Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 123 novembre 2011

Escut antimíssils a Rota Rota Oriental, Spain

ROTA ¿dónde están tus huertos:tu melón. tu calabaza.tu tomate. tu sandia?Tú, el más dulce de los puertosque la fina arena enlazaal cuello de la bahía.dime ¿dónde están tus huertos?

¡Ay poeta. bien lo ves!Aunque no inglés de Inglaterra,lo poco que en esta tierrame dejaron ya habla inglés.

¿Cómo a ti, la gaditanamás airosa y más juncal,te dicen: "Rota Oriental.Spain" ... norteamericana?

¡Ay poeta, qué dolor!Hasta mi nombre querido.quien se aclama el Salvadorde España me lo ha vendido.

¿Qué van a hacer de tu mar?¿Qué en tus campos van a hacerte?Un camino militar.un puerto para la muerte,¡Ay Rota de pescadores.Rota de blancos veleros!Se abren ya tus miradoresa un cielo y mar extranjeros.

¿Pero tú duermes? Alertate miro por la bahía.Sé tú la estrella despiertaque despierte a Andalucía.

Vayan tus barcos frutalesy tus hijos labradorespor todos los litoralesy las tierras interiores.

¡Españoles, despertad!Es Rota. la marinera.quien levanta la primerallama de la Libertad!

Rafael Alberti

El general Miguel Ángel Ballesteros, director de l'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics, recorda que l'abast de la decisió "no pot mesurar-se pels llocs de treball que creï, per importants que aquestes siguin" sinó, sobretot, perquè "és una aposta política clara per convertir Espanya en un soci lleial i fiable per a l'OTAN i per a Estats Units ".

LA CULTURA DE LANO VIOLENCIA

Domenico Losurdo

Una crítica al que s'entén per pacifisme i no violència en el segle XX. Aquesta obra és una crida a mirar de nou els grans mites pacifistes del segle XX, especialment el cas de Gandhi, Dalai Lama i totes les revolucions de colors de l'est europeu començant per la revolta de Tiananmen de 1989. La mirada d'aquest intel·lectual italià, professor d'història i ciència política, un dels catedràtics més prestigiosos del seu país, és una visió crítica i terriblement polèmica. Amb docu-ments i un profund coneixement dels processos històrics, Losurdo desmunta un a un els mites pacifistes trobant aquesta actitud noble en posicions allunyades del que s'ha sostingut tradicionalment. El llibre conclou amb una crida a imprimir un nou impuls a la lluita per la pau a través de la reactualització de la gran tradició del moviment antimilitarista.

«El segle XX és ple de guerres i revolucions que, de diferents formes, prometen aconseguir la pau perpètua, és a dir, està ple de violències que afirmen voler eradicar d'una vegada per totes el flagell de la violència».»(Domenico Losurdo).

Edita: PenínsulaCol·lecció: AtalayaISBN: 978-84-9942-099-8

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 123 novembre 2011

Materials per la pau Amadeo López

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:• cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau

• cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n• enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org

http://tgnapau.blogspot.com• al Facebook: tarragona patrimoni de la pau

http://issuu.com/tgnapau

núm. 123 novembre 2011

Com a definició de clàssic, sol dir-se que és una cosa que manté validesa i sentit en tot temps i lloc. Hi ha gent, cada vegada més nombrosa, que confon l’antic amb el clàssic. No tenen res a veure i podem apreciar músiques, llibres, cos-tums, edificis, personatges o actituds que travessen els se-gles, els mars i les terres i adquireixen la categoria d’uni-versals. A propòsit de clàssics, el teatre grec seria un dels millors exemples d’arguments que perviuen en tot el seu esplendor i que més de 2.000 anys després segueixen emocionant, fent plorar, pensar o riure. Entre els ensenyaments dels clàssics grecs també sobresurten, per descomptat, mètodes de lluita que no han perdut gens del seu vigor.

Ve tot això al cas de la concessió del Premi Nobel de la Pau a l’activista liberiana Leymah Gbowee, qui va llançar una iniciativa per frenar la guerra al seu desgraciat país d’Àfrica que ja havia ideat el comediògraf Aristòfanes, ni més ni menys que en l'any 411 abans de Crist, a la vora de la Mediterrània. Així les coses, la consigna que les dones gregues no mantinguessin rela-cions sexuals amb els seus marits fins que ells no abandonessin la violència va figurar com el tema central de Lisístrata, una de les peces teatrals més representatives i representades de la Grècia Clàssica. Aquell al•legat paci-fista i divertit d’un Aristòfanes conservador en allò polític, però liberal en usos i costums, va haver de servir d’inspiració, sense dubte, a Leymah Gbowee, que als seus 39 anys s’ha convertit en un símbol per a totes les dones del món. El Comitè del Nobel noruec va destacar la setmana passada sobre la trajectòria de la treballadora social Gbowee que "va mobilitzar i organitzar les

dones més enllà de les divisions ètniques i religioses per posar fi a una llarga guerra a Libèria i assegurar la participació de les dones a les eleccions". En essència, la tàctica de la femi-nista liberiana va ser idèntica a la de les protagonistes de Lisístrata, és a dir, una vaga sexual per forçar el llavors president de Libèria, el dèspota i sanguinari Charles Taylor, a incloure a les dones en les negociacions de pau.

