espai de revista d'esqucl'rcs pel' a la formació, la refl ex ió i l'agitació políticA Pri mer tri mestre 2001 ~oo I)('ssrtn

21

El monogràfic: lnLegració i laïcita L'enLr'cvista : Toni Strubell

Número 21. Primer trimestre 2001

DIrector: Jordi Serrana Subdirector: Jordi Miralles

Consell de redacció David Sempere. Xavier Bretones. Josep Sellares, Gemma Martin, Santi Castellà. Ferran Escoda , Montse López. Antoni Castells Vicenç Molina,

Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org Tel. 93 41 2 59 28 Fax 933170661

Edita : Fundació Ferrer i Guàrdia

Impremta: Primera Impressió, S.L SabadeU

Disseny: Ferran Cartes J Montse Plass

Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrdia.

Assessorament fingüls tic: Montse López.

Revista trimeS1rat Preu: 500 pts. Subscripcions: 2000 pls.Jany.

Oipòsi11ega1: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català .

La Hnia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensament. per tant, les opi­nions del consell de redacció, les tro­bareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

Sumari

Editorial 2

Forges 5

la reflexió la panxa no pol créixer indelinidamenl 7

Glòria Díaz

la consigna Compartir pis 11

Xavier Bretones

El monogràfic: 21 El xador i l'àgora 13 Vicenç Molina 1 L'Eslal de beneslar davant dels estrangers 17 Josep Sella rés

La república multicultural 19 Santi Castellà

L'activitat: Què pintem 21 Espai de Llibertat

l'entrevista Toni Strubell 24

Jordi Serrana

la col .laboració La identitat consensual 34

David Sempere

l 'apunt Cebrià de Montoliu 37

Eduard Masjuan

la creació Somni 25. El codicil dels baladres 41

Cèsar Díaz Gran La sucursal 43

Xavi Torrent Sin Papeles 45

Jesús Belloso La foto 46

Ernest Bruguè

les recomanacions Llibres 47

2

ed i l(H'iaL

Una mica més d'un gra massa, no?

I és que la pretensió hegemonista del pp desborda tota mesura.

Molts de nosa ltres ja ho sabíem, malgrat que aquesta afir­mació pugui semblar pròpia de mòmies arqueològiques que recorden ve ll es batalletes ... però, com a mínim a Catalunya. no podem pas dir que ens sentim estafats. En molts indrets encara recorden qui eren els qui , la nit del 23 al 24 de febrer de 198 1, preparaven les escopetes de caça, per caçar-nos a nosaltres, és clar, si és que les coses els so rtien tal com ells s'esperaven . Aleshores van perdre, afortunadament ..

Després han guanyat, perquè són en bona mesura els ma­teixos , i han guanyat formalment, tot i pervertir molt sovint la vida política parlamentària, utilitzant la gran concentració de poder mediàtic de la dreta espanyola, fent ús de les màfies més extorsionadores del poder financer i posant en perill els serveis d'informació de l'Estat, per tal de poder seguir rendibi­litzant electoralment la tràgica problemàtica del terrorisme, com no paren de fer cada dia. Han guanyat i aspiren a conti ­nuar fent-ho a cavall de l drama de moltes persones. algunes d'ell es militants de base del mateix partit del govern , i a canvi

Es pot afirmar, amb contundència, que avui som menys lliures que abans que aquesta gent arribessin al poder i que el conjunt de la societat viu en una situació de més desigualtat, d'augment de les diferències socials, de més clara injustícia.

d'un procés de restricció de llibertats i de drets desco­negut des de la transició . Es pot afirmar, amb con­tundència, que avui som menys lliures que abans que aquesta gent arribess in al poder i que el conjunt de la societat viu en una si tua­ció de més desigualtat , d'augment de les diferèn­cies socia ls, de més clara injustícia. El tancament dels grups de poder financero-mediàtics , lligats personalment i direc-

tament als aparells del poder polític , fa que hi hagi menys oferta d'accés a una informació plural per als ciutadans, acom­panyada convenientment d'una clara regressió centralista, fo­namentada en la manipulació del passat històric --{;osa, per cert, compartida per altres dretes perifèriques, com la que pa­tim al govern de la Generalitat- i d'una oberta degradació de les condicions redistributives de caràcter fiscal o educatiu. En aquest aspecte, la desestructuració de l'ensenyament públic és prou evident, com ho és l'increment de l'afavoriment dels cercles més retrògrads del sistema escolar privat religiós , in­cloent-hi els qui obertament incompleixen els criteris constitu­cionals. Clar que això ja havien començat a fer-ho els socialis­tes ... però la tercera decisió del primer govern Aznar, el del 1996, d'abans de la majoria absoluta, va ser incloure, dins el concert econòmic amb l'Estat, un nou grup de vuit col·legis de l'Opus Dei , un d'ells, curiosament, de Valladolid , on han estu­diat els seus fills ... Les altres dues primeres decisions van ser reduir les ajudes a la cooperació exterior -que ja eren min­ses- convertint-les en una mena de crèdits a l'exportació per afavorir molt mès les empreses que no pas els sectors més afectats de les poblacions civils en situació de precarietat, i suspendre la cooperació amb Cuba, exceptuant l'estrictament humanitària o mèdica.

No cal dir que aquestes polítiques s'han anat accentuant en la darrera legislatura i per això hem viscut la caiguda en pi­cat de la inversió en investigació científica , precisament ara, quan tothom considera que aquesta és una de les claus de l'economia del coneixement del futur immediat, la regressió fiscal i l'enfortiment de les xarxes de poder econòmic clientelar mitjançant l'embranzida de l'amiguis me al front dels oligopolis privatitzats.

Respecte a això darrer, però, sort en tenim, com en tots els altres aspectes de la vida, d'altra banda, de no viure a Madrid, on no ens n'escaparíem ni per la via de l'ascensió al cel , el descens a l'infern o la transmigració de l'ànima ... Potser no­més si aconseguíem accedir al nirvana. A començaments de l'any 2000, Joaquín Estefanía esmentava un exemple no pre­cisament intranscendent:

"Un ciutadà s 'aixeca al mati, encén ell/um i normalment li està pagant alguna cosa a

Endesa, que avui és de Martin Vil/a; agafa el cotxe, hi posa benzina i li està pagant alguna cosa a Cortina, a qui Aznar va situar al front de Repsol i que avui és privada; arriba a l'ofi-

cina, es fuma un cigarret i es troba amb Alierta, que és un altre dels qui va posar Aznar al capdavant de

21 3

4

Tabacalera i que avui és privada; despenja el telèfon i li paga stock options a Villalonga; i va al banc i ha d'escollir entre Francisco Gonzàlez i Blesa: o pot dir que se'n va de vacances i té la Trasmediterrània, Ibèria o fins i tot les autopistes: i si al ciutadà se li acudeix morir-se, jo li diria que vagi amb compte, perquè la funerària a Madrid també és a mans d'amics d'Aznar, que la van comprar per una pesseta," 1

Això és el que passa quan 11 de les empreses que cotitzen a l' index Ibex-35 han passat per un procés de privatització: Aceralia , Altadis, Amadeus , Argentaria, Endesa, Gas Natural , Indra, Repsol, Telefònica, TPI i Terra. La capitalització d'aquestes 11 empreses privatitzades era, l'any 2000, de 29 bil ions de pessetes, la qual cosa vol dir el 57% del valor de mercat global de les empreses de l'lbex, Excepte en el cas d'lndra, en la resta el govern ha escollit el president de l'em­presa privatitzada, cosa que vol di r que el pp ha nomenat els màx ims gestors de les empreses que representen la meitat del mercat borsari espanyol. Liberalquè" ,?

Els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada entre totes les forces d'esquerra, entre totes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evitar que el desastre es perpetuï.

Concentració imparable del poder econòmic, en mans dels amics directes del partit que gestiona el poder politic i que no es caracteri tza, precisament, pel seu tarannà civil o convivencial, sinó més aviat per la seva genètica totalitària, com els fi scals feixistes Jesús Cardenal (Fiscal General) i Eduardo Fungairiño (Fi scal de l'Audiència Naciona~ - no prou criti­

cats per l'oposició, ens sembla, en relació amb la incommen­surabilitat de les seves desmesures- s'encarreguen de de­mostrar cada cop que obren la boca. Gairebé sempre que ho han fet ha estat per justificar els crims i les ignomínies de les dictadures - no només la del Xile de Pinochet-, o per oposar­se a l'extensió de la llibertat civi l.

Per raons d'higiene mental , d'oxigenació espiritual i de legi­timació ètica i democràtica dels aparells polítics de l'Estat, els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada ent re totes les forces d'esquerra, entre to-

(continua a la pàgina 6)

1. Estefanía , Joaquín. La concentración del poder económico. A: El Pais, 23 de gener de 2000,

el punt de vista de ForgeS

~.

6

tes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evi­tar que el desastre es perpetuï.

Hi ha una crítica bastant encertada consistent a presentar el sistema democràtic com un simple mecanisme de substitu­ció dels equips de les elits que gestionen el poder, sense mas­sa canvis en profunditat, sense qüestionament del mateix sis­tema. Des d'un punt de vista hipercrític, o una mica frívol , això pot ser veritat. Però és també veritat que les mateixes conse­qüències del que representa patir un govern gestionat pels ac­tuals equips, en pèrdua de graus concretíssim s de ll ibertat, de justícia i de solidaritat, haurien de servir per fer-nos adonar que, malgrat tot, no tots són iguals. 0, almenys, que podem i hem de desfer-nos dels pitjors . La cooperació solidària de l'es­querra, doncs, contra la concentració oligopolística de l'hege­monisme conservador. És, a més d'estricta higiene democràti­ca , un deure de fraternitat que tots ens devem a tots \

la reflexiÓ La panxa no pot créixer indefinidament

Glòria Díaz. Biòloga i periodista

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) calcula que el 60% de les pesqueries oceàniques s'està explotant per sobre de la seva capacitat i que un 70% de les espècies que es capturen estan al lími t de la seva explotació o ja l'han superat. Per altra banda, dades concloents indiquen que la producció de cereals per càpi­ta s'ha reduït un 10% des de 1984 i continua a la baixa, alhora que les reserves necessàries, per si vénen males anyades, han estat per sota dels mínims suficients en els darrers anys. Els recur­sos de la Terra , no només són limitats, si­nó que el creixement demogràfic ho fa a un ritme que els sistemes naturals no po­den assumir.

Hom podria , doncs, augurar un segle XXI de fam generalitzada, però la para­doxa és que mentre 1.200 mi lions de per­sones passen fam al món, una xifra equi­valent té problemes de sobrepès. Ambdós grups pateixen de mala alimen­tació, un per deficiència i l'altre per ex­

ció del 2050 creix fins als 8.900 milions d'habitants, serà impos­sible que ho faci seguint el ritme de vida d'Occident. Alguna cosa haurà de canviar perquè el sis­tema de producció i distribució d'aliments pugui abastar a tan­tes persones i que totes gaudei­xin d'un nivell de vida accepta­ble.

Terres o carn?

Es calcula que actualment al món hi ha 0'11 hectàrees de conreu per càpita , tres vegades menys que el 1972. Els ter­renys de conreu de cereals es van per­dent a causa de l'abús de fertilitzants , el cu ltiu intensiu i la maquinària pesada que han contribuït de manera important a augmentar l'eficiència productiva dels conreus però també a l'acidificació i ero­sió dels sòls, la contaminació de les ai­gües o l'esgotament dels aqüífers. Això té unes repercussions d'importància cab­dal ja que els cereals ens proporcionen la meitat de les calories i proteïnes que con­sumim de forma directa. De la resta, gai­

Els recursos de la Terra, no només són limitats, sinó

que el creixement demogràfic ho fa a un ritme que

els sistemes naturals

cés. La realitat és que el 20% de la po­blació mundial - l'anomenada occi­dental- consumim el 80% dels recursos i si, tal com preveuen els experts, la pobla- no pOden assumir_

rebé un 40% esdevé pinso i el consumim de forma indirecta a través del bestiar, una font d'aliment que ca­da dia desitgem més. Mentre que el 1950 consumíem 44 mi-

21 7

8

lions de tones de ca rn l'any, actualment aquesta xifra s'eleva a 217 milions de to­nes. Curiosament, el país que més ha augmentat el seu consum de carn és la Xina, arran de les reformes econòmiques de 1978 que van disparar l'economia del país. Es a dir, com més ric és un pais , més carn consumeix. Però aquesta co­munió gastronòmica amb el món occiden­tal ha tingut per a la Xina un preu san ita­ri, el percentatge de persones amb sobrepès ha passat del 9% de 1989 al 15% de 1992 i continua creixent.

