VISITA LA FUB. - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Maig 2014 TOT BX.pdf · Anna...

VISITA LA FUB.DESCOBREIX-LA.

DISSABTE, 26 D’ABRIL DE 10 A 14 H

La FUB t’obre les portes perquè coneguis la seva oferta d’estudis universitaris de grau (graus en Infermeria, Fisioteràpia, Podologia, Logopèdia, Educació Infantil i

Gestió d’Empreses) i de postgrau, els seus espais docents i la seva Clínica Universitària.

Els estudis d’Educació Infantil atendran un espai de joc i experimentació per a infants durant tot l’horari de la jornada

(cal inscripció prèvia a: blocs.fub.edu/educaciofub).

Av. Universitària, 4-6T. 93 877 41 79www.fub.edu

3EL POU · MAig 2014

Tot un mónedito

rial

i et trenques un braç a la zona més sel-vàtica de Mèxic, el més probable és queno t’hospitalitzin si no pagues al comp-tat. El mateix passa a Hong Kong, en quèla qualitat de l’atenció sanitària –punte-ra, per cert– depèn de l’assegurançamèdica que tinguis contractada perso-nalment o a través de l’empresa en què

treballis. A Noruega, l’estat del benestar funciona a plerendiment, però perquè el pagament d’impostos i l’altnivell salarial ajuda a greixar-lo i garanteix el bon fun-cionament d’uns equipaments públics i uns dretssocials inqüestionables. Aquestes són tres realitatsben diferents que, en aquest número, ens narren tresmanresans que fan vida a l’estranger i s’han adaptat,sovint amb sorpresa o estupefacció, a les realitatsvitals d’altres latituds. L’ésser humà, en general, éscapaç d’adaptar-se, però les desigualtats d’a-quest món on vivim encara provoquenxocs culturals que reformulen lamentalitat d’aquells que, edu-cats a casa nostra, veuen iviuen altres maneres deveure i viure la vida.Bona part de l’AmèricaLlatina és en vies dedesenvolupament,però el ritme de vidaés més pausat i laquotidianitat i laconvivència sónamables i recon-fortants. Tot elcontrari que aHong Kong on,tot i la tradicióxinesa, el compàscompetitiu i capi-talista s’imposaen el modelsocial i educatiu.Ens ho explicauna manresanaque fa 18 anysque viu a la zona i hi

està educant els tres fills. A Dublín, la distància entrecatalans i irlandesos s’escurça. Com nosaltres, hanrebut la immigració massiva dels últims anys amb hos-pitalitat i, com nosaltres, ironitzen amb acidesa d’ellsmateixos i dels seus veïns imperialistes.

En aquests temps, en els quals molts joves –i no tanjoves– es plantegen començar una aventura laboral al’estranger, presentem quotidianitats d’altres paisansestablerts arreu del món. Els principis no sempre sónfàcils, però, com sempre, els somnis poden fer-se reali-tat si som capaços d’adaptar-nos a les regles del joc ientendre que l’escala de valors és ben diferent quans’és lluny de casa. Malgrat tot, és possible fer-se un llocen qualsevol lloc del planeta. Sovint, només cal canviarde xip i aparcar aquelles necessitats i comoditats quehem adquirit on hem nascut i crescut i que, fora de

Catalunya, passen a ser prescindibles o simple-ment supèrflues. Les bones perspecti-

ves laborals i, sobretot, l’amor ila vida en parella edulcoren

els processos d’adaptacióen alguns països. És lla-

vors quan es manifestade ple la nostra capaci-

tat d’adaptació. Viatjari conviure a l’estran-ger eixamplen horit-zons i coneixementsi, sense deixar d’i-dentificar la singula-ritat de cada poble,fan créixer la toleràn-

cia i contribueixen avisualitzar els trets

comuns entre les dife-rents cultures. Tan sen-

zill com admetre que,lluny de les quatreparets de casa, delnostre país, de lesnostres conviccions

en un altre tempsirrenunciables, hi ha

tot un món per descobrir.

S

4 EL POU · MAig 2014

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc garcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (a la foto, la família Taufiq-Bonvehí, que viuena Hong Kong)

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, Llorenç Capdevila,ignasi Cebrian, Cercle Artístic de Manresa, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, ManelFontdevila, Ramon Fontdevila, Joan Manelgabarró, El galliner, Jaume gubianas, DaniHernández, Robert Martí, Eduard Merly, AnnaNavarro, Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué, guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de Taller,David Torras, ignasi Torras, Laura Vidal, Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:iNOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Debat sobreels usos de latorre LluviàEl dia 2 d’abril, dins del cicleTemes del Pou, la Sala d’Actes delCentre Cultural del Casino, vaacollir una taula rodona sobre eltema: «Els usos de la torre Lluvià».Van prendre part en el debat, queva aplegar una seixantena de per-sones, Antoni Armengol, de l’Es -cola Agrària de Manresa; igna siCebrian, president de Meandre;Florinda Plans, de l’AssociacióL’Era; Jordi Serra canta, regidor deMedi Ambient de l’Ajuntamentde Manresa, i Pere Vidal, arquitec-te.

Encara podeu votar perals premis Oleguer Bisbal Us recordem que fins al 26 d’abril es poden votar els can-didats a les tres modalitats dels divuitens premis OleguerBisbal (manresà d’actualitat, manresà del Pou i manresàmés manresà) lliurant la butlleta a la redacció de la revis-ta o bé entrant al nostre web (www.elpou.cat).

27è aniversari i lliurament dels premis Els guardons es lliuraran el dimecres 30 d’abril, en elmarc de l’acte de celebració dels 27è aniversari de la nos-tra publicació, a la sala d’actes del Centre Cultural delCasino, a dos quarts de nou del vespre.


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de Mont-realAnna Pujol 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Fer vida a l’estrangerCarles Claret - Núria ClosasSílvia Berengueras 10

EmprenedorsHarco gourmetNúria Closas 21

Natura urbanaIgnasi Cebrian 22

Del tros a la senallaCa l’Arenys, cervesa artesanaAlba Piqué / Laia Puig 23

Vins del BagesPilar Garcia 24

De la senalla al platFugint del bec de l’ocellE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 25

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 27

L’EntrevistaMaria Dolors Obiols SolàJordi Sardans 28

Quadern obert 33

Fila CulturalLa donzella oníricaJordi Cussà 34

Patrimoni ciutadàEl pont NouLluís Virós / Francesc Rubí 36

PropostesArt, cinema, música i teatre 37

Fa 25 anys... Jaume Puig 38

Crònica social. Ignasi Torras 39

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 40

el Cul del Pou 41

Número 298 - Maig 2014

l’opinió del lector

ReferèndumÉs temps de referèndums o consultespopulars. A banda de la que s’endevinatranscendent sobre el futur polític deCatalunya –fixada al 9 de novembre– elsmanresans en tenim una altra per opinar(o decidir?) sobre el destí del teatreConservatori, un equipament emblemàticde la ciutat que data de la segona meitatdel segle XiX i que, sense ser un prodigi del’arquitectura, fa encara goig i és ben pre-sentable. Com ja sabeu, l’Ajuntament haplantejat la consulta coincidint amb la firaExpobages al proper mes de maig. Deseguida, nombroses entitats ciutadanesrelacionades d’una o altra manera amb lacultura (jo diria que hi són totes, pocabroma, doncs!) s’han mobilitzat per cons-cienciar els votants de la necessitat de con-servar-lo, a fi de no perdre patrimoni ale-grement, seguir disposant d’un equipa-ment prou útil i vàlid, i tocant també la partsentimental, és clar!

Sigui com sigui, es veu per part del consis-tori un posicionament més aviat favorablea l’eliminació del teatre, ja que es va anun-ciar ben aviat el cost del seu manteniment,sense aportar seguidament el cost del seuenderroc. Aquesta ha estat, des de sempre,una neura de diversos urbanistes munici-pals, que tenen l’obsessió de crear unagran plaça al centre de la ciutat. El desgra-ciat destí de l’església gòtica de Sant PereMàrtir durant la guerra Civil va aplanar elcamí a un projecte que ja estava dibuixatdes de feia temps. Després, i amb intermi-tències, se n’ha anat parlant fins que arase’ns proposa decidir. És bo que sigui la ciu-tadania que pugui opinar, però em sem-bla també que tot plegat presenta unacerta precipitació i molts clarobscurs.

Primer: per què només podem votar enaquesta ocasió? A la controvertida plaça dela Reforma es va tirar pel dret, com tambéa la plaça Catalunya, si bé després es vaintentar arreglar amb referèndum queproposava acceptar alguns petits arranja-ments. En segon lloc, cal que la gent vagiagafant consciència del seu paper i, peraixò, no és correcte fer-ho de pressa i cor-rents. i menys amb una decisió que calmeditar més temps i ha de formar partd’un pla global de ciutat. Podríem dir que si

els partits que es presenten a les eleccionstinguessin un programa clar i ben definit,amb voluntat real i recursos, potser ja nocaldrien aquestes accions, però com quesabem que tot és molt generalista i quetampoc hi ha garantia que hom ho porti abon terme, així anem.

Per altra part, si es tracta d’un referèndumvinculant, es pot admetre el seu resultat –sigui quin sigui– si no hi ha un mínim departicipació? La gent ja ho sap? La nostrageneració té dret a equivocar-se, natural-ment. Però ha de ser després d’haver-homeditat i sabent que no es tracta només detirar a terra un edifici, sinó que tot formapart d’un projecte urbanístic dinamitzador.Fer-ho d’aquesta manera sembla que siguiuna manera de cobrir només l’expedient.Per cert, si es vol esponjar i crear algunanova plaça al nucli històric hi ha prouespais amb edificacions a punt de caure isense cap atractiu. Però hi ha una altraqüestió a considerar: suposant que es deci-deixi la seva eliminació, si aquesta no esprodueix de seguida per falta de capacitateconòmica (el més probable), no es potmés endavant rectificar? O és que hem deser esclaus d’una decisió feta un dia deter-minat i amb una participació que sospitoque no serà multitudinària?

Ja per acabar, no amago que sóc claramentpartidari de la seva conservació i restaura-ció. Crec que els pobles que tenen respec-te per la seva història sempre són molt sen-sibles i conservadors amb el seu patrimonihistòric i artístic. Més encara en aquest casen què l’edifici no es troba pas ruïnós isegueix, a més, ben actiu. Si el volum queté no agrada, crec que es poden buscarsolucions imaginatives per enllaçar la plaçade Sant Domènec amb el passeig de Pereiii, ara que tenim lliure el solar on hi havial’edifici de cal Perdiu. A més, hi ha també lapossibilitat de retallar significativament elsedificis adjacents al teatre, podent lluirencara més els antics elements arquitectò-nics del convent que allí hi havia. En fi, queels nostres arquitectes facin anar la imagi-nació. Perquè ensorrar i dibuixar una plaçaamb quatre elements de mobiliari tambého sé fer jo. i aquí, mantenint dempeus elcos central del teatre, segur que hi ha solu-cions. i són aquestes les que s’haurien d’a-cabar votant.

Antoni DauraArticle publicat al Pou Digital

(www.elpou.cat)


de mes a mesUna jornada debatsobre el futur1 d’abril. El Casino acull una jornada organitzada perl’Ajuntament de Manresa, la FUB, Regió7 i la UOC, enquè uns dues-centes persones assisteixen als tresdebats protagonitzats per empresaris, professionals iperiodistes, per reflexionar sobre les noves genera-cions.

isidre Fainé, Escodinaire d’Honor3 d’abril. El president de la Caixa, isidre Fainé, rep del’Associació de la divina Pastora la distinciód’Escodinaire d’Honor, en un acte a la Cova, després defer una breu visita privada al barri on va néixer i viurefins als 14 anys.

La història dels caputxins ja té llibre4 d’abril. L’auditori de la Plana de l’Om acull la presen-tació del llibre El convent dels framenors caputxins deManresa (1582-2007). Aproximació històrica, de fra PereCardona. A més de l’autor, hi participen fra ValentíSerra, manresà i arxiver provincial, Jaume Serra, presi-dent del CEB, fra gil Parés, provincial de l’orde, i l’alcal-de Valentí Junyent.

‘Sonrisas y lágrimas’triomfa al Kursaal6 d’abril. El musical Sonrisas y lágrimas, interpretatper 32 cantants-actors, alguns dels quals eren nensdel Bages, omple el teatre Kursaal durant 4 dies i setrepresentacions, que apleguen un total de 4.600espectadors.

L’Esbart Manresà estrena ‘Petits paisatges’6 d’abril. L’Esbart Manresà de l’Agrupació Cultural delBages presenta al teatre Conservatori el muntatgePetits paisatges, un recorregut per diferents danses delsPaïsos Catalans, amb 140 balladors de totes les edats il’estrena de la peça Ritual i festa.

Pere Romero, nou entre-nador de la Bruixa d’Or8 d’abril. El Bàsquet Manresa presenta Pere Romerocom a nou tècnic fins a final de temporada, ambopcions a continuar en cas de permanència. Després de32 anys d’experiència i 9 com a ajudant ACB, aquestaserà la primera ocasió en què Romero en serà de lamàxima categoria del bàsquet estatal.

gest! es presenta en públic11 d’abril. Amb una conferència del notari Juan-JoséLópez Burniol sobre La doble crisi, es presenta a l’audi-tori de la Plana de l’Om l’Associació de ProfessionalsSéniors al Servei del Territori gest!

Lluís Uró és homenatjatpel Cercle Artístic11 d’abril. Amb la presentació del llibre Lluís Uró (1903-1938. Promesa estroncada i la inauguració de l’exposicióretrospectiva sobre Lluís Uró al Cercle Artístic deManresa, es ret homenatge al pintor i joier manresà,mort als 35 anys a la batalla de l’Ebre.

Massiva renovació del’estelada al Collbaix13 d’abril. La renovació al Collbaix de l’esteladaque conté les signatures de molts ciutadans i d’al-caldes del Bages, organitzada pel CentreExcursionista de la Comarca del Bages, aplega mésde 300 persones, en un acte que es clou amb lacoral Eswèrtia.

R. F.


ignasi Perramon rep elpremi Jaume Aiguader14 d’abril. En un acte al parc de la Ciutadella deBarcelona, la Fundació Josep irla lliura el MemorialJaume Aiguader a ignasi Perramon, per la seva llargatrajectòria municipalista i pel seu compromís amb elterritori i l’esquerra independentista.

El barri Antic estrenazona verda22 d’abril. Entren en funcionament les 23 places de l’à-rea verda d’estacionament en onze carrers del barriAntic, destinades als residents que disposin de la targe-ta que facilita l’Oficina d’Atenció Ciutadana.

El futur del Conservatori,en una exposició22 d’abril. Amb un debat sobre el futur del teatreConservatori, s’obre a l’auditori de la Plana de l’Om l’ex-posició informativa sobre la consulta prevista per alsdies 10 i 11 de maig per decidir la conservació o l’en-derrocament de l’equipament.

La processó, a dues velocitats18 d’abril. Milers de curiosos i devots surten al car-rer per veure desfilar la processó des de la basílicade la Seu fins a Crist Rei. La diferència de ritmesprovoca que a la Muralla de Sant Francesc, elsarmats, que desfilaven primers, s’hagin d’esperarque el pas de la Macarena entri al Passeig des deSant Domènec, per continuar.

Sussi Garcia

Una de freda...

...i una de calenta

Desdoblar la C-55Els anys passen i els morts s’han anat incremen-tant davant la passivitat dels diversos governs dela generalitat. Ara l’actual conseller de Via Públicai Sostenibilitat, Santi Vila, intenta treure ferro a laconflictivitat de l’eix del Llobregat, però continuaamb la política del deixar fer sense agafar el toroper les banyes. La crisi econòmica serveix com acoartada per justificar la manca d’actuació en unaobra que des de fa anys va ser considerada prio-ritària pels tècnics de l’organisme autònom acausa de la seva excessiva sinistralitat. També hoeren algunes vies del gironès i l’Alt Empordà, queconeix prou bé l’actual conseller, i potser per aixòs’hi ha buscat solucions. En canvi, el projecte dedesdoblament de la C-55 continua en standby,concretament des de l’any 2007 quan es va fer unestudi seriós per convertir en autovia el tram mésconflictiu de l’eix del Llobregat. Possiblement noés una necessitat per als pixapins de Barcelonaque ja utilitzen l’autopista, però si per als treba-lladors i estudiants de la zona que l’han d’utilitzarforçosament cada dia. Si des de l’any 2011 hi haredactat el projecte i el pressupost de l’obra, aquè espera el nou conseller?

Biblioteques veïnalsDesprés de quatre mesos de paralització de vuitbiblioteques gestionades per la Federaciód’Associacions de Veïns de Manresa, finalmentl’Ajuntament s’ha decidit a fer efectiu el paga-ment de 6.500 euros que els devia des de l’anypassat, per tal que s’hagin pogut reobrir les biblio-teques afectades. Enric Martí, un vell lluitadorsocial des dels anys de la transició i actual presi-dent de la federació, amb els seus companys dejunta, no han parat fins aconseguir la reoberturadel servei que consideren vital com a eina d’inte-gració social a les diverses barriades: El Xup, laBalconada, Cal gravat, o el guix, però també abarris tan significatius com Valldaura, Plaça deCatalunya i Sagrada Família. Ara cal esperar que elnou conveni que s’ha de signar garanteixi la con-tinuïtat durant el proper curs escolar, així com elsdiversos plans de desenvolupament comunitari.Aquests equipaments fan una funció socialimprescindible i el funcionament hauria d’estargarantit per l’Administració, tenint en compteque estem parlant d’unes quantitats perfecta-ment assumibles.

EL POU · MAig 2014

Des de Mont-reald’aq

uí i

d’al

là

ls quebequesos utilitzen la paraula frette,que es pronuncia igual que fred, però téuna dimensió de significats ben diferent.Us en poso uns quants exemples. Elsmesos d’intercanvi a Mont-real m’han ser-vit per aprendre que «il fait frette» vol dircoses ben diverses.

