Butlletí informatiu bimestral de la cecot | número 30 | octubre-novembre 2007

24FINANCESEl nou pla general comptable planteja desequilibris

20INNOVACIÓGestió del coneixement, la innovació i la pime

28ENTREVISTAJosep Garriga i SalaSubdirector general de Desenvolupament Sostenible

La manca de mobilitat frena la productivitat pàg. 04

La Nit de l’Empresari d’aquest any ha estat batejada com la Global Night, una elecció amb la qual la Cecot ha volgut posar de mani-

fest que la internacionalització en l’economia i en el món de l’empresa és ja una realitat per a moltes empreses, i un repte immediat per a la resta.

Un repte on Catalunya hauria de saber-hi trobar el seu lloc, un lloc entre els primers en el concert europeu. Però perquè això sigui pos-sible moltes coses han de canviar, i una de les més importants és la fluïdesa de la mobilitat al nostre país, perquè sense aquesta fluïdesa no hi pot haver productivitat en les empreses, i sense productivitat ni podrem mantenir les empreses que tenim ni n’atraurem de noves. Durant els últims mesos Catalunya ha sofert greus contra-temps per manca, inestabilitat o obsolescència d’un bon nombre de les seves infraestructures, la major part de transport, les encarregades de garantir la mobilitat de persones i mercaderies. Tot i que alguns s’afanyen a dir que aquests fets han estat conjunturals, res més lluny de la realitat. Aquests fets són conseqüència directe dels dèficits endèmics que patim des de fa molt temps i feia anys que, des de la Cecot, denunciàvem aquest col·lapse en què estem. A hores d’ara i valorant els esforços fets darrerament encara estem molt lluny d’haver enfocat les solucions, i és que no podem deixar de repetir que la possibilitat de gaudir de la mobilitat és una necessitat en el món actual i un dels grans punts febles del nostre país.

Fa pocs dies els governs central i autonòmic han pactat una xifra de diners que s’han d’invertir en projectes d’infraestructures a Catalunya durant els propers anys. D’entrada, valorem positivament aquest acord. Però assolits els recursos necessaris per invertir en infraestructures, és el moment d’exigir que es decideixi el més aviat possible a quins projectes s’han d’esmerçar els diners. És ob-jectivament cert que fins al moment els recursos han estat molt escassos encara, i també val la pena recordar que gràcies a la iniciativa privada

Catalunya havia estat capdavantera en infraes-tructures en altres èpoques, quan tampoc arriba-ven recursos de l’estat. Però també és cert que a Catalunya no hem estat especialment encertats a l’hora de prioritzar ni tampoc eficients a l’hora de licitar i executar les inversions que calien.

Quan cal prioritzar ens manca visió global, de país, a llarg termini sobre les necessitats de mobilitat i, per contra, ens sobra “localisme” i un excés d’atenció a reivindicacions que no per més sorolloses són realment més justificables. Ens sobren també contradiccions internes entre els qui han de prendre decisions que fan que una i altra vegada questionem els mateixos projectes sense avançar. Sé que les comparacions són odioses però un no pot evitar posar de manifest allò que a Madrid, amb un terme municipal de 602 km2, decideix un alcalde, a l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha de pactar, un per un, amb més de 33 (i no estic exagerant) en una superfície similar.

Se senten rumors que apunten que alguns membres del govern plantegen la possibilitat d’utilitzar part d’aquests recursos per a “resca-tar” peatges. Ens hem passat anys i anys dient que no podíem fer certes infraestructures i quan arriben aquests diners, de veritat volem dedicar-los a això?

Un darrer apunt. Seria bo que els projectes escollits foren consensuats entre tots els interlocu-tors socials, en especial amb l’empresariat, que té molt a dir sobre les necessitats i les preocupacions que la mobilitat crea a l’empresa. I reclamem que, una vegada acordats els projectes, es faci el seguiment oportú, passant comptes, tant de l’obra pressupostada, com de la licitada i l’executada. Els governs s’haurien d’acostumar d’una vegada que passar comptes amb els seus electors no és una opció, és una obligació.

Antoni Abad i PousPresident de la Cecot

ÌND

EX

Garantir una bona mobilitat, “empresa” de futur

cecotnòmic 30Butlletí informatiu bimestralde la Cecot

Edita:CecotSant Pau, 6 08221 TerrassaTel. 93 736 11 00www.cecotnomic.cat

Serveis editorials, comercialsi administratius:Quarck Comunicació SLTravessera de Gràcia, 30, 2º C-D08021 BarcelonaTel.: 93 200 36 77quarck@grupoquarck.com

Director:Luis Miravitlles

Redacció:J. Ignasi Gras, Estefania Linés,Yolanda Crochet

Direcció comercial:Víctor Bertran

Publicitat:Jordi López

Disseny i maquetació:Carlos RamosEduardo Fuente

Correcció:Treeloc

Impressió:Litografia SA

Dipòsit legal:B-41861-01

ISBN: 1578-5920

Cecotnòmic és una publicació plural, que difon informacions d’utilitat i d’interès. La societat editora respecta les opinions expressades pels col·laboradors, però no les comparteix necessàriament, i només fa seus els continguts difosos a l’editorial.

Tiratge d’aquest número:9.500 exemplars distribuïts gratuïtament entre els associats a Cecot, adms. públiques i patronals.

04

08

10

14

18

20

22

24

28

cecot

L’OPINIÓ

FLASHcecot

MANAGEMENT

INTERNACIONALITZACIÓ

INNOVACIÓ

CINC CÈNTIMS

FINANCES

ENTREVISTA

No sempre tenim a l’abast la preuada mobilitat, cabdal per al desemnvolupament econòmic i social

Josep Mateu, director general del RACC, parla del dèficit d’infraestructures a Catalunya

Notícies rellevants de les últimes setmanes

Una correcta gestió, clau de la rendibilitat del comerç

Polònia, un país obert a la inversió estrangera

El Pacte Nacional per l’Habitatge i comentari sobre els indicadors econòmics

La gestió del coneixement, la innovació i la pime

Pros i contres del nou Pla Comptable per a pimes

Josep Garriga Sala, subdirector general de Desenvolupament Sostenible

4

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

La mobilitat és cabdal per al desenvolupament de la societat. Des del món empresarial fa temps que es reivindica la necessitat de garantir la mobilitat de persones i mercaderies. Aquest

estiu Catalunya ha patit un mostrari bastant complet de “desastres” en temes de mobilitat. La veritat és que no és un mostrari nou d’aquesta temporada. Tots els mals són prou coneguts i denunciats. Ara, entre que els usu-aris estaven molt escamats i que es discutien qüestions importants (terminal sud de l’aeroport, recorregut de l’AVE per Barcelona, els diners per invertir en infraestructures, etc.), s’ha produït un debat constant sobre el tema i tothom s’ha po-sicionat. Com sempre, encara hi ha qui veu el got mig ple i qui el veu mig buit.

Uns, els del got mig ple, expliquen que l’anomenada crisi de les infraestructures prové del creixement econòmic i demogràfic que respira el país des de fa anys. Com diu el president Montilla, “és una crisi de creixement”. I, en aquest sentit, opinen que el fet que el tren s’aturi perquè s’està construint una altra via per a millorar traçat i servei, que les pèrdues de maletes a l’aeroport provinguin del creixement sistemàtic dels vols, que es disparin els viatges en vaixell o que les autovies es col·lapsin per un dinamisme del turisme interior i interregional, no és pas tan dolent i que pitjor seria no tenir totes aquestes infraestructures, encara que actualment estiguin col·lapsades.

Contràriament a aquesta visió, altres afirmen que, de got mig buit, ni parlar-ne; que el tenim pràcticament buit, gràcies a la desinversió crònica de l’estat a Catalunya. I presenten els números següents: durant el període 1991–

2007 la inversió estatal pressupostada en infraestructures a Catalunya ha representat de mitjana un 12,4% respecte al total regionalitzat de l’Estat, mentre que la participació en el producte interior brut (PIB) estatal va representar per a tot el període un 19% i la població respecte al total estatal és del 15,5%. Durant tot aquest període, cap any la inversió de l’Estat a Catalunya no ha superat el percentatge de l’aportació catalana a les arques de l’Estat.

Als pressupostos generals de l’Estat de 2007, els primers pressupostos en vigència de l’actual Estatut de

Catalunya, les inversions en infra-estructures productives a Catalu-nya van representar un 13,9% del total estatal, lluny del 18,8% del pes relatiu del PIB català. El PIB català ha oscil·lat entre el 18,9% i el 18,7% entre el 2001 i el 2007 i el percentatge d’inversions previs-tes a Catalunya a càrrec dels PGE

han anat oscil·lant del 12,7% del total el 2001, el 15,9% el 2003 i el 13,9% el 2007.

Pel que fa a la xarxa viària, actualment hi ha aproxi-madament 500 km de xarxa bàsica en congestió, concen-trats bàsicament a la Regió Metropolitana de Barcelona/rondes, N-II al Maresme, C-32, A-2, AP-2 i C-58; dit d’una altra manera, el 23% de les carreteres i autopistes metropolitanes estan congestionades a l’hora punta del matí. Fora de l’àmbit metropolità també trobem problemes de congestió: N-II i N-340 (funcionen com a itinerari alter-natiu al peatge de l’AP-7), eix del Llobregat, accessos a la Costa Brava (estacionalitat turística), àrees metropolitanes de Girona i Tarragona-Reus.

Si mirem la xarxa ferroviària, fa més de 10 anys que el Ministeri de Foment no inverteix ni en Rodalies ni en

La manca de mobilitat ha estat un dels temes més recurrents a Catalunya els darrers mesos. Per no dir els darrers anys, perquè la qüestió no és pas nova ni s’ha generat en quatre dies. Però les repetides experiències negatives que s’han produït enguany han posat el debat sobre les infraestructures en general, i del transport en particular, sobre la taula i han agafat una volada important. Si en alguna cosa està pràcticament tothom d’acord és en l’obligació de reduir el dèficit històric que en aquesta matèria té el nostre país i en la necessitat d’un estudi profund i complet sobre les necessitats reals de mobilitat, que no s’ha de centrar només en els dèficits actuals, sinó que ha d’abastar les necessitats futures i els mecanismes d’inversió, pensant en la seva integració en els medis urbà i natural, i en el seu manteniment.