Es hora que ens plantegem el sistema d'abastament d'aliments i els nostres hà­bits al'lmentaris.

uns diners que es podrien destinar a d'al­tres qüestions socials si es posés una mi­ca de senya l'hora de menjar.

El pes que afebleix el planeta ...

Els estats subvencionen el combusti­ble que es gasta en l'agricultura i la pes­ca perquè és la base de la cadena ali­mentària. Però no sabem quina part dels nostres diners acaba convertida en do­nuts, pizzes o hamburgueses, que potser mai no consumim perquè seguim una dieta sana. Kelly Brownell , professora de Nutrició de la Universitat de Yale , opina

que caldria gravar Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), a tots els paï-

Mai en la història no havíem tingut tanta quantitat i varietat

d'aliments com ara

els aliments segons el seu valor nutritiu. D'aquesta manera els aliments més po-

sos del món la meitat de la població pateix algun tipus de defi­ciència en la nutrició. L'excés de pes és preocupant en un país com els Estats Units, on pateixen sobrepès el 55% de la població adulta i un de cada cinc infants. Mai en la història no havíem tingut tanta quantitat i varietat d'aliments com ara. Davant aquesta abundància, un dels temes que més ocupa les organit­zacions internacionals so­bre alimentació com la FAO o l'OMS és la ma-Ia nutrició. Mengem molt però malament. Consumim moltes proteïnes i greixos animals en detriment de les proteïnes d'o­rigen vegetal , la fibra i les vi tamines. A més, en general, inge­rim un nombre de calo­ries excessiu pel tipus de vida que portem. Als EUA el tractament de l'obesitat li costa a la sanitat del pais 118.000 milions de dòlars anuals,

bres en nutrients i més rics en greixos i sucres, tindrien un impost afegit al seu preu de venda men­tre que les fruites i verdures no es grava­rien amb cap impost. Es clar que la po­blació pot decidi r quan està ben informada, però que amb això no n'hi ha prou. Sembla provat que tenim una dis-

posició psicològica per als sucres i els greixos. Mc Donald's, Coca-cola o

Donuts ho saben i d'això se n'aprofi­ten per fer negoci. L'ètica empre­

sarial és una fal·làcia per a aquestes companyies. Però

qui permet que elles es vagin enriquint a costa del que sigui són els go­verns de les nacions. En l'era de la globalit­zació , ara és el mo-ment de replantejar­nos una qüestió tan fonamental com la producció i distri­bució dels ali­ments. Ouan mengem més del que en realitat el nostre cos neces­si ta, no només

ens engreixem amb els problemes de sa­lut i psicològics que pot comportar sinó que, a més, estem exigint un model de desenvolupament que amenaça di­rectament el planeta. Però aquest excés de menjar, siguin vegetals , carn o peix es fa perquè l'energia de conrear, pescar o engreixar està subvencionada. Una energia que al seu torn contribueix al

perillós efecte hivernacle. Les vaques potser es poden tornar boges, però la hu­manitat sembla que fa molt mès temps

que ho està i no sembla que això alarmi gaire gent. El pro­

blema és que ara per ara pesa massa allò d'''a la taula i al llit al

primer crit"; el darrer crit just abans d'ofegar-nos, però de

massa farts .. . \

21 9

1

o O C\J ::::J --l ' CI) Q) --c CI)

ro CI)

ro ()

",'" ... @: I l''

El cicle de la matèria

Els béns comuns El valor de la biodiversitat

La informació i la comunicació

La petjada ecològica

ENTORN, sccl - Avinyó 44 - Barcelona - 93 302 61 62 aJe: entorn entorn.org http://www.entorn.org

la consignA

Compartir pis

Xavier Bretones. Secretari General d'Esplais Catalans

Com marxar de casa? Aquesta és la pregunta que ens fem un dia o un altre. Si tenim amics alemanys, francesos o anglesos podrem comparar, i veure que les oportunitats i faci­litats que ells tenen són infinita­ment superiors a les nostres. Això, però no és excusa.

Marxar de casa per anar a compartir pis és una manera fà­cil de fer un primer pas, dels im­portants en la vida. És una for- . ma d'avançar en la pròpia i real autonomia i emancipació. Evidentment, no plantejo el compartir pis com una for­ma estable de vida sinó com una etapa que forma part d'un procés. Un procés paral ·lel a la incorporació al món laboral , al coneixement d'un ma-

tats bàsiques de mantenir-se. Passar a ser autosuficient, o viure amb un mateix que és aproximadament el mateix, és una gran aventura. Cada dia hi ha un munt d'exàmens: fer-te el llit , rentar-te la roba , planxar-la , anar a comprar, fer-te el menjar, si no vols caure en la temptació de cedir als oferiments de salva­ció nacional de la teva mare per ajudar-te en tot allò que tu no ets capaç de fer.

Per altra banda, hi ha un punt excitant en el fet de pagar els rebuts del lloguer, de l'aigua, de la llum, del telèfon , etc. Amb l'al·licient que si no pagues et fan fora del pis o et tallen el subministrament. Quina aventura viure sense aigua o sen-

se gas! teix i dels altres.

Potser el compartir pis és més senzill del que sembla. Fins i tot, potser és un pas previ abans de viure sol, o de compartir­lo amb la parella estima­da, que contribuirà a la

Marxar de casa per anar a compartir pis és una

manera fàcil de fer

Marxar de casa amb el que tens , vol dir que no tens res. Per tant que has de començar a bus­car-te la vida per trobar elements tan bàsics com un llit, una nevera,

un primer pas, dels importants en la vida

nostra formació. És com fer un pas enda­vant per assolir l'emancipació desitjada, per a la qual no hem estat educats. Evidentment, haver anat de colònies i de campaments hi ajuda molt.

Compartir pis significa primer de tot deixar d'estar sota la tutela dels pares per assumir un mateix les responsabili-

una rentadora , un arma­ri, ... Coses que fins al moment les donà­vem per òbvies. I si ens parem a pensar en els milions d'estris que necessitem, la llista es pot fer interminable: fil i agulla per cosir-te el botó que està a punt de caure de la teva camisa preferida, lleva­taps per obrir l'ampolla de vi, que sempre te'n fa falta un en un moment ben com-

21 11

12

promès, com aquell dia en què et propo­ses regalar-te un dinar fet per tu o quan convides algú interessant a sopar per pri­mera vegada a casa teva. Però, hi ha d'altres elements que ens tenen tan ben acostumats: una tauleta per posar els peus mentre veus la te-

cosetes, però en guanyaràs d'altres que fins ara no tenies. Podràs estar-te a casa tranquil·lament, sense necessitat d'estar tot el dia fora i de veure els amics obli­gatòriament en un bar que sempre tanca massa aviat; podràs compart ir les esto-

nes amb la teva parella levisió (si en tens) quan estàs ben assegut al sofà, que mai serà prou còmode, o una torradora per poder recuperar el pa que se'ns ha quedat sec. No hi ha cap altra

Passar a ser sense passar fred en qualsevol plaça o sense haver d'anar al cine per fer manetes, ni donar massa explicacions ...

autosuficient, o viure amb un mateix és una

gran aventura Per altra banda, compar-

manera d'adonar-se del valor que tenen les petites coses en la nostra vida.

I la convivència? Quin gran aprenen­tatge del que és la llibertat. Saber renun­ciar a determinades coses en bé de la comunitat, saber pactar les normes que han de fer que la convivència sigu i com a minim pacifica. Aprendre a coneixe'ns millor a nosaltres mateixos i les nostres manies és la millor manera d'exercir el valor de la convivència .

Des del punt de vista econòmic és més senzill del que ens podem imaginar. Segurament pots disposar de 25.000 pessetes al mes. Si és així ja et pots llençar a l'aventura. Si aquesta des-pesa et resulta enorme voldrà dir que hauràs de renunciar a algunes

tir pis amb altres perso­nes que es troben en les mateixes condi­cions que nosaltres ens permetrà mantenir converses súper interessants sobre el misteri de la vida, comparar les il·lusions, els dubtes i les pors que tots tenim sobre el futu r. Tindrem l'oportunitat de conèixer les experiències dels altres , comparar-les amb les nostres, i aconse­llar els amics; cosa que ens ajudarà a te­nir una idea més clara del que volem, o com a mínim del que no volem.

Amb aquest article voldria convidar tothom, que ja ha fet els 18, que marxi de casa. I abans d'anar a viure sol o en pa­rella, crec que és important haver estat

un temps compartint pi s amb altres persones. Només cal saber

triar- les. Bona sort ••

el monogràfiC El xador i l'àgora

Vicenç Molina . Professor d'Ètica Empresarial

La democràcia es troba amb greus limitacions i el seu funcio­nament es perverteix si cadascú pretén exercir, respecte a l'espai comú, un dret exclusiu o un pri­vilegi excloent que s'afirma en funció de la pertinença a una delerminada tribu, a un determi­nal nucli de sociabilitat que hagi de ser distingible externament.

Els subjectes de drets, els subjectes del Dret, som els indi­vidus, les persones concretes, lan insignificants, tan petitones , tan fugis­seres . Tan grans, tan importants pel que som com a éssers i pel que tenim en co­mú com a tals éssers , siguem d'on si­guem, vinguem d'on vinguem. parlem com parlem. És com a individus, dotats de drets, que ens relacionem amb la res­ta d'individus, amb la societat, i amb els seus espais d'articulació jurídica, amb la comunitat política.

La laïcitat, la tolerància activa que vet­lla per garantir el respecte a la pluralitat, la no ingerència de sistemes de creences imposats per damunt de les conscièn­cies individuals, és condició d'una part d'aquests drets. L'altra condició la propor­ciona l'accés a les llibertats positives, és a dir, a les possibilitats reals de fer coses amb la llibertat , de convertir els béns en satisfaccions i de construir la pròpia vida. I, per això, cal tenir accés a unes condi­cions dignes d'existència. A la igualtat d'oportunitats de veritat en l'accés a la in-

formació , a l'educació, a la sani- 21 tat, a l'habitatge, a les presta-cions socials, al gaudi de l'espai públic, en tant que individus do- 13 tats de drets. I, un cop garantits aquests drets, precisament per poder mantenir en peu l'edifici democràtic, ens n'hem de cor­responsabilitzar, hem de prendre consciència dels nostres deures. Som subjectes de drets, ca-paços d'actuar com a ciutadans actius. Tenim, doncs, el deure

de respectar els altres que, com nosal-tres mateixos, tenen aquest mateix deu-re. La llibertat ens condueix a la respon-sabilitat en tot allò que pugui interferir en la vida social , de la qual depèn la con-vivència.

El fet de pertànyer a un grup comuni­tari determinat pel tipus de característica que sigui no confereix, ni restringeix, al­tres drets o deures. Sobretot, si aquesta pertinença respon a sistemes de creen­ces, que, molt sovint, s'han rebut per la via de la tradició familiar o grupal i no són pas un exponent de la lliure convicció de l'individu, després d'un procés de reflexió èticament autònom.

L'espai públic organitzat, la societat democràtica, així doncs, ha de proporcio­nar a tothom sous dignes, drets sindicals, habitatge, educació, sanitat, justícia. I es­pecialment a les persones procedents de la immigració els ha de permetre un ac­cés preferent a les eines jurídiques, lin-

14

güístíques i culturals que els possibilitin exerci r els seus drets. (És a dir, s'ha de fer. com gai rebé sempre, tot el contrari del que fa el pp amb l'actual reforma de la Llei d'Estrangeria) .

Però no s'han de construir mesquites amb diner públic, Ni sinagogues. Ni es­glésies de cap confessió cristiana, inclo­ent-hi , evidentment, la catòlica, ni de cap altra opció. Com tampoc no se n'ha de fi ­

d'ús a l'Església catòlica -o a qualsevol­és no respectar el marc de ciutadania, la igualtat de drets.