La neu té laforma estre-llada quesempre haviadibuixat. Elque els dibui-xos mai m’ha-vien trans-mès, per això,és la suavitatamb què t’a-

caricia la pell. Perquè aquí he descobert que la neu noet cau a sobre, sinó que se’t presenta amb una tendraabraçada. Passejant pel carrer, en comptes de distingircares, reconeixes mirades. i t’adones del que et podenarribar a expressar dos ulls delimitats per una gorrasota una caputxa embolicada per una bufanda. Peròno és recomanable mirar gaire als ulls, perquè la vore-ra està glaçada. Al cap d’unes setmanes, tanmateix,tornes a aprendre a caminar. Es tracta de fer els passoscurts i decidits, acompanyats per un moviment debraços que es tensa a cada patinada. Amb aquestequilibri, la mirada pot tornar a alçar-se. i, força mesos,a més d’estar glaçada, la vorera també està nevada.Llavors, la seva amplada es veu reduïda a una tercerapart i el ritme de marxa vianant passa a estar marcatpel primer de la fila. Si vols avançar, pots llançar-te acaminar pels trenta centímetres de neu que hi ha abanda i banda, però després encara aniràs més a poca poc. Qui deia que el ritme de les grans ciutats ésestressant?

Manifestació amb neu i a -20º C, una dosi afegidad’heroïcitat. Això sí, el rector a qui anaven dirigides lesqueixes seguia dins el seu càlid i sec despatx sensepronunciar-se. Una escala, esdevinguda pujada d’au-toestima. Plenes de gel, neu, o d’una mescla de lesdues substàncies, si aconsegueixes arribar al seu cim

sense caure, potssentir-te’n orgullós:has ascendit a unnivell superior físi-cament i espiritual-ment. Llarga vida altransport públic. Apart de caminant,els habitants deMont-real també es

desplacen amb bus o amb metro. A -30º C es conver-teixen en refugis càlids més barats que un cafè i ambels quals pots aprofitar per desplaçar-te.

Cotxe aparcat a fora durant la nit, muntanya de neual matí. Constitueix un dels motius per l’anterior «llar-ga vida al transport públic». Però els que, tant sí comno, volen agafar el seu i només seu vehicle, es podenllevar amb una previsió de mitja hora per treure-li laneu. O una hora abans, si són un xic despistats i no esrecorden del lloc precís on l’han deixat... Si és així, hau-ran d’anar provant, els veïns estaran contents.

Finestra con-vertida en obrad’art. Dins elsedificis, el fredtambé hi és pre-sent. i d’unamanera benbella. En comp-tes de tela,vidre; gel en

substitució de la pintura, i un autor al qual li faltareconeixement actualment: la naturalesa! Que ens haobsequiat amb l’última nevada, aquesta setmana, perconcloure un dels hiverns més llargs i intensos endècades. Jo li dono les gràcies per tots els regals. Apartir d’ara, quan digui fa fred o il fait frette, ho faréamb un somriure a la boca encara que se’m congelinles dents.

EAnna Pujol

Anna Pujol Navarro estudia Cinema i Literatura Comparada a la Universitat de Mont-real (Quebec)


vides separades

Mòmies falsesl museu Darder, que a finals dels anys noranta esva fer famós per la polèmica generada arran del’exhibició de l’anomenat negre de Banyoles, hatornat a ser notícia. Ho ha estat quan s’han fetpúblics els estudis definitius sobre la mòmia egíp-

cia que també havia format part de la seva col·lecció, i queni era egípcia ni tenia l’antiguitat que se li suposava. Lafalsa mòmia va ser exhibida al museu des de la seva crea-ció el 1916 fins al 2000, el mateix any en què va ser retira-da la polèmica figura de l’africà dissecat. Al 1984, i desprésde practicar-li diverses proves, ja es va descobrir que estractava d’un frau i que la mòmia no era més que unesquelet subjectat amb filferros i convenientment embe-nat. Ara s’ha pogut determinar amb exactitud que corres-pon a un home d’orígen caucàsic i que la seva antiguitatno va més enllà d’uns dos-cents anys.

El fet és que durant la major part del segle XX devien pas-sar per aquell museu diverses generacions d’escolars i devisitants adults que es devien quedar bocabadats davantd’aquell egipci de més de tres mil anys. L’impacte que elsdevia causar no és gaire diferent del que ens hauria causata tots. Perquè la sola visió d’aquell cos humà suposada-ment embalsamat i provinent d’una civilització tan llunya-na havia de ser una invitació a deixar volar la imaginació ia traslladar-se a l’Egipte de les piràmides i els faraons. i undevia tornar a casa satisfet d’haver-se enriquit amb aquellavisita tan interessant i tan profitosa. Si els científics s’hagu-essin guardat el seu secret i la suposada mòmia seguísexposant-se, l’efecte que produiria als visitants d’ara seriaexactament el mateix. Però quan el frau es fa públic, l’efec-te desapareix. igual com els medicaments placebo quefuncionen per la pura suggestió del malalt, el món culturalés ple de referents de tota mena, des d’una mòmia fins auna pintura, passant per un vi o una simple pedra, quetriomfen per la credulitat d’un públic al qual es pot donargat per llebre i deixar-lo més feliç que un tornavís. D’unamanera especial en el món de les arts plàstiques, són mul-titud els que s’apassionen més pel que els diuen que estancontemplant que no pas pel que veuen ells mateixos.gràcies a aquesta gran fal·làcia molts que pinten gargots iempastifen teles s’han fet rics a costa d’uns quants babaus.Pot semblar que els critiqui però en realitat els envejo.

EViolència intolerable

a passar a Madrid i ha tornat a passar aValència, on pel que sembla l’estelada provo-ca urticària en alguns membres de la segure-tat de l’estat. L’any passat el manresà JordiMascort va denunciar la pallissa que va rebre

d’uns policies a Madrid, concretament a l’estadi VicenteCalderón, només pel fet de lluir una estelada en la cele-bració d’una final de la Copa del Rei. Ara ha tornat a pas-sar a València on un aficionat culé de Cadaqués també vaser apallissat i conduït a comissaria per un grup de poli-cies i pel sol fet de portar l’estelada va ser insultat com a«catalán de mierda». No cal dir que és del tot inadmissi-ble aquest comportament per part de les anomenadesforces de l’ordre que no tan sols no compleixen la sevafunció de vetllar per la seguretat dels esdevenimentsesportius sinó que es comporten com a fanàtics caverní-coles que recorden més el funcionament de la policiadels temps de la dictadura que no pas, l’actuació del quehaurien de ser les forces de l’ordre en un país plenamentdemocràtic.

Ja han passat gairebé 40 anys d’una vergonyosa dictadu-ra a l’estat espanyol que en va durar 40 més i, per tant, jaseria hora que els poders democràtics de l’estat actuessinamb la contundència necessària per desfer-se d’aquestsindividus antisocials que no sols no són capaços de com-plir amb el seu deure, sinó que actuant d’una maneracovarda i aprofitant-se del seu càrrec intimiden ciuta-dans, l’únic delicte del quals es pensar diferent que ells iformar part de la nació catalana, amb els seus símbols iles seves banderes. Que policies nacionals actuïn com ahooligans de l’extrema dreta, com els impresentablesque van entrar a tort i a dreta la seu de Blanquerna aMadrid, hauria de comportar unes sancions exemplarsper evitar que altres energúmens també s’apuntin a labarbàrie. En el cas d’aquests policies la seva actuació ésdoblement delictiva i èticament injustificable. Un coppresentada la denúncia faria bé el jutge d’accelerar elstràmits del judici, i una vegada comprovats els fets ambels testimonis que van presenciar la salvatjada, dictar unasentència exemplar, que d’una vegada per totes poguésfer desistir d’actuar impunement els feixistes que encaraqueden dins d’algunes de les institucions de l’estat.

V

Josep M. Oliva Jordi Sardans


Fer vida a l’estranger

Carles ClaretNúria ClosasSílvia Berengueras

LAURA NAVARRO Dublín, Irlanda

La manresana que només troba a faltar l’estiu

La Laura Navarro Corral és a Dublínperquè fa gairebé set anys la va moure«l’aventura, les ganes de viure en unaltre lloc i començar una nova etapa,però també la parella, que no era deManresa i vam decidir establir-nos enun lloc neutre». Va néixer a Manresal’any 1983 i hi ha viscut «gairebé tota lavida, hi tinc gran part de la família i lamajoria dels meus millors amics i ami-gues». La Laura és llicenciada enAdministració d’Empreses i màster enEstudis d’Àsia Oriental. S’ha establert ala capital irlandesa, però també ha viat-jat força per Europa, Amèrica i Àsia. Apart de turisme, també ha viscut untemps «a Polònia, Anglaterra, i més aprop de casa, a galícia». L’aterratge aDublín va ser arriscat. «No coneixianingú. Les primeres setmanes van serintenses i difícils. Vivíem en un hostalcompartint habitació amb vuit perso-nes més. Els primers dies els vam pas-sar deixant currículums a tot arreu.Teníem el pressupost just per podersobreviure un parell de mesos com amolt». Però, a poc a poc, tot va comen-çar a rutllar. «En un mes tenia feina, pisi força amistats de diferents parts delmón. Qualsevol començament és com-plicat, però té la seva recompensa!».

Amb el pas dels anys, la Laura ha anatmillorant la qualitat de vida a la capitalirlandesa. Actualment, treballa dedilluns a divendres i quan plega –a les

quatre– «sempre hi ha alguna cosa perfer. La compra al súper, una pinta ambels amics o alguna barbacoa a casad’algú, ara que els dies són més llargs».Treballa per a una empresa espanyola iviu a mig camí entre el centre de la ciu-tat i l’oficina. Explica amb un somriureque «els primers dos anys em despla-çava en transport públic, a peu i ambbici, fins que –farta de mullar-me– emvaig comprar un cotxe. En contra delque m’agradaria, ara m’hi moc molt,suposo que m’he acomodat!». El climade l’illa és plujós i inestable, «com

diuen aquí four seasons in one day, és adir, quatre estacions en tan sols vint-i-quatre hores. En una dia pot ploure,sortir el sol –amb l’arc de Sant Martí– ibufar el vent, tot a la vegada o en inter-vals. De Manresa, trobo a faltar sobre-tot l’estiu». Tot i les inclemències deltemps, la Laura es troba molt a gustentre els irlandesos, el tracte és «immi-llorable. Reben amb els braços obertsla gran quantitat d’immigrants ques’han instal·lat al país des del comença-ment del seu boom econòmic a finalsdels noranta. Són molt oberts, irònics i

Som en temps de buscar oportunitats a l’estranger o estudiar-hiper forjar-se un bon futur lluny de casa. Alguns manresans ja faanys que van prendre la decisió d’establir-se en altres punts delmón on, més enllà de l’aventura inicial, hi han anat arrelant i for-mant una família.

tem

a de

l mes

La Laura amb un dels productes irlandesos més internacionals.

força despreocupats, més semblants anosaltres del que pot semblar i bastantdiferents dels seus veïns anglesos».

A part de la calidesa dels autòctons, «elque més m’agrada d’irlanda és la natu-ra. A Dublín s’hi respira ambient depoble i és molt còmoda per viure-hi».La Laura explica que hi ha habitatge detot tipus. «Si treballes hi pots viure bé,encara que cobris el salari mínim inter-professional. Amb la crisi, els lloguersvan baixar gairebé un 50%. Ara tornena pujar». El país té molt en compte laformació. «Hi ha bones ajudes per auniversitaris que cursen la seva prime-ra carrera». irlanda compta amb uni-versitats de prestigi com el TrinityCollege, la Universitat Catòlica deDublín i la Dublin City University. «Elsserveis bàsics estan a l’abast de tot-hom,» però, matisa la Laura, «a un preuelevat per a qui ho pugui pagar.independentment del salari, una visitaa urgències costa 100 euros i al voltantde 1.000 al mes la guarderia d’uninfant». Tot plegat es compensa ambajudes socials. El país distribueix forçabé la riquesa. Si s’hi busca feina, irlandaés, certament, «un país d’oportunitats.

Moltes empreses internacionals comFacebook, google, Lufthansa,Microsoft o eBay, entre d’altres, hitenen les seus europees i necessitenpersonal qualificat que parli algun idio-ma a part de l’anglès». Els productes deprimera necessitat tenen un preu sem-blant al de Manresa però «l’oci ja ésuna altra cosa. No tothom es pot per-metre anar al cine, val de 10 a 12 euros;fumar, 9 euros el paquet; prendre’s unapinta 5 euros, o sortir a sopar pot cos-tar-ne de 25 a 30 per cap sense comp-tar la beguda».

La Laura explica que irlanda és un paíscontradictori pel que fa als aspectessociopolítics. Hi ha un bon exercici dela democràcia directa, «es sotmet areferèndum el més mínim canvi social,polític o econòmic i la constitució pro-tegeix els habitants en aspectes bàsicscom el dret a l’habitatge, la privacitat,tenir una feina, manifestar-se o practi-car qualsevol creença religiosa». Però,d’altra banda, «el país té assignaturespendents com una llei de l’avortamentmassa restrictiva». No en va, i malgratl’aconfessionalitat constitucional,irlanda té una profunda petja catòlica

que propicia prohibicions curiosescom la de no poder vendre alcohol elDivendres Sant.

MARTA BONVEHÍ Hong Kong, Xina

Mitja vida a l’Àsia

La Marta va trepitjar per primer copHong Kong l’any 1995, gràcies a unprograma d’intercanvi de l’entitatintercultura. «Crec que el destí em vafer venir a parar aquí tot i que haviatriat Jamaica com a primera opció.Després d’aquell any, em vaig prome-tre que no hi tornaria mai més. Que noera un lloc per viure. Però, al cap delsanys, el destí m’hi ha portat altre cop».En aquell moment tenia 18 anys ianava a classe en un col·legi d’unifor-me de tradició britànica, imperi que vacolonitzar l’illa fins al 1997. «L’últim diaem van demanar que fes un parlamenta tota l’escola per acomiadar-me. Era laprimera vegada que tenien una alum-na estrangera. Recordo com si fos araque vaig dir-los: «once we will have tosay goodbye but it will not be forever» (hiha vegades que hem de dir adéu però


Laura Navarro desafiant el vent al cim del Lugnaquilla, que ofereix vistes espectaculars de les terres irlandeses.


potser l’adéu no és per sempre)». i així vaser. El 1998 la Marta va tornar a la Xina,aquest cop a Taiwan. A Barcelona, haviacomençat a estudiar xinès a l’EscolaOficial d’idiomes, «però ho trobava tanlent! Quan em va sortir l’oportunitat d’a-nar a Taipei vaig decidir provar-ho tresmesos. i van acabar sent dotze anys!».

En les primeres setmanes d’estada vaconèixer el seu actual marit, el Hasan,nascut a indonèsia. Mentre estudiava ala National Chengchi University feiaclasses d’anglès i d’espanyol i tambéalgunes traduccions. «Després delsestudis em van proposar treballar per auna empresa espanyola. Vaig muntarl’oficina de compres a la zona i la vaigfer créixer. gairebé 8 anys. Fins quel’empresa em va proposar seguir l’a-ventura a Hong Kong». Aleshores ja

tenia dos fills, la Clàudia, nascuda el 5de gener de 2008, i el Marc, que vaveure la llum el 9 de juny de 2009, peròamb el seu marit van acceptar el repte.Ara ja fa tres anys que són a l’illa, on hanascut la tercera filla, la Jana, l’1 d’abrilde fa dos anys. Abans, en un dels seusretorn temporals a Manresa per les fes-tes de Nadal de 2006, la Marta i elHasan es van casar a l’ajuntament deFonollosa —la família paterna d’ella téarrels i família a Camps. Dos mesos jus-tos més tard, el 23 de febrer de 2007,van celebrar el matrimoni a Jakarta, lacapital d’indonèsia. Els fills grans segu-eixen pensant que «casa nostra és aTaipei i que hi tornarem. En aqueststres anys hem viatjat molt».

Com veiem, la Marta va tornar a HongKong després d’un llarg parèntesi. Des

de llavors, el país »urbanísticament hacanviat molt. Però, socialment, esincreïble. Els veïns del costat –els xine-sos– són molt a prop, però, alhora,molt lluny. Són tan diferents... Enmaneres i educació són a anys llum». Al’arxipèlag es parla xinès cantonès. LaMarta l’havia començat a prendre en laprimera estada, però ara l’ha perdutper complet. Parla mandarí. «Els nensens fan les traduccions dels textos del’escola. El llegeixo perquè aquí fan ser-vir el sistema d’escriptura tradicional,com a Taiwan». Segons la Marta, elclima subtropical és dur. «Hi ha moltahumitat, de vegades arribem al 90%.Fins al punt que les parets regalimenaigua i el terra de casa es moll com siacabessis de fregar». Del maig alsetembre és època de pluges. A l’estiu,explica, la calor es xafogorosa i carre-

Els Taufiq-Bonvehí, en una de les seves sortides de cap de setmana. La Marta fa més de quinze anys que viu a la Xina.


gosa i, a l’hivern, «ens afecten monsonsdel nord i arriba a fer fred. Uns 5 graus».Els autòctons, descriu, són més aviattancats i molt fets a la seva. «Aquestaes una societat molt competitiva.L’espai es molt reduït i, per tant, t’hi hasde fer el teu lloc. Recordo que, quanestudiava, els companys no em deixa-ven els apunts per por que aprengues-sis més que ells». Malgrat l’individualis-me i la competitivitat, la taxa d’aturronda el 3% i, paradoxalment, trobaruna bona feina per als autòctons ésdifícil i per als estrangers, encara més.

