculables i imprevisibles. Qualsevol diria que qui subscriu està tocat de l'ala, però hi ha coses que cal veure per comprendre el seu abast , I perquè us pugueu fer una idea del què dic, us narraré una sèrie de fets, tots reals i ocorreguts aqui, al Foro, avantguarda cultural de les Espanyes per a la nostra so rt o desgràcia.

Aquesta és la història d'una parella de trenta i pocs anys, promesos des de pràcticament l'adolescència i casats segons totes les previsions. Tant ell com ella han programat perfectament les seves vides, i, respectuosos amb els seus plans, ambdós són dos pròspers professionals amb uns

bons sous. Ella com a project 18 manager de no sé quina història, i ell com a director tècnic de no sé què. Els dos presumeixen de 43 ser producte del seu temps, és indubtable, i mesuren el seu èxit social per l'abast de les seves possessions i l'encert de les se-ves programacions vitals : un àtic en la "zona noble" amb traster, piscina i dues places de garatge; cada un el seu cotxe , el seu mò-bil , dos ordinadors a casa amb

connexió a lnternet, agendes electròni-ques, equip Hi Fi d'alta qualitat , telèfon d'última generació, supercongelador, cuina vitroceràmica, microones, video amb euroconnector, TV digital, i etc. i etc.

La convivència de la parella seguia els cànons establerts i convenciona ls. Qualsevol diria que la parella en qüestió seria feliç. Ell amb la seva col·lecció de ll ibres de filosofia que mai llegirà però que queden molt escaients en la prestatgeria

44

de l'estudi , ella amb la seva enorme col·lecció de centenars de discos de vinil i CD. Els mobles, de disseny naturalment, amb els quals tota la casa està en un ordre quasi perfecte i d'acord amb la funcionalitat que qualsevol llar moderna necessita. Això es complementava amb una perfecta organització dels assumptes domèstics, mitjançant meticulosos i estudiats quadrants de repartiment de tasques amb un complical sistema de torns (de manera que tots els marrons de la casa estiguessin exactament repart its), els comptes de la casa a mitges amb un rigorós control comptable dissenyat per ambdós -conseqüència lògica de casar-se per ganancialsi els temps de convivència relativament definits dins dels limits d'allò politicament correcte. Però quelcom fallava.

D'entrada, les jornades de treball eminentment dilatades dificultaven la re lació. Diferents horaris de treball tant per a l'entrada com per a la sortida, i en el dia a dia el temps en comú es reduïa als pocs sopars en què coincidien i a la utilització del microones per escalfar el cafè matinal. Les nits de passió s'ajustaven a la mitjana europea, naturalment, i els caps de setmana es repartien entre visites als sogres respectius - un autèntic formalisme-, adobat amb algunes copes de divendres amb els amics cultivats durant el seu festeig . Res de noves amistats ni de conèixer els respectius amics i coneguts del treball o dels estudis de cada un, gelosos els dos de preservar la seva intimitat, la seva parcel ·la personal , d'una banda, i recelosos de tenir contacte amb altres persones que els coneixien per referències "de l'altre/a", d'altra banda. Les tardes de diumenge s'amenitzaven mitjançant una sòrdida i si lenciosa batalla per la possessió del comandament a distància. Aquesta lluita es va truncar amb l'arribada d'Internet, que facilità la fugida d'ell cap a les noves tecnologies. La competitivitat entre els dos (que si jo guanyo més, que si tu penques menys a la casa, que si em deus tant d'aquestes compres o jo què sé, .. . ) va donar pas progressivament a una autèntica

guerra de guerrilles, quasi cruel, amb paranys semblants a una pel ·licula tragicòmica, mostra del seu nivell de comunicació en una relació que feia aigües pertol arreu. Però ells en cap moment en van parlar. S'enredaven en les coses quotidianes sense entrar en matèria.