Mare de sis fills, Leymah Gobwee havia de saber que abans o després les dones són les principals víctimes d’un conflicte. Sotmeses a tot tipus d’humiliacions i vexacions a la rereguarda, obligades a lliurar als seus fills a l’altar de la cobdícia i el fanatisme que sempre encoratgen les guerres, moltes liberianes es van sumar l’any 2002 a una tàctica de lluita que semblava original, però que tenia les seves arrels i havia provat la seva eficàcia a la Grècia Clàssica. No hi ha dubte que Taylor i els seus esbirros van haver de mostrar la mateixa sorpresa, idèntica incredulitat, que els personatges masculins de Lisístrata. Però la fermesa de

les dones en la seva vaga sexual, que apunta els homes en el que molts consideren la font del seu poder i de la seva arrogància, va convertir les rialles despectives o els comen-taris masclistes dels senyors de la guerra liberians en un motiu de preocupació. Tan és així que l’actitud de l’anomenada "guerrera de la pau" va contribuir el 2003 a posar fi al segon conflicte armat a Libèria en poc temps i va precipitar la caiguda de Taylor, més tard jutjat per crims de guerra al Tribunal de l'Haia .

"Mai la violència ha arreglat res", va manifestar Gobwee als periodistes després de la concessió del Nobel de la Pau. Aquesta sentència ja la va subscriure i la va posar en escena un tal Aristòfanes fa gairebé 2.500 anys. Esperem, doncs, que les generacions futures aprenguin dels clàssics.

Publicat a El Blog de EL PAÍS, 13/10/2011http://blogs.elpais.com/mujeres/2011/10/lisistrata-y-el-nobel-de-la-paz-liberia.html(Traducció: Pilar Palacio)

Lisístrata i el Nobel de la pau

pàgina 3 Paraules

Miguel Ángel Villena

núm. 123 novembre 2011

Vaig néixer a Damasc al maig de 1982. El que no sabria fins molts anys després és que, tot just uns mesos abans que jo naixés, el president sirià Hafiz Al-Assad havia decidit lliurar una batalla contra el seu enemic intern, l'anomenat Grup Islàmic dels Germans Musulmans. Al febrer de 1982, els canons i llançacoets bombardejaren la ciutat de Hamah durant quatre setmanes consecutives en què la zona va ser acordonada i no es va permetre sortir a la població. Les estimacions del nombre total de persones mor-tes variaven, però es parlava d’entre 10.000 i 30.000 civils. Els Germans Musulmans van ser capturats i detinguts; el règim havia pogut eliminar les arrels de l’oposició, però el preu havia sigut molt alt, pagat amb les vides i la llibertat de tantes persones innocents sirianes. La massacre de Hamah va obrir una bretxa a Síria, una bretxa que després tothom va voler ocultar i ignorar, però que mai va desaparèixer.

Ningú de la meva família em va parlar mai d’aquells esdeveni-ments. A més, cada matí a l’escola jo havia de jurar la meva fidelitat per sempre al líder Hafez Al-Assad i prometre que lluitaria contra l’imperialis-me i el sionisme, i que aixafaria la seva eina criminal: “la banda de sicaris dels germans musul-mans”. Jo era una nena; no sabia qui eren aquells Germans Musulmans ni per què havia d’aixafar-los. No sabia què eren l’imperialisme i el sionisme. A l’escola, em van ensenyar que Síria té molts enemics, i que sempre hem d’estar a punt per combatre’ls. El meu uniforme escolar era militar; teníem classes militars cada setmana, on em van ensenyar com uti-litzar un arma, i on l’obediència era la norma, sense que mai tinguéssim cap dret a discutir les ordres.

Síria es va independitzar de França l’any 1946. El període després de la independència va ser conegut com una època de cops, però es va guanyar un cert grau de pluralisme polític, fins que, l’any 1963, el partit Baath va obtenir el poder. Es va declarar l’Estat d’emergència i el país va ser brutalment dominat pel puny de ferro d’un nou règim de militars i forces de seguretat. La maquinària de la dictadura es va posar en funcionament: policia secreta, presons, càmeres de tortura, esquadrons de la mort i aparells de seguretat que treballaven per liquidar l’oposició. L’exten-sió de la por va ser la seva arma més efectiva. I una completa xarxa d'espies secrets, els mujabrat, controlaria tothom al país. Mujabrat podia ser el professor d’escola, el taxista, el dependent de la tenda... qualsevol.