La família Taufiq-Bonvehí viu a la zonade Quarry Bay, un barri farcit de torresde 27 pisos. El preu de l’habitatge aHong Kong és caríssim. L’illa és moltpetita i això encareix el preu dels pisos.La Marta comenta que per una vivendasense renovar de 80 metres quadrats espaguen 3.000 euros mensuals de llogu-er. A la ciutat, els preus s’incrementenencara més. i això que el parc d’habitat-ges no és pas nou. «Hi ha edificis vells irònecs», en contraposició a les zonesresidencials, molt més reduïdes quesón «mes aviat elitistes». La Marta con-fessa que no li interessa la política i, perla feina, no està massa al cas de les notí-cies que es generen al país. Pensa queel govern de Pequín no intervé enabsolut en el dia a dia de l’antiga colò-nia de Hong Kong. Hi han arribatalguns immigrants continentals, peròopina que el poble hongkonguès ésmolt civilitzat i democràtic. La sanitatpública és de qualitat, però «està mas-sificada», sentencia la Marta. S’hi fanllargues cues i les visites són forçaimpersonals. Per sort, «l’empresa ensproporciona una assegurança interna-cional que ens permet tenir accés abons hospitals privats i a excel·lentsprofessionals». Un bon tracte que s’haestès en els embarassos de la Marta.Malauradament, per als autòcton, però,«la sanitat privada és un luxe».

l dia a dia a casa de la Marta és frenètic.«A les set toquem diana perquè a lesvuit hem de ser fora de casa. La Clàudiai el Marc agafen l’autobús de l’escola. ElHasan i jo n’agafem un altre per anar ala feina» Es pot confiar del tot en eltransport públic, també d’herènciaanglesa, «és dels millors del món. Ésràpid, eficient i econòmic. El viatge decasa a la feina val setanta cèntims d’eu-ro». Però no tot és tan econòmic. «Lavida aquí és cara. Els productes de pri-mera necessitat ho són. Un litre i migde llet val uns 4,30 i 8 llesques de pa demotllo, el que mengem cada dia, 1,80euros». La filla petita, la Jana, encara nova a l’escola. La família té una senyoraque viu a casa. És filipina. La comunitatés molt gran a Hong Kong i bona partde les dones es dediquen al serveidomèstic. «Els nens tornen de l’escola aquarts de sis. La nostra feina en teoriaés de 9 a 6, però mai no saps a quinahora en sortiràs. Tots dos viatgem, peròintentem no fer-ho alhora per no dei-xar mai els nens sols». Entre setmana, laMarta intenta ser a casa «abans de les

vuit per acabar deures, rentar les dentsi ficar-los al llit. Quan ells dormen,sopem. i en acabat, sovint continuemtreballant fins tard».

A Hong Kong, les places a les escolesde referència també són limitades i,com que tothom vol portar-hi els fills,opten per fer un procés selectiu.S’aplica en tots els cicles escolars.Segons la Marta, per entrar al parvula-ri, «amb la Jana vam haver de fer unesproves-examen. La gent hi va super-preparada. Porten una mena de lli-bres-resum semblants a un currículumper presentar-los al centre». Per entrara l’escola primària, el procés és calcat.«Si no tens accés a un bon parvulari, ésdifícil accedir a una bona escola de pri-mària i secundària». Aquesta exigèn-cia també condiciona l’ensenyamentque s’hi imparteix. «La canalla està sot-mesa a un estrès bestial», reconeix laMarta. «Per a mi, la infantesa és pergaudir. Una vegada ho vaig apuntaren una reunió de l’escola en què elspares es queixaven perquè els nenstenien pocs deures. indignada, vaigexposar el que intuïa com a obvi per aqualsevol pare: els nens han de jugar ifer activitats i el poc temps que dispo-sen amb els pares ha de ser per llegircontes o fer coses plegats. gairebése’m mengen!». A part de l’escolaautòctona, Hong Kong també acullaltres models internacionals d’educa-ció com el liceu francès, l’escola brità-nica o l’americana que segueixen lalínia curricular del país de referència.Per a la Marta, «aquestes escoles síque fomenten els valors que a mi emsemblen mes adequats per a l’edat,però són molt cares i estan destinadesa una part exclusiva de la societat». Al’escola local, una mena de model con-certat –la mateixa en què va estudiarla Marta fa gairebé vint anys– «la llen-gua vehicular es el cantonès i també hiaprenen mandarí, anglès i una mica

La Marta i la seva filla Clàudia en una celebració.

d’espanyol». Com exposava anterior-ment la Marta, «el sistema educatiu esmolt exigent. La Clàudia encara no hacomençat la primària i té exàmens doscops per setmana i un munt de deurescada dia. El Marc, que encara no té 5anys, també té deures».

Tot i haver dit que Hong Kong no és unlloc per viure, la Marta també vol veureles coses positives de l’illa. «M’agrada labarreja d’allò modern amb allò tradi-cional. Em fascina que, malgrat que tin-guin la tecnologia més avançada delmón, no oblidin les arrels. Els matins,ben d’hora, els parcs són plens de gentfent tai-txi. Hi ha zones verdes per por-tar ocells engabiats a passejar i es man-tenen festes i tradicions ancestrals». Enels aspectes quotidians, ressalta l’efi-ciència de la gent i dels serveis i l’ab-sència de burocràcia. A la Marta tambél’admira la internacionalitat d’un lloctan petit i la pau amb la qual hi convi-uen tantíssimes cultures sense massasignes aparents de racisme. A HongKong «és fàcil trobar gairebé de tot, siho pots pagar. Però ser-hi, hi és. La mul-ticulturalitat a la qual t’exposes diària-ment i la gran oferta culinària que hi ha

també és una vivència interessant perals nens». Els dissabtes i diumengesque els pares no treballen la família solsortir a esmorzar a algun restaurantlocal dels que hi ha prop de casa. Lavarietat és immensa. «i a l’hora de dinarsempre hi ha algú que té alguna prefe-rència: vietnamita, coreà, tailandès,japonès, italià... L’oferta és tan ampliaque no sempre es fàcil escollir..».

Però l’Àsia és molt lluny i la Marta, tot ihaver-ne estat fora gairebé mitja vida,enyora de Manresa «la gent i tenir ungrup de bons amics. Quan vius untemps aquí i un altre allà, coneixesgent i te la fas propera per les necessi-tats del moment. Però potser són per-sones que no tindries al costat enaltres circumstàncies». Quan visitaManresa, a casa dels pares al carrer deSant Joan d’en Coll, té la sensació deretrocedir en el temps. «Només arribarhe de pitjar el fre i alentir el ritme detot i en tot. i això no sempre és fàcil. AHong Kong visc molt més de pressa.Les coses hi avancen i canvien contí-nuament. A Manresa, el ritme és bas-tant més lent».

HÈCTOR MARAÑÓNPorsgrunn, Noruega

Swing i salsa per trencar el gel

Per a un bon estudiant com l’HèctorMarañón, santjoanenc de 28 anys,màster en Matemàtica Aplicada ienginyer electrònic per la UPC, anaramb una beca Erasmus a Noruega vaser una experiència irrepetible.L’Hèctor és el fill gran d’en Josep Lluísi la isabel, que treballen a Manresa. Tédos germans, l’Albert i el guillem, i vafer cap a la costa sud-est del país l’a-gost de 2012 per acabar els estudisd’enginyeria que feia a la Politècnica.Era el primer cop que viatjava a unpaís nòrdic i li va agradar tant que arahi treballa, en una empresa elèctricasemipública. Primer va instal·lar-se ala ciutat de grimstad, on «l’associaciód’estudiants em va rebre amb els bra-ços oberts. A més, és molt fàcil comu-nicar-se en anglès». L’ampli coneixe-ment de la llengua anglesa és unaconstant a la zona escandinava, nonomés entre les generacions mésjoves. i és que el doblatge en pel·lícu-les i sèries no existeix. L’anglès és unasegona llengua consolidada. Malgrat


L’Hèctor Marañón en una visita al parc Vigeland d’Oslo. Va aterrar a Noruega l’agost del 2012.

tot, l’Hèctor de seguida es va interes-sar per l’idioma del país i l’estudia a laUniversitat. També hi va fer el projec-te de final de carrera sobre energiesrenovables, que va obtenir un premisense esperar-s’ho: «Pensava que elguanyaria algun company noruec.Estic molt agraït als companys, a l’em-presa, als professors». L’empresa depràctiques ha acabat contractantl’Hèctor perquè desenvolupi el seuprojecte a la ciutat de Porsgrunn, amig camí entre grimstad i Oslo, on elque més li agrada és fer-se amb lagent del país, «una societat oberta ibenestant».

A la vida diària, l’Hèctor comparteixpis, va a peu a la feina, es desplaçaamb autobús o amb bicicleta, «fins i

tot a l’hivern, ja que els cotxes sónmassa cars», i fa força activitats en eltemps lliure, col·labora amb la CreuRoja «i un club internacional per ajoves anomenat 4H» i aprèn noruec,salsa i swing. Reconeix que la vida aNoruega és cara: «El cinema costa 20euros! El més car són productesimportats –com les maduixes– i laroba, però amb un sou estàndard nohi ha problemes per viure». D’uns ser-veis públics de qualitat, gràcies a unselevats impostos, en destaca una sani-tat caríssima: «Només et paguen lesvisites al metge si superen un importmínim. El dentista i els cursos públicsde noruec són súper cars. Amb el quecosta el curs de noruec puc pagar-necinc de salsa! i això encara seria pitjorsi visqués a Oslo».

El rigor del clima nòrdic l’incomoda: «Algener i febrer gairebé no he vist el sol»,però la natura i l’estiu ho compensen,com també alguns descobriments: «Lallengua noruega està farcida de dialec-tes i tothom parla el seu. Veig semblan-ces culturals, com la nit de Sant Joan, imolts coneixen la situació política deCatalunya; he conegut gent que hi haviatjat i em pregunten si parlo català osi Catalunya pot tenir un estat propi».També l’ha sorprès el coneixementgeneral del castellà, «però només hetrobat una persona que conegui la his-tòria del segle XX a Espanya». Comapuntava, el que menys li agrada delpaís són els hiverns llargs, «l’any passatnevava a l’abril» i les carreteres; la geo-morfologia del país fa que siguin difí-cils de construir i amb molts revolts.

XAVI LÓPEZ CLOSAPlaya del Carmen, Mèxic

El professor català de castellà

«Mèxic és un país en vies de desenvo-lupament, ple de contrastos. El ritmede vida és més pausat que aquí, peròels horaris no són estables i les jorna-des són llargues, la gent treballa mol-tes hores». Xavi López Closa viu a l’ex-traradi de Playa del Carmen, a l’estat deQuintana Roo, al sud-oest del país. Ja hihavia fet una estada amb la seva com-panya l’any passat i, després d’unparèntesi en què va tornar a Manresaper tractar-se d’un tema mèdic, hi vatornar, aquest cop sense la seva pare-lla. En la primera etapa, iniciada a prin-cipis del 2013, tenien l’objectiu de par-ticipar en un programa de voluntariaten un centre de recuperació de lafauna. «Quintana Roo és una zona pro-tegida naturalment i combina espaissilvestres espectaculars amb ressortsturístics costaners». A diferència de laseva companya, mai no va arribar a tre-ballar de voluntari. «Havia fet contactesdel país a Barcelona, a internationalHouse –empresa per la qual també haacabat treballant a Mèxic–, on vaig ferun curs per fer de professor de castellà.Una setmana després d’aterrar, ja teniafeina de periodista al diari LaRespuesta». El Xavi va estudiar sociolo-gia i periodisme i, tot just acabar la car-


Xavi López Closa en una zona selvàtica del sud de Mèxic.


rera, havia escrit a Regió7, col·laboratamb El Pou i treballat a l’àrea de prem-sa del Centre de Propietat Forestaldepenent de Medi Ambient. Va inte-grar-se a la secció policial durant unmes, però la cosa va durar poc. «Haviade tractar temes de narcotràfic i nom’agradava gens. No és un país espe-cialment insegur, però hi ha bosses dedelinqüència força violentes». Paral·lelament, també va poder posar-se a fer de professor en acadèmies enquè s’imparteixen estudis combinats«de llengua, dedicada específicamenta la medicina, l’economia i la històriacondensada del país». Certament hotrobava més plaent que el treball a lapremsa. El públic objectiu dels cursoson fa de docent són «estrangers ambpoder adquisitiu alt, generalment estu-diants i voluntaris o treballadors d’em-preses multinacionals, que aprofitenl’estada per aprendre l’idioma o són alpaís per fer negocis». La demanda enaquest tipus d’acadèmies privadesfluctua. El Xavi afirma que «a Mèxic hiha feina, sobretot si ets europeu i tensun mínim de formació». Un altre temaés legalitzar la situació i aconseguirvisats de residència. Els tràmits s’allar-guen massa. «És una de les coses quemenys m’agraden d’aquesta cultura, etdiuen: ‘ahorita lo resuelvo’ i les cosess’eternitzen». Tot i així, el mexicà és unpoble «molt amable i hospitalari», diuel Xavi, que explica que, per exemple,«no tenen cap problema per aturar-sea la carretera i portar-te on et calgui siet veuen que vas a peu». i és que mou-re’s pel país no es fàcil. «Molta gent va

amb bicicleta normal o adaptada perportar-hi càrrega o la família. El parcmòbil és envellit i circulen colectivosque et porten a la ciutat. Però els auto-busos no arriben a les zones d’interior,entre altres coses perquè, excepte lacarretera federal paral·lela a la costa, lamajoria de vies secundàries no estanasfaltades. Al sud del país no hi haxarxa ferroviària».

Com en el cas de les comunicacions,els serveis públics en aquella zona, i enel conjunt del país són molt precaris.«Hi ha dispensaris per atendre elsmalalts i alguna casa de la Creu Rojaque atén urgències, però els hospitalssón privats i si no tens diners no potsaccedir als centre mèdics». Les lleis entermes de legislació laboral són força

laxes i, com relata el Xavi, també éshabitual «veure nens al carrer en horeslectives». A les zones rurals hi ha nenssense escolaritzar i molts deixen l’esco-la per ajudar a l’explotació familiar.També ho fan els maies que viuen a lazona selvàtica; «viuen de la terra, si elsdeixen i no els pressionen perquè esmoguin». Pel que fa a la instrucció de lapoblació, el Xavi explica que «moltsjoves renuncien a estudis superiorsperquè és possible guanyar-se bé lavida en un dels negocis turístics de lacosta». El retrat del país, segons elsespanyols que fa anys que hi viuen, ésel de l’estat espanyol dels anys 60». Elsou per viure amb certa comoditat ésd’uns 5.000 pesos mensuals. El costd’un estudio d’uns 35 metres quadratsés d’uns 2.000 pesos al mes. Hi ha habi-

Un altre immigrant català juga amb un coatí, amb una nena maia


tatge d’obra, però, en els suburbis,també és habitual veure cases d’altresmaterials i amb teulades fetes de fullade palmera, «que és molt resistent. Ales aixetes de casa, l’aigua no és pota-ble i sovint hi ha gent que en vend’embotellada pel carrer». També se’npot comprar als abarrotes, les botiguesparticulars o de cadenes estatals on elpa i l’oli d’oliva són productes de luxe.«Mig quilo de tortitas, les substitutesdel pa, costa uns 40 cèntims d’euro i,en un àpat, pots menjar-te tres tacosde porc o de vedella per 70 cèntims».Una cost de la vida ben barat si el com-parem amb els sous d’aquí. Malgrataquesta manca de comoditats occiden-tals, al Xavi li agrada la manera de viuredels mexicans, que «no tenen maipressa. L’entorn natural i la culturatambé m’apassionen».

OLATZ MOMPEÓAberdeen, Escòcia

Genètica de viatgera

Després d’una estada d’estudis a Romal’any passat, l’Olatz Mompeó ha esde-vingut un cul de mal seient. L’ex pe -riència a la capital italiana «va ser inobli-dable. Una nova cultura, un altre idio-ma, però completament diferent a laque estic vivint ara». L’any passat estavaacabant la carrera i, segons ella, el pro-grama Erasmus «implica un altre ritmede vida i menys obligacions. Residir enuna capital, a més, em va donar moltesoportunitats de viatjar i veure la restadel país. Quan tens l’experiència de

viure a un altre país, et ve de gust repe-tir». Acabada la carrera, el grau degenètica, l’Olatz, que el juny farà 23

anys, es va trobar amb la problemàticamés comuna entre els joves que bus-quen feina. «Anar a Escòcia mai havia

L’Olatz (esquerra) i la seva amiga francesa Eva, davant de la biblioteca de la Universitat d’Aberdeen

18 EL POU · Maig 2014

estat una idea que tingués en ment,però, en veure que no podia començara treballar sense tenir experiència, vaigdecidir fer unes practiques a l’estranger.Com que estava interessada en el campde la epidemiologia i volia millorar l’an-glès, Aberdeen era la millor opció. Alcap de ben poc temps, ja era allà».

Fa només tres mesos que és aAberdeen. «L’arribada va ser molt caò-tica. Tot i que els escocesos general-ment són molt amables, el seu accentno ajuda gaire». Tota una aventura,relata l’Olatz: «Em vaig perdre, vaig tar-dar dues hores a fer un recorregut devint minuts i per poc no m’atropella uncotxe!». La ciutat, ubicada al nord-estd’Escòcia, viu bàsicament de la indus-tria petrolífera del Mar del Nord. «Elcost de vida i els lloguers són cars. Jovaig tenir sort i he trobat una habitaciópreciosa, amb bons companys de pis iforça econòmica». A diferència del seupas per itàlia, i com que ara no fa unavida plenament universitària, demoment. s’ha relacionat poc. Això si,les amistats que ha establert són benfortes. «Els escocesos són educats peròfreds i costa entrar-hi en contacte.Afortunadament, però, nomes es unaqüestió de temps», matisa l’Olatz.

El dia a dia és força rutinari. «Em llevo ales set, tot i que les gavines –que serienels coloms de Manresa– em despertenmitja hora abans. Després d’esmorzar,em preparo el tupper per dinar, i a les 8agafo l’autobús gratuït que laUniversitat posa a disposició dels estu-diants que es mouen per la ciutat».

L’hora dels àpats és absolutament brità-nica. «A les 12.30 dino i a les 5 acabo lajornada». L’Olatz, atleta força destacadadel Club Atlètic Manresa anys enrere,conserva els costums del bon esportista.Sortint de la feina va al gimnàs. «Despréssopo, vaig a comprar, estudio angles,vaig a fer una pinta o faig un skype ambla família o els amics». No ressalta res sig-nificatiu d’Aberdeen i, per ara, comentaque està «gaudint i aprenent molt fentles practiques a la Universitat dia a dia iaixò em fa sentir molt motivada. Això sí,el que detesto més és no poder fer elcafè d’havent dinat».

Escòcia, a la qual molts catalans tenencentrat el punt de mira pel procés polí-tic que està vivint, és, segons l’Olatz, unpaís molt respectuós amb els nouvin-guts. «Valoren molt que estiguis apre-nent la seva llengua, ja que la granmajoria només parlen anglès». AAberdeen bona part dels habitantsviuen en cases adossades o de duesplantes, amb jardins, garatge i gronxa-dors on els nens del mateix veïnatjuguen junts. L’escola és pública i totsels alumnes estan obligats a portar uni-forme». Pel que fa als estudis superiors,«tots els escocesos estudien gratuïta-ment la primera carrera si es cursa alpaís. Tot i així, hi ha molts estudiantsque treballen, ja que hi ha molta feinapart-time i això els ajuda a pagar el llo-guer i anar de viatge. D’altra banda, hiha moltíssims descomptes per a estu-diants: a cafeteries i restaurants, agèn-cies de viatges i botigues de roba».L’oferta en el camp cultural, i especial-ment per als joves, és àmplia. «Hi ha

moltes ofertes per anar al teatre i sem-pre hi ha fires. L’oci nocturn potser esuna miqueta més car que a Catalunya,però no s’ha de pagar per entrar alsllocs». El cost de la vida no és barat,però, com sempre, cal estudiar lamanera d’estalviar i acaparar les millorsofertes. L’Olatz n’ha après ràpid. «Elssupermercats, al vespre, agafen tots elsproductes que caduquen aquellmateix dia i els rebaixen un 75%. Aixíno han de llençar-los a les escombra-ries. Fent això, no només es treu unmínim rendiment a uns productes quel’endemà no es poden vendre, sinóque així tampoc es tira menjar. A lazona, a més, el menjar és car, ja quemolts productes com la verdura i vege-tals són d’importació».