EN P

OR

TAD

A Mobilitat a tot el territori

04

El 23% de les carreteres i autopistes metropolitanes estan

congestionades a l’hora punta del matí

5

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

Regionals. Des de la dècada dels noranta, el servei de Rodalies de Barcelona ha passat d’uns 60 a 115 milions d’usuaris sense que la infraestructura hagi experimentat modificacions; al contrari, s’ha anat degradant amb el pas dels anys i les deficiències estructurals continuen.

Els problemes de congestió s’estenen a tot el servei de Rodalies de Barcelona i, de retruc, també al servei de Regionals, l’augment de passatgers no ha tingut resposta en forma d’actualització de la xarxa i la pressió és con-tínua i creixent. Hi ha molts problemes de congestió a la C-3 de Renfe Vic-Barcelona en tots dos sentits o les entrades a Barcelona pel Garraf, el Maresme o totes dues comarques del Vallès.

Totes aquestes xifres fan, inevitablement, que ens comparem amb Madrid. S’han publicat, i han circulat per Internet, uns mapes comparatius (vegeu figura de pàgina 7) de l’evolució de les diferents xarxes de mobilitat a Madrid i Barcelona durant els darrers anys. I la diferèn-cia és abismal. Barcelona està encallada, mentre que a Madrid s’ha desenvolupat segons les necessitats que han anat sorgint. Gran part de la diferència es pot adjudicar a la falta d’inversió, però alguns denuncien la manca de planificació del país, d’ambició i d’equilibri pel que fa als diferents tipus de vies dins l’àrea de Barcelona. Que hi hagi dificultats no significa que no s’hagi de fer.

Per a l’arquitecte Manel Larrosa les “diferències entre Madrid i Barcelona van més enllà de l’excusa, d’altra banda real, de les diferents inversions i presència inversora de l’Estat, per apuntar molt directament i atènyer a la concepció, aspiracions i futur projectat des d’ambdues Comunitats. La manca d’aspiració en el model de la regió de Barcelona només és culpa nostra.” (1) És evident que durant les darreres dècades la planificació de la mobilitat a Catalunya s’ha centrat exclusivament en la planificació

L’efecte B-30

La B-30 és la manifestació de l’acumulació de molts recorreguts amb orígens i destinacions diverses dins la regió metropolitana que es concentren en una via de pas, més estrictament al tram central d’una llarga espina, que incorpora diferents recorreguts de mobilitat. L’efecte B-30 incorpora moviments que són radials vers el centre de la metròpoli i moviments que són transversals i, junts, generen el corredor de màxim ús de la regió. Aquest efecte B-30 té algunes característiques que cal destacar:- Sempre serà el tram central que acumularà més moviments, i aquest tram central és de curta distància dins el conjunt del sistema.- Es produeix sense que hi hagi alternativa de pas per d’altres llocs, sobretot si aquests llocs són llunyans. Per la pressió de càrrega, es poden repartir fluxos a llocs propers, petits by-pass, però no poden ser lluny. Per tant, un quart cinturó no resoldria aquesta acumulació central.- En el cas del Vallès i de la regió de Barcelona, l’efecte B-30 és greu perquè es resol per un únic canal de vehicle privat, tot i que podria desdoblar-se en un de ferroviari i un de vial. Aquest és l’únic gran canal regional on l’equilibri públic-privat no es produeix per manca d’oferta de transport públic fix. (2)

de les infraestructures de transport, i més concretament, en la construcció de la nova xarxa viària d’alta capacitat. Ara bé, aquesta aposta per la construcció de la nova xarxa viària s’ha derivat de l’observació del símptoma que la xarxa viària estava congestionada i que necessitava més carrils per poder canalitzar un major nombre de vehicles. D’aquesta manera, s’ha focalitzat l’interès en resoldre un símptoma concret. D’aquí, per exemple, neix la petició del Quart Cinturó (vegeu article a part).

Històricament, la xarxa de carreteres a Catalunya és del segle XIX, principis del XX. Després van aparèixer les autopistes i, tot plegat, “s’ha anat improvisant, sembla que si fem infraestructures de gran calibre, autopistes o autovies, el tema es resoldrà”, explica Larrosa. Però la diferència està en que a Europa hi ha una bona jerarquia de xarxa bàsica, secundària, tots els graus de viabilitat. En temes de circulació i mobilitat, s’ha de donar un gran equilibri en la proporció de les vies de major calibre i les xarxes distribuïdores, ja que, en conjunt, s’adapten als desplaçaments dels ciutadans. Aquesta proporció fixa de gran calibre i xarxa distribuïdora implica que no es pot oferir només més xarxa bàsica per a incrementar una oferta de més capacitat general del sistema, sinó que cal fer una oferta completa de xarxa bàsica, més secundària, més local.

El recent pacte d’inversions per a infraestructures en-tre els governs central i autonòmic s’ha valorat, en general, de forma positiva, però hi ha dubtes sobre les prioritats del govern a l’hora d’aplicar-los. Segons les previsions de la Generalitat, l’acord a què ha arribat proporcionarà 30.815 milions d’euros des d’aquest any fins el 2013 per a inversions en infraestructures. S’ha aplicat el manament de l’Estatut, que és el que calia fer, i no hauria de ser tan sorprenent que es complís la llei.

6

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

El Vallès, per exemple“Barcelona és i es consolida en el futur com a una me-tròpoli dual, amb un centre amb una potent oferta de transport públic i una perifèria basada en una xarxa radial de RENFE i FGC, que només abasta una petita part de la demanda de mobilitat”, ens explica Larrosa. “A me-sura que creix la demanda cap a totes les direccions i es redueix, en temes relatius, la demanda vers al centre, la perifèria està abocada a un creixement sense límit pel que fa a l’ús del transport privat, en un model que consolida el seu caràcter i ordena el territori. El fet metropolità de Barcelona i allò que significa Barcelona en el conjunt català (que s’estén a la Catalunya central, fins a Manresa, Vic, Igualada, etc.) està completament mancat d’un model sòlid d’ordenació territorial, que només existirà si es fa present en el camp de la mobilitat amb propostes de transport públic ferroviari a l’escala de la nostra realitat. La creació de xarxa de ferrocarril per a viatgers seria, com Madrid ens ensenya clarament, el fet distintiu i clarificador de les polítiques territorials que cal emprendre”.

Anem per parts i centrem-nos en el Vallès. Si anem en cotxe de Sabadell a Barcelona o a Manresa (és un exemple: podríem dir també de Terrassa a Martorell, o altres itineraris), fàcilment trigarem un quart d’hora per sortir de la ciutat; després ens passarem un quart d’hora a l’autopista, i un altre quart o mitja hora dins de Barce-lona. De tot el recorregut, en temps, el tram que fem per l’autopista és el més curt, i per això podem pensar que minorarem o resoldrem el nostre temps de desplaçament únicament amb aquest tram central, quan, en realitat, quedem col·lapsats a les sortides o entrades de les xarxes importants, fins al punt que ara hi ha molts embussos a l’autopista que no es produeixen per manca de la seva pròpia capacitat, sinó per la incapacitat d’entrar-hi o sortir-ne. Un altre problema afegit de la xarxa radial: si anem de Granollers a Sabadell, hem de passar per Torrebaró. Alguns itineraris per anar a poblacions que estan pràcticament a tocar són senzillament esperpèntics.

Conduir a 80 km/h?

El problema no és la velocitat, sinó la congestió

Dins d’un paquet de mesures de l’administració encaminades a reduir la

contaminació de l’aire a l’àrea metropolitana, n’hi ha una que limitava la

velocitat a 80 km/h dins la primera corona de l’àrea metropolitana. Quan

fou anunciada, la mesura va ser contestada des de diferents àmbits. El RACC

va manifestar que, evidentment, recolzava les mesures dirigides a reduir

la contaminació local i a millorar la qualitat de l’aire, però que considera

que aquesta mesura en concret, a més d’estar basada en càlculs erronis, és

innecessària, tant per raons tècniques com d’aplicabilitat. Els estudis més

solvents demostren que la congestió (conducció amb arrancades i aturades), i

no pas la velocitat, és la clau pel que fa a les emissions de gasos i partícules. En

la pràctica no existeix una linealitat entre velocitat i emissions. Per això proposa

una regulació variable del límit de velocitat. El problema no és la velocitat, sinó

la congestió i el RACC considera que reduir la congestió no és impossible. La

tecnologia ofereix solucions molt efectives

Pasqual Moya ho corrobora: “L’impacte ambiental d’un cotxe quan circula és

mínim. Un cotxe contamina més quan està encès i aturat, per tant, s’ha de

fer tot el que calgui per a què el cotxe no estigui aturat, sinó que circuli. I si

hem d’anar a 80 km/h és perquè algú no ha fet els deures, perquè la xarxa no

compleix els requisits pels què l’administració va cobrant”.

Continuem amb més temes vallesans: mentre el Bar-celonès i les seves àrees annexes tenen un ús de transport públic absolutament important (seria impensable que dins de Barcelona el 80% es mogués en vehicle privat com es fa al Vallès) perquè el transport públic existeix, al Vallès hi ha la mateixa xarxa de ferrocarril des de fa 80 anys. Com diu Pasqual Moya, president del Gremi de Tallers de Reparació d’Automòbils de Terrassa i Comarca, “de jove, des de Terrassa tardava 55 minuts per arribar a la plaça Catalunya de Barcelona; ara continuo tardant 55 minuts”. S’ha fet la línia Mollet-Papiol, que es com una anècdota amb el C-7, però el Vallès continua funcionant amb les línies de Renfe i la Generalitat que es van fer als anys 30.

Diagnosi i ordenació territorialTothom està d’acord en que falta una diagnosi precisa dels temes de mobilitat. I que és urgent fer-la. Ara bé, hi ha coses que s’han de dur a terme amb urgència, com és el cas del Quart Cinturó, una solució als problemes de mobilitat de la comarca que és reivindicada des de fa anys per la Cecot i per molts ciutadans. Evidentment, amb el Quart Cinturó no en tenim prou. És evident que, a més de fer aquesta infraestructura, és necessà fer-ne d’altres. Com reclamen algunes entitats contraries al Quart Cinturó, es pot reformar el sistema viari de la comarca, quadriculant la xarxa viària. S’ha d’acabar de dotar aquesta xarxa: s’han de fer rondes de les ciutats; variants allà on les carreteres continuen passant pel nucli urbà; la gran via de Sabadell continua essent una xarxa absolutament urbana, que suporta un excés radial de carreteres; possiblement cal algun element paral·lel a l’A-7 que serveixi per a distribuir alguns trams, etc. En aquest punt, per mitjà d’un estudi (2) fet enguany s’ha vist com, traspassant cert volum de població al transport públic, sense buidar les carreteres en absolut, mantenint pràcticament els nivells de congestió actuals, completant la xarxa, però equilibrant els sistemes de funcionament més similars als del Barcelonès, el Vallès tindria una mobilitat molt més raonable.