Hafiz Al-Assad va morir l’any 2000, i el seu fill, Bashar Al-Assad, metge graduat al Regne

Unit, va heretar el poder. En un principi, moltes persones a Síria eren optimistes amb el nou i jove president, que va manifestar que la seva prioritat eren les reformes per a la modernització de Síria.

Els primers mesos es va assistir a un major grau de llibertat a la societat, amb la creació de fòrums polítics i menys res-triccions mediàtiques. Però aquells pocs mesos del 2001, coneguts com “la primavera de Damasc”, no van durar gaire temps. Una vegada més, molts activistes polítics van ser empresonats, es van prohibir tots els fòrums socials i polítics, i avui, 11 anys després, la corrupció encara hi és. La família Assad controla un ampli sector de l’economia a Síria, i Bashar Al-Assad va declarar moltes vegades que ell continua amb el seu programa de reformes, però que la societat siriana “encara no està llesta per a la democràcia”.

El desig de la primavera a Síria

pàgina 4 Actualitat

Noor Ogly

núm. 123 novembre 2011

Al març de 2011, la primavera àrab va arribar a Síria. Escolars de la ciutat de Daraa, al sud del país, van escriure al mur de l’escola: “El poble vol enderro-car el règim”. Els nens i nenes va ser detinguts i torturats: els van arrencar les ungles. Quan una delegació de representants comunitaris va anar a l’oficina del cap de seguretat per demanar l’alliberament dels infants, ell va respondre: “oblideu-vos dels vostres nens, aneu a fer-ne de nous, i si no sou capaços d’això, envieu-nos a les vostres dones, que nosaltres ens les arreglarem”.

Les nenes i nens detinguts, la humiliació, els insults, el can-sament de la població amb el control de les forces de segu-retat sobre les seves vides, i el buf d’esperança per la caiguda dels dictadors d’Egipte i Tunísia, tot això va provocar que la gent de la ciutat de Daraa es revelés. I d’allà les protestes es van estendre a altres ciutats de Síria. Per controlar les revoltes, una de les estratègies del règim va ser difondre la por a l’enemic extern, parlant de l’existència d’una conspiració creada per Occident i per Israel per dividir el país. El règim i els mitjans de comunicació oficials van fer

servir com a exemple els països veïns del Líban i Iraq, i declara-ven que si el govern de Bashar Al-Assad queia, la guerra civil seria un imperatiu.

Bashar Al-Assad va intentar repetir la història del seu pare; va lliurar una batalla amb el seu germà Maher, oblidant que aquest moviment no era com el dels rebels islàmics dels Ger-mans Musulmans, sinó un moviment social en què parti-cipaven persones pertanyents a totes les sectes religioses i de diferents corrents intel•lectuals. Era un moviment contra l’apa-rell de repressió i la tirania. De fet, el que es podia sentir com a principal reivindicació a les protestes era: llibertat.

Avui, quasi set mesos després de la revolució, moltes persones pregunten si la ciutadania siriana serà capaç d’aconseguir-ho. Bashar Al-Assad encara té el poder militar, els seus assassins i les seves forces de seguretat. L’exèrcit ha portat a terme operacions militars en quasi cada ciutat siriana. El mateix exèrcit que havia de protegir Síria dels seus enemics, ha assassinat la seva població: les morts han superat els 3.000 civils, milers de persones van

deixar les seves cases i van marxar a Turquia, al Líban i Jordània. Més de 12.000 perso-nes van ser detingudes, i ni els infants a Síria es van lliurar de la tortura, la presó i l’assassinat.

Però la població Síria va insistir a mantenir la seva revolució pacífica, sabent que el seu objectiu no només és enderrocar el règim, sinó també construir una nova societat lliure, on la gent pugui recuperar la seva dignitat. La caiguda del govern és només una eina, i la violència mai no serà la resposta per construir una societat lliure i civilitzada.

La gent de Síria ja ho ha aconseguit! Tot i el rentat de cervell, les mentides i la repres-sió, ara que sap que té el poder, és lliure de pensar, qüestionar i decidir, sap que la seva força està en la seva unitat i que el nostre país és com la peça d’un mosaic artístic, fet de moltes parts, de diferents colors i formes però que, juntes, confor-men un tot sencer. La ciutadania ha estat creativa de totes les formes possibles en la seva revolució, sabent que és la gent qui ara està escrivint la història de Síria i construint el seu futur. El camí és llarg. Potser no es veurà el canvi ara, però volen assegurar-se que els seus fills i filles sí que ho veuran!