Quan s’és jove i es viu a l’estranger lesvivències i, sobretot les anècdotes, esmultipliquen. «Fa tres setmanes vamsortir de festa amb una amiga i en tor-nar a casa vam fer una petita parada enun descampat. Era tard, tots els barsestaven tancats, i no trobàvem caplavabo. Quan sortíem del descampat,la policia ens estava esperant. Ens vanordenar que entréssim dins el cotxe. Joja ens veia pagant una multa i passantla nit a comissaria, però els agents, comque va veure que potser havíem begutuna mica massa i no havíem sigutconscients del que havíem fet, vandecidir portar-nos a casa. Sincerament,em pensava que ens estaven prenentel pèl, però ens van dir que ho feien pelnostre bé i per la nostra seguretat, jaque la seva feina és estar al servei delciutadà».

C/ guimerà, 65 3r - Tel. 93 872 75 78 - MANRESA

C/ Prior Farràs, 2 - Tel. 646 10 80 74 - CALAF

Estètica dental - cirurgia implantspròtesis - periodòncia articulació temporomandibular

El Racó del Moble Usat: més de 40 anys donant servei Com s’ho fa el comerç local per resistir la recessió econòmica,juntament amb la competència de grans superfícies i l’emer-gent comerç electrònic? Establiments com El Racó del MobleUsat segueixen en actiu gràcies a una atenció personalitzada iuna experiència de més de 40 anys en el sector. El 1972 M.Angus Rodríguez funda el negoci de compravenda de mobles iobjectes de segona mà per a la llar –sent el primer establimentd’aquesta mena a Manresa– i actualment el dirigeix amb lesseves filles Montse i Esther Cervelló. Sense moure’s del passatgeFerrer, al Poble Nou, el negoci familiar ha anat ampliant la boti-ga d’exposició fins als 1.000 m2 actuals.

Menjadors, sofàs, habitacions per a infants i adolescents, mobi-liari d’oficina, electrodomèstics... Tota una gamma que les direc-tores del Racó del Moble Usat seleccionen amb criteri: «Oferimun bon preu respecte al moble nou i un producte molt compe-titiu, que renovem per adequar-nos a les necessitats delsclients». La botiga també ven mobles nous en exposició i encatàleg: «Tenim restes de fabrica o finals de producció a un preuexcepcional, amb acabats de tapisseria de qualitat».

La compra de mobiliari inclou la visita a domicili, pressupost,desmuntatge, trasllat, neteja i emmagatzematge: «El cost méselevat que tenim és el transport, que incideix sobre el preu finalde compra». Durant aquests anys han tingut clients «de tot

Catalunya, però sobretot de Manresa i comarca». També hanestat testimonis de les èpoques de creixement econòmic comels anys 90, amb l’auge de la construcció i la proliferació desegones residències, i de crisi, com el moment actual, en què lesvendes han baixat «perquè l’oferta de moble és molt superior ala de fa deu anys, en establiments no especialitzats. També arala gent no renova tan sovint el mobiliari sinó que el conserva, iper això s’adona que el moble de baix cost no val la pena».

En plena globalització de mercats, els consumidors també «tor-nen a valorar el tracte i el servei personalitzat». Aquest és l’altrevalor afegit de l’establiment, que ha aconseguit la fidelització declients de fa 40 anys: «Vénen perquè ens coneixen i confien ennosaltres, ens consideren experts». L’Angus i les seves filles jahan conegut fins a tres generacions de famílies fidels a l’establi-ment: «Saben que no els enganyarem. El boca-orella és el quefunciona».

Camí dels 50 anys d’antiguitat, les directores del Racó del MobleUsat perseveren en els temps actuals, convençudes del produc-te i del servei que ofereixen, per facilitar la vida als seus clients.

EL RACÓ DEL MOBLE USATPassatge Ferrer, 22-24-26 - MANRESA Tel. 93 873 94 72 - www.elracodelmobleusat.com


Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86MANRESA

Iogurts de Riudellots de la Selva, formatge del Pont deBar o llonganisses de Casserres són alguns dels produc-tes exposats a Harco Gourmet, el projecte gastronòmicde Montse Codina i Xavi Harillo que vol recuperar lavenda de proximitat.

mb quina intenció neix Harco gourmet?—Montse Codina: intentem conscienciar dela importància d’una bona alimentació. Notreballem amb cap distribuïdor, anem a bus-car sempre petits obradors, petits pagesos.

—Com va començar el projecte?—Xavier Harillo: Vam decidir muntar un pro-jecte de petits detalls per casaments, batejos

i comunions, i un d’aquests detalls es va menjar la resta delprojecte: l’alimentació. A partir d’aquí vam passar del petit algran detall, d’on va sortir el regal gastronòmic. Vam crear unespai web i un catàleg online, però els clients necessitavenun espai físic per ubicar-nos i vam tenir la idea de buscar unlocal com a expositor.

—Un local al barri vell amb un pati exterior.—M.C.: El barri vell és una zona una mica abandonada i cal-dria posar-hi esforços per dinamitzar-la. A nosaltres ens caliaun local molt rústic, res de floritures ni històries. Al final elque és important és el producte. Per això volíem pedra,fusta, elements molt bàsics, no hi ha res de plàstic.

—Quins són els productes que teniu a la botiga?—M.C.: Tot és producte català i procurem que tot sigui arte-sà sense gaires químics. Tenim verdura fresca de Viladordis,llonganisses de Casserres, embotits d’Alpens, treballem lallet de l’Espunyola i potenciem la compra a granel. Hi hamolts productes que ningú més té a Manresa, com són unsiogurts de Riudellots de la Selva.

—La venda indiscriminada ha passat a millor vida?—M.C.: i tant! Per això també busquem una filosofia de tre-ball, una ànima de qui hi ha al darrere. És molt importantsaber qui, on, com s’ha fet allò que estàs menjant. Com unformatge que es fa al Pont de Bar, vas allà i coneixes el Xescoi veus que aquell formatge que tant t’agrada prové d’unramat de 16 cabres que a més, cada una d’elles té un nom.D’aquesta manera, aquell producte agafa força.

—Aquest és un dels vostres objectius?—X.H.: La idea seria fer venir el formatger a la botiga i queexpliqués als clients el que nosaltres ja sabem. També al revés,anar a l’essència i fer excursions gastronòmiques amb clients.—M.C.: També farem un tast de vins al pati. Ens estrenaremamb un Bernat Oller i amb una cervesa del Priorat.

—Un altre objectiu seria fer-vos distribuïdors de petits pro-ductes artesans?—X.H.: Lleida i girona queden molt lluny. Barcelona quedalluny i els productes arriben fins a Terrassa. La CatalunyaCentral queda en terra de ningú i els productors ens dema-nen que fem distribució.

—El model que plantegeu a Harco gourmet és momentanifins que s’acabi la crisi?—M.C.: El comerç en general sempre ha tingut grans mar-ques que poden vendre a preus molt més baixos, però alfinal acaba sent tot molt impersonal i s’ha de marxar del cen-tre neuràlgic per trobar l’essència de les ciutats. En alimen-tació, crec que la filosofia està canviant i la gent comença atenir ganes de saber què és el que menja.

—Què us va motivar a emprendre?—X.H.: És una forma de vida, un camí de progrés per desen-volupar-te personalment i professionalment. Fer realment elque a tu t’agrada, lluitar i aconseguir-ho. És com quancomences a caminar, que caus, però de mica en mica vasaprenent què va millor i què no per aconseguir allò que vols.

—Què li recomanaríeu a algú que vol emprendre? —X.H.: Fer un estudi de mercat abans i crear un full de ruta.Posicionar-se en un panorama pessimista i no voler aconse-guir beneficis exponencials. —M.C.: Hi ha un dia que t’has de tirar a la piscina i aquell diano pots tenir por a fracassar i si fracasses no passa res, de fetforma part d’emprendre: equivocar-te, caure, tornar-te aaixecar.

Montse Codina: «Intentem conscienciar de la importància d’una bona alimentació»em

pren

edor

s

Núria ClosasFoto: Alba Ribas

FITXAProjecte: Harco gourmet. Idea: abril 2012. Data de creació: 15febrer 2014. Emprenedors: Montse Codina i Xavier Harillo.Sector: Alimentació. Definició: botiga i alhora expositor debons aliments de proximitat amb regals i espais gastronòmics.Públic: obert a tothom. Web: www.harcogourmet.com. Xarxessocials: https://www.facebook.com/Harcogourmet, http://insta-gram.com/harcogourmet# @Harcogourmet.

A


L’horta del Poal

ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

n poal és una galleda per pouar. No sési al Poal n’hi ha gaires de pous, però sique hi ha molta aigua que circulasuperficialment i es transforma enenciams, tomàquets, cebes..., productede proximitat i paisatge agrícola. Ésuna zona regada per la sèquia, pelscanals del Poal, de la Talaia i delsDipòsits Nous.

El Poal, però, és només una part de l’anomenada hortadel Poal, el regadiu de la zona nord de Manresa. Es dónael nom d’una part al tot, cosa que fa perdre protagonis-me a d’altres espais de l’horta nord. El Poal és nomésuna part, una partida més en les quals, antigament, esdividia Manresa. N’hi ha d’altres que conformen tota lazona del regadiu nord. La de la Font de la Serra, la de laTalaia, la del Mas Terrós, la del Mas d’en Pla i la delPuigberenguer.

El paisatge agrícola de regadiu i els productes d’hortade proximitat són només la punta de l’iceberg del querealment amaga l’horta del Poal. Paisatge i productesneixen a redós de la sèquia, de la xarxa de camins ruralsque dóna accés fàcil a habitatges i terrenys i de lesmasies, les cases rurals i les granges. El camí deJoncadella, per exemple, asfaltat i amb un carril bici,connecta Manresa i Sant Joan de Vilatorrada i vertebrabona part de la xarxa.

Molts altres elements patrimonials ajuden a donar vidaal paisatge: els aqüeductes i les fites del Troi i de masComa, el pont Llarg, els dipòsits Nous, la mina i l’ullal decal la Sara, el pont de la Via i de la Trinxera, el molí devent dels Casals, barraques, fites, molins de vent, safa-reigs, bagants, pontarrons...Tots responsables en últimainstància del producte de proximitat i propiciadors d’unturisme lúdic o esportiu de l’espai amb les diferentsrutes que el travessen. La ruta de l’Aigua, el camí de laSal, el sender central de Catalunya (gR-3) o el sender deManresa (PRC-130).

Malgrat tot, també hi ha elements discordants amb elpaisatge. Algunes partides han quedat fragmentadespels eixos viaris actuals, la C-25 i la C-55, o antigues viesde tren que dificulten la mobilitat a peu o amb bicicle-ta. La partida de la Font de la Serra queda dividida en

tres trossos. La Talaia i el Mas d’en Pla queden divididesen dos. i el Poal queda dividit en dos per la rasa de l’an-tiga via de tren Manresa-Súria.

Un segon element discordant amb el paisatge és el deles línies elèctriques. Dues línies d’alta tensió que con-flueixen cap al mig de l’horta, per després anar cap aManresa. Podrien soterrar-se i, de passada, seria bo fer-ho amb totes les que entren a Manresa.

Finalment, un tercer element trencador és la micropar-cel·lació tancada, excessiva i caòtica de la zona nord dela partida de la Font de la Serra. És l’anomenada hortasocial del Poal, malgrat tenir usos residencials. Caldriaordenar l’espai de manera coherent amb el paisatge dela resta d’horta.

U

A dalt, terrasses del Poal des de la Talaia. A sota, ametllers al costat del camíde Joncadella.

22 EL POU · Maig 2014


Ca l’Arenys: pioners dela cervesa artesana catalana

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

’any 2007 es va fundar l’empresa Ca l’Arenys aValls de Torroella amb un projecte innovadorrelacionat amb la cervesa artesana. En aquellsmoments van ser els primers a la península adedicar-s’hi i la gent els veia com una cosaestranya, ens explica guzmán Fernández, mes-tre cerveser de Ca l’Arenys. Primer volien cen-trar el projecte en la creació de microcervese-

ries i oferir la maquinària i matèria primera necessària per al’elaboració de cervesa artesana, però d’aquí se’n va derivarl’elaboració de la cervesa pròpia, ja que era l’única manerade provar tant la maquinària com la matèria primera, i de totaixò en neixen les cerveses guineu. Actualment tenen setcerveses fixes (Antius, Rocaters, Riner, Sitges, Montserrat,Coaner i la Setena) a més a més d’edicions especials. A partde la seva cervesa també n’elaboren per a d’altres, una vin-tena de cerveses més. Actualment segueixen amb el projec-te de creació de microcerveseries; des que van començarn’han instal·lat unes setze, a més de la formació pertinent.

Els ingredients essencials per fer cervesa són: aigua, malt, llú-pol i llevat. i el procés bàsic és la fermentació alcohòlica, apartir d’uns sucres i uns llevats, per obtenir una beguda ambalcohol i gas carbònic. Però abans d’arribar a la fermentacióel cereal passa per uns passos previs igual o més importants.Primer de tot el cereal –normalment és l’ordi– s’ha de con-vertir en malt, això s’aconsegueix fent que el cereal germini iassecant-lo. A les cerveseries el malt ja ve preparat i normal-ment tot ve de fora, a Catalunya no se’n produeix. Un coptenim el malt, primer es passa per una mena de molí o prem-sa per trencar el gra i seguidament el posem a macerar ambaigua calenta. A diferència del raïm, el malt no té sucres fer-mentables, sinó midons (llargues cadenes de sucres que caltrencar) i hem de fer-li aquesta maceració per obtenir-los. Uncop acabada la maceració, n’extraiem el most i el duem aebullició juntament amb el llúpol. L’Humulus lupulus és unaplanta trepadora, la seva flor és l’encarregada de donar a lacervesa l’amargor, el sabor i l’aroma buscada per a cada tipusde cervesa. Al començament de l’ebullició el llúpol que s’hitira és el que li donarà l’amargor, cap al final del procés hi tor-narem a tirar més llúpol que serà l’encarregat de donar-li el

sabor i al final de tot, un cop en fred, l’última tongada de llú-pol que hi tirem li donarà l’aroma desitjada. Per últim, dipo-sitarem el most llupolitzat als fermentadors, on tindrà lloc lafermentació, gràcies a la feina dels llevats. Aquest últim pasés el més llarg de tots, la fermentació en si dura uns cinc dies,però la cervesa està dins dels fermentadors entre dotze i vintdies. Un cop acabat aquest pas, hi ha una decantació per eli-minar els llevats, però en el cas de la cervesa artesana sem-pre en quedarà una mica, que permetrà una refermentacióen ampolla. La cervesa artesana no està ni filtrada ni pasteu-ritzada, el procés continua viu un cop la tenim dins l’ampo-lla. L’elaboració de cervesa artesana com veieu consisteix ajugar amb els diferents ingredients (llúpol, malt i llevats) perobtenir l’equilibri de sabors i aromes desitjat.

Podeu trobar les cerveses guineu en qualsevol botiga espe-cialitzada de Manresa i comarca o també a la seva botiga on-line. Com també la maquinària i matèria primera necessàriaper a fer cervesa artesana.

L

FITXAElaborador: Ca l’Arenys. Productes: cerveses artesanes guineu. Adreça: Passatge del Riu, 12. Valls de TorroellaTelèfon: 938682974. Pàgina web: www.calarenys.cat

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

Guzmán Fernández, mestre cerveser de Ca l’Arenys


Vins del Bages

Rosat merlot

Monovarietal de merlot reconegutcom el millor vi rosat català en els pre-mis Vinari d’Or, superant els seuscompetidors. Vins grau és unaempresa familiar centenària situada aMaians (Castellfollit del Boix). Zonaprivilegiada amb una gran tradició enproducció de vins des del segle XiX, hihavia 25.000 ha de vinya i era la prin-cipal font econòmica. El 1966 Jaumegrau i grau va construir el nou cellervoltat de 20 ha de vinya situades a600 metres d’alçada. Cinc genera-cions treballant la mateixa terra peraconseguir el millor de cada collita iuns vins de màxima qualitat.

Trobar un bon vi rosat no és fàcil, per-què l’elaboració és complicada.Aconseguir el color desitjat i queembotellat conservi les característi-ques és difícil, ja que són fàcilmentoxidables, pel baix contingut detanins. Per això és millor no guardar-los.

Aquest rosat vesteix un bonic i atrac-tiu color vermell d’alta capa, intens.Aromes de cirere-tes i maduixotsmadurs, i tocs fres-cos de magrana.En boca és con-centrat i estructu-rat, amb moltsgustos de fruitavermella, amb aci-desa fresca, ésequilibrat amb el12,5% d’alcohol,sense ser gairelicorós, ni gairelleuger.