Malgrat tot, el més important, i en aquest punt sí que coincideixen uns i altres, és que cada vegada hi ha més consciència sobre el tema del model de país que es vol i la mobilitat s’ha de basar en un model de coherència que funcioni. S’ha de veure què és allò que no funciona, què s’ha fet malament i els motius que fan que no funcioni, i ha de servir d’exemple per a un estudi rigorós i complet que doni una visió més general sobre la circulació i la mobilitat. I cal planificar, és a dir: cal un procés complex d’integració de diversos instruments i accions, de natura-lesa diversa, tant de caire espacial com no espacial, per tal de conformar, a gran escala, el territori i les activitats que s’hi desenvolupen. I cal que això es faci des d’un punt de vista unitari de tot el territori català. <

Notes

(1) Manel Larrosa, arquitecte, expert en temes d’urbanisme, està

vinculat a l’Adenc i a d’altres entitats que treballen en temes

territorials. L’estudi d’on s’ha extret el paràgraf és “La fractura

metropolitana: Barcelona, metrópoli dual”. 2004.

(2)”La mobilitat al Vallès”. Màrius Navazo, Manel Larrosa, Maties

Serracant. Quaderns de ciutat. Cerdanyola del Vallès, 2007.

7

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

El Quart Cinturó és una via perimetral que ha d’unir Abrera amb Granollers i Mataró, pas-sant per Terrassa i Sabadell, amb un apèndix de Granollers a Sant Celoni. L’any 1966 es va

plantejar com un eix necessari per a la comunicació entre els territoris de la segona corona metropolitana, per fora de la conurbació de Barcelona, i per respondre a la mo-bilitat generada, llavors, pel creixement industrial de l’arc metropolità.

Segons David Garrofé, secretari general de la Cecot, “fa més de 30 anys que l’esperem!,”, i en aquest sentit, “lamentem profundament el retard en la seva execució, encara que en aquests moments estem contents perquè finalment podrem veure aviat el primer tram”. Ara, el que “és més urgent és fer la connexió el més aviat possible amb Granollers”, afirma Garrofé.

El projecte de construcció d’aquesta autovia s’ha basat en tres grans blocs argumentals: la construcció de l’autovia orbital ha de descongestionar la xarxa comarcal que avui es veu absolutament col·lapsada per la manca d’aquesta autovia de caràcter gratuït; el Quart Cinturó es constitueix en l’eix viari gratuït vertebrador de la segona regió industrial i tecnològica de Catalunya (i la tercera d’Espanya); i aquesta via forma part de l’eix de l’autovia A-7, que connecta Almeria amb els Pirineus, completant l’articulació viària del corredor mediterrani.

Segurament l’estudi més exhaustiu sobre aquesta infraestructura i el que representa per a la mobilitat de la comarca del Vallès ien la regió metropolitana de Barcelona és el que va fer la Cambra de Comerç de Barcelona, que va

manifestar que el Quart Cinturó ”és una peça indispensable per al desenvolupament econòmic de la regió metropolitana de Barcelona (RMB) i de Catalunya”. Aquesta corporació considera que el Quart Cinturó conforma un eix vertebra-dor que permetrà la ràpida intercomunicació transversal de la segona corona metropolitana i alliberarà les vies d’accés radial nord-sud cap a la conurbació de Barcelona. A més, en connectar l’arc Baix Llobregat-Vallès-Maresme, que és el cinturó industrial de la regió metropolitana, donarà servei a un important tràfic de mercaderies que actualment con-gestiona ciutats com Terrassa i les carreteres del Vallès.

En definitiva, l’estudi de la Cambra conclou que el Quart Cinturó “comportarà una ampliació de la capacitat del viari de la RMB, en la qual la xarxa viària ha arribat a una situació de saturació, a causa del destacat creixement de la mobilitat intercomarcal. Les vies alternatives al Quart Cinturó suporten actualment alts nivells de trànsit i tenen pràcticament esgotades les possibilitats d’ampliar la seva capacitat.”

En canvi, segons Manel Larrosa, arquitecte que toca temes d’urbanisme lligat a l’Adenc, l’associació que par-ticipa en la campanya No al Quart Cinturó, “sembla que demanant el Quart Cinturó resoldrem tots els problemes de cop. Hem de ser més rigorosos, tractar al malalt amb més rigor i profunditat., un by-pass que no és sempre la solució a un problema de circulació.” A més, diu, “en termes europeus, no hi ha comparació de dues infraes-tructures potents en paral·lel situades a pocs quilòmetres: una A-7 i una segona A-7 (o una autovia de proporcions importants). <

Quart Cinturó Fa més de 30 anys que l’esperem!Des de que és van fer les primeres definicions del projecte, aquesta infraestructura s’ha contemplat com un element clau per al desenvolupament econòmic de la regió metropolitana de Catalunya i de tot Catalunya. La Cecot ha defensat des del principi la seva necessitat.

Dèficit S’han publicat uns mapes comparatius de l’evolució de les diferents xarxes de mobilitat a Madrid i Barce-lona durant els darrers anys. I la diferència és abismal. Barcelona està encallada, mentre que Madrid s’ha desenvolupat.

8

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

Tot país que vulgui apostar pel progrés i la qualitat de vida dels seus ciutadans necessita disposar d’unes grans infraestructures que funcionin amb plena eficàcia. No només per promoure els be-

neficis empresarials, imprescindibles per crear riquesa i llocs de treball, sinó també per afavorir una sanitat, una cultura, un nivell d’investigació o d’innovació de la més alta qualitat. Unes infraestructures adequades resulten imprescindibles per crear un entorn empresarial i social prou dinàmic on les noves idees trobin sortida fàcilment, un fet clau en un món global que, sembla, ens aboca a traslladar cada cop més els centres de producció a altres països i, en canvi, a potenciar a casa nostra els grans caus d’innovació, desenvolupament, serveis i creativitat.

Aquesta tendència globalitzadora, que en allunyar la producció atorga a més un paper cabdal a la gestió de la logística i la innovació, ha de ser assumida al nostre país per un teixit empresarial format en bona part per pimes i, encara de forma prou significativa, empreses familiars. Ens trobem, doncs, davant d’un veritable repte i, per tant, utilitzant l’argot empresarial, potser el més recomanable és fer-ne del proble-ma una oportunitat i, en aquest cas, com a país en el nostre context estatal i europeu, preparar-nos per competir.

Els empresaris i els primers execu-tius de les grans empreses sabem que per competir necessi-tem qualitat i innovació, i això vol dir invertir constantment per disposar de les tecnologies més modernes. Fent un paral·lelisme, allò que a les empreses és la tecnologia, per als països són les infraestructures. I en aquests moments Catalunya està en inferioritat de condicions per competir amb les principals regions econòmiques europees, i un dels motius principals és el retard en el desenvolupament d’infrastructures estratègiques de mobilitat, tecnologia, informació i energia.

El retard de les infraestructures no solament condicio-na el desenvolupament econòmic en el futur, sinó també en el present, perquè, per una part, és un factor dinamitzador de la zona en què es realitza i, per l’altra, fomenta l’equilibri territorial en generar connexions entre els pols econòmics i les zones menys evolucionades. És a dir, el retard està afectant el desenvolupament econòmic actual.

Aquest retard queda força palès en instal·lacions com ara l’aeroport d’El Prat, que amb la tercera pista només està operant al 50 % de les seves possibilitats per a l’im-

pacte mediambiental mal dimensionat i encara pendent de solució. El límit del model d’El Prat amb la tercera pista i la nova terminal Sud recentment adjudicada està a molt curt termini, i cal treballar ja en un pla de futur de l’aeroport.

El trànsit ferroviari de mercaderies per ample europeu afecta directament la competitivitat del Port de Barcelona i deixa com alternativa única del transport de mercaderies a una ja saturada xarxa viària. I tot el que es coneix com a àrea metropolitana de Barcelona està mancada d’un sistema intermodal, ferroviari i per carretera, i en xarxa, que sigui una veritable alternativa al transport privat.

L’oferta de transport públic intermetropolità està lluny de les necessitats reals de la ciutadania, tant per les línies de connexió que ofereix com per la saturació física a les hores punta.

La manca d’opcions traspassa totes les responsabilitats de transport de persones i mercaderies a la xarxa viària, i és una causa de la seva saturació. Continuem sense cap

alternativa pública de qualitat a l’AP-2 i a l’AP-7, i el disseny del quart cinturó, una obra vital per al desenvolupament econòmic del Vallès, està encara en una fase incipient de definició.

La xarxa elèctrica ens ha deixat exemples preocupants en els darrers anys de fins a quin punt la seva pre-carietat resulta del tot insuficient per

a les exigències competitives de les nostres empreses i la nostra societat.

Aquesta és una exposició objectiva de la situació, en què el Vallès, per la seva situació geogràfica central i per la seva importància econòmica i demogràfica, es veu especialment afectat. La situació no és fàcil perquè el retard acumulat és molt gran.

Podem trobar moltes explicacions, però sens dubte, i com diríem des de l’òptica empresarial, el problema d’una situació tan generalitzada com aquesta es troba en el mo-del. El sector empresarial pot i ha de participar activament aportant propostes i solucions, com ben recentment va succeir amb l’aeroport d’El Prat.

Si volem que Catalunya tingui un pla de futur, és imprescindible l’aliança entre societat civil, empreses i administracions públiques, deixant de banda els protago-nismes que tant ens han limitat històricament. El país ens necessita d’una vegada a tots junts, pensant a llarg termini. A més de guanyar el nostre futur, hem de saber gestionar el present i haver après la lliçó del passat.<

L’O

PIN

IÓ

Josep MateuDirector General del RACC

Competir en inferioritatde condicions

“El que a les empreses és la tecnologia, per

als països són les infraestructures”

10

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

Un total de nou premis es lliuraran durant la 13a edició de La Nit de l’Empresari, que es celebrarà el 30 d’octubre, i que enguany està dedicada a la globalització de l’economia. 38 candidatures de 15 poblacions catalanes han optat als reconeixements Cecot al Progrés Empresarial. La Cecot farà un reconeixement especial a la Previsió Terrassenca i a Crista-lleria i Sanitaris Forn, SA com a empreses centenàries.