La crisi del xador a França va compor­tar alguna incomprensió, evidentment ben intencionada, quan va transcendir que el director del Lycée (Institut) francès on s'havia pretès impedir l'entrada a les classes a dues noies que portaven aquesta mena de roba era soci d'Amnis-

tia Internacional i nançar l'ensenya­ment. Aquests són afers que afecten únicament la cons­ciència individual de cada subjecte. 0, almenys, hauria de ser així. Sembla que algunes admi­nistracions públi­ques no ho acaben d'entendre i confo-

Però no s'han de construir mesquites amb diner públic_

Ni sinagogues. Ni esglésies de cap confessió cristiana, incloent-hi, evidentment,

activista, de sem­pre, en la lluita per les ll ibertats civils i el respecte als drets humans. És fàcil creure que això és símptoma d'algun tipus de contra­dicció, perquè si

la catòlica, ni de cap altra opció_ Com tampoc no se n'ha de

finançar l'ensenyament

nen greument la defensa dels drets de la població immigrant, de cadascuna de les persones que la formen, amb el suport públic a una o altra tradició religiosa, Com si no en tinguéss im ben bé prou! Tampoc no és democràticament leg ítim, d'altra banda, atorgar cap mena de su­port a la religió catòlica, sempre ca racte­ritzada per una manera tan subtil d'enten­dre la tolerància ... Recordem, pel cap baix, que, arran de les Olimpíades de 1992, l'Ajuntament de Barcelona va cons­truir un centre de reflexió interconfessio­nal (anomenat centre Abraham, en una clara mostra de desconeixement que evidenciava el predomini de la trad ició judeo-cristiana-islàmica) per acollir els possibles serveis religiosos de parti ­cipants d'orígens tan diversos. Després dels Jocs, aquell centre havia de seguir sent interconfessional. .. però l'Ajuntament va aca­bar cedint davant la tradicional intran­sigència catòl ica . I no ho va ser. Acabar cedint el dret

es defensa la lIi -bertat i els drets humans sembla que s'ha d'estar d'acord amb el fet que tothom pu­gui anar vestit com vulgui . Però, és clar, es tracta de l'ús que els individus fem de l'espai públic i, en concret, de l'espai pú­blic destinat a l'educació pública sobre una base d'igualtat per a tots els qui la comparteixen ... Per tal de garantir aques­ta base d' igualtat és important que ningú no imposi les seves pròpies creences als altres, però també és important , encara que potser no sigui tan greu. que ningú

no utilitzi elements d'exclusió de caràcter simbòlic, comunitari o

re ligiós, que neguin la neu-tralitat de l'espai compartit i puguin exhibir-se com a vehicle d'identificació de

veritats absolutes que han de ser acceptades a priori, de forma acrítica, absoluta i tancada. És a dir, que ne­gu in la laïcitat de l'entorn i,

molt especialment, de l'en-torn escolar, en què poden in­

terferir en el procés neutral, obert, crític i plural d'as­sumpció del coneixement

respecte als diferents sistemes de signes i senyals que configuren els atributs ex­terns d'unes determinades confessions religioses, preferències culturals o tradi­cions filosòfiques. Sembla que, en aquests casos,

d'aquesta mena d'hàbits, o en la imposi­ció d'aquests codis de comportament, a l'escola, espai destinat primordialment i preferentment a garantir l'accés al procés formatiu en condicions d'estricta iguaitat

per a tothom. l'exhibició de signes d'identitat religiosos, siguin els que siguin, a més de negar el caràcter de res­pecte a la lliure consciència de tots els alumnes (incloses, sobre­tot, les nenes afectades) que

Però a l'escola, per refermar i defensar l'espai públic de la laïcitat,

de l'hegemonia completa

Ningú no discu­teix, d'altra ban­da, que a l'àgora, a la plaça pública, al carre r, cadascú pugui anar vesti t com vulgui. De la mateixa manera que cadascú pot fer, si vol , gim-

de l'ésser individual de cadascun dels alumnes i no pas

de les possibles adscripcions comunitàries de les seves famílies,

ni xador, ni burka, ni sotana

implica l'escola laica i republicana, podria produir un cert risc de marginació o d'ex­clusió per a les mateixes persones que en fessin ús. Com és, també, un procés d'exclusió el fet que alguns pares neguin a les seves filles el dret a rebre formació musical o gimnàstica . La comuni tat democràtica ha de defensar aquest dret de la persona, per damunt dels codis i prohibicions de caràcter fa­miliar o comunitarista. Amb el benentès que el problema rau en l'ús

nàstica o escol-tar música. O no fer-ho. Però a l'escola, per refermar i defensar l'espai públic de la laïcitat, de l'hegemonia completa de l'ésser individual de cadascun dels alum­nes i no pas de les possibles adscrip­cions comunitàries de les seves famílies ,

ni xador, ni burka, ni sotana. Siguem ciutadans actius

que exercim els nostres drets. Per tal de ser-ho, acceptem els nostres deu­res, practiquem la toleràn­

cia activa com a vehicle de la convivència civil \

21 15

DISFRUTA LA DIV3RSITAT Terrassa és una gran ciutat. Una ciuta t gran on vivim moltes persones. Person es de diferents rAc es, edats, culwres, opinions,

~entiments .. PersonllS que pensem, ac tuem I sontlm de maneres diferents. Homes. dones. infants, gent gran, gent jove, persones amb

mes o menys recursos I amb Ideologl8s diverses . . fOies juntes vivim i convivim en aquesta

ciutat, una ciutat que vol ser millor, mes solidària , i que vol continuar crelJl:ent apreciant la ..., Ajuntament <~ de Terrassa

diversitat que li dóna vida i color. Pe r ser una ciutat miliar, tenim encara to t un nou mil·lennl.

el monogràfiC L'Estat de benestar davant dels estrangers

Josep Sellarès. Director de l'Escola Lliure El Sol

La llu ita dels darrers cent anys per a la construcció d'un Estat de benestar que garanteixi l'exercici no només nominal dels drets humans, ha anat paral·lela a la renúncia d'una acció uni­versali sta concreta i tangible, element essencial lligat a tots els moviments utòpics del seg le XIX. Potser ara a les portes del segle XXI cal reflexionar si els dos processos tenen alguna connexió, i sobre quina i com determinarà el nostre futur.

Per a mi els únics drets humans són els polítics , ja que són els que configuren l'essència ciutadana, garantint la capaci­tat d'organització i el protagonisme en el present i en el futur. Els drets socia ls (sa­nitat, educació, cobertura social), ho són en la mesura en què són imprescindibles per a l'exercici dels drets polítics , els quals són exclusivament indívíduals, en la seva acció i essència; els drets socials, en canvi , depenen del grup malgrat for­mar part del contracte social.

Mentre que el liberalisme, encara avui , intenta traslladar la cobertura dels drets socials a l'àmbit privat ; el socialis­me utòpic i l'anarquisme van confiar en la iniciativa ciutadana i en l'autoorganització dels ciutadans per a la garantia d'aquests drets. És més tard amb el triomf del co­munisme i dels moviments feixistes que els estats en recuperen la gestió per ga­rantir-los , però també com una eina bàsi-

ca de control social. Derrotats o fracassats els moviments totali­taris que van dur a dues guerres mundials devastadores, els es­tats han reconduït les velles te­sis de control social cap a la so­cietat de benestar, que és un dels nous marcadors de cons­trucció de les identitats nacio­nals, àmbit privilegiat de l'acció de l'Estat. S'ha passat de llu itar per una sanitat gratuïta, per garantir la

capacitat d'acció política de tothom a gaudir de la sanitat gratuïta perquè sóc espanyol. És a dir que heretem uns drets lligats no a la condició de ciutadà (univer­sal i solidari) , sinó a la condició de mem­bre d'un Estat (nacional i excloent).

Aquesta manipulació dels símbols fa que, arreu d'Europa , l'arribada d'estran­gers es vegi com la irrupció d'uns es­tranys amb qui haurem de compartir un capital comú , al qual ells no hi aporten res. I s'oblida que aquests drets formen part del contracte social, són un intercan­vi solidari entre ciutadans lliures. Que els gestioni l'Estat, els ciutadans organitzats de cada municipi o regió, o les famílies, és una decisió política no un fet "natural", com tampoc no ho és ser espanyol o ca­talà .

Una mostra del resultat de la manipu­lació de símbols en l'esquerra és l'actitud davant l'afirmació que els immigrants ens prenen llocs de treball. Naturalment, si

21 17

18

oferim a un aturat una feina mal pagada per collir fruita de sol a sol no li interes­sarà. Però si en millorem les condicions i el sou, sí que l'agafarà. No hi ha desin ­terès professional , hi ha un tema de sou i condicions laborals.

El Ejido i de l'aprovació de la llei d'eslran­geria.

S'ha de repensar l'Estat de benestar: fer transparents els deures, materialitzats en el pagament dels impostos, a través

d'una lluita política i No hem de confon­dre els llocs de tre­ball que poden que­dar buits per la baixada de la natali­tat, amb els que hi queden pels sous baixos o les condi-

El manteniment del contracte no només parcial contra els evasors; trencar amb la hipo­cresia de mantenir la imposició sobre determinades activi­tats que centenars

social demanarà mesures molt més valentes, radicals

i conflictives que les imaginades fins ara

cions de treball intolerables. Fer-ho ens du a trobar normal que els espanyols no ho acceptin, i legislar si cal per protegir­los en el seu desinterès. En canvi , quan són estrangers els implicats, fins i tot ho justifiquem com un sistema d'integració positiu. El contracte social funciona per als nacionals, no per als estrangers, ja que en la versió que avui gaudim no va lligat a la condició de ciutadà.

El resultat final és que sense cap pressió política, no hi ha modernització dels sistemes productius i la competitivi­tat basada en els costos sa larials expulsa d'aquestes feines els protegits per l'Estat de benestar. La pressió dels patrons per mantenir els immigrants en la il· legalitat i el recel dels aturats de la zona, que veuen no només que baixen les retribu­cions quan treballen, sinó que la patronal porta esquirols de fora per rebentar el mercat, sense entendre que és la se-va manca d'acció política la responsa­ble, en part, de la si tuació formen una bomba que només espera que algú l'encengui. Del poder devasta-dor de la combinació en l'àmbit po-lític en tenim una prova parcial en la catàstrofe de les darreres elec­cions generals just després dels fets de

de milers de perso­nes (dones de fer feines. cangurs, prosti­tutes . cambrers , paletes, etc.), ni paguen ni pagaran mai ; i sobretot personalitzar la vinculació dret-contribució als drets so­cials , deslligant-los de l'Estat, via coope­ratives de consum. o organitzacions obre­res, perquè l'arribada d'un fora es vegi com la d'un nou contribuent al pot comú i, doncs, una font de riquesa .

El manteniment del contracte soc ial demanarà mesures molt més valentes, radica ls i conflictives que les imaginades fins ara. Perquè per defensar-se del món que els cau a sobre, els immigrants crea­ran a partir dels trets culturals que trobin més allunyats dels nostres, una identitat el més sòlida possible . No serà amb ne­gres riallers amb qui haurem de negociar. sinó amb grups sòlidament estructurats i

amb tan poques ganes d'arribar a un acord. com les que tenim nosal­tres mateixos.

Només quan entenguem que al crear l'estranger com a diferent del nacional per defensar el que ara veiem com a privilegis, i al renunciar a l'universalisme

de la ciutadania fem el joc a la dreta i als seus privilegis econò­mics, podrem reaccionar i co­mençar a construir una societat

integradora i enriquidora •

•

el monogràfiC Ciutadans a la república multicultural

Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgili

Enfront de la submissió i de­pendència que comportava la condició de súbdits en els mo­dels polítics propis de l'edat mit­jana, la república, com a forma política de la modernitat per ex­cel·lència, fa de la ciutadania la clau del mecanisme de cohesió social i política del conjunt d'ho­mes i dones que conviuen en un mateix territori. Així ser ciutadà de la república comporta , per damunt de tot, ésser titular d'uns drets i deures iguals per a tots, pa­radigmàticament recollits a la Declaració dels drets de t'home i del ciutadà de la França revolucionària de 1789. El ciutadà afirma així la seva condició d'home o do­na lliure, i per tant radicalment diferenciat dels altres, mitjançant la igualtat jurídica de tots davant un poder que ha estat do­mesticat en forma de ll ei. És, i cal dir-ho, un requisit de justícia, però primordial­ment, un requisit per a la mateixa lliber­tat, que tots els ciutadans siguin tractats de forma comuna i indiferenciada pels poders públics, i establir una frontera en­torn a la privacitat i a la recerca de la prò­pia felicitat on és impossible la intromis­sió de l'autoritat. Així el ciutadà s'estableix igual per ser lliure, i és en la combinació alquímica entre ll ibertat i igualtat on la fraternitat , el tercer dels principis il ·lustrats i revolucionaris , retroba el seu sentit, per sobre de la idea de co­munitat, per fer de la república el compro-

mís ètic dels ciutadans en l'es- 21 pai públic. Aquesta equació, tan espontà-nia entre els liberals -la gent 19 d'esquerres- consistent en iden-tificar república i ciutadania amb l'espectre tridimensional dels va-lors de Ilibertat-igualtat-fraterni-tat, sovint no ha estat compresa al llarg de la història: diversos universos ètics articulats al vol-tant de paradigmes politics o re­ligiosos han fet del col·lectivisme

o del comunitarisme la fórmula màgica de les seves receptes . Així l'espai públic , en-cara no republicanitzat, és situat pels co­munitaristes com una instància moral per sobre de les persones, encara no ciuta-dans, sovint cOm a interlocutor amb les divinitats teològiques o laiques del mo-ment. D'aquesta manera, l'espai públic envaeix com a imperatiu moral no tan sols l'espai social de la ciutadania, sinó també l'espai íntim de la individualitat i la privacitat. Fa impossible la república , la ciutadania i amb ella els principis que li són propis de ll ibertat, igualtat i fraternitat.