Pilar GarcíaSommelier del

restaurant Las Vegas

Jaume Grau i Grau

LES TAPES DEL POU 2013El Pou, però d’etiqueta

Comandes a [email protected] o al tel. 93 872 50 18

Ja tenim el nou menú de primavera!A partir del dia 5 de maig, sopars a la terrassa

Plaça Bages, 8 - 08242 Manresa - T. 93 874 45 [email protected] - www.stacca.cat

Fugint del bec de l’ocell

de la senalla al plat

Ja s’enlaira l’estornellde la branca del cirerer.El bec tacat de vermellés la prova que ho sosté.

otser el Prunus avium,també conegut com acirerer, és l’arbre fruitermés buscat pels ocells, iaixò no és pas estrany siens adonem que el seusegon nom, avium, hi fareferència. i doncs per

què us penseu que l’arbre florit és tanespectacular i els seus fruits tan crida-ners? No deixa de ser un sistema mésde reproducció, que deixa per alsocells la feina de disseminar les llavorsarreu després de menjar-se’n el fruit, lacirera. Es veu que l’arbre prové de lescostes del Mar Negre. Allí els romansen van descobrir el conreu i els sucu-lents fruits, i van dur-lo cap a Roma perestendre’l als territoris conquerits. Entrobem espècies forestals espontàniesal Pirineu i Prepirineu, i també cap azones del sud. Però actualment hi haterres dedicades especialment al seuconreu. L’afany d’aconseguir unabona collita i assegurar-ne la curtatemporada ha dut a l’ús extremista, enalguns casos, de sistemes antiocells,molts d’ells massa destructius per a lespobres espècies voladores. Peròaquesta resposta desmesurada d’al-guns productors també la incentivemels propis compradors, que guiats perl’aspecte descartem automàticamenttota fruita picotejada o lleugeramenttocada. No heu sentit a dir mai que «lamillor fruita és la que està picada delsocells?».

Un altre element tant o més preuatque el fruit n’és la fusta, que adquireixun color vermell, després de ser tracta-da, summament atractiu per a l’elabo-ració de mobles i estris de cuina quehagin de durar molts anys. i altre cop el

valor comercial d’aquesta fusta ha duta la selecció genètica més severa peraconseguir varietats amb el tronc mésrectilini i amb més qualitats per al tre-ball de fusteria. Això ha empobrit lavariabilitat genètica dels cirerers, cosaque en dificulta l’adaptació a poste-riors canvis climàtics i ecològics.

Les cireres de la Ribera d’Ebre, el BaixLlobregat o Arenys de Munt, alMaresme, són d’una qualitat excepcio-nal. Però ja us avisem que, quan llegiuaquest article, molt possiblement lescireres que trobareu a les fruiteries sónd’hivernacle. Les de temporada solenarribar de mitjans de maig fins a juny,segons la climatologia, i potser les méstardanes són les més dolces. Sí quepodreu gaudir ja de la floració comple-ta dels cireres, que esclata de cop ivolta quan l’ametller o el presseguer jafa dies que ho han fet. Un autènticespectacle!

Mousse de cireres i formatge cremós(plat elaborat per Eduard Merly)

Ingredients per a quatre persones:200 g de cireres, 200 ml de nata líqui-da (per muntar), 70 g de sucre, 60 gde formatge cremós (tipusPhiladelphia) i una fulla de gelatina.

Elaboració: Renteu les cireres i n’extra-ieu els pinyols. Podeu liquar-les o bé

triturar-les i després col·lar-les.Reserveu el suc obtingut. Hidrateu lagelatina amb aigua freda, ja que si noes desfaria abans d’hora. Quant aques-ta estigui hidratada, l’assequeu ambun paper absorbent. Poseu una part dela nata en un cassó petit i cap al foc apotència mitjana. Quan estigui calentperò sense arribar a bullir dissoleu lafulla amb la nata. Reserveu. En un bolbateu la nata líquida freda de nevera,començant lentament i a mida queaquesta comenci a agafar cos, incorpo-reu-hi el sucre i la nata amb la gelatinala introduïu en forma de filet (és a dir,abocant lentament amb un rajolí comsi fos un setrill).

Continueu batent de manera mésenèrgica, fins que adquireixi una textu-ra de neu (és a dir que en el momentd’alçar les varilles, no caigui el produc-te). Tempereu lleugerament el format-ge cremós ja sigui al microones o enun bol al bany maria. A continuació,afegiu el formatge cremós a la nata iremeneu de dalt a baix amb compte,amb l’ajut d’una llengüeta pastissera obé amb una cullera de fusta. Quan labarreja sigui homogènia afegiu-hi elliquat /triturat de cireres i remeneu dela mateixa manera per amalgamar béel conjunt. A continuació ha de reposarun parell d’hores a la nevera, ja sigui enel format en el qual ho aneu a servir oen un bol, per després doneu-li laforma desitjada, ja sigui amb l’ajutd’una màniga pastissera o amb unesculleres.

Eduard Merly i guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

P



CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume i, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

Difon els termes més representatiusd’aquest àmbit d’interès per aempreses, institucions il’Administració, amb definicions iamb els equivalents en castellà,francès, anglès i alemany

El Vocabulari de la responsabilitatsocial recull i defineix 36 termes bàsicsd’aquest àmbit, que actualment haadquirit un relleu significatiu perquèavui les organitzacions volen ser cons-cients de l’impacte que les seves deci-sions i activitats tenen sobre la societati el medi.

El vocabulari recull termes com araaccessibilitat universal, disseny univer-sal, part interessada (per a l’anglès sta-keholder), rendició de comptes i respon-sabilitat de retre comptes (tots dos, per a

l’anglès accountability), responsabilitatsocial, sostenibilitat o transparència.

L’obra és fruit de la iniciativa del TERM-CAT, i s’ha fet amb l’assessorament deJosep Maria Canyelles, expert recone-gut de l’àmbit. Forma part de la col·lec-ció Diccionaris en Línia, que difon mésde 60 repertoris terminològics especia-litzats d’àmbits diversos.

El TERMCAT és un consorci de laDirecció general de Política Lingüísticaadscrit al Departament de Cultura i for-mat per la generalitat de Catalunya,l’institut d’Estudis Catalans i el Consorciper a la Normalització Lingüística, quecoordina i promou les actuacions ter-minològiques en llengua catalana. www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia

El Vocabulari de la responsabilitat social,la nova publicació en línia del TERMCAT

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS


Skoda Yeti 2.0 Tdi Outdoor:simpatia permanent

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

l Yeti contemporani s’ha renovat. Revisa estè-tica, millora equipament i actualitza la tecno-logia. Munta la nova calandra que ja identificaels nous Octavia, Rapid i Spaceback, fa servirel flamant logotip dels xecs i estrena òptiquesfrontals i llums diürns amb tecnologia LED.Manté la carrosseria però els seus trets recor-den els del Roomster del mateix fabricant,

amb barres longitudinals al sostre i uns discrets protectorsde baixos. Us presentem un cinc portes extraordinàriamentlluminós amb una cinquena porta d’obertura vertical quedissimula el pilar C enfosquint els vidres laterals per ferveure que munta una única finestra.

A l’interior, renova entapissats i modifica la forma delvolant per mantenir una habitabilitat extraordinària.L’espai pel passatge és francament bo tenint en compteque el vehicle fa 4,2 metres de llargària. Tot està reblatamb bons materials i els ajustaments són precisos. La fun-cionalitat impera en un entorn on esferes, menús de ges-tió i reglatges ens recorden els seus parents alemanys. Lavisibilitat és excel·lent en qualsevol direcció i la modulari-tat interior mereix un comentari específic. Per viatjar ambfranca comoditat, el millor és encabir-hi només dos adultsal darrere. Així, limitarem la càrrega al maleter i, de passa-da, aconseguirem més amplada a les places posteriors,dissenyades a partir d’un seient central practicable mésestret de l’habitual. El maleter resulta molt aprofitable.Duu unes barres especifiques amb ganxos per subjectarels paquets i una mena de cofre a la vista que delimita unespai on posar petits objectes. Ens ha agradat força elcalaixet amagat sota el seient de la dreta, l’obertura de lesportes i les safates plegables tipus avió que reposen en elsrespatllers. La hipotètica transformació de l’interior dema-na només uns minuts. El sistema VarioFlex dels xecs per-met fer lliscar la segona filera de seients individuals, ple-gar-la parcialment o, si fa falta, fer-la fora del cotxe peraconseguir una superfície plana de càrrega de1.760 litres.i encara direm que el seient de l’acompanyant també potplegar-se per transportar objectes llargs.

Nosaltres hem tingut la sort de testar el motor dièsel 2.0TDi de 170 CV amb tracció integral i caixa manual de sisrelacions (que opcionalment pot ser automàtica DSg). Laresposta d’aquest giny ens ha semblat molt enèrgicasense que això hagi hagut d’implicar renunciar a uns bons

baixos. La casa li atribueix mitjanes oficials de 5,8 litres,però com hem dit moltes vegades les xifres finals tambédepenen de la conducció que es practiqui, de l’itinerari ivolum de trànsit i de la càrrega. En l’ús diari, la xifra quedaun punt per sobre de l’anunciada oficialment, però hemde dir que el Yeti arriba a 100 km/h en només 10 segons isupera folgadament els límits màxims legalment esta-blerts si ens ho proposem.

Amb 180 mm d’alçada lliure respecte del terra, el nostreprotagonista es beneficia de la cinquena generació del sis-tema integral amb embragatge Haldex. Un mecanismeautomàtic que s’activa simplement pitjant la tecla Offroadi que s’encarrega que tot estigui sempre sota control enl’aspecte motriu. Compta amb control de descens, ajuda al’arrencada en pendent, un tarat específic de l’ABS per asituacions de lliscament limitat i un ESP menys intrusiu.

E

FITXA TÈCNICAMotor: davanter. 4 cil. en línia 1.968 cc. injecc. Common-rail.Turbo. 170 CV gasoil. Tracció: davantera. Canvi: manual 6 vel.Frens: disc vent/ disc ABS. Tara: 1.545 kg. Acceleració de 0 a100 km/h: 9,9 s. Velocitat màxima: 190 km/h. Consum mitjà:5,8 litres. Preu: 32.460 euros.


Maria Dolors Obiols Solà

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

uè recordes de l’em-presa del teu pare, alcarrer de PrudenciComellas? —L’empresa era Fillsde Josep Obiols i ellpertanyia a la tercerageneració. Mentre elmeu avi s’havia dedicat

a la metal·lúrgica, el meu pare s’haviaespecialitzat en la fabricació de telers in’exportaven a l’Amèrica Llatina i aEuropa. Fins a mitjans dels anys 80 pro-duïen molts telers jacquard, fins al puntde ser el model més exportat d’Espanya,segons explicava una revista tèxtil deTerrassa. Va plegar l’any 1991, arran de lacrisi del tèxtil i també per raons familiars.

—Per què està desprestigiada la filosofia?—És cert que té un descrèdit increïble iun desprestigi social i institucional. D’unabanda, la filosofia ha estat encarregadade qüestionar-ho tot, fins i tot el sistema,ja que no ha donat res per fet, establert nidefinitiu, però per altra banda, als darrersanys, paga el preu d’aquest qüestiona-ment, pel seu escepticisme. Avui dia, licosta donar la raó al paradigma de lanova ciència, al despertar i al fenomen dela consciència. No està bé ni amb els unsni amb els altres. És l’escèptica de la tradi-ció socràtica i ara en paga el preu.

Casaldàliga—A l’Amazònia vas conèixer el bis beCasaldàliga. Com valores l’experiència?—En total, hi he estat quatre vegades,entre el 1993 i el 2003. El 1993 vaig estardos mesos a l’Amazònia brasilera convi-vint amb Pere Casaldàliga a casa seva,amb qui vaig tenir una coincidènciaabsoluta amb el seu pensament en rela-

ció als pobles indígenes. Ell va tenir lanecessitat d’inculturació com a missio-ner, però qualsevol científic també ho hade fer per copsar la sintonia amb la terra.El 1998 vaig estar a la selva peruanadurant dos mesos i mig. El 2000, un mes imig a la selva senegalesa. En aquest sen-tit, remarcaria que mentre bona part delspobles indígenes de la selva amazònicahavien tingut contacte més habitual ambla societat dels colons, a la selva senega-lesa alguns pobles encara eren verges,fins al punt que els feia por la nostra pre-sència com a blancs. El 2001 vaig estar unhivern a Nicaragua impartint uns cursosper a la Universitat, de Sociologia de lesorganitzacions. Hi vaig anar com acooperant, per atorgar màsters a diversoscàrrecs de l’Administració. i el 2003 vaiganar inicialment a La Paz, on vaig fer uncurs, i a la selva boliviana. gràcies a estaren contacte amb membres de laTeologia de l’Alliberament vaig poderestar gairebé sis mesos a la selva amazò-nica peruana indígena, en zones pràctica-ment verges, ocupades pels guamis i elsaguarunes. Per exemple, la comunitat deguamis només havien tingut contacteamb una missionera laica.

—Què en penses de Casaldàliga?—És un referent important i un pioner enel despertar de la consciència. Em va mar-car molt la seva manera de viure el misti-cisme, absolutament vinculat amb laterra i l’univers. Ha entès molt bé els rit-mes de l’Univers. Ell no ha estat dema-nant res més que el que és natural: viureamb harmonia amb l’espècie i la natura.

—La pel·lícula recentment estrenada li fajustícia?— Fa temps que no veig la televisió, peròla pel·lícula sí que l’he vista i, sens dubte,li fa justícia. Cal felicitar els actors i el tre-ball de TV3, perquè retrata molt bé elcontext en què desenvolupa la sevaactuació.

—Com és la vida quotidiana a la selvaamazònica?—Té una característica molt important:segueix el ritme de la naturalesa. Comque a les sis de la tarda ja és fosc, jo tro-bava molt a faltar la lectura, i m’era uninconvenient no poder llegir per falta dellum elèctric. Als indígenes els estranya-va, perquè demanava una cosa a la natu-ra que no m’era possible obtenir. Ells fan

Q Doctora en Filosofia per la UAB, magíster en Sociologia, diplomadade Postgrau en Bioètica i en Llengua i Civilització Francesa per laSorbona, de Paris, del 1991 al 2009 va ser professora adjunta deFilosofia i Sociologia a la Universitat Pompeu Fabra. De 1997 al 2004va ser secretària acadèmica de l’Escola Universitària de RelacionsLaborals a la UPF. Ha participat en congressos i convencions científi-ques i membre del premi per la investigació en la millora de la infor-mació al pacient sobre la salut i prescripció mèdica. Va estar tempo-rades a la selva amazònica. De la filosofia moral ha passat a especia-litzar-se en la filosofia de la ciència. Fa cursos de física quàntica i diri-geix el web Universalia.info.

l’ent

revi

sta


el que correspon al dia i a la nit. Fercomentaris respecte del temps meteoro-lògic els sorprendria molt, perquè la sevasintonia amb la natura és absoluta. Comque ens hem desnaturalitzat, hem d’a-prendre a fer el nostre acostament a lanatura, des d’una doble condició i feina:naturalitzar-nos des de l’origen, amb elque comporta de canvi d’hàbits, etc. Lanorma seria que el nostre retorn a lanatura s’ha de fer amb el mínim esforç id’una manera natural.

—Quin són els ritmes de l’Univers?—Nosaltres som els que ens hem d’a-daptar a l’Univers astrofísic i no a l’inrevés.Ara estem en una fase de canvi, en unazona diferent des d’un punt de vistaastronòmic i astrofísic. Aquesta zona ésfísicament subtil, exigeix una pèrdua dedensitat de la matèria. Segons els cientí-fics, nosaltres no hem de fer res ni oposarresistència. La natura perd densificació,mentre nosaltres l’hem fet més densa. Enlloc de seguir el ritme de l’Univers hi hemoposat resistència. En aquests moments,hem sortit de la nit galàctica i entrem aldia galàctic, en relació al centre. Segonsl’astrofísica, hi ha una entrada de llumfotònica directament del sol del centrede la galàxia. Fins i tot, l’astrologia, que ésuna ciència matemàtica no reconeguda,ha parlat en aquests termes en els espaisalternatius. Per alineació amb el sol cen-tral de la galàxia, aquesta entrada fotòni-ca és molt més intensa i significa unretorn al ritme natural en sintonia ambl’Univers.

—A la pràctica quins canvis pot compor-tar el dia galàctic?—Una flexibilització global de les estruc-tures socials i el retorn a un tipus de vidaen sintonia amb la naturalesa. El nostrereferent, segons els científics, són les cul-tures dels pobles indígenes, a qui calretornar-los la raó que els pertoca. Ellshan estat en connexió directa amb laterra i més a prop de la veritat del’Univers. Som nosaltres els que ens hemdistanciat. Fins ara hem malentès el pro-grés, ja que aquest no pot portar des-equilibri ni involució.

UPF—Com és que acabessis expulsada de laUniversitat Pompeu Fabra?—Després de 18 anys d’experiència pro-fessional, als últims anys les mevesinquietuds no coincidien amb la institu-ció i algunes persones no estaven còmo-des al meu costat. Així que van decidir

treure’m la llibertat de càtedra i em vanobligar a deixar la meva especialitat enassignatures de Sociologia perquè fesclasses d’Estadística, amb la pretensióclara que abandonés la meva formacióde base. Ho vaig poder objectivar ambun diagnòstic d’assetjament laboral, tal icom va reconèixer l’any 2007 la Unitat deSalut Laboral, que depèn del departa-ment de Treball i de Benestar Social de lageneralitat, així com del Consorci deBarcelona. Però, el juny del 2008 sóc aco-miadada i exigeixo l’aplicació del proto-col d’antiassetjament. La inspecció detreball emet un informe desfavorable pera la Universitat i el jutjat social número 3de Barcelona ordena la meva readmissió.Així, l’any 2008 guanyo el judici, que vatenir molt ressò a la premsa de l’època iem readmeten, però totalment a contra-cor. Finalment, la Pompeu Fabra va recór-rer al Tribunal Superior de Justícia deCatalunya que modifica la sentència i elgener del 2010 aconsegueixen que m’ex-pulsin definitivament, malgrat que elsmeus alumnes van oposar-hi resistènciafins que vaig entrar a l’aula per acomia-dar-me’n. Recorro al Tribunal Suprem,que en una interlocutòria, va donar la raóa la universitat.

—Així doncs, què va passar a les diversesinstàncies judicials?—L’equip d’advocats que em representa,encapçalat per Miquel Nadal, va presen-tar recurs al Tribunal Suprem, però elstres magistrats (Fernando Salinas, MariaLuisa Segoviano i José Manuel Lópezgarcia de la Serrana), nomenats peraquest tribunal, eren i són professors dela Pompeu Fabra. Van dictar una interlo-cutòria donant la raó a la Universitat.

—Ho vau intentar amb el TribunalConstitucional i fins i tot amb el Tribunald’Estrasburg?—Sí. Qui va tramitar el recurs davant delTribunal Constitucional també és profes-sora de la Pompeu Fabra. El TC va deses-timar el cas per temes de procediment,no pas de contingut, i en definitiva, vandesestimar la meva demanda. i el mateixens va passar amb el Tribunal dels DretsHumans d’Estrasburg, on vam presentarel recurs, però mai no hi va arribar perquèqui feia de filtre també està relacionadaamb la Universitat. Ens hem trobatdavant d’una cadena de corrupció.