El passat 4 d’octubre es van reunir a la seu de la Cecot els 22 membres que han composat el Jurat dels Reconeixements Cecot al Progrés Empresarial. De les 38 candidatures presentades, que finalment van conformar el dossier del Jurat, els membres van fallar a favor de:

• EUROFRAGANCE, SL a la categoria d’empresa més internacional.

• CASAS, SA a la categoria de comerç més dinàmic (atorgat per Liberty Seguros i l’Associació Catalana de Corredors i Corre-dories d’Assegurances).

• SA MARTÍ LLOVERAS, a la categoria d’empresa més innovadora.

• ALIART ENGINEERING, SL a la categoria de millor iniciativa empresarial jove (guardó ator-gat pel Cercle Cecot de Joves Empresaris).

• GREMI DE JARDINERIA, com a gremi que s’ha distingit per la millora de les seves activi-tats i els serveis per als seus agremiats.

• THE ECONOMIST, a la categoria de mi-tjà de comunicació que s’ha destacat per la introducció d’innovacions en la publicació, tractament o difusió de temes econòmics, empresarials i socials.

• CENTRE TECNOLÒGIC LEITAT, com a ins-titució que ha contribuït al desenvolupament econòmic i empresarial.

• Sr. MANUEL LAO HERNÁNDEZ, presi-dent de Nortia Corporation, a la categoria de personalitat que s’ha distingit per la seva trajectòria professional i per la seva aportació al món econòmic i empresarial.

• LLOC NOU, SCCL - SALAS, guardonat amb el Premi a la Creació de Valor Social de Caixa Terrassa. <

Reconeixementsal progrés empresarial

El jurat es fa la foto davant la seu de Cecot.

FLA

SHce

cot

q El president d’Unicem (Unión Comarcal de Empresarios del Este de Madrid), Enrique Pi-queras, i el soci director general d’HEI (Em-pleo e Innovación), Gabino Diego Díaz, es van reunir amb Antoni Abad i David Garrofé amb l’objectiu d’establir vies de cooperació en la gestió de les entitats en l’àmbit de la formació, la innovació i l’intercanvi d’expe-riències. Tant la Cecot com Unicem treballen en la doble vessant d’aglutinar els interes-sos dels seus associats, gremis i associacions, actuen com a representants davant dels in-terlocutors socials i presten directament o indirectament els serveis més avançats per fomentar la competitivitat.

Trobadaamb Unicem

11

ceco

tnò

mic

30

cec

ot

12

ceco

tnò

mic

30

cec

ot La Fundació Cecot Formació (FCF) ha pro-

gramat més de 300 cursos presencials a partir del mes de setembre. D’aquests, 240 esta-ran destinats a treballadors/es en actiu i 32 a persones que estiguin a l’atur. Les propostes aprofundiran en els coneixements de diverses àrees, d’entre les quals destaquen la gestió dels recursos humans, la qualitat, la prevenció de riscos laborals, les noves tecnologies, els idiomes, l’àrea economicofinancera, l’àrea fiscal, l’àrea industrial i les àrees tècniques específiques de cada sector productiu així com la normativa aplicable. D’entre les no-vetats per a aquest segon semestre de l’any cal destacar el programa de formació per a directius/ves, format per un curs en Direcció i gestió d’empresa i seminaris específics de les diferents àrees empresarials: gestió de la innovació a les PIMES, flexibilitat a l’empresa, instruments públics de suport per a l’expansió industrial internacional, màrqueting estratègic a l’empresa actual i creativitat i innovació.

Formació per sectorsL’FCF pretén donar resposta als diferents sec-tors que conformen el nostre teixit empresa-rial oferint, cada cop més, una formació es-pecialitzada i un ventall de cursos més ampli. Destaquem alguns exemples de la formació que s’ofereix per sectors: sector oficines i des-patxos (pensions i seguretat social, fiscalitat, relacions laborals, gestió de recursos humans, fiscalitat: IRPF, comptabilitat informatitzada); sector de la construcció (mesures i pressupos-tos, prevenció de riscos laborals, interpreta-ció de plànols i grua-torre); sector del metall (formació específica de l’automoció, robòtica, domòtica, soldadura, pneumàtica, planifica-ció i control de la producció); sector químic (gestió de residus, transport de mercaderies perilloses, transformació de materials, 5s, lean manufacturing, TPM [total productive

maintenance], normativa reach), sector tèxtil (teixits d’ús tècnic, patronatge assistit per or-dinador, perfeccionament tècnic, estampat tèxtil, processament de fibres).A més, la formació transversal ofereix cur-sos d’idiomes, grafologia, noves tecnolo-gies, comptabilitat, negociació empresarial, prevenció, medi ambient i recursos humans, entre d’altres.

Nou Pla Comptable Cal destacar també la formació sobre la Nova normativa del pla comptable que s’ofereix en dues modalitats segons el destinatari, amb una durada de 12 i de 20 hores respectiva-ment. Aquesta oferta formativa ha tingut un acolliment molt bo per part de les empreses a causa dels canvis que introdueix aquesta normativa a la comptabilitat empresarial. Aquests cursos són també una nova aposta per la nova seu de la Cecot de Barcelona.

Sistema de bonificació de la for-mació contínuaL’FCF vol potenciar l’oferta de formació con-tínua per a treballador/es en actiu que ofereix la Fundación Tripartita para la Formación en el Empleo. Aquesta entitat aplica un sistema de finançament de la formació dirigida a les empreses que volen formar els seus treba-lladors/es mitjançant una sèrie de bonifica-cions. Es tracta d’un sistema que permet a les empreses disposar d’un crèdit formatiu segons la quantitat ingressada l’any anterior en concepte de formació professional. L’FCF dissenya, planifica, imparteix i avalua la for-mació contínua de les empreses i en gestiona la bonificació a les quotes de la seguretat social.

D’altra banda, una altra alternativa que planteja L’FCF és la formació e-learning, a través d’Internet, i que és dirigida a les per-

sones que no poden assistir a classes de manera presencial. Aquesta opció presenta un ventall molt ampli de cursos de diferents àrees d’interès.

Flexibilitat horàriaL’FCF ofereix la possibilitat de fer formació en diferents franges horàries: matí, migdia i tardes de dilluns a divendres, i dissabtes, en l’afany d’apropar la formació a totes les per-sones, ja que la disponibilitat de cada persona per a assistir als cursos pot variar depenent del cas i del tipus de feina. D’altra banda, la patronal catalana també ha ampliat el seu àmbit territorial a la ciutat de Barcelona amb la nova seu.

Pràctiques a empresesUn any més, per proporcionar formació als treballadors/es que estan a l’atur, L’FCF ha programat 32 cursos per contribuir a la inser-ció laboral. Els àmbits de formació d’enguany són els següents: administració i oficines, idiomes, oficis, alimentació, tecnologies in-formàtiques i sanitat. Cal destacar els cursos amb pràctiques a empreses, gràcies als quals s’ha aconseguit un alt nivell d’inserció durant els anys anteriors. Els cursos amb pràctiques d’enguany són: atenció especialitzada per a malalts d’Alzheimer, auxiliar d’infermeria en geriatria, auxiliar d’infermeria en hospitalitza-ció, auxiliar d’ajuda a domicili, fuster, jardiner i administratiu/va comptable, administratiu/va de personal, telefonista/recepcionista d’oficina i empleat/da d’oficina.

Un dels aspectes a destacar d’aquesta formació per a treballadors/es que es troben a l’atur són els criteris de selecció de l’alumnat, entre els quals es tenen en compte criteris com ara la homogeneïtat del grup d’alumnes i la igualtat d’oportunitats per a tothom. <

La Fundació Cecot Formació programa més de 300 cursos de formació per al proper semestre

FLA

SHce

cot

Destaquen la nova edició del programa per a directius i del seminari de direcció i gestió d’empreses i el fet que la seu barcelonina del districte 22@ acull també alguns cursos.

Previsió Terrassenca, empresa centenàriaq Previsió Terrassenca celebra els seus 100 primers anys de vida i com a empresa centenària serà guardonada dins del marc de la 13a Nit de l’empresari. Des de 1908, aquesta companyia dóna cobertura a més de 20.000 ciutadans, i és una de les 20 primeres mutualitats de previsió social a Catalunya amb més de 7.000 pòlisses en vigor. L’entitat es troba en un moment d’expansió amb l’obertura de delegacions en altres localitats i ampliant la seva gamma de productes, fet que els permet oferir tot tipus d’assegurances als seus clients, ja sigui d’accident, de vida, d’habitatge o d’automòbil.

Les nostres empresesA la xarxa

q L’edició digital del Cecotnòmic ja està disponible a la xar-xa, a www.cecotnomic.cat/. Hi podeu trobar tot l’arxiu de Cecotnòmic des que va néixer la publicació. Els articles que composen cada número del Cecotnòmic els trobareu agru-pats per les mateixes àrees temàtiques en què es divideix la versió impresa. Què en podeu extreure de la pàgina web? Tots aquells ar-ticles i opinions dels principals temes que ocupen l’agenda empresarial actual, les novetats que viu la patronal, informació sobre les darreres tendències en matèria de finances, recursos humans, management i innovació, així com la resta de camps que afecten el món empresarial.Un dels grans valors afegits que conté cecotnomic.cat és la web del Cecotimpulsa amb tota la recopilació de números que han estat publicats. El Cecotimpulsa conté el posiciona-ment de la patronal pel que fa a les qüestions d’actualitat: les polítiques públiques que defensa, les propostes empresarials que impulsa i tots els esforços diaris.El paper es trenca, es mulla i sempre és susceptible de ser malmès. I, com ens passa sovint, hi ha coses que preferiríem tenir a l’abast en qualsevol moment. Per aquest motiu hem creat cecotnomic.cat, amb l’objectiu principal que pugueu disposar d’aquella informació empresarial que més us inte-ressa a qualsevol hora.

Cecotnòmic

El conseller de Governació i Administracions Públi-ques, Joan Puigcercós, es va reunir amb el comitè executiu de la Cecot, a la seu de la institució, seguint els contactes habituals en-tre la patronal amb polítics i governants catalans.

Visita de Joan Puigcercós

14

ceco

tnò

mic

30

MA

NA

GEM

ENT

S ovint no es percep la importància que té la correcta gestió de l’establiment comercial, en totes les seves diferents vessants, per a l’ob-tenció de bons resultats. I quan diem bons

resultats no parlem del volum de vendes, sinó essenci-alment de l’obtenció de bons marges de benefici que el facin rendible.