Un bonic mati d'aquestes tardors meravelloses que té Madrid. el nostre noi va fer el que en ell era habitual : s'aixecà a l'hora de costum. Després de la neteja matinal. i vestit amb la seva impecable roba de treball , es dirigí a la cuina disposat a la seva litúrgia diària. Va obrir la nevera, es va servir un suc de taronja concenlral amb vi tamines, i, en obrir el microones per escalfar el cafè amb ll et. va trobar quelcom que variava la rutina establerta duranl tola una vi da. Dins del microones hi havia un paper doblegat. Sorprès, el nostre amic va desplegar el paper i va llegir-ne el contingut. Era una nota senzilla i curta . En quatre línies ella venia a dir que la convivènCia era insuportable, que la cosa no donava més de si, i que el millor seria separar-se.

Estava ell acabant de llegir la nota quan ella va en trar a la cuina. "Bon dia", es van dir mLltuament. No hi hagué cap més comentari per part de cap dels dos. Ni ell va preguntar el més mínim sobre el paper, ni ella va intentar explicar res. Només silenci. La vida quotidiana continuava tal qual , immergida en la seva rutina permanent. Ell . naturalmenl , ocupà l'habitació dels convidats , mentre que ella dormia en el dormitori principal. Era pràcticament l'únic detall indicatiu que quelcom no anava com havien estipulat. Aixi van passar dos dies. sense altre intercanvi de paraules que la salutació o el comiat de lorn, ambdós automàtics e impersonals. El mati del tercer dia, ella s'aixecà, va fer els seus minuts diaris de fitness. i es preparà per anar a treballar. Ella pensava en les reunion s i els assumptes del dia. repassant menlalment la seva agenda: decididament seria un bon dia. En això estava quan va obrir el microones per esca lfar-se el cafè i va trobar un sobre amb uns folis escrits pel seu marit. Era una carta en la

la cl'caciÓ

Ernest Brugué

46

qual el marit , amb el caràcter rigorós que el caracteritzava, exposava, analitzava i exp licava fil per randa (des de la seva òptica, no cal dir-ho) els diferents aspectes de la relació. Finalitzava la missiva amb la proposta d'anar a un conseller matrimonial que pogués orientar-los de ca ra a salvar aquest ntanic sentimental. Uns quants dies després, la parella per fi va parlar un mica de l'assumpte i van arribar a l'acord d'assistir a la consulta,

No disposo d'informació detallada i sucosa sobre el desenvolupament de les sessions amb l'assessor matrimonial , només conec el resultat immediat de les mateixes: després d'unes quantes cites, la parella va decidir que, en lloc de gastar-se els diners en l'assessor matrimonial i la cascada de retrets mutus que no milloraven les coses en res, era molt millor inversió dedicar aquests fons a pagar una assisten ta perquè fes les feines domèstiques, considerades com la més gran causa dels problemes conjugals, i ai-

xi lliurar-se de la dura càrrega del quadrant de repartiment de tasques. Però el temps lliure que els suposava lliurar-se de la cà rrega de les coses de la casa van dedicar-lo a vigilar l'assistenla (no es pot refiar un de ningú), i, és clar, només podia fer-se els dissabtes al mati, amb la qual cosa no pogueren disposar d'aquest dia per, senzi llament, gratar-se junts la panxa. Oüestions com la competitivi tat entre l'un i l'altra. la falta de diàteg, la falta de creativitat i el costum, més que la imaginació i l'afecte, semblaven quedar per millor ocasió, Ocasió que sembla que no va arribar, perquè fa pocs dies la parella prota gonista d'aquesta història - per fi- va acabar la seva convivència.

M'agradaria esperar que cada un hagi après quelcom, que en una altra ocasió ho tinguin més clar i no repeteixin els mateixos errors. Però és clar, l'home és l'únic animal capaç d'ensopegar "n" vegades amb la mateixa pedra (quan "n" tendeix a l'infinit i un no dóna més de si) •

•

Sense titol. Ramon Puig , Weren 's

48

recomanacionS

IliIJrc8

L.:home sense cara

Markus Wolf. Quaderns Crema. Barcelona, 1999.