—i què us resta per fer?—Miquel Nadal i la resta de l’equip d’ad-vocats són partidaris de presentar una

querella criminal per prevaricació contraels magistrats que van decidir sobre elcas. Personalment, també hi estic d’a-cord. Si la mateixa llei orgànica del poderjudicial determina que un magistrat nopot participar en una deliberació si té unarelació laboral o professional amb una deles parts litigants, és evident que en elmeu cas no podien fer-ho. És clar que nohe tingut un judici imparcial i tampoc nohe rebut un tracte normal per part delConsell general del Poder Judicial, ja quequan ho vaig denunciar van arxivar lademanda de males maneres.

—Quan t’interesses per la NovaMedicina?—Els darrers anys de la meva estada a laUniversitat. L’any 2003 formo part de lacomissió mixta espanyola Europacientinformat i col·laboro sovint amb metgesperquè faig el gir cap a la bioètica i la filo-sofia de la ciència. Treballo amb el neuro-cirurgià Francisco Barnosell, que té estu-dis sobre la nova consciència i l’esperit, iés qui va endegar el projecte de la NovaMedicina. L’any 2008 sóc nomenadamembre del tribunal nacional que atorgael primer premi als hospitals d’Espanyapel projecte de comunicació: metge-pacient, en un intent de reflexió sobre lamedicina.

—Ets partidària de la nova medicinaalternativa?—Sí, però no com a medicina alternativasinó integradora. Des de la divisió s’ac-


cepta aquesta medicina alternativa, peròcrec que s’hauria d’integrar a la científica.Actualment conviuen tres medicines: laconvencional oficial institucional; la hipo-cràtica, de base bioquímica natural, i laquàntica, que treballa en energia i fa cos-tat a la física quàntica.

Física quàntica—D’on sorgeix la teva afició per la físicaquàntica?—M’hi aproximo des de la Filosofia dela Ciència i passa a ser el meu marc d’in-vestigació conceptual. De totes lesàrees del saber, la ciència que hanuclearitzat el nou paradigma és la físi-ca quàntica, que s’ha convertit en l’àreacientífica més ortodoxa del món de laciència. M’hi he aproximat en l’àmbitconceptual, però no matemàtic, i des dela filosofia de la ciència, fins a fer-me unmarc d’investigació propi. Les diferentstradicions espirituals coincideixen ambles tesis bíbliques de la física quàntica iquan treballen des de la ment superiores donen la mà.

—Quina ment superior?—És un aspecte important d’investigaciódins del paradigma de la nova ciència,tant en la psiquiatria quàntica com en laneurologia quàntica del doctor Barnosell.La ment superior o holística, en el sentitd’integració, cal saber què és i com utilit-zar-la. No és analítica (pertany a la mentinferior) que necessita dividir per com-prendre, sinó que la superior necessitaintegrar.

—Quines són les principals tesis de la físi-ca quàntica?—No hi ha matèria sense consciència. Larealitat la construïm a través del pensa-ment. En l’àmbit més profund, es tractad’un argument més científic que romàn-tic. L’entrada fotònica a nivell d’espècieens està modificant l’ADN si no oposemresistència. La medicina quàntica estàcomençant a identificar de manera rigo-rosa les modificacions de l’ADN. Ara jasabem que el material genèric biomole-cular de l’ADN, mal anomenat escombra-ria, aporta informació dels nostres cossos

subtils. El físic dens no és l’únic cos quetenim, així per exemple l’aura, que és uncos eteri o astral, s’ha fotografiat en apa-rells digitals. És la part més densa delsanomenats cossos subtils. El cos físicdens per ritme de l’univers està obligat aperdre densitat i acostar-se a l’eteri quepersisteix després de la mort.

—Cap on va la recerca de les noves espi-ritualitats?—El món de la ciència i algun filòsof hanarribat a la conclusió de l’existència desimetria entre les diverses tradicions espi-rituals amb les tesis de la física quàntica,en què es demostra l’existència d’unesperit que comença amb el primer cossubtil. A causa d’aquesta proximitat detradicions espirituals i la física quàntica hiha una ruptura completa amb la religió.L’espiritualitat essencial s’ha emancipatde la religió i té una vida independent dela mà del coneixement científic. Quan lafísica quàntica descobreix que el mónsubatòmic (que no és matèria) té caracte-rístiques de l’univers: és l’energia que és

l’essència de l’univers, en un intent d’a-proximar-se a la ment superior que tre-balla energèticament parlant.

—Com és ara la teva vida fora de laUniversitat?—A part de lluitar per la supervivència,disposo d’un temps preciós que em ser-veix per dedicar-me a investigar temescom el despertar la consciència. Ara pucinvestigar temes nous relacionats amb laciència i el fenomen de la consciència. i,més concretament, què ens diu la ciènciasobre la consciència i l’esperit? Es tractad’un camp d’investigació enorme, finsara molt vetat per l’Acadèmia convencio-nal, però no pas pels científics. S’investigade manera independent i extrainstitucio-nal, ja que es fa poca cosa en l’àmbit con-vencional universitari i de manera moltincipient. Des de l’any 2010 faig recerca idisposo d’un decàleg enorme entre elque es diu oficialment sobre determinatstemes i el que se’n sap. Parlo d’estudisseriosos sobre la realitat de la consciènciai del que vol dir esperit, matèria, etc.

Universàlia—Quin és el sentit del web Universàlia?—Voler fer comprensible, entenedor icreïble tota una sèrie de temes perquèarribin de manera seriosa al públic. En elfons, el poder no vol obrir-se pel canviradical que significaria en les estructureseconòmiques i socials. Hi ha una resistèn-cia clara amb un perfil d’involució per nodeixar que certs temes arribin al granpúblic. En tot cas, es permet que aqueststemes estrictament científics i importantsquedin relegats a espais alternatius, pertal que si només els relacionem així, elstraiem el coneixement per part de tot-hom, i per tant, la universalitat. Universà -lia és un espai de coneixement conscient.

—Quan neix i per què? —Neix el 6 de febrer del 2014 i és un webd’espai presencial i virtual. Pels ritmes del’Univers, es comencen a veure signesd’una part de la població, que formulauna demanda, per tal d’abandonar l’es-cepticisme respecte a la realitat i volcomençar a obtenir respostes. Està can-sada d’escoltar que les utopies sónimpossibles i que la veritat és relativa. Jano ho volen sentir més. Ja n’hi ha proudel dubte i del qüestionament perma-nent. A més a més, volen sortir de l’es-cepticisme amb un coneixement científicrigorós. Cada vegada més, demanaespais i persones que puguin donar-los lamà en aquest camí de sortir de l’escepti-cisme a través d’uns instruments quedonin credibilitat.

—Quin paper hi jugues?—Quan vaig veure que aquesta deman-da es repetia, em vaig adonar que pucdonar un cop de mà. Cada dia més hi haun afany d’informació i de coneixement iun desig cada vegada més profund desortir de les posicions escèptiques con-vencionals. Universàlia vol satisfer aques-ta demanda en un marc que doni cober-tura a la unió entre ciència i consciència,per sortir de l’escepticisme i viure millor,d’acord i amb harmonia amb l’espècie i lanaturalesa, com diu Casaldàliga. Per quèestem aquí? Cap on anem? Cal posar l’ac-cent en el valor de la resposta que ens vedonada per la ciència. En aquest sentit ésmolt bonic el treball dels aforismes que hiha en les diferents tradicions espirituals,com per exemple l’evangèlic de Jesús,quan afirma que hi ha més coses en ungra de mostassa que a l’Univers sencer.Fins ara se n’havia fet una interpretaciómetafòrica, però és una afirmació que ésliteralment veritat segons la ciència.

«Si desestimem la demanda de la consciència, com

que l’Univers no espera, el sistema de creences acaba

fent una implosió violenta i el sofriment és més dur »


el perfilaria Dolors Obiols Solà neix a Manresa el 30de juliol de 1962. De pare manresà, JosepM., enginyer industrial i fabricant de telers.La seva mare, M. Dolors, va néixer acciden-talment a Ribes de Freser i va morir del seupart als 25 anys. Té 4 germans, fruit de la

nova relació del seu pare amb la segona esposa, M. Àngelsgutsems. Dels 3 als 5 anys estudia a les monges de SantFrancesc, d’on passa al Jardí d’infància del carrer Navarrafins als 9 anys: «Hi vaig fer amics per tota la vida, com NúriaTorra». Fins als 13, s’està a les Dominiques: «tinc bon recordde les companyes, però no del professorat de l’època definals del franquisme». Aleshores, passa com a interna a lesDominiques de Berga, on viu el contrast: «Em sento moltben acollida i amb un professorat benèvol que em fa aga-far afició per l’estudi, sobretot M. Alba Tort». Retorna aManresa, concretament a la Badia Solé, per fer-hi el batxi-llerat, on fa noves amigues, com Maria Abadal Falgueras,actualment mestra. Fa el COU l’any 1980 al nou edifici delPius Font i Quer, on remarca l’amistat amb imma Vives, fun-dadora de la comunitat de la Plana. El 1981 comença elsestudis de Filosofia a la Universitat Autònoma i es llicenciaen Filosofia i Lletres, especialitat Filosofia, el 1986. Fa cursosde Doctorat per ampliar coneixements i el curs 1987-88 faclasses al col·legi Paidos. inicia cursos de teologia aManresa, sota la direcció de mossèn Junyent, però els deixainacabats, «perquè només m’interessaven els estudisbíblics».

El 1988 marxa a París a la recerca d’una nova perspectiva.Estudia una Diplomatura de Sociologia a l’Ecole des HautesÉtudes en Ciències Socials, que obté el 1990 i homologaper al grau de magister espanyol el 1992 a la UAB. Tambéel 1990 és Diplomada en Llengua i Civilització Francesa perla Universitat de la Sorbona. A París coneix la seva parellaactual Florence Clouzet i adopta un punt universalistasobre les coses i una perspectiva diferent de la pròpia cul-tura. El 1991 entra a la Universitat Pompeu Fabra, primercom a professora adjunta de Filosofia, tot fent classes de laHistòria del Pensament Social, i al cap de dos anys com aprofessora titular de Sociologia fins al 2006. Des de l’any1995 assoleix l’Excel·lència Docent en el marc universitari. El2002 amb la qualificació d’excel·lent cum laude presenta latesi doctoral, La identitat moral: la gènesi de la idea d’huma-nitat. Del 1993 al 2003 va quatre vegades a la selva amazò-

nica on coneix a fons el treball de Pere Casaldàliga.Membre de la Comissió interdisciplinar d’Experts en latemàtica informació sobre la salut i les prescripcions mèdi-ques als pacients en el group Health Research Europe ambseu a Barcelona i Madrid, on compta amb el suport de l’ofi-cina del Defensor del Pacient de la Comunitat Autònoma,des de l’any 2003. Membre de la CEi espanyola (Comissióde l’Europacient informat) des del 2004, del 2006 al 2010 ésprofessora col·laboradora a l’Escola Universitària deRelacions Laborals, on imparteix les assignatures:introducció a la Sociologia general i Sociologia de lesOrganitzacions. El gener del 2010 acaba expulsada de laUniversitat Pompeu Fabra, després d’un llarg procés judi-cial on denuncia assetjament laboral. Comença la lluita perla supervivència i fa diverses substitucions en l’ensenya-ment secundari a França i Catalunya, on té alumnes ambfracàs escolar i dèficit d’atenció. Ha publicat diversos tre-balls de recerca i ha col·laborat a El Ciervo o la RevistaCatalana de Sociologia i també ha participat en diversesconferències i seminaris, així com congressos i convencionscientífiques. L’any 2008 va ser membre del jurat per a laconcessió del primer premi per a la investigació i millora dela informació al pacient, sobre salut i prescripció mèdica, dela Comunitat Autònoma de Madrid. Des del 2010 es dedicaa la recerca i actualment dirigeix el web Universàlia, com aespai de coneixement conscient.

M

—Quina és la utilitat de Universàlia?—Unir ciència i consciència. Es tractad’obtenir un coneixement per harmo-nitzar, en uns moments en què lademanda que se’ns formula és inevita-ble. Hi ha persones que no poden opo-sar resistència al ritme de l’Univers, perla seva pròpia evolució. Es tracta demalalts greus, persones sense feina osense família, que viuen en un context

de crisi personal o en circumstànciesextremes on cal trobar respostes reals,veritables. Cada vegada hi ha unapoblació més nombrosa que començaaquest primer esglaó del despertar dela consciència. Si desestimem aquestademanda, com que l’Univers no espera,el sistema de creences acaba fentimplosió de manera violenta i el sofri-ment és més dur.

—Quins serveis ofereix?—Consultes on line sobre temes que pre-sentem a línies temàtiques, i consultespresencials amb cita prèvia o consultaespontània. Serveis per a la formació mit-jançant sol·licitud d’exposicions i cursospresencials en el seu espai, tant de caràc-ter general com específic.

quadern obertQuaderns de Taller


La donzella onírica

Jordi Cussà

l drac verd va escopir unaflamarada de cinc metres.La donzella va fer un esforçtitànic per no cedir a l’ins-tint de protegir-se: quejust que li havia anataquesta! Dins l’escut d’in-visibilitat era invulnerable,

és clar, però, només que parpellegés, lafera la clissaria i la devoraria. El drac esmovia en totes direccions amb sis potessimètriques que sostenien un cos ambforma de llàgrima inversa. Les quatre alesretràctils semblaven atrofiades, però ellasabia que es disparaven com ganivetesen un radi de tres metres i que podienenlairar el monstre amb un sol batec. Perrematar-ho, en comptes de cap, el rèptilvolador tenia tres colls flexibles extensi-bles a l’extrem dels quals hi havia un becafusat i un ull semiesfèric.

La donzella va projectar a la pantallamental l’anatomia dels dracs de tresbecs, enregistrada a la classe magistraldel professor Estrada. Tenien tres cervellsindependents, un a cada coll, per mante-nir-se en combat mentre els en quedésun de viu. El punt dèbil era el cor, un ovalenorme al capdamunt del cos, si no fosperquè d’adults criaven una crosta d’es-cates just a sobre que un ultralàser triga-ria un minut a travessar. La donzella nodisposava de cap làser, ni de guerra ni dejoguina, ni tampoc d’un minut.Disposava d’un segon i d’una armamenys aparatosa però fins i tot més letal:el pensament.

Només tindria una oportunitat i s’es-queia precisament ara. Es va impulsardes de la cornisa on s’havia arrecerat, i vasaltar en planxa, amb els braços estirats,cap a una estalactita prima que s’esqueiaen la perpendicular perfecta del mons-tre. Va clavar els dits a la punxa fangosa

per agafar impuls enlaire i completar elsalt mortal. El mugró viscós de la teta fan-gosa es va esgrunar amb l’estrebada i vaalertar l’animal, que va regirar els collsenlaire escopint foc arreu quan la donze-lla ja volava enllà. Per l’olor, va notar ambun esput de pànic que una llengua deflama li havia abrandat els cabells comun halo de foc. Però per sort tot va que-dar ofegat així que va caure al llit d’aigua,que lliscava tres o quatre metres com untobogan i en saltava sis fins al món exte-rior. Mentre bombollejava al gorg del tor-

rent, la donzella va dubtar un segon sihavia disparat el NER en l’instant precís iamb la punteria exacta. Però en aflorar ala superfície, va notar aquella mena d’es-petec inaudible, com si se li destapessinles oïdes de tots els porus de la pell, i vasaber que sí: el NER havia fet diana plenai el drac verd, aquell almenys, ja no erares.

Es va despertar tan suada que per unmoment va creure que acabava de sortirdel gorg. Mentre es girava per encendre

el llum de la tauleta, per la porta entre-oberta va veure que el de l’estudi encaraera obert. Quina hora era? Havia passatpor de veritat, avui, molta por, i l’angoixade les sensacions predominava sobre lesimatges concretes. Recordava la ferumde pèl cremat, com quan depilava un tallde pollastre amb la flama del gas. Durantun segon, va pensar que l’olor era real,però l’escriptor cuinava poc i de nit mai. La donzella, que feia vint anys que ja noho era, va entrar al lavabo. Quatre gotesescasses perquè l’adrenalina encara lienrampava les entranyes. Es va eixugar elpubis amb gest absent i es va rentar lesmans i la cara a consciència, com si es vol-gués assegurar que, sota la pell, no apa-reixeria el rostre repugnant d’un monstreacabat d’inventar. Amb els ulls clucs, esva imaginar un rostre triangular: orellescòncaves als angles superiors, un ull depeix al mig del front i una mandíbula decocodril de tres pams de llargada. Quanho pensava així, no hi veia cap motiu persentir repugnància: racional o irracional,cada cuca té la cara que li cal. Quan hisomniava, en canvi, qualsevol bestiola,xica com una formiga o tendra com ungatet, es podia convertir en una d’aque-lles entelèquies abominables que li gla-çaven la sang. Va obrir les ulls i la sevacara es va superposar a la imatge. Comen un dibuix de còmic, la màscara huma-na va tapar la realitat de la bèstia interior.En el fons del que som, probablementtots som monstres, solia dir l’escriptor.

La donzella va entrar a la cuina. Es vaposar tres dits de suc i va agafar una cer-vesa. Després va anar fins a l’estudi i vatrucar suaument a la porta entreoberta.

L’escriptor berguedà Jordi Cussà signa el relat que us presen-tem, un any més, amb motiu de Sant Jordi. Dracs, donzelles,escriptors... Un relat vibrant. gaudiu-ne

fila

cultu

ral

E«Davant del drac verd, ladonzella no disposava decap làser, ni de guerra ni dejoguina, ni tampoc d’unminut. Disposava d’un

segon i d’una arma menysaparatosa però fins i tot més

letal: el pensament»


—Que hi ha algú?

El gruny que va respondre podia prove-nir igualment d’un ésser humà, proba-blement un mascle adult, o d’algunamena de fera, real o imaginària. La don-zella va entrar i va donar la cervesa a l’es-criptor, que l’hi va agrair amb un altregruny.

—Ja’stà bé, no? –va exclamar ella empre-nyada–. Vam quedar que quan dormísno escriuries escenes de monstres. Defet, vam quedar que, quan dormís, noescriuries res. —Doncs mala sort –va remugar ell ambllavis adormits–. La inspiració ve quan voli s’ha d’aprofitar al vol. —i si jo mentrestant m’esqueixo depànic entre malsons horripilants, a tutant te fot.