Darrerament, quan es parla del sector del comerç al detall i dels seus empresaris, “hom es centra en les barreres i entrebancs que hi ha en aquests moments,

amb un important increment de l’oferta comercial i un canvi constant en el mer-cat, per tirar endavant un petit o gran projecte empresarial en aquest sector”, segons Pilar Gomà i Quintillà, assessora de Comerç Interior de la Cecot.

De fet es tendeix a explicar no-més allò que no va bé, o que amoïna, i respecte a això, es va proposar una jornada que parlés de què fa, del què és aquest sector i aprofitar per felicitar

Les persones que son al capdavant de les empreses de comerç actuen com a home/dona orquestra. Han de tocar cinc mil tecles perquè el negoci funcioni i a més les han de tocar totes bé, per tal que sigui rendible. Sovint la «visibilitat» d’algunes característiques cridaneres del comerç fa que no s’hagin tingut en compte altres aspectes de la gestió comercial, que pertanyen a la «rebotiga» i que són igualment essencials per a l’obtenció dels bons resultats.

Una correcta gestió, clau de la rendibilitat del comerç

MA

NA

GEM

ENT

14

Des de la Comissió de Comerç

Interior de la Cecot s’ha orga-

nitzat la 5a Trobada Professio-

nal del Comerç, enguany sota

el lema «La Gestió: la clau del

comerç». Aquesta jornada vol

donar eines per a millorar la

gestió individual dels establi-

ments comercials.

tots aquells qui cada matí aixequen la persiana, contribuint així, no només a donar vida al carrer, com sempre es diu, sinó que també desenvolupen un paper essencial en la societat que és el de ser útils als ciutadans, apropar-los tot allò que necessiten per a viure, des de l’alimentació, la neteja, els estris personals fins als elements de lleure i distracció.

En la presentació de la jornada es deia que sovint les persones que estan al capdavant de les empreses de comerç actuen com a home/dona orquestra. Han de tocar cinc mil tecles perquè el negoci funcioni i a més les han de tocar totes bé, per tal que sigui rendible.

En aquest sentit, cal que l’empresari del món del comerç:

p Controli l’organització del punt de venda, amb tècni-ques de marxandatge que optimitzin la utilització i ren-dibilitat de l’espai. Ha de conèixer la importància que l’aparador i la dinamització del punt de venda tenen en relació a l’increment de vendes.

Brànding?Brànding, un anglicisme que s’ha posat de moda, en realitat és un concepte que el bon empresari sempre ha tingut present: la importància del «bon nom de la casa» amb tot el que aquest «bon nom» comporta, des de la imatge del propi establiment fins a la del personal que hi treballa i la manera de fer en el dia a dia.

15

ceco

tnò

mic

30

MA

NA

GEM

ENT

p Conegui les nocions bàsiques de les tècniques de venda i aplicar-les al seu establiment, per la qual cosa ha de conèi-xer perfectament qui és el seu client, a qui es vol adreçar, i definir les accions i entorns per promocionar-se.

p Estigui al dia dels estudis de mercat i dels canvis en les tendències de compra dels consumidors, mitjançant l’accés a les publicacions especialitzades del seu sector i del comerç en general.

Tots aquests punts són molt importants, bàsics, i els que més es veuen, ja que s’adrecen directament a la venda; tanmateix, sovint la «visibilitat» de tots aquests aspectes fa que no s’hagin tingut en compte altres aspec-tes de la gestió comercial, que pertanyen a la «rebotiga», i que són igualment essencials per a l’obtenció dels bons resultats que dèiem al principi.

Aquests aspectes són:

p Controlar la logística de l’aprovisionament i de l’em-magatzematge, per tal de no ofegar el flux de caixa amb inventaris extensos de poca rotació.

16

ceco

tnò

mic

30

MA

NA

GEM

ENT

p El control comptable de la gestió diària i del finançament tant de les compres com de les inversions necessàries, tant per mantenir l’establiment al dia com per plantejar-se el creixement del nombre de punts de venda.

p Estar al dia de les noves tecnologies de la informa-ció i conèixer les eines in-formàtiques bàsiques per agilitzar la gestió del punt de venda.

p Controlar els temes labo-rals i ser capaç de motivar i liderar l’equip humà, que és el motor de la venda darrere el taulell.

I un altre aspecte, que sovint s’obvia, ja que no es veu directament relacionat amb el resultat econòmic de l’empresa, és el de conèixer les diferents agrupacions sectorials que, en base a economies d’escala, poden contribuir a la reducció de costos en la gestió i les as-sociacions territorials que contribueixen a donar difusió del punt de venda.

La cinquena jornada Trobada Professional del Co-merç sobretot va tractar aquests darrers aspectes. Així, el primer tema va ser el de la logística en el comerç al detall, de la mà de Carles Roig, soci de Clavis, consultora

u

especialitzada en dissenyar programes de reducció de costos i millora del servei.

Seguidament, Xavier Badia, consultor empresarial, va parlar de com finançar el creixement del negoci comercial i les necessàries inversions per a mantenir-lo a un nivell òptim. Per acabar la tanda de conferències, César Martín,

expert en brànding comer-cial, va parlar de «Brànding en el Comerç».

La taula rodona «El creixement de l’empresa» va tancar la trobada. Efec-tivament, una de les pro-blemàtiques que es donen en el mercat actual en què cal certa dimensió, és com passar de dues botigues a

5, 25 o 100. En aquesta taula, moderada per Muntsa Vi-lalta, directora general de Comertia, van participar Javier Cottet, d’òptiques Cottet, Bernat Morales, responsable de relacions exteriors de Mercadona a Catalunya i Jordi Combalia, gerent de Delicater Milenium i de la cadena de tendes de xarcuteria «Tal Qual».

Finalment, Dolors Batallé, directora general de Co-merç, va tancar la jornada insistint amb les seves paraules en la necessitat de millorar la gestió i d’incrementar la formació dels empresaris del comerç, per a l’obtenció de bons resultats.<

“Una de les problemàtiques que es donen en el mercat actual en el que cal certa

dimensió, és com passar de dues botigues a 5, 25 o 100”

18

ceco

tnò

mic

30

GLO

BA

LIT

ZA

CIÓ

Polònia és una de les economies més avançades dels països que abans formaven part del camp econòmic socialista. Actualment està donant facilitats als inversors estrangers per tal de

modernitzar la seva economia i fer-la més competitiva. La inversió immobiliària o el sector serveis, per mencio-nar uns exemples, ofereixen interessants oportunitats als inversors espanyols.

El desenvolupament econòmic d’Espanya en els úl-tims anys ha permès la creació d’un potent teixit empre-sarial, per al qual el mercat domèstic es fa petit. En els darrers deu anys les empreses espanyoles han iniciat el camí vers la internacionalització mi-rant primer, i per raons culturals òbvies, cap a Llatinoamèrica, i més recentment als nous estats membres de la Unió Europea. Avui dia la presència espanyo-la a l’exterior comença a ser considerable tant pel que fa a exportació com a inversió, però com deia Samuelson «els diners són un bé escàs i susceptible d’usos alternatius», i per això convé planificar en profunditat el procés d’ex-pansió internacional per tal de concentrar esforços. Tota decisió ha de tenir en compte el risc polític, els sistemes de protecció a l’inversor estranger, la seguretat jurídica, la mida del mercat de destí, les xarxes de distribució i

logística i, entre d’altres, l’existència d’un sistema judicial efectiu que permeti la resolució de conflictes.

La pertinença a la Unió Europea assegura molts dels aspectes assenyalats. Aquest fet situa els nous membres al capdavant de la llista d’oportunitats. El fet de comptar amb nous mercats per desenvolupar dins un espai do-mèstic amb regles similars és una garantia d’estalvi de problemes.

En paraules de Jaime Fúster, soci del destacat bufet Garrigues i màxim responsable de l’oficina d’aquesta firma a Varsòvia, que ha analitzat els perquès de l’increment

d’inversions en aquest país per a Cecotnòmic, “a la nova Europa, Polònia és, a l’actualitat, una de les destinacions d’inversió més atractives, i ho és per motius d’índole molt diversa”. En pri-mer lloc, afirma Fúster, perquè des de l’1 de maig de 2004 és membre de ple dret de la Unió Europea i perquè, a més, va

assolir aquesta condició després d’un més que excel·lent procés de compliment dels criteris de Copenhaguen. Aquest procés significa, entre altres coses, l’adequada adopció del conjunt normatiu comunitari, que junt amb un sistema ju-rídic de tall continental i que beu de les mateixes fonts que el dret espanyol (dret romà, codificació napoleònica), ens situa en un país amb un alt nivell de seguretat jurídica.

Amb l’entrada dels països de l’Est d’Europa a la UE s’obren noves possibilitats d’inversió als empresaris i inversors espanyols en el camí de la internacionalització de l’economia espanyola. A la nova Europa, Polònia és, a l’actualitat, una de les destinacions d’inversió més atractives, i ho és per motius d’índole molt diversa.

Polònia, un país obert a la inversió estrangera

GLO

BA

LIT

ZA

CIÓ

18

El desenvolupament econòmic d’Espanya en els últims anys ha permès la creació d’un potent teixit

empresarial

19

ceco

tnò

mic

30

GLO

BA

LIT

ZA

CIÓ

En segon lloc, perquè ha experimentat en els últims deu anys un creixement dues vegades superior al de la mitjana dels països de la Unió Europea i sembla que tindrà continuïtat, d’acord amb les dades recentment publicades per la Comissió Europea.

En tercer lloc, perquè compta amb gairebé quaranta milions d’habitants i té una mà d’obra altament quali-ficada. Cert és que molts d’ells han emigrat a països on reben un salari més elevat i «la fugida de cervells» és, ara com ara, un dels majors problemes d’aquest país.

En quart lloc perquè compta amb catorze zones econòmiques especials, on l’inversor podrà tro-bar ajuts i subvencions estatals per a la implantació. Els governs regionals són excessivament actius a l’hora de competir per atraure els inversors estrangers i poden negociar-se paquets molt interessants.

En cinquè lloc, perquè es preveu que per mida i po-blació, Polònia sigui la destinació del major volum de Fons de la Unió Europea, si bé és veritat que de moment la falta de funcionaris amb experiència està retardant el procés.