La nostra reflexió al voltant de la República ha estat feta principalment des del model teòric d'un espai social homo­geneïtzat, sense tenir en compte la diver­sitat d'identitats cu lturals que estan convi­dades a conviure cOm a ciutadans en l'espai de la república. Ens era més fàcil simplificar una república d'identitats cultu­rals homogènies, desetnificada, que re-

20

pensar una república plural sorgida del joc interaccionador de diverses identitats culturals . Però avui aquesta tasca repen­sadora i reformuladora és impostergable i urgent. Una nova onada comunitaritzado­ra , amagada ara so-

són elements potencials enriquidors de l'espai comú, i veure'ls no com a perills en una suposada lluita per l'hegemonia d'una identitat sobre l'altra, sinó com un joc continuat i mutu d'interaccions que

fan avançar dinàmi­ta anhels i reivindi­cacions identitàries, vol arrasar la nostra república per impo­sar de nou el ranci autoritarisme de sempre. Cal estar alerta, sota el dis­curs de la identitat

Tenim capacitat de respondre? cament la meva identitat , i ajuden a mantenir les regles del joc republicanes. La diferència d'iden­titat ens apareix no com un perill sinó

És la nostra república capaç d'ésser un espai

d'identitats diverses sense fer malbé la llibertat, la igualtat,

i la fratern itat? com una aportació

cultural d'un grup pretenen atemptar con­tra els fonaments del republicanisme laic negant la llibertat dels ciutadans.

Tenim capacitat de respondre? És la nostra república capaç d'ésser un espai d'identitats diverses sense fer malbé la lli­bertat, la igualtat, i la fraternitat? És pos­sible respectar el dret a la identitat dels grups des del discurs obert de la ciutada­nia? Cal recórrer a l'espai ideològic del comunitarisme per donar resposta sati s­factòria a les aspi racions de respecte a la identitat del grup diferenciat que rebutja ésser absorbit i dissolt en la identitat ma­joritària? A totes aquestes qüestions ens pertoca donar una resposta afirmativa: Sí , en la república multicultural.

El multiculturalisme, lluny de ser l'ad­jectiu màgic que ens soluciona tots els problemes, és precisament l'acceptació del confl icte intrínsec entre identitats dife­rents per tal de gestionar-lo sense trencar amb el discurs de la ciutadania repu­blicana. Suposa entendre que la di­ferència cultural, que les adscripcions a diferents identitats ètniques i culturals ,

als valors republi ­cans. Conclourem que és impossible el respecte a la tri logia Ilibertat-igualtat- fra­te ri nat sense el respecte i la protecció de les diferencies ètniques o culturals que, en tant que identitats comunes, s'afirmen en l'espai privat i individual , es desenvo­lupen en l'espai social i reben la seva protecció en l'espai públic.

Per tant els drets col·lectius ens apa­reixen com l'articulació del dret individual a la identitat. És per això que la identitat sempre ha d'ésser lliurament escollida o acceptada, i mai no pot ser imposada ni obligada; a més els drets fonamentals ac­tuen com a límit del dret del grup sobre els seus membres, perquè aquests abans que membres d'un grup ètnic o cul tural són ciutadans de la república . Per finalit­zar el respecte a les diferències d'identi­tat i la protecció de les identitats minorità­ries mitjançant mesures de discriminació

positiva (o mesures afirmatives) ens apareix com un element ineludible

per fer efectiva la lliure recerca de la felicitat, individualment o col· lectivament, de qualsevol

ciutadà \

el monogràfiC L'activitat: Què pintem?

Espai de Llibertat

Quina és la primera imatge que teniu d'una persona d'un altre pais? Com traduirieu aquesta imatge en un dibuix?

Aquesta activitat té com a objectiu treballar sobre els nos­tres estereotips i prejudicis per tal d'analitzar- los i comprendre com funcionen.

Si heu jugat al PICtionary no tindreu cap problema per pre­parar l'activitat. Necessiteu el material següent: una ll ista de parau les, un paper gran i un retolador, uns quants ful ls de tamany A4, llapis o bolígrafs, cel·lo o xinxetes per enganxar els dibuixos.

Durada: de 45 minuts a 2 hores. segons el tamany del grup

Desenvolupament

1. Si el grup és petit es pot jugar amb un sol equip. Si és gran, els participants hauran de fer equips de 4-5 persones. 2. Un cop repartits el paper i els llapis , demaneu que s'asseguin en un racó, apartats els uns dels altres. 3. Crideu a un membre de cada equip i doneu-li una paraula. Aquesta persona haurà de tornar al seu equip i traduir la paraula mitjançant un dibuix mentre que els altres membres intentaran endevinar de què es tracta. No podran dibuixar ni xifres , ni lletres, ni paraules, i tampoc po-

dran parlar. Només ho faran per 21 confirmar la bona resposta. 4. La resta de l'equip ha de pro-posar solucions i no pot fer pre- 21 guntes. 5. Si la resposta és correcta, l'equip ho anunciara i marcarà un punt. Sinó marca O punts. Inscriviu la marca al full de paper gran. 6. Quan tots els equips hagin acabat, el dibuixant escriurà la paraula sota el dibuix (estigui o

no acabat). 7. Demaneu als equips d'escollir un altre dibuixant. Vetlleu que cada participant pu­gui almenys dibuixar un cop. 8. AI final demaneu als grups de penjar els dibuixos perquè puguin comparar-los i discutir les diferents interpretacions i les imatges associades a les paraules.

Avaluació

Feu-la en grups petits (podeu conser­va r els mateixos equips). Demaneu als participants si l'activitat els ha semblat di­fícil i perqu è.

Demaneu tot seguit als participants d'observar els dibuixos penjats i que comparin les imatges associades a les paraules, aixi com la diversitat en la inter­pretació. Pregunteu si aquestes imatges corresponen o no a la realitat i demaneu als dibuixants per què les han escollides per il·lustrar les paraules.

22

Continueu discutint sobre l'origen de les imatges que ens fem de les coses o de les persones; són pos itives o negati­ves , i quins efectes poden tenir sobre les nostres relacions.

Consells per als monitors

Si jugueu amb un sol grup a la prime­ra ronda , demaneu a una persona que di­buixi. A la ronda següent podria dibuixar la persona que ha trobat la solució .

No oblideu que als part icipants que es cons ideren mal dibuixants els pot sem­blar un joc difícil. Tranquili tzeu-Ios i enco­ra tgeu-los a llença r-se.

Aquesta activitat pot fe r sorgi r els es­tereoti ps més immediats i més comuns respecte als altres , sobretot estrangers i minories. Per tant , és de vi tal importància que l'activi tat no es limiti als dibuixos sinó que ets grups re flexionin sobre els riscos dels estereotips i sobre l'origen de les imatges que ens fem dels al tres.

Cadascú de nosaltres necessita este­reotips per establir ll igams amb el nostre entorn i les persones que ens envo lten. Tots tenim estereotips: no és tan sols ine­vitable, és necessari. Per tant, ca l evitar qualsevol judici sobre els estereotips dels participants. L'ava luació i la discuss ió han de contribui r a la presa de consciència de què són els estereotips: imatges i suposi­cions que sovint tenen poca cosa a veure amb la realitat. Però cal estar amatents als riscos que comporta pren-dre els estereotips com a ve ritats per tal de preveni r els preju­dicis que condueixen a la discriminació.

Es interessant notar que poques vegades te­nim idees preconcebudes sobre les persones amb les

quals tenim poca re lació. Per exemple, rellexioneu sobre els estereotips que te­niu dels habitants de Moldàvia, de San Marino o de Bhutan ... Per tant us sugge­rim que inclogueu en la vostra ll ista de paraules el nom d'una minoria present al vostre entorn i una no present que el grup no coneigui gaire. Demaneu als par­tic ipants d'interrogar-se sobre les diferèn­cies entre els estereotips i les raons que motiven aquestes diferències. Un altre dels punts a assenyalar durant la discus­sió és l'origen dels estereotips: el paper dels mitjans de comunicació, de l'educa­ció esco lar, de la família, etc.

Respecte a l'activitat

Les paraules suggerides més avall són una proposta. Segurament caldrà que les adapteu a les vostres necessitats específiques. Si voleu il· lustrar nacionali­tats caldrà prohibi r l'ús de banderes o de símbols nacionals -seria massa fàc il' Per altra banda, per evitar que els partici­pants endevinin per seqüències d'idees, caldrà al ternar les paraules rel atives a minories o persones amb les relatives a conceptes o objectes. Això donarà més varietat, estimularà la competi ció i fa rà que l'activitat sigui més divertida.

Llista de paraules

Racisme- Diferència- Educació- Conflicte­Disc riminació- Antisemitisme­Refugiat- Espanyol- Europeu-

Pagès- Minoria­Pobresa- Cec­

Musulmà- Homosexual-Igualtat- Català- Gitano­

Drets humans- Turista­Est ranger- Solidaritat­

Mitjans de comunicació- Àrab­Laïcitat .,

$

fe· j:.:J " .

~t I fl a , . , all . d' :~'< , a a ml a -tfe tes persones

Pla de millora, urbanística .. "j ''''' '' ''''"'''' \'; ' ''d~""'~ de l'eixample de Vilaçiecans

24

J'cntJ'cvistA Toni Strubell

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

Toni Strubell viu a Euskadi on treballa com a professor de filolog ia anglesa a la Universitat de Deusto (Seu de Donostia). Durant tres anys

s'ha dedicat a continuar el treball de recerca començat per Fèlix Cucurull a l 'entorn de la figura de Josep Roca i Ferreras i ha editat recentment

un fenomenal llibre que hauria de ser lectura obligatòria per a tots aquells que es reclamen d'esquerresl

- T'has fet càrrec d'una ¡(nia d'investigació iniciada per Fèlix Cucurull. Ens podries explicar qui era?

- Fèlix Cucuru ll era un historia· dar bri llant i molt treballador que va morir l'any 1996, havent tre­bal lat molts anys com a investi­gador pel seu compte. Josep Benet el va ajudar molt , quan va poder, des del Centre d'Història Contemporània. Era historiador no universitari , pera no pas per voluntat pròpia. Un historiador catalanista ho tenia pelut en temps de Franco. Va haver de marxar de Catalunya en alguns moments per poder treballar a fora. Va dedicar-se incansablement a recopilar documentació sobre l'esquerra i el catalanisme al nostre país. recuperant figures, documents i cor· rents sovint desconeguts per a molts his· toriadors. La seva més gran obra és La Panoràmica del nacionalisme català, ac· tualment exhaurida, que van pub licar les Edicions Catalanes de París, empresa di· rigida per Romà Planas. Es una obra cabdal, utili tzada per molta gent per fer labor d'investigació i que demostra, sen-

se cap mena de dubtes, que el catalanisme, si bé té el seu ves­sant dretà, té un important issim contingent a l'esquerra. Fèlix hi va abocar moltes hores a reg irar papers, a recopilar, a mirar col·leccions senceres de diaris i revistes de diferents tipologies, a recoll ir material. Aquesta labor - la de l'historiador crític- en un país que ha sofert una dictadura militar durant tants anys , ha es· tat fortam ent cohibida, si no per·

seguida directament. Segons quines ca· ses no es podien publicar. N'és una prova el fet que La Panoràmica fos publi· cada a París .