L’escriptor va replicar amb una cleca falsamentre allargava una mà per abastar uncigarret. Va fer un glop llarg de cervesafreda abans d’encendre’l mentre mirava,sense veure-les, les cames de la donzella,nues fins al melic. El bec del drac verd nol’acabava de convèncer: l’associacióentre aus i saures estava massa suada.Potser uns quants ulls polièdrics d’insec-te i un morro de porc amb una únicafossa nassal d’un pam de diàmetre, peron expulsaria les flames. Perquè un dracpot ser de qualsevol manera, fins on laimaginació arribi, però ha d’escopir focper força.

—Me’n torno al llit. Deixa la bèstia morta.Aquest morro de porc tan gros semblariauna trompa d’elefant... Francament fasti-gós. —Vés-te’n i no m’emprenyis més. N’esticben fart d’aquesta teva telepatia –va con-testar l’escriptor, amb el to d’un humàadult afectuós per un cop. —Sí, jo també t’estimo molt –va maste-gar ella en sortir, brunzint com una abe-lla rabiosa.

Per molt que li agradés la literatura, haviaarribat al límit de la capacitat de sacrifici:aquell conte gòtic s’havia d’acabar. Es vaaturar un moment al passadís, rumiantcom s’ho faria. i sobretot quan. Aleshoresl’escriptor va grunyir enrogallat:

—Què és un NER?

i la donzella va comprendre que elmoment d’encaixar l’última peça delpuzle era precisament aquell. Es va girarper tornar a obrir la porta i li va clavar lamirada a la nuca amb tot el pes de l’es-sència.

—Un NER és un pensament fulminant.Significa «No Ets Real» i serveix per ferdesaparèixer les noses grosses.

L’escriptor no va tenir temps ni d’enten-dre què havia passat: va notar un espetecglobal, com si se li haguessin destapat lesoïdes de tots els porus de la pell, i va des-aparèixer amb la mateixa immediatesaamb què havia aparegut el Sant Jordi del’any passat. La donzella va avançar duespasses allargant el braç i va pitjar l’inter-ruptor d’inici per apagar l’ordinador.Avui, per fi, tornaria a dormir sense mal-sons.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]


El pont Noupatr

imon

ici

utad

à

l pont Nou és una meravella de l’enginyeriamedieval que tenim poc valorada a causa de lacomparació amb l’espectacular pont Vell. Haestat el pont medieval més llarg de Catalunya i haresistit les riuades gràcies a una estructura moltben pensada. És a l’extrem oest del nucli urbà iconnecta el centre amb el cementiri i el Congost.

Per salvar el pont de les riuades sobtades del Cardener enun indret pla i obert, calia fer-lo molt llarg i amb tallaaigüesa la cara nord. Té una estructura gòtica amb vuit arcs de migpunt a plena cintra (inicialment en tenia nou). La construc-ció és de carreus de pedra i té una estructura força plana,amb una lleugera inclinació a la meitat del pont. Els arcstenen les mateixes dimensions en alçada i amplada,excep-te el major, de 21,30 m de llum, emplaçat on abans passavael llit del riu. Els tallaaigües en forma d’angles pugen fins a labarana del pont i permeten que hi hagi uns refugis triangu-lars a la via. Originàriament, abans de la construcció de lacarretera de Cardona, tenia 179 m de llargada i ara 140, ambuna amplada de 5 m i una alçada màxima d’11,60 m.

Històricament, ha estat el pont medieval del terme que méss’ha utilitzat i, per això, el seu estat de conservació actual és

deficient. Com que és un referent monumental d’una granimportància històrica i artística, el pont està protegit inte-gralment pel catàleg de Manresa. Les restauracions que s’hifacin, com la que ja ha estudiat la Diputació de Barcelona,no poden canviar-ne el disseny ni les característiques origi-nals. L’entorn també s’hauria d’arreglar amb l’eliminaciód’elements vegetals que en dificulten la visualització per-què torni a ser una de les referències paisatgístiques mésimportants de la ciutat.

Forma part del sistema de ponts de qual es va dotar laManresa medieval al costat del Vell, el de Vilomara i el deCabrianes, que van convertir la ciutat en el nus de comuni-cacions del centre de Catalunya. El va concedir el rei Jaumeii el 1312 i, per poder finançar l’obra, els transeünts haviende pagar un pontatge. El pont ha resistit totes les riuades inomés va ser destruït per la voladura de 3 arcs per part deles tropes republicanes en retirada el gener de 1939 i es vareconstruir ben aviat, el 1940, per la seva utilitat.

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

PER SABER-NE MÉS:SiTJES i MOLiNS, Xavier (1988), Els ponts medievals del Bages, CentreExcursionista de la Comarca de Bages, Manresa.

E


propostesMÚSiCA Jofre Fité

Blues i jazzl cafè-teatre Voilà (c/Cós 74) ha encetat un noucicle de jam sessions de blues i jazz que con-firma la vitalitat actual d’aquesta música a lanostra comarca. Les «jams» són concerts dedurada variable en què una formació comença

tocant un repertori determinat i més endavant qualse-vol músic del públic és convidat a pujar a l’escenari itocar. Són, per tant, punts de trobada de músics queno necessàriament han tocat mai junts però que l’es-pontaneitat del jazz uneix. El trio que obre les jams delVoilà està format per Mateu Peramiquel (teclat), EricSans (guitarra) i Xavier Bargués (bateria), que actuarancada diumenge a partir de les 19. i per si algú encara téalgun dubte... l’entrada és gratuïta!

CiNEMA David Torras

‘El Gran Hotel Budapest’n rusc d’abelles, una casa de nines... sónmolts els sinònims per a descriure què és ElGran Hotel Budapest (EUA, 2014): una amal-gama de personatges i històries enllaçades alservei de la fantasia i la imaginació de WesAnderson, cineasta de difícil classificació que

ens trasllada a una fictícia Europa d’entreguerres pernarrar el que a priori és una història senzilla: el relat deljove grum Zero (Tony Revolori) i de les aventures viscu-des al costat de Monsieur gustave (un gran RalphFiennes) en un dels hotels imagi-naris i més exquisits de l’època.Com si d’anar obrint portes d’ha-bitacions es tractés, cada perso-natge és més estrafolari que l’an-terior i cada situació més enre-vessada quan amb el rerefons del’ascens dels totalitarismes, Zero iel seu mentor es veuen involu-crats en la batalla per una herèn-cia i un robatori. Aquest entra-mat és el que dóna a Andersonels ingredients per teixir unaestranya família de caràcters interpretats per un repar-timent ple d’estrelles, i embolcallar-los amb el millordels vestits: una direcció artística preciosista, colors d’a-ire fauvista i canvis de pla impossibles, que fan d’a-questa pel·lícula un dolç i surrealista pastisset com elsque Agatha (Saoirse Ronan) elabora i amb ells enamoraal nostre protagonista. Es tracta d’un petit homenatgemodern i particular a les clàssiques comèdies d’embo-lics, a la vella i bella Europa, on l’opció de molts eraasseure’s a prendre un te mentre la història anava escri-vint pàgines que, com el te, acaben sempre amb unregust amarg.

TEATRE Joan Morros

Una opereta al Kursaall dijous dia 8 es presenta a la sala petita delKursaal La Gran Duquessa de Gérolstein. Unaopéra bouffe en tres actes amb música deJacques Offenbach. És una crítica satírica almilitarisme irreflexiu i a la parafernàlia militar.La protagonista és una tirànica duquessa que

fa la guerra perquè s’avorreix i que fa ballar al seu gusttothom qui té al voltant. La companyia que interpretael muntatge, la compa-nyia Bratislava, sorgeixd’un taller d’interpreta-ció durant el curs 2010-2011 a l’ESAD (EscolaSuperior d’Art Dramàticdel institut del Teatre deBarcelona), sota la direc-ció general de VictorAlvaro i la direcció musical de Ferran Martinez, que n’hafet els arranjaments musicals. Els intèrprets, actors imúsics alhora, son la Monica Portillo (general Bum),toca el flabiol i el tamborí; el manresà Albert Ruiz (granDuquessa), toca el trombó, la flauta i la gralla; l’AnnaLozano (Fritz), toca el violi, i la Laura Pau (Princep Pol iNepomuc), que toca la guitarra i l’ukelele. Per aquestespectacle la companyia Bratislava ha comptat amb elsuport de Testimoni Escènic, residència artística aAvinyó, abans de l’estrena a Barcelona, on ha estat encartellera fins al 20 d’abril.

ART Maria Camp

Taula d’Arts Visualsl passat 1 de febrer va néixer la Taula d’ArtsVisuals de la Catalunya Central, una entitat quesorgeix de la inquietud dels seus membres perdonar visibilitat als projectes del sector de lesarts visuals al nostre territori. Es tracta d’una

molt bona notícia! El seu objectiu principal és vertebrarels agents artístics de les nostres comarques que esdediquen a la producció o difusió de les arts visuals, ialhora impulsar i promoure iniciatives i projectes decreació contemporània. La seva voluntat és el serveipúblic, i està inte-grada per entitats iinstitucions rela-cionades amb larecerca, la forma-ció, la difusió o laproducció artísticai ofereixen recur-sos, mitjans i recol-zament als proces-sos de produccióen l’àmbit de la creació. Alhora, vol esdevenir una pla-taforma conjunta d’interlocució amb les administra-cions i ser referent per tal d’incidir en les polítiques cul-turals de la Catalunya Central. Cal celebrar l’arribadad’aquesta entitat i estar atents a les seves propostes.

EE

EU


fa 25 anysJaume Puig

Un 80% de la poblaciópodia parlar català

n el reportatge elaborat per Ramon Fontdevila,Teresa Torra i David Torres es constatava unbon coneixement de la llengua catalana a laciutat, tant segons l’enquesta pròpia com d’a-cord amb el darrer padró municipal de 1986,

segons el qual un 77,9 deia parlar català. L’optimisme esreduïa, però, quan s’analitzaven les actituds dels par-lants i l’ús de la llengua en els diferents àmbits, malgratque l’enquesta continuava reflectint una utilització forçaelevada del català.

La capacitat d’escriure’l, però, minvava dràsticament inomés un 57,1% dels enquestats afirmava optar pelcatalà a l’hora de redactar una nota. En l’àmbit comer-cial, el seguiment dels xecs dipositatsdurant dos dies en les oficines de la Caixad’Estalvis de Manresa constatava quenomés el 35,15% eren redactats en català ique el 64,85% restant era en castellà.

Faltaven places escolarsS’havia obert el període de preinscripció alscentres d’ensenyament de la ciutat i en elreportatge de Joan Morros i Eudald Tomasaes destacava que 156 nens s’havien quedatsense plaça a les tres llars d’infants públiques(Picarol, Espurna i ginesta). L’ensenyamentsecundari estava totalment saturat i la deman-da als instituts Lacetània i Peguera sobrepassavade llarg les places disponibles. Paral·lelaments’estava estudiant el traspàs de l’Escola d’Arts iOficis a la generalitat.

Començava la rehabilitacióUn altre reportatge, en aquest cas de Montse Ayala iAnna Vilajosana, constava l’inici de la rehabilitació delbarri Vell. S’havien comprat solars i cases, s’haviend’expropiar terrenys i les primeres actuacions s’adre-çaven a la remodelació de la fàbrica Balcells i el seuentorn. Una segona fase s’havia de centrar en el sectordel carrer de Sobrerroca i el Joc de la Pilota, en els ter-renys cedits a l’institut Català del Sòl, i també es pre-veia el desenvolupament posterior de projectes comara l’habilitació de la caserna del Carme com a albergjuvenil..

Ignasi PerramonEl personatge entrevistat a fonsper Jordi Sardans era el regidorignasi Perramon i Carrió, lla-vors regidor a l’oposició perl’Esquerra Nacionalista, coali-gada a ERC, el qual analitzavael seu passat al PSAN i elsorganismes de resistènciaantifranquista, i l’etapa enel govern municipal deprogrés, al departamentd’Urbanisme.

Érem en els primers anys de la política denormalització lingüística de la generalitat,s’acabaven de publicar les ponències de lesPrimeres Jornades de NormalitzacióLingüística al Bages i en una enquesta fetaper la revista amb la col·laboració delsalumnes de COU de l’institut Pius Font iQuer a una mostra de 600 ciutadans, un82,4% d’aquests manifestava poder parlarcatalà.

E


crònica social

l 6 d’octubre de 1969 va sortir del baixador delcarrer Àngel guimerà el darrer tren delsFerrocarrils Catalans. Un nombrós grup de per-sones van ser-hi presents per acomiadar el trennúmero 210 format per les unitats 3007 i 2014,

en direcció a Barcelona. La sortida, prevista inicialmenta les 13.10 h, es va retardar un moment per la concur-rència de persones que volien ser testimonis delcomiat.

Als passatgers amb destinació a Barcelona, s’hi va afe-gir un grup d’una setantena de persones que van viat-jar del baixador de la prolongació del carrer guimeràfins a l’estació Manresa-Alta. Durant el trajecte el trenanava a marxa lenta, i moltes persones el van saludar alllarg del recorregut. Hi viatjaven l’alcalde RamonSoldevila i regidors, junt amb altres autoritats i repre-sentants, entre els quals el Sr. Delgado, inspector del’estació.

Moltes persones es van afegir al senzill comiat viatjantamb el tren, sortint del baixador o passant per la sala

d’espera, on fins aleshores es despatxaven diàriamentels bitllets de tren a unes tres-centes persones amb des-tinació a Barcelona, i a un centenar de persones ambdestinació a Berga. En aquest darrer viatge conduïen elcomboi els maquinistes Antoni gàmez i Trinitat Puig,ambdós amb vint anys de servei. En arribar a l’estacióManresa-Alta, van baixar les autoritats i el tren va conti-nuar el viatge fins a Barcelona.

L’alcalde Soldevila, satisfet, va declarar que «aquell diaes donava un pas important amb la supressió de les viesi, encara més important, l’eliminació dels passos a nivelldels carrers Saclosa i Àngel guimerà», i el consegüentperill que comportaven. Anys enrere es va desenganxarun vagó i va anar a parar a l’antiga estació Manresa-Riu.

Amb l’acabament del nou baixador es transformaria elsector del Passeig, la plaça Espanya i el seu entorn.Ramon Soldevila també va agrair la col·laboració i l’en-tesa amb els responsables de FEVE (Ferrocarrils de ViaEstreta) i els responsables regionals de TransportsTerrestres i Ferrocarrils Catalans.

EFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

ignasi Torras i garcia

El baixador dels Catalans al carrer Guimerà


fanal de cua

1714 com a gènerea literatura al voltant de la guerra de Successió, queva acabar amb la derrota dels defensors de la causaaustriacista, a Barcelona, l’onze de setembre de1714, ha augmentat de manera exponencial amesura que ens hem atansat a l’any del tricentena-

ri, coincidint, a més, amb l’imparable procés polític i socialque està fent d’aquest 2014 un any carregat d’esperances.Es tracta de reforçar –amb llibres d’història, però tambéamb novel·les– els arguments històrics que porten moltscatalans a reclamar la legítima sobirania que va seranul·lada fa tres-cents anys.

A banda de nombroses biografies i estu-dis acadèmics, que interessen sempreun públic més especialitzat, la narrativade ficció amb marc i rerefons ben docu-mentat ha captivat els lectors catalansde tota mena. Fins no fa gaire, la novel·lamés completa sobre aquella derrota erala trilogia 1714, d’Alfred Bosch, un delsmillors escriptors de novel·la històrica enla nostra llengua, publicada el 2003. Faun parell d’anys, però, va arribar laimpressionant Victus, de l’inclassificableAlbert Sánchez Piñol, que, escrita en cas-tellà, ha captivat desenes de milers delectors i s’ha convertit en el llibre de fic-ció de referència sobre aquest tema.Altres novel·les, com Lliures o morts, deJaume Clotet i David de Montserrat, o Entre dos focs, de JordiMata, estan fent també el seu recorregut a les llibreries.

L’aportació bagenca a aquest gènere novel·lesc que retrataels fets ocorreguts al llarg de la guerra de Successió ésBandera Negra (gregal, 2014), del cardoní Jordi Santasu -sagna, que ressegueix un episodi clau: el setge de Cardonade 1711. El llibre ve a ser el contrapunt novel·lesc a l’estudide l’historiador Francesc Serra, Cardona (1705-1714). Laresistència a l’interior. A Bandera Negra s’hi descriuen elsprincipals episodis d’aquells fets, hi apareixen personatgesclau tant del bàndol austriacista (el coronel Manuel Desvallso el comte d’Eck), com del bàndol borbònic (els comtes deMuret i de Melun); però, com en qualsevol novel·la històri-ca, són especialment interessants els herois anònims querepresenten el poble, així com els seus conflictes personals.

LEl joc dels disbarats

cció o dita absurda, completament fora depropòsit, contrària a la raó». D’això, segons eldiccionari, se’n diu un disbarat. Hi hamoments en què determinada gent, sobretotalguns del gremi dels polítics, entren en una

mena de competició a veure qui el diu més gros. Jo,personalment, de la pila que ens ha ferit les orellesdurant aquesta primera quinzena d’abril, donaria el pri-mer premi a Mariano Rajoy, per aquell que ha dit,segons el qual «som pobles el català i el de la resta dels

espanyols, que s’han barrejat, quetenen la mateixa sang».

Deixant a part l’estremiment que pro-voca tornar a sentir bajanades pròpiesdel nacionalisme ètnic més enragée,voldria aprofitar l’avinentesa per tal defer veure la relativitat i sobretot, elrerefons, o doble joc, d’afirmacionscom aquesta.

Curiosament, i també en aquestsmateixos dies, ha circulat la notíciasobre la possibilitat que la companyade Hitler hagués estat jueva. «Sí,home...», «i ara...», em deien alguns.«Doncs, potser sí. i què?», contestavajo. i els explicava, una vegada més,aquest fet: Quan els nazis van accedir

al poder, i iniciada ja la persecució contra els jueus,goebbels, el segon de Hitler, responsable de propa-ganda, pretenia nomenar cap de la política cinemato-gràfica del nou règim l’aleshores gran director de pres-tigi internacional Fritz Lang. A aquest, però, ni l’oferi-ment, ni els que li plantejaven, no li feien gens de grà-cia, ans al contrari. Durant l’entrevista entre els dos per-sonatges, Lang hi anava posant dificultats quegoebbels li tombava una rere l’altra.