A tot això convé afegir el fet que recentment li ha estat encarregada, junt amb el seu veí Ucraïna, l’organitza-ció de l’Eurocopa de l’any 2012, la qual cosa ha provocat que tant les associacions empresarials com el govern esti-guin fent passos per a l’atracció del capital privat per tal de complir amb els exigents terminis fixats per la UEFA. Concretament, la Confederació d’Empresaris Polonesos

(KPP) ha posat en marxa un procés per afavorir la partici-pació privada en els projectes d’infraestructura necessaris per a l’event. El parlament polonès al seu torn, el passat dia 7 de setembre (el mateix dia que va convocar eleccions per al pròxim dia 21 d’octu-bre) va aprovar una llei que

declara les obres de l’Eurocopa d’interès públic.Per totes aquestes raons Polònia és un país molt

interessant per invertir, encara que no convé deixar de costat alguns aspectes que sens dubte convé millorar, entre ells l’excessiva burocràcia existent i la incertesa po-lítica que s’aclarirà amb les eleccions del pròxim dia 21 d’octubre.<

A Polònia se li ha encarregat, junt amb el seu veí Ucraïna, l’organització de

l’Eurocopa de l’any 2012

20

ceco

tnò

mic

30

CO

MP

ETIT

IVIT

AT

S egons la definició del Knowledge Board «Gestió del coneixement és organitzar recursos intan-gibles i capacitats organitzatives per obtenir objectius empresarials. La gestió del coneixe-

ment es basa fonamentalment en compartir i permetre l’ús d’aquest coneixement».

Quan es parla de gestió del coneixement, s’acostu-ma a pensar en sistemes per captar, organitzar i distribuir la informació i el coneixement de l’organització. El concepte, però, va més enllà: la gestió del coneixement també serveix per a generar-ne de nou, és a dir, per a innovar.

Normalment s’entén la innova-ció com a complexes processos de recerca, desenvolupament, adqui-sició i transferència de tecnologia aplicada al procés de creació de nous productes o al procés productiu. Però innovar vol dir també fer el que ja fem de manera diferent, més efectiva i eficient, aplicant la creativitat i l’aprenentatge.

La innovació ve a ser com una aventura, una idea neix i es desenvolupa a la ment de la gent, creix a través de la comunicació i el treball en equip fins que es con-verteix en una realitat tangible. La gestió de la innovació implica poder identificar aquestes idees, fer que flueixin, es transfereixin i es desenvolupin fins que arribin a ser nous productes, nous processos o nous serveis. Aquest poder

d’identificar idees, fer que flueixin i es transfereixin, és un dels objectius de la gestió del coneixement.

Què fan les empreses innovadores?Cada vegada són més les empreses que han decidit sis-tematitzar la innovació i fer-ne un procés més del dia a dia de l’organització.

Thomas Edison va afirmar que «la innovació està constituïda per un 1% d’inspiració més un 99% de transpiració (suor, feina dura)». A la pregunta de com va ser capaç de generar una inven-ció com la de la bombeta elèctrica, la seva resposta va ser «per trobar la solució, vaig haver de descobrir primer 999 formats que no funcio-naven».

Així, la innovació esporàdica pot ser casual; la inno-vació sistemàtica és fruit del treball planificat.

El discurs de la innovació és un discurs destinat a l’alta direcció. No es pot esperar que els nivells inter-medis liderin el procés. La convicció d’assignar recursos, pressupost, persones, instal·lacions ha d’emanar de la direcció general.

Les empreses que han integrat el procés de la inno-vació es mostren satisfetes. Les respostes de directius de primer nivell a la pregunta «què aporta la sistematització de la innovació?» són:

La innovació ve a ser com una aventura, una idea neix i es desenvolupa a la ment de la gent, creix a través de la comunicació i el treball en equip fins que es converteix en una realitat tangible. La gestió de la innovació implica poder identificar aquestes idees, fer que flueixin, es transfereixin i es desenvolupin fins que arribin a ser nous productes, nous processos o nous serveis. Aquest poder d’identificar idees, fer que flueixin i es transfereixin, és un dels objectius de la gestió del coneixement.

Gestió del coneixement, la innovació i la pime

INN

OV

AC

IÓ

20

Innovar és fer el que ja fem diferent,

efectiu i eficient, aplicant la creativitat

i l’aprenentatge

21

ceco

tnò

mic

30

IN

NO

VA

CIÓ

u Un equip directiu més cohesionatu Un marc de referència per prioritzar iniciatives i projectesu La creació d’un sistema ordenat que seria difícil d’aconseguir en el dia a diau La sensació de millor control de la situacióu La motivació dels col·laboradors amb un projecte de futuru La preparació per afrontar nous reptes

I les pimes?A les pimes sovint es troben directius que diuen estar d’acord amb la necessitat d’innovar i que s’hi han de des-tinar recursos. Però el problema de les pimes és el temps, molts directius estan ocupats transmetent les directrius del dia a dia i no tenen temps d’innovar.

Aquestes situacions reflecteixen un problema de gestió i un greu problema de delegació. L’horitzó de treball de la direcció general ha de ser un horitzó estra-tègic, no tàctic ni operatiu. El temps de la direcció serà més valuós si es dedica a activitats estratègiques, com ara planificar la innovació, que no pas si es dedica a gestionar el magatzem.<

Conclusió

Anant un pas més enllà, moltes organitzacions ja han identificat que el seu avantatge competitiu no està en el producte final (que a mig termini pot ser copiat o imitat), sinó en el procés per arribar a aquest producte. És a dir, la diferència no està tant en la innovació sinó en el potencial innovador.Un bon exemple d’aquest tipus d’empreses és Google, que publica versions «beta» dels seus productes, té serveis gratuïts al seu portafoli, i es troba entre les empreses més valuoses del món.Finalment, recordar que gestionar el coneixement adequadament no significa necessàriament ser més innovadors, però fer-ho implica unes sòlides bases, que poden i han de ser aprofitades per a l’organització com a palanca d’innovació i de canvi.«L’avantatge no està tant en la innovació sinó en el potencial innovador».

22

ceco

tnò

mic

30

CIN

C C

ENT

IMS

CIN

C C

ÈNT

IMS Un pacte

nacional per a l’habitatge

22

En els últims mesos la Gene-ralitat ha intentat endegar, per primera vegada, políti-ques públiques ambicioses

per afrontar el problema de l’habitatge. Aquest esforç s’ha materialitzat amb la signatura del Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 amb els

agents socials i econòmics i, tot i que no ha comptat amb el consens de tots els partits que conformen el Parlament Català ni la benedicció de tots els sectors socials suposa, sens dubte, un pas endavant respecte a la situació actual. Si aquest Pacte és o no suficient per resoldre el greu problema de l’habitatge que pateix el nostre país ho sabrem d’aquí a uns anys. El pacte té cinc reptes principals: millorar l’accés a l’habitatge, especialment el dels joves; millorar les condicions del parc d’habitatges; millorar l’allotjament de la gent gran i de les persones amb discapacitat; prevenir l’exclusió social residencial; garantir un allotjament digne i ade-quat a les llars mal allotjades.

Els factors que han originat aquest Pacte són més que evidents i alguns vénen de lluny. Un llarg període de deu anys de forta inflació de preus en el mercat immobiliari ha portat a una discrepància extraordinà-ria entre l’evolució dels salaris i l’evolució del cost de l’habitatge (entre l’any 1997 i l’any 2006, per exemple, els salaris mitjans de Catalunya han crescut un 30%, mentre que els preus mitjans dels habitatges de Cata-lunya han pujat un 245%).<

Fort ritme d’expansióL’economia catalana ha avançat quasi un 4% interanual durant el segon trimestre de l’any, és a dir, continua amb el fort ritme d’expansió característic dels darrers anys. El sector industrial continua avan-çant a una taxa entorn del 3% interanual,

fet que consolida la seva recuperació des de les taxes negatives del 2005. Les dades acumulades dels set primers mesos de l’any mostren un creixement del 2% in-teranual de l’índex de producció industrial català, fet que representa una suavització del ritme d’avanç i del que només s’ha

desmarcat el sector dels béns de consum, que ha mostrat un avanç del 3,5%, des de l’1,3% anterior. La desacceleració en el sector de la construcció es reflecteix en el nombre d’habitatges d’obra nova iniciats el primer trimestre d’enguany (-16,4% interanual).<

Dada període anterior Última dada disponible Previsió de futurproducte interior brut (PIB)PIB Catalunya 4,0 (2T’07) 3,6 (3T’07) decreixementPIB Espanya 4,1 (2T’07) 3,8 (3T’07) decreixementPIB Eurozona 3,1 (2T’07) 2,7 (3T’07) estableInflacióCatalunya 2,7 (2T’07) 2,5 (3T’07) lleuger decreixementEspanya 2,4 (2T’07) 2,2 (3T’07) estableEurozona 1,9 (2T’07) 2,2 (3T’07) creixementDesocupacióCatalunya 6,7 (2T’07) 7,2 (3T’07) creixementEspanya 8,5 (2T’07) 9,2 (3T’07) lleuger creixementEurozona 7,3(2T’07) 6,9 (3T’07) decreixemnetEstats Units 4, 5 (2T’07) 4,7 (3T’07) estableÍndex de confiançaEspanya 97,4 (2T’07) 103 (3T’07) creixementEurozona 111, 9(2T’07) 107,1 (3T’07) creixementEstats Units 137,30 (2T’07)) 99,8 (3T’07)) estableMercats financersCotització de l’euro davant el dòlar 1,324 (2T’07) 1,42 (3T’07) lleuger creixementTipus d’interès de l’eurozona 4 (2T’07) 4 (3T’07) estableTipus d’interès dels Estats Units 5, 25 (2T’07) 4,75 (3T’07) lleuger decreixement

24

ceco

tnò

mic

30

FIN

AN

CES

E l proper 1 de gener entrarà en vigor la reforma comptable que s’ha iniciat amb la publicació de la Llei 16/2007, de 4 de juliol, de reforma i adaptació de la legislació mercantil en ma-

tèria comptable per a la seva harmonització internacional d’acord amb la normativa de la Unió Europea.

Aquesta Llei dóna el tret de sortida a una reforma comptable que, com el seu títol indica, té com a objec-tiu principal cercar l’harmonització amb la informació comptable d’altres països, basant-se en les normes internacionals conegudes com a NIC’S – NIIF. L’opció de l’Estat espanyol ha estat mantenir un sistema codificat partint de la base d’un Pla Comptable que segueixi la tradició comptable del país per intentar ser pedagògic i facilitar la seva implantació. No obstant això, pot córrer el risc d’allunyar-se d’aquest objectiu inicial d’harmonització, donat que el nostre Pla Comptable no recollirà tot el ventall d’opcions que recullen les normes comptables internacionals, tot i la reforma.