- Com Fèlix Cucurull arriba a conèixer l'obra de Narcis Roca i Farreras?

- Preparant la seva obra La Panoràmica va començar a trobar tot un enfil all d'a rti· cies que explicaven molt clarament el ca· talanisme des d'una òptica d'esquerres. laica i ant iclerical. I textos de molt abans que en Prat de la Riba hagués fet la pri· mera - que no darrera- comunió' Molts dels seus articles no són firmats, per

exemple els que surten a El Estada Catalàn o La Independencia. D'altres són firmats amb sigles i les sigles no són sempre les mateixes -JRF, JNRF, JR-. La labor d'identificar-los era pràcticament arqueològica. Entre en Fèlix i jo hem tro­bat uns mil cent quaranta articles seus, un gruix important, encara que hi ha certa repetició i alts i baixos, lògics en una obra tan extensa.

- Tu com t'hi vas implicar. en l'estudi?

- Quan va morir en Fèlix va deixar unes indicacions de les preferències de perso­nes que ell creia que podien continuar aquesta labor. Jo era una d'aquelles per­sones, segons em va dir la seva família, la qual cosa em resulta sorprenent per­què no sóc historiador de carrera. Però amb en Fèlix Cucurull ens coneixíem. Ell coneixia la meva labor com a articulista a El Punt de Girona, que arribava al Maresme. Sembla que creia que jo tenia la capacitat i la inclinació ideològica per fer-ho. Li estaré sempre agraït com tam­bé a la seva família . Tot sigui un tribut a la multidisciplinaritat , tant de moda avui!

- Com és possible que d'una persona que escriu mil cent articles, no en sàpiga res pràcticament ningú?

- És que aquest país nostre és ben especial. Té unes condicions especials, molt marca­des per una memòria històrica selectiva alta­ment esquizofrènica. Tampoc ningú no coneixia en Sunyol o la Isabel Vilà l'any 1995. El Congrés de Cultura Catalana actual , en l'apartat de psicologia -tan ben con­duït per Joaquim Gibert-està portant a terme uns estu­dis interessantíssims sobre les raons que fan que un poble recordi algunes coses i

n'oblidi d'altres. I sobre l'autoodi tan parti­cular dels catalans. El fet que Roca i Ferreras no sigui considerat té a veure amb la manera en què s'escriu la primera història d'allò que s'ha anomenat tantes vegades "el primer catalanisme polític". Ara bé, també és veritat que aquest ter­me crec que s'ha d'agafar amb pinces, perquè, tal com diu l'últim llibre de Pere Anguera (Els precedents del catalanisme. Ed. Empúries. Barcelona, 2001) , els orí­gens del catalanisme polític cada vegada els troba algú una dècada més enrere. Però crec que cal culpar una mica en Rovira i Virgili , malgrat que era molt de la 21 línia de'n Roca, per haver donat pistes falses o, en tot cas, parcials . Cap a l'any 1915, fa un llibre sobre els orígens del 25 catalanisme i els atribueix, en el sentit més ampli a tres figures: Prat de la Riba, Pella i Forgas i Duran i Bas. Cita l'ideari d'aquests tres conservadors com a tronc bàsic del catalanisme polític: però era un tronc catòlic, apostòlic i neocarl i! Resulta sorprenent que un home d'esquerres, que s'autoproclama catalanista, digui això. Jo crec que ara es pot demostrar científicament que és impossible parlar d'una sola font origen del catalanisme, oi més quan aquesta és de dretes! En una primera fase , cal atribuir part de la culpa d'això a Rovira: després tothom copia el que aquest autor n'ha escrit. En una se-

gona fase l'Esquerra Republicana dels anys

trenta i l'ambient repu ­blicà i d'esquerres en ge­

neral fa que es recuperin moltes figures - Ferrer i

Guàrdia i altres menys conegudes­que aniran sortint a la llum pública, però disposen de molt poc temps per fer­ho i en molts ca­sos no es fa fins al final de la l'etapa

republicana, fins i tot en plena guerra.

· :"" ." ~

Ciutat amable

Sabadell Ciutat de convivència

Ciutat competitiva

Ciutat del coneixement

Ciutat de diàleg i participació

III

Ajuntament ~ I de Sabadell li

- Quan Solé Tura va escriure Catala­nisme i revolució burgesa, no sabia que hi havia un catalanisme d'esquerres? Marfany, anys més tard amb La cultura del catalanisme, encara no se n'ha asse­bentat? No deixa de ser sorprenent...

- En Solé Tura tenia un discurs comunis­ta i centralista, tan espanyolista com ten­dent a atribuir tot catalanisme a la burge­sia com si Roca, Pi i Margall , Serra i Moret o Companys mai no haguessin existit. Participava, no ho oblidem, en la mateixa tradició stalinista que va con­demnar un Joan Comorera a l'ostracisme més absolut , precisament per "catalanis­ta"! En definitiva, no feia més que versio­nar en funció dels interessos propis. En justícia seva cal aclarir que anys després va admetre que el llibre aquell havia estat molt més "polític" que "històric". No calia que ho digués! Respecte a la posició de Joan Lluís Marfany, cal dir que certa tendència a l'apriorisme i al presentisme també han fet molt de mal a la lectura de la història. En Marfany pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui. Crec que cal discernir amb molta més cura i no fer apriorisme. Voldria afe­gir que no puc evitar d'associar certa ma­Ia llet que corre avui -i que vol passar per "acadèmica"!- amb una certa frustra­ció existent amb l'eternització del pujolis­me en el poder. Sens dubte són feno­mens teleològics i extrapolacionistes. Molt bé, tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconseguim a cos­ta de laminar la catalanitat.

- El sorprenent del cas de Solé Tura i de Marfany, és que parlen del republicanis­me en general com un moviment burgès, quan els que ho vivien, com el propi Roca ho veien com un moviment enfron­tat als burgesos.

- No sols el republicanisme, sinó fins i tot la cultura catalana en un sentit més am­ple, sovint han estat jutjats amb una tre-

menda duresa en aquest aspecte. Respecte a la presència d'un importantís­sim sentiment d'esquerres al si de la cul­tura catalana, caldria recuperar el llibre de Ricard Vinyes La presència ignorada. Hi intenta analitzar la presència d'allò que anomena un corrent "protocomunista" al si de la societat catalana, sovint amb força . Vinyes destaca que ha estat un fet amagat mentre que una cultura catalana de dretes, ha tingut molta més fortuna de cara a la seva publicitació. Vinyes analit­za el procés que hi ha hagut d'escombrar convenientment tota una tradició del que pensava realment la gent del poble. En 21 aquest aspecte, Pere Anguera, en la in-troducció del seu últim llibre es pregunta què queda del pensament popular del 27 passat. Pocs llibres, poques revistes i en-cara les revistes que han estat enquader-nades. Es pot comprovar a qualsevol bi-blioteca que les produccions de la dreta estan impecablement enquadernades i no hi falta ni un número. En canvi a les col·leccions de revistes d'esquerres -quan aquestes es podien fer amb algu-na regularitat- hi falten un munt de nú-meros. Això és una mica el que ha suc-ceït amb el nostre passat. I Roca és una part d'aquell passat que ha estat quasi del tot escombrat , no ha estat pres en consideració. I això sens dubte ha fet mal perquè ha deixat un buit a l'imaginari col· lectiu dels catalans. En tot cas, el que caldria demanar-li al Sr. Solé Tura és si la seva visió dels republicans del XIX cal associar-la amb el seu entusiasme per la monarquia constitucional l'any 78 ...

- Anem una mica al tema dels antece­dents: Roca té molt clar quin és el fil de la història, i això sembla que continuï fins al 1939. Quan Macià parla sembla que coneix Roca, que ha begut de les matei­xes fonts. A partir de la revolució liberal el nexe d'unió és ellliurepensament, i fi­gures com RObreño, Xaurador, Roca, Companys, Macià, tenen una manera lliure de veure el món, des de la defensa dels interessos del poble. Sembla que

28

això s 'hagi perdut i que en l'esfera políti­ca actual gairebé ningú sigui conscient d 'aquesta tradició.

- Potser si haguessin estat deu anys de dictadura no s'hauria estroncat aquesta tradició. La dictadura de Primo de Ribera, en certa manera, va anar bé per a les es­querres, amb deu anys una generació és viva i encara pot tornar a la lluita amb el record viu del passat. Quaranta anys fan que hi hagi un trencament molt i molt considerab le. La repressió va ser brutal i el poble català en gran part la interioritza en forma d'auto-odi. És a dir, aprèn un sistema de defensa psicològic que fa que les mares diguin als fill s que no s'hi fi ­quin . Fa que s'oblidin aquelles coses que s'haguessin pogut convertir en símbol per enllaçar amb aquesta tradició. A més, tal com va anar l'experiència de la Guerra Civil a Cata lunya fa que sigui radica l­ment diferent a la que queda a Euskadi , i si m'apures, encara a Gal ícia . Aquí , tres anys de reraguarda, de gana, de perdre amargament després de llarga lluita, la quinta del biberó, la quantitat de nois de setze o disset anys que moren al front fa que l'experiència sigui molt més amarga que la dels bascos que ho perden tot en un any - i Irún i Donostia en dos mesos ' Tal com va anar, a Euskadi la guerra per­met la creació d'un pensament mitic a l'entorn de l passat pre-dictadura, del que va ser la guerra. A la retina col·lectiva - si se'm permet l'ex­pressió- queda la imatge del gudari amb la ikurriña anant cap al front , de Guernica en fla­mes .. . Aquest pen­sament mitic és molt més problemà­ti c a Catalunya. Cada vegada que intentem fer alguna cosa de cara a re­cuperar memòri a

històrica, per exemple reivindicar Com­panys - l'únic president d'un país elegit democràticament que és afusellat per un país aliat de l'Eix feixista- algú s'encarre­ga d'omplir La Vanguardia i Catalunya Cristiana de cartes en contra . Aquest fet , i d'altres , fan que el passat si­gui irrecuperable des del punt de vista de recuperar tradicions, símbols . Evident­ment que perdre una guerra és negatiu , però hi ha països que perden guerres i la pèrdua els serveix per fer una lectu ra di­ferent , per continuar la seva tradició en un al tre sentit, però des de la tradició en definitiva . Aquell a opció ideològica que era absolutament majoritària als anys trenta -catalanista , republicana, laica­amb el pes de quaranta anys de dictadu­ra en contra , es perd i en lloc d'haver-hi una reacció de recuperació, a Catalunya s' interioritza el missatge que la dictadura va voler inculcar. I es crea una nova es­querra absolutament aliena a la tradició del pa ís , per bé que diu voler-la seguir' Si a això afegim el fet que la transició va fer els impossibles per descarrilar segons quines opcions - amb l'ajut mai prou pon­derat de Joan Carles i els seus consellers privats- doncs el resul tat està cantat. La Transició de 1975 va ser en molts aspec­tes un ca lc de la de 1875, amb Suàrez en el paper d'un Cànovas de vida més breu,

i amb Gonzàlez com a Sagasta. El fet di­ferencia l de l'es­

querra pròpia, amb la seva tradició , no entrava en els plans del nou rè­gim monàrquic.

- Per a la gent in­dependentista d'avui, el federalis­me no n'és la font. Actualment s 'opo­sa Roca a Pi i Margall. Les di­ferències hi són,

però tots dos partei-

xen d 'una visió democràtica, amb sufragi universal, humanista, /liurepensadora , pràcticament socialista. Com pot ser que s'oposin dues posicions tan properes?

- Crec que és vital en observar la histò­ria , tenir un concepte d'evolució. No són possibles ni les fotografies-veritats-eter­nes ni la teleologia. En general però, la gent desconeix la història i són impor­tants els matisos de cara a anar a buscar una tradició , sigui la que sigui. Els inde­pendentistes farien bé - fa riem bé, vaja­en rebutjar molta part de Prat i mirar amb interès els republicans federals. Cal tenir present que els intransigents estan per la creació d'un estat català. Què més allibe­rador -nacionalment- que això, no? A les eleccions del 69 i a totes les d'aquell pe­riode es presentaven amb un programa que incloïa la independència de Cata­lunya com un dels seus punts. En contra dels benèvols, que defensaven que pri­mer s'havia de crear l'estat independent per després -en tot cas- anar a una fe­deració. Possiblement el que ha portat a menystenir l'aportació dels federals al discurs nacional és el fet que gran part del que escrivien no era en català. El fet que Prat i el Canonge Collell ho feien en català els feia més interessants? Crec que no.