El gran poeta tunisià Abou-Al-kasem El-chebbi ja ho deia quan va escriure:

Si la gent un dia desitja viurellavors el destí respondrà segur la seva cridai la nit estarà destinada a doblegar-sei les cadenes segur que es trencaran.

La gent de Síria va desitjar viure, i el destí respondrà la seva crida.

(Traducció: Maria Romano)

pàgina 5 Actualitat

núm. 123 novembre 2011pàgina 6 Conflictes "oblidats"

Toni ÁlvarezReconversió

núm. 123 novembre 2011

En aquest mes convuls d’oc-tubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Iraq i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no en falta mai, malau-radament, però aquest mes, més.

El cas és que us explicaré quelcom que he viscut justa-ment aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que em toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana, on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb mate-rials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilin-dres de plàstic…Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa quan un gran número

de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven dife-rents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, balles-tes, tancs a escala, llançagra-nades, armes siderals, comple-ments per conquerir llocs impossibles a persones descone-gudes.Petits constructors de la industria militar!

Després de donar-li voltes a l'assumpte, valorant com recon-duir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servís per recrear escenes de violència, mort o que servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que per què, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no

sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.

El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la con-signa, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus... nens i nenes de 6 a 12 anys.

Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit.

pàgina 7 Retalls de... premsa

núm. 123 novembre 2011

Hi ha quelcom pitjor que una societat plena de cases sense gent i gent sense casa? Sí, i són les cases plenes de gent decebuda. Hi ha tanta decepció per metre quadrat que no entra el sol, ni corre l’aigua. La decepció s’ha instal·lat com un parent incòmode, que diu venir per uns dies i ja porta una eternitat.

La casa és assetjada per l’àngel esparracat del suïcidi, agent doble de la desesperació. Els cantons són flanquejats per la tristesa i la desolació, que viatgen al mateix vagó de tren que l’opulència i el malbara-ta-ment; ho sé perquè em vaig criar prop de les vies com en Fito. Els habitants de la casa han cavat una trinxera a l’entrada perquè no passi ni l’amor, ni l’esperança. Estan de-cebuts.

Obrim portes i balcons, perquè el capitalisme

està perdent,el que passa és que nosaltres no sabemque anem guanyant.

La decepció ve de moltes nits d’insomni, mentre acomiadaven companys de la feina, fins que finalment van tancar les fàbri-ques. Ve de molts dies de somni, on es creien tan rics que llençaven les engrunes a d’al-tres més pobres, on intentaven omplir la buidor inexorable que sentien al cor amb cotxes, televisors, caps de setmana a la neu i segona residència. Dece-buts perquè veien com d’altres éssers humans, normalment de pell més fosca, treballaven netejant la seva merda, servint-los el menjar a la taula o

construint els seus apartaments en jornades laborals inacaba-bles. Ara els hi agradaria treure merda, servir taules o posar totxos. Ara la decepció, com una planta trepadora, decora les parets de ca seva. Fins i tot jugaven a la borsa, com els rics de veritat, i votaven a la dreta perquè defensava millor llurs interessos.

I no vindrà ningú a rescatar-los, el sistema ja els ha fet fora. Desesperança, fanalet de nit que no brilla, abella que endolceix la boca de les noies amb una fiblada dolorosa, cabells que ja no pentina el vent i s’enganxen a les bran-ques d’arbres assecats. Potser cal tornar a ser pobres i més feliços, a treballar menys i passejar més, a compartir i estimar, a mirar-nos als ulls dels altres, que ja ho havíem oblidat, a estendre la mà per demanar i per oferir, potser cal baixar als pobres de la creu, potser cal tornar als orígens, a la terra, que és l’única cosa que resta un cop els cotxes s’han quedat sense gasolina i les

heures salvatges han envaït els dúplex de la costa.

Viuen en una casa quarter, amb por de sortir perquè la mort ronda prop. Finestres tancades, lamentant-se contínuament de la mala sort, intentant consolar-se però no hi ha consol, vivint com un fracàs propi el desga-vell del sistema, on només es podia guanyar o perdre, obli-dant-se de la tercera via: viure.

Això s’acaba, la festa s’ha acabat, diuen molts, la fi d’aquesta forma perversa d’en-tendre la vida està aprop. Ningú es pot permetre la tristesa o la decepció. Obrim portes i balcons, perquè el capitalisme està perdent, el que passa és que nosaltres no sabem que anem guanyant.

Hi ha diferents bandes sonores per aquest, diguem-ne, article, però de totes em quedo amb la “Casa Cuartel” de Kiko Veneno, ja sé que la lletra té poc a veure, però li he agafat el títol i és una cançó preciosa.

Pau GomisA la paret, escrit amb guix, diu:

pàgina 8 - La contraportada

La casa quarter