Quant a l’opció adequada o no, és de suposar que hi haurà opinions per a tots els gustos: els qui defensaran l’aplicació íntegra i sense retalls de les normes internacio-nals o els qui defensaran les bondats de mantenir la nostra tradició comptable codificada com a eina facilitadora de la seva aplicació. En tot cas es tracta d’una reforma seriosa que suposa un pas endavant en la informació comptable,

especialment en els seus aspectes tècnics. Precisament per la complexitat que suposa l’aplicació

de determinats criteris comptables, mitjançant un pacte polític es va introduir a la Llei la disposició final primera que obliga el Ministeri d’Economia i, per tant, l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), a formular una versió del nou Pla General Comptable específic per a les Pimes. Sota aquest mandat l’Institut ha preparat un esborrany d’aquesta adaptació que vol simplificar la for-

mulació dels comptes anuals (especialment la memòria) i eliminar determinades ope-racions comptables que, per la seva casuística, difícilment es donaran a la pime.

Aquest objectiu podem dir que es compleix de for-ma acceptable, però (sem-pre hi ha d’haver un però) amb unes restriccions que

semblen excessives. Ens explicarem.El primer que farà el Reial decret que aprovarà aquest

nou Pla Comptable és definir quins són els límits objectius per considerar pime una empresa i, per tant, que es pugui aplicar aquesta versió reduïda del nou Pla. La frontera, la posem en els mateixos límits que són necessaris per poder formular els comptes anuals en versió abreujada, és a dir, estar per sota de dos d’aquests tres límits: un volum d’actiu de 2,85 milions d’euros, una xifra de negocis de 5,7 milions d’euros i una plantilla mitjana de 250 treballadors.

Cal destacar que, si bé aquests límits poden tenir un

La reforma comptable té com a objectiu principal cercar l’harmonització amb la informació comptable d’altres països, basant-se en les normes internacionals conegudes com a NIC’S – NIIF. El nou Pla Comptable és millor en molts aspectes, dóna més rellevància al fons que no pas a la forma, incorpora la matemàtica financera als càlculs i les estimacions comptables per discernir entre les transaccions econòmiques i els seus aspectes financers i també facilita més informació a la memòria.

El nou Pla Comptable per a pimes

FIN

AN

CES

24

Cal gestionar correctament aquesta informació perquè

no es quedi en un excel·lent exercici acadèmic i aconseguir

fer-ne un valor per a les companyies

25

ceco

tnò

mic

30

FIN

AN

CES

sentit des del punt de vista comptable, no estan en línia amb altres límits que defineixen la pime en altres lleis. Per exemple, a l’efecte de l’Impost sobre Societats, es

considera pime la societat que factura menys de 8 milions d’euros o, a l’efecte de gestió de declara-cions i d’inspecció, l’Agència Tributària considera “Gran Empresa” a l’empresa que factura més de 6 milions d’euros l’any.

De tota manera no és pas aquesta diversitat de límits la més preocupant (tot i la perplexitat amb què s’observa aquesta falta de visió global), sinó la fixació d’altres condicions que restringi-

ran de forma important la possibilitat d’aplicar aquesta adaptació al Pla Comptable per a Pimes.

Efectivament, la mateixa norma preveurà altres res-triccions qualitatives en relació a les empreses que desitgin acollir-se a aquesta modalitat de Pla Comptable, entre les quals destaca la pertinença a un Grup.

En relació amb aquesta restricció hi ha dues reflexions a fer. D’una banda cal destacar que és la primera vegada que s’utilitza el concepte de Grup per definir de quina forma es poden formular els comptes individuals d’una empresa (perillós antecedent per al futur), i de l’altra, cal definir a quin concepte de grup ens referim, al mercantil o al comptable.

A la reforma de la normativa mercantil es torna a definir a l’article 42 del Codi de Comerç el concepte de Grup a partir d’una societat capçalera (holding) que domina i controla altres societats, bé sigui per la via de

la propietat, bé per la de la gestió, però sempre a partir, insisteixo, d’una societat que fa de capçalera. La norma comptable defineix el concepte de Grup en les normes d’elaboració dels comptes anuals, i ho fa a partir d’aquelles empreses que són controlades per qualsevol mitjà per una persona jurídica o física o diverses, sota el principi de direcció única. Per tant, a l’efecte de la comptabilitat i de l’aplicació dels límits per saber si es pot aplicar el Pla per a Pimes, tornem a un concepte de Grup que parteix del soci persona física que hi ha al capdamunt de l’organigrama i que pot participar en diverses societats o simplement ges-tionar-les, en lloc de partir d’una estructura que arrenqui d’una societat capçalera. Posem un exemple: imaginem una persona que té una societat industrial en què participa al 100%, una altra societat inversora amb uns amics en què participa en un 40% i, a més és l’administrador d’una societat propietat del seu cònjuge que ell gestiona. Doncs bé, el límit d’aplicació del Pla per a Pimes s’ha de complir sumant les xifres de totes les societats i, si sobrepassen aquests límits, cap d’elles no podrà aplicar aquesta mo-dalitat de Pla Comptable (vegeu figura).

De totes aquelles empreses que compleixin els límits esmentats i que voluntàriament apliquin el nou Pla per a pimes, si a més tenen una facturació inferior als dos milions d’euros, un actiu inferior al milió d’euros i fins a 10 treballadors (han de complir dues d’aquestes tres condicions), seran considerades microempreses a l’efecte comptable i, com a tals, tenen dret a aplicar dos criteris específics que fan referència a dues operacions comptables u

26

ceco

tnò

mic

30

FIN

AN

CES

de forma molt senzilla.En concret, els arrendaments (lísings i rèntings) i

l’Impost sobre Societats podran comptabilitzar-se segons el corrent de pagament i no pas tenint en compte els aspectes financers o les diferències temporàls que recull la norma comptable. Aquesta simplicitat aparent però, sols és això, aparent, atès que a la memòria dels comptes anuals aquestes empreses hauran de fer tots els càlculs i les estimacions que durant l’exercici s’han estalviat. La simplicitat és, doncs, sols un miratge. A més, en el moment en què aquesta empresa deixi de ser considerada micro-empresa perquè sobrepassa els límits, haurà d’aplicar els principis comptables complets amb caràcter retroactiu i, per tant, haurà de refer els càlculs com si des del primer dia s’haguessin aplicat les normes del PGC.<

CAPÇALERA GRUP

PERSONA FÍSICA

SOCIETAT INVERSORA

SOCIETAT CÒNJUGE

S2 S3S1

Administrador

EMPRESES GRUP I A

SSOCIADES

PERÍMETRE GRUP. Art. 42 Codi Comerç

u

Un criteri excessiuCom a conclusió, crec que el criteri de Grup emprat per limitar l’aplicació del nou Pla General Comptable per a pimes és excessiu i sols es pot entendre des de la incom-prensió per part de l’Institut de Comptabilitat, que sempre ha manifestat la seva voluntat que les pimes es regeixin per la versió abreujada en la formulació dels comptes anuals, sense més distinció. Tot i aquesta limitació, ente-nem que aquesta versió del Pla Comptable serà utilitzada per moltes empreses. La situació serà molt diferent a la microempresa on, creiem que pot passar el mateix que va passar amb l’ara derogat règim comptable simplificat, i és que, amb una simplicitat sols aparent, no hi ha incentiu per aplicar unes normes específiques que, a curt termini, encara compliquen més que no pas ajuden a la correcta aplicació comptable.

Finalment, caldrà que entre tots, (professionals, acadèmics, comptables, etc.) donem contingut pràctic a aquesta reforma per tal que l’empresari percebi que li aporta valor afegit i no només costos d’adaptació. El nou Pla Comptable és millor en molts aspectes, dóna més rellevància al fons que no pas a la forma, incorpora la matemàtica financera als càlculs i les estimacions comp-tables per discernir entre les transaccions econòmiques i els seus aspectes financers i també facilita més infor-mació a la memòria. Cal, doncs, gestionar correctament aquesta informació perquè no es quedi en un excel·lent exercici acadèmic i aconseguir fer-ne un valor per a les companyies.

ENRIC RIUSAssessor de la Cecot

28

ceco

tnò

mic

30

EN

TR

EVIS

TA

JOAN GARRIGASubdirector general deDesenvolupament Sostenible

“L’empresa queno tingui en compteels temes mediam-bientals acabarà desapareixent”EN

TR

EVIS

TA

Entre l’empresariat hi ha temor per l’apli-cació del Protocol de Kyoto.Hem de ser coherents. D’aquest tema es va començar a parlar a Montreal el 2005, on va quedar enllestit tot el tema de Kyo-to. No hi cap incògnita ni cap pregunta sense resposta sobre què passarà d’aquí al 2012. Com a mínim, es tenia notícia de l’existència del Protocol de Kyoto des del 1997, quan es va signar. I a Espanya es va ratificar per unanimitat l’11 d’abril del 2002. Durant aquest període algú se’l podia haver llegit, opinat, criticat, però ningú ho va fer. Recordo que al juliol del 2002 vaig intentar reunir-me amb tots els grups empresarials catalans per tal d’ex-plicar bé què era i com els afectaria Kyoto i alguns no van voler venir. En canvi, al-tres grups empresarials catalans s’hi van abocar des del primer moment, com els del ciment. Criticar ara vol dir que potser les organitzacions empresarials en aquell moment no li van donar la importància que tenia, que alguna cosa no van fer bé. Què passa ara? Que s’ha de complir el que s’ha signat! És molt lògic i bo que els empresaris diguin que en les properes negociacions no volen que els passi com aleshores. Crec que aquesta és la postura correcta: que els empresaris o qualsevol actor interessat se n’assabentin abans i

participin des del primer moment en les negociacions internacionals.

Què s’ha de fer a partir d’ara?Ens agradi o no, les regles de joc fins el 2012 són clares i per tant no hi ha manera de canviar res. El Pla Nacional de Compli-ment del Protocol de Kyoto està aprovat pel Consell de Ministres i les empreses que han de complir amb unes determinades emissions són les que són, ara, en aquesta llista no n’hi entrarà cap altra fins finals del 2012. Des del govern català hem ajudat i continuarem ajudant les empreses perquè puguin complir les seves obligacions.

Què pot passar a partir del 2013?Algunes certeses, ja les tenim. A partir del 2013 a Europa continuarà havent-t’hi un mercat de drets d’emissions, perquè, passi el que passi internacionalment, Europa ja s’hi ha compromès. L’objectiu d’Europa en conjunt, del 1990 al període 2008-2012, és rebaixar un 8% les emissions, i crec que, sempre parlant en conjunt, s’aconsegui-rà. Cap on va ara? Si aconsegueix estar a menys 8% el 2012, l’objectiu fins el 2020 és -20%. Això representa que, del 2013 al 2020, hi haurà d’haver plans nacionals d’emissió a cada país d’Europa per adequar-se a aquesta rebaixa del -8 fins al -20.