- Tornem al federatisme.

- El més important que ens ha deixat Fèlix Cucurull és exac­tament això, el coneixe-ment que els federals són l'herència més directa de l'esquerra catalana.

- Hi ha un personatge poc cone­gut d'aquesta època: Joan Baptista Guardiola. Ens podries dir qui era?

- Guardiola és molt citat per Roca, però sempre en

llistats, no n'arriba a parlar extensament enlloc. L'any 1850 escriu un llibre impor­tantissim com a antecedent de la tradició lIiurepensadora catalana i del federalis­me, Ellibro de la democracia. És un gran referent per al republicanisme federal ca­talà.

- Com a histonador Roca relaciona dues escoles: l'escola històrica i la filosòfica o racional. És una mica la síntesi entre la tradició i l'humanisme?

- És un tema que ens porta directament a entendre aquest concepte dels dos ca- 21 talanismes. L'escola històrica és una es-cola de pensament que neix del pensa-ment alemany, de Savigny, profundament 29 tradicionalista i reaccionària, però que té el valor d'interessar-se pel passat com a model. Tot i que el model que proposa és absolutament negatiu. Roca Farreras en destaca la particularitat de mirar en la història per buscar models, amb això ell hi coincideix. Però ell proposa un altre model de passat, de trajectòria republica-na catalana -una tradició que fa néixer a allò que anomena la república muntanye-sa del segle VIII . Una tradició que con-trasta amb el model centralista i absolu-tista de Castella , per exemple. L'escola filosòfica representava totes les idees d'esquerra del seu temps. L'important no

era la tradició sinó les idees i el senti­ment d'una humanitat que avança

cap a un socialisme o cap a un paradis del futur, basat

en la idea i l'alliberament a través de les idees .. .

Roca suggereix que es faci un maridatge

d'aquestes dues tradicions: recu­

perar un passat, però basat en els ideals de les esquerres del seu temps. En certa manera li busca el "passat"

Col·lecció Materials de Joventut Ulli .. u eina pe l conilllr aspe c te s nous o poc es tud i at s de la condi ció Juv enil .

kt."~DIIl'_ """'_" 1Mc . .... .......... , ...

MAHIIA U O( JOY UIU'

Darrers titol s pub li cats

I [ I ¡USl ln.n ll .n Joc

l)" tr,1JUl.{l ~,I Idl ll~ IIU~~ ¡>~PI'(I I' C ilm@nr

J.~ '," er 1.1' 1'1\ ,'.1 l ",h oJ~ ~e'_ u~d.t""

CUIIIlI I VIU

1I,, ~ 'er~f( d '>Ull'" I~ • t .ld·~C,-n"f~1

J~ ~ IUV~~

T, IHH"U .t\J",,~ I~ lI'bI!!"> .. QUd ~irlll tlIf'f'.' to'

Ild 11 nt!"',;¡ ,1~ d D PUloK' l .. ,,~ de lOl"drM '.'

.,o: 1.1,_ B"'(I'I~".l <Iq [l~l500

,,~ 1111,'~' ~@"l", r .. r" "up , w- ",~" 1/')

~n 11'< '¡ t. (,O

•. lb lo <n de II d I IllQ(' 8Ctl

I~, , l uT .. 1

11' ~.11"h1, II

';i;I;I;.:'

{OC} Diputació de Barcelona Ollcma dt!l PI.t Jn~e

de l'escola filosòfica. I se'n surt prou bé. És una de les seves grans contribucions al pensament catalanista d'esquerres.

- Primera es la libertad a la patria porque no hay patria sin libertad. Comenta 'ns aquesta cita de Roca Farreras.

- Ve d'una controvèrsia que hi havia en el seu temps. Per a les esquerres, Suïssa i Estats Units eren un model, com a paï­sos federats i republicans. De fet, aquests dos models s'esmicolarien per a Roca, Però ell --{;om a federal més o menys ortodox dels anys seixanta i se­tanta, que escriu a les publicacions ofi­cials dels federals tant a Madrid com a Catalunya- en una primera etapa tracta molt de Suïssa. En diversos moments re­corda el debat que té ll oc al Vaud sobre el lema del cantó Patria i llibertat. La polèmica versa sobre si la paraula "lliber­taf' havia d'anar abans o després de la paraula "pàtria". Roca creu que primer ha d'anar el mot "llibertat". Perquè la pàtria no tenia sentit si no era per afavorir la lli­bertat dels homes.

- Pel que fa al tema de l'Església, Roca defensa la separació entre Església i Estat, és anticlerical, critica els jesuïtes, critica el Montserrat carlista, però, a la vegada, i precisament perqué és anticle­rical defensa la llibertat de pensament, de religió i defensa la conservació de mo­numents religiosos, quan encara no esta­va de moda. Acusa l'Església, i en con­cret el Vaticà de falta de moral en molts moments. Parla 'ns del context d'això.

- Caldria parlar del context familiar. La de Roca és una família religiosa, però liberal alhora. El 1808, quan a Barcelona els francesos executaven els rebels barcelo­nins - el pare Gallifa i els seus- la gent es va tancar a casa seva com a protesta i va fer una vaga de carrer. Ell no ho va viure directament, però a casa seva tenien una imatge de la Mercè davant de la qual la família va estar resant durant aquelles

execucions. En el seu despatx sempre va mantenir aquella escaparata de la Mercè com a record d'aquell moment de protes-ta civi l en contra d'un abús del poder. Respecte a la immoralitat del Vaticà, Roca dedica molt d'espai a estudiar-ne la política exterior, que sens dubte tenia com un estat més. L'Església sempre està amb el poder. Afavoreix els interes-sos russos per damunt dels polonesos, malgrat ser aquests catòlics . El tema de les Illes Carolines -fins aleshores espa-nyoles- el fascina. Denuncia com el Papa hi beneeix la intromissió alemanya. Curiosament, Roca fa un discurs, que pot 21 semblar espanyolista. Un catalanista d'esquerres que critica el Govern i el Vaticà per la pèrdua d'una colònia ... Roca 31 és anticolonialista, no cal dir-ho, però com a bon polemista, carregat d'ironia, aprofita un argument brillant i amb tota la ironia pregunta "Hem de ser nosaltres, els separatistes i anarquistes, els qui de­nunciem l'atac a una colònia espanyola, i l'excusa que en fa el Vaticà?" Ell se'n faI.

- Roca arriba a afirmar que resulta in­compatible ser catòlic i entusiasta defen­sor de la llibertat de Catalunya. És molt estrany que hi hagi tants independentis­tes catòlics en aquest país. Des d'aques­ta òptica, que Roca Ferreras fes aques­tes afirmacions fa cent vint-i-cinc anys, té una modernitat extraordinària.

- Roca no ataca els catòlics, sinó l'Església oficial. Vist des d'avui l'element més interessant de la participació d'en Roca en el debat és la lluita dialèctica que va portar contra allò que és tingut com El Catalanisme -amb majúscules­com a origen de tot catalanisme. Per exemple, les principals disputes que té Roca des de les pàgines de L'Arc de Sant Martí -un dels diaris més importants del catalanisme d'aquell moment- sòn contra els catalanistes catòlics i sobretot el grup de Collell. Collell acusa Roca de "separatista", des de La Veu de Montserrat, i després des de La Veu de

32

Catalunya, hi ha furibunds atacs contra Roca i el seu grup, acusant-los de sepa­ratistes . És inversemblant però la ne­crològica més negativa que rep Roca quan mor la fan els catalanistes de La Veu de Catalunya'

- Poca gent ha qüestionat Bonaventura Carles Aribau i la seva Oda a la pàtria com l'inici de La Renaixença. Com pot ser el pare de la represa cultural nacional ca talana algú a qui, per exemple, Roca Ferreras, amb molta raó qualifica d"ha­cendista español unitario "?

- En aquest país la manipulació mítica ha estat i és molt gran. De vegades s'han convertit en mites figures força grises i anodines del nostre passat , fins i tot algu­nes de francament contradictòries. Un petit exemple és el cas de Rafael Casa­nova, que ha sortit de la història com el màxim mite, i al cap de pocs anys era un advocat al servei dels fe lipistes. En canvi el general Moragas -tot i que fa certa co­sa de reivindicar-lo perquè és un militar­va ser un màrtir d'allò més atractiu per a la mitologia. En qualsevol país normal , se ria un cas emblemàtic. També podríem citar en Basset, Pere Caimó, el noi de les Barrequetes, Josep Sunyol , Isabel Vilà o tants d'altres, però fins pràcticament avui, quin historiador s'ha interessat per ells? Molts segueixen represaliats fins i tot en la mort! Curiós país el nostre .. .

- La qüestió so­cial és molt impor­tant en el republi­canisme federal. Roca s 'autodefineix com a anarquista-roig­socialista, està a favor de l'abolició del treball de nens, creu que hi ha d'haver un socialisme

particular de cada nació, que la política republicana no és burgesa com déiem abans. Som davant un personatge que té les coses molt clares des d'un punt de vista social, segurament aquesta és una de les raons perqué determinat catalanis­me conservador tampoc hagi tingut cap interès en recordar-nas-ho.

- A la primera etapa de creació de la Primera Internacional, Roca escriu arti­cles, com El patriotismo social, - que han rebut molt poques atencions per part dels historiadors catalan istes, segurament per­què són en castellà- on s'hi plasma un internacionalisme claríssim, la idea que amb la seva lluita, els obrers des de la pròpia nació poden i han d'ajudar els obrers d'una al tra nació. És un internacio­nalisme explicat amb un llenguatge molt diferent del que usa Lenin quaranta anys més tard, però n'és un precedent impor­tantíssim. En qualsevol país normal, tota l'esquerra n'estaria orgullosíssima. Una mica és el que ha passat amb Montoriol , la gent recorda el submarí, però de La Fraternidad no se'n parla. O el cas de Clavé, molta coral però poc record pel seu republicanisme federal intransigent.

- El que és sorprenent és que aquest aspecte social

i federal, no és una co­sa minoritària en el seu moment, convé destacar que quan hi ha sufragi uni­versal aquestes opcions guanyen.

- Cal que la gent sàpiga que en els pocs moments de "democràcia" o se· mi-democràcia que

ens han permès els espanyols en els dar­

rers dos segles, a Catalunya s'ha tendit a

votar massivament el repu-

blicanisme i el cata lanisme popular. Que això no hagi passat amb la Transició , i que l'esquerra nostra hagi patit un grau de sucursalització monàrquica tan sorpre­nent, té molt a veure amb el disseny que hom volia donar al nou Estat. Tenien la lliçó ben apresa de 1931. Des de Juan Carlos I fins al darrer comunista, el dis­curs orteguista més tronat estava en to­tes les boques. L'ex-senador Francesc Ferrer explica que les Corts constituents de 1977 semblaven una universi tat d'es­tiu on l'única assignatura era l'ideari d'Ortega y Gasset! Vet aquí la situació d'avui, que Roca hagués criticat de va­lent.

- L'altra sorpresa que presenta Roca és el tema de la llengua i l'actitud davant Castella. Roca parla sempre molt bé de Castella, de la llengua castellana i de la necessitat de conèixer-la. Escriu indistin­tament en castellà i en català, en funció dels mitjans que té per divulgar les seves idees, i no considera la llengua com un element central del seu con-cepte de nació. Quina va­loració en fas?

- S'ha de veure des de la seva època.

Premsa en català n'hi havia molt poca. Roca afirma la nació catalana desacom­plexadament en l'idioma que sigui. Ell es­tima el caste llà i Castella, per què no? En el republicanisme català, des del co­mençament - neix d'una manera organit­zada des de l'any 1840- era molt viu l'es­perit d'elogi als "comuneros" de Castella, i fins a finals de seg le, potser més popu­lar que l'Onze de setembre i tot! Roca era un catalanista internacionalista, i aquest internacionalisme comportava una admiració per Castella , la primera víctima de l'absolutisme a Vi llalar. Ell lamenta que els catalans de l'època no haguessin 21 ajudat els comuners, o també l'aragonès Lanuza més tard. Roca promovia un ca-talanisme desacomplexat. I aquest desa- 33 complexament passaria per perdre se-gons quins complexos. Es clar que l'actitud de Madrid no ajuda, ni avui ni en temps dels socialistes en el poder. Existei x una aversió a la catalanitat real. Ells no ens poden acceptar. I aquí, per-què els acceptin , molts fan l'operació ca-

maleó. No hi ha Zèlig tan reei-xit com molt català d'avui. Llàstima no te­nir un Roca i Ferreras a punt per ironitzar-hi! ,

•

1. Toni Strubell. Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres. Llibreria El Set­ciències. Arenys de Mar, 2000.