Finalment, el director de cinema va creure haver trobatl’argument decisiu i va dir: «És que jo sóc jueu». La res-posta de goebbels va ser: «Qui és jueu i qui no ho és hodecidim nosaltres». Conclusió: Fritz Lang va fugir ràpi-dament d’Alemanya per emprendre el camí de l’exili.

A

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer


n èpoques de crisi, quan no n’hi ha ni cinc decalaix, un dels elements que, sens dubte, resul-ten més barats és el paper i el llapis. i, amb elsuport informàtic digitalitzat, si no s’imprimeixel volum d’idees virtuals i volàtils encara ésmés infinit. Aquesta és la sensació que suscitael referèndum sobre el futur del teatreConservatori, a mig camí entre els projectes de

planificació ambiciosa del Pla d’ordenació urbana que hi hasobre la taula i la voluntat ciutadana i els usos socials i cul-turals de l’equipament. i, és clar, en una ciutat amb projec-tes i equipaments més premiats que celebrats per la ciuta-dania, el referèndum (votar, això que ara no està de moda ales Espanyes) sembla el més raonable per no cagar-la ihaver-se’n de penedir a posteriori. Ben pensat, doncs, perpart del govern municipal. No ens volem ni imaginar, però,

que, un cop enderrocat, a l’espai de Sant Domènec s’hi eri-gís un espai comercial amb locals buits i els manresansenyoressin l’esplendor cultural d’un teatre que, també val adir-ho, ha comptat amb una inversió i un mantenimentmínims des que el Kursaal és l’espai estrella. En tot cas, laparticipació ciutadana s’agraeix en una etapa de marcadadesídia en l’àmbit cívic. i més quan la suma d’esforços éscapaç d’aglutinar diverses veus i donar sentit a equipa-ments i idees. Ho hem vist en les últimes setmanes, en quèel Conservatori ha agafat una dimensió insospitada. Elgalliner, veïns, entitats diverses i gent de partits –entre elsquals, el candidat socialista Felip gonzález que, última-ment, no se’n perd ni una– han iniciat una campanya afavor de la conservació. Els partidaris de l’enderrocament,de moment, deuen ser aquella majoria silenciosa que nodiu ni ase ni bèstia. El 10 i 11 de maig veurem què passa.

E

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ MAIG 2014 - NÚM. 204

Conserva (el) Tori

BUGADA AL POUCrisiObre el foc del mes amb un d’aquellsrètols que criden l’atenció. Pertany a unlocal a la cantonada del carrer d’Urgellamb la plaça d’en Clavé. Suposo quealgun cop us deveu haver trobat algunsvehicles amb algun rètol enganxat perdins als vidres en el qual l’amo represen-ta que fa parlar l’auto i aquest diu «Emvenen.». El que servidor no havia vist maiés aquesta mateixa tècnica aplicada a unimmoble... És clar que la crisi, i Manresan’és un bon exemple, també afecta elslocals –n’hi ha massa de buits i sense acti-vitat. Aquest que retratem es fa sentir. iho fa en castellà, que sembla que hoentén tothom. O no?

Estelada lluminosai és que passejant pels carrers hom quedaestorat cada dos per tres. L’estelada de lafoto que publiquem i que ens ha fet arri-bar un lector que volta nit i dia és del car-rer de guifré el Pilós. En un altre balcó del’edifici hi ha una ensenya de roba i, perno ser menys, el veí ha aprofitat un dels

llums decoratius d’exterior que es venenper Nadal per fer-li agafar la forma d’unaestelada. Una iniciativa curiosa que, a partde ser reivindicativa, rendibilitza la il·lumi-nació que durant l’any hem de tenir desa-da en punts de la casa recòndits i empol-sinats.

Llonganissa de PasquaPrecisament per Nadal es posa en vendatota la línia de productes alimentaris queserveixen per afartar-nos a més no poderdurant deu dies. Per Pasqua, la cosa ésmés austera. De fet, per Quaresma, moltsencara segueixen la tradició de no men-jar carn. i, òbviament, a botigues i super-mercats creix la venda de bacallà. Bé, pot-ser no a tots els establiments. A la cadenavalenciana Mercadona, aquestes datesserveixen per posar en venda la «llonga-nissa de Pascua». La veiem –amb errorortogràfic inclòs– en una imatge delsupermercat del carrer de l’Arquitectegaudí. El producte, envasat en lots detres, és una mena de secallona senseassecar que no sé pas si té gaire tirada.

Internacionalitza-ció del procésAmb els embotits de Mercadona tanco lasubsecció anecdòtica i obro la ciutadana.Els alumnes del cicle formatiu d’animaciósociocultural i turística de l’institutguillem Catà van fer durant la primeraquinzena d’abril un viatge al Senegal per

conèixer-ne la cultura i fer algunes activi-tats de dinamització amb nens i joves. Undels actes més curiosos és el que podeuveure en la fotografia que acompanyaaquest text: la visita al rei SibiloumbayDhiedhou d’Oussouye, a la regió deCasamance, a qui van lliurar una esteladai li van explicar el procés sobiranista deCatalunya. Això és el que el presidentPujol en diria fer país, però en versió 2.0.Per cert, Casamance és una regió al suddel Senegal que lluita per aconseguir laindependència. Tot plegat molt oportú.

Lluís Llach al SenegalContinuant amb els nois que van ser alSenegal, un altre activitat rellevant delviatge va ser conèixer l’experiència de lafundació que Lluís Llach impulsa a lacomunitat rural de Palmarin, al centre delSenegal. Els alumnes van tenir la oportu-nitat d’escoltar les explicacions que elmateix Llach va fer-los sobre la culturasenegalesa i les activitats que la sevaassociació porta a terme.

PolifacèticPerquè hi ha gent que, com el cantautorde Verges, es multiplica. El dia 12 d’abriles va renovar l’estelada a Collbaix.

QUiNTÍ TORRA CORDONS


Novament el Centre Excursionista de laComarca del Bages va organitzar la inicia-tiva en col·laboració amb l’AssembleaNacional Catalana. Pels que fan camí finsal cim no hi falta mai un tros de coca ixocolata. Aquest any, però, la xocolata esva fer esperar una mica perquè la tragina-va el Josep Emili Puig i pujava amb elsúltims. En el seu cas va ser arribar i moldrei l’home encara va tenir temps d’adreçarunes paraules als participants. Fos per-

què esbufegava o per la poca potènciadels megàfons, no va dubtar a aplegar-nedos per fer-se sentir millor. Ho veiem a lafoto. Una mica marcià, a cop d’ull, peròpràctic.

El nostre home de Sant Jordii acabo l’enclenxinada amb un membrehistòric de la revista. Se li han conegutmoltes dedicacions encara que, com diu elcostumari, home de molts oficis, pobresegur. Com veieu a la fotografia, es tractadel nostre company Josep Tomàs, cofun-dador de l’empresa Mbici, que barreja l’ac-tivitat rodada amb el coneixement in situdel territori. L’empresa es dinamitza, sensdubte, i col·labora amb iniciatives i altres

empreses que s’adaptin a la seva filosofiai idees. Aquest any, per Sant Jordi, Mbicis’ha associat amb la botiga iglesias per ferarribar roses sobre rodes. Per fer-ho, i apart de la bicicleta, qui millor que elmateix Josep, abillat, en aquest cas, ambun americana de línia texana d’últim critamb gorra inclosa. Una bona perxa!


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

n el Parc Aventura amb què s’haanat transformant el nostre petitpaís, en les properes setmanescelebrem Sant Jordi, el dia delTreball (que és festa) i les elec-

cions al Parlament d’Europa, a més delfoc somort del pro-

cés sobiranista; una primavera com cal ique com que, la sang altera, a veure peron ens pot sortir un gra a la pell, fase iniciald’un furóncol pilós que caldrà gratar.

Dels irreverentment laics (no tots, d’a-cord) sempre m’ha sobtat la fal·lera per

tal de celebrar el dia de Sant Jordicom cal: llibre, rosa, i fer mitja festade la feina i passejar per les para-des, que fa molt català i catalana.Després ni posem ni plantem tor-retes amb flors als balcons i fines-tres la resta de l’any i el llibre, alprestatge, o ens podem anar

passant descàrreguespirates perl’e.book? Hem

d’evolucionar ,companys i si pira-

tegem fem-ho d’e-ditorials no catala-nes, almenys peraquest dia senya-lat. Un altre costumque em té benestorat és la carad’imbècil que

faig quan dic que les descàrregues de lli-bres que faig son pagant trinco trinco. esveu que els autors no han de viure de laseva feina.

Segona estació, el dia del treball, gran sar-casme! Entre funcionaris, aturats, uns bus-cant feina i altres quiets no fos cas que entrobessin, prejubilats i jubilats, qui dimo-nis ho ha de celebrar? Doncs els sindicalis-tes de carnet i càrrec dins d’estructura sin-dical que, almenys aquell dia, diuen queestan al costat del proletariat! La resta del’any a fer veure que plantegem estratè-gies per rebentar el capitalisme.

Anem a la tercera estació (del via crucis),les eleccions. La resta d’Europa està queno caga ni dorm pensant en els nostreprocés. Europa ni és el primo de Zumosolque ens deslliurarà del desgavell espany-ol ni farà res si no veu risc per a les butxa-ques dels seus bancs. Europa ni fa ni faràres com s’ha vist a Ucraïna. Per cert, novalen unes eleccions on vota més del 80%de la població i vota de manera aclapara-dora? No em feu riure, si us plau! Quin mésde Maria que ens espera.

L’HOMENOT DE LA PiPA

EA curt termini

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME gUBiANAS

LLUM DEgÀS

emps era temps hi havia undrac, anomenat inversionsPla de Bages, que cada anyreclamava al batlle de la ciu-tat un mos amb què silen-

ciar els budells del molt noble i lleialgremi d’especuladors. Com que lamemòria és fràgil, d’any en any elsvilatans, confiats, oblidaven ràpida-ment l’obligat tribut per mantenir lapau immobiliària. i això va ser així finsque, tot d’una, el drac, insatisfet ambles engrunes, va reclamar el pa sencer,amb el teatre Conservatori per torna.En aquest punt, val a dir que aquestateatre era la nineta dels ulls no sola-ment del batlle, sinó d’una majoria devilatans, disposats a defensar-lo, sicalia, a cops d’ametlla de la Llum. A fid’evitar l’inevitable, el govern munici-pal intentà infructuosament una

mediació per mitjà del cava-ller Sant Jordi, conegut amb elsobrenom de sor Caram, peròla víbria li buidà el banc d’ali-ments al primer déu-vos-guard. Algú proposà de pelarla poma, per tal de salvar-ne elcor, però el drac en volia fins al’última butaca, i aviat, que lagana no té espera. Entretant,el batlle, que volia i dolia, vatrobar en l’opció del referèn-dum una forma de nedar iguardar la roba. Va dir-se:«Deixaré que siguin els vila-tans mateixos que decideixin que enscal tenir el drac ben tip i satisfet». i deseguida, en un rampell de clarividèn-cia, va tenir decidida la pregunta de laconsulta, que deia: «Creu que el nouPla general Alimentari del Drac ha de

preveure que, a canvi del TC, tots hiposem una de les dues orelles?».Només van votar a favor de donar car-bassa a la bèstia una dotzena de vila-tans que gens casualment tenien lesorelles a cal ferrer.

TDe com el drac va cruspir-se la princesa


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONiL·LUSTRACiÓ: MARiA PiCASSÓ

GOIGS DE SANT JORDI 2014

Puix que no ens entén Espanya,que és un drac superbiós,Sant Jordi, mateu l’ aranyai si convé també l’ós1.

Vós, que sabeu posar a ratlla,enfilat dalt d’un cavallamb una llança a l’espatlla,el drac que espanta la vall,ara que apunta la banyaperquè ens sentim segadors.

Poseu el fre als poca-penad’en Fabra, en Wert i en Bauzà,i tota la gent que menael país pel pedregarimposant la llengua estranyaals nens i als educadors.

Per haver perdut la guerrano tenim constitucions.Fa tres-cents anys, i la terrasap que té moltes raonsper emprendre una campanyaque superi velles pors.

Som com una princesetaque un mal drac es vol menjarMés que mai esquerra i dretacal que s’allarguin la mà,que fer el cim d’una muntanyacom aquesta és molt costós.

Volem viure en democràciaper fer més lliure el camí.No ha de ser, doncs, cap desgràciaque avui vulguem decidir.Només cal que amb seny i amb manyapuguem comptar els «sis» i el «nos».

Com que sou cavaller nobleus hem triat per patróde Catalunya, un vell pobleque sabem que som nació.De l’Espanya que ens escanya,feu que puguem tocar el dos.

Sant Jordi, foteu-li canya,que aquest drac és poderós.Sant Jordi, mateu l’ aranyai si convé també l’ós. ______1 L’ós que s’enfila al madronyo, conyo!

egur que la coneixeu d’un lloc oaltre! Atleta, escolta, ecologista,administrativa, regidora o arte-sana. La tercera dels sis ger-mans Selga, un autèntic bellu-guet! Va créixer a l’ombra del

consultori pediàtric que duia el pare, eldoctor Selga, al carrer del Born, en unentorn de compromís social i fins d’aus-teritat. La mare ja els feia guardar enva-sos per dur-los a reciclar al Forn del Vidre,a la Bonavista. Pura responsabilitat: caliaaprofitar les coses. El món ja era –i és-prou bèstia com per llençar res!

Comença periodisme als anys setanta,amb la voluntat de canviar el món. Peròal tercer curs ho deixar estar i decideixque, si no tot el món, almenys canviariapetites realitats. Vet aquí, l’ecologistaprecoç! Atleta victoriosa –amb rècordslocals i nacionals en salt de tanques-aconseguirà una plaça d’administrativa al’Ajuntament de Manresa. Però tot justs’hi està quatre anys. Agafa l’excedència iparticipa de la cooperativa Textures, on

Montserrat Selga i Brunet

aprèn a filar i a tenyir, i a reciclar roba fentjarapas. A la mateixa dècada dels vuitan-ta s’incorpora al col·lectiu ecologistaL’Alzina –després de passar pels Amantesde la basura. i a la fi opta per anar-se’n finsa Pamplona amb els Drapaires d’Emaús:«Allò que la societat no vol, per als que lasocietat no vol». i és que el reciclatge, altercer sector, a més a més és reinsertiu...

Al cap dels anys es reincorporarà com aadministrativa, precisament a la novaunitat de Medi Ambient, a l’Ajuntamentde Manresa. Carregada d’experiències,cal recordar que n’esdevindrà la regidoradurant vuit anys? Li hagués estat méssenzill dir que no a la política. Però laMontserrat té per norma preguntar-secom s’han de fer les coses i la respostamai no pot ser dir com les han de fer elsaltres. En acabat, amb la mateixa entere-sa transita per tercera vegada el 2007 capa la tasca d’administrativa municipal.Serena i resoluda, sempre inquieta, testi-moniant el seu ecologisme de la quoti-dianitat a tots els àmbits.


S


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN gUDiOL

envolguts germans i germanes, il·luminats tots itotes per la llum de sant ignasi i la seva obra ini-ciada a la ribera del Cardener, som afortunats. Sifóssim el Tata Martino, la tàctica de cara a lacommemoració del 500 aniversari de l’arribada

d’ignasi de Loiola a Manresa no podria ser-nos més favo-rable. i tot plegat rau en la presència a la casa del pare d’uncompatriota del tècnic blaugrana que és crac mediàtic deprimer ordre mundial: Jorge Mario Bergoglio, és a dir, elpapa Francesc. A fe de Déu que l’auge de la manera de ferdels jesuïtes ha de propiciar l’alineació dels planetes cap alBages. Els organitzadors dels actes ho saben i vull pensarque volen situar-se al capdamunt de la cresta de l’onada.Només calen, i que Nostre Senyor ens escolti, dos requi-sits: que Francesc sigui el pontífex en la cita del 2022 i quela ciutat rebi totes les ajudes necessàries per treure la polsi albergar la massiva arribada de visitants atrets per l’espi-ritualitat i l’encant del punt de partida de la doctrina igna-siana. Perquè si la cosa ha de dependre, únicament, delsfons municipals i de la bona voluntat de l’orde, em semblaque no aconseguirem greixar massa la maquinària.

Queden vuit anys. Això també és una sort. En aquesttermini de temps, només Déu sap el que pot passar. Defet, alguns parroquians ja m’han dit que no cal quepassi res en relació amb la figura del sant. Molts priorit-zen la dura quotidianitat a l’enllustrament dels tòtemsde la institució eclesiàstica. Però servidor, tot i estar-hien part d’acord, vol fer entendre que la pastoral deljesuïta –que ara talla el bacallà a Roma– vol acostar-sea les necessitats del poble. i, per què no dir-ho, unamica de parc temàtic manresà aprofitant sant ignasitampoc ens aniria malament per enriquir la ciutat,generar algun lloc de treball i potenciar el nostre pau-pèrrim atractiu turístic. De moment, és notícia l’únicapersona que ha completat el camí ignasià i l’alcaldeJunyent ja ha contactat amb Azpeitia (Loiola) percomençar a generar alguna sinergia, barateta, això sí.Déu faci que tot agafi volada. Els bascos, com nosaltres,també deuen voler rendibilitzar la paternitat del santper guanyar atractiu. Ara estem agermanats i, encaraque vagi en contra dels vots de pobresa, si, a més,aconseguim ser socis mercantils, encara millor.

2022, l’any de la manresanitat

B

EXPOSICIÓ LA CONSULTA DEL CONSERVATORI

Del 22 d’abril al 9 de maig de 2014Sala d’exposicions de la Plana de l’Om

El propers dies 10 i 11 de maig tindrà lloc la consulta ciutadana sobre el futur del Teatre Conservatori. Els ciutadans de Manresa podreu respondre “SÍ” o “NO” a la pregunta “Creu que el nou Pla General ha de preveure una ampliació de la Plaça Sant Domènec sense l'edi�ci del Teatre Conservatori?”

En aquesta exposició us oferim la informació necessària per poder decidir el vostre vot. La podreu visitar del 22 d’abril al 9 de maig a la sala d’exposicions de la Plana de l’Om de dilluns a dissabte de 11.00 a 13.00 h i de 17.00 a 20.30 h.

Més informació a www.ajmanresa.cat/consultaconservatori

VISITA LA FUB. - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Maig 2014 TOT BX.pdf · Anna...

Documents

Transcript of VISITA LA FUB. - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Maig 2014 TOT BX.pdf · Anna...