Josep Garriga Sala va néixer a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) el 1944. Llicenciat el 1968 en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials per la Universitat de Barcelona, als 25 anys, en morir el seu pare, es va fer càrrec de l’empresa agrícola familiar, “amb granja d’animals, camps de conreu, explotacions forestals i una partida de 50 homes”, ens explica. Això durant 20 anys aproximadament. Com ja succeïa amb el seu avi i el seu pare, la mateixa feina comportava saber un munt sobre incendis forestals, de manera que des de la Generalitat se li va proposar treballar per a l’administració uns quants dies a la setmana, això sí, de franc. “Vaig veure que totes dues coses alhora no les podia fer”, de manera que es va presentar a les oposicions i les va guanyar i, com a funcionari, s’ha dedicat durant molts anys al tema dels incendis forestals. Ara és el subdirector general de Desenvolupament Sostenible, de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat, del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.Assegura que, com a economista per una banda i coneixedor dels temes mediambientals per l’altra, està molt a gust treballant en la vessant econòmica del canvi climàtic.

28

29

ceco

tnò

mic

30

EN

TR

EVIS

TA

Com afecta això a Espanya?Depèn de què negociem. La posició que tenim, tant el govern espanyol com el ca-talà, és que això es faci amb equitat. Però que es faci d’una manera correcta no vol dir que no es faci, s’acabarà fent. Per tant, haurem de ser a les negociacions i haurem de fer càlculs.

Quina postura consideren més adient?Nosaltres som partidaris d’utilitzar molt la tecnologia del benchmarking. Això vol dir que si una empresa fa les coses bé, pel fet de ser catalana o espanyola, no ha de sortir perjudicada davant les seves col·legues europees. Amb aquest mèto-de considerem que sortirien guanyant els bons empresaris, perquè no està basat en

emissions històriques, sinó en emissions estàndards.

Tothom opta per aquesta manera de re-partir emissions?Hi ha tres postures per repartir drets d’emissions a les empreses: el granfatering, el que s’ha fet fins ara; el benchmarking; i la subhasta. Hem de ser conscients que la posició dels països nòrdics i Alemanya és fer subhasta. Si s’escull aquest mètode la cosa canvia bastant, perquè les empreses que tinguin menys capacitat de compra o de poder queden perjudicades.

Hem de ser pessimistes, doncs?Tenim un gran ventall de possibilitats. L’únic que tenim clar és que hem d’anar d’una situació a una altra de millor. A Europa en general sabem on som, on serem el 2012 i el que es vol per al 2020. Això és: que el 2012 serem possiblement a menys 8, i anirem a menys 20 l’any 2020. Aquest és un escenari segur. Però l’altre escenari que Europa ha plantejat als països industrialit-zats és rebaixar a -30.

I el món diu que no?També diu que sí. Perquè és més fàcil l’escenari del -30% que el del -20. Per a Espanya i per a Europa és molt millor el -30, perquè si apostaves pel -20 Europa ho està fent sola, no hi ha Japó, ni Canadà ni els EUA, i en un mercat globalitzat val la pena anar units.

És un panorama dolent?No, perquè a la llarga és el millor possible. Així com he explicat per què és millor el -30 que el -20, també vull dir que és molt millor que siguem al grup de països del món que està en el -20 o -30, que no pas que no siguem al grup. Per què? Doncs perquè a finals de segle, sempre entenent un món globalitzat, només podran existir les empreses que hagin fet la descarbonit-zació de la seva economia. Serà dur però el panorama és aquest, un panorama que comença de nou el 2013, però que presen-

ta un altre objectiu que va molt més enllà, el postkyoto, que va fins el 2020-2050 o el 2100. Els estudis econòmics de l’informe Stern van fins al 2100. És més, els models econòmics que fan servir els economistes per aquest tema són models que estan estudiats per al 2200.

Per què tot a tan llarg termini?L’objectiu és saber què passarà en els pro-pers 200 anys. En el millor dels casos ens trobarem que incidirem en el tema, perquè hem de pensar que aplega gasos d’efecte hivernacle, energia, matèries primeres per l’alimentació humana i per al bestiar, etc. El tema és seriós, val la pena que ens hi posem, que hi siguem i cal anar seguint. A la Generalitat creiem que les empreses prendran millors decisions com més ben informades estiguin i que negar la realitat no fa cap favor a l’empresariat: jo crec que l’empresari necessita que li expliquem les coses amb el grau de certesa que tenen i les que no no estan encara fixades, també cal dir-les. Si no entrem en això, els de-savantatges a curt termini que puguem tenir es magnifiquen, però a llarg termini gaudirem d’avantatges.

Espanya ha definit una postura clara per a les properes negociacions?Espanya ha aprovat el -20 comú europeu. Del què no s’ha parlat encara és del què toca a cada un dels 27 països. Això és una altra negociació, però sigui quina sigui, ha de quadrar la xifra del -20.

Partim d’una posició menys avantatjosa que els països emergents?En el tema de les emissions s’ha d’acceptar que tothom és responsable, però uns més que d’altres. I per tant els països que hem fet la primera revolució industrial, històri-cament hem tirat més gasos que els altres. És evident que ningú no es limitaria les emissions de bon grat. L’objectiu nostre és lluitar per a què les empreses que tenim aquí siguin competitives durant tot el segle, i això amb el mínim de cost possible. Hem

u

30

ceco

tnò

mic

30

EN

TR

EVIS

TA

u de fer fàbriques que estiguin al dia, que facin les coses bé, que tinguin en compte el C02 i tot el que faci falta i que, a més, siguin rendibles.

És possible ser rendible tot lluitant contra el canvi climàtic?L’informe Stern, que ningú no discuteix, diu de forma molt clara que econòmicament, social i mediambiental presenta menys cos-tos lluitar contra el canvi climàtic que no lluitar-hi. Si fem bé les coses, ens costarà un 1%, que és molt, evidentment, però si no les fem bé, costarà un 5% o més. I no podem triar, o paguem 1 o haurem de pagar 5. Globalment no hi ha discussió, ja s’ha decidit pagar 1, però quan ho mires localment i has de dividir el cost entre els països, aleshores ja entres en discussió. Per això, és molt important saber què volen els empresaris del teu país quan vas a reunions internacionals. Ara els empresaris espanyols i catalans estan molt més ben informats que fa cinc anys, per exemple. La seva posició és molt més correcta, veuen que aquest tema els afecta el compte de resultats, saben que no es tracta només d’un tema mediambi-ental, sinó que es converteix en un tema econòmic, a vegades de manera indirecta. Si les empreses que fabriquen l’electricitat tenen problemes mediambientals, segur que repercuteix a la factura de la llum. Per tant, hem de procurar que les empreses elèctriques fabriquin l’energia de manera que no afavoreixi el canvi climàtic.

Això ens porta al tema energètic.Cert. És evident que la millor energia és la que pots fer de manera renovable i que puguis muntar i desmuntar la instal·lació generadora d’energia amb el mínim im-pacte ambiental. Les energies renovables són les millors, està acceptat internacio-nalment.

Però si parlem en termes de potència…Els primers molins de vent a Catalunya, els sis de Roses, tots junts feien 0,5 mgw., però ara només un ja en fa 2. La tecnolo-gia avança. Si no apostem per invertir en tecnologia, les renovables sempre estaran en desavantatge. Per això, a Europa s’ha triat estimular les energies que tenen més futur, les renovables. És lògic.

Parlem de l’energia nuclear?És un tema que és sobre la taula. Per això, com més informació i més diàleg hi hagi molt millor. Al Parlament Europeu, hi ha gent a favor i gent en contra. Nosaltres en principi considerem que l’energia nuclear a la llarga no ha de ser necessària. La nu-clear presenta uns problemes inherents i que no van camí de resoldre’s, que són la

seguretat, tant interna com externa, i els residus. Per resoldre el tema del canvi cli-màtic l’Agencia Internacional de la Energía no aposta per la nuclear, encara que no la descarta en petites quantitats.

Hi ha queixes sobre algunes mesures pro-posades que poden donar la sensació que estem patint una ecologia de disseny.Els temes, per entendre’ls, no s’han de bar-rejar. Hi ha d’haver-hi proporcionalitat. Pen-si que l’empresa que no tingui en compte el temes mediambientals acabarà desapa-reixent. Per exemple, es critiquen mesures com el fet que a l’àrea metropolitana no es podrà anar a més de 80 km/h.El problema és la contaminació de l’aire

a la Barcelona metropolitana per partícu-les, no de CO2. Per resoldre aquest tema que tenim, es fa un equip compacte de 75 mesures. Una d’elles és la del límit de velocitat a 80 km/h en certs trams, que és una part de la solució. L’important és que la suma funcioni. De les 75 mesures només se n’ha vist una.

És un problema d’infraestructures?De mobilitat. Manca que tots participem d’un millor estudi de mobilitat, obligada i d’oci. D’infraestructures, millor les que si-guin més toves en el sentit que facin menys mal al territori i al medi ambient. És molt millor fer una xarxa de rodalies en tren que no continuar fent autopistes. Això és evi-dent amb els números a la mà. Al segle XXI hi haurà dos grans guanyadors en el tema de la mobilitat: el tren, en totes les seves formes i el transport col·lectiu públic.

El canvi climàtic s’ha de contemplar com a una possibilitat de negoci?A la llarga és el gran negoci. Recordo que ens va sobtar molt sentir dir al Ministre de Mediambient alemany: “Europa que faci el que vulgui, però nosaltres ja estem fent plans per rebaixar les nostres emissions el 40 per cent. ”Jo vaig pensar: Quins núme-ros fa? Quins costos brutals tindrà Alema-nya? Però el seu plantejament és aquest: volen ser els qui fabriquin millor amb menys ús de combustibles fòssils. Aprendrem la tecnologia, sabrem com fer-ho i a la llar-ga si no ho fem, quedarem obsolets. És evident que existeix una nova economia, basada en donar solucions als problemes concrets que la qüestió mediambiental creï a cada empresa, i aquesta nova economia vol noves empreses. Els empresaris catalans han de saber que nosaltres els donem tot el recolzament, tota la informació i que els ajudarem en tot el que convingui, però que el panorama és aquest.<

“Existeix una nova economia basada

en donar solucions mediambientals”