34

la col-labol'3ciÓ La identitat consensual

David Sempere. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia

Després de 20 anys de la re­cuperació del nostre Estatut , que significava la recuperació d'un marc democràtic de lliber­tats individuals i co l· lectives - potser encara insuficient, però a sens dubte una eina de re­construcció política potentíssima - d'avenç material del país , als anys noranta Catalunya recupe­rava, en clau de "normalitat" , el debat de la sobi rania nacional , fins i tot amb l'explici tació de l'objectiu independentista promulgat per part d'una de les branques del catalanis­me progressista. Aquest debat, signe de la normalitat que anem construint, ha ge­nerat no poques sinèrgies positives, entre elles la capacitat de trencar no pocs murs mentals. Però de re-

ents i com a irreconciliables. Així, mentre que una part del país entrava més o menys en el debat de la sobirania, i fins i tot en el de la independència, des d'una certa normalitat , una altra part es girava d'esquena o igno­rava un debat que no els gene­rava cap bona vibració. És per aquests motius que cal des de l'esquerra progressista , bastir un nou concepte de cata­lanitat, que mes enllà de tradi­

cions identitàries d'arrel alemanya, que mitifiquen la nació com un ens amb vida pròpia (allò de "hem estat, som i serem"), recuperi la nostra tradició -republicana i radicalment democràtica- i construe ixi una identitat que pugui ser assumida per

truc, ens ha si tuat en Hauríem de tenir la majoria dels ho­mes i les dones d'aquest país. Caldria iniciar de nou un debat sobre els conceptes . Caldria que sobre la base de la tradició il·lustrada, recupe-

el terreny dels senti­ments de les identi-tats.

L'explici tació del discurs sobi ranista obligà a una certa autointElrrogació a no pocs catalans , que s'enfrontaren per pri-

la capacitat, recuperant aques­ta social civil , de construir un nou concepte d'identitat

que ens permetés la integració dels nous

conciutadans réssim el concepte

mer cop i d'una manera oberta a un con ­flicte d'identitats. Molts dels fills dels mal anomenats "nous catalans" es trobaren davant d'una cruïlla d'opcions entre dues identitats, la catalana i l'espanyola, plan­tejades en el debat mediàtic com a exclo-

de ciutadan ia, com el marc consensuat i per tant pactat entre tots els ciutadans i les ciutadanes lliures, que ens permetés constru ir una identitat compartida. Una identitat que, a partir del concepte de ciutadania hi sumés els fac­tors que ens objectiven com a poble

-llengua, cultura i història-o Una identitat profundament democràtica, que s'afirmés per si mateixa, sense necessitat de defi­nir-se per referència permanent enfront a d'altres identitats. Una identitat construï­da en positiu, sense negació de les identitats de partida. El nostre país, amb una tradició de cultura de so­cietat civil profunda (potser avui profundament tocada de mort i de­satesa incessantment pels

poders públics) que s'ha hagut de bastir al marge dels poders de l'Estat , hauria de tenir la capacitat , recuperant aquesta so­cietat civil, de construir un nou concepte d'identitat, que davant de falsos discursos

multiculturals , ens permetés la integra-ció dels nous conciutadans que

arriben a casa nostra. Una iden­titat consensual , o com la vul­gueu anomenar, que ens per­meti créixer a tots en llibertat

\ 21

35

\fan, 'jogh

Algun es dc Ics

millo rs IÏnnes t" n e l

tractame nt de la llu m.

® I.i FEC5rl enher

Grupo Endesa

l'apun'/' Cebrià de Montoliu 1873-1923

Eduard Masjuan. Historiador

Quan parlem de la ciutat sustentable més humana i habi­table, ens pensem que es tracta d'un invent recent. Ben al con­trari, la idea de l'urbanisme ecològic fou un concepte impul­sat a principis d'aquest segle per persones com Cebrià de Montoliu i desenvolupat pels moviments anarquistes ibèrics fins al 1937. La figura de Cebrià de Montoliu, advocat, literat i humanista ha restat oblidada fins fa ben poc i cal recuperar la seva obra com un dels precursors de l'ecolo­gisme a casa nostra.

Humanista utòpic

En el vessant humanista, Cebrià de Montoliu prologa i edita el 1901 un assaig del pensament ecològic i social de John Ruskin (1818-1900) advertint la desinte­gració del món natural , de la bellesa, de l'art i de la cultura. El somni de Montoliu era aconseguir una Europa més verda, més sòlida i formosa que regenerés la corcada societat de l'època i on preval­gués com a valor suprem que l'única ri­quesa és la Vida. El 1903 continuant amb la divulgació de l'obra de Ruskin , publica l'obra Natura "Aplech d'Estudis y descrip­cions de sas belleses triats entre les obres de John Ruskin". Igualment va ser un entusiasta de l'obra del literat i pensa­dor socialista William Morris (1818-1896)

del qual en la novel ·la Noves 21 d 'enlloc publicada el 1918 en va fer el pròleg i la biografia . Aquesta novel ·la és una visió 37 utòpica de la societat del futur basada en l'amor, la cooperació i el respecte per la natura. La seva publicació va causar un gran escàndol en la societat ca-talana conservadora i a perso-nalitats com ara Puig i Cadafalch. De fet, Noves d 'en-lloc, significa la difusió de les

idees utòpiques que preconitzen l'adveni-ment d'una societat millor en equilibri i respecte per la natura. L'obra apareix precisament quan la burgesia catalana impulsava el noucentisme, perquè la cul-tura conservadora i el creixement econò-mic prevalguessin per sobre la natura i els ideals de transformació social.

Urbanisme ecològic

En el vessant de l'urbanisme la figura de Cebrià de Montoliu ressalta com a in­troductor de les idees de la ciutat orgàni­cadel biòleg i sociòleg escocès Patrick Geddes (1854-1932) , el qual dota el con ­cepte de Ciutat Jardí - desenvolupat pel teòric socialista Ebenezer Howard (1850-1828)- d'una síntesi científica d ' ecologia urbana basada en els continguts de la geografia humana d 'Eliseu Reclus i de la sociologia de P. Kropotkin . Geddes pro­posa que aquest nou enfoc rebi el nom

38

de Ciència Civica o ciència de les ciulats . Geddes va defini r l'anàlisi dels fluxos d'energia i materials no renovables em­prats pel sistema industrial de finals del seg le XIX (essencialment del carbó) i ad­ve rtí de la necessitat de superar la "pal e­otècnica", caracteri tzada per l'era del ca rbó, per passar a una nova etapa "ne­otècnica", marcada per l'ús d'energia de font renovable i per l'equilibri entre la ciu­tat i el camp. Cebrià de Montoliu és un modern ista convençut que és poss ible transformar la societat a partir de l'educa­ció i que per això cal acabar amb el mo­nopoli cu ltu ral de les classes privilegia­des.

Cebrià de Montoliu des del Museu Social creat per la Diputació de Barce­lona el 1910, dedicat a l'estudi dels fenò­mens socials, defensa a ultrnaça l'impuls del model de Ciutat Jardí. En aquest sen­tit, proposarà la creació de càtedres i se­minaris de Construcció Cívica. El 1912 escriurà l'obra La Ciudad Jardin en la qual defineix que es tracta d'una colonit­zació interior basada en la descentralitza­ció de la indústria i l'equilibri camp-ciutat a fi de fer més sana i barata la vida urba­na i, alhora, que l'agricultura veïna es be­neficiï dels avantatges socials de la ciu­tat. Lòg icament, Cebrià de Montoliu distingia clarament entre la Ciutat Jard í i el suburbi ajardinat. La teoria de la ciutat orgànica en la qual s'em-marca la proposta de la Ciutat Jardi reconeixia que l'o rganisme urbà consta d'òrgans que en condicionen la se­va funcionali tat. En aquest moment, Cebrià de Montoli u era enca­ra optimista per emprendre la reform a ecològ ica de les ciutats catalanes. Per això va fundar la Societat de Construcció Cívica a fi d'impul­sar la salvaguarda dels cin­tu rons verds existentes , alehores, a les ciutats del

país. Malauradament, les idees de pro­grés tecnològic indefinit, l'arribada de l'automòbil i la implantació del model de ciutat lineal i del creixement poblacional (recordem que entre 1850 i 1900 la ciutat de Barce lona havia passat dels 175.000 habitants als 537.000) ho impediran defi­nitivament.

Cebrià de Montoliu (impulsor del mo­del urbanístic de la Ciutat Jardí entre el 1912 i el 1919) serà l'alternativa al pro­jecte Gross Barcelona que defensava la burgesia catalana i que el 1914 ja preveia una Barcelona com l'àrea que avui ocupa l'anomenada regió metropolitana. Una àrea en la qual ciutats com Martorell , Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Terrassa, Granollers , Mataró, fossin barris indus­trials suburbans de Barce lona.

En definitiva, el model organicista de Cebrià de Montoliu s'oposava clarament al model inspirat amb l'experiència de les metròpolis de París, Londres o Berlín. Un model d'urbanisme racionalista-funciona­lista corbuserià que a finals dels anys vint serà defensat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista que paradoxalment va formar part de la Junta de la Soc ietat Cívica la Ciutat Jard í i ocupà el carrèc de secretari després de la marxa de Cebrià de Montoliu l 'any 1920.

Cebrià de Montoliu fou una persona que es podria englobar en el moviment dels anomenats activistes cívics tot i que el model d'urbanisme ecològic que defen -

sava a nivell teò ri c era coincident amb el dels anarq uistes. Aquests darrers als anys tren­ta, com és el cas de

l 'enginyer Alfonso Martínez Rizo, tanma­

teix, defensaven que el problema principal

de l'urbanisme il ·limitat no es solucionava, tan sols, conscien­ciant la societat, sinó

abolint la propietat privada del sòl.

El model leòric de Cebrià de Montoliu s'oposava frontalment al concepte de ciu­tat metropoli tana de mida il· limitada, qua­driculada i simètrica sense cap inclusió d'elements ni naturals ni art ístics tal com volien les classes conservadores per es­pecular amb el sòl lliure de forma organit­zada. Les illes de l'eixample barceloní, sobre una xarxa de carrers amples paral,lels, com a unitat bàsica per acon­seguir una urbanització accelarada en són el paradigma que ho feu possible ; un pla per urbanitzar el territori rural.

En paraules del mateix Ildefons Cerdà, autor del Pla de l'Eixample de 1859 "Barcelona, debe ensancharse, dila­tarse y extenderse por todo este lIano

Credo humanista

que Dios ha concedido generosamente a su desarrollo".

Alguns autors volen veure el pla de l'Eixample de Cerdà com una obra si tua­da en el marc del socialisme revoluciona­ri pel fet de coincidir en el període de la gran obra de Marx i argumentar-lo en ide­es higienistes. El model Cerdà, que pro­piciarà l'absorció de pobles, la centralitza­ció i l'especulació del sòl, serà criticat durant la segona meitat del segle XIX es­sencialment pels moviments anarquistes i republicans federals. Malauradament, la urbanística de la ciutat il·limitada que dó­na lloc als inicis de la conurbació de Barcelona a través de Cerdà és plena­ment vigent avui a CatalUnya .

•

L'ecologia urbana d'avui 1 no difereix gaire en els plantejaments urbanístics multi­disciplinars i filosòfics dels teòrics de la ciència cívica com Cebrià de Montoliu . Tot i no ser un text propi de Montoliu assenyalem com a text representatiu de les idees d'aquest urbanista ecològ ic alternatiu, l'expressiu Credo Internacional de les Ciutats Jardins.