L'home sense cara, el mitic Misha, fou el responsable dels serveis secrets exteriors de la tenebrosa Stasi, els serve is d'intel· ligència de la fenescuda República Democràtica Alemanya. Tot i que "intel·ligència militar" és una contradicció en els termes, en aquesl cas té molt de sentit. Wolf ens sorprèn amb un llibre que pre~ tén ser una justificació, ideològica, política i cultural del seu regim . I és curiós ja que resulta torça convincen!. Quan tant es parla del llegat del socialisme real , Wolf en fa una anàlisi des de dins tan clara j tan ben escrita, que seg ur que us fa pensar llargues estones. He pogut entendre perquè Willy BrandI dimiteix per l'escàndol de l'espia Guillaume, de què serveixen els espies, i sobretot perquè es va enfonsar e l comunisme de la forma que ho va fer. La capacita t de Wolf d'explicar les coses - bones i dolentes- des de \'analisi de la condició humana , fa que l'escrit sigui molt més que la justificació d'una tasca injustificable. Wolf és capaç de superar als millors relats sobre espies de John Le Carré.

(J .S.)

El animal publico

Manuel Delgada. Anagrama , Colección Argumentos 229. Barcelona, 1999.

Comença amb la frase d'Elias Canetti "Jo sóc exactament el Que veus - diu la màscara- i tot el què tems darrera", que resumeix la reflexió sobre l'aparença en front de la realitat. Analitza l'alteritat (la construcció de l'altre) , i com l'urbs és el lloc on l'alteri tat és impossible ja que no hi ha cap identi tat perquè els carrers són llocs de trànsit cultural entre rols complementari s o fins i tot contradictoris, però en tot cas privats j volgudament secrets. El carrer apareix com a lloc de llibertat absoluta j de ri sc absolut per al poder. Llibre ric en propostes i intuïcions, iI·lumina la raó de ser i sobretot el sistema cultural de const rucció dels outsiders socials (sectes. joves, marginals, etc.) i el seu rol social. Fa una incisiva reflexió sobre l'urbs com a cos social ric , dinàmic i secret , versus la polis, i sobre com la convivència de vegades esclata. i una onada indeturable arrasa tem~ poral ment el poder. retornant novament al secret el transeünt anònim que amb identitat secreta .es dirigeix a un destí desconegut.

(J .S.C)

Momentos decisivos

Fèlix de Azúa. Anagrama. Barcelona , 2000

La darrera navei· la de Fèlix de Azua incorpora el llenguatge (els jocs amb el llenguatge) com un dels protagonistes del llibre, un llibre definible per la tesi continguda a l'inici: "Seria injusta burlarse de un pasado que siempre es erróneo para los supervivientes y veraz sólo con los difuntas". Aquest passat, recent i llunya és una data imprecisa en els primers anys seixanta i el lloc és Barcelona. molt especialment el bar de la Facultat de Dret (ara de la UB, llavors només "la facultat"). L'eslil narratiu deixa el lector que a poc a poc entri en el món dels personatges d'un temps de foscor i de mediocritat anestesiat per una ingestió constant de cuba!ibres. Un món , però, en què ja trobem la confusió de catolicisme, de comunisme i de nacionalisme que hauria de caraclerizar l'avorrida Catalunya vint anys després i quasi Quaranta anys després, el pais en què neix la neta d'Helena , aquella estudiant de qui mai sabrem sj va acabar la carrera de Dret.

(J .F.P)

. /Ié ACONóW11T UIJ íNTéf6~ AL O f,

éL PRí#tR ANY fi "

\ "

(

1WJ / JA ClAfJ úOE tLs f ~t,r.lI;SSOS ~o comrs A~.MlY ~OéM B/GloSATS éAH:¿ '-t1~¡¡lJI...NM::;tJ --tQ1l..L.

oU! JA Sé ~'APONARÀ

¿'f,JJY ~V~ .

Instl'lIïu-1 (J~ i s('{'('lIlIiul'cs. ass(J('iCI/-IIIS i sc{"el/ {o{"/". cst il/H'I/-1 liS i S('("('II {di('lIs

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Espai de Llibertat - núm. 18

Documents

Transcript of Espai de Llibertat - núm. 18