"Crec en la noblesa de la vida. Crec en la dignitat del treball, del treball honrat, fet amb joia i degudament remunerat. Crec en la utilitat dels bons lleures i de les sanes recreacions. Crec que cada família deuria tenir la seva casa, cada casa el seu jardí. Crec en la necessitat d'una bona alimentació, Crec en la cultura del cos tant com en la cultura de l'ànima per la salut d'un i altra. Crec en l'encís de les flors i les beutats naturals. Crec en l'alta vocació de la dona i en la santificació de la infància. Crec en la ciutat ditxosa. Crec en el sobirà poder de la bellesa. Crec en l'Amor i en la Bondat. Crec que la Veritat existeix i cal cercar-la. Crec que la Felicitat és d'aquest món i que cal guanyar-la .. . "

1. Vegeu l'excel ·lent llibre de Virigin io Bettini, Elemen/os de ecologIa urbana, Editorial Trotta, Madrid , 1998, en què es mostren els origens de l'ecologia urbana contemporània així com els diferents plantejaments oportunistes per fer-la compatible amb el creixemenl ¡I· limitat de les ciutats.

21 39

~ I "\1\ I JI~lr"t OF "4.IU"f 1 Of\" 10111.1111 ('UI It "j,i

I l'" Ilt,tm-..

Master en Dret Empresarial

* Partint dels coneixements adquiri ts en la llicenciatura en Dret, el master s'endinsa directament en la resolució de casos rea ls, en l 'intercanvi d ' experiències amb advocats en exercici i en el contacte en un despatx .

* Durada: 1 curs aca dèmic de 700 hores lectives més 300 hores de pràcti ca profess ional, d'octubre de 2001 a desembre del 2002

* Preu : 820.000 ptes (4 .920 .3 euros)

Master en Assessoria Fiscal

* Capaci ta per a l 'exercici de la professió d 'assessor fi sca l. aplicant i assentant els coneixements teòrics adquirits en la pràctica en un despatx profess ional.

~ Durada: 2 cursos acadèmics amb un total de 580 hores lectives més 480 hores de pràctica professiona l, d 'octubre de 2001 a jul iol del 2003

* Preu per curs: 460 .000 pte s (2.764,66 euros)

Inf'ormació i inscripcions:

Escola Università ria d 'Estudis Empresa ri als. Area de Tercer Cicle. Av . Dia90nal 696. 1a planta. (Iesp. 119 08034 Barcelona Tel. 93 4021992/93402 1993 Fax 93 403 5906 e-mail: 3cicle@emp.d2.ub.es hllp:/ / www.ub.es/empresarials

I...s..."~ IIll.t1'-.It.lll~ d'F..-.tI'Jj, bllrft"'!&f!olb

la creaciÓ Somni 25 El codicil dels baladres

César Ofaz Gran.

Benvolgut amic, t'escric des de la soletud feliç, alço els ulls i contemplo com el sol s'oculta rere les muntanyes mentre la lluna subjecta les primeres es­trelles, conservo l'aroma de ro­maní del brou que prenc cada tarda en comunió amb el paisat­ge pedregós mentre sona el pia­no de Sat í; escric a la claror del llum d'oli , he renuncial a la llum elèctrica que immobilitza les om­bres. Sé que has intenlat posar­te en contacte amb mi , estic retirat, sense telèfon , la correspondència la recullen en un poble que és a vint quilòmetres.

Sento, sé que la meva fi és a prop i no puc evitar pensar en l'endemà, et sor­prendrà, la meva sorpresa és més gran; et demano que com a marmessor, com­pleixis amb la meva voluntat , sinó, fes donació de la meva fortuna a la primera ONG que s'inscrigui en el registre. Tots creuen que la meva vida ha estat fructífe­ra, jo no, de la meva obra només salvo alguns dibuixos juvenils i les últimes te­Ies, que ordeno, com a codicil al testa­ment, que no es donin a conèixer fins deu anys després.

La meva biografia és ben coneguda, la meva vocació artística no fou la lògica conseqüència d'una tradició , sinó d'una trobada: els meus germans i jo anàvem cada tarda a jugar al parc, un dia de pri­mavera, recordo la bufanda i l'aroma dels lil·lers, aparegué un vell misteriós amb

una gorra blava, cada dia mun­tava el seu cavallet davant dels baladres, lentament, minuciosa­ment, pintava les flors blanques i roses; jo l'observava, el quadre avançava lentament, una tarda aprofitant una de les seves pau­ses per fumar li vaig preguntar:

- Senyor, li falta molt per acabar el quadre? Es va apartar la pipa de la boca i va dir:

- Si tan sols pretengués retratar els bala­dres, fa dies que l'hagués acabat, no, el meu treball és pintar la seva vida interior, aconsegui r comunicar-me amb les seves fu lles verinoses, amb la seva llum i la se­va aroma fins a comprendrel's i estimar­los, això no és fàcil , gens fàcil ; després és senzill copiar la imatge mental que n'has copsat.

D'aquesta trobada procedeix la meva passió per l'art; a partir d'aquell dia, em vaig dedicar obsessivament a dibuixar tot el que vivia o tenia palpitació de vida; re­cordo una atracció gairebé sexual per una àmfora recuperada del fons del mar, la superfície rugosa coberta de restes de vida i l'elegant forma de les nanses. Avui , després de tants anys, sé que la forma d'aquell objecte recuperat de l'oblit, con­tenia la memòria humana i en les seves adherències, la de la vida.

La resta és coneguda, els premis, el viatge a París , els anys de misèria i frus-

21 41

42

tració, l'oblit dels somnis infantils, la des­coberta d'una forma abstracta de ll en­guatge plàstic, l'èxit, el reconeixement i la fama .

Avui jutjo la meva obra com una des­viació, un producte de la rancúnia i la va­nitat , els quadres més famosos són fills del whisky i la ideologia.

He viscut com una cortesana del pro­grés: adu lat i respectat ; he contribuït a desordenar el món, he menyspreat l'ètica humanista del segle XVIII , però cíni­cament he admirat en secret els seus art istes. Molts dels meus amics es van suïcidar, les meves dones ho van intentar, jo no, em vaig creure la mi­rada del segle, quan només n'era el símptoma de la pit­jor malaltia.

Els anys transcorre­gueren entre fotògrafs , periodistes i lluites cos a cos amb enormes teles i

femelles desconegudes fins que un dia, no qualsevol dia, el dia que vaig tenir el diagnòstic definitiu de la meva malaltia , vaig anar a passejar pel parc de la infàn­cia i vaig trobar un vell que pintava, sem­blava el mateix, la mateixa concentració , la mateixa fascinació pels baladres; en aquell moment vaig sentir la davallada i la visitació del nen que no va poder ser, vaig comprendre l'error, vaig veure amb claredat que la meva obra havia estat el sorollós preludi a l'autèntic desig.

Vaig comprar una casa en una re­gió gairebé deserta d'un país in­diferent a l'art i al progrés; m'hi vaig instal·lar, vaig tancar portes

i finestres. El pati interior --{;om un claustre- conté un pou i

una mata de baladres que pinto amb passió, sóc fe­liç, intento comprendre el misteri de les seves fu lles verinoses que en­cara no he tastat \

TRU((lié~ A fta'l<fTAT !( éL 51W((lié~

úMfR ATA().. Ot NOU"

44 Sin papeles Jesús Bel/osa

la creaciÓ

la creaciÓ

Ernest Brugué

llibreS

Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres

Toni Strubell. Llibreria El Set-ciències. Arenys de Mar, 2000.

Aquest llibre -a l'entrevista en fem una extensa referèn­cia amb l'autor- és d'aquells que poden marcar un punt d'inflexió en el debat histo­riogràfic i també en el debat polít ic. Roca Ferreras és el graó més clar entre el catala­nisme - el nacionalisme i fins i tot l'independentisme- i l'es­querra. Quan es parla de pèrdua de la memòria històri­ca sovint cal concretar com es produeix, aquest llibre ho explica clarament . Sorprèn la modernitat dels seus plante­jaments i alhora denota el poc que avancem. Algun dia hom descobrirà el gran paper de Pi i Margall com a eix central de la simbiosi entre tradició catalana, esquerra, democràcia i catalanisme. L'esquerra avui està molt desorientada i intenta trobar a fora -com més lluny millor­Ies arrels dels valors demo­cràtics i d'esquerres. Per què no es vol veure que aqu i mateix tenim elaboracions teòriques molt potents?

(J .S.B. )

La ecologia humana en el anarquismo ibérico Urbanismo "organico" o eco­lógico, neomalthusianismo y naturismo social.

Eduard Masjuàn Ica ria Editorial. Col. Antrazyt. 155. Barcelona, 2000.

Probablement podem pensar que la preocupació per fer la ciutat més ecològica o el pro­blema d'increment pOblacio­nal del planeta siguin moderns. Podem pensar també que l'ecologisme és un corrent d'opinió que escla­ta a mitjans del segle XX. Aquest assaig històric aporta les dades per demostrar que el moviment anarquista espanyol i en concret el català foren els portaveus de les noves idees que es forja­ven arreu d'Europa sobre la necessitat d'urbanitzar les ciutats per fer-les més salu­dables a partir de criteris que avui ens semblarien total­ment ecològics . En aquest apartat l'obra destaca la figu­ra de Cebrià de Montoliu com a promotor en la difusió del concepte de ciutat jardí. En la segona part l'obra aborda com l'anarquisme també fou el capdavanter de l'anomenat neomaltusianis­me o moviment a favor de la restricció voluntària de la natalitat per evitar les mater-

Ics l'ccomanacionS

nitats no desitjades, de no malmetre l'entorn ni desesta­bilitzar la societat obrera. Els neomaltusians van contribuir a divulgar mètodes de planifi­cació familiar i de contracep­ció, raó per la qual foren per­seguits politicament. L'oposició a la procreació va desembocar en actituds radi­cals com ara la vaga de ven­tres per aturar la utilització com a carn de canó dels joves obrers en les guerres colonials. L'educació sexual i el respecte a la llibertat sexual de la dona seran ele­ments claus per als neomal­tusians anarquistes i els naturistes. Aquest llibre es llegeix gaire­bé com una narració i ajuda a comprendre problemes ben actuals. És una lectura imprescindible per a qualse­vol simpatitzant ecologista que vulgui conèixer les arrels del moviment.

(J .M.F)

21 47

48

recomanacionS

llibreS Els precedents del catalanisme

Pere Anguera. Empúries. Barcelona, 2000.

Aqueslllibre complementa el de Toni Strubell sobre Roca Ferreras. De fet és una gran revisió dels debats a l'entorn de ,'origen del catalanisme. Anguera , un expert en el car­lisme, ens ofereix una vis ió totalment revolucionària sobre els inicis del catalanis­me. El carlisme apareix com un moviment que reivindica la nova planta de Felip V. Sembla obvi, però no ho és. Els que reivind iquen la tradi­ció catalana - la memòria, les institucions i fins i tot els edi­ficis emblemàtics d'abans de 1714- s6n els liberals, demò­crates i republicans.

(J.S.B)

Noticias de ninguna parte

William Morris Ed . Hacer, Barcelona, 1981 .

William Morris (1834-1896) fou un precursor del socialis­me humanista. Tot i que havia nascut en una familia pròspera de l'Anglaterra vic­toriana, de ben jove es va inclinar per qüestionar la societat en la qual vivia. Sota la influència de John Ruskin va posar en qüestió l'estètica de l'art amanerat de l'època. Va traduir la seva inquie,tud artística fabricant mobles, tèxtils i artesania propis que li van donar renom en el món del disseny. Tot i ser una per· sonatge de classe acomoda· da, l'opressió dels governs conservadors a la classe obrera, la impressió que li va causar conèixer la societat islandesa per la seva igualtat i llibertat, i les conviccions pròpies el portaren el 1883 a unir-se a la Federació Democràtica Socialista. Des d'aquesta data fins a la seva mort fa ra 578 mitings a favor de millorar les condicions de vida de la classe obrera. Morris imaginava una socie­tat creativa i lliure , sense l'estigma de la propietat pri­vada i respectuosa amb la natura. Un frase que com­pendia la seva visió utòpica fou , "La civilització

començarà el dia en el qual decidim que els béns i la pobresa han de desaparèixer per donar lloc a una comuni­tat de persones felices", Noticias de ninguna parle és el relat de la història d'un somni en la societat que els socialistes de l'època com Morris imaginaven. Aquest lli­bre que us recomanem està exhaurit, però el podeu trobar a les biblioteques. Morris té una dilatada obra literària plena també d'ideals. Un lite­rat per a gent progressista.

(J .M.F)

( \

Inslruïu-I os i sUl'uulliul'es. associeu-l'os i sel'OIl furis. CSlill)('U-I'()s i sereu feliços

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia